Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

 

49. EDUARDO MARQUINA

 

Eduardo Marquina va ser home de caràcter optimista, efusiu i entusiasta, va ser periodista, poeta, novel·lista i dramaturg. El seu pare, Luis Marquina i Dutú, era un aragonès de pro que es va veure un dia obligat a emigrar a Barcelona, amb el seu germà Pedro que tenia vocació literària i la seva germana Mariquita, perquè al quedar orfes les necessitats econòmiques els va obligar a això. Luis troba treball i al mateix temps troba també l'amor. Ella era Eduarda Angulo nascuda a Barcelona, però amb arrels lleoneses. Mentre el seu germà Pedro acabaria marxant a Madrid on somia amb la glòria literària, mentre la seva germana Mariquita prefereix assentar-se definitivament en la ciutat comtal juntament amb el seu germà Luis.

Quan neix Eduardo Marquina a Barcelona, el 21 de gener de 1879, fa el nombre dos dels fills del matrimoni. La primera era María Luisa, una preciosa nena que havia quedat encantada amb la vinguda al món del seu germanet, que va ser batejat el 26 d'octubre en la catedral de Barcelona. Després d'Eduardo naixerien Emilio, Juan i Pilar. Totes les nits, en un petit oratori que el matrimoni tenia a casa seva, es reuneixen i s'agenollen als peus de la Verge i el pare dirigeix els resos.

Va estudiar en la seva ciutat natal, en les Escoles Catòliques. Ja llavors gairebé sabia llegir, la seva mare li havia anat ensenyant les primeres lletres. Aviat, molt prompte, el seu interès per l'estudi fa que destaqui entre tots els seus companys. En menys d'un mes el passen a una classe superior. Res el cansa en un primer contacte amb els llibres: <<Entendía a los maestros -deia- con instantánea comprensión y fui alguna vez más allá que otros alumnos en las respuestas y explicaciones. Como eso parecía incomodar a los primeros de la clase, poco a poco dejé de excederme. Así adquirí el hábito de almacenar lo que supiera, repasándolo y removiéndolo de vez en cuando, a mis solas, para que no se me muriese dentro. Me acostumbré a pensar. Me encantaba ese íntimo deporte. Era tomar posesión de un mundo interior donde me desquitaba del aislamiento externo>>. Més tard ingressa en el Col·legi dels Jesuïtes de Barcelona per a estudiar el Batxillerat.

Va cursar estudis de Dret i de Filosofia i Lletres, però no va passar del primer curs. En l'assignatura de "Literatura general i espanyola" és suspès. Li han preguntat en l'examen pels poetes menors del segle XIII i sense vacil·lar contesta: <<Los poetas mayores eran muy malos y los menores no vale la pena estudiarlos>>. Orfe de pare i mare des dels setze anys, va haver d'abandonar els estudis encara que li agradava la carrera, per a posar-se a treballar, dedicant-se a més simultàniament a la literatura i al periodisme.

Treballa d'oficinista en la mateixa casa comercial on el seu pare havia prestat els seus serveis, duent la correspondència comercial. Un dia arriba a l'oficina un músic anomenat Joan Gay, casat amb la filla d'uns veïns de Marquina, anomenada Maria Pichot. El músic, que solament venia a parlar amb Marquina, li diu que vol que col·labori en una revista literària que van a fer uns amics seus. Davant l'inesperat oferiment i ple d'emoció, accepta Marquina col·laborar en la revista que es dirà "Luz", revista modernista, que apareix el 15 de desembre de 1897 reproduint un quadre del Greco i sota ell aquesta frase: Va ser el precursor del modernisme. Publica en aquesta revista la primera traducció espanyola de "L'art poétique" de Verlaine, però l'aventura d'aquesta nova revista dura molt poc i passa a col·laborar llavors en una altra de caràcter molt distint, "Barcelona Cómica". El salt és arriscat perquè entre ambdues publicacions hi ha diferències: "Luz" és l'avantguarda i "Barcelona Cómica" és la burla de les noves tendències. Els lectors d'aquesta revista no admeten al nou intrús i amenacen amb donar-se de baixa com subscriptors, i llavors Marquina ha d'abandonar la seva nova aventura literària.
Però l'atur li dura molt poc temps, perquè comença a col·laborar en un dels grans diaris de Barcelona, "La Publicidad". Tots els diumenges es publiquen les seves "Odes" que arriben a un gran èxit entre els lectors. Eduardo Marquina va col·laborar també en diverses publicacions barcelonines, sobretot en "Pel, ploma i joventut".

A pesar que els seus grans èxits van ser escrits en castellà, va mantenir sempre la seva vinculació amb les lletres catalanes; al principi perquè, adscrit al moviment modernista, va escriure algunes obres en català, com el poema "L'hivern" musicat per Morera i més tard, al traduir diverses obres de Guimerá, Gual, de Sagarra i Soldevila. Una vegada a Madrid en el 1900, va publicar les "Odas", recopilació de les publicades a Barcelona. Seria el seu primer llibre, antecedit de "Jesús y el diablo", en col·laboració amb el seu amic Luis de Zulueta i que es publica en el 1898.

