58.JOSEP MARIA DE SAGARRA
Josep
Maria de Sagarra i Castellarnau va néixer a Barcelona el 5 març
de 1894 i va ser poeta, memorialista, novel·lista, dramaturg, periodista
i traductor.
Provenia d'una família de la petita aristocràcia
barcelonina, amb profundes arrels pallareses i tarragonines per part de mare.
El seu pare, Ferran de Sagarra i de Siscar, va consagrar la seva vida a la investigació
històrica i sigil·logràfica, matèria aquesta de la
qual és un referent mundial. De la seva infantesa en destaca la casa senyorial
del carrer de Mercaders a Barcelona, amb una biblioteca antiga de quatre segles,
i sobretot la finca de Santa Coloma de Gramanet on va entrar en contacte per primer
cop amb la natura, de la qual n'era un apassionat. L'atreia tant la natura com
la ciutat. Era un infant i ja va sentir davant l'espectacle inexhaurible i riquíssim
del camp i de la muntanya, la força d'un encís irresistible. Aquell
noi llest, vital, encuriosit, va entrar en contacte físic amb els arbres,
muntanyes, rius, els ocells, les papallones, etc. S'impregna del coneixement d'aquesta
natura a través de la vitalitat, però també sota el signe
de la cultura; és a dir que a més de sentir unes emocions sensuals,
aprèn el nom de cada cosa, i destil·larà tot aquest coneixement
en forma d'obra escrita. Les lectures del Segle d'Or i dels romàntics espanyols,
de Verdaguer i de Pitarra van ser les primeres fonts d'inspiració i d'imitació
d'un noi que va començar el Batxillerat a l'institut de Reus -sense que
fer versos tingués per a ell cap secret- i el va acabar als Jesuïtes
del carrer de Casp de Barcelona, on va donar a conèixer els seus versos
de tema religiós o de tema històric, escrits indistintament en català
i castellà. Un dels seus professors, el Pare Moreu, el va encoratjar en
la seva inclinació per la poesia. Només tenia quinze anys quan va
publicar un sonet a "La Il·lustració Catalana" i uns poemes
a "La Revista Universitaria". En aquesta època ja era lector
del teatre de William Shakespeare, de les "Vides paral·leles"
de Plutarc, dels poemes homèrics, del poeta renaixentista italià
Ludovico Ariosto i de "La Divina Comèdia" de Dant; va adquirir,
doncs, ben aviat una sòlida formació cultural.
El
1910 va ingressar a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. El cercle
d'amics que freqüentà a la Facultat fou entre altres: Carles Riba,
López Picó, Lluís Valeri i Eudald Duran Reynals. Va formar
part de la Penya Gran de l'Ateneu Barcelonès sota el padrinatge d'un personatge
peculiar, Quim Borralleras, el qual el va introduir a les tertúlies literàries,
als bons restaurants, a les terrasses dels cafès i a l'ambient del Paral·lel.
Va ser presentat a Joan Maragall, qui va endevinar en ell al gran poeta que més
tard seria. La seva admiració i amistat per l'autor de "La vaca cega",
per Carner i pels mallorquins Alcover i Costa i Llobera, van enfortir sens dubte
la seva vocació, a la qual van contribuir també les impressions
rebudes en el seu primer viatge a Itàlia el 1912.
Josep Maria de Sagarra als divuit anys d'edat
el 1912.
Foto Autors catalans
L'any
1913 Sagarra va guanyar l'Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona amb el
poema "Joan de l'Ós", que s'havia començat a gestar durant
un viatge a Itàlia amb el seu pare. Aquest viatge comportà el seu
gust primerenc pel cosmopolitisme i pels refinats ambients vaticans.
El
1914 publica el "Primer llibre de poemes", producte de la selecció
de l'obra escrita. El volum deixa veure, darrere de la riquesa plàstica
i la tendència a derivar, l'experiència lírica cap a la narració
poètica (que esdevindran característiques distintives de la seva
poesia), la descoberta adolescent de la natura, amb un joc compensat de sensualitat
i malenconia: la pompa classicitzant ha desaparegut a favor de l'experiència
personal com a primera matèria poètica. De moment el que un Sagarra
de vint anys preveu, és una dedicació a la diplomàcia que
podria compaginar bé amb la literatura.
L'altre interès
del Sagarra poeta és el poema narratiu de to llegendari, que el durà
a la composició llarga, amb arrels en la balada romàntica. El 1916
publica "El mal caçador" reprenent el motiu del qual Maragall
havia donat l'última essencial visió. Ell desplega narrativament
la llegenda, però no torna pas a l'heroi romàntic que desafia l'absolut,
sinó que elimina tant com pot misteri i miracle i, en canvi, accentua els
elements susceptibles d'un tractament realista que, sovint, es resol en pintoresquisme.
Ja llicenciat en Dret, el 1916 Josep Maria de Sagarra va ingressar a l'Instituto
Diplomático y Consular de Madrid. A la capital d'Espanya, va intimar amb
personatges destacats del moment i va conèixer les millors tertúlies
literàries com per exemple la del "Café de Pombo", capitanejada
per Ramón Gómez de la Serna.
El 10 de gener de 1918 estrena
al Teatre Romea la primera obra teatral, el poema en dos actes "Rondalla
d'esparvers". Sembla ser que Ignasi Iglésias i Pere Coromines van
animar a Sagarra a escriure per a l'escena. Quan decideix que la seva professionalització
no passa pels consolats sinó pel proverbial periodisme és ja el
1918. El gènere poètic de la cançó convoca una gran
part de la producció lírica de Josep Mª. de Sagarra, convivint
amb la balada, l'ègloga i altres formes. El 1918 es publica "Cançons
d'abril i de novembre". Sagarra desplega una experiència o un estat
d'esperit. Ho fa, en general, amb composicions estròfiques i de vers llarg,
segons el model lliure de la cançó leopardiana; però també
dóna entrada -si es vol per raons de correlat- a esquemes més populars
i a temes que s'hi relacionen. La seva poesia s'allunya del camí dominant
des del noucentisme: per una banda, l'actitud s'aproxima al meravellament maragallià
davant la realitat; per l'altra, l'enlluernament per a les paraules i la facilitat
per a una imatgeria en relleu l'allunyen de la contenció expressiva (la
maragalliana i la posterior).
