Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

56. SANTIAGO RUSIÑOL i PRATS

 

Santiago Rusiñol i Prats fou un artista polifacètic, va ser pintor, escriptor, col·leccionista, periodista i dramaturg. Va néixer a Barcelona el 25 de febrer de 1861 al carrer Princesa, en el si d'una família d'industrials del tèxtil propvinent de Manlleu. Orfe de pare de molt petit junt amb els seus germans Albert i Josep Maria, després dels primers estudis a Barcelona, va rebre una fèrria formació al costat del seu avi Jaume Rusiñol que es va fer càrrec d'ells i que anava encaminada a la continuïtat del negoci familiar. Però Rusiñol ben aviat descobriria la vocació artística i assistiria a classes de pintura d'amagat del seu avi, trencant amb la tradició industrial de la família. El 1876 fou deixeble de Tomàs Moràgas.

Amb disset anys ja tenia una tendència professional explícita: el 1878 va exposar el primer quadre al Museu de Girona, dedicat "A mi querido abuelo", i l'any següent al maig va presentar la primera obra a la Sala Parés de Barcelona, que esdevindria amb el temps la principal plataforma de projecció de la seva obra pictòrica.
Al 1880 debuta com a escriptor en el Primer Congrés Catalanista i afeccionat a l'excursionisme escriu "Impressions d'una excursió al Taga, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll" el 1881. El text, il·lustrat amb dibuixos fets del natural per ell mateix, respon al més pur estil romàntic. La descripció del paisatge, la reflexió sobre el sentit de la història i l'admiració per la portalada gairebé en ruïnes del monestir de Ripoll, són els ingredients bàsics d'unes impressions de to elegíac i patriòtic. Encara que inicialment fou autodidacta en art, es va formar al Centre d'Aquarel·listes de Barcelona del que en va ser un dels fundadors. En els seus inicis, la seva pintura té punts de contacte amb la de Joaquim Vayreda. El 1881 va participar en un concurs de dibuixos de ferros forjats catalans en l'exposició de l'Associació Artístico-Arqueològica, i de llavors datà la seva afició a aquest gènere d'obres d'art. Les peces de forja catalana antiga, les localitzava en masos i ermites aprofitant les seves sortides amb l'Associació Catalanista d'Excursions, de la que era soci des de 1881. El mateix any s'inscriu en el Ateneu Barcelonès.
L'any 1883 escriu "El castell de Centelles". Però no tot era romanticisme i elegia en els primers texts de Rusiñol. De la mateixa manera que la seva pintura, progressivament, va anar evolucionant del paisatgisme olotinista al gust pels espais sòrdids; la seva literatura va passar també per un moment de pruïja naturalista. D'un naturalisme sui generis, més proper a la paròdia que no pas a l'assumpció dels pressupòsits del moviment, i vehiculat a través d'uns texts realment insòlits: les cartes trameses a la que ben aviat seria la seva dona, Lluïsa Denís que coneix el 1884. Escrites en castellà i destinades a una lectora molt especial i particular, les cartes de Santiago Rusiñol a la seva promesa són, per damunt de tot, literatura pura. I l'interès primordial d'aquesta literatura rau, no tant en la capacitat de Rusiñol de seguir el codi convencional del gènere epistolar en el seu vessant amorós, sinó, ben al contrari, en la utilització deliberada de tots i cadascun dels tòpics del gènere des de la distància irònica i amb la consegüent explicitació del codi. La hipèrbole sistemàtica determina els apel·latius que el jo atorga a l'estimada, els planys per la separació forçada dels amants i els impediments -reals o inventats, tant se val- que interposen la família i la societat en general a la seva felicitat. En contrast amb el registre dramàtic, l'enamorat aprofita l'espai de la carta per narrar les seves aventures i les dels seus amics, en un registre extremament realista que es pot arribar a transformar en caricaturesc i, a partir d'aquí, fregar l'humor negre i, si molt convé, l'escatologia. Les cartes a la promesa són, per tant, una mena de camp de proves de la literatura de Rusiñol. Potser s'hi converteixen de forma indeliberada. Rusiñol i els seus amics del Centre d'Aquarel·listes reivindicaven com a espai artístic alternatiu a l'art acadèmic i oficial, la pintura en to menor, exposant dibuixos, esbossos i proves. És a dir, que, per bé que les cartes no foren escrites per a ser publicades, responen igualment a una necessitat d'experimentar amb llenguatges diferents una nova manera d'entendre les relacions entre la realitat i la ficció. El 1883 participa en l'Exposició de Belles Arts de l'Ateneu Barcelonès.
El 1884 va fer la seva primera exposició a la Sala Parés, juntament amb els seus amics el pintor Ramón Casas i l'escultor Enric Clarasó. Rusiñol es va entusiasmar per Sitges en l'any 1884, quan va conèixer la població en ocasió d'un viatge a Vilanova.

 


Ramón Casas i Santiago Rusiñol, pintat per aquest.


