45. RAMÓN MARÍA DEL VALLE-INCLÁN

 

 

Ramón José Simón Valle Peña, conegut com Ramón María del Valle-Inclán va néixer a Villanueva de Arosa el 28 d'octubre de 1866, va ser dramaturg, poeta i novel·lista, va formar part del corrent denominat Modernisme a Espanya i pròxim, en les seves últimes obres, a l'ànima de la Generació del 98; és considerat un dels autors clau de la literatura espanyola del segle XX.

Era fill de l'escriptor liberal i galleguista Valle-Inclán Bermúdez de Castro, amic de Manuel Murguía, Andrés Muruáis i de Dolores de la Peña, d'ascendència noble. Va estudiar el batxillerat en l'Institut de Pontevedra fins a 1885, i després va començar a estudiar dret en la Universitat de Santiago de Compostel·la, amb resultats regulars. Al mateix temps, acudia a les classes d'esgrima impartides pel florentí Attilio Pontanari i en 1888 es matriculava en "dibuix i adorn de figura" en l'Escola d'Arts i Oficis. En aquesta època fa els seus primers passos literaris, que veuen la llum en publicacions com "Café con gotas", de Santiago i la barcelonina "La ilustración ibérica"; participa activament al costat del seu germà Carlos, en la vida periodística de la ciutat.

En el 1890, a causa de la mort del seu pare, va abandonar la carrera de dret, que li havia estat imposada per aquest últim, i va tornar a Pontevedra. Després d'una hipotètica estada a Itàlia, encara per documentar, viatja a Madrid a la fi de 1890, on freqüenta el Museo del Prado i les biblioteques de la ciutat, col·labora en periòdics com "El Globo" i dedica gran part del seu temps lliure a assistir a representacions del gènere "chico".

En 1892, Valle-Inclán realitza el seu primer viatge a Amèrica, concretament a Mèxic, on passa una mica menys d'un any, repartit entre les ciutats de Veracruz i Ciutat de Mèxic. En terres mexicanes va col·laborar per a dos diaris: "El veracruzano libre" de Veracruz i "El universal" de Ciutat de Mèxic, en els quals va publicar diversos relats. Sembla ser que la seva estada en terres americanes no va estar exempta de problemes, ja que existeixen dades que va participar en un duel en la capital i en una sonada baralla a Veracruz. De Mèxic va passar a Cuba i va romandre alguns dies a Matanzas, allotjat a casa d'uns amics.
De retorn a Espanya, en el 1893, es va instal·lar a Pontevedra, on va travar amistat amb Jesús Muruáis, bibliògraf i professor de llatí en l'Institut de la ciutat, en la biblioteca del qual va poder llegir als més importants autors europeus de l'època. Durant la seva estada a Pontevedra, que es perllongaria fins a 1896, va publicar el seu primer llibre, la col·lecció de relats de tema amorós "Femeninas" en el 1894.
És en aquesta època quan Valle-Inclán comença a conrear la seva particular indumentària: capa (al principi un "poncho" mexicà), chalina, barret i sobretot les seves llargues i característiques barbes; les "barbes de chivo" que parla Rubén Darío en un poema dedicat a l'autor:
"Este gran don Ramón, de las barbas de chivo,
cuya sonrisa es la flor de su figura,
parece un viejo dios, altanero y esquivo,
que se animase en la frialdad de su escultura"

En 1896 va tornar a instal·lar-se a Madrid. Allí acudeix a diverses tertúlies, en les quals coneix a moltes figures destacades de l'època, com Gómez Carrillo, Pío y Ricardo Baroja, Azorín, Benavente, González Blanco, Villaespesa, Mariano Miguel de Val, etc.
Amb el seu curiós zetacisme (ceceo), duia la veu cantant en les tertúlies, li agradava mostrar-se independent i altiu com un "enfant terrible" que es distingia a més per la seva vestimenta. Per a Gómez de la Serna era la millor màscara a peu que creuava el carrer d'Alcalá i el dictador Primo de Rivera el va qualificar d'eximi escriptor i extravagant ciutadà. En conjunt - com han destacat molt dels seus contemporanis- duia una vida teatral que es desenvolupava darrere d'una màscara.
En el 1897 es publica el seu segon llibre "Epitalamio" (històries d'amors), sense massa èxit. Durant aquests anys, va participar com actor en obres teatrals com "La comedia de las fieras" de Jacinto Benavente o "Los reyes en el destierro" adaptació d'Alejandro Sawa d'una novel·la de Alphonse Daudet. En el 1899, en una discussió en el Café de la Montaña, el periodista Manuel Bueno li causa una ferida en el braç que acaba gangrenant-se i fent necessària la seva amputació. Aquest mateix any publica en llibre i estrena en el Teatre Lara de Madrid, "Cenizas", la seva primera obra teatral.
Per la mateixa època col·labora en nombroses revistes literàries, com "La vida literaria", dirigida per Benavente, "Revista nueva", dirigida per Luis Ruiz Contreras, "Germinal" dirigida per Joaquín Dicenta o "Vida nueva" dirigida per Eusebio Blasco.

