Margarida Xirgu

inici

biografia

vivències

fotos

30. DETRACTORS DE MARGARIDA XIRGU

Pocs detractors va tenir Margarida Xirgu en quan a les seves interpretacions. El públic i la crítica sempre la van tractar molt bé. Els seus detractors ho van ser pel que representava, per les seves idees innovadores en el teatre, per la seva modernitat, pel seu mètode declamatori, per la seva labor artística amb contingut intel·lectual, per els seus amics republicans, per ser catalana,....

Els primers detractors van ser els que els feria la seva innovació en el teatre, com sortir al escenari amb el ventre nu a "Salomé" el 1.910, descalça a "Marianela" el 1.916 o fer una escena només amb banyador.

Margarida Xirgu i Alfonso Muñoz a Madrid

En Ricard Salvat diu que Margarida Xirgu irritava a Antonín Artaud, potser perquè ell creia que el teatre havia d'afectar a la audiència tant com fos possible, pel que utilitzava una barreja de formes de llum, so i execució estranyes i pertorbadores, a tal extrem que en una producció que hi sortia una plaga va provocar que alguns espectadors vomitessin en la meitat de l'espectacle. Artaud sempre va admirar les formes del teatre oriental en especial el teatre de Bali, que resumia per a ell les diferencies entre la cultura oriental i l'occidental: la primera, mística; la segona, realista. Una confiava en els gests i en els símbols; l'altra, en el diàleg i en les paraules. El teatre de Bali utilitzava l'escena per al ritual i la transcendència; el teatre occidental, per a l'ètica i la moralitat. Considerava que el text havia estat un tirà del significat i advocava en canvi pel teatre fet d'un llenguatge únic, un punt mig entre els pensaments i els gests. Defensava el "teatre de la crueltat" creat per a restablir en el teatre, una concepció de la vida apassionada i convulsiva.

foto Laura Prats

Rafael Alberti explica en el seu llibre de memòries "La arboleda perdida" que quan la Xirgu va estrenar al 1.931 "Fermín Galán", el primer acte va passar bé, però quan en el segon va aparèixer la Verge amb fusell i baioneta calada, acudint en socors dels sollevats i demanat a crits el cap del rei i del general Berenguer, el teatre sencer protestà violentament: els republicans ateus perquè res volien amb la Verge i els monàrquics per semblar-les espantosos i criminals els sentiments d'aquella Mare de Deu. Però lo pitjor encara tenia que arribar, el quadre del cardenal Segura, borratxo i deixant anar llatinades molieresques en mig d'una festa en el palau dels ducs. Davant d'això els enemics no es van poder contenir-se més i baixaren de tot arreu cap el escenari entre garrotades i crits. Afortunadament algú entre bastidors ordenà caure el teló metàl·lic per els incendis, i l'integritat física de Margarida va quedar fora de perill.

foto treta de la biografia "Margarida Xirgu. Una vocació indomable" del Francesc Foguet i Boreu

Pocs dies desprès de l'estrena un carruatge va parar els seus cavalls en el passeig de cotxes del parc del Retiro i una dama estirada, amb "mantilla i devocionari" va preguntar a l'actriu que passejava tranquil·lament: <<¿Es usted Margarita Xirgu? I abans que li contestés li va fotre una bufetada dient-li: ¡Tome! ¡Por lo de Fermín Galán!. Un altre versió més real del que va passar aquell matí de diumenge, es que en una de les avingudes del Retiro al ser reconeguda Margarida Xirgu, es va formar un grup de gent amb gests acusadors i de cop i volta una senyora es va destacar del grup i li va clavar una bufetada dient-li catalana de merda. El succés afectaria tant a la Xirgu que va caure malalta. La policia va voler intervenir doncs la senyora li va dir que si volia buscar-la vivia en el carrer Mariana Pineda. Però Margarida es va negar en absolut i davant de l'insistència dels amics, els va fer saber que encara que la hi posessin davant, no la reconeixeria.

Un veritable detractor va ser César González Ruano, el feixista que al 1.949 va fer l'article "¡Ya se salvó el teatro!", que va provocar que la Xirgu continues el seu exili, fins la seva mort.

Doncs bé, fora d'aquests detractors ocasionals potser una de les més dures detractores de les interpretacions i del teatre de Margarida Xirgu va ser Emilia Pardo Bazán, com ho demostren tres articles apareguts en les pàgines de "La ilustración artística-La vida contemporània":

En el nombre 1.692 del 11 de juny de 1.914 comença explicant que ha vist actuar a la Xirgu a "Elektra", "Zazá", "El corazón manda", "l'Aigrette" i "Salomé", pel que ara ja es considera capaç de jutjar el seu treball interpretatiu. I prossegueix denunciant les comparances que se solien fer de l'actriu amb Tina de Lorenzo, Borelli, Mariani, Maria Guerrero,... doncs segons la seva opinió, no s'ha de jutjar per relació sinó pel contrari, individualment. Cada actriu entén i interpreta a la seva manera el personatge i l'espectador ha de mostrar-se receptiu i comprensiu davant de cada proposta. Segons Emilia, per a presentar-se al públic madrileny havia escollit obres molt dispars i no totes acceptables. Una d'aquestes va ser "Aigrette" qualificada d'inversemblant per doña Emilia, doncs el desenvolupament dels fets no li va convèncer. En canvi, de la Xirgu afirma que va destacar en certs moments, tant en l'escena muda del segon acte com en el final, que tanca el pensament de l'obra.

