Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

46. BENITO PÉREZ GALDÓS

 

Benito Pérez Galdós va néixer a Las Palmas de Gran Canària el 10 de maig de 1843, era el desè fill de Sebastián Pérez, tinent coronel de l'exèrcit i de Dolores Galdós, una dona de fort caràcter i filla d'un antic secretari de l'Inquisició. El seu pare li va inculcar el gust per les narracions històriques, contant-li assíduament històries de la guerra de la Independència, en la qual havia participat. Des de nen va ser aficionat a la música, al dibuix, a la pintura i a la literatura. La seva imaginació va ser desbordant ja des de molt jove. És en opinió general, el major novel·lista espanyol després de Cervantes.

 

Benito Pérez Galdós

 

En el 1852 va ingressar en el Colegio de San Agustín, que aplicava una pedagogia activa i bastant avançada per a l'època, durant els anys que començaven a divulgar-se per Espanya les polèmiques teories darwinistes, de la qual cosa hi ha ecos en obres seves com, per exemple en "Doña perfecta".

Va obtenir Galdós el títol de Batxiller en Arts en el 1862, en l'Institut de La Laguna, i va començar a col·laborar en la premsa local amb poesies satíriques, assaigs i alguns contes. Després de l'arribada d'una cosina a casa seva, el jove Galdós es va trastornar emocionalment i els seus pares van decidir que s'anés a la capital a estudiar la carrera de Dret. Va arribar a Madrid al setembre de 1862 amb dinou anys i es va matricular en la universitat. Allí coneixeria a Francisco Giner de los Rios, fundador de la Institución Libre de Enseñanza, qui el va encoratjar a escriure i el va orientar cap al krausisme. No obstant això, de moment es va limitar a freqüentar els teatres i a crear amb altres escriptors paisans seus la "Tertúlia canaria" a Madrid, mentre acudia a llegir a l'Ateneo als principals narradors europeus en anglès i francès. Allí, durant una conferència de Leopoldo Alas "Clarín", va travar amistat amb el famós crític i novel·lista asturià.

Era un assidu dels teatres. Aquest mateix any va començar a escriure com redactor meritori en els diaris "La Nación" i "El Debate", així com en la "Revista del Movimiento Intelectual de Europa". Duia una vida còmoda, albergat primer per dues de les seves germanes i després a casa del seu nebot, José Hurtado de Mendoza. Era descurat en el vestir i es conformava sempre amb anar de tons ombrívols per a passar desapercebut. A l'hivern duia enrotllada al coll una bufanda de llana blanca, amb un cap penjant del pit i altre a l'esquena, un pur a mig fumar en la mà i, quan estava assegut tenia als peus sempre al seu gos alsacià. Es tallava el pèl al zero i patia horribles migranyes. Era proverbial la seva timidesa, que li feia ser més que parc en paraules i el seu aspecte manifestava una modèstia inversemblant, fins al punt de patir al parlar en públic. Entre els seus dots estava el posseir una memòria visual portentosa i una retentiva increïble que li permetia recordar capítols sencers del Quixot i detalls minúsculs de paisatges vists solament una vegada, vint-i-cinc anys abans. D'això naixia també la seva gran facilitat per al dibuix. Totes aquestes qualitats van desenvolupar en ell una de les facultats més importants en un novel·lista, el poder d'observació.

En el 1865 publica l'obra teatral "La expulsión de los moriscos". En el 1867 va fer el seu primer viatge a l'estranger, com corresponsal a París, per a donar compte de l'Exposició Universal. Va tornar amb obres de Balzac i de Dickens i va traduir d'aquest, a partir d'una traducció francesa, la seva obra més cervantina "Los papeles póstumos del club Pickwick". Tota aquesta activitat suposa la seva inassistència a les classes de Dret i l'esborren definitivament de la matrícula en el 1868. En aquest mateix any, es produeix la nomenada "revolució de 1868", en que cau la reina Isabel II. Galdós marxa amb la seva família des del port de Barcelona a les Canàries, per a evitar la revolució; però, ansiós d'assistir a la mateixa, es baixa del vapor a Alacant i torna a Madrid a temps de veure l'entrada del general Serrano i la de Prim. L'any següent s'encarrega de fer cròniques periodístiques sobre l'elaboració de la nova constitució.

En el 1870 va publicar la seva primera novel·la, "La fontana de oro" escrita entre 1867 i 1868, en part durant un dels seus viatges a França, gràcies als diners de la seva tia. En realitat, en aquesta època la publicació d'un llibre es feia gràcies a l'ajuda dels diaris i de les revistes o corria a compte de l'autor. Aquesta obra, amb els defectes de tota obra primerenca, fa un esbós de la situació ideològica d'Espanya durant el trienni constitucional de 1820 a 1823. Publica "La sombra" al novembre de 1870 en "La Revista de España" amb la possibilitat de que fos redactada un o dos anys abans de "La fontana de oro". En el 1871 publica "El audaz" que com les anteriors novel·les, revela encara una influència del Romanticisme.

