Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

63. FEDERICO GARCÍA LORCA

 

FEDERICO GARCÍA LORCA 1898-1919


Federico García Lorca neix el 5 de juny de 1898 -l'any que Espanya va perdre les seves colònies- en el poble de Fuente Vaqueros, província de Granada,hi va viure fins els 8 anys. Va ser poeta, prosista, músic, folklorista, dibuixant, conferenciant i dramaturg.

 

Casa natal de Federico García Lorca a Fuentevaqueros, façana principal.

Fotos Ester Xirgu


El seu pare Federico García Rodríguez, posseïa terrenys a la Vega granadina, on conreava remolatxa i tabac. Don Federico, home senzill, robust, acomodat, intel·ligent i que havia estat secretari de l'Ajuntament de Fuente Vaqueros; va enviduar i es va casar en segones núpcies amb doña Vicenta Lorca Romero, la mestra del poble, callada, discreta, amable, afectuosa i de dolça veu; que va abandonar l'escola per a consagrar-se a la cura de la seva llar de pagesos. Era aquesta una casa de poble, ben acomodada.
Va ser batejat amb el nom de Federico del Sagrado Corazón de Jesús García Lorca. Federico als dos mesos de néixer, va sofrir un començament de paràlisi infantil. La seva salut va ser fràgil i no va començar a caminar fins als quatre anys. Quan Federico anava a complir els dos anys, els seus pares es van mudar del carrer de la Trinitat, on va néixer, a la de l'Església.

 

Federico García Lorca a la seva infància.

Foto FGL.net


Després, van venir nous fills: Luis el 1900 -que no va sobreviure per pneumònia- i Francisco el 1902, que seria cònsol d'Espanya a Tunis i posteriorment, durant el bandejament, mestre universitari a Nova York, ciutat en la qual, per cert, va tenir la immensa pena de tancar els ulls del seu pare don Federico, aquell home de bé que res havia fet per a haver d'anar a morir tan lluny de la seva estimada i lluminosa Vega granadina, en un gelat dia de desembre de 1945. Conchita el 1903 i Isabelita García Lorca el 1910, dues gracioses i gentils noies, completarien la prole. Federico va ser doncs el major dels quatre germans. Federico heretà de la seva mare la intel·ligència i una gran sensibilitat artística i humana; del seu pare, la passió dels andalusos i la generositat d'ànima.

El 1906 la família de Federico es va traslladar al poblet veí, al anomenat Asquerosa avui Valderrubio. Aquest poblet, on transcorreria la infància de Federico, reunia característiques d'una extraordinària distinció. Els seus pobladors en la seva major part eren molt intuïtius i sensibles, s'asseien a llegir i a tocar el piano. A Espanya no hi ha poble de tan fina preparació autodidacta, ni d'aquesta ansietat espiritual de perfeccionament.


És doña Vicenta Lorca qui li ensenya les seves primeres lletres. Als quatre anys va començar a anar a escola del poble, amb el mestre don Antonio Rodríguez Espinosa, successor de la seva mare, que el va admetre encara que no era costum ingressar tan petits. Federico i els seus germans jugaven, corrien pels camps, perseguien pollets de perdiu o papallones; tallaven roselles o espigues de blat per a adornar-se amb elles. Només la monotonia de l'escola aombrava aquesta existència tan alegre; però a la sortida es rescabalava, reunint-se en turbulentes rotllanes i cantant. Federico era el que prenia la iniciativa en aquestes alegres rondes, del record de les quals estarà impregnada tota la seva obra poètica i teatral. La seva infància es va anar lliscant entre lletres i música que aprenia de la seva mare. Va tenir una infància llarga i d'ella li va quedar l'alegria, aquest optimisme inesgotable. Des de la infància va mostrar la seva habilitat per a aprendre cançons populars, i a molt tendra edat escenificava en miniatura oficis religiosos. Cert dia, va arribar a Fuente Vaqueros una gent fosca i estranya que es va posar a muntar en la plaça un tingladet de titelles, cosa mai vista per Federico. Aquella nit no va voler sopar, en la seva ànsia d'assistir a l'espectacle. Després, al tornar a casa, va donar mostres d'excitació, i a l'endemà va substituir l'altar en el qual jugava donant misses, per un teatret de titelles que va preparar amb draps i cartrons.

 

Federico el 1904 amb 6 anys.

Foto FGL.net


El 1908 el seu pare don Federico decideix prendre el tren amb el nen i se'l duu a Almeria, per a internar-lo en un col·legi particular on comença els seus estudis de batxillerat. Va passar així uns mesos a Almeria com alumne de don Antonio Rodríguez Espinosa, al traslladar-se aquest a aquella ciutat. Només va romandre uns mesos, perquè va emmalaltir greument i va caldre enviar-lo a casa. Del començament de paràlisi es va recuperar, però va tenir les malalties pròpies de la infància i al créixer la seva salut no va ser molt ferma.
Don Federico havia adquirit noves terres a la Vega, a Asquerosa, Daimuz i Zujaira; decidint llavors traslladar-se a Granada, quedant la casa de Valderrubio com casa de vacances. Des de la capital podria atendre les seves hisendes alhora que l'educació dels seus fills. Al nen Federico li donava per la música, però si no estava fet pels treballs del camp, el millor seria fer d'ell un bon advocat. Com estudiant va ser una mica irregular. Així doncs, el setembre de 1909 es traslladà amb la seva família a viure a Granada. En aquesta època de les seves primeres lletres i de les seves impressions indelebles, no se'l va veure escriure i quasi tampoc dibuixar. Les seves dues passions eren la música i les titelles. Federico no va començar a aprendre el piano, fins a dos anys després d'iniciar-se com "maese Pedro" amb titelles pròpies. Va estudiar piano, prenent classes amb Antonio Segura Mesa, fervent admirador de Verdi. La seva primera sorpresa artística va sorgir no de les seves lectures, sinó del repertori per a piano de Beethoven, Chopin, Debussy i altres.

A Granada va assistir al Col·legi del Sagrado Corazón de Jesús, situat a la part alta del carrer de San Jerónimo i regentat per un dómine beat, Joaquín Alemán, cosí de la mare de Federico. La burgesia espanyola estava convençuda que haver passat per una escola de jesuïtes era quedar habilitat per a l'èxit. Durant la seva adolescència, Federico va sentir més afinitat per la música que per la literatura.

 

 

La seva mare li va fomentar el gust literari. Federico va llegir a casa seva l'obra de Victor Hugo i de Miguel de Cervantes. El 1911 Federico -als 13 anys- ja coneixia molts llibres dels autors del 98 i havien caigut en les seves mans bastants traduccions dels romàntics, naturalistes i simbolistes francesos com Hugo, Gautier, Zola, Maupassant, Stendhal, Baudelaire, Verlaine, Regnier, Rimbaud,...

 

Federico, Concha i Francisco dret. Asseguts, els seus pares el 1912


Foto de Federico García Lorca el 1912.

Foto FGL.net

 

El 1914 Federico va complir setze anys i es graduà de batxiller. Aquest mateix any a la tardor ingressà a la Universitat de Granada per a cursar simultàniament estudis en les facultats de Dret -per complaure al seu pare- i Filosofia i Lletres -per satisfacció personal-. A part d'això, continuà amb lliçons de guitarra i piano. Els seus companys de la Universitat el coneixien com músic i no com escriptor novell. El 1915 l'ambient intel·lectual que envoltava al jove estudiant era d'una riquesa sorprenent per a una ciutat provinciana. A la tertúlia anomenada "El Rinconcillo", de l'animat cafè "La Alameda", que tenia divans destenyits de vellut, taules de marbre i uns miralls amb l'argent una mica musti davant el refulgent verbalisme dels estudiants; no trigà en formar-se el seu primer grupet d'amics de la seva edat, joves de talent que arribarien a ocupar llocs importants en el món de les arts, la diplomàcia, l'educació i la cultura: el seu germà Paco, els periodistes Melchor Fernández Almagro, José Mora Guarnido i Constantino Ruiz Carnero, els futurs poetes o crítics José Fernández Montesinos, Miguel Pizarro i José Navarro Pardo, els pintors Manuel Ángeles Ortiz, Ismael González de la Serna i Hermenegildo Lanz, el músic Ángel Barrios,... Antonio Gallego Burín, Paquito Soriano, Juan Cristóbal,... A uns els dóna per escriure, a uns altres per la pintura, a uns altres per l'escultura o la música, i a tots per somiar i divertir-se. José Mora Guarnido explicava així el nom donat a la tertúlia: <<En el fondo del café "La Alameda", detrás del tabladillo en donde actuaba un permanente quinteto de piano e instrumentos de cuerda, había un amplio rincón donde cabían dos o tres mesas con confortables divanes contra la pared, y en aquel rincón plantaron su sede nocturna>>.
Federico es va inscriure en el Centro Artístico y Literario de Granada. D'aula en aula i d'escapada en escapada, es va anar endinsant simultàniament en els laberints de l'ensenyament superior, amb no poc treball per la seva banda, i amb ànim bulliciós en els que la ciutat l'anava revelant cada dia. Envoltat per la seva colla, es perdia entre els somnis, les pedres i els sons de Granada. Anaven al Corral del Carbón i altres vegades anaven pel Albaicín a recórrer les portes que encara quedaven de les trenta-tres que va tenir el recinte murallat exterior. El 1915 començà a néixer el poeta en Federico. Una poesia íntima, d'adolescent impulsat per l'ànsia de crear. A Granada escriu els versos de "Alba".

El 1916 mor el seu mestre de música Antonio Segura Mesa, lo que ocasiona l'abandó dels seus estudis musicals i l'inici amb la literatura, com ho testifiquen els esborranys d'aquesta època. Relatius al teatre, han quedat fragments com el "Teatro de almas" o el "Teatro de animales", de to simbolista o modernista. Una mica més extens serà "La viudita que se quería casar", que mostra trets desenvolupats en obres posteriors: teatre en vers, gust per lo popular, to infantil de tints tràgics,... A "Cristo" Federico esbossa una tragèdia religiosa, el desenllaç de la qual no es pot suposar. Són tempteigs inicials, necessaris en un escriptor que assaja tècniques i adreces. El trasllat del camp a la ciutat l'havia afectat i quan va començar a interessar-se per la literatura, va redactar un llarg assaig autobiogràfic en el qual va evocar a Fuente Vaqueros.

 

Federico García Lorca als 18 anys


A la Universitat, dos professors li van obrir camí: Fernando de los Ríos, Catedràtic de Dret Polític Comparat, Cap Socialista local, i la filla del qual, Laura, es va casar el 1942 amb Francisco García Lorca, ja en l'exili novaiorquès; i Martín Domínguez Berrueta, titular de Teoria de la Literatura i de les Arts i Catedràtic d'Història de l'Art de la Universitat granadina. Fernando de los Ríos era també el President del Centro Artístico y Literario de Granada, a l'escoltar tocar a Federico allí unes sonates de Beethoven, es va interessar pel jove que tocava tan meravellosament. I va descobrir al mateix temps, que no només tenia aquest talent musical, doncs també escrivia poesies que anunciaven alguna cosa molt personal. Federico li va confessar que el seu esperit oscil·lava entre la música i la poesia i que no sabia quin camí escollir. Des d'aquest moment es converteix en el seu mentor espiritual, i entenent que Granada no era lloc propici per al desenvolupament complet d'aquest poeta cernent l'aconsella que marxi a Madrid.
Altre mestre que va experimentar la simpatia de Federico i que va influir en ell, va ser Martín Domínguez Berrueta. Tenia una barbeta mefistofèlica i uns ulls afectuosos i clars. Martín era partidari d'ensenyar caminant, amb les obres de l'home a la vista. D'ell va sortir la idea de realitzar una àmplia excursió d'estudis per les províncies d'Espanya i Federico va vibrar d'entusiasme. Va ser al juny de 1916 quan van prendre el tren cap a Baeza, Úbeda, Còrdova i Ronda; a l'octubre i novembre del mateix any cap a Madrid, El Escorial, Àvila, Salamanca, Zamora, Santiago de Compostel·la, La Corunya, Lugo, León, Burgos i Segòvia; a la primavera de 1917 altra vegada cap a Baeza; i a l'estiu i tardor de 1917 un últim viatge a Burgos. Van recórrer una porció d'Andalusia, de les dues Castelles, de Lleó i de Galícia. Componien el grup, a part de Martín i Federico, Paquito L. Rodríguez, Luis Mariscal, Ricardo G. Ortega, Miguel Martínez Carlón i Rafael M. Ibáñez. Aquests viatges van posar a Federico en contacte amb altres regions d'Espanya i van ajudar a despertar la seva vocació com escriptor.
La primera vegada que Federico es va veure en tinta d'impremta, va ser un article seu titulat "Fantasía simbólica", que va sortir el febrer de 1917 en el Butlletí del Centro Artístico y Literario de Granada. Es tractava d'un nombre especial en homenatge a Zorrilla (1817-1917). També el 1917 va escriure el seu primer poema: "Canción. (Ensueño y confusión)".

 

Concha i Francisco en peu. Asseguts Federico i Isabel García Lorca. Granada, 1917.

Foto col·lecció BBC Mundo


Al tornar del seu viatge d'estudis, de nou a Granada, Federico es va posar a ordenar les seves notes i a preparar l'edició del seu primer llibre en prosa -encara que mostra procediments característics del llenguatge poètic- "Impresiones y paisajes", publicat el 1918 en edició no venal pagada pel pare del poeta. No es tracta d'un simple diari de les seves excursions, sinó d'una petita antologia de les seves millors pàgines en prosa. El jove poeta discorre sobre temes polítics -la decadència i l'avenir d'Espanya, les seves inquietuds religioses, la vida monacal- i els seus interessos estètics, com eren el cant gregorià, l'escultura renaixentista i barroca, els jardins o la cançó popular. Es nota en aquesta obra una semblança a l'estil de Gabriel Miró.
A la tardor del 1918 confessaria: <<Me siento lleno de poesía, poesía fuerte, llana, fantástica, religiosa, mala, honda, canalla, mística. ¡Todo, todo! ¡Quiero ser todas las cosas!>>. Orgullós d'aquell primer fill del seu juvenil numen, Federico va regalar exemplars als seus amics i als amics dels seus amics. Però l'èxit del llibre no va ser el que esperava i va haver d'amuntonar l'edició a les golfes de casa seva, lo que va refredar una mica el seu goig d'escriptor incipient i li va fer pensar si tindria raó el seu pare quan li retreia el seu desviament per les lletres positives i profitoses. És va aplicar, llavors, als seus estudis per a aplacar els comentaris que don Federico formulava amb una sorna com Déu mana. No obstant això, Federico s'esponjava en la tertúlia del cafè "La Alameda" com un gall fecund, on les seves celles circumflexes, les seves corbates de papallona i la seva prima i vibrant figura de morisc, cridava l'atenció. La música era el seu alleugeriment. Federico va escenificar, en aquella època, amb Ángel Barrios, Miguel Pizarro i Manuel Ángeles Ortiz un joc teatral que van titular "La historia del tesoro". Per aquelles dates també es va publicar el seu primer poema en la revista "Renovación", de la que no s'ha conservat cap exemplar.

 

Federico i Francisco García Lorca a la seva casa granadina de la Acera del Casino, el 1918.

Foto Patronato Municipal Huerta de San Vicente

 

Un dia va ensopegar don Federico amb Fernando de los Ríos i aquest li va parlar que calia enviar a Federico a Madrid:
-Yo me ocuparé de que se aloje en la Residencia de Estudiantes -va prometre el catedràtic.
-Pero yo insisto en que se haga abogado -va dir el pare.

-Desde luego, desde luego -va puntualitzar don Fernando- pero el que siga esa carrera no es óbice para que también se dedique a escribir.

Don Federico no les tenia totes amb si, però es va deixar convèncer. Federico es va assabentar aquest mateix dia que a l'any següent li seria permès traslladar-se a la vila i cort. Va córrer al cafè "La Alameda" a informar als seus amics i a convidar-los a celebrar la notícia. Van disposar anar al Sacro Monte, al Albaicín, al Generalife amb un parell d'ampolles de Montilla; però van acabar per dirigir-se al Cerro del Sol. Va ser una tarda de gresca que va continuar per la nit entre copa i copa a casa del Polinario.

A la primavera de 1919 diversos membres del "Rinconcillo" s'havien traslladat a la capital i, al març d'aquest mateix any, José Mora Guarnido escrivia a Federico des de Madrid: <<Debías venir aquí; dile a tu padre en mi nombre que te haría, mandándote aquí, más favor que con haberte traído al mundo>>. El poeta de Granada va arribar a la capital un primaveral dia de maig de 1919, amb 21 anys i més desitjos d'obrir-se pas en els cercles literaris de la ciutat que d'acabar la carrera de Dret, com havia promès als seus pares. Va viure primer de pensió en el carrer San Marcos i després en el carrer del Espejo.

Era el Madrid de la postguerra mundial, amb grans desigs de renovació en lo polític, social, artístic i literari. En poesia era el moment del Ultraisme. L'art d'avantguarda era el predominant entre els joves. La generació anterior, modernista i del 98, seguia també oferint els seus fruits, però els joves sentien més admiració per escriptors com Juan Ramón Jiménez, Antonio Machado, Ortega y Gasset, Gabriel Miró i Ramón Gómez de la Serna, per trobar-los més afins a la seva pròpia sensibilitat. Federico va preferir seguir un camí distint, encara que va tenir amistat i contacte amb alguns poetes ultraistes.

No va perdre tampoc l'oportunitat de conèixer a Juan Ramón Jiménez, a qui va acudir amb una carta de presentació de Fernando de los Ríos: <<Ahí va ese muchacho lleno de anhelos románticos: recíbalo usted con amor, que lo merece; es uno de los jóvenes en que hemos puesto más esperanzas>> i a la qual va respondre Juan Ramón d'aquesta manera: <<Su poeta vino y me hizo una excelentísima impresión. Me parece que tiene un gran temperamento y la virtud esencial, a mi juicio, en arte: entusiasmo>>. Amb aquella visita es va iniciar una amistat duradora, i la correspondència de Federico deixa clar que Juan Ramón -generós mentor de tots els poetes joves d'aquell llavors- va tenir una influència decisiva en la seva visió del quefer poètic.
La primera poesia que publicà, "Balada de la Placeta", va aparèixer en l'Antologia de la Poesía Española de la novel·la curta, el 1919. A les vacances, temps de calor, va viatjar amb la seva família cap al camp o va romandre a Granada.
Federico va conèixer a Gregorio Martínez Sierra a Granada al juny de 1919, en el transcurs d'una festa en homenatge a Fernando de los Ríos celebrada al Generalife. Federico va recitar poemes a Granada. Gregorio i Catalina Bárcena la seva actriu i amant, es van entusiasmar amb el poeta i allí va sorgir la promesa d'estrenar la seva primera obra dramàtica.
Al setembre de 1919, una tarda en el cafè de "La Alameda", el tema de la xerrada va ser Manuel de Falla, les seves "Noches en los jardines de España" havien omplert d'arrop als melòmans parisencs, habituats a les tenuïtats de Debussy i a l'encant de Ravel, i el seu "Amor brujo", estrenat a Madrid el 1915, va produir el miracle virtual d'una música que li era necessària a les noves generacions espanyoles per a tenir plena fe en el renaixement afavorit pels escriptors, poetes i artistes del 98. Un de la tertúlia va dir: <<¿Sabéis que don Manuel está en Granada?>> <<Sería cosa de ir a saludarlo>> va apuntar altre. Tal dit tal fet: el grup de Federico es va dirigir al carmen que habitava Falla en el Cerro del Sol, prop de l'Alhambra. El mestre va rebre afablement als nois, els va parlar de les obres que tenia en projecte i fins i tot va accedir a interpretar al piano algunes composicions seves. Federico va expressar vivament la seva emoció i aquest dia va brollar entre ambdós una amistat que seria profunda i infrangible. Aquell geni fi i ascètic que era Falla, li va cobrar afecte al mosso sensitiu i no va trigar en adonar-se que en Federico havia un músic i un poeta de rar donaire.
Torna a Madrid i a primers d'octubre, s'allotjà a la Residencia de Estudiantes, carrer Pinar nombre 21, en els Altos del Hipódromo. Estava gairebé als afores de Madrid, perquè fins a llavors el recinte hípic se situava on avui s'aixequen els Nuevos Ministerios. Federico va lliurar una carta de presentació a Alberto Jiménez Fraud, director de la Residència, escrita per Fernando de los Ríos. Aplicava una disciplina que no li era en aparença, per manifestar-se invariablement en forma de cordials consells. Era un eixam que es dispersava per a acudir a la Universitat, a l'Academia de Bellas Artes, al Conservatorio, als hospitals clínics o al Centro de Estudios Históricos, i que a la volta de les classes omplia amb el gran soroll tan amable llar. Allotjar-se a la Residència suposava gaudir de l'ambient estudiantil més distingit i envejable de Madrid. Tant s'encapritxaria Federico amb aquella casa, que va fer d'ella el seu domicili fins el 1928, quan ja no era estudiant, per haver acabat cinc anys abans la carrera de Dret.
Així va passar Federico a formar part d'una institució que pretenia ser, en paraules del seu director, "un hogar espiritual donde se fragüe y depure, en corazones jóvenes, el sentimiento profundo de amor a la España que se está haciendo, a la que dentro de poco tendremos que hacer con nuestras manos". Fundada a semblança dels colleges de Oxford i Cambridge, la Residencia de Estudiantes representava, per aquell temps, un punt de contacte importantìssim entre les cultures espanyola i estrangera. Aquell formiguer intel·lectual va suposar un excel·lent brou de cultiu per al desenvolupament del poeta. La seva vida en "la Colina de los Chopos" li va donar una nova visió de la responsabilitat de l'artista enfront de la societat i va reforçar el seu amor per la cultura, des de la clàssica a la popular espanyola. Així, entre 1919 i 1926, Federico va conèixer a molts dels més importants escriptors i intel·lectuals del país, gràcies a la molt activa política cultural de Jiménez Fraud, van passar per allí nombrosos conferenciants, científics, músics i escriptors estrangers: Claudel, Valéry, Cendrars, Max Jacob, Marinetti, Madame Curie, H.G. Wells, Le Corbusier, Chesterton, Wanda Landowska, Ravel, Milhaud, Poulenc,...

Les habitacions eren senzilles, les nomenaven cel·les i eren tan petites que el bany era portàtil i s'ocultava sota el llit. La de Federico aviat seria una de les més freqüentades pel grup del 27, encara que el seu racó preferit va ser el del piano Pléyel. Al voltant de les seves tecles organitzarien festes de jocs, recitals i, com no, concerts del poeta, capaç de tocar 50 cançons regionals sense repetir una sola. Eren anys, en els que la pensió completa costava 108 pessetes. Federico, com gairebé tots els genis, no era molt disciplinat. Alberto Jiménez Fraud, el director, ho sabia i l'hi permetia. El que no passava per alt era la falta de neteja: en una ocasió que Federico va llençar una burilla a terra, el propi director la va recollir en els seus mateixos nassos. <<Hubiera preferido que me la tirara a la cara>>, diria després el poeta.
Federico no va trigar a intimar amb els que es convertiran en els seus millors amics. Els primers amics que Federico va tenir en la Resí -així la denominaven familiarment els nois- van ser: José Antonio Rubio Sacristán, Ricardo Orueta, José Moreno Vila, Pepín Bello, Luis Buñuel i Eduardo Marquina. En mesos i anys successius va tenir ocasió d'intimar amb hostes de la casa més o menys eventuals o amb visitants assidus de la mateixa, com van ser Rafael Alberti, Emilio Prados, Pedro Garfias, Rafael Sánchez Ventura, Rafael Méndez, Ernesto Halffter, Salvador Dalí, Adolfo Salazar, Pedro Salinas, Dámaso Alonso, Jorge Guillén, Manuel Altolaguirre, Luis Cernuda, José Bergamín, Gerardo Diego, Vicente Aleixandre, Guillermo de Torre, Gabriel García Maroto, Ángel del Río i moltíssimes figures que destacarien en les lletres i en les arts.
Per Nadal Federico va tornar, com a les vacances estiuenques, a Granada amb els seus familiars.

 


Federico García Lorca a Granada, el 1919.

Fotografia de Rogelio Robles. Foto col·lecció BBC Mundo

 

FEDRICO GARCÍA LORCA 1920-1926


Federico va començar a regalar els seus versos, dedicant-los a qui els hi demanessin i sense cuidar de quedar-se amb còpies. Sempre faria el mateix i quan li va arribar l'hora de publicar els seus llibres poètics, es veuria i desitjaria per a poder reunir la seva dispersa producció.