Viu la bohèmia literària modernista i passa molta fam i necessitat. Habita en un lloc de tan poc espai, que cal pujar les cadires amb una corriola per a poder passar.
En el 1900 escriu la novel·la per lliuraments "La cara de Dios". Aquest mateix any Valle-Inclán participa en un concurs de contes afavorit pel diari "El Liberal". Encara que no aconsegueix guanyar el premi, el seu relat "Satanás" va ser molt elogiat per Juan Valera, un dels membres del jurat, en un article de premsa. Sembla ser que el jurat no va voler arriscar-se a premiar un relat tan innovador. En els anys següents, va seguir col·laborant en diverses publicacions, com "La ilustración artística", "La ilustración española e hispanoamericana", "La España moderna", etc. En "Alma española" va publicar, al desembre de 1903, una famosa autobiografia. En els dilluns de "El imparcial" comença a publicar "Sonata de otoño", en que fa per primera vegada aparició el seu personatge el Marqués de Bradomín, el seu alter ego.
Les "Sonatas" -tot un monument del modernisme- es publiquen en llibre en el 1902 (Sonata de otoño), 1903 (Sonata de estío), 1904 (Sonata de primavera) i 1905 (Sonata de invierno). Aquestes narracions, fragments d'unes memòries fictícies del Marqués de Bradomín, constituïren l'exemple més destacat de prosa modernista en la literatura espanyola. En elles relata, de forma autobiogràfica, els amors del Marqués de Bradomín (un Don Joan vuitcentista, cínic i sensual). En aquests relats, Valle-Inclán representa una nostàlgia sensitiva típica en els deixebles de Rubén Darío (abanderat del modernisme a Espanya). Cap destacar també una de les millors i més importants obres en tota la prosa modernista hispana: "Flor de Santidad" en el 1904, aquesta obra sense fugir de les formes musicals i acolorides del modernisme, es centra en les tradicions populars i llegendes gallegues amb les quals Valle-Inclán es va familiaritzar en la seva infància.
En el 1903 escriu els relats "Corte de amor" i "Jardín umbrío".
En el 1905 publica una col·lecció de contes amb el títol de "Jardín novelesco; Historias de almas en pena, de duendes y de ladrones". A l'any següent estrena en el Teatro de la Princesa una obra teatral basada en el protagonista de les "Sonatas", "El Marqués de Bradomín". Forma part del repartiment de l'obra Josefina Blanco, futura esposa de Valle-Inclán, amb la qual contraurà matrimoni en el 1907. Les noces es van celebrar en la madrilenya església de San Sebastián. El matrimoni va tenir diversos fills: Joaquín María en el 1914, Carlos Luis en el 1917 i Jaime en el 1921.
En el 1907 escriu el relat "Historias perversas" i en el 1908 també el relat "Corte de amor. Florilegio de honestas y nobles damas".
Per la quantitat de text en estil directe, és a dir diàlegs, algunes obres narratives de Valle-Inclán com el cicle de les "Comedias bárbaras": "Águila de blasón" (1907), "Romance de lobos" (1908) i "Cara de plata" (1923) podrien considerar-se dramàtiques. Al revisar-les i comprendre la dificultat -o impossibilitat- de representar-les, se les ha inclòs entre les seves novel·les.
En el 1907 també publica diversos llibres, com "Aromas de leyenda" en el qual rep la influència del modernisme. Consta de catorze poemes de mètrica variada. En ells recrea diversos aspectes de la seva Galícia natal: descripcions del paisatge, treballs quotidians, miracleria, superstició,... Inscrites també en l'estètica modernista són les seves obres " "Versos en loor de un santo ermitaño" i "El Marqués de Bradomín", a manera de col·loquis romàntics. Per lliuraments, en el diari "El Mundo", publica "Romance de Lobos".
En el 1908 inicia la publicació de la seva sèrie de novel·les "Relatos de la guerra carlista": "Los cruzados de la causa" (1908), "El resplandor de la hoguera" (1909) i "Gerifaltes de antaño" (1909), on ofereix un tractament nou d'aquesta temàtica, raspant l'efectisme èpic dominant en obres anteriors de l'autor i adoptant un estil més sobri, entranyable i ple d'emoció. En el 1909 escriu " Mi hermana Antonia", que narra la venjança de l'estudiant Màxim Bretal, enamorat d'Antonia, rebutjat per la seva mare. També en el 1909 escriu la novel·la "Una tertúlia de antaño" i el relat "Cofre de sándalo".
Les seves simpaties pel carlisme no van ser només literàries, en 1910 es va presentar a diputat pel Partit Carlista, però no va obtenir escó. Possiblement la seva veritable intenció al simpatitzar amb el carlisme, fou mostrar la seva aversió i repulsa per l'Espanya de la Restauració. Aquesta és una repulsa que comparteix amb la resta dels intel·lectuals de la seva època que s'inclinen, en general, per solucions regeneracionistes i no d'enyorança pel carlisme. També en el 1910 escriu les obres de teatre "Cuento de abril" i "La cabeza del dragón", així com l'antologia de contes "Las mieles del rosal".
Viatja a l'Argentina en el 1910 amb la companyia de teatre de F. García Ortega, en la qual figurava Josefina Blanco, i pronuncia algunes conferències sobre la literatura espanyola. En la mateixa gira visiten també Xile, Paraguai, Uruguai i Bolívia. De retorn a Espanya, segueix estrenant obres de teatre: "Voces de gesta" en el 1912 i "La Marquesa Rosalinda" en el 1913. La seva obra "El embrujado" va ser rebutjada pel teatre Espanyol, que dirigia Benito Pérez Galdós.
A mitjans de 1914, Margarida Xirgu coneix a Valle-Inclán. És quan l'autor diu: <<...no he escrito nunca ni escribiré para los cómicos españoles. Los cómicos de España no saben todavía hablar. Balbucean. Y mientras no haya alguno que sepa hablar, me parece una tontería escribir para ellos>>.

