Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

58.JOSEP MARIA DE SAGARRA

 

Josep Maria de Sagarra i Castellarnau va néixer a Barcelona el 5 març de 1894 i va ser poeta, memorialista, novel·lista, dramaturg, periodista i traductor.
Provenia d'una família de la petita aristocràcia barcelonina, amb profundes arrels pallareses i tarragonines per part de mare. El seu pare, Ferran de Sagarra i de Siscar, va consagrar la seva vida a la investigació històrica i sigil·logràfica, matèria aquesta de la qual és un referent mundial. De la seva infantesa en destaca la casa senyorial del carrer de Mercaders a Barcelona, amb una biblioteca antiga de quatre segles, i sobretot la finca de Santa Coloma de Gramanet on va entrar en contacte per primer cop amb la natura, de la qual n'era un apassionat. L'atreia tant la natura com la ciutat. Era un infant i ja va sentir davant l'espectacle inexhaurible i riquíssim del camp i de la muntanya, la força d'un encís irresistible. Aquell noi llest, vital, encuriosit, va entrar en contacte físic amb els arbres, muntanyes, rius, els ocells, les papallones, etc. S'impregna del coneixement d'aquesta natura a través de la vitalitat, però també sota el signe de la cultura; és a dir que a més de sentir unes emocions sensuals, aprèn el nom de cada cosa, i destil·larà tot aquest coneixement en forma d'obra escrita. Les lectures del Segle d'Or i dels romàntics espanyols, de Verdaguer i de Pitarra van ser les primeres fonts d'inspiració i d'imitació d'un noi que va començar el Batxillerat a l'institut de Reus -sense que fer versos tingués per a ell cap secret- i el va acabar als Jesuïtes del carrer de Casp de Barcelona, on va donar a conèixer els seus versos de tema religiós o de tema històric, escrits indistintament en català i castellà. Un dels seus professors, el Pare Moreu, el va encoratjar en la seva inclinació per la poesia. Només tenia quinze anys quan va publicar un sonet a "La Il·lustració Catalana" i uns poemes a "La Revista Universitaria". En aquesta època ja era lector del teatre de William Shakespeare, de les "Vides paral·leles" de Plutarc, dels poemes homèrics, del poeta renaixentista italià Ludovico Ariosto i de "La Divina Comèdia" de Dant; va adquirir, doncs, ben aviat una sòlida formació cultural.

El 1910 va ingressar a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. El cercle d'amics que freqüentà a la Facultat fou entre altres: Carles Riba, López Picó, Lluís Valeri i Eudald Duran Reynals. Va formar part de la Penya Gran de l'Ateneu Barcelonès sota el padrinatge d'un personatge peculiar, Quim Borralleras, el qual el va introduir a les tertúlies literàries, als bons restaurants, a les terrasses dels cafès i a l'ambient del Paral·lel. Va ser presentat a Joan Maragall, qui va endevinar en ell al gran poeta que més tard seria. La seva admiració i amistat per l'autor de "La vaca cega", per Carner i pels mallorquins Alcover i Costa i Llobera, van enfortir sens dubte la seva vocació, a la qual van contribuir també les impressions rebudes en el seu primer viatge a Itàlia el 1912.


Josep Maria de Sagarra als divuit anys d'edat el 1912.

Foto Autors catalans

 

L'any 1913 Sagarra va guanyar l'Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona amb el poema "Joan de l'Ós", que s'havia començat a gestar durant un viatge a Itàlia amb el seu pare. Aquest viatge comportà el seu gust primerenc pel cosmopolitisme i pels refinats ambients vaticans.

El 1914 publica el "Primer llibre de poemes", producte de la selecció de l'obra escrita. El volum deixa veure, darrere de la riquesa plàstica i la tendència a derivar, l'experiència lírica cap a la narració poètica (que esdevindran característiques distintives de la seva poesia), la descoberta adolescent de la natura, amb un joc compensat de sensualitat i malenconia: la pompa classicitzant ha desaparegut a favor de l'experiència personal com a primera matèria poètica. De moment el que un Sagarra de vint anys preveu, és una dedicació a la diplomàcia que podria compaginar bé amb la literatura.

L'altre interès del Sagarra poeta és el poema narratiu de to llegendari, que el durà a la composició llarga, amb arrels en la balada romàntica. El 1916 publica "El mal caçador" reprenent el motiu del qual Maragall havia donat l'última essencial visió. Ell desplega narrativament la llegenda, però no torna pas a l'heroi romàntic que desafia l'absolut, sinó que elimina tant com pot misteri i miracle i, en canvi, accentua els elements susceptibles d'un tractament realista que, sovint, es resol en pintoresquisme. Ja llicenciat en Dret, el 1916 Josep Maria de Sagarra va ingressar a l'Instituto Diplomático y Consular de Madrid. A la capital d'Espanya, va intimar amb personatges destacats del moment i va conèixer les millors tertúlies literàries com per exemple la del "Café de Pombo", capitanejada per Ramón Gómez de la Serna.
El 10 de gener de 1918 estrena al Teatre Romea la primera obra teatral, el poema en dos actes "Rondalla d'esparvers". Sembla ser que Ignasi Iglésias i Pere Coromines van animar a Sagarra a escriure per a l'escena. Quan decideix que la seva professionalització no passa pels consolats sinó pel proverbial periodisme és ja el 1918. El gènere poètic de la cançó convoca una gran part de la producció lírica de Josep Mª. de Sagarra, convivint amb la balada, l'ègloga i altres formes. El 1918 es publica "Cançons d'abril i de novembre". Sagarra desplega una experiència o un estat d'esperit. Ho fa, en general, amb composicions estròfiques i de vers llarg, segons el model lliure de la cançó leopardiana; però també dóna entrada -si es vol per raons de correlat- a esquemes més populars i a temes que s'hi relacionen. La seva poesia s'allunya del camí dominant des del noucentisme: per una banda, l'actitud s'aproxima al meravellament maragallià davant la realitat; per l'altra, l'enlluernament per a les paraules i la facilitat per a una imatgeria en relleu l'allunyen de la contenció expressiva (la maragalliana i la posterior).
Sagarra va aplicar tota la brillantor de la seva prosa a la narrativa de ficció: el 1919 publica la seva primera novel·la "Paulina Buxareu" que es un producte d'època, perfectament adequat a les característiques d'Editorial Catalana, on va aparèixer. Va ser traduïda posteriorment a l'italià i a la vista de les dues novel·les posteriors, es converteix en part d'un projecte: la definició dels diversos sectors socials del país, segons un concepte més aviat vuitcentista del gènere i que té un cert paral·lel en les convencions narratives utilitzades. El 6 d'octubre de 1919 estrena el poema en tres actes "Dijous Sant" al Teatre Romea de Barcelona.