Per altra banda, de la seva interpretació en "El corazón manda", diu que no va tenir possibilitat de brillar, ja que el personatge "és senzill, sense matisos, a l'abast de qualsevol damita jove"; mentre que el paper més important d'aquesta obra és el del galant.

A continuació, doña Emilia es deté a comentar "Zazá", "obra de prova per a les actrius", doncs els seus cinc actes requereixen una interpretació diferent: el primer necessita "picardia, descaro, encara que també certa discreció que suavitzi el quadre de dolents costums que presenta"; en el segon ha de predominar la passió amorosa de la joventut; el tercer "dolor, la dignitat que el veritable amor comunica a totes les accions, ingenuïtat, revelacions íntimes del que hagués estat l'amor maternal"; en el quart bogeria i, finalment, en el cinquè acte "ironia per sota del mal extingit amor, la resignació a la destinació, la suprema altivesa de preferir la solitud completa a una transitòria". Així doncs, tot això dificultava la interpretació d'un paper que la Xirgu va abordar bé en moltes escenes, encara que en unes altres, i comparada amb la Mariani (comparança que realitza contradient-se a si mateixa), no acabava de fer-se amb el personatge, doncs l'actriu italiana va saber acostar-lo al seu origen popular donant-li cert aire "encanallat". No obstant això, a pesar que la Xirgu no va enlluernar en la seva interpretació, el públic madrileny va omplir diverses vegades el teatre, ja que l'obra és de les favorites dels espectadors.

En quant al paper de "Salomé", doña Emilia torna a sotmetre a comparança a l'actriu catalana, aquesta vegada amb Borelli, a l'assegurar que bé podia enfrontar-se a la seva competència. La "Salomé" de la Xirgu, segons Pardo Bazán, va ser excel·lent tant pel vestuari com pels gests, expressions i declamació de l'actriu. Actuació que va deixar en un segon pla a la realitzada per la resta d'actors, els quals, a més, van destacar per cridar el text fins i tot en les escenes en les quals havien de demostrar major contenció interpretativa.

Prossegueix vaticinant-li un futur prometedor, encara que troba l'inconvenient del seu accentuat accent, doncs aquest l'obligava a pronunciar lentament, un lleuger impediment que de segur solucionarà ràpidament amb l'ajuda de la companyia. Així mateix, doña Emilia assenyala que en el repertori de l'actriu no havia obres nacionals, llevat de "El patio azul" de Rusiñol, unes obres que, a més, no eren les millors, doncs no formaven part de les que s'havien imposat enfront d'unes altres.

Respecte al físic de Margarida Xirgu, afirma que "sense ser una bellesa" posseïa certes característiques idònies per a una actriu: un cos esvelt i elegant, una figura jove, "el seu cap està bé inserit sobre el coll i els muscles, i la seva cintura sembla lliure de cotilla, encara que en dugui". Aquesta última característica és la que li va proporcionar certa credibilitat com "Salomé". A més, Pardo Bazán destaca d'entre totes les seves virtuts l'expressió i bellesa de les seves mans.

Finalment, doña Emilia torna pronosticar una gran carrera a l'actriu i conclou dirigint-se a aquells que s'obstinen a comparar a les actrius amb unes altres, animant-los a pensar que no existeixen tantes actrius capaces d'imitar a les grans de l'escena "per qualitats que està bé que no siguin les mateixes, i fins a gairebé convindria que fossin oposades, perquè així es complementarien en el vast i vari panorama de l'art escènic".

El segon article en el qual trobem una referència a l'actriu catalana és el nombre 1.816 corresponent al 16 d'octubre de 1.916. Al final d'aquest, Emilia Pardo Bazán comenta que el teatre de la Princesa ha acollit a Margarida Xirgu, la qual representa un repertori compost per les millors obres d'Annunzio i d'altres grans dramaturgs. Però aquest repertori, segons doña Emilia, no comportava el que l'actriu aconseguís un gran èxit, doncs, encara que es mereixés triomfar, el públic de la Princesa s'havia acostumat a Maria Guerrero i a Fernando Díaz, omplint-se el teatre sol amb la presència de la parella.

El tercer article és el publicat el 20 de novembre de 1.916. En ell, doña Emilia s'adona de l'actuació de la Xirgu a "Marianela", qui va conquistar al públic amb la seva interpretació. Conquesta que li va resultar una mica difícil perquè, segons Pardo Bazán, el públic madrileny necessitava d'un cert temps per a acostumar-se a noves actrius. Així mateix, la autora prossegueix afirmant l'encertat de la representació, tant en el que refereix a l'adaptació dels Quintero com a l'elecció de la Xirgu para interpretar el paper principal, doncs la personalitat artística de l'actriu s'emmotllava perfectament al personatge de "Marianela", carregat d'ingenuïtat sentimental.

La tercera crítica ja es bona. Ja ho diuen a la tercera va la vençuda!