43. CIPRIANO RIVAS CHERIF
Conegut
com a poeta, autor, actor, director, traductor, crític infatigable, animador
i renovador de l'escena, Cipriano de Rivas Cherif va néixer a Madrid el
13 de gener de 1891 i va morir a Mèxic el 1967. Va fer els seus estudis
en les Universitats de Valladolid i Madrid fins a llicenciar-se en Dret i després
va estudiar amb una beca en el Colegio de España a Bolonya, realitzant
estudis d'art amb Gordon Craig i doctorant-se en aquella Facultat. Paral·lelament
als seus estudis, va desenvolupar la seva activitat literària i als setze
anys d'edat, va publicar ja un volum de poesia titulat "Versos de Abril"
en el 1907.
Escriu la novel·la "Los cuernos de la luna" en
el 1908 i la comèdia "El cristal con que se mira" en el 1909.
Coneix a Manuel Azaña en l'Ateneu de Madrid en el 1914 i amb ell participa
des de llavors en diverses activitats literàries. Cipriano va col·laborar
habitualment en les publicacions: España, El Liberal, La Libertad, El Sol
i Heraldo de Madrid.
Ja en 1917, va muntar en l'Ateneu de
Madrid la "Fedra" de Unamuno.
arxiu
Fundación Federico García Lorca Madrid
Cipriano
Rivas Cherif (Cipri com li deien) havia conegut a Margarida Xirgu en el 1919,
quan va embarcar a Barcelona cap a Itàlia, per estudiar en la Universitat
de Bolonya.
A la fi del 1919, Azaña i Rivas Cherif es trobaven a París,
col·laborant en publicacions periòdiques espanyoles. El 23 de gener
de 1920 va tenir lloc l'estrena parisenca del "Sombrero de tres picos".
Dies abans, Manuel de Falla va rebre a París la carta de dos compatriotes
interessats a assistir a la representació: << si bé no hem
trobat localitats a preus de "vieux pauvres" [pobres de solemnitat]
que som. Pot vostè proporcionar-nos-les?>>. Signaven la petició
Cipriano de Rivas Cherif i Manuel Azaña. Ambdós publicarien sendes
ressenyes d'aquella estrena. Azaña publica la crònica de l'estrena
de Falla a París, en "El Imparcial" el 5 de febrer. Rivas Cherif
en "La Libertad" del 12 de febrer, i també publica el 28 de febrer
en la revista "España", la seva literàriament atrevida
crònica rimada, testimoni de l'èxit clamorós que va obtenir
"El sombrero de tres picos" en la seva estrena parisenca, un dels seus
últims paràgrafs al·ludeix a l'escena final de l'obra i a
l'esplendor de la versió oferta pels Ballets Russes de Diaghilev, amb la
primera ballarina Tamara Karsavina i la col·laboració plàstica
de Pablo Picasso: "…sorgeix la gent que contenta s'esvalota, el cor
s'aixeca i la música rebenta delirant en una jota; i mentre que el cant
brolla, va poblant l'escenari una processó de Goya, però del més
visionari, amb captaires tan bufons i un pendó tan arbitrari, que aquest
aire de jota cobra un so revolucionari… Rússia i Espanya no tenen
cadascú la seva ànima en la seva animaria? I el cant d'Andalusia,
cant tan profund i tan pla ha de seguir amb els seus ais i retorçant-se
en va? Si és que el rodamón rus veu en l'andalús el seu germà,
no deixis anar a Karsavina, mestre Falla, de la mà!". El 20 de febrer
del 1920 Cipriano va escriure de nou a Falla. Després d'interessar-se per
Picasso i preguntar-li a Falla "és un home assequible?", Rivas
Cherif sol·licitava del músic un altre favor: "una targeta
de presentació" que li permetés arribar fins al pintor. Al
que Falla accedí.
En el 1920, a la seva tornada de París, va fundar en col·laboració
amb Azaña la revista literària "La Pluma" (1920-1923)
i també va fundar el seu famós Teatro de la Escuela Nueva, oferint
en el Teatre Español, amb motiu del Congrés de la UGT, la ressonant
posada en escena de "Un enemigo del pueblo" de Ibsen. L'experiència
de Rivas Cherif en el Teatro de la Escuela Nueva, amb Magda Donato com actriu
i la col·laboració de Valle-Inclán va ser extraordinària.
