Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

1.A LA MARGARIDA XIRGU NO LI AGRADAVEN ELS AFALACS

 

INTRODUCCIÓ

Arran de l'estrena de "Santa Juana" de G. Bernard Shaw en 1.926, davant de l'èxit de l'obra, Margarida Xirgu accedeix amb reserves a rebre un homenatge de les primeres figures literàries i artístiques del país, demostrant no ser gens vanitosa i no ser amant d'afalacs, encara que sempre deia que només hi havia una cosa per la qual lamentava ser actriu de teatre: perquè no quedava un record i els actors se n'anaven sempre estèrils, potser per l'esmentada raó i no agradant-li el mitjà va protagonitzar pel·lícules mudes i sonores, a més d'enregistraments de televisió.

ELS FETS

 

 

George Bernard Shaw (1.856-1.950) va escriure el drama "Santa Juana" el 1.923, en què l'Església després d'haver enviat a la foguera a Juana de Arco la donzella d'Orleans, la va canonitzar. A l'obra Juana és una barreja de mística pragmàtica i de santa heretge.

G. Bernard Shaw continua sent l'única persona que ha obtingut un premi Nobel i un Oscar. El premi Nobel li va ser concedit el 1.925 per la mateixa "Santa Juana" i l'Oscar al millor guió adaptat li va ser concedit el 1.938 per Pigmalion.

Margarida Xirgu aprofitant l'èxit de G. B. Shaw, estrena el 21 d'octubre de 1.925 "Santa Juana" en versió castellana traduïda per Julio Broutá, al teatre Goya de Barcelona.

 

figurí de Santa Juana fet per Miquel Xirgu Subirà

arxiu germans Xirgu

Les fotografies adjuntes: són el testimoni de l'esmentada estrena.

Arxiu: Xavier Rius Xirgu

Exposición Margarita Xirgu 1888-1969 Molins de Rei/Madrid.


Curiosament la foto de baix desdiu que la Xirgu sempre s'agenollés a tota l'obra amb un sol genoll, per exaltar l'ambigüitat del seu personatge entre el místic i l'humà ( i una mica varonil) tal com relata Francesc Foguet i Boreu en la seva biografia:"Margarida Xirgu una vocació indomable".

 


Arxiu: Xavier Rius Xirgu

 

Margarida el 23 de febrer de 1.926 estrena de nou "Santa Juana" al teatre Eslava de Madrid.

Davant de l'èxit despertat per l'obra, les primeres figures literàries i artístiques del país programen dedicar-li un homenatge. Però a Margarida no li agradava al contrari que a tota la gent de teatre tot el que sonava a homenatge, "Emmalalteixo quan parlen d'afalacs" solia repetir.


Arxiu: Xavier Rius Xirgu

 

La mateixa actitud va adoptar quan en 1.927 Amadeo Vives l'autor de "Bohemios" li va dir: "Vostè es mullarà" pronosticant-li que un dia li farien un monument.

Un dels pocs homenatges que li van tributar en la seva vida dilatada va ser en aquesta ocasió, ja que Jacinto Benavente li va dir "Accepta-ho,accepta-ho, perquè es tracta d'un actor estranger. És la forma que cap dels escriptors espanyols no puguin ofendre's ".

 

Arxiu: Xavier Rius Xirgu

Col·lecció d'escenografia de l'Institut del Teatre
de la Diputació de Barcelona.

 

Finalment el 6 de març de 1.926 es va celebrar l'homenatge a l'hotel Ritz de Madrid. Entre d'altres van assistir les seves competidores: Maria Guerrero i Lola Membrives, a més d'un extens nombre d'escriptors com a: Jacinto Benavente, Eduardo Marquina, Luis Fernández Ardavín, Azorín, Serafín i Joaquín Álvarez Quintero, Manuel Machado, Eugeni D'Ors, Salvador Vilaregut, Pio Baroja, Ramón Pérez de Ayala, Alberto Ínsua, José Ortega i Gasset. Hi van assistir també artistes com: José Mª Gol, Victorio Macho, Julio Romero de Torres, periodistes com: Margarida Nelken, directors d'escena com a: Fernando Díaz de Mendoza i el també actor Emilio Thuillier, actors com a: Enric Borrás, Josefina Santaularia, Alfonso Muñoz, Rosa Luisa Gorostegui, Carmen Carbonell, Julia Pachelo, Carmen Moragas, Pascuala Mesa, Elías Sanjuán, José Rivero i un llarg etc. de personalitats.

