Margarida Xirgu

 
inici biografia vivències fotos arxiu familiar links bibliografia mail

 

31. ELS GERMANS MACHADO

 

Manuel Machado (Sevilla 29 d'agost de 1.874 - Madrid 19 de gener de 1.947) era el germà gran d'Antonio Machado (Sevilla 26 de juliol de 1.875 - Collioure 22 de febrer de 1.939). Encara que van treballar junts en la seva producció teatral, la política els va separar. El primer va ser franquista i el segon republicà i mori en el exili.

 

Manuel Machado

Antonio Machado al 1.933

Antonio Machado al 1.936

Els germans Machado

 

 

Antonio Machado va néixer el 26 de juliol de 1875 a Sevilla, va ser poeta, escriptor i dramaturg. Era el segon de sis germans (Manuel, ell, José, Joaquín, Francisco i Cipriana)  d'una família d'ideologia liberal. El seu pare, Antonio Machado Álvarez, "Demófilo", amic de Joaquín Costa i de Francisco Giner de los Ríos, publicà nombrosos estudis sobre el folklore andalús i gallec. La seva mare era Ana Ruiz Hernández. El seu avi, Antonio Machado Núñez, era metge i professor de ciències naturals.

El 1883, el seu avi va ser nomenat professor de la Universitat Central de Madrid i tota la família es traslladà amb ell a aquesta ciutat. Antonio Machado, el 1889, començà els seus estudis de batxillerat, primer a l'institut San Isidro i després al Cardenal Cisneros. És en aquesta època quan s'aficionà al teatre, al costat del seu germà gran Manuel, i començà a assistir a tertúlies, completant la seva formació en la cèlebre Institución Libre de Enseñanza, fundada per Francisco Giner de los Ríos. Antonio Machado va interrompre diverses vegades els seus estudis, afectat pels problemes econòmics de la seva família després de la mort del seu pare per tuberculosi el 1893, i la del seu avi el 1895. L'influx familiar i aquest centre d'estudis van marcar el seu camí intel·lectual. Per aquella època, va conèixer a Valle-Inclán en una tertúlia i treballava en la part dels verbs, en el diccionari d'idees afins.

El 1899, Antonio Machado va viatjar a París, on vivia el seu germà Manuel, i treballà de traductor a l'Editorial Garnier. Allí va entrar en contacte amb Oscar Wilde i Pío Baroja, i va assistir a les classes del filòsof Henri Bergson, que li impressionaren profundament. Tornà a Espanya i treballà d'actor mentre va assolir el títol de batxillerat. El 1902 tornà a París i va conèixer a Rubén Darío. De tornada a Madrid entaulà amistat amb Juan Ramón Jiménez, que era redactor en cap de la revista modernista “Helios”, en la qual Machado va col·laborar. Va participar en nombroses tertúlies i entrà en contacte amb els joves grups literaris. El 1903 publicà el seu primer llibre de poesies “Soledades” que va ser escrit entre 1899 i 1902. Al octubre de 1907 va publicar una versió ampliada: “Soledades, galerías y otros poemas”, després de guanyar les oposicions per la plaça de catedràtic de francès. Va triar la vacant de l'Instituto de Sòria, on entaulà amistat amb Vicente García de Diego que era catedràtic de llatí i grec del mateix institut. Aleshores va conèixer una noia, Leonor Izquierdo, que treballava a casa de Vicente García de Diego amb la qual es va casar dos anys després, tenint ella només 15 anys i ell 34.

 

Foto de les noces d'Antonio Machado i Leonor Izquierdo, el juliol de 1909.

Archivo Histórico Provincial de Soria. Archivo Pilar Cervero Díez Luengo.