Van escenificar obres de Ibsen, de Synge, en traducció de Juan Ramón
Jiménez i el clàssic cervanti "La guarda cuidadosa".
La renovació avantguardista que, molt prompte, dóna els seus fruits
en poesia tot just es deixa sentir sobre l'escena. No obstant això, cal
esmentar l'entusiasme amb que Cipriano i el reduït Teatro de la Escuela Nueva
s'obren a la renovació. És cert que -García Lorca al capdavant-
sorgeixen veus noves: El Mirlo Blanco, El Cántaro Roto, El Caracol, Fantasía,
etcètera, però la falta d'un públic que la rebi i el caràcter
individual dels esforços, faran que tals veus no quallin en un moviment
teatral.
Rivas Cherif tradueix un bon nombre d'obres, que es recomanen per
la seva fidelitat i elegància de llenguatge, de diversos escriptors anglesos,
francesos i italians, entre ells, San Francisco, Dante, La Rochefoucauld, Fóscolo,
Bennet, Gautier, Goldoni, Pirandello, etc. En el 1923 publica la novel·la
"Un camarada más". Es va distingir també com conferenciant,
sent dignes d'esmentar les conferències sobre art que va donar en el Museo
del Prado (1923-1924) i a Lisboa, amb motiu de l'actuació de l'actriu Mimí
Aguglia en el 1925.
En el 1926 va tornar a la càrrega, animant un
teatret a casa dels Baroja, El Mirlo Blanco, labor que va alternar amb la de director
de propaganda del Teatro dei Piccoli de Vitorio Podrecca i de la Companyia Espanyola
de Mimí Aguglia, cèlebre actriu italiana. L'èxit de El Mirlo
Blanco l'anima a ampliar les seves activitats en el Círculo de Bellas Artes
en col·laboració amb Valle-Inclán, i així neix El
Cántaro Roto, a la fi de 1926. Publica, entre unes altres, l'obra dramàtica
"Trance" també en el 1926.
El 13 de febrer de 1927 Cipriano
Rivas Cherif comunica a Federico García Lorca, que Margarida Xirgu li estrenarà
"Mariana Pineda" i, li demana encaridament que doni les gràcies
pel seu suport a Margarita Nelken, Eduardo Marquina i a Lydia Cabrera.
A
l' any 1927 abans d'acabar la temporada al Teatro Fontalba de Madrid, Margarida
Xirgu i tota la seva companyia assisteixen a la lectura de "Mariana Pineda"
feta per el seu autor Federico García Lorca. Hi tenen que anar-hi també
Cipriano Rivas Cherif i Manuel Azaña, aleshores President del Ateneo de
Madrid. Quan Azaña arriba, caminant de puntetes, es va asseure el més
prop que va poder de l'escenari, sobre uns decorats, disposat a escoltar a García
Lorca, qui quan el va reconèixer es va aixecar i va anar a la seva trobada.
Cipriano es va acostar a Margarida i li va dir: <<és Manuel Azaña>>
. Acompanyat de Rivas Cherif, acudiria en ocasions al camerino de Margarida, a
la tertúlia que artistes i escriptors formaven al voltant de l'actriu.
En el 1928 funda el seu quart teatre experimental, El Caracol, intent de major
envergadura, clausurat per ordre governativa. La dècada dels trenta la
inicia amb les Companyies d'Irene López Heredia a l'Argentina i Isabel
Barrón a la seva volta a Espanya, amb qui funda la Compañía
Clásica de Arte Moderno. Pretenia així fer un teatre comercial digne,
sense abandonar els seus intents renovadors. Però aviat es desenganya per
l'excessiva preocupació de la primera actriu, per salvar la taquilla a
costa de la baixa qualitat del repertori. En el 1928 va muntar el seu primer espectacle
a l'aire lliure, i ho va fer a l'Alhambra amb dos sainets de Ramón de la
Cruz. Aquest mateix any, Antonia Mercé "L'Argentina" va estrenar
a París el ballet "El contrabandista", amb argument de Rivas
Cherif i música d'Óscar Esplá.