 


Josep Maria de Sagarra

 

El 21 de maig de 1921 estrena el drama en tres actes "L'estudiant i la pubilla" i el 7 d'octubre estrena la comèdia en tres actes "El jardinet de l'amor"; les dues al Teatre Romea. Un extraordinari domini de la llengua i una facilitat innata, són només en part responsables de la prodigalitat grafòmana i d'una relació idíl·lica amb el públic, especialment el públic teatral.

 

Josep Maria de Sagarra

 


El seu amic José Ortega y Gasset, eminència gris de "El Sol" era conscient que la carrera diplomàtica no satisfeia gens Sagarra i li va proposar la corresponsalia del diari a Berlín. Encara que tenia un lligam sentimental amb una noia gironina, el fet de poder passejar-se amb les despeses pagades per l'Europa Central el va fer acceptar l'oferiment. D'aquesta manera, els anys 1919 i 1921 va recórrer Txecoslovàquia, Polònia, Alemanya, Holanda,...

Entre el 1920 i el 1936, Sagarra va recollir algunes de les aspiracions més significatives d'una època que tendia al cosmopolitisme més brillant: les aspiracions nacionals de la societat catalana que identificava en les seves obres les formes més genuïnes d'emoció. I, així, Sagarra va esdevenir un mite popular que, en molts aspectes, va ocupar el lloc que havien deixat buit Frederic Soler, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà o Joan Maragall. Era conscient del paper que estava duent a terme Pompeu Fabra i per això, com a escriptor, no va dubtar mai a tenir una gran cura del llenguatge. El seu bagatge cultural i el profund coneixement del país li permeteren d'exhibir una riquesa lèxica aclaparadora.

Segarra torna de Berlín a Barcelona i el 1922 publica "Cançons de taverna i d'oblit" que ja havia començat a Berlín. Es un amant de la natura, cosa que queda palesa en una de les seves primeres proses: "Els ocells amics" publicada aquest any. El 1922 també estrena "La careta" i el 24 d'octubre estrena la comèdia grotesca en tres actes "El matrimoni secret" al Teatre Romea. Aquest any també publica "Poemes i cançons".
El seu amic Josep Pla el va convidar a la Costa Brava i li va descobrir la bellesa d'aquells paratges. Aquest fet va inspirar el nou volum de poesies "Cançons de rem i de vela" publicat al 1923 i on cessa l'idealisme i apareix un escepticisme amarg, estripat i un erotisme d'infant terrible. Ell dirà: <<Des d'aleshores jo no vaig abandonar mai més la Costa Brava. Han d'anar molt malament les coses perquè una hora o altra no vagi a provar una olla de peix, a Calella, a l'Escala o en un d'aquells solitaris refugis del Cap de Creus, que per mi són i seran les poques i diminutes àrees de felicitat dins d'aquest món de misèries>>. A poc a poc, l'èxit i la popularitat que de ben jove havia assolit va anar creixent, sobretot gràcies al fet que la seva producció es va diversificar en tots els gèneres, amb un català vivíssim que el va apropar al gran públic. Durant una bona colla d'anys va estrenar, amb gran èxit, una o dues obres l'any, i les seves novel·les van aconseguir tiratges mai assolits fins aleshores. El 1923 estrena "El foc de les ginesteres", el 20 de maig del mateix any estrena l'obra en un acte "Cançó d'una nit d'estiu" i el 10 d'octubre estrena el poema dramàtic en quatre actes "Les veus de la terra", totes al Teatre Romea. El 1923 rep el premi de la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona.

 

D' esquerra a dreta: Josep Pla, Amadeu Vives i Josep Maria de Sagarra

 

En el camp del teatre, Sagarra va conrear una gran varietat de gèneres: revistes musicals, comèdies, farses, sainets de costums, tragèdies i, sobretot, va crear un model de poema dramàtic que recollia amb originalitat una bona part dels ingredients del drama, de la comèdia de costums i de la cançó popular catalana.

Sagarra estrena el 14 de novembre de 1924 el poema dramàtic, en tres actes i en vers, "Fidelitat" al Teatre Romea. El mateix any publica els contes "Elogi dels ocells", "David i Jonathàs", "El cas del doctor Hipòlit" i "Maria Pia".
El 1925 publica "Cançons de totes les hores", en aquest últim llibre s'observa una tornada a la balada i a lo popular de les primeres col·leccions. En aquesta època, va escriure cançons i també uns quants poemes que van ser musicats per Amadeu Vives, Eduard Toldrà i Enric Morera. Va traduir obres de Carlo Goldoni, Molière i Luigi Pirandello. Escriu la primavera de 1925 el drama en tres actes "La màscara" destinat a ser estrenat per Enric Borràs, però l'estrena no es va dur a terme. El 15 de desembre del mateix any estrena el drama en dos actes "La follia del desig" al Teatre Romea.

 

Llibre dedicat a Margarida Xirgu el 15 d'abril de 1925.

