Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

Anècdotes i percepció familiar de la personalitat de Margarida Xirgu

 

David Xirgu (nebot nét de Margarida Xirgu)

( tret del documental Margarida Xirgu , la desterrada )

Es va morir quan jo tenia nou anys. I l'únic que recordo són fotos de quan ella ja era gran... La tia d'Amèrica. I per a mi era com algo molt eteri. Sabia que hi havia una tia a Amèrica, però era molt, molt estrany, com algo que no hi fos, com un déu, com una cosa que no existia ... L'altre dia somiava que ella estava allà i m'estava esperant, i que la coneixeria per fi.

A mi el que em fa més gràcia és arribar allà i veure algú que hagi treballat amb ella, que hagi tingut sensacions a dalt d'un escenari amb ella, i que em pugui donar la seva versió. Em fa més gràcia que llegir una biografia.


El moment que l'Estela Medina es va aixecar per recitar García Lorca va ser el moment més proper al que es podia assemblar la Xirgu fent teatre, aquesta cosa que jo m'havia imaginat de moltes maneres, però no en tenia ni idea de com imaginar-m'ho! A mi se'm va posar tota la pell de gallina i se'm van negar els ulls.

Evidentment que tenia moltes ganes de tornar a la seva terra i de veure tota la seva família, i tots els que havien nascut que no havia pogut conèixer, no? Però també es va trobar amb gent que allà l'adoraven i que la van ajudar molt i l'estimaven molt, estava com a casa seva.


El sentiment que tinc ara, després d'aquest viatge,a Montevideo, és agredolç, perquè ara la meva tia m'és molt més propera, però tinc moltes coses que hauria de parlar amb ella i no ho puc fer, i això és una pega. Jo, que no sóc així, molt sentimental i totes aquestes coses, és molt fort perquè t'arriba molt a dins.

 

 

Laura Prats Prat (néta d'una neboda de Margarida Xirgu)

( tret del documental Margarida Xirgu , la desterrada )

El que m'ha cridat molt l'atenció és que era una persona molt creient. Anava a missa...

Jo crec que el que explica a les cartes, a vegades és per qüestions de feina, sempre diu: "Vull tornar, però ara tinc feina." Després, una altra vegada, "estem preparant un viatge, però l'hem hagut de cancel·lar per motius de salut". Hi ha vàries raons, i sí, també poques ganes tenia de tornar com la gran actriu, no? Tenia ganes de venir aquí i estar tranquil·la, ser la senyora Ortín i que no hi hagués molt de rebombori, i suposo que això també li feia una mica de por.


 

Xavier Rius i Xirgu (nebot nét de Margarida Xirgu)

( tret del documental Margarida Xirgu , la desterrada )

Jo, evidentment, no la vaig conèixer, però em vaig cartejar amb ella. Quan jo li parlava que, bueno, que al final vaig acabar estudiant enginyers, em va dir: "Això m'agrada, perquè deu ser una cosa molt difícil. I a mi sempre m'han agradat els personatges difícils, no?"

Jo crec que l'any 49 hauria pogut ser l'any que hagués tornat la tia. Va ser l'any que el tio Ortín va venir a Espanya i se li van tornar tots els béns incautats, entre ells la casa. Però una de les coses que la va frenar va ser aquest article del César González Ruano publicat al diari Arriba i que també va reproduir La Vanguardia. La deixava bastant malament, no? I m'imagino que això la va refredar.

Clica aquí: Vivències

 



Ester Xirgu (neboda néta de Margarida Xirgu)

La Margarida, la tia d'Amèrica que li dèiem de petits, era una dona amb caràcter. Quan nosaltres trèiem el geni la mare ens deia: "ja et surt el cop de geni de la Xirgu"! aquest geni el canalitzava al teatre i és el que la feia peculiar, única, tenia una força natural que transmetia al públic.

Nosaltres la admiràvem i la vèiem com una dona independent, segura, lluitadora; per a mi un referent com a persona. Va trencar molts esquemes i va passar pel davant el que ella volia, els seus principis. En aquest sentit molt avançada en les seves conviccions pels temps que vivia. Per una altra banda també era una persona senzilla a qui li agradava passar desapercebuda i amant d'una vida tranquil.la quan no treballava.

També ens explicaven que li deien "la roja", que va haver de marxar quan la guerra i que no podia tornar per raons polítiques. Quan hagués pogut tornar ja no s'hi va veure en cor i, a més a més, ja estava molt integrada al seu país; Uruguai, allà l'estimaven i l'adoraven.

