Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

48. MIGUEL DE UNAMUNO

 

Miguel de Unamuno Jugo, poeta, filòsof, dramaturg, novel·lista i assagista, principal exponent de la Generació del 98, va néixer el 29 de setembre de 1864, en el carrer Ronda del casc vell de Bilbao. Era el tercer fill i primer baró, després de María Felisa i María Jesusa, del matrimoni hagut entre el comerciant indiano Félix de Unamuno Larraza i la seva neboda carnal, Salomé Jugo Unamuno. Més tard naixeran Félix, Susana i María Mercedes. En el 1870 amb 6 anys, mor el seu pare als 47 anys. Als deu anys, a l'acabar els seus primers estudis en el col·legi de San Nicolás i a punt d'entrar en l'institut, assisteix en el 1874, com a testimoni, al setge de Bilbao durant la Tercera Guerra Carlista (el que després reflectirà en la seva primera novel·la, "Paz en la guerra"), amb l'entrada a la ciutat dels liberals, al comandament del general Concha.

Va iniciar els estudis de batxillerat a l'Instituto Vizcaino de Bilbao en el 1875 i en el 1876, Unamuno i un amic seu, escriuen al rei Alfonso XII una carta amenaçadora i anònima, a causa de la indignació que va suposar el decret Cánovas. En el 1879 publica en "El Noticiero Bilbaino" el seu primer article "La unión hace la fuerza" i s'inicien els primers símptomes de la seva crisi espiritual. Després de cursar el batxillerat, es va traslladar a Madrid en el 1880 per a estudiar en la Facultat de Filosofia i Lletres. Aquest mateix any escriu el seu primer assaig teatral "El custión de Galabasa" i aprèn alemany traduint la "Lògica" de Hegel. En el 1881 deixa d'anar a missa. En el 1883 als seus dinou anys, acaba els seus estudis universitaris, obtenint la qualificació d'excel·lent en la Llicenciatura de Lletres. A l'any següent, es doctora amb una tesi sobre la llengua basca: "Crítica del problema sobre el origen y prehistòria de la raza vasca", en la qual anticipa la seva idea sobre l'origen dels bascs, que era contrària a les afirmacions del nacionalisme basc que propugnava una raça basca no contaminada per altres races.

De retorn a Bilbao, es dedica a fer classes particulars a domicili i a fer de professor interí de llatí en l'Instituto de Vizcaya, mentre prepara oposicions a diverses càtedres. En el 1885 comença a treballar en el Colegio de San Antonio com professor de llatí, psicologia, lògica, ètica, retòrica, poètica i matemàtiques, on li paguen 25 ptes al mes. Aquest mateix any publica un article titulat "Del elemento alienígena en el idioma vasco" i un altre costumista "Guernica", augmentant la seva col·laboració en el 1886 en el "Noticiero de Bilbao", publicant el seu primer conte "Ver con los ojos". En el 1888, es va presentar a la càtedra de psicologia, lògica i ètica de l'Instituto de Bilbao convocades per la Diputació de Vizcaya, juntament amb Sabino Arana i el novel·lista i folklorista Resurrección María de Azkue, adjudicant-se la plaça aquest últim. Va polemitzar amb Arana, que iniciava la seva activitat nacionalista, ja que considerava a Unamuno com a basc però "espanyolista" degut al fet que Unamuno, que ja havia escrit algunes obres en euskera, considerava que aquest idioma estava pròxim a desaparèixer i que el bilingüisme no era possible: <<El vascuence y el castellano son incompatibles dígase lo que se quiera, y si caben individuos no caben pueblos bilingües. Es éste de la bilingüidad un estado transitorio>>

 

 

En el 1889 prepara oposicions a les càtedres de Metafísica de Valladolid i Llengua Grega de Salamanca i viatja pagat pel seu oncle, a Suïssa, Itàlia i França, on se celebra l'Exposició Universal i s'inaugura la Torre Eiffel. El 31 de gener de 1891 es casa a Guernica amb Concepción (Concha) Lizárraga Ecenarro, de la qual estava enamorat des de petit. Passa els mesos hivernals dedicat a la preparació d'unes oposicions per a una càtedra de Grec a la Universitat de Salamanca, la qual obté aquest mateix any, formant part del tribunal Juan Valera i Marcelino Menéndez Pelayo. Entaula amistat amb el granadí Ángel Gavinet també opositor, amistat que s'anirà intensificant fins al suïcidi d'aquell en el 1898. A més d'escriptor i professor, Unamuno va col·laborar en gran nombre de revistes i diaris del seu temps. Va ser conferenciant en els Ateneus de Madrid, Sevilla,... i en diversos centres de cultura. Unamuno va ser un home d'una personalitat original i desbordant, molt polèmica i, de vegades, contradictòria, tant en el seu pensament com en la seva activitat política. No és un pensador sistemàtic: les seves idees estan difoses en assaigs, poemes, novel·les i drames.

