Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

60. RAFAEL ALBERTI

 

Rafael Alberti i Merello va ser pintor, poeta, dramaturg i polític; va néixer a El Puerto de Santa María, Cadis, el 16 de desembre de 1902. Els seus dos avis eren italians i tenien cellers de vins, grans burgesos, propietaris de vinyes i catòlics. El seu pare Vicente Alberti Sanguinetti va ser representant dels vins i licors dels Cellers Osborne i estava sempre de viatge, pel que es va criar només amb la seva mare María Merello, que va tenir sis fills. El seu primer col·legi va ser el de les Hermanas Carmelitas, després del qual va estudiar a casa de la mestra Doña Concha. La vella servent Paca Moy va cuidar de Rafael el cinquè fill dels Alberti-Merello, així com també dels seus 5 germans: Vicente, María, Agustín, Milagritos i la més petita Josefa (Pipi).

 


Rafael Alberti amb 1 any, el 1903, al costat dels seus 4 germans majors: Vicente, María, Agustín i Milagritos

 

El 1912 ingressa en el col·legi de jesuïtes San Luis Gonzaga del seu poble natal, del que més tard va ser expulsat per falta de recolliment durant la missa diària del curs, denunciat pels seus propis oncles. Va perdre el quart any de Batxillerat, que va abandonar definitivament per la pintura al traslladar-se el 1917 a Madrid amb la seva família. Allí visita per primera vegada el Museo del Prado i en ell es dedica a copiar pintures. En aquestes dates Margarida Xirgu va estrenar "La chiquilla" de Pierre Werber i Henri Garses, en traducció d'Alberti i Rosales. Era una comèdia de suaus harmonies sentimentals, en la que la Xirgu va obtenir en el seu paper de Colette, una bona acollida. Margarita posava en joc els seus dots còmics, amb els quals a Barcelona, en els començaments de la seva carrera, havia recollit molts aplaudiments. La comèdia era summament divertida i la Infanta Doña Isabel, que va presenciar l'estrena, la va fer pujar a la seva llotja per a felicitar-la.
El 1920 mor a Madrid el seu pare i allí concorre amb la seva pintura al Salón Nacional de Otoño. El 1921 comença a interessar-se per la literatura. La nostàlgia de la badia de Cadis i els remordiments després de la mort del seu pare, el van dur a refugiar-se en la poesia i deixar la pintura en un segon pla. El 1922 publica els seus primers versos en la revista "Horizonte", exposa els seus quadres en l'Ateneo de Madrid i relega la seva activitat pictòrica. El 1923 després de sagnar per la boca, li diagnostiquen una tuberculosi (adenopatia hiliar amb infiltració en el lòbul superior del pulmó dret). Per a millorar la seva salut es trasllada a "la seva geladera", un sanatori de la serra de Guadarrama, on llegeix molt i escriu "Mar y tierra".
El 1924 de nou a Madrid, trava amistat amb interns de la Residencia de Estudiantes com: Federico García Lorca, Pedro Salinas, Jorge Guillén, Salvador Dalí, Luis Buñuel, Vicente Aleixandre, Gerardo Diego, Dámaso Alonso i José Bergamín. "Mar y tierra", el seu primer llibre de poemes deguts a la regió muntanyenca guadarramenya, juntament amb altres poemes com a segona part, trets de la seva nostàlgia del mar de Cadis, dels seus vaixells i salines, es converteix en el poemari "Marinero en tierra", obra d'un refinat popularisme on universalitza el mar, que arriba a ser un mite i obté el Premio Nacional de Literatura, juntament amb el poeta santanderí Gerardo Diego, amb una gratificació de cinc mil pessetes. Rafael Alberti va donar les gràcies visitant un a un als membres del jurat, que eren: Antonio Machado i José Moreno Villa per a la poesia, Menéndez Pidal i Gabriel Maura per lo històric, Arniches pel teatre i Gabriel Miró com a secretari.

 


Exemplar de "Marinero en tierra" dedicat a Gabriel Miró


Entre les aficions d'aquest grup, gestat a la Residencia de Estudiantes, sobresortia el cinematògraf, i en particular les pel·lícules còmiques de Harold Lloyd, Buster Keaton -conegut per l'alies de "Pamplines", ple de connotacions burlesques- i Charles Chaplin. Les reunions en el cinema-club de Giménez Caballero i algun que altre article cinèfil en la seva revista quinzenal, "La Gaceta Literaria", completaven el programa d'aquest grup tan afí. Així ho recordava Pepín Bello: <<Al igual que Federico y Dalí, yo recibía como paga un duro a la semana, lo cual era muy poco. Aunque no era muy gastador, Buñuel conseguía sacarle algo más a su madre, la entrañable María, ya viuda, de quien era su ojito derecho. Con esos dineros pagábamos nuestras diversiones, y así, aparte de callejear, íbamos al cine muchas veces -Alberti, Federico y Luis- a ver las películas de Buster Keaton que tanto nos gustaban. También pasábamos muy buenos ratos en aquel salón de la Residencia, blanqueado, con suelo de madera, un tanto conventual. Una afición compartida era la que sentíamos por los carnuzos, las caballerías muertas. Ni que decir tiene que la idea del carnuzo también está presente en la película "Un perro andaluz" y en varias obras de Dalí>>. Col·laborant en l'elaboració d'aquest tòpic del cinema surrealista, Alberti va escriure a Max Aub: <<Todo esto de los burros y de los pianos, muchas de esas cosas, eran de Pepín Bello. Eso, Buñuel lo sabe bien. Pepín Bello estaba lleno de imaginación, y eso del "putrefacto" y todas esas cosas, muchas de ellas eran también de Pepín>>.

El 1925 publica el seu llibre de cançons "La amante" que reflecteix les seves impressions d'un viatge en automòbil, per diferents punts de Castella (Santo Domingo de Silos, Aranda de Duero, la Ribera del Duero, Burgos...) fins al Cantàbric i el seu retorn a Madrid, amb el seu germà representant de vins i els seus derivats. Alberti l'escriu a Rute, Còrdova, on passa algun temps. Alberti concep el guirigall "La pájara pinta" el 1925, com una obra de titelles en tres actes, que mai va arribar a acabar. Alberti va recitar el pròleg i el primer acte d'aquest guirigall líric-bufo-ballable a l'acabar una conferència que va pronunciar a L'Havana a l'abril de 1935. El 1926 coneix a Fernando Villalón, Luis Cernuda i a Ignacio Sánchez Mejías que volia fer-lo torero, assolint que sortís al "ruedo" amb la seva quadrilla, encara que la seva aventura de curses de braus a Pontevedra només va durar tres hores, però la seva afició el va dur a realitzar cartells de braus i a escriure molts destacats poemes sobre el tema. Comença a col·laborar a la "Revista de Occidente" que Ortega y Gasset publicava des de 1923, publicant els seus poemes. El 1927, resultat de la nova temporada rutenya, publica el llibre de cançons "El alba de alhelí, que consta de tres parts i encara que amb una temàtica popular i festiva, apunta ja una aproximació a les avantguardes i, on el poeta se situa juntament amb les seves dues anteriors obres, en el neopopularisme, en la tradició dels cançoners musicals dels segles XV i XVI, dels poetes anònims del romancer, de Gil Vicente i de Garcilaso de la Vega, encara que amb una sensibilitat de poeta avantguardista. Coneix al gadità Manuel de Falla i intervé activament com secretari en l'homenatge a Luis de Góngora, a Sevilla, previst des d'abril de 1926, en el tercer centenari de la seva mort, i que donarà lloc a la denominació del grup poètic com a "Generació del 27". En aquelles dates, Alberti va intervenir com activista en les protestes estudiantils contra el general Primo de Rivera.


