Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

57. JOSÉ MARTÍNEZ RUIZ (AZORÍN)

 

José Augusto Trinitat Martínez Ruiz, més conegut per el seu pseudònim Azorín va néixer el 8 de juny de 1873 a Monòver (Alacant), va ser periodista, novel·lista, assagista, traductor, dramaturg i crític literari.

El seu pare Isidro Martínez Soriano era natural d'Iecla (Murcia), militava en el partit conservador i va arribar a ser alcalde, diputat i seguidor de Francisco Romero Robledo. El seu pare exercia d'advocat a Monòver i posseïa una important hisenda. La seva mare María Luisa Ruiz Maestre havia nascut a Petrer o Petrel (Alacant). Era una família tradicional burgesa, que gaudia d'una esplaiada situació econòmica. Martínez Ruiz va ser el major de nou germans. Des de petit, Pepe, tal és el hipocorístic amb que se'l coneixia familiarment, dóna mostres de tenir un esperit independent i solitari, al que li agrada dur una vida apartada, sovint en la finca familiar del Collado de la Salina a Monòver. Allí es lliura amb passió a l'exercici de la lectura i l'escriptura.

Als vuit anys, després de tres anys d'escola a Monòver, ingressa com alumne intern en el col·legi que els Pares Escolapis regentaven a Iecla. Roman allí cursant els estudis d'ensenyament secundari fins als setze anys. Martínez Ruiz revisarà amb freqüència aquests anys d'enclaustrament, dels quals no guardarà grats records. És una etapa que reflecteix en les seves dues primeres novel·les, de fort contingut autobiogràfic.

 

José Martínez Ruiz als 8 anys d'edat foto epdlp


José Martínez Ruiz el 1884 foto epdlp

 

El 1888 es trasllada a València per a cursar la carrera de Dret -que mai acabarà- intentant, sense massa aplicació, obtenir la llicenciatura. Va ser més estudiant que estudiós i més atent a les tertúlies, al periodisme, al teatre, a la literatura i als toros que a les lleis.
En la ciutat del Turia, Martínez Ruiz inicia una etapa que va tenir decisiva importància
en la seva formació intel·lectual. Connecta amb els últims corrents del pensament i de l'art (krausisme, anarquisme, ...), es lliura febrilment a la lectura d'obres literàries i polítiques, i realitza les seves primeres incursions en el món del periodisme. L'adolescent Martínez Ruiz, assidu de les tertúlies dels cafès, se sent molt interessat per les noves idees socials. Sorgeix en ell l'actitud rebel, àcrata, que caracteritzarà els seus anys de joventut, al mateix temps que s'aferma en el seu esperit la voluntat de fer-se escriptor. Col·labora en diferents periòdics en els quals utilitza diversos pseudònims: Fray José, en "La Educación Catòlica", de Petrer, Juan de Lis, en "El Defensor de Yecla", ... Escriu també en "El eco de Monóvar", "El Mercantil Valenciano", i fins i tot en "El Pueblo", el diari anarquista de Vicente Blasco Ibáñez. En general, fa crítica teatral. Elogia les obres de Guimerà i Galdós o el "Juan José", de Joaquín Dicenta encara que es decanta ja, de forma especial, per la crítica política-social. Important resulta també en aquests anys de preparació la seva activitat traductora, amb treballs com el drama "La intrusa", de Maeterlink, la conferència del francès A. Hamon "De la patria", o el fullet "Las prisiones", del príncep anarquista Pedro Kropotkin.
El 1891 trasllada el seu expedient de la Facultat de Dret de la Universitat de València a Granada.

El 1895 Martínez Ruiz publica dos assaigs: "Anarquistas literarios" i "Notas sociales", en els quals presenta al públic les principals teories anarquistes. El 25 de novembre de 1896 es trasllada a Madrid per a seguir els seus estudis, després d'haver traslladat el seu expedient de Granada a València i de València a Salamanca ja en el 1896. Arriba amb una carta de recomanació de Luis Bonafoux para el director del diari "El País". Aquell mateix any van arribar també a la capital d'Espanya, Ramón María del Valle Inclán i Manuel Bueno. Baroja estava ja en la capital i Maeztu arribaria a principis de l'any següent. No trigaran en relacionar-se tots, a intimar i a escometre junts algunes empreses. Martínez Ruiz publica diàriament treballs en "El País". Es tracta d'articles vehements en els quals ataca les institucions, els valors més arrelats, la política del Govern, la literatura en voga... Després d'un article sobre el matrimoni i la propietat el 1897, es veu obligat a abandonar la redacció de "El País". El reben en altres diaris i inicia la publicació d'alguns fullets en els quals adona de les seves vivències i sentiments: "Crítica discordante" signat per "Charivari" el 1897, entre uns altres. L'únic ajut que rep en la seva denotada i solitària batalla és el de Leopoldo Alas Clarín, que elogia la labor del jove periodista en un dels seus "Paliques". L'alacantí considera aquest comentari com un recolzament. A principis d'octubre de 1897 comença les seves col·laboracions en "El Progreso" d'Alejandro Lerroux. Es defineix com fervorós anarquista.

 

