Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

55.ALEJANDRO CASONA

 

Alejandro Rodríguez Álvarez, conegut com Alejandro Casona, va néixer a Besullo - Cangas del Narcea, Astúries, el 23 de març de 1903, va ser dramaturg i poeta pertanyent a la Generació del 27. Besullo, fonamentalment, era un lloc de pagesos i pastors. El seu avi era ferrer. Era d'una família pobra que posseïa una vella casa pairal que, per ser la més gran del lloc, era anomenada per tots "la casona". Els seus habitants van ser sempre els Casona.

Va ser fill de pare i mare mestres, que duien una vida molt modesta, molt modesta. El difícil és que en les circumstàncies que vivien, no podien tenir una escola en el mateix lloc junts. Havien de viure per obligació separats i llavors els nois havien d'estar unes vegades amb el pare i altres vegades amb la mare, com si fos un matrimoni divorciat. Va passar els seus primers cinc anys de vida en el poble asturià de Besullo on va néixer, després a Luarca, Miranda, Villaviciosa i Gijón. En l'Institut Jovellanos d'aquesta última ciutat, comença els seus estudis de Batxillerat i allí acaba els dos primers anys.


Va ser aleshores quan va veure teatre per primera vegada. I això el va intranquil·litzar d'una manera terrible, fins a l'extrem que no va poder dormir. Havia descobert quelcom sensacional, un món meravellós, no en el sentit que pogués pensar que mai pertanyeria a aquest món, sinó que allò li semblava millor que cap llibre de contes, millor que cap novel·la, millor que res del que havia vist en la seva vida, fins aquell moment.

Va viure a Levante cinc anys, la joventut dels quinze fins als vint. Allí estava el vell Teatro Romea. I en aquest vell teatre, es va instal·lar cap a l'any 1917, el Conservatori de Música i Declamació. Un amic seu actor, Antonio Martínez Ferrero, li va dir: <què no véns pel conservatori? Estudia teatre, que t'agradarà>>. El teatre va començar a temptar-li com actor. Llavors no va pensar a escriure pel teatre, encara que escrivia algunes coses; però coses molt petites. L'afició a representar sí va ser molt forta, molt gran, fins al punt que amb Martínez Ferrero, va decidir escapar-se un dia per a dedicar-se els dos al teatre, a ser còmics. Ja sabien que no els anaven a autoritzar a casa, i no va haver més remei que saltar per la finestra. Es van escapar junts, una nit, cap a San Pedro del Pinatar, on havia una companyia. Horrorosa companyia! Necessitaven dos nois per a fer dos papers, i els van contractar. Després els van deixar per allí, abandonats, passant fam, una fam feroç. Van haver de tornar caminant a casa; però aquesta afició a representar, l'afició d'actor li va quedar sempre. Alejandro li semblava que era molt mal actor. Dirigia bé, donava bé la rèplica als actors quan els estava ensenyant a fer una comèdia, però d' aixòa interpretar-la ell…

 

Alejandro Casona
Foto Web Alejandro Casona. Docuteca

 

Els seus pares van ser destinats de mestres a Palència i a Múrcia, on acaba el Batxillerat el 1920 i, finalment, a León, al poble de la seva mare. El 1920 Alejandro R. Álvarez, publica el seu primer romanç històric "La empresa del Ave María", premiat en uns jocs florals de Zamora i aparegut a Múrcia en la revista "Polytechnicum". A Múrcia, en els últims curses de l'Institut, durant el preparatori en la Facultat de Filosofia i Lletres i en el Conservatori de Música i Declamació, comença a perfilar-se un nou i per a ell definitiu ambient. Les seves naixents afeccions literàries troben allí mestres que li aconsellen i orienten -Andrés Sobejano, Dionisio Sierra, Jara Carrillo...- i amics que li contagien el seu entusiasme boig pel teatre: Antonio Martínez, Pellicer, Prior, Julio Reyes, Pepe Martínez Gilabert... Casona deia: <<Todos ellos -los maestros- y vosotros -los amigos-, cada uno un poco, habéis tenido la culpa de que yo tomara este camino del teatro>>.

Va estudiar Filosofia i Lletres en les universitats d'Oviedo i Múrcia. El 1922 entra a l'Escuela Superior de Magisterio de Madrid i es gradua en la mateixa. Alejandro es farà mestre com tots els seus germans i durà ja per a sempre ficada en la sang aquesta vena pedagògica. El 1926 publica el llibre de poemes "El peregrino de la barba florida", sent el seu treball de fi d'estudis aquest mateix any "El diablo en la literatura y en el arte". A Madrid es fa Inspector després de quatre anys d'estudis, en els quals no abandona la seva creació literària. A part d'alguns assaigsges incipients, dóna cim probablement abans de concloure els seus estudis a la capital a "Otra vez el Diablo", obra que queda finalista en el concurs per a escriptors joves convocat per l'ABC el 1928. Segueix un any de pràctiques a Madrid durant 1927 i el 1928 és destinat al La Vall d'Aran, a Les, pel Ministerio de Instrucción Pública, com Inspector d'Ensenyament Primari. Allí va fundar, amb els nois de l'escola, el teatre infantil "El pájaro pinto", realitzat a força de repertori primitiu i comèdia del l'art. Aquest lloc, per a una persona madura i feta, era molt difícil; però quan es tenen vint-i-quatre anys no hi han dificultats de cap gènere. Que més volia ell?. Sortia amb esquís per la finestra. Aquella vida, obligat a silenci constant, el va fer envoltar-se de llibres, romandre assegut al costat de la xemeneia amb foc. La casa era confortable i en ella va tenir quelcom tan important per a l'estudi, com és la intimitat.

 



Dibuix de Casona de Goico Aguirre.

Web Alejandro Casona. Docuteca


Quelcom constant en el seu caràcter va a ser el seu inesgotable altruisme, font d'energia per a dedicar la seva atenció i el seu poder moral, oficial i econòmic, a treballar per accions de solidaritat humana i social.