Federico García Lorca, Pedro Salinas
i Rafael Alberti el 1927

 

El 1928 Rafael Alberti escriu "Santa Casilda", obra dramàtica en vers i tres actes. Per encàrrec del seu oncle, escriu "Domecq (1730-1928). Poema del Ilmo. Sr. Vizconde de Almocadé". El 1929 publica l'obra "Cal y Canto", fruit de la seva segona etapa poètica: el gongorisme i el ultraisme, amb una profunda transfiguració estilística que es sotmeten els temes. És un interessant exercici estètic en honor de Góngora, en el que es fonen l'art barroc i les avantguardes, i el títol de les quals revela ja una clara intenció d'hermetisme. A ell pertany el cèlebre sonet amorós titulat "Amaranta". En aquesta obra apareixen uns tons ombrívols que anticipen a "Sobre los ángeles", publicat el mateix any i que obre la tercera etapa: la surrealista, que neix com a conseqüència d'una greu crisi personal i en el marc de la crisi estètica general, comuna llavors a tot l'art d'Occident. El classicisme anterior salta desfet i, encara que Rafael Alberti recorre a formes mètriques tradicionals, el versllibrisme irromp triomfant. Les característiques d'aquest poemari són: densitat de les imatges, violència del vers i creació d'un món oníric i infernal. "Sobre los ángeles" és una al·legoria surrealista en la qual els àngels representen forces dintre del món real. El poemari està estructurat com una espècie de drama, articulat per la presència dels àngels com objectivació de les forces de l'esperit i amb manifesta dependència respecte a l'angeologia de l'Antic Testament. Les seves imatges són tan denses i el vers tan violent, que assoleix crear una atmosfera onírica i infernal amb total encert. És el producte d'una intensa crisi personal relacionada amb el que el propi poeta qualifica de "amor impossible" i els "gelos més rabiosos", conté imatges que suposen alts cims poètics. És, segurament, el llibre major o l'obra mestra del poeta.
Qui, després d'haver gaudit de la seva llarga i sonora poesia no ha contemplat el mar d'altra manera, no ha sentit els àngels com un doble existir, com matèria i halo del desig, de la pròpia tragèdia, de l'amor, del buit o des del cos lleuger i deshabitat, "donant-se contra les pollegueres / contra els arbres..."?. Aquests éssers eteris que en Alberti cobren el tacte dels homes, són àngels civils que transformen la realitat en l'instant de ser tocada per les seves ales, perquè són custodis d'un coneixement que es revela, no darrere de la mort, sinó de la nostra pròpia consciència. Són metàfores d'un ésser que canta en el nostre interior i que no som capaços d'escoltar-lo perquè ens falta la condició del vol: vol cap a l'interior, cap al descobriment de la nostra solitud, del desert d'un ànima ja perduda en els estadis de la nostàlgia.

També publica el 1929 "Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos", on es recullen poemes dedicats als grans còmics del cinema mut; publicat ja per primera vegada en diferents nombres de La "Gaceta Literaria". El 1930 coneix a Madrid a l'escriptora logronyesa María Teresa León, casada i encara sense divorci. S'enamoren i aviat viuen junts. María Teresa havia contret matrimoni el 1920 als 17 anys amb Gonzalo de Sebastián, del que té dos fills: Gonzalo i Enrique, però el seu matrimoni no va durar molt. Separada del seu marit i dels seus fills, torna a la llar paterna a Burgos.

Els tons apocalíptics de Rafael Alberti es van perllongar en "Sermones y moradas" publicat aquest mateix any de 1929. El seu surrealisme el duu a introduir assumptes personals en l'àmbit de les qüestions històriques. La identificació de conducta privada i pública -que pot ser considerada un tret definidor del surrealisme- es tradueix en Alberti en una presa de posició ideològica propera al comunisme, el marxisme o cap a l'anarquisme, que el condueix a l'àmbit de la poesia política, civil, de poeta en el carrer que testimonia el seu incipient compromís polític.

 


Retrat de joventud de Rafael Alberti


Drets: Alberti, Buñuel i García Lorca; asseguts: Ugarte, Díaz el comunista, María Teresa León i González el periodista.

 

El 1931 es torça de nou la seva salut amb trastorns hepàtics. Alberti estrena la seva primera obra teatral, l'auto sacramental "El hombre deshabitado", el 26 de febrer en el Teatro de la Zarzuela de Madrid, amb la companyia mexicana de María Teresa Montoya. L'obra és un crit de rebel·lia enfront de la divinitat i una aposta clara per un tipus de teatre diferent del domèstic, al que Alberti considera totalment buit de contingut i orientat només a lo purament comercial. Els diaris catòlics el van tractar de impìo, irrespectuós i blasfem, per la representació del Hacedor en figura de vigilant nocturn, l'Home amb els seus cinc Sentits en al·legòrica reencarnació i dues dones: l'Esposa i la Temptació, que trama la ruïna d'ambdós en complicitat amb els Sentits. Aquest mateix any coneix a Miguel de Unamuno després de diversos anys de bandejament a França, viatja a París i s'afilia al Partit Comunista. Aquest mateix any comença a relacionar-se a França amb Picasso i amb escriptors sud-americans com César Vallejo i Alejo Carpentier.
Rafael Alberti al proclamar-se la Segona República i nouvingut a Madrid de la seva estada a Rota i Cadis, li proposa a Margarida Xirgu tal com relata més tard en les seves memòries "La arboleda perdida": <<el convertir los romances sobre el héroe de Jaca en una obra de teatro, obra sencilla, popular, en la que me atendría, más que a la verdad histórica, a la que deformada por la gente ya empezaba a correr con visos de leyenda. Una aventura peligrosa, desde luego, pues la verdad estaba muy encima y el cuento todavía muy poco dibujado. Me puse a trabajar en firme. Mis propósitos eran conseguir un romance de ciego, un gran chafarrinón de colores subidos, como los que en las ferias pueblerinas explicaban el crimen del día. Lleno de ingenuidad, y casi sin saberlo, intentaba mi primera obra política. Aceptados los dos primeros actos por la Xirgu, y cuando aún estaba planeando el tercero, "Fermín Galán" apareció anunciado en la cartelera del Teatro Español>>. Margarida va acceptar entusiasmada la idea i va decidir perllongar la seva estada. La Xirgu trobava el succés molt teatral tècnicament, i d'altra banda, se sentia obligada a exaltar la figura d'uns homes que havien donat la seva vida per un ideal. Quan la nit del 25 d'abril de 1931, Rafael Alberti li llegeix el primer quadre, la Xirgu el troba molt bonic de vers, però l'assalta cert temor, els vives i moris a persones que estan vives i presents, donant-li certa por. L'actriu li escriu a Joaquín Montaner les seves més recòndites impressions del moment, al que li agradaria llegir-li l'obra per a canviar impressions. A la Xirgu se la intueix preocupada: <<Com no tenia cap ganes de sortir de Madrid -argumenta- vaig pensar que potser una obra així en aquests moments podia tenir oportunitat i omplir el cartell de maig i juny, però no esperava tants vives i moris>> El 19 de maig de 1931 en una carta des de l'Hotel Nacional de Madrid, dirigida al seu germà referent a "Fermín Galán" de Rafael Alberti, la Xirgu diu: <<Tinc en el meu poder dos actes i el primer quadre de l'acte tercer, falten dos quadres, el de l'afusellament i el de la proclamació de la República... Si tornés la monarquia hauria d'anar-me amb la meva companyia a l'estranger. La sort està tirada. Visca la República!>> Per a Rafael Alberti i María Teresa León dona de gran intuïció teatral, la Xirgu i López Lagar, Rivas Cherif i l'autor de l'escenografia Sigfredo Burmann, van ser jornades d'exaltació i frenesí. El públic no estava acostumat ni a tant colorit de les escenografies, ni a la presència de tantes persones sobre l'escenari, fins a 75 personatges més les comparses.

