Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

 

38. CENTENARI DEL SEU NAIXEMENT 1888 - 1988

 

Transcripció de l'article aparegut en la publicació "El temps" del 14 novembre de 1988, signat per Ricard Salvat:

A l'entorn dels homenatges a Margarida Xirgu

Darrer acte

En el centenari del naixement de Margarida Xirgu, quan les seves despulles han arribat a Catalunya, Ricard Salvat, director de l'escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, valora què ha significat Margarida Xirgu per a la història del Teatre.

Recentment, al Palau de la Generalitat va retre un homenatge a la personalitat àmplia i riquíssima de la gran creadora teatral Margarida Xirgu. El president de la Generalitat va fer, com és sabut, fa poc, un periple per terres de l'anomenat Con Sud, i d'Uruguai, i va tenir l'encert de portar les despulles de la gran actriu.

De sobte, poc abans i, sobretot, desprès d'aquest fet, hem assistit a una cursa gairebé folla per veure qui fa més homenatges o qui era el primer a fer-los a l'actriu, el Centenari del naixement de la qual es compleix aquest any. A petita escala estem assistint a un clima de competitivitat per veure qui s'apunta més fort i abans al carro del Centenari de la Xirgu, de tensions i inquietuds que ens recorda què està succeint amb els actes del famós Mil·lenari de Catalunya.

De la mateixa manera que en els fets del Mil·lenari, en relació a la Xirgu hem pogut comprovar que s'està passant d'un no recordar-la gairebé ningú a voler ser-hi al preu que sigui, ara que és moda parlar-ne. Tot i amb això, ningú sembla estar massa preocupat per estudiar, en profunditat, quina fou la seva aportació real.

I, com és habitual, aquesta cursa dels protagonismes, deixa de banda els pocs que en els llargs anys d'oblit s'ocuparen d'ella i del seu segon marit, Miquel Ortín.

Però fem una mica d'història. A finals de l'any 1987, en qualitat de component de la Comissió de Difusió de la Cultura Catalana, vaig proposar a Joaquim Ferrer, en aquell moment conseller de Cultura, i a Marta Pessarrodona, responsable de la mencionada Comissió, que es recordés el Centenari de Margarida Xirgu, de manera adequada. Vaig esbossar, un projecte de com hauria de ser aquest homenatge i va ser acceptat. Vaig parlar també amb el rector de l'Universitat on treballo, per veure si la nostra primera Entitat pedagògica volia adherir-s'hi o fer-hi uns actes paral·lels i vam quedar a l'espera, tot preparant més o menys els actes.

De sobte, es produeix el final del segon mandat de CIU i l'inici del tercer, amb el corresponent canvi de conseller de Cultura, i en la primera reunió de la Comissió de Difusió de la Cultura Catalana, desprès del relleu, tornem a recordar l'oportunitat del homenatge a Margarida Xirgu.

Mentrestant, havíem anat posant-nos en contacte els amics catalans defensors de la Xirgu de tota la vida que viuen a Buenos Aires i nosaltres, per a ser presents en un acte que els primers feien el dia 18 de juliol, el dia que es complien els cent anys del naixement de l'actriu. Jo havia d'anar a Buenos Aires i dur-hi les adhesions de tots els companys que s'hi volgueren afegir. I així em vaig encarregar de recollir adhesions i signatures.

Vaig aprofitar un programa que Carme Alcalde dedicà al teatre per a dir-ho per TVE, canal autonòmic. Em va semblar la millor manera de no deixar ningú sense avisar. Joan de Sagarra va tenir la gentilesa de recollir la inquietud que jo vaig expressar en el programa televisiu i va escriure a la secció "La Crónica" un excel·lent article titulat "El regreso de Margarida Xirgu" a "El País" (20 juny 1988) en el qual deia: <<El 18 de juliol es compleix el centenari de Margarida Xirgu (Molins de rei 1888-Montevideo 1969). La gent del teatre, tan sensible a aquest tipus d'efemèrides es mostren curioses i un xic preocupades -així ho va donar a entendre recentment Ricard Salvat en un programa televisiu- pels actes que les nostres institucions públiques tenen previstos per a homenatjar la gran actriu catalana>>.

Desprès, el senyor Sagarra ens informava que l'Ajuntament de Molins de Rei faria un magne homenatge amb conferències d'Antonina Rodrigo, Ian Gibson, Maria Casares i Albert Closas que parlarien sobre l'actriu, els amics, la seva peripècia històrica i la seva tasca docent. Hi haurien dos Col·loquis: "Autors per a una primera dama" amb Antonio Buero Vallejo, José Martín Recuerda, José Luis Rosales (pensem que es tracta de Luis Rosales, o potser és un autor que no coneixem), Josep Maria Benet i Jornet i Terenci Moix; "Les dones del teatre" amb Ana Diosdado, Rosa Mª Sardà, Anna Lizaran, Maria Asquerino, Montserrat Salvador, Victòria Peña i Maria Aurèlia Capmany. Núria Espert i Lluís Pasqual hi intervendrien amb dos recitals o espectacles. També hi serien presents tres companyies de Sud-amèrica -una d'argentina, una de mexicana i la Comèdia Nacional d'Uruguai- amb un grup de Molins de Rei, La Caràtula, Els Comediants i un altre de català que curiosament no se citava.