Es va enamorar molt jove i va voler casar-se. El sou que tenia llavors era molt petit, insuficient. Estava establert llavors, una remuneració especial pels mestres espanyols que ocupessin el seu magisteri en llocs llunyans, com Canàries, o difícils de viure, com la Vall d'Aran. A l'octubre de 1928 contrau matrimoni a Sant Sebastià amb Rosalía Martín Bravo, condeixeble seva de l'Escuela Superior de Magisterio de Madrid.

En la Vall d'Aran es queda Alejandro tres anys, en els quals escriu entre altres coses, "La sirena varada" i "El crimen de Lord Arturo", primera aquesta de les seves obres representada en públic, a Saragossa el 1929, com una adaptació d'Oscar Wilde. Tradueix també peces breus d'August Strindberg per aquella època. El 1930 neix la seva filla Marta i des de la publicació del seu llibre de poemes "La flauta del sapo" en aquest any, utilitza en la seva vida artística i de relació, el pseudònim Casona.

Després d'uns mesos d'estada en la seva Astúries natal i a León, Alejandro Casona obté el 1931, per oposició, una plaça en la Inspecció Provincial de Madrid, on fixa la seva residència fins al començament de la Guerra Civil. Aquest mateix any es proclama la II República i es funda el 29 de maig, el Patronato de Misiones Pedagógicas. El 1932 Casona va guanyar el Premi Nacional de Literatura pel seu llibre de proses infantils "Flor de leyendas". Ja havia conreat la lírica dintre del Postmodernisme amb "El peregrino de la barba florida" el 1926 i "La flauta del sapo" el 1930.

A Casona se li encarrega de dirigir el Teatro del Pueblo el 1933. Era un teatre ambulant, marc excel·lent per a la realització de les seus ideals, tant artístics com pedagògics, humans i espanyols. El Teatro del Pueblo -teatre i cor- el formaven uns cinquanta nois i noies, estudiants de les diferents universitats, facultats i escoles. No cobraven res, i a més, es duien el menjar de casa. Va haver molta gent que creia que anaven a divertir-se. Les "Misiones Pedagógicas" van ser una fundació del mestre Manuel Bartolomé Cossío, el llibre del qual sobre El Greco era ben conegut. Casona va dir d'ell: <<Era un hombre muy viejo, de setenta y muchos años, cuando yo le traté. Estaba tendido sobre una tabla, con el cuerpo escayolado. Debía de padecer alguna enfermedad de columna vertebral. Estaba como en un potro de tortura; pero que él llevaba con una sonrisa maravillosa, como si no existiera en su cuerpo ni el dolor. Vivió siete u ocho años más. Una de sus creaciones fue el teatro popular. Había millares de aldeas en España que no conocían el teatro, porque no lo habían visto nunca. Don Manuel me decía: "¿Tú no dices que te sacudió el teatro la primera vez que lo viste?" "¿No me contaste que aquella anoche en que viste la primera representación teatral no pudiste dormir?" "A los campesinos debe producirles algo igual. Hay que hacerlo." Y lo hicimos... "La Barraca" iba a poblaciones castellanas que tenían un teatro un poco decente, un poco sin cultivar, o de malos repertorios. Allí daban Lope bien presentado, modernamente hecho. Nosotros íbamos a llevar el teatro a los campesinos analfabetos que no sabían lo que el teatro era y que, por tanto, lo veían por primera vez. Por esa razón nuestro repertorio tenía que ser forzosamente más simple, piezas cortas con música y pequeñas danzas. Lo difícil era crear este repertorio, que no existía. Así pusimos en escena los "Juicios de Sancho Panza en la ínsula Barataria", y otras cosas que estábamos seguros que iban a merecer una atención del pueblo, del pueblo auténtico, del pueblo aldeano, del pueblo sin libros, del pueblo virgen al que le llegaba por primera vez el teatro... Durante los cinco años en que tuve la fortuna de dirigir aquella muchachada estudiantil, más de trescientos pueblos en aspa desde Sanabria a La Mancha y desde Aragón a Extremadura con su centro en la paramera castellana, nos vieron llegar a sus ejidos, sus plazas o sus porches, levantar nuestros bártulos al aire libre y representar el sazonado repertorio ante el feliz asombro de la aldea.>>. El Teatro del Pueblo creava al seu pas biblioteques en les escoles o llocs a propòsit, es distribuïen fonògrafs i col·leccions de discs de música clàssica i popular. En seixanta pobles es va exhibir un museu ambulant, format per reproduccions d'obres mestres de la pintura de totes les èpoques, procedents en la seva majoria del Museo del Prado. El Teatre va ser dirigit per Alejandro Casona i el Cor per Eduardo Martínez Torner. Els encarregats duien un "tabladillo" de fàcil muntatge, de quatre per sis metres, que ràpidament era ensamblat pels propis actors.

Quan va acabar "La sirena varada" Alejandro Casona va venir del La Vall d'Aran a Madrid diverses vegades, a veure a un empresari i a un altre. Era inútil. Cap havia escoltat el seu nom, cap el coneixia. Ningú volia ni llegir l'obra. "No serveix per res" li deien. Aquell panorama el va fer renunciar una mica a la idea d'estrenar-la. Llavors se li va ocórrer enviar la comèdia a un català que tenia el Teatre Íntim de Barcelona anomenat Adrià Gual, un home molt intel·ligent, molt preocupat de la temperatura del teatre a Europa i a Espanya. Aquest home li va escriure immediatament i la seva carta el va enlluernar. Li deia en ella que calia estrenar la comèdia fora com fora. Com seria la seva sorpresa quan, poc temps després va rebre una carta de Margarida Xirgu, que va conservar sempre com un tresor. Ja era bonic rebre una carta d'aquella actriu il·lustre, ni més ni menys que a la Vall d'Aran! Li deia que havia llegit l'obra i que ella es comprometia a estrenar aquesta comèdia. No sabia quan. Li anticipava, no obstant això, que quan hagués una conjuntura favorable, i que possiblement seria en el Teatro Español de Madrid.

