63. FEDERICO GARCÍA
LORCA
FEDERICO
GARCÍA LORCA 1898-1919
Federico
García Lorca neix el 5 de juny de 1898 -l'any que Espanya va perdre les
seves colònies- en el poble de Fuente Vaqueros, província de Granada,hi va viure fins els 8 anys. Va ser poeta, prosista, músic, folklorista, dibuixant, conferenciant i
dramaturg.


Casa natal de Federico García Lorca a Fuentevaqueros, façana principal.
Fotos Ester Xirgu
El seu pare Federico García Rodríguez, posseïa
terrenys a la Vega granadina, on conreava remolatxa i tabac. Don Federico, home
senzill, robust, acomodat, intel·ligent i que havia estat secretari de
l'Ajuntament de Fuente Vaqueros; va enviduar i es va casar en segones núpcies
amb doña Vicenta Lorca Romero, la mestra del poble, callada, discreta,
amable, afectuosa i de dolça veu; que va abandonar l'escola per a consagrar-se
a la cura de la seva llar de pagesos. Era aquesta una casa de poble, ben acomodada.
Va ser batejat amb el nom de Federico del Sagrado Corazón de Jesús
García Lorca. Federico als dos mesos de néixer, va sofrir un començament
de paràlisi infantil. La seva salut va ser fràgil i no va començar
a caminar fins als quatre anys. Quan Federico anava a complir els dos anys, els
seus pares es van mudar del carrer de la Trinitat, on va néixer, a la de
l'Església.

Federico García Lorca a la seva infància.
Foto FGL.net
Després,
van venir nous fills: Luis el 1900 -que no va sobreviure per pneumònia-
i Francisco el 1902, que seria cònsol d'Espanya a Tunis i posteriorment,
durant el bandejament, mestre universitari a Nova York, ciutat en la qual, per
cert, va tenir la immensa pena de tancar els ulls del seu pare don Federico, aquell
home de bé que res havia fet per a haver d'anar a morir tan lluny de la
seva estimada i lluminosa Vega granadina, en un gelat dia de desembre de 1945.
Conchita el 1903 i Isabelita García Lorca el 1910, dues gracioses i gentils
noies, completarien la prole. Federico va ser doncs el major dels quatre germans.
Federico heretà de la seva mare la intel·ligència i una gran
sensibilitat artística i humana; del seu pare, la passió dels andalusos
i la generositat d'ànima.
El
1906 la família de Federico es va traslladar al poblet veí, al anomenat
Asquerosa avui Valderrubio. Aquest poblet, on transcorreria la infància
de Federico, reunia característiques d'una extraordinària distinció.
Els seus pobladors en la seva major part eren molt intuïtius i sensibles,
s'asseien a llegir i a tocar el piano. A Espanya no hi ha poble de tan fina preparació
autodidacta, ni d'aquesta ansietat espiritual de perfeccionament.
És
doña Vicenta Lorca qui li ensenya les seves primeres lletres. Als quatre
anys va començar a anar a escola del poble, amb el mestre don Antonio Rodríguez
Espinosa, successor de la seva mare, que el va admetre encara que no era costum
ingressar tan petits. Federico i els seus germans jugaven, corrien pels camps,
perseguien pollets de perdiu o papallones; tallaven roselles o espigues de blat
per a adornar-se amb elles. Només la monotonia de l'escola aombrava aquesta
existència tan alegre; però a la sortida es rescabalava, reunint-se
en turbulentes rotllanes i cantant. Federico era el que prenia la iniciativa en
aquestes alegres rondes, del record de les quals estarà impregnada tota
la seva obra poètica i teatral. La seva infància es va anar lliscant
entre lletres i música que aprenia de la seva mare. Va tenir una infància
llarga i d'ella li va quedar l'alegria, aquest optimisme inesgotable. Des de la
infància va mostrar la seva habilitat per a aprendre cançons populars,
i a molt tendra edat escenificava en miniatura oficis religiosos. Cert dia, va
arribar a Fuente Vaqueros una gent fosca i estranya que es va posar a muntar en
la plaça un tingladet de titelles, cosa mai vista per Federico. Aquella
nit no va voler sopar, en la seva ànsia d'assistir a l'espectacle. Després,
al tornar a casa, va donar mostres d'excitació, i a l'endemà va
substituir l'altar en el qual jugava donant misses, per un teatret de titelles
que va preparar amb draps i cartrons.

Federico
el 1904 amb 6 anys.
Foto FGL.net
El
1908 el seu pare don Federico decideix prendre el tren amb el nen i se'l duu a
Almeria, per a internar-lo en un col·legi particular on comença
els seus estudis de batxillerat. Va passar així uns mesos a Almeria com
alumne de don Antonio Rodríguez Espinosa, al traslladar-se aquest a aquella
ciutat. Només va romandre uns mesos, perquè va emmalaltir greument
i va caldre enviar-lo a casa. Del començament de paràlisi es va
recuperar, però va tenir les malalties pròpies de la infància
i al créixer la seva salut no va ser molt ferma.
Don Federico havia
adquirit noves terres a la Vega, a Asquerosa, Daimuz i Zujaira; decidint llavors
traslladar-se a Granada, quedant la casa de Valderrubio com casa de vacances.
Des de la capital podria atendre les seves hisendes alhora que l'educació
dels seus fills. Al nen Federico li donava per la música, però si
no estava fet pels treballs del camp, el millor seria fer d'ell un bon advocat.
Com estudiant va ser una mica irregular. Així doncs, el setembre de 1909
es traslladà amb la seva família a viure a Granada. En aquesta època
de les seves primeres lletres i de les seves impressions indelebles, no se'l va
veure escriure i quasi tampoc dibuixar. Les seves dues passions eren la música
i les titelles. Federico no va començar a aprendre el piano, fins a dos
anys després d'iniciar-se com "maese Pedro" amb titelles pròpies.
Va estudiar piano, prenent classes amb Antonio Segura Mesa, fervent admirador
de Verdi. La seva primera sorpresa artística va sorgir no de les seves
lectures, sinó del repertori per a piano de Beethoven, Chopin, Debussy
i altres.
A Granada va assistir
al Col·legi del Sagrado Corazón de Jesús, situat a la part
alta del carrer de San Jerónimo i regentat per un dómine beat, Joaquín
Alemán, cosí de la mare de Federico. La burgesia espanyola estava
convençuda que haver passat per una escola de jesuïtes era quedar
habilitat per a l'èxit. Durant la seva adolescència, Federico va
sentir més afinitat per la música que per la literatura.

La
seva mare li va fomentar el gust literari. Federico va llegir a casa seva l'obra
de Victor Hugo i de Miguel de Cervantes. El 1911 Federico -als 13 anys- ja coneixia
molts llibres dels autors del 98 i havien caigut en les seves mans bastants traduccions
dels romàntics, naturalistes i simbolistes francesos com Hugo, Gautier,
Zola, Maupassant, Stendhal, Baudelaire, Verlaine, Regnier, Rimbaud,...