En el 1892 neix a Bilbao el seu primer fill Fernando. Al principi, Unamuno es mostra partidari de les idees positivistes, però després s'inclina cap al socialisme, i el 11 d'octubre de 1894 ingressa en l'Agrupació Socialista de Bilbao, neix el seu segon fill Pablo i col·labora en el setmanari"Lucha de clases" d'aquesta ciutat. La preocupació per Espanya es va manifestar en l'assaig escrit en el 1895 "En torno al casticismo", publicat en "La España Moderna"; inicialment les seves preocupacions intel·lectuals es van centrar en les qüestions ètiques i els mòbils de la seva fe. Des del principi va tractar d'articular el seu pensament, sobre la base de la dialèctica hegeliana i més tard va acabar buscant en les dispars intuïcions filosòfiques de Spencer, Sören Kierkegaard, W. James i H. Bergson, entre altres, vies de sortida a la seva crisi religiosa. No obstant això, les contradiccions personals i les paradoxes que afloraven en el seu pensament, van actuar impedint el desenvolupament d'un sistema coherent, de manera que va haver de recórrer a la literatura -com expressió de la intimitat- per a resoldre alguns aspectes de la realitat del seu jo. Aquesta angoixa personal i la seva idea bàsica d'entendre a l'home com "ens de carn i os", i la vida com una fi en si mateixa, es van projectar en les seves obres. També en el 1895 publica, a les seves expenses, la novel·la "Paz en la guerra", obra en la qual utilitza el context de la tercera guerra carlista que va conèixer en la seva infantesa, per a plantejar la relació del jo amb el món, condicionat pel coneixement de la mort. Aquest mateix any neix el seu tercer fill Jenaro. Abandona el partit socialista en el 1897 i sofreix una gran depressió i una profunda crisi personal, que aguditza les seves preocupacions de caràcter religiós,com queda reflectit en el seu diari íntim. Neix aquest mateix any la seva filla Salomé.

L'obra dramàtica de Unamuno presenta la seva línia filosòfica habitual; per aquest motiu obtingué un èxit més aviat escàs. Temes com la indagació de l'espiritualitat individual, la fe com mentida vital i el problema de la doble personalitat, són tractats en la tragèdia teatral "La esfinge" escrita en el 1898 i en l'obra teatral "La venda" escrita en el 1899. Aquest any és nomenat Catedràtic de Literatura Grega, en la Universitat de Salamanca i cessa en la càtedra de Llengua Grega. També en el 1899 neix la seva quinta filla Felisa, futura papiroflecta com el seu pare i publica l'assaig "De la enseñanza superior de España". En el 1900 és nomenat Rector de la Universitat de Salamanca i Catedràtic d'Història de la Llengua Castellana, a més publica el llibre "Tres ensayos". En el 1902 publica el llibre "Paisajes" i publica la novel·la "Amor y pedagogía", que uneix lo còmic i lo tràgic, en una reducció a l'absurd de la sociologia positivista. Aquest mateix any, mor el seu fill hidrocefàlic Raimundo i neix la seva setena filla María. En el 1905 publica l'assaig "Vida de Don Quijote y Sancho" com resposta a les obres que no semblaven abastar, des del seu punt de vista, aspectes íntims que formaven part de la realitat vivencial. D'aquí que literaturitzés el seu pensament a través d'un important assaig sobre els dos personatges clau de la literatura universal i fora una obra en flagrant contradicció amb la tesi europeista defensada en llibres anteriors, ja que proposava "espanyolitzar Europa". Al mateix temps, va apuntar que la relació entre ambdós personatges cervantins, simbolitzava la tensió existent entre ficció i realitat, bogeria i raó, que constitueix la unitat de la vida i la comuna aspiració a la immortalitat.

 


El següent pas va ser la literaturització de la seva experiència personal a fi de dilucidar l'oposició entre l'afirmació individual i la necessitat d'una ètica social. El dilema plantejat entre l'individual i el col·lectiu, entre el mutable i l'immutable, l'esperit i l'intel·lecte, va ser interpretat per ell com punt de partida d'una regeneració moral i cívica de la societat espanyola. Ell mateix es va prendre com referència de les seves obsessions de l'home com individu: <<Hablo de mí porque es el hombre que tengo más cerca>>. En aquest sentit, els seus personatges són problemàtics i víctimes del conflicte sorgit de les fortes tensions entre les seves passions, i els hàbits i costums socials que regulen els seus comportaments i marquen les distàncies entre la llibertat i la destinació, la imaginació i la consciència.