Retrat de joventut de José Martínez Ruiz foto


Martínez Ruiz reflecteix un conflicte entre una ideologia activa -anarquista- i una naturalesa passiva -contemplativa- en el seu llibre de contes "Bohèmia" publicat el 1897. Ens descriu els ideals d'un escriptor que lluita per obrir-se pas, però és finalment vençut i destruït per la ciutat. Aquest escriptor somia amb crear una obra mestra que, significativament, es diria "Paisajes". Desgraciadament l'influx influent de la ciutat sobre el jove escriptor assoleix que aquest llibre mai s'escrivís. A causa de això, aquest jove acaba la seva vida com un de tants paràsits urbans, morint prematurament. En l'última escena del conte, la mare de l'escriptor, una vella del poble vestida de dol, torna al seu poble banyada en llàgrimes. En aquesta obra mostra la seva animositat contra la ciutat moderna. Desenvolupa una irritada repulsió per la vida urbana i fa d' això el nucli central d'una filosofia antiurbana. Martínez Ruiz veu a la ciutat, com un centre de corrupció espiritual i ètica de la moralitat del ser humà. Pel que fa a la vida rural, per a ell, l'èxode rural a les grans ciutats destrueix l'equilibri urbà-rural existent en èpoques preindustrials, i això fa que les grans ciutats siguin absurdes. Martínez Ruiz atribueix la decadència d'Espanya en el segle XVIII a la formació de grans urbs, que des d'aquesta època atreien a la població rural, que deixava els camps sense conrear. Ara veu com es repeteix el procés amb l'adveniment de la civilització industrial.
En els seus impetuosos treballs de joventut, denuncia situacions injustes i desigualtats amb un indubtable afany de renovació. Per a això no es para en barres a l'hora de desvetllar la realitat sagnant dels pobles, el sofriment de les classes treballadores o el comportament detestable dels polítics professionals. Estimulat per les lectures devastadores de Schopenhauer, Kropotkin, Nietzsche, Faure..., el seu suport a la causa dels desfavorits s'orienta seguint les vies fonamentals de l'anarquisme -que canalitza la seva activitat en la CNT- i del socialisme -que impulsa el naixement de la UGT-. Són els
anys que es prodiguen els fullets sobre literatura i sobre qüestions socials.
De la Universitat i de la seva carrera de Lleis s'ha oblidat per complet; cerca ufanosament l'èxit literari, el reconeixement i el triomf. En aquesta etapa de formació i tempteig es prodiguen els pseudònims en els escrits del jove autor: "Cándido" en memòria del personatge de Voltaire (pseudònim utilitzat en "La crítica literaria en España" el 1893, primer treball en forma de petit fullet) i "Ahriman", apel·latiu que el relaciona amb el déu del mal de les religions perses; són dues dels més coneguts. Però seguiran altres: "Don Abbondio", "Charivari", "Este"..., fins a vuit contant amb els ja citats. A poc a poc el seu nom va anar apareixent cada vegada més en revistes i periòdics importants: "Revista Nueva", "Juventud" (signant amb Baroja i Maeztu com grup dels "Tres"), "Arte Joven", "El Globo", "Alma Española", "España", "El Imparcial", "ABC", "Madrid Cómico", "Diario de la Marina de La Habana" i altres publicacions hispanoamericanes. En qualsevol cas, per aquests anys, els seus articles periodístics els signava més freqüentment com J. Martínez Ruiz.
Va ser el màxim representant de la Generació del 98, moviment literari que ell va definir, va conceptualitzar i va defensar. Va ser el seu teoritzador. A ell es deu la denominació amb la qual es coneix a aquest grup d'intel·lectuals (encara que el concepte de "generació" s'atribueix a Gabriel Maura). Ell va ser el que va estructurar la realitat literària d'uns escriptors compromesos amb el seu país i amb la seva circumstància. El Grup dels "Tres" (Baroja, Maeztu i Azorín) va tenir entitat pròpia, va promoure alguns actes comuns i va adoptar postures definides davant determinats fets de l'actualitat del seu moment. Tot la resta es pot discutir, però no l'inicial afany iconoclasta i renovador d'aquests joves escriptors. La seva vida va ser tranquil·la i metòdica. En 1899 publica l'assaig "La sociologia criminal" propagant les idees de Pedro Kropotkin i Sebastián Faure. Va tenir el reconeixement de la crítica pels seus assaigs, entre els quals destaca "Los hidalgos", inclòs en "El alma castellana" publicat el 1900.
El 1901 Martínez Ruiz publica la novel·la "Diario de un enfermo" en la qual el seu protagonista resol el seu conflicte amb el suïcidi. En aquesta obra mostra més encara el seu radicalisme a la urbanització. El que per a ell al principi era la meta de la humanitat és sens dubte el monstre que devora les generacions futures. Ara detesta la tecnologia moderna, el telègraf, els trens i els vaixells, i qualifica al industrialisme modern de barbàrie, pitjor que el salvatgisme primitiu. La ciutat i el industrialisme solament han servit per a esclavitzar a l'home a la despietada lluita pels diners: el han esclavitzat a empreses ferroviàries i bancàries, han destruït l'individualisme, i ara l'home està sotmès a la massa, ha de conformar-se amb la mediocritat, i es sent ofegat en l' embogidor temps urbà. Per a Martínez Ruiz, la vida en els poblets pot semblar monòtona a primera vista, les hores semblen més llargues i avorrides, però, paradògicament en aquests poblets la vida és viscuda amb més passió i és més benvolguda que en les ciutats. El 1901 va estrenar la seva primera obra teatral "La fuerza del amor", que no és més que una recuperació dels temes de capa i espasa del segle XVII, en la qual es posa de manifest la gran erudició del seu autor.

 


José Martínez Ruiz als 28 anys el 1901

foto epdlp


Martínez Ruiz assoleix consolidar la seva personalitat literària desprès de la publicació d'una trilogia novel·lística amb matisos autobiogràfics. La integren les novel·les: "La voluntad" publicada el 1902, "Antonio Azorín" publicada el 1903 -Azorín és un personatge de ficció que es converteix en la consciència del seu creador- i "Las confesiones de un pequeño filósofo", publicada el 1904 i en la qual recrea els seus estudis de batxillerat en el Col·legi dels Escolapis d'Iecla.
A la seva obra " La Voluntad," usant com plataforma el personatge intel·lectual de Yuste, Martínez Ruiz es queixa i desespera del futur de la pagesia que ha estat la base del país durant vint segles de cristianisme. L'emigració rural a les ciutats augmenta cada dia, i aquests nous centres atreuen amb la seva falsa lluentor a l'element més saludable del camp, doncs qui emigren són els més fort i els més intel·ligents.

 


Esborrador de "La Voluntad".