En el 1914 Benito Pérez Galdós encarrega als germans Álvarez Quintero l'adaptació de "Marianela", desprès de moltes llargues de fer-ho i no fer-ho de Valle-Inclán.
En el 1915 escriu al rei, sol·licitant la rehabilitació dels títols de Marquesat del Valle, Vizcondat de Vieixin i Senyoriu del Caramiñal. Les seves peticions no seran ateses.

Margarida Xirgu admira el llenguatge coratjós i poètic de Valle-Inclán, i en la seva primera actuació a Madrid li demana una obra. L'autor li lliura "El yermo de las almas" subtitulada "Episodios de la vida íntima", obra refosa en el 1908 del drama "Cenizas". La primera versió de l'obra va ser estrenada pel "Teatro Artístico" en el madrileny Teatro Lara, el 7 de desembre de 1899, a benefici de Valle-Inclán, per a recaptar fons i proporcionar-li un braç ortopèdic, en substitució del membre esquerre amputat. Encara que també es creu que la funció va ser per a finançar una greu malaltia del dramaturg gallec, en la qual va estar a punt de perdre un peu. La posada en escena va constituir un gran èxit de públic; però els espectadors no van prendre de debò a Octavia Goldoni, la protagonista de l'obra, una dona tuberculosa que mor de forma exagerada en escena. La rotunda humanitat de l'actriu Rosario Pino, que la va interpretar, de bones carns i pòmuls desbordants de coloret, no donava el model de fragilitat que requeria el paper. Altres papers de l'obra serien interpretats sorprenentment per Jacinto Benavente i Gregorio Martínez Sierra.
Margarida Xirgu programa "El yermo de las almas" en la seva versió definitiva, per a la temporada següent i l'estrena el 7 de gener del 1915 en el Teatre Principal de Barcelona. El tema de l'obra és l'adulteri d'Octavia, a la qual van casar sent gairebé una nena amb un home vell. La nit de la seva estrena el drama va ser aplaudit, però també xiuxiuejat d'una banda del públic. Al dir dels comentaristes, els espectadors no van captar el veritable perfil dels ibèrics caràcters de la mare de Octavia doña Soledad Amarante i del jesuïta pare Rojas, el confessor que es nega a donar-li l'absolució en trànsit de mort, si abans no deixa al seu amant i torna a la seva casa amb el marit i la seva filla. Ambdós arriben a la més refinada crueltat, per salvar Octavia de l'infern.
L'actuació de Margarida Xirgu va rebre grans elogis. En aquesta primera representació d'un text dramàtic de Valle-Inclán, descobreix i li meravellen els acotaments de l'autor: <<Els acotaments que col·locava en les seves obres -va declarar- eren tan bones com tot allò que dèiem els actors. Jo gaudia llegint-les>>. Un d'aquests acotaments indicaven a l'actriu que havia de donar el clímax dramàtic d'una escena muda: "Els ulls de malalta, com dues oracions, segueixen a l'amant, que s'allunya. Després, arrasats en llàgrimes, s'aixequen al cel". Per a Valle-Inclán, molt gelós de les posades en escena de les seves obres, era una forma de protegir-les. El dramaturg, tan incomprès en la seva època, dirigia des del text als actors.

 

Estrena de "El Yermo de las Almas" de Valle-Inclán (3er acto). Interpretat per Margarida Xirgu el 1915.

Fuente: José Antonio Hormigón, Valle-Inclán y su tiempo hoy

"El yermo de las almas" va estar en cartell tres dies. Va ser l'última estrena de la temporada de la companyia de Margarida Xirgu a Barcelona. L'obra assoleix més representacions en la gira que l'actriu emprèn per províncies. Mentrestant, Valle-Inclán es disposa a escriure-li una tragèdia que denominarà "Pan divino". Però, de sobte, ocorre l'imprevist, al saber que la Xirgu es disposa a programar "El yermo de las almas" per a iniciar la seva temporada a Madrid, en el Teatro Princesa, avui María Guerrero, li retira l'obra al·legant que no volia que es lluís a costa seva "fent tan bona mort". No seria aquesta la primera vegada que Valle-Inclán, amb un argument baladí, retirés amb escàndol una obra del cartell o repertori. Referent això Margarida va dir: <<Don Ramón no era una fera. Es barallava amb tot el món. Xisclava, despotricava, protestava. Però sempre amb raó. No era un home agre, sinó un home rebel. Les injustícies el revoltaven i com era tan vehement, no es podia estar callat... Era un dimoni. Amb mi també es va barallar... Vam estar empipats molt temps... Ell volia que jo li estrenés una obra i jo preferia fer un altra obra seva "El yermo de las almas", perquè el públic l'entenia millor. Ell deia que "El yermo de las almas" era una obra dolenta, que no la podia resistir. Es va empipar tant, que va deixar de parlar-me>>