 

Margarida Xirgu i Rafael Alberti ( el setè per l'esquerra) amb altres membres de la companyia, arran de l'estrena de Fermín Galán, al Teatre Español de Madrid el 1931

Foto treta de la biografia "Margarida Xirgu. Una vocació indomable" del Francesc Foguet i Boreu

 

El 1 de juny de 1931 Margarida Xirgu estrena el romanç escènic de cec "Fermín Galán" en el Teatro Español de Madrid, en homenatge a l'heroi republicà afusellat al fracassar la revolta de Jaca i on el poeta s'orienta decididament cap a la lluita política. Fermín Galán el protomàrtir de la República i el seu company, el capità Ángel García Hernández, van ser acusats de rebel·lió contra la Monarquia, condemnats i afusellats el 14 de desembre de 1930 a Fornillos (Hosca). Margarida Xirgu era la mare de l'heroi i aquest, Fermín, Pedro López Lagar. Els deu quadres que componien l'obra estaven enfilats per la queixosa veu d'un vell romancer.

 


Escena de "Fermín Galán".

Foto Fons Mari Carmen Gil Fombella

Decorats de "Fermín Galán" realitzats per Sigfredo Burmann.

Foto Institut del Teatre de Barcelona

 

Rafael Alberti explica en el seu llibre de memòries "La arboleda perdida" que quan la Xirgu va estrenar "Fermín Galán", el primer acte va passar bé, però quan en el segon va aparèixer la Verge amb fusell i baioneta calada, acudint en socors dels sollevats i demanat a crits el cap del rei i del general Berenguer, el teatre sencer protestà violentament: els republicans ateus perquè res volien amb la Verge i els monàrquics per semblar-les espantosos i criminals els sentiments d'aquella Mare de Deu. Però lo pitjor encara tenia que arribar, el quadre del cardenal Segura, borratxo i deixant anar llatinades molieresques en mig d'una festa en el palau dels ducs. Davant daixò els enemics no es van poder contenir-se més i baixaren de tot arreu cap el escenari entre garrotades i crits. Afortunadament algú entre bastidors ordenà caure el teló metàl·lic per els incendis, i l'integritat física de Margarida va quedar fora de perill. <<A pesar de todo, como el público seguía dispuesto a ver la obra hasta el final, Margarita, una Agustina de Aragón aquella noche, tuvo todavía el coraje de representar el epílogo, siendo coronada, al final, con toda clase de denuestos, pero también de aplausos por su extraordinario valor y ganado prestigio>> relata Rafael Alberti en la seva autobiografia. "Fermín Galán" va durar en cartell gairebé tot el mes de juny.

 


Margarida Xirgu a "Fermín Galán".

Foto biografia A. Rodrigo


Rafael Alberti va dir de Margarida Xirgu: <<Yo soy un admirador ferviente de Margarita Xirgu. Soy un religioso fanático del Arte, y en el Templo del Arte, entre los muchos altares que en él se erigen, encuentro siempre el de la Xirgu, y ante él muchas veces inclino mi rodilla... Margarita es no ya una artista maravillosa, sino una esclava, una servidora de su religión... ¡Anteayer fue una obra moderna, de la modernidad absoluta, modernidad "yanquilandia"!. Ayer fue un auto sacramental. Hoy es romance que en algunos sectores puede restarle simpatías...>> i María Teresa León va dir d'ella: <<¡Qué valiente fue siempre Margarita y qué segura de su personalidad! Fuera de la escena, ella es Margarita, dentro de ella es la actriz en todo lo que le parece teatralmente bueno aunque - como en el caso de Fermín Galán- esté rozando sus opiniones religiosas. No retrocede nunca.... Su voz extraña canta en tonos altos llegando a patetismos increíbles, especie de do de pecho cumbre, se dirá es lo que esperan sin aliento los espectadores, se le quebraba de cansancios al sentarse a recibir nuestras felicitaciones. Era enorme el esfuerzo físico que hacía. No lo sé. Lo cierto es que comenzaba su recitación en tono reservado y bajo, para ir creciendo poco a poco hasta ser su autoridad matriarcal la que llenaba la escena, oscureciendo a todos. La monotonía del comienzo bien podía pagarse por sentir el estremecimiento final>>
Pocs dies desprès de l'estrena un carruatge va parar els seus cavalls en el passeig de cotxes del parc del Retiro i una dama estirada, amb "mantilla i devocionari" va preguntar a l'actriu que passejava tranquil·lament: <<¿Es usted Margarita Xirgu? I abans que li contestés li va fotre una bufetada dient-li: ¡Tome! ¡Por lo de Fermín Galán!. Un altre versió més real del que va passar aquell matí de diumenge, es que en una de les avingudes del Retiro al ser reconeguda Margarida Xirgu, es va formar un grup de gent amb gests acusadors i de cop i volta una senyora es va destacar del grup i li va clavar una bufetada dient-li catalana de merda. El succés afectaria tant a la Xirgu que va caure malalta. La policia va voler intervenir doncs la senyora li va dir que si volia buscar-la vivia en el carrer Mariana Pineda. Però Margarida es va negar en absolut i davant de l'insistència dels amics, els va fer saber que encara que la hi posessin davant, no la reconeixeria.

 


Poesia de Rafael Alberti inclosa en el llibre de dedicatòries de Margarida Xirgu Rico.

Arxiu família Prats

 

El desembre de 1931, amb motiu de les festes de la República, va celebrar el Teatro Español una funció de gal·la en la qual es va presentar Rafael Alberti glossant "La poesia popular en la lírica espanyola", Federico García Lorca, al piano, va crear les il·lustracions musicals i la Argentinita va interpretar la part coreogràfica.

El 1932 Rafael Alberti viatja a Berlín, a la Unió Soviètica, Dinamarca, Noruega, Bèlgica, Holanda, amb María Teresa León per a estudiar el teatre europeu, becats per la Junta para la Ampliación de Estudios de la Segunda República Española. Aquest mateix any tradueix l'antologia "Bosque sin horas" de Jules Supervielle i mor a Almeria la seva mare. El 1933 coneix a Ilya Ehrenburg, Pablo Neruda i a Dolores Ibárruri. Alberti s'escora cap a les posicions del marxisme i publica "Consignas" i "Un fantasma recorre Europa", primers poemaris revolucionaris. En els seus poemes no caben altres colors que els primaris, els de l'escola i la infantesa, els que regeixen el descobriment del món: el blau del mar, el groc del sol i de la llum, el verd i vermell dels boscs, de les flors, de la terra. La principal aportació d'Alberti a l'avantguarda, i també a la poesia social, va ser la insolència, l'atreviment amb que denigrava això i allò, i ja sabem que la insolència és en el fons un tret juvenil, un símptoma, no sé si de immaduresa, però per descomptat de sana iconoclasia. Llàstima que Alberti, com el noi que va ser, es quedés sempre aquí, en l'arravatament, i no aprofundís en la naturalesa del fervor comunista que va conrear en detriment del vell ordre. En aquest mateix any es casa amb María Teresa León. El 1934 Rafael funda i dirigeix amb María Teresa, la revista revolucionària "Octubre". Assisteix com convidat al Primer Congrés d'Escriptors Soviètics a Moscou i viatja per Rússia. És hoste de Valle-Inclán a Roma. Dóna conferències i recitals a Amèrica. Visiten Nova York, L'Havana i Mèxic, on resideixen gairebé un any. Publica les peces teatrals ""Bazar de la providencia" i "Farsa de los Reyes Magos". El 1935 coneix a Mèxic als pintors, Orozco, Siqueiros i Rivera. Publica allí l'elegia al famós torero Ignacio Sánchez Mejías "Verte y no verte" i "Versos de agitación". La revista "Cruz y Raya" li publica el llibre "Poesía (1924-1930)". En la visita d'Alberti a Mèxic, el 14 de juny de 1934, va presentar en el Teatro Hidalgo la pel·lícula "Octubre" d'Eisenstein, en aquests termes: <<Amigos que vais a presenciar este film: que Octubre no sólo os sirva de entretenimiento, que no sea sólo el pasatiempo de una sección de Cine Club, sino que lo toméis como ejemplo latente, como pórtico de la verdadera Revolución>>.