Federico, Concha i Francisco dret. Asseguts, els seus pares el 1912

Foto de Federico García Lorca el 1912.
Foto FGL.net
El
1914 Federico va complir setze anys i es graduà de batxiller. Aquest mateix
any a la tardor ingressà a la Universitat de Granada per a cursar simultàniament
estudis en les facultats de Dret -per complaure al seu pare- i Filosofia i Lletres
-per satisfacció personal-. A part d'això, continuà amb lliçons
de guitarra i piano. Els seus companys de la Universitat el coneixien com músic
i no com escriptor novell. El 1915 l'ambient intel·lectual que envoltava
al jove estudiant era d'una riquesa sorprenent per a una ciutat provinciana. A
la tertúlia anomenada "El Rinconcillo", de l'animat cafè
"La Alameda", que tenia divans destenyits de vellut, taules de marbre
i uns miralls amb l'argent una mica musti davant el refulgent verbalisme dels
estudiants; no trigà en formar-se el seu primer grupet d'amics de la seva
edat, joves de talent que arribarien a ocupar llocs importants en el món
de les arts, la diplomàcia, l'educació i la cultura: el seu germà
Paco, els periodistes Melchor Fernández Almagro, José Mora Guarnido
i Constantino Ruiz Carnero, els futurs poetes o crítics José Fernández
Montesinos, Miguel Pizarro i José Navarro Pardo, els pintors Manuel Ángeles
Ortiz, Ismael González de la Serna i Hermenegildo Lanz, el músic
Ángel Barrios,... Antonio Gallego Burín, Paquito Soriano, Juan Cristóbal,...
A uns els dóna per escriure, a uns altres per la pintura, a uns altres
per l'escultura o la música, i a tots per somiar i divertir-se. José
Mora Guarnido explicava així el nom donat a la tertúlia: <<En
el fondo del café "La Alameda", detrás del tabladillo
en donde actuaba un permanente quinteto de piano e instrumentos de cuerda, había
un amplio rincón donde cabían dos o tres mesas con confortables
divanes contra la pared, y en aquel rincón plantaron su sede nocturna>>.
Federico es va inscriure en el Centro Artístico y Literario de Granada.
D'aula en aula i d'escapada en escapada, es va anar endinsant simultàniament
en els laberints de l'ensenyament superior, amb no poc treball per la seva banda,
i amb ànim bulliciós en els que la ciutat l'anava revelant cada
dia. Envoltat per la seva colla, es perdia entre els somnis, les pedres i els
sons de Granada. Anaven al Corral del Carbón i altres vegades anaven pel
Albaicín a recórrer les portes que encara quedaven de les trenta-tres
que va tenir el recinte murallat exterior. El 1915 començà a néixer
el poeta en Federico. Una poesia íntima, d'adolescent impulsat per l'ànsia
de crear. A Granada escriu els versos de "Alba".
El
1916 mor el seu mestre de música Antonio Segura Mesa, lo que ocasiona l'abandó
dels seus estudis musicals i l'inici amb la literatura, com ho testifiquen els
esborranys d'aquesta època. Relatius al teatre, han quedat fragments com
el "Teatro de almas" o el "Teatro de animales", de to simbolista
o modernista. Una mica més extens serà "La viudita que se quería
casar", que mostra trets desenvolupats en obres posteriors: teatre en vers,
gust per lo popular, to infantil de tints tràgics,... A "Cristo"
Federico esbossa una tragèdia religiosa, el desenllaç de la qual
no es pot suposar. Són tempteigs inicials, necessaris en un escriptor que
assaja tècniques i adreces. El trasllat del camp a la ciutat l'havia afectat
i quan va començar a interessar-se per la literatura, va redactar un llarg
assaig autobiogràfic en el qual va evocar a Fuente Vaqueros.

Federico García Lorca als 18 anys
A
la Universitat, dos professors li van obrir camí: Fernando de los Ríos,
Catedràtic de Dret Polític Comparat, Cap Socialista local, i la
filla del qual, Laura, es va casar el 1942 amb Francisco García Lorca,
ja en l'exili novaiorquès; i Martín Domínguez Berrueta, titular
de Teoria de la Literatura i de les Arts i Catedràtic d'Història
de l'Art de la Universitat granadina. Fernando de los Ríos era també
el President del Centro Artístico y Literario de Granada, a l'escoltar
tocar a Federico allí unes sonates de Beethoven, es va interessar pel jove
que tocava tan meravellosament. I va descobrir al mateix temps, que no només
tenia aquest talent musical, doncs també escrivia poesies que anunciaven
alguna cosa molt personal. Federico li va confessar que el seu esperit oscil·lava
entre la música i la poesia i que no sabia quin camí escollir. Des
d'aquest moment es converteix en el seu mentor espiritual, i entenent que Granada
no era lloc propici per al desenvolupament complet d'aquest poeta cernent l'aconsella
que marxi a Madrid.
Altre mestre que va experimentar la simpatia de Federico
i que va influir en ell, va ser Martín Domínguez Berrueta. Tenia
una barbeta mefistofèlica i uns ulls afectuosos i clars. Martín
era partidari d'ensenyar caminant, amb les obres de l'home a la vista. D'ell va
sortir la idea de realitzar una àmplia excursió d'estudis per les
províncies d'Espanya i Federico va vibrar d'entusiasme. Va ser al juny
de 1916 quan van prendre el tren cap a Baeza, Úbeda, Còrdova i Ronda;
a l'octubre i novembre del mateix any cap a Madrid, El Escorial, Àvila,
Salamanca, Zamora, Santiago de Compostel·la, La Corunya, Lugo, León,
Burgos i Segòvia; a la primavera de 1917 altra vegada cap a Baeza; i a
l'estiu i tardor de 1917 un últim viatge a Burgos. Van recórrer
una porció d'Andalusia, de les dues Castelles, de Lleó i de Galícia.
Componien el grup, a part de Martín i Federico, Paquito L. Rodríguez,
Luis Mariscal, Ricardo G. Ortega, Miguel Martínez Carlón i Rafael
M. Ibáñez. Aquests viatges van posar a Federico en contacte amb
altres regions d'Espanya i van ajudar a despertar la seva vocació com escriptor.
La
primera vegada que Federico es va veure en tinta d'impremta, va ser un article
seu titulat "Fantasía simbólica", que va sortir el febrer
de 1917 en el Butlletí del Centro Artístico y Literario de Granada.
Es tractava d'un nombre especial en homenatge a Zorrilla (1817-1917). També
el 1917 va escriure el seu primer poema: "Canción. (Ensueño
y confusión)".

Concha
i Francisco en peu. Asseguts Federico i Isabel García Lorca. Granada, 1917.
Foto col·lecció BBC Mundo
Al tornar del seu viatge d'estudis, de nou a Granada,
Federico es va posar a ordenar les seves notes i a preparar l'edició del
seu primer llibre en prosa -encara que mostra procediments característics
del llenguatge poètic- "Impresiones y paisajes", publicat el
1918 en edició no venal pagada pel pare del poeta. No es tracta d'un simple
diari de les seves excursions, sinó d'una petita antologia de les seves
millors pàgines en prosa. El jove poeta discorre sobre temes polítics
-la decadència i l'avenir d'Espanya, les seves inquietuds religioses, la
vida monacal- i els seus interessos estètics, com eren el cant gregorià,
l'escultura renaixentista i barroca, els jardins o la cançó popular.
Es nota en aquesta obra una semblança a l'estil de Gabriel Miró.
A la tardor del 1918 confessaria: <<Me siento lleno de poesía, poesía
fuerte, llana, fantástica, religiosa, mala, honda, canalla, mística.
¡Todo, todo! ¡Quiero ser todas las cosas!>>. Orgullós
d'aquell primer fill del seu juvenil numen, Federico va regalar exemplars als
seus amics i als amics dels seus amics. Però l'èxit del llibre no
va ser el que esperava i va haver d'amuntonar l'edició a les golfes de
casa seva, lo que va refredar una mica el seu goig d'escriptor incipient i li
va fer pensar si tindria raó el seu pare quan li retreia el seu desviament
per les lletres positives i profitoses. És va aplicar, llavors, als seus
estudis per a aplacar els comentaris que don Federico formulava amb una sorna
com Déu mana. No obstant això, Federico s'esponjava en la tertúlia
del cafè "La Alameda" com un gall fecund, on les seves celles
circumflexes, les seves corbates de papallona i la seva prima i vibrant figura
de morisc, cridava l'atenció. La música era el seu alleugeriment.
Federico va escenificar, en aquella època, amb Ángel Barrios, Miguel
Pizarro i Manuel Ángeles Ortiz un joc teatral que van titular "La
historia del tesoro". Per aquelles dates també es va publicar el seu
primer poema en la revista "Renovación", de la que no s'ha conservat
cap exemplar.