En el 1928 Margarida
Xirgu estrena "Los fracasados" de l'autor francès Henri René
Lenormand, en traducció de Joaquím Montaner. L'obra va constituir
un esdeveniment, amb l'al·licient de la presència de l'autor, convidat
per la Xirgu. Aquesta va allotjar al dramaturg amb tots els honors en l'Hotel
Palace i va triar com a cicerone, ni més ni menys que a Cipriano perquè
el assistís també d'intèrpret amb els actors.
Azaña
emparenta amb Cipriano, al contreure matrimoni amb la seva germana en el 1929.
Rivas Cherif aquest any publica, entre unes altres, l'obra dramàtica "Un
sueño de la razón".
L'obra
va ser estrenada el 1929 per la Compañía El Caracol en la Sala Rex,
i el seu argument es desenvolupa en torn a l'amor homosexual de dues dones. "Un
sueño de la razón" és un antecedent dramàtic
del tema que García Lorca va descriure, d'una manera més descarada
i avantguardista, al llarg dels cinc quadres en els quals es desenvolupa l'acció
de "El público". En el gènere de la novel·la, ja
s'havia afrontat l'assumpte de l'homosexualitat abans que Rivas Cherif i García
Lorca componguessin els seus drames. En la dècada dels anys 20 aquesta
qüestió havia estat molt en voga i fins i tot Rivas Cherif l'havia
tractat en la seva novel·leta "Un camarada más" de 1921.
D'aquests anys és també la novel·la de Stefan Sweig "Confusió
de sentiments", "Mort a Venècia" de Thomas Mann, una altra
obreta de Marguerite Yourcenar i "A la recerca del temps perdut" de
Marcel Proust. Per altra banda, el muntatge que El Caracol havia ofert el 19 de
desembre de 1928 del "Orfeo" de Jean Cocteau, dirigit per Cipriano de
Rivas Cherif, també sembla influir en la temàtica i estructura de
"El público" de Federico García Lorca.
Retrat obra del pintor Santiago Montes
En els primers
dies del febrer de 1930, inicia la seva marxa la Compañía de Arte
Moderno seguint els ensenyaments del Teatre d'Art de Moscou, una altra experiència
de teatre independent, que dirigeix Rivas Cherif, amb Isabel Barrón com
primera actriu. Ell i ella havien format part de l'elenc d'Irene López
Heredia, com director i dama jove. La Compañía de Arte Moderno debuta
a Segòvia amb "La moza del cántaro" de Lope de Vega, amb
una disposició escènica novísima. A Zamora estrenen "Sombras
de sueño" d'Unamuno i per Sant Joan representen en el Teatre Romea
de Barcelona, de nou l'obra de Lope de Vega. Margarida que assisteix a la representació,
li entusiasma i a l'endemà el convida a passar el dia en la seva casa de
Badalona i, li proposa la direcció de la seva Companyia.
En el setembre
de 1.930 es nomenat director de la Companyia Xirgu fins 1.937 i esporàdicament
fins 1.939, en que es dispersa la companyia.
Al començar la direcció
de la companyia Xirgu, Cipriano canvià moltes coses, tal i com comenta
en "El teatro en mi tiempo": << Yo no le podía dar a la
Xirgu lo que ya tenía al llamarme a su lado. Pero si quitarle lo que, no
haciéndole falta, le estorbaba para el éxito de su contemporaneidad
con los grandes poetas dramáticos españoles de nuestro siglo. Empecé
por las cejas (que no se estilaban, como han vuelto a estilarse a la manera de
Rosario Fernández, la tirana, retratada por Goya). Seguí por el
pelo, negro endrino, empedernido del tinte para encubrir prematuras canas y que,
por mi consejo, trocó en un rojo veneciano que templaba armónicamente
la dureza del rostro, en que aún ahora siempre brillan hermosos los ojos.
