40. MARGARIDA XIRGU ANTIFEIXISTA
CONVENÇUDA
Margarida
Xirgu no va ser militant de Acción Republicana, ni del Partido Republicano
Radical, ni de Izquierda Republicana, ni tampoc del Frente Popular. Margarida
només era militant del teatre.
Però
evidentment les seves inclinacions eren republicanes, com ho demostra la carta
que envià al seu germà Miquel Xirgu:
15
d'abril de 1931
Mi querido hermano: Ya tenemos
República. ¿Sabrán los hombres defenderla?.
Ayer,
después de echada mi carta anterior, me dijeron que en telégrafos
ondeaba ya la bandera republicana, que a las tres de la tarde había tomado
posesión el gobierno provisional. Llegué al teatro y me dijeron
que a las cinco se proclamaría la República desde el balcón
del Ministerio de la Gobernación. Dejé el auto y a pie me fui a
dar vueltas por la Puerta del Sol. No quise perderme el espectáculo. La
plaza estaba llena, las bocacalles que afluyen a la Puerta del Sol, atestadas
de gente. El momento fue de una emoción intensísima. Desde las cinco
hasta las seis y media que salió el Gobierno al balcón con la bandera
republicana, el oleaje iba en aumento. Muchas personas, muchos curas, no se veía
maldad en nadie, ni rencor; sólo una gran alegria y en muchos ojos lágrimas.
Yo me pregunto: ¿toda esta gente era republicana?. Hoy han declarado fiesta
nacional. Las muchachas llevan lazos rojos. Carruajes llenos de banderas rojas
y republicanas, canciones y coplas, griterío ensordecedor. A mí
la cabeza ya no me resiste más. Hoy me parece una carnavalada. ¡Quiera
Dios que mañana vuelva toda esa gente a trabajar!. Hasta ahora no hay más
que alegría, pero si se torciera, el gesto de esa gente daría miedo.
En palacio, desde antes de salir el rey, está la bandera republicana. El
gentío por plazas y calles es enorme. Los monumentos todos están
con banderas republicanas. Isabel la Católica, en la cruz, lleva también
la bandera. ¿Pobre señora, ¿quién se lo iba a decir?!.
En mí la curiosidad puede más que el miedo y quiero verlo todo.
El
auto nuestro sirvió para llevar desde la casa de Miguel Maura a Gobernación,
a algunos miembros del Gobierno provisional. Miguel, el chófer, dijo al
volver: "¡Me gustaría que me hubieran visto en Barcelona!".
El negocio mío, nulo. Ayer por la tarde ingresamos ochenta pesetas. Del
brazo estoy mejor.
Margarita
Abundant
en el que s'ha dit, la Xirgu crida més de una vegada: Viva la República!.
El primer crit és produí dies més tard de proclamar-se la
República, Margarida saludà a Manuel Azaña a les portes del
Teatro Muñoz Seca amb un: Viva la República!
El
19 de maig de 1931 en una carta des de l'Hotel Nacional de Madrid, dirigida de
nou al seu germà, referent a "Fermín Galán" de
Rafael Alberti, diu: <<Tengo en mi poder dos actos y el primer cuadro del
acto tercero, faltan dos cuadros, el del fusilamiento y el de la proclamación
de la República... Si volviera la monarquía tendría que irme
con mi compañía al extranjero. La suerte está echada. ¡Viva
la República!>>
La Xirgu
es condecorada pel Govern de la República. El 1.932 amb motiu de les festes
de la República es va celebrar en el Teatro Español de Madrid una
funció de gala, en la que es va representar un entremès de Quiñones
de Benavente i el auto "El gran teatro del mundo" de Pedro Calderón
de la Barca, en un entreacte Margarida Xirgu va rebre junt a Enric Borràs
la "insígnia de la encomienda de la Orden de la República Isabel
la Católica" de mans d'Azaña, altres fonts asseguren que l'entrega
es produí en un entreacte de "Yerma" el 2 de febrer de 1935,
també en el Teatro Español.
L'amistat
amb els germans Lola i Cipriano Rivas Cherif, com també amb Manuel Azaña,
la condicionen amb les seves inclinacions republicanes.
Margarida
Xirgu tampoc es militant socialista, però les seves preferències
son d'esquerres, fent costat sempre als més desvalguts. El 20 d'octubre
de 1932 la Xirgu participa en el festival artístic celebrat amb motiu de
XVII Congrés de la UGT.
clica
la foto
El
6 d'octubre de 1935, amb motiu del primer aniversari de la Revolució d'Astúries,
la secció de Literatura i Belles Arts del Ateneu Enciclopèdic Popular,
amb col·laboració amb altres ateneus de Barcelona, organitzà
una conferencia-recital de Federico García Lorca, amb la participació
de Margarida Xirgu, presidenta honoraria de la citada entitat cultural des de
el 3 d'agost de 1932. Quan el poeta va acabar el seu recital, va aparèixer
en el escenari la Xirgu vestida amb els colors republicans, els espectadors posats
de peu, acolliren a Margarida amb una ovació interminable. Al final va
poder recitar "Llanto por Ignacio Sánchez Mejías", la
darrera obra de Lorca.