Sagarra va aplicar tota la brillantor de la
seva prosa a la narrativa de ficció: el 1919 publica la seva primera novel·la
"Paulina Buxareu" que es un producte d'època, perfectament adequat
a les característiques d'Editorial Catalana, on va aparèixer. Va
ser traduïda posteriorment a l'italià i a la vista de les dues novel·les
posteriors, es converteix en part d'un projecte: la definició dels diversos
sectors socials del país, segons un concepte més aviat vuitcentista
del gènere i que té un cert paral·lel en les convencions
narratives utilitzades. El 6 d'octubre de 1919 estrena el poema en tres actes
"Dijous Sant" al Teatre Romea de Barcelona.
Josep Maria de Sagarra
El 21 de maig
de 1921 estrena el drama en tres actes "L'estudiant i la pubilla" i
el 7 d'octubre estrena la comèdia en tres actes "El jardinet de l'amor";
les dues al Teatre Romea. Un extraordinari domini de la llengua i una facilitat
innata, són només en part responsables de la prodigalitat grafòmana
i d'una relació idíl·lica amb el públic, especialment
el públic teatral.
Josep
Maria de Sagarra
El seu amic José Ortega y Gasset,
eminència gris de "El Sol" era conscient que la carrera diplomàtica
no satisfeia gens Sagarra i li va proposar la corresponsalia del diari a Berlín.
Encara que tenia un lligam sentimental amb una noia gironina, el fet de poder
passejar-se amb les despeses pagades per l'Europa Central el va fer acceptar l'oferiment.
D'aquesta manera, els anys 1919 i 1921 va recórrer Txecoslovàquia,
Polònia, Alemanya, Holanda,...
Entre el 1920 i el 1936,
Sagarra va recollir algunes de les aspiracions més significatives d'una
època que tendia al cosmopolitisme més brillant: les aspiracions
nacionals de la societat catalana que identificava en les seves obres les formes
més genuïnes d'emoció. I, així, Sagarra va esdevenir
un mite popular que, en molts aspectes, va ocupar el lloc que havien deixat buit
Frederic Soler, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà o Joan Maragall.
Era conscient del paper que estava duent a terme Pompeu Fabra i per això,
com a escriptor, no va dubtar mai a tenir una gran cura del llenguatge. El seu
bagatge cultural i el profund coneixement del país li permeteren d'exhibir
una riquesa lèxica aclaparadora.
Segarra torna de Berlín
a Barcelona i el 1922 publica "Cançons de taverna i d'oblit"
que ja havia començat a Berlín. Es un amant de la natura, cosa que
queda palesa en una de les seves primeres proses: "Els ocells amics"
publicada aquest any. El 1922 també estrena "La careta" i el
24 d'octubre estrena la comèdia grotesca en tres actes "El matrimoni
secret" al Teatre Romea. Aquest any també publica "Poemes i cançons".
El
seu amic Josep Pla el va convidar a la Costa Brava i li va descobrir la bellesa
d'aquells paratges. Aquest fet va inspirar el nou volum de poesies "Cançons
de rem i de vela" publicat al 1923 i on cessa l'idealisme i apareix un escepticisme
amarg, estripat i un erotisme d'infant terrible. Ell dirà: <<Des
d'aleshores jo no vaig abandonar mai més la Costa Brava. Han d'anar molt
malament les coses perquè una hora o altra no vagi a provar una olla de
peix, a Calella, a l'Escala o en un d'aquells solitaris refugis del Cap de Creus,
que per mi són i seran les poques i diminutes àrees de felicitat
dins d'aquest món de misèries>>. A poc a poc, l'èxit
i la popularitat que de ben jove havia assolit va anar creixent, sobretot gràcies
al fet que la seva producció es va diversificar en tots els gèneres,
amb un català vivíssim que el va apropar al gran públic.
Durant una bona colla d'anys va estrenar, amb gran èxit, una o dues obres
l'any, i les seves novel·les van aconseguir tiratges mai assolits fins
aleshores. El 1923 estrena "El foc de les ginesteres", el 20 de maig
del mateix any estrena l'obra en un acte "Cançó d'una nit d'estiu"
i el 10 d'octubre estrena el poema dramàtic en quatre actes "Les veus
de la terra", totes al Teatre Romea. El 1923 rep el premi de la Flor Natural
als Jocs Florals de Barcelona.
D' esquerra a dreta: Josep Pla, Amadeu Vives i Josep Maria de Sagarra
En
el camp del teatre, Sagarra va conrear una gran varietat de gèneres: revistes
musicals, comèdies, farses, sainets de costums, tragèdies i, sobretot,
va crear un model de poema dramàtic que recollia amb originalitat una bona
part dels ingredients del drama, de la comèdia de costums i de la cançó
popular catalana.
Sagarra estrena el 14 de novembre de 1924
el poema dramàtic, en tres actes i en vers, "Fidelitat" al Teatre
Romea. El mateix any publica els contes "Elogi dels ocells", "David
i Jonathàs", "El cas del doctor Hipòlit" i "Maria
Pia".
El 1925 publica "Cançons de totes les hores",
en aquest últim llibre s'observa una tornada a la balada i a lo popular
de les primeres col·leccions. En aquesta època, va escriure cançons
i també uns quants poemes que van ser musicats per Amadeu Vives, Eduard
Toldrà i Enric Morera. Va traduir obres de Carlo Goldoni, Molière
i Luigi Pirandello. Escriu la primavera de 1925 el drama en tres actes "La
màscara" destinat a ser estrenat per Enric Borràs, però
l'estrena no es va dur a terme. El 15 de desembre del mateix any estrena el drama
en dos actes "La follia del desig" al Teatre Romea.
Llibre dedicat a Margarida Xirgu el 15 d'abril de 1925.
Arxiu
Xavier Rius Xirgu
El
29 d'octubre de 1926 Josep Maria de Sagarra estrena el poema en cinc actes "Marçal
Prior" al Teatre Novetats de Barcelona. També el 1926 va rebre el
Premi Fastenrath de poesia. El poema dramàtic és el gènere
que proporciona a Sagarra els seus èxits teatrals més sonats. També
és el que l'esclavitza, des del moment que alguns intents de distanciar-se'n
no donen els resultats esperats: era el risc de la professionalització.