Federico
i Francisco García Lorca a la seva casa granadina de la Acera del Casino,
el 1918.
Foto Patronato Municipal
Huerta de San Vicente
Un
dia va ensopegar don Federico amb Fernando de los Ríos i aquest li va parlar
que calia enviar a Federico a Madrid:
-Yo me ocuparé de que se aloje
en la Residencia de Estudiantes -va prometre el catedràtic.
-Pero yo
insisto en que se haga abogado -va dir el pare.
-Desde
luego, desde luego -va puntualitzar don Fernando- pero el que siga esa carrera
no es óbice para que también se dedique a escribir.
Don
Federico no les tenia totes amb si, però es va deixar convèncer.
Federico es va assabentar aquest mateix dia que a l'any següent li seria
permès traslladar-se a la vila i cort. Va córrer al cafè
"La Alameda" a informar als seus amics i a convidar-los a celebrar la
notícia. Van disposar anar al Sacro Monte, al Albaicín, al Generalife
amb un parell d'ampolles de Montilla; però van acabar per dirigir-se al
Cerro del Sol. Va ser una tarda de gresca que va continuar per la nit entre copa
i copa a casa del Polinario.
A la
primavera de 1919 diversos membres del "Rinconcillo" s'havien traslladat
a la capital i, al març d'aquest mateix any, José Mora Guarnido
escrivia a Federico des de Madrid: <<Debías venir aquí; dile
a tu padre en mi nombre que te haría, mandándote aquí, más
favor que con haberte traído al mundo>>. El poeta de Granada va arribar
a la capital un primaveral dia de maig de 1919, amb 21 anys i més desitjos
d'obrir-se pas en els cercles literaris de la ciutat que d'acabar la carrera de
Dret, com havia promès als seus pares. Va viure primer de pensió
en el carrer San Marcos i després en el carrer del Espejo.
Era
el Madrid de la postguerra mundial, amb grans desigs de renovació en lo
polític, social, artístic i literari. En poesia era el moment del
Ultraisme. L'art d'avantguarda era el predominant entre els joves. La generació
anterior, modernista i del 98, seguia també oferint els seus fruits, però
els joves sentien més admiració per escriptors com Juan Ramón
Jiménez, Antonio Machado, Ortega y Gasset, Gabriel Miró i Ramón
Gómez de la Serna, per trobar-los més afins a la seva pròpia
sensibilitat. Federico va preferir seguir un camí distint, encara que va
tenir amistat i contacte amb alguns poetes ultraistes.
No
va perdre tampoc l'oportunitat de conèixer a Juan Ramón Jiménez,
a qui va acudir amb una carta de presentació de Fernando de los Ríos:
<<Ahí va ese muchacho lleno de anhelos románticos: recíbalo
usted con amor, que lo merece; es uno de los jóvenes en que hemos puesto
más esperanzas>> i a la qual va respondre Juan Ramón d'aquesta
manera: <<Su poeta vino y me hizo una excelentísima impresión.
Me parece que tiene un gran temperamento y la virtud esencial, a mi juicio, en
arte: entusiasmo>>. Amb aquella visita es va iniciar una amistat duradora,
i la correspondència de Federico deixa clar que Juan Ramón -generós
mentor de tots els poetes joves d'aquell llavors- va tenir una influència
decisiva en la seva visió del quefer poètic.
La primera poesia
que publicà, "Balada de la Placeta", va aparèixer en l'Antologia
de la Poesía Española de la novel·la curta, el 1919. A les
vacances, temps de calor, va viatjar amb la seva família cap al camp o
va romandre a Granada.
Federico va conèixer a Gregorio Martínez
Sierra a Granada al juny de 1919, en el transcurs d'una festa en homenatge a Fernando
de los Ríos celebrada al Generalife. Federico va recitar poemes a Granada.
Gregorio i Catalina Bárcena la seva actriu i amant, es van entusiasmar
amb el poeta i allí va sorgir la promesa d'estrenar la seva primera obra
dramàtica.
Al setembre de 1919, una tarda en el cafè de "La
Alameda", el tema de la xerrada va ser Manuel de Falla, les seves "Noches
en los jardines de España" havien omplert d'arrop als melòmans
parisencs, habituats a les tenuïtats de Debussy i a l'encant de Ravel, i
el seu "Amor brujo", estrenat a Madrid el 1915, va produir el miracle
virtual d'una música que li era necessària a les noves generacions
espanyoles per a tenir plena fe en el renaixement afavorit pels escriptors, poetes
i artistes del 98. Un de la tertúlia va dir: <<¿Sabéis
que don Manuel está en Granada?>> <<Sería cosa de ir
a saludarlo>> va apuntar altre. Tal dit tal fet: el grup de Federico es
va dirigir al carmen que habitava Falla en el Cerro del Sol, prop de l'Alhambra.
El mestre va rebre afablement als nois, els va parlar de les obres que tenia en
projecte i fins i tot va accedir a interpretar al piano algunes composicions seves.
Federico va expressar vivament la seva emoció i aquest dia va brollar entre
ambdós una amistat que seria profunda i infrangible. Aquell geni fi i ascètic
que era Falla, li va cobrar afecte al mosso sensitiu i no va trigar en adonar-se
que en Federico havia un músic i un poeta de rar donaire.
Torna a Madrid
i a primers d'octubre, s'allotjà a la Residencia de Estudiantes, carrer
Pinar nombre 21, en els Altos del Hipódromo. Estava gairebé als
afores de Madrid, perquè fins a llavors el recinte hípic se situava
on avui s'aixequen els Nuevos Ministerios. Federico va lliurar una carta de presentació
a Alberto Jiménez Fraud, director de la Residència, escrita per
Fernando de los Ríos. Aplicava una disciplina que no li era en aparença,
per manifestar-se invariablement en forma de cordials consells. Era un eixam que
es dispersava per a acudir a la Universitat, a l'Academia de Bellas Artes, al
Conservatorio, als hospitals clínics o al Centro de Estudios Históricos,
i que a la volta de les classes omplia amb el gran soroll tan amable llar. Allotjar-se
a la Residència suposava gaudir de l'ambient estudiantil més distingit
i envejable de Madrid. Tant s'encapritxaria Federico amb aquella casa, que va
fer d'ella el seu domicili fins el 1928, quan ja no era estudiant, per haver acabat
cinc anys abans la carrera de Dret.
Així va passar Federico a formar
part d'una institució que pretenia ser, en paraules del seu director, "un
hogar espiritual donde se fragüe y depure, en corazones jóvenes, el
sentimiento profundo de amor a la España que se está haciendo, a
la que dentro de poco tendremos que hacer con nuestras manos". Fundada a
semblança dels colleges de Oxford i Cambridge, la Residencia de Estudiantes
representava, per aquell temps, un punt de contacte importantìssim entre
les cultures espanyola i estrangera. Aquell formiguer intel·lectual va
suposar un excel·lent brou de cultiu per al desenvolupament del poeta.
La seva vida en "la Colina de los Chopos" li va donar una nova visió
de la responsabilitat de l'artista enfront de la societat i va reforçar
el seu amor per la cultura, des de la clàssica a la popular espanyola.
Així, entre 1919 i 1926, Federico va conèixer a molts dels més
importants escriptors i intel·lectuals del país, gràcies
a la molt activa política cultural de Jiménez Fraud, van passar
per allí nombrosos conferenciants, científics, músics i escriptors
estrangers: Claudel, Valéry, Cendrars, Max Jacob, Marinetti, Madame Curie,
H.G. Wells, Le Corbusier, Chesterton, Wanda Landowska, Ravel, Milhaud, Poulenc,...
Les
habitacions eren senzilles, les nomenaven cel·les i eren tan petites que
el bany era portàtil i s'ocultava sota el llit. La de Federico aviat seria
una de les més freqüentades pel grup del 27, encara que el seu racó
preferit va ser el del piano Pléyel. Al voltant de les seves tecles organitzarien
festes de jocs, recitals i, com no, concerts del poeta, capaç de tocar
50 cançons regionals sense repetir una sola. Eren anys, en els que la pensió
completa costava 108 pessetes. Federico, com gairebé tots els genis, no
era molt disciplinat. Alberto Jiménez Fraud, el director, ho sabia i l'hi
permetia. El que no passava per alt era la falta de neteja: en una ocasió
que Federico va llençar una burilla a terra, el propi director la va recollir
en els seus mateixos nassos. <<Hubiera preferido que me la tirara a la cara>>,
diria després el poeta.
Federico no va trigar a intimar amb els que
es convertiran en els seus millors amics. Els primers amics que Federico va tenir
en la Resí -així la denominaven familiarment els nois- van ser:
José Antonio Rubio Sacristán, Ricardo Orueta, José Moreno
Vila, Pepín Bello, Luis Buñuel i Eduardo Marquina. En mesos i anys
successius va tenir ocasió d'intimar amb hostes de la casa més o
menys eventuals o amb visitants assidus de la mateixa, com van ser Rafael Alberti,
Emilio Prados, Pedro Garfias, Rafael Sánchez Ventura, Rafael Méndez,
Ernesto Halffter, Salvador Dalí, Adolfo Salazar, Pedro Salinas, Dámaso
Alonso, Jorge Guillén, Manuel Altolaguirre, Luis Cernuda, José Bergamín,
Gerardo Diego, Vicente Aleixandre, Guillermo de Torre, Gabriel García Maroto,
Ángel del Río i moltíssimes figures que destacarien en les
lletres i en les arts.
Per Nadal Federico va tornar, com a les vacances estiuenques,
a Granada amb els seus familiars.