El 1936 la Guerra Civil el sorprèn a Eivissa amb María Teresa León. Tornen a Madrid amb grans dificultats, per a desenvolupar durant tres anys una intensa labor cultural en les files republicanes. Rafael Alberti intervé en la campanya pel Front Popular i ocupa el càrrec de Secretari de la Alianza de Intelectuales Antifascistas. Dirigeix la revista "El mono azul". És nomenat Director del Museo Romántico. Escriu "Capital de la gloria" i "Nuestra diaria palabra" que formaran part, junt d'altres, del poemari publicat el 1938 "El poeta en la calle", inclosa la elegia "Verte y no verte" de 1935. El cicle és desigual, però hi ha assoliments notables . En "El poeta en la calle", els versos que Alberti dedica a la seva família seran amargs; són versos que condemna un ambient familiar (sobretot el reflectit en les figures dels oncles i avis), burgès i catòlic, del que l'home i el poeta es van allunyar radicalment. Aquest mateix any publica el poemari "13 bandas y 48 estrellas (Poema del mar Caribe)" i "Con los zapatos puestos tengo que morir", un testimoniatge iracund i estripat del seu compromís polític. El 1937 durant la Guerra Civil en el setge a Madrid, la seva col·laboració al costat de María Teresa i altres intel·lectuals, va assolir l'evacuació de les obres del Museo del Prado per a evitar la seva destrucció, sota el bombardeig de l'artilleria nacional. Participa en l'organització del II Congreso Internacional de Escritores. Viatja a París i a Moscou, on s'entrevista amb Stalin. Publica "De un momento a otro (Poesía e historia)", dur al·legat contra les estructures burgeses tradicionals, contra l'imperialisme internacional i contra la guerra. Per al teatre realitza l'adaptació de l'obra de Miguel de Cervantes "El cerco de Numancia" i publica "El burro explosivo".

El 1938 Rafael Alberti estrena en el Teatro de la Zarzuela de Madrid l'ensaladilla en un acte i quadre flamenc "Los salvadores de España". Comença a escriure la seva autobiografia "La arboleda perdida" i ingressa com soldat en l'aviació republicana. Publica "Poesía (1924-1938)" i "Cantata de los héroes y la fraternidad de los pueblos". En la columna escrita per Alberti "A paseo" en el diari "ABC" que s'editava a Sevilla durant la Guerra Civil en bàndol republicà, es criticava a personatges de cert renom; alguns dels quals apareixien assassinats posteriorment. Va haver debat sobre la implicació d'Alberti en aquestes "purgues antifeixistes". A Rafael Alberti se li atribueix haver estat a càrrec d'una Checa a Madrid, entre altres activitats repressives.

El Consejo Central del Teatro de Bellas Artes que presidia José Renau, tenia com a vicepresident Antonio Machado, com a secretari Max Aub, i com a vocals: Margarida Xirgu, Jacinto Benavente, Enrique Díez-Canedo, Cipriano Rivas Cherif, Rafael Alberti i Alejandro Casona, entre altres. El Consejo del Teatro es va fundar per coordinar les iniciatives en la zona republicana, va crear les Guerrillas del Teatro, un teatre d'urgència que presidia María Teresa León, amb l'objecte d'impulsar les actuacions protagonitzades per petits grups d'actors, per representar obres en escenaris reduïts i inclús en places, davant d'un públic format per soldats, camperols i refugiats d'altres zones.

El 1939 davant la imminent derrota del Govern Republicà es veu obligat a sortir d'Espanya al costat de María Teresa León. Es dirigiran a França, i a París el matrimoni, que viurà a la casa de Pablo Neruda i Delia del Carril al costat del Sena, treballaran com locutors a Ràdio Paris-Mondiale, on Alberti escriurà el seu famós poema "Se equivocó la paloma". Escriu al costat de la seva esposa "Vida bilingüe de un refugiado español en Francia", però el conflicte europeu fa que embarquin el 1940 des de Marsella, primer cap a Xile per consell del seu amic Pablo Neruda i després cap a Buenos Aires, on intel·lectuals i artistes els reben apassionadament. L'editorial Losada li publica "Poesía (1924-1939)" iniciant la seva cinquena etapa poètica, la de la poesia de la nostàlgia. El 1941 neix, a Buenos Aires, la seva única filla Aitana. Escriu l'obra teatral "El trébol florido" i publica la poesia no política "Entre el clavel y la espada" la major part de la qual havia estat escrita a França i a la que pertany la famosa "Se equivocó la paloma". El 1942 publica l'antologia "¡Eh, los toros!". A Mèxic publica el seu primer llibre de memòries "La arboleda perdida" que més tard completaria el 1959. Durant 1943 pronuncia conferències en diferents llocs d'Argentina.
El 1943 Santiago Ontañón és l'encarregat de realitzar els decorats de "Numancia" l'obra de Miguel de Cervantes adaptada per Rafael Alberti. El 1937 l'havia muntat per al Teatro de Arte y Propaganda del Estado, en el madrileny Teatro de la Zarzuela, el qual, durant els anys de la Guerra Civil, va funcionar un temps, sota la direcció de María Teresa León en la part escènica, i d'Ontañón en la part escenogràfica. Rafael Alberti va adaptar llavors l'obra a les circumstàncies i va vestir als romans de feixistes mussolinians. Els valors primordials de "El cerco de Numancia", títol original, o "Numancia", segons l'adaptació d'Alberti, que conferien perenne actualitat, eren el seu profund sentit ideològic: el poble sencer defensant la seva independència fins a la mort, i la gran humanitat de les seves figures, algunes d'elles al·legòriques: Espanya, encarnada per la Xirgu; el Riu Duero, la Guerra, la Malaltia, la Fam, la Fama... Rafael Alberti va cuidar en la seva versió que l'obra conservés l'exemple cívic en tota la seva grandiositat. Per a això va suprimir algunes escenes i va afegir un pròleg -paròdia lliure del jurament de Lisístrata i Cleónice, les heroïnes aristofàniques-, amb el propòsit de fer més comprensible l'arribada d'Escipió en el primer acte. La posada en escena va tenir lloc el 6 d'agost de 1943 en el SODRE de Montevideo. A l'espectacularitat de la tragèdia, obra de masses, en l'escenari en el que es movien 37 personatges i comparses, van contribuir els elements musicals i coreogràfics, cor i cos de ball del SODRE. La sortida de Margarida Xirgu a a escena, després de la seva llarga absència, va ser acollida amb un interminable aplaudiment per un públic emocionat possat en peus. Apareixia Margarida amb àmplies vestidures i el suntuós tocat de Dama d'Elx. Els reiterats aplaudiments van obligar a Alberti a dir unes paraules des del prosceni.

 


Figurins de "Numancia". Arxiu Jordi Rius Xirgu

 

El 16 d'octubre de 1943 s'estrena també en l'Estudio Auditorio de Montevideo (SODRE) "El ladrón de niños" de Jules Supervielle, traduïda al castellà per María Teresa León i Rafael Alberti.
Rafael Alberti va escriure per a Margarida Xirgu "La gallarda" el 1943, però quan la va haver llegit, li va dir: <<Mira Rafael, la comedia me gusta, pero no la voy a poder hacer, porque yo ya no puedo ser la protagonista de una obra que se llama "La gallarda". Yo ya no tengo edad para tener gallardía. Y éste es el impedimento que aunque como actriz pueda hacerlo, no tengo físico ideal para desempeñar el papel. ¿Por qué no me haces un papel de vieja?>>. I Alberti li contestà: <<Bien, te voy hacer una vieja, revieja, un adefesio>>. Altres fons diuen que Margarida Xirgu no va estrenar "La gallarda" per l'impossibilitat de reunir a tres primers actors que l'obra exigia.