Com era inevitable, va haver un grup de camarades dels primers temps matritenses amb els quals Federico semblava més compenetrat. Aquest grup el formaven Rafael Sánchez Ventura, Augusto Jiménez Centeno, Luis Buñuel, Pedro Garfias, Eugenio Montes, el pintor Ucelay i dues encantadores estudiantes: Ernestina i María Luisa González. No van trigar en unir-se a ell dos nois polonesos, enlluernats per Espanya: un cognomenat Jahal i l'altre Pasckienwickz, que aprenien pintura. Inesperadament, es va ajuntar a aquest grapat de nois el ja madur i il·lustre Eugeni d'Ors, que acabava de tenir els seus més i els seus menys amb els intel·lectuals catalans de la Lliga.
El 22 de març de 1920 s'estrena en el Teatro Eslava de Madrid la comèdia en dos actes i un pròleg "El maleficio de la mariposa", primer intent dramàtic escrit per Federico el 1919. Santiago Ontañón explicava: <<La obra se estrena en el Teatro Eslava de Madrid, bajo la dirección de Gregorio Martínez Sierra, sagaz olfateador de los valores de su época. Otra vez le cupo a él, el orgullo de haber sido el primero en montar una obra de un poeta que, pocos años después, gozaría de enorme celebridad. Fernando Mignoni hizo los decorados, el pintor uruguayo Rafael Barradas los figurines, la música Grieg y fueron intérpretes Catalina Bárcena, Josefina Morer, Amalia Guillot y y los bailables los ejecutó Encarnación López "La Argentinita", que interpretaba el papel de la mariposa Blanca. Todos se portaron muy bien... pero el estreno fue desastroso>>. En l'obra, Federico presenta als seus insectes que s'estimaven per costum i sense preocupacions. Un d'ells va voler anar més enllà de l'amor i s'enamora d'una il·lusió que estava fora de la seva vida. Els personatges principals son Doña Curiana, a la que l'apallissava el seu marit; el seu fill Curianito el Nen; Curiana Nigromántica, una espècie de Celestina setciències; Curianita Silvia, la donzella enamorada; Alacranito, sàtir gran menjador, esperit del mal i la Mariposa, que encarnava, amb il·lustracions coreogràfiques, la psique inaccessible i ingràvida que aspira eternament el boig cor humà i els insectes. Aquella nit va tenir lloc una interrupció graciosíssima. Els personatges eren senzills animalets: cuquets, escarabats, papallones, gripaus i altres més. <<Hoy me comí nueve moscas>> va dir el Alacranito a la escena VI i llavors va baixar una veu del galliner que va dir com dirigint-se a l'autor: <<¡Asqueroso>>. La riallada va ser tronadora. Federico la repetia cada vegada que la recordava. L'obra va fracassar estrepitosament, sense que pogués salvar-la el prestigi de la companyia que la va posar en taules. Per segona vegada es malmetia l'ambició literària de Federico.

 


Representació de "El Maleficio de la Mariposa" de Federico García Lorca

 

Programa de mà de "El Maleficio de la Mariposa"


Obligat pel seu pare, reprèn els estudis, matriculant-se a la facultat de Filosofia i Lletres de Madrid, però assisteix poc a classes. Mor el seu professor Martín Domínguez Berrueta. Va arribar el calorós estiu de l'altiplà i Federico el 1920 se'n va anar a la seva terra. Els mesos de juliol i agost els va passar a la finca paterna de la Vega de Zujaira, el setembre a la seva casa granadina i amb els seus amics de les primeres andanes. De nou a la Residència, el 1 de novembre participà en una representació paròdica de "Don Juan Tenorio", juntament amb Luis Buñuel. La revista "España", dirigida per José Ortega y Gasset, va incloure poemes seus. Començà a escriure les "Suites" (1921-1923), que no arribarà a veure publicades en vida.
El 1921 la revista "La Pluma", dirigida per Manuel Azaña, va recollir poemes seus. En el mes de febrer Manuel de Falla s'instal·là a Granada en el carmen de Santa Engracia, proper a l'Alhambra, que serà la seva residència habitual fins al seu exili, el 1936. En el mes de juny de 1921 es va publicar el primer llibre poètic de Federico, "El libro de los poemas". Juan Ramón Jiménez el va convèncer perquè l'edités a la impremta de Gabriel García Maroto, en comptes de fer-ho en una editora comercial més gran, perquè Federico tingués l'oportunitat de cuidar, ell mateix, de tots els aspectes de l'edició. La havia començat el 1918 i acabat el 1920. Conté versos seleccionats amb l'ajuda del seu germà Francisco -a qui dedica aquest llibre- de tot el que havia escrit des de 1918 fins el 1920. Alguns d'ells giren al voltant de la fe religiosa, tema al que havia dedicat centenars de pàgines en prosa i en vers. Uns altres tracten de l'anhel del poeta d'unir-se amb la naturalesa o de recuperar una infància perduda. Està escrit sota l'influx de Rubén Darío, Antonio Machado, Juan Ramón Jiménez i de poetes menors del modernisme hispànic. El poeta lamenta que la raó i la retòrica hagin reemplaçat la fe poètica que posseïa com nen. En aquesta obra Federico projecta un amor sense esperança, abocat a la tristesa. És el primer intent, encara vacil·lant, d'un poeta adolescent a la recerca d'un camí i un llenguatge propi. Federico, com ell mateix deia, és un poeta per la gràcia i per l'esforç. Uneix la disposició natural per a la creació poètica, inspiració-imaginació-sensibilitat, a un rigorós treball a la recerca de la perfecció. La seva principal característica és la capacitat per a fusionar lo popular i lo culte. El tema dominant és la destinació tràgica, englobant en ell l'amor com frustració, la solitud, la pena i la mort. Al costat d'aquest tema modular apareix també la gràcia, l'alegria bulliciosa, juganera i infantil, en algun dels seus poemes. Es destaca el sentit de la música, el ritme i la renovació del llenguatge, mitjançant la creació d'un univers metafòric -comparances, imatges- que constitueixen un de les més sorprenents troballes en la lírica del segle XX.
El 1921 Juan Ramón Jiménez publicà en la seva revista "Índice" fragments de les "Suites" de Federico. El febrer de 1922 llegeix en el Centro Artístico y Literario de Granada la conferència "El cante jondo. Primitivo canto andaluz", il·lustrada a la guitarra per Manuel Jofré. Va passar la Setmana Santa i el mes d'abril amb el seu germà Francisco a Granada i amb Manuel de Falla a Sevilla. La vida granadina de Federico va girar, al voltant de dos focus culturals: Falla i els integrants del "Rinconcillo". Aquests últims van intentar donar nova empenta a la vida cultural de la ciutat, defensant aquella part del patrimoni artístic que pogués orientar a les noves generacions, en la seva rebel·lió contra el costumisme i el color local, i espantant a la beòcia burgesa, en paraules de Mora. Alguns dels projectes tot just van transcendir l'àmbit local, com, per exemple, la col·locació de rajoles commemoratives en honor als viatgers europeus il·lustres que havien contribuït al coneixement de Granada a l'estranger. Uns altres, no obstant això, van tenir repercussió a la resta d'Espanya i Europa, especialment el Primer Concurs de Cante Jondo. Promogut per Falla, Lorca i Ignacio Zuloaga, i donat suport per l'Ajuntament de Granada, aquell concurs tenia diversos objectius: marcar la diferència entre el cante jondo -d'orígens antiquíssims, segons Federico i Falla- i el cant flamenc -creació, segons ells, més recent-; guanyar respecte per al cante jondo com art; preservar-lo de l'adulteració musical i de l'amenaça dels cafès cantants i l'òpera flamenca; premiar als cantaores no professionals, i demostrar la influència que havien tingut el cante, el ball i el toc jondos no només en la música espanyola, sinó també en la francesa i la russa. El concurs va ser un atrevit intent de connectar l'art musical d'Andalusia amb l'art universal. La fórmula estètica de Falla -de lo local a l'universal- anava a fixar-se per a sempre en el cor del seu jove deixeble. En el mes de juny de 1922 Federico va llegir composicions del seu "Poema del cante jondo" en l'acte de presentació del Concurs del Cante Jondo en el teatret de l'Hotel Alhambra Palace. El 13 i 14 del mateix mes es va celebrar en la plaça dels Aljibes de la Alhambra de Granada decorada per Ignacio Zuloaga la "Festa-Concurs del cante jondo". El músic redactà el programa i el pintor Manuel Angeles decorà la coberta. Van acudir els millors cantaores i guitarristes d'Espanya i no faltà cap bon afeccionat.
Durant l'estiu, a Valderrubio, Federico acabà la farsa guinyolesca "Tragicomedia de Don Cristóbal y la señá Rosita" que no es va representar fins a finals de 1937, ni es va publicar fins el 1948. Aquesta farsa pertanyia a la secció de "Los Títeres de Cachiporra" i presentava al groller Cristobita, vell ric i cruel, que prepara les seves noces amb Rosita, enamorada de Cocoliche i visitada pel seu antic amor Currito. El vell fa fugir a aquest, però mor d'una ganivetada que Currito li propina. Rosita queda, per fi, en braços de Cocoliche.

La trobada de Federico García Lorca amb Salvador Dalí va ser en el menjador de la Residencia de Estudiantes. Cert dia Federico va quedar garratibat al veure en una taula a una criatura estrambòtica per la seva traça, que xocava amb la dels seus acompanyants: un cavaller correcte i una noieta amb trenes. Era Dalí al costat del seu pare i de la seva germana Ana María; un Dalí de rostre afilat i ulls inquiets, amb una cabellera que li tapava el bescoll i lluint una xalina fenomenal. Quan van acabar de menjar, el jove melenut es va encasquetar una gran boina de vellut, a lo Rembrandt, i es va embolicar en alguna cosa que no era ni abric ni capa. No cal dir-ho: allò era un uniforme de pintor. Dalí havia arribat del seu Figueres natal per a fer els exercicis d'ingrés a l'Academia de Bellas Artes de San Fernando. El pintor i dibuixant Rafael Barradas havia obert una exposició a Madrid, cap a l'any 21 i allí va presentar mútuament estrenyent-se les mans Lorca i Dalí. Quan va arribar a la Residència, tenia disset anys i ja parlava de pintors italians dels quals els residents no havien escoltat parlar. Ho coneixia tot sobre pintura. Dalí no sabia ni espanyol, ni català, ni francès, ni anglès; no sabia res, absolutament res. Això explica els errors de les cartes de Dalí, que no són excentricitats com algú suposava. Però tenia molt talent i era molt llest, a més d'un dibuixant miraculós.
Santiago Ontañón deia que, per no saber, Dalí ni tan sols sabia contar els diners. Referent a això Pepín Bello va explicar: <<Eso le ha pasado conmigo. Un día en que se iba de vacaciones, a su casa, cuando vivía en Figueras. Dice: "Oye, ¿qué dinero nesesito yo?". "Pues mira, vamos a decírselo a Lizcano", que era el administrativo de la Residencia, el que nos daba el dinero que mandaban nuestros padres. Lizcano dijo: "Pues mira, de aquí en taxi a la estación, después de que tomes el tren no tienes que comer, pero puedes tomarte un bocadillo y tal... propina al mozo... Pues con cinco duros tienes bastante" "¿Y si no tengo dinero?" "Que sí, hombre, que sí." Entonces, cinco duros era mucho dinero. "¡Mira que si no tengo bastante...!" Era tremendo, se ahogaba en un vaso de agua con estas cosas... ¡con la timidez que tenía! "Que sí, hombre, que sí, que con veinticinco pesetas tienes bastante". Y dice él: "¿Pero en qué quedamos? ¿Sinco [sic] duros o veintisinco [sic] pesetas? ¡No me hagas un lío!". Dije: "Pero hombre, no seas animal, ¿no sabes que cinco duros son veinticinco pesetas?". Me contestó: "¡Háblame claro, no me confundas!". No sabía leer la hora del reloj. Un día vino de su tierra con un reloj de pulsera y dije: "A ver...". Y dice: "No, está parado, está parado. Así ya sé que siempre son las tres menos cuarto". Así que si alguien le preguntaba, decía: "Son las tres menos cuarto", pero igual eran las nueve de la noche. Era tremendo... Además Salvador Dalí era la timidez personificada, y todas esas reacciones que tuvo de romper escaparates, son reacciones de tímido. El tímido, cuando se desata, es tremendo, por su misma timidez; y esto es lo que le pasaba a Dalí. Era un tímido de libro, de antología. Si no hubiera conocido a Gala se hubiera muerto. Federico también era muy tímido, pero no tanto como Dalí, que lo era patológicamente. Por dicha razón Federico se hacía acompañar siempre, no podía estar solo, su hermano estuvo muy próximo, fue muy compañero de él. Se querían mucho, muchísimo, y se admiraban mucho mutuamente. A continuación del ingreso de Federico en la Residencia vino Paco, que no ha dejado obra por ser hermano de Federico. Él se cortó, se dio cuenta de que Federico era un genio, y dijo: "Pues yo aquí voy a ser un segundo, y además, le voy a hacer sombra", y nada. Federico admiraba a Paco también mucho. Lo admiraba como hombre que sabe andar con las mujeres y como hombre que conduce un coche. Federico era incapaz de conducir un coche y Dalí tampoco. Cosas prácticas, ninguna. Alberti, en cambio, fue capaz de muchas cosas, pero nunca condució tampoco>>.
El pare de Dalí era gros. Federico deia que era un Renán, que se semblava a Ernesto Renán. En aquells dies va néixer una història amorosa entre Dalí i Lorca. Dalí era un asexuat, Federico va ser un amor platònic per a ell. Dalí va fer l'amor amb Gala una sola vegada en la seva vida, i es va espantar de tal manera que no ho va tornar a fer mai més. Si es va espantar tant amb una dona, igual s'espantaria també amb un home. Gala tenia els seus amants. I alguns els hi pagava el mateix Dalí. Mariners i visitants de Port lligat i de Cadaqués. Ell estava per sobre de tot això, del bé i del mal. A ell li interessava la pintura. Buñuel va voler matar a Gala a Cadaqués. La va agafar pel coll i va estar a punt d'ofegar-la. Li va dir: <<No te mato porque... Pero me das asco>>. Luis Buñuel, estudiant d'enginyeria, girava els seus ulls saltons cap a Dalí i li clavava una mirada atenta sempre que el pintor discorria.
Rafael Sants Torroella tenia una idea que no és totalment desgavellada, i és que els Dalí eren gitanos. Pensant-ho en termes d'aparença ètnica, no sembla gens descartable. Salvador Dalí tenia cara i veu olivada. No és la cara típica d'un català. I la maledicció que el pare li va llançar quan va treure a Salvador de casa seva, quan sortia amb Gala... és de gitanos, és una maledicció gitana. Si es recorda la imatge de Dalí al costat de Federico, els dos en trajo de bany, els dos molt morenos, es podria pensar en una parella gitana. Federico també era agitanat, i ho conreava.
Federico passa el Nadal amb els seus i tots els dies puja al carmen de Manuel de Falla, per a xerrar amb aquest, escoltar-li executar algun tros d'una obra en projecte i recrear, al seu torn, al mestre amb alguna improvisació folklòrica de les que tant els agradaven a ambdós. Federico va projectar amb Falla i Adolfo Salazar, dur el teatre de titelles pels pobles de l'Alpujarra. El poeta es va sentir aviat íntimament lligat al compositor al compartir amb ell, el seu amor per la música, les titelles i el cante jondo.
El 5 de gener de 1923, Federico va fer una funció de guinyol a la seva casa de la Acera del Casino de Granada, amb motiu de la festivitat dels Reis Mags. Va estrenar en funció semi privada "El príncipe preguntón", un conte infantil de com el príncep va conquistar l'amor de la nena Irene. El programa va incloure, l'anònim medieval "Misterio de los Reyes Magos", "Los dos habladores", entremès de l'escola cervantina, i "La niña que riega la albahaca", conte tradicional, recollit pel propi Federico i avui desaparegut; l'acompanyament musical a càrrec de Manuel de Falla, les titelles de Hermenegildo Lanz i decorats i realització de Lanz i Federico. Es va interpretar -"per primera vegada a Espanya", segons Federico- "La historia del soldado" d'Igor Stravinski. Mai s'havia sentit més feliç, més orgullós ni més commogut que a l'assumir formalment el seu paper de director del "Teatro de Cachiporra Andaluz" i recordar els seus primers assaigs en el pati de la seva casa de Fuente Vaqueros. També el 1923, va deixar inconclusa l'obra "Lola la comediante" per a una òpera còmica amb música de Manuel de Falla, que presenta la entremaliadura de Lola, esposa del Poeta, que es burla d'un Marquès, enamorant-lo amb diferents disfresses, per a rebutjar-lo finalment. El poeta acariciava la idea de crear amb el compositor gadità un teatre ambulant, "Los Títeres de Cachiporra", que seria comparable, en el seu tractament estilitzat del folklore, als Ballets Russes de Diaghilev, amb els quals Falla havia col·laborat.

 

Escenari del guinyol "La niña que riega la albahaca" realitzat a casa de Federico García Lorca.

Foto "Vida y obra de un poeta" de José Monleón.

 

El febrer de 1923 torna, acompanyat del seu germà Francisco, a la Residencia de Estudiantes, on inicia la seva amistat amb Salvador Dalí. Les seves caminades per la ciutat, les seves visites a Toledo amb Pepín Bello, Dalí i Buñuel -que acaba de fundar la "Noble Orden de Toledo"-, les seves trobades amb directors teatrals -com Eduardo Marquina o Gregorio Martínez Sierra- i amb la avantguarda -els ultraistes, Ramón Gómez de la Serna o el creacionista Vicente Huidobro- són les seves ocupacions de l'època. A la Residència se celebraven també "gresques poètiques". Cadascú recitava els seus més recents versos. També era en això Federico inimitable. Posseïa una veu ronca, plena, que modulava amb un virtuosisme subjugant, cada dia més perfecte, i sense perdre mai la seva graciosa pronunciació granadina, o sigui seseant les zetes i ceceant les esses. Ho feia amb un apassionament contingut, com si estigués bressolant la tendra encarnació. Va assistir a tertúlies en el Círculo de Bellas Artes. Nombrosos eren els llocs on els amics de l'andalús el van dur, una vegada comprovat que el jove preferia les tavernes, les tertúlies o els passeigs abans que les conferències de la Resí, per les quals calia pagar 25 pessetes. Per a acostar-se al centre des d'allí ho tenien fàcil. El tramvia nombre 8, que feia el recorregut des de la Bombilla al Hipódromo, venia de primera i només costava 15 cèntims. Una vegada allí, les tardes s'esfumaven de tertúlia en el cafè de "La Granja de Henar" o del "Lyon", avui desapareguts, i en la del "Gijón", que encara conserva, entre les seves taules de marbre, l'aroma literari. També passava bones estones en "la "Cervecería de Correos". El local es va fer famós perquè la gent anava a Correus a tirar les cartes i s'acostava per allí. Sempre havia tertúlies de famosos. El seu amic Santiago Ontañón recordava anys després que Federico era l'ànima d'aquestes reunions perquè "li encantava parlar" i fins i tot s'arribava a molestar si algú li treia protagonisme a la taula. Pilar López, germana de la Argentinita, el recordava com un jove: <<jovial y charlatán>> <<Iban a los cafés de tertulia casi todos los días. A nuestra casa venía mucho. Tocaba el piano y contaba chistes de su niñez>>. Igualment es troba el seu rastre, a la pastisseria "La Suiza", de la Plaza de Santa Ana, on era client assidu pels seus pastelets de coco; al restaurant "Don Pelayo" del carrer Alcalá 33, en aquells dies anomenat "Baviera" i especialitzat en menjar català; al "Restaurante Villa Rosa", d'estil andalús, on avui mouen l'esquelet els que ballen bakalao; o se'l veia per la "Taberna de Eladio", avui un "Hollywood", on per 75 cèntims es feia amb un bullit. No era un lloc elegant; els cambrers duien davantals de peixaters, però guisaven bé. Altres llocs lorquians, dels quals no queda rastre, són el "Cafè Royal", convertit en el Banco Central; "La Taurina", avui Banco Urquijo; o el "Restaurante Buenavista", en les proximitats de Goya.
Va assistir, al març, al banquet en honor de Ramón Gómez de la Serna en el restaurant "Lhardy" i, a l'abril i també en el "Lhardy", al menjar del "Pen Club" espanyol.

El 1923 Dalí és expulsat de l'Academia de San Fernando, acusat d'encapçalar una protesta estudiantil contra la no-concessió de la Càtedra de Pintura de l'escola al pintor Daniel Vázquez Díaz. Arran d'aquests fets torna a Figueres i reprèn les classes amb Juan Núñez, que l'instrueix en la modalitat de gravat.

 

Federico García Lorca i Luis Buñuel, a les festes de San Antonio de la Florida, Madrid, el 1923.

Foto col·lecció BBC Mundo

 

Federico amb l'ajuda del seu germà Francisco, es va passar les nits en clar, repassant els seus texts i es va presentar a examens, amb la seva corbata de llaç a mitja asta i els seus nervis de punta, a la Universitat de Granada, juntament amb el seu amic Guillermo de Torre. Ambdós van sortir al juny amb sengles títols de llicenciats en Dret. Don Federico, exultant, es va retreure els seus dubtes. Doña Vicenta, la mare, va somriure i va dir: <<¿No te lo decía yo?. Hay que fiarse del muchacho. Si se lo propone, será ministro, arzobispo, o cualquier cosa por el estilo>>. "Bueno -va consentir el pare- ¡Con tal que no se quede en pianista!... Federico mai va exercir la professió, ja que la seva vocació era la literatura.

Realitzà una breu estada a Sant Sebastià i estiuejà a Màlaga, com altres anys, amb la seva família. En el mes de novembre de 1923 tornà a la Residencia de Estudiantes i, ara si!, gaudint d'aquesta cosa meravellosa que era la llibertat mental. Es va posar a dibuixar i a acolorir amb llapis els seus capritxos, van ser els seus primers assaigs com dibuixant. Federico va passar el Nadal a Granada.
El gener de 1924 tornà a Madrid i va conèixer al pintor Gregorio Prieto. De tornada a Granada, va rebre la visita de Juan Ramón Jiménez i la seva esposa, Zenobia Camprubí. A la tardor, de nou en la Residència, va conèixer a Rafael Alberti que no va ser un intern de la Resí, sinó un assidu visitant de la mateixa. Als pocs dies de donar-se la mà per primera vegada, Federico "se sabia" a Rafael Alberti com un llibre obert i no va vacil·lar en demanar-li un singular favor, d'andalús a andalús: <<Rafael, te voy a encargar una cosa, pero al pintor, no al poeta. O a los dos: Quiero que me regales un cuadro en que yo esté dormido a la vera de un arroyo y con Nuestra Señora del Amor Hermoso, que es mi Virgen, apareciéndose en lo alto de un olivo. Lo quiero para colgarlo en la cabecera de mi cama>> Alberti, més tard diria de Federico: <<El aspecto total de Federico no era de gitano, sino de ese hombre oscuro, bronco y fino a la vez, que da el campo andaluz. Una descarga de eléctrica simpatía, un hechizo, una irresistible atmósfera de magia para envolver y aprisionar sus auditores, se desprendía de él cuando hablaba, representaba veloces ocurrencias teatrales o contaba acompañándose al piano>> Jorge Guillén diria també d'ell: <<Junto al poeta se respiraba un aura que él iluminaba con su propia luz. Entonces no hacía ni frío de invierno ni calor de verano, hacía... Federico. Pero no por acumulación de originalidades, sino por originalidad de raíz: criatura de Creación, inmensa en Creación... A todas horas, aquel vivir estaba oreado de gracia>>.

 

D'esquerra a dreta: Federico, Zenobia Camprubí, Isabel García Lorca, Emilia Llanos, Juan Ramón Jiménez i Concha García Lorca, Granada, als Jardins del Generalife, el 1924.

Foto col·lecció BBC Mundo

 

Dalí a la tardor, tornà a l'Academia de San Fernando, en la qual haurà de repetir curs. Salvador Dalí projectà el "Libro de los putrefactos", que hauria de dur un pròleg de Federico: el llibre no va arribar a veure la llum.
Federico al gener de 1925 acabà el seu primer drama "Mariana Pineda". A l'abril de 1925, des de la Residencia de Estudiantes, Federico va anunciar als seus pares que havia rebut una invitació per a passar la Setmana Santa a Cadaqués amb el seu amic Salvador Dalí: <<Dalí me invita espléndidamente. He recibido una carta de su padre, notario de Figueras, y de su hermana (una muchacha de esas que ya es volverse loco de guapas) invitándome también, porque a mí me daba vergüenza de presentarme de huésped en su casa. Pero son una clase de familia distinta a lo general y acostumbrada a vida social, pues esto de invitar gente a su casa se hace en todo el mundo, menos en España. Dalí tiene empeño en que trabaje esta Semana Santa en su casa de Cadaqués y lo conseguirá, pues me hace ilusión salir unos días a pleno mar y trabajar y ya sabéis vosotros cómo el campo y el silencio dan a mi cabeza todas las ideas que tengo>>.
Va ser el primer viatge de Federico a Catalunya, i aquella visita i una segona estada més llarga, entre maig i juliol de 1927, van deixar una petjada profunda en la vida i obra d'ambdós. Federico a Cadaqués va ser feliç. Un matí, poc després de sortir el sol "com una maduixa", se'n van anar a Cala Tudela, a la volta del Cap de Creus, amb barca. Ana Maria Dalí relatava: <<Por nada del mundo se metería Federico en el mar no estando nosotros cerca de él. Teme que las pequeñas olas se lo traguen. Mientras se baña, junto a la misma playa, yo tengo que sostenerle la mano...>>. És com si de la mà d'Ana María perdés tot temor. No era un vincle amorós. Ana María era la pau, la tendresa, per ventura l'ancora fortuïta que li va impedir sotsobrar en les turbulències mentals que'l exposava l'endiablat Dalí.