 

El 1911 varen anar tots dos a passar l'any a París, ja que Machado havia aconseguit una beca per a ampliar els seus estudis. Leonor va caure malalta de tuberculosi el mateix juliol i va morir un any més tard, l'1 d'agost del 1912, el que va provocar una gran depressió a Antonio Machado. Aquest mateix any publicà “Campos de Castilla”, obra poètica en la que l'autor se separa dels trets modernistes que presentava la seva obra “Soledades” i de l'intimisme cap al que havia evolucionat amb “Soledades, galerías y otros poemas”, acostant-se als autors de la Generació del 98 i abandonant el moviment literari del Modernisme dels seus inicis. En la col·lecció de 1912, el poeta mira, sobretot, a l'espai geogràfic que l'envolta -les terres castellanes- i als homes que hi habiten. En una segona versió d'aquesta obra que figura en l'edició de “Poesies completes” de 1917 s'afegiran nous texts que no figuren en la de 1912:  un grup de poemes escrits a Baeza després de la mort de la seva dona, Leonor, en els quals la memòria té un paper fonamental i s'hi recullen uns quants planys per la seva mort; una sèrie de poemes breus, de caràcter reflexiu, sentenciosos, que el poeta anomenarà “Proverbios y cantes”; i uns quants texts de forta crítica social i on criticà a l'Espanya d'aquell moment.

Antonio Machado sol·licità el seu trasllat a Baeza, a Jaén, on viurà durant set anys amb la seva mare dedicat a l'ensenyament i a l'estudi, sent poc actiu per l'escriptura poètica durant aquest temps. Durant set anys, fins a 1919, el poeta va ensenyar Gramàtica Francesa a l'institut de batxillerat instal·lat en l'antiga Universitat de Baeza. El 1917 va conèixer a Federico García Lorca i el 1919 es traslladà a Segòvia, on va trobar un ambient cultural més d'acord amb els seus gustos i va començar a participar en les activitats de la recent Universitat Popular, que tenia com objectiu l'extensió de la cultura als sectors socials tradicionalment més apartats d'ella i on va conèixer a Mariano Quintanilla. Va continuar a Segovia fins a 1932 en que se li va concedir un lloc de professor a l'Institut Calderón de la Barca de Madrid.

En aquells dies cortejà a una dama casada, Pilar Valderrama, que en els versos de “Noves cançons” de 1924 -el seu últim llibre de poesia, progressivament ampliat, com els altres- apareix sota el nom de Guiomar. Aquest llibre escrit parcialment a Baeza, recorda en alguna de les seves parts el to nostàlgic del primer Machado. Hi ha una presència de les terres sorianes, evocades des de lluny; n'hi ha, també, de l'Alta Andalusia, espai geogràfic real i mític alhora; continua, a més, en el nou llibre, la línia sentenciosa de “Proverbios y cantes”. La poesia d'Antonio Machado és molt característica. Per a ell la poesia s'allunya de la concepció modernista que aquesta és la suma de les arts. No importa tant la forma, la musicalitat, la bona rima, si no es conta res. El verb és el més important, perquè expressa el temps, la temporalitat que ell considera essencial. No obstant això, no li dóna tanta importància a l'espai. La poesia és l'expressió íntima del sentiment del poeta, però, encara que íntima, pretén ser universal. La poesia és un diàleg d'un home amb el temps de cadascun. El poeta pretén eternitzar aquest temps objectiu perquè romangui viu el temps psíquic del poeta, perquè sigui universal. Rebutja el creacionisme perquè conrea la imatge com alguna cosa en si mateixa. També li dóna molta importància al sentiment que ha d'impregnar la imatge. Les imatges que no parteixen del sentiment, sinó només de l'intel·lecte, no valen res. També rebutja la poesia surrealista, perquè no té estructura lògica. Per a ell això és una deshumanització, que no comparteix. La poesia ha de parlar amb el cor.

