35. LA XIRGU I ELS DALÍ
Pel
Baix Ebre s'assegura que els cognoms Xirgu i Dalí provenien del nom d'uns
utensilis -la sirga i el dalí- i del nom de un parell d'oficis -el sirgador
i el daliner- lligats als llaguters habitants de Tortosa. La sirga es una maroma
o soga, que serveix per a estibar les embarcacions fluvials. Els llaguters improvisaven
una colla de frases molt bèsties, al·elusives al seu treball feixuc,
que els impedia de poder complir amb la parenta, eren frases que culminaven amb
un crit ben fort: "Visca lo dalí!". El navegants fluvials de
l'Ebre entonaven aquesta cançó així que albiraven el port
on havien de fer parada, acompanyada per uns tocs de corn que destrossaven els
timpans. D'aquesta manera, la gent que volia anar a una de les poblacions riberenques
del curs del riu, o enviar-hi quelcom, en escoltar tot aquell fenomenal xivarri
s'encaminava de presa cap a l'indret on atracava el llagut, per tal d'embarcar-s'hi
o bé d'embarcar-hi allò que desitjava.
En
quan a l'altre cognom, el inicial fou Sirgo, més tard es convertí
en Xirgo i finalment en Xirgu. Avui dia ja no es trobem gairebé persones
que es diguin Xirgo o Xirgu i poquíssimes que es diguin Dalí. També
s'ha dit que el cognom Dalí és àrab. Els Dalí àrabs
són segurament descendents d'aquells antics àrabs que anaren a treballar
al tram final del riu Ebre, ja que hom diu que l'empresa llagutera n'acollí
uns quants i que, posteriorment, alguns d'ells decidiren emprendre el camí
de retorn cap als seus països de procedència, abandonant una feina
duríssima i força mal pagada, però batejats amb un cognom
que, en el futur, esdevindria d-all[omés famós. No hi ha dubte doncs
que Dalí és un cognom genuïnament català. Dalí
-en minúscula- era el nom que rebia un bastó que empraven els vells
llaguters de l'Ebre. Qualsevol diccionari de la llengua catalana el recull, tret
d'aquells que han estat editats recentment, o bé d'aquells altres que són
resumits, els primers dels quals han eliminat aquest mot de les seves pàgines,
atès que, des de fa anys i panys, el citat bastó ha caigut del tot
en desús. I un bastó, precisament (que, en alguns casos i en certa
manera, recordava el dalí), era el que sempre solia portar a les mans i
exhibir amb autèntic orgull Salvador Dalí, com si l'anomenat geni
de Portlligat volgués confirmar així l'origen del seu cognom.
Foto feta per Melitó Casals
La
primera relació de Margarida Xirgu i de Salvador Dalí, sense ells
saber-ho, es doncs la procedència i les arrels dels seus cognoms. La primera
relació artística que la Xirgu i Dalí varen tenir, va ser
amb l'obra "Mariana Pineda" de Federico García Lorca, que la
seva mare Vicenta Lorca li havia recomanat que estrenés Margarida, desprès
d'haver-la vist amb molta admiració actuar. Federico amic de Dalí,
feia temps que li havia dit que anava a escriure una obra dedicada a l'heroïna
granadina, a la qual anomenava afectuosament "Marianita", i li preguntà
si ell estaria disposat a confeccionar els figurins del vestuari i els decorats;
tot obtenint del pintor figuerenc una resposta afirmativa. Al cap d'un temps,
en encetar-se el mes d'abril del 1.927, el poeta andalús informà
a Salvador Dalí que havia acabat de redactar el text de Mariana Pineda
i que aquesta obra no trigaria gaire a ser estrenada, després del extraordinari
èxit de la lectura efectuada per Margarida Xirgu, en el Teatro Fontalba
de Madrid amb l'assistència de Manuel Azaña, president de l'Ateneo
i futur president de la Segona República. Aleshores, el pintor empordanès
adreçà una carta a García Lorca, on li deia:
<<Querido
Federico: Veo que parece cierta al fin la realización de tu Marianita Pineda.