 

"El yermo de las almas" foto A. Rodrigo

 

Durant la I Guerra Mundial, va ser convidat pel govern francès a visitar els fronts de guerra. A París es va relacionar amb autors espanyols com Pedro Salinas, Manuel Ciges Aparicio i Corpus Barga. Fruit de la seva visita al front, va escriure els texts "La medianoche. Visión estelar de un momento de guerra" publicat com fulletó en "El Imparcial" entre octubre i desembre del 1916 i "En la luz del día", publicat en el mateix periòdic, entre gener i febrer del 1917. En el 1916 és nomenat titular de la càtedra d'Estètica de les Belles Arts de l'Escuela de San Fernando. Aquest mateix any publica l'assaig "La lámpara maravillosa", una meditació sobre el fet literari.

Amb l'obra poètica "La pipa de Kif" (1919), Valle-Inclán dóna pas en els seus poemes a lo grotesc, a lo esperpèntic. Aquesta obra ha estat definida com una col·lecció d'estampes tràgic-humorístiques. L'obra poètica "El pasajero" (1920) desenvolupa en trenta-tres composicions temes de gran transcendència: la mort, el dolor, la vida, la passió, l'eternitat,... En el 1921 realitza un nou viatge a Mèxic, convidat personalment pel President de la República Álvero Obregón, per mediació d'Alfonso Reyes Ochoa. En el 1922 escriu l'obra teatral "¿Para cuándo son las reclamaciones diplomáticas?".

Cal assenyalar l'amistat que va unir a Ramón María del Valle-Inclán amb l'escriptor i polític Manuel Azaña i el seu cunyat Cipriano Rivas Cherif. En una carta a aquest últim Valle-Inclán es denomina jove revolucionari i com a tal desitja l'afusellament dels Quintero:

Puebla del Caramiñal
12-Diciembre-1922

Sr. Don Cipriano Rivas

Querido Cipri: Tiempo hace que estoy para escribirle y responderle al tema del teatro que me propone en una de sus cartas. Bueno es todo cuanto se haga por adecentar el concepto literario del teatro, y estimo así la voluntad de ustedes: "Comedias arquetípicas o simplemente discretas, sea cualquiera su estructura y concepto escénico". Mis deseos acerca de un teatro futuro son cosa algo diversa. Dentro de mi concepto caben comedias malas y buenas -casi es lo mismo- lo inflexible es el concepto escénico. Advenir las tres unidades de los preceptistas, en furia dinámica; sucesión de lugares para sugerir una superior unidad de ambiente y volumen en el tiempo; y tono lírico del motivo total, sobre el tono del héroe. Todo esto acentuado por la representación, cuyas posibilidades emotivas de forma, luz y color -unidas a la prosodia- deben estar en la mente del buen autor de comedias.

Hay que luchar con el cine: Esa lucha es el teatro moderno. Tanto transformación en la mecánica de candilejas como en la técnica literaria. Yo soy siempre un joven revolucionario, y poniéndome a decir la verdad, quisiera que toda reforma en el teatro comenzara por el fusilamiento de los Quintero. Seriamente, creo que la vergüenza del teatro es una consecuencia del desastre total de un pueblo, históricamente. El teatro no es un arte individual, todavía guarda algo de la efusión religiosa, la que levantó las catedrales. Es una consecuencia de la liturgia y arquitectura de la Edad Media. Sin un gran pueblo, imbuido de comunes ideales o dolores, no puede haber teatro. Podrá haber líricos, críticos, novelistas y pintores. Pero no dramaturgos ni arquitectos. Son artes colectivas. Primero los faraones y las pirámides después. Primero el honor caballeresco,
después Don Pedro Calderón de la Barca.