Desprès es parlava de la creació d'una càtedra Margarida Xirgu a Molins de Rei, que també curiosament anava vinculada a la Universitat Menéndez Pelayo i no a cap de les Universitats catalanes. És sorprenent que tenint la Universitat de Barcelona l'única càtedra d'Història del Teatre de tota la Península, ningú no pensés a connectar les dues càtedres. ¿O potser no és sorprenent, sinó molt lògic? En veure la llista d'aquests actes tan interessants ens adonarem que una forta majoria dels participants era de fora de Catalunya o eren catalans de Madrid. No es recordava en cap lloc de l'homenatge, la importantíssima etapa catalana de la Xirgu, ni els escriptors i gent de teatre d'aquí hi eren massa presents. Vaig exposar les meves preocupacions en una entrevista que em féu Jaume Comellas a l'Avui el dia 18/7 d'aquest any i, sorprenentment, em va semblar que se m'atacava poc desprès, fins i tot se m'insultava des de la secció teatral d'El País.

Vam aprendre la lliçó, si s'homenatjava la Xirgu, a Molins de Rei s'homenatjava la Xirgu castellana i sud-americana, i en aquesta ciutat s'oblidarien de tots aquells que, fins i tot fa poc, haviem lluitat, des de Barcelona, perquè la Xirgu fos alguna cosa més que un vaguíssim record. Però ja ens hem hagut d'anar acostumant a aquestes actituds, des dels homenatges nacionals o no a l'Espriu, fins al record dels 125 anys del Romea. Sembla que tothom s'hagi posat d'acord a voler esborrar del mapa la feina heroica d'unes quantes persones que van creure que la seva feina teatral havia de ser feta aquí.

Ara, gairebé sembla un delicte no haver-se'n anat a Madrid o a París i haver-se quedat aquí. Però així van les coses. I pel que veiem, ara es vol utilitzar la peripècia de la Xirgu per a dir-nos: <<Veieu, ¡si la Xirgu s'hagués quedat a Catalunya mai no hauria estat la Xirgu que avui celebrem!>>. Ens ho hem sentit al llarg d'aquest any i ho hem llegit algunes vegades, potser massa. Argument fal·laç i malintencionat perquè esperem que els anys no passen en va i perquè caldria esperar que la gent avui no hagués d'abandonar Catalunya per a realitzar-se adequadament com a professional del teatre.

Vam pensar que calia esperar a l'Homenatge de la Generalitat a la Xirgu per veure què passava, per comprovar si les coordenades de valoració de Margarida eren més adequades o, com a mínim, més nostres. La veritat és que l'acte en si no va ser gaire atractiu. L'admirada Antonina Rodrigo, que sol estar sempre molt oportuna, aquest dia no va encertar gaire. En lloc de referir-se a la Xirgu, va parlar més de García Lorca, i ens va obligar a preguntar-nos si ja no comença a ser hora que es consideri tot el que comporta dur a terme unes programacions d'exigència intel·lectual a la Barcelona de 1906 a 1912, i no només la relació de Margarida amb Federico. Nosaltres pensem que encara que no hagués estrenat Lorca, la tasca de la Xirgu és tan ingent, que igualment hauria passat en lletres d'or a la història del Teatre si aquesta s'escrivís adequadament.

La intervenció de Frederic Roda va ser un xic provinciana i no va tenir excessiu rigor expositiu. No seguim parlant perquè no agrada haver de ser dur, però potser no podem deixar de preguntar-nos: ¿com es pot contactar per a l'homenatge a la Xirgu amb persones que, si la memòria no ens falla, i quina fóra que ens equivoquéssim, van perdre el càrrec de comentarista teatral per haver-se negat a escriure, en morir Margarida, un article sobre ella? I això passava en una revista que va ser més aviat simpatitzant de l'altre règim.

Desprès, i intuïm que aconsellats més aviat per les gents de Madrid, els responsables del futur Homenatge han volgut donar la noticia i relació dels actes que es faran a Molins de Rei i hem pogut comprovar que hi ha ganes de replantejar-se els pressupòsits inicials. Millor així, si és que és així.

Al novembre de 1988 l'Ajuntament de Molins de Rei va retre homenatge a Margarida Xirgu, amb una colla d'actes que varen començar el 25 de novembre i que finalitzaren el 18 de desembre del mateix any, amb l'acte d'enterrament de les seves restes mortals portades des de el cementiri del Buceo de Montevideo.

 

 

 

 

 

 

Amb texts d'Antonina Rodrigo i dibuixos de Gallo, es va fer un auca que reprodueixo aquí:

Auca de Margarida Xirgu

Antonina Rodrigo

El 25 de juliol de 1988 es va retre un homenatge en el centenari del naixement de Margarida també a Buenos Aires, en el Teatro Margarita Xirgu del Casal Català

 

Cartell commemoratiu del centenari del naixement de Margarida Xirgu.

Foto Teatre Solís CIDDAE


Article de la Vanguàrdia :Centenari del naixement de la Xirgu

 

 

La publicació "El Temps" del 14 de novembre de 1988, publicava signat per P.S.:

Antonina Rodrigo, biògrafa oficial de l'actriu.
<<Margarida fou la gran heroïna de Lorca>>
La Xirgu és l'actriu que renova el teatre català de començaments de segle, introdueix noves tècniques escèniques, però també es compromet políticament. Antonina Rodrigo, la seva biògrafa, ens parla de la Xirgu i de l'homenatge "precipitat" que se li ha retut.