Des d'un punt de vista literari, la inclinació és complementària
de la que l'autor té pel poema narratiu. Potser la fascinació de
l'escenari s'alimentava també de la imaginació del passat suscitada
per la història familiar i els seus reductes. Una pila d'obres tindran
sempre com a nucli un conflicte de triangle i un final feliç, que el soluciona
a base de penediment i perdó i constituiran el gruix de la seva producció
teatral. Costumisme històric i patetisme, derivat més d'un particular
efecte vers que no pas de les situacions dramàtiques, seran sostinguts
per una galeria d'hostaleres, hereus, masovers, pubilles, amos i criats que representaran
accions situades, la majoria, entre el segle XVII i l'inici del XIX, els temps
de la geòrgica nostàlgia sagarriana, corresponent a la mitologia
dels orígens familiars.
El 22 de desembre de 1926 Margarida
Xirgu estrena al Teatro Español de Madrid, el poema dramàtic, en
tres actes i en vers, "Fidelidad" de Josep Maria de Sagarra traduïda
al castellà per Eduardo Marquina. Els decorats i figurins van ser fets
pel germà de l'actriu Miquel Xirgu. L'obra s'havia estrenat ja en català
el 1924. El 17 de juny de 1927 la Xirgu representa l'obra en versió castellana
a Barcelona.
Decorat de "Fidelidad" fet per Miquel Xirgu.
Arxiu Xavier Rius Xirgu
Arxiu
Antonio i Ramon Clapés
Article
publicat al "ABC" signat per Floridor, el 23 de desembre de 1926, l'endemà
de l 'estrena:
GRAN ÉXITO DEL ESTRENO DE "FIDELIDAD",
DE SAGARRA
Eduardo Marquina ha sido amable y experto introductor
en nuestro teatro del poeta lírico catalán José María
de Sagarra. Hoy, entre la intelectualidad barcelonesa, el nombre de Sagarra es
justamente reputado como una fundada esperanza del teatro catalàn, tan
necesitado de valores nuevos.
"Fidelidad" es la primera
de sus obras que nos llega por la autorizada presentación de un poeta del
fuste de Marquina, y su éxito fue por todo extremo satisfactorio.
El
poema dramático de Sagarra, que el auditorio siguió con profunda
atención, tiene, en cuanto a su estructura escénica, la aspereza
rústica y el vigor realista de los fondos de Guimerà.
Margarita
Xirgu acertó en tan patético momento, dando a su renunciación
de mujer y a su ministerio de madre un vivo resplandor. Destacamos tan bella escena
y el arte de la Xirgu, porque nos pareció lo mejor del poema.
En
el acto segundo halló, igualmente, Margarita Xirgu, en la escena de los
reproches al marido, la medida justa y la expresión de su amor propio ultrajado,
pareciéndonos, en conjunto, su modo de entender e interpretar la protagonista
lo más logrado y perfecto de cuanto la hemos visto.
Alfonso
Muñoz, que celebraba su beneficio, supo identificarse con su papel, acomodándolo
a su temperamento. Pascuala Mesa, digna de especial mención, y el señor
Torrecilla, lleno de buena voluntad, completaron el primer término. A la
terminación de los actos, y entre sinceros aplausos, se alzó la
cortina varias veces en honor de Sagarra, y Marquina y de los intérpretes.
El
1 d'octubre de 1927 estrena la comèdia, en tres actes i en vers, "Un
estudiant de Vic" al Teatre Novetats i el 14 de desembre del mateix any estrena
la comèdia dramàtica en tres actes "L'assassinat de la senyora
Abril" al Teatre Romea.
Josep
Maria de Sagarra
Va prendre consciència
del paper que ocupava dins la cultura, i aquest fet li va fer revisar vells mites
com "El Comte Arnau", monumental poema èpic publicat el 1928
i en diversos milers d'hendecasíl·labs. És basa en la famosa
cançó popular, que ja havia estat glossada per Guimerá, Verdaguer
i Maragall. Es tracta d'un poema prolix, amb molts passatges borrosos i inerts
i alguns moments d'assolit vigor expressiu; tal vegada el seu màxim valor
resideixi en la riquesa i propietat del lèxic que l'autor fa gala en les
descripcions del bosc i la muntanya. Les engrunes de la història i la reconstrucció
imaginativa donen raó de la matèria temàtica d'una bona part
dels versos sagarrians. L'expressió directa de la interpretació
personal de la realitat, sense traves aparents de ficció, situa, finalment,
el sentit de tota l'obra. El 28 d'abril de 1928 estrena la farsa, en tres actes
i en vers, "La Llúcia i la Ramoneta" i el 30 d'octubre també
del mateix any estrena la comèdia, en tres actes i en vers, "Les llàgrimes
d'Angelina", les dues al Teatre Novetats de Barcelona.
El 1928 Margarida
Xirgu estrena a Madrid la comèdia, en tres actes i en vers, "Un estudiante
de Vic" de Josep Maria de Sagarra, en versió castellana de Joaquín
Montaner.
El 16 d'abril de 1929 Sagarra estrena el misteri en tres actes "Judit"
i el 5 d'octubre del mateix any estrena una obra important "La filla del
carmesí", les dues al Teatre Novetats. També el 1929 publica
la novel·la "All i salobre", que va ser posteriorment traduïda
al castellà i que té com a protagonista un estudiant de capellà
sense vocació, tan primitiu com correspon a l'escenari de les seves penes:
la geografia del cap de Creus i la comunitat rural que hi viu aïllada. Col·labora
amb assiduïtat a la premsa i aplega algunes d'aquestes col·laboracions
en la publicació "La Publicitat" en el volum "Cafè,
copa i puro" que publica el 1929.