També el 1884 amb Clarasó lloguen uns baixos al carrer Muntaner de Barcelona. Rusiñol hi porta els quadres i la col·lecció de ferros vells, i Clarasó hi trasllada el seu taller d'escultura. Aquest local serà el primer "Cau Ferrat".
El 16 de juny de 1886 va contreure matrimoni amb Lluïsa Denis a l'església de Santa Anna i fan el viatge de nuvis a París, on Rusiñol assistirà per primera vegada al Saló Anual de les Belles Arts. El 2 de juliol del mateix any mor el seu avi, el patriarca de la família, havent-li ja nascut la seva única filla María el 16 de maig, i pot satisfer plenament les seves ànsies de formació artística i acudí a Llotja a estudiar dibuix. Rusiñol casant-se va fugir de la tirania de l'avi. Però es va trobar amb la tirania d'una muller enamorada i gelosa. L'avi no volia que fos pintor, la seva dona estava desesperada perquè, un cop va veure aquest ofici de prop, va creure que el seu espòs fatalment li havia de ser infidel. Va passar què l'ocell que volia sortir de l'empresonament que li era el despatx, estava més engabiat que mai per una muller que veia fantasmes per tot arreu, que no el deixava i que seguia sempre els seus passos.
Al 1888 per allunyar-se del conflicte matrimonial, Rusiñol i Casas fan un viatge en carro per Catalunya que durarà mesos. Els viatgers treien apunts de tipus i paisatges, pintaven, parlaven amb tot el món, i per camins i posades desplegaven la seva simpatia humana i el seu extraordinari sentit de l'humor. En aquests viatges, Rusiñol i Casas van ser protagonistes de múltiples anècdotes excèntriques que han passat a formar part de l'imaginari popular català. Per exemple, s'explica que una vegada, estant en el mercat de Breda, els dos amics van comprar tot un lloc de venda de ceràmica per a, poc després i davant l'estupor dels transeünts i del venedor malcarat, trencar tot l'assortiment d'olles i plats. En altra ocasió, Rusiñol va tractar sense èxit de vendre duros a quatre pessetes, davant la desconfiança de la gent.
Malgrat la seva condició d'hereu de l'empresa familiar, Rusiñol, a l'edat de vint-i-vuit anys es va decidir a trencar amb la imposició familiar, no va tenir el menor inconvenient a abandonar a la família i va marxar a estudiar a París el setembre de 1889, on va residir llargues temporades al barri de Montmartre fins el 1893; i en total per espai de set anys. Va decidir doncs, emprendre la vida d'artista per tal de dedicar-se professionalment a allò que fins aleshores havia estat la seva màxima afició: la pintura.
Rusiñol estrena els monòlegs escènics: "L'home de l'orgue" al Teatre Novetats de Barcelona el 28 de novembre de 1890 i "El sarau de Llotja" el 1891. Els fets de la mort de l'avi, la separació del matrimoni Rusiñol-Denís, i el trasllat del pintor a París, queden automàticament integrats en la narració que explica i justifica el capteniment del personatge. Aquesta narració, fragmentària, en castellà, apareix publicada a les pàgines de "La Vanguardia", el diari més modern de la Catalunya de l'època. No es tracta d'una narració convencionalment autobiogràfica. El jo hi apareix no pas com a protagonista, sinó com a punt de vista, com a mirada que selecciona i interpreta la realitat, una mirada que correspon, això sí, a un ésser extremament sensible i alhora extremament lúcid, i extremament crític. És la mirada de l'Artista -amb majúscula-, la mateixa mirada que unifica les cartes al director que, un cop instal·lat a París, Rusiñol envia des de Montmartre a "La Vanguardia" sota l'epígraf comú de "Cartas desde el Molino" des de 1890 al 1892. Amb el "Moulin de la Galette" com a leit-motiv, Rusiñol esdevé cronista de la vida de bohèmia, dels sacrificis dels seus practicants i de la força abassegadora de l'ideal artístic. Tot, a través de la distància irònica, de l'agredolç, de les mitges tintes i del to menor que caracteritzen la literatura russiñoliana d'aquests moments.

 


"Moulin de la Galette" quadre de Santiago Rusiñol del 1890.

Foto web més vilaweb


Santiago Rusiñol a Montmartre el 1890.

Foto web més wilaweb


En teatre, primer va fer petits monòlegs i, de seguida l'obra "L'alegria que passa" estrenada al Teatre Líric de Barcelona el 16 de gener 1891 i concebuda en el marc del Teatre Íntim d'Adrià Gual. La idea de la comèdia, un quadre poemàtic en un acte, a la que va posar música Enric Morera, va néixer d'aquell viatge amb carro a Alpens (Osona), on els artistes van trobar una colla de saltimbanquis, amb els quals van travar amistat. "L'alegria que passa" era la primera peça llarga que l'artista va escriure pel teatre en el marc de la campanya per a la implantació d'un teatre líric català. Rusiñol aconsegueix una simbiosi gairebé perfecta entre simbolisme i costumisme, entre tradició i modernitat, cosa que es tradueix en un gran èxit tant de crítica com de públic, en uns moments en què la renovació de l'escena catalana era considerada un imperatiu patriòtic. Rusiñol hi plantejava el conflicte sempitern entre l'artista i la societat, la poesia i la prosa, l'espiritualisme i el materialisme, a través d'una escenografia i d'uns personatges altament simbòlics.

 


Foto web més vilaweb


El 1891 es retroba amb la seva filla; a partir d'aquest moment, cada vegada que passi per Barcelona es veuran.
El 1892 torna a París, lloga el pis del "Moulin de la Galette" amb Casas i acullen a Canudas, malalt de tuberculosi. Mesos després, Rusiñol el portarà a Sitges perquè es curi. En aquest any, Rusiñol fa el segon viatge en carro entre Manlleu i Sant Feliu de Guíxols. La mort de Canudas l'afecta molt. També en aquest any es fa la inauguració d'una gran exposició a Sitges que dóna lloc a la Primera Festa Modernista.
Els seus mestres a París van ser Puvis de Chavannes i Carrière. Després de viure a Montmartre amb Ramon Casas i amb Zuloaga, la seva pintura adopta tons grisos i una mena de subtil vaguetat a la manera de Whistler, molt influenciada pels impressionistes. La seva producció pictòrica d'aquesta època es paisatgística, sobre temàtica urbana, retrats i també composicions simbòliques d'inspiració modernista. Tres vegades va exposar a París, en el "Saló dels Independents", en la "Nacional" i més tard en les "Galeries Bring", on va presentar una col·lecció de jardins espanyols que va merèixer grans elogis. Rusiñol també va mostrar la seva obra a la Sala Parés de Barcelona amb una clara finalitat revulsiva. Acompanyat del també pintor Ramon Casas, de l'escultor Enric Clarasó i del crític d'art Raimon Casellas, es va proposar remoure les aigües de l'estancada vida cultural barcelonina, i va participar en el projecte dels joves intel·lectuals modernistes aplegats a l'entorn de la revista "L'Avenç" des de 1889 al 1893.

 


Santiago Rusiñol quan escrivia des del "Moulin de la Galette", a París el 1892 Foto web més wilaweb


"El senyor Bofill de Sitges" quadre de Santiago Rusiñol del 1892.

Foto web cecilia balza


El 21 de gener de 1893, Rusiñol dona la conferència "Mis hierros viejos" a l'Ateneu Barcelonès. Aquest any es celebra a la Sala Parés la tercera exposició conjunta Casas-Clarasó-Rusiñol. Compra una casa a Sitges on portarà la seva col·lecció de ferros vells, i serà el nou "Cau Ferrat". També en aquest any, es celebra la Segona Festa Modernista. Torna a París i te una relació amorosa amb Clotilde, la "Clo-clo", filla de l'amo d'una botiga de pintures. Comparteix pis a l'Ille Saint-Louis amb el pintor basc Ignacio de Zuloaga. El 1894, en una de les seves vingudes de París, trasllada el "Cau Ferrat" de Barcelona a Sitges, on celebrarà entre els anys 1894 i 1897 concerts, conferències, performances com la dansa serpentina, alguns dels actes literaris de les Festes Modernistes de Sitges i allí col·loca els Grecos adquirits a França. A Sitges aixeca una estàtua al pintor de Toledo, amb diners recollits per subscripció popular. El "Cau Ferrat", doncs, va suposar un dels eixos del naixement i difusió d'un nou moviment, el modernisme, que carregava contra el romanticisme decadent i la rutina de la societat burgesa. Tot i això, l'obra de Rusiñol no va prendre gairebé mai un to social, de denúncia, sinó que va tendir a entendre l'art com a religió, l'art per l'art, l'adoració absoluta de la bellesa.