Va continuar la seva labor literària amb la publicació de poemaris de signe modernista, com "Las vendimias" en el 1901, primer poema geòrgic, "Églogas" en el 1902 i més tard "Elegías" en el 1905, en els quals aconsegueix compaginar els elements estètics modernistes i els d'arrel clàssica. Encoratjat per Ruperto Chapí va estrenar a la capital d'Espanya un poema dramàtic en tres actes, titulat "El pastor", quan l'autor contava solament vint-i-tres anys d'edat. Però l'obra no va tenir l'èxit que esperava, malament acollit per crítica i públic; solament va durar quatre tardes la seva representació en el Teatro Español, lo que va produir un profund trauma en l'autor, que va prometre no tornar als escenaris. No va complir la seva promesa i en el mateix any 1902 va estrenar, amb el mestre Gay la sarsuela "El agua mansa" i en anys successius: "La vuelta del rebaño", "El delfín", "Rincón de la montaña" i "La monja Teodora". No van constituir grans èxits, però la seva acceptable acollida, va convertir a Marquina en un escriptor conegut. Juan Valera el va animar a que es traslladés a Madrid i la seva primera estada allí, va durar vuit mesos.

Torna a Barcelona i es casa als vint-i-quatre anys amb Mercedes Pichot, el 18 de juny de 1903 en l'església de Santa Maria del Mar de Barcelona. La família d'artistes Pichot eren veïns d'Eduardo Marquina i havien escollit Cadaqués, a la fi del segle XIX, com lloc d'estiueig, construint una casa en "Es Sortell" per on va desfilar una llarga sèrie de celebritats, entre ells Manuel Azaña, Federico García Lorca i per descomptat Salvador Dalí. El matrimoni s'instal·la a Madrid col·laborant Marquina en "El Heraldo", on publica comentaris lírics, amb el títol comú de "Canciones del momento". Són dies durs, però a poc a poc es va obrint camí en un món tan difícil com és el de les lletres. Freqüenta una tertúlia situada en un cafè de la Puerta del Sol, on coneix a Miguel de Unamuno, quinze anys més gran que ell. Tradueix, entre altres, a Guerra Junqueiro, Baudelaire, Víctor Hugo, Chaeteaubriand, Ela de Queiroz,...


E. Marquina.

Foto Palabra Virtual


En el seu desenvolupament ideològic va partir de postulats esquerrans, per a anar abraçant amb el temps corrents més conservadores, compartint correspondència i tertúlia amb els noms més importants de la intel·lectualitat espanyola de l'època, fos Miguel de Unamuno, Clarín, Benito Pérez Galdós o Federico García Lorca.
En el 1904 va néixer a Barcelona, el seu únic fill Luis, que d'adult va ser cineasta i director de cinema.
Cap a l'any 1906 s'instal·la definitivament a Madrid. <<En paseos y excursiones de algunos días por la sierra -escrivia Marquina- pude relacionarme con elementos de la Institución Libre de Enseñanza y tuve la dicha de conocer a Francisco Giner de los Ríos y hablar con él dos o tres veces>>. Tot i que en la seva joventut va escriure un drama líric en català "Emporium" en el 1906, no es va sumar al poderós moviment modernista de Catalunya, presidit per l'alta figura de Maragall; va compondre la seva obra en castellà i sobretot en el seu teatre històric en vers, va ser el cantor del Cid i de l'Espanya mística i imperialista. Es va situar en la lírica modernista, neoromàntica i en el drama històric de tall poètic amb lloes heroiques, que uns han volgut veure com nostàlgia patriotera-imperial i altres com crítica.
Tots els anys passa una gran part de l'hivern a París, i alguns mesos de l'estiu a Cadaqués. Visita el nord d'Itàlia, Londres, Berlín, Brussel·les i Varsòvia.