El
19 d'abril de 1930 estrena el poema dramàtic en sis quadres "Gardènia"
al Teatre Talia de Barcelona, seguit de la farsa, en tres actes i en vers, "El
cas del senyor Palau", de la comèdia romàntica, en tres actes
i en vers, "La perla negra" i de l'obra "Joan Enric", totes
al Teatre Novetats de Barcelona. El 17 d'octubre de 1930 estrena el poema dramàtic
en tres actes "La corona d'espines" al Teatre Novetats. En la formació
de Sagarra van tenir un paper essencial els clàssics espanyols i francesos
i determinats poetes i dramaturgs romàntics i modernistes catalans: Jacint
Verdaguer, Frederic Soler, Àngel Guimerà, Emili Vilanova i Santiago
Rusiñol. Cal afegir a aquesta base una bona formació retòrica
tradicional i ben assimilada, i qualitats naturals excel·lentment aprofitades:
una memòria extraordinària i una rotunda capacitat verbal. D'altra
banda, el contacte amb la natura i el seu coneixement, detallat i profund i, a
més, l'experiència de la vida nocturna barcelonina van proporcionar
a l'escriptor motius d'inspiració. Hem de tenir en compte, també,
el món familiar aristocràtic en què va néixer i créixer
Sagarra i en el qual la història tenia un pes decisiu.
Sagarra el 1931
estrena el poema dramàtic, en tres actes i en vers, "La priora del
roser" al Teatre Novetats, el 7 d'octubre del mateix any estrena el poema
dramàtic "L'Hostal de la Glòria" al Teatre Romea i rep
per aquesta obra el Premi Ignasi Iglésias. El 10 d'octubre de 1931 estrena
l'estampa grotesca "Les tres Gràcies" al Teatre Novetats. Sagarra
dona també en aquest any el seu toc personal a tradicions, com ara el "Poema
de Nadal", fragments del qual la gent de diverses generacions ha après
de memòria. "Poema de Nadal" va ser escrit en pocs dies, és
una espontània i fresca evocació del misteri nadalenc, senzill,
folklòric, emocionat i de notables valors plàstics. El 1931 va guanyar
novament l'Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona i és proclamat
Mestre en Gai Saber.
Joan
Selves, el segon per la dreta, al costat de l'actriu Maria Vila i Panadés,
i l'escriptor Josep Mª. de Sagarra, el qual havia escrit per a l'actriu l'obra
"L'hostal de la Glòria".
Col·lecció
de la família Selves
Amb una de les novel·les
més reeixides, "Vida privada" publicada el 1932, que constitueix
una crònica meitat costumista, meitat proustiana de la decadència
de l'aristocràcia barcelonina, Sagarra obté el Premi Crexells aquell
mateix any. "Vida privada" és considerada la novel·la
emblemàtica de Barcelona. És l'historia d'un personatge que té
una vida privada real: el senyor Mates. Aquest senyor, drapaire enriquit i ennoblit
per la Dictadura, home considerable, només pot tenir un accés eficaç
als encants de la seva senyora en presència i, en definitiva, en col·laboració
d'una tercera persona. Fou en el seu moment pedra d'escàndol per l'atreviment
en l'exposició de les pràctiques sexuals inconfessables dels seus
protagonistes, descendents de l'antiga noblesa rural i membres de la nova burgesia
barcelonina. És un retrat del gran món barceloní i les seves
adherències durant els anys que precedeixen la República i els primers
temps del nou règim. Rigorosa contemporaneïtat, eficàcia estilística,
tour de força estructural (bé que no del tot reeixit), agosaradament
costumista, en fan un producte únic en la trajectòria sagarriana.
Ho esdevé menys, i pren tot el sentit, quan ens adonem que l'autor hi transporta
les claus de la seva posició històrica: la quasi mitificació
del primer vuitcents i el daltabaix que representà la Gran Guerra, autèntic
final del segle XIX i tret de sortida del que Sagarra considera l'estúpida
voràgine dels temps moderns. La qual no deixa de fascinar-lo en allò
que la seva versió barcelonina té de cosmopolita i pintoresc alhora.
La vida moderna -perquè hi ha l'antiga, conservada en el reducte de la
memòria familiar i personal- té el seu encant. Sagarra pretén
posar a cada frase, i, si no pot ésser, a cada paràgraf, una cosa
efectista, brillant i enlluernadora. Aquesta fal·lera permanent fa que
la seva prosa cansi i fatigui. El 26 de març de 1932 Sagarra estrena "L'alegria
de Cervera" i el 7 d'octubre el poema en tres actes "Desitjada"
al Teatre Romea de Barcelona.
Sagarra era amant de la natura i el contrapunt
ens ve donat per l'home de ciutat. Si bé, no fou mai un escriptor de pis,
es pot dir que a la ciutat s'hi movia amb naturalitat absoluta. Ell sabia que
la ciutat havia estat decisiva en la creació de la cultura i la civilització,
i això l'atreia; però també sabia que la ciutat no era només
cultura. Ell gaudia del Barri Xinès, dels cabarets, de les cases de putes,
els restaurants, els teatres i els cinemes, els carrers i les terrasses, els cafès,
el Liceu però també L'Arnau, les converses de les mestresses d'una
casa de barrets o el parlar d'un torero. No en tenia prou que fos gran o important,
sinó que li calia que fos cosmopolita i plena d'història i sobretot
trufada de malícia. La Barcelona dels anys vint i trenta li oferí
amb escreix el que ell exigia: una ciutat temptadora en tots els aspectes, que
no fos mediocre ni avorrida. Bona prova d' això és que fou capaç
de viure en aquesta ciutat que besava temptacions d'una manera un xic particular:
llevar-se a les vuit de la tarda i no tornar a casa fins a les vuit del matí.
Segons les seves pròpies paraules <<aquella vida de tomàquet>>
va durar poc temps. De l'aspecte humà crida l'atenció el seu interès
per la vida, la seva curiositat per paladejar-ho tot, la seva curiositat enorme
i vital. Va tenir el plaer de gastar els molts diners que guanyava a fi de no
escatimar-se cap plaer ni cap desig. El Sagarra humà era senzill, divertit,
i un gran conversador. L'apassionava xerrar i posseïa una cultura vasta i
sòlida, però el més important era que les imatges vives,
les comparacions agosarades, les sortides inesperades que trobem en comèdies
i novel.les li brollaven a dojo a l'hora de conversar. Sagarra fou un home molt
indolent i considerava que el treballar no s'havia fet per a un home de la seva
classe. Tenia en aquest punt idees perfectament aristocràtiques-ortodoxes.
De vegades, però, tenia l'obligació de treballar o en sentia la
necessitat personal, i llavors donava un rendiment de cavall, no pas per l'esforç
que hi posava, sinó al contrari, per la manca absoluta d'esforç
que manifestava, <<castigant -com ell solia dir- la quartilla>>. Tenia
el geni de la llengua, i la tinta de la punta de la seva ploma se li donava a
raig fet.