Arxiu Xavier Rius Xirgu

 

El 29 d'octubre de 1926 Josep Maria de Sagarra estrena el poema en cinc actes "Marçal Prior" al Teatre Novetats de Barcelona. També el 1926 va rebre el Premi Fastenrath de poesia. El poema dramàtic és el gènere que proporciona a Sagarra els seus èxits teatrals més sonats. També és el que l'esclavitza, des del moment que alguns intents de distanciar-se'n no donen els resultats esperats: era el risc de la professionalització. Des d'un punt de vista literari, la inclinació és complementària de la que l'autor té pel poema narratiu. Potser la fascinació de l'escenari s'alimentava també de la imaginació del passat suscitada per la història familiar i els seus reductes. Una pila d'obres tindran sempre com a nucli un conflicte de triangle i un final feliç, que el soluciona a base de penediment i perdó i constituiran el gruix de la seva producció teatral. Costumisme històric i patetisme, derivat més d'un particular efecte vers que no pas de les situacions dramàtiques, seran sostinguts per una galeria d'hostaleres, hereus, masovers, pubilles, amos i criats que representaran accions situades, la majoria, entre el segle XVII i l'inici del XIX, els temps de la geòrgica nostàlgia sagarriana, corresponent a la mitologia dels orígens familiars.

El 22 de desembre de 1926 Margarida Xirgu estrena al Teatro Español de Madrid, el poema dramàtic, en tres actes i en vers, "Fidelidad" de Josep Maria de Sagarra traduïda al castellà per Eduardo Marquina. Els decorats i figurins van ser fets pel germà de l'actriu Miquel Xirgu. L'obra s'havia estrenat ja en català el 1924. El 17 de juny de 1927 la Xirgu representa l'obra en versió castellana a Barcelona.

 


Decorat de "Fidelidad" fet per Miquel Xirgu.

Arxiu Xavier Rius Xirgu

Arxiu Antonio i Ramon Clapés

Article publicat al "ABC" signat per Floridor, el 23 de desembre de 1926, l'endemà de l 'estrena:

 

GRAN ÉXITO DEL ESTRENO DE "FIDELIDAD", DE SAGARRA

Eduardo Marquina ha sido amable y experto introductor en nuestro teatro del poeta lírico catalán José María de Sagarra. Hoy, entre la intelectualidad barcelonesa, el nombre de Sagarra es justamente reputado como una fundada esperanza del teatro catalàn, tan necesitado de valores nuevos.

"Fidelidad" es la primera de sus obras que nos llega por la autorizada presentación de un poeta del fuste de Marquina, y su éxito fue por todo extremo satisfactorio.

El poema dramático de Sagarra, que el auditorio siguió con profunda atención, tiene, en cuanto a su estructura escénica, la aspereza rústica y el vigor realista de los fondos de Guimerà.

Margarita Xirgu acertó en tan patético momento, dando a su renunciación de mujer y a su ministerio de madre un vivo resplandor. Destacamos tan bella escena y el arte de la Xirgu, porque nos pareció lo mejor del poema.

En el acto segundo halló, igualmente, Margarita Xirgu, en la escena de los reproches al marido, la medida justa y la expresión de su amor propio ultrajado, pareciéndonos, en conjunto, su modo de entender e interpretar la protagonista lo más logrado y perfecto de cuanto la hemos visto.

Alfonso Muñoz, que celebraba su beneficio, supo identificarse con su papel, acomodándolo a su temperamento. Pascuala Mesa, digna de especial mención, y el señor Torrecilla, lleno de buena voluntad, completaron el primer término. A la terminación de los actos, y entre sinceros aplausos, se alzó la cortina varias veces en honor de Sagarra, y Marquina y de los intérpretes.


El 1 d'octubre de 1927 estrena la comèdia, en tres actes i en vers, "Un estudiant de Vic" al Teatre Novetats i el 14 de desembre del mateix any estrena la comèdia dramàtica en tres actes "L'assassinat de la senyora Abril" al Teatre Romea.

 

Josep Maria de Sagarra


Va prendre consciència del paper que ocupava dins la cultura, i aquest fet li va fer revisar vells mites com "El Comte Arnau", monumental poema èpic publicat el 1928 i en diversos milers d'hendecasíl·labs. És basa en la famosa cançó popular, que ja havia estat glossada per Guimerá, Verdaguer i Maragall. Es tracta d'un poema prolix, amb molts passatges borrosos i inerts i alguns moments d'assolit vigor expressiu; tal vegada el seu màxim valor resideixi en la riquesa i propietat del lèxic que l'autor fa gala en les descripcions del bosc i la muntanya. Les engrunes de la història i la reconstrucció imaginativa donen raó de la matèria temàtica d'una bona part dels versos sagarrians. L'expressió directa de la interpretació personal de la realitat, sense traves aparents de ficció, situa, finalment, el sentit de tota l'obra. El 28 d'abril de 1928 estrena la farsa, en tres actes i en vers, "La Llúcia i la Ramoneta" i el 30 d'octubre també del mateix any estrena la comèdia, en tres actes i en vers, "Les llàgrimes d'Angelina", les dues al Teatre Novetats de Barcelona.
El 1928 Margarida Xirgu estrena a Madrid la comèdia, en tres actes i en vers, "Un estudiante de Vic" de Josep Maria de Sagarra, en versió castellana de Joaquín Montaner.
El 16 d'abril de 1929 Sagarra estrena el misteri en tres actes "Judit" i el 5 d'octubre del mateix any estrena una obra important "La filla del carmesí", les dues al Teatre Novetats. També el 1929 publica la novel·la "All i salobre", que va ser posteriorment traduïda al castellà i que té com a protagonista un estudiant de capellà sense vocació, tan primitiu com correspon a l'escenari de les seves penes: la geografia del cap de Creus i la comunitat rural que hi viu aïllada. Col·labora amb assiduïtat a la premsa i aplega algunes d'aquestes col·laboracions en la publicació "La Publicitat" en el volum "Cafè, copa i puro" que publica el 1929.