Per a allotjar la col·lecció, Santiago Rusiñol va comprar al 1893 dues cases de pescadors -can Sense i can Falua- i va construir el "Cau Ferrat" unint les dues cases i unificant l'estil de la façana en un estil neogòtic. L'arquitecte Francesc Rogent i Pedrosa va portar a terme entre 1893 i 1894 canvis substancials en aquestes cases, utilitzant les finestres de l'antic castell gòtic de Sitges que s'havien eliminat quan es va construir l'actual Ajuntament, en el mateix lloc que es trobava el castell citat. La planta baixa de la nova casa la va utilitzar Rusiñol com habitatge. Aquest espai conta amb quatre dependències principals decorades amb pintures del mateix Rusiñol, Ramón Casas, Ignacio Zuloaga, Pichot i altres, així com amb escultures de Manolo Hugué i G. Violet. La planta superior és un magnífic saló gòtic que ocupa tota la superfície del solar amb una altura important, el sostre artesanat, amb suports de fusta decorada i en gran varietat d'obres d'art com la col·lecció d'objectes de ferro forjat de Rusiñol, dues pintures del Greco, San Pedro i Santa Maria Magdalena, altres pintures de Rusiñol, Zuloaga, Casas, Clarasó,... una esplèndida col·lecció d'objectes de cristall, ampolles, copes, gerros i altres objectes comprats per Rusiñol a Alexandre de Riquer.

 

Gran saló del "Cau Ferrat". Foto web gaudialgaudi

Menjador i cuina del "Cau Ferrat". Foto web gaudialgaudi


Saló del "Cau Ferrat". Foto web gaudialgaudi

Vestíbul del "Cau Ferrat". Foto web gaudialgaudi

Façana del "Cau Ferrat". Foto web gaudialgaudi


Rusiñol es va convertir, a partir de 1894, en el cap més visible del Modernisme. Hi va contribuir, a part de la personalitat carismàtica de l'artista, la seva capacitat de construir sobre la seva pròpia vida la imatge de l'artista modern, sacerdot de l'art, defensor de l'art per l'art en una societat materialista i prosaica, i de convertir aquesta imatge, amb el suport de la literatura i de la seva activitat pública, en un mite. És indestriable de la construcció d'aquesta imatge, la relació que va mantenir Rusiñol amb la vil·la de Sitges, la Blanca Subur, la Meca del Modernisme, des de 1891. Aquest entusiasme de Rusiñol per Sitges, es basava òbviament en les condicions naturals privilegiades del lloc, però, probablement també per l'existència d'una interessant escola pictòrica anomenada "Escola Luminista" amb membres com Joan Batlle i Amell, Felip Massó, Arcadi Mas i Fondevila, Joan Roig i Soler i Joaquim de Miró entre altres.
Des que va tornar a Barcelona es va transformar en un dels gran animadors del moviment modernista "Els Quatre Gats", inaugurat el 1897, que reunia artistes i escriptors d'avantguarda. Rusiñol, Casas i Utrillo en són considerats pares fundadors.
Santiago Rusiñol convida el 1894 a Ignacio Zuloaga a visitar Itàlia, sobretot Florència, on van passar quatre mesos. Zuloaga va ser qui va despertar l'admiració de Santiago Rusiñol pel Greco en una època que el genial pintor estava completament oblidat. El 1894 es celebra la Tercera Festa Modernista. Rusiñol torna a la seva pàtria, arrossegant la seqüeles d'una caiguda a París, els dolors de la qual el van habituar al consum de la morfina. El que va fer que la seva dona tornés al costat d'ell a cuidar-lo. Rusiñol porta a terme, en carn pròpia, el repte de l'artista al convertir la creació artística en una via d'exploració dels límits. A aquesta exploració hi va contribuir l'addicció a la morfina que va determinar la vida i l'obra de l'artista a partir de 1894, data que coincideix amb la creació de dues de les pintures més emblemàtiques de Rusiñol, "La morfina" i "La medalla".

 


"Retrato de mujer" quadre de Santiago Rusiñol del 1894.

Foto web openDemocracy


Rusiñol emmalalteix i la morfina l'ajuda a suportar el dolor. S'acosta al simbolisme i pinta tres personificacions: "La Pintura", "La Poesia" i "La Música". Des de 1896 i després d'un viatge a Granada, comença a pintar jardins, punt de partida de la seva predilecció per aquest tema pictòric. La seva creació literària d'alt nivell, es manifesta especialment a partir de la traducció que fa d'algunes obres de Baudelaire, que influeixen en el seu primer llibre de records: "Anant pel món" publicada el 1896, que es la primera obra literària important en català i que perfila el model d'artista modern a imatge i semblança d'un individu hipersensible i refinat, escèptic i separat del món modernista, compromès i defensor ultrat de la poesia contra la prosa de la moderna societat burgesa. La producció pictòrica i literària d'aquests anys, comparteix el to agredolç i el distanciament irònic o líric amb què el jo de l'artista s'encara a la realitat. Una realitat que, a final de segle XIX, en plena crisi del positivisme, reclama noves vies d'aproximació que superen els límits de la raó i recuperen l'emoció, la suggestió i la intuïció com a formes de coneixement. A aquests pressupòsits, que situen Rusiñol en l'òrbita del simbolisme europeu, responen programàticament alguns dels texts publicats a "L'Avenç" com "La suggestió del paisatge" el 1893 i més tard "Els caminants de la terra", que fan que Rusiñol sigui el introductor a Catalunya i a Espanya del poema en prosa. Per tot això de seguida considera la possibilitat d'emprendre la creació literària al marge del periodisme.

 

"Jardí de muntanya" pintat per Santiago Rusiñol.

