62.SANTIAGO ONTAÑÓN
Santiago
Ontañón Fernández neix a Santander el 1903, va ser pintor,
escenògraf, il·lustrador, escriptor i home de cinema com director
i intèrpret. Va tenir tres germanes i aviat es va traslladar a Madrid.
Ontañón
a partir de 1920 assisteix a les tertúlies de Madrid: a la tarda a la de
La Granja del Henar i a la nit, a la del Cafè Pombo. En elles es relaciona
amb les figures del moment: Gómez de la Serna, Ortega y Gasset, Pérez
de Ayala, Manuel Azaña, Valle-Inclán, però també amb
altres més pròxims en edat: joves autors teatrals, crítics,
pintors, escultors, arquitectes, periodistes, músics, amics i companys.
Entre ells, Paco Vighi, els germans López Rubio, Federico García
Lorca, Salvador Dalí, Luis Buñuel, Eduardo Ugarte, Pepín
Bello, Rafael Alberti, Guillermo de Torre, Sánchez Mejías, el pintor
portuguès Almada Negreiros, Tono, Carlos Arniches (tant el pare com el
seu jove fill arquitecte), Pancho Cossío, Claudio de la Torre, Luis Calvo,
actors i actrius de passada per Madrid.

A l'esquerra Santiago Ontañón a la seva
joventut, al costat de les seves germanes i un amic
El
22 de març 1920 es va estrenar la primera obra teatral de Federico García
Lorca "El maleficio de la mariposa", en el Teatro Eslava de Madrid amb
Catalina Bárcena com protagonista. La representació només
va estar un dia en la cartellera. Ontañón va explicar del "mayor
pateo teatral del mundo": <<... el estreno fue desastroso. Fue uno
de los estrenos madrileños en que se venían abajo los techos del
pateo. De forma que el maleficio anunciado en el título, se cumplió
al pie de la letra y hasta sus últimas consecuencias... Aquella noche tuvo
lugar una interrupción graciosísima. Los personajes eran sencillos
animalitos: gusanitos, escarabajos, mariposas, sapitos y demás. A uno de
estos bichitos, se le ocurrió decir que iba a comerse una "cucarachita".
Entonces bajó una voz del gallinero, en el tono más elevado, que
dijo como dirigiéndose al autor: ¡Asqueroso!. La carcajada fue atronadora.
Federico la repetía cada vez que la recordaba>>.
Ontañón
es trasllada a París on treballa de dibuixant i il·lustrador de
revistes i realitza la seva primera escenografia, el 1923 pel ballet rus de Borís
Kaniasef que actuava en el Gaieté Lyrique. Al seu retorn de París
rep l'encàrrec de realitzar les escenografies de "Las Golondrinas"
de Usandizaga i de "La Revoltosa" amb llibret de José López
Silva i Carlos Fernández Shaw i música composta pel mestre Ruperto
Chapí, que van ser representades en el Teatro Calderón de Madrid
amb bastant èxit. Va ser el seu debut com escenògraf a Espanya.
Els seus dibuixos il·lustraven les pàgines de "La Esfera",
"Nuevo Mundo" i "La Revista de Occidente".
Un
dels seus amics, Rafael Alberti, explicava sobre Santiago Ontañón:
<<¡Qué veloz manera de envolverle a uno con su simpatía
y su gracia!. Animador irresistible, tanto hablando como cantando con profundidad
y temblor, los cantos populares de su verde y marinera Cantabria>>. Ontañón
era un apassionat per la vida i sempre va tenir una passió nostàlgica
per la seva Santander natal. El seu afecte per la seva ciutat el va acompanyar
al llarg de tota la seva vida, no en va serà la seva "arboleda perduda".
Era famós entre els seus amics per entonar cançons muntanyeses,
apreses en la seva joventut, amb una profunda veu. Sobre la cançó
muntanyesa va donar diverses conferències per Hispanoamèrica i va
escriure un article a la revista "Luna". Santiago Ontañón
va dir a la fi dels seus dies: <<No por haber vivido en París olvidé
nunca mi tierra santanderina, ni lo haría durante mi exilio en América.
En uno y otro lugar, Santander venía a mi memoria en forma de imágenes
concretas y dulces, aunque ya lejanas. Santander seguía siendo para mí
el mar, lo primero que recuerdo que vieron mis ojos. El mar y aquel puerto, como
el que he visto pocos entre los de su tamaño, acaso por aquel color físico
y humano que tenía y por eso se ha dado en llamar ahora background, por
aquel entorno natural hoy en parte estropeado. Aquella belleza de los días
con viento sur, que hacía volar chimeneas y balcones como las amarillentas
hojas del otoño, en que el aire se tornaba transparente y por encima de
Peña Cabarga se divisaban los Montes de Pas, era para mí inigualable.
A mí los cuadros de Patinir siempre me han recordado aquellos fondos de
la Vega de Pas. Y Santander era para mí aquella brava boca del puerto,
por donde llegaban las traineras de los pescadores a la caída de la tarde,
remando a todo trapo, como en una auténtica regata porque el que primero
llegaba al puerto era el que ponía el precio>>.
Santiago
Ontañón va conèixer a Margarida Xirgu una nit en el Teatro
Español de Madrid, al ser presentat per Manuel Fontanals, del que era molt
amic.
Santiago Ontañón deia que Rafael Alberti havia estat enamorat
de la seva germana Avelina. Li havia regalat un exemplar de "Marinero en
tierra" il·lustrat amb diverses pàgines de dibuixos, poemes
i pensaments, i a canvi esperava el seu enamorament. Aquesta relació, com
tantes altres, té el seu origen en els llaços que es van establir,
entre els interns de la Residencia de Estudiantes i els amics que els visitaven.
En la residència, al contrari del que tothom pensa, havia moltíssima
gent. Ontañón va declarar més tard referent a això:
<<Recuerdo que Pepín Bello, el genial Pepín Bello, que tanta
influencia ejercía sobre todos nosotros, y en especial sobre Lorca y Dalí,
inventó un día los carnuzos y su definición correspondiente,
rápidamente aceptada y puesta en circulación inevitablemente en
nuestras conversaciones en aquellos años veinte. Carnuzo era toda forma
o apariencia desagradable, sólida y carnosa, repugnantemente muerta. Pues
ese burro muerto que creo que aparece sobre un piano en "Un perro andaluz"
tampoco es una idea daliniana, sino que es en realidad una aportación indirecta
de Pepín Bello. Cualquiera del grupo que hoy sobreviva sabe perfectamente
que esta secuencia de "Un perro andaluz" no es más que un carnuzo
de Pepín Bello escenificado; pero idea original de Dalí, en absoluto>>.