El sentimiento de los espectadores crea la comedia y aborta al autor dramático. ¿Quiénes son espectadores de las comedias?. Padres honrados y tenderos, niñas idiotas, viejas con postizos, algún pollo majadero y un forastero. Los mismos que juegan a la lotería en las tertulias de la clase media. Por eso los autores de comedias, desde Moratín hasta Benavente parecen nacidos bajo una mesa-camilla. Son fetos abortados en una tertulia casera. En sus comedias están todas las lágrimas de la baja y burguesa sensibilidad madrileña. Son los hijos de una sensibilidad y de un ingenio, que se estremece como ante un enigma alejandrino, cuando el bizarro capitán que agita la bolsa de la lotería, canta guiñando un ojo: "Los dos patitos". En fin, cuente conmigo, si algo puedo hacer en pro de ese intento. Dejo este punto literario, para pedir un favor, que Amas no dejará de hacerle. En Vigo hay ocho prácticos del puerto. Son muy buenas plazas. Pronto, de un modo fatal, habrá una vacante. Estas plazas se dan por oposición, y suele atenderse la indicación de los otros prácticos. Don José Plá Santos, capitán muy perito en estos mares, tiene todo el apoyo de los prácticos; pero le falta estar recomendado al segundo comandante de Marina, Don Alejandro Molins y Carreras. (No sé si es Alejandro). Este señor es pariente de Amas, y una carta recomendando a Don José Plá, para estar en turno cuando ocurra la vacante de práctico de la ría, sería oportunísima. No se olvide de hablar con Amas sobre esto e interesárselo mucho.

Muchas gracias a los dos. Le abraza su viejo amigo

Valle-inclán.

 

Des de 1924 mostra la seva oposició a la dictadura de Primo de Rivera. En aquest any escriu les obres teatrals "La rosa de papel" i "La cabeza del Bautista".

En el 1925 s'estableix de nou a Madrid. Participa en grups de teatre experimental, com "El mirlo blanco", que portava a terme les seves representacions en el domicili dels Baroja, en el barri madrileny d'Argüelles, i en "El cántaro roto", en el Cercle de Belles Arts. A la fi de 1926 edita la que alguns consideren la seva obra mestra narrativa, la novel·la "Tirano Banderas", on és palesa la petjada del seu encara recent viatge al Mèxic revolucionari. La novel·la narra la caiguda del dictador sud-americà Santos Banderas, personatge despòtic i cruel que manté el poder gràcies al terror i a l'opressió. És una excepcional descripció de la societat sud-americana i la primera vegada que s'aborda literàriament la dictadura. En el 1926 va escriure les obres teatrals "El terno del difunto" i "Ligazón" (auto para siluetas).

En el 1927 participa en la creació d'Alianza Republicana i inicia la publicació d'un ambiciós projecte narratiu, "El ruedo ibérico", que de forma semblant als "Episodios nacionales" de Galdós, pretén narrar la història d'Espanya des del regnat del seva detestada Isabel II fins a l'època contemporània a l'autor. En aquesta novel·la es burla de la cort d'Isabel II i presenta ja l'orientació crítica i grotesca que predominen en les seves últimes creacions. Únicament va arribar a escriure tres novel·les d'aquest projecte: "La corte de los milagros" (1927), "¡Viva mi dueño!" (1928) i "Baza de espadas": vísperas septembrinas (1932, incompleta) i un fragment de "El trueno dorado" (1936).

Aquestes novel·les marquen un canvi en la postura estètica de Valle-Inclán, acostant-se una mica a les preocupacions i crítiques pròpies de la Generació del 98. No obstant això, és important esmentar la postura formal que va adaptar Valle-Inclán en aquests canvis. No va arribar a revelar-se com un artista del 98 del tot, sinó que va absorbir les crítiques i les preocupacions d'aquest grup i les va remenar en el seu estil propi i inimitable.

En l'octubre de 1927 durant l'estrena de "Mariana Pineda" de García Lorca, a l'acabar de recitar Amparo amiga de Mariana -encarnada per Carmen Carbonell- el seu últim vers descrivint una cursa de braus, Valle-Inclán que ocupava una butaca cap a la meitat de la sala, es va posar dempeus com mogut per un ressort, amb aquesta brusquedat dels seus moviments, amb aquesta rigidesa que li donava cert aire de figura de guinyol, i va exclamar en veu alta: <<Ezto és una crònica de Corrochano...>> i desprès de l'arbitrària comparança del vers lorquià amb la prosa del popular cronista taurí Gregorio Corrochano, va sortir de la sala una miqueta frustrat, ja que la seva frase es va ofegar entre els xiuxiuejos de silenci que reclamava el públic, al que tant li havia agradat el romanç.

Margarida Xirgu va dir desprès de l'escàndol, el 12 de novembre de 1927: <<Valle-Inclán, com altre qualsevol espectador a qui no agradi el meu treball, té dret a rebutjar-lo. Nosaltres els artistes, ens lliurem al judici del públic, i hem d'acatar la seva fallada. Així és i serà sempre. Encara que jo crec que se li ha donat una exagerada importància a l'incident, tal vegada per la qualitat intel·lectual i la personalitat rellevant de l'autor de la protesta>>. Dos dies abans, en una carta de la Xirgu a Joaquím Montaner, li referia l'entrevista mantinguda amb Josefina Blanco, l'esposa de Valle-Inclán, per a tractar de calmar la situació engrescada per la premsa i certes autoritats. La trobada la va propiciar Margarita Nelken, en l'estudi de l'escultor Victorio Macho.