A les postres Cipriano Rivas Cherif va donar compte de les nombroses adhesions rebudes, després el president del Casal Català Lluìs Civil va oferir a Margarita el nomenament de sòcia honorària del centre, tancant l'acte Eduardo Marquina amb un poema. Donen fe de la seva presència en l'acte, els pergamins de firmes d'adhesió que li van lliurar a la Xirgu, els quals s'adjunten:

 

Molt més tard en una conferència pronunciada per Margarita Xirgu a la universitat de Montevideo el maig de 1.951, l'actriu va tractar fonamentalment de la posteritat abstracta dels actors. Deia la Xirgu en dirigir-se a les generacions de joves que s'interessaven pel teatre, que el músic, el poeta, el pintor, el dramaturg podia passar el temps amb la seva obra perquè quedaven en ella, mentre que aquell mateix temps s'encarregava de destruir la tasca dramàtica de l'actor, que comptava només per recrear el seu art, amb el termini de la seva vida.

Potser per deixar com el músic la seva partitura i l'escriptor el seu llibre, va actuar a diverses pel·lícules i enregistraments, encara i no agradar-li el mitjà. Va protagonitzar: en 1.909 "Guzmán el Bueno" de Fructuós Gelabert i Enrique Giménez director d'escena, el 1.910 "La muerte del tirano" i "Violante" d'Enrique Giménez i Narciso Cuyás, el 1.914 "La Reina Jove" de Magi Murià amb guió adaptat d'A. Guimerá, el 1.916 "El nocturno de Chopin" dirigida per Adrià Gual i fotografia de F. Gelabert, el 1.917 "El beso de la muerte" i "Alma torturada" les dues de Magi Murià, en 1.938 "Bodas de sangre" film sonor de producció argentina d'Edmundo Guibourg, adaptació de l'obra de García Lorca, amb Amelia de la Torre i Pedro López Lagar i finalment el 1.958 "La casa de Bernarda Alba" adaptada a la televisió argentina per Chicho I. Serrador i estrenada anteriorment al teatre el 1.945.
Es pot destacar el treball de conservació d'algun dels esmentats films, realitzat per l'Institut Valencià de Cinematografia La Filmoteca.

CONCLUSIONS

A la Margarida Xirgu no li agradaven els afalacs ni els homenatges, però si els aplaudiments del públic en finalitzar les seves representacions.

No li agradaven, molt al contrari de l'usual en gent de teatre, potser per timidesa potser per la seva falta absoluta de vanitat. Tan poc li agradaven els homenatges, que fins i tot tenia febres quan per obligació n'havia d'acceptar algun.

Els aplaudiments del públic i la bondat de la crítica, eren el premi al seu treball, perquè mai no quedava satisfeta del mateix ja que coneixia l'insondable del personatge i la dificultat de poder i saber transmetre'l al públic. La Xirgu quan actuava es transformava.

Els afalacs i homenatges es produïen fora del teatre, fora del seu lloc de treball, on ella no representava cap personatge on ella era ella mateixa, amb la seva timidesa i la seva falta de vanitat.

Aquesta manera de ser es repeteix constantment, quedant patent també el 1.949 quan el seu espòs Miguel Ortín va tornar a Espanya per legalitzar la situació dels béns confiscats des de 1.936 pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques del govern de Franco. Ella, gaire a pesar seu, no el va acompanyar perquè temia que intentessin usar-la com a bandera del que fos. Va dir: "M'agradaria tornar únicament com a senyora Ortín". No tenia idees polítiques i mai no va estar afiliada a cap partit; és més a Espanya no va votar ni una sola vegada. Tan sol era lleial als seus amics. Va tenir amistat amb el general Primo de Rivera, amb les Infantes, amb el president de la República Manuel Azaña. Igual dinava amb Benavente o Torcuato Luca de Tena que amb García Lorca o Alberti, uns la van utilitzar a favor i d'altres en contra.

Margarida Xirgu sabia que a causa de la posteritat efímera dels actors, només podien recrear el seu art durant les seves representacions, durant la seva vida en definitiva; pel qual el triomf de l'actor havia de ser immediat i constantment renovat, com tantes vegades ella ho va aconseguir al llarg de la seva carrera dilatada i reeixida.

 

Alguns textos han estat trets de la biografia:"Margarita Xirgu y su teatro" i "Margarita Xirgu. Una biografía"d'Antonina Rodrigo i del Wikipedia


Xavier Rius Xirgu

 

àlbum de fotos

 

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.