Eduardo Marquina

Foto Wikipedia

En el 1907, Marquina és corresponsal a París de la revista madrilenya "España Nueva", de la qual va ser redactor en cap. En el 1908 va aconseguir el seu primer gran triomf, amb l'estrena en el Teatro Español de la seva obra "Las hijas del Cid", llegenda tràgica en cinc actes, protagonitzada per Maria Guerrero i que duu la següent dedicatòria: A la nova vida dels herois morts amb amor i dolor, per a commoció i salut de la Vella Castella i a la intenció de la pàtria futura, dedico aquest cant. Amb aquesta estrena teatral la Real Acadèmia Espanyola el va consagrar, al concedir-li el Premi Piquer. És el començament de la seva fama com autor teatral. María Guerrero també li va estrenar en el 1909, en el Teatro Princesa "Doña María la Brava" romancer en quatre actes, que suposa un altre gran èxit, precursor de la seva obra mestra el drama en vers "En Flandes se ha puesto el sol", cant en quatre actes, estrenada en el 1910 a Montevideo amb èxit extraordinari que representen els actors María Guerrero, que fa el paper de Magdalena Godart, i Fernando Díaz de Mendoza, el seu marit, que encarna a Don Diego Acuña de Carvajal. També aquesta obra duu una dedicatòria: A la memòria de tots els morts generosos que lluny de la pàtria Espanya tenen sepulcres de fred i d'oblit, per a renovar en ells un tribut conscient d'honor i pietat, escric aquest cant. Entre Montevideo i després Buenos Aires l'obra arriba a més de quaranta representacions. Per a la seva representació mesos després a Madrid, Marquina afegeix alguns versos més i l'obra s'estrena en el Teatro Princesa el 18 de desembre de 1910. Entre els intèrprets d'aquesta nit està la jove actriu Josefina Blanco, esposa de Valle-Inclán, que interpreta a Albertino. L'èxit és rotund. És la primera obra d'Eduardo Marquina que altres companyies representen i que queda en el repertori dels grans actors. Viurà molt temps en els escenaris espanyols. En canvi "El rostro del ideal", l'obra amb la que el poeta volia substituir "En Flandes se ha puesto el sol", no arribarà a ser representada mai. La representació a Madrid dura quatre anys seguits i és d'un patriotisme histriònic i retòric que produeix enrogiment i ningú s'atreviria a reivindicar. És també cert, que més tard va elogiar al règim franquista. Però no és menys cert que va ser un republicà en la seva joventut, molt pròxim als ideals socialistes i revolucionaris i que va gaudir de l'amistat de personatges tan extraordinaris com Salvador Dalí, Marinetti, García Lorca o Abel Gance. Aquestes tres obres teatrals són d'inspiració històrica i es va convertir el teatre, en la seva principal activitat. El seu teatre, més important pel seu volum i el seu èxit, està format per una sèrie d'estampes històriques de gust modernista, en les quals lo líric predomina sobre lo dramàtic. Es tracta en la seva majoria de drames històrics en vers, són representatius d'un teatre poètic que enalteix els valors d'un passat gloriós. Adopta les fórmules del teatre poètic històric-tradicional, amb antecedents il·lustres en el Segle d'Or Espanyol. També va conrear temes orientals d'un decorativisme superficial.
El seu nou llibre de poesia "Vendimión" publicat en el 1909 , li va fer merèixer un lloc destacat en l'escola modernista. <<Poeta -deia Marquina- es el hombre que tiene el don de idear y expresar lo que los demás presienten y no saben decir>>. I afegia: <<En el primer momento -el de la inspiración- el poeta es un poco adivino, "vate" se le ha llamado. En el segundo momento -el de la expresión- el poeta es, por instinto, a la manera del pueblo, inventor, maestro del idioma>>. Com novel·lista escriu en el 1909 "Almas anónimas". Després es va orientar en poesia, cap a una temàtica més a prop de la realitat social en "Canciones del momento", publicada en el 1910. Els seus poemes apareixen en abundants col·leccions donades a l'estampa, especialment amb anterioritat al 1910, data que Marquina queda gairebé totalment absorbit pel teatre.

En teatre va continuar la seva preferència temàtica pels drames històrics en vers: "La alcaldesa de Pastrana" estrenada en el 1911, "El rey trovador" en el 1912, trova dramàtica en quatre actes i en vers que pertany a: <<el mundo trovadoresco que ya por entonces -deia Marquina- había tenido tiempo de cuajar en mi alma, logra pasar naturalmente a la pluma y alcanza el punto de expresiva sazón que postulaba>>. Escriu després en el 1913 comèdia en prosa de tema contemporani, com "Cuando florezcan los rosales", comèdia en tres actes i en el 1914 segueix amb la temàtica social, marcant la seva evolució cap a una postura menys esteticista amb "Tierras de España" i "Juglarias". En el 1914 estrena també "El retablo de Agrellano", cant en tres actes: l'acció, els principis del renaixement espanyol i el regnant de Carlos V.

 


Exemplar de "El retablo de Agrellano" d' Eduardo Marquina dedicat a Margarida Xirgu.

Arxiu Jordi Rius Xirgu


Fonamentalment líric, fins i tot quan escriu pel teatre, recull l'esperit de la nova poesia francesa i, encara que influït per Rubén Darío, el seu modernisme adquireix notes de gravetat i preocupació social alhora que li serveix de vehicle pel cant dels temes senzills, els sentiments col·lectius o la il·lusionada visió panteista de la naturalesa.

Va conèixer a Madrid a Juan Valera, Menéndez Pelayo, Galdós, Echegaray, Benavente, Pío Baroja, Maeztu, Ramón Pérez de Ayala, Ortega i Gasset, Amadeo Vives,... En el 1916 va estrenar el drama històric en vers "El Gran Capitan" i en el mateix any va viatjar a Amèrica per a donar conferències i assistir a les estrenes de les seves obres, recorrent Uruguai, Argentina, Perú, Panamà, Veneçuela, Puerto Rico i Cuba. L'estrena de "Ebora" i després de "El pavo real" comèdia poètica en tres actes dividits en deu quadres, van tenir molt bona crítica i van ser molt ben acollits pel públic. Eduardo Marquina s'embarca rumb a Amèrica en companyia de la seva esposa i fill i dels actors María Guerrero i Fernando Díaz de Mendoza. Onze mesos dura el seu periple per aquelles terres, on escriu alguna poesia, tornant en el 1917, desembarcant a Vigo. Escriu: "Alondra", "Don Diego de noche", "La princesa juega" comèdia poètica en dos actes,... Però el que més li atreu és el projecte que li havien comentat els actors María Guerrero i Fernando Díaz de Mendoza, ni més ni menys que la construcció a Buenos Aires d'un teatre destinat a l'escena espanyola. Saben tots que van a necessitar molts diners, però això no és obstacle per a seguir endavant amb la seva obstinació. Gent adinerada d'Argentina, entre els quals es trobaven molts espanyols residents en aquell país, contribueixen amb aportacions importants de diners; fins a tal punt que alguns lliuren quantitats superiors a les demanades. Per fi el somni es fa realitat i un dia s'inaugura el Teatro de España a l'Argentina, amb l'obra de Lope de Vega "La dama boba". A aquesta estrena li seguiria "La niña de Gómez Arias" de Calderón de la Barca.
Passa doncs, Eduardo Marquina, pels seus millors moments com escriptor i com pare, perquè el seu fill que ja és un home fet i dret, es casa amb la filla d'un conegut metge. A l'any següent ja és avi, que l'omple d'una immensa alegria.
En el 1919 Margarida Xirgu li estrena "Alimaña" drama en quatre actes, amb la companyia Xirgu-Borrás resultat de la seva primera fusió. És un drama en prosa de complicat plantejament psicològic. La Xirgu incorporava així en el seu repertori, un tipus de dona enamorada i malalta, capaç de fortes i apassionats contrasts. Enric Borràs en el seu paper de vell pastor, va assolir una caracterització plena de bondat per la seva natural força expressiva.