Alberti li va escriure llavors "El adefesio, fábula de amor y de las viejas". L'acció es desenvolupa en un poble de la regió muntanyenca del sud d'Espanya. Com a García Lorca li preocupava el peculiar problema de la solteria; però no el tractava amb els matisos suaus, malenconiosos, resignats, del poeta granadí, sinó en un to de resolta rebel·lia. Les seves dones són éssers agres, lacerats pel desig insatisfet, pel crit incontenible de la carn. Les tres solterones de la tragèdia albertiana custodien amb abusiu zel a una jove, fruit de l'amor del que fou cap de la família. La major de les tres harpies, guardant-la de tot contacte amb l'exterior, creu honrar la memòria de l'absent. A pesar de la seva reclusió, la jove s'enamora, i quan les velles l'obliguen a confessar el nom de l'estimat, la solterona major té la certesa del imminent incest, ja que l'estimat és germà de la noia, que acaba suïcidant-se.

Després de cinc anys d'absència de la Xirgu als escenaris bonaerenses, el 8 de juny de 1944 s'estrena en el Teatro Avenida "El adefesio", interpretant Margarida el personatge de Doña Gorgo. El paper l'exigia actuar amb barba i bigoti, encara que va dir: <<Yo no voy a salir con barbas y bigote. Para que la gente no se ria y tome en serio el papel, voy a suprimir el bigote, que es lo que mueve a risa al público>>. "El adefesio" va infundar tal respecte, que el públic la va ovacionar com mai havia fet a cap actriu en tota l'Argentina. Els aplaudiments van durar un quart d'hora. Fins que Margarida va demanar que cessessin, perquè va considerar que tindrien les mans desfetes de tant aplaudir. Alberto Closas que en l'obra tenia el paper de "El que nadie esperaba" conservà el record d'aquella nit com el més bell de la seva vida professional i mai va poder oblidar quan Margarida Xirgu va parar l'ovació al dir: <<Les agradezco estos aplausos..., estos aplausos que son para mis poetas muertos".

 


D'esquerra a dreta: María Teresa León (Aulaga), asseguda Amelia de la Torre (Uva) i Margarida Xirgu (Gorgo), a "El adefesio".

Foto biografía A. Rodrigo.

 

Els decorats van ser realitzats per Santiago Ontañón, al dictat de Rafael Alberti, vivia en la seva casa i dibuixava amb ell.

 


"El adefesio" estrenada al Teatro Avenida de Buenos Aires, per la companyia Margarida Xirgu el 1944.

Foto biografía F. Foguet

 

La triologia de l'exili, integrada per "El trébol florido", iniciada a Eivissa durant l'estiu de 1936, sota el títol de "Costa sur de la muerte", però acabada a l'Argentina el 1940; "La gallarda" escrita el 1943, amb eloqüència subtitulada "tragèdia de vaquers i toros braus" i "El adefesio", escrita per a Margarita Xirgu també el 1943; és una trilogia marcada pel tret d'un tractament poètic del llenguatge, conjuminats des de la maduresa els tres eixos fonamentals de l'estètica d'un autor al temps popular, clàssic i d'avantguarda. Fidel als seus primers designis renovadors, Alberti va insistir en la superació de les estètiques precedents, tremendament original a partir de la seva experiència en "El trébol florido", coincident des de "El adefesio" amb les propostes del Lorca de "La casa de Bernarda Alba" i xop de romanços i llegendes populars en "La gallarda". No es tracta d'un teatre fàcil de representar, més es mostra sobrat de valors literaris. El 1944 recorre l'Argentina i l'Uruguai amb "Invitación a un viaje sonoro (Concierto para verso y laúd, con acompañamiento de piano)" i publica "Pleamar", la seva primera obra escrita íntegrament a Amèrica, que és un llibre senzill i clar, una barreja del dolor del passat amb l'esperança del futur, que representa la seva filla Aitana. El 1945 viatja a Xile amb María Teresa. Es multipliquen les conferències i recitals. Publica el llibre en prosa "Imagen primera de...".

 


Rafael Alberti amb Juan V. Lecuna, a Buenos Aires el 1944

foto http://jvlecuna.zoomblog.com/cat/12448

 

El 1946 escriu "A la pintura (Poema de color y la línea)" un brillant intent de descriure un art en termes d'un altre. Un llibre de plena maduresa amb tres composicions autobiogràfiques a més d'altres dedicades als grans pintors (Giotto, Boticelli, Leonardo, Durero, Rembrant, El Greco, Zurbarán, Goya... fins a acabar en Picasso). Rafael Alberti ens va llegar un Museu i una Escola de Belles Arts en vers. En el poeta reviu el pintor que duu dintre i que va ser la seva primera vocació. En l'obra es distingeixen tres tipus de poemes, que alternen i s'entrellacen uns amb els altres. Un grup de composicions està dedicat a pintors de dimensió universal, des dels prerenaixentistes fins als contemporanis: aquest és el "Museu" al que abans s'ha fet referència. Per a aquests poemes escull diverses formes mètriques, que adapta hàbilment segons les característiques de cada pintor. Però aquestes composicions alternen amb unes altres que prenen com argument objectes i conceptes, que tenen a veure amb els mitjans i recursos de la pròpia tècnica pictòrica, com els que dedica a la retina, a la mà, a la taujana, al pinzell, al llenç, a la perspectiva, a la composició... Per a aquest grup tria la fórmula mètrica del sonet i sempre està precedit d'una invocació: "A ti...". I existeix, a més, un tercer grup o col·lecció, que alterna amb els altres dos: el que dedica als colors, els quals el poeta deixa parlar en primera persona, i en els quals utilitza el vers lliure. Aquests dos últims grups de poemes constitueixen el que s'ha definit com "Escola de Belles Arts". Gràcies a la combinació d'aquestes tres dimensions, Alberti ha sabut recollir, com molt poques vegades en la història de la literatura, la història i l'essència de la pintura al llarg d'un llibre de poemes dens, variat, arrebatador, i enriquit amb imatges i troballes literàries de tot signe. Així, amb altre llenguatge distint al de les arts figuratives, l'artista pinta amb el vers. Aquest mateix artista que anys abans, en el seu llibre més universal, "Marinero en tierra", havia dit en un poema dedicat a Tagore: <<¡Dejadme pintar de azul / el mar de todos los atlas!>>.

El 1947 exposa la seva pintura en el Salón Arte Bella de Montevideo i publica la seva recopilació de poesia eròtica "El ceñidor de Venus desceñido". El 1948 Alberti publica "Salmo de alegría en honor del pueblo de Israel". El 1949 exposa la seva obra gràfica en la Galeria Punta del Este de l'Uruguai. Publica a Montevideo "Coplas de Juan Panadero. Cantata de la paz y la alegría de los pueblos", assenyalada pel sentiment del bandejament i on Alberti avança en la poesia de denúncia. El 1950 viatja a Varsòvia en qualitat de Delegat del Congrés Mundial de la Pau. El 1951 exposa pintures i liricografies en la sala Via V i en la Galeria Bonino de la capital argentina. Publica "Buenos Aires en tinta china", poema per a un llibre de dibuixos d'Atilio Rossi, on fa una recreació poètica del paisatge urbà bonaerense, vist des de tots els angles i amb una personal percepció de la realitat. El 1952 viatja a Varsòvia acompanyat de María Teresa León i publica "Retornos de lo vivo lejano", on rebusca en la seva memòria i evoca els dies de la seva infància i joventut, els seus amors, les seves lectures

 

Obsequi de Maria Teresa León a Margarida Xirgu el 1950.

Fonds Jordi Rius Xirgu

 

Entre 1945 i 1956 escriu el llibre "Poemas de Punta del Este", on alterna la prosa i el vers i que té com escenari l'elegant ciutat uruguaiana i la casa "La gallarda" on va habitar el poeta, prop de Punta Ballena on residia Margarita Xirgu a partir de l'estiu de 1958.