El 19 d'abril de 1930 estrena el poema dramàtic en sis quadres "Gardènia" al Teatre Talia de Barcelona, seguit de la farsa, en tres actes i en vers, "El cas del senyor Palau", de la comèdia romàntica, en tres actes i en vers, "La perla negra" i de l'obra "Joan Enric", totes al Teatre Novetats de Barcelona. El 17 d'octubre de 1930 estrena el poema dramàtic en tres actes "La corona d'espines" al Teatre Novetats. En la formació de Sagarra van tenir un paper essencial els clàssics espanyols i francesos i determinats poetes i dramaturgs romàntics i modernistes catalans: Jacint Verdaguer, Frederic Soler, Àngel Guimerà, Emili Vilanova i Santiago Rusiñol. Cal afegir a aquesta base una bona formació retòrica tradicional i ben assimilada, i qualitats naturals excel·lentment aprofitades: una memòria extraordinària i una rotunda capacitat verbal. D'altra banda, el contacte amb la natura i el seu coneixement, detallat i profund i, a més, l'experiència de la vida nocturna barcelonina van proporcionar a l'escriptor motius d'inspiració. Hem de tenir en compte, també, el món familiar aristocràtic en què va néixer i créixer Sagarra i en el qual la història tenia un pes decisiu.
Sagarra el 1931 estrena el poema dramàtic, en tres actes i en vers, "La priora del roser" al Teatre Novetats, el 7 d'octubre del mateix any estrena el poema dramàtic "L'Hostal de la Glòria" al Teatre Romea i rep per aquesta obra el Premi Ignasi Iglésias. El 10 d'octubre de 1931 estrena l'estampa grotesca "Les tres Gràcies" al Teatre Novetats. Sagarra dona també en aquest any el seu toc personal a tradicions, com ara el "Poema de Nadal", fragments del qual la gent de diverses generacions ha après de memòria. "Poema de Nadal" va ser escrit en pocs dies, és una espontània i fresca evocació del misteri nadalenc, senzill, folklòric, emocionat i de notables valors plàstics. El 1931 va guanyar novament l'Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona i és proclamat Mestre en Gai Saber.

 

Joan Selves, el segon per la dreta, al costat de l'actriu Maria Vila i Panadés, i l'escriptor Josep Mª. de Sagarra, el qual havia escrit per a l'actriu l'obra "L'hostal de la Glòria".

Col·lecció de la família Selves


Amb una de les novel·les més reeixides, "Vida privada" publicada el 1932, que constitueix una crònica meitat costumista, meitat proustiana de la decadència de l'aristocràcia barcelonina, Sagarra obté el Premi Crexells aquell mateix any. "Vida privada" és considerada la novel·la emblemàtica de Barcelona. És l'historia d'un personatge que té una vida privada real: el senyor Mates. Aquest senyor, drapaire enriquit i ennoblit per la Dictadura, home considerable, només pot tenir un accés eficaç als encants de la seva senyora en presència i, en definitiva, en col·laboració d'una tercera persona. Fou en el seu moment pedra d'escàndol per l'atreviment en l'exposició de les pràctiques sexuals inconfessables dels seus protagonistes, descendents de l'antiga noblesa rural i membres de la nova burgesia barcelonina. És un retrat del gran món barceloní i les seves adherències durant els anys que precedeixen la República i els primers temps del nou règim. Rigorosa contemporaneïtat, eficàcia estilística, tour de força estructural (bé que no del tot reeixit), agosaradament costumista, en fan un producte únic en la trajectòria sagarriana. Ho esdevé menys, i pren tot el sentit, quan ens adonem que l'autor hi transporta les claus de la seva posició històrica: la quasi mitificació del primer vuitcents i el daltabaix que representà la Gran Guerra, autèntic final del segle XIX i tret de sortida del que Sagarra considera l'estúpida voràgine dels temps moderns. La qual no deixa de fascinar-lo en allò que la seva versió barcelonina té de cosmopolita i pintoresc alhora. La vida moderna -perquè hi ha l'antiga, conservada en el reducte de la memòria familiar i personal- té el seu encant. Sagarra pretén posar a cada frase, i, si no pot ésser, a cada paràgraf, una cosa efectista, brillant i enlluernadora. Aquesta fal·lera permanent fa que la seva prosa cansi i fatigui. El 26 de març de 1932 Sagarra estrena "L'alegria de Cervera" i el 7 d'octubre el poema en tres actes "Desitjada" al Teatre Romea de Barcelona.
Sagarra era amant de la natura i el contrapunt ens ve donat per l'home de ciutat. Si bé, no fou mai un escriptor de pis, es pot dir que a la ciutat s'hi movia amb naturalitat absoluta. Ell sabia que la ciutat havia estat decisiva en la creació de la cultura i la civilització, i això l'atreia; però també sabia que la ciutat no era només cultura. Ell gaudia del Barri Xinès, dels cabarets, de les cases de putes, els restaurants, els teatres i els cinemes, els carrers i les terrasses, els cafès, el Liceu però també L'Arnau, les converses de les mestresses d'una casa de barrets o el parlar d'un torero. No en tenia prou que fos gran o important, sinó que li calia que fos cosmopolita i plena d'història i sobretot trufada de malícia. La Barcelona dels anys vint i trenta li oferí amb escreix el que ell exigia: una ciutat temptadora en tots els aspectes, que no fos mediocre ni avorrida. Bona prova d' això és que fou capaç de viure en aquesta ciutat que besava temptacions d'una manera un xic particular: llevar-se a les vuit de la tarda i no tornar a casa fins a les vuit del matí. Segons les seves pròpies paraules <<aquella vida de tomàquet>> va durar poc temps. De l'aspecte humà crida l'atenció el seu interès per la vida, la seva curiositat per paladejar-ho tot, la seva curiositat enorme i vital. Va tenir el plaer de gastar els molts diners que guanyava a fi de no escatimar-se cap plaer ni cap desig. El Sagarra humà era senzill, divertit, i un gran conversador. L'apassionava xerrar i posseïa una cultura vasta i sòlida, però el més important era que les imatges vives, les comparacions agosarades, les sortides inesperades que trobem en comèdies i novel.les li brollaven a dojo a l'hora de conversar. Sagarra fou un home molt indolent i considerava que el treballar no s'havia fet per a un home de la seva classe. Tenia en aquest punt idees perfectament aristocràtiques-ortodoxes. De vegades, però, tenia l'obligació de treballar o en sentia la necessitat personal, i llavors donava un rendiment de cavall, no pas per l'esforç que hi posava, sinó al contrari, per la manca absoluta d'esforç que manifestava, <<castigant -com ell solia dir- la quartilla>>. Tenia el geni de la llengua, i la tinta de la punta de la seva ploma se li donava a raig fet.