Santiago Ontañón va ser un més de la Generació del
27.

Pepín Bello amb els seus companys de la Residencia de Estudiantes
Santiago
Ontañón explica també d'aquella època, la rebentada
de les representacions de Jacinto Benavente, per part dels residents: <<El
genial Pepín Bello era, insisto, tan surrealista como el que más.
Un día inventó el 'vómito', para ir a escuchar las obras
de Benavente. Se metía en el bolsillo un frasco con agua y salvado, adquiría
una butaca y cuando, a mitad de la obra, algún personaje soltaba uno de
aquellos pensamientos benaventinos de ida y vuelta, que hacían exclamar
a la burguesía: "¡Qué talento!", entonces Pepín
Bello tomaba el agua y el salvado y le entraban, acto seguido, unas arcadas escandalosísimas
con las que alborotaba a todo el teatro. Entonces la gente que estaba a su lado
le preguntaba, tratando de ayudar: "¿Qué le pasa?... ¿Se
ha puesto usted enfermo?..." Y Pepín lanzaba una vomitona espantosa
sobre cualquiera y, entre arcada y arcada, decía: "No sé, no
me siento bien. ¡Yo creo que han sido los pensamientos de don Jacinto!".
Y es que a Benavente se la tenía jurada el grupo, como "putrefacto"
preclaro>>.
El 25 de juliol de 1928 Lorca xerrava amb el seu amic Santiago
Ontañón a la Residencia de Estudiantes, quan va entrar un altre
amic. Aquest va llençar un exemplar del "ABC" sobre la taula.
Lorca el va recollir i va exclamar al cap de una estona: <<La prensa que
maravilla. ¡Leed esta noticia!. Es un drama difícil de inventar>>.
Així va començar a germinar en la ment de l'autor, l'obra que trigaria
cinc anys a florir sobre l'escenari. Els titulars deien: "Misteriós
crim en un cortijo de Nijar/ Moments abans de verificar-se les noces s'escapoleix
amb un cosí per a burlar al nuvi/ Els surt a la trobada un emmascarat i
mata a tirs al raptor". Lorca seguiria amb molt d'interès els reportatges
de tota la setmana, resumits en grans titulars. Però no han quedat notes,
apunts ni esbossos de l'obra. Lorca, com tot gran artista, sempre elevava la realitat
a esferes poètiques i mítiques, no perceptibles en aquesta realitat
a primera vista. El seu germà Francisco deia: <<Federico no trabajaba
sobre un esquema planeado de manera precisa. Solía contar la posible obra
a mí o a los amigos. El proyecto se le olvidaba luego, al menos aparentemente,
para reaparecer tiempo después en otra forma. Este proceso de maduración
era espontaneo>>.

Santiago Ontañón amb Federico García Lorca
Huerta de San Vicente
El
1929 Santiago Ontañón il·lustra l'obra del xilè Vicente
García-Huidobro Fernández "Mío Cid Campeador".
El 1930 va debutar en el cinema com intèrpret en "El embrujo de Sevilla"
de la mà de Benito Perojo.
El pitjor de la violència
-ja sigui terrorista o familiar- és la submissió de qui la sofreix:
una submissió que no només és externa, sinó que es
torna interior. Marcelino Domingo, Ministre d'Instrucció Pública
durant la II República, va entendre aviat que l'única manera de
vèncer aquesta gran por íntima, era l'educació de gents lliures,
i així van sorgir les "Misiones Pedagógicas". Una educació
que després, des de l'àmbit intel·lectual i amb l'ajut de
Fernando de los Rios, va poder així nodrir-se des del teatre del Segle
d'Or per mitjà de La Barraca, on el poeta Federico García Lorca
i l'escenògraf Santiago Ontañón, entre molts altres universitaris
entusiastes, van anar duent als pobles espanyols la millor dramatúrgia.
El 8 de Març de 1933 la companyia de Josefina Díaz
de Artigas, estrena en el Teatro Beatriz de Madrid, el drama de Federico García
Lorca "Bodas de sangre". L'escenografia serà responsabilitat
de Santiago Ontañón. De l'encàrrec escenogràfic que
li va fer Federico, explica Ontañón que li va crear un problema
de consciència: <<...porque el decorador de la compañía
de Josefina Díaz de Artigas era Manolo Fontanals, el mejor que había
y, además, amigo mío. En tal situación, no quise, por imposición
de amistad del autor, quitarle a Fontanals un estreno de esa categoría.
Yo dije que no podía hacerlo sino junto con Fontanals, lo que éste
aceptó, pero dicho sea en honor de la verdad, Manolo tenía mucho
trabajo que hacer en Barcelona, preparando un espectáculo para los carnavales,
y la verdad es que el decorado me lo tragué yo todo en el taller de Fontanals,
pues éste hizo tan sólo el boceto de un acto. De todas formas, yo
estaba más en la línea moderna que le gustaba a Federico, mientras
que Fontanals era un estupendo escenógrafo, pero clásico>>.
García Lorca li va explicar com volia que fos el vestit de la núvia,
juntament amb la resta del vestuari i Ontañón recorda: <<Hice
uno como me había pedido y otro a mi manera y se los llevé al teatro.
Ugarte iba dando el visto bueno a los diseños: "exacto, exacto...
muy bueno... ¡una mierda, esto es una mierda!". Y Federico, que estaba
delante, dijo: <<¡El que yo he dicho!>>. Y Ugarte: "Pues
es una mierda; déjalo a él, que de eso sabe más que tú".
Trataba así a Federico. Y, al fin, se hizo lo que dijo Ugarte... Luego
Federico se lo llevó a "La Barraca", como supervisor y segundo
de abordo>>.
En aquests anys Santiago Ontañón
va realitzar un esbós a gouache pel decorat del "El sombrero de tres
picos" de Manuel de Falla, estrenada ja el 1919. Santiago Ontañón
juntament amb Miguel Prieto, són considerats els millors escenògrafs
de la Segona República.
El 1933 es publica a Madrid
"La tierra de Alvargonzález", homenatge del teatre universitari
La Barraca, al gran poeta Antonio Machado. Va ser imprès per Manuel Altolaguirre
i il·lustrat en la coberta amb un dibuix de Santiago Ontañón.
Aquest quadern era repartit pel teatre La Barraca després de les representacions
de l'obra i d'ell es van imprimir exemplars sobre paper de diferent color.