Al 1927 va ser elegit membre de la Real Academia Española de la Lengua, tot i que  desprès va abandonar el càrrec. Durant els anys vint i els primers anys de la dècada dels trenta, va escriure teatre en col·laboració amb el seu germà Manuel. Al 1936, ja en vespres de la Guerra Civil, va publicar un llibre en prosa: “Juan de Mairena” de sentències, donaires, apunts i records d'un professor apòcrif. Es tracta d'una reunió d'assaigs que venia publicant a la premsa madrilenya a partir de 1934. Aquest volum mostra que el seu autor és un dels més originals prosistes del segle. A través d'aquestes pàgines Machado-Mairena parla sobre la societat, la cultura, l'art, la literatura, la política, la filosofia. Usa una gran varietat de tons, que va des de l'aparent frivolitat fins a la gravetat màxima, passant per la ironia, la gràcia i l'humor. Machado va dir alguns anys més tard que Juan de Mairena era el seu «jo filosòfic». Entre els textos que a aquests personatges s'atribueixen destaquen, d'una banda, els de caràcter filosòfic impregnat de lirisme i d'altra els eròtics inspirats en la seva estimada Guiomar. També va escriure el text en prosa apòcrif ”Abel Martín” -mestre de Mairena-, més un tercer que duu el mateix nom que el poeta.

Va sentir un gran interès per la Filosofia i es va llicenciar, amb empentes i rodolons, en aquesta matèria a la Universitat Central. Amb l'esclat de la Guerra Civil marxà a València, on va viure en la localitat de Rocafort, des de novembre de 1936 fins a març de 1938. És va unir al moviment de l'Alianza de Escritores Antifascistas, participant activament en el II Congrés Internacional, celebrat en la ciutat de València. El 1937 va publicar la seva última obra, “La guerra” amb il·lustracions del seu germà José Machado. Entre 1937 i 1939, Antonio Machado publicà un total de 26 articles a “La Vanguardia”, que en aquella època era l'òrgan d'expressió del govern de la República i recollia signatures dels més destacats intel·lectuals i escriptors que va donar la causa republicana. A la fi de gener de 1939, i davant la imminent ocupació de la ciutat, va sortir de Barcelona viatjant amb Joaquín Xirau Palau en una ambulància que els va ser proporcionada per José Puche Álvarez, director general de Sanitat. Després d'uns primers dies a Raset, a Girona, passà la seva última nit a Espanya, la del 26 al 27 de gener, a Viladasens. En la tarda del dia 28 arribà finalment a Collioure, a la Catalunya Nord a França, on va morir el dia 22 de febrer de 1939 a l'Hotel Bougnol-Quintana. Als tres dies, morí també la seva mare Ana. En la butxaca del seu abric es va trobar un últim vers: "Estos días azules y este sol de la infancia”. Poc abans de morir Antonio Machado, la Universitat de Cambridge li havia enviat una carta oferint-li un lloc en el seu rectorat. La carta va arribar a Collioure a l'endemà del seu enterrament.

Antonio Machado en un cafè de Collioure, probablement entre el 10 i el 15 de febrer de 1939.

Foto Google Images


                 Jo, Xavier Rius Xirgu, davant la tomba de Antonio Machado a Collioure

 

 

Manuel Machado Ruiz va néixer a Sevilla el 29 d'agost de 1874, va ser poeta i dramaturg. Del seu pare va heretar l'amor al caràcter popular andalús. Nascut en el carrer de San Pedro Màrtir nº20, la seva infància va transcórrer en el Palacio de las Dueñas, on la seva família havia llogat una de les estàncies destinades a particulars. Quan Manuel tenia 9 anys, la família al complet es va traslladar a Madrid, i allí va desenvolupar els seus estudis, que van culminar amb una llicenciatura de Filosofia i Lletres. A partir de llavors, la seva família va tornar a Sevilla en poques ocasions, però lo sevillà i l'andalús van seguir sent per a ell una referència viva, encara que distant, per l'amor dels seus pares cap a la seva terra.