 

retrat de Sorolla a Benito Pérez Galdós

 

Galdós va començar conreant una novel·la de tesi, en que els personatges apareixien tallats per un patró maniqueu, que els dividia entre reaccionaris i liberals. Després va començar a interessar-se pels aspectes més costumistes i per facetes més espirituals i va intentar descriure la burgesia espanyola de la seva època i buscar els seus orígens en la història recent, mitjançant l'ús de la novel·la històrica. També va assajar altres fórmules narratives, com la novel·la dialogada. Galdós posseïa una especial sensibilitat per el llenguatge popular; sabia fer parlar al poble. Conscient d'aquesta gran virtut, solia utilitzar molt sovint el diàleg i fins i tot arribava a assajar novel·les absolutament dialogades. El seu estil busca la naturalitat i defuig qualsevol artifici retòric a fi d'oferir, segons postulats estètics realistes, la visió més directa possible del que pretén expressar. Quan narra, el seu estil és transparent, acadèmic, però sempre castís; s'endevina no obstant això l'humor i la ironia. En els diàlegs, el llenguatge s'impregna freqüentment de termes corrents i fins i tot vulgars. És freqüent en ell un humor piadosament irònic de biaix cervantì.

En el 1873 va començar a publicar la que es pot considerar la seva obra mestra, els "Episodios nacionales", on es reflecteix la vida íntima dels espanyols del segle XIX i el seu contacte amb els fets de la història nacional, que van marcar la destinació col·lectiva del país. Es tracta de 46 episodis en cinc sèries de deu novel·les cadascuna, excepte l'última, que va quedar inconclosa. Arrenquen amb la batalla de Trafalgar i conclouen amb la Restauració Borbònica a Espanya.
La primera sèrie (1873-1875) tracta de la Guerra de la Independència (1808-1814) i té per protagonista a Gabriel Araceli, que es va donar a conèixer com pillastre de platja i va acabar la seva existència històrica com cavallerós i valent oficial de l'exèrcit espanyol.

La segona sèrie (1875-1879) tracta de les lluites entre absolutistes i liberals fins a la mort de Fernando VII en el 1833. El seu protagonista és el liberal Gabriel Monsalud, que encarna, en gran part, les idees de Galdós i en qui preval sobre lo heroic, lo polític signe característic d'aquells torbats temps.
En una ocasió Gabino Pérez, el seu editor, li va voler comprar en ferm els seus drets literaris de les dues primeres sèries dels "Episodios nacionales" per cinc-centes mil pessetes, una fortuna llavors. Pérez Galdós va replicar: "Don Gabino, ¿vendería usted a un hijo?". No obstant això, don Benito no només no disposava mai d'un duro, sinó que havia contret deutes enormes. Les flaqueses amb el pecat de l'amor, són pesades gabelles. Però aquest no era l'únic forat per on el diable li duia els cabals, sinó, a més, la seva generositat irrefrenable. En els seus apures perennes acudia, com tantes altres víctimes, al usurer. Era client i vaca lletera de tots els usurers i usureres de Madrid, a qui, com se suposa, havia estudiat i totalment coneixia en la pròpia salsa i mitjà típic, amb totes els seus enganys i sòrdida voracitat. Quin admirable càncer social per a un novel·lista! Quan un dels queixosos prestadors li presentava a la signatura un dels rebuts diabòlics, don Benito tapava amb la mà esquerra el text, sense voler llegir-lo, i signava resignadament. Els interessos del deute fictici així contrets se li enduien gairebé tot el que don Benito havia de rebre per liquidacions mensuals de la venda dels seus llibres. Molt pocs anys abans de la mort de don Benito, un periodista va esbrinar, per això, la seva precària situació econòmica i la va fer pública, amb lo que es va suscitar un moviment general de vergonya, simpatia i pietat. A principis de mes acudien a casa de don Benito, o bé l'aguaitaven en els acostumats carrers, barrant-li el pas, una copiosa i pintoresca col·lecció de pobres gents, deixades de la mà de Déu; pertanyien a ambdós sexes i a les més diverses edats, molts d'ells de semblant sospitós; tots de vida calamitosa, ja en lo físic ja en lo moral, personatges dels que no deixava d'escoltar evangèlicament les seves rogatoris Don Benito es duia sense parar la mà esquerra a la butxaca interna de la jaqueta, treia aquests paperets màgics denominats bitllets de banc, que per a ell no tenien cap valor sinó per a aquest únic fi, i els anava regalant.

En el 1876 es va publicar "Doña perfecta", una novel·la contra la intolerància ideològica assentada en una imaginària ciutat messetària, orbajosa, ancorada en una tradició immobilista. A l'arribar l'ingenu enginyer progressista Pepe Rey per a casar-se amb la filla de la dona que dóna títol al llibre, doña Perfecta, comença una sèrie d'intrigues que creixentment comença a desacreditar a l'enginyer per part del sector reaccionari i el clergat de la ciutat. L'obra acaba tràgicament. Galdós es mostra anticlerical a la manera de llavors i reflecteix un impactant panorama de l'hostilitat provinciana conservadora a un nou vingut d'idees modernes . En el 1877 publica la novel·la "Gloria". En el 1878 publica "La familia de León Roch" i "Marianela" on construeix una sòlida narració entorn del pobre personatge orfe que li dóna títol, deforme i enamorada del jove burgès cec al que serveix de lazarillo i al que la ciència li fa recobrar la vista, en l'ambient d'un poble miner. El final de l'obra torna a ser tràgic.