Exemplar de "La tierra de Alvargonzález"
El
1934 Santiago Ontañón va realitzar els decorats de l'obra de Jardiel
Poncela "Usted tiene ojos de mujer fatal". Aquest mateix any intérpreta
en el cinema la pel·lícula "La traviesa molinera" de Harry
d'Abbadie d'Arrast.
El 1935 va debutar en el cinema com director,
en la pel·lícula "Los claveles". L'argument era una sarsuela
homònima de Luis Fernández de Sevilla (Luis Fernández García)
en col·laboració amb Anselmo Cuadrado Carreño i música
de José Serrano. El guió va ser d'Eusebio Fernández Ardavín
i els decorats de Fernando Mignoni, un altre magnífic escenògraf.
Els intèrprets van ser: María Arias, Ramón Cebrián,
Manuel Corbacho, Anselmo Fernández, Mario Gabarrón, María
García, Amadeo Llauradó, Alberto López, Mary Amparo Bosch,
Porfiria Sanchiz i María Zaldívar. L'estrena es va realitzar en
el cinema Tívoli de Barcelona el 20 de gener de 1936.
Santiago
Ontañón va conèixer per aquelles dates a l'autor teatral
mallorquí Jacinto Grau, al que tot el món qualificava de malastruc.
En els cercles literaris de Madrid, i després en els de Buenos Aires, s'eludia
esmentar el seu nom, designant-li com "el dramaturg, vostè sap".
Seria excessiu atribuir al caràcter de l'autor el que les seves obres teatrals
-que per descomptat tenen la dignitat d'un tema noble i d'un no menys noble propòsit
artístic- estiguessin pràcticament bandejades dels escenaris espanyols.
Aquest dissort està suficientment explicat per l'ínfim gust que
prevalia en aquells dies en el món de la faràndula i entre el públic
que la sostenia, condició aquesta que, sent, com Jacinto Grau ho era, criatura
de la més innocent bondat, feia d'ell, no obstant això, una figura
esbufega, el llauna a qui tothom desitjava treure-se'l de damunt. Ontañón
deia d'ell: <<Era una autor teatral cuyo nombre no puede decirse. Nosotros
le llamábamos "El Innombrable". Había más "'gafes"
señalados y reconocidos como tales, pero "El Innombrable", que
vivió y murió en Argentina después de la guerra, descuella
sobre todos los que he tenido que padecer>>.
El 1936
esclata la Guerra Civil i a Santiago Ontañón el sorprèn preparant
una versió cinematogràfica de "La feria de los discretos"
de Pío Baroja. Molt aviat Ontañón va col·laborar amb
la causa republicana. Rafael Alberti explicava sobre Ontañón: <<Nuestra
imparable amistad se ensanchó sobre todo durante la Guerra Civil, en la
Alianza de Intelectuales Antifascistas, cuando Santiago era nada menos que un
soldado de la caballería republicana, siendo reclamado por María
Teresa León como escenógrafo para las Guerrillas del Teatro del
Ejército del Centro, que ella dirigía, a la vez que para el Teatro
de Arte y Propaganda, en el Teatro de la Zarzuela de Madrid. En aquellos años
terribles y maravillosos, Santiago Ontañón hizo todo lo que María
Teresa le pedía, pues Santiago estaba capacitado para ello: actor, cantante,
escenógrafo, buenísimo escritor de lo que llamábamos "teatro
de urgencia". Un prodigio. Nada mejor que Santiago para salvar situaciones
difíciles... "¡Ontañón!", le gritaba María
Teresa con cierta voz de mando, y Santiago ya sabía que tenía que
obedecer, salvando cualquier situación, por muy dificil que ésta
fuese. Él creó los magníficos decorados para la obra soviética
"La tragedia optimista"; para "Los títeres de cachiporra",
de Federico García Lorca; para la zarzuela "Château Margot",
y sobre todo, su más grande creación en aquel momento, para mi adaptación
de la "Numancia", de Cervantes, que se representó durante la
defensa de Madrid, y luego en Montevideo, dirigida e interpretada por Margarita
Xirgu.>>.
Maria Teresa León directora de las Guerrillas
del Teatro, explicava sobre Santiago Ontañón: << Si a algo
estoy encadenada es al grupo que se llamó Guerrillas del Teatro del Ejército
del Centro... La guerra nos había obligado a cerrar el gran Teatro de la
Zarzuela y también la guerra había convertido a los actores en soldados.
Este llamamiento a las armas nos hizo tomar una resolución y la tomamos.
¿Por qué no ir hasta la línea de fuego con nuestro teatro?
Así lo hicimos. Santiago Ontañón, Jesús García
Leoz, Edmundo Barbero y yo, nos encontramos dentro de una aventura nueva. Participaríamos
en la epopeya del pueblo español desde nuestro ángulo de combatientes>>.
El 10 de setembre de 1937 es va estrenar en el Teatro de la
Zarzuela "Títeres de cachiporra. Tragicomedia de don Cristóbal
y la señá Rosita" de Federico García Lorca pel grup
de teatre de la Universitat Carlos III de Madrid. En aquesta obra, els ninots
de García Lorca representen alguns dels instints i passions elementals
de l'individu i de la societat. L'autor no va poder estrenar-la en vida, i va
haver de ser el grup Arte y Propaganda qui ho fes en plena Guerra Civil, amb la
direcció de María Teresa León, decorats de Santiago Ontañón,
escenografia de Gustavo Calleja i amb José Franco en el paper de don Cristóbal.
Durant la guerra Rafael Ontañón no va perdre
el seu bon humor i és conegut que deia als seus companys que les llentilles
que menjaven tenien cucs que els miraven.
El Teatro de Arte
y Propaganda, a més de Lorca i Vishnievski, va voler abordar altre dels
més greus problemes que el teatre republicà tenia plantejat: la
creació d'un repertori teatral espanyol, estètica i ideològicament
revolucionari. Així el 12 de novembre de 1938 i com complement a "La
tragedia optimista", es va estrenar amb gran èxit en el Teatro de
Arte y Propaganda de Madrid, "El bulo" de Santiago Ontañón,
mentre que en el matí del 12 de desembre es va realitzar el pre-estrena
de "Sombras de héroes", de Germán Bleiberg que va rebre
compartit amb Miguel Hernández, el Premi Nacional de Literatura, per aquest
poema dramàtic perdut.