A Madrid, Manuel va començar a donar a conèixer les seves primeres poesies i va col·laborar en diversos projectes de la vida literària madrilenya juntament amb escriptors com Francisco Villaespesa i Juan Ramón Jiménez. Va publicar els llibres de poesies:  “Alma” el 1901,  “Caprichos” el 1902, “Los cantares” el 1905, “El mal poema” el 1909, “Apolo” el 1911 i “Ars moriendi” el 1921. Un mèrit indiscutible de Manuel Machado és la seva labor com divulgador i renovador dels cants flamencs, el “cante hondo”. El coneixement li venia de família, doncs el seu pare, havia recopilat les lletres anònimes dels cants en el seu llibre “Cantes flamencos”. Manuel Machado va escriure poesies idònies pel cant, utilitzant cobles, seguidilles i soleares. Va crear una nova variant de soleá en la que el vers central té un nombre desproporcionat de síl·labes (9, 10, 11, o més síl·labes), que va batejar com soleariyas. Quan reprodueix paraules típiques del dialecte andalús, les marca utilitzant la lletra cursiva. També va escriure romanços octosíl·labs, quartets, serventesios i sonets. Va renovar aquests últims utilitzant una variant en versos d'art menor (el sonetillo), generalment octosíl·labs, però en algun cas trisíl·labs (com en el sonetillo titulat “Verano”). El vers de Manuel Machado és enginyós, àgil i expressiu, amb petjades del parnassianisme i els poetes maleïts francesos. Les seves influències més marcades són Verlaine i Rubén Darío, que el va distingir amb la seva amistat i estima.
Va ser cofundador, el 11 de febrer de 1933, de l' Asociación de Amigos de la Unión Soviética, creada en uns temps en que la dreta ja sostenia un to condemnatori als relats sobre les conquestes i els problemes del socialisme a l'URSS.
Amb el pas dels anys, va arribar a ser director de la Biblioteca Histórica Municipal i Museo Municipal de Madrid. Va crear diverses revistes literàries d'escassa durada i va col·laborar en diaris d'Europa i Amèrica. Va contribuir ferventment a la poesia modernista, entesa en el seu vessant més colorista, decadent i cosmopolita, donant-li un matís andalusista que fa de la seva poesia quelcom únic. Sovint s'ha contraposat aquest vessant modernista a la Generació del 98. En l'any 1936 -en plena Guerra Civil- va ser designat per a ocupar una butaca a la Real Academia Española.

 

Manuel Machado

 

Encara que l'obra poètica de Manuel i Antonio Machado és molt distinta, s'aprecien certs paral·lelismes. Així, ambdós van compondre sengles poesies autobiogràfiques (“Adelfos” de Manuel i “Retrato” d'Antonio), utilitzant versos alexandrins organitzats en serventesios. A l'arribar a Madrid la revolta de Franco, a l'any 1939, Manuel va dedicar al militar una poesia encomiàstica: “Al sable del Caudillo”. Això li va valer el reconeixement del règim. Després de la guerra es va reincorporar al seu càrrec de director de l'Hemeroteca i del Museo Municipal de Madrid, del que es va jubilar al cap de poc temps. Va seguir escrivint poesia, la major part de caràcter religiós. La seva fe catòlica es va reavivar durant la seva estada a Burgos, gràcies a la devoció de la seva dona i a la influència de certs sacerdots, com Bonifacio Zamora. Manuel Machado va continuar escrivint panegírics a diverses figures i símbols del franquisme, el que li va valer el menyspreu de crítics i poetes posteriors, que el van considerar un traïdor a la causa republicana.


El 19 de gener de 1947, va morir a Madrid. Després de la mort del poeta, la seva vídua va ingressar en una congregació religiosa dedicada a la cura de nens abandonats i malalts.

Margarida Xirgu només estrenà una obra de teatre dels dos dramaturgs i poetes.

 

Obsequi d'Antonio Machado a Margarida Xirgu.

Fons Jordi Rius Xirgu

 

L' estrena de les obres teatrals dels germans Machado va ser cronològicament:

-9 de febrer de 1.926 "Desdichas de la fortuna o Julianillo Valcárcel" per la companyia Maria Guerrero, en el Teatro de la Princesa de Madrid.

-17 de març de 1.927 "Juan de Mañara" per la companyia de Josefina Díaz de Artigas i Santiago Artigas, en el Teatro Reina Victoria de Madrid.

-22 d'octubre de 1.928 "Las adelfas" per la companyia de Lola Membrives i Manuel Soto, en el Teatro del Centro de Madrid.