 

Retrat de Ana María Dalí i el seu pare per Salvador Dalí, el 1925.

Foto Philamuseum

 

Federico havia descobert amb la companyia de Salvador Dalí, moltes coses meravelloses, entre elles, a Lídia, una dona de Cadaqués. Lídia Noguer Sabà, era filla de Baldiri Noguer i Dolors Sabà, una humil família de pescadors. Lídia venia peix i de jove, va tenir una casa d'hostes on es van allotjar Picasso, Puig i Cadafalch, Derain,... i al complir els cinquanta anys vivia una passió impossible i quimèrica per Eugeni d'Ors, perquè l'estiu de 1904 l'escriptor va parar a casa d'ella i la va fascinar amb la seva postura i les seves paraules càlides. La fascinació per aquest jove dandi i pel món que representava, tan allunyat del seu, es va convertir per ella en una obsessió, que segons el document de Ramón Sarró, va ser una "erotòmana paranoica". La manifestació d'aquesta patologia seria una lectura apassionada de les "Glosas" d'Eugeni d'Ors, publicades a "La Veu de Catalunya". Lídia interpretava aquests texts per mitjà d'associacions d'idees i analogies etimològiques, que la van dur al convenciment que era una espècie de correspondència personal dirigida a ella. Lídia parlava en metàfores. Amb els cargols fluixos, es transfigurà a l'extrem de creure's Teresa, el personatge fictici de "La ben plantada", creat per d'Ors, la musa de Xenius. Lídia realitzava aquesta lectura interpretativa del "Glosario" de manera pública, amb les retallades de diari que duia en la cistella del peix, a les cases de les famílies acomodades on anava a vendre'l. En una d'aquestes cases, la dels Dalí, les seves lectures despertarien la imaginació de Salvador Dalí. Al cap d'uns anys, Lídia es convertiria en la musa del mètode paranoic crític. A través de la seva participació en tertúlies i trobades, el seu deliri es convertiria en font d'inspiració del pintor i del seu cercle d'amics. Anys més tard el 1929 Salvador Dalí va decidir, contra la voluntat del seu pare, instal·lar-se a Cadaqués amb Gal·la, Lídia va ser l'única persona que els va ajudar, i els va vendre la barraca de pescadors de Port Lligat on els seus dos fills guardaven els útils de pesca. Aquest lloc acabaria convertint-se en l'única residència definitiva dels Dalí al seu retorn d'Estats Units, a la fi de 1948. A Lídia la seva bogeria la va salvar quan els seus dos fills, els dos braus pescadors de Cala Culip, van tenir un fi tràgic ja que van haver de ser tancats al manicomi de Figueres. La pobra va acollir la seva solitud a una barraca de Sa Conca, fins que un dia la família Dalí la va dur a l'asil d'Agullana, on els seus ulls es van tancar per a sempre bressolada per la seva immortal il·lusió. Xenius era la font; ella l'aigua. Del seu asil va fer un palau on Lídia "estava neta com un lliri de la vall". Federico censurava a Xenius per haver dit que Lídia tenia la bogeria del Quixot.

 

Obsequi d'Eugeni D'Ors a Margarida Xirgu.

Fons Jordi Rius Xirgu



Salvador Dalí i Lídia de Cadaqués.

Foto Fundación Gala-Salvador Dalí

 

Federico en les seves cartes a Anna Maria Dalí sempre recordava a tots: <<Envía recuerdos para Rosita, María, Eduardo, la tieta y la Margarita petita, para Enriquet, la Raimunda y don Osito Marquina, y recomienda que nunca dejen de cantar, pensando en el poeta granadino, la tonada "Una vez un choralindo...>>. Federico la va convidar que anés a Granada "amb el gandul de Salvador", perquè les germanes del poeta, Carmen i Isabelita, de tant parlar-les Federico d'ella, volien conèixer-la.

 

1926 - Anna Maria i Salvador Dalí amb l'Osito Marquina.

Fotografia de Joan Xirau. Centre de Documentació del Museu del Joguet de Catalunya

 


Pepín Bello explicà: <<Nos invitó Salvador, a Federico y a mí, a que pasásemos unas vacaciones de Semana Santa en Cadaqués, donde estaba su padre... bueno, su padre vivía en Figueras, pero, en fin, tenían la casa en Cadaqués, no en Port Lligat... y yo, al final, por una cuestión de exámenes o de ejercicios, no pude ir y fue Federico. Pero me escribieron varias cartas Federico y Dalí, y mandaron fotos... Bueno, pues en esas vacaciones, cuando yo no pude ir... Dalí tenía "la tieta", la hermana de su madre, la que lo había criado. Él la llamaba siempre "la tieta". Ella era la que escribía a Salvador a la Residencia. Generalmente no escribía el padre, escribía siempre la tieta. "Vadó" era el nombre familiar: "Querido Vadó, etc.", unas veces en español y otras en catalán. Dalí me daba la carta y me decía: "Toma, léela y cuéntamela", porque leía con dificultad; y yo leía la carta y le decía: "Pues tu tieta te dice que tu hermana se ha hecho un traje, que ha ido a una fiesta, que tu padre..., que han ido a pasar tres días a Barcelona." "Pues muy bien", me decía. "Ya que la has leído tú, contéstala tú." "Bueno, fírmala", le decía cuando la había escrito. Y me contestaba: "No, no, si la has escrito tú, fírmala tú." Qué pensaría aquella familia de su hijo: les contestaba las cartas un amigo, firmando... A la vuelta, Federico me explicaba que llegó a la casa de Dalí, lo recibieron muy bien el padre, la hermana, la tieta, cenaron, le asignaron su cuarto, Federico vio la casa,.... Federico se dio cuenta inmediatamente de que eran un matrimonio, la tieta y el padre, porque vió la habitación con una cama de matrimonio. Y le dijo, cuando se quedaron solos en su cuarto: "Oye, pero no me habías dicho que la tieta y tu padre se han casado." "Ah, pues yo no lo sé, eso pregúntaselo a mi hermana, que es la que vive aquí." Claro, a la mañana siguiente, Federico se lo preguntó a Ana María y ésta dijo: "Sí, hace tantos años que se casaron papá y la tieta, claro." Una cosa natural: un hombre que se queda viudo, con tres hijos, y se casa con la cuñada. Pero Dalí no lo sabía, y lo justificaba diciendo que como él no vivía allí, que se lo preguntase a su hermana>>.
Federico va llegir a Cadaqués a la família Dalí el seu drama "Mariana Pineda", poc després, a la notaria del pare de Dalí, a Figueres, va fer un nova lectura, aquesta vegada amb nombrosos convidats. L'Ateneu de Figueres li va oferir un menjar, després del qual va donar un recital de poesia. En companyia de Dalí, va passar uns dies a Barcelona, al Ateneu de la ciutat i davant un públic restringit, va llegir de nou "Mariana Pineda" i algunes composicions del "Romancero gitano". El maig Federico va tornar a Madrid i va conèixer a l'escultor Emilio Aladrén, amb qui va mantenir una relació amorosa que es va perllongar fins el 1929. Al juny va marxar a Granada. La família va adquirir la Huerta de San Vicente, on a partir de l'any següent va passar nombroses temporades.


Salvador Dalí i Federico García Lorca a Cadaqués el 1925

 

Entre 1925 i 1928 Federico va escriure diàlegs no representables: "El paseo de Buster Keaton", "La doncella, el marinero y el estudiante", "Quimera", "Diálogo mudo de los cartujos", "Diálogo de los dos caracoles" o el modernament titulat "Diálogo con Luis Buñuel". Són breus incursions dins l'avantguarda, a les quals es podria afegir el "Diálogo del amargo" i altres dispersos en els seus llibres de poesia.

 


Federico García Lorca assegut a la seva casa de Granada, el 1925, sota el oli "Naturaleza muerta" regalat per Salvador Dalí.

Foto FGL.net

 

Durant gener i febrer de 1926 Federico va realitzar excursions a l'Alpujarra en companyia de Manuel de Falla, Alfonso García Valdecasas, Antonio Luna, Manuel Torres López i José Segura. Federico va enviar a Jorge Guillén les primícies d'un bell assaig seu, llegit com conferència al febrer de 1926: "La imagen poética de don Luis de Góngora", on expressava l'imponderable grandesa del poeta cordovès. Segons Federico, Góngora harmonitzava mons diversos gràcies al seu ús de la mitologia, dominava com ningú el mecanisme de la metàfora i de la inspiració, i el seu llenguatge va caure sobre la llengua espanyola com una rosada vivificadora. Altres poetes amics, des de Rafael Alberti fins a Gerardo Diego, Jorge Guillén o Dámaso Alonso, van engegar una campanya d'homenatge i divulgació entorn de la figura i obra de Góngora, campanya que, en efecte, va marcar un fenomen "generacional" -s'abstenen Machado, Unamuno, Juan Ramón Jiménez,...- i que va culminar amb el viatge dels seus promotors a Sevilla.

 


Salvador, Federico i Pepín el 1926.

Foto FGL.net


En el mes d'abril, després del seu retorn a la Residencia de Estudiantes, Federico publicà en "la Revista de Occidente" la "Oda a Salvador Dalí". Durant cinc anys, des de 1923 fins el 1928, els mons artístics de Dalí i de Federico es van compenetrar fins a tal punt que Mario Hernández ha parlat, amb raó, d'un període dalinià en l'obra del poeta, i Santos Torroella, d'una època lorquiana en la del pintor. Fruit d'aquesta amistat, que es va convertir en passió amorosa, va ser la "Oda a Salvador Dalí" un poema "didàctic" -així el va anomenar Federico- que canta "...un pensamiento que nos une en las horas oscuras y doradas". El 1926 Dalí va ser expulsat definitivament de la Escuela de Bellas Artes de Madrid per haver declarat incompetent el tribunal que l'havia d'examinar.

 


Residencia de Estudiantes. D'esquerra a dreta: Salvador Dalí, José Moreno Villa, Luis Buñuel, Federico García Lorca i José Antonio Rubio Sacristán

 

Federico lliura "Mariana Pineda" a Gregorio Martínez Sierra que desestima la seva representació donada la situació del país, ja que segons ell podia crear-se un malentès sota la sospita d'un vetllat atac a la dictadura de Primo de Rivera. La seva actitud i la de Catalina Bárcena van indignar a Federico, qualificant aquell de cabró.
Acabada la gira estiuenca de 1926, procedent de Badajoz i fent temps per anar cap a Barcelona en tren, Margarida Xirgu es va trobar amb Lydia Cabrera en el hall de l'Hotel Ritz, s'havien conegut tres anys abans a L'Havana amb motiu de l'actuació de l'actriu al Teatre de la Comèdia, i entre elles perdurava la càlida amistat d'aquells dies:
-Ja sé que vas a estrenar una comèdia nova, molt interessant...
Amb gran sorpresa va saber Margarida que es tractava d'un drama titulat "Mariana Pineda".
-No sé de que em parles -va contestar-. No tinc ni idea de semblant obra.
Llavors la sorpresa va ser de l'amiga.
-Però com? No te l'ha lliurat Eduardo...?
-Eduardo?
-Sí, noia, Eduardo Marquina.
-Ni me l'ha lliurat ni m'ha dit una paraula...
-No obstant això, li va prometre a Federico...
-Federico?
-García Lorca... És possible que no el coneguis? Un poeta nou... I quin poeta! El millor dels joves...
Feia molts mesos que Lorca li havia lliurat "Mariana Pineda" a Eduardo Marquina, amb la intenció que la fes arribar a l'actriu, amb qui li unia una gran amistat. Encara que el dramaturg català li va assegurar al poeta el 10 de setembre de 1925: <<Hoy mismo escribo a Margarita Xirgu recomendándole "Mariana Pineda">>. No va complir la promesa a pesar dels seus bons propòsits.
-Sé que Eduardo està a Madrid -li va dir Margarida a Lydia- Per què no parles per telèfon perquè ens la envií?
Lydia Cabrera va decidir anar ella mateixa per l'original a casa del dramaturg. Tenia el seu cotxe a la porta de l'hotel i al poc temps tornava amb el manuscrit sota l'aixella.
-M'ha donat mil excuses -va dir entrant- Ja saps lo complidor que és Eduardo. Diu que et parlarà... Aquí tens l'obra. Llegeix-la. Estic segura que t'entusiasmarà.
-La llegiré. I si com tu dius...
-Hauries de conèixer a l'autor!
-Tan enamorada estàs d'ell?
-No es tracta d'amor... Però el vull i em diverteix molt... És un noi extraordinari, genial... Si veiessis què bé recita! A més toca el piano i canta... I sap unes cançons populars divines...!
-Escolta, per que pel mateix que t'has portat l'obra no et portes l'autor?
-Però com no! La Residencia de Estudiantes no està lluny. Li trucaré per telèfon i vindrà de seguida. Ja veuràs...
Mitja hora després arribava Federico. Lydia va anar a la seva trobada. Amb alegria va presentar a Margarida i al poeta, com si pressentís que aquell era un moment important en la vida d'ambdós.
-Es va asseure amb nosaltres -explicaria Margarida-. Era l'hora de l'aperitiu. Ells van demanar whisky. Em va saber a petroli i ho vaig dir... Federico reia. Llavors vaig escoltar per primera vegada el seu riure, aquest riure seu tan particular que semblava recolzar-se en l'O.
-Per què no es queda a menjar amb nosaltres? -li va proposar l'actriu- Lydia va donar la idea amb entusiasme i Federico va acceptar.
En la sobretaula van parlar de "Mariana Pineda".
-Però bé. No l'estrenarà quan sàpiga que l'han tingut ja Catalina Bárcena i Pepita Díaz i no han volgut fer-la.
-Això no m'importa -va contestar la Xirgu- Puguis estar segur que, si m'agrada, l'estrenaré.
-Llavors l'estrenaràs! -va assegurar Lydia Cabrera-.
Federico anava a viure mesos d'incertesa després d'aquesta feliç trobada amb Margarida Xirgu. El silenci de l'actriu el omple de desconfiança i decideix exposar a Eduardo Marquina la situació:
<<Querido Marquina: Margarita Xirgu quedó en contestarme su impresión de la latosísima "Mariana Pineda". No lo ha hecho. Sé que su madre ha muerto, pero ya hace tiempo, y además ella no por eso se va a retirar de las tablas. Y no sé qué hacer, y además estoy fastidiado, porque como mis padres no ven nada práctico en mis actuaciones literarias, están disgustados conmigo y no hacen más que señalarme el ejemplo de mi hermano Paquito, estudiante en Oxford lleno de laureles. Aunque sea una lata para usted, le ruego no me olvide en esta situación indecisa. El verano se acaba y yo sigo colgado, sin el menor atisbo de iniciar mi labor de poeta dramático, en la cual tengo tanta fe y tanta alegría. No deje de contestarme lo que piensa y cúal es su opinión. ¿Debo escribir yo a Margarita? Si Usted considera perdido el asunto, dígamelo tambíén. Salude a todos los de su familía. Eduardo, Usted sabrá disculpar estas molestias que le causo. ¡No me olvide! Ahí va un gran abrazo de Federico. Acera de Casino,31. Granada>>
Federico García Lorca se'n havia anat de Madrid traslladant-se amb la seva família a Granada.
Pocs dies desprès arribava Margarida Xirgu a Barcelona i li entregava "Mariana Pineda" al seu germà Miquel, que havia llegit molt, tenia un gran coneixement del teatre i ella hi havia confiat sempre en el seu bon gust, tenint en compte les seves opinions. A Miquel Xirgu l'obra li va entusiasmar més pel poeta que pel dramaturg i no perquè no li agrades, sinó perquè havia descobert en ella a un gran poeta nou. Els germans Xirgu una vegada més van coincidir i Margarida va decidir estrenar "Mariana Pineda".
En la segona quinzena del mes d'octubre Federico escriu al seu amic Fernández Almagro de la seva impaciència pel veredicte de Margarita Xirgu a estrenar "Mariana Pineda": << Como ya sabes, yo entregué la antipática Mariana Pineda a la Xirgu para que la leyera. Esta señora quedó en contestarme. Pero no lo ha hecho... Mi familia, disgustada conmigo porque dicen que no hago nada, no me dejan moverme de Granada. Yo estoy triste, como puedes suponer. Tengo varios proyectos, pero quiero dejar ultimada esta desastrosa intervención mía en el antro del teatro, intervención que hice para agradar a mis padres, y he fracasado con todo el equipo. Yo no lo siento por mí. Pero sí por mi padre, que es tan bueno y que hubiese tenido tanta alegría con el estreno de esta obra... Si la Xirgu no quiere representar mi obra y devuelve el original, tú te quedas con él como regalo de mi fracasada tentativa, en una época en que no hay teatro, y tenemos que resignarnos... Desde luego si Mariana se representara, yo ganaría todo con mi familia>>.
Federico va passar l'estiu entre Valderrubio, la Huerta de San Vicente i Lanjarón. En el desig d'independitzar-se econòmicament de la seva família, va contemplar la possibilitat de preparar oposicions a catedràtic de Literatura.

 

FEDERICO GARCÍA LORCA 1927-1930


Finalment el 13 de febrer de 1927, Cipriano Rivas Cherif comunica a Federico que Margarida Xirgu estrenarà "Mariana Pineda" després de l'estrena de "La cantaora del puerto" de Fernández Ardavín. Indicant-li que no deixi de felicitar a Eduardo Marquina per l'èxit de l'estrena el 12 de febrer de 1927 de "La ermita, la fuente y el río", encara que a Cipri l'obra no li va agradar gens, però s'alegrava infinit, perquè volia a Eduardo, que estava radiant.

El 31 de març Lorca va fer una lectura de "Mariana Pineda" davant de la Compañía Margarita Xirgu al Teatro Fontalba, a la qual també assistiren Cipriano de Rivas Cherif, Manuel Azaña i Melchor Fernández Almagro.

La primera relació artística que Margarida Xirgu i Dalí varen tenir, va ser amb l'obra "Mariana Pineda" de Federico García Lorca, que la seva mare Vicenta Lorca li havia recomanat que estrenés Margarida, desprès d'haver-la vist amb molta admiració actuar. Federico amic de Dalí, feia temps que li havia dit que anava a escriure una obra dedicada a l'heroïna granadina, a la qual anomenava afectuosament "Marianita", i li preguntà si ell estaria disposat a confeccionar els figurins del vestuari i els decorats; tot obtenint del pintor figuerenc una resposta afirmativa. Al cap d'un temps, en encetar-se el mes d'abril del 1927, el poeta andalús informà a Salvador Dalí que havia acabat de redactar el text de Mariana Pineda i que aquesta obra no trigaria gaire a ser estrenada, després del extraordinari èxit de la lectura efectuada per Margarida Xirgu al març, en el Teatro Fontalba de Madrid amb l'assistència de Manuel Azaña, president de l'Ateneo i futur president de la Segona República.
Federico a l'abril de 1927 va publicar el seu llibre "Canciones" en les edicions de Litoral que dirigirien els seus amics Emilio Prados i Manuel Altolaguirre. L'havia començat el 1921 i el va acabar el 1924. Conté 90 composicions. Mostra molta major perfecció, però encara és un obra molt heterogènia. El tema de la destinació tràgica apareix intensament en un dels millors poemes "Canción de jinete". A "Primeras canciones" de 1922 i "Canciones" emprà les mateixes formes: la cançó i el romanç. Els temes del temps i la mort s'emmarquen en l'alba, la nit, la ciutat andalusa i els paisatges lunars.
A últims d'abril va aparèixer una tarda Lorca pel camerino de la Xirgu, al Teatre Goya de Barcelona. Després d'un canvi d'impressions sobre els assaigs i decoracions, va seguir Federico camí de Figueres, a casa dels Dalí, a preparar l'escenografia del drama que va dissenyar Salvador.
Clica aquí per veure la vivència 35 Margarida Xirgu i els Dalí

 


Federico García Lorca i Salvador Dalí fent el servei militar, a Figueres el 1927

Foto FGL.net


Federico va fer una segona estada a Cadaqués, a casa dels Dalí entre maig i juliol de 1927, que van deixar una petjada profunda en la vida i obra d'ambdós. En les seves discussions a Madrid i Cadaqués, i en un riquíssim epistolari que s'ha conservat només en part, els dos amics abordaven qüestions estètiques de profund interès per a ambdós. Junts van explorar la pintura i la poesia contemporànies i l'art del passat. El mateix Federico va fer els esbossos de "Mariana Pineda" per la escenografia que va ser realitzada, juntament amb el vestuari, per Salvador Dalí. L'autor, a més, es va encarregar de la música i personalment va dirigir al cor de nens que van cantar el romanç amb que el comença i acaba l'obra.

 

Salvador Dalí i Federico García Lorca a Cadaqués el 1927.

Foto col·lecció BBC Mundo

Federico García Lorca banyant-se a Cadaqués el 1927.

Foto Huerta de San Vicente. Casa Museo Federico García Lorca


Dies abans de l'estrena, va circular la remor que anaven a prohibir l'obra, ja que per a la dictadura de Primo de Rivera era un afront perquè, encara que l'acció de Mariana ocorre un segle abans en l'absolutisme ferrandí, tenia massa coincidències amb el seu govern. La companyia de Margarida Xirgu va estrenar, el 24 de juny al Teatre Goya de Barcelona, "Mariana Pineda". L'obra no va tenir un èxit clamorós; però es va parlar que naixia un nou teatre.

 

Dos escenes de "Mariana Pineda" interpretada per Margarida Xirgu al Teatre Goya de Barcelona.

Foto "García Lorca en Cataluña" de Antonina Rodrigo

Tres escenes de "Mariana Pineda" interpretada per Margarida Xirgu al Teatre Goya de Barcelona.

Foto: El meu avi


És una tragèdia en vers sobre el tema de la llibertat: la destinació tràgica de l'heroïna, personatge històric granadí del segle XIX, que és ajusticiada per brodar una bandera pels liberals. Mariana Pineda, vídua del liberal Manuel Peralta, va ajudar als perseguits quan Angulema va entrar a Espanya per a imposar amb "els Cent mil fills de San Luis" l'absolutisme ferrandí. Al preparar-se l'alçament de Torrijos, la valenta dona va brodar una bandera per als conjurats amb les paraules "Llei, Llibertat, Igualtat". Una denúncia va fer caure el cos del delicte en mans de l'alcalde del crim, Ramón Pedrosa, qui va empresonar a Doña Mariana. Va Intentar escapolir-se sense aconseguir-lo, va emmalaltir i va ser reclosa al Beatorio de Santa María Egipciaca. El fiscal Aguilar va demanar per a ella la pena de mort. Per la seva banda, el defensor, don José Escalera, va fer quant va estar en el seu poder per a arrencar-la al patíbul declarant que la inculpació es devia en gran part a la concupiscència d'alguns personatges irritats per l'enteresa i la virtut de la dama. Doña Marianita va tenir la destí funest de Riego i Torrijos: va ser ajusticiada el 26 de maig de 1831, i el poble la va fer una màrtir de la llibertat.
El juny de 1927, Federico i Dalí se'n van anar a Barcelona. Tant a Salvador com als amics de la revista "L'Amic dels Arts" (Josep Viçenc Foix, Josep Carbonell, Magí Albert Cassanyes, Luis Góngora, Regino Sáinz de la Maza, Lluís Montanyà, Rafael Barradas, Juan Gutiérrez Gili i Sebastián Gasch) se'ls havia ocorregut treure a Federico del seu anonimat com dibuixant. Es reunien a casa de Rafael Barradas en "l'Ateneíllo de l'Hospitalet" i allí van organitzar una exposició de 24 dibuixos de Federico, que es va obrir a "les Galeries Dalmau" del 25 de juny (al següent dia de l'estrena de "Mariana Pineda") fins al 2 de juliol. Així doncs a Barcelona, Federico va exposar la seva primera mostra pictòrica. No havia pres mai de debò els seus capritxos a la ploma o a llapis de color, almenys no tan de debò com les seves poesies. L'exposició va ser un èxit dintre del grup d'artistes d'avantguarda, que van veure en ella la riquesa d'un esperit apte per a aventurar-se en el laberint de la plàstica més exigent. Dalí va encoratjar al granadí en el seu esforç per comprendre la pintura moderna, el va animar com dibuixant i va ser Federico, sens dubte, qui més va animar a Dalí com escriptor. La revista "L'Amic dels Arts", va publicar el seu romanç "Reyerta de gitanos", junt amb un dibuix de Dalí. Federico va visitar Sitges amb Dalí i Gasch, i va passar uns dies a Cadaqués. En el mes de juliol Dalí li va dedicar la seva prosa "San Sebastián", que també és va publicar a la revista "L'Amic dels Arts".

