Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

61. RAFAEL BARRADAS

 

Rafael Pérez Giménez va néixer el 7 de gener de 1890 a Montevideo, va adoptar el segon cognom del seu pare, Barradas, com nom artístic i va ser caricaturista, pintor, escultor, escenògraf i figurista.
Era fill de pare i mare emigrants espanyols, del extremeny Antonio Pérez Barradas i de la sevillana Santos Giménez Rojas, que van tenir tres fills tots artistes: ell mateix; Carmen, pianista i compositora dos anys més gran que Rafael; i Antonio, poeta dos anys més petit que Rafael. L'activitat pictòrica del seu progenitor el familiaritza des de la infància en el llenguatge plàstic. El seu pare era un humil pintor que no variava molt les motivacions dels seus quadres, gairebé reduït el repertori a naturaleses mortes amb taronges, més sucós el tema que la pintura. No va rebre una formació acadèmica, va ser doncs un autodidacta que va rebre unes poques classes de dibuix de Vicens Casanovas. En la seva joventut, Barradas s'uneix a un grup d'intel·lectuals de Montevideo, entre ells Florencio Sánchez i Emilio Frugoni, entre altres. El "modernisme" (el "simbolisme" hispanoamericà) seguia donant encara llavors alguns dels seus millors fruits i va influenciar a Barradas, que era ja coneixedor i practicant, a dues bandes, del "sintetisme" i del "cromatisme" sorgits de les poètiques postimpressionistes. Barradas va col·laborar des de molt jove en tertúlies intel·lectuals i en diaris i revistes de Montevideo i Buenos Aires, com a il·lustrador. El 1912 realitza una exposició d'aquarel·les al costat de Guillermo Laborde i en el cap d'any realitza una exposició de caricatures.

 