Federico García Lorca a Granada, el 1919.
Fotografia
de Rogelio Robles. Foto col·lecció BBC Mundo
FEDRICO
GARCÍA LORCA 1920-1926
Federico
va començar a regalar els seus versos, dedicant-los a qui els hi demanessin
i sense cuidar de quedar-se amb còpies. Sempre faria el mateix i quan li
va arribar l'hora de publicar els seus llibres poètics, es veuria i desitjaria
per a poder reunir la seva dispersa producció.
Com
era inevitable, va haver un grup de camarades dels primers temps matritenses amb
els quals Federico semblava més compenetrat. Aquest grup el formaven Rafael
Sánchez Ventura, Augusto Jiménez Centeno, Luis Buñuel, Pedro
Garfias, Eugenio Montes, el pintor Ucelay i dues encantadores estudiantes: Ernestina
i María Luisa González. No van trigar en unir-se a ell dos nois
polonesos, enlluernats per Espanya: un cognomenat Jahal i l'altre Pasckienwickz,
que aprenien pintura. Inesperadament, es va ajuntar a aquest grapat de nois el
ja madur i il·lustre Eugeni d'Ors, que acabava de tenir els seus més
i els seus menys amb els intel·lectuals catalans de la Lliga.
El 22
de març de 1920 s'estrena en el Teatro Eslava de Madrid la comèdia
en dos actes i un pròleg "El maleficio de la mariposa", primer
intent dramàtic escrit per Federico el 1919. Santiago Ontañón
explicava: <<La obra se estrena en el Teatro Eslava de Madrid, bajo la dirección
de Gregorio Martínez Sierra, sagaz olfateador de los valores de su época.
Otra vez le cupo a él, el orgullo de haber sido el primero en montar una
obra de un poeta que, pocos años después, gozaría de enorme
celebridad. Fernando Mignoni hizo los decorados, el pintor uruguayo Rafael Barradas
los figurines, la música Grieg y fueron intérpretes Catalina Bárcena,
Josefina Morer, Amalia Guillot y y los bailables los ejecutó Encarnación
López "La Argentinita", que interpretaba el papel de la mariposa
Blanca. Todos se portaron muy bien... pero el estreno fue desastroso>>.
En l'obra, Federico presenta als seus insectes que s'estimaven per costum i sense
preocupacions. Un d'ells va voler anar més enllà de l'amor i s'enamora
d'una il·lusió que estava fora de la seva vida. Els personatges
principals son Doña Curiana, a la que l'apallissava el seu marit; el seu
fill Curianito el Nen; Curiana Nigromántica, una espècie de Celestina
setciències; Curianita Silvia, la donzella enamorada; Alacranito, sàtir
gran menjador, esperit del mal i la Mariposa, que encarnava, amb il·lustracions
coreogràfiques, la psique inaccessible i ingràvida que aspira eternament
el boig cor humà i els insectes. Aquella nit va tenir lloc una interrupció
graciosíssima. Els personatges eren senzills animalets: cuquets, escarabats,
papallones, gripaus i altres més. <<Hoy me comí nueve moscas>>
va dir el Alacranito a la escena VI i llavors va baixar una veu del galliner que
va dir com dirigint-se a l'autor: <<¡Asqueroso>>. La riallada
va ser tronadora. Federico la repetia cada vegada que la recordava. L'obra va
fracassar estrepitosament, sense que pogués salvar-la el prestigi de la
companyia que la va posar en taules. Per segona vegada es malmetia l'ambició
literària de Federico.