Galdós assistia amb regularitat al vell Ateneo del carrer de la Montera i va travar amistat amb personatges d'ideologia gens afí a la seva, doncs era home poc inclinat a fanatismes ideològics. Així, es va fer un gran amic de José María de Pereda, d'Antonio Cánovas del Castillo, de Francisco Silvela i de Marcelino Menéndez Pelayo. També freqüentava les tertúlies del "Café Inglés", de la "Iberia" i del vell "Café de Levante". Va fer viatges per França, Anglaterra i Itàlia diverses vegades, però per la seva amistat amb Pereda es va aficionar a Santander, en el que al seu Sardinero va prendre el costum d'estiuejar al costat d'aquest i de Menéndez Pelayo. Allí es va construir la seva cèlebre casa de San Quintín. També li agradava visitar Toledo, ciutat per la qual sentia una gran predilecció i a la qual va fer escenari d'algunes de les seves novel·les, com "Ángel Guerra" o "Tristana".

Obre el camí al Naturalisme amb "La desheredada" en el 1881, la primera de les seves novel·les contemporànies a la qual li seguiran "El amigo manso" en el 1882 una de les creacions més originals, "El doctor centeno" en el 1883 , "Tormento" relat del conflicte entre la imaginació i la realitat, entre la llibertat de triar la pròpia destinació i les resistències de l'ambient a permetre'l, "La de Bringas" en el 1884 i "Lo prohibido" en els 1884-85. En el 1884 va viatjar a Portugal en companyia del seu amic Pereda. Per influències d'amistat, li van regalar l'acta de diputat per Puerto Rico en el 1885 i va assistir a les Corts en la legislatura de l'any següent sense desenganxar els llavis: el Congrés va ser per a ell un nou observatori des del qual analitzar la societat espanyola com matèria novel·lable, que seria el títol del seu futur discurs d'ingrés en la Real Acadèmia en el 1889, malgrat les oposicions que va suscitar entre els neocatòlics. Des de 1886 a 1890 es va comprometre poc activament en política, ja que era diputat pel partit de Sagasta per Guayama.
Publica "Fortunata y Jacinta" en els 1886-87, un vast mural on la història, la societat i el perfil urbà de Madrid serveixen de fons a un argument que presenta a dos joves enamorades del mateix home Juan Santa Cruz, prototip del fill de família acomodada. Jacinta, dona d'alta condició social, estèril, acaba casant-se amb Santa Cruz i adoptant al fill que el seu marit ha tingut amb Fortunata, de baixa condició. Un dels personatges secundaris d'aquesta novel·la, el usurer Torquemada, va protagonitzar altres quatre obres ("Torquemada en la hoguera", "Torquemada en la cruz", "Torquemada en el purgatorio" i "Torquemada y San Pedro" ). En el 1887 publica la novel·la "Celín, Trompiquillos y Theros".
Al final de la dècada, publica" Miau" en el 1888 que és la petita epopeia del cessant, del funcionari d'Hisenda que, deixat en el carrer per un canvi ministerial, s'alimenta de l'esperança, mentre darrere d'ell la seva inconscient família tracta de mantenir les aparences de la gent bé. En el mateix any publica "La incognita", "Torquemada en la hoguera" i "Realidad" en el 1889, ressaltant en aquesta última un tipus d'amor més lliure com en "Tristana"; encara que es va oposar als costums massa llicenciosos. Va acusar als escriptors contemporanis, d'incapaços de descriure la vida del seu temps. Va donar presses als escriptors a prendre les grans conclusions dels problemes sexuals i espirituals de la classe mitja urbana de la seva època, com principal font d'inspiració.
Va tenir una filla il·legítima, María, en el 1891 d'una mare, Elena Cobián, que es va suïcidar posteriorment i va tenir enamoriscaments amb la novel·lista Emilia Pardo Bazán i amb l'actriu Concha Morell. El cas és que va romandre solter, si bé va ser assidu client d'amors mercenaris. Mai es va casar doncs, però va plasmar el seu tipus ideal de companya en una dona ja major: Teodosia Gandarias, en el drama "Pedro Minio" en el 1908.
Per a conèixer bé Espanya es va dedicar a recórrer-la en vagons de ferrocarril de tercera classe, alternant amb miserables i allotjant-se en posades i hostals de mala mort. S'aixecava amb el sol i escrivia regularment fins a les deu del matí a llapis, perquè la ploma li feia perdre el temps. Després sortia a passejar per Madrid a espiar converses alienes (d'aquí l'enorme frescor i varietat dels seus diàlegs) i a observar detalls per a les seves novel·les. No bevia, però fumava sense parar cigars purs. A primera hora de la tarda llegia en espanyol, anglès o francès; preferia els clàssics anglesos, castellans i grecs, en particular Shakespeare, Dickens, Cervantes, Lope de Vega i eurípides, als quals coneixia amb tot detall. En la seva maduresa va començar a freqüentar a León Tolstoy. Després de llegir, tornava a les seves passejades quan no hagués un concert, doncs adorava la música i durant molt temps va fer crítica musical. Es ficava al llit amb les gallines i gairebé mai anava al teatre. Cada trimestre encunyava un nou volum de tres-centes pàgines.
En el 1891 publica "Ángel Guerra" on experimenta una nova manera de novel·lar. El 15 de març de 1891 l'actriu María Guerrero va estrenar "Realidad", amb el paper d'Augusta. El bon èxit de l'obra i l'insistència de María Guerrero, el va moure a estrenar a l'any següent "La loca de la casa", però va caldre reduir-la perquè era molt extensa i canviar el final entre altres modificacions, en les quals es va contar amb l'ajuda de José Echegaray. En el 1892 publica "Tristana" i el 25 de gener del 1893 s'estrena "La de San Quintín", l'èxit més ressonant que fins a llavors va obtenir Galdós en el teatre, durant en cartell cinquanta nits. També en el 1893 publica l'obra teatral "Gerona".