 

 

Dibuixos a llapis de color de Federico García Lorca .

Fotos ABC



Federico García Lorca a Barcelona el 1927, amb la mateixa posi que l'havia dibuixat Dalí.

Foto FGL.net


Federico a primers d'agost va estar a la Huerta de San Vicente, va passar uns dies a Lanjarón i va tornar a Granada.

 


Federico García Lorca a Lanjarón el 1927.

Foto Agencia Efe

 

El 12 d'octubre Margarida Xirgu estrenà "Mariana Pineda" al Teatro Fontalba de Madrid.

El repartiment va ser: Mariana Pineda (Margarida Xirgu), Doña Angustias (Eugenia Illescas), Isabel la Clavela (Pascuala Mesa), Amparo (Carmen Carbonell), Lucía (Julia Pachelo), Sor Carmen (Julia Pachelo), Novicia 1ª (Carmen Carbonell), Novicia 2ª (María Gil Quesada), Fernando (Luis Peña), don Pedro de Sotomayor (Alfonso Muñoz), Pedrosa (Francisco López Silva), Alegrito (Elías Sanjuán), Conspiradores (Fernando Fresno, Luis Alcaide, Antonio Alarma y Fernando Porredón), una voz de mujer (Amparo Cortés), una niña (Pilar Muñoz), otra niña (Mary López Silva) i un niño (Luis Peña).

La premsa va ser unànime a celebrar l'esdeveniment dramàtic com un triomf ressonant i encoratjador, perquè demostrava que la sensibilitat del públic vibrava intensament amb l'obra del poeta. La interpretació de Margarida Xirgu, de càlids i apassionats accents i el clamorós entusiasme de la joventut literària -entre els quals es trobaven els companys de la Residència- va contribuir al triomf de l'obra. Es va rendir un càlid homenatge al poeta en el restaurant andalús "Villa Rosa" la nit del 22 d'octubre, amb l'assistència de 70 persones pertanyents al món de l'art i de les lletres. Margarida va dir a l'autor: <<Quiero que me dediques esta obra, porque harás otras mejores que se disputarán otras actrices. ¡Pero ésta es mía!>>. La Xirgu, la seva actriu predilecta, va arribar a sentir per ell un gran afecte i contava anècdotes delicioses sobre "l'impossible Federico".

 

Programa de mà del estrena a Madrid de "Mariana Pineda".

Foto Fundación Federico García Lorca.


El desembre de 1927 Federico es va iniciar a la Residencia de Estudiantes com conferenciant, amb la lectura de "La imagen poética de don Luis de Góngora". Amb motiu del tricentanari de la mort de Góngora, es va celebrar en el mes de desembre a Sevilla, una lectura de poemes dels poetes de la seva generació. Van llegir Dámaso Alonso, Jorge Guillén, Gerardo Diego, Juan Chabás, José Bergamín, Rafael Alberti i Federico. Els va acompanyar el torero Ignacio Sánchez Mejías, que havia finançat l'excursió. A Sevilla, va conèixer a Luis Cernuda, Fernando Villalón i a Joaquín Romero Murube. Rafael Alberti va intervenir activament com secretari en l'homenatge a Luis de Góngora, previst des d'abril de 1926, que donarà lloc a la denominació del grup poètic com a "Generació del 27". Els amics de Federico: Rafael Alberti, Vicente Aleixandre, Pedro Salinas, Jorge Guillén, Dámaso Alonso, Emilio Prados, Gerardo Diego, Luis Cernuda i Manuel Altolaguirre (s'abstenen Machado, Unamuno, Juan Ramón Jiménez...) es coneixen avui dia com integrants d'aquella Generació del 27.
El crit de guerra inicial el va llançar Gerardo Diego en un assaig titulat "Escorzo de Góngora". Des de Valladolid, el febrer de 1924, Jorge Guillén va acusar rebut d'aquest assaig i d'aquest nou "contemporani": <<Aunque esto de las generaciones es casi un mito, y casi una tontería, sin embargo, siento cada día más vivamente la convivencia con mis verdaderos contemporáneos. Sí, creo en la contemporaneidad de los espíritus. Leyendo, atisbando su Góngora, me siento tan aludido que ¿cómo no expresarlo, cómo no sacar esta alusión a evidencia amistosa?>>. Dos anys més tard, Federico va enviar a Guillén les primícies d'un bell assaig seu, llegit com conferència al febrer de 1926: "La imagen poética de don Luis de Góngora". Els poetes espanyols estaven a punt de rescatar i celebrar a un poeta barroc que la seva estètica -originalitat de la metàfora, esplendor sintàctic i lèxic- els impressionava profundament. Luis de Góngora i Argote (1561-1627) va deixar petjada a la poesia de García Lorca, per exemple, a "La sirena y el carabinero" i en alguns dels romances gitanos.
El viatge amb tren de Madrid a Sevilla va ser narrat graciosament per Jorge Guillén en una sèrie de cartes a la seva dona, Germaine Cahen: <<Es absurdo -escrivia Guillén- ni antes, ni después de ahora volveré a contemplar todo un departamento de un vagón, lleno de estos animales llamados poetas>>.
A l'Ateneo de Sevilla el grup de poetes va comunicar a un públic entusiasta, una nova visió no només de Góngora sinó del seu propi art, enfront del de les generacions anteriors. En la més substanciosa i sàvia d'aquestes intervencions, Dámaso Alonso va demanar una "completa revisió dels valors de la literatura pretèrita". Va exposar un nou enfoc de la literatura espanyola, argumentant que al costat del realisme i del "vulgarisme", associats habitualment amb les lletres espanyoles, havia un corrent d'aristocràtic idealisme exemplificat per l'obra de don Luis i per la dels poetes moderns que s'agrupaven entorn d'ell. Els actes oficials -dos vetllades literàries i un banquet en la venta de Antequera- van ser commemorats a la premsa sevillana d'aquell llavors. Anys després, Dámaso Alonso, Luis Cernuda i Rafael Alberti recordarien amb nostàlgia altres detalls de la celebració: una gresca a Pino Montano -el cortijo del torero Ignacio Sánchez Mejías, que havia pagat l'excursió-, la travessia nocturna del Guadalquivir, la primera trobada de Cernuda i García Lorca,...

El març de 1928 va aparèixer el primer nombre del "Gallo", la revista literària impulsada per Federico, dirigida pel seu germà Francisco i realitzada amb un grup d'amics de Granada. Poc després va aparèixer, com rèplica humorística, el "Pavo", de la que van ser responsables els mateixos participants del "Gallo". Al mes de maig va sortir el segon i últim nombre del "Gallo".

Les edicions de la "Revista de Occidente" van publicar el juliol de 1928 el primer "Romancero gitano" de Federico. L'havia començat el 1924 i el va acabar el 1927. La mort i la incompatibilitat moral del món gitano amb la societat burgesa són els dos grans temes del "Romancero gitano". Destaquen els procediments habituals de poesia d'origen popular, i la influència del compositor Manuel de Falla. No es tracta d'una obra folklòrica; està basada en els tòpics amb que s'associa lo gitano i andalús. Federico va elevar al personatge del gitano al rang de mite literari. A Federico li molestava que el públic el veiés com gitano. La Guàrdia Civil també està present en alguns versos. Empra el romanç, en les seves variants de novel·lesc, líric i dramàtic; el seu llenguatge és una fusió de lo popular i lo culte. És la seva obra poètica més popular i més accessible. És un cant als gitanos andalusos, que posseint un món bell i lliure, es veuen abocats a la insatisfacció i a la mort. Sent una obra que s'ha popularitzat pel tema, el metre, l'erotisme, el colorit i la riquesa expressiva; és, no obstant això, un llibre difícil, a causa dels estranys simbolismes i l'audàcia de les metàfores. Federico va utilitzar freqüentment símbols a la seva poesia. Es refereixen a la mort, encara que depenent del context, els matisos varien bastant. Són símbols centrals en Federico:
La lluna: és el símbol més freqüent. La seva significació és la de mort, però també pot simbolitzar l'erotisme, la fecunditat, l'esterilitat o la bellesa.
L'aigua: quan corre, és símbol de vitalitat. Quan està estancada, representa la mort.
La sang: representa la vida i, vessada, és la mort. Simbolitza també lo fecund, lo sexual.
El cavall (i el seu genet): està molt present en tota la seva obra, portant sempre valors de mort, encara que també representa la vida i l'erotisme masculí.
Les herbes: el seu valor dominant, encara que no únic, és el de ser símbols de la mort.
Els metalls: també el seu valor dominant és la mort. Els metalls apareixen sota la forma d'armes blanques, que comporten sempre tragèdia.
La metàfora: és el procediment retòric central del seu estil. Sota la influència de Góngora, Federico va manejar metàfores molt arriscades: la distància entre el terme real i l'imaginari és considerable. En ocasions, va usar directament la metàfora pura. No obstant això, a diferència de Góngora, Federico és un poeta conceptista, en el sentit que la seva poesia es caracteritza per una gran condensació expressiva i de continguts, a més de freqüents el·lipsis. Les metàfores lorquianes relacionen elements oposats de la realitat i transmeten efectes sensorials entremesclats.

 

Exemplar del "Romancero gitano" dedicat a Margarida Xirgu.

Arxiu familiar Sílvia Gámiz

 

Encara que Federico va assimilar sense problemes les novetats literàries, la seva obra està plegada d'elements tradicionals -neopopularisme- que, d'altra banda, demostren la seva immensa cultura literària. La música i els cants tradicionals són presències constants a la seva poesia. No obstant això, des d'un punt de vista formal no és un poeta que mostri una gran varietat de formes tradicionals; però si aprofundeix en les constants de l'esperit tradicional de la seva terra i de la gent: l'estrip amorós, la valentia, la malenconia, la passió,... El "Romancero gitano" complet, el componen els versos: "Romance de luna", "Preciosa y el aire", "Reyerta", "Romance sonámbulo", "La monja gitana", "La casada infiel", "Romance de la pena negra", "Prendimiento de Antoñito el Camborio" (dedicat a Margarida Xirgu), "Muerte de Antoñito el Camborio", "Muerto de amor", "Romance de la Guardia Civil española", "San Gabriel", "Romance del emplazado" i "Martirio de Santa Olla". Ràpid arribà l'èxit i l'elogi de la crítica. La primera edició s'esgotà ràpidament.

 


Exemplar del "Romancero gitano" dedicat a Margarida Xirgu< CLASS="text">.

Foto "García Lorca en Cataluña" A. Rodrigo

Llibre autografiat per l' escriptor espanyol Federico García Lorca per l' actriu, Margarita Xirgu.

Foto Museo y Centro de Documentación de la Asociación General de Autores del Uruguay (AGADU).

L'èxit crític de "Canciones" el 1927 i l'èxit popular del "Primer Romancero gitano", va deixar descontentament a Federico, que, en cartes als seus amics a l'estiu de 1928, confessava estar travessant una gran crisi sentimental, "...una de las crisis más hondas de mi vida. Estoy convaleciente de una gran batalla y necesito poner en orden mi corazón. Ahora sólo siento una grandísima inquietud. Es una inquietud de vivir, que parece que mañana me van a quitar la vida.

Aquesta crisi va agreujar-se al setembre, quan el poeta va rebre a Granada una duríssima carta de Dalí sobre el "Romancero gitano", en la qual argumentava el pintor català que gran part de l'obra estava "lligada a les normes de la poesia antiga, incapaç d'emocionar-nos", i que el llibre pecava de "costumisme", "movent-se dintre de la il·lustració i dels llocs comuns més estereotipats i més conformistes". La crisi de Federico havia estat provocada per diverses circumstàncies vitals. D'una banda, amb l'èxit popular del "Romancero gitano" va sorgir la imatge pública -que perviu encara en algunes parts- d'un Federico García Lorca costumista, cantor dels gitanos, lligat temàticament al folklore andalús. El mateix poeta s'havia queixat d'aquesta imatge abans que sortís el "Romancero gitano", i fins i tot abans de la publicació de "Canciones", com ho demostra en una carta a Jorge Guillén de principis de gener de 1927: <<Me va molestando un poco mi mito de gitanería. Los gitanos son un tema. Y nada más. Yo podía ser, lo mismo poeta de agujas de coser o de paisajes hidráulicos. Además, el gitanismo me da un tono de incultura, de falta de educación y de poeta salvaje, que tú sabes bien no soy. No quiero que me encasillen. Siento que me va echando cadenas>>. Luis Buñuel en aquesta època també va criticar durament la seva obra.
A pesar de les seves preocupacions i d'un "horrible estiu de sentiments", el poeta no va deixar de treballar intensament, i es va lliurar a projectes nous molt distints al "Romancero". Va enviar al crític d'art Sebastià Gasch alguns dels seus millors dibuixos i dos poemes en prosa -"Nadadora sumergida..." i "Suicidio en Alejandría"- que responien a "la seva nova manera espiritualista: emoció pura descarnada, deslligada del control lògic.

 

                       

                       Silueta d'un mussol amb inicials de Margarida Xirgu                                                                                                     

 

Margarida Xirgu a punt de començar les vacances d'estiu a Font Romeu va escriure una carta a García Lorca, el 12 de juliol amb inicials de Margarida Xirgu configurades en la silueta d'un mussol, contestant a la seva carta en la que li demanava un exemplar de "Mariana Pineda": <<Sr. Federico García Lorca. Madrid. Mi querido amigo: A su tiempo recibí su amable carta y di orden que le enviaran urgentemente un ejemplar de "Mariana pineda". No le escribí antes porque trabajo mucho y no me queda tiempo para nada. Pasado mañana salgo para Font-Romeu: allí puede enviarme las dos obras que me anuncia, que yo leeré con toda atención, aprovechando los días que voy a estar allí. Enviéme también su libro "Romancero gitano" y mucho le agradezco su atención de dedicarme el romance que más le gusta a usted. Cariñosamente le saluda, Margarita Xirgu>>. No obstant això, el 18 d'agost de 1928 Margarida Xirgu li va escriure a Joaquín Montaner des de San Sebastian, contant-li les xafarderies que corrien per Madrid, i explicant-li que Lorca li havia escrit una carta molt divertida: <<He recibido una carta de Lorca graciosísima. La Pachelo me dijo que antes de salir ahora de Madrid, le dijeron que Lorca hablaba mal de mí y que ella contestó que a la primera obra que vuelva a escribir hablará bien. Le he enseñado la carta y se ha reído mucho. Se ve que la publicación y éxito de sus romances no le han bastado y está disgustado por cosas sentimentales. La carta tiene un tono muy gracioso. No se salvará, y creo como usted que vale, pero no se salvará>>. De totes maneres dues setmanes més tard, el 1 de setembre de 1928, es va publicar "Mariana Pineda" a la col·lecció dramàtica "La Farsa", amb dibuixos del propi autor i en la pàgina de guarda va figurar aquesta dedicatòria. <<A la gran actriz Margarita Xirgu>>.

A l'octubre de 1928 va llegir al Ateneo de Granada la conferència: "Imaginación, inspiración, evasión", que després va denominar "La mecánica de la poesía", i, dies després, el "Sketch de la nueva pintura". Va explicar d'aquesta manera la seva nova teoria de "l'evasió" poètica. L'estètica de Dalí li va servir a Federico com estímul quan començava a conrear, a partir de 1927, una poesia "d'evasió", en la qual es donava menys importància a la metàfora que al que Federico va nomenar -servint-se de l'expressió de Dalí- el fet "poètic": la imatge que pretén "evadir-se" de qualsevol explicació racional.

Durant l'hivern de 1928 es va proposar estrenar la seva al·leluia eròtica "Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín", intent frustrat pels censors del règim de Primo de Rivera. La nit de l'assaig general, el cap de policia va arribar al teatre i va informar a Federico i als actors que l'obra no podia ser representada. Després el text seria arxivat durant anys a la burocràtica i temible Oficina de Seguridad amb altres documents considerats pornogràfics. En aquell moment, entre la depressió i la indignació, Federico va sostenir que allò havia ocorregut perquè els homes espanyols no suportaven veure's a si mateixos com cornuts. És que, en efecte, ell havia imaginat al personatge irrompent en escena amb una cornamenta gegantesca. "Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín" la va acabar d'escriure el 1931 i fins el 5 d'abril de 1933 no es va estrenar. És una farsa, però esperpèntica sota la influència de Valle-Inclán, en la que Federico va voler subratllar el contrast entre lo líric i lo grotesc i encara barrejar-los en tot moment. Parteix d'unes al·leluies populars, amb les quals guarda poca relació argumental. Representa el matrimoni de l'ingenu Perlimplín amb la insaciable Belisa, que li és infidel des de la nit de noces. El marit accepta la infidelitat, situant-se sobre els tòpics morals. En un heroic intent de conquistar a Belisa, es desdoblega en atractiu amant i en marit cornut. Aquest apunyala al primer, matant-se els dos en una fusió amorosa i completa.

 


Figurí de "Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín" de García Lorca.

Arxiu Jordi Rius Xirgu


Federico va publicar de manera parcial a la "Revista de Occidente" la "Oda al Santísimo Sacramento del Altar" que va dedicar a Falla. El desembre va llegir a la Residencia de Estudiantes, com abans ho havia fet amb "Nanas infantiles", la conferència ""El patetismo de la canción de cuna española". Tan perllongada estada a la Residència, li va permetre fer-se l'amo de la casa i allotjar en ella el seu follet ,com esperit invasor de tots els racons. Durant molt temps el seu company de cambra va ser José Antonio Rubio, el més goethià dels seus amics. El 1928 es va publicar "Teatro breve".

 

Emilio Aladrén amb 22 anys i Federico García Lorca amb 30, el 1928.

Foto Patronato Municipal Huerta de San Vicente


El 1929 Federico va tenir desavinences sentimentals amb Emilio Aladrén, el jove escultor amb el qual havia mantingut una forta relació afectiva i que el va deixar per una dona anglesa Eleonor Dove, que havia vingut a Madrid com representant de la casa de cosmètics "Elizabeth Arden" i que va convertir en la seva esposa més tard.

En el mes de febrer es va suspendre de nou l'estrena de "Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín" pel "Teatro experimental Caracol" a causa de la mort de la mare del Rei Alfonso XIII. El 5 de maig de 1929, amb motiu de l'estrena de "Mariana Pineda" al Teatro Cervantes de Granada li van oferir un homenatge a Margarida Xirgu i a Federico García Lorca, amb un banquet a l'Hotel Alhambra Palace, entre els que es trobaven Manuel de Falla (3), Fernando de los Ríos (4), Antonio Gallego Burín, Ángel Barrios, José María Rodríguez Acosta, Manuel Frenández Montesinos, Hermenegildo Lanz, Gómez Arboleya,... Va tancar l'acte Federico que va enaltir l'art de l'actriu i entranyable amiga.

 

Programa Teatro Cervantes de Granada.

Fons Antoni i Ramon Clapés

Homenatge a Granada a Margarida Xirgu i a Federico García Lorca el 5 de maig de 1929. Darrera del poeta i de Margarida Xirgu, els amics de Lorca> Joaquín Amigo, Francisco Oriol Catena, Joaquín García Cabella, Manuel López Banús i Enrique Gómez Arboleya.

(identificats gràcies a l'interès de José Antonio Romero López)

Foto col·lecció Fundación Federico García Lorca

 

Federico García Lorca.

Foto Jornada Unam


Fernando de los Ríos, el seu mestre i conseller, estava preparant un viatge als Estats Units i va convèncer a Federico perquè l'acompanyés. L'il·lustre professor de Dret pensava que ja era hora que el jove poeta es donés un bon bany de món, que viatgés i prengués contacte amb l'esperit estranger. Federico va acceptar la idea joiosament, com un remei a les seves crisis i com una saludable excitació per a la seva sensibilitat. Al seu pas per París, al juny de 1929, va gaudir ràpidament l'encant de França. Va passar llargues hores en el Louvre i va lamentar no disposar de temps per a perdre's en els barris literaris i conèixer gent. A Londres va estar en el British Museum i va admirar les llums de Piccadilly Circus amb un plaer de provincià. Va viatjar a Oxford i a Escòcia. El 19 de juny van embarcar a Southampton, en el "Olympic" buc germà del Titanic, rumb a Nova York. El 26 de juny va arribar, amb don Fernando, a Nova York. Allí els van rebre Ángel del Rio, Gabriel García Maroto, León Felipe i José Camprubí. Fernando de los Ríos, amb les seves amistats i la seva influència, es proposava que Federico es donés a conèixer en els mitjans intel·lectuals. Una càtedra de lector o mestre de literatura espanyola li vindria de primera, per a viure a la vegada que estudiava. Mentrestant, es va instal·lar en una de les cambres de la residència Furnald Hall de Columbia University, com alumne. Abans de res, es va matricular en uns curses d'anglès que aviat va abandonar, convençut que a ell no li entraven les llengües estrangeres perquè eren incompatibles amb la seva poesia. Tan era així que quan se'n va anar dels Estats Units al següent any, tot just sabia unes paraules en anglès, que pronunciava endiabladament amb el seu andalús tancat de la Vega granadina. Amb prou feines va assolir recuperar el seu humor i la seva espurnant imaginació, va començar a fer de les seves, improvisant festes, cors i recitals que delectaven a tot el món. Va passar gran part del mes d'agost a Vermont, hoste de Philip Cummings a qui havia conegut a la Residencia de Estudiantes. A finals d'agost, va passar una temporada a la casa d'estiu d'Ángel del Rio a Bushnellsville, a les Catskill Mountains. Va tornar a Nova York el 20 de setembre i es va instal·lar a la residència John Jay Hall de la Universitat de Columbia, on va romandre fins el gener de 1930. A Nova York va trobar a Dámaso Alonso i a Federico de Onís. Va freqüentar teatres, cinemes, museus i es va apassionar pel jazz. Va donar conferències a la Universitat de Columbia i al Vassar College.

 

Federico García Lorca a la Universitat de Columbia de Nueva York.

Foto "El País"


Federico va escriure el guió cinematogràfic "Viaje a la luna", que va projectar realitzar amb la col·laboració del mexicà Emilio Amero. En el mes d'octubre de 1929 va viure el crac econòmic de Wall Street. Al desembre va participar en un homenatge que l'Instituto de las Españas de Nova York va tributar a Antonia Mercé, la ballarina argentina i va contraure matrimoni la seva germana Concha amb Manuel Fernández Montesinos, a Granada.
El gener de 1930 Federico va abandonar la residència John Jay Hall i va compartir un pis amb el seu amic de la Residencia de Estudiantes José Antonio Rubio Sacristán, que acabava d'arribar a Nova York. En el mes de febrer van arribar a Nova York els seus amics Ignacio Sánchez Mejías i La Argentinita. Va fer la presentació de la conferència que, sobre el toreig, va donar Sánchez Mejías en l'Instituto de las Españas i va treballar amb La Argentinita en l'harmonització de cançons populars espanyoles. Va ser convidat per la Institución Hispano-Cubana de Cultura a donar unes conferències a L'Havana i altres ciutats cubanes. Federico va fer content les seves maletes, ansiós de cels sense boires. Va viatjar amb tren fins a Tampa, a Florida, on va embarcar en el vapor "Cuba", que va atracar el 6 de març a L'Havana, on l'esperaven el seu vell amic José María Chacón i Calvo, el poeta cubà Juan Marinello i el periodista Rafael Suárez Solís. A l'arribar a Cuba va exhalar Federico un profund sospir d'alleugeriment, perquè allí es va trobar amb una Amèrica mulata i marinera, que no havia deixat de ser Espanya. Va tenir un període sensual i rialler la vida de Federico, qui va escriure als seus pares: <<Esta isla es un paraíso. Cuba. Si yo me pierdo, que me busquen en Andalucía o en Cuba>>.

 

Exposició: Lorca. La clave está en Cuba, en el Museo Casa Natal de Fuente Vaqueros, a la Sala Granero

Fotos Patronato Cultural Lorca, Diputación de Granada

 


Entre març i abril va pronunciar diverses conferències. En companyia de l'escriptora Lydia Cabrera, a qui havia conegut a Madrid, va assistir a una cerimònia "ñáñiga". En el mes de maig van arribar a L'Havana els seus amics García Maroto i Adolfo Salazar. Va ingressar en una clínica perquè li extirpessin unes berrugues. El 12 de juny va embarcar en el "Manuel Arnús" que, després de fer escala a Nova York, va arribar a Cadis el 30 de juny on l'esperaven els seus germans Isabel i Francisco.

 

Federico García Lorca amb uns nens a L'Havana

Foto FGL.net .

 


Federico García Lorca a L'Havana amb un venedor de diaris el 1930.