 



Rafael Alberti, a la seva casa "La gallarda", durant el seu exili al Uruguai el 1947


El 1953 Alberti ret homenatge al trimil·lenari de la fundació de Cadis amb la publicació a Buenos Aires de "Ora "marítima", poemes vertebrats pel tema de la nostàlgia, en els quals el vers culte alterna amb el neopopular. Realitza també una exposició de dibuixos commemoratius. Visita la Unió Soviètica i diversos paisos de l'Europa de l'Est. El 1954 publica "Baladas y canciones del Paraná", sèrie de composicions inspirades en la contemplació de l'immens riu argentí, en un intent d'afirmar-se en la realitat americana però amb una nostàlgia palesa del seu país d'origen. És un llibre de poemes que inclou cançons molt properes a les de "Marinero en tierra", que ofereixen un univers nostàlgic del que no està absent la ironia. Exposa a la Galeria Galatea, de Buenos Aires. El 1955 la Galeria Bonino, de Buenos Aires, li publica "Liricografias", carpeta de poemes il·lustrats amb deu dibuixos a color i també publica "Los signos del día (1945-1955)", on Alberti torna a la poesia política.

 


Cançó 37: "Creemos el hombre nuevo" de "Baladas y canciones del Paraná" dedicada a Margarida Xirgu i al seu marit Miguel Ortín.

Arxiu Jordi Rius Xirgu

 


El 1956 escriu l'obra teatral "Noche de guerra en el Museo del Prado". Al maig de 1956 l'Agrupació d'Intel·lectuals Demòcrates Espanyols, va organitzar un homenatge a Margarida Xirgu, al celebrar les seves noces d'or amb el teatre, al que van assistir mig miler de persones, integrades en totes les entitats culturals i artístiques d'Argentina i Uruguai, entre les quals destacaven: la Comunitat Gallega, l'Associació de Promotors Teatrals Argentins i la Comissió de Teatres de Montevideo. Va oferir l'homenatge Alejandro Casona, el qual, va glossar la vida escènica de la Xirgu, des que va arrencar de Catalunya amb la seva bandera de poesia i va commoure al món de parla castellana. A l'acabar Casona la seva ofrena, Rafael Alberti va recitar tres poemes, després d'advertir que no anaven dedicats a l'actriu, sinó als tres grans amics de Margarida: Machado, García Lorca i el poble espanyol. Després, Claudio Sánchez Albornoz, ex-rector de la Universitat Central, al seu torn, va glossar aquell apariat que diu que: <<Importa vivir de tal suerte, que hasta es la vida la muerte>>.

 

Dedicatòria de Rafael Alberti a Margarida Xirgu, el 10 de novembre de 1956, en el homenatge a García Lorca a Montevideo amb la representació de "Bodas de sangre".

Arxiu Xavier Rius Xirgu.

 

El 1957 estrena a París "El adefesio". Viatja a Xina. Visita de nou la Unió Soviètica i Romania. A Bucarest es compromet a traduir al castellà diversos poemes de M. Eminescu. Viatja a Itàlia. El 1958 estrena en Bochum (Alemanya) "El adefesio". Publica "Sonríe China", llibre escrit amb María Teresa León.

En la nostra literatura és ja mítica l'amistat que van estrènyer durant la seva llarga estada americana, als que es van nomenar com "els tres exiliats d'or", mite endurit en les successives reunions nocturnes esdevingudes en el retir uruguaià de Margarida Xirgu i Miquel Ortín, en la seva casa de Punta Ballena. Allí solien reunir-se Alejandro Casona, que arribava amb la seva esposa Rosalía Martín en una moto amb sidecar, Rafael Alberti i María Teresa León, acompanyades les tres parelles d'Ángel Curotto i la seva esposa Alícia Rodríguez; i els temes eren sempre el teatre i Espanya, les seves grans obsessions. La Xirgu era una dona humil, poc afecta als reconeixements públics

 

Dedicatòria de Rafael Alberti a Margarida Xirgu el 1958, recordant l'estrena de "El adefesio" i la seva interpretació de Doña Gorgo.

Arxiu Germans Xirgu

 

El 1959 es publica el primer volum de les seves memòries "La arboleda perdida (libros I y II)" crònica personal i d'època que ens aproxima a l'obra i figura de l'artista i, també de l'entorn que es movia. El primer lliurament abasta fins el 1917 i va aparèixer a Mèxic el 1948. El 1959 es van publicar junts a Buenos Aires dos toms del mateix títol en els quals el període evocat s'ampliava fins el 1931. Anys més tard el 1984, el diari "El País" va publicar nous lliuraments de "La arboleda perdida" que seran recollits en un altre volum, editat el 1987. Els anys de l'exili americà van deixar també un corpus de "Poemas diversos (1945-1959)" que tocaven diversos temes. El 1960 dóna recitals i conferències per diverses paisos de Llatinoamèrica: Cuba, Veneçuela, Perú, Colòmbia...

 

El 1961 Rafael Alberti visita a Picasso per a felicitar-lo en el seu vuitanta aniversari i publica "La primavera de los pueblos".

 

Arxiu Jordi Rius Xirgu

 

El 1962 es realitzen celebracions a Buenos Aires i a Montevideo per a commemorar el seu seixanta aniversari. Realitza una adaptació teatral del marmotret en un pròleg i tres actes "La lozana andaluza" de Francisco Delicat. Publica la primera sèrie de "Poemas escénicos", que després completaria a Itàlia i "Diálogo de Venus y Príapo". La situació política argentina obliga al matrimoni Alberti a abandonar el país. Tornen definitivament a Europa el 1963, establint-se a Roma, on Alberti troba una nova pàtria romanent al costat de María Teresa durant catorze anys. Són anys d'intensa activitat intel·lectual i política. Apareix a Espanya el seu primer llibre des de la guerra civil: "Summa taurina". El 1964 publica "Abierto a todas horas" i "X sonetos romanos", amb gravats originals seus. El 1965 Alberti exposa en la Galleria Penèlope de Roma i en la Galleria d'Arte de Milà. Obté el primer Premi de gravat en la V Rasegna di Arti Figurative de Roma. Publica el catàleg "Picasso, el rayo que no cesa". Se li concedeix el Premi Lenin de la Pau i viatja a Moscou per a rebre'l. Després de residir a Roma en el carrer Monserrato nombre 20, i gràcies als diners del premi, Alberti i María Teresa León es van mudar al seu nou domicili de la via Garibaldi, nombre 88 en el barri del Trastevere romà. Un edifici vermellós en el que sorprèn una inscripció existent sobre la llinda de la porta. Aquest edifici va ser en altres temps convent per a joves esgarriades. En el segon pis es troba la República de les Lletres i de les Arts. Espaioses habitacions obertes a la llum trasteverina per grans ventanals i totes elles repletes de quadres de Picasso, Miró, Guinovart, Quatrucci... Fotos de Neruda, Nicolás Guillén, García Lorca, Buñuel... Ceràmiques i altres objectes d'artesania dels més exòtics paisos visitats, pel delit dels seus nombrosos visitants.

 

Rafael Alberti i María Teresa León a la via Garibaldi, Roma, el 1965

 

El 1966 Alberti realitza "Los ojos de Picasso", poema amb gravats i dibuixos a color, en homenatge al pintor. Es troba amb Miguel Ángel Asturias a Roma i escriu "Poemas con nombre" dedicats a l'escriptor guatemalenc. Publica "Il mattatore". El 1967 és nomenat Ciutadà d'Honor de Reggio Emilia. Realitza "Homenaje a Miró", un poema liricografiat. Exposa a Roma gravats, dibuixos i manuscrits. Publica "Poemas de amor". El 1968 s'estrena un ballet basat en poemes del llibre "Sobre los ángeles" a la Scala de Milà. Publica "Roma, peligro para caminantes", en el que un Alberti neobarroc i formalista ens mostra la Roma més degradada i mugrent, allunyada dels tòpics turístics. És el primer llibre "europeu". El 1969 publica "Poesías anteriores a Marinero en tierra" i entre altres exposicions, destaca la celebrada a Milà: "El lirismo del alfabeto", de la qual s'editarà una carpeta de serigrafies.