Per Unamuno l'art era un mitjà d'expressar les inquietuds de l'esperit. Per això, en la poesia i en la novel·la tracta els mateixos temes que havia desenvolupat en els assaigs: la seva angoixa espiritual i el dolor que provoca el silenci de Déu, el temps i la mort. Sempre es va sentir atret pels metres tradicionals i, si bé en les seves primeres composicions procura eliminar la rima, més tard recorre a ella. En el 1907 escriu la seva primera obra poètica "Poesies" en la qual es perfilen els temes que van dominar en la poètica unamuniana: el conflicte religiós, la pàtria i la vida domèstica. Va dedicar a la ciutat aquestes belles paraules: <<Salamanca, Salamanca, renaciente maravilla, académica palanca de mi visión de Castilla>>. Tosc i prosista, mai se l'ha reconegut per versos harmoniosos i treballats, sinó per estrofes breus, castellanes i molt personals. Sempre va realitzar un escàs deteniment en la revisió dels seus poemes conclosos, en comparació d'altres poetes de l'època, tals com Machado o Juan Ramón Jiménez. Unamuno va ser un poeta genial. Alguns el consideren com un dels millors poetes lírics espanyols del seu segle. Va ser profund i fecund, però sempre "unamunià", és a dir, molt seu, inconfundible. En la seva poesia, Unamuno es delecta, es confessa, s'obre, ens mostra el seu amor familiar i religiós sincers, la seva profunda angoixa davant l'ésser, davant Déu, davant la mort i davant la immortalitat de l'ànima. És un debatre i debatre's continu amb si mateix.

En el 1908 publica la novel·la "Recuerdos de niñez y mocedad" que és una obra autobiogràfica. En ella l'autor basc, reflexiona sobre els primers anys de la seva vida. Aquest mateix any mor la seva mare a Bilbao, d'un atac d'apoplexia. En el 1909 s'estrena "La esfinge" a Las Palmas de Gran Canària i escriu pel teatre "La princesa doña Lambra" i "La difunta". En el 1910 escriu "Mi religión y otros ensayos breves", s'estrena en el teatre de la Comedia de Madrid, la seva obra "La difunta" i té problemes cardiovasculars amb la seva salut. Aquest mateix any escriu l'obra de teatre "El pasado que vuelve" i la tragèdia "Fedra", adaptació de les de Eurípides i Racine, amb molt diferent desenvolupament i posada l'acció en època moderna. En el 1911 escriu els assaigs "Soliloquios y conversaciones", el llibre de viatges "Por tierras de Portugal y España" i els poemes "Rosario de sonetos líricos". També en aquest mateix any, publica "Una historia de amor".

En el 1912 publica altra sèrie d'articles "Contra esto y aquello". En el 1913 publica el llibre de contes "El espejo de la muerte" i el relat filosòfic "Del sentimiento trágico de la vida en los hombres y en los pueblos", obra amb títol canviat de "El tratado del amor de Dios". En el 1914 publica la novel·la "Niebla", obra clau de Unamuno, que ell caracteritza amb el nom de "Nivola", per a separar-la de la suposada forma fixa de la novel·la.

 

 


Retrat d'Unamuno

En el 1914, el ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts Francisco Bergamín, el destitueix del rectorat de la Universitat per declarar-se partidari dels aliats i per no prestar-se a qüestions polítiques entorn del càrrec de Senador per la Universitat, convertint-se en màrtir de l'oposició liberal i realitzant-se un plec de signatures a Salamanca, a favor seu i contra la seva destitució; protestant també l'Ajuntament i la Universitat pel cessament. En el 1914 Margarida Xirgu coneix a Miguel de Unamuno, arran de la presentació de l'actriu a Madrid. Margarida va constituir una inquietud amorosa per a Unamuno, un amor platònic que va arrossegar tota la seva vida. Amb data 7 d'abril de 1915, li escrivia la Xirgu:

<<Ilustre Sr. Mío:

Contesto a sus letras fechadas en Salamanca a 29 de marzo próximo pasado, para decirle que efectivamente don Jacinto me hizo entrega en su día del manuscrito de su obra "Fedra" y hubiera yo querido corresponder a la honra que usted me dispensa pensando en mí como intérprete de su obra, pero es el caso Sr. mío, que la índole del asunto es tan poco a propósito para los públicos de los teatros que frecuento con mi compañía, que me veo obligada a declinar por esta vez el honor de ser intérprete de una obra suya. Confío en que estimando usted esta sinceridad mía del todo ajena a mi admiración y respeto, no me privará en adelante de la distinción que ahora me dispensara...>>

No obstant això, Cipriano Rivas Cherif, en carta a Unamuno de data 23 de juny de 1915, li informarà que Francisco A. de Icaza va impedir que Margarida Xirgu representés l'obra en l'Ateneu. En el 1916 rebutja el nomenament de Degà de la Facultat de Filosofia i Lletres i publica el seu llibre definitiu "En torno al casticismo" . En el 1917 publica la novel·la "Abel Sánchez. Una historia de pasión", on inverteix el tòpic bíblic de Caín i Abel per a presentar l'anatomia de l'enveja. En el 1918 es publiquen els "Ensayos", s'estrena "Fedra" en l'Ateneu de Madrid muntada per Cipriano Rivas Cherif, és elegit Regidor per Salamanca i se'l nomena Vicerector de la Universitat de Salamanca i Degà de Filosofia i Lletres per aquesta Universitat.

 


Figurí de "Fedra" realitzat per Miquel Xirgu germà de l'actriu.

