Auca de Margarida Xirgu

Antonina Rodrigo

Article de la Vanguàrdia :Centenari del naixement de la Xirgu

 

 

La publicació "El Temps" del 14 de novembre de 1988, publicava signat per P.S.:

Antonina Rodrigo, biògrafa oficial de l'actriu.
<<Margarida fou la gran heroïna de Lorca>>
La Xirgu és l'actriu que renova el teatre català de començaments de segle, introdueix noves tècniques escèniques, però també es compromet políticament. Antonina Rodrigo, la seva biògrafa, ens parla de la Xirgu i de l'homenatge "precipitat" que se li ha retut.

Antonina Rodrigo, granadina i estudiosa de granadines, és també la biògrafa oficial de Margarida Xirgu. Va fer la biografia de Maria Antonia la Caramba i de Mariana Pineda. Va estudiar la vida i les representacions de Margarida Xirgu perquè l'actriu s'havia atrevit a estrenar en plena dictadura de Primo de Rivera la tragèdia, escrita per Lorca, de Mariana Pineda. La Xirgu la va portar a estudiar García Lorca i ara té un estudi publicat sobre Lorca a Catalunya i un altre sobre l'amistat Lorca-Dalí. Declara, orgullosa, que sempre ha estudiat intel·lectuals compromesos i d'esquerres. Margarida Xirgu, entre ells:

-Margarida Xirgu és una actriu creadora, és la persona que es fa totalment sola, que va poder anar molt poc a l'escola, però que té un sentit extraordinari del que és el teatre, un sentit intuïtiu i innat i, en molt poc temps, aconsegueix ser l'ídol de la Barcelona de l'època. És una actriu a qui no li importen els diners, que sempre tria els autors que vol representar, que quan s'ho passa més bé és quan actua. La Xirgu es va fer el seu futur d'actriu.

-¿Quan comença a posar en pràctica aquest sentit innat pel teatre?

-Comença als ateneus obrers, de mans del seu pare, que és actor d'un d'aquests ateneus i era un aficionat al teatre. Ella explica que després de treballar havia de sopar de pressa per a arribar a temps a l'hora dels assajos i que havia de tornar molt de pressa perquè no se li escapés l'últim tramvia. Passava moltes angoixes, va ser tuberculosa de tota la vida, però quan pujava a un escenari s'oblidava de tot, ja no tenia angoixes. De jove, a Barcelona, vivia al carrer Jaume Giralt, allà veia cames que penjaven, les cames d'algú que s'havia suïcidat, gent que vivia i menjava molt malament, tothom cridava. Després ella sap com portar tot això al teatre. És un cas extraordinari. Als seus inicis, en teatres d'aficionats, el seu pare va ser molt important. El seu pare sabia llegir -a començament de segle això no era gaire normal- i llegia als seus companys de fàbrica obres de Galdós, de Zola, d'escriptors socials, i la Xirgu ho sentia. Quan als 14 anys la Xirgu va poder anar a veure personalment Galdós, li va dir que era el seu amic de la infantesa. ¡Fixeu-vos si n'eren d'importants les lectures del seu pare!

-¿El compromís polític del pare també va ser molt important per a ella?

-¡I tant! Ella de petita ja sap què és una vaga perquè el seu pare és solidari amb els seus companys i, a casa, per aquest motiu, s'han hagut d'estar dues setmanes sense menjar. El seu pare va ser sempre solidari amb els que lluitaven, Margarida també ho és i ella porta aquesta solidaritat al teatre. No era només un personatge, era una persona, va ser presidenta del sindicat d'autors, firmava manifestos i a la vegada era senzilla, humil. La Xirgu és la dona intel·ligent, polititzada amb consciència social, quan hi reflexiones has de dir: ¡però quina tia, la Xirgu!. Era una meravella.

-El seu primer gran èxit arriba l'any 1906

-Si, fa la "Teresa Ranquin" de Zola al Cercle de Propietaris de Gràcia. En aquests teatres d'aficionats, entre tots recollien diners i la protagonista sempre era una actriu professional, però aquella vegada es va posar malalta i van recórrer a una aficionada que actuava a prop i que sabien que ho feia molt bé, la Margarida. La Xirgu estava morta de por, no havia fet mai un paper tan llarg ni de tanta responsabilitat. Quan li ho van proposar, es va atabalar molt. Li van oferir més diners perquè es pensaven que era per diners que deia que no -ella en canvi mai no va deixar d'actuar per diners-. Després li diuen que l'ambaixador francès anirà a veure l'obra i encara es posa més nerviosa. Però finalment va acceptar i va ser un gran èxit.