El desembre de 1938 es va estrenar
pel Teatro de Arte y Propaganda de l'Estat, en el madrileny Teatro de la Zarzuela,
l'adaptació de Rafael Alberti de l'obra de Miguel de Cervantes "Numancia",
amb escenografia (maqueta i decorats) i figurins de vestuari de Santiago Ontañón.
María Teresa León va ser la directora i Santiago Ontañón
va assolir crear l'efecte de pluja, amb llum i so. Alberti va optar per adaptar
l'obra a les circumstàncies i va fer vestir als romans de feixistes mussolinians.
María Teresa plorava entre bastidors mentre contemplava com pujava el poble
cap a la foguera d'una mort comuna. Existia una perfecta simbiosi entre la directora
i l'escenògraf d'aquesta peça teatral. A través dels esbossos
conservats, es pot parlar d'una moderna escenografia de clares ressonàncies
surrealistes.
A l'octubre de 1939 un grup de republicans, entre
els quals es trobava Santiago Ontañón, van demanar asil polític
a l'Ambaixada de Xile a Madrid. Només un no va poder entrar, el poeta Miguel
Hernández, en qui va prevaler, per sobre dels seus interessos, la vida
del seu nou fill a qui va anar a conèixer a Orijuela, al mateix temps que
havia d'haver entrat com refugiat al costat dels seus companys. Poc després,
seria detingut acusat de rebel·lió i de suport a la República,
i condemnat a mort per tals delictes, el que va motivar les reaccions immediates
d'Antonio de Lezama i Santiago Ontañón, entre altres asilats, ja
que des del seu tancament van iniciar una campanya per a salvar la seva vida,
enviant multitud de cartes a personalitats de la cultura, així com de la
política del moment. Ontañón explicava: <<Allí
encerrados, sin apenas poder tomar más que un poco el sol, el tiempo se
hacía interminable. Ni la lectura, ni las partidas de ajedrez, juego en
el que Pablo de la Fuente era un consumado maestro, eran suficientes, y un día
decidimos hacer un periódico para no embrutecernos. Por aquellos días
había atravesado el cielo de Madrid un aerolito al que comenzaron a llamar
cometa, y bautizamos nuestro diario: "El Cometa". Lo hacíamos
por las noches, antes de acostarnos, realizando el cierre de la redacción
a las dos de la madrugada y para redactarlo nos servíamos de las noticias
que nos facilitaban los empleados de la Embajada, comentábamos las de los
periódicos y escuchábamos la radio. Todas las mañanas cuando
Vergara (se trata de Germán Vergara Donoso, Encargado de Negocios de la
embajada chilena) llegaba, nos lo pedía. Una de ellas se enteró
por "El Cometa" del inicio de la guerra europea. Hacíamos un
único ejemplar que constaba de varios pliegos de papel de barba, pulcramente
mecanografiado por Pablo de la Fuente. Yo hacía la cabecera y el chiste
de cada día. Era el Mingote de "El Cometa". Era de un fuerte
contenido político antifascista y junto con "Luna", revista que
luego comenzaríamos a hacer también, semanalmente, fueron las dos
primeras publicaciones antifranquistas que vieron la luz en Madrid recién
terminada la guerra>>. Vuit membres del grup d'exiliats republicans a l'Ambaixada
xilena van formar el col·lectiu autodenominat "República de
las Letras", encara que eren més coneguts en l'interior de l'Ambaixada
com el grup "Noctambulandia", ja que es reunien totes les nits per a
elaborar el diari "El Cometa" i la revista "Luna".
Els
components de la "República de les Letras" eren Pablo de la Fuente,
nascut a Segòvia el 1906, que ocupava les funcions de coordinador i director
de les publicacions; Santiago Ontañón, responsable del disseny i
il·lustracions, encara que també solia col·laborar en diversos
articles; Antonio Aparicio, nascut a Sevilla el 1916, s'encarregava de la secció
de poesia; Edmundo Barbero realitzava les crítiques de teatre, mentre que
José Campos, Antonio de Lezama, i els germans Romeo, Aurelio i Julio, es
responsabilitzaven de les narracions i de les crítiques literàries
La publicació de "El Cometa", iniciada cap
a octubre de 1939, es va perllongar fins a juny de 1940, havent de ser destruït
en la seva totalitat davant l'amenaça d'un assalt a l'Ambaixada xilena.
Santiago Ontañón descriu aquesta lamentable desaparició del
primer diari antifranquista editat a Espanya: <<Los hermanos Romeo, que
habían aprendido encuadernación en el Instituto Escuela, hicieron
dos hermosos tomos con aquellos casi trescientos números que una mañana,
ante la nueva amenaza de asalto que se cernía sobre la Embajada y una vez
que Chile había roto relaciones diplomáticas con Franco, se nos
pidió que destruyésemos. Cuando los hermanos Romeo tuvieron que
hacerlo, lloraban de emoción>>. El col·lectiu "República
de las Letras" o "Noctambulandia" inicia, la nit del 26 al 27 de
novembre de 1939, la publicació de la revista "Luna". Preguntats
del perquè no elaboraven els texts durant el dia, van contestar: <<No,
no podíamos, porque los días no nos pertenecían a nosotros
solos, porque el día era nuestro enemigo. Era bajo la luz del sol cuando
se reunían los tribunales para condenar implacables y vengativos, era al
apuntar el día cuando las sentencias se ejecutaban, y bajo este anuncio
del día no podíamos sentirnos libertados de todo el peso que nos
oprimía. Solo cuando llegaba la noche, cuando el sueño impedía
a los jueces seguir firmando sentencias de muerte, cuando acudía en ayuda
de los encarcelados para hacerles olvidar su triste condición y su aún
más triste destino, comenzaba nuestra vida. Desde aquella terracita se
lanzaron innumerables mensajes protegidos por la oscuridad de la noche
Y,
al primer claror del día, huíamos hacia nuestros cobijos con la
última miel de la conversación amable en los labios y la esperanza
en el corazón>>. La revista setmanal "Luna" es va publicar
fins a la nit del 16 al 17 de juny de 1940, amb un total de 30 nombres. Les il·lustracions
estaven realitzades per Santiago Ontañón. Només es conserva
un original d'aquesta revista, que es troba dipositat a la caixa forta de la Biblioteca
Central de la Universitat de Xile. De la singularitat d'aquesta publicació
cap destacar: un alt valor del seu contingut (no es tracta, per tant, d'una revista
política o de lluita, sinó eminentment literària en la qual
es recullen assaigs, narrativa, crítiques teatrals, poesia, ...), unes
circumstàncies polítiques (es tracta d'una redacció formada
per exiliats en la seva pròpia pàtria, amb la incertesa sobre l'incert
futur del grup, amenaçat amb la possible invasió de la policia franquista),
una publicació inèdita (els diferents avatars de la postguerra espanyola
van suposar que es perdés el rastre d'aquesta revista, situant els exemplars
a la Biblioteca Nacional de Santiago de Xile quan, en realitat, es trobaven a
la Biblioteca Central de la Universitat de Xile) i una pionera de la premsa cultural
de l'exili espanyol (la revista és la primera publicació cultural
en la clandestinitat).