Web spanisharts.com


"Antonio Azorín" es considera la segona part de "La Voluntad". En la vall de l'Elda, Antonio Azorín observa plantes i aranyes. Lamenta que <<les paraules de vegades siguin massa grans per a expressar coses petites (...), sensacions delicades...>> El seu oncle exemplar, Pascual Verdú, malalt, convida a Antonio. A la segona part el nihilista don Víctor i el epicuri Sarrió -Silverio Llança?- discuteixen de l'esdevenir. Azorín marxa a París. La tercera part, a Madrid, reflecteix una crisi de ministres, descriu pobles de Castella: Torrijos, Infantes, la casa de Quevedo i la seva decadència amb el catolicisme.
A "Las confesiones de un pequeño filósofo" tanca els seus records: l'escola, els jocs, el col·legi, el pare Lasalde, exercicis literaris, companys, familiars, el temps, la mort, carrers, objectes i una dona gairebé estimada, María Rosario. Tot ha canviat amb el temps. <<Cada can es un mon>>. L'acritud de l'autor dóna pas a una amabilitat nostàlgica, de lectures més afables: Cervantes, Garcilaso, Gracián, Montaigne, Leopardi, Mariana, Vives, Taine, La Fontaine... El 1902 Martínez Ruiz publica la seva paràbola anarquista "El Cristo Nuevo" en "El Porvenir del Obrero".
Fruit de la trobada amb si mateix és la floració d'aquest pseudònim definitiu i revelador: Azorín, que ja l'acompanyarà sempre. El va emprar per primera vegada el 28 de gener de 1904 a "Impressions parlamentàries", una sèrie de treballs publicats en el setmanari "Espanya", i neix del nom del protagonista de la trilogia citada. El 1905 el nou pseudònim d'Azorín apareix al capdavant del títol del seu llibre "Los Pueblos" en el qual destaca "La Andalucia trágica", que és un assaig afegit el 1914. "Los Pueblos" (Assaigs sobre la vida provinciana) són divuit articles amb al·lusions a llocs de Castella la Nova; unes altres, literàries: Cervantes, Ignacio de Loyola, el Lazarillo, Montaigne, Quevedo, un retrat de Castelar, el balneari d'Urberuaga, l'amic Sarrió malalt, la sorpresa del quotidià, converses... Azorín anirà a Andalusia i recorrerà la zona de Sevilla. Al principi enviarà cròniques a "El Imparcial" i el govern se sentirà molest, per la qual cosa li demanarà el director del periòdic que no n'envií més. Publicarà encara una entrevista que li costarà l'expulsió del diari. El compendi d'articles es denomina "La Andalucia trágica" i van ser publicats des de 1904 a 1905. Com assagista va dedicar especial atenció a dos temes: el paisatge espanyol i la reinterpretació impressionista de les obres literàries clàssiques. El tema dominant dels seus escrits és l'eternitat i la continuïtat, simbolitzades en els costums ancestrals dels camperols.
Azorín canvia d'actitud a partir de 1904, amb la renúncia als postulats anarquistes i socialitzants i es llisca cap a un conservadorisme rendible. Potser Azorín es va convertir en un depurador del llenguatge per la seva incapacitat per a la "inventio". Li falta imaginació, manca de dots creatius, no domina la connotació ni la metàfora, ni s'atreveix amb la sorpresa de l'adjectiu... Aquesta certesa el duria a renunciar a la creació en ares de la recreació: recreació d'instants, de tipus, de situacions, de paisatges. Azorín no renova el llenguatge sinó que desempolsa el lèxic i el poleix, ordena l'expressió i simplifica la sintaxi. Es converteix en custodio immutable de l'ordre i la moderació, en un brunyidor de paraules. Són aquests anys, decisius en l'evolució personal de l'escriptor. Azorín, cap al final d'aquesta etapa abandona la lluita literària, es mostra vacil·lant i comença a endinsar-se en l'estudi del passat històric i cultural d'Espanya. Es perd per arxius i biblioteques en una espècie de fugida de la realitat quotidiana. Aconseguit el triomf, el seu pragmatisme opta pel apartament, per la solitud i el conformisme. No es coneixen suficientment els motius d'aquest gir tan sorprenent: Oportunisme? Identificació amb els valors tradicionals? Conveniència? Traïció? Fracàs personal com artista?.
No falten admiradors de l'estil precís d'Azorín. Es recorden les qualitats d'una forma d'escriure, en la qual la precisió i l'economia es posen al servei de la claredat. Una escriptura de períodes curts, de senzillesa sintàctica i predomini de la frase nominal.
Encara que utilitza alguns recursos (paral·lelismes, enumeracions, repeticions, fins i tot comparances), en la seva prosa no troben acomodament, figures que propiciïn l'enfosquiment o el suggeriment atrevit. És cert que en les seves descripcions el lector descobreix sensacions noves, colorit i adjectivacions plenes d'exactitud i correcció; però tot això en un marc delimitat per la contenció antiretòrica, el ritme a compassat, el atildament poètic..., i també la morositat del detall minuciós, fins al punt que alguns crítics parlen d'una "estètica del repòs".
A partir de 1905 el pensament i la literatura d'Azorín, estan ja clarament instal·lats en un còmode conservadorisme de tall tradicional, després d'un inesperat procés de transformació. S'afilia al Partit Conservador. Comencen a aparèixer els seus articles en "ABC" seguint el viatge real per França i Anglaterra i participa activament en la vida política. El 1905 publica l'assaig literari, compendi d'articles periodístics, "La ruta del Quijote".