Foto Huerta de San Vicente.Casa Museo Federico García Lorca

 


<<Fue en El Pardo -explicà Margarida Xirgu- donde Federico me leyó las dos obras de que me había hablado; dentro del coche que utilizaba cada mañana en Madrid para respirar aires puros y perfumados, con las ventanillas abiertas, como en la habitación de un sanatorio. Primero me leyó "Así que pasen cinco años". No la entendí y se lo dije. Federico procuraba explicármela, pero yo seguía sin entenderla. Independientemente, algunas escenas y los versos me parecían bellísimos, pero lo que no entendía era la obra como realización escénica. No veía la comedia. Tendría que pasar tiempo y haber leído muchas cosas de la nueva literatura y saber lo que es el surrealismo para que pudiera ver también esa obra teatralmente, hasta el punto que una de mis grandes ilusiones fue ponerla en escena, y la hubiera puesto ya, si contara con la colaboración de Salvador Dalí para los decorados. Entonces me pareció irrealizable teatralmente, además de incomprensible para el público, y le dije: "Mira, Federico, vamos a dejar esta obra por ahora y me vas a leer la otra: esa zapatera que dices tú que no es una zapatera>> Federico li va dir: <<Verás "Así que pasen cinco años" es una obra que se desarrolla fuera del tiempo y de la realidad, en la cabeza del protagonista: son presentimientos, sueños... todo lo que se agita en el subconsciente; y la "zapatera" no es verdaderamente una zapatera: es la imaginación>>.
El 24 de desembre de 1930 s'estrena al Teatro Español de Madrid la "versió de càmera" de "La zapatera prodigiosa", per Margarida Xirgu amb la companyia experimental "El Caragol", que dirigia Cipriano Rivas Cherif. Federico va anomenar a aquesta versió, de càmera. Després es va recolzar en les cançons del segle XVIII i XIX, en els muntatges del Club Teatral Anfístora que dirigia Pura Ucelay, el 5 d'abril de 1933; i en el de Lola Membrives, a Buenos Aires el 18 de març de 1935, versió que va ser el seu veritable estrena.

Per a accentuar el caràcter de la farsa, els esbossos d'aquesta obra dissenyats per Federico García Lorca i realitzats per Sigfrido Burmann, van ser puerils i virolats. La sala de subhastes Balclis de Barcelona, a l'octubre de 2011, treu a la venda els figurins de vestuari d'aquesta obra, fets pel mateix Federico. Son 10 dibuixos de 230x175 mil·límetres (vuit de vestits de dona i dos d'home) que s'emmarquen en el més pur estil del pintar lorquià, caracteritzats pel seu estil naïf, remarcat per l'ús de llapis de colors, que evoquen el món infantil. Després de l'estrena de l'obra, l'autor va regalar els dibuixos a Margarida Xirgu i ella els va donar al seu germà Miquel, que sent professor de l'Institut del Teatre, els va regalar a un dels seus alumnes. Per fi, un fill d'aquest alumne els va portar a la sala de subhastes per a vendre'ls. Especialistes en l'obra pictòrica de Lorca, com Mario Hernández, que va publicar el 1986 un inventari d'aquestes obres, classifiquen aquests dibuixos en el millor període de producció artística del polifacètic autor. L'interès del lot és molt gran perquè es tracta d'un dels pocs conjunts pictòrics que no estava en mans de la família de García Lorca i que romania en parador desconegut.

Finalment, El Ministeri de Cultura adquireix els dibuixos dissenyats per García Lorca per La zapatera prodigiosa. Els 10 figurins, s' incorporaran al Museo Nacional del Teatro, en Almagro.

 

Inscripció de l'autor: "La zapatera prodigiosa. Segundo acto. Traje plegado. Traje rojo violento y rosa roja. Sin pendientes. Más vuelo que en el traje anterior. Un brazo desnudo. Franjas al cuello y cintura de rojo distinto".

Foto El País. Balclis


Inscripció de l'autor: "(Traje de la zapatera) verde intenso. Franjas a la cintura más intensa. Sin medias. Zapatitos de charol. Falda plegada. Corpiño ajustado. Vueltas en la bocamanga de encaje negro. Pelo tirante. Boca grande y pintada. Pendientes de coral. Primer acto".

Foto El País. Balclis


Inscripció de l'autor: "Vecina roja. Traje rojo. Aplicación verde. Grandes madroños negros. Cuiden de que la irregularidad de los triángulos verdes sea exacta". García Lorca va incloure un detall de com volia que fos el disseny per darrere.

Foto El País. Balclis

Inscripció de l'autor: "Vecina del traje morado. Volantes rígidos de organdí rosa".

Foto El País. Balclis


Inscripció de l'autor: "Vecina del traje amarillo. Adornos de tela amarilla más intensa. Bocamangas almidonadas en picos de amarillo más intenso. Descote en la misma forma. Zapato amarillo.

Foto El País. Balclis


Inscripció de l'autor: "Traje blanco con grandes madroños rojos y dibujos en tela roja".

Foto El País. Balclis

Inscripció de l'autor: "Vecina del traje verde. Aderezos blancos. Madroños verdes".

Foto El País. Balclis


Inscripció de l'autor: " Vecina azul. Franjas rosa. Manga estrecha. Grandes madroños negros". Junt al dibuix una agulla cus al paper dos trossos de tela.

Foto El País. Balclis


Inscripció de l'autor: "Alcalde. Traje de terciopelo azul con la cinta de seda. Gran capa con esclavina. Media blanca de hilo grueso. Lleva una vara con cabos de plata. Faja gris. En los dos actos".

Foto El País. Balclis


Inscripció de l'autor: "Mozo de la faja. Camisa blanca con encaje. Pantalón negro. Sombrero plano negro. El otro mozo de igual manera pero faja azul y pantalón marrón"
.

Foto El País. Balclis

"La zapatera prodigiosa".

Foto: Exposición Margarita Xirgu 1888-1969 Molins de Rei/Madrid.

Margarida Xirgu en una escena de "La zapatera prodigiosa".

Foto Institut del Teatre


Margarida Xirgu interpretant "La zapatera prodigiosa" de Federico García Lorca.

Foto Museo Nacional del Teatro de Almagro


Margarida Xirgu interpretant "La zapatera prodigiosa" de Federico García Lorca.

Foto: El meu avi


La trama és una mosseta de 18 anys que es casa amb un sabater cinquantanyer. No hi ha fills que beneeixin la llar. Ella és bufona, mimosa, atabalada, de frescs colors i llengua solta. Ell, malhumorat, rondinaire, recelós. La sang li demana a la sabatera el que el apedaçador no li dóna. Hi ha galans en els somnis de la dona i fantasies en els seus ulls. El marit esclata: Ai, la fantasiosa! I ella respon: Ai, la pelleringa! Aquestes batusses són el tema de murmuració del veïnat, del poblet andalús on les coses ocorren. "Això té el casar-se a la teva edat -li diu l'alcalde al sabater-. A la teva edat ho estava de quatre, totes bones mosses". En fi, el sabater no pot aguantar més i se'n va, anant-se sap Déu on a buscar la pau. Ell l'abandona, ella obre una taverna a la qual acudeixen don Mirlo i uns mossos que es beuen els vins i els vents per ella. Fins i tot l'alcalde la corteja: "Amb mi estaràs com una reina, sabatera de la meva ànima". "No, gràcies, de sabatera no em moc", contesta la femella honesta, que amb l'absència del marit el va idealitzant i volent com mai el va voler. Corre el temps i el sabater torna disfressat de coplero de crims i miracles. Convençut el sabater que la seva esposa l'ha estat fidel, es treu la disfressa, i la farsa acaba amb una tragicòmica veritat: al veure'l novament a la seva vora, i amb aire de burla, la sabatera reacciona i arremet contra l'enxampo del seu marit, i torna a sentir-se desgraciada, amb aquell corremons que Déu li ha donat. És una farsa en dos actes i un pròleg, amb aire de romanç popular. Federico va voler compartir el sotsobre de l'estrena com autor i actor. Va fer el paper de l'Autor, que amb una capa plena d'estrelles sortia a escena a dir el pròleg. Segons l'autor: <<Es la lucha perpetua,... entre la fuerza de la ilusión sentida hacia lo que huyó de nuestra mirada y la fuerza de la realidad, la pobreza de la realidad, cuando nos vemos llegar a lo que perdimos y por perdido encendió tanta ilusión... La maravilla de lo que creímos que era, la vulgaridad de lo que es>>.

 

Representació de "La zapatera prodigiosa".

Foto Huerta de San Vicente. Casa Museo Federico García Lorca


Federico, com tantes altres vegades, va passar el Nadal a Granada amb la seva família.

 

FEDERICO GARCÍA LORCA 1931-1934


García Lorca el gener de 1931 va publicar a la "Revista de Occidente" alguns poemes de "Poeta en Nueva York", a partir de la seva experiència a EEUU, on va viure entre 1929 i 1930. Per a Lorca la civilització moderna i la naturalesa són incompatibles. La seva visió de Nova York és de malson i desolació, pròpia d'un mal somni. Per a expressar l'angoixa i l'ànsia de comunicació que l'embargaven, va emprar les imatges visionàries del llenguatge surrealista, imatges incoherents, oníriques, estranyes i enigmàtiques, associacions lliures i visions delirants. És a dir, una tècnica basada en l'il·lògic, en lo no racional, per a expressar la realitat il·lògica i absurda d'una ciutat monstruosa que era, no un lloc agradable de vida, sinó un fosc laberint de la mort. La seva llibertat expressiva és màxima, encara que al costat del vers lliure s'adverteix l'ús del vers amidat (octosíl·lab, hendecasíl·lab i alexandrí). El poeta va veure en aquesta ciutat l'exemple palpable dels aspectes més negatius i ombrívols de la civilització contemporània; el poder dels diners, l'esclavitud de l'home per la màquina, les injustícies racials, la ruptura amb la naturalesa, la brutícia, el materialisme, la solitud, la deshumanització,... García Lorca eleva al personatge del negre i del jueu al rang de mite literari, com abans ho havia fet amb els gitanos. Pocs crítics i biògrafs han escrit sobre la seva vida a Nova York, sense insistir que allí es va sentir deprimit i aïllat. Tal és, per descomptat, el sentiment que desprenen els seus poemes. Però existeix també una sèrie de cartes encantadores a la seva família on presentava una imatge molt diferent. Aquestes cartes, amb la seva visió més riallera de la "ciutat més atrevida i més moderna del món", fan impossible una lectura autobiogràfica de "Poeta en Nueva York" i recorden que un dels assoliments més admirables d'aquesta obra consisteix en la creació d'un protagonista tràgic, la "veu" dels poemes, que té propietats, com va dir un crític, de "Prometeo, profeta i sacerdot". Sens dubte, aquest protagonista es relaciona amb "la persona" creada per Walt Whitman, a qui va dedicar García Lorca una "Oda" en el seu llibre.
Perquè a pesar de la discreció amb la qual durant molt temps va portar la seva condició homosexual -demanant als seus amics que destruïssin les cartes o manuscrits comprometedors- i la por que la seva família sabés la seva vida íntima -negant-ho quan el seu pare l'hi va preguntar obertament-, bona part de la seva producció és una croada per la llibertat sexual. Aquesta croada es manifesta visiblement en el seu poema al "vell bell Walt Whitman". El rètol "maricón", que amb seguretat hauria escoltat una vegada i una altra al llarg de la seva vida, desassossegava possiblement al poeta encara el 1930, quan va compondre l'oda. D'una banda, el poema beatifica als homosexuals -al seu entendre- "dignes", com el vell Whitman, però per un altre destil·la verí contra els efeminats, <<los maricas de las ciudades, de carne tumefacta y pensamiento inmundo.... ¡Maricas de todo el mundo, asesinos de palomas! Esclavos de la mujer, perras de sus tocadores>>.

Poc després de la seva tornada de Nova York i Cuba, el febrer de 1931, García Lorca es va buscar a Madrid un estudi al nombre 72 del carrer de Ayala. Va ser la seva única casa privada a Madrid. En el mateix edifici vivia Emilio Aladrén, el que va ser un dels seus grans amors. Mai va tenir molts diners i per a la seva mare era un drama que visqués sol, encara que ell assegurava en les seves cartes, que sempre el convidaven a menjar. El 16 de març García Lorca donà la conferència "Un poeta en Nueva York" a la Residencia de Señoritas de Madrid, una tercera visió de la ciutat, a part de l'epistolar i la poètica. Del conjunt dels tres texts -conferència, cartes, i, sobretot, el llibre de poemes- sorgeix una visió penetrant i memorable no només de la civilització nord-americana, sinó de la solitud i l'angoixa de l'home modern.

En l'any 1931 Lorca havia planejat l'argument d'una obra de teatre basant-se, segons el poeta, en un fet real ocorregut a Andalusia: Un noi estava enamorat de la seva egua i a l'assabentar-se el pare de la inclinació sexual del seu fill, va vendre l'egua i després, al recuperar-la de nou el jove, la va matar. Embogit per la mort de l'animal, el noi va assassinar amb un destral al seu progenitor. Federico reia estentoreament, com feia moltes vegades per dissimular la sincera quant conturbada inspiració de les seves obres més arriscades, comentant per endavant, amb aquella plasticitat característica de la seva conversa, el trasllat imaginatiu de la rotunditat d'anques i llarga crinera d'una egua andalusa, en els malucs i la solta cabellera de l'actriu possible. I encara afegia la seva aspiració a veure-la interpretada per certa dama, si no ja molt jove, apta encara per a encarnar les "buenas jacas" del teatre andalús. Concretament, només li va parlar a Cipriano de Rivas Cherif de com veia l'escena primera, parlant el semental i l'egua de ventre, en el prat on pastaven a la vora del camí que corria el fill de l'amo, el cavaller amb la seva petita egua. La viovíssima descripció li va recordar a Rivas Cherif el magnífic poema "El col·loqui dels centauros" de Rubén Darío. El 1940, mentre Cipriano de Rivas Cherif va estar empresonat en la Direcció General de Seguretat de Madrid, a l'haver estat segrestat a França per la Gestapo, a petició de l'ambaixada d'Espanya a París i lliurat al govern franquista, Cipriano va compondre de memòria el poema "Romance de la bestia hermosa", basat sobre el tema inèdit "El hombre y la jaca" de Federico Garcia Lorca. D'aquesta composició va dir després el director d'escena: "Está inspirado en la idea de una comedia de que nos tenía hablado Federico a Margarita Xirgu y a mí. Me parecía la idea -y así se lo dije a nuestro autor- más adecuada a la expresión de un poema que a la propiamente representable escénicamente. Aseguraba él que no era sino la transcripción de un suceso real ocurrido en la sierra de Granada>>.
El "Poema del cante jondo" es publicà a l'editorial Ulises el mes de juny de 1931. L'havia començat el 1921 i el va acabar el 1923. Conté 52 composicions, en les quals torna a presentar a gitanos flamencs de les coves i a la Guàrdia Civil. El cante jondo, expressió popular de l'ànima andalusa, s'ha convertit, estilitzat cultament, en la pròpia paraula de García Lorca. La mort és el tema obsessiu. Mitjançant la unitat temàtica, formal, conceptual i l'expressió dels sentiments, deguda en part a la seva inspiració folklòrica, descriu la lírica neopopulista de la Generació del 27. En aquest llibre, com a les seves "Suites", García Lorca va explorar les possibilitats de la seqüència de poemes curts. Sense arribar al pastitx, es va inspirar en la brevetat, intensitat i concentració temàtica de les cobles del cante jondo, que havien estat per a ell tota una revelació artística: "Causa estranyesa i meravella com l'anònim poeta del poble va extractar en tres o quatre versos tota la rara complexitat dels més alts moments sentimentals en la vida de l'home".
El 19 d'agost de 1931, García Lorca va acabar a la Huerta de San Vicente l'obra teatral "Así que pasen cinco años" subtitulada "Leyenda del tiempo". És una mostra experimental, un assaig de teatre surrealista. En ella, cert jove espera els cinc anys de termini demanats per la seva núvia. Quan es compleixen, ella ja viu entretinguda amb un altre amant i rebutja al jove. La seva secretària, que l'estimava, aprofita l'ocasió per a conquistar-lo, però, abans d'acceptar-lo, demana al jove que esperi altres cinc anys. Aquest mor en una partida de cartes contra tres jugadors. L'obra se centra en el tema del temps, per sota el qual, batega la mort. Una sèrie de símbols: la mort d'un nen, d'un gat... fins a la del propi protagonista, recorda aquesta obsessió del teatre lorquià.
Proclamada la II República a l'abril de 1931, el novembre del mateix any Fernando de los Ríos -que va ser Ministre d'Instrucció Pública- va insinuar a Federico García Lorca i a Eduardo Ugarte l'organització del teatre estudiantil ambulant "La Barraca". García Lorca va ser nomenat director artístic; Eduardo Ugarte, director adjunt; i Arturo Sáenz de la Calzada, president del comitè directiu.

A partir de l'estiu de 1932, García Lorca va representar obres del teatre clàssic espanyol a diversos pobles d'Espanya. Durant la seva estada a Nova York, mentre va viure a la Universitat de Columbia, Federico havia tingut l'oportunitat d'observar una vigorosa tradició de teatre no professional; d'aquí, potser, prové la idea de donar un nou impuls al teatre universitari que havia florit a Espanya segles abans. El diplomàtic Carlos Morla Lynch, va explicar així com va néixer la idea: <<Muy entrada la noche irrumpe Federico en la tertulia con impetuosidades de ventarrón... Se trata de una idea nueva que ha surgido, con la violencia de una erupción, en su espíritu en constante efervescencia. Concepción seductora de vastas proporciones: construir una barraca -con capacidad para 400 personas-, con el fin de "salvar al teatro español" y de ponerlo al alcance del pueblo. Se darán, en el galpón, obras de Calderón de la Barca, de Lope de Vega, comedias de Cervantes... Resurrección de la farándula ambulante de los tiempos pasados... Aquí Federico se encumbra a las nubes. Llevaremos -dice- La Barraca a todas las regiones de España; iremos a París, a América..., al Japón...>>.
El carro de Tespis seria un gran camió carregat de nois i de succintes bambolines. Tots els actors eren alumnes universitaris que dedicaven les seves vacances a aquesta croada de bon amor. A la companyia figuraven Isabelita García Lorca, una de les germanes de Federico i Laura de los Ríos. L'uniforme que va adoptar, com tots els nois, per a viatjar i per als treballs previs a les funcions, era un mono de mecànic. El Teatro Español Universitario va iniciar el seu repertori amb obres curtes -entremesos, passos, èglogues-, però arribaria a posar en escena peces de major obstinació, dels grans autors del Segle d'Or.

 

Federico García Lorca amb mono de mecànic i sota el cartell de "La Barraca".

Foto Spanisharts

 

Dos aspectes de l'experiència de Federico García Lorca amb "La Barraca" van ser decisius per a la seva carrera com dramaturg: li va permetre aprendre l'ofici de director d'escena i el va exposar a un públic nou, aliè a la "burgesia frívola i materialitzada" de Madrid. En els seus viatges pel camp va somiar amb representar el teatre clàssic davant "el poble més poble", un públic "amb camisa d'espart enfront de Hamlet, enfront de les obres d'Èsquil, enfront de tot lo gran". Estava convençut que "el burgès està acabant amb lo dramàtic del teatre espanyol... està tirant a baix un dels dos grans blocs que hi ha en la literatura dramàtica de tots els pobles: el teatre espanyol". Aquesta nova visió del públic va afectar profundament l'abast que va intentar donar al seu propi teatre, durant els últims anys de la seva vida.

 

Grup "La Barraca", el 1933. Federico García Lorca es el segon per l'esquerra.

Foto col·lecció BBC Mundo


García Lorca entre març i maig de 1932 desenvolupa una intensa labor com conferenciant a instàncies dels Comités de Cooperación Intelectual, organització de caràcter independent. Va escriure "Seis poemas gallegos" per aquestes dates. Al juliol "La Barraca" va preparar la seva primera sortida. Prèviament, es va realitzar un assaig general de l'acte sacramental "La vida es sueño", de Calderón de la Barca, a la Residencia de Señoritas, de Madrid. La primera sortida de "La Barraca" va ser a: Burgo de Osma, San Leonardo, Vinuesa, Soria i Almazán. De tornada a Madrid, van actuar a la Residencia de Estudiantes. A finals d'agost, "La Barraca" va iniciar la seva segona sortida: La Corunya, Santiago de Compostel·la, Vigo, Pontevedra, Villagarcía de Arosa, Ribadeo, Grado, Avilés, Oviedo i Cangas de Onís.
Els seus pares es traslladen el 1933 a Madrid, instal·lant-se primer al carrer General Arrando nombre 8 i després a Alcalá nombre 102 (avui 96). Una placa recorda que allí va viure el poeta entre 1933 i el 13 de juliol de 1936, quan va sortir per a Granada per a no tornar. El poeta ocupava un pis de la setena planta amb àmplies balconades al carrer de Narváez. Raons econòmiques i de comoditat, sembla que són les que el van empènyer a tornar amb els seus progenitors, arribats des de Granada per a estar amb ell. No obstant això, van ser aquests els anys del teatre itinerant de "La Barraca", quan Federico passava el temps viatjant per tota Espanya. Isabel, una veïna de l'immoble va explicar: <<Lorca tenía fama de cursi, de raro, con un aspecto un poco miserable. Este era un edificio de gente bien y él era un pobrecito maricuela>>. Ara, en el que va ser la seva casa, treballen els empleats de l'empresa d'estudis d'opinió ECO i no queda ni rastre del poeta. No està ja ni la llinda de la porta, feta mal bé per una bala a les revoltes de juny del 36 que gairebé li costa la vida: <<Poc ha faltat perquè em trobeu mort>>, li va dir al seu amic el pintor José Caballero, alhora que li mostrava el forat. Al que, segons Santiago Ontañón, no va arribar a acostumar-se mai García Lorca va ser al tràfic, com tants altres madrilenys: <<Cruzaba las calles sin mirar, retrocediendo al centro de la calzada por temor a los vehículos>> assegurava l'artista. Molts dels passeigs de García Lorca van ser per Recoletos, i per a disgust dels madrilenys, li encantava parlar a veus, cridar, encara que fora ja de matinada. Era allí on acabaven les manifestacions republicanes. A la del 12 d'abril de 1936 va acudir el poeta, i va haver de fugir en desbandada davant els tirs de la Guàrdia Civil. Els records de García Lorca impregnen així mateix les parets de "Los Gabrieles", un discobar freqüentat ara per joves moderns. El seu ambient andalús, sempre amb guitarres en moviment i les tertúlies amb Sánchez Mejías, atreien al granadí.
Les seves amistats el van convèncer que "Bodas de sangre" no l'havia d'estrenar Margarida Xirgu. El grup d'Ignacio Sánchez Mejías la va rebutjar, després de ser-los llegida per l'autor. A continuació la Xirgu li va demanar que l'hi llegís, però no va voler. Li va recordar que també havia llegit a altres actrius "Mariana Pineda" i aquesta no va ser raó perquè Margarida no l'estrenés. Federico li va dir: <<No es lo mismo. Ahora he cometido contigo una deslealtad...>>. Després va lliurar l'obra a Eduardo Marquina, que dirigiria la temporada de Pepita Díaz. El 8 de març de 1933 la companyia de Josefina Díaz de Artigas va estrenar, en el Teatro Beatriz de Madrid, el seu drama "Bodas de sangre", amb decorats de Santiago Ontañón i Manuel Fontanals. García Lorca la considera la primera part d'una trilogia que no arribaria a completar-se. Es va inspirar en el titular del "ABC" del 25 de juliol de 1928 sobre un succés en el poble de Níjar: el rapte d'una núvia al dia de les seves noces per un antic amant. La venjança del nuvi es va saldar amb la mort dels dos homes. Lorca recordava la tragèdia grega presentant, en el tercer acte, un cor de llenyataires, una lluna i un desenllaç sagnant, que, recorda "El caballero de Olmedo". La trama és dues famílies que es tenen un odi mortal, entre les quals els ganivets van traçar una frontera de sang, i dos membres d'elles que, com animals en zel, condemnen amb la seva tremenda rivalitat, el seu amor. La Núvia havia estat amant d'un dels homes, Leonardo, malgrat tenir ja llar i dona, rapta a la Núvia. L'home burlat els persegueix com una fera. Hi ha una lluita amb navalles en el bosc i els dos rivals moren. Tres dones, la Núvia, la Mare del Nuvi i la Vídua de Leonardo, clamen el seu odi, la seva desolació i la seva solitud enmig del cor elegíac de les veïnes.

 

Federico García Lorca rodejat d'amics, entre ells Margarida Xirgu, Ignacio Sánchez Mejías i membres de la companyia Xirgu, com Isabel Pradas, López Lagar i Enrique Álvarez Diosdado.