Y acabé con el repertorio. Le suprimí a rajatabla el de los Quintero,
que siempre hizo mal, contrariamente a todas las demás actrices españolas,
incluidas naturalmente las señoritas de Utrera. Y le puse el teatro clásico,
al que no se decidía>>.
arxiu
familiar xavier Rius Xirgu
Margarida Xirgu amb un
pentinat i cabell diferent amb Jacinto Benavente i la seva companyia, en el Teatro
Español. A l'esquerra, dret, Cipriano i al seu costat Miquel Ortín.
Margarida
Xirgu intuïa en ell a l'auxiliar idoni, el vigilant conseller i expert assessor
per a desenvolupar la línia que aspirava per al seu teatre. Quan quedava
acordat un projecte, treballava infatigablement per a realitzar-lo. Tenia l'encert
de descobrir sempre els elements necessaris. De vegades ens preguntàvem,
diu la Xirgu <<la melodia apropiada per a il·lustrar tal passatge
o tal altre?>> A l'endemà Rivas Cherif apareixia amb la partitura
convenient. Faltava una ballarina i cap actriu de la companyia sabia ballar. Cipriano
no trigava en presentar-nos l'artista més adequada. Tot ho resolia. La
seva mateixa falta d'especialitat, contribuïa a la seva agilitat mental.
I tenia un gust infal·lible. Margarida concloïa:<<...la seva
opinió em donava una confiança absoluta. Amb ell era qüestió
d'estar sempre alegre. Era molt divertit. Entre les seves múltiples aptituds
estava la música. Quan tornava de veure una òpera, cantava totes
les parts, imitant al tenor, al baríton, al baix. I a la triple!. De la
triple ens feia veure fins i tot la cua del seu vestit, que dibuixava amb un moviment
del braç i de la mà i acabava entortolligant-la amb un gir. Era
divertidíssim>>.
El 24 de desembre de 1930, Margarida va estrenar
"La zapatera prodigiosa" de García Lorca amb la companyia experimental
El Caracol que dirigia Rivas Cherif. Així doncs Cipriano es va associar
amb la Xirgu, amb la qual va arribar a muntar 23 obres en el 1932 i, en el 1934
i 1935, realitzar les estrenes respectivament, de "Yerma" i "Doña
Rosita la soltera" de García Lorca. És llavors quan té
la gran ocasió de dirigir durant cinc temporades en el Teatre Espanyol
la millor companyia del moment, la de Margarida Xirgu (a la qual aviat s'afegeix
Enric Borràs). En aquestes cinc temporades està concentrat el millor
i més renovador del teatre d'aquesta època: Lorca, Valle-Inclán,
Benavente, Unamuno, Alberti i les versions actualitzades dels clàssics
i romàntics: Tirso, Calderón, el Duque de Rivas (els romanços
del qual va editar Rivas Cherif en "Clásicos Castellanos").
Va
ser Premi Nacional de Literatura en el 1931. Cipriano va ser també sotsdirector
del Conservatori i autor de diverses coreografies i ballets.
En l'escenari
polític espanyol, 1931 marcarà una fita transcendent en l'esdevenir
històric del país. A l'abril, arran d'unes eleccions municipals
es proclama la Segona República. Amb paper capçalera de l'Hotel
Nacional i data de la matinada del 14 d'abril escriu la Xirgu al seu germà
Miquel: << En el segon entreacte ha arribat Cipriano, aquest ha portat més
notícies, però com vol molt a Azaña, no podia parlar d'emoció
i també amb llàgrimes en els ulls ens ha donat un: Viva a la República,
que han contestat tots... Si després de tot això ve una dictadura
militar i no passa res, és que no hi ha vergonya en els uns ni en els altres>>.
Rivas Cherif des del primer moment
va estar al costat del poble, la qual cosa equival a dir al costat de la veritat
i la justícia, per a sentir-se així engrandit i lliure. Per a ell,
art i literatura era veritat, poesia, drama i no joc; era home, llibertat. No
en va, d'ell va dir el pare de Federico García Lorca: "És un
home de talent que sap anar per la vida".