Representació de "El Maleficio de la Mariposa" de Federico García
Lorca
Programa de mà de "El Maleficio de la Mariposa"
Obligat
pel seu pare, reprèn els estudis, matriculant-se a la facultat de Filosofia
i Lletres de Madrid, però assisteix poc a classes. Mor el seu professor
Martín Domínguez Berrueta. Va arribar el calorós estiu de
l'altiplà i Federico el 1920 se'n va anar a la seva terra. Els mesos de
juliol i agost els va passar a la finca paterna de la Vega de Zujaira, el setembre
a la seva casa granadina i amb els seus amics de les primeres andanes. De nou
a la Residència, el 1 de novembre participà en una representació
paròdica de "Don Juan Tenorio", juntament amb Luis Buñuel.
La revista "España", dirigida per José Ortega y Gasset,
va incloure poemes seus. Començà a escriure les "Suites"
(1921-1923), que no arribarà a veure publicades en vida.
El 1921 la
revista "La Pluma", dirigida per Manuel Azaña, va recollir poemes
seus. En el mes de febrer Manuel de Falla s'instal·là a Granada
en el carmen de Santa Engracia, proper a l'Alhambra, que serà la seva residència
habitual fins al seu exili, el 1936. En el mes de juny de 1921 es va publicar
el primer llibre poètic de Federico, "El libro de los poemas".
Juan Ramón Jiménez el va convèncer perquè l'edités
a la impremta de Gabriel García Maroto, en comptes de fer-ho en una editora
comercial més gran, perquè Federico tingués l'oportunitat
de cuidar, ell mateix, de tots els aspectes de l'edició. La havia començat
el 1918 i acabat el 1920. Conté versos seleccionats amb l'ajuda del seu
germà Francisco -a qui dedica aquest llibre- de tot el que havia escrit
des de 1918 fins el 1920. Alguns d'ells giren al voltant de la fe religiosa, tema
al que havia dedicat centenars de pàgines en prosa i en vers. Uns altres
tracten de l'anhel del poeta d'unir-se amb la naturalesa o de recuperar una infància
perduda. Està escrit sota l'influx de Rubén Darío, Antonio
Machado, Juan Ramón Jiménez i de poetes menors del modernisme hispànic.
El poeta lamenta que la raó i la retòrica hagin reemplaçat
la fe poètica que posseïa com nen. En aquesta obra Federico projecta
un amor sense esperança, abocat a la tristesa. És el primer intent,
encara vacil·lant, d'un poeta adolescent a la recerca d'un camí
i un llenguatge propi. Federico, com ell mateix deia, és un poeta per la
gràcia i per l'esforç. Uneix la disposició natural per a
la creació poètica, inspiració-imaginació-sensibilitat,
a un rigorós treball a la recerca de la perfecció. La seva principal
característica és la capacitat per a fusionar lo popular i lo culte.
El tema dominant és la destinació tràgica, englobant en ell
l'amor com frustració, la solitud, la pena i la mort. Al costat d'aquest
tema modular apareix també la gràcia, l'alegria bulliciosa, juganera
i infantil, en algun dels seus poemes. Es destaca el sentit de la música,
el ritme i la renovació del llenguatge, mitjançant la creació
d'un univers metafòric -comparances, imatges- que constitueixen un de les
més sorprenents troballes en la lírica del segle XX.
El 1921
Juan Ramón Jiménez publicà en la seva revista "Índice"
fragments de les "Suites" de Federico. El febrer de 1922 llegeix en
el Centro Artístico y Literario de Granada la conferència "El
cante jondo. Primitivo canto andaluz", il·lustrada a la guitarra per
Manuel Jofré. Va passar la Setmana Santa i el mes d'abril amb el seu germà
Francisco a Granada i amb Manuel de Falla a Sevilla. La vida granadina de Federico
va girar, al voltant de dos focus culturals: Falla i els integrants del "Rinconcillo".
Aquests últims van intentar donar nova empenta a la vida cultural de la
ciutat, defensant aquella part del patrimoni artístic que pogués
orientar a les noves generacions, en la seva rebel·lió contra el
costumisme i el color local, i espantant a la beòcia burgesa, en paraules
de Mora. Alguns dels projectes tot just van transcendir l'àmbit local,
com, per exemple, la col·locació de rajoles commemoratives en honor
als viatgers europeus il·lustres que havien contribuït al coneixement
de Granada a l'estranger. Uns altres, no obstant això, van tenir repercussió
a la resta d'Espanya i Europa, especialment el Primer Concurs de Cante Jondo.
Promogut per Falla, Lorca i Ignacio Zuloaga, i donat suport per l'Ajuntament de
Granada, aquell concurs tenia diversos objectius: marcar la diferència
entre el cante jondo -d'orígens antiquíssims, segons Federico i
Falla- i el cant flamenc -creació, segons ells, més recent-; guanyar
respecte per al cante jondo com art; preservar-lo de l'adulteració musical
i de l'amenaça dels cafès cantants i l'òpera flamenca; premiar
als cantaores no professionals, i demostrar la influència que havien tingut
el cante, el ball i el toc jondos no només en la música espanyola,
sinó també en la francesa i la russa. El concurs va ser un atrevit
intent de connectar l'art musical d'Andalusia amb l'art universal. La fórmula
estètica de Falla -de lo local a l'universal- anava a fixar-se per a sempre
en el cor del seu jove deixeble. En el mes de juny de 1922 Federico va llegir
composicions del seu "Poema del cante jondo" en l'acte de presentació
del Concurs del Cante Jondo en el teatret de l'Hotel Alhambra Palace. El 13 i
14 del mateix mes es va celebrar en la plaça dels Aljibes de la Alhambra
de Granada decorada per Ignacio Zuloaga la "Festa-Concurs del cante jondo".
El músic redactà el programa i el pintor Manuel Angeles decorà
la coberta. Van acudir els millors cantaores i guitarristes d'Espanya i no faltà
cap bon afeccionat.
Durant l'estiu, a Valderrubio, Federico acabà la
farsa guinyolesca "Tragicomedia de Don Cristóbal y la señá
Rosita" que no es va representar fins a finals de 1937, ni es va publicar
fins el 1948. Aquesta farsa pertanyia a la secció de "Los Títeres
de Cachiporra" i presentava al groller Cristobita, vell ric i cruel, que
prepara les seves noces amb Rosita, enamorada de Cocoliche i visitada pel seu
antic amor Currito. El vell fa fugir a aquest, però mor d'una ganivetada
que Currito li propina. Rosita queda, per fi, en braços de Cocoliche.
La
trobada de Federico García Lorca amb Salvador Dalí va ser en el
menjador de la Residencia de Estudiantes. Cert dia Federico va quedar garratibat
al veure en una taula a una criatura estrambòtica per la seva traça,
que xocava amb la dels seus acompanyants: un cavaller correcte i una noieta amb
trenes. Era Dalí al costat del seu pare i de la seva germana Ana María;
un Dalí de rostre afilat i ulls inquiets, amb una cabellera que li tapava
el bescoll i lluint una xalina fenomenal. Quan van acabar de menjar, el jove melenut
es va encasquetar una gran boina de vellut, a lo Rembrandt, i es va embolicar
en alguna cosa que no era ni abric ni capa. No cal dir-ho: allò era un
uniforme de pintor. Dalí havia arribat del seu Figueres natal per a fer
els exercicis d'ingrés a l'Academia de Bellas Artes de San Fernando. El
pintor i dibuixant Rafael Barradas havia obert una exposició a Madrid,
cap a l'any 21 i allí va presentar mútuament estrenyent-se les mans
Lorca i Dalí. Quan va arribar a la Residència, tenia disset anys
i ja parlava de pintors italians dels quals els residents no havien escoltat parlar.
Ho coneixia tot sobre pintura. Dalí no sabia ni espanyol, ni català,
ni francès, ni anglès; no sabia res, absolutament res. Això
explica els errors de les cartes de Dalí, que no són excentricitats
com algú suposava. Però tenia molt talent i era molt llest, a més
d'un dibuixant miraculós.
Santiago Ontañón deia que, per
no saber, Dalí ni tan sols sabia contar els diners. Referent a això
Pepín Bello va explicar: <<Eso le ha pasado conmigo. Un día
en que se iba de vacaciones, a su casa, cuando vivía en Figueras. Dice:
"Oye, ¿qué dinero nesesito yo?". "Pues mira, vamos
a decírselo a Lizcano", que era el administrativo de la Residencia,
el que nos daba el dinero que mandaban nuestros padres. Lizcano dijo: "Pues
mira, de aquí en taxi a la estación, después de que tomes
el tren no tienes que comer, pero puedes tomarte un bocadillo y tal... propina
al mozo... Pues con cinco duros tienes bastante" "¿Y si no tengo
dinero?" "Que sí, hombre, que sí." Entonces, cinco
duros era mucho dinero. "¡Mira que si no tengo bastante...!" Era
tremendo, se ahogaba en un vaso de agua con estas cosas... ¡con la timidez
que tenía! "Que sí, hombre, que sí, que con veinticinco
pesetas tienes bastante". Y dice él: "¿Pero en qué
quedamos? ¿Sinco [sic] duros o veintisinco [sic] pesetas? ¡No me
hagas un lío!". Dije: "Pero hombre, no seas animal, ¿no
sabes que cinco duros son veinticinco pesetas?". Me contestó: "¡Háblame
claro, no me confundas!". No sabía leer la hora del reloj. Un día
vino de su tierra con un reloj de pulsera y dije: "A ver...". Y dice:
"No, está parado, está parado. Así ya sé que
siempre son las tres menos cuarto". Así que si alguien le preguntaba,
decía: "Son las tres menos cuarto", pero igual eran las nueve
de la noche. Era tremendo... Además Salvador Dalí era la timidez
personificada, y todas esas reacciones que tuvo de romper escaparates, son reacciones
de tímido. El tímido, cuando se desata, es tremendo, por su misma
timidez; y esto es lo que le pasaba a Dalí. Era un tímido de libro,
de antología. Si no hubiera conocido a Gala se hubiera muerto. Federico
también era muy tímido, pero no tanto como Dalí, que lo era
patológicamente. Por dicha razón Federico se hacía acompañar
siempre, no podía estar solo, su hermano estuvo muy próximo, fue
muy compañero de él. Se querían mucho, muchísimo,
y se admiraban mucho mutuamente. A continuación del ingreso de Federico
en la Residencia vino Paco, que no ha dejado obra por ser hermano de Federico.
Él se cortó, se dio cuenta de que Federico era un genio, y dijo:
"Pues yo aquí voy a ser un segundo, y además, le voy a hacer
sombra", y nada. Federico admiraba a Paco también mucho. Lo admiraba
como hombre que sabe andar con las mujeres y como hombre que conduce un coche.
Federico era incapaz de conducir un coche y Dalí tampoco. Cosas prácticas,
ninguna. Alberti, en cambio, fue capaz de muchas cosas, pero nunca condució
tampoco>>.
El pare de Dalí era gros. Federico deia que era un
Renán, que se semblava a Ernesto Renán. En aquells dies va néixer
una història amorosa entre Dalí i Lorca. Dalí era un asexuat,
Federico va ser un amor platònic per a ell. Dalí va fer l'amor amb
Gala una sola vegada en la seva vida, i es va espantar de tal manera que no ho
va tornar a fer mai més. Si es va espantar tant amb una dona, igual s'espantaria
també amb un home. Gala tenia els seus amants. I alguns els hi pagava el
mateix Dalí. Mariners i visitants de Port lligat i de Cadaqués.
Ell estava per sobre de tot això, del bé i del mal. A ell li interessava
la pintura. Buñuel va voler matar a Gala a Cadaqués. La va agafar
pel coll i va estar a punt d'ofegar-la. Li va dir: <<No te mato porque...
Pero me das asco>>. Luis Buñuel, estudiant d'enginyeria, girava els
seus ulls saltons cap a Dalí i li clavava una mirada atenta sempre que
el pintor discorria.
Rafael Sants Torroella tenia una idea que no és
totalment desgavellada, i és que els Dalí eren gitanos. Pensant-ho
en termes d'aparença ètnica, no sembla gens descartable. Salvador
Dalí tenia cara i veu olivada. No és la cara típica d'un
català. I la maledicció que el pare li va llançar quan va
treure a Salvador de casa seva, quan sortia amb Gala... és de gitanos,
és una maledicció gitana. Si es recorda la imatge de Dalí
al costat de Federico, els dos en trajo de bany, els dos molt morenos, es podria
pensar en una parella gitana. Federico també era agitanat, i ho conreava.
Federico
passa el Nadal amb els seus i tots els dies puja al carmen de Manuel de Falla,
per a xerrar amb aquest, escoltar-li executar algun tros d'una obra en projecte
i recrear, al seu torn, al mestre amb alguna improvisació folklòrica
de les que tant els agradaven a ambdós. Federico va projectar amb Falla
i Adolfo Salazar, dur el teatre de titelles pels pobles de l'Alpujarra. El poeta
es va sentir aviat íntimament lligat al compositor al compartir amb ell,
el seu amor per la música, les titelles i el cante jondo.
El 5 de gener
de 1923, Federico va fer una funció de guinyol a la seva casa de la Acera
del Casino de Granada, amb motiu de la festivitat dels Reis Mags. Va estrenar
en funció semi privada "El príncipe preguntón",
un conte infantil de com el príncep va conquistar l'amor de la nena Irene.
El programa va incloure, l'anònim medieval "Misterio de los Reyes
Magos", "Los dos habladores", entremès de l'escola cervantina,
i "La niña que riega la albahaca", conte tradicional, recollit
pel propi Federico i avui desaparegut; l'acompanyament musical a càrrec
de Manuel de Falla, les titelles de Hermenegildo Lanz i decorats i realització
de Lanz i Federico. Es va interpretar -"per primera vegada a Espanya",
segons Federico- "La historia del soldado" d'Igor Stravinski. Mai s'havia
sentit més feliç, més orgullós ni més commogut
que a l'assumir formalment el seu paper de director del "Teatro de Cachiporra
Andaluz" i recordar els seus primers assaigs en el pati de la seva casa de
Fuente Vaqueros. També el 1923, va deixar inconclusa l'obra "Lola
la comediante" per a una òpera còmica amb música de
Manuel de Falla, que presenta la entremaliadura de Lola, esposa del Poeta, que
es burla d'un Marquès, enamorant-lo amb diferents disfresses, per a rebutjar-lo
finalment. El poeta acariciava la idea de crear amb el compositor gadità
un teatre ambulant, "Los Títeres de Cachiporra", que seria comparable,
en el seu tractament estilitzat del folklore, als Ballets Russes de Diaghilev,
amb els quals Falla havia col·laborat.