També en el 1927 en l'estrena de "El hijo del diablo" de Joaquím Montaner en el Teatro Fontalba de Madrid, Valle-Inclán va orquestrar un dels seus sonats escàndols. Margarida va dir: <<Una nit en el Fontalba, jo estava treballant i ell ocupava una butaca de platea. Quan vaig acabar un dels meus parlaments, el públic em va aplaudir i ell ni es va immutar. De sobte, un senyor que estava al seu costat va cridar: "¡Sí, señor, muy bien!". Llavors, don Ramón es va desmelenar i va cridar: "¡Mal, muy mal!". Jo em vaig quedar de pedra, doncs de seguida vaig reconèixer la veu de don Ramón. I em vaig desmoralitzar com una ximple. Em vaig posar a plorar i el públic, al veure'm, va reaccionar contra el meu agressor, posant-se en peus i aplaudint-me més fort encara. Quan vaig regressar al meu camerino, el meu vestit, que era d'època, duia tota la pitrera mullada de llàgrimes. Benavente, els germans Quintero, Arniches, van acudir tots i em deien que no ho prengués a mal, que Valle-Inclán era així i que no calia donar-li més voltes... A don Ramón el van dur detingut per escandalós. Això em va trencar el cor. Don Ramón detingut per culpa meva! Però el van deixar anar de seguida... Pel que sembla, en la comissaria també es va despatxar al seu gust, dient coses delicioses...>>

El comissari li va preguntar:
-¿Protesta usted de la señora Xirgu, de la obra o de ese señor que tenía a su lado?
-¡De todo! ¡Protesto de todo!- contestà Valle-Inclán.
El comissari li va explicar a continuació que l'agent que estava de vigilància, es va acostar a ell i li va dir:
-Caballero, soy la autoridad.
A lo que Valle-Inclán contestà:
-Aquí en el teatro no hay más autoridad que la mía, que soy el crítico, ¡animal!
El comissari li va dir que suposava que no es va donar compte que era un representant de l'autoritat, el que el requeria.
-Sí, señor...-contestà don Ramón- Yo lo sabía, pero como yo soy otra autoridad en materias artísticas, se estableció un caso de competencia... Mi autoridad debía permanecer en la sala para emitir juicio. Además, la autoridad de ese señor es autoridad transitoria y la mía es permanente.
-No por eso -insistí el comissari- tenía usted que insultarle llamándole animal.
-Eso no fue un insulto, sino una definición -replicà Valle-Inclán-
Un estudiant, que havia estat també detingut per haver donat suport a don Ramón, va sortir en la seva defensa i va dir:
-Señor comisario, cuando los partidarios de la señora Xirgu y del señor Montaner gritaban a don Ramón: "¡Que se vaya!", fue contra ellos los que se volvió agresivo y gritó: ¡No me da la gana!"
-Miente usted admirablemente, joven. Yo al que destacaba expresamente era al policía -replicà don Ramón-
Al sortir de la comissaria, Valle-Inclán amb un alegre sospir va dir:
-Esta noche me siento con treinta años menos.
Pel que sembla l'animositat de Valle-Inclán no anava dirigida a Margarida Xirgu, sinó contra Joaquín Montaner, ja que en aquells dies era secretari del Comitè Organitzador de l'Exposició Universal de Barcelona de 1929 i era l'àrbitre de les gratificacions de mil o dues mil pessetes, destinades a la propaganda de l'Exposició, havent subornat a la crítica teatral madrilenya amb aquestes quantitats. Les van percebre molts escriptors, però d'aquesta nòmina va estar exclòs Valle-Inclán, el qual travessava una de les seves dolentes ratxes econòmiques.
Altra nit sonada va ser la de l'estrena de "La gata de Angora" de Jacinto Benavente, i el de "La desequilibrada" de José Echegaray. L'actor Fernando Díaz de Mendoza, en l'obra, referint-se a la protagonista, la seva esposa María Guerrero, deia:
-Esta mujer es incomprensible, es de seda con nervios de acero.
Llavors don Ramón es va posar en peus i, amb el seu característic zetacisme o ceceo, va dir:
-¡Puez ezo ez un paraguaz!.
En el 1928 escriu "Fin de un revolucionario. Aleluyas de la Gloriosa". En el 1929 és tancat a la presó Modelo de Madrid del 10 al 25 d'abril, per negar-se a pagar una multa de 250 pessetes, imposada amb motiu d'uns incidents ocorreguts en el Palau de la Música de Madrid. Escriu en aquest any l'obra teatral "Sacrilegio" (auto para siluetas).
L'obra poètica de Valle-Inclán està reunida en la trilogia "Claves líricas" (1930), formada per "Aromas de leyenda", "El pasajero" i "La pipa de Kif".
El 14 de novembre del 1930 el diari "La libertad" anunciava que Margarida Xirgu i Ramón María del Valle-Inclán s'havien reconciliat. L'artífex que va assolir restablir l'harmonia entre ells, sinó també obtenir de don Ramón la promesa de lliurar-los una obra per a cap d'any, no va ser altre sinó que Cipriano Rivas Cherif, fervent admirador i el millor amic del gran escriptor gallec. Cipri va col·laborar amb don Ramón en els teatres de càmera, art i assaig a Madrid, començant per "El mirlo blanco". Valle-Inclán es converteix llavors en un dels més assidus assistents al camerino de Margarida, aquesta deia: <<...parlava amb una força, amb una passió, amb una diversitat infatigable. A Madrid, venia al meu camerino de l'Español i es passava les tardes parlant, sense parar. I quina conversa la seva!>>
Dóna suport a la República, i fins i tot es presenta a diputat per La Coruña en les llistes del Partit Radical d'Alejandro Lerroux, encara que no surt elegit. Valle-Inclán va rebre joiosament la caiguda de la monarquia i fins i tot va manifestar la necessitat de càstig per a Alfonso XIII. En el 1932 el govern de la República el nomena Conservador del Patrimoni Artístic Nacional i Director del Museo de Aranjuez, però per desavinences amb el seu superior dimiteix al poc temps. Elegit President del Ateneo de Madrid, dimiteix també al no atendre's les seves propostes de reorganització. Aquest mateix any es divorcia de la seva esposa, Josefina Blanco.
És una constant afirmar que Valle-Inclán segueix un procés invers al de la major part dels seus companys, doncs comença com tradicionalista per a acabar com revolucionari. El que si sembla cert és que Valle-Inclán es mou sempre per impulses emotius i contradictoris en quant a l'ideològic i al seu compromís amb les realitats polítiques i socials de la seva època, i que aquesta conducta no només li va plantejar conflictes personals sinó que també va suposar inconvenients per a l'estrena i difusió d'alguna de les seves obres, ja que la dramatúrgia de Valle-Inclán més avantguardista i vinculada al teatre expressionista europeu, només va poder representar-se durant els anys vint i els anys de la II República molt parcialment, gràcies a l'esforç del director i amic Cipriano Rivas Cherif.
En l'última etapa de la seva vida, Valle-Inclán va mostrar marcades simpaties cap al comunisme. A iniciativa seva, en el 1933 es reuneix en l'Ateneo de Madrid el Primer Congreso de la Asociación de Escritores y Artistas Revolucionarios. Aquest mateix any és nomenat President d'Honor de l'Asociación de Amigos de la Unión Soviética.
El teatre de Valle-Inclán es pot dividir en cinc períodes:
1.Cicle modernista. A ell pertanyen obres com "El Marqués de Bradomín (1906) i "El yermo de las almas" (1908).
2.Cicle mític. Partint de la seva Galícia natal, Valle-lnclán crea un món mític i intemporal. La irracionalitat, la violència, la luxúria, l'avarícia i la mort regeixen les destinacions dels protagonistes. Pertanyen a aquest període la trilogia "Comedias bárbaras" ("Águila de blasón" en el 1907, "Romance de lobos" en el 1908 i "Cara de plata" en el 1923) i "Divinas palabras" tragicomèdia d'aldea en el 1920.
3.Cicle de la farsa. Es tracta d'un grup de comèdies recollides en un volum titulat "Tablado de marionetas para educación de príncipes" (1909, 1912, 1920 i 1926). Aquestes obres presenten un continu contrast entre el sentimental i el grotesc, i els seus personatges, marionetes de fira, anuncien l'arribada del "esperpento". Escriu també "Farsa de la enamorada del rey" i "Farsa y licencia de la Reina Castiza" en el 1920.
4.Cicle esperpèntic. Està format per "Luces de bohemia" (1920 i 1924) i el volum titulat "Martes de carnaval" (1930). El "esperpento" més que un gènere literari, és una nova forma de veure el món, ja que deforma i distorsiona la realitat per a presentar-nos la imatge real que s'oculta darrere d'ella. Per això utilitza la paròdia, humanitza els objectes i els animals, i animalitza o cosifica als humans. Presentats d'aquesta manera, els personatges manquen d'humanitat i es presenten com marionetes. Pertany a aquest cicle "Los cuernos de don Friolera" (1921, 1925) i "La hija del capitán" (1927)."