Els motius del dibuix de la portada
de "Luna", realitzats per Santiago Ontañón, solen ser
variats, encara que en els primers nombres sol reproduir-se la figura d'una dona
nua que representa a Anfistora, personatge fictici creat per Federico García
Lorca per a referir-se a una vella minyona de la seva casa familiar. El nombre
3 s'obre amb l'editorial "Nova sortida del Quixot" en el qual s'ironitza
sobre el trasllat de les restes de José Antonio al monestir del Escorial,
en el nombre 10 s'informa sobre la condemna a mort del poeta Miguel Hernández,
"amic i company nostre", el nombre 18 que està dedicat a recordar
el primer aniversari de la derrota republicana, s'inicia amb un breu editorial
que finalitza així: "La República ha mort! Visca la República!",
en el nombre 19 es recull la notícia d'un accident mortal de José
Giral, Ministre republicà, en el seu exili mexicà i en el nombre
24 s'informa del viatge de Rafael Alberti i María Teresa a Xile . Les notícies
sobre l'activitat teatral és altra de les constants en aquesta publicació,
corresponen la responsabilitat d'aquesta secció especialitzada a Edmundo
Barbero , actor i escriptor teatral que, durant la guerra es va responsabilitzar
de les "Guerrillas del Teatro" creades per María Teresa León
com teatre d'urgència. La crítica literària estava signada
per distints "noctàmbuls", especialment: José Campos,
Pablo de la Fuente, Antonio de Lezama, Santiago Ontañón, ... Es
reprodueixen a la revista creacions narratives dels propis redactors com "El
ángel exterminador" d'Antonio de Lezama o "La montaña
rusa del amor" de Santiago Ontañón.
Al desembre
de 1939, el grup de refugiats és traslladat des del carrer Prado, on es
trobava l'Ambaixada xilena fins a la nova seu d'aquesta ambaixada en el Paseo
de la Castellana, cantonada amb el carrer Miguel Ángel. Després
de múltiples gestions diplomàtiques entre Xile i Espanya i, finalment,amb
la valuosa mediació del Govern brasiler, s'aconsegueix que el Govern espanyol
concedeixi el salvoconducte perquè els refugiats a l'ambaixada xilena puguin
sortir a l'estranger. Entre setembre i octubre de 1940 surten els tretze asilats
que quedaven a l'ambaixada, ja que anteriorment havien estat evacuats quatre d'ells
a l'octubre de 1939. D'aquesta forma, finalitza aquesta etapa d'exili interior
per a iniciar un nou exili exterior que duria, a la major part d'aquest grup,
fins a Xile.
El 1940 una vegada ja a Santiago de Xile, Alberto
Closas va conèixer en una "fuente de soda", com així anomenaven
els xilens als bars, a Santiago Ontañón, el "gordo Ontañón",
el qual el va dur al teatre on treballava Margarida Xirgu per conèixer-la.
Després d'aquest contacte Closas va entrar en la seva companyia.
A
l'abril de 1941 Margarida Xirgu es casa amb Miguel Ortín a Santiago de
Xile i s'instal·len en el barri acomodat de la capital anomenat Los Condes,
en un xalet en el carrer Renato Sánchez que van nomenar "El Sauce",
arbre que la Xirgu va plantar i que als pocs mesos se li menjava la casa que va
decorar l'escenògraf Santiago Ontañón. Aviat la casa es va
convertir en una tertúlia d'intel·lectuals, xilens i espanyols.
Ontañón solia trobar-se a casa de Margarida amb Isabel Pradas, tan
volguda per Margarita, padrina del seu fill, al costat de la qual s'havia format,
i amb la seva germana Teresa i el seu marit, actors tots de la ex companyia Xirgu.
Un dia Margarita li va dir: <<Mira, Ontañón, una de las cosas
que he de agradecer es la presencia tuya aquí, porque yo no he necesitado
nunca directores, pero siempre me ha hecho falta una persona de mi confianza y
afín para dialogar, para cambiar impresiones, para que me diga algo si
encuentra que no está bien, tú eres ya como mis amigos, como era
Federico, como era Rivas Cherif, como era Gual en Barcelona, entonces vamos a
ver>>
Ontañón va ser un dels que van forçar
a la Xirgu a tornar al teatre, fundant l'Escuela de Arte Dramático, que
després de la seva creació en 1941, va quedar vinculada al Departamento
de Extensión Cultural del Ministerio de Educación. L'escola es va
iniciar amb caràcter particular amb un grup de bandejats espanyols: l'actor
Edmundo Barbero, el periodista Antonio de Lezama, l'escenògraf Santiago
Ontañón,... en una de les dependències del Teatro Municipal
de Santiago. El 1941 es van representar diferents obres, entre les quals cap destacar
"Bodas de sangre" de Lorca amb decorats de Ontañón.

Cartell
de Margarida Xirgu fet per Santiago Ontañón.
Foto
fondo privat Antonina Rodrigo
Quan
se li preguntava a Ontañón el motiu d'haver estat sempre fidel al
món teatral, aquest responia que havia sempre tres raons per a continuar:
<<Primera, porque casi siempre me pide un amigo que lo haga, segunda, porque
en el teatro se está en candelero, se habla de uno, y tercera y fundamental,
porque amo la profesión>>. A Xile Ontañón coneix a
Nana Bell i amb ella contreu matrimoni. Amor i fidelitat caracteritzaran altra
de les seves passions, el seu amor per Nana Bell que dura tota la seva existència,
encara que la definició d'Ontañón expressada per Fernando
Fernán Gómez fora: <<Un hombre leal, inteligente, libre, generoso,
ingenioso, entrañable, apasionado, rebosante de amor y amores, un amor
y unos amores a los que él, fiel a su modestia, llama amistad>>.
Ontañón deixa Xile i s'instal·la a l'Uruguai,
sota la protecció de Margarida Xirgu.