El 14 de febrer de 1933 estrena el poema en tres
actes "El cafè de la Marina" i el 3 d'octubre estrena el poema
en tres actes "L'estrella dels miracles" les dues al Teatre Romea. La
utilització d'una llengua viva i rica, l'ús de recursos retòrics
d'una gran plasticitat, i sobretot, la intenció de distreure o commoure
el lector o l'espectador, el connecten amb el públic i el lector popular
i és recompensat amb èxits teatrals clamorosos. Sagarra publica
el 1933 el llibre de poemes "La rosa de cristall" on es percep un canvi:
un to més contingut i intimista, menys descriptiu; una tendència
a l'especulació metafísica a partir del sentiment amorós,
l'ús del vers lliure; la consistència discursiva del jo poètic.
Tot plegat fa Sagarra més pròxim al tomb característic del
postsimbolisme d'aquests anys.
El 9 de novembre de 1934 estrena la comèdia,
en tres actes i en vers, "La plaça de Sant Joan" al Teatre Romea.
El 21 de març de 1935 Sagarra estrena la comèdia en tres actes "La
Rambla de les floristes" al Teatre Poliorama de Barcelona. El 20 d'abril
estrena el poema en tres actes "Reina" al Teatre Nou de Barcelona i
el 30 d'octubre la comèdia en tres actes "Roser florit" al Teatre
Novetats també de Barcelona. Aquest any rep el Premi Joaquim Folguera per
el llibre de poemes "Àncores i estrelles" que es publicaria l'any
proper.
El 13 de desembre de 1935 a l'endemà de l'estrena de "Doña
Rosita la soltera o el lenguaje de las flores" de Federico García
Lorca en el Teatre Principal Palace de Barcelona, Margarida Xirgu va oferir un
banquet als crítics catalans i castellans en el Restaurant Miramar a Montjuïc.
L'actriu i Rivas Cherif creien que la labor del crític era primordial per
a la comunicació amb el públic. Al costat de Margarida i Federico
es van asseure: Alberto Marín Alcalde de "Ahora", Prudenci Bertrana
de "La Veu de Catalunya", Cruz Salido de "Política",
Lluís Capdevila de "La Humanitat", Luis Góngora de "La
Noche", Antonio Espina de "El Sol", González Olmedilla de
"El Heraldo de Madrid", Antonio de Obregón de "El Diario
de Madrid", Emilio Tintorer de "Las Noticias", Avelino Artís
-encara no era Sempronio- de "Última Hora", Eduardo Haro de "La
Libertad", Ignasi Agustí de "L'Instant", Serra Crespo de
"El Diluvio", Sánchez Boxà de "El Día Gráfico",
María Luz Morales de "La Vanguardia", Carles Soldevila, Josep
Maria de Sagarra, les senyoretes García Lorca i Alemany, Jaume Pahissa,
Rivas Cherif, Francisco (Paco) García Lorca, Miguel Ortín, Isaac
Pacheco, Rafael Moragas, Josep Arnall, Joan Alavedra, Ernest Guasp, Planas Solsona,
Federico Elizalde, Luis Alemany,... Encara que el restaurant estava molt destemperat
-no va faltar qui va menjar amb l'abric posat-, l'ambient era de fervent cordialitat,
i a les postres va haver torneig oratori per part de Pahissa, Sagarra, Olmedilla,
Espina i Rivas Cherif, qui van elogiar la labor i l'art de l'actriu i el teatre
de García Lorca. Va haver un record solidari per als presos de la Generalitat
empresonats en el penal del Puerto de Santa Maria. Rivas Cherif va manifestar
també que tant Margarida Xirgu com l'empresa, tenien el ferm propòsit
de portar a terme una campanya sostinguda de teatre català. L'actriu li
havia demanat a Sagarra que li escrivís una obra i el dramaturg li va prometre
públicament: <<Paraula que l'escriuré>>. El 19 de desembre
de 1935 García Lorca va donar una conferència musical al auditori
del Casal del Metge, a la Via Laietana de Barcelona. La conferència va
ser titulada pel seu autor "Como canta una ciudad (Granada) de noviembre
a noviembre" i per a acabar la conferència-concert Lorca va oferir
la primícia dels poemes "Casidas" i "Gacelas", de la
seva obra inèdita "Divan del Tamarit". A l'acabar l'acte, Lorca
i un grup d'amics van anar al camerino de Margarida Xirgu al Principal Palace.
L'actriu sentia no haver pogut assistir al recital i Federico li va dir: <No
te apures, Margarita. En terminar tú la función de esta noche, palabra
que yo te recito íntegra la conferencia que acabo de dar, y contigo invito
a toda la compañía, así como a cuantos quieran volverme a
oír>>. Entre els que assistien a aquest diàleg estava Xavier
Regàs. El seu pare era el propietari del Restaurant de l'Estació
de França, on havia una gran sala graciosament dividida per vidrieres de
colors de relleu, pintades pels millors artistes catalans del moment -Calsina,
Humbert, Togores, Mompou, Serrano,...- i uns paravents decorats per Grau Sala,
que també havia fet la portada del programa de mà de "Doña
Rosita la soltera". Xavier Regàs va oferir a Federico aquella espaiosa
sala, on havia un piano perquè repetís la seva conferència-musical.