Des de 1907 Azorín serà diputat pel partit Conservador de Maura, per Sorbas (Almería). El 1908 contreu matrimoni a Madrid amb Julia Guinda Urzanqui, de la qual mai tindrà descendència, però que el va acompanyar inseparablement al llarg de tants anys de meditació i labor. Aquest any publica l'assaig "El político". A partir de 1910 passa a engrossir la nòmina d'escriptors de "ABC" i col·labora en "Blanco y Negro", "Diario de Barcelona" i "La Vanguardia".
El 1912 publica l'assaig "Castilla" i els articles periodístics "Lecturas españolas". En els assaigs dedicats a la situació espanyola, s'observa el mateix procés evolutiu que va marcar a tota la Generació del 98: si en les seves primeres obres examina aspectes concrets de la realitat espanyola i analitza els greus problemes d'Espanya, a "Castilla" el seu objectiu és aprofundir en la tradició cultural espanyola -reflexions que sorgeixen espontàniament a partir de petites observacions del paisatge-, a més d'incorporar un sentit del temps cíclic inspirat en Nietzsche.
El 1913 publica l'assaig literari, compendi d'articles periodístics, "Clásicos y modernos", treball en el qual formula els seus comentaris sobre la Generació del 98 i el 1914 li segueix "Los valores literarios". En ells, la seva intenció no és la de fer un estudi detallat dels texts, sinó despertar la curiositat i l'interès oferint una lectura impressionista dels mateixos que destaca només els elements més significatius dels mateixos, per a la personalitat de l'escriptor. Per tant, es limita a expressar les seves impressions i reflexions personals sobre la literatura espanyola. Azorín recupera a alguns dels clàssics espanyols més notoris i oblidats. No obstant això, al fer-ho, l'escriptor llevantí potser adopta més clarament la postura del col·leccionista nostàlgic que la de l'analista rigorós o l'impulsor concloent. El 1914 "ABC" l'envia com corresponsal a França. Es consolida la seva francofilia i la seva postura de aliadòfil durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Aquest mateix any publica la novel·la cervantina "El Licenciado Vidriera", que es reimprimeix posteriorment amb el títol de "Tomás Rueda".
El 1915 publica l'assaig literari "Al margen de los clásicos", compendi d'articles periodístics d'aquests anys i que apareixen integrats en l'obra "Parlamentarismo español" de 1916, any que mor la seva mare. Publica també els assaigs "Rivas y Larra" i "Un pueblecito" (Ríofrio d'Àvila).
La seva carrera es projecta de forma ascendent: Diputat per Sorbas (Almería) en cinc ocasions entre 1907 i 1919 i dues breus temporades (el 1917 i 1919), breument Sotssecretari d'Instrucció Pública el 1917 i 1919... Antonio Maura i sobretot el Ministre Juan de La Cierva i Peñafiel, es converteixen en els seus màxims valedors. Durant algun temps va ser partidari de La Cierva, a qui va defensar en la premsa i sobre qui va compondre un fullet i un llibre. Davant els aspres successos del moment, el abans rebel Azorín ha passat a convertir-se en un "petit filòsof", un escriptor governamental que viu situat en la comoditat i que elogia la política dels seus protectors. L'escriptor ha aconseguit evidenciar una nova dimensió: la d'home canviant, ambigu i amb una enorme capacitat d'adaptació a la realitat més avantatjosa. El 1919 mor el seu pare.

 

Azorín el 1918 foto epdlp

 

Va destacar també per ser un viatger extraordinari per Espanya; en canvi, va viatjar molt poc a l'estranger. El 1920 publica els seus articles periodístics "Fantasias y devaneos".

El 1922 Azorín publica l'assaig "De Granada a Castelar" i la novel·la "Don Juan", basada en la conversió cristiana del mite. Un record de Gonzalo de Berceo li suggereix l'obra, semblança d'un cavaller auster en una ciutat tradicional espanyola. Aquest vell pecador sense rostre es converteix en el germà Juan, al final de l'obra. La producció literària d'Azorín té també un gran valor estilístic. La seva forma d'escriure, molt peculiar, es caracteritza pel impressionisme descriptiu, per l'ús d'una frase curta i de sintaxi simple, pel sovintejo d'un lèxic castís i per les sèries de dos adjectius units per una coma. Entre les seves tècniques literàries més innovadores està l'ús, a la manera de Virginia Woolf, de personatges que viuen al mateix temps en diverses èpoques de la història, com "Don Juan" o "Inés", fonent alhora mite i eterna tornada. En aquesta segona etapa de les seves novel·les, Azorín abandona els elements autobiogràfics, si bé continua reflectint les seves pròpies inquietuds en els personatges: la fatalitat, l'obsessió pel temps, la destinació, ...

El 1924 entra en la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua i publica l'assaig "Racine y Moliére". El 1925 publica la novel·la "Doña Inés" (Història d'amor) on narra la història d'Inés de Silva, que a Segòvia s'enamora del poeta Diego el de Garcillán i reviu el desgraciat amor de la seva avantpassada doña Beatriz. El Bisbe i el Cap Polític consideren escandalosos els amors de Diego i Inés, que, deixant a la seva amiga Plàcida amb el seu estimat Diego, marxa a Amèrica com mestra i reparteix les seves possessions.
La dictadura de Primo de Rivera (1923-1928) va refredar l'activitat pública d'Azorín, de manera que renuncia a acceptar càrrecs polítics. Literàriament es troba en una fase de no progressió. El seu treball es redueix a repeticions i modificacions de la seva obra anterior. La seva interpretació de la Història d'Espanya s'orienta per les vies de l'Imperi, la mare Pàtria i la mitificació del passat. Es tracta d'un enfocament preocupant en un intel·lectual de la seva condició. Amb l'adveniment de la República intenta la recuperació dels seus teòrics ideals progressistes, fidel exponent d'un personatge amb clara predisposició a l'arranjament i l'acomodament. Però predomina en ell la confortable opció del retir i la solitud, d'acord amb el seu estatus de burgès.