Recordo que quan va néixer el meu germà la tia va enviar un telegrama el mateix dia dient que estava molt contenta perquè el cognom Xirgu seguia.

La Natàlia Valenzuela, que havia estat cambrera de la tia, ens portava a veure teatre a mi i els meus cosins Jordi i Xavier. A l'acabar l'obra ens feia passar al camerino a saludar els actors amics i deixebles de la Xirgu. Recordo molt a l'Amèlia de la Torre, l'Enrique Diosdado, l'Ana Diosdado i l'Alberto Closas.

Quan va morir la tia Margarida en Miquel Ortín, el seu marit, va venir a Badalona a entregar uns records personals d'ella i aleshores el vaig conèixer.

Actualment autora de la web www.margaritaxirgu.es i www.margaridaxirgu.cat

 



Roser Xirgu i Rico (neboda de Margarida Xirgu)

( tret del documental Margarida Xirgu , la desterrada )

És que es transformava, ella, quan entrava a l'escenari. L'estaves veient al camerino, dient-te coses i això. I quan la veies que sortia, deies: És una altra.

Ella ho sentia des de nena, tota la seva vida. I no li venia la vocació des de casa, perquè no hi havia ningú que hagués sigut actor. Ja et dic, ho portava a la sang, es pot dir.

El Jacinto el recordo, perquè havia vingut molt aquí a casa.
Venia a dinar. Aquí a casa era com un hotel. I quan va ser més famosa, la meva mare m'explicava que els dies d'estreno aquest pati quedava ple de paneres de flors, però així com us ho dic, ple, diu que es tocaven.

Amb en Federico García Lorca, ella, em sentia que pujava cap a dalt, em deia: "Roser, vine, que som aquí, al quarto de bany!" Hi vaig i em trobo el Federico amb el cap en el lavabo i la cara tota blanca. La tia li havia fet una mascareta. I a mi, és clar, allò em va xocar molt.

Van dir que ella era d'idees polítiques i la tia no n'era, et puc dir que gens, de política. L'únic que va fer és que, durant la guerra, ella va fer unes comèdies en benefici dels d'aquí, per Espanya, pels del cantó dels rojos, diguem.

Jo anava cada diumenge a missa amb ella a Santa Maria. Hi anava molt, amb ella, molt. I era molt creient, ja ho crec.

Doncs jo crec que la tia no va tornar per por, perquè ara vosaltres ho veieu d'una manera, però a llavors tots en teníem una mica, de por.

 

 

Susanna Prats Prat (néta d'una neboda de Margarida Xirgu)

La iaia Margarita, la meva àvia, neboda i fillola seva, li deia "la tia". No en parlava massa, o al menys aquest és el record que jo en tinc. Em sembla mentida la poca trascendència que tenia a casa la figura de l'actriu, però suposo que això deu passar a totes les famílies on hi ha personatges il·lustres, que la proximitat els hi treu misteri, perquè per a nosaltres no deixava de ser "la tia". No en parlava massa, però tenia el tresor de l'àlbum d'autògrafs que la seva padrina li havia regalat i que s'havia endut pel món, omplint-lo de signatures, dibuixos, escrits de tants personatges alguns dels quals, com ella, van haver de deixar la seva terra. M'agradava molt mirar-lo amb ella, demanar-li de qui eren les signatures que no entenia, veure dibuixos, llegir poesies… i em semblava especialment emocionant estar llegint, en un àlbum que era de la meva àvia, noms de personatges que havia estudiat a l'escola o a l'institut i que ells mateixos havien estampat amb una dedicatòria en forma d'escrit, dibuix o fins i tot, cançó.

A la iaia li agradava explicar anècdotes divertides, com la d'una nit en que l'actriu estava convidada a sopar a una casa important de Madrid, crec. Se li va acostar la minyona amb una safata de lluç i li va dir: Quiere merluza la señora? I la tia li contestar: Oiga, merdusia lo será usted!

També deia que la tia no feia política, que no n'havia fet mai i que es va quedar a Amèrica perquè va dir que no tornaria mai a un país on es mataven nens, referint-se a Federico Garcia Lorca.

Ja veieu, amb tot això la imatge que jo tenia de la tia era la d'una actriu important, però planera, bona persona per damunt de tot. Ara se'm posa la pell de gallina, quan veig la devoció que li tenen a segons quins llocs, els homenatges que li fan i la importància de la seva carrera com actriu, directora o propietària de companyia en l'evolució del teatre. He estat, amb altres membres de la família, al Festival de Teatre de Mérida, que li ha dedicat aquesta edició i he après un munt de coses sobre ella en la magnífica exposició que han realitzat. No es poden descriure les emocions viscudes, són moltes, gairebé totes bones, exceptuant un regust amarg al veure tot això tan lluny de casa.