Escenari
del guinyol "La niña que riega la albahaca" realitzat a casa
de Federico García Lorca.
Foto "Vida
y obra de un poeta" de José Monleón.
El
febrer de 1923 torna, acompanyat del seu germà Francisco, a la Residencia
de Estudiantes, on inicia la seva amistat amb Salvador Dalí. Les seves
caminades per la ciutat, les seves visites a Toledo amb Pepín Bello, Dalí
i Buñuel -que acaba de fundar la "Noble Orden de Toledo"-, les
seves trobades amb directors teatrals -com Eduardo Marquina o Gregorio Martínez
Sierra- i amb la avantguarda -els ultraistes, Ramón Gómez de la
Serna o el creacionista Vicente Huidobro- són les seves ocupacions de l'època.
A la Residència se celebraven també "gresques poètiques".
Cadascú recitava els seus més recents versos. També era en
això Federico inimitable. Posseïa una veu ronca, plena, que modulava
amb un virtuosisme subjugant, cada dia més perfecte, i sense perdre mai
la seva graciosa pronunciació granadina, o sigui seseant les zetes i ceceant
les esses. Ho feia amb un apassionament contingut, com si estigués bressolant
la tendra encarnació. Va assistir a tertúlies en el Círculo
de Bellas Artes. Nombrosos eren els llocs on els amics de l'andalús el
van dur, una vegada comprovat que el jove preferia les tavernes, les tertúlies
o els passeigs abans que les conferències de la Resí, per les quals
calia pagar 25 pessetes. Per a acostar-se al centre des d'allí ho tenien
fàcil. El tramvia nombre 8, que feia el recorregut des de la Bombilla al
Hipódromo, venia de primera i només costava 15 cèntims. Una
vegada allí, les tardes s'esfumaven de tertúlia en el cafè
de "La Granja de Henar" o del "Lyon", avui desapareguts, i
en la del "Gijón", que encara conserva, entre les seves taules
de marbre, l'aroma literari. També passava bones estones en "la "Cervecería
de Correos". El local es va fer famós perquè la gent anava
a Correus a tirar les cartes i s'acostava per allí. Sempre havia tertúlies
de famosos. El seu amic Santiago Ontañón recordava anys després
que Federico era l'ànima d'aquestes reunions perquè "li encantava
parlar" i fins i tot s'arribava a molestar si algú li treia protagonisme
a la taula. Pilar López, germana de la Argentinita, el recordava com un
jove: <<jovial y charlatán>> <<Iban a los cafés
de tertulia casi todos los días. A nuestra casa venía mucho. Tocaba
el piano y contaba chistes de su niñez>>. Igualment es troba el seu
rastre, a la pastisseria "La Suiza", de la Plaza de Santa Ana, on era
client assidu pels seus pastelets de coco; al restaurant "Don Pelayo"
del carrer Alcalá 33, en aquells dies anomenat "Baviera" i especialitzat
en menjar català; al "Restaurante Villa Rosa", d'estil andalús,
on avui mouen l'esquelet els que ballen bakalao; o se'l veia per la "Taberna
de Eladio", avui un "Hollywood", on per 75 cèntims es feia
amb un bullit. No era un lloc elegant; els cambrers duien davantals de peixaters,
però guisaven bé. Altres llocs lorquians, dels quals no queda rastre,
són el "Cafè Royal", convertit en el Banco Central; "La
Taurina", avui Banco Urquijo; o el "Restaurante Buenavista", en
les proximitats de Goya.
Va assistir, al març, al banquet en honor de
Ramón Gómez de la Serna en el restaurant "Lhardy" i, a
l'abril i també en el "Lhardy", al menjar del "Pen Club"
espanyol.
El 1923 Dalí és
expulsat de l'Academia de San Fernando, acusat d'encapçalar una protesta
estudiantil contra la no-concessió de la Càtedra de Pintura de l'escola
al pintor Daniel Vázquez Díaz. Arran d'aquests fets torna a Figueres
i reprèn les classes amb Juan Núñez, que l'instrueix en la
modalitat de gravat.