Cipriano Rivas Cherif, Margarida Xirgu, dret Alfonso Muñoz i Eduardo Marquina.

Foto Agencia Efe.


Com novel·lista deixa escrites "Las dos vidas", "El destino cruel", "El beso en la herida" en el 1920, "Agua en cisterna" en el 1921 i "Almas de mujeres" en el 1923, en les quals, com en la resta de la seva prosa, fa gala d'un estil rítmic, de musicalitat propera a la cadència poètica. Més pròxima al seu temps, als homes i problemes especialment vinculats a ambients camperols, és "El pobrecito carpintero" publicat en el 1924, conte de poble en quatre actes i en vers.
En el 1922 Margarida Xirgu representa "La niña de Gómez Arias" de Calderón de la Barca en adaptació d'Eduardo Marquina, en el Teatre Español de Madrid. En el mateix any estrena "La extraña" de Marquina i "Los sabios no ven", comèdia en tres actes de François de Curel, traduïda per Eduardo Marquina i en versió d'Alejandro P. Maristany.

El 6 de Març de 1926 Marquina es troba entre els que reten homenatge a Margarida Xirgu per la representació de Santa "Juana" de George Bernard Shaw, tancant l'acte ell recitant un poema.
Acabada la gira estiuenca de 1926, Margarida Xirgu es va trobar amb Lydia Cabrera en el hall de l'Hotel Ritz, s'havien conegut tres anys abans a L'Havana amb motiu de l'actuació de l'actriu en el Teatre de la Comèdia, i entre elles perdurava la càlida amistat d'aquells dies:
-Ja sé que vas a estrenar una comèdia nova, molt interessant...

Amb gran sorpresa va saber Margarida que es tractava d'un drama titulat Mariana Pineda.
-No sé de que em parles -va contestar-. No tinc ni idea de semblant obra.

Llavors la sorpresa va ser de l'amiga.

-Però com? No te l'ha lliurat Eduardo...?

-Eduardo?

-Sí, noia, Eduardo Marquina.

-Ni me l'ha lliurat ni m'ha dit una paraula...

-No obstant això, li va prometre a Federico...

-Federico?

-García Lorca... És possible que no el coneguis? Un poeta nou... I quin poeta! El millor dels joves...

Feia molts mesos que Lorca li havia lliurat "Mariana Pineda" a Eduardo Marquina, amb la intenció que la fes arribar a l'actriu, amb qui li unia una gran amistat. Encara que el dramaturg català li va assegurar al poeta el 10 de setembre de 1925: <<Hoy mismo escribo a Margarita Xirgu recomendándole "Mariana Pineda">>. No va complir la promesa a pesar dels seus bons propòsits.

-Sé que Eduardo està a Madrid -li va dir Margarida a Lydia- Per què no parles per telèfon perquè ens la envií?

Lydia Cabrera va decidir anar ella mateixa per l'original a casa del dramaturg. Tenia el seu cotxe en la porta de l'hotel i al poc temps tornava amb el manuscrit sota l'aixella.

-M'ha donat mil excuses -va dir entrant- Ja saps lo complidor que és Eduardo. Diu que et parlarà... Aquí tens l'obra. Llegeix-la. Estic segura que t'entusiasmarà.

-La llegiré. I si com tu dius...

-Hauries de conèixer a l'autor!

-Tan enamorada estàs d'ell?

-No es tracta d'amor... Però el vull i em diverteix molt... És un noi extraordinari, genial... Si veiessis què bé recita! A més toca el piano i canta... I sap unes cançons populars divines...!

-Escolta, per que pel mateix que t'has portat l'obra no et portes l'autor?

-Però com no! La Residència d'Estudiantes no està lluny. Li trucaré per telèfon i vindrà de seguida. Ja veuràs...

Mitja hora després arribava Federico. Lydia va anar a la seva trobada. Amb alegria va presentar a Margarida i al poeta, com si pressentís que aquell era un moment important en la vida d'ambdós.

-Es va asseure amb nosaltres -explicaria Margarida-. Era l'hora de l'aperitiu. Ells van demanar whisky. Em va saber a petroli i ho vaig dir... Federico reia. Llavors vaig escoltar per primera vegada el seu riure, aquest riure seu tan particular que semblava recolzar-se en l'O.