El 6 de març de 1926 es va celebrar un homenatge a Margarida Xirgu a l'hotel Ritz de Madrid, per la estrena el 23 de febrer de 1926 de "Santa Juana" de George Bernard Shaw al Teatro Eslava de Madrid. Entre d'altres van assistir les seves competidores: Maria Guerrero i Lola Membrives, a més d'un extens nombre d'escriptors com el propi Azorín i Jacinto Benavente, Eduardo Marquina, Luis Fernández Ardavín, Serafín i Joaquín Álvarez Quintero, Manuel Machado, Eugeni D'Ors, Salvador Vilaregut, Pio Baroja, Ramón Pérez de Ayala, Alberto Ínsua, José Ortega i Gasset, ... Hi van assistir també artistes com: José Mª Gol, Victorio Macho, Julio Romero de Torres,..., periodistes com: Margarida Nelken, directors d'escena com a: Fernando Díaz de Mendoza i el també actor Emilio Thuillier, actors com: Enric Borrás, Josefina Santaularia, Alfonso Muñoz, Rosa Luisa Gorostegui, Carmen Carbonell, Julia Pachelo, Carmen Moragas, Pascuala Mesa, Elías Sanjuán, José Rivero i un llarg etc. de personalitats.
El setembre de 1926 va ser estrenada l'obra teatral "Old Spain" d'Azorín, per la companyia de Santiago Artigas i Josefina Díaz a Sant Sebastià i tot just dos mesos després va arribar al Teatro Reina Victoria de Madrid. L'obra va tenir només 26 representacions. Azorín obre un debat entre el passat històric i el progrés; aquell representat pel marquès de Cilleros, que habita en un poble castellà; aquest, per un multimilionari americà d'ascendència espanyola. El marquès se sent espectador del corrent de les coses i tot just es preocupa de qualsevol assumpte aliè al seu món interior. Per contra, el multimilionari aposta pel futur, per l'evolució com millor forma que la civilització progressi. L'autor resol l'enfrontament entre ambdues filosofies sense que cap d'elles s'imposi. L'anunci de matrimoni del multimilionari amb la filla del marquès amb que conclou la comèdia, simbolitza la fusió de la tradició i el progrés. Davant els dubtes de la jove promesa, que tem perdre la serenitat espiritual heretada del seu pare i el dolç llaç que la lliga al passat, el que serà el seu espòs respon: "I no guanyarà vostè res, a canvi? No guanyarà vostè fundar en el vell tronc un arbre nou? La Humanitat és això: renovació, continuació del passat; però afegint al passat una força nova".
Azorín va escriure per a Margarida Xirgu el 1925 l'obra teatral "Judit", una obra surrealista que li va ser lliurada a Margarida a l'abril de 1926, però que mai es va estrenar encara que ja estava realitzada l'escenografia pel seu germà Miquel Xirgu. Segons el criteri de la Xirgu, l'obra, tant artística com escènicament, era dificilíssima: <<Es una cosa muy nueva -diria l'actriu al periodista Montero Alonso, de "La Esfera"- en cuanto a la manera de hacer. No sigue la técnica habitual de las comedias de hoy. Es algo distinto y extraño. "Judit" es una obra de abstracción, muy complicada, con muchos cuadros, muchos movimientos y muchos personajes. Se llaman un minero, otro, otro... Y un aldeano, otro, otro... Es una obra, a mi juicio, muy nueva y muy dufícil. Al ver en ella el nombre de Azorín parece hacer suponer que se trate de una cosa sencilla, ¿verdad? Sin embargo "Judit" es una obra honda, compleja y fuerte... Quiero estudiarla con mucho cariño. Yo tardo bastante en estudiar cada obra. Me parece que todo el tiempo es poco. Por lo menos tardo dos meses...>>. A Azorín li va seduir, com a tants altres, el mite bíblic de Judith, escrivint una obra teatral titulada precisament "Judit", que a ell li agradava escriure sense "h". La peça, a pesar de tots els seus anuncis públics, no va arribar a representar-se ni a publicar-se. I va haver d'esperar fins a 1993 per a aparèixer en una cuidada edició dels professors Mariano de Paco i Antonio Díez Mediavilla, que van estudiar les dues versions distintes de l'obra conservades en tres còpies mecanografiades, en la Casa Museu de Monòver. En un context modern, la "Judit" d'Azorín és l'esposa del Poeta líder sindical greument malalt , que encoratja la vaga d'un col·lectiu de miners, les condicions econòmiques dels quals han estat rebaixades per una decisió que atribueixen al President del Consell, germà del Poeta i antic promès de Judit, que ve a ser el Holofernes de l'obra. La previsible mort del Poeta suscita enfrontaments entre els vaguistes, que no estan disposats que aquest sigui visitat pel seu germà. El Poeta mor. Poc després mor també el president del Consell i és llavors quan comença a estendre's la remor que l'ha matat Judit. En una escena fonamental una vella comenta que el president estava sa i estalvi i una altra respon: <<No ho cregui vostè. Ell estava enamorat de Judit, Judit havia estat la seva promesa. Quan va estar aquí el president va anar a besar-la, i Judit li va llençar un punyal que tenia la punta enverinada. No tenia més que una ferideta quan va marxar d'aquí, però se li ha anat enverinant la sang i ha mort>>. El comentari que un cavaller, que ha escoltat el diàleg, fa a un altre és possiblement una de les frases claus de la peça teatral: <<Ha escoltat vostè? Assistim, senyor professor, al naixement de la llegenda. El poble està formant la seva llegenda>>.

 


Arxiu Jordi Rius Xirgu

 

Francisco Villaespesa va escriure una "Judith", publicada el 1913, que va estrenar Margarida Xirgu amb Emilio Thuillier. Es tractava de una tragèdia bíblica en vers, en la que Judith s'enamora, sense donar-se compte, de l'assiri. Quan es disposa a matar-lo, vacil·la i s'estableix un conflicte entre la seva voluntat i el seu deure; amb l'ajuda de Déu guanya el seu deure i Judith acaba amb la vida d'Holofernes. Desprès de haver-ho fet, estampa, amb arravatada passió, en la boca morta "el petó que mai li va voler donar en vida". Judith protegeix el cadàver que vol ser profanat pel poble i els darrers versos manifesten la tragèdia íntima de l'heroïna, en que els seus desitjos han sigut sotmesos per la necessitat de portar a terme un designi imposat per Déu.

 


Figurí de Judith realitzat per Miquel Xirgu.

Arxiu Xavier Rius Xirgu


Figurí d'Holofernes realitzat per Miquel Xirgu.

Arxiu Xavier Rius Xirgu

 

Azorín tenia tan assumit que la seva obra surrealista "Judit" seria estrenada per la Xirgu, que en el mateix guió deia a la heroïna pel seu nom: <<...Llega Margarita (amb l'avís de l' autor en l'acotació, de que "el nombre de esta actriz debe ser sustituido por el nombre de la actriz que represente, en otras compañías, el papel de Judit"), que pregunta de inmediato por el desenlace de la tragedia, ...>> o referint-se al segon acte, en el quadro tercer: <<Margarita da una "lección práctica" de su arte repitiendo la escena del misterioso grito y el monólogo del sueño,...>>. Es tota una novetat en l'obra d'Azorín el canvi de Judit en Ester, ambdues alliberadores del poble però amb procediments contra postos i inclús contradictoris, que mai abans s'havien realitzat en el tractament del tema.