El 1933 "la sirena varada" va quedar finalista del Premi Lope de Vega, l'altra comèdia finalista era de Camón Aznar. Es titulava "Alejandro Magno" i era un drama històric. "La sirena varada" era una comèdia moderna. La comèdia de Camón Aznar era grandiloqüent; una comèdia d'època. Camón Aznar, professor universitari important, culte, feia pensar per endavant que el premi anava a ser per a ell. "Alejandro Magno" no era el que calia fer en el teatre. Però "l'espia" d'Alejandro Casona li va dir que el premi s'havia concedit a Camón Aznar. Era angoixant estar nedant i nedant per a acabar ofegant-se en la riba. Alejandro Casona va plorar i va dir: <<¡Créanme que me sacudió mucho aquello! Claro que me conformé, diciendo: "¡Qué se le va a hacer!" Estaba cayendo la tarde ya y tomé un tranvía para ir a mi trabajo. De pronto veo al vendedor de periódicos con un ejemplar de "La Voz". Un señor delante de mí, lo compra". Alargo el cuello y veo cómo pasa una página, cómo pasa otra, y al doblar así, veo en letras muy grandes: "Premio Lope de Vega: 'La sirena varada' de Alejandro Casona". Agarré el periódico, diciendo al señor: "Perdóneme un momento." Ni que decir tiene que el señor creyó que yo estaba loco. No sé cómo me vino la información anterior, ignoro el error que pudo haber, porque en ningún momento se dio el premio a Camón Aznar. El premio me lo habían dado a mí, allí estaba. La comedia tuvo mucha repercusión fuera de España, porque no habían transcurrido dos meses cuando ya se había estrenado en París y en Roma. De modo que después de tanta angustia, de tanta espera, el teatro se abrió para mí de la noche a la mañana, en un minuto y de par en par. En el término de dos meses el resultado era el siguiente: estreno en el teatro Español de Madrid, París, Roma… ¡Qué más podía esperar!>> El 1933 Alejandro Casona va rebre de l'Ajuntament de Madrid el Premi Lope de Vega per la seva comèdia "La sirena varada". El Premi Lope de Vega significava llavors, una petita fortuna, doncs la seva quantia en metàl·lic era de 10.000 pessetes.

El 1934 és, segurament, un any clau en la vida d'Alejandro Casona. "La sirena varada", comèdia dramàtica en tres actes, és estrenada triomfalment en el Teatro Español el 17 de març per la companyia Xirgu-Borrás. Tots els periòdics saluden l'aparició d'un destacat valor, que ve a inocular sabia nova al decaigut teatre espanyol. Transcorre l'obra en un ambient d'esnobisme i bon humor. Ricardo, el esnob, viatger i somiador, cansat d'enfrontar-se amb la realitat, vol fundar una república d'éssers extravagants, doncs troba "que la vida és avorrida i estúpida per falta d'imaginació. Massa raó, massa disciplina en tot". I ha pensat que, en qualsevol racó, hi ha mitja dotzena d'homes interessants, amb fantasia i sense sentit, que s'estan podrint entre els altres. "Doncs bé, jo vaig a reunir-los en la meva casa, lliures i absurds. A inventar una vida nova, a somiar impossibles. I tots amb mi, en aquesta casa: un asil d'orfes del sentit comú". Així pensa Ricardo. S'aïlla en una casa de camp, en companyia d'un criat molt familiaritzat amb els seus capritxos; amb un fantasma que per les nits ocupa la seva comesa; un pintor que duu els ulls embenats per a oblidar els colors i inventar altres, i un vell pallasso, el pare de Sirena. Sirena és un personatge no previst en la farsa del senyoret. Una nit apareix per una finestra i assegura que arriba de la profunditat del mar i ve a la recerca del seu amor: Ricardo. L'excèntric, que no la coneix, queda fascinat per la seva bellesa i per la fantasia de la seva bogeria marina. L'àgil, poètic, intens diàleg; la novetat de la bastida artística, el seu misteri, la intriga, l'encant dels seus personatges, van consagrar a Alejandro Casona com un innovador de l'escena espanyola. El decorat de Burmann, molt a to amb la intriga de l'obra, va contribuir al doble èxit: el dels personatges i el de l'autor. El repartiment de l'obra va ser: Sirena (Margarida Xirgu), Samy (Enric Borràs), Ricardo (Pedro López Lagar), Don Florín (Alberto Contreras), El fantasma Don Joaquín (Fernando Aguirre), Daniel (Enrique Guitart), Pipo (Enrique Álvarez Diosdado) i Pedrote (Fernando Porredón). Margarida Xirgu va ser la sirena somiada pel seu autor, el mestre dramaturg, a la qual aquest va dedicar la seva obra: <<A Margarita Xirgu, sirena de mar y tierra>>.

 

Margarida Xirgu, Pedro López Lagar i Enric Borràs interpretant "La sirena varada"

Decorats de "la sirena varada" fets per Sigfrido Burmann.

Fotos Institut del Teatre de Barcelona

Margarida Xirgu i Pedro López Lagar interpretant "La sirena varada"


D'esquerra a dreta: Ángel Lázaro, Enric Borràs, Jacinto Benavente, Margarida Xirgu, Cipriano Rivas Cherif, Manuel Machado, Manuel Abril i Alejandro Casona a la nit de l'estrena de La "sirena varada".