Oli sobre tela de 1912 "Los emigrantes" de Rafael Barradas

foto:Artes Visuales
Parque Rodó - Montevideo - Uruguay


Des de la seva adolescència, va començar per desatendre les dimensions objectives, distorsionant-les en imatges humorístiques. Va ser caricaturista apuntador del món artístic i literari del seu ambient, en el sentit afirmatiu del caricaturista: un home intel·ligent per a destriar en la comèdia humana i saber expressar aquesta gran paradoxa, d'un humor atrevit amb la més fraternal adhesió al seu model, perquè el caricaturista genuí riu i estima al seu personatge. Les caricatures de Barradas -en les quals va apuntar, a tinta, la bohèmia ciutadana de plàstics, escriptors i gent de teatre, així com tipus humils del passejar rondaire- estan reunides en les fulles de "El Monigote" que funda el 1913, una publicació satírica sobre l'ambient cultural de la societat uruguaiana de l'època. Unes altres caricatures van aparèixer en "La Semana", i unes altres han quedat inèdites. Són de traç molt solt, de molt vol, com dibuixaven els espanyols del seu temps, com Fernando Fresno, però mentre aquest i la majoria dels caricaturistes identificaven els seus models pels trets físics dels seus rostres, Rafael Barrades sovint considerava la figura en la seva actitud total. Les més belles caricatures són les de siluetes, interpretant una manera d'estar desocupat o posant en la vida. És la manera de mirar de l'artista que no canviarà quan més tard, en comptes de persones determinades (com la caricatura de l'escriptor Aurelio de l'Hebron, pseudònim d'Alberto Zum Felde) fixi en pintura els seus tipus simbòlics (com algun de la seva sèrie de "Magnífics").
El 1913 als vint-i-tres anys , Rafael Barradas realitza el seu primer viatge a Europa, que va poder fer gràcies a la generositat d'un amic, el tenor Alfredo de Medici, que el va dur a Milà, a algunes localitats suïsses i a París, compartint una beca. Barradas va conèixer llavors les primeres avantguardes, especialment el "cubisme" i el "futurisme" de Marinetti. El 1914, esclata la Primera Guerra Mundial fet que el determina viatjar a Espanya, decidint finalment residir-hi. Viu a Barcelona, on pot veure publicades les seves primeres il·lustracions satíriques en la "Esquella de la Torratxa" d'Antoni López i en "La Revista Popular"; i te els primers contactes amb Juan Gutiérrez Gili el periodista i escriptor, G.Manegat, Legina,... La labor de caricaturista va quedar totalment truncada, però el seu humorisme el va mantenir latent en tot el transcórrer de la seva existència, aflorant novament en forma decidida més tard en el "clownisme".
El 1915 va emprendre el camí cap a Madrid. Però ho va fer a peu i sense un duro, en un viatge mític en la seva biografia personal. Esgotat, malalt per l'esforç, Barradas va haver de detenir-se a Lechago (Terol) sent atès per la filla d'un pastor i ingressa tot seguit al Hospital de Santa Engracia de Saragossa, on li dictaminen una tuberculosis conseqüència de les múltiples privacions al llarg de la seva vida. Al reposar-se, contrau matrimoni, el 14 d'abril de 1915 a Saragossa, amb la pastora que l'havia atès a la cuneta del camí, Simona Láinez, a la que sempre li dirà Pilar. Va recórrer la geografia de l'entorn amb ella i va romandre en la capital aragonesa durant una mica més d'un any. A Saragossa, al mateix temps que col·labora en la revista universitària "Paraninfo", realitza la seva primera obra i les seves primeres exposicions espanyoles. Però l'artista, no obstant això, no es va detenir allí. Va fer venir a la seva família uruguaiana i tots junts amb Pilar, al començar la primavera de 1916, es van instal·lar a Barcelona. Durant aquest temps Barradas viu a una casa d'hostes del carrer Diputació molt prop de la Plaça Universitat on freqüenta el "Cafè del Prado" situat a Gran Via Corts Catalans / Viladomat, on cada tarda sol acudir a les seves tertúlies dibuixant i fent esbossos de la gent que va i ve. Són dibuixos a llapis, negres o de colors, amb alguns tocs d'aquarel·la. Mentre la família subsisteix fabricant joguines d'artesania. Barradas va ser una persona molt propera als infants. Això ho demostra el fet que l'artista va fer moltes il·lustracions per a revistes infantils i juvenils, així com joguines, guinyols pel teatre de titelles i escenografies per a espectacles de teatre.
A principis de 1917 ja treballava com il·lustrador gràfic. És vincula amb el pintor uruguaià Joaquín Torres García i exposen plegats a la Galeria Dalmau. Coneix a Celso Lagar, al poeta Salvat-Papasseit i alguns creadors europeus refugiats a la capital barcelonina. Col·labora amb els seus dibuixos a la Revista "Enemic del Poble" de Salvat Papasseit. El vitalisme estètic de Rafael Barradas, de cert accent nietzschià, es va sentir especialment afí amb el de Salvat i amb el del transformat Torres-García. Freqüenta tertúlies artístiques i coneix a poetes, crítics i artistes espanyols vinculats als moviments d'avantguarda. Les primeres avantguardes barcelonines van emergir el 1917, van proliferar el 1918 i van desaparèixer el 1919.

 


Barradas al seu taller de Barcelona el 1917

 

Rafael Barradas exposa a Madrid el 1917 mentre realitza nombrosos treballs gràfics a Barcelona. De tornada a Catalunya, la seva visió particular del "futurisme" italià, que ell havia conegut directament en la seva estada a Milà, es concreta pictòricament en la seva proposta de nova escola d'art estètic, a la qual anomena "vibracionisme" i de la qual, al costat d'altres seguidors, és el seu màxim exponent. El "vibracionisme" se l'associa sempre amb el "futurisme", encara que, en rigor, va ser una síntesi personal de recursos dels primers "ismes". És un intent de plasmar la vida moderna i el seu dinamisme, descomponent els plans i procurant donar sensació de moviment. Barradas es val de colors vius, plans, saturats i figures geomètriques, i incorpora motius de la realitat urbana com cotxes, tramvies, rellotges, rètols, objectes relacionats amb el cafè, números, etc. Són visions mogudes, fragmentades i simultànies que busquen plasmar la vibració contínua dels objectes pintats.
Tanmateix, poc després, Barradas entra en el corrent estètic conegut com el "ultraisme", on forma part activa de la redacció i configuració de pamflets i revistes d'aquesta escola de l'art contemporani d'avantguarda. El 1918 exposa a les Galeries Laietanes i es vincula amb l'Agrupació Courbet. Abans que desapareguessin les avantguardes, en l'estiu de 1918, Barradas decideix canviar de residència, traslladant-se a Madrid. Allí tot era distint, les referències a l'art d'avantguarda pràcticament no existien. Barradas hi va per a situar-les i a donar punt de partida a tota una veritable transformació de la cultura espanyola propiciada des de la capital. Davant l'absoluta manca de mercat d'art modern, Rafael Barradas comença a guanyar-se la vida primer com il·lustrador gràfic i fabricador de joguines i, poc més tard el 1919, com figurinista, escenògraf i realitzador de nombrosos elements de decoració, cartells i programes del Teatro Eslava, on actuava la companyia del poeta, dramaturg, editor i empresari Gregorio Martínez Sierra amb l'actriu Catalina Bárcena, fundadors de la companyia del Teatro de Arte i de l'iniciativa del Teatro de los Niños, que pretenia acostar aquest espectacle als infants. Aquest mateix any presenta el Manifest Ultraista juntament amb Norah Borges, Paszkiewicz, Jahl, Delaunay, Vázquez Díaz i Bores. Aquest grup pioner de l'avantguarda a Espanya, s'expressava en mitjans gràfics mitjançant il·lustracions, o a través de les vetllades ultraistes. Barradas va col·laborar activament en el grup participant al costat de Miró en les il·lustracions de la revista "Art Voltaic". Els seus dissenys van canviar el sentit de la il·lustració gràfica publicada a Madrid i les seves realitzacions pel Eslava son el punt de partida del nou art escenogràfic espanyol. Durant el 1920 rep nombroses ofertes laborals i treballa com a dibuixant per la "Biblioteca Estrella" il·lustrant moltes edicions de clàssics.