 

"Martes de Carnaval" de Ramón Valle-Inclán

arxiu familiar Jordi Rius Xirgu

5.Cicle final. En aquesta última etapa Valle-Inclán duu al seu extrem les propostes dramàtiques anteriors: presència de l'irracional i instintiu, personatges deshumanitzats, esquematitzats i de guinyol, i la tècnica distorsionant de l'esperpento. Les seves obres queden recollides en "Retablo de la avaricia, la lujuria y la muerte" (1927).
Valle-Inclán, igual que Miguel de Unamuno i Azorín, s'enfronta directament al teatre comercial vigent. Aquests tres autors mostren una clara oposició al teatre realista, costumista i de tall burgès que tant èxit tenia en els escenaris, si bé cadascun d'ells assajarà una tècnica particular.
El 24 de març del 1933, Valle-Inclán llegia "Divinas palabras" a la companyia de Margarida Xirgu en el Teatro Español. Acabava de ser nomenat el dia 8 de març, Director de l'Academia Española de Bellas Artes de Roma, on es disposava a marxar immediatament, tement no poder presenciar ni els assaigs ni l'estrena de l'obra. Es mantindrà en el càrrec poc més d'un any, enmig d'una pintoresca falta dels més elementals mitjans de subsistència, fins el juny de 1934.