 

Decorat de "Judit" del Acte I Quadro III realitzat per Miquel Xirgu.

Arxiu Xavier Rius Xirgu

 

Azorín en una entrevista amb Ramón Martínez de la Riva, li va dir: <<Margarita Xirgu tiene una tragedia, que estrenará esta temporada, titulada "Judit". Es una trasposición moderna: no se trata de la Judith bíblica. He visto ya las decoraciones, y una especialmente,cubista,me ha gustado extraordinariamente>>. El text de "Judit" en l' edició de Mariano de Paco i Antonio Díez Mediavilla -en la seva pàgina 79- relata a continuació: <<No poseemos, sin embargo, confirmación alguna de la existencia de esas "decoraciones" de "Judit" a las que el autor se refiere como ya dispuestas>>. Aquest esborrany de decorat va ser realitzat -com tantes altres vegades- per el meu avi i padrí, Miquel Xirgu, el germà de Margarida i a continuació es pot veure:

 

Decorat cubista de "Judit" realitzat per Miquel Xirgu

Arxiu Xavier Rius Xirgu

"Judit" d' Azorín donació del director de la Casa-Museo Azorín de Monóvar, en José Payá.

arxiu Xavier Rius Xirgu

"Fedra" adaptada per Racine, dedicada a Margarida Xirgu per Azorín el 1926.

Arxiu Xavier Rius Xirgu

 