Federico, Margarida i Cipri
arxiu
Fundación Federico García Lorca Madrid
Ell
va posar en peu, texts tan elogiats com: "Divinas palabras", "La
sirena varada", "Mariana Pineda", "Yerma", "La zapatera
prodigiosa", "Fermín Galán", "La corona",
"El otro" i la seva versió de la "Medea" de Séneca
a Mèrida, amb el colofó en 1935 del centenari de Lope de Vega. Sense
la labor de Rivas Cherif i els seus col·laboradors, potser aquests texts
dramàtics no haguessin estat possibles i, per descomptat, no haguessin
pujat a les taules dels escenaris amb la dignitat que ho van fer.
La
corona de Manuel Azaña, Margarita Xirgu i Rivas Cherif 12 d'abril 1932
arxiu
Mari Karmen Gil Bombellida
Però això
no li va fer descurar la seva faceta experimental, ja que la seva estratègia
anava encaminada a assolir una convergència entre teatre comercial i d'assaig.
Per això engega el Teatro Experimental del Español en col·laboració
amb Margarida Xirgu. Altra iniciativa és el Teatro Pinocho, i una fundació
exclusiva seva, la Compañía Dramática de Arte Moderno. Tot
això culminarà en el 1933 amb l'establiment d'una escola de teatre.
La seva conseqüència més immediata va ser el Estudio Dramático
del Teatro Español, convertit aviat en el TEA (Teatro Escuela de Arte).
El TEA pretenia renovar a fons el fet teatral en la seva totalitat, i no tenia
res que veure amb el teatre d'afeccionats. El TEA va funcionar entre 1933 i 1935
sota la direcció de Rivas Cherif. Però al remodelar el teatre María
Guerrero queda sense escenari. I al negar-li la renovació del contracte
en el Teatro Español, Cipriano ha d'iniciar la temporada 1935-1936 a Barcelona
i continuar-la per L'Havana i Mèxic.
Margarida i Cipri en 1933
En
el 1934 l'empresari del Teatro Principal de València borra de la cartellera
el nom del director de la companyia Xirgu-Borràs, Cipriano Rivas Cherif,
per ser germà polític d'Azaña. Cipriano demanà a Margarida
que li rescindís el contracte i amb un gest valent i lleial, la Xirgu rebutjà
la dimissió i arriba a amenaçar-li amb la seva retirada de l'escena,
si insisteix en privar-la de la seva col·laboració.
Margarida
Xirgu ofereix als germans Rivas Cherif, Cipriano i Lola la seva casa de Badalona
al carrer Santa Madrona 118, per poder estar a prop d'Azaña presoner en
un vaixell de guerra al port de Barcelona.
Federico, Margarida i Cipri, a València 1935
arxiu
Fundación Federico García Lorca Madrid
Trobant-se
a Mèxic amb la Xirgu el 18 de juliol de 1936, deixa la Companyia i torna
a Espanya per a posar-se a les ordres del govern de la República, que amb
Azaña ja President, s'enfronta a l'alçament militar amb el qual
s'inicia la guerra.
La guerra civil va fer la resta per a desbaratar
els seus assoliments. Incessant i impenitent home de teatre, Rivas Cherif va muntar
durant el seu tancament en el Penal del Dueso un altre grup dramàtic.
Rivas Cherif és nomenat cònsol en Ginebra i és queda
a Suïssa fins el 1938, any que es trasllada a Barcelona per a ocupar el càrrec
d'introductor d'ambaixadors. En els últims mesos de 1938 estava de nou
a Espanya i ja en els primers dies de febrer de 1939 va creuar la frontera francesa
acompanyant a Manuel Azaña, President de la República Espanyola.
Exiliat a França es va instal·lar en el novembre de 1939 en un poblet
de la costa atlàntica francesa a Pyla-sud-Mer, prop de Bordeus, on el 10
de juliol de 1940, va ser segrestat per la policia franquista i la Gestapo alemanya,
per a ser traslladat a Madrid, jutjat sumàriament i condemnat a mort el
21 d'octubre de 1940. Dos mesos després la pena li va ser commutada per
trenta anys de presó. Va patir un angoixant itinerari per diverses presons
franquistes: Direcció General de Seguridad, les madrilenyes de Porlier
i Yeserías, la gaditana del Puerto de Santa María, la navarresa
del Fuerte de San Cristóbal, acabant en el Penal del Dueso a Santoña,
Santander, amb un breu interval de confinament final en la Presó Provincial
de Santander.