El 14 de febrer de 1933 estrena el poema en tres actes "El cafè de la Marina" i el 3 d'octubre estrena el poema en tres actes "L'estrella dels miracles" les dues al Teatre Romea. La utilització d'una llengua viva i rica, l'ús de recursos retòrics d'una gran plasticitat, i sobretot, la intenció de distreure o commoure el lector o l'espectador, el connecten amb el públic i el lector popular i és recompensat amb èxits teatrals clamorosos. Sagarra publica el 1933 el llibre de poemes "La rosa de cristall" on es percep un canvi: un to més contingut i intimista, menys descriptiu; una tendència a l'especulació metafísica a partir del sentiment amorós, l'ús del vers lliure; la consistència discursiva del jo poètic. Tot plegat fa Sagarra més pròxim al tomb característic del postsimbolisme d'aquests anys.
El 9 de novembre de 1934 estrena la comèdia, en tres actes i en vers, "La plaça de Sant Joan" al Teatre Romea. El 21 de març de 1935 Sagarra estrena la comèdia en tres actes "La Rambla de les floristes" al Teatre Poliorama de Barcelona. El 20 d'abril estrena el poema en tres actes "Reina" al Teatre Nou de Barcelona i el 30 d'octubre la comèdia en tres actes "Roser florit" al Teatre Novetats també de Barcelona. Aquest any rep el Premi Joaquim Folguera per el llibre de poemes "Àncores i estrelles" que es publicaria l'any proper.
El 13 de desembre de 1935 a l'endemà de l'estrena de "Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores" de Federico García Lorca en el Teatre Principal Palace de Barcelona, Margarida Xirgu va oferir un banquet als crítics catalans i castellans en el Restaurant Miramar a Montjuïc. L'actriu i Rivas Cherif creien que la labor del crític era primordial per a la comunicació amb el públic. Al costat de Margarida i Federico es van asseure: Alberto Marín Alcalde de "Ahora", Prudenci Bertrana de "La Veu de Catalunya", Cruz Salido de "Política", Lluís Capdevila de "La Humanitat", Luis Góngora de "La Noche", Antonio Espina de "El Sol", González Olmedilla de "El Heraldo de Madrid", Antonio de Obregón de "El Diario de Madrid", Emilio Tintorer de "Las Noticias", Avelino Artís -encara no era Sempronio- de "Última Hora", Eduardo Haro de "La Libertad", Ignasi Agustí de "L'Instant", Serra Crespo de "El Diluvio", Sánchez Boxà de "El Día Gráfico", María Luz Morales de "La Vanguardia", Carles Soldevila, Josep Maria de Sagarra, les senyoretes García Lorca i Alemany, Jaume Pahissa, Rivas Cherif, Francisco (Paco) García Lorca, Miguel Ortín, Isaac Pacheco, Rafael Moragas, Josep Arnall, Joan Alavedra, Ernest Guasp, Planas Solsona, Federico Elizalde, Luis Alemany,... Encara que el restaurant estava molt destemperat -no va faltar qui va menjar amb l'abric posat-, l'ambient era de fervent cordialitat, i a les postres va haver torneig oratori per part de Pahissa, Sagarra, Olmedilla, Espina i Rivas Cherif, qui van elogiar la labor i l'art de l'actriu i el teatre de García Lorca. Va haver un record solidari per als presos de la Generalitat empresonats en el penal del Puerto de Santa Maria. Rivas Cherif va manifestar també que tant Margarida Xirgu com l'empresa, tenien el ferm propòsit de portar a terme una campanya sostinguda de teatre català. L'actriu li havia demanat a Sagarra que li escrivís una obra i el dramaturg li va prometre públicament: <<Paraula que l'escriuré>>. El 19 de desembre de 1935 García Lorca va donar una conferència musical al auditori del Casal del Metge, a la Via Laietana de Barcelona. La conferència va ser titulada pel seu autor "Como canta una ciudad (Granada) de noviembre a noviembre" i per a acabar la conferència-concert Lorca va oferir la primícia dels poemes "Casidas" i "Gacelas", de la seva obra inèdita "Divan del Tamarit". A l'acabar l'acte, Lorca i un grup d'amics van anar al camerino de Margarida Xirgu al Principal Palace. L'actriu sentia no haver pogut assistir al recital i Federico li va dir: <No te apures, Margarita. En terminar tú la función de esta noche, palabra que yo te recito íntegra la conferencia que acabo de dar, y contigo invito a toda la compañía, así como a cuantos quieran volverme a oír>>. Entre els que assistien a aquest diàleg estava Xavier Regàs. El seu pare era el propietari del Restaurant de l'Estació de França, on havia una gran sala graciosament dividida per vidrieres de colors de relleu, pintades pels millors artistes catalans del moment -Calsina, Humbert, Togores, Mompou, Serrano,...- i uns paravents decorats per Grau Sala, que també havia fet la portada del programa de mà de "Doña Rosita la soltera". Xavier Regàs va oferir a Federico aquella espaiosa sala, on havia un piano perquè repetís la seva conferència-musical. Al caient de la mitjanit acudeixen a la cita, les manoles, les solterones, les ayoles, i altres hosts histriòniques. Al grup inicial s'havien sumat amics, coneguts i admiradors, una mica més de mig centenar de persones entre les quals es trobaven: Juan Teixidor, Carles Sindreu, Ignasi Agustí, Joan Alavedra, Grau Sala, Mario Verdaguer, Rafael Moragas, Josep Maria de Sagarra, Alexandre Vilalta, Joaquím Ventallò, Luis Góngora, Carles Soldevila, Carlos Mir Amorós, Joan Puig i Ferrater, Jaume Pahissa, Just Cabot, José María Prim, Luis Elías, Mauricio Torras-Balari, Màrius Gifreda, Joan Tomàs, Duran i Reynals, Tomás Garcés, José María Planas, Joaquín Montaner,... Els Regàs van oferir un ressopó als assistents. Després de l'àgape que va discórrer en una atmosfera jovial, Federico, al piano va transportar a l'improvisat auditori a aquella ensomniada Granada de la seva retinguda infantesa, que li va donar la seva llum i que li va obrir la vena del seu secret líric. Després va ser el gran pianista barceloní Alexandre Vilalta el que es va asseure al piano i va interpretar a Albéniz i a Falla. L'alegria es va fer sonora quan Josep Maria de Sagarra va començar a desgranar les seves poesies jocoses, en les quals traçava enginyoses imatges que a Federico li feien esclatar aquell riure seu tan recordat pels seus amics. I en aquell caldejat ambient, el poeta català va decidir donar a conèixer la "Balada de Fra Rupert". Acompanyat de Rivas Cherif va anar a la seva casa de la Bonanova, per agafar l'original. En la sala del restaurant de l'estació, uns paravents xinesos posaven una nota alegre i íntima. Darrere d'un d'ells es va ocultar la Xirgu per donar-li to a la cèlebre balada anticlerical. Després de la fugaç lectura, Margarida es va pujar a una cadira a manera de púlpit, i la va declamar amb un vigor i tal trèmol que semblava estar recitant "Medea". Quan va acabar de recitar, Federico va agafar a l'actriu en braços i li va dir: <<¡Qué grande eres, Margarita!. Con una actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca>>. Finalment García Lorca, Sagarra i Rivas Cherif van improvisar paròdies de discursos d'Eduardo Marquina que van fer tronxar-se de riure als assistents a l'acte, que es van acomiadar a l'alba.
Des de el estrena de "Doña Rosita la soltera" de Lorca, el 12 de desembre de 1935 al Teatre Principal Palace de Barcelona, Margarida Xirgu rebia diàriament un ram de flors sense targeta ni remitent. Es tractava d'un obsequi de les floristes de les Rambles. La Xirgu i Lorca a davant d'aquell gest tan exquisit, volgueren dedicar una funció extraordinària a aquelles dones de "risa franca y manos mojadas donde tiembla de cuando en cuando el diminuto rubí causado por la espina". El dia 22 de desembre es va fer l' homenatge, Lorca dedicaria l' acte i desprès de la representació la Xirgu recitaria el "Canto a las Ramblas de las Flores" de Josep Maria de Sagarra.