Al caient de la mitjanit acudeixen a la cita, les manoles, les solterones, les
ayoles, i altres hosts histriòniques. Al grup inicial s'havien sumat amics,
coneguts i admiradors, una mica més de mig centenar de persones entre les
quals es trobaven: Juan Teixidor, Carles Sindreu, Ignasi Agustí, Joan Alavedra,
Grau Sala, Mario Verdaguer, Rafael Moragas, Josep Maria de Sagarra, Alexandre
Vilalta, Joaquím Ventallò, Luis Góngora, Carles Soldevila,
Carlos Mir Amorós, Joan Puig i Ferrater, Jaume Pahissa, Just Cabot, José
María Prim, Luis Elías, Mauricio Torras-Balari, Màrius Gifreda,
Joan Tomàs, Duran i Reynals, Tomás Garcés, José María
Planas, Joaquín Montaner,... Els Regàs van oferir un ressopó
als assistents. Després de l'àgape que va discórrer en una
atmosfera jovial, Federico, al piano va transportar a l'improvisat auditori a
aquella ensomniada Granada de la seva retinguda infantesa, que li va donar la
seva llum i que li va obrir la vena del seu secret líric. Després
va ser el gran pianista barceloní Alexandre Vilalta el que es va asseure
al piano i va interpretar a Albéniz i a Falla. L'alegria es va fer sonora
quan Josep Maria de Sagarra va començar a desgranar les seves poesies jocoses,
en les quals traçava enginyoses imatges que a Federico li feien esclatar
aquell riure seu tan recordat pels seus amics. I en aquell caldejat ambient, el
poeta català va decidir donar a conèixer la "Balada de Fra
Rupert". Acompanyat de Rivas Cherif va anar a la seva casa de la Bonanova,
per agafar l'original. En la sala del restaurant de l'estació, uns paravents
xinesos posaven una nota alegre i íntima. Darrere d'un d'ells es va ocultar
la Xirgu per donar-li to a la cèlebre balada anticlerical. Després
de la fugaç lectura, Margarida es va pujar a una cadira a manera de púlpit,
i la va declamar amb un vigor i tal trèmol que semblava estar recitant
"Medea". Quan va acabar de recitar, Federico va agafar a l'actriu en
braços i li va dir: <<¡Qué grande eres, Margarita!.
Con una actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá
nunca>>. Finalment García Lorca, Sagarra i Rivas Cherif van improvisar
paròdies de discursos d'Eduardo Marquina que van fer tronxar-se de riure
als assistents a l'acte, que es van acomiadar a l'alba.
Des de el estrena
de "Doña Rosita la soltera" de Lorca, el 12 de desembre de 1935
al Teatre Principal Palace de Barcelona, Margarida Xirgu rebia diàriament
un ram de flors sense targeta ni remitent. Es tractava d'un obsequi de les floristes
de les Rambles. La Xirgu i Lorca a davant d'aquell gest tan exquisit, volgueren
dedicar una funció extraordinària a aquelles dones de "risa
franca y manos mojadas donde tiembla de cuando en cuando el diminuto rubí
causado por la espina". El dia 22 de desembre es va fer l' homenatge, Lorca
dedicaria l' acte i desprès de la representació la Xirgu recitaria
el "Canto a las Ramblas de las Flores" de Josep Maria de Sagarra.
Les
floristes de les Rambles fotografiades amb García Lorca, Margarida Xirgu
i Josep Mª. de Sagarra
Fotografia
treta del llibre "García Lorca en Cataluña" d'Antonina
Rodrigo
García
Lorca, Margarida Xirgu i Josep Mª. de Sagarra en la presentació de
"Doña Rosita la Soltera" de Lorca al Teatre Principal Palace
de Barcelona, el 12 desembre 1935. Foto Huerta de San Vicente.
Casa
Museo F. G.Lorca
Pocs dies abans, el 18 de desembre, s'anunciava
el banquet-homenatge a García Lorca al Majestic Hotel Inglaterra, pel èxit
de "Yerma", "Bodas de Sangre" i "Doña Rosita la
soltera". Firmaven la convocatoria Carles Soldevila, Josep Maria de Sagarra,
Joan Puig i Ferrater i María Luz Morales.
Josep Maria
de Sagarra va cultivar temibles epigrames i poemes satírics, que durant
una època publicava al setmanari "El Be Negre". Sovint hom feia
córrer poemets de gran causticitat que li eren atribuïts sense cap
fonament, només a causa de l'anomenada que tenia. Sagarra és, amb
Carles Fages de Climent, un dels autors que més s'han interessat per l'epigrama
considerat per alguns com un art menor, dins la literatura catalana contemporània.
El
1936 li encomanen l'Himne de l'Olimpíada Popular. El 28 de maig d'aquest
any Sagarra estrena el poema en tres actes i en vers, "La cançó
de la filla del marxant" al Teatre Español de Barcelona i publica
el llibre de poemes "Àncores i estrelles". L'esclat de la Guerra
Civil espanyola marca un abans i un després en la seva vida i en la seva
obra. Gràcies al cònsol italià, que li professava una gran
admiració arran de la publicació a "La Veu de Catalunya",
a partir de 1935 de la traducció en vers de "La Divina Comèdia",
va ajudar a fugir, entre d'altres, a la seva germana que era mare superiora del
Col·legi Jesús i Maria del carrer de Casp de Barcelona. Aquests
fets i els seus versos satírics contra la FAI van provocar que la seva
vida en aquell moment corregués perill. L'assassinat del seu amic Josep
Maria Planas, director de "El Be Negre", va resultar determinant perquè
abandonés la ciutat. Es va instal·lar al Port de la Selva, en companyia
de Mercè Devesa, la qual, des de feia cinc anys, era la seva promesa. Ventura
Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya a l'època de
la República, el va poder avisar que la seva vida corria perill, a causa
dels esdeveniments del moment. Després d'un breu temps amagat, va esperar
que un cotxe de la mateixa Generalitat de Catalunya, custodiat per homes armats,
el portessin a la frontera francesa.
Així, entre l'octubre
del 1936 i l'agost del 1940, va residir a l'estranger. El 1936 es va casar amb
Mercè Devesa i, va fer un llarg viatge de noces des de Marsella fins a
Tahití i les illes de la Societat. L'evasió polinèsica durà
vuit mesos. És va gastar tots els diners que un amic seu li havia enviat
com a regal de noces, malgrat que es trobava a França com a refugiat polític
i que acabava de casar-se.
Sagarra el 1937 va aplegar les col·laboracions
periodístiques fetes en el setmanari "Mirador", en el volum "L'aperitiu"
on havien comentaris de tota classe d'actualitats d'un to àcid i pintoresc.
Aquest any enllesteix el poemari "Entre l'equador i els tròpics"
que no es publicarà fins el 1946 i on sobresurt la peculiaritat del motiu
tahitià, directament procedent del viatge a la Polinèsia del 1936
i on accentua el to escèptic i cru, i constitueix un intent poc feliç
d'aproximació als corrents nous. Resseguir la consistència del jo
poètic que es desplega en els diversos llibres, posa de manifest uns elements
de continuïtat en la visió del món -tenyida majoritàriament
d'escepticisme- que caldria posar en relació amb la resta de l'obra i amb
el fet que després del 1937 no hi haguessin més reculls poètics.