Antonina Rodrigo, granadina i estudiosa de granadines, és també la biògrafa oficial de Margarida Xirgu. Va fer la biografia de Maria Antonia la Caramba i de Mariana Pineda. Va estudiar la vida i les representacions de Margarida Xirgu perquè l'actriu s'havia atrevit a estrenar en plena dictadura de Primo de Rivera la tragèdia, escrita per Lorca, de Mariana Pineda. La Xirgu la va portar a estudiar García Lorca i ara té un estudi publicat sobre Lorca a Catalunya i un altre sobre l'amistat Lorca-Dalí. Declara, orgullosa, que sempre ha estudiat intel·lectuals compromesos i d'esquerres. Margarida Xirgu, entre ells:

-Margarida Xirgu és una actriu creadora, és la persona que es fa totalment sola, que va poder anar molt poc a l'escola, però que té un sentit extraordinari del que és el teatre, un sentit intuïtiu i innat i, en molt poc temps, aconsegueix ser l'ídol de la Barcelona de l'època. És una actriu a qui no li importen els diners, que sempre tria els autors que vol representar, que quan s'ho passa més bé és quan actua. La Xirgu es va fer el seu futur d'actriu.

-¿Quan comença a posar en pràctica aquest sentit innat pel teatre?

-Comença als ateneus obrers, de mans del seu pare, que és actor d'un d'aquests ateneus i era un aficionat al teatre. Ella explica que després de treballar havia de sopar de pressa per a arribar a temps a l'hora dels assajos i que havia de tornar molt de pressa perquè no se li escapés l'últim tramvia. Passava moltes angoixes, va ser tuberculosa de tota la vida, però quan pujava a un escenari s'oblidava de tot, ja no tenia angoixes. De jove, a Barcelona, vivia al carrer Jaume Giralt, allà veia cames que penjaven, les cames d'algú que s'havia suïcidat, gent que vivia i menjava molt malament, tothom cridava. Després ella sap com portar tot això al teatre. És un cas extraordinari. Als seus inicis, en teatres d'aficionats, el seu pare va ser molt important. El seu pare sabia llegir -a començament de segle això no era gaire normal- i llegia als seus companys de fàbrica obres de Galdós, de Zola, d'escriptors socials, i la Xirgu ho sentia. Quan als 14 anys la Xirgu va poder anar a veure personalment Galdós, li va dir que era el seu amic de la infantesa. ¡Fixeu-vos si n'eren d'importants les lectures del seu pare!

-¿El compromís polític del pare també va ser molt important per a ella?

-¡I tant! Ella de petita ja sap què és una vaga perquè el seu pare és solidari amb els seus companys i, a casa, per aquest motiu, s'han hagut d'estar dues setmanes sense menjar. El seu pare va ser sempre solidari amb els que lluitaven, Margarida també ho és i ella porta aquesta solidaritat al teatre. No era només un personatge, era una persona, va ser presidenta del sindicat d'autors, firmava manifestos i a la vegada era senzilla, humil. La Xirgu és la dona intel·ligent, polititzada amb consciència social, quan hi reflexiones has de dir: ¡però quina tia, la Xirgu!. Era una meravella.

-El seu primer gran èxit arriba l'any 1906

-Si, fa la "Teresa Ranquin" de Zola al Cercle de Propietaris de Gràcia. En aquests teatres d'aficionats, entre tots recollien diners i la protagonista sempre era una actriu professional, però aquella vegada es va posar malalta i van recórrer a una aficionada que actuava a prop i que sabien que ho feia molt bé, la Margarida. La Xirgu estava morta de por, no havia fet mai un paper tan llarg ni de tanta responsabilitat. Quan li ho van proposar, es va atabalar molt. Li van oferir més diners perquè es pensaven que era per diners que deia que no -ella en canvi mai no va deixar d'actuar per diners-. Després li diuen que l'ambaixador francès anirà a veure l'obra i encara es posa més nerviosa. Però finalment va acceptar i va ser un gran èxit.

-I a partir d'aquí comença a representar els autors catalans més importants i porta els grans dramaturgs de l'estranger.

-Entra a la Companyia del Teatre Romea, més endavant serà del Teatre Principal i hi va estrenar Guimerà, Iglésias, D'Annunzio, la "Salomé" d'Òscar Wilde, la "Joventut de príncep", de Forster,... La "Joventut de príncep" era una obra molt de moda a Europa i de mans de la Xirgu també va ser un èxit de públic aquí; la gent, quan la veia pel carrer, cridava <<¡Visca la Caterina! ¡Visca la Caterineta!>>, que era el nom de la protagonista. A més, en aquesta obra van col·laborar molts estudiants de la Universitat i, molts anys després, a l'exili es trobava amb advocats, metges que li deien: <<¡si jo vaig actuar amb vostè!>>

-¿Com s'ho feia per captar el públic? ¿Quin era el seu secret de l'èxit?