 

Serigrafies de "El lirismo del alfabeto"

1969: María Teresa León amb 66 anys i Rafael Alberti amb 67

Foto Epdlp

 

El 1970 publica "Los ocho nombres de Picasso", on es reflecteix una vegada més la seva devoció per la figura de Picasso, i "Prosas encontradas". A la tardor el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya realitza a Barcelona una exposició de tota la seva obra gràfica i poètica, amb gran èxit de públic i crítica. Publica "No digo más de lo que no digo" i exposa en la Galleria la Margherita, de Roma.

 

Entrevista de "La Vanguardia Española" a Rafael Alberti a Anticoli Corrado, Italia, on pintà les liricografies que es van exposar la tardor de 1970 al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona i on va escriure el llibre de poemes "Los ocho nombres de Picasso". Es relaten els records, junt amb María Teresa León, de la seva visita a Pablo Picasso i Jacqueline, a Mougins, Francia.

 

El 1971 realitza la carpeta de gravats i poemes amb motiu del noranta aniversari del pintor "Omaggio a Pablo Picasso" i escriu el text per el catàleg "Picasso en Avignon".
Compon el poema "Condena" en defensa dels patriotes bascs condemnats en el consell de guerra de Burgos. El 1972 exposa en la galeria romana Rondanini la seva obra gràfica i poètica en commemoració del seu setanta aniversari. Un grup d'artistes italians i espanyols li ret homenatge amb l'exposició "Con Alberti per la Spagna", i li dedicarà una carpeta de gravats. Apareixen també "Poesía (1924-1967)", "Desprecio y maravilla" i "Canciones del Alto Valle del Aniene", un llibre en vers i prosa que és una evocació lírica del paisatge on el poeta passa els estius. El 1973 pronuncia a Florència, davant una gran multitud, la seva conferència "Mi hermano Pablo Neruda". El 1974 és nomenat membre del Tribunal Russell. En una entrevista d'aquest any, Alberti declara: << Yo... nosotros... somos desterrados políticos desde el final de la guerra de España. Nosotros, tanto María Teresa como yo, hemos sido y seremos siempre gente muy activa en la lucha contra el fascismo español y contra todo lo que represente esa reacción terrible que la llevó a una guerra, donde hubo un millón de muertos y medio millón de exiliados políticos. El deseo de volver a España es permanente en todos los españoles que hayan vivido en España y que hayan luchado por ella. Así que es permanente en mí, siempre la presencia de España. Llámelo nostalgia o lo que sea pero no es una nostalgia de tipo sentimental ni puramente patetista. Es una tristeza o nostalgia de tipo positivo, de tipo constructivo que me hace hablar de España, recordar a España...Y me hace llevar ese poeta de ataque... de lucha, y hasta violento, si tú quieres>>.

El 1975 es publica a Espanya "La arboleda perdida", que apareix també en versió italiana. Rep el Premi Etna-Taormina. Participa, a Roma, en l'homenatge a Dolores Ibárruri, que compleix vuitanta anys. Realitza el cartell per a l'homenatge a Antonio Machado. Publica "Maravillas con variaciones acrósticas en el jardín de Miró", un conjunt de poemes visuals de gran interès. El 1976 obté el Premi Struga, a Macedònia. S'estrena a Madrid "El adefesio", amb l'actriu María Casares com a protagonista.

 


Foto de la Fundación Rafael Alberti


El 27 d'abril de 1977 després de la mort de Franco i després de trenta-vuit anys d'exili -vint-i-quatre a l'Argentina i catorze a Itàlia- torna a Espanya amb la seva esposa, María Teresa León. Ha acabat el llarg exili. Les seves primeres paraules al descendir de l'avió van ser: <<Me fui con el puño cerrado y vuelvo con la mano abierta en señal de concordia entre todos los españoles>>. Un dels primers llocs que va desitjar visitar a l'arribar a Espanya va ser el Museo del Prado i el Casón del Buen Retiro. Des de la seva tornada a Espanya va residir en la seva ciutat natal, el Puerto de Santa María. Al juny del mateix any és elegit Diputat pel Partit Comunista (PCE) a Cadis i en les primeres eleccions lliures després de la dictadura, obté la presidència honoraria amb Dolores Ibárruri de les primeres Corts Democràtiques, però tres mesos més tard renuncia al seu escó perquè no vol dedicar-se a la política sinó seguir amb la literatura i seguir sent "un poeta en el carrer". Tot això el converteix en un personatge singular de la història més recent. El 1978 estrena a Madrid, en el Teatro María Guerrero, "Noche de guerra en el Museo del Prado". Realitza dinou gravats i nombroses vinyetes pel "Romancero gitano", de García Lorca. Inicia els recitals amb Nuria Espert per tot el món. Publica "Poesía (1924-1967)" i dona les seves obres i records més valuosos al Puerto de Santa María. Publica "Los 5 destacagados". El 1978 també, estrena per fi el guirigall "La pájara pinta". El 1980 rep a Bulgària el Premi Kristo Botev. Dóna recitals a Estats Units. Publica "Fustigada luz", "Relatos y prosas" i "Amor en vilo", un ampli corpus de poesia eròtica de més de tres-cents poemes. Estrena a Espanya la seva versió de "La lozana andaluza". El 1981 rep el Premio Nacional de Teatro, i el Premio Pedro Salinas, juntament amb José Bergamín, atorgat per la Universitat Internacional Menéndez Pelayo. Publica "Lo que canté y dije de Picasso". El 1982 el nomenen Comendador de les Arts i les Lletres de França. La Universitat de Toulouse el nomena Doctor honoris causa i publica "Versos sueltos de cada día".


El 5 de febrer de 1982 l'Ajuntament de Badalona realitza uns actes d'homenatge a Margarida Xirgu, al que assisteixen entre altres Rafael Alberti , Estela Castro i familiars de l'actriu.

 

Arxiu Xavier Rius Xirgu


D'esquerra a dreta: l'alcalde de Badalona Marius Díaz, l'actriu Estela Castro que va representar "Retrato de señora con espejo", la biògrafa de Margarida Xirgu Antonina Rodrigo i Rafael Alberti.

foto Enric Giralt


D'esquerra a dreta: Josep Palau i Fabre, Miquel Xirgu Rico nebot de Margarida Xirgu, Marius Díaz i Rafael Alberti

foto Enric Giralt

 

Rafael Alberti el 1983 rep el Premio Cervantes. Rep el Premio Opera Omnia de la Asociación Colegial de Escritores i el Popular de la Vendimia, Racimo de Oro, a Trebujena (Cadis). El 1984 es publiquen "Rafael Alberti para niños", "Sonetos de la Diputación" i "Federico García Lorca, poeta y amigo". El 1985 és nomenat Doctor honoris causa per la Universitat de Cadis. Apareix la seva carpeta de serigrafies titulada "Las cuatro estaciones" i publica "Libro del mar" i "Todo el mar".

 


Serigrafies de "Las cuatro estaciones"


El 1986 publica "Golfo de sombras", amb dibuixos de Manuel Rivera, el títol es pres d'un vers de Góngora, i constitueix una metàfora del sexe femení, cantat en cadascun dels vint-i-tres poemes que componen aquest llibre. L'element corporal experimenta cada vegada una metamorfosi i gairebé sempre es converteix en una flor. "Los hijos del drago y otros poemas" publicat també el 1986, és una lúcida meditació transcendental inspirada en el mil·lenari arbre de les Canàries. Rep el Premio Al Jatib de poesia, a Almuñécar, i la Carabela de Plata de teatro, a La Rábida. El 1987 publica "Poemas del hospital", plens d'humor i espurna, "Accidente" contenint cinc sonets i "Cuatro canciones", bestreta de "Canciones para Altair". El 1988 rep un homenatge multitudinari al Teatre romà de Mèrida i la Medaille Picasso de la UNESCO, a París. Estrena en el Centro Cultural de la Villa de Madrid "El hombre deshabitado" i publica "El aburrimiento". El 13 de desembre de 1988 mor a Majadahonda (Madrid) María Teresa León, la seva companya de tota la vida, tenia l'Alzheimer i ell havia de fer bolos per a pagar l'hospital, ja que mai va tenir diners.