Transcorre sis anys a la presó, on escriu "Retrato
de un desconocido " -vida de Manuel Azaña-, obra que va començar
en el Penal del Puerto de Santa María el 3 de novembre de 1941 i que va
acabar en el Penal del Dueso el mateix dia dos anys més tard, és
a dir, exactament en el tercer aniversari de la mort de Manuel Azaña.
A
la fi de 1943, estant en el Penal del Dueso, va fundar el Teatro Escuela del Dueso.
Al febrer de 1945, acusat de participar en un complot comunista, va ser traslladat
a una cel·la d'incomunicació, on va romandre onze mesos, que va
aprofitar per a llegir i escriure. << He hecho la cuenta un poco a grosso
modo, pero sin exageración, al contrario, quizá calculando de menos,
y en estos siete meses y medio he llenado treinta y ocho cuadernos como éste,
que hace un total de 1.520 páginas. He leído al mismo tiempo 150
volúmenes […] o sea unas 45.000 páginas de letra impresa que
me he metido en el cuerpo>>. Aquest fragment, del 24 de setembre de 1945,
pertany al diari que Rivas Cherif va escriure durant aquells mesos d'incomunicació
en la presó, els apunts d'orientació professional en les arts i
oficis del teatre espanyol, text donat a conèixer per Enrique Rivas, el
seu fill, que constitueixen el millor llegat teòric, didàctic i
testimonial de qui havia protagonitzat una de les pàgines més brillants
de la pràctica escènica espanyola en el primer terç del segle
XX.
Escriu també el manuscrit titulat El Teatro Escuela del Dueso.
Apunts per a una història, escrit entre el 27 d'octubre i el 27 de desembre
de 1945 en la Presó Provincial de Santander. Al llarg de les seves 562
pàgines, Rivas Cherif il·lustra la sorprenent aventura dramàtica
de la seva experiència al capdavant del Teatro Escuela del Dueso, fita
històrica del teatre carcerari espanyol sota el franquisme.
Cipriano
surt del Penal del Dueso (després de 6 anys d'empresonament) en "llibertat
provisional" al juliol de 1946, havent estat indultat el 16 de març
de 1946 -segons altres fonts- i fixa la seva residència a Madrid. Forma
companyia i estrena en el Teatro Lara de Madrid, la seva comèdia "La
costumbre" amb María Cañete com actriu principal, Alfonso Muñoz,
Josefina Santaolaria, Julia Caba Alba, José Franco, Antonio Ayora, Miguel
Maciá, Ramón Caballero, junt amb expresoners i actors del Dueso.
Incòmode, estrany davant les noves circumstàncies, Rivas Cherif,
decideix exiliar-se. El dia que es va embarcar en el port de Cadis per a sortir
d'Espanya havia una nova ordre d'arrest contra ell. Però l'ordre s'havia
cursat només als aeroports. Altres fonts asseguren que a mitjans de 1947,
va obtenir el passaport que el va facultar per a sortir d'Espanya, arribant a
Mèxic el 3 d'octubre d'aquest any i nouvingut, inicia el seu treball com
director i munta l'obra més volguda i representada per ell "La guarda
cuidadosa" de Cervantes i "La vida es sueño" de Calderón.
Un
any després, funda el Teatro Español de América, i presenta
"Esquina peligrosa", de Priestley, "La Locandiera", de Goldini,
"Los árboles mueren de pie", de Alejandro Casona...
Més
gratificant va resultar la seva experiència a Puerto Rico, on va anar al
setembre de 1949, convidat a dirigir el Teatro Rodante Universitario, inspirat
en els models de teatres estudiantils ambulants. El seu treball es va completar
fins a 1952 amb diversos cursos de teatre i literatura espanyola impartits en
les universitats de Río Piedras i Mayagüez i amb la refundació
de la TEA de Puerto Rico en el Teatro Municipal Tàpia, que va contar amb
Mona Martí i Amparo Villegas com primeres actrius. Allí va posar
en escena de nou "Los árboles mueren de pie", "Yerma",
"La malquerida", "Esquina peligrosa", "El alcalde de
Zalamea" i va assolir estrenar, per fi, "La casa de Bernarda Alba".