Foto "García Lorca en Cataluña" d'Antonina Rodrigo


Tant en serio prenia García Lorca la seva missió social, gairebé apostòlica, de teatre amb "La Barraca", que no bastant-li l'esforç que dedicava, es va associar a les dames del Club Anfístora i en particular a Pura de Maortua de Ucelay, altra gran animadora, per a fundar i engegar els Clubs Teatrales de Cultura, el que suposava activar la provinciana tradició de les companyies locals d'afeccionats. En el mes d'abril de 1933 el Club Teatral Anfístora, dirigit per Pura Ucelay, va estrenar en el Teatro Español de Madrid "Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín" i una nova versió de "La zapatera prodigiosa".
García Lorca va iniciar una relació amorosa al maig de 1933 amb Rafael Rodríguez Rapún, un noi matemàtic i estudiant d'enginyeria, que es va incorporar com secretari a "La Barraca". Rodríguez Rapún no només va ser la seva parella estable, sinó també el seu amic inseparable. Van compartir cada instant del dia i de la nit. En les gires de "La Barraca" pels pobles d'Espanya, es van allotjar a la mateixa habitació, i quan Pirandello el va convidar a Itàlia a un festival de teatre, el poeta va preguntar si en lloc de dur a la seva esposa -com s'estilava- podia dur al seu secretari. Finalment el viatge no es va produir, però la relació entre Lorca i Rodríguez Rapún va assumir estatut públic, més enllà dels confinis de "La Barraca". En els tres últims anys de la vida del poeta, ambdós van recórrer junts el Madrid nocturn, la vida dels cafès, de les xerrades, de les conferències, menjars i recitals d'aquella bullent cabdal de la preguerra.
Al juny va assistir a Cadis a l'estrena de "El amor brujo" de Falla per La Argentinita, que va tornar a representar-se en en el Auditorium de la Residencia de Estudiantes de Madrid. A l'agost es va publicar a Mèxic la primera edició de la "Oda a Walt Whitman", que després va passar a formar part del llibre "Poeta en Nueva York".
En la línia de teatre irrepresentable, va acabar el 22 d'agost de 1933 "El Público", un drama en quadres. El superrealisme o surrealisme dificulta la seva interpretació, malgrat la qual cosa es reconeixen temes i símbols seus: el Director es reuneix amb un públic de cavalls, símbol de la passió. L'Home I li tira en cara la seva representació de "Romeo i Julieta" de Shakespeare (Julieta serà interpretada per un noi), que els altres Homes aplaudeixen. Proposa un teatre sota la sorra, enfront d'un teatre a l'aire lliure. Se suggereixen amors homosexuals de Figures o heterosexuals d'un Centurió. El Director defensa el seu concepte de teatre, enfront de l'Home I, enfront dels cavalls i a la pròpia Julieta, que desafia el desenfrenament sexual d'aquests animals. Un cor d'estudiants celebra la vida. Un personatge, Gonzalo, li diu al director, mentre lluiten: "T'estimo davant dels altres, perquè abomino de la màscara i perquè ja he aconseguit arrencar-te-la". L'obra es tanca amb la discussió entre el Director i un Prestidigitador, tallat per una veu que anuncia l'arribada del Públic. García Lorca va manifestar la seva voluntat de plasmar aquí els desitjos del públic, emmascarats en símbols i motius inspirats per autors com Jean Cocteau, ben coneguts pels iniciats en el teatre d'avantguarda. "El público" és de totes les seves peces teatrals, la que ell més valorava, i va ser iniciada la seva escriptura durant la seva estada a Nova York el 1929 i 1930. García Lorca la va definir com una obra de "tema francament homosexual", única oportunitat, segons se sap, en la que va pronunciar la paraula tabú referint-se a la seva obra. Confessava sense cap embut que la peça era irrepresentable, més que per la seva naturalesa gosadament avantguardista, per la seva essència escandalosa. "El público" i "Así que pasen cinco años", les seves dues obres més hermètiques, són una indagació al fet del teatre, la revolució i l'homosexualitat -la primera- i una exploració -la segona- a la persona humana i al sentit del viure.
El 29 de setembre de 1933 va embarcar a Barcelona, acompanyat de l'escenògraf Manuel Fontanals, a bord del "Conte Gran" rumb al Buenos Aires de la dècada infame, per a promoure la posada en escena d'algunes de les seves obres per la companyia teatral de Lola Membrives i per a dictar una sèrie de conferències i recitals. Van arribar a Buenos Aires el 13 d'octubre. El juliol del mateix any Juan Reforzo, marit i empresari de Lola Membrives, ja l'havia convidat a viatjar a Buenos Aires. A l'octubre es va fer la reposició de "Bodas de sangre" al Teatro Avenida, per la companyia de la Membrives amb decorats de Jorge Larco. Va arribar a ser un sonat gran èxit. Al novembre Lola Membrives va estrenar també al Teatro Avenida la versió completa de "La zapatera prodigiosa". García Lorca per aquestes dates va conèixer a Pablo Neruda, va viatjar a Montevideo on va pronunciar diverses conferències i va coincidir amb Díez-Canedo, llavors ambaixador d'Espanya al Uruguai.

 

Federico García Lorca i Lola Membrives després del estrena de "Bodas de sangre" el 1933, a Buenos Aires.

Foto Patronato Municipal Huerta de San Vicente


Díez-Canedo i García Lorca a Montevideo, el 30 de gener de 1934.

Foto Patronato Municipal Huerta de San Vicente

 

Durant els sis mesos que va passar a Buenos Aires i a Montevideo, entre octubre de 1933 i març de 1934, García Lorca va dirigir "Bodas de sangre" i "La zapatera prodigiosa" el 1933 i "Mariana Pineda" que es va estrenar el gener de 1934, al Teatro Avenida de Buenos Aires, per la companyia de la Membrives. Al mes de març es va realitzar una funció de titelles al vestíbul del Teatro Avenida, en la que es va estrenar la farsa per guinyol el "Retablillo de don Cristóbal". El manuscrit està datat en 1934 a Buenos Aires, i el va iniciar el 1930. En l'obra incorpora expressions argentines i cita a alguns creadors llatinoamericans, contemporanis seus. És una tornada al tema del marit cornut i colèric, protagonitzat pel ric i babau marit i la luxuriosa Rosita, guiada per la seva mare. En el mateix mes, en el mateix teatre i aprofitant la seva experiència amb "La Barraca", es va representar una adaptació de "La dama boba" de Lope de Vega, "La niña boba", amb Eva Franco com primera actriu que va atreure a més de seixanta mil persones. En cartes a la seva família, va expressar la seva sorpresa per l'èxit d'aquestes obres i per la seva creixent popularitat entre el públic bonaerense: <<Buenos Aires tiene tres millones de habitantes; pero tantas, tantas fotografías han salido en estos grandes diarios que soy popular y me conocen por las calles>>.
La seva estada triomfal a Buenos Aires i a Montevideo va constituir una revelació: el jove dramaturg es va donar compte que la seva obra podia interessar a un vast públic fora d'Espanya; que podia fer carrera en el teatre, i que, com dramaturg, no es quedaria mai a la mercè dels empresaris madrilenys. Però García Lorca va treballar molt dur, a l'extrem que al gener de 1934 Lola Membrives, el va tancar en una cambra del Hotel Carrasco de Montevideo perquè a marxes forçades acabés "Yerma", l'obra que li havia promès per a la següent temporada.

 

Elena Cortesina i Federico García Lorca a Buenos Aires, el 1934.

Foto Patronato Municipal Huerta de San Vicente

 

Una crònica excel·lent del pas de García Lorca per Montevideo es descriu en el següent article:

García Lorca en Montevideo, por Rubén Loza Aguerrebere

"Hace 80 años, por estas fechas visitó Montevideo el poeta Federico García Lorca. Llegó desde Buenos Aires, el 30 de enero de 1934, acompañado por Lola Membrives y su esposo, el empresario Juan Reforzo. Los aguardaban en el puerto, el embajador de España, Enrique Diez Canedo, el poeta Emilio Oribe, el novelista Enrique Amorín y José Mora Guarnido. Le llevaron entonces al Hotel Carrasco, donde se hospedó. Cuando llegó, se había estrenado "Bodas de sangre", y tenía la intención de terminar, aquí, "Yerma", de la cual había escrito los dos primeros actos. Federico ofreció tres conferencias en Montevideo (al término de la primera recitó su "Romance de la luna luna"), donde conoció a diversos intelectuales y tuvo una intensa actividad social. Su simpatía, su blanca sonrisa en el rostro aceitunado, seducía a todos. Juana de Ibarbourou recordaba un almuerzo en casa del Dr. Eduardo Rodríguez Larreta (uno de los fundadores de "El País"), y describía a García Lorca como "bellamente enfático". Y señalaba que "su llaneza constituía una dádiva". El poeta Alfredo Mario Ferreiro relató un viaje al balneario de Atlántida, con Federico, en el volumen inhallable de "Ediciones Ulises" (sin fecha), titulado "García Lorca en Montevideo". Hizo el viaje, con ellos, el novelista Enrique Amorín, pero no pudo acompañarlos el músico Luis Mondino. Al mediodía recogieron a García Lorca en el Hotel Carrasco, quien en su mesa de noche tenía los libros de Sarah Bollo. Federico vestía un pantalón blanco y blusa marinera. Partieron en auto. Versos, cantos y sonrisas, matizaron aquella jornada de playa, hasta las diez de la noche. Escribe Mario Ferreiro que Federico les dijo que él debía "Bodas de sangre", a Bach. Estas fueron sus palabras: "Ese tercer acto, eso de la luna, eso del bosque, eso de la muerte rondando, todo eso estaba en la Cantata de Bach, que yo tenía". También Federico les hizo esta confesión: "Yo lo hago, lo hago para que la gente me quiera; nada más que para que me quieran las gentes he hecho mi teatro, mis versos, y seguiré haciéndolos, porque preciso ese amor de todos". El poeta Carlos Sábat Ercasty, a su vez, me contó su encuentro con Federico. Dijo: "Nos habíamos intercambiado libros y retratos con Lorca. Cuando la Membrives dio la primera obra en Montevideo, iba yo por 18 de Julio y, al llegar al antiguo "Teatro 18 de Julio", vi a un hombre que reconocí en forma instantánea. Nos reconocimos. Le di la mano y le dije: "Tú eres García Lorca". Y él me respondió: "Y tú eres Sábat Ercasty". Luego me estrechó en un abrazo y dijo: "¡Pero entonces somos nosotros!". En la víspera de su partida, junto a varios de sus amigos uruguayos, García Lorca visitó la tumba de Rafael Barradas, y allí depositó una flor. Y el 16 de febrero de 1934, la visita del poeta llegó a su fin; por la tarde se embarcó hacia Buenos Aires en el vapor de la carrera. Muchísimos años después, estuvo aquí la hermana de Federico, Isabel García Lorca, a quien conocí. Conversamos y la acompañé al Museo de Agadu para que viera el ejemplar de "Primer Romancero Gitano", que allí se atesora, y que tiene un dibujo de Federico con una dedicatoria a Margarita Xirgu. Recuerdo que se tomó varias fotos allí; ellas están en este atractivo Museo. Tenía muy presente la visita de Federico a Montevideo.


Abans de retornar a Buenos Aires, va visitar a Montevideo la tomba del seu amic el pintor Rafael Barradas. Abans de marxar, la companyia de Lola Membrives li va fer un homenatge amb motiu de celebrar les 100 primeres representacions a Buenos Aires de "Bodas de sangre", que al final van arribar a més de cent cinquanta. Gràcies a això, García Lorca va assolir, per fi, la seva independència econòmica. Com el viatge a Cuba el 1930, el viatge a Argentina li va oferir una sèrie d'amistats noves, entre elles: els poetes Pablo Neruda, Juana de Ibarbourou i Ricardo Molinari; l'escriptor mexicà Salvador Novo, i el crític Pablo Suero. El comiat del públic de Buenos Aires el va realitzar des dels micròfons de Radio Stentor. El 27 de març va deixar Argentina a bord del "Conte Biancamano", i va atracar a Barcelona el 11 d'abril.

 



Lola Membrives i Federico García Lorca a Buenos Aires, el 1934.

Foto Spanisharts


Federico García Lorca en el seu comiat de Argentina, des de els micròfons de Radio Stentor.

Foto Spanisharts



De tornada a Espanya, García Lorca és homenatjat pels membres de "La Barraca" i, poc després, pels de la Federación Universitaria Española a l'Hotel Florida, on es va representar, en funció de titelles, el "Retablillo de don Cristóbal". El 11 d'agost, Ignacio Sánchez Mejías és agafat pel toro mortalment a la plaça de toros de Manzanares. Lorca va viatjar amb "La Barraca" a Santander i Palencia, on Miguel de Unamuno va assistir a la representació de "El burlador de Sevilla". A primers de novembre va realitzar la primera lectura a Madrid, a casa de Morla Lynch, del "Llanto por Ignacio Sánchez Mejías". És, tal vegada, l'obra mes perfecta de García Lorca. Es tracta d'una emocionada elegia, una de les mes belles de la literatura espanyola, pel torero amic, mort a la plaça de toros. És una síntesi del món poètic lorquià: els accents populars es combinen aquí magistralment amb els descobriments surrealistes de "Poeta en Nueva York". La elegia, dividida en quatre parts, integra harmoniosament el món natural i els grans símbols mítics del poeta amb les imatges discordants de procedència abstracta i un vocabulari concret fortament impregnat d'ambient rural i de curses de braus. La componen els poemes: "La cogida y la muerte", "La sangre derramada", "Cuerpo presente" i "Alma ausente".
García Lorca en el salonet del Teatro Español, durant l'assaig general de "La novia de nieve" de Benavente, llegia el 28 de novembre de 1934 "Yerma" a Rivas Cherif. Margarida Xirgu aprofitant els seus mutis, va entrar diverses vegades per a veure la impressió que produïa l'obra que Federico li havia portat de Buenos Aires. A Rivas Cherif no li va agradar molt. "Yerma", va ser el llaç espiritual pel qual el poeta va tornar a buscar l'afectuosa amistat de l'actriu. En realitat, només l'allunyament físic els havia separat, ja que els seus mutus sentiments es conservaven intactes. Un any abans el 28 de setembre de 1933 la Xirgu actuava al Teatre Poliorama de les Rambles de Barcelona i va aparèixer Lorca en el seu camerino. Estava de passada per Barcelona, a punt d'embarcar rumb a Montevideo, amb l'escenògraf Manuel Fontanals, gran admirador de Margarida. A la capital uruguaia anaven a preparar el muntatge de "Bodas de sangre", en una representació única, a l'aire lliure, a càrrec de la companyia de Lola Membrives. <<¡Tengo una obra para tí!>> va exclamar García Lorca a manera de salutació. Federico volia llegir-li dos actes que duia escrits d'una nova obra "Yerma". <<No -li contestà la Xirgu- no quiero escuchar esos dos actos. Prefiero que te marches sin leérmelos. En Buenos Aires tendrás un gran éxito. Te pedirán esa obra, te verás comprometido a darla...>> Federico contestà: <<No, Margarita, "Yerma" es para ti y sólo para ti>>. I ho va complir!.

 

Federico García Lorca i Margarida Xirgu vestida de Yerma. Madrid, 1934.

Foto Biografia Antonina Rodrigo


Federico García Lorca, Margarida Xirgu i Cipriano Rivas Cherif a l'estrena de "Yerma", Teatro Español de Madrid, 29 de desembre de 1934.

Foto col·lecció BBC Mundo

José Caballero i Juan Antonio Morales: Cartells de Yerma 1934

 

Quan Margarida va haver llegit totalment l'obra, còmicament li va dir a Federico: <<No. No es verdad que pensaras en mí al escribirla. Era para la Membrives. Yo no hago relinchar a un caballo>> referint-se al quadre segon en la conversa de Yerma amb la Vella Pagana. Aquest paper el va realitzar Amalia Sánchez Ariño, Pedro López Lagar va fer el de Juan el marit de Yerma, Enrique Álvarez Diosdado va ser Víctor el pastor enamorat i Enric Borràs va fer el paper de Mascle. A última hora García Lorca va decidir que els decorats els fes Fontanals. La trama és sobre la casada estèril que no es resigna a viure sense fills. L'esposa arriba a saber que la sabia de Juan, el marit, és com aigua morta. Acudeix a una conjuradora duent al seu marit a una ermita, on se celebren rituals per a assolir la fertilitat. Però no claudica davant l'immortal desig que canta en la seva sang de dona. Yerma, angoixada i segura que la flor del seu ésser no pot esperar de Juan la dolça i petita vida que tenia dret, es defensa embogida contra les carícies d'ell, i el mata perquè, seca i marcida, és terra que no suporta l'ofensa d'un reg inútil. Però al matar, la seva puresa de dona honrada s'eleva a la sublimitat, doncs sap que amb la seva virtut i el seu crim ha pagat definitivament l'esperança d'un fill. Els cors d'aquesta obra es reparteixen entre veïnes i bugaderes, que comenten la situació de Yerma, i les màscares que compleixen els ritus de la romeria.

 


Federico García Lorca i Margarida Xirgu intèrpret de "Yerma", mirant el retrat de la actriu María Guerrero

foto llibre Margarita Xirgu una vocació indomable

Poesia dedicada per Federico a Margarida Xirgu entregada, amb una rosa, al comiadar-se l'estiu de 1935

 

Un clima similar a l'estrena de "Mariana Pineda" es va viure en els dies previs a l'estrena de "Yerma". Localitats esgotades mentre circulava la remor d'un atemptat, la nit de l'estrena contra Federico i Margarita. La ultra dreta tenia comptes que cobrar-li. Federico va declarar a la premsa: <<Yo siempre seré partidario de los que no tienen nada y hasta la tranquilidad de esa nada se les niega>>. Mentre pronunciava aquestes paraules, "Yerma" era atacada per la premsa de dretes com obra "immoral" i "pornogràfica". No va tindre por García Lorca. Va insistir en l'autoritat oral i estètica que havien de compartir el dramaturg i els actors, i esperava <<luchar para seguir conservando la independencia que me salva... Para calumnias, horrores y sambenitos que empiecen a colgar sobre mi cuerpo, tengo una lluvia de risas de campesino para mi uso particular>>. L'ambient de Madrid, en aquests dies, s'havia tornat cada vegada més intolerant i violent: Espanya semblava irremeiablement abocada a una guerra civil.

 


Margarita Xirgu, Federico García Lorca i Enric Borràs.

Foto col·lecció Fundación Federico García Lorca

 

El dissabte 29 de desembre de 1934 s'estrena "Yerma" al Teatro Español de Madrid per la Companyia de Margarida Xirgu. Res més alçar-se el teló es van escoltar crits contra Margarida. El dia anterior la Xirgu havia ofert hospitalitat a la seva casa de Badalona, a Manuel Azaña a la sortida de la presó. Els esvalotadors van ser expulsats de la sala. A l'acabar l'obra el teatre es venia a baix, va ser una autèntica apoteosis l'entusiasme del públic. El poeta va haver de sortir a l'escenari. Margarida Xirgu tant ama de si mateixa a cada moment, ocultava el seu rostre entre les mans: plorava sostinguda per Federico García Lorca. El poeta es va avançar i va demanar un aplaudiment per a ella, per a ella sola. Quan el teló va caure per última vegada. Federico va besar una vegada i una altra les mans del seu intèrpret, mentre li deia:
-Tu mano me sacó a escena por primera vez... Tú me diste la mano entonces y sigues dándomela...
-Ahora yo te la doy a ti -li contestà Margarida-; cuando yo sea vieja, tú me la darás a mí. Pero hasta entonces me escribirás muchas comedias.
Durant mesos "Yerma" va ser discutida. Tant, que a les dues setmanes del seu estrena es va parlar fins i tot de prohibir-la per blasfèmia i immoralitat.

 

Margarida Xirgu interpretant "Yerma" el 1934.

Foto La Vanguardia Española.

Margarida Xirgu i Pedro López Lagar a "Yerma".

Foto col·lecció Fundación Federico García Lorca

Margarida Xirgu a Yerma

Les fotos han sigut tretes de "Margarita Xirgu y su teatro" d'Antonina
Rodrigo.

Margarida Xirgu a Yerma de García Lorca al Teatro Español 1934


"Yerma" al 1934

arxiu Antonio i Ramon Clapés

Decorat de "Yerma".

Foto Bermemar


"Bodas de sangre" i "Yerma" les seves dues primeres tragèdies d'ambient camperol andalús, integren realisme, lirisme i simbolisme, música, cant i passió. La primera és la tragèdia de l'amor impossible per les estructures socials; la segona és el drama de la dona sense fills que se sent buida i inútil. Mentrestant García Lorca freqüentava les tertúlies madrilenyes de l'època, com la de "La Ballena Alegre", en els soterranis del cafè "Lyon", la de la "Cervecería de Correos", al carrer d'Alcalá, o les de les terrasses del "Chiki-Kutz" o del "Café Gijón", al Paseo de Recoletos.

 

Federico García Lorca, Pura Ucelay i Ramon María del Valle-Inclán al estrena de "Yerma".

Foto Patronato Municipal Huerta de San Vicente

 

FEDERICO GARCÍA LORCA 1935-1936


Les edicions de la revista "Cruz y Raya", a càrrec de José Bergamín, van publicar el 1935 "Llanto por Ignacio Sánchez Mejías". L'elegia d'incontenible dolor i emoció, que va actuar d'homenatge al torero sevillà, que tant va donar als poetes de la Generació del 27. Es va reestrenar "La zapatera prodigiosa", en versió ampliada de la farsa convertida en ballet, al Coliseum de Madrid per la companyia de Lola Membrives. Un dia que Margarida Xirgu va acudir al teatre a veure la nova interpretació de la seva entranyable sabatereta, va tenir lloc l'incident Xirgu-Meller, que tant va airejar la premsa. El mestre Guerrero va presentar en un entreacte a l'actriu i a la cupletista i la cèlebre intèrpret de "El relicario" es va negar a donar la mà a Margarida, corresponent a la seva salutació amb un exabrupte i girant-li l'esquena a l'actriu, per republicana.

 

Exemplar de "Llanto por Ignacio Sánchez Mejías" dedicat a Margarida Xirgu.

Arxiu Jordi Rius Xirgu


El 31 de gener de 1935 li va arribar a Margarida Xirgu la següent petició: <<Los compañeros que se hallan trabajando a las mismas horas en que usted representa "Yerma" de García Lorca, saben por muy diversas referencias que este poema destaca, indiscutiblemente, de nuestra contemporánea producción. Por ello, ¿sería mucho pedir a su ilustre compañera Margarita Xirgu nos dedicara, a costa de su personal esfuerzo, una representación a hora no intempestiva?>>. Dos dies desprès a les dues de la matinada, es va celebrar al Teatro Español de Madrid una funció especial de "Yerma". El teatre es va omplir d'actors, actrius, autors, escriptors, crítics, entre altre gent del mon de la faràndula. Al pujar el teló esclatà una gran ovació, que es van prolongar durant tota la representació. Desprès del segon acte, Federico García Lorca va llegir unes quartilles combatives, en les que va definir la pobresa del poble quan no sap apreciar l'escola i la tribuna lliure del teatre. El poeta havia fet reservar una llotja per les actrius veteranes, cèlebres i menys cèlebres que es ventaven furiosament recordant les seves glories passades. Amb tendresa i galanteria, els va dir: <<Gracias también a vosotras, por lo que os debemos; a vosotras que habéis seguido siendo grandes y bellas. Yo no hablo esta noche como autor ni como poeta, ni como estudiante sencillo del rico panorama de la vida del hombre, sino como ardiente apasionado del teatro de acción social. El teatro es uno de los más expresivos instrumentos para la edificación de un país, y el barómetro que marca su grandeza o su descenso. Un teatro sensible y bien orientado en todas las ramas, desde la tragedia al vodevil, puede cambiar en pocos años la sensibilidad del pueblo; y un teatro destrozado, donde las pezuñas sustituyen a las alas, puede achabacanar y adormecer a una nación entera. El teatro es una escuela de llanto y de risa y una tribuna libre donde los hombres pueden poner en evidencia morales viejas o equivocadas y explicar con ejemplos vivos, normas eternas del corazón y del sentimiento del hombre...>>. La nit del 2 de febrer es va emplaçar com homenatge, a amics i simpatitzants de la Xirgu i de Lorca, a una nova representació de "Yerma". Firmaven l'invitació: Pura Ucelay, l'Argentinita, Ramón del Valle-Inclán, Juan Ramón Jiménez, Alejandro Casona, Victorio Macho, Adolfo Salazar, Díez-Canedo,... El dia de la representació, Manuel Azaña l'imposà a Margarida l'insígnia de l'Órden de la República: la Cruz de Isabel la Católica. El 12 de març, i amb motiu de les 100 representacions de "Yerma", García Lorca va recitar al Teatro Español de Madrid el "Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías".
El 23 de març de 1935 Margarida Xirgu va posar a escena "Fuenteovejuna" en el tricentenari de Lope de Vega. Federico García Lorca va supervisar la realització escènica i la indumentària, Rivas Cherif va realitzar la nova versió escènica i Sigfredo Burmann va ser l'escenògraf de l'obra. En un dels assaigs Margarida va canviar la paraula "maricones" del text de l'ultratjada Laurencia. Federico, a l'advertir-ho, se'n va anar cap a ella indignat:
-No puedo tolerar que alteres el texto de Lope.
-Yo procuraré justificar el cambio- li va dir la Xirgu.

-Si no respetas lo que Lope ha escrito, no vendré a verte "Fuenteovejuna".

-Si lo dices tal como yo te lo indico, verás cómo el público no se asusta ni protesta. I així va ocorre!.