-I a partir d'aquí comença a representar els autors catalans més importants i porta els grans dramaturgs de l'estranger.

-Entra a la Companyia del Teatre Romea, més endavant serà del Teatre Principal i hi va estrenar Guimerà, Iglésias, D'Annunzio, la "Salomé" d'Òscar Wilde, la "Joventut de príncep", de Forster,... La "Joventut de príncep" era una obra molt de moda a Europa i de mans de la Xirgu també va ser un èxit de públic aquí; la gent, quan la veia pel carrer, cridava <<¡Visca la Caterina! ¡Visca la Caterineta!>>, que era el nom de la protagonista. A més, en aquesta obra van col·laborar molts estudiants de la Universitat i, molts anys després, a l'exili es trobava amb advocats, metges que li deien: <<¡si jo vaig actuar amb vostè!>>

-¿Com s'ho feia per captar el públic? ¿Quin era el seu secret de l'èxit?

Tenia una màgia especial, un do innat. Sancho Gracia m'explicava que fins i tot els actors que treballaven amb ella tremolaven, se'ls posava la pell de punta, i els actors secundaris, quan acabaven el seu paper, anaven al galliner per veure-la actuar en els moments claus de l'obra. Era una escola vivent, transmetia el seu sentit innat pel teatre. Dominava la paraula d'una manera excepcional, els autors diuen que quan els representava l'obra hi captaven aspectes que no havien intuït abans. ¡Això és sensacional! Té una ardent intensitat que sap comunicar al públic, té un instint excepcional, un do de natura que li reconeixen, des de Lorca fins a Alberti, tots els grans autors que ella ha dut a l'escenari.

-I aquests autors, també Àngel Guimerà, ¿escriuen o tradueixen obres expressament per a ella? ¿Això era normal a l'època?

-No, a l'època la gent del gremi era bastant analfabeta, ja tenien sort de tenir l'apuntador. La Xirgu, en canvi, tenia olfacte per descobrir els autors, de seguida hi estableix relacions, ja de ben joveneta. Però no s'acosta només als autors ja consagrats, també als autors novells, la Xirgu fa de Lorca autor dramàtic, el converteix en autor teatral. Tot dramaturg somia de trobar la seva actriu i tota actriu vol trobar el seu autor. Lorca té la gran sort de trobar la seva gran heroïna quan encara és molt jove, molts autors no la troben mai o la troben quan ja són vells. Entre Lorca i la Xirgu s'estableix la fusió total d'autor i actriu, tots dos tenen un sentit de la lleialtat excepcional i una personalitat molt forta. Són dues meravelles que es troben.

-¿El prototipus d'heroïna lorquiana té a veure amb la Xirgu, hi va influir en la creació dels seus personatges?

-¡És evident! Fixeu-vos que els grans papers de Lorca sempre són femenins, a "La casa de Bernarda Alba" l'home és una figura importantíssima, però no surt mai a l'escenari, el drama és un drama de dones. La gran heroïna de Lorca és la Xirgu, sí, sí, segur.

-Però abans que ells dos es trobessin, el 1912, un empresari argentí li obre les portes al món escènic llatinoamericà i a la llengua castellana. ¿Per diners o per possibilitats escèniques se'n va a fer les Amèriques i es passa al castellà?