Entre 1918 i 1923, Rafael Barradas només va exposar en tres ocasions. I no obstant això, en aquests anys la seva pintura no va deixar d'evolucionar. La poètica vibracionista ràpidament va conviure, va donar entrada o es va transformar en una nova modalitat a la qual el pintor va nomenar "cubisme", modalitat que va perdurar fins el 1921. La diferència entre el "vibracionisme" i el "cubisme" està en que Barradas passa de l'ús de colors purs a l'estudi tonal, de la fragmentació de l'objecte a la seva reconsideració figurativa i dels temes urbans al predomini de lo íntim i personal. Una variant del "cubisme" barradià va ser el que el propi artista va denominar "clownisme". Barradas recorrerà al món festiu i colorit dels pallassos per a exposar la impotència de l'home davant el gran circ de la vida, la seva desesperació canalitzada per l'exaltació expressionista de l'anècdota, del joc irònic de la mascarada amb façana colorística. És una percepció de la còmica cabriola de circ que adverteix a l'exercitar les visions "simultaneïstes" de la desmanegada vida ciutadana; i que va influir decisivament en dibuixos i composicions de Lorca i Dalí. Però potser, abans de res, el "clownisme" fora l'avantsala d'altra cosa.
A Rafael Barradas no li atreia ni el maquinisme, ni la modernolatria del "futurisme", sinó el vitalisme. Les seves visions són movedisses, fragmentades i simultànies, són testimoni de la vida moderna. Les dota d'una gran força expressiva i d'un excel·lent cromatisme. En algunes de les seves obres plasma, per exemple, l'enrenou de la Puerta de Atocha de Madrid o l'amuntegament de les xemeneies i les càrregues del port de Barcelona. En totes hi ha un dinamisme vertiginós i uns colors molt vius.

 


"Atocha" oli sobre llenç de Rafael Barradas

foto:Artes Visuales
Parque Rodó - Montevideo - Uruguay


El 22 de març de 1920 s'estrena la primera obra teatral de Federico García Lorca "El maleficio de la mariposa" amb Catalina Bárcena com a protagonista al Teatro Eslava de Madrid. L'espectacle incloïa balls de la Argentinita. Els figurins del vestuari van ser fets per Barradas i la seva gran majoria son retrats de Catalina, l'actriu d'origen cubà musa del dramaturg Gregorio Martínez Sierra i l'amor platònic de Rafael. Barradas va dissenyar uns vestits molt llampants que representaven insectes. L'obra va ser un fracàs de públic, encara que la crítica la va tractar amb serietat, saludant l'aparició d'un autor notablement original. Martínez Sierra va obligar a Lorca a realitzar tants retocs a l'obra, originada en un dels seus primers poemes, que quan es va aixecar el teló ja res tenia que veure amb la versió original. Fins i tot el títol el va posar Martínez Sierra, ja que Lorca li va assegurar que a aquelles alçades no se li ocorria cap. Cap destacar que la paraula "malefici", entre unes altres, Lorca i els seus amics poetes l'havien declarat "prohibida". Tot això va donar lloc que els que havien conegut l'obra original diguessin: <<No ha fracassat Lorca, sinó Martínez Sierra>>.