En el 1953 va ampliar la seva activitat teatral a Guatemala, contractat pel Teatro
de Arte, on va iniciar les seves actuacions de bululú, com actor únic
de tots els personatges d'obres com "La reina castiza", de Valle-Inclán,
i el "Ñaque de las bodas de oro con Talía", adaptació
lliure de Chalcas de Chejov. Simultàniament, Rivas Cherif treballa com
professor universitari en l'Universitat de Puerto Rico, l'Universitat Autònoma
de Mèxic, el Mèxic City College, etc. i publica incessantment pròlegs,
articles,...
Margarida
Xirgu i Cipriano Rivas Cherif
arxiu
Fundació García lorca
En el abril
de 1957 quan Margarida Xirgu arriba a l' Aeroport de Mèxic, l'espera el
seu ex-director artístic Cipriano Rivas Cherif. La Xirgu estava convidada
per la Unidad Artística del Bosque y del Instituto de Bellas Artes, per
actuar en el Teatro Bosque de Chapultepec durant 3 mesos, representant les obres
de Lorca "Bodas de sangre" i "La casa de Bernarda Alba". Els
3 mesos s'allargaren a 5, passant del Teatro Bosque al Teatro Fábregas
i representant "El zoo de cristal" de Tennessee Williams.
En el agost
de 1957 Cipriano Rivas Cherif diu: <<Pocas veces como de Margarita Xirgu
se puede decir de un actor, de una actriz, con respecto a una obra, que "la
hizo", que "la hace". Sus interpretaciones, inolvidables siempre,
la convierten, a través del tiempo, en colaboradora de Guimerà,
de Galdós, de Benavente, de Marquina, de Valle-Inclán, de García
Lorca, de Casona, de Alberti. Esa maestra es más evidente en sus versiones
de los clásicos y de las obras extranjeras a la lengua castellana; precisamente
porque su personalidad, profundamente catalana, mediterránea y pirenaica,
pone un acento lírico, más comunicativo y universal, al particularísimo
ascético de Castilla; mientras que al traducir una comunión hispánica
las formas características de las mismas pasiones humanas, pero definidas
en ambientes propicios a una sensibilidad que puede parecernos ajena, templa las
diferencias circunstanciales, sin menoscabo de lo esencial, reduciéndolas
a nuestro sentir. Esa generalidad, esa comprensión sentimental de su arte
humanísimo, se ha depurado en la gloria de los años de Margarita
Xirgu al grado que confiere al gran actor, a la gran actriz, la categoría
del artista creador: del escultor, del pintor, del músico, del arquitecto,
del poeta en fin. Y en el principio nadie quizá mejor que yo puede advertir
esta ascensión de Margarita Xirgu, al cabo de veinte años de haber
dejado la dirección de la compañía por motivos ajenos a nuestro
mutuo afecto y que, paradójicamente, más nos han unido que separado
en la responsabilidad de una representación ideal, que excede , los límites
estrictos de un escenario y con extrañarnos de los que nos pertenecen,
nos da el gran teatro del nuevo mundo.>>
Mentrestant, les seves iniciatives
teatrals, condicionades per la falta de suports institucionals i empresarials,
van anar decaient en successius intents, cada vegada més esporàdics
i reduïts. En el 1957 va fundar l'Associació en pro d'un Teatro Escuela
Autodidacta; i en 1961, l'Aula Mínima del Teatro-Escuela de Arte.
Aquest
impenitent home de teatre va compensar l'eco decreixent de tals obstinacions amb
l'íntima satisfacció personal de les seves cada vegada més
freqüents actuacions "a sol de bululú", que van esmorteir
la seva solitud artística, lúcida i serena, humil i digna, i van
mantenir viva fins al final dels seus dies la seva desbordant passió teatral,
animada per un esperit sempre jove.
Alguns
textos han estat trets de la biografia:"Margarita Xirgu y su teatro"
i "Margarita Xirgu. Una biografía"d'Antonina Rodrigo i del Wikipedia
XAVIER
RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
tornar