Foto web més vilaweb

 

Els dos volums de "Impresiones de arte" editats el 1897, recollits dels articles publicats a "La Vanguardia" per Rusiñol durant els seus viatges a París, a Florència i a Andalusia -tot un compendi de teoria estètica en forma de cartes al director i de cròniques literàries- inclouen: "Desde una isla" del 1893, "Desde otra isla" del 1894 i "Desde Andalucia" del 1895. Junt amb "Cartas desde mi molino" van ser les dos úniques obres que Santiago Rusiñol va escriure en castellà. El 1897 publica "Oracions" un llibre apassionant, escrit amb una actitud combatent a favor de l'art, però un llibre on es defensa els aspectes més espiritualitzats de les formes de l'art. Ja en el seu pròleg, Rusiñol ens adverteix dels "estats d'ànim de l'esperit" i, aquí, ens trobem davant la sensació de la bellesa amb què podem arribar a comunicar-nos. Rusiñol es va sentir atret pel Simbolisme i va incorporar-lo a les seves formes d'art. La seva postura és militant enfront del nou art, un art al qual s'adhereix fugint de la racionalitat de l'art, anquilosat pel seu ús retòric, i invocant un nou art, fruit del món de l'esperit, i, per tant, demana també un nou llenguatge, un llenguatge artístic. Maeterlinck es converteix en un referent i la seva obra és aclamada per Rusiñol com un dels aspectes més remarcables de la modernitat.

En "Fulls de la vida", el 1898 Rusiñol ens conta suggestives impressions del període de bohèmia parisenca. Es un recull de narracions breus i de poemes en prosa de factura decadentista, que constitueix la gran pedrera de la seva producció dramàtica posterior. L'obra s'integrava, ella mateixa, en un nou concepte d'art, l'Art total. Arts gràfiques, música, pintura i literatura -narrativa, lírica i dramàtica- confluïen en la creació d'uns productes refinats que l'autor, en cadascun dels pròlegs, destinava a una minoria selecta que en sabria apreciar el valor real.
El 1899 Rusiñol comença l'any al llit. La seva dona i la seva filla el van a visitar a Sitges; ell s'enfada molt, se sent acorralat. Lluïsa Denís decideix no abandonar-lo fins que recuperi la salut. No es tornaran a separar. El març ingressa en un sanatori prop de París per desintoxicar-se. La cura de desintoxicació de la morfina i la intervenció quirúrgica que, un any després el va deixar amb un sol ronyó, van fer allunyar l'artista de l'abisme i el van fer entrar en una nova etapa creativa, marcada per la dedicació al teatre amb mires cada vegada més comercials i a l'especialització en la pintura de jardins arreu de la geografia catalana i espanyola (Mallorca, Eivissa, València, Girona, Aranjuez, Conca i Arbúcies), amb breus però significatives incursions a Itàlia. Ja a l'època es va dir que, amb la recuperació de la salut, Rusiñol havia fet fer un gir important a la seva obra pictòrica i literària. L'especialització en la pintura de jardins, per una banda, i la dedicació gairebé exclusiva a la literatura dramàtica, per l'altra, van fer ressentir ben aviat la seva obra de la repetició d'unes fórmules i clixés que asseguraven la resposta favorable del públic
Un dels temes per excel·lència tant de la pintura com de la literatura de Rusiñol fou: "El jardí abandonat", un poema escènic publicat el 1900 que continuava l'experiència líric-dramàtica iniciada amb "L'alegria que passa", on l'ingredient humorístic és present de forma mesurada i, sobretot, matisada i selectiva. "El jardí abandonat" poema líric en un acte amb il·lustracions musicals de Joan Gay, es l'única temptativa veritablement reeixida del Rusiñol dramaturg, en el marc estètic del simbolisme. Amb aquesta obra, Santiago Rusiñol se situava a la punta de llança de la renovació de la literatura i de l'escena catalanes i demostrava un domini realment acceptable d'un codi literari que no admetia cap concessió a l'humorisme customista que en tan poques ocasions l'autor va deixar al marge de la seva producció literària. Al comparar les dues obres "L'alegria que passa" i "El jardí abandonat", cal recordar que la primera va tenir un gran èxit de crítica i de públic, però l'altra no es va estrenar perquè suposava una proposta comercialment massa arriscada i no va ser estrenada fins al 1928, en una sessió d'homenatge al Teatre Romea. El 1900 exposa els seus "Jardines de España" a la Sala Parés.
El 20 de febrer del 1901 s'estrena "Cigales i formigues", en què el didactisme i l'humor paròdic acaben rebentant des de dins el codi simbolista i on les cigales són novament els artistes i les avorrides formigues, la societat mancada d'ideals. És una obra que presenta importants problemes de registre literari, cosa que afecta tant la intencionalitat del producte, que esdevé ambigua, com la recepció de públic i crítica, en general ben poc entusiasta. Tot i que l'ambigüitat no és una característica exclusiva de l'obra -a "L'alegria que passa" constitueix un dels ingredients que n'expliquen l'èxit a tots nivells-, aquí sorgeix un desencaix fonamental entre el missatge que l'autor pretén de vehicular de forma programàtica i la formalització concreta d'aquest missatge a partir d'uns materials extrets majoritàriament de la tradició humorística i costumista, que topen frontalment amb la voluntat de crear uns personatges abstractes. Es l'abraç al simbolisme i al decadentisme, a partir de la seva activitat com a pintor.
L'obra "Llibertat!", estrenada en italià al Teatre Novetats el 21 d'agost de 1901, i en català l'11 d'octubre de 1901 amb Enric Borràs, va suposar l'inici d'una nova etapa, perquè l'autor havia decidit escriure teatre per a professionals i destinat a un públic més ampli. Alhora, va començar a obrir-se a les ressonàncies socials combinant el simbolisme anterior amb un realisme passat pel sedàs de la ironia. "Llibertat!" va ser traduïda per Benavente i representada a Madrid. D'aquesta manera, la dramatúrgia de Rusiñol es va convertir en un producte híbrid que encara avui permet un ampli ventall d'interpretacions, des del vessant humorístic fins a la lectura ideològica. El mes d'octubre Rusiñol viatja amb la seva família cap a Mallorca. El 29 de març de 1902 s'estrena "Els Jocs Florals de Canprosa" al Teatre Romea de Barcelona, una paròdia entorn de la institució jocfloralesca, per la qual sectors catalanistes conservadors es van sentir fortament insultats. A partir d'aquell moment, Rusiñol no va poder evitar de rebre constants crítiques negatives per motius extraliteraris. També el 1902 estrena "El mal crònic" al Teatre Romea amb Enric Borràs.
Possiblement per allunyar-se del rebombori Rusiñol va publicar el 1902 "El poble gris", trenta narracions en prosa que van rebre el qualificatiu d'aterradores, que prefigura a partir de la utilització de la mirada unificadora d'un narrador, la novel·la simbòlica sorgida de la crisi del realisme. El que els havia, tanmateix, inquietat era la defensa d'un model d'artista -messiànic, crític, irreductible- que quedava a anys llum del model que abonaven els qui es trobaven immersos en el procés de selecció del modernisme que havia de portar a la verbalització del noucentisme. Alhora, suposaven un primer pas cap a la novel·la, tot i que Rusiñol va seguir publicant i estrenant obres dramàtiques, repetint importants èxits, com "L'hèroe" estrenada al Teatre Romea el 17 de març de 1903, per la companyia d'Enric Borràs. Es un drama regeneracionista i una obra antimilitarista, que criticava la política colonial espanyola, que va haver de ser retirada per por a represàlies i on Rusiñol es distanciava críticament del Modernisme pel seu regeneracionisme. El 1903 Rusiñol sembla acomiadar-se de l'art entès com a exploració del jo i començar a assajar les maneres d'arribar al gran públic, amb l'edició de la carpeta dels "Jardins d'Espanya", un recull dels quaranta millors jardins de Rusiñol acompanyats d'una mostra de la poesia dels seus poetes preferits.