No només va ser una gran actriu, sinó que va revolucionar el món del teatre, quan va confiar en altres tècnics tasques que fins el moment es reservava el propietari o director de la companyia (la direcció d'escena, per exemple) professionalitzant-lo i donant-li més qualitat. Va viure molts anys a Badalona i no va poder tornar d'una gira per Amèrica per la guerra civil. Garcia Lorca l'havia d'acompanyar en aquell viatge i a última hora va decidir quedar-se. Mai va superar l'assassinat del poeta, dramaturg i gran amic, a qui va estrenar obres de teatre amb les que no s'atrevia ningú.

Aquest any ha estat homenatjada al Festival Internacional de Teatro de Mérida, amb una exposició fantàstica i uns actes molt emotius, que vàrem poder disfrutar uns quants de la família que hi vàrem assistir. Sorprèn el reconeixement que té lluny de casa seva i el poc que s'en parla aquí.


 

Jordi Rius Xirgu (nebot nét de Margarida Xirgu)

La meva esposa, Marisa Mas, i jo, Jordi Rius Xirgu, nebot nét de Margarida Xirgu, hem redactat aquest article amb la intenció de posar a l'abast de tothom uns documents que, creiem, poden contribuir a ampliar els coneixements sobra història del teatre i les arts escèniques en un període apassionant, tant des d'un punt de vista artístic com també històric, del nostre país. Tanmateix ens agradaria que aquest treball fos un testimoni d'agraïment envers la nostra cosina Ester Xirgu que, amb la seva dedicació i entusiasme, ens ha engrescat a tots amb el projecte del web de la família Xirgu per tal de retre el merescut homenatge que mai li hem pogut fer a la nostra il·lustre avantpassada.

Clica aquí: Bodas de sangre: Escenografia i figurins de José Caballero

 

 

Sílvia Gàmiz Prat (néta d'una neboda de Margarida Xirgu)

Hola.
Sóc Sílvia Gàmiz Prat. La meva iaia era la neboda i fillola de Margarita Xirgu.
La iaia parlava poc de la “tia Margarita”, però sé que la tenia molt present. Al bufet del menjador hi havia una foto seva amb el seu marit.
Jo tenia 6 anys quan va morir Margarita Xirgu i en vaig sentir parlar poc. La foto sabia que era de la tia Margarita, però no li donàvem més importància.
De més gran vaig gaudir molt mirant l'àlbum d'autògrafs i dibuixos d'escriptors i pintors que havien treballat amb la tia Margarita i que la iaia tenia com un petit tresor.
M'explicava de qui eren les signatures i jo em meravellava de veure els noms d'aquells personatges, lloats arreu i estudiats a l'escola.
Sempre m'ha agradat dibuixar i també vaig gaudir molt dels dibuixos que hi havia a l'àlbum i sobretot dels figurins i decorats que havia dibuixat l'avi Miquel i la iaia conservava en una vella carpeta. També recordo un dibuix fantàstic d'una gitana, que Dalí li va donar a la tia i estava penjat a casa la tieta Roser.
Els miràvem juntes i m'ho passava molt bé.
M'explicava que l'acompanyava al teatre alguna vegada i rera les cortines veia les obres i li havia presentat algun d'aquells grans escriptors i actors.
Recordo la casa de la tia Margarita tal com era antigament, les rajoles de la paret, el cancell de ferro forjat, la barana de fusta i el badiu.
El badiu que la iaia deia quedava ple de flors de tots els admiradors de la tia Margarita
El badiu on nosaltres també vam jugar buscant la tortuga Cleopatra.
I m'enrecordo també de l'anècdota que explica la meva cosina Susana, de la safata de lluç ( merluza i la tia va dir : merdusia? no gràcies).
I a part de iaia una de les coses que em va apropar a la tia Margarita va ser la Natàlia i els llibres d'aquests grans escriptors i poetes.
La Natàlia era molt divertida, va passar un estiu a Centelles amb la iaia i ho recordo com una vivència única, però està com en un núvol perquè jo era petita.

De més gran vaig remenar i llegir molts llibres de la iaia.
I vaig trobar el ROMANCERO GITANO de LORCA.
En obrir-lo, veig escrit en tinta negre, amb lletra pulcra i claríssima:

Para mi Margarita.... de su Federico ( emoció indescriptible).

 

 

 

arbre genealògic familiar

clica aquí per veure'l més gran

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.