Tenia una màgia especial, un do innat. Sancho Gracia m'explicava que fins i tot els actors que treballaven amb ella tremolaven, se'ls posava la pell de punta, i els actors secundaris, quan acabaven el seu paper, anaven al galliner per veure-la actuar en els moments claus de l'obra. Era una escola vivent, transmetia el seu sentit innat pel teatre. Dominava la paraula d'una manera excepcional, els autors diuen que quan els representava l'obra hi captaven aspectes que no havien intuït abans. ¡Això és sensacional! Té una ardent intensitat que sap comunicar al públic, té un instint excepcional, un do de natura que li reconeixen, des de Lorca fins a Alberti, tots els grans autors que ella ha dut a l'escenari.

-I aquests autors, també Àngel Guimerà, ¿escriuen o tradueixen obres expressament per a ella? ¿Això era normal a l'època?

-No, a l'època la gent del gremi era bastant analfabeta, ja tenien sort de tenir l'apuntador. La Xirgu, en canvi, tenia olfacte per descobrir els autors, de seguida hi estableix relacions, ja de ben joveneta. Però no s'acosta només als autors ja consagrats, també als autors novells, la Xirgu fa de Lorca autor dramàtic, el converteix en autor teatral. Tot dramaturg somia de trobar la seva actriu i tota actriu vol trobar el seu autor. Lorca té la gran sort de trobar la seva gran heroïna quan encara és molt jove, molts autors no la troben mai o la troben quan ja són vells. Entre Lorca i la Xirgu s'estableix la fusió total d'autor i actriu, tots dos tenen un sentit de la lleialtat excepcional i una personalitat molt forta. Són dues meravelles que es troben.

-¿El prototipus d'heroïna lorquiana té a veure amb la Xirgu, hi va influir en la creació dels seus personatges?

-¡És evident! Fixeu-vos que els grans papers de Lorca sempre són femenins, a "La casa de Bernarda Alba" l'home és una figura importantíssima, però no surt mai a l'escenari, el drama és un drama de dones. La gran heroïna de Lorca és la Xirgu, sí, sí, segur.

-Però abans que ells dos es trobessin, el 1912, un empresari argentí li obre les portes al món escènic llatinoamericà i a la llengua castellana. ¿Per diners o per possibilitats escèniques se'n va a fer les Amèriques i es passa al castellà?

-Se'n va per la crisi del teatre català, perquè no hi havia autors, ella estava fent moltes traduccions aquella època. Hi ha molta gent que no li va perdonar mai que se n'anés, era un personatge molt popular aquí, però també s'ha de tenir en compte que després d'haver conegut el teatre castellà, Lorca i Alberti, va tornar a Barcelona i hi va portar les obres d'aquests grans autors castellans. Faustino da Rosa, l'empresari, va entrar per casualitat al Teatre Principal, feien "Frou-frou". Ell havia vist representar a Sarah Bernhardt, a Eleonora Duse, a Rèjane. Tot i amb això, Margarida el va impressionar. Va deixar una targeta perquè Margarida l'anés a veure, però no ho va fer i van ser Salvador Vilaregut i Santiago Rusiñol els que quasi la hi van portar de la mà. Quan va signar el contracte, Margarida Xirgu demana una companyia de primer ordre, decoracions noves per a cada obra, bon vestuari, viatjar en primera classe, que els actors puguin anar a hotels de luxe... I l'empresari li diu: <<¡Però s'ha deixat el més important! ¿Quant vol guanyar?>>. La Margarida, sense immutar-se, contesta: <<No ho sé. Això resolgui-ho vostè mateix>>. Això us demostra la talla artística de la Xirgu. No, ella no es movia per diners.

-El cert és que a l'última etapa a Catalunya representava vodevils i a una actriu com la Xirgu no devia fer-li gaire gràcia.

-No, era una faceta més del seu treball. Per a ella tot era teatre i se sentia bé, a tots els escenaris. Una bona actriu ha de saber representar tot tipus d'obres i fer-ho bé.

-Així doncs, ¿triomfar per a una actriu vol dir encara passar-se al castellà?

-Ben segur, ara potser menys que abans, però sí, és clar.

-¡Actriu catalana o actriu espanyola?

-Mireu, quan fa teatre català és una actriu catalana; quan fa teatre en castellà, és una actriu castellana. Com la Julieta Serrano, i com tantes d'altres. ¿Per què no? Si ja ho havia donat i fet tot en català, si ja no hi veia sortida. A molts els va deixar una espina clavada per a tota la vida, no li ho van perdonar mai, deien que era una traïció; a mi em sembla que aquesta reacció és una rebequeria infantil i res més. Margarida Xirgu va ser una primeríssima actriu de l'escena castellana tot i que sembla que no va perdre mai l'accent català.

-Quan esclata la Guerra Civil, la Xirgu és a Amèrica, ¿estableix contactes amb el govern republicà?

-Se'n va anar el febrer del 36, Lorca havia d'acompanyar-la per estrenar "La casa de Bernarda Alba", però a última hora els amors de Lorca el van fer quedar-se aquí i se'n va anar sense ell. Va ser un comiat trist.

-Però després es va desentendre del govern republicà.

-No, no, estava al corrent de la guerra, ¡i tant! Firmava manifestos, després hi va representar obres en homenatge, segueix totalment el curs de la guerra. La mort de Lorca la va afectar molt. Després va donar treball als exiliats, al camp, però com que la majoria dels exiliats eren intel·lectuals, no en tenien ni idea, de fer de pagesos i la inversió va ser un fracàs. Aleshores va crear una escola d'interpretació i va fer de pedagoga.