Federico
García Lorca i Luis Buñuel, a les festes de San Antonio de la Florida,
Madrid, el 1923.
Foto col·lecció
BBC Mundo
Federico
amb l'ajuda del seu germà Francisco, es va passar les nits en clar, repassant
els seus texts i es va presentar a examens, amb la seva corbata de llaç
a mitja asta i els seus nervis de punta, a la Universitat de Granada, juntament
amb el seu amic Guillermo de Torre. Ambdós van sortir al juny amb sengles
títols de llicenciats en Dret. Don Federico, exultant, es va retreure els
seus dubtes. Doña Vicenta, la mare, va somriure i va dir: <<¿No
te lo decía yo?. Hay que fiarse del muchacho. Si se lo propone, será
ministro, arzobispo, o cualquier cosa por el estilo>>. "Bueno -va consentir
el pare- ¡Con tal que no se quede en pianista!... Federico mai va exercir
la professió, ja que la seva vocació era la literatura.
Realitzà
una breu estada a Sant Sebastià i estiuejà a Màlaga, com
altres anys, amb la seva família. En el mes de novembre de 1923 tornà
a la Residencia de Estudiantes i, ara si!, gaudint d'aquesta cosa meravellosa
que era la llibertat mental. Es va posar a dibuixar i a acolorir amb llapis els
seus capritxos, van ser els seus primers assaigs com dibuixant. Federico va passar
el Nadal a Granada.
El gener de 1924 tornà a Madrid i va conèixer
al pintor Gregorio Prieto. De tornada a Granada, va rebre la visita de Juan Ramón
Jiménez i la seva esposa, Zenobia Camprubí. A la tardor, de nou
en la Residència, va conèixer a Rafael Alberti que no va ser un
intern de la Resí, sinó un assidu visitant de la mateixa. Als pocs
dies de donar-se la mà per primera vegada, Federico "se sabia"
a Rafael Alberti com un llibre obert i no va vacil·lar en demanar-li un
singular favor, d'andalús a andalús: <<Rafael, te voy a encargar
una cosa, pero al pintor, no al poeta. O a los dos: Quiero que me regales un cuadro
en que yo esté dormido a la vera de un arroyo y con Nuestra Señora
del Amor Hermoso, que es mi Virgen, apareciéndose en lo alto de un olivo.
Lo quiero para colgarlo en la cabecera de mi cama>> Alberti, més
tard diria de Federico: <<El aspecto total de Federico no era de gitano,
sino de ese hombre oscuro, bronco y fino a la vez, que da el campo andaluz. Una
descarga de eléctrica simpatía, un hechizo, una irresistible atmósfera
de magia para envolver y aprisionar sus auditores, se desprendía de él
cuando hablaba, representaba veloces ocurrencias teatrales o contaba acompañándose
al piano>> Jorge Guillén diria també d'ell: <<Junto
al poeta se respiraba un aura que él iluminaba con su propia luz. Entonces
no hacía ni frío de invierno ni calor de verano, hacía...
Federico. Pero no por acumulación de originalidades, sino por originalidad
de raíz: criatura de Creación, inmensa en Creación... A todas
horas, aquel vivir estaba oreado de gracia>>.

D'esquerra
a dreta: Federico, Zenobia Camprubí, Isabel García Lorca, Emilia
Llanos, Juan Ramón Jiménez i Concha García Lorca, Granada,
als Jardins del Generalife, el 1924.
Foto col·lecció
BBC Mundo
Dalí a
la tardor, tornà a l'Academia de San Fernando, en la qual haurà
de repetir curs. Salvador Dalí projectà el "Libro de los putrefactos",
que hauria de dur un pròleg de Federico: el llibre no va arribar a veure
la llum.
Federico al gener de 1925 acabà el seu primer drama "Mariana
Pineda". A l'abril de 1925, des de la Residencia de Estudiantes, Federico
va anunciar als seus pares que havia rebut una invitació per a passar la
Setmana Santa a Cadaqués amb el seu amic Salvador Dalí: <<Dalí
me invita espléndidamente. He recibido una carta de su padre, notario de
Figueras, y de su hermana (una muchacha de esas que ya es volverse loco de guapas)
invitándome también, porque a mí me daba vergüenza de
presentarme de huésped en su casa. Pero son una clase de familia distinta
a lo general y acostumbrada a vida social, pues esto de invitar gente a su casa
se hace en todo el mundo, menos en España. Dalí tiene empeño
en que trabaje esta Semana Santa en su casa de Cadaqués y lo conseguirá,
pues me hace ilusión salir unos días a pleno mar y trabajar y ya
sabéis vosotros cómo el campo y el silencio dan a mi cabeza todas
las ideas que tengo>>.
Va ser el primer viatge de Federico a Catalunya,
i aquella visita i una segona estada més llarga, entre maig i juliol de
1927, van deixar una petjada profunda en la vida i obra d'ambdós. Federico
a Cadaqués va ser feliç. Un matí, poc després de sortir
el sol "com una maduixa", se'n van anar a Cala Tudela, a la volta del
Cap de Creus, amb barca. Ana Maria Dalí relatava: <<Por nada del
mundo se metería Federico en el mar no estando nosotros cerca de él.
Teme que las pequeñas olas se lo traguen. Mientras se baña, junto
a la misma playa, yo tengo que sostenerle la mano...>>. És com si
de la mà d'Ana María perdés tot temor. No era un vincle amorós.
Ana María era la pau, la tendresa, per ventura l'ancora fortuïta que
li va impedir sotsobrar en les turbulències mentals que'l exposava l'endiablat
Dalí.

Retrat
de Ana María Dalí i el seu pare per Salvador Dalí, el 1925.
Foto Philamuseum
Federico
havia descobert amb la companyia de Salvador Dalí, moltes coses meravelloses,
entre elles, a Lídia, una dona de Cadaqués. Lídia Noguer
Sabà, era filla de Baldiri Noguer i Dolors Sabà, una humil família
de pescadors. Lídia venia peix i de jove, va tenir una casa d'hostes on
es van allotjar Picasso, Puig i Cadafalch, Derain,... i al complir els cinquanta
anys vivia una passió impossible i quimèrica per Eugeni d'Ors, perquè
l'estiu de 1904 l'escriptor va parar a casa d'ella i la va fascinar amb la seva
postura i les seves paraules càlides. La fascinació per aquest jove
dandi i pel món que representava, tan allunyat del seu, es va convertir
per ella en una obsessió, que segons el document de Ramón Sarró,
va ser una "erotòmana paranoica". La manifestació d'aquesta
patologia seria una lectura apassionada de les "Glosas" d'Eugeni d'Ors,
publicades a "La Veu de Catalunya". Lídia interpretava aquests
texts per mitjà d'associacions d'idees i analogies etimològiques,
que la van dur al convenciment que era una espècie de correspondència
personal dirigida a ella. Lídia parlava en metàfores. Amb els cargols
fluixos, es transfigurà a l'extrem de creure's Teresa, el personatge fictici
de "La ben plantada", creat per d'Ors, la musa de Xenius. Lídia
realitzava aquesta lectura interpretativa del "Glosario" de manera pública,
amb les retallades de diari que duia en la cistella del peix, a les cases de les
famílies acomodades on anava a vendre'l. En una d'aquestes cases, la dels
Dalí, les seves lectures despertarien la imaginació de Salvador
Dalí. Al cap d'uns anys, Lídia es convertiria en la musa del mètode
paranoic crític. A través de la seva participació en tertúlies
i trobades, el seu deliri es convertiria en font d'inspiració del pintor
i del seu cercle d'amics. Anys més tard el 1929 Salvador Dalí va
decidir, contra la voluntat del seu pare, instal·lar-se a Cadaqués
amb Gal·la, Lídia va ser l'única persona que els va ajudar,
i els va vendre la barraca de pescadors de Port Lligat on els seus dos fills guardaven
els útils de pesca. Aquest lloc acabaria convertint-se en l'única
residència definitiva dels Dalí al seu retorn d'Estats Units, a
la fi de 1948. A Lídia la seva bogeria la va salvar quan els seus dos fills,
els dos braus pescadors de Cala Culip, van tenir un fi tràgic ja que van
haver de ser tancats al manicomi de Figueres. La pobra va acollir la seva solitud
a una barraca de Sa Conca, fins que un dia la família Dalí la va
dur a l'asil d'Agullana, on els seus ulls es van tancar per a sempre bressolada
per la seva immortal il·lusió. Xenius era la font; ella l'aigua.
Del seu asil va fer un palau on Lídia "estava neta com un lliri de
la vall". Federico censurava a Xenius per haver dit que Lídia tenia
la bogeria del Quixot.

Obsequi
d'Eugeni D'Ors a Margarida Xirgu.
Fons
Jordi Rius Xirgu

Salvador Dalí i Lídia de Cadaqués.
Foto Fundación Gala-Salvador
Dalí
Federico en
les seves cartes a Anna Maria Dalí sempre recordava a tots: <<Envía
recuerdos para Rosita, María, Eduardo, la tieta y la Margarita petita,
para Enriquet, la Raimunda y don Osito Marquina, y recomienda que nunca dejen
de cantar, pensando en el poeta granadino, la tonada "Una vez un choralindo...>>.
Federico la va convidar que anés a Granada "amb el gandul de Salvador",
perquè les germanes del poeta, Carmen i Isabelita, de tant parlar-les Federico
d'ella, volien conèixer-la.