 

Representació de "El Maleficio de la Mariposa" de Federico García Lorca

 

Barradas va il·lustrar el manifest ultraista vertical de Guillermo de Torre, aparegut el novembre de 1920, va participar en les vetllades del moviment i va col·laborar amb dibuixos i xilografies en les tres principals revistes del grup ultraista: "Reflector" el 1920, "Ultra" els anys 1921 i 1922 i "Tableros" el 1922, que edita junt amb el escriptor argentí Jorge Luis Borges que coneix aquell mateix any.

 


Oli sobre taula de 1929 "García Lorca y otro" de Rafael Barradas

foto:Artes Visuales
Parque Rodó - Montevideo - Uruguay


Entre 1920 i 1922 Barradas va pintar "Retrato de Antonio". Antonio De Ignacios era com es coneixia a l'escriptor Antonio Pérez Giménez, germà petit de Rafael Barradas. Antonio apareix en primer pla assegut en un balancí, sostenint entre les mans un llibre de gran grandària. En l'angle superior dret es reconeixen les tecles d'un piano i part del tors de la pianista. És una al·lusió a Carmen Barradas, la seva germana gran, que era compositora i pianista.

 


Oli sobre tela "Retrato de Antonio" de Rafael Barradas

foto:Artes Visuales
Parque Rodó - Montevideo - Uruguay


Freqüenta la Residència de Estudiantes i les tertúlies del Cafè Pombo, que l'acosten als corrents d'avantguarda. La seva amistat amb Lorca, Dalí o Buñuel, s'intensifica i crea la seva pròpia tertúlia al Cafè de Oriente, denominada la dels "alfareros" per treballar quasi tots a la revista "Alfar". Amb tot, Barradas que va freqüentar a Madrid el Cafè del Prado, el Cafè de Oriente i l'Ateneu va ser, en principi, un Barradas solitari. A pesar del que es pensa, els ultraistes i els joves de la Generació del 27 van trigar a arribar. El 1921 és nomenat director artístic de la revista "Alfar" de La Coruña. Barradas influirà notòriament, entre altres, en el crític Sebastià Gasch, el periodista Gutiérrez Gili, el cineasta Buñuel, el músic Sainz de la Maza, ...


Oli sobre tela "Hombre en la taberna" de Rafael Barradas

foto:Artes Visuales
Parque Rodó - Montevideo - Uruguay

 

El 1922, coincidint amb els moments finals del "cubisme" barradià, l'artista va efectuar un gir decisiu en la seva pròpia obra. La seva nova manera de fer va ser denominat "planisme" i implicava, a grans trets, i no sense matisacions, l'impacte en la seva obra de la tornada a l'ordre, fer una pintura més propera al realisme i amb una taujana ombrívola. Prova d'això són els dibuixos que va realitzar el 1923 quan es va traslladar a la localitat de Luco de Jiloca (Terol), malalt de tuberculosis. Acudirà a casa dels familiars de la seva dona per a recuperar-se. Aquests familiars li serviran de model. A Luco de Jiloca i a Olalla, on anirà amb l'escriptor Benjamín Jarnés visitar al germà d'aquest, sacerdot d'aquesta localitat, prendrà apunts de camperols, familiars i amics. Els seus treballs incursionen en una recerca més realista i inicia la seva sèrie denominada per ell com "Los Magníficos", representant a personatges populars. Personatges com Gil Bel, amb qui tenia afinitats polítiques de tipus llibertari; el oncle José "el Rey"; el seus cosins Bolín, Ramón i Juana; el seu nebot Calixto; el cap de la posada de Olalla; Mosén Pedro Jarnés junt amb varis camperols, mosses i moliners. Aquests dibuixos seran publicats a la revista "Alfar". Quelcom, inclús serà pintat en llenç com Gil Bel o el nen Calixto, autèntic retrat de la infància rural de l'època. En ells Barradas va exercitar un tipus de dibuix que sens dubte és relacionable amb el classicisme engresco de Picasso. Són figures estàtiques, greus, sense gests, amb els ulls buits, eternes. Alguns exemples són: "El hombre de la alpargata", "Obrero en la taberna", "Castellanos" o "Molinero aragonés". Però també és cert que quan aquests dibuixos van ser traslladats a l'oli sobre llenç van adquirir un altre caràcter. Bé per problemes tècnics o per voluntat estilística, el caràcter opac i el to aombrat de la pintura van fer sorgir, al costat de la puresa del traçat lineal de les fisonomies, el que l'artista va denominar la "llum negra". Un to malenconiós i profund es va dipositar sobre les seves obres, al mateix temps que la fixació argumental amb les classes treballadores del camp va despertar en ell un sentit de lo vernacular, propi de la pintura espanyola des de principis de segle.