Arxiu Familiar Xavier Rius Xirgu


En el 1920 publica la novel·la curta "Tulio Montalbán y Julio Macedo" sobre el problema íntim de la derrota de la personalitat veritable, per la imatge pública del mateix home. També en el 1920, publica el poema de gran qualitat i profund sentiment "El Cristo de Velázquez" i es publica "Tres novelas ejemplares y un prólogo" que ha estat considerada per alguns crítics com autobiogràfica, si bé no té a veure amb fets de la seva vida, sinó amb la seva biografia espiritual i la seva visió essencial de la realitat: amb l'afirmació de la seva identitat individual i la recerca dels elements vinculants que fonamenten les relacions humanes. En el 1920 també, és candidat a Diputat pel partit Republicano de Vizcaya, però no aconsegueix els vots suficients. L'última narració extensa que publica en el 1921 "La tía Tula", presenta l'anhel de maternitat ja esbossat en "Amor y pedagogía" i en "Dos madres". En el 1921 també, estrena a Salamanca "El pasado que vuelve" i publica el drama "Soledad". En el 1922 publica els poemes "Andanzas y visiones españolas", "Sensaciones de Bilbao" i es representa la seva tragèdia "Raquel condenada".

En el 1923 publica "Rimas de dentro" i ataca al rei públicament: <<España tiene que libertarse del reinado de la mentira>>. En el 1924 publica "Rimas de un poeta desconocido" i "Teresa. Rimas de amor" que és un quadre narratiu que conté rimes becquerianes, assolint en idea i en realitat, la recreació de l'estimada. Els seus constants atacs al rei Alfonso XIII i al dictador Primo de Rivera, fan que aquest últim el destitueixi i és condemnat a setze anys de presó, però la sentència no arriba a complir-se i el desterren a Fuerteventura al febrer del 1924, suspenent-lo de sou i de feina. El 18 de març plega un porc de paper, amb la dedicatòria: Puerto Cabras / Primo de Rivera. El 4 de juliol de 1924 és indultat junt altres desterrats per Primo de Rivera, però ell es desterra voluntàriament a França fins a l'any 1930, any en el qual cau el règim del dictador. En el 1924 també, escriu l'assaig filosòfic "La agonía del cristianismo", la seva dona guanya la "grossa de Nadal" amb una participació de 5 ptes en la loteria i publica el llibre de poemes "De Fuerteventura a París". En el 1925 el visiten en el seu primer desterrament de París, la seva dona i les seves tres filles, més tard surt de París i es trasllada a Hendaia al País Basc Francès. Aquest mateix any, es publica l'adaptació al teatre de la seva novel·la "Todo un hombre" i s'estrena a Madrid. En el 1927 escriu "Cómo se hace una novela" autòpsia de la novel·la unamuniana i, per Nadal el visita la seva dona i, a la seva volta és empresonada per dur alguns exemplars de "Las hojas libres" escrites pel seu marit. En el 1928 escriu els poemes "Romancero del destierro" i comença el seu "Cancionero" que continuarà fins a la seva mort. En el 1929 comença a escriure "El hermano Juan o el mundo es teatro"

 


En el 1930, Unamuno escriu les seves últimes novel·les: "San Manuel Bueno, mártir" i "Don Sandalio, jugador de ajedrez". En la seva obra "San Manuel Bueno, mártir" rebutja el racionalisme, la metàfora de la neu caient sobre el llac, il·lustra la seva postura en favor de la fe, la neu crea formes, paisatges, enfront del llac, on aquesta es dissol i es transforma en no-res. La filosofia de Unamuno no va ser una filosofia sistemàtica, sinó una negació de qualsevol sistema i una afirmació de fe en si mateixa. Es va formar intel·lectualment sota el racionalisme i el positivisme. Durant l'època de la seva joventut, va escriure articles en els quals s'apreciava clarament la seva simpatia pel socialisme, i tenia una gran preocupació per la situació en la qual es trobava Espanya. La influència d'alguns filòsofs com Adolf Harnack, va provocar el rebuig de Unamuno pel racionalisme. Per a ell la mort és quelcom definitiu, la vida acaba. No obstant això, pensava que la creença que la nostra ment sobreviu a la mort, és necessària per a poder viure. És considerat un dels predecessors de l'escola existencialista que, diverses dècades després, trobaria el seu auge en el pensament europeu. Així va estudiar danès per a llegir directament a Kierkegaard, a qui en les seves obres solia nomenar, en el seu peculiar i cordial estil: germà.

 


També en el 1930, desprès de la caiguda de la dictadura militar, Unamuno torna a Espanya, creuant la frontera a peu per Irun i arribant dos dies més tard amb tren a Bilbao. En el seu retorn a Salamanca, va entrar a la ciutat amb una rebuda apoteòsica, es va reintegrar a la seva càtedra i va prendre possessió de la Càtedra d'Història de la Llengua Castellana, cessant en les de Llengua i Literatura Gregues . Aquest mateix any s'estrena a Salamanca "Sombras de sueño" i Margarida Xirgu l'estrena a Zamora.