 

Les floristes de les Rambles fotografiades amb García Lorca, Margarida Xirgu i Josep Mª. de Sagarra

Fotografia treta del llibre "García Lorca en Cataluña" d'Antonina Rodrigo

García Lorca, Margarida Xirgu i Josep Mª. de Sagarra en la presentació de "Doña Rosita la Soltera" de Lorca al Teatre Principal Palace de Barcelona, el 12 desembre 1935. Foto Huerta de San Vicente.

Casa Museo F. G.Lorca

 

Pocs dies abans, el 18 de desembre, s'anunciava el banquet-homenatge a García Lorca al Majestic Hotel Inglaterra, pel èxit de "Yerma", "Bodas de Sangre" i "Doña Rosita la soltera". Firmaven la convocatoria Carles Soldevila, Josep Maria de Sagarra, Joan Puig i Ferrater i María Luz Morales.

Josep Maria de Sagarra va cultivar temibles epigrames i poemes satírics, que durant una època publicava al setmanari "El Be Negre". Sovint hom feia córrer poemets de gran causticitat que li eren atribuïts sense cap fonament, només a causa de l'anomenada que tenia. Sagarra és, amb Carles Fages de Climent, un dels autors que més s'han interessat per l'epigrama considerat per alguns com un art menor, dins la literatura catalana contemporània.

El 1936 li encomanen l'Himne de l'Olimpíada Popular. El 28 de maig d'aquest any Sagarra estrena el poema en tres actes i en vers, "La cançó de la filla del marxant" al Teatre Español de Barcelona i publica el llibre de poemes "Àncores i estrelles". L'esclat de la Guerra Civil espanyola marca un abans i un després en la seva vida i en la seva obra. Gràcies al cònsol italià, que li professava una gran admiració arran de la publicació a "La Veu de Catalunya", a partir de 1935 de la traducció en vers de "La Divina Comèdia", va ajudar a fugir, entre d'altres, a la seva germana que era mare superiora del Col·legi Jesús i Maria del carrer de Casp de Barcelona. Aquests fets i els seus versos satírics contra la FAI van provocar que la seva vida en aquell moment corregués perill. L'assassinat del seu amic Josep Maria Planas, director de "El Be Negre", va resultar determinant perquè abandonés la ciutat. Es va instal·lar al Port de la Selva, en companyia de Mercè Devesa, la qual, des de feia cinc anys, era la seva promesa. Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya a l'època de la República, el va poder avisar que la seva vida corria perill, a causa dels esdeveniments del moment. Després d'un breu temps amagat, va esperar que un cotxe de la mateixa Generalitat de Catalunya, custodiat per homes armats, el portessin a la frontera francesa.

Així, entre l'octubre del 1936 i l'agost del 1940, va residir a l'estranger. El 1936 es va casar amb Mercè Devesa i, va fer un llarg viatge de noces des de Marsella fins a Tahití i les illes de la Societat. L'evasió polinèsica durà vuit mesos. És va gastar tots els diners que un amic seu li havia enviat com a regal de noces, malgrat que es trobava a França com a refugiat polític i que acabava de casar-se.
Sagarra el 1937 va aplegar les col·laboracions periodístiques fetes en el setmanari "Mirador", en el volum "L'aperitiu" on havien comentaris de tota classe d'actualitats d'un to àcid i pintoresc. Aquest any enllesteix el poemari "Entre l'equador i els tròpics" que no es publicarà fins el 1946 i on sobresurt la peculiaritat del motiu tahitià, directament procedent del viatge a la Polinèsia del 1936 i on accentua el to escèptic i cru, i constitueix un intent poc feliç d'aproximació als corrents nous. Resseguir la consistència del jo poètic que es desplega en els diversos llibres, posa de manifest uns elements de continuïtat en la visió del món -tenyida majoritàriament d'escepticisme- que caldria posar en relació amb la resta de l'obra i amb el fet que després del 1937 no hi haguessin més reculls poètics.

El 1938 es va establir a París, on el 6 de gener de 1939 va néixer el seu fill Joan. En esclatar la II Guerra Mundial (1939-1945), es va traslladar successivament a Saint-Sulpice-la-Pointe, Prada de Conflent i Banyuls de la Marenda, on es va dedicar, fonamentalment, a la traducció de "La Divina Comèdia".