 

Oli sobre tela "Molinero aragonés" de Rafael Barradas

foto:Artes Visuales
Parque Rodó - Montevideo - Uruguay


Drets d'esquerra a dreta: Benjamín Jarnés, Humberto Pérez de la Ossa, Luis Buñuel. Asseguts: Rafael Barradas i Federico García Lorca. Madrid, 1923

foto: El país

 

Barradas va tornar a Madrid cap a la primavera del 1924 era, ja en qualsevol cas, un Barradas distint. L'optimisme vibracionista i cubista havia deixat pas a un to més greu i sever. La franca empatia lingüística amb els primers "ismes" es diluïa o començava a buscar incentius d'altre signe. La seva activitat com il·lustrador gràfic es va veure reconeguda al més alt nivell al dissenyar portades i vinyetes per a la "Revista de Occidente" i per a l'editorial "Espasa Calpe", el seu treball com a figurinista i escenògraf va ser premiat amb el Grand Prix en la categoria de teatre a l'Exposició de les Arts Decoratives i Industrials de París, el Saló de l'Art Decò, on Martínez Sierra havia presentat un stand. El 1925, en la crucial primera exposició de la Sociedad de Artistas Ibéricos, celebrada a Madrid, Barradas va ser reconegut àmpliament, i de forma generalitzada, com el veritable emblema de l'art nou, de la renovació plàstica espanyola. Però, paradoxalment, aquest reconeixement generalitzat no va servir per a rellançar la seva figura ni perquè la seva obra se situés en noves posicions de predomini i influència. En els primers mesos de 1925 el pintor va estar a San Juan de Luz, on va realitzar una important sèrie de temes mariners, en la línia del "planisme" però amb major expressivitat.

<<Sólo me salen Bárcenas>>, va confessar un dia Rafael Barradas a Pepín Bello després de fer-li un retrat. L'havia dibuixat centenars de vegades pels cartells del Teatro Eslava, en el qual treballava. La va reproduir tant, que les línies del seu rostre llençaven magnèticament els seus pinzells. De nou, li va sortir la Bárcenas en el dibuix que va fer a quatre mans amb el seu amic García Lorca el 1925 en un foli, en l'inrevés del qual el poeta granadí va estampar un dels seus pallasets i un breu poema:
Tú que nunca enseñas
la mirada en los rostros
quise atreverme a ponerlos
en tu dibujo.
¿A medias dijiste, no?
Catalina, tan hermosa, siempre
la dibujas, preciosa.
Querido amigo, pero sin sus ojos ni labios ¿vaya a saber Dios, por qué?
¡Para ti no sería difícil! ¿O sí?
Federico G. Lorca, 1925.

 

Dibuix de Lorca i Barradas.

Foto "El País" CARLES RIBAS

 