-Per què no es queda a menjar amb nosaltres? -li va proposar l'actriu- Lydia va donar la idea amb entusiasme i Federico va acceptar.

En la sobretaula van parlar de "Mariana Pineda".

-Però bé. No l'estrenarà quan sàpiga que l'han tingut ja Catalina Bárcena i Pepita Díaz i no han volgut fer-la.

-Això no m'importa -va contestar la Xirgu- Puguis estar segur que, si m'agrada, l'estrenaré.

-Llavors l'estrenaràs! -va assegurar Lydia Cabrera-.

Federico anava a viure mesos d'incertesa després d'aquesta feliç trobada amb Margarida Xirgu. El silenci de l'actriu el omple de desconfiança i decideix exposar a Eduardo Marquina la situació:

<<Querido Marquina: Margarita Xirgu quedó en contestarme su impresión de la latosísima "Mariana Pineda". No lo ha hecho. Sé que su madre ha muerto, pero ya hace tiempo, y además ella no por eso se va a retirar de las tablas. Y no sé qué hacer, y además estoy fastidiado, porque como mis padres no ven nada práctico en mis actuaciones literarias, están disgustados conmigo y no hacen más que señalarme el ejemplo de mi hermano Paquito, estudiante en Oxford lleno de laureles. Aunque sea una lata para usted, le ruego no me olvide en esta situación indecisa. El verano se acaba y yo sigo colgado, sin el menor atisbo de iniciar mi labor de poeta dramático, en la cual tengo tanta fe y tanta alegría. No deje de contestarme lo que piensa y cúal es su opinión. ¿Debo escribir yo a Margarita? Si Usted considera perdido el asunto, dígamelo tambíén. Salude a todos los de su familía. Eduardo, Usted sabrá disculpar estas molestias que le causo. ¡No me olvide! Ahí va un gran abrazo de
Federico
Acera de Casino,31. Granada>>
Finalment el 13 de febrer de 1927, Cipriano Rivas Cherif comunica a Federico que Margarida Xirgu estrenarà "Mariana Pineda" després de l'estrena de "La cantaora del puerto" de Fernández Ardavín. Indicant-li que no deixi de felicitar a Eduardo Marquina per l'èxit de l'estrena el 12 de febrer de 1927 de "La ermita, la fuente y el río", encara que a Cipri l'obra no li va agradar gens, però s'alegrava infinit, perquè volia a Eduardo, que estava radiant. Seguia amb aquesta jocosa carta indicant: <<A Margarita le dices que sabes por mí que la protagonista de "La ermita, etc.." es una de sus cosas mejores. ¡Cómo te va destrozar los versos de Mariana! Porque los dice de una manera bárbara y catalana, pero lo cierto es que hace algunas escenas, las mudas y cachondas, de manera excelente>>. A Eduardo Marquina li agradava tan "Mariana Pineda" que deia: <<que se cortaba la mano derecha, si la obra no era un clamor en Hispanoamérica>>.
El 16 d'abril de 1927 Margarida Xirgu va iniciar la seva temporada a Barcelona en el Teatre Goya, entre les obres del repertori està "La ermita, la fuente y el río" d'Eduardo Marquina. És un drama en tres actes i en vers, de fortes passions que obté el mateix èxit aclaparant que el de la seva estrena a Madrid el 10 de febrer. Eduardo Marquina recordant les seves estades d'estiu a Cadaqués, s'inspira al escriure "La ermita, la fuente y el río" en el oratori de Sant Pius V, que es una petita capella rectangular situada prop de la riera al sector de sa Conca a Cadaqués. Està dedicada al Papa Pius V, gran patrocinador de la batalla de Llepant contra els turcs, alçada a mitjans de segle XVIII, quan el perill dels pirates sarraïns encara era ben palès.

La meva esposa, Teresa Rodrigo, al Oratori de Pius V.

Foto Arxiu Familiar

 

Oratori de Sant Pius V.

Fotos Pobles de Catalunya


El 17 de juny de 1927 Margarida Xirgu estrena el poema dramàtic "Fidelidad" de Josep Maria de Sagarra, en versió castellana d'Eduardo Marquina. En el 1927 Marquina estrena "Fruto bendito".


Tertúlia en el Teatro Español:d'esquerra a dreta Alfonso Muñoz, Leonor Coello de Portugal de Góngora, Federico García Lorca, Manuel de Góngora, Eduardo Marquina, Margarida Xirgu, Margarita Nelken, Joaquín y Serafín Álvarez Quintero i Martín de Paúl.

Foto: Colección Biblioteca Española de Música y Teatro Contemporáneos de la Fundación Juan March.

En el 1928 després de l'estrena de "Los fracasados" d'Henri-René Lenormand, l'intelligentsia madrilenya -a la qual pertanyia Eduardo Marquina- es va reunir entorn del dramaturg francès en un sopar-homenatge. A aquest estrena li va seguir el de "La dueña del mundo" de Marquina.
Però alhora que ha anat prenent nom una nova diva, Margarida Xirgu, en l'escena espanyola; una altra s'apagaria per a sempre. María Guerrero mor en el febrer de 1928 i Eduardo Marquina no vol dissimular el seu dolor. Van ser molts anys junts i no pot oblidar aquells moments insegurs que van passar abans que s'estrenessin obres com, "En Flandes se ha puesto el sol", "El pobrecito carpintero", "Las hijas del Cid", "Doña María la Brava", etc. No obstant això, Marquina ha de seguir treballant. En el 1929 s'estrenen "Salvadora" drama rural en tres actes i en vers, la comèdia "El camino de la felicidad" i el drama "Don Luis Mejía", escrit en col·laboració amb el novel·lista cubà Hernández Cata, que és una versió de Don Juan, des de la perspectiva de la seva antagonista. Més tard amb el seu deixeble predilecte, Luís Fernández Ardavín escriu "Rosa de Francia".