Foto biografia F. Foguet.

trobada per Marçal Font i Espí

 

El 1935 Alejandro Casona estrena "Nuestra Natacha" a Barcelona i va ser un èxit clamorós, no de puresa literària i poètica com "La sirena varada", sinó un escàndol públic, de grans ovacions, d'aplaudiments, d'interès, perquè venia a renovar una estudiantina, que venia a ser en el seu moment l'estudiantina de "La casa de la Troya". Clar que les coses havien canviat. Allò era una residència d'estudiants, no una pensió. La comèdia estava feta d'altra manera, però tenia aquest mateix tipus de cosa, de vida estudiantil, molt autèntica i tocant una nafra de la pedagogia espanyola, que era evident que estava a l'abast de tot el món i ningú la havia tocat. Amb el compromís d'ajuda a Natacha durant tot un any, Mario, Fina, Somolinos, Rivera, Encarna, Aguilar, Flora, Francisco i Lalo construiran el somni plantejat per Natacha, aïllats en una finca abandonada, que Lalo enamorat d'aquesta deixa al grup. Al llarg de l'obra, hi ha al·lusions a revoltes estudiantils davant de la Facultat de Medicina de San Carlos; manifestacions de rebot als uniformes i a la jerarquia de classes; una noia desemparada que és violada per un senyoret borratxo irresponsable i decadent; desgraciats reclusos en un reformatori extremadament sòrdid; un adolescent que utilitza la violència física com arma desesperada davant les injustícies i penes que li ha ofert la seva trista infància; un sens fi de sentències en contra de qualsevol classe de repressió i a favor d'una idea apologista de la llibertat ontològica i social, de vegades a manera de discurs polític: "Els homes lliures no prenen res ni per la força ni per almoina. Que aprenguin a aconseguir-lo tot pel treball". La seva difusió, en tan sols dos anys, va superar les cinc-centes representacions. Va ser el seu triomf més popular, el que va fer més soroll.
El 2 de febrer de 1935 els amics entranyables de Margarida Xirgu van emplaçar a una representació de "Yerma" als amics i simpatitzants de l'actriu, en lloc d'un banquet i d'un homenatge en el seu honor, per a no enverinar més l'enrarit ambient regnant des de l'estrena de "l'irreverent" drama. Alejandro Casona signava entre els convocants de l'acte, en el que Manuel Azaña li va imposar a la Xirgu la insígnia de l'Ordre de la República. Els convocants entre d'altres van ser: Pura Ucelay, la Argentinita, Ramón María del Valle-Inclán, Juan Ramón Jiménez, Victorio Macho, Adolfo Salazar, Díez-Canedo,...

El 25 d'abril de 1935 la companyia Xirgu-Borràs estrenava "Otra vez el Diablo" d'Alejandro Casona en el Teatro Español de Madrid. L'autor va subtitular la seva obra: Conte de por en tres jornades i una alba. Són els seus personatges l'Infantina, l'Ama, el Rei, el Bufó, l'Estudiant, el Diable, un Pedagog, uns Bandolers,... El Diable és, per enginyosa paradoxa, la Filosofia; l'Estudiant, la Humanitat; l'Infantina, l'Amor; el Rei, la Necessitat irrisòria; el Pedagog, la Pedanteria... El Diable s'erigeix en protector de l'Estudiant i decideix aplanar-li el camí de l'aventura i del triomf. Com l'Estudiant està enamorat de l'Infantina, per la qual és correspost, li procura l'ocasió de seduir-la, però el noi assoleix vèncer la temptació, lligant-se les mans, i triomfa de la bèstia que tot ésser duu dintre de si. L'estudiant pot sol·licitar el regne que el monarca va oferir a qui matés al Diable: "Jo el vaig ofegar. El vaig ofegar aquí dintre". La seva noble actitud li ofereix amor i fortuna. Alejandro Casona deia que a diferència d'altres literatures, en la nostra s'havia tractat malament al diable com personatge, remarcant que aquest disposava de quatre evangelistes: Dante, amb "Vida nova", Milton amb "El paradís perdut", Lord Byron amb "Caín" i Goethe amb "Faust". Margarida Xirgu va interpretar al galant, del que Alejandro Casona va dir: <<¿Quién lo habría hecho mejor que ella? Se trata de un tipo iluminado por las luces nuevas de ternura, de poesía y de humor, un galán de poema. Insisto: ¿Quién habría superado la delicadísima labor de Margarita?>>. El conte de por va ser muntat luxosament, amb decorats de Burmann i figurins de Victorina Durán.

 


Figurins de "Otra vez el Diablo" de Victorina Durán. Arxiu Jordi Rius Xirgu

 


El 1935 Casona estrena també "El misterio de María Celeste", escrita en col·laboració amb A. Hernández Cata, a València i de nou a Madrid "El mancebo que casó con mujer brava". El 1936 s'estrena "Nuestra Natacha" a Madrid. El seu teatre va trencar els motlles estilístics establerts en el teatre predominant naturalista de l'època, i va introduir materials nous per a conformar els seus personatges, tals com la investigació psicològica i la fantasia. La gran preocupació d'Alejandro Casona va ser dotar en tot moment d'una gran dimensió poètica al seu teatre.

 

Fotp epdlp

 

Alejandro Casona es converteix, doncs, en un dels autors més lloats de l'Espanya republicana. Triomfa també gràcies al suport de l'actriu Margarida Xirgu, en aquests moments la de més renom en el país, qui assolirà la seva consagració amb l'estrena de les seves primeres obres a Madrid. Encara que, com ja sabem, Espanya entra en guerra, i amb aquest esdeveniment arriba l'exili de molts autors, incloent a Casona. Va ser evident, doncs ell, com molts altres, era un artista abanderat de la República. Ja en el 1936, ajudat per amics i companys, l'improvisat itinerari de fugida el duu des de Lleó a Gijón i des d'allí a Santander, Sant Sebastià i Irun, ciutat a través de la qual entra a França, on contacta amb la companyia de comèdies de Josefina Díaz de Artigas i Manuel Collado, una de les més cèlebres de l'Espanya de la preguerra. Amb aquesta companyia, en la qual treballa com director artístic, inicia una gira per Amèrica que durarà des de 1937 fins a 1939. Recorren Mèxic, Cuba, Puerto Rico, Veneçuela, Colòmbia, Perú, Xile i Argentina. Simultàniament, es dedica a donar nombroses conferències en multitud de congressos i institucions, celebrades al voltant de tot el continent americà; és guardonat incessantment per diferents entitats; pronuncia lectures i realitza tota classe d'activitats dramàtiques. A Mèxic estrena el 1937 "Prohibido suicidarse en primavera" i a Caracas "Romance en tres noches" el 1938.