 

llibre arxiu familiar Xavier Rius Xirgu

 

En el 1895 publica altres obres teatrals com "Los condenados" i "Voluntad".

 


llibre arxiu familiar Jordi Rius Xirgu

 

El treball de Benito Pérez Galdós, va ser el de transformar el panorama novel·lístic espanyol d'aquella època. Va deixar al costat el Romanticisme i va avivar el Realisme espanyol, dotant tant d'una gran expressivitat a la narrativa com de noves formes aptes per a l'enteniment del món i de l'obra. El sentit humà de l'autor triomfa plenament en tot el que pot ser un convencionalisme. La llei de l'esperit i la llei de la carn són les úniques lleis a les que se subjecta Galdós. Molt més a la primera que a la segona. I ningú l'ha superat en traduir en el teatre els temes més ardus de la vida a un llenguatge universal, que es fica decididament pels sentits més nobles en l'ànima de l'espectador.
En el 1895 publica "Nazarín" on s'adverteix que no hi ha en ell irreligiositat, sinó al contrari, un profund sentir cristià, no conforme amb els compromisos temporals i socials dels homes de l'Església. Juntament amb "Misericordia" que va publicar en el 1897, són dues novel·les que semblen recordar a Dostoievski. "Misericordia" ens submergeix en els estrats més baixos del Madrid de llavors, en contrast amb la gent acomodada però vinguda a menys. En ella trobem una esplèndida parella de figures: el moro cec Almudena i la criada Benina, que representa l'exaltació de la caritat. La seva penetració psicològica ha estat igualada poques vegades.
Entre les característiques més definides de Galdós es conten un estil personal vigorós i molt marcat; un gran coneixement de la bogeria i l'esquizofrènia (no cal oblidar el seu interès pel Quixot) rarament precís; un efectiu i sistemàtic maneig del simbolisme (evocador de la seva pròpia desil·lusió per la debilitat d'Espanya) i una commovedora llàstima per la gent que pretén elevar-se de la bondat a la santedat. També en el 1895 publica "Halma", en el 1896 adapta pel teatre "Doña perfecta" i en el mateix any publica l'obra teatral "La fiera".
Un laude arbitral del 1897 va independitzar a Galdós del seu primer editor, Miguel Honorio de la Cámara. Galdós va obrir una casa editorial amb el nom de "Obras de Pérez Galdós" en la carrer Hortaleza. Ansiós de recuperar el terreny perdut, va començar a anunciar les seves edicions de "Doña perfecta" i "El abuelo" que va publicar en el 1904 i va adaptar al teatre amb èxit de públic i de crítica. Va continuar aquesta activitat editorial fins a 1904, any que, cansat, va signar un contracte d'edició amb l'Editorial Hernando.
Després d'un parèntesi de gairebé vint anys torna a escriure la tercera sèrie (1898-1900) dels "Episodios nacionales", després de recuperar els drets sobre les seves obres que posseïa el seu editor, amb el qual havia pledejat interminablement. Aquesta sèrie cobreix la Primera Guerra Carlista. La quarta sèrie (1902-1907) es desenvolupa entre la Revolució de 1848 i la caiguda d'Isabel II en el 1868.
Publica les obres teatrals "Alma y vida" en el 1902 i "Mariucha" en el 1903.
Les obres dramàtiques de Galdós van ser freqüentment criticades per tenir un caràcter essencialment novel·lístic. Va adaptar pel teatre "Electra", per motius polítics o, en tot cas, extraliteraris i va constituir un esdeveniment nacional. En els seus últims anys l'oposició creixent es va veure palesa en la candidatura rebutjada i poc després acceptada de la Real Acadèmia. Li va doldre que la generació del 98 no el considerés el seu mentor. La concessió del premi Nobel de Literatura en el 1904 a Echegaray (autor molt inferior i d'escassa vàlua) ho va considerar com un garrotada a la millor literatura espanyola del seu temps.