Així que Lorca, com ell mateix assenyala en els versos, va col·locar llavis i ulls al dibuix de l'inventor del vibracionisme. I Barradas el va "cosir" amb el nom de Catalina, 24 vegades envoltant el seu rostre. En la mateixa cara, el uruguaià respon: <<Difícil no sería, hermano amigo, lo difícil es crear lo no sentido>>
En l'inrevés del dibuix, Lorca va il·lustrar un pallasso plorant, agafant el pètal d'una flor, la tija de la qual són les seves pròpies llàgrimes. Al voltant hi ha pinzellades de la mateixa aquarel·la utilitzada en el dibuix de Catalina de l'altra cara, un capitell i una gàbia, fets a llapis, que pel traç semblen de Barradas. Lo mateix que el poema que el ressenya:
Mis ojos están llorando
sabes de mi alegría, porque
están tocando el cielo
salud, amigo
Rafael Barradas tenia ambicions literàries, i una tarda va llegir una peça teatral retòrica i prolixa. Fatigat, Eugeni D'Ors es va aixecar de la butaca enmig de la lectura i va exclamar: <<¡Siga usted pintando, Barradas! ¡Sólo pinte mucho!>>. Agraït pel cordial consell, el pintor li va regalar el quadre. La crisi va sobrevenir a un Barradas que fins a llavors semblava incombustible. La tuberculosis, que havia aparegut irrevocablement el 1920 i es va tornar preocupant el 1923, va minar la seva capacitat física notablement a partir de 1926. La seva ruptura amb Martínez Sierra, tant per raons personals -ja que estava Rafael totalment enamorat de Catalina Bárcena- com professionals, va agreujar encara més la seva situació personal, sempre precària.
En els primers mesos de 1926 Barradas es va traslladar de nou a Catalunya amb la seva esposa Pilar, la seva mare i la seva germana Carmen. Van residir en un modest pis de L'Hospitalet de Llobregat en el carrer de Josep Maria de Sagarra, malalt i sense un duro, i on realitza una sèrie de paisatges de la localitat, de tint realista. Són imatges de la ciutat, de les cases, de les places i cantonades, de les esglésies, dels carros i animals pels carrers. Estan pintades de manera molt diferent als quadres vibracionistes. Aquí traspua la tranquil·litat de la vida d'un poble gairebé rural. Allí rebria la visita assídua de la millor intel·lectualitat del moment, de Federico García Lorca, Salvador Dalí, Ramón Gómez de la Serna, Benjamín Jarnés, Josep Vicenç Foix, Ernesto Giménez Caballero, Sebastià Gasch (que va ser el crític d'art més incisiu d'aquell moment; amic i defensor acèrrim de Joan Miró, de Salvador Dalí, de Picasso,...), Luis Montanya, Guillermo Díaz Plaja, el poeta Sebastià Sánchez Juan, l'escriptor Lluís Capdevila, Josep Maria de Sucre, Màrius Verdaguer, Gustavo Gili, el periodista Lluís Manegat, l'escultor Àngel Ferrant, Leguina, Góngora, De la Maza, el caricaturista Manuel Font (siau), Guyas o Sabater; que cada diumenge a la tarda agafaven el tren per a anar fins a L'Hospitalet.

 

Homenatge a Àngel Ferrant en el terrat de Rafael Barradas on es feien les reunions del Ateneíllo d'Hospitalet.

 

Les seves tertúlies van configurar l'Ateneíllo d'Hospitalet, que tenia com a símbol la figura d'un cavallet Pegàs de cartró amb les ales desplegades, l'emblema avantguardista de Barradas, que estava pintat en una de les parets del seu estudi i que el dibuixava en els seus escrits com si fos una capçalera. La breu però intensa història del Ateneíllo, espai mític de la cultura espanyola d'aquells anys, està documentada en el llibre de visites, signat per una trentena de participants habituals en les reunions. Hi han dibuixos i texts de personatges influents com Lluís Manegat, redactor de "El Noticiero Universal"; l'escultor Àngel Ferrant; el crític d'art Sebastià Gasch; el poeta Federico García Lorca; el pintor Salvador Dalí; el caricaturista Manuel Font, i d'altres. En aquest període, Barradas realitza algunes exposicions a les galeries Dalmau, o organitzades per Dalmau, que tenen un ressò crític desigual, però que serveixen per aglutinar amb més força els seus incondicionals.
Rafael Barradas va iniciar una peculiar pintura religiosa, denominada Sèrie Mística, però ni l'inici de noves sèries plàstiques ni l'afecte que l'envoltava van assolir que renaixes a Catalunya. Tots quants el van visitar al Ateneíllo d'Hospitalet, van veure el delicat estat de salut de l'artista i les extremadament precàries condicions en les quals vivia. Rafael Barradas, personatge d'infinita bondat, metòdic i venerat pels seus companys de generació, va ser referent dels inicis del moviment del 27. La relació amb Lorca era entranyable. Era un far, una espècie de Machado. A casa de Barradas, Federico solia posar-se al piano de la seva germana i quan havia gresca, cantava allò de: <<échame tu pañuelo que vengo herío...>>.