 


Federico García Lorca al jardí de la Huerta de San Vicente, el 1935

foto Fundación García Lorca


Amelia de la Torre passava els estius a San Rafael amb la seva família. Un matí del juny de 1935 havia sortit quan, de manera improvisada, arribà Federico buscant-la. És dirigia al Parador de Gredos, on descansava la Xirgu i volia presentar-se-la. Quan Amelia tornà a casa seva, l'informaren de la visita de Federico i va creure que havia perdut la millor oportunitat de la seva vida. Però cap el tard tornà el poeta i li va donar la bona nova: la Xirgu l'acceptava com a dama jove a la seva companyia. Federico va dir que era molt ronconquélica (un invent del poeta). Així és com va debutar a la companyia Xirgu, en el paper de Nise a "La dama boba" de Lope de Vega. García Lorca en el mirador del parador va llegir a Margarida Xirgu el seu poema dramàtic dedicat a les flors "Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores"

 

Terrassa del Parador de Gredos. D'esquerra a dreta: Miguel Ortín, Josep Arnall, Federico, Margarida i Cipriano Rivas Cherif.

Foto "García Lorca en Cataluña" Antonina Rodrigo

Dedicatòria de Federico García Lorca en el llibre de signatures de Margarida Xirgu Rico.

Arxiu família Prats Prat


El 2 d'agost la companyia Xirgu-Borràs va representar "La dama boba" de Lope de Vega en versió de García Lorca, en un gran festival, al Teatre de la Chopera del Retiro de Madrid. Al poeta es devia també, el muntatge de "Peribáñez y el Comendador de Ocaña" per a Pura Ucelay. El 24 d'agost de 1935 tenia lloc en la plaça del poble de Fuenteovejuna, la representació de l'obra de Lope de Vega del mateix nom "Fuenteovejuna". Quan Margarida i Federico van saber que les autoritats havien empresonat a un anarquista per temor que es contagiés de l'esperit de l'obra, es van negar a actuar mentre aquell home no estigués en llibertat, per lo que l'alcalde es va apressar a deixar anar al pres immediatament. El gest de la Xirgu i de Lorca es va estendre veloç pel veïnat. Acabada la representació, el públic, inesperadament, es va precipitar en massa a l'escenari. Federico, al principi, al veure aquell enfervorit onatge humà que els atropellava, va témer que el poble enardit per les veus de "Fuenteovejuna, todos a una!" volguessin linxar als cacics i als actors que feien el paper de dolents. Van ser moments d'autèntic desconcert, fins que van comprendre que el poble pretenia demostrar-li la seva gratitud per la llibertat de l'anarquista. Margarida Xirgu va debutar al Teatre Barcelona amb "La dama boba" el 10 de setembre. García Lorca es va disposar a viure una llarga temporada a Barcelona, allotjant-se a la casa de Margarida Xirgu a Badalona, al carrer Santa Madrona 118, on va donar conferències i va assistir a les representacions. El 17 de setembre la Xirgu va presentar al públic barceloní "Yerma", precedida d'una aurèola d'escàndol. L'èxit va ser clamorós. Després de repetides baixades de teló, García Lorca es va avançar al prosceni i va dir: <<Mi bautismo de sangre en el teatro lo tuve en Barcelona con "Mariana Pineda", pero a quien tengo que estar siempre agradecido es a Margarita, que estrenó aquella obra, y porque sin ella no hubiera sido posible llevar a escena "Yerma">>.

 

Full volant de l'estrena de "Yerma" en el Teatre Barcelona.

Foto Fundación Federico García Lorca.


Programa de l'estrena de "Yerma" al Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, el 21 de novembre de 1935.

Foto Fundación Federico García Lorca.

Margarida Xirgu protagonista de "La dama boba" de Lope de Vega a Madrid.

Fons Antonio i Ramon Clapés


Carles Pi i Sunyer, Margarida Xirgu intèrpret de "La dama boba" i Joan Puig i Ferrater el 1935.

Foto Biografia Antonina Rodrigo

Repartiment de obres representades per la Companyia Margarida Xirgu el 1935.

Arxiu Antonio i Ramon Clapés

 

Amb motiu del primer aniversari de la Revolució d'Astúries, el 6 d'octubre de 1935, la secció de Literatura i Belles Arts de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, en col·laboració amb altres Ateneus de Barcelona, va organitzar una conferència-recital de Federico García Lorca, amb la participació de Margarida Xirgu, presidenta honoraria de la citada entitat cultural, en el Teatre Barcelona. Quan el poeta va acabar el seu recital va aparèixer en l'escenari Margarida Xirgu, vestida amb els colors republicans i va recitar "Llanto por Ignacio Sánchez Mejías". A la sortida de l'acte li van preguntar a García Lorca si estava content amb l'èxit obtingut i va contestar: <<¡Contentísimo! Nunca había encontrado un público tan inteligente para mi poesía. ¡Estoy admirado de su gran sensibilidad!>>. El 9 d'octubre es va repetir la conferència-recital al Institut d'Acció Social Universitària de Catalunya, una residència d'estudiants, organitzada per l'Escola d'Infermeres de la Generalitat de Catalunya.

En el Teatre Stadium, antic estudi del pintor Lluís Masriera, el 15 d'octubre García Lorca va oferir una lectura privada de "Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores". No passava de ser un propòsit teatral sorgit al calor d'una xerrada amb José Moreno Villa, que li va proporcionar el tema al parlar-li de la rosa mutábile i del llenguatge de les flors. Però fins a l'estiu no donaria el toc final a aquesta peça. García Lorca rumiava els assumptes durant diversos anys i després els passava a quartilles en unes setmanes, com va fer amb "Bodas de sangre", fruit d'una noticia de la premsa. La tarda de la lectura el poeta es va presentar vestint el mono blau de mecànic, l'uniforme de "La Barraca". A l'acabar la lectura del primer acte, Margarida li va dir:

-Mira , Federico, esto no es para mí. Tu Rosita es una niña... ¿Cómo voy a hacer yo eso?.

-No te preucupes. Sigue escuchando, y si no te gusta, ya la estrenará Loreto- referint-se a Loreto Prado l'actriu còmica especialitzada en papers de nens.

En efecte quan va acabar la lectura Margarida estava entusiasmada i de mutu acord van fixar la data de l'estrena.

El 19 d'octubre el Lyceum Club de Barcelona va oferir un homenatge al "Cafè de les Rambles" a Margarida Xirgu i la va acompanyar García Lorca, com ho testifica la foto

 

Homenatge al Lyceum Club a Margarida Xirgu, al seu costat Federico García Lorca.

Foto "García Lorca en Cataluña" Antonina Rodrigo

 

La companyia de Margarida Xirgu debutà de nou el 22 de novembre, al Teatre Principal Palace de Barcelona, enfront de l'estàtua de Frederic Soler, Serafí Pitarra, el fundador del teatre català. L'obra representada és "Bodas de sangre". José Caballero va ser l'autor dels esbossos i els figurins, que van ser realitzats en els tallers Burmann. La música d'escena la va triar Lorca i ell mateix les va acompanyar al piano juntament amb els cors de José Jordá. L'èxit va ser inerrable. El dia abans de "l'estrena" García Lorca va declarar: <<Se trata de un verdadero estreno. Ahora se representará íntegra. Imaginaos que ya han colocado en los carteles el nombre real con el que había bautizado la obra: "Tragedia". Las compañías bautizan las obras como dramas. No se atreven a poner "tragedias". Yo, afortunadamente, he topado con una actriz inteligente como Margarita Xirgu, que bautiza las obras con el nombre que deben bautizarse.

       

Telegrama de Margarida Xirgu i Federico García Lorca a José Caballero reclamant els decorats de "Bodas de sangre".

Foto Víctor Fernández

 

Amb la mare de "Bodas de sangre" va incorporar la Xirgu al seu repertori una de les seves grans heroïnes. L'actriu va donar al seu personatge aquest aire hieràtic, amarg, carregat de reminiscències tràgiques que conformen la pena immensa d'aquesta mare mortificada tan pobra, que no té un fill, si més no, que poder-se dur als llavis.

 

Margarida Xirgu al paper de Mare a "Bodas de sangre".

 


Representació de "Bodas de sangre". A primer pla: Margarida Xirgu, Amelia de la Torre, Isabel Pradas, Amalia Sánchez Ariño, Pedro López Lagar, Enrique A. Diosdado i Alberto Contreras.

Foto fondo privat Antonina Rodrigo


"Bodas de sangre"

Representació de "Bodas de sangre".

Col·lecció Fundación Federico García Lorca

 

García Lorca va assistir a la representació de "Yerma" a València, on va escriure diversos dels sonets que van ser coneguts com "Sonetos del amor oscuro", que tanquen la seva obra poètica. Són una sèrie d'onze poemes escrits entre 1935 i 1936, però no acabats i inèdits fins el 1984. El 10 de desembre es va traslladar a Madrid per a supervisar la posada en escena de "El caballero de Olmedo" per "La Barraca". Margarida Xirgu i Federico García Lorca van polaritzar a Barcelona una nodrida tertúlia, que es reunia en el camerino de l'actriu. Entre els més assidus contertulians es trobaven Grau Sala, Ignasi Agustí, Tomás Garcés, Lluís Capdevila, Joan Alavedra, Joan Teixidor, Rafael de León, Carles Sindreu, Maurici Torra-Balari, Josep María Prim, José Miguel Serrano, Pere Pruna, Carlos Sentís,... El pintor Grau Sala va dir referent a això: <<Cada noche estábamos allí como clavos. En aquella tertulia fue donde nació la idea de que yo hiciera el cartel de Doña Rosita. Me fui a casa de Ana María y Gustavo Gili, entonces recién casados, me senté ante una mesa y no salí de allí hasta haber terminado el cartel... Federico, que algunas veces me acompañaba a su casa, se extasiaba ante la belleza de Ana María y la colmaba de requiebros andaluces, y ella, ruborizada, se reía>>. El record dels dies que van precedir a l'estrena, van romandre vius a la memòria de la Xirgu: <<Tuve la impresión de que Federico se incorporaba a mi vida. Era como si, desde aquel día en que le conocí en el Ritz de Madrid, se hubiera ido acercando a mí, en un camino que tuvo algún zigzagueo, pero que se acabó por acortarse completamente. Ya no había camino entre él y yo en el terreno del arte... Marchábamos juntos>>



Cartell d'Emili Grau Sala i autògraf de Margarida Xirgu del programa de mà de "Doña Rosita la soltera".

Institut del Teatre de Barcelona i Fondo Antonina Rodrigo

Cartell d'Emili Grau Sala

foto Balclis


Poema de Federico García Lorca dedicat a Margarida Xirgu.

Foto fondo Antonina Rodrigo


Federico, Margarida vestida de Doña Rosita i Cipriano.

Col·lecció Fundación Federico García Lorca

Federico García Lorca i Margarida Xirgu intèrpret de "Doña Rosita la soltera".

Col·lecció Fundación Federico García Lorca

 

El 12 de desembre Margarida Xirgu va estrenar, al Teatre Principal Palace de Barcelona, "Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores". A les localitats altes s'agitaven tots els "calés" del districte cinquè. Els flamencs s'havien anat al teatre. El fervor amb que els espectadors van seguir la representació es va rubricar amb frenètiques ovacions que van obligar a García Lorca a sortir al prosceni una vegada i una altra. És una magnífica peça en to menor de comèdia burgesa, sobre l'amor frustrat. Federico va escriure que era el drama de <<la cursilería i la mojigatería española, del ansia de gozar que las mujeres han de reprimir por fuerza, en lo mas hondo de su entraña enfervercida>>. La trama del poema dramàtic del nou-cents dividit en quatre jardins, amb escenes de cant i ball és que doña Rosita, la núvia provinciana, avança pas a pas pels anys sense petons, cap a l'edat patètica de frustració de la solterona. Rosita veu consumir-se la seva vida per fidelitat al seu cosí, que anuncia el matrimoni per poders des d'Amèrica, però que enganya a Rosita. Aquesta assumeix amb dignitat el seu drama i accepta sense amargor la seva situació. Tot va passant al seu voltant. El seu oncle, un ànima de Déu, sempre a la cura de les roses del seu hivernacle, mor i les seves benvolgudes plantes hauran de morir també quan la casa, vinguda a menys, sigui abandonada per la Tia, Doña Rosita i l'Ama.

 

Margarida Xirgu protagonitzant "Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores".

Foto cedida per Marçal Font i Espí


Margarida Xirgu vestida de Doña Rosita i Federico García Lorca.

Foto CIDDAE Teatro Solís

 

El 13 de desembre de 1935 a l'endemà de l'estrena de "Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores" de Federico García Lorca al Teatre Principal Palace de Barcelona, Margarida Xirgu va oferir un banquet als crítics catalans i castellans al Restaurant Miramar a Montjuïc. L'actriu i Rivas Cherif creien que la labor del crític era primordial per a la comunicació amb el públic. Al costat de Margarida i Federico es van asseure: Alberto Marín Alcalde de "Ahora", Prudenci Bertrana de "La Veu de Catalunya", Cruz Salido de "Política", Lluís Capdevila de "La Humanitat", Luis Góngora de "La Noche", Antonio Espina de "El Sol", González Olmedilla de "El Heraldo de Madrid", Antonio de Obregón de "El Diario de Madrid", Emilio Tintorer de "Las Noticias", Avelino Artís -encara no era Sempronio- de "Última Hora", Eduardo Haro de "La Libertad", Ignasi Agustí de "L'Instant", Serra Crespo de "El Diluvio", Sánchez Boxà de "El Día Gráfico", María Luz Morales de "La Vanguardia", Carles Soldevila, Josep Maria de Sagarra, les senyoretes García Lorca i Alemany, Jaume Pahissa, Rivas Cherif, Francisco (Paco) García Lorca, Miguel Ortín, Isaac Pacheco, Rafael Moragas, Josep Arnall, Joan Alavedra, Ernest Guasp, Planas Solsona, Federico Elizalde, Luis Alemany,... Encara que el restaurant estava molt destemperat -no va faltar qui va menjar amb l'abric posat-, l'ambient era de fervent cordialitat, i a les postres va haver torneig oratori per part de Pahissa, Sagarra, Olmedilla, Espina i Rivas Cherif, qui van elogiar la labor i l'art de l'actriu i el teatre de García Lorca. Va haver un record solidari per als presos de la Generalitat empresonats en el penal del Puerto de Santa Maria. Rivas Cherif va manifestar també que tant Margarida Xirgu com l'empresa, tenien el ferm propòsit de portar a terme una campanya sostinguda de teatre català. L'actriu li havia demanat a Sagarra que li escrivís una obra i el dramaturg li va prometre públicament: <<Paraula que l'escriuré>>. El 19 de desembre de 1935 García Lorca va donar una conferència musical al auditori del Casal del Metge, a la Via Laietana de Barcelona. La conferència va ser titulada pel seu autor "Como canta una ciudad (Granada) de noviembre a noviembre" i per a acabar la conferència-concert Lorca va oferir la primícia dels poemes "Casidas" i "Gacelas", de la seva obra inèdita "Divan del Tamarit". A l'acabar l'acte, García Lorca i un grup d'amics van anar al camerino de Margarida Xirgu al Principal Palace. L'actriu sentia no haver pogut assistir al recital i Federico li va dir: <No te apures, Margarita. En terminar tú la función de esta noche, palabra que yo te recito íntegra la conferencia que acabo de dar, y contigo invito a toda la compañía, así como a cuantos quieran volverme a oír>>. Entre els que assistien a aquest diàleg estava Xavier Regàs. El seu pare era el propietari del Restaurant de l'Estació de França, on havia una gran sala graciosament dividida per vidrieres de colors de relleu, pintades pels millors artistes catalans del moment -Calsina, Humbert, Togores, Mompou, Serrano,...- i uns paravents decorats per Grau Sala, que també havia fet la portada del programa de mà de "Doña Rosita la soltera". Xavier Regàs va oferir a Federico aquella espaiosa sala, on havia un piano perquè repetís la seva conferència-musical. Al caient de la mitjanit acudeixen a la cita, les manoles, les solterones, les ayoles, i altres hosts histriòniques. Al grup inicial s'havien sumat amics, coneguts i admiradors, una mica més de mig centenar de persones entre les quals es trobaven: Juan Teixidor, Carles Sindreu, Ignasi Agustí, Joan Alavedra, Grau Sala, Mario Verdaguer, Rafael Moragas, Josep Maria de Sagarra, Alexandre Vilalta, Joaquím Ventallò, Luis Góngora, Carles Soldevila, Carlos Mir Amorós, Joan Puig i Ferrater, Jaume Pahissa, Just Cabot, José María Prim, Luis Elías, Mauricio Torras-Balari, Màrius Gifreda, Joan Tomàs, Duran i Reynals, Tomás Garcés, José María Planas, Joaquín Montaner,... Els Regàs van oferir un ressopó als assistents. Després de l'àgape que va discórrer en una atmosfera jovial, Federico, al piano va transportar a l'improvisat auditori a aquella ensomniada Granada de la seva retinguda infantesa, que li va donar la seva llum i que li va obrir la vena del seu secret líric. Després va ser el gran pianista barceloní Alexandre Vilalta el que es va asseure al piano i va interpretar a Albéniz i a Falla. L'alegria es va fer sonora quan Josep Maria de Sagarra va començar a desgranar les seves poesies jocoses, en les quals traçava enginyoses imatges que a Federico li feien esclatar aquell riure seu tan recordat pels seus amics. I en aquell caldejat ambient, el poeta català va decidir donar a conèixer la "Balada de Fra Rupert". Acompanyat de Rivas Cherif va anar a la seva casa de la Bonanova, per agafar l'original. En la sala del restaurant de l'estació, uns paravents xinesos posaven una nota alegre i íntima. Darrere d'un d'ells es va ocultar la Xirgu per donar-li to a la cèlebre balada anticlerical. Després de la fugaç lectura, Margarida es va pujar a una cadira a manera de púlpit, i la va declamar amb un vigor i tal trèmol que semblava estar recitant "Medea". Quan va acabar de recitar, Federico va agafar a l'actriu en braços i li va dir: <<¡Qué grande eres, Margarita!. Con una actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca>>. Finalment García Lorca, Sagarra i Rivas Cherif van improvisar paròdies de discursos d'Eduardo Marquina que van fer tronxar-se de riure als assistents a l'acte, que es van acomiadar a l'alba.

 

Banquet ofert per Margarida Xirgu als crítics en el restaurant Miramar. Federico està amb la seva germana Isabel.

Foto Fundación Federico García Lorca.

Margarita Xirgu a "Doña Rosita la soltera"

 

Des de el estrena de "Doña Rosita la soltera" de García Lorca, el 12 de desembre de 1935 al Teatre Principal Palace de Barcelona, Margarida Xirgu rebia diàriament un ram de flors sense targeta ni remitent. Es tractava d'un obsequi de les floristes de les Rambles. La Xirgu i Lorca a davant d'aquell gest tan exquisit, volgueren dedicar una funció extraordinària a aquelles dones de "risa franca y manos mojadas donde tiembla de cuando en cuando el diminuto rubí causado por la espina". El dia 22 de desembre es va fer l'homenatge, Lorca dedicaria l'acte i desprès de la representació la Xirgu recitaria el "Canto a las Ramblas de las Flores" de Josep Maria de Sagarra.

 

García Lorca, Margarida Xirgu i Josep Mª. de Sagarra a la presentació de "Doña Rosita la Soltera" de Lorca al Teatre Principal Palace de Barcelona, el 12 desembre 1935.

Foto Huerta de San Vicente. Casa Museo Federico García Lorca

Margarida Xirgu a " Doña Rosita la Soltera" 1935


Pocs dies abans, el 18 de desembre, s'anunciava el banquet-homenatge a García Lorca al Majestic Hotel Inglaterra, pel èxit de "Yerma", "Bodas de Sangre" i "Doña Rosita la soltera". Firmaven la convocatòria Carles Soldevila, Josep Maria de Sagarra, Joan Puig i Ferrater i María Luz Morales.

 

Temporada 1935-1936 de la Companyia Margarida Xirgu al Teatre Principal Palace de Barcelona

Arxiu Antonio i Ramon Clapés


L'encant de García Lorca tenia el do de dissipar prejudicis i inquietuds amb una gota de gràcia i enginy. Una nit, Margarida anava a entrar a escena. El generós escot que lluïa l'obligava a desprendre's de les seves medalles, que va deixar damunt del tocador. Lorca, que estava al costat d'ella, va observar el gest de l'actriu i besant les medalles, una després d'una altra, li va dir: <<Bien, ya puedes entrar en escena sin miedo alguno. Tus virgencitas no son tan rigurosas como la Macarena en persona, descuida>> I de sobte, acordant-se que Margarida era catalana, es va apressar a rectificar: <<Bueno, he querido decir la Moreneta>>. Margarida havia entrat per la porta gran a la intimitat de Federico. La seva amistat va adquirir perfils entranyables. L'admiració era recíproca i no només l'artística, sinó també l'humana. La generositat i la dignitat de l'actriu meravellaven al poeta. Els últims dies de desembre de 1935 i primers de l'any 1936, Federico es va allotjar a la casa de Badalona de Margarida. La meva mare Roser Xirgu Rico m'explicava que la nostra tia li feia màscarilles facials al bany a Federico. El tractava millor que a un fill.

 

Federico García Lorca, Margarida Xirgu i Cipriano Rivas Cherif en els micròfons de Radio Barcelona, el 1935.

Foto fondo privat Antonina Rodrigo

Emissions de Radio Associació de Catalunya, 11 de setembre de 1935

 

Durant les representacions de "Doña Rosita la soltera", García Lorca es va allotjar a l'Hotel Majestic de Barcelona i se'l veia molt amb amb el secretari de "La "Barraca" l'estudiant d'enginyeria Rafael Rodríguez Rapún, que havia ingressat en aquesta companyia per recomanació de Lorca, que li mostrava gran afecte. En una de les gresques nocturnes, Federico es va ofendre perquè el seu amic se'n havia anat amb una gitana, sense acomiadar-se. A l'endemà es va alarmar Margarida Xirgu perquè García Lorca no va aparèixer en el Principal Palace per assistir, com de costum, als assaigs i afegir algun que altre toc a la representació. El director Cipriano Rivas Cherif es va posar a buscar-lo, més, pel que semblava, se l'havia empassat la terra i només al cap de diverses hores d'inquietud va poder donar amb ell a un cafè perdut, on, amb el cap entre les mans, rumiava una de les seves estranyes penes. Rivas Cherif, va recordar la conversa íntima que ambdós van mantenir, arran del desencontre amb l'home que Federico estimava, García Lorca es va esplaiar en una confessió. Estava deprimit i era la primera vegada que parlava tan obertament de la seva sexualitat. Allí el poeta li va confessar al seu amic que mai havia conegut dona, despatxant-se contra el fals concepte de normalitat. Va defensar així l'amor pel mateix sexe, com emblema d'una "nova moral, la moral de la total llibertat", transcendint dogmes tals com la necessitat de tenir fills o les jerarquies familiars. Federico no va tenir sort amb els seus grans amors, ni amb Salvador Dalí, ni amb Emilio Aladrén, ni tampoc amb Rafael Rodríguez Rapún. Tots el van deixar per una dona, Gala, Eleonor Dove i una gitana respectivament.

 



Federico García Lorca i Rafael Rodríguez Rapún, el 1935. Foto Huerta de San Vicente.

Casa Museo Federico García Lorca


García Lorca en aquelles dates va realitzar una lectura pública de poemes del "Divan del Tamarit" i va participar en un homenatge fúnebre a Isaac Albéniz. Mancat de temps, va abandonar la direcció de "La Barraca". Van aparèixer a Santiago de Compostel·la, a la cura d'Eduardo Blanco-Amor, els "Seis poemes galegos", a l'editorial Nos. Els composen: "Madrigal a cibdá de Santiago", "Romaxe de Nosa Señora da Barca", "Cantiga do neno da tenda", "Noiturnio do adoescente morto", "Canzon de cuna pra Rosalía Castro, morta" i "Danza da lúa en Santiago".

 

Poema en gallec de Federico García Lorca

Portico poetico dos seis poemas galegos Luis Perez Rodriguez

 

El 6 de gener de 1936 Margarida Xirgu es va acomiadar del públic barceloní. A més de "Doña Rosita la soltera" en les funcions del dissabte nit, diumenge i dilluns tarda i nit, es van representar el quadre de les bugaderes de "Yerma i el de les noces de "Bodas de sangre" El 12 va actuar a Logroño i el 17 va aparèixer al Teatro Arriaga de Bilbao, amb "La dama boba". A la societat "El Sitio" l'actriu i el poeta van donar un recital poètic. Federico va recitar quatre composicions del seu "Romancero gitano" i Margarida el romanç "Las tres manolas" de Doña Rosita.
Margarita planejava la quarta gira per Sudamèrica per a primers de febrer. Començava a L'Havana i després Mèxic, Colòmbia, Perú,... La Xirgu li va dir a Federico:
-¿De veras, no vendrás con nosotros, Federico?
-Iré, sí, iré..., pero no ahora..., en abril...
-Sin embargo, es ahora cuando deberías venir...
El rostre del poeta es va aombrar amb aquella fosca tristesa que de vegades vetllava la llum dels seus ulls. Margarida no es resignava a partir sense Federico. L'actriu va pensar en la possibilitat de contractar per a la seva companyia a Rafael Rodríguez Rapún, sense el qual el poeta no es decidia a abandonar Espanya. Margarida li va proposar a Rivas Cherif la gestió, a esquenes de Federico, però l'intent va quedar truncat, perquè Rodríguez Rapún estava en vigília d'examens i no podia acompanyar-los.