Margarida Xirgu amb Bruguera, Josefina Santaulalia, Marquina, Pascuala Mesa, Alfonso Muñoz, Burman i Fernando Ponedon

En el 1930 estrena "El monje blanco", retaule de llegenda primitiva i premi Cortina de la Real Acadèmia Espanyola, li segueix "La niña de Gómez Arias" representada per Margarida Xirgu al setembre de 1930, inaugurant la seva temporada en el Teatre Español de Madrid. Aquesta és una de les obres menys conegudes de Calderón. No era nova en el repertori de l'actriu. Eduardo Marquina, en qualitat d'adaptador, havia respectat l'esperit original de la comèdia, conservant tota la subtilesa poètica i el fonamental de la construcció calderoniana, però conferint-li un alè nou i un ritme dinàmic, més d'acord amb la sensibilitat de l'època. Eduardo Marquina va ser elegit en el 1930 Membre de la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua per a ocupar la butaca "G", vacant per la mort de Pedro de Novo y Colsón. És també autor de la primera lletra oficial que va tenir l'Himne Nacional Espanyol (Marxa Real) per encàrrec d'Alfonso XIII.
El 17 de gener de 1931 Margarida Xirgu estrena el drama en vers "Fuente escondida" d'Eduardo Marquina en el Teatre Español de Madrid.


Intèrprets de "Fuente escondida" d'esquerra a dreta: Enrique Diosdado, Isabel Pradas, Pilar Muñoz, s/i, Pedro López Lagar, Margarida Xirgu, Amelia de la Torre, Alejandro Maximino i Amalia Sánchez Ariño.

Foto: biografia A. Rodrigo.

En el 1931 per a celebrar les festes de la República, Margarida Xirgu va muntar un espectacle de gran bellesa a l'aire lliure a la Chopera del Retiro, amb "Elektra" d'Hugo von Hofmannsthal, la vella heroïna del repertori de l'actriu, traduïda per Eduardo Marquina. En aquesta època Margarida Xirgu va estrenar "La vida es más" comèdia en tres actes i en vers, d'Eduardo Marquina.

Poema del 16 de juny de 1931 dedicat a la fillola de Margarida Xirgu.

Arxiu familiar


El 13 de maig de 1932 estrenava la companyia de Margarida Xirgu en l'Español "Los Julianes" d'Eduardo Marquina, comèdia en tres actes i en vers. Es desenvolupava en l'àmbit rural, com altres obres del mateix autor: "La ermita, la fuente y el río" i "Fuente escondida". Encara que es tracti del mateix ambient, el desenllaç en lloc de ser tràgic, té un tractament idealista que poetitza noblement els sentiments dels seus principals personatges. Aquest mateix any s'estrena "Teresa de Jesús" estampes carmelites i en vers, que va ser, molt possiblement, l'obra que més profunda petjada va deixar en Marquina. Li segueixen fins el 1935: "Sin horca ni cuchillo" drama en vers, "La Dorotea" comèdia en vers, segons la famosa acció de Lope de Vega, "En el nombre del Padre" drama en vers, "Era una vez en Bagdad" drama en vers, làmines de les mil i una nits agrupades en tres actes, "Una noche en Venecia", "La morisca", "La cometa"...

 

Gregorio Martínez Sierra, Catalina Bárcena, Eduardo Marquina i Sigfrido Burman.

Foto Museo del Teatro

En el 1934 Margarida Xirgu estrena "Yerma" de García Lorca, que va ser el llaç espiritual pel qual el poeta va tornar a buscar l'afectuosa amistat de l'actriu, doncs havia lliurat "Bodas de sangre" a Eduardo Marquina, que llavors dirigiria la temporada de Pepita Díaz en el Teatro Infanta Beatriz i allí es va estrenar sense la Xirgu.
Rivas Cherif recordava sempre, que ningú com Valle-Inclán i García Lorca, sense oblidar a Eduardo Marquina, dels autors del seu temps, per a donar amb només la lectura de les seves obres, la justa impressió del que volien que els actors fessin. Federico García Lorca, Josep María de Sagarra i el mateix Cipriano Rivas Cherif realitzaven sovint paròdies de les improvisacions en vers que solia fer Eduardo Marquina en els banquets.

La casa Pichot en "Es Sortell" de Cadaqués es va dividir uns anys abans de la guerra i l'edificació de la qual ja seria "la casa Marquina" impulsada per Eduardo, es va assolir gràcies al bon fer de Miquel Vila, mestre d'obres, i de Jaume Llach un dels seus millors operaris.