En el 1905 publica les obres teatrals "Amor y ciencia" i "Bárbara".
Torna a escriure la cinquena sèrie dels "Episodios nacionales" (1907-1912), únicament van aparèixer sis volums, quedant així incompleta, i acaba amb la Restauració d'Alfonso XII. Aquest conjunt novel·lístic constitueix una de les obres més importants de la literatura espanyola de tots els temps i va exercir un influx considerable en la trajectòria de la novel·la històrica espanyola. El punt de vista adoptat és vari i multiforme, i s'inicia amb la perspectiva d'un jove noi que es veu embolicat en els fets més importants de la seva època mentre lluita per la seva estimada. L'evolució ideològica de Galdós és perceptible des de l'alè èpic de la primera sèrie, fins a l'amarg escepticisme final, passant per la radicalització política i l'agressivitat socialista-anarquista de les sèries tercera i quarta.

En el 1907 va encapçalar la llista a la candidatura de la Conjunción Republicano-Socialista. Madrid el va elegir representant a Corts el 1907. En el 1909 va ser cap, al costat de Pablo Iglesias, de la coalició republicà-socialista, però ell, que no se sentia polític es va apartar de seguida de les lluites per l'acta i la farsa i es va dedicar de nou a la novel·la i al teatre. En el 1908 publica l'obra teatral "Zaragoza".
Durant els seus últims anys es va consagrar fonamentalment al teatre, per al qual va lliurar almenys 25 obres, algunes d'elles adaptacions de les seves novel·les, l'evolució de les quals li anava reclamant a més, la forma dialogada. En aquesta època comença a aparèixer l'espiritualisme europeu en la seva obra, a l'interessar-se per León Tolstoy.

En el 1909 publica les novel·les "El caballero encantado" i "La razón de la sinrazón". En el 1910 publica l'obra teatral "Casandra".

 

llibre arxiu familiar Xavier Rius Xirgu

 

En el 1912 els seus ulls tenen ja una incerta llum i en el 1914 els envaeix la ceguesa, encara que no per això va sofrir menys la insolvència en els seus últims anys. Galdós va ser un dels més seriosos candidats al Premi Nobel de Literatura del 1912, però una campanya per part dels seus enemics polítics va dissuadir a l'Acadèmia Sueca de guardonar-lo. Va venir després, com era d'esperar, la contraofensiva dels seus amics, que van organitzar un acte de desgreuge, homenatjant-lo públicament. I es va decidir que els fons serien destinats a un monument que, més tard, es va instal·lar en el Retiro de Madrid, al que després de mort Galdós, Margarida Xirgu li duia flors una vegada a la setmana.

 



Margarida Xirgu i Benito Pérez Galdós.

Foto Agencia Efe

Margarida Xirgu i Benito Pérez Galdós, el 1915, a Santander.

Foto Agencia EFE.

Finalment pública les obres teatrals "Alceste" en el 1914, "Sor Simona" en el 1915, "El tacaño Salomón" en el 1916, "Santa Juana de Castilla" també en el 1916 i "Antón Caballero" en el 1921. Quedant inèdita l'obra teatral "Un joven de provecho" així com la novel·la "El crimen de la calle de Fuencarral. El crimen del cura Galeote" publicada recentment en el 2003.
En l'estiu de 1914 Margarida Xirgu va visitar a Benito Pérez Galdós a la seva finca "San Quintín" en el Sardinero de Santander. Allí el dramaturg li va oferir l'estrena de la seva obra "Santa Juana de Castilla", en la qual encara estava treballant. De la seva mútua admiració va néixer una entranyable amistat entre l'escriptor i l'actriu. Així, és normal que, quan la Xirgu va arribar a Madrid, en una de les seves primeres visites, anés a veure a don Benito. Per aquells dies Victorio Macho treballava en una escultura del mestre. Margarida recordava emocionada la seva primera trobada: <... com una escultura. Amb el seu silenci, amb les seves grans mans... Havia qui el trobava vulgar... No! La seva sola presència era quelcom extraordinari... Feia l'efecte d'una gran força en repòs... Com una muntanya... Jo anava amb freqüència a veure'l, em vaig incorporar a la seva tertúlia. Ell prenia la meva mà, la retenia molt temps entre les seves, acariciant els meus dits, en silenci... Perquè ell parlava molt poc o gens>>

 



Pérez Galdós a la seva finca "San Quintin" a Santander, amb Margarida Xirgu.

Foto Arxiu Familiar Laura Prats Prat

Pérez Galdós a la seva finca "San Quintin" a Santander, amb Margarida Xirgu i el periodista José Estániz.

Foto Arxiu Mas.