-8 de novembre de 1.929 "La Lola se va a los Puertos" per la companyia de Lola Membrives i Ricardo Puga, en el Teatro Fontalba de Madrid.

-24 d'abril de 1.931 "La prima Fernanda" per la companyia d'Irene López Heredia i Maria Asquerino, en el Teatro Reina Victoria de Madrid.


-26 de març de 1.932 "La duquesa de Benamejí" per la companyia de Margarida Xirgu, en el Teatro Español de Madrid amb decorats i figurins del seu germà Miquel Xirgu.

 

Miquel Xirgu Subirà

"La duquesa de Benamejí" dels germans Antonio i Manuel Machado, representada al Teatro Español de Madrid el 1.932.

fons familiar Xavier Rius Xirgu

"La duquesa de Benamejí" dels germans Antonio i Manuel Machado, representada al Teatro Español de Madrid el 1.932.

fons familiar Xavier Rius Xirgu

 

L' Institut del Teatre guarda en el seu arxiu un decorat de Burmann, relatiu a l'estrena el 26 de març de 1932 al Teatro Español per la Companyia de Margarida Xirgu, cosa molt estranya doncs tant els decorats com els figurins van ser fets pel seu germà Miquel Xirgu.

 

Foto: Col·lecció d'escenografia de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.


La duquesa de Benamejí

foto Agència Efe.


Al final de l' estrena la protagonista i els autors des del prosceni van agrair l'aplaudiment entusiasta del públic. L'obra en les seves representacions va tenir sempre bona acollida.

 


La Xirgu i els Machado el dia de l'estrena

 

La darrera obra teatral dels germans Machado "El hombre que murió en la guerra" va ser estrenada només per Manuel al 1.941, com si d'una premonició malèfica es tractés

El 2011 va aparèixer una obra teatral en prosa inèdita del germans Machado, escrita cap el 1934 o 1935. Els seus hereus van trobar 72 folis escrits a ma amb dos cal·ligrafies, el 60% escrit per Antonio i el 40% restant escrit per Manuel. Al no tenir cap títol, el seu nebot net, Manuel Álvarez Machado, i la família la van titular amb el nom de la protagonista, “Adriana Lecouvreur" -que ha publicat la editorial Alupa- com altres obres dels germans Machado: “Juan de Mañara”, “La condesa de Benamejí” i “La prima Fernanda” en les que va ser habitual que fossin titulades amb el nom del protagonista. “Adriana Lecouvreur" és una obra d'intriga policíaca i un homenatge al teatre amb grans dosis de denúncia social. La protagonista és una actriu que va existir i que va ser primera figura de la Comedie Francaise, en el segle XVIII. Amiga del filòsof Voltaire, el seu trist final el 1730 per disenteria va motivar que ja el 1850 el dramaturg Eugène Scribe compongués una obra dedicada a ella, en la que introduïa com a causa de la seva mort, l'enverinament. El 1902 la història era tan coneguda que Francesco Cilea va fer una òpera amb aquest argument. Els germans Machado, no obstant això, van imprimir el seu segell en la història tràgica de la jove actriu. Entre altres diferències, Lecouvrer no és filla d'una família humil que arriba a la fama, sinó filla d'una família noble i repudiada pel seu pare per dedicar-se al teatre i que per diversos atzars acaba en la ruïna. Tampoc mor per enverinament, sinó perquè es veu embolicada en una trama en la que, jugant amb el vodevil, l'enredo i el thriller, apareixen bandits i prostitutes amb l'únic afany de matar a l'actriu. Els dramaturgs també van introduir a una princesa gelosa com principal instigadora del crim. Al final els hi va quedar una tragicomèdia espanyola costumista, que beu dels mateixos instints que la seva altra obra teatral, la coneguda “La Lola se va a los Puertos”.


Alguns textos han estat trets de la biografia:"Margarita Xirgu y su teatro" i "Margarita Xirgu. Una biografía"d'Antonina Rodrigo i del Wikipedia


XAVIER RIUS XIRGU

àlbum de fotos


tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.