 

Santiago Rusiñol. Foto Escriptors catalans


El 30 de gener de 1903 Rusiñol inaugura una exposició a la Sala Parés, que inclou trenta quadres pintats a Mallorca on ha viscut tot el any anterior. La crítica és molt bona. Amb obres com "El pati blau", drama sentimentalista estrenat al Teatre Romea el 12 de maig de 1903 per Enric Borràs i "El místic" estrenat el novembre de 1903 sobre el calvari de Jacint Verdaguer, víctima de la incomprensió i la hipocresia de la societat com a referent, Santiago Rusiñol recorre a estratègies com la polèmica, la denúncia, el costumisme i el sentimentalisme per tal d'atreure el gran públic. Per aquells temps Rusiñol deia: <<En art, com en tantes altres coses, el que llença més bellesa és el que s'enduu més devots; i que l'home que fa més claror és el que atrau més papallones>>. D'aquesta manera, Rusiñol trencava formalment els seus lligams amb el modernisme i posava en paraules allò que des del tombant de segle ja es percebia com un fet incontrovertible: Santiago Rusiñol havia passat, de modernista, a autor de moda. També el 1903 publica en l'Avenç l'obra teatral "El prestidigitador" i l'obra en prosa "D'aquí i d'allà".
Rusiñol concebia les seves novel·les i les seves comèdies d'una manera ràpida, fresca, no gens enderiada. Gairebé moltes d'elles semblen nascudes d'un xoc casual amb una anècdota, amb una sola anècdota, com neixen sovint els articles dels periodistes. Rusiñol no va patir el suplici de l'estil. L'estil rusiñolenc és el de la seva conversa.
A partir de "El místic", Rusiñol va emprendre un camí sense retorn, va anar estrenant una sèrie deu drames, comèdies i vodevils, obres intranscendents, de "fer riure" com deia ell, que la crítica va considerar concessions al gran públic -"Els punxa-sàrries" i "El bombero" el 1904, "L'escudellòmetro", "La nit de l'amor", "La lletja" i "El bon policia" el 1905-. Una obra de més qualitat i to social com "La lletja", que presenta el cas de la dona lletja que es llença a la acció revolucionaria com evasió front els seus fracassos amorosos, va haver de suspendre's aviat pels aldarulls que provocava entre el públic: el primer acte ofenia els burgesos i el segon els obrers. Un cop més, Rusiñol era un autor que no afalagava ningú perquè sí i, en conseqüència, era blanc d'atacs polítics de tots els signes. Rusiñol va fer concessions al públic defensant un model de cultura alternatiu al que els joves professionals de la cultura maldaven per imposar. I com que l'alternativa, segons Rusiñol, passava per la popularitat, per l'afermament dels lligams amb el públic, a partir del 1905 entrà a formar part del món de l'editor Antoni López i de la seva revista humorística "L'Esquella de la Torratxa", plataforma amb la que Rusiñol va combatre el Noucentisme -verbalitzat a partir de 1906 en el "Glossari de Xènius" d'Eugeni d'Ors a "La Veu de Catalunya"- el qual va escarnir amb la creació d'un glossari alternatiu amb el pseudònim de "Xarau", que va començar a sortir a partir del 21 de juny de 1907 i que es va mantenir, amb una periodicitat setmanal fins el 1925. Des del rovell de l'ou de la cultura menestral, Santiago Rusiñol féu front als embats dels joves noucentistes, que el convertiren en una de les seves principals bèsties negres. Rusiñol havia esdevingut l'emblema de l'obra mal feta, indeliberada i mancada de rigor, però, sobretot, el que indignava els joves és que Rusiñol mantingués ferma l'arrogància i la independència de l'artista modernista.
On havia anat a parar l'autor de "Anant pel món", de "Oracions", de "L'alegria que passa" o de "El jardí abandonat"? Com podia ser que l'autor dels encara recents "Jardins d'Espanya" fos el mateix que l'autor descordat de "Els punxa-sàrries", de "El bombero" i de "L'escudellòmetro"? El perquè no és altre que l'evidència de la impossibilitat de trobar per al teatre i per a la literatura un públic equivalent al que sí que havia aconseguit captar per la pintura. Un públic disposat a adquirir productes sumptuaris al preu que fos i que havia convertit en realitat la gran aspiració de Rusiñol de crear un espai per a la professionalització de l'artista, encara que aquesta professionalització comportés el perill de l'especialització. Rusiñol es va trobar cara a cara amb l'evidència que la professionalització de l'escriptor difícilment podia passar pels quatre gats que adquirien les obres que li editava "L'Avenç" i que assistien religiosament a les propostes teatrals més agosarades. El fet que Rusiñol mantingués, ni que fos durant uns mesos, la doble relació editorial (amb "L'Avenç" -edició luxosa i cara- i amb Antoni López -edició popular i barata-) s'interpretà com un doble joc a través del qual l'autor procurava servir dues menes de públic i dues concepcions del fet literari diametralment distintes. Rusiñol, però, havia decidit jugar-s'ho tot a una sola carta i aquesta era la ratificació de la seva nova imatge d'autor popularitzant, foragitat dels espais de l'alta literatura. Quan Santiago Rusiñol va decidir escriure el seu propi "Glossari", és probable que ho fes en defensa pròpia, essent com era un dels blancs principals de les escomeses dels joves creadors noucentistes que despuntaven, com Josep Carner o Eugeni d'Ors (Xènius). L'acusaven agressivament de desfasat i allunyat de l'òrbita del nou moviment que havia de regenerar el país: el noucentisme. Malgrat tot, el seu prestigi va resistir l'ensorrada del modernisme, però la seva figura va anar quedant més i més aïllada, tant pel que fa als nous corrents pictòrics com els literaris. També pot ser que, en el rerafons, hi hagués la intenció de denunciar la intransigència, el dirigisme i el control que eren a la base d'un projecte polític cultural profundament restrictiu que xocava frontalment amb la seva pròpia concepció de cultura. Ara bé, el catalitzador de tot plegat ben segur que té alguna cosa a veure amb l'estil utilitzat per Xènius al seu "Glossari", un estil de prosa peculiaríssim, que suposava una invitació irresistible a la paròdia, a la qual Rusiñol no es va resistir en absolut. Va ser a les pàgines de la revista "Catalunya", dirigida per Josep Carner, on va aparèixer una de les primeres i més dures reflexions sobre l'opció presa per Rusiñol. I més quan l'artista, en el seu vessant de prosista, havia estat presentat com un dels possibles models per a la creació d'una llengua literària moderna. A la gent de "Catalunya" els havia convençut, pel seu barcelonisme de base i pel tractament irònic de la realitat.