Miguel de Unamuno es presenta candidat a regidor per la conjunció republicana-socialista per a les eleccions del 12 d'abril de 1931, resultant elegit. Unamuno proclama el 14 d'abril la República de Salamanca en companyia del Dr. Prieto Carrasco, com a governador civil i d'altres membres de l'Ajuntament. Des de la balconada de l'Ajuntament, el filòsof declara que: <<comienza una nueva era y termina una dinastía que nos ha empobrecido, envilecido y entontecido>>. És nomenat Alcalde Honorari de Salamanca i President del Consell d'Instrucció Pública. La República el reposa en el càrrec de Rector de la Universitat salmantina. Es presenta a les eleccions a Corts i és elegit Diputat a Corts Constituents, com independent per la candidatura de la conjunció republicana-socialista a Salamanca. No obstant això, l'escriptor i intel·lectual, que en el 1931 havia dit que ell havia contribuït més que cap altre espanyol -amb la seva ploma, amb la seva oposició al rei i al dictador, amb el seu exili,...- a l'adveniment de la República; comença a desencantar-se. Aquest mateix any acaba el seu drama ""El hermano Juan", publica "San Manuel Bueno, mártir" i "La agonía del cristianismo".

 

Miguel de Unamuno amb Margarida Xirgu i Enric Borràs en el 1932.

Foto biografia F. Foguet

 

En el 1932 escriu la seva obra teatral "El otro". Una tarda llegeix a la companyia Xirgu-Borràs, en el vell Tablado del Corral de la Pacheca, el seu drama "El otro", misteri en tres jornades i un epíleg. A Miguel de Unamuno li agradava assistir als assajos sempre que podia. Una altre tarda li va lliurar a l'actriu un poema, amb una curiosa dedicatòria: <<A Margarita Xirgu, que me lo sugirió con unas palabras después de haberle leído en el Español mi misterio "El Otro":

¡Ay de mí!

Ir muriendo poco a poco
desde el día en que nací,
es para volverse loco.
¡Ay de mí!
Que la vida que se pasa,
contenido frenesí,
al no caberme en la casa.
¡Ay de mí!
No ves en lo venidero
si no lo mismo que ví,
volver siempre a lo primero.
¡Ay de mí!
¡Ay de mí!, ángel caído,
que en la tierra me perdí,
temblar de cara al olvido.
¡Ay de mí!


Poema autògraf d'Unamuno que dedicà a Margarida Xirgu amb motiu del estrena de "El otro".

Foto biografia A. Rodrigo

 

Unamuno va sustentar la seva obra en el mite de Caín i Abel, encarnats per Cosme i Damián: íntima personalitat desdoblegada de dos éssers bessons, en tot semblants, que es van enamorar de la mateixa dona. Un d'ells donarà mort a l'altre. Però qui és l'altre? El germà fratricida pretén ser ell el mort, el que ell ha matat. Però qui és el mort? La vídua creu viu a "l'altre". Mai es podrà esbrinar, perquè ell segueix viu, el que veu l'espectador, ha embogit. En el segon acte es presenta Damiana -Margarida Xirgu- "l'altra". L'esposa del mort? La dona del viu? Les dues volen quedar-se amb el fratricida, perquè existeix. Existeix? Cap de les dues pot esclarir la situació. Cadascuna vol creure que el que segueix amb vida és el seu marit, ambdues el reclamen, una d'elles, Damiana, es creu amb major dret, ja que a de tenir un fill. El supervivent se suïcida. Ja estan els dos morts. Però qui és Cosme? I qui era Damián? Els dos eren culpables en potència, ja que a l'odiar-se qualsevol d'ells va poder haver donat mort a l'altre. Una vegada, l'assassí l'hi explica al seu cunyat: <<Ens odiàvem des de nois. Tu no saps el que és estar-se veient a si mateix tot el dia. Veure's duplicat; veure materialitzats els teus defectes. Arriba un a dubtar de si és l'altre. Per això el vaig matar. Però ell està dintre de mi. M'està fent sofrir horriblement>>.

L'obra va tenir un clamorós èxit. La seva originalitat, el misteri, la intriga que cadascú tractava de dilucidar, provocava la complicitat de l'espectador. "El otro" quedaria com una peça acabada de l'art dramàtic d'Unamuno i com timbre gloriós en els anals del teatre espanyol.

 

Escena de "El otro" de Miguel de Unamuno estrenada al Teatro Español de Madrid el 1932 per la Companyia Xirgu-Borràs.

Font: ADE, nº77, octubre de 1999.

Margarida Xirgu i Enric Borràs amb Miguel de Unamuno el dia de l'estrena de "El otro".

Foto biografia "Enric Borràs" de Josep Mª Poblet.


El teatre unamunià té les següents característiques:

És esquemàtic, està despullat de tot artifici i en ell només tenen cabuda els conflictes i passions que afecten als personatges. Aquesta austeritat és influx de la tragèdia grega clàssica.

Si els personatges i els conflictes apareixen nus, l'escenografia també es veu despullada de tot artifici. És una escenografia, simplificada al màxim.

El que realment l'importa és presentar el drama que transcorre en l'interior dels personatges i, sens dubte, del seu interior.