A finals dels anys 20 Rafael Barradas realitza una brillant caricatura de Margarida Xirgu, a la que mai va poder fer-li una escenografia o uns figurins de vestuari.


Caricatura de Margarida Xirgu feta per Rafael Barradas.

Arxiu Jordi Rius Xirgu

Margarida Xirgu a finals dels anys 20

Arxiu Matías Doro - família Barradas

 

La sèrie de "Estampones montevideanos" és el seu darrer treball, en un registre molt distint de tot l'anterior, i que prepara per a la seva tornada a l'Uruguai, en adhesió als festeigs del Centenari de la Jura de la Constitució Uruguaia, pel 1930. Són recreacions evocatives del Barrio Sur de Montevideo el 1900, formades per una sèrie d'aquarel·les que li dicta la nostàlgia, amb escenes dels llocs de Montevideo en els quals va passar la seva joventut. Allí es constata un canvi d'objecte; els rudes tipus castellans deixaren el seu lloc als "cajetillas", mariners i prostitutes montevideoans; la realitat uruguaia, particularment la dels ravals, entrevista allà lluny i després de molt temps.

Va ser un precursor de "ismes", des dels que va inventar i va desenvolupar fins als que li van encolomar: futurisme, simultaneïsme, vibracionisme, planisme, cubisme, ultraisme, clownisme, anti-joisme, verticalisme, fakirisme, expressionisme, llum negra, plàstica del cartró, espiritualisme, els Magníficos, els Místicos i els Estampones.
A finals de 1928 Rafael Barradas es troba cansat i malalt i desitja tornar al seu país per acomiadar-se de la seva terra. Amb l'ajut econòmic dels amics i la compra d'alguna de les seves obres per part dels representants del Govern uruguaià se sufraguen les despeses del seu retorn el novembre de 1928, desprès de quasi 15 any d'absència del seu país i duent-se pràcticament tota la seva producció espanyola. Aquest va ser l'últim gest de rebel·lia d'aquell rebel sense pausa.
Va ser rebut a l'Uruguai gairebé com un heroi. Barradas tenia en el seu cap grans plans. Ja a Montevideo ocuparà el càrrec de director del Museo Nacional i és homenatjat en el Teatre Solís, però aquesta vegada la malaltia i l'esgotament van poder amb el seu proverbial entusiasme: pocs dies després, el 12 de febrer de 1929, Barradas mor als 39 anys.

Assabentats de la defunció, no solament apareixen diverses notícies de caràcter necrològic en les quals es glossa la figura del pintor, sinó que pocs dies després de la seva mort, el 17 de febrer de 1929 la fidelitat, minoritària, però molt arrelada en alguns intel·lectuals i artistes catalans, fa que tots els seus amics del Ateneíllo l'acomiadin desolats en el port de Barcelona i li reten un sentit homenatge a l'escullera del port. Va ser una cerimònia, presidida pel cònsol de l'Uruguai, el gran amic de Barradas, Juan Gutiérrez-Gili, que llegeix un text elegíac, mentre els assistents (Foix, Gasch, Sucre, Cassanyes, Dalmau, Sànchez-Juan, Ricard Opisso, Guillem Díaz-Plaja, ...) llencen flors al mar.
El 23 de novembre de 1933 Federico García Lorca visita Montevideo i no pot abstreure's del record del seu amic: <<¿Sabe usted en lo que pensaba mientras los fotógrafos me enfocaban y los periodistas me preguntaban...? Pues en Barradas, el gran pintor, a quien uruguayos y españoles hemos dejado morir de hambre. (...) Todo eso que me daban a mí, se lo negaron a él>>. Aquest dia va anar a visitar al seu amic al cementiri de Buceo. En silenci i sota la fina pluja, només va llançar flors a la tomba.
A la mort de Margarida Xirgu el 25 d'abril de 1969, el Govern uruguaià entre altres actes de homenatge va editar un segell de curs legal rendint-li honors, amb els anys del seu naixement i de la seva mort i reproduint la caricatura feta feia anys per Rafael Barradas.

 

Segell de Margarida Xirgu fet amb la caricatura de Rafael Barradas

 

album de fotos

 

Alguns textos han estat trets de la biografia:"Margarita Xirgu y su teatro" i "Margarita Xirgu.Una biografía"d'Antonina Rodrigo i Mnav, Wikipedia, Epdlep

 

XAVIER RIUS XIRGU

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.