El
1938 es va establir a París, on el 6 de gener de 1939 va néixer
el seu fill Joan. En esclatar la II Guerra Mundial (1939-1945), es va traslladar
successivament a Saint-Sulpice-la-Pointe, Prada de Conflent i Banyuls de la Marenda,
on es va dedicar, fonamentalment, a la traducció de "La Divina Comèdia".
Josep Maria de Sagarra amb el seu fill Joan a París
el 1939.
Foto autors catalans
El
1940, de retorn a Catalunya, es va incorporar a la vida literària clandestina.
La situació a la qual s'ha d'adaptarno té res a veure amb la que
li havia permès de viure professionalment amb tranquil·litat fins
el 1936. Tot havia estat desmantellat: tertúlies i penyes, diaris i revistes,
contacte amb el públic, engranatge editorial, vida noctàmbula...
La popularitat de Josep Mª. de Sagarra havia perdut l'escenari on actuava.
La
traducció -compromisos contrets amb el mecenatge- es converteix en la seva
feina prioritària: acaba la versió de "La Divina Comèdia"
de Dant el 1941 amb l'ajut d'alguns mecenes, especialment Francesc Cambó.
La versió és reconeguda pels experts italians com la millor traducció
d'aquesta obra a qualsevol llengua. La traducció de "La Divina Comèdia"
és extremadament cuidada, circumstància digna de destacar-se en
un escriptor com Sagarra, ràpid i expeditiu, poc donat a la lenta elaboració
i a les pacients revisions. Sagarra emprèn a continuació la traducció
de trenta obres del teatre de Shakespeare, en que la seva traducció és
desigual i en no pocs passatges molt discutible; amb massa freqüència
el traductor ha prestat a l'anglès el llenguatge metafòric difús
i desmesurat, amb més sonoritat i color que fibra, d'un teatre original.
Josep Maria de Sagarra intervé mentrestant, en activitats clandestines
diverses i tradueix obres del castellà, del francès, de l'italià
i de l'anglès.
Va ser membre el 1942 de la secció filològica
de l'Institut d'Estudis Catalans. El 1942 va publicar primer en versió
espanyola ("El camino azul") i, pòstumament, en l'original catalana
el 1964, el llibre de viatges i diari d'una fugida impossible "La ruta blava"
fruit de l'experiència pels Mars del Sud. Sagarra escrivia la prosa, com
el teatre i la poesia, amb una facilitat esborronadora. Va fer un acte d'un drama,
en el local de l'Ateneu de Barcelona, en l'espai de dues o tres hores de nit.
Les novel·les -la seva prosa-, les escrivia amb aquest mateix criteri.
La poesia, també. L'obra sobre la qual projectà una correcció
més meditativa fou la traducció de "La Divina Comèdia"
del Dant. Víctor Català, Prudenci Bertrana i el seu epígon,
Girbal Jaume foren literàriament els seus enemics, i l'obra que en la prosa
Sagarra ha portat a cap, té un sentit absolutament contrari a la d'ells.
La prosa d'aquells es com un cromo que ho conté tot, en què no falta
res, en què la manera és portada amb la punta de l'espasa amb una
minuciositat perfecta. Sagarra cregué que el naturalisme pessimista i asfixiant,
ple, romànticament i depressivament, de vaguetat i de detallisme, era un
camí sense sortida i postulà la necessitat d'un realisme més
lleuger, més fresc, més mogut, molt més sintètic,
que arribés a un contacte amb la vida molt més directe.
El
1944 Margarida Xirgu estrena a Buenos Aires "La corona de espinas" escrita
per Sagarra al 1930.
A partir de 1945, va començar les
negociacions per reprendre el teatre en català. La reposició de
"L'Hostal de la Glòria" va ser un èxit clamorós.
El 17 d'octubre de 1946 Sagarra estrena la comèdia dramàtica en
prosa, en tres actes i sis quadres, "El prestigi dels morts" al Teatre
Romea, d'inspiració existencialista que, malgrat l'interès, van
obtenir poc ressò. El mateix any publica el poemari "Entre l'equador
i els tròpics" fruit de l'experiència pels Mars del Sud.
El
5 d'abril de 1947 estrena la comèdia en tres actes "La fortuna de
Sílvia" al Teatre Romea, encara que el públic no va entendre
l'esforç de Sagarra per a adaptar-se als nous temps. El 15 de novembre
de 1948 estrena el drama en tres actes "Ocells i llops" al Teatre Apol·lo
de Barcelona i el 15 de desembre estrena la farsa,en tres actes i 6 quadres, "Galatea"
al Teatre Victoria de Barcelona amb poc èxit de públic.
Decebut
pel públic i crítica, va decidir tornar a la vella fórmula
del poema dramàtic que l'havia consagrat com a gran dramaturg i va estrenar
el 17 de novembre de 1949 el poema en tres actes "L'hereu i la forastera"
al teatre Romea de Barcelona. Amb la represa del poema dramàtic tornà
a donar-li la confiança de la taquilla.
El 18 d'abril
de 1950 estrena el poema en tres actes "Els comediants" i el 8 de novembre
estrena el també poema en tres actes "Les vinyes del Priorat"
les dues al Teatre Romea. Aquest mateix any va escriure el seu darrer poema narratiu:
"El poema de Montserrat" publicat inicialment amb forces passatges censurats.
És un esforçat cant als valors religiosos, llegendaris, històrics
i naturals de la muntanya sagrada de Catalunya; els resultats però no corresponen,
en termes generals, al magne i noble propòsit que va tenir.
Després
de la lluita i la col·laboració que havia dut a terme en la resistència,
desanimat, decideix abandonar-la progressivament i començar un període
en el qual vol tornar a viure de l'escriptura, del teatre i del periodisme. Així,
doncs, per diverses raons, de tipus econòmic o literari més que
no pas d'ideològic, Sagarra va començar a col·laborar amb
estaments més o menys oficials com el "Diario de Barcelona" fins
al 1957 i a "Destino" de 1951 a 1961. Aquestes col·laboracions
van promoure algunes campanyes negatives que desqualificaven la seva persona i
la seva obra i que van acabar fent-lo sentir marginat, dels cercles culturals
catalans durant una bona colla d'anys.