En el 1936 Eduardo Marquina estrena "Mi huerto en la ladera". A Espanya es comença a viure hores dramàtiques i el panorama a curt termini, es presenta molt ombrívol. Des del triomf del Front Popular es vivia una intensa i gran agitació social. Per tot això, Eduardo Marquina veu que els ideals pels quals va lluitar tota la seva vida es veuen acorralats per una força difícil de contenir. Amb pena contempla el panorama que planejava sobre Espanya.


En aquesta època de dolents auguris, Eduardo Marquina rep una oferta de Lola Membrives per a traslladar-se a Buenos Aires amb l'objecte d'estar present en les obres del poeta que l'actriu té pensat estrenar. Aquest accepta l'oferta i marxa en companyia de la seva esposa. Feia uns vint anys que havia estat en aquella ciutat i li feia molta il·lusió tornar. Mentrestant a Espanya esclata la Guerra Civil. A Buenos Aires, sota el títol "Yo y los días", publica una sèrie d'articles autobiogràfics en la revista "Caras y caretas". A Madrid ha quedat el seu fill Luis amb la seva esposa i fills; però tots aconsegueixen sortir de la capital d'Espanya. Entretant, el poeta parteix de Buenos Aires rumb a França on pensa reunir-se amb la seva família, cosa que fa el 26 de setembre a Perpignan. Una vegada reunida tota la família, viatgen tots junts a Argentina on el poeta treballa com si comencés de nou. Aviat comença a fer propaganda a favor dels nacionals i al poc temps estrena "La bandera de San Martín", com homenatge d'un espanyol a la nació argentina. Publica llibres com "Los pueblos y su alma", "Por el amor de España" petitori en sis romanços i epíleg en prosa, "Mujeres", etc. També en aquest temps Maruchi Fresno, de la companyia de Lola Membrives, recita per Radio Excelsior de Buenos Aires el petitori en sis romanços i amb epíleg en prosa, "Por el amor de España" de Marquina, que dedica a l'obra dels legionaris civils de Franco, en benefici dels orfes de la guerra espanyola.

Federico García Lorca, Lola Membrives i Eduardo Marquina a Madrid.

Foto Ian Gibson

Un dia decideix tornar a Espanya. El seu fill Luis el precedeix en la marxa. Al poc temps, el poeta rep carta d'Eugenio Montes. Estava datada el 30 de juliol de 1938 a Santiago de Xile, on es trobava en missió de propaganda: <<Soy testigo de tu gran labor en la Argentina y en Chile y el testigo leal debe ser pregonero. Una de las más bellas emociones que retengo de este año en América, es la de aquella tarde en que, con camisa azul, leíste el juramento de la Falange y yo glosé y canté públicamente el acontecimiento. Para perpetuarlo en imagen, hizo tu hijo Luis una pequeña película […]. Hasta allá, Eduardo. Feliz viaje y Arriba España. Tu amigo, compañero y camarada>>.
Quan arriba a Espanya incorporant-se a la zona nacional, el primer que fa és traslladar-se a Burgos. Després s'instal·la a Sevilla mentre el seu fill visita els fronts de guerra, on realitza documentals pel cinema. Eduardo Marquina va ser nomenat President de la Junta Nacional de Teatros y Música i de la Sociedad General de Autores, i comença a preparar el seu discurs d'ingrés a la Real Acadèmia Espanyola, per a la qual havia estat elegit en el 1931 sense que arribés a prendre possessió abans.
El 3 d'agost de 1939, sota la presidència de José María Pemán, llegeix el seu discurs d'ingrés a la Real Acadèmia Espanyola que versaria sobre Lope de Vega. De nou torna a Madrid on continua la seva activitat literària. Li demanen un sonet dedicat a José Antonio que havia de publicar-se en "la Corona de sonetos en honor de José Antonio Primo de Rivera". És el primer d'un tríptic i el més conegut. Els altres dos són poc coneguts. Va titular el primer ""Caído por España" i el segon "En su sacra del Escorial".
De la seva producció dramàtica destaca "La Santa Hermandad" en el 1939, amb indubtables encerts de recreació ambiental i que va continuar la seva preferència temàtica pels drames històrics en vers. A Madrid estrena també "El estudiante endiablado".

En el cinema cal destacar els seus guions: "Su hermano y él" estrenada en el 1941 ", El Clavo" estrenada en el 1944, "Serenata Española" estrenada com obra pòstuma en el 1947 i amb guió compartit amb el seu fill i "Deseada" estrenada com última obra pòstuma en el 1951 amb guió compartit amb Roberto Gavaldón, que és la història de dues germanes que son rivals per l'amor d'un mateix home, arribant a prendre mesures dràstiques amb l'objectiu de fer feliç a l'altra.

 

Programa de la pel·lícula: Deseada


Escriu "Pasos y trabajos de Santa Teresa de Jesús" en el 1943, que estarà recollida en tres peces dramàtiques titulades: "La alcaldesa de Pastrana" obra en un acte, "Las Cartas de la Monja" i "La muerte en Alba". Li seguiran "El último día" que s'estrena en el Teatro Español, "Por los pecados del rey" comèdia en tres actes i "Cuento de una boda".