-Se'n va per la crisi del teatre català, perquè no hi havia autors, ella estava fent moltes traduccions aquella època. Hi ha molta gent que no li va perdonar mai que se n'anés, era un personatge molt popular aquí, però també s'ha de tenir en compte que després d'haver conegut el teatre castellà, Lorca i Alberti, va tornar a Barcelona i hi va portar les obres d'aquests grans autors castellans. Faustino da Rosa, l'empresari, va entrar per casualitat al Teatre Principal, feien "Frou-frou". Ell havia vist representar a Sarah Bernhardt, a Eleonora Duse, a Rèjane. Tot i amb això, Margarida el va impressionar. Va deixar una targeta perquè Margarida l'anés a veure, però no ho va fer i van ser Salvador Vilaregut i Santiago Rusiñol els que quasi la hi van portar de la mà. Quan va signar el contracte, Margarida Xirgu demana una companyia de primer ordre, decoracions noves per a cada obra, bon vestuari, viatjar en primera classe, que els actors puguin anar a hotels de luxe... I l'empresari li diu: <<¡Però s'ha deixat el més important! ¿Quant vol guanyar?>>. La Margarida, sense immutar-se, contesta: <<No ho sé. Això resolgui-ho vostè mateix>>. Això us demostra la talla artística de la Xirgu. No, ella no es movia per diners.

-El cert és que a l'última etapa a Catalunya representava vodevils i a una actriu com la Xirgu no devia fer-li gaire gràcia.

-No, era una faceta més del seu treball. Per a ella tot era teatre i se sentia bé, a tots els escenaris. Una bona actriu ha de saber representar tot tipus d'obres i fer-ho bé.

-Així doncs, ¿triomfar per a una actriu vol dir encara passar-se al castellà?

-Ben segur, ara potser menys que abans, però sí, és clar.

-¡Actriu catalana o actriu espanyola?

-Mireu, quan fa teatre català és una actriu catalana; quan fa teatre en castellà, és una actriu castellana. Com la Julieta Serrano, i com tantes d'altres. ¿Per què no? Si ja ho havia donat i fet tot en català, si ja no hi veia sortida. A molts els va deixar una espina clavada per a tota la vida, no li ho van perdonar mai, deien que era una traïció; a mi em sembla que aquesta reacció és una rebequeria infantil i res més. Margarida Xirgu va ser una primeríssima actriu de l'escena castellana tot i que sembla que no va perdre mai l'accent català.

-Quan esclata la Guerra Civil, la Xirgu és a Amèrica, ¿estableix contactes amb el govern republicà?

-Se'n va anar el febrer del 36, Lorca havia d'acompanyar-la per estrenar "La casa de Bernarda Alba", però a última hora els amors de Lorca el van fer quedar-se aquí i se'n va anar sense ell. Va ser un comiat trist.

-Però després es va desentendre del govern republicà.

-No, no, estava al corrent de la guerra, ¡i tant! Firmava manifestos, després hi va representar obres en homenatge, segueix totalment el curs de la guerra. La mort de Lorca la va afectar molt. Després va donar treball als exiliats, al camp, però com que la majoria dels exiliats eren intel·lectuals, no en tenien ni idea, de fer de pagesos i la inversió va ser un fracàs. Aleshores va crear una escola d'interpretació i va fer de pedagoga.

-¿Què hauria passat si hagués exercit aquí de pedagoga?

-Ja podeu imaginar-vos-ho, hauria estat magnífic.

-¿Seria possible una Xirgu actual?

-En part sí, crec que la Núria Espert, te moltes de les característiques de la Xirgu, ha representat els mateixos autors, fa un tipus de teatre semblant... En altres aspectes no s'hi assembla tant, però és impossible trobar una doble exacte, és clar.

-¿La Xirgu, ha rebut finalment l'homenatge que es mereixia?

-No ho sé. Jo havia anat a parlar amb Tarradellas, amb Narcís Serra quan era alcalde de Barcelona, després amb Pasqual Maragall i sempre la mateixa cançó, tots em deien que no tenien diners, que si els pressupostos, que si s'organitzava una exposició Picasso, ¡però tot ha estat molt precipitat, improvisat!. Tenia un document de la família que em feia responsable que les seves despulles vinguessin, ningú no me'l va demanar ni ningú va convidar els nebots a l'acte d'homenatge que es va fer al Saló de Sant Jordi de la Generalitat. En aquest acte jo havia de parlar durant deu minuts -m'hi vaig estar molt més perquè la Xirgu no es mereixia un resum de deu minuts- i per això vaig tenir la possibilitat de convidar molta gent a l'acte. ¡No vaig convidar-hi els nebots perquè em semblava tan evident que la Generalitat ja ho havia fet! Ara el més important és que tots els actes que s'han fet i que es faran serveixin perquè la gent conegui qui ha estat la Xirgu.

 

 

àlbum de fotos