 


Fotografia de Rafael Alberti a Fuente Vaqueros el 1988.

Foto M. Cascales

 

El 1989 ingressa a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, en reconeixement a la seva activitat pictòrica amb el dibuix surrealista i també és membre de la de Bellas Artes de Santa Cecilia. Grava amb l'Orquestra Roberto Grandío "Invitación a un viaje sonoro". Publica "Canciones para Altair", col·lecció bellíssima de poemes eròtics, en la qual l'autor dialoga apassionadament amb la protagonista, estrella i dona al mateix temps. La veu del poeta oscil·la entre l'emoció lírica i un realisme ple de forts suggeriments. En l'estiu de 1990 contreu segones núpcies amb la seva secretària, l'escriptora, professora d'institut, llicenciada en Filosofia i Lletres i valenciana María Asunción Mateo; la dona que l'acompanyarà fins a la seva mort. Del seu primer matrimoni té dos fills: David i Marta. És d'esquerres i agnòstica. Altra vegada torna a casar-se amb una mare separada, amb dos fills!!. Quina casualitat!!. Es van conèixer en un homenatge a Machado. María Asunción es va acostar a ell, a demanar-li un autògraf i ell es va interessar per ella. Va ser tanta la seva il·lusió, que els hi va explicar als seus alumnes. En la dedicatòria li va posar el que posava a totes les noies: "A la bella...". Ella no tenia 40 i ell ja havia complert els 80 anys. Es van casar vuit anys després, però durant el festeig es van veure d'amagat. El 1987 li va demanar a Rafael d'anar a veure a María Teresa León, un any abans que morís. Va ser dur veure com una dona esplèndida s'havia convertit en un ocellet indefens. Ella havia llegit les seves memòries diverses vegades i sabia que ella ocupava en el cor de Rafael un espai en el que María Teresa havia sigut la reina. Rafael li explicava que els homes es giraven a mirar-la. Va ser la persona més important a la vida de Rafael. En ell estava el geni, en ella la realitat de la vida. María Teresa va estar cinquanta anys amb Rafael, ella estaria només vint.

 

Rafael Alberti i María Asunción Mateo el 1990

 

El 1990 publica "Rafael Alberti: Antologia poética (volúmenes I i II)". És nomenat Doctor honoris causa per la Universitat de Burdeos. Viatja a Itàlia i a Mèxic, on se li ofereix un calorós homenatge organitzat per l'Instituto de Cooperación Iberoamericana. Viatja a Portugal per a participar en un congrés de poesia. Estrena amb l'Orquestra de Laúdes Roberto Grandío el nou espectacle "Aire y canto de España". El 1991 contínua la redacció del tercer volum de "La arboleda perdida". S'inaugura la fira ARCO (Feria Internacional de Arte Contemporáneo) amb una exposició antològica de la seva pintura. Viatja amb la seva esposa a Roma, Nàpols i Capri , així com a Mèxic on dóna recitals amb Nuria Espert. A L'Havana rep les claus de la ciutat, és nomenat Hoste Il·lustre i nomenat Doctor honoris causa per la seva Universitat. Fidel Castro el condecora amb la Medalla José Martí. Així mateix, l'U.N.E.A.C (Unión Nacional de Escritores y Artistas Cubanos) el fa Membre d'Honor. Amb Paco Ibáñez presenta l'espectacle poètic musical "A Galopar" al Teatre Alcalá Palas de Madrid, del que s'editarà un disc doble. Viatja a Argentina. A Buenos Aires és nomenat Ciutadà Il·lustre. Al Teatre Nacional Cervantes se li rendeix un calorós homenatge presentat per Ernesto Sábato. Viatja a Xile on és rebut pel president Patricio Alwyn a La Moneda. Es reuneix amb la família de Salvador Allende. Se li concedeix la màxima distinció cultural l'Orden Gabriela Mistral. La Municipalitat de Santiago el nomena Visitant Il·lustre i li lliura les claus de la ciutat. En el Saló d'honor de la Universitat els escriptors li rendeixen un homenatge. En el Museo de Bellas Artes els artistes plàstics, La Fundación Vicente Huidobro i la Fundación Pablo Neruda, el nomenen Membre d'Honor. El 1º maig recita "A Galopar" davant una massiva concentració de treballadors xilens. És nomenat Doctor honoris causa per la Universitat de Granada.

El 1992 comença a viure, al costat de María Asunción Mateo, llargues temporades a la casa del Puerto de Santa María cedida per l'Ajuntament i a la qual donaran el nom de "Ora "Marítima". Viatja de nou a Cuba. Rep el Premio Andalucía de Investigación sobre temas andaluces Plácido Fernández Viagas, a Sevilla. Torna a l'Argentina per a realitzar una gira de recitals, visitant amb María Asunción els paisatges de la seva estada a l'Argentina. Viatja a l'Uruguai, a Punta del Este, on encara es conserva "La gallarda", la casa on va viure. El 1993 rep el Premio Andalucía de las Letras. Acudeix a València a recollir la Medalla d'Or de Belles Arts de mans de S. M. El Rei Juan Carlos. Reivindica el seu compromís polític renovant el seu carnet comunista. S'edita la seva carpeta de dibuixos "Bestiario". És nomenat Doctor honoris causa per la Universitat Complutense de Madrid. Viatja a Milà per a recollir a Vailate el Premio Sala per la Poesia.


El 1994 es constitueix en El Puerto de Santa María la "Fundación Rafael Alberti", sota la seva presidència. La seva seu és una casa de tres plantes, blanca i lluminosa, de senzilla i típica construcció andalusa en la qual el poeta va viure de nen. En ella estan dipositats no només els records de la infància de l'universal poeta, sinó també la donació de gran part del seu arxiu i biblioteca personal, que al costat de la seva primera esposa, María Teresa León, va fer el 1978 a la seva ciutat natal; així com noves aportacions que cada dia van arribant per a completar la intensa biografia i obra de Rafael Alberti.

Als seus 92 anys l'ofensa més gran que se li podia fer era dir-li: "¿Está usted cansado?". Sempre responia: "¡Cansado lo estará su padre!". Calia organitzar-li el dia a dia. Ell, amb tenir un retolador, un quadern i una camisa boja, assegudet en el jardí fent dibuixos i poemes, era feliç, no volia més i aquesta era la seva grandesa.

 


També el 1994 es publica "Sólo la mar", l'antologia de la seva poesia marítima. El 1995 el Saló del Llibre de Burdeos premia la seva labor literària amb un homenatge en El Puerto de Santa María. Va ser nomenat Doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de València. Publica "Canción de Canciones", antologia de la poesia amorosa en castellà, en col·laboració amb María Asunción Mateo.

 


Fundación Rafael Alberti

 


El 1996 és nomenat Hijo Predilecto de la Província de Cadis i Alcalde Perpetuo de la ciutat de El Puerto de Santa María. El 1998 l'Ajuntament de Roma el nomena Ciutadà d'Honor. Rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Amb el títol "Una Capsa de colors" s'exposa una antologia de la seva obra pictòrica a Girona.

 

Rafael Alberti als seus 96 anys el 1998


El 28 d'octubre de 1999 Rafael Alberti va morir d'un atur cardiorespiratori, gairebé sense adonar-se, com es mereixia: a la seva casa, molt prop del mar, al costat de María Asunción Mateo i als 97 anys. Per desig exprés seu, les seves restes mortals van ser incinerats i les seves cendres van ser espargides per la badia de Cadis unint-se ja per a sempre amb el mar.

Està considerat un dels majors literats espanyols de la nomenada Edat de Plata de la literatura espanyola i va ser l'últim exponent de la Generació del 27.

 


Monument a Rafael Alberti a la Plaza del Polvorista, a El Puerto de Santa María

 

Alguns textos han estat trets de la biografia:"Margarita Xirgu y su teatro" i "Margarita Xirgu.Una biografía"d'Antonina Rodrigo.
i Fundación Rafael Alberti

 


XAVIER RIUS XIRGU

àlbum de fotos

 

tornar

 

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.