En el 1933 dimiteix com a President del Consell Nacional d'Instrucció Pública. Arran de l'estrena de "El otro", en la tertúlia del salonet del Teatro Español, Margarida Xirgu recorda una representació que va fer de "Elektra", la heroïna de Sófocles reviscuda per a Hofmannsthal, en les ruïnes de Chapultepec i expressa el desig de muntar alguna peça clàssica d'ascendència espanyola. Un dels contertulians, Fernando de los Ríos, reivindica Sèneca com autor dramàtic, dient: <<Las tragedias españolas de Séneca son tan bellas como las griegas. Y no es cierto que no sean teatrales. Si en su época no se representaron, fue porque las representaciones teatrales estaban en decadencia. Y es una pura injusticia que en España no se hayan representado nunca: una injusticia que haría falta reparar>>. Un altre contertulià, Unamuno, diu que si la Xirgu vulgues representar una tragèdia de l'escriptor llatí, ell està disposat a traduir-la. Ho va fer amb tant desinterès què no volia cobrar ni els drets d'autor. A les dues setmanes el Rector de la Universitat de Salamanca, lliurava la versió castellana de "Medea" a l'actriu.

 

Lectura de "Medea".

Foto Agencia Efe


L'estrena va tenir lloc el 18 de juny de 1933, en el teatre romà de Mèrida. La Xirgu va interpretar al personatge de Medea i Borràs, el de Jàson. << Yo no he hecho nada más -escriu Unamuno- que hacer hablar a Séneca en castellano. Séneca no hizo nada más que explicar la historia de Medea. Pero Margarita Xirgu ha hecho Medea. Ha convertido a este personaje, imaginario o real, en un ser vivo que se apodera de nosotros en cuerpo y alma>>.

Miguel de Unamuno escriu en "El Sol": <<En este teatro romano de Mérida, desenterrado al sol, se ha representado la tragedia Medea, del cordobés Lucio Anneo Séneca. La desenterré de un latín barroco para ponerla, sin cortes ni glosas, en prosa de paladino romance castellano, lo que ha sido también restaurar ruinas. Pretendí con mi versión hacer resonar bajo el cielo hispánico de Mérida el cielo mismo de Córdoba, los arranques conceptistas y culteranos de Séneca, pero en la lengua brotada de las ruinas de la suya. El suceso mayor se ha debido a la maravillosa y apasionante interpretación escénica de Margarita Xirgu, que en este atardecer ha llegado al colmo de su arte. Sobre el escenario de piedras seculares, bajo el cielo de ocaso, se cernía pausadamente una cigüeña, la misma de hace veinte siglos>>.

En el 1933 decideix Unamuno no presentar-se a la reelecció. A l'any següent es jubila de la seva activitat docent, és nomenat Rector Vitalici a títol honorífic, de la Universitat de Salamanca, que crea una càtedra amb el seu nom, és nomenat també Doctor "Honoris causa" per la Universitat de Grenoble i la seva dona Concha, sofreix un vessament cerebral que li produeix hemiplegia, afàsia i finalment mor. En la seva última lliçó en el Paranimf va dir: <<Vengo a repetirme, repito, a renovarme. Una vida espiritual entrañada es repetición, es costumbre, santo cumplimiento de oficio cotidiano, del destino y de la vocación. Día a día he venido labrando mi alma y labrando las de otros, jóvenes, en el oficio profesional de la enseñanza universitaria y del aprendizaje. Porque enseñar es, ante todo y sobre todo, aprender>>. També en el 1934, al setembre, Margarida Xirgu representa en el pòrtic i escalinata del palau de Anaya de Salamanca "Medea" i més tard en el palau Anaya es representa "La venda".

Unamuno estava en aquests temps entusiasmat pel teatre ambulant "La Barraca" de Federico García Lorca, que es presentava a Santander. La devoció que es tenien Unamuno i García Lorca era recíproca. El poeta andalús deia: <<¡Qué grande es Unamuno! ¡Cuánto sabe y cuánto crea! El primer español. Se abre una puerta en cualquier parte, sale Unamuno por ella, con su cuerpo y su cabeza, y se ve enseguida eso: es el español, el primer español. Todo lo crea y sabe, por estar tan arraigado en nuestro suelo y tener tanta luz en la mente>>. Unamuno que qualificava a Lorca de "jove autèntic" li havia dit: <<Una cosa es la cultura y otra la luz. Eso es lo que hay que tener: luz>>. Unamuno va assistir al desembre a l'assaig general de "Yerma" de García Lorca, que realitzava la companyia Xirgu-Borràs, ho va fer juntament amb Valle-Inclán, Benavente, la Argentinita,...

En el 1935 rep la visita de José Antonio Primo de Rivera i assisteix al míting del líder falangista en el Teatro Bretón. És nomenat Ciutadà d'Honor de la República. Fruit del seu desencantament, expressa públicament les seves crítiques a la reforma agrària, a la política religiosa, a la classe política, al govern d'Azaña.