En un article que relata les aventures i desventures de Margarida Xirgu en els últims mesos de l'Espanya republicana, podem llegir: << L'exili va allunyar definitivament a Margarida Xirgu de la seva pàtria. En els primers temps de la dictadura franquista el seu nom i la seva labor artística, com en els casos de Casona o García Lorca, van ser silenciats o repressaliats públicament per un sector de la crítica. Casona era un perfecte candidat a l'exili. Havia estat Director de la Secció Teatral en les Misiones Pedagogicas de la República, entre altres tantes coses, que el lligaven directament amb aquesta forma de govern. No obstant això, aquest autor va a ser motiu d'un procés de mitificació per part d'un sector del públic jove, d'idees republicanes, que creix durant la dictadura franquista, i que necessita identificar, per sobre de tot, a un escriptor amb el tresor de la moral esquerrana. Els desigs d'aquesta joventut rebel assenyalen a Casona com l'exemple d'escriptor compromès socialment, i així, aquests el imaginen com l'autor que alimenta la seva nostàlgia republicana. Quina és la causa d'aquest mite? Sens dubte, es deu a l'estrena i a l'èxit obtingut per Nuestra Natacha" en el període de la preguerra>>

Al juliol de 1939 estableix la seva residència, contractat per una empresa, a Buenos Aires, centre cultural de l'Amèrica del Sud, on continua divulgant la seva extremada passió per la literatura i el teatre en diversos articles i estudis, on col·labora sovint amb revistes i periòdics europeus i americans, on s'atreveix a produir pel·lícules, on adapta molts guions -propis i aliens- per a la indústria cinematogràfica i teatral hispanoamericana, on manté una vehement activitat de ràdio-teatre, on és director d'obres de: Tirso, Lope, Cervantes, Shakespeare, Galdós, Ibsen, Bocaccio, Calderón, Wilde, etc... A més de portar a terme totes aquestes tasques, Alejandro Casona té temps per a viatjar, amb certa freqüència, pels paisos americans veïns, incloent grans escapades a la vella Europa, on és rebut amb expectació pel estrena de les seves comèdies. Tota Amèrica mirava molt al que s'anomenava el meridià de Madrid. L'última estrena de Madrid era comentat a Buenos Aires, de manera que quan va arribar Casona, el coneixia tot el món, era un autor popular. Totes les seves comèdies estaven representades. Era com si hagués viscut allí, com si hagués estrenat sempre a Buenos Aires. "Nuestra Natacha" es va estrenar a Madrid, i als vuit dies s'estrenava a Buenos Aires.

Però el més important per a la seva carrera com dramaturg és que va a ser aquí, a Amèrica, després d'anys d'incansable treball, on comença a publicar el gruix de les seves millors obres i, per descomptat, a estrenar-se amb un èxit atropellador: "Sinfonía inacabada" a Montevideo i "Pinocho y la infantina Blancaflor" a Buenos Aires el 1940 i "Las tres perfectas casadas" també a Buenos Aires el 1941.

El 3 de novembre de 1944 es va estrenar "La dama del alba" a Buenos Aires en el Teatro Avenida per la companyia de Margarida Xirgu, i es va qualificar com l'obra més completa, excelsa i paradigmàtica d'Alejandro Casona. La Xirgu va encarnar la figura simbòlica de la dama de l'alba amb un sentit perfecte de la seva labor, mantenint a l'estrany personatge de la Pelegrina amb singular relleu. AL seu costat van figurar els companys habituals de Margarida, formant una comunitat artística incomparable en aquella època per terres de parla castellana. L'escenografia va estar a càrrec de Santiago Ontañon.


Margarida Xirgu, Isabel Pradas, Amelia de la Torre, Teresa León, Susana Canales, Francisco López Silva, Alberto Closas, Gustavo Bertot, el escenògraf Manuel Fontanals i altres actors saluden al públic junt amb Alejandro Casona, en l'estrena de "La dama del alba".

Foto biografía A. Rodrigo.

 


Alejandro Casona estrena a Buenos Aires: el 1945 "La barca sin pescador" i "La molinera de Arcos", el 1947 "Sancho Panza en la Ínsula", el 1949 "Los árboles mueren de pie", representada durant tres temporades consecutives en un mateix escenari porteny i en altre parisenc. A Buenos Aires era relativament fàcil passar de les cent representacions. L'èxit començava a partir de les dues-centes o tres-centes.

 



Casona estrena "La llave en el desván" a Buenos Aires i "A Belén pastores" a Montevideo el 1951. Aquest mateix any l'entrevista Eduardo Zamacois a la seva casa del carrer d'Arenales. Amb el seu enginy vell i el seu desenfadat característic, ens descriu així la imatge física del dramaturg: <<...hombre cuarentón, ni alto ni bajo, enjuto y cetrino, de mirar malicioso y penetrante, de trato cordial y sonrisa burlona, cuya frente se pierde en la nobleza de una calvicie prematura... Aunque esté callada, su persona -toda ella- no cesa de hablar. Y es porque hay en sus ojillos astutos, negros y buidos, de campesino castellano, en la ironía de sus sonrisas, a las que el contraste entre el blancor de los dientes y el cobre de las mejillas infunde relieve, como también en la apacibilidad de su voz y la pulida mesura de los ademanes, ese algo misterioso -lejano- inseparable de los aristócratas de espíritu>>.