El 1927 s'estrenen l'obres teatrals "Brandy, mucho brandy" que va tenir 13 representacions i "Comedia del arte" que va tenir només 10 representacions, doncs emmalaltien de lentitud. Són drames "superealistes" com ell els va nomenar, però no a la manera del avantguardisme francès o hispà, sinó buscant una superació del costumisme en una dimensió infinita, es fon el somni, el misteri, l'al·lucinació de la mort i el més enllà, i també la fusió de la vida literària amb el real; ajudat de fina prosa i profunditat poètica és tot subtilesa i fantasia. Azorín assenyala la importància i la llibertat creadora del director d'escena i dels actors. Crida l'atenció sobre les noves relacions entre la tècnica cinematogràfica i la tècnica teatral. Posa l'accent sobre l'aparició del món del subconscient en l'escena. La nova realitat de l'obra teatral, d'acord amb les necessitats de la nova societat i amb el ritme de la vida moderna, ha de ser "ràpida, tènue i contradictòria". Han de suprimir-se o reduir-se al mínim els acotaments. És el món interior, el món de les idees i dels problemes de l'esperit i de la imaginació, qui ha de subministrar els seus materials al dramaturg. La intenció d'Azorín és alliberar al teatre espanyol de tot provincianisme i elevar-lo a la categoria de teatre europeu. Azorín prescindeix dels factors escenogràfics, ja que el veritablement important per a ell era la paraula, capaç de despertar en la ment de l'espectador les majors idealitzacions. Així, quan un grup d'actors d'un teatre experimental li consulta sobre els decorats per a muntar la trilogia "Lo invisible" el 1927, va contestar: <<Res de mobiliari, res de decorats, quatre parets llises, unes cortines.. i la paraula. La paraula ho és tot en el teatre>>. La mentalitat espanyola no estava preparada per a assumir aquestes noves propostes dramàtiques. Per aquest motiu el teatre azorinià, igual que el de Ramón María del Valle Inclán i Miguel de Unamuno, tingué un èxit més aviat escàs.
En "Brandy, mucho brandy" es produeix un enfrontament entre el desig i la realitat. Aquell es manifesta a través d'una família de classe mitja que espera algun succés extraordinari que els tregui de l'estretor que viuen. La realitat arriba en forma d'herència per la mort, en Calcuta, d'un llunyà i oblidat parent. Més, per a rebre-la, cal satisfer algunes exigències incloses pel finat en el testament: que el seu retrat presideixi el menjador familiar i que, una vegada a l'any, el dia que es va escapolir de la casa paterna camí de la Índia, celebrin en aquest mateix lloc, vestits d'etiqueta, un sopar en el seu honor. Un empleat de confiança del difunt vetllarà pel compliment de tals condicions. La nova situació creada, no porta la felicitat, sinó el desassossec familiar. El conflicte es resol per a Laura, la filla de la família, després d'una trobada onírica amb el parent mort, qui compareix primer com ancià i després com el jove que era quan va decidir marxar-se lluny. Aquest li dirà: la vida és una il·lusió, la vida és una successió de desitjos, que hem de realitzar-los; cada desig satisfet és un espectacle nou, és com treure el cap a un món desconegut; no cal asseure's en la vora del camí per a veure com desfila la caravana; cal anar sempre endavant, viure en tensió d'esperit, desafiant el perill; només quan vivim en perill sentim el gaudiment ple de la vida. Després d'aquestes paraules, Laura descobreix que aquesta és la vida que vol per a ella. Decideix seguir els passos que, en el passat, va donar el parent aventurer, llançar-se al món, viatjar, somiar, allunyar-se a poc a poc del conegut, del que l'oprimeix, oblidar, gaudir de la llum del Mediterrani, arribar a Orient... Laura parteix cap al desconegut, encara que de seguida, tot just uns segons després, regressa inert i anonadada. No dóna cap explicació. Només escoltem les seves gemecs.
Azorín en l'obra "Comedia del arte" mostrava en escena a uns actors que representaven, en una jornada campestre, un fragment de "Èdip en Colonna". Pocs van ser els que es van commoure veient com el protagonista es quedava cec de debò i menys els que es van interessar pel joc establert, a partir d'aquest moment, entre realitat i ficció i entre vida i art, per a concloure que la veritable realitat és l'art.
El 1927 li segueix l'estrena de la trilogia "Lo invisible", conjunt de tres peces breus precedides d'un pròleg escènic, que va ser considerada per alguns crítics com la seva millor producció dramàtica, vinculada a l'estètica de l'expressionisme, que va obtenir un clamorós èxit i de la qual formen part: "La arañita en el espejo", "El segador" i "Doctor Death, de 3 a 5" . Azorín va donar l'esquena a la taquilla, al confiar la seva posada en escena al grup d'assaig "El Caracol", dirigit per Rivas Cherif. Aquesta va tenir lloc en la recent inaugurada sala experimental Rex, en sessió única, davant un públic format per gent de lletres, entre els quals no faltaven amics de l'autor i simpatitzants de tot lo que olorés a avantguarda. Abans de l'estrena en la sala Rex, les peces "El segador" i "Doctor Death, de 3 a 5" havien estat representes a Santander per la companyia de Rosario Pino i "La arañita en el espejo", a Barcelona. En totes elles, l'acció se situa en les fronteres de la mort. En el pròleg escènic, una senyora aborda a l'autor de l'obra i a l'actriu moments abans que s'alci el teló. Els adverteix que no es pot jugar amb coses serioses, que els grans misteris de la vida no poden ser tractats a la lleugera, perquè resulta perillós. Al concloure la breu escena de tall pirandelià, la misteriosa i extravagant dama es cobreix amb la careta d'una calavera. La mort ha mostrat el seu rostre. No tornarà a fer-ho. Després de fer una gran reverència, surt i la representació de La "arañita en el espejo" comença immediatament. En aquesta peça una dona malalta espera impacient al seu espòs, que torna de la guerra d'Àfrica. Tot suggereix que el retrobament no tindrà lloc: un captaire endevina, en la tristesa de la jove, el reflex d'una malaltia incurable, i l'aranyeta en el mirall anuncia la proximitat de la mort. Però aquesta no vindrà a dur-se-la, com ella suposa. En realitat, a qui s'ha dut és a l'espòs, que mai acudirà a la cita. Tots els personatges, excepte l'esposa, coneixen la fatal notícia i és que, obsessionada amb la seva pròpia mort, és incapaç de sospitar la dels altres. En "El segador", la jove vídua d'un pagès, mare d'un nen de mesos, és visitada per un matrimoni veí que pretén comprar-li les seves terres. Com ella no accepta, tracten d'atemorir-la advertint-la dels mals que sofreixen els nens que viuen en la zona. Tots pateixen malalties i són molts els que han mort en els últims dies. Arriben més lluny. Li conten la història d'un segador vestit de negre que camina pels contorns tocant a les portes de les cases que hi ha nens. Després de la seva visita, sempre nocturna, les criatures emmalalteixen i moren. Aquella mateixa nit, ja sola, sonen tres cops en la porta. La dona, aterroritzada, agafa al nen en els seus braços i crida i plora amargament. A "Doctor Death, de 3 a 5", la peça que millor acollida va tenir, s'aborda el tema del trànsit de la vida a la mort. L'acció té lloc en l'avantsala desmantellada de la consulta del doctor Death, és a dir, del doctor Mort. Fins a ella arriba una dona malalta a la recerca d'atencions mèdiques. Informada que ningú surt després de la visita al doctor, descobreix amb espant que està a les portes de la mort. Es nega a acceptar-ho, vol creure que ha estat víctima d'un malson, es rebel·la, tracta d'escapar d'aquell lloc i, quan comprova que és impossible, es resigna i, dreta, rígida, hieràtica, amb el cap tirat cap a enrere, creua la porta de la consulta pronunciant dues paraules: infinit i eternitat.
Altra obra teatral d'Azorín estrenada va ser "El clamor", escrita en col·laboració amb Muñoz Seca, que va arribar, potser per la popularitat d'aquest, a les 51 representacions.
El 1928 arrel del estrena de "Los fracasados" de Henri René Lenormand per Margarida Xirgu, la intel·lectualitat madrilenya va retre homenatge al dramaturg francès que hi va assistir personalment. Azorín també hi va ser, junt amb Marañón, Marquina, Jacinto Grau, Araquistain, els Álvarez Quintero, Azaña, Gómez de Baquero, Díez-Canedo, Rivas Cherif...
El 1928 Azorín publica la novel·la "Félix Vargas", titulada posteriorment "El caballero inactual". Tracta del neguit que sent aquest poeta al elaborar un treball sobre Santa Teresa. La imatge d'Andrea, superposada a la santa, produeix exaltació, lucidesa, descoratjament, irritabilitat... Don Félix viu l'ambient del segle XVI: documentació, interpretació o acostament. Abandona la seva casa de Errondo-Aundi. El 1929 li segueix la publicació de l'assaig "Blanco en azul" i la novel·la "Superrealismo", marcada pel avantguardisme i pel drama personal i cosmològic, inspirat en el poeta austroalemà Rainer María Rilke. Segueix el camí de l'anterior: al preparar una novel·la assistim als titubejos, esborradors, divagacions i mandres del seu autor, que, per fi, crida al seu personatge: Joaquín Albert. Aquest viatja a Monòver i descriu la seva història, habitants, aliments: petites coses. Al final de la novel·la, un religiós diu haver conclòs aquesta obra amb infal·libilitat. "Superrealismo" va tornar a editar-se posteriorment amb el títol de "El libro de Levante".
El 1930 estrena amb èxit el seu acte sacramental "Angelita" i el 1931 "Cervantes o La casa encantada". Amb motiu de l'estrena de "Angelita", Azorín es va plantejar la possibilitat que els actors interpel·lessin als espectadors per a saber sí els apetia que la representació s'allargués alguns actes més. La protagonista viu preocupada pel transcórrer del temps. De vegades voldria retornar al passat; unes altres abolir el temps per a col·locar-se en el futur. Al principi de l'obra, diu: "Conèixer el futur! Saber de sobte el que guarda per a nosaltres aquest moment de la vida, que s'inicia i que ha de tenir en la successió del temps el seu desenvolupament!". Un desconegut que es fa nomenar el Temps, farà possible que satisfaci la seva curiositat. Li regala un anell-talismà que li permetrà vèncer el temps, fer que no existeixi per a ella. Girant-la en el dit, per cada volta, passarà un any, si bé el desconegut li adverteix que no se'n recordarà de res de quant hagi ocorregut, que se sentirà com si despertés d'un somni. Així succeirà quan, avançant dos anys, es veurà casada amb un desconegut del que ha tingut un fill que no reconeix com seu. A "Cervantes o La casa encantada" es va ocupar de nou del tema del temps mitjançant l'escenificació del deliri d'un poeta malalt. L'acció es trasllada al segle XVII, a la casa de Cervantes, però Azorín no va treure profit de les possibilitats de l'argument.