En el 1936 signa un manifest per a evitar la guerra civil. A l'iniciar-se, va donar suport primerament als feixistes rebels. Unamuno va voler veure en els militars alçats, a un conjunt de regeneracionistes autoritaris, disposats a canalitzar la deriva del país. Quan el 19 de juliol la pràctica totalitat del consistori salmantí, és destituïda per les noves autoritats i substituïda per persones addictes, Unamuno accepta l'acta de Regidor que li ofereix el nou alcalde, el Comandant del Valle. En l'estiu del 1936 fa una crida als intel·lectuals europeus perquè donin suport als revoltats, declarant que representaven la defensa de la civilització occidental i de la tradició cristiana; lo que causa tristesa i horror en el món. Azaña el destitueix, però el Govern de Burgos el reposa de nou en el càrrec. No obstant això, l'entusiasme per la revolta aviat es torna en desengany, especialment davant el caire que pren la repressió a Salamanca. En les seves butxaques s'amuntanyen les cartes de dones, d'amics coneguts i desconeguts, que li demanen que intercedeixi pels seus marits empresonats, torturats i afusellats. A la fi de juliol, els seus amics salmantins: Prieto Carrasco, Alcalde republicà de Salamanca i José Andrés Manso, Diputat socialista, havien estat assassinats, així com el seu alumne predilecte i Rector de la Universitat de Granada, Salvador Vila. A principis d'octubre, Unamuno va visitar a Franco en el palau episcopal, per a suplicar inútilment clemència pels seus amics presos: el doctor Filiberto Villalobos, el periodista José Sánchez Gómez, aquest a l'espera de ser afusellat i el pastor de l'església anglicana i masó Atilano Coco, que estava amenaçat de mort i de fet va ser afusellat al desembre de 1936. Unamuno es va penedir públicament del seu suport a la revolta.

Durant l'acte d'obertura del curs acadèmic, el 12 d'octubre de 1936 en el Paranimf de la Universitat, diversos oradors van deixar anar els concebuts tòpics sobre la "anti-Espanya". Un indignat Unamuno, que havia estat prenent apunts sense intenció de parlar, es va posar dempeus i va pronunciar un apassionat discurs: <<Se ha hablado aquí de guerra internacional en defensa de la civilización cristiana; yo mismo lo hice otras veces. Pero no, la nuestra es sólo una guerra incivil. (...) Vencer no es convencer, y hay que convencer, sobre todo, y no puede convencer el odio que no deja lugar para la compasión. Se ha hablado también de catalanes y vascos, llamándolos anti-España; pues bien, con la misma razón pueden ellos decir otro tanto. Y aquí está el señor obispo, catalán, para enseñaros la doctrina cristiana que no queréis conocer, y yo, que soy vasco, llevo toda mi vida enseñándoos la lengua española, que no sabéis...>>.

Durant la guerra i a partir d'agost del 1936, Unamuno va començar a prendre apunts per a un llibre que no arribaria a escriure i en el qual plasma el seu testament polític "El resentimiento trágico de la vida. Notas sobre la revolución y la guerra civil españolas". El general José Millán-Astray sentia una profunda enemistat per Unamuno, que l'havia acusat inopinadament de corrupció. En un acte, el seu escorta va presentar armes i algú del públic va cridar: "Viva la muerte!" i a continuació Millán va dir: <<¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña, son dos cánceres en el cuerpo de la nación! ¡El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana como un frío bisturí!>>. Es va excitar en gran manera fins a tal punt que no va poder seguir parlant. Bleixant, es va quadrar mentre s'escoltaven crits de "Viva España!". Es va produir un silenci mortal i unes mirades angoixades es van tornar cap a Unamuno que va dir: <<Acabo de oír el grito necrófilo e insensato de "¡viva la muerte!". Esto me suena lo mismo que, "¡muera la vida!". Y yo, que he pasado toda la vida creando paradojas que provocaron el enojo de quienes no las comprendieron, he de deciros, con autoridad en la materia, que esta ridícula paradoja me parece repelente. Puesto que fue proclamada en homenaje al último orador, entiendo que fue dirigida a él, si bien de una forma excesiva y tortuosa, como testimonio de que él mismo es un símbolo de la muerte. ¡Y otra cosa! El general Millán Astray es un inválido. No es preciso decirlo en un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero los extremos no sirven como norma. Desgraciadamente, hay hoy en día demasiados inválidos. Y pronto habrá más, si Dios no nos ayuda. Me duele pensar que el general Míllán Astray pueda dictar las normas de psicología de las masas. Un inválido que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, que era un hombre, no un superhombre, viril y completo a pesar de sus mutilaciones, un inválido, como dije, que carezca de esa superioridad de espíritu suele sentirse aliviado viendo cómo aumenta el número de mutilados alrededor de él. (... ) El general Millán Astray quisiera crear una España nueva, creación negativa sin duda, según su propia imagen. Y por ello desearía una España mutilada...>> Furiós, Millán va cridar: "Muera la inteligencia!". En un intent de calmar els ànims, el poeta José María Pemán va exclamar: "No! Viva la inteligencia! Mueran los malos intelectuales!". Unamuno no es va acovardir i va concloure: <<¡Éste es el templo de la inteligencia! ¡Y yo soy su supremo sacerdote! Vosotros estáis profanando su sagrado recinto. Yo siempre he sido, diga lo que diga el proverbio, un profeta en mi propio país. Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta; pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil pediros que penséis en España>>. L'esposa de Franco, Carmen Polo, pren del braç a don Miguel i l'acompanya a la seva casa, envoltats de la seva guàrdia personal, el que evita que l'incident acabi en tragèdia. Aquest mateix dia, la corporació municipal es va reunir de forma secreta i va expulsar a Unamuno. El proponent, el regidor Rubio Polo, va reclamar la seva expulsió: <<...por España, en fin, apuñalada traidoramente por la pseudo-intelectualidad liberal-masónica cuya vida y pensamiento sólo en la voluntad de venganza se mantuvo firme, en todo lo demás fue tornadiza, sinuosa y oscilante, no tuvo criterio, sino pasiones; no asentó afirmaciones, sino propuso dudas corrosivas; quiso conciliar lo inconciliable, el Catolicismo y la Reforma; y fue, añado yo, la envenenadora, la celestina de las inteligencias y las voluntades vírgenes de varias generaciones de escolares en Academias, Ateneos y Universidades>>. El 22 d'octubre, Franco signa el decret de destitució de Unamuno com a Rector.