El 1905 publica a L'Avenç "Aucells de fang". El novembre de 1906 Margarida Xirgu representa al Foment Instructiu de la barriada de Sant Antoni "Gent de platja" i "El pati Blau" de Santiago Rusiñol. El 1906 Rusiñol estrena "La bona gent" al Teatro de la Comedia de Madrid, i poc després el 14 de febrer de 1906 ho fa en català.
La crisi del teatre català també va acabar arrossegant-lo, i amb "La mare", obra teatral d'exaltació de l'amor maternal, únic sincer i desinteressat, va tenir un dels seus últims èxits en la estrena al Teatre Romea el març de 1907, amb Margarida Xirgu que substituia per baixa per enfermetat a la primera actriu Antonia Baró. La crítica entusiasmada reconeixia: <<... que borda el papel con detalles dignos de elogio>>. "La mare" era l'obra més popular del moment. Mesos més tard va ser traduïda al castellà per María Lejárraga, la dona de Gregorio Martínez Sierra, el qual firmava les traduccions i les obres que feia la seva esposa. El 24 d'agost de 1907 Margarida Xirgu representà "La merienda fraternal" de Rusiñol al Casino Ceretà de Puigcerdà, junt amb actors veterans com Iscle Soler.
El 1907 es publica la seva novel·la més coneguda: "L'auca del senyor Esteve". l'havia batejada amb el nom del burgès barceloní per antonomàsia perquè, dins una Barcelona idealitzada, retratava la imatge de la burgesia catalana -a la qual ell pertanyia- amb tots els seus defectes però també amb alguna virtut. Hi projecta una mirada de tendresa, malgrat que la ironia hi és present amb tota la seva força. És una fusió del quadre de costums del segle XIX amb un gènere antic i popular, l'auca. A través d'aquesta estructura fragmentària ens conta la història de quatre generacions de comerciants, de botiguers de vetes-i-fils del barri de la Ribera de Barcelona. Els vint-i-set capítols de la novel·la s'estructuren en tres parts: la primera descriu el naixement, la infantesa, l'aprenentatge i el casament de l'Estevet en el marc de la fundació i engrandiment del negoci; la segona ens presenta l'Esteve com a model de botiguer i és en aquest ambient de prosperitat que esclata el conflicte amb Ramonet, el fill que vol ser artista; la tercera part és la reconciliació entre l'artista i la classe social a la qual pertany. El punt de vista narratiu emprat és el del narrador omniscient en tercera persona. Els personatges, com en tot relat costumista, són plans, sense profunditat, arquetípics; representen una professió o una classe social, una virtut o un defecte. L'eix temàtic és l'enfrontament entre l'artista i la societat, problemàtica que visqué el mateix autor. L'escenari de la novel·la és la ciutat de Barcelona, concretament el barri de la Ribera. L'autor, al llarg del relat, fa palesa l'evolució de la ciutat, encapçalada per la burgesia, sobretot a partir de la tercera part, entorn i després de l'Exposició Universal de 1888. La obra completa el autoretrat de Rusiñol, resumint la seva doble personalitat. D'una banda, la "puntual", que estimava tot i parlar-ne amb ironia, i que li havia deixat rastre, i de l'altra el "clown" romàntic, la fal·làcia lleugera que vola arran de camí.

 


La infància marcada per la forta personalitat del avi patriarca, no deixa de ser reproduïda fidelment en l'obra, en tot i per tot biogràfica al cent per cent i on caricaturitza al paterfamilies d'una petita botiga de comerç, enfrontat al fill que vol ser artista.

El 1910 Rusiñol va fer una versió dramàtica de "L'auca del senyor Esteve" que ha esdevingut un clàssic del teatre català, menys sarcàstica i més elaborada, però no va estrenar-la fins el 1917 al Teatre Victoria del Paral·lel de Barcelona. Va esdevenir un èxit, tant de crítica com de públic heterogeni que es reconeixia en els personatges o hi identificava els seus avantpassats immediats, alhora que gaudia d'una Barcelona mitificada, que encara conservava a la memòria i que anava desapareixent.

 

 

Hi ha una distància abismal entre la redacció de la novel·la "L'auca del senyor Esteve" el 1907 i la versió teatral de l'obra, estrenada l'any 1917. En la primera el senyor Esteve simbolitza el burgès oposat a l'artista modern, en l'etern conflicte entre poesia i prosa que recorre de cap a cap tota l'obra literària de Rusiñol i en la segona, menys sarcàstica, en un personatge que afegia la tendresa en el seu caràcter, fins al punt de convertir-se en un alter ego del mateix Rusiñol i que el espectador identifica automàticament la seva figura, en el marc de la Barcelona menestral idealitzada per la comèdia. Si Barcelona és el que és, és gràcies al senyor Esteve; si l'artista ha trobat finalment el seu lloc en la societat, és també el senyor Esteve, amb els seus sacrificis, qui ho ha facilitat. No és estrany, veient aquesta evolució, que l'any 1924, en una entrevista, Santiago Rusiñol incorporés per primera vegada el senyor Esteve a la pròpia biografia i que a partir d'aquest moment tots dos mites emprenguessin junts el camí de la posteritat.