El 15 de febrer de 1952
estrena la comèdia, en tres actes i en vers, "L'alcova vermella"
i el 26 de novembre la comèdia en tres actes "L'amor viu a dispesa"
les dues al Teatre Romea. El lliurament total al públic a través
de les seves nombroses obres teatrals i el fet que les més ambicioses obtinguessin
una feble acollida, l'empenyé a escriure sobre temes populars. Fet que
provocà un cert menysteniment de la seva obra entre la classe intel.lectual.
Festa
de Sant Jordi el 1952 a casa de Josep Puig i Cadafalch. D'esquerra a dreta: Puig
i Cadafalch, Carles Riba, Eduard Fontserè, Ramon Aramon i Josep Maria de
Sagarra. Darrera: Montserrat Martí, Enric Jardí, Miquel Coll i Alentorn
i Ricard Albert.
L'any 1954, amb seixanta anys, emprèn
l'escriptura de les amenes i extenses "Memòries" gènere
poc conreat a Catalunya, que amb ell assoleix una qualitat extraordinària
i en les quals l'autor recull records familiars i personals, compresos dintre
de la primera part del segle XX i que són l'elegia per un passat del qual
s'ha perdut el rastre. El Sagarra escriptor fou capaç de transmetre la
seva vitalitat als llibres. És per aquest motiu que "Memòries"
hagin estat considerades com una de les millors proses de tota la història
de la cultura catalana. El 18 de novembre del mateix any estrena el drama burgès
d'intenció religiosa, de trama basta i efectismes melodramàtics
i lacrimògens, "La ferida lluminosa" al Teatre Romea, que va
ser traduït a l'espanyol per José Mª Pemán, al portuguès
i a l'anglès, va ser guardonat amb el Premio Nacional de Comedia i va ser
portada al cinema dues vegades: el 1956, dirigida per Tullio Demicheli i doblada
després al català, i el 1997, dirigida per José Luis Garci.
L'estrena constitueix un èxit inaudit. L'autor és ja un Sagarra
que s'ha anat distanciant dels grups resistents: nomenat Conseller de la Sociedad
General de Autores a Madrid, sovinteja les estades a la capital d'Espanya i intenta
trobar sortida a una situació d'incomoditat creixent. Per aquell temps
es va accentuar en el poeta el viratge cap a la dreta, iniciat ja en els anys
que van precedir a la Guerra Civil; la seva actitud escèptica i lliure
quedava pel que sembla corregidora per un progressiu acostament a les idees tradicionals
i conservadores. També són d'observar en els últims temps
els seus contactes amb la intel·lectualitat conformista i oficial de Madrid,
i els seus esforços per imposar el seu teatre en versions castellanes.
Homenatge al Teatre Romea.
Foto autors catalans
El 1955 Sagarra estrena el drama dividit en quatre quadres
"La paraula de foc". Comença a col·laborar a "La
Vanguardia" el 1957 i dura fins el 1961. El 16 d'abril de 1958 estrena la
comèdia en dos actes "El pobre d'esperit i els altres" al Teatre
Guimerà de Barcelona.
El 29 de desembre de 1959 estrena
la comèdia en dos actes i cinc quadres "Soparem a casa" al Teatre
Romea. El mateix any es publiquen el recull d'articles periodístics "Cola
de gallo" i l'obra poètica "La bruixa dels panellets".
Josep
Maria de Sagarra
foto autors
catalans
El Govern espanyol, el
1960, li concedeix la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio, premi concedit per tota
la seva trajectòria. El fet que acceptés la condecoració,
va fer rebrotar les crítiques dels sectors catalans de la resistència
cultural, per la seva actitud condescendent amb el règim franquista, motivada,
d'altra banda, per la seva situació de supervivència econòmica.
Les produccions teatrals posteriors revelen cert cansament o són simples
adaptacions. El 1960 s'estrena al Teatre Candilejas de Barcelona "El senyor
Perramon", versió molt personal de "L'avar" de Molière,
en dos parts i sis quadres i el 1961 s'estrena la comèdia en un pròleg
i dos parts "El fiscal Requesens", versió també molt personal
del "El casament" de Nikolai Gògol; fetes les dues a mida per
a l'actor còmic Joan Capri. La seva darrera obra teatral va ser "El
senyor Pupurull" adaptació d'una farsa de Molière.
Josep
Maria de Sagarra
Fototeca.cat
L'any 1961, Josep Maria de Sagarra preparava una llarga estada a Roma, amb
una beca de la Fundación Juan March per a escriure una obra ambiciosa sobre
el Vaticà i la Ciutat Eterna i la corresponsalia especial de "La Vanguardia"
i de "Ya" per enviar cròniques sobre el Concili Ecumènic
Vaticà II, però un carcinoma li va provocar una llarga agonia que
el va portar a la mort el 27 de setembre de 1961. Sagarra, doncs, morí
jove els 67 anys.
Sagarra va morir en plena activitat, si bé una mica
distanciat de la genuïna realitat del seu país i del seu temps; amb
tot va conservar fins a l'últim moment la lluenta aurèola de poeta
popular -el més popular a Catalunya després de Verdaguer- al que
tal vegada no va deixar de contribuir la suggestió d'una vida gairebé
llegendària de bohemi d'altura i d'aristòcrata nat. La veritat és
que, la seva activitat teatral al marge, en el món de la literatura el
nom de Sagarra ha estat més present en els deu anys posteriors a la seva
mort que en els deu anteriors. Les reedicions, per altra banda, han permès
l'acostament a la seva obra d'una plèiade de lectors nous, molts dels quals,
per sobre del clixé estereotipat del poeta, han descobert un prosista genial.
El 1968 es va publicar a títol pòstum "Verdaguer, poeta
de Catalunya", el 1989 "Poemes satírics", el 2001 el recull
d'articles periodístics "L'ànima de les coses" i el 2004
també el recull "El perfum dels dies". La seva obra poètica
ha estat musicada per intèrprets com Guillermina Motta, Lluís Llach,
Ramon Muntaner, Ovidi Montllor i Celdoni Fonoll, entre d'altres, que l'han difosa
a les noves generacions.
Alguns
textos han estat trets de la biografia:"Margarita Xirgu y su teatro"
i "Margarita Xirgu. Una biografía"d'Antonina Rodrigo i del Wikipedia
XAVIER RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
tornar