Mi padre está ecantado; iremos toda la familia al estreno...además
me dice que si dentro de dos meses no has publicado aún nada, va a escribirte
una carta terrible.
Yo siento mucho estar haciendo de Tailón, porque
según lo pronto que fuese el estreno me sería materialmente imposible
hacer los decorados, ya que si me encargara de ello, sería para hacer algo
tan bien como supiera y, naturalmente, con bastante tiempo, a pesar de que tengo
vista perfectamente su realización plástica.
No
hay ni que hablar de que una cosa tan depurada como tu Marianita Pineda es imposible
que sea realizada con un decorado estúpido, de los conocidos sólo
Manuel Ángeles y yo te lo podemos hacer>>.
Amb
l´expressió "haciendo de Tailón" Dalí volia
dir que, en aquell moment, estava fent el servei militar al castell de Sant Ferran,
de Figueres, circumstància que podia impedir-li de tenir acabats els decorats
de Mariana Pineda per a l'estrena de l'obra.
Carta de Dalí a Lorca on exposa les seves idees
sobre els decorats de "Mariana Pineda"
treta del llibre "García Lorca en Cataluña"
d'Antonina Rodrigo.
Dalí
escriu, també en la esmentada carta, plena de falles d'ortografia típiques
d' un català escrivint en castellà:
<<Indicaciones
generales para la realización plástica de Mariana Pineda:
Todas
las escenas enmarcadas en el marco blanco de la litografía que tú
proyectaste, en ese marco blanco, además del título, podría
ir un verso, que cambiaría en cada acto.
Los
telones de los decorados tienen que servir de meros fondos a las figuras, con
afiligranadas indicaciones plásticas de la escena, el color tiene que estar
en los trajes de los personajes; por lo tanto, para que éstos tengan máxima
visualidad, el decorado será casi monocromo; las ligerísimas cambiantes
de tono tienen que ser como desteñidas; todos los muebles, cornucopias,
consolas, etc., dibujados sencillamente en el decorado; el clave, de cartón
recortado y pintado igual que los demás muebles; en cambio, los cristales
tienen que ser de verdad (me parece, ¿y a ti?).
El
conjunto será de una sencillez tal, que (me parece) a los mismos puercos
dejará de indignar, porque la impresión que dará al levantarse
el telón y antes de empezar a analizar será de una calma y naturalidad
absolutas.
Además, desgraciadamente,
ya hay demasiada gente que tolera esas cosas; aquí todo Dios teme pasar
por tonto y dice que le gusta pasar por inteligente.
(Nota
para el decorado de Mariana Pineda)
Aprovechar
la máxima sugestión sentimental de los ligerísimos acordes
cromáticos del decorado>>
La
col·laboració fou absoluta. Lorca il·lustrà a Dalí
sobre el ambient de Granada el primer quart del segle XIX. El poeta li suggerí
escenaris de formes estilitzades, en harmonia amb la més pura essència
romàntica de l'època.
Decorats trets del
llibre "García Lorca en Cataluña" d'Antonina Rodrigo
L'
anterior decorat i el següent figurí van ser de la meva propietat,
fins que els vaig prestar per a la seva publicació en la biografia que
s'havia de publicar. Malauradament per a mi, mai més en van ser retornats.
Margarida Xirgu protagonitzant "Mariana
Pineda"
arxiu germans Xirgu
Figurí de "Mariana Pineda" dissenyat per Salvador Dalí
Decorat tret del llibre "García Lorca. Vida y obra de un poeta"
de José Monleón
Per ressaltar
la qualitat de les estampes -Lorca va subtitular el drama com "Romance popular
en tres estampes"- els decorats eren més petits que l'embocadura,
per lo qual resultava un escenari dins del escenari. Sebastià Gasch escrivia
en la revista L'Amic dels Arts: <<Aquest decorat conté latent tota
l'Andalusia intuïda, pressentida per un home que no la coneix... El groc
d'un vestit es conjuga amb el negre del fons. L'ondulació del sofà
s'enllaça amb les corbes d'una cadira. El rellotge de paret perllonga la
línia d'una finestra. Les ratlles d'un vestit juguen amb les ratlles de
la porta. I així fins a l'infinit. Simfonia total, orquestració
constant>>.