Actuant Margarida Xirgu a Sevilla a la primavera del 1916, una tarda van aparèixer els germans Álvarez Quintero pel camerino de l'actriu. Els "nens sevillans", com els anomenava, tenien una obra per a ella. Es tractava de l'adaptació de la novel·la galdosiana "Marianela". Don Benito, per fi, veuria realitzat un dels seus somnis: l'escenificació de la seva novel·la publicada en el 1878. Aquest mateix any havia intentat la seva adaptació, però va haver de desistir davant els problemes de tipus tècnic que li plantejava. Set anys més tard va assolir interessar en el projecte a Valle-Inclán, que es va comprometre a adaptar-la pel teatre. Però, malgrat els seus bons propòsits, tampoc va assolir superar les dificultats sorgides, fins que el 30 d'octubre del 1906 va renunciar definitivament al projecte. És en el 1914 quan Galdós ofereix la seva realització als germans Álvarez Quintero. L'emoció de Margarida pel seu nou personatge no va tenir límits, com ho demostra la següent carta:
7 de septiembre de 1916
Sr. Benito Pérez Galdós
Mi ilustre amigo:
Recibo su carta con la más grata satisfacción. Estoy contentísima de poder estrenar su "Marianela"; crea usted que me proporciona una de las alegrías más grandes de mi vida.
El sábado, los hermanos Quintero leerán a la compañía la obra y empezaremos los ensayos. El 1 de octubre llegaremos a Madrid donde espero tener el gusto de saludarle. Por los Quintero supongo tendrá usted noticias del reparto y de los detalles referentes al decorado.
Le saluda muy afectuosamente su amiga y entusiasta admiradora,
Margarita Xirgu
El dissabte 15 d'octubre de 1916 va tenir lloc la trobada de don Benito amb els personatges escènics de la seva "Marianela". A don Benito li havien col·locat una butaca en l'escenari, al costat de la bateria, perquè seguís la representació de prop, ja que en aquella època la seva ceguesa era total. Els Quintero van disposar que l'assaig s'efectués sense interrupció, perquè en cap moment decaigués l'emotivitat de l'acció. Va ser tal l'impacte que en ell va causar, que al preguntar-li un periodista si tornaria a l'endemà als assaigs va contestar: <<No. He recibido una impresión muy fuerte, una de las más duraderas de mi vida. ¡Hacía tanto tiempo que no veia a esos hijos! Necesito descansar, tranquilizarme, antes de volver...>> Tot just van començar a parlar els personatges quan es van arrasar en llàgrimes els ulls de don Benito, va parlar Marianela en aquesta portentosa encarnació que tenia en la Xirgu, i Galdós va trencar en sanglots. En les escenes culminants, o per ventura en aquells moments que despertaven un record remot dels llunyans anys que va abocar el seu cor en "Marianela" sospirava profund, tremolava. Quan va acabar el primer acte i, calmada una miqueta la seva tumultuosa emoció, don Benito va poder parlar, va preguntar amb interès als germans Quintero: <<¿Y les queda materia a ustedes para dos actos? Yo no me acuerdo bien...>> A l'acabar l'assaig, Pérez Galdós va abraçar a la Xirgu. L'autor, commogut, li va dedicar encesos elogis, duent la seva admiració fins a dir-li que havia fet una Marianela millor que la que ell va inventar.
Marianela és una de les moltes obres que mostren la grandesa d'esperit del gènere humà. Marianela, jove òrfena i de pobres atributs físics, serveix de lazarillo de Pablo, jove cec i de còmoda posició social, de qui s'enamora. Pablo, que només coneixia el món a través de les descripcions que d'ell feia Nela i de les abundants lectures que li feia el seu pare i que Pablo rebia amb avidesa, jura a Nela que els seus sentiments cap a ella eren els mateixos. Sota la promesa d'una vida junts, Nela es lliura a la construcció de les més càndides fantasies de viure al seu costat. Golfín, metge de món que arriba a les mines per a visitar al seu germà, es presenta a la vista del pare de Pablo com l'encarnació de la providència, Golfín és l'única esperança que posseeix Pablo per a recuperar la vista. Després de diverses vicissituds, Golfín atorga a Pablo el do de la vista i amb això l'esperança de conèixer un món ple de meravelles. Ja una vegada amb la capacitat de veure, Pablo creu haver trobat en la bellesa de la seva cosina a la dona a qui va prometre amor etern, Marianela. Nela sense poder reposar-se del sobresalt que li va produir l'inevitable -el desencantament del seu jove amic- es lliura a la mort al saber-se desproveïda de l'amor, de qui era per a ella la seva única raó per a sentir-se viva.


L'estrena de "Marianela" té lloc el 18 d'octubre de 1916, al Teatro de la Princesa de Madrid. Galdós va romandre en el divan del salonet del teatre, resistint l'emoció d'acostar-se a l'escenari. Va ser l'actor Paco Fuentes qui va aconseguir conduir-lo fins al prosceni, en l'instant que acabava el primer acte i s'alçava el teló, sota una càlida ovació. La Xirgu i els Quintero van tendir els seus braços per a servir-li de lazarillos. Però tant l'actriu com els adaptadors van deixar sol a Galdós enmig de l'escena, per a expressar amb el seu mutis que aquells clamorosos aplaudiments eren únicament pel dramaturg. La Xirgu descalça li va tirar els braços al coll i la veu que abans va humitejar les seves llàgrimes, li deia amb accent de goig: <<¡Qué alegría más grande, don Benito, qué alegría más grande!>>.