El 1943 Santiago
Ontañón és l'encarregat de realitzar els decorats de "Numancia"
l'obra de Miguel de Cervantes adaptada per Rafael Alberti. Els valors primordials
de "El cerco de Numancia", títol original, o "Numancia",
segons l'adaptació d'Alberti, que conferien perenne actualitat, eren el
seu profund sentit ideològic: el poble sencer defensant la seva independència
fins a la mort, i la gran humanitat de les seves figures, algunes d'elles al·legòriques:
Espanya, encarnada per la Xirgu; el Riu Duero, la Guerra, la Malaltia, la Fam,
la Fama... La posada en escena va tenir lloc el 6 d'agost de 1943 en el SODRE
de Montevideo. A l'espectacularitat de la tragèdia, obra de masses, en
l'escenari en el que es movien 37 personatges i comparses, van contribuir els
elements musicals i coreogràfics, cor i cos de ball del SODRE. La sortida
de Margarida Xirgu a a escena, després de la seva llarga absència,
va ser acollida amb un interminable aplaudiment per un públic emocionat
posat en peus. Apareixia Margarida amb àmplies vestidures i el suntuós
tocat de Dama d'Elx. Els reiterats aplaudiments van obligar a Alberti a dir unes
paraules des del prosceni.
Figurins
fets per Santiago Ontañón de "Numancia" de Miguel de Cervantes
adaptada per Rafael Alberti.
Arxiu Jordi
Rius Xirgu

Per
veurel's en gran clica aquí
Per
a finalitzar la temporada de 1943 a l'Estudi Auditori (SODRE) de Montevideo li
van demanar a la Xirgu que muntés "Mariana Pineda" en homenatge
a Federico García Lorca. A Margarida li va encantar la idea, però
els decorats de l'obra, de Salvador Dalí, s'havien cremat a Xile, a l'incendiar-se
el teatre:
-¿Tú podrías hacer el decorado de "Mariana
Pineda" para el martes?- li va proposar la Xirgu a Ontañón.
-Mire
usted, Margarita, en este momento acabo de comer, me voy al estudio, tengo allí
el techo del Teatro Solís, enorme, pero prendo papel y a pintar.
Ontañón
relata: <<Efectivamente, me pasé el sábado, el domingo trabajando,
y parte del lunes y lo empecé a montar el martes. Como era para un solo
día pinté inclusive los regruesos de las puertas, las cortinas románticas,
vamos, todos los elementos. Y recuerdo que cuando después me tocó
hacer el mismo decorado, pero corpóreo, resultaba más corpóreo
el pintado. A mí me parecía más bonito el pintado. Uno de
los decorados más bonitos que he hecho en mi vida ha sido el del tercer
acto de "Mariana Pineda". El del jardín aquel del convento. Claro
que lo hice para un escenario que era un prodigio de elementos para hacer el decorado.
Era un decorado muy sencillo que tenía siete metros. Por un lado era una
especie de alquería, que se suponía estaba en el Albaicín,
debajo y al fondo un campanil andaluz y luego un muro blanco con unas ventanas
y un ciprés negro, pegado al muro, con la sombra pintada. Como estaba todo
pintado, en una perspectiva muy pronunciada, los actores no podían pasar
de los dos primeros metros, y daba una gran sensación, porque se levantaba
el telón y teníamos un panorama inmenso, pintado con luz. Era blanco,
pero una noche oscura, profunda, llena de estrellitas. Era sensacional, hubo un
aplauso al levantarse el telón. Fue uno de mis grandes éxitos. Pero
lo importante es que yo me decía: ¿como es posible que esta mujer,
que está huida del teatro, vaya a hacer "Mariana Pineda"?. Pues
bien, hizo una Mariana sensacional. Cómo sería que allí,
cuando una obra de teatro tenía éxito, estaba en cartelera cuatro
o cinco días, y la Xirgu con su Mariana, estuvo quince. Entonces ella se
dió cuenta de que tenía cuerda para rato. Yo le decía: "Usted
tiene quince o veinte años más de teatro, que es lo suyo".
El caso es que de aquí salió la proposición de una gira por
todo Uruguay. Porque es que allí tenían adoración por ella.
El Gobierno le puso un autocar grandioso e íbamos haciendo dos comedias.
Una era "El matrimonio" de Gógol, que la interpretaba Amelia
de la Torre y Edmundo Barbero, y la otra "Mariana Pineda", para que
ella trabajase un día sí y otro no. Fue una gira triunfal. Recuerdo
que cuando alguien me decía:
-Margarita se muere.
Yo le respondía:
-Mira,
Margarita hace lo que le da la gana. Yo he visto un teatro abarrotado, llorando
hombres y mujeres a lágrima viva, sintiéndose los sollozos. Yo me
acuerdo de un detalle muy de ella. Era un teatro en el que se entraba por la sala
al escenario, porque era más cine que teatro, y entonces me acuerdo que
entré y cuento: cinco espectadores, uno de ellos gaucho, que estaba en
el mismo hotel que nosotros, y le hacía mucha gracia que yo hiciera un
papel en "El matrimonio" de Gógol. Entro yo en el camerino de
la Xirgu y estaba ella arreglándose, y le digo lo que pasa. Y ella me contesta:
-Los
que han venido a verme van a ver una "Mariana Pineda" como si fuera
en el Teatro Español de Madrid.
Entonces ocurrió una sorpresa.
Durante este rato que estuvimos hablando, el teatro se llenó. Entro como
un aluvión de gente, entonces ella, que esperaba al levantar el telón
ver un teatro con unas cuantas personas, lo vió abarrotado e hizo una Mariana
de antología. Los momentos finales de la obra eran delirantes. Aquello
no era ni un latiguillo, ni un final de oración, sólo sé
que el teatro se venía abajo. ¡Qué misterio el de aquella
mujer! Porque ella sabía arrancar una ovación cuando quería.
Recuerdo en Lima, con el Presidente de la República, que era poeta, don
José Gálvez. Era un viejo adorable, todo vestido de blanco. Solía
ir por el camerino a charlar con nosotros. Un día que ensayábamos,
Margarita se dió cuenta del arrobo con que la escuchaba el poeta, y dijo
aquello del "Cuchillito", que válgame Dios cómo dijo aquello.
El pobre decía: "¡Pero qué monstruo es esta mujer!",
era algo inimaginable>>.