Un dia abans d'acabar
la temporada de 1935 en el Teatre Barcelona amb "Yerma", la Secció
Femenina del Partit Republicà d'Esquerra del districte desè, la
va nomenar Presidenta Honoraria de l'entitat, per ser una ciutadana lleial.
clica
la foto
El 23 d'octubre de 1935 es celebra una funció popular
de "Fuenteovejuna" de Lope de Vega en homenatge a
la Xirgu i amb l'assistència de Lorca, però en
realitat a benefici dels presoners pels successos revolucionaris
d'octubre del 1934. Lluís Companys, President de la Generalitat
i els Consellers Vallésca i Comorera, des del penal del
Puerto de Santa Maria, li envien flors a Margarida i des del
penal de Cartagena, Ventura Gassol, Martí Barrera, Esteve
i Mestres li envien un telegrama que diu: <<De cor i de
pensament amb vos, germana nostra>>.
Exemplar del poema "La mort
de l'ós" de Ventura Gassol dedicat a Margarida Xirgu
des del penal de Cartagena, el 6 de gener de 1936.
Arxiu Jordi Rius Xirgu
Al
juliol de 1936 tots els diaris del món anuncien l'esclat de la guerra i
la revolució espanyola. Un més després, es fa pública
la tràgica notícia que commou l'ànima de les lletres internacionals:
els feixistes han assassinat Federico García Lorca, la matinada del 19
d'agost de 1936. A les portes dels teatres on actua la companyia Xirgu s'hi penja
una gran fotografia del poeta, en totes les representacions es guarden uns quants
minuts de silenci en el seu record. El vil assassinat de Lorca tenyeix de tragèdia
la vida artística i la intimitat de Margarida Xirgu. És converteix
en la sacerdotessa de la litúrgia lorquiana: fins a la seva mort, inclourà
les obres de Federico com a base del seu repertori. Cada representació
és un homenatge al poeta.
Margarida
Xirgu es converteix en l'ambaixadora de la República en les castigades
terres del sud d'Amèrica. Son dies d'exaltació partidista, de dolor
democràtic per la guerra espanyola, preludi de la Segona Guerra Mundial.
Margarida resisteix les pèrfides escomeses dels sectors recalcitrants,
filofeixistes. Troba, en canvi, la comunió del públic que s'identifica
amb la lluita democràtica. La posició de la Xirgu a favor de la
República legítima i democràtica irrita els sectors feixistes.
Al
front sud-americà, Margarida Xirgu manté una intensa campanya antifeixista.
En una representació de "Fuenteovejuna" de Lope de Vega, al Teatro
Smart de Buenos Aires, replica l'ofensiva feixista, en l'escena de les imprecacions:
repudia els noms de Francisco Franco i Emilio Mola, reivindica la seva solidaritat
amb els combatents que lluiten per la llibertat i per la democràcia, i
proclama obertament la seva fe en la victòria de la República.
Afligida
per la tragèdia espanyola, recorda amb amargor l'assassinat de Lorca. Es
plany que hagin mort <<el miracle d'Espanya>>, el poeta de qui ella
havia estat la fada bona. Fora de l'escena, és una dona adolorida que no
pot amagar la pena que la corseca per dintre. Recorda amb tristesa el seu país,
que pateix una guerra cruel provocada pels sectors reaccionaris.
En
un interrogatori de la policia de Buenos Aires, el comissari li pregunta si és
partidària del govern comunista de València. Davant d'aquesta interpel·lació
tan imparcial, Margarida Xirgu es defensa la mar de bé: <<de moment,
el govern del meu país no és comunista; a més, només
hi ha un govern legítim i, doncs, tant se val el fet que sigui a València
o en qualsevol altre lloc>>. El comissari torna amb el tretze són
tretze: vol que signi un paper en què se li atribueix la frase: <<diu
estar al costat del govern que presideix el general Azaña>>. La resposta
de la Xirgu és contundent i incisiva: <<Jo no puc signar això,
perquè no ho he dit. El senyor Azaña no presideix cap govern. És
el cap de l'Estat, el president de la República i no és general
perquè en el meu país no és necessari ser general par presidir
la República. En fi, per tal que estiguin vostès tranquils, els
diré que Margarida Xirgu és molt poca cosa, però que el poc
que és, està sempre al servei del millor; ara amb el govern de la
República, perquè representa dignament el poble. I res més>>.