 

Margarida Xirgu interpretant Marianela.

Foto Museo Nacional del Teatro de Almagro


Galdós amb la Xirgu, els Quintero l'actor Paco Fuentes i demés actors de "Marianela".

Foto Museo Nacional del Teatro de Almagro

Margarida Xirgu i Paco Fuentes interpretant “Marianela” de Benito Pérez Galdós

Foto Museo Nacional del Teatro de Almagro



El 31 de març de 1917 la companyia de Margarida Xirgu reapareixia en el barceloní Teatre Novetats. Galdós es va traslladar a Barcelona, on passaria prop d'un mes, per a assistir a l'estrena de "Marianela". En l'estació l'esperaven Margarida i un grup d'amics vinculats al teatre. La Xirgu va explicar: <<El dramaturg va demanar que no acudissin a esperar-lo, tement sens dubte les manifestacions d'homenatge que se li tributaven. Els seus íntims vam pensar que allò no anava amb nosaltres i no vam dubtar a anar a l'estació. El tren, com era habitual, va arribar amb retard, però quina seria la nostra sorpresa al veure que don Benito baixava del vagó amb una senyora, ja d'alguna edat però encara maca, i no ens feia cap cas. Se'l veia feliç al costat de la seva companya de viatge, com si no necessités res més. Ens donava de costat, no atenia al que dèiem, demostrant-nos ben bé a les clares que allí estàvem destorbant. I nosaltres vàrem optar per seguir-lo a distància, fent-nos els distrets. Quan va arribar a l'hotel Continental, l'única cosa que el va preocupar va ser que li canviessin l'habitació d'una persona que li havíem fet reservar, per una altra de matrimoni>> A ningú va ser presentada aquella senyora, ni mai més vam tornar a veure-la. Galdós com Lope de Vega va ser fecund en obres i en amors. Al voltant de l'escriptor es van congregar vells amics, literats, pintors, periodistes,... En el camerino de la Xirgu una tarda, van departir animadament dels més diversos temes, Galdós i Guimerà. A les vuit de la tarda sopava Galdós, i llavors es traslladava al salonet del Teatre Novetats, on prosseguia la tertúlia durant la vetllada. La reunió prenia un aire alegre, d'irresponsable entusiasme, en la qual duien la batuta Santiago Rusiñol, Alejandro Soler Rovirosa, Verdaguer... A don Benito li feien molta gràcia les sortides de Rusiñol i es divertia amb les paròdies de Soler i de Verdaguer. Cantaven a l'uníson cançons catalanes, en les quals prenia part el propi Galdós. En aquells dies Pérez Galdós dictava al seu secretari un poema dramàtic, "Santa Juana de Castilla", dedicat a Margarida. Acabada la temporada barcelonina, la Xirgu acompanyada de Galdós va iniciar una gira per Andalusia amb una sola obra en el cartell: "Marianela". Margarida va explicar: <<Va ser un viatge triomfal. Les gents dels pobles acudien en massa a les estacions per a rebre a don Benito. Però allò no tenia res que veure amb les manifestacions que solen fer-se als il·lustres hostes, amb xarangues, discursos, i vociferacions. Era una altra cosa. S'advertia en aquestes multituds una barreja de respecte i tendresa. Era commovedor... Sobretot el que va ocórrer a Utrera, el poble dels Quintero. A l'hora que vam arribar plovia torrencialment, el que no va impedir que en l'estació hagués una gentada enorme. Com viatjàvem en un tren especial es va pensar seguir fins l'altre poble que estava en el nostre itinerari, a fi d'evitar a don Benito les molèsties de baixar amb aquell xàfec. Però a l'assabentar-se les gents que estaven esperant-lo van aixecar un veritable clam, oposant-se que el tren seguís endavant. Sense que se sabés d'on l'havien tret, va aparèixer de sobte en l'andana una cadira de mans coberta amb una capota a manera de baldaquí I en aquella espècie de soli van asseure a don Benito, a l'abric de la pluja, duent-lo caminant fins a l'hotel, com una imatge sagrada, en una manifestació impressionant>>.

 


Margarida i don Benito

foto Colección Biblioteca Española de Música y Teatro Contemporáneos de la Fundación Juan March