El 8 de juny de 1944 s'estrena
en el Teatro Avenida de Buenos Aires "El adefesio", interpretant Margarida
el personatge de Doña Gorgo. Els decorats van ser realitzats per Santiago
Ontañón, al dictat de Rafael Alberti, vivia a la seva casa i dibuixava
amb ell. Santiago Ontañón va descriure així l'escenografia
de "El adefesio": <<Primer acto: una sala con un pasillo al fondo
con un espejo de cuerpo entero, para el diálogo del espejo. Segundo acto:
una terraza en la que se veía una lejanía andaluza, con un castillo
al fondo y debajo, como a vista de pájaro, un pueblo andaluz a pleno sol,
blanco, con las sombras azuladas y nada más. La gente con aquello sabía
que era Andalucía. Y al final era una villa, un chalet que podía
estar en cualquier sitio de Andalucía, era un jardín con unos plátanos
de copa baja, umbría y una casa y una torre redonda que medía seis
o siete metros de alta; por una ventana se veía subir a la chica que se
va a suicidar, y, al caer, se la veía por la ventana. Era muy bonito>>.
El
3 de novembre de 1944 es va estrenar en el Teatro Avenida de Buenos Aires "La
dama del alba", qualificada com l'obra escènica més completa,
excelsa, paradigmàtica d'Alejandro Casona. Margarita Xirgu va encarnar
la figura simbòlica de la dama de l'alba, la Pelegrina, i Santiago Ontañón
va estar a càrrec de l'escenografia.
També el
1944 es publica a Buenos Aires el llibre de Pedro Antonio de Alarcón "El
sombrero de tres picos y cuatro cuentos amatorios: El clavo, La última
calaverada, La belleza ideal y El abrazo de Vergara". El pròleg en
vers era de Rafael Alberti i l'il·lustrador va ser Santiago Ontañón
amb 7 làmines de dibuix.




"El
sombrero de tres picos"
Quan
se li entrega l'obra de Federico García Lorca "La casa de Bernarda
Alba", la Xirgu de seguida, escriu a Isabel Prada i crida a Santiago Ontañón:
<<Ven corriendo, porqué me acaban de traer "La casa de Bernarda
alba">>. Estria a les quinze actrius del repartiment, doncs l'únic
home del muntatge es Santiago Ontañón que fa els decorats, organitza
els assaigs i vetlla per tots els detalls: el caràcter dels personatges,
tot imbuint-los la màxima humanitat, i la plasticitat global de l'espectacle.
Estrenada el 8 de març de 1945, l'èxit és clamorós.
Després del darrer ¡Silencio! de Bernarda, el públic que omple
a vessar el Teatre Avenida de Buenos Aires, esclata en aplaudiments dedicats al
poeta i a l'actriu. La Xirgu s'acosta al prosceni i, amb la veu trencada per les
llàgrimes, exclama: <<Ell volia que aquesta obra s'estrenés
aquí i s'hi ha estrenat, però ell volia ser-hi present i la fatalitat
ho ha impedit. Una fatalitat que fa plorar a molts éssers. Maleïda
sigui la guerra!>> Una allau de flors envaeix l'escenari. És la gratitud
del públic argentí cap a una artista que esdevé ja un símbol.
El germà del poeta, resident a Nova York, li envia un telegrama per a felicitar-la.
"La casa de Bernarda Alba" és, per Margarida Xirgu i per a la
crítica, la més reeixida del poeta. En record d'aquella nit és
va posar una placa en el Teatro Avenida de Buenos Aires.
Santiago Ontañón
descriu així els seus decorats: <<El primero era una sala blanca,
con cortinas con madroños rojos, como marcaban las acotaciones.

Primer
acte de "La casa de Bernarda Alba" de García Lorca.
Arxiu Xavier Rius Xirgu
El
segundo acto era esa escena en que están todas las viejas con abanicos.
Decorado muy difícil de solucionar, porque era una especie de corredor,
donde daban las cinco puertas de los cinco cuartos y una ventana que daba a un
patio que, a su vez, estaba cerrado por muros, Era una casa que no tenía
ningún contacto con el exterior. Y era muy difícil de meter cuatro
puertas que estuvieran juntas y no fuesen chiqueros. Era muy bonito porque había
un momento que salían las cuatro chicas y se quedaban cada una al lado
de la puerta. Fue cuestión de trabajar mucho la perspectiva. Lo hice de
manera que el decorado parecía el doble de largo, y las puertas estaban
pintadas en perspectiva, o sea cabía que hubiera cinco cuartos pequeños,
pero las puertas estaban a cincuenta centímetros. Así que los cuartos
si hubieran sido como aparentaban en planta, hubiesen sido cinco corredores. El
tercer acto era un gran corral, pintado muy de luna, también muy cerrado,
como toda la casa, sin entrada por el exterior. Había en un rincón
debajo de la parra, una mesa, grandes muros con pocas ventanas, un poco dentro
de aquella Andalucía imaginada>>

Tercer acte de "La casa de Bernarda Alba"
de García lorca.
Arxiu
Xavier Rius Xirgu
Els decorats
de Santiago Ontañón eren molt clars i amb llum molt blanca, menys
l'últim, semblaven desentonar amb la fosca vida d'aquella casa i d'aquelles
ànimes, però així ho indicaven els acotaments, buscant el
poeta major contrast.
Margarita Xirgu va tornar al Perú el 1946. En
ocasió d'aquesta segona gira, es van quedar a Lima alguns integrants del
seu elenc, com: Edmundo Barbero, Santiago Ontañón i Pilar Muñoz,
actriu que va protagonitzar l'obra que va obrir el 1946 la primera temporada de
la Compañía Nacional de Comedia, amb l'obra "Anna Christie"
d'E.O´Neill. Edmundo Barbero va ser el primer director de l'Escuela Nacional
de Arte Escénico (ENAE) fins el juliol de 1949 que el reemplaça
Guillermo Ugarte Chamorro qui, durant la dècada dels cinquanta va desenvolupar
una fecunda labor. Durant la direcció de Barbero, Santiago Ontañón
va formar escenògrafs, destacant Alberto Terry, abans de la seva vinculació
amb la Televisió. Edmundo Barbero va ser també el 1946 el director
de la primera temporada de La Compañía Nacional de Comedia (CNC),
en el Teatro Segura, i va dur a escena "Olaya o El Barquero y el Virrey",
de Manuel Nicolás Corpancho, amb escenografia i vestuari dissenyats per
Ontañón. Santiago va ser un dels més assidus a la penya Pancho
Fierro a Lima, quan aquesta estava encara en la plaçeta de San Agustín,
perquè després els Arguedas es van mudar al carrer Chota. També
hi estava l'escriptor espanyol Corpus Barga, que ja era un home gran i que havia
conegut a Rubén Darío i a Unamuno. A l'entrada de la penya, ben
penjadet, havia un cartell que deia: ""Se prohibe la entrada a perros
y a yanquis". El 1948 el periodista del diari "La República",
Luis Jaime Cisneros, relatava: <<Conocí a Arguedas en la peña
Pancho Fierro, una húmeda noche de julio, en 1948. Me llevó a la
peña Sebastián Salazar Bondy. Estaban ahí esa noche Blanca
Varela y Gody Szyszlo, Cota Carvallo, Paco Moncloa y Santiago Ontañón.