-¿Què hauria passat si hagués exercit aquí de pedagoga?

-Ja podeu imaginar-vos-ho, hauria estat magnífic.

-¿Seria possible una Xirgu actual?

-En part sí, crec que la Núria Espert, te moltes de les característiques de la Xirgu, ha representat els mateixos autors, fa un tipus de teatre semblant... En altres aspectes no s'hi assembla tant, però és impossible trobar una doble exacte, és clar.

-¿La Xirgu, ha rebut finalment l'homenatge que es mereixia?

-No ho sé. Jo havia anat a parlar amb Tarradellas, amb Narcís Serra quan era alcalde de Barcelona, després amb Pasqual Maragall i sempre la mateixa cançó, tots em deien que no tenien diners, que si els pressupostos, que si s'organitzava una exposició Picasso, ¡però tot ha estat molt precipitat, improvisat!. Tenia un document de la família que em feia responsable que les seves despulles vinguessin, ningú no me'l va demanar ni ningú va convidar els nebots a l'acte d'homenatge que es va fer al Saló de Sant Jordi de la Generalitat. En aquest acte jo havia de parlar durant deu minuts -m'hi vaig estar molt més perquè la Xirgu no es mereixia un resum de deu minuts- i per això vaig tenir la possibilitat de convidar molta gent a l'acte. ¡No vaig convidar-hi els nebots perquè em semblava tan evident que la Generalitat ja ho havia fet! Ara el més important és que tots els actes que s'han fet i que es faran serveixin perquè la gent conegui qui ha estat la Xirgu.

Aquesta nota de Miguel Gamarra, amb el títol de "En el centenario de una actriz excepcional", va aparèixer en el diari "El Español en Australia" de Sydney, al juny de 1988, al complir-se els 100 anys del naixement de l'actriu.

Margarita Xirgu, presencia impalpable: <<En este mes, precisamente el día 18, se cumplen los 100 años del nacimiento de una de las más eximias actrices españolas de todos los tiempos: Margarita Xirgu. Por dos razones no puedo dejar pasar este hecho sin rendir un modesto tributo a quien, a través del arte escénico, lograra comunicar el fruto de su admirable talento a los públicos de tantos países. En primer lugar, porque su genio fuera de lo ordinario trascendió fronteras y alcanzó cumbres casi inigualadas en el teatro hispano, y tanto españoles como americanos no podemos permitir que transcurra inadvertido tan importante acontecimiento. Y en segundo lugar, porque la última etapa de su carrera, -que transcurrió casi continuamente en Uruguay, el país donde nací- estuvo determinada por la influencia de quien por razones de amistad tenía estrecha vinculación con mi familia. Por tal razón, ha sido casi como un imperativo moral el hacer esta nota, que no pretende otra cosa que dar a conocer, en muy apretada síntesis, algunos aspectos de su vida extraordinaria.

Margarita nació de humilde familia en Molins de Rei, cerca de Barcelona, y naturalmente su primer idioma fue el catalán. Sus primeras armas en la escena las hizo con su lengua vernácula, la que continuó utilizando durante muchos años. Solamente al dejar la capital catalana para actuar en otras ciudades de España, comenzaría a hacer teatro en castellano.

La familia de Margarita se trasladó a Barcelona cuando ella tenía ocho años. Allí su padre, Pedro Xirgu, hombre con inquietudes culturales, se vinculó a grupos de obreros que compartían sus ideas republicanas y de reivindicaciones de su clase: En su casa se celebraban tertulias en las que se leían en voz alta obras de Tolstoi, Pérez Galdós, Emilio Zola y otros autores.

En esa época proliferaban en Cataluña los ateneos populares, sociedades culturales y recreativas que iban despertando la conciencia de la clase obrera, integrada por hombres y mujeres sin formal educación y en su mayoría analfabetos. Pedro integraba un cuadro de aficionados, y en esta atmósfera se fue formando la personalidad de la pequeña Margarita. Barcelona vivía entonces un clima turbulento con las masas obreras reclamando reivindicaciones mínimas. Se sucedían las huelgas, los atentados terroristas, al tiempo que la ciudad cambiaba: los tranvías se electrificaban, aparecían los teléfonos, y las clases altas tenían un nuevo pasatiempo: el automóvil.

A los 18 años, luego de un período de dos años de absoluta quietud debido a un quebranto de salud, Margarita se dedica por entero al teatro. Ya entonces era una actriz experimentada, por su intensa actividad en los cuadros de aficionados, y ya había despertado elogios de algunos críticos. Su debut profesional, encarnando a la protagonista en "Teresa Raquin" de Emilio Zola, asombró a la crítica barcelonesa, que sin excepción auguró a la novel actriz una promisoria carrera. Posteriormente. un escritor hablaba de "la aparición y consagración rápida, casi fulminante, de Margarita Xirgu como una actriz excelsa". (1)

Contratada por un empresario argentino, Margarita debuta triunfalmente en América en 1913 (Teatro Odeón, Buenos Aires), iniciando una gira por Argentina, Chile y Uruguay. AI año siguiente debuta en Madrid, y se incorpora definitivamente at teatro castellano. En ese entonces, en el teatro madrileño estaban en auge las obras punzantes de Jacinto Benavente, y quizás en menor grado las de Benito Pérez Galdós. Todavía no había despuntado el genio de dramaturgos que luego alcanzarían gran relevancia: Muñoz Seca, Alejandro Casona, Federico García Lorca...