 

Santiago Rusiñol

Foto Escriptors catalans


El 1907 Rusiñol es dedica al teatre i a les tertúlies. Rep la Gran Creu d'Isabel la Catòlica i viatja a Aranjuez per a pintar. Conreà el sainet i la farsa, com "Els savis de Vilatrista" estrenada el 1907. Rusiñol també escriu gèneres menors, el vodevil, signats amb el pseudònim de Jordi Perecamps, com: "El senyor Josep falta a la dona i La dona del senyor Josep falta a l'home" estrenada el 1915. El teatre de Santiago Rusiñol, amb més de seixanta obres, constitueix el gruix de la producció literària més representativa de l'autor. Altres obres no anomenades i estrenades son: "La intel·lectual" el 1909, "El titella pròdig" el 1911, "L'homenatge" el 1914 -que es una ironia sobre els homenatges que ha rebut i que amb motiu de l'estrena els seus amics li organitzen un altre homenatge-, "Gente bien" el 1917, "L'acaparador" el 1918, el monòleg "La minyona suïcida" el 1919 i la seva darrera obra "Miss Barceloneta" el 1930.

 

 

Àngel Guimerà fou nomenat fill adoptiu de Barcelona el 23 de maig de 1909 i rep un multitudinari homenatge popular: al Guimerà humà, popular i cantor del ànima catalana. En aquest homenatge Margarida Xirgu representa "Els vells" d'Iglésias, "El místic" de Rusiñol i "Terra baixa" i "Mar i cel" del propi Guimerà. També el 1909 Margarida Xirgu estrena "El redemptor", drama en tres actes de Rusiñol i el torna a representar el 25 de febrer de 1910 al Teatre Nou del Paral·lel, ja que era un drama que havia tingut un clamorós èxit tant a Madrid com a Barcelona.

Durant la Setmana Tràgica del 1909, Rusiñol és a Granada. Segueix els fets per la premsa, prefereix no opinar en els seus articles i escriu sobre temes intranscendents. Al 1910 Rusiñol viatja a l'Argentina per assistir a l'Exposició Internacional de les Belles Arts de Buenos Aires. Al Casal Català de Buenos Aires descobreix quadres seus falsificats.

El 1911 Margarida Xirgu estrena al Teatre Principal de Barcelona "El daltabaix" de Gregoire Laferre, obra que Rusiñol va portar de l'Argentina el 1910 i que va adaptar al català.

 

Exemplar de "El daltabaix" dedicat a Margarida Xirgu pel seu adaptador.

Foto Arxiu Jordi Rius Xirgu

 

El gener de 1912 Margarida Xirgu rep l'oferiment d'un contracte per actuar a Amèrica, del empresari Faustino da Rosa. Primer la Xirgu va creure que és tractava d'una broma i va rebutjar l'oferta. Al assabentar-se el seu amic i conseller Salvador Vilaregut i també Santiago Rusiñol -que havia conegut a Da Rosa a l' any passat amb motiu del viatge a Buenos Aires junt a Enric Borràs, per les festes del Centenari- la convencen d'anar plegats el dia següent a la suite del empresari teatral, confirmant-li que és un dels més poderosos de Sud-Amèrica. Ningú com Rusiñol per fer d'ambaixador. I es formalitza el contracte de la Xirgu pel 1913 per terres sudamericanes.

 

Margarida Xirgu junt amb Santiago Rusiñol i Gregorio Martínez Sierra.

Foto El Temps.


Ignasi Iglesias el 1912 tingué la idea d'organitzar una nova empresa de teatre català, desprès del incident amb el empresari Ramón Franqueza del Teatre Principal, mostrant-se amatent a concedir una important subvenció per a la temporada d'hivern, que serviria d'assaig amb vista a muntar després un Teatre Municipal, destinat a representar únicament teatre català. Santiago Rusiñol va ser un dels primers en donar suport a la iniciativa, per evitar la crisis del teatre català. A continuació les obres de Rusiñol "El despatriat" i "La verge del mar" van ser retirades dels estrenes al Teatre Principal, junt amb altres de diversos autors catalans. La direcció de la companyia del Teatre de Catalunya formada pel Patronat d'Autors Catalans fou confiada a Jaume Borràs. La temporada va començar el 24 de febrer de 1912 i va acabar el 27 de maig del mateix any. Es van estrenar entre altres, les obres de Rusiñol: "El pintor dels miracles" , "La verge del mar" i les últimes representacions de la temporada van acabar amb la estrena de "El despatriat".
El 8 de maig de 1914 Margarida Xirgu debuta a Madrid al Teatro de la Princesa amb l'obra de Rusiñol "El patio azul", un dels més bonics contes, fracassat somni d'amor i joventut del creador català. Era el debut de la Xirgu amb el teatre en castellà, al Teatre de la Princesa avui anomenat María Guerrero, ja que era la seva propietària junt amb el seu marit Fernando Díaz de Mendoza, marqués de Fontanar, conde de Balazote, señor de Lalaing i grande de España. Aquest matrimoni va cedir el teatre a la companyia Xirgu perquè estaven de gira per Amèrica. Margarida Xirgu te un clamorós èxit en el seu estrena a Madrid.
El 1915 Margarida Xirgu estrena "La virgen del mar" de Rusiñol també a Madrid.
L'abril de 1917 Benito Pérez Galdós va venir a Barcelona pel estrena de la seva obra "Marianela" interpretada per Margarida Xirgu. Al salonet del Teatre Novetats es celebrava una tertúlia durant la vetllada. La reunió prenia un aire alegre, d'irresponsable entusiasme, en la qual duien la batuta Santiago Rusiñol, Alejandro Soler Rovirosa, Verdaguer... A don Benito li feien molta gràcia les sortides de Rusiñol i es divertia amb les paròdies de Soler i de Verdaguer. Cantaven a l'uníson cançons catalanes, en les quals prenia part el propi Galdós.
Santiago Rusiñol admirava a Margarida Xirgu i va escriure: <<El arte de la Xirgu es arte de expresión. De expresión interna y de expresión plástica. La Xirgu tiene el don, además del estudio, de sentir una expresión, de atraérsela, de hacerla suya..., y una vez transmitida con una plasticidad exuberante: vida en los ojos, vida en la nieve, vida en las manos, vida en los movimientos del cuerpo. Se podría decir que ella misma sabe escuchar su propia voz, y que de un golpe la ha hecho penetrar en su alma, haciendo vibrar todas las cuerdas, sabe transmitirla a los que la oyen.>>

 


Santiago Rusiñol al "Cau Ferrat"

 

Des de la Llibreria Espanyola d'Antoni López va publicar tres novel·les: "El català de La Mancha" el 1914, "La Niña Gorda" el 1917 i "En Josepet de Sant Celoni" el 1918, que li serviren com a sageta antinoucentista. Rusiñol havia anat esdevenint, però, cada cop més un home cansat, envellit i escèptic sobre la capacitat de l'artista de transformar la societat mitjançant la cultura. Així, a "El català de La Mancha" un activista català encarna el fracàs de la 'idea' per terres manxegues.