Al final de la seva vida, es va empapar de diferents sentirs i cultures, viatjant per diferents paisos europeus i americans. Viatja per Iugoslàvia, Hongria, Àustria, Txecoslovàquia, Dinamarca i Holanda. És conferenciant, recitador il·lustre i President de l'Associació d'Escriptors.
El seu poema dramàtic "María la viuda", el va fer escrivint-lo a poc a poc, i es troba dintre del que poguéssim dir teatre religiós. S'estrena aquesta obra amb enorme èxit en el Teatro Lara i aconsegueix, a més d'aplaudiments, la Cruz de Alfonso X el Sabio. A Barcelona l'Ajuntament li concediria la Medalla d'Or de la ciutat.


Altres obres de la seva producció són: Abate Prevost, Agua en cisterna (novel·la), Antología poética, Augusto Rodín, Beso de oro (conte), Cantiga de serrana, Como las abejas, Corneja siniestra, De cerca (comèdia en un acte), El alma de Sixto (novel·la), El Cid y Roldan, El galeón, El milagro, El reverso de la medalla, El secreto de la vida (paisatges futuristes), Fin de raza (conte), Fruto bendito, Jesús que vuelve, La apuesta, La caravana, La casa cerrada (novel·la), La enemiga (comèdia en tres actes i traducció de l'obra de Darío Nicodemi), La hiedra (tragèdia vulgar, en tres actes), La misa azul (novel·la), La muestra (conte), La pasión de Mister Castle, La reina mujer (Isabel la Católica), Las flores de Aragón, Rosas de sangre (conte), Un caballero desconocido (novel·la), Un niño malo (novel·la), Una mujer (comèdia en tres actes) i Vida de Rance (traducció de François-René de Chateaubriand).

 

"La hiedra" dedicat a Margarida Xirgu


Al juny de 1946 va ser nomenat ambaixador extraordinari per a assistir a la presa de possessió del nou president de Colòmbia, Mariano Ospina Pérez. En aquest viatge l'acompanyaria també el seu fill Luis. La seva estada a Colòmbia és un èxit. Recita versos d'amor, d'Espanya i Amèrica. Un dia arriba a dir que <<en sólo un mes he recitado aquí más que en toda mi vida>>. Una nit s'ha sent malament, el seu fill està al seu costat. Millora a l'endemà i comença a pensar en el retorn a Espanya. Però abans ha de complir altres compromisos. Va a Cartagena d'Índies i a Medellín. En aquestes dues ciutats parla i ofereix recitals. Es trasllada després a Costa Rica i Puerto Rico. La seva missió com representant oficial de l'Estat Espanyol ha acabat; però està pròxim a celebrar-se un Congrés Internacional d'Autors i Compositors a Washington i Marquina ha d'anar representat al Teatre Espanyol.
Sempre acompanyat del seu fill, es trasllada a Estats Units. Es dirigeix a Washington i el seu fill, com home de cinema, a Hollywood. Van quedar en veure's a Nova York per a embarcar en el Marquès de Comillas rumb a Espanya. La trobada de pare i fill es produeix, tal com havien planejat, en la ciutat dels gratacels i aquí el poeta sofreix un atac al cor que arriba a superar després de rebre els primers auxilis. Encara passen uns dies en aquella ciutat esperant l'arribada del transatlàntic que s'ha retardat a L'Havana. Quan ja ho tenien tot llest, doncs el dia per a embarcar ja estava prop, torna a sofrir un altre atac al cor, que aquesta vegada no aconsegueix superar. Mor en la ciutat de Nova York el 21 de novembre de l'any 1946, d'un infart de miocardi. El poeta havia parlat aquell dia amb el periodista Francisco Lucientes. Li va contar coses de la seva família, de les seves obres, dels seus projectes literaris: <<Ya sabe usted que, aunque tengo sesenta y pico de años -del pico no hablemos-, he de trabajar todos los días, porque vivo casi al día>>. Entretant, el Marquès de Comillas atracava en el port de Nova York. Inútil arribada perquè al poeta li havien faltat dies. No obstant això, les seves restes regressarien en el mateix vaixell que ell havia esperat amb impaciència. El 4 de desembre el Marquès de Comillas toca port. Era el de La Corunya i les sirenes del vaixell anuncien la seva arribada. El cadàver és traslladat a l'Ajuntament on queda instal·lada la capella ardent. Se celebra una missa corpore insepulto i una vegada finalitzada es procedeix al trasllat de les restes fins al furgó del tren exprés de Madrid. Davant un gran silenci arriba el fèretre a la capital d'Espanya i és rebut per autoritats i amics. Després, per la Ronda de Segòvia va marxar la comitiva fins a l'Estació del Mediodia on va quedar instal·lada la capella ardent. El cadàver seria amortallat amb un hàbit de franciscà i embolicat en la bandera espanyola, com feia temps havia demanat al seu fill. El seu cadàver va ser inhumat en la Sacramental madrilenya de San Isidro el 7 desembre de 1946. Actors i autors, representants de les entitats culturals i artístiques, van vetllar el cos del poeta. Es van celebrar misses per la seva ànima, assistint a una d'elles el Jefe del Estado que va voler testimoniar el seu profund pesar per la defunció de l'il·lustre poeta i donar personalment el condol als seus familiars. Els funerals van tenir lloc en el temple de San Francisco el Grande i les seves restes descansen en el panteó d'homes il·lustres que posseeix en el cementiri de San Justo, la Sociedad de Escritores y Artistas.


Alguns texts han sigut extrets de <<Margarita Xirgu. Una biografia>> d'Antonina Rodrigo.

 

 

XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos

 

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.