El 20 d'octubre, en una entrevista mantinguda amb el periodista francès Jérôme Tharaud, Unamuno relata: <<Tan pronto como se produjo el movimiento salvador que acaudilla el general Franco, me he unido a él diciendo que lo que hay que salvar en España es la civilización occidental cristiana y con ella la independencia nacional, ya que se está aquí, en territorio nacional, ventilando una guerra internacional. (...) En tanto me iban horrorizando los caracteres que tomaba esta tremenda guerra civil sin cuartel debida a una verdadera enfermedad mental colectiva, a una epidemia de locura con cierto substrato patológico-corporal. Las inauditas salvajadas de las hordas marxistas, rojas, exceden toda descripción y he de ahorrarme retórica barata. Y dan el tono no socialistas, ni comunistas, ni sindicalistas, ni anarquistas, sino bandas de malhechores degenerados, excriminales natos sin ideología alguna que van a satisfacer feroces pasiones atávicas sin ideología alguna. Y la natural reacción a esto toma también muchas veces, desgraciadamente, caracteres frenopáticos. Es el régimen del terror. España está espantada de si misma. Y si no se contiene a tiempo, llegará al borde del suicidio moral. Si el miserable gobierno de Madrid no ha podido, ni ha querido resistir la presión del salvajismo apelado marxista, debemos tener la esperanza de que el gobierno de Burgos tendrá el valor de oponerse a aquellos que quieren establecer otro régimen de terror. (...) Insisto en el sagrado deber del movimiento, que gloriosamente encabeza el general Franco, es salvar la civilización occidental cristiana y la independencia nacional, ya que España no debe estar al dictado de Rusia ni de otra potencia extranjera cualquiera, puesto que aquí se está librando, en territorio nacional, una guerra internacional. Y es deber también traer una paz de convencimiento y de conversión y lograr la unión moral de todos los españoles para reestablecer la patria que se está ensangrentando, desangrándose, envenenándose y entonteciéndose. Y para ello impedir que los reaccionarios se vayan en su reacción más allá de la justicia y hasta de la humanidad, como a las veces tratan. Que no es camino el que se pretenda formar sindicatos nacionales compulsivos, por fuerza y por amenaza, obligando por el terror a que se alisten en ellos, ni a los convencidos ni convertidos. Triste cosa sería que el bárbaro, anti-civil e inhumano régimen bolchevístico se quisiera sustituir con un bárbaro, anti-civil e inhumano régimen de servidumbre totalitaria. Ni lo uno ni lo otro, que en el fondo son lo mismo>>.

I als pocs dies, en una entrevista amb Nikos Kazantzakis, Unamuno va declarar: <<En este momento crítico del dolor de España, sé que tengo que seguir a los soldados. Son los únicos que nos devolverán el orden. Saben lo que significa la disciplina y saben como imponerla. No, no me he convertido en un derechista. No haga usted caso de lo que dice la gente. No he traicionado la causa de la libertad. Pero es que, por ahora, es totalmente esencial que el orden sea restaurado. Pero cualquier día me levantaré -pronto- y me lanzaré a la lucha por la libertad, yo solo. No, no soy fascista ni bolchevique; soy un solitario>>.

Els últims dies de vida en el 1936 els va passar sota arrest domiciliari a casa seva, sota vigilància estreta dels rebels, en un estat de resignada desolació, desesperació i solitud. Va morir en el seu domicili de Salamanca el 31 de desembre de 1936, de forma sobtada, en el transcurs de la tertúlia vespertina que mantenia regularment amb un parell d'amics. A pesar de la seva virtual reclusió, en el seu funeral va ser exaltat com un heroi falangista.

 

Alguns textos han estat trets de la biografia:"Margarita Xirgu y su teatro" i "Margarita Xirgu. Una biografía"d'Antonina Rodrigo i del Wikipedia

 

XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos

 

 

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.