 


Josep Maria de Sagarra amb el seu fill Joan a París el 1939.

Foto autors catalans

 

El 1940, de retorn a Catalunya, es va incorporar a la vida literària clandestina. La situació a la qual s'ha d'adaptar no té res a veure amb la que li havia permès de viure professionalment amb tranquil·litat fins el 1936. Tot havia estat desmantellat: tertúlies i penyes, diaris i revistes, contacte amb el públic, engranatge editorial, vida noctàmbula... La popularitat de Josep Mª. de Sagarra havia perdut l'escenari on actuava.

La traducció -compromisos contrets amb el mecenatge- es converteix en la seva feina prioritària: acaba la versió de "La Divina Comèdia" de Dant el 1941 amb l'ajut d'alguns mecenes, especialment Francesc Cambó. La versió és reconeguda pels experts italians com la millor traducció d'aquesta obra a qualsevol llengua. La traducció de "La Divina Comèdia" és extremadament cuidada, circumstància digna de destacar-se en un escriptor com Sagarra, ràpid i expeditiu, poc donat a la lenta elaboració i a les pacients revisions. Sagarra emprèn a continuació la traducció de trenta obres del teatre de Shakespeare, en que la seva traducció és desigual i en no pocs passatges molt discutible; amb massa freqüència el traductor ha prestat a l'anglès el llenguatge metafòric difús i desmesurat, amb més sonoritat i color que fibra, d'un teatre original. Josep Maria de Sagarra intervé mentrestant, en activitats clandestines diverses i tradueix obres del castellà, del francès, de l'italià i de l'anglès.
Va ser membre el 1942 de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. El 1942 va publicar primer en versió espanyola ("El camino azul") i, pòstumament, en l'original catalana el 1964, el llibre de viatges i diari d'una fugida impossible "La ruta blava" fruit de l'experiència pels Mars del Sud. Sagarra escrivia la prosa, com el teatre i la poesia, amb una facilitat esborronadora. Va fer un acte d'un drama, en el local de l'Ateneu de Barcelona, en l'espai de dues o tres hores de nit. Les novel·les -la seva prosa-, les escrivia amb aquest mateix criteri. La poesia, també. L'obra sobre la qual projectà una correcció més meditativa fou la traducció de "La Divina Comèdia" del Dant. Víctor Català, Prudenci Bertrana i el seu epígon, Girbal Jaume foren literàriament els seus enemics, i l'obra que en la prosa Sagarra ha portat a cap, té un sentit absolutament contrari a la d'ells. La prosa d'aquells es com un cromo que ho conté tot, en què no falta res, en què la manera és portada amb la punta de l'espasa amb una minuciositat perfecta. Sagarra cregué que el naturalisme pessimista i asfixiant, ple, romànticament i depressivament, de vaguetat i de detallisme, era un camí sense sortida i postulà la necessitat d'un realisme més lleuger, més fresc, més mogut, molt més sintètic, que arribés a un contacte amb la vida molt més directe.

A partir de 1945, va començar les negociacions per reprendre el teatre en català. La reposició de "L'Hostal de la Glòria" va ser un èxit clamorós. El 17 d'octubre de 1946 Sagarra estrena la comèdia dramàtica en prosa, en tres actes i sis quadres, "El prestigi dels morts" al Teatre Romea, d'inspiració existencialista que, malgrat l'interès, van obtenir poc ressò. El mateix any publica el poemari "Entre l'equador i els tròpics" fruit de l'experiència pels Mars del Sud.

El 5 d'abril de 1947 estrena la comèdia en tres actes "La fortuna de Sílvia" al Teatre Romea, encara que el públic no va entendre l'esforç de Sagarra per a adaptar-se als nous temps. El 15 de novembre de 1948 estrena el drama en tres actes "Ocells i llops" al Teatre Apol·lo de Barcelona i el 15 de desembre estrena la farsa,en tres actes i 6 quadres, "Galatea" al Teatre Victoria de Barcelona amb poc èxit de públic.

El 17 de març de 1949, Margarida Xirgu va estrenar, en el Teatro Argentino de Buenos Aires, el poema dramàtic en tres actes "La corona de espinas" estrenat ja el 1930. La Xirgu va interpretar el paper de Marta amb la seva Compañía Dramática Española, que contava amb Ricardo Galache com a primer actor, María Gàmez com dama de caràcter, Isabel Pradas com dama jove i Manuel Díaz com actor còmic. El programa especificava que l'acció de l'obra tenia lloc a “Solsona (Catalunya) en l'any 1793”.

Decebut pel públic i crítica, va decidir tornar a la vella fórmula del poema dramàtic que l'havia consagrat com a gran dramaturg i va estrenar el 17 de novembre de 1949 el poema en tres actes "La corona de espinas" al teatre Romea de Barcelona. Amb la represa del poema dramàtic tornà a donar-li la confiança de la taquilla.

El 18 d'abril de 1950 estrena el poema en tres actes "Els comediants" i el 8 de novembre estrena el també poema en tres actes "Les vinyes del Priorat" les dues al Teatre Romea. Aquest mateix any va escriure el seu darrer poema narratiu: "El poema de Montserrat" publicat inicialment amb forces passatges censurats. És un esforçat cant als valors religiosos, llegendaris, històrics i naturals de la muntanya sagrada de Catalunya; els resultats però no corresponen, en termes generals, al magne i noble propòsit que va tenir.

Després de la lluita i la col·laboració que havia dut a terme en la resistència, desanimat, decideix abandonar-la progressivament i començar un període en el qual vol tornar a viure de l'escriptura, del teatre i del periodisme. Així, doncs, per diverses raons, de tipus econòmic o literari més que no pas d'ideològic, Sagarra va començar a col·laborar amb estaments més o menys oficials com el "Diario de Barcelona" fins al 1957 i a "Destino" de 1951 a 1961. Aquestes col·laboracions van promoure algunes campanyes negatives que desqualificaven la seva persona i la seva obra i que van acabar fent-lo sentir marginat, dels cercles culturals catalans durant una bona colla d'anys.