 


Dedicatòria a Margarida Xirgu i Miquel Ortín. Arxiu Germans Xirgu


Foto Web Alejandro Casona. Docuteca

 

Casona estrena a Buenos Aires: "Siete gritos en el mar" el 1952, "La tercera palabra" el 1953, "Corona de amor y muerte" el 1955, versió personal de l'antiga llegenda de Doña Inés de Castro, "La casa de los siete balcones" i "Carta de una desconocida" a Porto Alegre el 1957, adaptació teatral, aquesta última d'una novel·la de l'austríac Stefan Zweig, "Tres diamantes y una mujer" a Buenos Aires el 1961 i "Carta de amor de una monja portuguesa" també a Buenos Aires el 1962.

Al maig de 1956 l'Agrupació d'Intel·lectuals Demòcrates Espanyols, va organitzar un homenatge a Margarida Xirgu, al celebrar les seves noces d'or amb el teatre, al que van assistir mig miler de persones, integrades en totes les entitats culturals i artístiques d'Argentina i Uruguai, entre les quals destacaven: la Comunitat Gallega, l'Associació de Promotors Teatrals Argentins i la Comissió de Teatres de Montevideo. Va oferir l'homenatge Alejandro Casona, el qual, després de glossar la vida escènica de la Xirgu, des que va arrencar de Catalunya amb la seva bandera de poesia i va commoure al món de parla castellana, va dir: <<A Margarita no se le puede encuadrar en una bandería ni en una nacionalidad determinada. Eso sería encerrarla en los estrechos límites de un partido o de una geografía. Catalana, española, americana, sólo puede pertenecer al mundo ancho de la cultura, de la libertad y de la democracia, porque en arte lo verdaderamente patriótico es ensanchar su nombre fuera de las fronteras nacionales. El arte teatral es un arte mayor, es siempre un arte para el pueblo, y lo milagroso es hacerse escuchar por todo un pueblo, como Shakespeare, Molière y Cervantes, y esto lo ha conseguido Margarita>>. A l'acabar Casona la seva ofrena, Rafael Alberti va recitar tres poemes, després d'advertir que no anaven dedicats a l'actriu, sinó als tres grans amics de Margarida: Machado, García Lorca i el poble espanyol. Després, Claudio Sánchez Albornoz, ex-rector de la Universidad Central, al seu torn, va glossar aquell apariat que diu que: <<Importa vivir de tal suerte, que hasta es la vida la muerte>>.

Alejandro Casona ha d'agrair al continent americà tant l'oportunitat de lliurar-se, com el goig de recollir una collita d'èxits contínua que, a poc a poc, s'anirà estenent per tota Europa i el món, sent representat a Milà, París, Rio de Janeiro, Lisboa, Burdeos, Munich, Florència, Dublín, Amsterdam, Brussel·les, Johannesburg, Zurich, Berlín, Tel-Aviv, Jerusalem, Anvers, Gant, Lovaina, Els Àngels, Atenes, Norrköping, Llucana, Montecarlo, Viena, L'Haia, Breda, Gal·les, Moscou, Berna, Hèlsinki, Roma, Nàpols, Venècia, Rotterdam, Ginebra, Belgrad, Leningrad, Riga, Köenigsberg, Praga, Varsòvia, Lieja, Bruixes, Aquisgran... Però la història, paradoxalment, està construïda a força de contradiccions que es repeteixen. Així, Casona assoleix ser reconegut internacionalment com dramaturg fora del seu país. Aquesta paradoxa es dóna en molts artistes marcats per l'exili. En la nostra literatura és ja mítica l'amistat que va estrènyer durant la seva llarga estada americana, als que es van nomenar com "els tres exiliats d'or", mite endurit en les successives reunions nocturnes esdevingudes en el retir uruguaià de Margarida Xirgu i Miquel Ortín, en la seva casa de Punta Balena. Allí solien reunir-se Alejandro Casona, que arribava amb la seva esposa en una moto amb sidecar, Rafael Alberti i María Teresa León, acompanyades les tres parelles d'Ángel Curotto i la seva esposa; i els temes eren sempre el teatre i Espanya, les seves grans obsessions. La Xirgu era una dona humil, poc afecta als reconeixements públics. D'aquesta època és també la seva primera aparició per la televisió, que va causar terrors a l'actriu, amb "La casa de Bernarda Alba" de Lorca i "La dama de l'alba" de Casona, sota la direcció de Narcíso Ibañez Serrador. Margarida Xirgu advertia en els estudis de televisió, el 10 de desembre de 1958, la falta de: <<... aquest silenci tan peculiar del públic del teatre, que estableix la comunió espiritual entre intèrprets i espectadors>>.

 

Foto Web Alejandro Casona. Docuteca

 

Alejandro Casona té una llarga producció com guionista de cinema: "Veinte años y una noche" el 1941, "En el viejo Buenos Aires", "Concierto de almas", "Su primer baile" i "La maestrita de los obreros" el 1942, "Casa de muñecas" de Ibsen i "Cuando florezca el naranjo" el 1943, "La pródiga" i "Le fruit mordu" el 1945, "Milagro de amor", "Margarita la tornera" i "El abuelo" de Galdós el 1946, "El que recibe las bofetadas" el 1947, "El extraño caso de la mujer asesinada" el 1949, "No abras nunca esa puerta" i "Si muero antes de despertar" el 1952, "Un ángel sin pudor" el 1953, "Siete gritos en el mar" el 1954 i "La cigüeña dijo ¡Sí!" el 1955. La seva producció com autor de cinema va ser: "Ceniza al viento" el 1942, "Nuestra Natacha" el 1944, "María Celeste" el 1945, "La barca sin pescador" i "Romance en tres noches" el 1950 i "Los árboles mueren de pie" el 1951.