Y, por cierto, las hermanas Bustamante, Cecilia y Alicia. Ahí conversábamos
sobre la estada teatral de Margarita Xirgu, sobre los textos que Emilio Adolfo
editaba en "Las Moradas" y cambiábamos ideas sobre lo que -con
Aurelio Miró Quesada- pensábamos hacer en "Mar del Sur">>.
És notori doncs la relació, almenys des de 1946 fins el 1948, de
Santiago Ontañón amb la tertúlia peruana, com ho havia estat
anteriorment amb les tertúlies de Madrid, París, Santiago de Chile
i Buenos Aires. Era altra de les seves passions.
En els anys
50 torna a Espanya i resideix a Madrid, continuant la seva carrera cinematogràfica
com intèrpret. La seva esposa Nana Bell no l'acompanya i sofreix molt davant
la negativa de venir a Espanya. En una de les seves últimes cartes a la
seva esposa, Santiago Ontañón li diu: <<Desde que te fuiste
mi consuelo fue el ensueño, nunca dejaste de estar a mi lado y conmigo
participaste de lo bueno y de lo malo, conmigo has viajado, has compartido mis
escritos y junto a mí te he tenido con tu cara prerrafaélica, tu
cintura quebrada y hasta tus piernas de banderillero¿recuerdas?... volveré
a seguir viajando solo pero contigo a mi lado; te enseñaré las cosas
hermosas que vayan pasando ante mis ojos con tanto amor y cariño que estoy
seguro que llegarán a los tuyos y volverán a mí arrobados
para seguir divagando contigo, para continuar disfrutando de esos montes, valles,
mares, y cielos que ya nunca veremos juntos, que fue la ilusión de mi vida...
Como verás mis manos se cansan, !mis manos!, más mi corazón
no se cansa de quererte como te he querido siempre>>.
La seva filmografia
espanyola, forçada per la seva economia, consta de: "Juego de niños"
i "Faustina" de José Luis Sáenz de Heredia en el paper
de don Fernando el 1957; "La vida por delante" de Fernando Fernán
Gómez en el paper del pacient de la Sra. Anglada i "Muchachas en vacaciones"
de José María Elorrieta el 1958; "Miss cuplé" de
Pedro Lazaga, "Julia y el celacanto", "El día de los enamorados"
de Fernando Palacios en el paper de jugador de golf, "Juegos de niños"
de Enrique Cahen Salaberry i "Días de feria" de Rafael J. Salvia
el 1959; "Solo para hombres" i "Adiós, Mimí Pompón"
de Luis Marquina el 1960; "Ha llegado un ángel", "Honorables
sinvergüenzas" de José Luis Gamboa i "El pobre García"
de Tony Leblanc el 1961; "Tómbola" en el paper de conseller d'assegurançes
i "La gran familia" el 1962; "Los dinamiteros" en el paper
de Felipe, "La máscara de Scaramouche" de Antonio Isasi-Isasmendi
i "El verdugo" el 1963.
Ironies de la vida, el simpàtic
Santiago Ontañón interpretava el paper d'un professor anomenat Corcuera
en la pel·lícula "El verdugo" de Luis García Berlanga.
Un franquista que defensava, des de les lleis, l'avantatge i la bondat del garrote
vil, enfront de la crueltat de la guillotina o la falta d'humanitat de la cadira
elèctrica. A aquest senyor Corcuera se li acosten unes senyores preguntant
per la signatura de Pemán. Com aquesta tarda no signava l'escriptor gadità,
li demanen al jovial Corcuera que els hi signi el seu llibre. El cas és
dur-se un llibre signat. Elegantment, es marxen sense pagar. El tal Corcuera es
fa càrrec. En aquest moment, i per a sol·licitar-li un favor -un
"enchufe" per al seu gendre s'acosta a Pepe Isbert, el botxí
oficial. Vol que recomani al reticent aspirant, Nino Manfredi. Després
de prometre parlar a favor seu, l'escriptor defensor del garrote li signa un dels
seus llibres: "Al futur botxí continuador d'una tradició familiar".
Reprèn
la seva filmografia amb: "Rueda de sospechosos", "La tulipe noire"
de Christian-Jaque i "Búsqueme a esa chica" de Fernando Palacios
el 1964; "De cuerpo presente" i "Die Hölle von Manitoba (Un
lugar llamado Glory)" de Sheldon Reynolds en el paper de banquer de Glory
el 1965; "Tres perros locos, locos, locos" i "El arte de no casarse"
de Jorge Feliú el 1966; "De cuerpo presente" de Antonio Eceiza
el 1967; "Varietés" de Juan Antonio Bardem i "Blanca por
fuera, rosa por dentro" de Pedro Lazaga en el paper de don Félix el
1971; "Casa manchada" de José Antonio Nieves Conde el 1975 i
"Cinco tenedores" el 1979.

Llibre "Las pasiones de Santiago Ontañón"
A
la fi dels anys 80 desgraciadament la malaltia el va convertir en un altre ésser
humà, ja era llavors un home acabat, impossible d'imaginar-lo de gresca
amb Federico García Lorca, Rafael Alberti, María Teresa León,
Pablo Neruda, Vicente Huidobro, Cristina Mallo, Concha Méndez i un llarg
etcètera d'éssers mítics, que se situaven en el terreny reservat
pels déus. Va ser un ànima amb bondat i sensible. Mor a Madrid,
sol, el 1989.
La sala de lectura de la biblioteca del Centro
Cultural de España, de l'Ambaixada Espanyola de Xile, està ornamentada
amb valuosos quadres de Santiago Ontañón, obres que van estar originàriament
en el mític Cafè Miraflores de Santiago.
Alguns
textos han estat trets de la biografia:"Margarita Xirgu y su teatro"
i "Margarita Xirgu.Una biografía"d'Antonina Rodrigo i Movies
XAVIER
RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
tornar