Amb l'adveniment de la República, Azorín sembla despertar-se de la seva adormida consciència social; no obstant això, molts dels seus contemporanis no veuen amb bons ulls aquest nou canvi de rumb. El 1933 Azorín va escriure "Ifach", peça que no estrenaria fins a 1942 sota el títol de "Farsa docente" i que va merèixer poca atenció.
Azorín va estrenar "La guerrilla" el 1936, en vespres de l'esclat de la Guerra Civil, concloent la seva activitat com autor dramàtic. El tema era poc original: una història d'amor entre un oficial francès i una espanyola en el marc de la guerra de la Independència.
L'esclat de la Guerra Civil li sorprèn a Madrid, però aconsegueix un fals passaport diplomàtic que li permet exiliar-se el 1936 a París juntament amb la seva esposa, on coincideix amb Marañón, Menéndez Pidal, Ortega y Gasset, Pérez de Ayala, Pío Baroja i altres.

La volta d'Azorín a Madrid després dels anys de la guerra civil es va produir en 1939, gràcies a l'ajuda que a aquest efecte va rebre del llavors Ministre de l'Interior, D. Ramón Serrano Suñer, a qui anys més tard, el 1955, va dedicar Azorín amb viva gratitud la seva obra "El Pasado". Renova les seves col·laboracions en "ABC" i col·labora amb el règim, encara que la seva presència no és ben rebuda per tots: molts falangistes el rebutgen, li recordaven el seu passat anarquista, a pesar del denotat afany d'Azorín per aconseguir la seva adhesió. El desdeny es produeix en part pel seu passat juvenil, en part per la seva actitud oportunista i acomodatícia. No obstant això se li tributen oficialment homenatges i honors -la protecció de Serrano Suñer resulta decisiva-, per més que l'escriptor sovint fa gala d'una actitud d'apartament i repudi de la notorietat. Rep el Premi de la Delegació de Premsa el 1943, la Gran Cruz de Isabel la Catòlica el 1946 i la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio el 1956, a més de molts altres premis i gratificacions.

 


Azorín i Pío Baroja a París el 1937

 

El 1939 Azorín publica seva novel·la "Pueblo", el 1940 la seva col·lecció de contes "Sintiendo a España", el 1941 la novel·la "El escritor" que es un manual de tècnica literària. El mateix any publica "Madrid y Valencia" al que li seguirà les novel·les "El enfermo" i "Capricho", desprès el 1943 publicarà la novel·la rosa "María Fontán". Azorín edita el 1944 les novel·les "Salvadora de Olbena" i "La isla sin aurora". En aquest mateix any, es publiquen també els articles periodístics en recopilacions de José García Mercadal: "Tiempos y cosas", "Veraneo Sentimental" i "Palabras al viento".

Azorín publica el 1945 els assaigs "Los clásicos redivivos. Los clásicos futuros" i "París". El 1946 edita "Memorias inmemoriales", les seves memòries però d'escaig interès i els assaigs "El artista y el estilo" i "Ante Baroja". El 1947 publica els assaigs "Escena y sala" i "Ante las candilejas".
A la fi de 1950 es va mostrar apassionat i assidu espectador cinematogràfic, escriu sobre cinema i recopila articles. Azorín veu en el cinema coses insòlites que no tenen molt a veure amb el setè art. El 1953 publica l'assaig "El cinema i el moment".
El 1950 publica els assaigs "Agenda" i "Posdata" i el 1960 "Ejercicios de castellano". En els últims anys va viure molt reclòs en les seves lectures i passeigs solitaris, animats per una tardana i vivíssima afició al cinema, del que es va convertir en incansable espectador i comentador. Azorín va ser home silenciós, alt, una mica gruixut en els seus anys joves, prim i alçat en la seva vellesa, de gran timidesa i cortesia, ple de bondat i mesura, de vegades amb una innocent ironia.

 


Azorín el 1953 amb 80 anys foto epdlp


Azorín vivia entre les Corts i don José Zorrilla a Madrid, en un pis senyorial però no trist. Deia: <Me levanto a las seis de la mañana y escribo mi artículo para ABC; un artículo corto como de un duro. Yo soy un hombre de un duro>>. Azorín era un aigüista privilegiat que gairebé va arribar als 94 anys, per no haver begut mai altra cosa que aigua. Azorín després dels seus passeigs tornava a casa per a sopar amb la seva senyora, escoltava la ràdio i deia: <<...La literatura está en el adjetivo>>. Va signar l'últim article per a "ABC" el 1965, encara que ja duia més d'un any sense escriure per als periòdics. El seu últim assaig "Clara" es publica el 1966, després va guanyar el premi nacional Miguel de Unamuno.

 


Azorín el 1965 als 92 anys
foto epdlp


Va morir el 2 de març de 1967, gairebé als 94 anys mancant dos mesos i sis dies. Va ser el més longeu dels escriptors del 98.

El 10 de maig de 1969 es va portar a terme la fundació de la Casa-Museu Azorín a Monòver. No es conserva exactament com la va conèixer Azorín, encara que els seus germans Amparo i Amancio, que van viure en ella fins a 1961, van ajudar a la reconstrucció i van intentar que es mantingués l'esperit azorinià. La Casa-Museu Azorín és un centre de documentació i investigació de l'obra azoriniana i de la seva època i una exposició permanent que alberga el menjador familiar; la saleta blava; la cambra de treball i el dormitori de l'escriptor. Com centre d'investigació, atresora una hemeroteca que va ampliant-se, completant les col·leccions que Azorín i la seva família conservaven, i tres biblioteques: la familiar, la particular i la denominada el món azorinià i el seu entorn.

 

Alguns textos han estat trets de la biografia:"Margarita Xirgu y su teatro" i "Margarita Xirgu. Una biografía"d'Antonina Rodrigo i del Wikipedia

 

XAVIER RIUS XIRGU


àlbum de fotos

 

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.