El 15 de febrer de 1952 estrena la comèdia, en tres actes i en vers, "L'alcova vermella" i el 26 de novembre la comèdia en tres actes "L'amor viu a dispesa" les dues al Teatre Romea. El lliurament total al públic a través de les seves nombroses obres teatrals i el fet que les més ambicioses obtinguessin una feble acollida, l'empenyé a escriure sobre temes populars. Fet que provocà un cert menysteniment de la seva obra entre la classe intel.lectual.


Festa de Sant Jordi el 1952 a casa de Josep Puig i Cadafalch. D'esquerra a dreta: Puig i Cadafalch, Carles Riba, Eduard Fontserè, Ramon Aramon i Josep Maria de Sagarra. Darrera: Montserrat Martí, Enric Jardí, Miquel Coll i Alentorn i Ricard Albert.

 

L'any 1954, amb seixanta anys, emprèn l'escriptura de les amenes i extenses "Memòries" gènere poc conreat a Catalunya, que amb ell assoleix una qualitat extraordinària i en les quals l'autor recull records familiars i personals, compresos dintre de la primera part del segle XX i que són l'elegia per un passat del qual s'ha perdut el rastre. El Sagarra escriptor fou capaç de transmetre la seva vitalitat als llibres. És per aquest motiu que "Memòries" hagin estat considerades com una de les millors proses de tota la història de la cultura catalana. El 18 de novembre del mateix any estrena el drama burgès d'intenció religiosa, de trama basta i efectismes melodramàtics i lacrimògens, "La ferida lluminosa" al Teatre Romea, que va ser traduït a l'espanyol per José Mª Pemán, al portuguès i a l'anglès, va ser guardonat amb el Premio Nacional de Comedia i va ser portada al cinema dues vegades: el 1956, dirigida per Tullio Demicheli i doblada després al català, i el 1997, dirigida per José Luis Garci. L'estrena constitueix un èxit inaudit. L'autor és ja un Sagarra que s'ha anat distanciant dels grups resistents: nomenat Conseller de la Sociedad General de Autores a Madrid, sovinteja les estades a la capital d'Espanya i intenta trobar sortida a una situació d'incomoditat creixent. Per aquell temps es va accentuar en el poeta el viratge cap a la dreta, iniciat ja en els anys que van precedir a la Guerra Civil; la seva actitud escèptica i lliure quedava pel que sembla corregidora per un progressiu acostament a les idees tradicionals i conservadores. També són d'observar en els últims temps els seus contactes amb la intel·lectualitat conformista i oficial de Madrid, i els seus esforços per imposar el seu teatre en versions castellanes.

 


Homenatge al Teatre Romea.

Foto autors catalans


El 1955 Sagarra estrena el drama dividit en quatre quadres "La paraula de foc". Comença a col·laborar a "La Vanguardia" el 1957 i dura fins el 1961. El 16 d'abril de 1958 estrena la comèdia en dos actes "El pobre d'esperit i els altres" al Teatre Guimerà de Barcelona.

El 29 de desembre de 1959 estrena la comèdia en dos actes i cinc quadres "Soparem a casa" al Teatre Romea. El mateix any es publiquen el recull d'articles periodístics "Cola de gallo" i l'obra poètica "La bruixa dels panellets".

 

Josep Maria de Sagarra

foto autors catalans


El Govern espanyol, el 1960, li concedeix la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio, premi concedit per tota la seva trajectòria. El fet que acceptés la condecoració, va fer rebrotar les crítiques dels sectors catalans de la resistència cultural, per la seva actitud condescendent amb el règim franquista, motivada, d'altra banda, per la seva situació de supervivència econòmica. Les produccions teatrals posteriors revelen cert cansament o són simples adaptacions. El 1960 s'estrena al Teatre Candilejas de Barcelona "El senyor Perramon", versió molt personal de "L'avar" de Molière, en dos parts i sis quadres i el 1961 s'estrena la comèdia en un pròleg i dos parts "El fiscal Requesens", versió també molt personal del "El casament" de Nikolai Gògol; fetes les dues a mida per a l'actor còmic Joan Capri. La seva darrera obra teatral va ser "El senyor Pupurull" adaptació d'una farsa de Molière.

 


Josep Maria de Sagarra

Fototeca.cat


L'any 1961, Josep Maria de Sagarra preparava una llarga estada a Roma, amb una beca de la Fundación Juan March per a escriure una obra ambiciosa sobre el Vaticà i la Ciutat Eterna i la corresponsalia especial de "La Vanguardia" i de "Ya" per enviar cròniques sobre el Concili Ecumènic Vaticà II, però un carcinoma li va provocar una llarga agonia que el va portar a la mort el 27 de setembre de 1961. Sagarra, doncs, morí jove els 67 anys.
Sagarra va morir en plena activitat, si bé una mica distanciat de la genuïna realitat del seu país i del seu temps; amb tot va conservar fins a l'últim moment la lluenta aurèola de poeta popular -el més popular a Catalunya després de Verdaguer- al que tal vegada no va deixar de contribuir la suggestió d'una vida gairebé llegendària de bohemi d'altura i d'aristòcrata nat. La veritat és que, la seva activitat teatral al marge, en el món de la literatura el nom de Sagarra ha estat més present en els deu anys posteriors a la seva mort que en els deu anteriors. Les reedicions, per altra banda, han permès l'acostament a la seva obra d'una plèiade de lectors nous, molts dels quals, per sobre del clixé estereotipat del poeta, han descobert un prosista genial.
El 1968 es va publicar a títol pòstum "Verdaguer, poeta de Catalunya", el 1989 "Poemes satírics", el 2001 el recull d'articles periodístics "L'ànima de les coses" i el 2004 també el recull "El perfum dels dies". La seva obra poètica ha estat musicada per intèrprets com Guillermina Motta, Lluís Llach, Ramon Muntaner, Ovidi Montllor i Celdoni Fonoll, entre d'altres, que l'han difosa a les noves generacions.

Alguns textos han estat trets de la biografia:"Margarita Xirgu y su teatro" i "Margarita Xirgu. Una biografía"d'Antonina Rodrigo i del Wikipedia

 

XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.