Era ésta una época cargada de acontecimientos que cambiarían la faz de la civilización, como la primera gran conflagración mundial, la revolución rusa y el desarrollo tecnológico. Ya en el panorama intelectual español habían surgido y se afianzaban, los nombres de Antonio Machado, Ortega y Gasset, Miguel de Unamuno, Juan Ramón Jiménez entre otros. Para Margarita, esos años son de un continuo ascenso en su carrera: su labor en "Marianela", de Pérez Galdós, adaptada por los hermanos Álvarez Quintero, fue un acontecimiento memorable. La noche del estreno, al final de la representación, el septuagenario autor fue conducido al escenario donde se confundió en un emocionado abrazo con la actriz, ante una clamorosa ovación que no terminaba nunca...

Le sucedieron luego obras de Benavente, Muñoz Seca, Bataille, Pierre Werber, Hernández Catá, los hermanos Quintero y muchos otros. También por esta época hace una breve incursión en el cine -mudo en ese entonces- participando en no menos de cinco filmes; pero era evidente que su vida sería siempre el teatro, donde tenía, según ella, la palabra, el gesto, la emoción, y ese contacto directo con el público, del que el séptimo arte carece.

El 22 de marzo de 1920 se estrenaba en el Teatro Eslava de Madrid, "El maleficio de la mariposa", obra de un joven poeta granadino, desconocido hasta entonces; su nombre: Federico García Lorca. La obra no gustó y pasó casi desapercibida para la crítica. AI año siguiente, Margarita viaja a América por segunda vez, concretamente a Cuba y Méjico. La gira fue, como era de esperarse, un rotundo éxito. Margarita retorna a España, donde ya se estaban gestando cambios políticos y sociales de trascendencia, con un nombre surgiendo en el panorama político nacional: Miguel Primo de Rivera. Cuando el golpe de Estado, Margarita se encontraba actuando en Montevideo, en su tercera gira americana, que la había llevado, además de Uruguay, a Chile, Perú, Venezuela, Puerto Rico y Cuba. En este último país tuvo oportunidad de concretar un deseo acariciado por mucho tiempo: conocer a la gran diva italiana EIeonora Duse, quien estaba en el ocaso de su carrera, pero conservaba esa especie de magia que poseen los genios, y que inspira una religiosa devoción; poco después, ésta moría en los Estados Unidos.

Mientras tanto en España, la dictadura había puesto a la intelectualidad española y a la masa obrera en franca oposición; se inicia entonces el exilio: Blasco Ibáñez y Unamuno serán de los primeros. Los acontecimientos en el resto de Europa, especialmente en Rusia, habían influido grandemente en la vida española. El ambiente teatral no estuvo ajeno a las conmociones sociales que habían comenzado a sacudir aquella sociedad.

Poco tiempo después de su retorno a la patria, Margarita conoce a García Lorca, entonces todavía un poeta casi desconocido, quien le da el manuscrito de su obra "Mariana Pineda" para que ella le de su opinión. Cuando el joven poeta se entera de que la actriz ha decidido poner en escena su obra, su alegría no puede ser mayor. Se estrenaría en Barcelona, y el decorado sería realizado por Salvador Dalí, sobre ideas del propio Lorca. En la primera lectura de la obra Margarita conoce a don Manuel Azaña, que entonces presidía el Ateneo de Madrid.

"Mariana Pineda", que fue un éxito completo para Margarita e inscribió el nombre de García Lorca en el arte dramático español, sería repuesta por la actriz en muchas oportunidades. "Cuando ya estaba retirada de los escenarios como actriz, y dirigía la Comedia Nacional Uruguaya (en Montevideo), sabemos que era el único papel que accedía a representar".(2)

En los años que siguieron, a comienzos de la década del 30, en una época de importantes acontecimientos políticos en España, la Xirgu representó obras de gran cantidad de autores españoles, e introdujo en España muchos autores extranjeros, como Wilde, Bernard-Shaw, Pirandello, D'Annunzio, Elmer Rice y muchos otros. En marzo de 1934 estrenaría "La sirena varada" de un autor hasta ese momento desconocido: Alejandro Casona. A finales de aquel año Margarita estrenó "Yerma", escrita por García Lorca especialmente para ella. Una gran amistad se había forjado entre la actriz y el joven poeta, y proyectaban una labor conjunta que produciría, sin duda, magníficos frutos.

A principios de 1936 Margarita parte de Santander rumbo a Cuba para una gira "de seis meses" por varios países de Hispanoamérica. (Habían convenido con Lorca que éste se uniría a la compañía algunos meses más tarde.) ¡Qué lejos estaban de imaginar entonces que el joven poeta encontraría muy pronto su trágico destino, y que ella no regresaría jamás a su patria! "Un cúmulo de circunstancias, triunfales unas, adversas otras, fueron dilatando el tiempo y atrapándola en esas mallas de imposible evasión que supone para un ser nacido para el teatro el verse confiar la dirección de sucesivas Escuelas Dramáticas Nacionales. Para ello, tuvo que aceptar el amargo desaliento de todo exiliado: la nostalgia que alcanzaría su espíritu hasta el fin de sus días".(3)

La gran beneficiada de este largo exilio fue América, que pudo así ver renovado su teatro que había permanecido algo estancado por mucho tiempo. Los públicos de Cuba, Colombia, Perú, Chile, Argentina y Uruguay tuvieron esta vez oportunidad de apreciar el arte exquisito de la gran actriz y el trabajo de su compañía, que incluía nombres que algunos lectores nostálgicos recordarán: Pedro López Lagar, Amalia Sánchez Ariño, Enrique Álvarez Diosdado, entre otros.