 

 

Alejandro Casona va realitzar també diverses refundicions dramàtiques representades a Buenos Aires, com: "Marie Curie" escrita en col·laboració amb Francisco Madrid el 1940, "El anzuelo de Fenisa" de Lope de Vega el 1957 ", "El burlador de Sevilla" de Tirso de Molina el 1961, "Peribañez" de Lope de Vega i "El sueño de una noche de verano" de Shakespeare el 1962, així com un llarg etc., entre altres: "Ricardo III" de Shakespeare, "Fuenteovejuna" de Lope de Vega i "El amor de los cuatro coroneles" de Peter Ustinov.

Casona torna oficialment a Espanya el 1962. Presenciarà l'estrena a Madrid de "La dama del alba" el 22 d'abril en el Teatro Bellas Artes, que és rebuda pel públic amb entusiasme unànime. A ella li segueixen les altres peces, que es van posant en escena amb aplaudiment constant, a pesar del temps transcorregut des de la seva primera representació, perquè els seus valors essencials segueixen tenint vigència i a partir d'aquest èxit començarà el que es coneix com el "Festival Casona", un arma de doble fil pel asturià. Totes les obres escrites a Amèrica van a estrenar-se a Espanya, estenent-se triomfals, a totes les províncies i gaudint de l'aplaudiment majoritari. El aperturisme dels seixanta sí es va fer amb astúcia, en l'important paper que podia jugar Alejandro Casona en les cartelleres madrilenyes, amb els seus devaneixs poètics, personatges d'altre món, però perfectes construccions escèniques. I Casona va triomfar. I no amb el seu teatre fet a Espanya, sinó amb tot el que havia escrit i estrenat a Argentina, sense excepció. La fórmula estava creada. Faltava l'intencionat toc líric d'un hàbil dramaturg. I els escenaris espanyols es van omplir de Casones. Es van reestrenar les seves obres argentines amb gran èxit popular, a pesar de la dura enemistat dels dramaturgs i crítics literaris del realisme social, col·laboradors de "Primer Acte" com José Monleón, Ricardo Domenech i Jesús Fernández Santos, que acusaven al seu teatre d'escapolida i d'evasió. Monleón sintetitza totes les reaccions contràries que van haver en la dècada que es va produir aquest "Festival Casona" en tres punts importants. Acusa a Casona d'escapoliment, falta de vigència cultural i desassimilant de la circumstància històrica. Alejandro Casona va ser inclòs, injustament, en el mateix grup de dramaturgs que havien consolidat la seva carrera sota les pautes del període més dur del règim dictatorial franquista: Joaquín Calvo Sotelo, Víctor Ruiz Iriarte, López Rubio, Álvaro de La Iglesia, més tard Alfonso Paso, etc...

Tal vegada l'error vital d'Alejandro Casona va ser tornar abans d'hora al seu país, i el teatral, sembla ser que, va ser el voler elaborar de manera continuada una obra literària total en la qual peça a peça, anava descobrint les constants que cimenten la base de la seva visió poètica de la vida i l'art. Casona no escriu obres simptomàtiques sobre la repressió dictatorial que es viu en la seva estimada Espanya, ni tampoc ho fa recreant escenes de la recent passada Guerra Civil. Alejandro Casona és un dramaturg que, en un moment donat de la seva vida, ha descobert la veritat del seu pensament de creació, i ha volgut mantenir aquesta veritat pròpia fins al final. Casona conserva el mateix talent, des de que s'educa i passa la joventut a Espanya, mentre viu gairebé trenta anys en l'exili, fins que torna al país que el va allunyar.

Casona escriu per carta unes sinceres paraules a Margarida Xirgu el 8 de maig de 1965, després de tornar de tan llarg exili, a la terra on la ignorància l'havia obligat a fugir:

<<Mis queridos amigos Margarita y Ortín: ¿Por qué no nos escribimos nunca? No sé. Hay amigos a los que se quiere de verdad y con los que no se establece correspondencia, a pesar de recordarlos en todos los mejores momentos y de sentirse uno entrañablemente unido a ellos. Es nuestro caso. Pero ahora había que romper este silencio, para charlar un poco por lo menos del estreno nuevo en Madrid de "La sirena varada". ¿Se imaginan qué nervios, qué emociones y cuántas inolvidables evocaciones fue esto para mí? Me recordaba perdido en el Valle de Arán, cuando una carta de Margarita fue el primer aliento que recibí en mi vida de autor novel; recordaba cuando nos conocimos en el Hotel Nacional, frente a la estación del Mediodía; y y tantas cosas como se nos cruzaron y se nos opusieron hasta el Premio Lope de Vega. El viejo Burmann era el único de "la vieja guardia" que estaba a mi lado (él hizo nuevamente el decorado). Una compañía animosa y joven repetía emocionalmente las palabras de hace treinta años, y todos en los descansos preguntaban cómo era Margarita, dónde vive, qué hace, qué opina, cómo hacía esto y aquello. El estreno, contra todos mis temores, fue un éxito clamoroso, con el público de pie; y desde entonces el Bellas Artes se llena día a día. Ni un solo periódico de Madrid o de provincias dejó de recordar, al hacer crónica, la noche memorable del estreno y los nombres ilustres de Margarita Xirgu y Enrique Borrás. Es cierto que nuestra profesión es un acerico de envidias, zancadillas, venenos y rencorzuelos, pero a veces tiene también sus compensaciones de brazos abiertos y palabra temblorosa. Por eso quería hablaros de esta noche, en la que vuestro recuerdo estuvo presidiéndolo todo. Que sea como un sorbo fresco del buen Madrid en ese ricón encantador de Punta Ballena.
Por lo demás, todo marcha bien, salvo mi desdichada salud (crisis de asma, que a menudo me tiene días enteros sin poder hacer nada). Marta, rodeada de amigos (pintores, pintores, pintores), se ha comprado un cochecito y se pasa todas sus vacaciones y fiestas recorriendo pueblos; ha descubierto que no hay nada tan hermoso como la aldea española. Rosalía está contenta y siempre optimista y sana. No hace mucho hemos hecho un magnífico viaje, asistiendo a estrenos o a reposiciones de cosas mías, por Mónaco, París, Varsovia, Praga y, finalmente, Grecia, que me deslumbró y adonde volveremos en junio, para los festivales de tragedia de Epidauro. En Roma, en el aeropuerto, cené con Alberti y María Teresa, y otra vez nuestros recuerdos volvieron a Punta Ballena y Punta del Este. Punta del Este es lo que más echamos de menos de América; si tuviéramos aquí nuestra casita uruguaya ( y media docena de amigos bien elegidos) no nos faltaría nada. En cuanto a la gente, me he tropezado, como es natural, con el enemigo resuelto -unas veces de frente y otras embozado- dispuesto a la última calumnia y la última vileza; pero de verdad muchos menos de los que esperaba. En general, hay un ánimo dispuesto al diálogo, una actitud respetuosa y unas ganas evidentes de "no hablar de aquello". Finalmente el público, aquí como en todas partes, cuando va al teatro va sólo a ver teatro, sin importarle la filiación del autor, y mis comedias parecen gustarle hoy más que nunca. "Los árboles" pasó mil representaciones. "La tercera palabra", con Closas, las 500, y las demás por el estilo. "El caballero de las espuelas de oro", primera comedia que escribí aquí sobre dos momentos de la vida de Quevedo, fue pensada para minorías y se quedó en trescientas noches en el Bellas Artes. Va a salir ahora en Espasa-Calpe; os la enviaré en cuanto aparezca.
Me gustaría mucho saber de vosotros (directamente; indirectamente tengo noticias a menudo). Saber de vuestra casa, de vuestro jardín, de vuestra salud, vida y proyectos. Si tenéis una foto de los dos en el jardín, os lo agradecería. Y si Margarita quiere hacer feliz a María Fernanda d'Ocón, la nueva sirenita, una foto para ella. Entre las muchas cartas que María Fernanda recibió, una conmovedora del doctor Jiménez Encinas, en que dice: "... me ha hecho llorar no sólo por su maravillosa actuación, sino porque era ver vivir otra vez a la mujer que más he querido y admirado, Margarita Xirgu, a quien en una ocasión salvé en una crisis peligrosa de su salud". Y prou por esta vez. Con todos los cariños de Rosalía y un doble abrazo de su invariable y devoto Alejandro>>.