En el mateix any de 1916, es va realitzar la preparació i la posada en escena de "Santa Juana de Castilla". La col·laboració va ser estreta i entusiasta per part de Galdós i de la Xirgu. Els dos estaven obstinats que l'escenografia i figurins -realitzats pel germà de l'actriu, Miquel Xirgu- reunissin fidelitat històrica i s'inspiressin en gravats de l'època per a assolir una autèntica ambientació. Margarida li recordava per carta a l'autor: <<El marqués de Premio Real me dijo que usted le había dicho que tenía algunos grabados y datos para los trajes; si puede, envíemelos también cuanto antes. Yo encantada, y más si es a gusto de usted. Amalio Fernández indicó al marqués que convendría que hablara con usted y que diera precio por las dos decoraciones y fecha en que puede terminarlas. Como es escenógrafo de gran reputación, y yo no tengo idea de lo que puede cobrar, me permito hacerle esta indicación>>. Més endavant tornava a escriure:
Mi querido amigo:
Aquí recibí su estimada carta del 16 de los corrientes, la que me ha proporcionado una gran alegría, pues veo que se acuerda de mí y que me prepara muchas obras; crea usted que yo me acuerdo mucho del chiquitín de la casa... En todas partes, aunque esté muy hecha, doy "Marianela" con éxito inmenso.
La nit del 8 de maig de 1918 es va estrenar en el madrileny Teatro de la Princesa, "Santa Juana de Castilla". Del retir forçós, a Tordesillas, de doña Juana, la reina nomenada La Boja, Galdós va traçar un magistral quadre de la vida castellana. Gentilhomes i vilans clamen contra els atropellaments dels flamencs. Els lleials vassalls tracten que la captiva recobri els furs dels seus governs, contant amb la intervenció de les Comunitats, en franca rebel·lia contra la dinastia imperial. Doña Juana, en un suprem esforç de les seves febles forces, fa una escapada per l'altiplà castellà per a escoltar la veu del seu poble, de la seva pobre i famolenca Espanya, en contrast amb la grandesa imperial.
Don Benito, per aquella època, sortia ja molt poques vegades al carrer, però no va deixar d'anar al teatre ni un dia mentre representaven l'obra. Apareixia invariablement a la mateixa hora, acompanyat de Paco, el criat que li feia de lazarillo. La Xirgu va dir referent a això: <<Durant la representació don Benito romania assegut entre caixes, i al final dels actes, quan el públic reclamava la seva presència, anava jo en la seva cerca i el trobava ja dempeus, preparat per a sortir a escena, i al prendre'l de la mà, deia invariablement: "Vamos allá..." Les paraules no eren res, però jo no sé quin estrany significat tenien..., com el seu silenci>>.

 

Figurí de Santa Juana escena primera, fet per Miquel Xirgu.

Arxiu familiar germans Xirgu

Margarita Xirgu protagonitzant “Santa Juana de Castilla” de Benito Pérez Galdós, el 1918

foto Museo Nacional del Teatro d' Almagro


Figurí de "Santa Juana de Castilla" fet per Miquel Xirgu.

Arxiu Familiar Xavier Rius Xirgu

Figurí del caminant de l'obra "Santa Juana de Castilla" fet per Miquel Xirgu.

Arxiu familiar Xavier Rius Xirgu



Figurí de Pascual de l'obra "Santa Juana de Castilla" fet per Miquel Xirgu.

Arxiu familiar Xavier Rius Xirgu


En el 1919 es va realitzar una escultura seva, reconeixent el seu èxit en vida. A pesar de la seva ceguesa, va demanar ser alçat per a palpar l'obra i va plorar emocionat al comprovar la fidelitat de l'escultura. Carregat de llorers, el gran novel·lista espanyol del segle XIX va morir en la seva casa del carrer Hilarión Eslava de Madrid, el 4 de gener de 1920. Quan Margarida Xirgu va arribar a la casa del dramaturg, el cos inert del gran escriptor i amic estava embolicat en una bandera espanyola. La impressió va trastornar la fràgil salut de Margarida, que va haver de guardar llit, lo que li va impedir unir-se, amb gran sentiment de l'actriu, a la manifestació de duel que el poble de Madrid va tributar al gran novel·lista; uns 20.000 madrilenys van acompanyar el seu taüt cap al cementiri de l'Almudena. A l'acostar-se la carrossa fúnebre a la cantonada del carrer d'Alcalá, després de creuar la Puerta del Sol, es va obrir una balconada de l'Hotel París, la única que fins al moment havia estat tancada, i va aparèixer en ella una dona embolicada en pells, el rostre pàl·lid, d'una pal·lidesa que s'accentuava encara més sota la cabellera ennegrida. Un sotrac va recórrer les files del seguici i un nom va córrer de boca en boca: "La Xirgu...! La Xirgu...! La Xirgu...! I totes les mirades es van tornar cap a ella que, després de llançar un ram de flors sobre el fèretre, es doblegava en un plor convulsiu i era duta cap a endins, gairebé a la força, per les persones que l'envoltaven.

En el 1922 Margarida Xirgu representava "La loca de la casa", en el 1930 estrenava "Fortunata y Jacinta" en el Teatro Español de Madrid i en el 1932 estrenava en l'Espanyol "El abuelo". El seu amic Galdós no hi va poder assistir.

 

Fortunata y Jacinta de Pérez Galdós 1930


Decorats de "Fortunata y Jacinta" Acte III quadres 1º i 2º.

Arxiu Familiar Jordi Rius Xirgu


 

 

Alguns textos han estat trets de la biografia:"Margarita Xirgu y su teatro" i "Margarita Xirgu. Una biografía"d'Antonina Rodrigo i del Wikipedia

 

 

XAVIER RIUS XIRGU


àlbum de fotos

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.