 

Santiago Rusiñol
web més wilaweb


"Josepet de Sant Celoni" és una novel·la picaresca tal i com la defineix el seu autor. Després d'un breu pròleg i uns versos laudatoris, l'autor comença a narrar-nos en primera persona les aventures i desventures de Josepet, el protagonista. La intenció del llibre és declarada en les primeres línies: "Si un desig interior em condueix a explicar la meva vida, no és perquè aquesta hagi estat exemplar; és pel que va deixar de ser-ho, pel que potser poder servir d'exemple". Josepet neix en l'enllaç ferroviari de la línia de Girona i el seu origen és dubtós. El seu pare, secretari del municipi de la vila catalana de Sant Celoni, l'instrueix en tot gènere de trampes. Per estudiar el batxillerat marxa a Girona i viu a casa d'un oncle seu, que exerceix simultàniament els oficis de barber i curandero. La sòrdida estretor a què l'obliguen els seus oncles -situació tòpica en les novel·les picaresques- l'instrueix prou sobre la vida. Finalment fuig. Acompanya pel món a un nigromàntic, de la dona del qual es fa amant; es dóna al joc; tracta amb còmics; ven joies falses, ... La mort dels seus oncles li dóna una oportunitat de tenir diners ja que coneixia l'amagatall on els amagaven. Passa uns anys de vida opulenta a Barcelona on coneix a Carmeta, a qui deixa prenyada. Passa a ser viatjant, i la seva vida pren ja un altre rumb: poc temps després és propietari de l'"Econòmica"; guanya diners, es dedica a la política i arriba a ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Es converteix en tot un personatge. Finalment es casa amb Carmeta. Per sobre de les situacions còmiques i dels episodis, l'obra és una caricatura de la burgesia catalana de finals del segle XIX i principis del XX. Josepet és l'arquetip que aprofitant l'auge econòmic del país i les oportunitats polítiques arriba a crear-se una situació envejable. El geni irònic de Rusiñol es manifesta obertament en aquesta obra al voler traçar un retrat de l'origen de la burgesia.
Dels texts de "Xarau" en van sortir uns quants llibres importants de Santiago Rusiñol: "Del Born al Plata" el 1911, el recull titulat "Glossari" el 1912, "L'illa de la calma" el 1913 durant la seva llarga estada a Mallorca on pintà també nombrosos paisatges, "Màximes i mals pensaments: pensa mal i no erraràs" el 1927 i "Coses viscudes" el 1929. També traduí a Alphonse Daudet i a Gregorio Martínez Sierra.

 


Santiago Rusiñol amb la família


Rusiñol el 1913 tot i patir de gota, viatja a Aranjuez, Madrid i la Manxa. El 1916 el Rei Alfons XIII li compra un quadre d'Aranjuez. Rusiñol li explica les dificultats per accedir a certs espais dels jardins, i el Rei el nomena amistosament "Jardinero Honorario Mayor de los Reales Jardines de Aranjuez". El 1917 rep la Legió d'Honor del govern francès. El 1918 Sitges li fa un homenatge per celebrar els 25 anys de la inauguració del "Cau Ferrat". El 1919 el Rei li consulta canvis que vol fer en els jardins d'Aranjuez, i Rusiñol li diu que els deixi com estan. El 1921 Casas i Rusiñol trenquen la seva amistat amb Utrillo. El 1922 comença l'any amb l'habitual exposició de "la Trinitat de la Sala Parés": Rusiñol-Casas-Clarasó.
El 1924 es fa una Exposició a la Sala Parés; Maria, la seva filla, també hi exposa alguns quadres. Els seus articles serveixen per entendre la situació del país després del cop de Primo de Rivera. Signa un manifest amb altres intel·lectuals catalans a favor de la llengua catalana. La seva salut empitjora. El 1926 es realitza una Exposició conjunta Rusiñol, Casas i Clarasó. El 10 de gener es celebra a Sitges l'Homenatge de Catalunya a Rusiñol, organitzat sobretot per Josep M. de Sagarra. L'assistència de públic sorprèn tothom: fins i tot els noucentistes hi participen. El 1927 tot i que pràcticament no pot estar de peu, Rusiñol segueix sortint de nit, anant a tertúlies i al teatre. Es compra un cotxe i contracta un xofer perquè ja no pot agafar el tramvia. El 1929 obté la Medalla d'Or de l'Exposició Internacional de Barcelona per un quadre de Mallorca.

 

web més wilaweb


No va ser un pintor genial -una vegada trobada la fórmula dels seus jardins la va explotar sense interrupció fins a la seva mort- ni un gran escriptor; la seva formació cultural va ser sumaria i tot ho va aprendre de la vida, per a això va posseir grans dots d'observador i d'assimilador, però mai va experimentar problemes estètics o estilístics, ni va mostrar inquietud per obrir nous horitzons literaris. Amb tot va ser sempre artista, tant si manejava el pinzell com la ploma i va saber servir honrada i puntualment les aficions i els gusts del seu públic.
Rusiñol pateix un fort atac d'urèmia, es recupera i marxa cap a Aranjuez. Passa els dies pintant frenèticament, fins que mor el 13 de juny de 1931. El seu enterrament serà multitudinari. El mateix dia, el Museu d'Art de Barcelona organitza una exposició antològica de l'artista. Feia uns quants anys que la seva imatge, denotada pels intel·lectuals noucentistes, havia estat reivindicada i convertida en un dels referents de la modernització i de la normalització cultural de la Catalunya dels anys trenta.
Va acabar la seva vida pintant, la mateixa activitat artística amb la qual va començar la seva trajectòria creativa quan tenia vint anys. Rubén Darío va escriure: <<Gloria al buen catalán -jardinero de ideas, jardinero de sol-, y al pincel y a la pluma y a la barba y a la risa, con que nos hace alegre la vida Rusiñol>>.

 

Estàtua de Santiago Rusiñol a Sitges


Estàtua de Santiago Rusiñol a Ciutat Vella Barcelona

 

 

Alguns textos han estat trets de la biografia:"Margarita Xirgu y su teatro" i "Margarita Xirgu. Una biografía"d'Antonina Rodrigo i del Wikipedia


XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.