El 24 de juny
de 1.927 s'estrena "Mariana Pineda" al Teatre Goya de Barcelona.
Una
entusiasta espectadora del estrena va ser Ana Maria Dalí, la germana del
pintor que deia: Componíem un grup format per Federico, la Xirgu, el meu
germà, Moraguetes, (el periodista Rafael Moragas de "La nit")...
i alguns actors de la companyia. Vam anar passejant per el Barri Gòtic,
Plaça Sant Jaume, carrer Ferran, Rambles, fins a la terrassa del cafè
Lyon d'Or, on ens asseiem.
El 12
d'octubre de 1.927 s'estrena "Mariana Pineda" al Teatro Fontalba de
Madrid.
Dalí dona records
per Margarida Xirgu, en la següent carta:
Federico:
He
recibido los dos últimos números de Verso y prosa; es espantoso
el marasmo putrefacto en que se mueve toda la promoción de Prados, Altolaguirre,
etc. Qué arbitriariedad más espantosa; y en el fondo de sus pseudointelectualismos,
qué roñoso sentimentalismo. Me dan pena tus cosas tan únicas
y verdaderas confundidas entre todo esto.
Pronto recibirás casi un libro
de poemas míos; poéticamente soy el anti-Juan Ramón, que
me parece evidentemente el jefe máximo de la putrefacción poética;
es su putrefacción la peor de todas, ya que a su lado hasta el gran vulgar
y puerco de Rubén Darío, por su malísimo gusto adquiere una
cierta gracia sudamericana parecida a la arquitectura de la Casa Colom en Cadaqués.
La
metáfora y la imagen han sido hasta hoy anecdóticas; tanto es así,
que hasta las más puras e incontrolables pueden ser explicadas como un
acertijo. En fin, ya te escribiré un largo ensayo sobre lo que pienso de
la poesía.
Te abrazo,
Dalí Salvador
i
en els marges esquerra, superior i inferior en la mateixa missiva:
Adiós,
el poema de las cositas que te mandé, ¿qué te pareció?.
Juan Ramón no ha visto nunca nada, sólo percibe de las cosas emociones
roñosas.
Saluda a la Xirgu, Muñones, Porredones,etc.
Recuerdos
a los Calandres de goma, de los cafés y vístrulos. He releido Platero
y yo, del que tenía buena idea; es un asco todo ese éxtasis emocional
delante de las cosas que no ve, que no ve en absoluto.
Figueras, octubre 1927.
Còmicament
donava records a Fernando Porredón, Porredones que rimava amb Muñones
i que no era cap actor de la companyia.
Salvador Dalí
tenia enveja de Margarida Xirgu, pel seu comportament tan afectuós amb
Federico García Lorca, del que estava enamorat. Eren tan forts els gelos
que aprofitava qualsevol ocasió per dir quelcom contra la Xirgu, com en
aquesta carta de Dalí a Lorca de mitjan març de 1926: <<Tampoco
he comprendido nada nada nada a Margarita. ¿Era tonta? ¡Loca?>>
o en aquesta de començament de maig de 1927: <<Recuerdos a la Margarita,
debe ser casi una chica grande y todo [...] ¿Qué coño haces
en Madrid , piensas continuar con las Xirgus?>> o en aquesta de desembre
de 1927: <<Estoy tentado de mandarte un retazo de mi pijama color langosta,
mejor dicho, color "sueño de langosta", para ver si te enterneces
desde tu opulencia y me mandas dinerito; ¿tu no crees, mono, que es inaudito
que la Xirgu no se le haya ocurrido que tenía que pagarme, aunque fuera
un poco, mis decorados (que por otra parte han gustado a los putrefactos y han
hecho aparecer, sobre todo en Madrid, una obra de vanguardia mucho más
de vanguardia de lo que hubiera sido con unos de Fontanals o Alarma)? Fíjate,
con dinerito, con 500 ptas, podríamos hacer salir un número de la
revista Anti-artística, en la que nos podríamos cagar desde en el
orfeón catalán hasta en Juan Ramón>>
Els
decorats de "Mariana Pineda" de Salvador Dalí es van cremar a
Xile el 1.943, al incendiar-se el teatre.