En
1937 els crítics teatrals de Montevideo van oferir a Margarida un homenatge,
i en l'escala que va fer Pau Casals, que viatjava cap a Buenos Aires, va visitar
a la Xirgu. A l'assabentar-se de l'homenatge que li dedicaven els crítics
uruguaians, es va unir a l'acte. Poc temps després, Pau Casals i Margarida
Xirgu van ser nomenats Delegats del Govern Català en l'Exili, a Mèxic
i a Montevideo, respectivament.
Margarida
Xirgu i Pau casals
La foto és treta de
la biografia de l'Antonina Rodrigo.
Homenatge de la premsa de Montevideo
a Margarida Xirgu l'1 de setembre de 1937.
Foto Arxiu Nacional de Catalunya.
El
diari l'Humanitat de Buenos Aires publicava el maig de 1938, en un article sobre
Catalunya al nou món: <<Margarida Xirgu, i els músics Jaume
Pahissa i Pau Casals, ambaixadors d'art, de cultura i de civilitat, han estat
en terres americanes els nostres representants i els representants de la República.
Han sabut exterioritzar amb tacte, discreció i fervor nacional la seva
identificació amb l'esforç de Catalunya i dels altres pobles ibèrics
... L'única actriu peninsular que, a través de la seva actuació
ha enaltit la democràcia ibèrica i els valors espirituals dels pobles
hispànics, ha estat Margarida Xirgu>>.
Margarida
és planteja de suspendre els contractes que té a Amèrica
i tornar a Barcelona per inaugurar una temporada oficial. Creu que el seu deure
és romandre, en aquests moments, en contacte amb el poble. Des de Madrid,
el Consejo Central del Teatro el 14 de febrer de 1937, considera que és
més convenient que continuï a Amèrica: << Nos parece
útil señalarle con qué placer la veríamos actuando
entre nosotros, pero el Consejo entiende que su incorporación a las actividades
teatrales de nuestro país, por importante que sea, no lo es tanto como
la labor artística y política que puede desarrollar en Sudamérica.
Sus éxitos tienen, por su valor artístico, además de su importancia
intrínseca, la extraordinaria de ser usted; a manera de representante de
la España que lucha por su integridad>> La Xirgu disciplinada, acata
la resolució del Consejo Central del Teatro de Bellas Artes que presidia
José Renau, el vicepresident era Antonio Machado, el secretari Max Aub,
i els vocals: ella mateixa, Jacinto Benavente, Enrique Díez-Canedo, Cipriano
Rivas Cherif, Rafael Alberti i Alejandro Casona, entre altres. El Consejo del
Teatro es va fundar per coordinar les iniciatives en la zona republicana, va crear
les Guerrillas del Teatro, un teatre d'urgència que presidia María
Teresa León, amb l'objecte d'impulsar les actuacions protagonitzades per
petits grups d'actors, per representar obres en escenaris reduïts i inclús
en places, davant d'un públic format per soldats, camperols i refugiats
d'altres zones.
Al 2º Congrés Internacional
d'Escriptors per la Defensa de la Cultura, celebrat a Madrid, València,
Barcelona i París, des del maig al juliol del 1937, Margarida Xirgu és
homenatjada com a <<avançada>> antifeixista al front americà.
El seu nom apareix al manifest d'adhesió al govern, que la intel·lectualitat
espanyola i catalana signa primer al novembre de 1937 i després al 1938;
com ja ha figurat també en el manifest premonitori "contra la guerra
i el feixisme, per la cultura i la llibertat" de l'any 1935. Des d'Amèrica,
la Xirgu envia missatges de suport, s'adhereix als homenatges dedicats a Lorca,
col·labora en campanyes de solidaritat i, sense ambigüitats, pren
partit a favor de la República. Amb motiu dels bombardeigs que pateix Madrid,
subscriu la condemna al feixisme integrada en el Front d'Acció per a la
Defensa de la Cultura amb el manifest que va ser l'acta de naixença de
la Secció Catalana de la Alianza de Intelectuales Antifascistas, a la que
pertanyia Margarida Xirgu i amb motiu també dels salvatges bombardeigs
que pateix Barcelona al març del 1938, Margarida manifesta públicament
el seu dolor i la seva condemna. La seva ajuda a les colònies de nens refugiats
d'Espanya, és també incansable.
Al
1941 el "Tribunal de Responsabilidades Políticas" del govern
del dictador Franco, condemna a Margarida Xirgu a la confiscació de tots
els seus bens i el estranyament a perpetuïtat. Ella estant a Xile s'assabenta
en el mateix any, per la premsa que difon la notícia per tots els països
d'Amèrica.