Una nota triste en esta etapa de su carrera fue la muerte de su marido, Josep Arnall, que siempre la había acompañado. Ante el luctuoso suceso, se pensó en regresar a España, pero luego de algunas vacilaciones, se decidió continuar con la gira. El éxito en La Habana fue apoteósico, tanto que cuando se embarcan para Méjico, miles de personas acuden al puerto a despedirlos. Durante su estancia en Méjico se agrava la situación en España, y pronto estallaría la Guerra Civil. Viviendo la amargura de la tragedia en la patria lejana, Margarita y su grupo reciben una noticia devastadora: han matado a García Lorca. Al principio no lo pueden creer; cuando la noticia se confirma, todos se sienten abrumados. Margarita, en ese entonces, hace una especie de religioso juramento: "Federico, continuaremos juntos..."

Así, con el espíritu templado por tanto dolor, su genio comienza a sembrar en América la semilla de su arte maravilloso. Si países como Uruguay, Chile y Argentina, se pueden preciar de haber conseguido, en las décadas siguientes un movimiento teatral de alto nivel, se ha debido en gran parte a la presencia de Margarita Xirgu, no sólo por su trabajo como actriz, sino también por su labor didáctica.

Los triunfos en salas repletas y los elogios de la prensa se hilvanaban uno tras otro; pese a ello, la gravedad de la situación en España estaba siempre presente en la gira, y hubo quienes trataron de iniciar una insidiosa campaña en contra de la actriz, por sus ideas políticas. Pero Margarita supo siempre enfrentar con altura y gran dominio cada situación, respondiendo con inteligencia las preguntas capciosas de algunos periodistas. Al final de la representación de "Doña Rosita la soltera", en el Odeón de Buenos Aires, Margarita agradece los clamorosos aplausos, y con lágrimas en los ojos hace una exhaltada apología de García Lorca, cuyo reciente asesinato había causado honda conmoción en toda América.

Continuando la gira, Margarita actúa en Montevideo, Rosario, Mendoza y luego Santiago de Chile. Allí su vieja afección pulmonar recrudece, y se le hace imperativo descansar por un tiempo, adquiriendo una granja en las afueras de la capital, donde al poco tiempo su salud se recupera.

En 1941 se casa con Miguel Ortín, actor y administrador de la compañía. Cuando reinicia su labor teatral, funda en Santiago una Escuela de Arte Dramático privada; ésta posteriormente pasaría a depender del Ministerio de Educación de Chile. En 1943 realiza una temporada en el SODRE de Montevideo, presentando obras de Cervantes, Moliére, Gogol, Calderón, García Lorca y del dramaturgo y político uruguayo Justino Zavala Muniz. Continúa su trabajo en esos años, alternando el teatro con la radio, conferencias, etc., en las tres capitales del cono sur, con una nueva incursión en el cine ("Bodas de sangre").

En 1945 se cumplirá finalmente su anhelo de representar la obra póstuma de García Lorca, finalizada en 1936 unas semanas antes de su muerte: "La casa de Bernarda Alba". Se estrena el 8 de marzo en el Teatro Avenida de Buenos Aires. El día 20, la compañía "La Carátula" estrenaba la obra en España, pero la prensa peninsular la ignora casi por completo. En cambio en Argentina el éxito es tan resonante que desde todas las capitales hispano-americanas se requiere su representación. Desde Nueva York el padre del poeta le envía un telegrama de felicitaciones.

En 1949, a invitación de Justino Zavala Muniz, a la sazón presidente de la Comisión de Teatros Municipales del Uruguay, Margarita viaja a Montevideo para dirigir e interpretar "La Celestina" de Fernando de Rojas. Zavala Muniz, quien posteriormente fue Ministro y luego Consejero de Gobierno, era el amigo de mi familia que menciono al comienzo de esta nota. Su admiración por el genio de Margarita lo decidió a ofrecerle la dirección de una Escuela Dramática a crearse en Montevideo. De esa forma, este político-escritor de espíritu inquieto y sensible, se convirtió en instrumento del destino de la gran actriz. "Vine a Uruguay por unos días, y hace casi 9 años que estoy aquí..." declararía la actriz en 1957 a José Pla.(4) En ese entonces, no se imaginaba que su destino sería terminar sus días allí...

Zavala Muniz fue alma mater de la primera Escuela Municipal de Arte Dramático de Montevideo. Margarita fue su primera directora, a la par que dirigía la Comedia Nacional. La escuela se inauguró en el magnífico Teatro Solís -"uno de los más hermosos del mundo" al decir del actor y director francés Louis Jouvet- con la presencia del Presidente de la República Luis Batlle Berres. Con rigurosos programas, totalmente gratuita y con libre admisión de alumnos, la escuela fue modelo en su tipo. En su primer cuerpo docente figuraron, además de la Xirgu, los nombres de Carlos M. Princivale, José Vallarino, Juan Protasi, Carlos Rodríguez Pintos, Alberto Bojorge Peña, Vladimir Irmann y muchos otros.