El
setembre de 1.925 Eduardo Marquina va prometre a Federico García Lorca
que recomanaria "Mariana Pineda" a Margarida Xirgu, però l'obra
no li va se entregada fins a finals de l'estiu de 1.926, al Hotel Ritz de Madrid
per l'actriu Lydia Cabrera que la va anar a buscar a casa d'en Marquina, el dramaturg
català. A continuació arribà Federico i es va produir la
primera trobada entre Margarida i el poeta, com era l'hora del aperitiu ells demanaren
whisky i la Xirgu va demanar el mateix, al respecte més tard va dir: Em
va saber a petroli i ho vaig dir...Federico reia recolzant-se en l'O. Pocs dies
desprès arribava Margarida a Barcelona i li entregava "Mariana Pineda"
al seu germà Miquel, que havia llegit molt, tenia un gran coneixement del
teatre i ella hi havia confiat sempre en el seu bon gust, tenint en compte les
seves opinions. A Miquel Xirgu l'obra li va entusiasmar més pel poeta que
pel dramaturg i no perquè no li agrades, sinó perquè havia
descobert en ella a un gran poeta nou. Els germans Xirgu una vegada més
van coincidir i Margarida va decidir estrenar "Mariana Pineda". També
Marquina posteriorment va pressionar a la Xirgu perquè estrenés
l'obra, que les actrius Catalina Bárcena i Pepita Díaz no havien
volgut fer. Doncs bé coses de l'atzar, Eduardo Marquina tenia casa a Cadaqués
i era amic dels Dalí que com tothom sap també i tenien casa, casa
en la que Lorca i Dalí van preparar l'escenografia del drama. Mira per
on, Cadaqués i els seus estiuejants també varen influir en la realització
de l'obra.
El 29 de desembre de
1.934 s'estrena "Yerma" de García Lorca al Teatro Español
de Madrid i a Barcelona s'estrena el setembre de 1.935 al Teatre Barcelona.
Durant
les representacions de "Yerma" a Barcelona explica Ana Maria Dalí,
que feia set anys que no es veien el poeta i ella -la "sirena" d'altres
temps- <<Llavors vivia jo en el Palau de Pedralbes, que en temps de la República
havia estat convertit en Residència d'Estudiants. Tan aviat com em vaig
assabentar que Federico estava a Barcelona, vaig acudir de seguida a veure'l al
teatre. Només entrar em vaig anar al camerino de Margarida Xirgu, de la
qual guardo un gran record. Quan li vaig dir que havia anat a veure a Federico,
no feia més que mirar-me i dir: "Que content es posarà... que
content es posarà quan et vegi!". Però a l'hora de començar
la funció Federico no havia arribat encara i la Xirgu, abans de sortir
a escena, li va escriure una nota dient-li que jo em trobava en la platea. Abans
de separar-nos, l'actriu em va dir que a ella també li havia donat una
gran alegria que anés a veure a Federico. No feia ni cinc minuts que s'havia
aixecat el teló quan Federico ja estava al meu costat. Jo ocupava una butaca
del passadís lateral. Em vaig aixecar, em va abraçar. em va prendre
de la mà, i així, agafats de la mà, com fèiem a Cadaqués,
vam sortir del teatre. Tornàvem a estar en 1.927?. Doncs si, per què
no?>>.
Foto d'Ana Maria Dalí treta del llibre d'Antonina
Rodrigo sobre els dos germans
"La
zapatera prodigiosa" de Lorca
Foto treta
de l'exposició "Margarita Xirgu" en el Teatre Español
de Madrid
Alguns
textos han estat trets de la biografia:"Margarita Xirgu y su teatro"
i "Margarita Xirgu. Una biografía"d'Antonina Rodrigo "Margarida
Xirgu, cartografia d'un mite. De Badalona a Punta Ballena" de Francesc Foguet
i Boreu i del Wikipedia
XAVIER
RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