 

En aquella època Alejandro Casona deia: <<Tengo que escribir paseándome, saliendo por los jardines y caminando entre pinares, entre árboles que huelan. Así suelen producirse en mí las ideas para una comedia. Después, lo que se llama escribir no me cuesta ningún trabajo. Lo que me cuesta es concebir el tema, enamorarme de él. Hay temas que se pueden hacer y rehacer mil veces; pero yo necesito siempre un tema que me enamore, que crea, aunque sea mentira, que es algo original, que es algo distinto, nuevo, y sobre todo, extraño. Ya entonces tengo muchas limitaciones; pero una vez que he inventado el tema y que lo encuentro, cuando me siento a escribir no me cuesta esfuerzo alguno.
Los críticos todos hablan de mi influencia astur. Hay una interferencia constante del sueño y de la fantasía, de la ternura, de la poesía, del humor, del paisaje de lejanía, de la extrañeza del descubrimiento. Todo lo cual está muy dentro del espíritu de Asturias.
Ahora en España me encuentro, no sé… como el hijo que ha vuelto a la casa de la madre; me encuentro feliz; me encuentro cómodo; me encuentro cordialísimamente rodeado; francamente a gusto. Y, además, muy equilibradamente el reencuentro conmigo mismo. Es decir, que me encuentro en mi tradición, en mi raza, en mi paisaje, en mi modo de hablar.
Yo, de momento, vuelvo para Buenos Aires, porque tengo establecidos allí muchos contactos, compromisos, trabajos que no pueden romperse de la noche a la mañana, porque son labor de muchos años. Lo que pienso es que voy a ir y a venir muy a menudo de Buenos Aires a Madrid y de aquí a Buenos Aires. A mí me ocurre ahora aquello que decía Rusiñol, que cuando el español va a América y vive un tiempo allí, termina teniendo dos patrias, que son España y América, y después acaba teniendo una sola, que es el barco, porque siempre quiere ir, y cuando ha llegado está deseando volver>>.

L'única obra que escriu Alejandro Casona, establert ja a Espanya, és "El caballero de las espuelas de oro", un drama històric sobre Francisco de Quevedo, estrenat a Puertollano el 1962 i més tard en el Teatro Bellas Artes de Madrid la nit del 1 d'octubre de 1964, per la companyia de José Tamayo, amb il·lustracions musicals de Cristóbal Halffter. "El caballero de las espuelas de oro" és quelcom més que una simple biografia teatral del seu protagonista, Francisco de Quevedo i Villegas; Casona presenta una sèrie molt cuidada de fragments escenificats de la seva vida, el text de la qual es basa en la mateixa obra i fets del poeta, recreats amb la imaginació, la màgia i l'humor casonià. És sorprenent la bellesa arribada en el llenguatge d'aquest relat dramàtic. Alejandro Casona segueix mostrant les seves constants teatrals a l'espectador, i, no obstant això, ell es troba en contacte directe i físic amb el problema de la realitat immediata: la dictadura franquista.
Són de la seva producció també les refundicions dramàtiques: "La Celestina" de Rojas representada a Granada el 1965, "Retablo jovial" peces breus escrites pel Teatro Ambulante, representat a Mèrida el 1967 i "Farsa y justicia del corregidor" representada a València el 1970. També va publicar els llibres "Vida de Francisco Pizarro" biogràfic, "Les mujeres de Lope de Vega" vida i teatre i "Don Rodrigo" llibret per a l'òpera d'Alberto Ginastera.

El 17 de setembre de 1965, mor a Madrid als 62 anys d'edat.

 


Alguns texts han sigut extrets de <<Margarita Xirgu. Una biografia>> d'Antonina Rodrigo.


XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos

 

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.