El franquisme va censurar
el seu nom en teatres, diaris i llibres de text. Es va convertir en una persona
"expulsada, expropiada, espoliada i explotada"
Margarida
Xirgu no fou comunista sinó clarament republicana, com ho ressalta en una
entrevista a Buenos Aires el juliol de 1939 feta pel pintor Ramon Subirats: <<Lenin
era un home de molt talent; però no crec en el poble rus... No oblidi que
el que està succeint ara allí és fruit de la cultura que
elaboren els homes del passat segle... Res no s'improvisa... Hi ha, actualment,
molts interessos en joc que clamen contra un sol nom: "comunisme"! No
obstant, l'argument és altre. Hi ha molt dolor en el món... Molta
gent que sofreix... Per què aquesta obstinació a desviar l'essencial
del problema i carregar el mort a una paraula que hom vol donar-li significat
destructiu? La consciència clama al cel!... I jo tinc fe absoluta! En l'afer
d'Espanya sóc governista. I no pas perquè sigui amiga personal d'Azaña,
sinó perquè em sento republicana. Quan vuit mesos abans de la guerra,
vaig sortir de la península, ja es notava aquest antagonisme. La gent s'odiava
uns a altres... Tot el que ha passat flotava en l'ambient... Hom pressentia quelcom
d'horrible ja. Ací ens mirem amb mals ulls als lleials, veritat?>>
El 27 de maig de 1952 les autoritats
espanyoles li tornen els bens confiscats. El seu germà
Miquel Xirgu que es professor del Institut del Teatre des de
1.945 parla amb el seu director Guillermo Díaz-Plaja
i el convens de fer les gestions oportunes amb els organismes
oficials, per autoritzar el retorn del exili de la Xirgu. Però
quan tot sembla arreglat, el 26 d'agost de 1.949 apareix un
article en el diari "Arriba" també reproduït
en "La Vanguardia Española", signat pel periodista
feixista César González Ruano, que refreda els
desigs de Margarida. A "El Correo Catalán",
el crític José María Junyent recorda que
<<en una època estigué desgraciadament lligada
amb elements marxistes i no tingué manies a matisar de
roig la seva labor escènica>>. Margarida Xirgu
convé amb el seu marit Miquel Ortín que faci ell
sol el viatge, doncs té por de que intentaren utilitzar-la
com bandera del que fos, ja que vol tornar solament com a senyora
Ortín. Finalment a finals d'agost, Ortín viatja
sol a Madrid i s'entrevista amb les autoritats espanyoles. La
casa de Badalona no torna a les mans de la família de
Margarida Xirgu fins el 21 de gener de 1953.
Margarida Xirgu va ser nomenada
per Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l'exili
<<delegada general>> del govern català a
la República Oriental de l'Uruguai, amb residència
a la ciutat de Montevideo. La designació es va fer efectiva
a Mèxic el 12 d'agost de 1959, d'acord amb el que preveia
l'article 1r del Decret de la Presidència, del 12 de
maig de 1956, publicat al Diari Oficial de la Generalitat de
Catalunya, del juny del mateix any, sobre els nomenaments de
delegats generals i especials a Catalunya i en els territoris
on l'emigració catalana ho justificava. La delegació
tenia com a finalitat <<promoure i coordinar les tasques
que portin a terme les organitzacions catalanes o constituïdes
per catalans i nacionals de la República de l'Uruguai>>.
Un cop configurada la delegació de la Generalitat presidida
per Margarida Xirgu, Tarradellas va agrair-li-ho, amb la seva
solemnitat habitual, en una carta datada a Saint-Martin-le-Beau,
el 8 d'abril de 1960: <<És un gran honor que ens
feu amb la vostra patriòtica determinació d'ajudar
a les nostres tasques encaminades a possibilitar la llibertat
de Catalunya. Estic segur que el vostre gran i ben merescut
prestigi, no solament entre els catalans, sinó també
estimat i admirat per altres Pobles, la vostra vida al servei
d'un art i d'uns sentiments que tant us honoren, serà
un estímul constant per a tots aquells que lluitem per
al triomf dels nostres ideals. Per això us dic de nou
moltes gràcies i que els encerts que tots plegats aspirem
a obtenir ens portin la llibertat, la pau i el benestar>>.
De fet, si Margarida Xirgu es limità
a enviar al molt honorable afectuoses postals nadalenques, el
president a l'exili actuà amb el sentit institucional
que el caracteritzava i va trametre, a la presidenta de la delegació
uruguaiana, diverses missives i informes en què li exposava
confidencialment les gestions, les entrevistes i els contactes
que duia a terme per mantenir la dignitat de la institució
i la seva representativitat internacional. El que si es ben
cert, és que Margarida Xirgu va ser una gran catalanista
com ho demostren les reiterades col·laboracions que va
tenir a l'exili amb els diferents casals catalans de Sud Amèrica
i com a presidenta de jocs florals, com els de Xile.
Alguns texts han sigut trets de la biografia de
Francesc Foguet i del seu llibre "Margarida Xirgu, cartografia
d'un mite. De Badalona a Punta Ballena".
XAVIER
RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