Lectura de "Divinas palabras" amb Valle-Inclán, Enric Borràs, Fernando Porredón, Amalia Sánchez Ariño, el escenògraf Alfonso Rodríguez-Castelao, de peu Miquel Ortín, Pedro López Lagar i Cipriano Rivas Cherif entre altres.

foto Agencia Efe

Lectura de "Divinas palabras" amb Valle-Inclán, Margarida Xirgu, Enric Borràs, Cipriano de Rivas Cherif, s/i, Fernando Porredón, nena s/i, Amalia Sánchez Ariño, nena s/i, de peu Miquel Ortín i Pedro López Lagar entre altres.

foto Museo Nacional del Teatro de Almagro

 

El 16 de novembre de 1933 s'estrena la tragicomèdia "Divinas palabras" en el Teatro Español de Madrid. El públic va aplaudir al final de tots els actes i no van faltar els dissidents. L'obra va trigar vint anys a arribar a un escenari. Els crítics l'havien tractat com obra literària; però ara se'ls oferia la dimensió dramàtica i la visió plàstica que dóna l'escena, el lloc per al qual va ser creada. La prodigiosa posada en escena, deguda a la cuidada escenografia d'Alfonso Rodríguez-Castelao i realitzada per Piti Bartolozzi, va ser magnificada per uns figurins d'exquisida i colorista línia, i un gran moviment escènic de la comparseria i del cor. Però a pesar de la bona acollida de la crítica, va constituir un fracàs de públic, el segon dia de la seva representació el poeta Luis Cernuda va assistir a la funció amb tan sols sis espectadors més.

 

"Divinas palabras", cartell del montatge.

Divinas palabras, per la companyia de Margarida Xirgu. Teatro Espa;ol de Madrid 1933.

Font: José Antonio Fuente Valle-Inclán y su tiempo hoy

 

Margarida Xirgu en el penúltim quadre de "Divinas palabras".

Foto Museu de Badalona.

 

Al desembre del 1934, Valle-Inclán havia ja tornat de Roma i assisteix a l'assaig general de "Yerma" de García Lorca, juntament amb Unamuno, Benavente, l'Argentinita,...El 2 de febrer de 1935 els amics entranyables de Margarida Xirgu van emplaçar a una representació de "Yerma" als amics i simpatitzants de l'actriu, en lloc d'un banquet i d'un homenatge en el seu honor, per a no enverinar més l'enrarit ambient regnant des de l'estrena de "l'irreverent" drama. Valle-Inclán signava entre els convocants de l'acte, en el que Manuel Azaña li va imposar a la Xirgu la insígnia de l'Ordre de la República.
Valle-Inclán va dir de Margarida Xirgu: <<Nunca ha existido una actriz como ésta. Haber visto trabajar a Margarita Xirgu será un orgullo para los públicos>>.
Al març del 1935 es va retirar a Santiago de Compostel·la, ingressant en una clínica, on va morir de càncer el 5 de gener de 1936, al vespre de Reis, després de negar-se a rebre auxili religiós. Va ser sepultat a l'endemà, en una cerimònia civil.
Va realitzar nombroses traduccions. Del portuguès: "La reliquia", "El crimen del Padre Amaro" i "El primo Basilio", de Eça de Queiroz; del francès: "La condesa de Romaní", de Alejandro Dumas i "Las chicas del amigo Lefèvre", de Paul Alexis; i del italià: "Flor de pasión", de Matilde Serao. En el 1936 es publica la recopilació de contes "Flores de almendro".
A la seva mort, la seva dona Josefina Blanco escrivia que havia mor sol:

Sr. D. Manuel Azaña

Distinguido amigo: No tengo palabras para agradecer a usted su carta y el consuelo que con ella he recibido. Yo estaba convencida de su amistad -cómo no estarlo- pero el ver su nombre en ese cartel de rapiña, unido al silencio ocasionado por su ausencia, me llenaba de dolor. ¡Estoy tan sola para defender a mis hijos y para defenderme yo misma! ¿A quién mejor que a usted podré acudir en busca de amparo, recordando todo lo que ha sido usted para mi marido, todas sus atenciones para mí? Sin su ayuda de usted, acaso yo no hubiera podido encontrar ánimo para sobreponerme a mis dolores, y darle a mi vida una orientación, gracias a la cual, ahora, tengo medios de defender a mis hijos en tanto la obra de su padre, no rinde el fruto que ha de rendir, si manos logreras no la destruyen. Para evitar esto, trabajo contenta y llego a olvidarme de tantos sufrimientos coronados por la pérdida del único amor de mi vida, que ha muerto sin que me quede el consuelo de haber cerrado sus ojos. En fuerza de repetirse, las palabras pierden virtud, y las mías no aciertan a expresar justamente mis sentimientos.

Un abrazo para Lolita, para usted gracias, gracias, gracias.

Josefina Blanco
14 de febrero de 1936.

 

 

 

Alguns textos han estat trets de la biografia:"Margarita Xirgu y su teatro" i "Margarita Xirgu. Una biografía"d'Antonina Rodrigo i del Wikipedia

 

XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos

 

tornar