 


Darrera fotografia que els hi van fer junts a Margarida i Federico, a Bilbao, el 30 de gener de 1936.


Es va publicar "Bodas de sangre", i " Primeras Canciones" a les edicions de la revista "Héroe" de Concha Méndez i Manuel Altolaguirre, les havia escrit el 1922 i contenen 16 composicions. Margarida i Federico es van acomiadar a Bilbao el 30 de gener de 1936. A Santander la Xirgu va representar "La dama boba" i "Yerma" però Federico ja no va assistir a aquelles representacions. El 31 de gener va salpar Margarita Xirgu i la seva companyia des de Santander, rumb a Cuba, en el buc alemany "Orinoco" i Federico va tornar a Madrid. A lo llarg dels 17 anys que va viure a Madrid, va residir en sis carrers distints: amb la maleta al ombro, el 1919, va aterrar a una pensió del carrer San Marcos, nombre 36, propietat d'un amic granadí. Avui no queda ni rastre de l'edifici, situat al solar que ara ocupa el Ministeri de Cultura. En tot cas, poc duraria en aquesta zona, ja que aquella primavera canviaria aquesta residència per altre hostal al carrer del Espejo, prop d'Opera, on va compartir pis amb un altre amic de la seva ciutat, el guitarrista Ángel Barrios. Tampoc ja queda petjada d'aquella habitació senzilla i vella, des de la qual va començar a conèixer la metròpoli. A continuació va marxar a la Residencia de Estudiantes, del carrer de la Pineda, niu de la intel·lectualitat de l'època. <<Madrid va muy bien con mi carácter>>, va confessar en una carta a la seva família, res més arribar. <<Esta barahúnta le da a uno fuerza y valentía>>, assegurava més endavant. Molts anys més tard, al mes de febrer de 1931 va llogar un estudi al nombre 72 del carrer de Ayala, en el mateix edifici que vivia Emilio Aladrén. Va ser la seva única casa privada i el 1933 es va traslladar a la llar dels seus pares instal·lant-se primer en el carrer General Arrando, nombre 8 i després a Alcalá, nombre 102 (avui 96).

 


Federico García Lorca al carrer Alcalá, el 17 de abril de 1936.

Foto Huerta de San Vicente. Casa Museo Federico García Lorca



A l'abril de 1936 es mostrava el poeta amatent a acompanyar a Margarida Xirgu en el seu recorregut per Amèrica. Federico va projectar viatjar a Mèxic, on Margarida acabava d'estrenar "Yerma". Volia tornar a Nova York, a l'Argentina, a Cuba i després visitar Mèxic, on tenia un il·lustre amic, Alfonso Reyes, a part de Gabriel García Maroto, de Luis Cardoza y Aragón, de Salvador Novo i de molts altres. El Club Anfístora va començar els assaigs de "Así que pasen cinco años", que no arribarà a estrenar-se. El mes de maig es va adherir a l'homenatge que el Front Popular va brindar als escriptors francesos André Malraux, Jean Cassou i Henri Lenormand. El mes de juny va participar, juntament amb Alberti, Cernuda, Altolaguirre, Aleixandre, Neruda i Serrano Plaja, en el recital poètic a l'aire lliure que va tenir lloc al Paseo de Recoletos de Madrid. El 10 de juny de 1936 Federico havia manifestat el seu imminent viatge a Mèxic i no se sap quin va ser el mòbil que va fer canviar els seus plans.

 

Menjar en honor dels periodistes argentins. D'esquerra a dreta: María Teresa León, Federico García Lorca i Vicente Aleixandre.

Foto Patronato Municipal Huerta de San Vicente


Va concloure la redacció de "La casa de Bernarda Alba" el 19 de juny, que no es va estrenar fins el 1945 a Buenos Aires i va escriure el primer acte de "Los sueños de mi prima Aurelia" elegia de la seva infantesa a la Vega de Granada i on la literatura se superposa a la realitat a través de les lectures d'un grup de noies. El 12 de juliol va haver una reunió al domicili del doctor Eusebio Oliver, a Madrid, perquè Federico llegís la seva tragèdia "La Casa de Bernarda Alba". Allí estaven, entre altres amics, Dámaso Alonso, Jorge Guillén, Pedro Salinas i Guillermo de Torre. Adolfo Salazar, a qui també li havia llegit Lorca aquesta obra, va contar que Federico cada vegada que acabava una escena exclamava amb entusiasme: <<¡Ni una gota de poesía! ¡Realidad! ¡Realismo!>>, com si la seva meta de llavors fos un teatre dur, escarit, clàssic, sense l'ornat líric que solia afegir habitualment a les seves peces. La protagonista vivia amb les seves filles a Valderrubio on el pare de Federico va heretar una finca confrontant amb la casa de Bernarda, la vídua tirànica i vigilant. Pepe el romano, personatge invisible a l'obra, amant d'una de les noies i promès d'una altra, s'anomenava en realitat Pepe de la romilla. L'obra comença amb l'enterrament del espòs de Bernarda. Son ja sis dones, la mare i cinc filles, sense home. Les filles verges que cremen per dins com la terra solar que les envolta; la mare rígida, sarmentosa, cuidant de l'honra de les solteres, lo més car i difícil de guardar de l'herència paterna. La ombra de Pepe el romano, el promès que no apareix en escena, abrasa el sexe de les germanes. Està compromès amb la més gran, però, burlant els cent ulls de la mare, aconsegueix fer seva a la més petita, la més tendre. Els cels, el desig, l'angoixa, el odi contingut, la resignació i la vergonya composen l'atmosfera dels tres actes, lacònics i secs tant amb l'acció com en el diàleg. La filla deshonrada es descoberta. La mare agafa l'escopeta i surt a disparar contra el lladre de la virtut de la seva casa, falla el tiro i Pepe el romano fuig amb la seva jaca. El final de l'obra es tremend: la filla deshonrada es penja en el graner. << ¡Todas las bocas selladas! ¡Silencio! ¡Que nadie sepa nada en el pueblo! ¡Descolgadla! ¡Mi hija ha muerto virgen! ¡Llevadla a su cuarto y vestidla como una doncella!...Yo no quiero llantos ¡A callar he dicho!... La hija de Bernarda Alba ha muerto virgen. ¿Me habéis oido? ¡Silencio! ¡Silencio!>>

 

Margarida Xirgu en el camerino del teatro Cervantes desprès d'nterpretar la Casa de Bernarda Alba en la seva darrera actuació

arxiu familiar Marta Prat Xirgu


Al gener de 1945 va arribar a les mans de Margarida Xirgu l'original de "La casa de Bernarda Alba". Nou anys després de ser escrit especialment per a ella, "la Bernarda", com l'anomenava Margarida va ser estrenada a Buenos Aires. És l'obra pòstuma, és el culmen del teatre lorquià. Tots els elements lírics, folklòrics,... dels títols anteriors es depuren i apaguen per a aconseguir la sobrietat i senzillesa d'una obra clàssica. Sobre el personatge va dir l'actriu: <<La Bernarda simboliza la opresión. Y como todas las opresiones termina en el fracaso de quienes las imponen. Las mujeres escapan, como a veces, escapan los pueblos>>. El públic va aplaudir vigorosament a l'estrena i al final la Xirgu els va dir: <<El quería que esta obra se estrenará aquí y se ha estrenado, pero él quería estar presente y la fatalidad lo ha impedido. Fatalidad que hace llorar a muchos seres. ¡Maldita sea la guerra!>>
El 13 de juliol Federico va visitar les oficines de "Cruz y Raya", on, al no trobar a José Bergamín, li va deixar una nota i el manuscrit de "Poeta en Nueva York". Aquest manuscrit serà l'utilitzat per a les primeres edicions pòstumes del llibre. Va passar el dia amb Rafael Martínez Nadal, qui el va acompanyar a l'estació d'Atocha, on va prendre el tren cap a Granada, on estava en premsa per la Universitat, un nou llibre de poesies: "Divan del Tamarit" i que no sortiria d'impremta en vida del poeta. És un llibre de poemes d'atmosfera o sabor oriental, inspirat en les col·leccions de l'antiga poesia aràbic-andalusa. El tema central és l'amor subjecte a experiències frustrants i amargues; el seu llenguatge està molt pròxim al de "Poeta en Nueva York". Fa escenari dels seus pressentiments i enyorances l'Huerta de San Vicente del Tamarit, frondosa almunia familiar situada a la Vega, no lluny de Granada. Les composicions són 12 gacelas i 9 casidas, en les quals no cal buscar, perquè així les nomena el poeta, un orientalisme temàtic definit. Les composen: "Gacela del amor imprevisto", "Gacela de la terrible presencia", "Gacela del amor desesperado", "Gacela del amor que no se deja ver", "Gacela del niño muerto", "Gacela de la raíz amarga", "Gacela del recuerdo del amor", "Gacela de la muerte oscura" i altres 4 gacelas més, "Casida del herido por el agua", "Casida del llanto", "Casida de los ramos", "Casida de la mujer tendida", "Casida del sueño al aire libre", "Casida de la mano imposible", "Casida de la rosa", "Casida de la muchacha dorada" i "Casida de las palomas oscuras".

 

Federico amb Manuela Arniches a una terrassa del paseo de Recoletos a Madrid, el juliol de 1936. Foto Huerta de San Vicente.

Casa Museo Federico García Lorca



Els ambaixadors de Colòmbia i Mèxic van preveure que el poeta pogués ser víctima d'un atemptat, a causa del seu lloc de funcionari de la República, li van oferir l'exili, però Federico va rebutjar les ofertes i es va dirigir a la seva casa de Granada per a passar l'estiu. En aquests moments polítics, algú li va preguntar sobre la seva preferència política i ell va manifestar que se sentia al mateix torn catòlic, comunista, anarquista, llibertari, tradicionalista i monàrquic. De fet mai es va afiliar a cap de les faccions polítiques i mai va discriminar o es va distanciar de cap dels seus amics, per cap qüestió política. Va tenir una gran amistat amb el líder i fundador de la Falange Española, Jose Antonio Primo de Rivera, molt aficionat a la poesia. El propi Federico deia d'ell: <...José Antonio. Otro buen chico. ¿Sabes que todos los viernes ceno con él? Solemos salir juntos en un taxi con las cortinillas bajadas, porque ni a él le conviene que le vean conmigo ni a mí me conviene que me vean con él>>. Se sentia, com ell va dir en una entrevista al "Sol" de Madrid poc abans del seu assassinat, íntegrament espanyol: <<Yo soy español integral y me sería imposible vivir fuera de mis límites geográficos; pero odio al que es español por ser español nada más, yo soy hermano de todos y execro al hombre que se sacrifica por una idea nacionalista, abstracta, por el sólo hecho de que ama a su patria con una venda en los ojos. El chino bueno está más cerca de mí que el español malo. Canto a España y la siento hasta la médula, pero antes que esto soy hombre del mundo y hermano de todos. Desde luego no creo en la frontera política>>. Encara que Federico detestava la política partidària i va resistir la pressió dels seus amics perquè es fes membre del Partit Comunista, era conegut com liberal i va sofrir amb freqüència les arremeses dels conservadors per la seva amistat amb Margarida Xirgu o amb el Ministre socialista Fernando de los Ríos. La popularitat de Federico i les seves nombroses declaracions a la premsa sobre la injustícia social, el van convertir en un personatge antipàtic i incòmode per a la dreta. En una entrevista el 7 d'abril a "La Voz" va dir: <<El mundo está detenido ante el hambre que asola a los pueblos. Mientras haya desequilibrio económico, el mundo no piensa. Yo lo tengo visto. Van dos hombres por la orilla de un río. Uno es rico, otro es pobre. Uno lleva la barriga llena, y el otro pone sucio el aire con sus bostezos. Y el rico dice: "¡Oh, qué barca más linda se ve por el agua! Mire, mire usted el lirio que florece en la orilla". Y el pobre reza: "Tengo hambre, no veo nada. Tengo hambre, mucha hambre". Natural. El día que el hambre desaparezca, va a producirse en el mundo la explosión espiritual más grande que jamás conoció la humanidad. Nunca jamás se podrán figurar los hombres la alegría que estallará el día de la gran revolución. ¿Verdad que te estoy hablando en socialista puro?>>
El 14 de juliol Federico es va instal·lar a l'Huerta de San Vicente, on va rebre la visita d'Eduardo Rodríguez Valdivieso i quatre dies més tard va celebrar amb la seva família la festivitat de San Federico.

 

Federico García Lorca i la seva mare a la Huerta de San Vicente.

Foto FGL.net



En aquestes dates Federico treballava ja en "La destrucción de Sodoma" que hauria de tancar la seva trilogia tràgica. És una obra de la qual es desconeix tot. També duia "molt avançada" una comèdia sobre temes polítics -la nomenava "Comedia sin título" o "El sueño de la vida"- altre dels experiments incomplets de Federico. Un autor pretén representar la veritat en el teatre. Una revolució obliga als personatges a defensar-se i atacar, matant obrers, si cal, per a trobar la veritat. La petjada superrealista és òbvia i recorda al teatre impossible d'altres temps. S'havia proposat que aquesta obra fos una part de "El Público".

El 18 de juliol de 1936 es va produir l'alçament militar contra el Govern de la República, iniciant-se la Guerra Civil espanyola. El dia 20, el centre de Granada estava en mans de les forces falangistes. Durant la revolta, el cunyat de Federico, Manuel Fernández-Montesinos, marit de la seva germana Concha i alcalde de la ciutat, va ser arrestat en el seu despatx de l'Ajuntament. Va arribar agost sense que s'atenués el rigor de les persecucions. El 6 d'agost es van presentar, a l'Huerta de San Vicente del Tamarit, uns individus armats. Van preguntar per Federico, i quan aquest es va presentar, el van maltractar de paraula i li van ordenar que no es mogués d'allí, ni menys de Granada, sota pena de passar-ho malament. Espantada la família, no se li va ocórrer altra cosa que cridar a Luis Rosales, un poeta amic íntim de Federico, que tenia influents germans falangistes. Luis va acudir de seguida i va trobar a Federico ple de sotsobre -no era per menys- en companyia dels seus pares i de la seva germana. El 11 d'agost van tornar a l'horta els mateixos subjectes que havien amenaçat a Federico i per a calmar-los la germana del poeta els va dir: <<No, no se ha marchado. Ha salido. Fue a casa de los Rosales para leerles unos versos>>. A les 13:30h del 16 d'agost, l'exdiputat dretà Ramón Ruiz Alonso, el falangista Federico Martín Lagos i l'advocat Juan Luis Trescastro (rival polític, anys enrere, del pare del poeta) es van presentar en el número 1 del carrer Angulo de Granada, el domicili familiar dels Rosers, per portar detingut a Lorca (qui havia buscat refugi en els seus amics, després de ser copejat una setmana abans per un piquet d'exaltats) al Govern Civil.

I de la casa dels Rosales se'l van dur detingut per una denúncia anònima, el 16 d'agost!!!. El mateix dia, el seu cunyat Manuel Fernández- Montesinos va ser assassinat. Va ser una operació d'envergadura. Es va envoltar de guàrdies i policies l'illa on estava situada la casa dels Rosales, i fins i tot van apostar homes armats en les teulades confrontants, per a impedir que per aquella via tan inversemblant pogués escapar-se la víctima. Luis Rosales va esmentar que en el Govern Civil, al preguntar "¿Quién ha allanado mi domicilio para llevarse a Federico? Va haver una persona que va dir "Jo". Era Ramón Ruiz Alonso, antic linotipista de "El Ideal" de Granada i diputat de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA). Les seves filles Emma Penella i les seves germanes, van canviar de cognom; el seu pare era Ruiz Alonso, el relacionat amb la detenció i assassinat de Federico García Lorca. Ramón Ruiz Alonso anava dient de Federico: <<... ha hecho más daño con la pluma que otros con la pistola>>. Luis Rosales continuà: <<Me han informado de que hay contra él una denuncia escrita muy grave, donde se afirma que es un enlace con Rusia, en contacto con los soviéticos a través de una radio clandestina oculta, nada menos que en su piano de cola; que es íntimo del socialista Fernando de los Ríos; que es un rojo peligroso, un escritor subersivo y por más señas maricón>>. La matinada del 18 d'agost el van treure del Govern Civil emmanillat, amb el mestre coix i republicà del poble de Pulianas Dióscoro Galindo González, que havia defensat el Front Popular a les taules electorals per a preservar les eleccions de cacicades. A la porta els esperava un cotxe de 7 places de la infame Escuadra Negra, requisat al doctor Alejandro Otero i que portava pics i pales, doncs a les víctimes els hi deien que anaven a treballar . En una escala del camí de Víznar a Alfacar, se'ls van unir Francisco Galadí Melgar i Joaquín Arcollas Cabezas dos banderillers anarquistes, que s'havien oposat repetidament als feixistes. El militar que havia usurpat el lloc de Governador Civil de Granada, el fill d'un general de la Guàrdia Civil, José Valdés Guzmán va consultar al seu superior, a Sevilla, el General Gonzalo Queipo de Llano i li va contestar: <<Que le den café, mucho café>>. El cotxe de l'Escuadra Negra els va dur prop de la Fuente Grande, en el confrontant municipi d'Alfacar. Allí en un camp d'oliveres a la vora del camí, enllumenats pels fars del cotxe els van disparar, després d'insults i maltractaments.

S'han identificat per fi els qui van prémer el gallet. L'escamot que va afusellar al poeta a Granada, estava format per: Mariano, Benavides, Salvaorillo, Fernando, Antonio i Cascales. Fill de jornalers era Mariano Ajenjo Moreno, cap del piquet i, amb 53 anys, el més veterà dels sis matarifes. I Antonio Benavides Benavides, nét de la germana de la primera dona del pare de Lorca, també tenia sang del camp, per més que durant 10 anys provés sort com a emigrant a Buenos Aires i, abans que, la seus 1,64 d'alçada li impedís seguir la carrera de les armes, en la que va destacar per la seva feresa i crueltat en la guerra del Marroc. Va acabar els seus dies en una vida depravada. Tot el seu, i el de Salvador Encallo Leyva, Salvaorillo, el fill orfe d'un sabater de Chiclana; i el dels campions de tir Juan Jiménez Cascales i Fernando Corretja Carrasco; a més de l'historial d'Antonio Hernández Martín, amb el qui es tanca l'escamot, està en els expedients militars, que van ser la pedra de toc amb la que Miguel Caballero va poder contrastar i tancar la seva investigació, després de tres anys i mig de labor detectivesca en els registres civils, cementiris i xerrades amb els més vells del lloc. El tinent coronel retirat de la Guàrdia Civil Nicolás Velasco (mà dreta del governador de Granada), va ser qui, en absència del funcionari, va ordenar la detenció i posterior trasllat de Lorca al barranc. Les acusacions, poc clares, es van relacionar amb la seva afinitat amb el Front Popular i la seva oberta homosexualitat. Potser el dramaturg va ser víctima d'un ajust de comptes entre famílies. el seu pare, Federico García Rodríguez, estava enfrontat a les famílies Roldán i Alba. Velasco era protector dels Roldán.

Va ser un afusellament sense lluna. La fossa va ser oberta allí mateix pel jove Manuel Castilla dit Manolo el Comunista. Els va enterrar a una fosa estreta, un damunt de l'altre. Entre els esbirros botxins anava Juan Luis Trescastro Medina, acabalat terratinent de Santa Fe, coreligionari de Ramón Ruiz Alonso i cèlebre a Granada pel seu masclisme. Aquell matí es va alabar presuntuosament, en diferents cafès de la ciutat, d'haver participat en l'assassinat i d'haver-li ficat al poeta "dos balas en el culo por maricón". En documents oficials expedits a Granada pot llegir-se que Federico García Lorca "va morir en el mes d'agost de 1936 a conseqüència de ferides produïdes per fet de guerra": Registro Civil de Granada. Juzgado Municipal nº 1. En la ciudad de Granada a las doce y media del veinte y uno de abril de mil novecientos cuarenta, ante D. Enrique Jiménez-Herrera Béjar, Juez Municipal y D. Nicolás Mª López Díaz de la Guardia, Secretario, se procede a inscribir la defunción de D. Federico García Lorca, hijo legítimo de D. Federico García Rodríguez y de Dª Vicenta Lorca Romero, soltero, de 38 años de edad, natural de Fuente Vaqueros y vecino de esta capital en callejones de Gracia, Huerta S. Vicente, el cual falleció en el mes de agosto de 1936 a consecuencia de heridas producidas por hecho de guerra, siendo encontrado su cadáver el día veinte del mismo mes en la carretera de Viznar a Alfacar. Esta inscripción se practica en virtud del auto dictado por el Sr. Juez de Instrucción de este Distrito en armonía con lo dispuesto en el decreto de 8 de noviembre de 1936 y orden del 10 del mismo mes y lo dictaminado por el Excmo. Sr. Fiscal de esta Audiencia; habiéndola presenciado como testigos D. Miguel Jiménez Bocanegra y D. Juan de Dios Moya Villanova, de esta vecindad. Leída este acta se estampó el sello del Juzgado y la firmaron el Sr. Juez y los testigos.


Certificació literal del Acta de Defunció de García Lorca.

Foto "El País"


Després de la seva mort es van publicar "Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín" i "Odas y Suites" escrites entre 1921 i 1923. Margarida Xirgu va col·laborar amb Guillermo de Torre quan l'editorial Losada va emprendre la tasca de reunir l'obra completa de Federico García Lorca. La Xirgu va ajudar a localitzar les còpies dels manuscrits que conservaven els intèrprets. Aquelles primeres obres completes van aparèixer el 1939.

El 3 de maig de 1984 va ser autoritzada mitjançant Ordre Ministerial la Fundación Federico García Lorca, una institució privada sense ànim de lucre, sota l'empara del Protectorado de Fundaciones del Ministerio de Cultura. Va ser creada per Isabel García Lorca, germana del poeta i els seus sis nebots, que en el mateix acte de constitució de la Fundació donaren tots els documents que posseïen. La Fundació porta a terme les seves activitats a la Residencia de Estudiantes de Madrid, on es troben tant les Oficines d'Administració, com el Centre d'Estudis. La Fundación Federico García Lorca té com fi fundacional promoure l'estudi i la difusió no solament de l'obra del poeta de Granada, sinó també de totes aquelles manifestacions artístiques i culturals amb les quals pugui relacionar-se-li.

 

Casa natal de Federico García Lorca a Fuentevaqueros, sortida posterior

fotos Benjamí Moliné i Ester Xirgu

Placa a la Casa Casa natal de Federico García Lorca a Fuentevaqueros, sortida posterior

Ester Xirgu, a la casa natal de Federico García Lorca a Fuentevaqueros, sortida posterior

fotos Benjamí Moliné i Ester Xirgu

 

Benjamí Moliné, pati casa de Lorca a Fuente Vaqueros

fotos Benjamí Moliné i Ester Xirgu

Bust de Lorca ralitzat per Eduardo Carretero, ubicat al pati de la casa de Lorca a Fuente Vaqueros

fotos Benjamí Moliné i Ester Xirgu

Cartell a la casa natal de Lorca a Fuente Vaqueros

fotos Benjamí Moliné i Ester Xirgu

 

 patronato garcia lorca.casa museo

 

La família García Lorca volen en principi que les seves restes mortals romanguin en el lloc on va ser sepultat, així ho han declarat Laura García Lorca i Manuel Fernández- Montesinos, però els defensors de la "memòria històrica" desitgen exhumar tots els restes dels afusellats amb privadesa absoluta per a les famílies.

Desprès de ser oberta la fosa d'Alfacar s'ha comprovat que no hi son allí els restes de Federico. Pot-ser son a uns pocs metres o al lloc dit el Caracolar o inclús al Valle de los Caídos, segons afirmen algunes veus que els feixistes se'l van empotar per a no tenir problemes amb la ciutadania.

 

Cartell dels actes de homenatge que Cadaqués realitzà en el 70 aniversari del seu afusellament, amb la presencia de la seva neboda Tica Fernández-Montesinos Lorca, filla de la seva germana Concha.

Arxiu Xavier Rius Xirgu

 

Monument a Fedrico Garcia Lorca a la Plaza de Santa Ana de Madrid.

 

 

Auca de Federico García Lorca

Antonina Rodrigo

 

Alguns textos han estat trets de la biografia:"Margarita Xirgu y su teatro" i "Margarita Xirgu.Una biografía"d'Antonina Rodrigo.
Fundación García Lorca, Patronato Municipal Huerta de San Vicente

 

XAVIER RIUS XIRGU

àlbum de fotos

 

tornar


Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.