Por esta época Margarita tiene en mente su retorno a la patria, y así lo expresa en sus cartas a sus amigos peninsulares. "De poder hacer el viaje, me gustaría poder estar cuatro o cinco meses en España"(5) dice en una carta, lo cual prueba que no pensaba en un regreso definitivo. Su tarea en la República Oriental era demasiado importante, y en los medios culturales rioplatenses era una figura venerada. Con la Comedia Nacional realiza una gira por todo el país, y luego se presenta en Santiago y en Buenos Aires. En todos lados se renuevan los éxitos clamorosos. "Esta mujer es una gloria..." diría una periodista del diario El Día de Montevideo.

En ese entonces Uruguay era, sin lugar a dudas, el país más democrático de América. Un clima político estable, una población homogénea virtualmente sin analfabetos, un aceptable nivel de prosperidad económica (que aunque no duró, ni había llegado a la totalidad de la población), permitía prácticamente a todos los orientales tener acceso a las más importantes manifestaciones artísticas del mundo entero. (Un obrero podía asistir a la actuación de un ballet ruso o de una compañía de comedias francesa sin gran sacrificio económico). El Estado, a través del SODRE, promovía y subsidiaba toda actividad cultural de importancia, que en ocasiones se extendían al interior del país. En ese ambiente Margarita realizaba su obra sin tropiezos. Montevideo era entonces un foco cultural en América. Se editaba el famoso semanario "Marcha". Las más importantes figuras intelectuales visitaban el país. Entre ellas, exiliados españoles radicados en otros puntos de América.

1956 fue un año de acontecimientos importantes. Margarita cumplía sus Bodas de Oro con el teatro, y se celebraba el centenario del Teatro Solís. En el homenaje ofrecido a la actriz hablaron Alejandro Casona, Rafael Alberti y Claudio Sánchez-Albornoz. En 1957 viaja a Méjico. El público azteca, después de tantos años, la recibe con el mismo cariño y devoción. A su regreso continúa con su intensa actividad en ambas capitales del Plata. A instancias de Narciso Ibánez Serrador, realiza dos producciones para la T.V. argentina (¡era casi septuagenaria!), "La casa de Bernarda Alba" de Lorca y "La dama del aIba" de Casona.

En 1961, el SODRE da a conocer una cantata del músico español Mauricio Ohana sobre el poema de Lorca "Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías". Intervenía un recitante, un barítono, coro, clavicordio y orquesta. "Margarita es requerida para la parte recitante, por ser voz única e intransferible del verso lorquiano".(6)

Los últimos años de su vida transcurren en Punta Ballena, un hermoso lugar de la costa uruguaya. Pero no permanecería ociosa. Trabajó incansablemente en pro del "Hogar del Actor" un refugio para viejos actores y actrices, ocupando la presidencia de la Comisión Honoraria Pro Casa del Actor; Zavala Muniz fue Vicepresidente, y entre otros, figuraron en la misma, el Dr. Juan Carlos Patrón, la Dra. Adela Reta y los actores Alberto Candeau, Enrique Guarnero y Concepción Zorrilla.

En 1966 viaja por última vez a Buenos Aires, donde recibe el homenaje del Casal de Catalunya. AI año siguiente es invitada a dirigir "Yerma" en el Smith College, Massachussets. (¡Contaba 79 años!). Contrariando el consejo de un médico amigo, viaja a Estados Unidos y el frío de la nevada primavera norteña pronto hace mella en su precaria salud, y debe ser internada por unos días en una clínica. Aquella sería su última puesta en escena.

De regreso al Uruguay, continúa vinculada a las actividades teatrales, aunque no en forma
activa. En el mes de abril de 1969, Margarita debe ser internada en una clínica de Montevideo. El día 25, "al filo del mediodía", llegó La Peregrina, aquel personaje de "La dama del alba" y le dijo: "Apóyate en mí y prepara tu mejor sonrisa para el viaje. Yo pasaré tu barca a la otra orilla". (7)

Sus exequias dieron lugar a uno de los más emotivos homenajes del pueblo y gobierno uruguayos. Miles de personas acudieron a su funeral. La Cámara de Senadores de la XL Legislatura, el 6 de mayo de 1969, poniéndose de pie, expresaba unánimemente la gratitud del Estado uruguayo "a la eximia actriz, catalana universal, presencia impalpable, de aquel trozo de arte maravilloso de la Madre Patria, cuya trascendencia y proyeccién repartió por el mundo y por nuestro Uruguay". (Palabras del senador Hierro Gambardella).

Así fue la vida maravillosa de esta mujer de genio incomparable, que supo acercar a América la verdadera grandeza de España.

M.G.

BIBLIOGRAFÍA:

(I) Francesc Curel, Historia del Teatro Catalán.
(2) Antonina Rodrigo, Margarita Xirgu, actriz predilecta de Garcia Lorca,
(3) Antonina Rodrigo, Op. Cit.
(4) Destino. Barcelona, el 15-3-1958.
(5), (6) y (7) Antonina Rodrigo, Op. Cit>>.

 

àlbum de fotos

 


XAVIER RIUS XIRGU

 

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.