1926
- Anna Maria i Salvador Dalí amb l'Osito Marquina.
Fotografia
de Joan Xirau. Centre de Documentació del Museu del Joguet de Catalunya
Pepín
Bello explicà: <<Nos invitó Salvador, a Federico y a mí,
a que pasásemos unas vacaciones de Semana Santa en Cadaqués, donde
estaba su padre... bueno, su padre vivía en Figueras, pero, en fin, tenían
la casa en Cadaqués, no en Port Lligat... y yo, al final, por una cuestión
de exámenes o de ejercicios, no pude ir y fue Federico. Pero me escribieron
varias cartas Federico y Dalí, y mandaron fotos... Bueno, pues en esas
vacaciones, cuando yo no pude ir... Dalí tenía "la tieta",
la hermana de su madre, la que lo había criado. Él la llamaba siempre
"la tieta". Ella era la que escribía a Salvador a la Residencia.
Generalmente no escribía el padre, escribía siempre la tieta. "Vadó"
era el nombre familiar: "Querido Vadó, etc.", unas veces en español
y otras en catalán. Dalí me daba la carta y me decía: "Toma,
léela y cuéntamela", porque leía con dificultad; y yo
leía la carta y le decía: "Pues tu tieta te dice que tu hermana
se ha hecho un traje, que ha ido a una fiesta, que tu padre..., que han ido a
pasar tres días a Barcelona." "Pues muy bien", me decía.
"Ya que la has leído tú, contéstala tú."
"Bueno, fírmala", le decía cuando la había escrito.
Y me contestaba: "No, no, si la has escrito tú, fírmala tú."
Qué pensaría aquella familia de su hijo: les contestaba las cartas
un amigo, firmando... A la vuelta, Federico me explicaba que llegó a la
casa de Dalí, lo recibieron muy bien el padre, la hermana, la tieta, cenaron,
le asignaron su cuarto, Federico vio la casa,.... Federico se dio cuenta inmediatamente
de que eran un matrimonio, la tieta y el padre, porque vió la habitación
con una cama de matrimonio. Y le dijo, cuando se quedaron solos en su cuarto:
"Oye, pero no me habías dicho que la tieta y tu padre se han casado."
"Ah, pues yo no lo sé, eso pregúntaselo a mi hermana, que es
la que vive aquí." Claro, a la mañana siguiente, Federico se
lo preguntó a Ana María y ésta dijo: "Sí, hace
tantos años que se casaron papá y la tieta, claro." Una cosa
natural: un hombre que se queda viudo, con tres hijos, y se casa con la cuñada.
Pero Dalí no lo sabía, y lo justificaba diciendo que como él
no vivía allí, que se lo preguntase a su hermana>>.
Federico
va llegir a Cadaqués a la família Dalí el seu drama "Mariana
Pineda", poc després, a la notaria del pare de Dalí, a Figueres,
va fer un nova lectura, aquesta vegada amb nombrosos convidats. L'Ateneu de Figueres
li va oferir un menjar, després del qual va donar un recital de poesia.
En companyia de Dalí, va passar uns dies a Barcelona, al Ateneu de la ciutat
i davant un públic restringit, va llegir de nou "Mariana Pineda"
i algunes composicions del "Romancero gitano". El maig Federico va tornar
a Madrid i va conèixer a l'escultor Emilio Aladrén, amb qui va mantenir
una relació amorosa que es va perllongar fins el 1929. Al juny va marxar
a Granada. La família va adquirir la Huerta de San Vicente, on a partir
de l'any següent va passar nombroses temporades.

Salvador Dalí i Federico García Lorca a Cadaqués el 1925
Entre
1925 i 1928 Federico va escriure diàlegs no representables: "El paseo
de Buster Keaton", "La doncella, el marinero y el estudiante",
"Quimera", "Diálogo mudo de los cartujos", "Diálogo
de los dos caracoles" o el modernament titulat "Diálogo con Luis
Buñuel". Són breus incursions dins l'avantguarda, a les quals
es podria afegir el "Diálogo del amargo" i altres dispersos en
els seus llibres de poesia.

Federico
García Lorca assegut a la seva casa de Granada, el 1925, sota el oli "Naturaleza
muerta" regalat per Salvador Dalí.
Foto
FGL.net
Durant gener i
febrer de 1926 Federico va realitzar excursions a l'Alpujarra en companyia de
Manuel de Falla, Alfonso García Valdecasas, Antonio Luna, Manuel Torres
López i José Segura. Federico va enviar a Jorge Guillén les
primícies d'un bell assaig seu, llegit com conferència al febrer
de 1926: "La imagen poética de don Luis de Góngora", on
expressava l'imponderable grandesa del poeta cordovès. Segons Federico,
Góngora harmonitzava mons diversos gràcies al seu ús de la
mitologia, dominava com ningú el mecanisme de la metàfora i de la
inspiració, i el seu llenguatge va caure sobre la llengua espanyola com
una rosada vivificadora. Altres poetes amics, des de Rafael Alberti fins a Gerardo
Diego, Jorge Guillén o Dámaso Alonso, van engegar una campanya d'homenatge
i divulgació entorn de la figura i obra de Góngora, campanya que,
en efecte, va marcar un fenomen "generacional" -s'abstenen Machado,
Unamuno, Juan Ramón Jiménez,...- i que va culminar amb el viatge
dels seus promotors a Sevilla.

Salvador, Federico i Pepín el 1926.
Foto
FGL.net
En
el mes d'abril, després del seu retorn a la Residencia de Estudiantes,
Federico publicà en "la Revista de Occidente" la "Oda a
Salvador Dalí". Durant cinc anys, des de 1923 fins el 1928, els mons
artístics de Dalí i de Federico es van compenetrar fins a tal punt
que Mario Hernández ha parlat, amb raó, d'un període dalinià
en l'obra del poeta, i Santos Torroella, d'una època lorquiana en la del
pintor. Fruit d'aquesta amistat, que es va convertir en passió amorosa,
va ser la "Oda a Salvador Dalí" un poema "didàctic"
-així el va anomenar Federico- que canta "...un pensamiento que nos
une en las horas oscuras y doradas". El 1926 Dalí va ser expulsat
definitivament de la Escuela de Bellas Artes de Madrid per haver declarat incompetent
el tribunal que l'havia d'examinar.

Residencia
de Estudiantes. D'esquerra a dreta: Salvador Dalí, José Moreno Villa,
Luis Buñuel, Federico García Lorca i José Antonio Rubio Sacristán
Federico lliura "Mariana
Pineda" a Gregorio Martínez Sierra que desestima la seva representació
donada la situació del país, ja que segons ell podia crear-se un
malentès sota la sospita d'un vetllat atac a la dictadura de Primo de Rivera.
La seva actitud i la de Catalina Bárcena van indignar a Federico, qualificant
aquell de cabró.
Acabada la gira estiuenca de 1926, procedent de Badajoz
i fent temps per anar cap a Barcelona en tren, Margarida Xirgu es va trobar amb
Lydia Cabrera en el hall de l'Hotel Ritz, s'havien conegut tres anys abans a L'Havana
amb motiu de l'actuació de l'actriu al Teatre de la Comèdia, i entre
elles perdurava la càlida amistat d'aquells dies:
-Ja sé que
vas a estrenar una comèdia nova, molt interessant...
Amb gran sorpresa
va saber Margarida que es tractava d'un drama titulat "Mariana Pineda".
-No sé de que em parles -va contestar-. No tinc ni idea de semblant
obra.
Llavors la sorpresa va ser de l'amiga.
-Però com? No te
l'ha lliurat Eduardo...?
-Eduardo?
-Sí, noia, Eduardo Marquina.
-Ni me l'ha lliurat ni m'ha dit una paraula...
-No obstant això,
li va prometre a Federico...
-Federico?
-García Lorca... És
possible que no el coneguis? Un poeta nou... I quin poeta! El millor dels joves...
Feia molts mesos que Lorca li havia lliurat "Mariana Pineda" a
Eduardo Marquina, amb la intenció que la fes arribar a l'actriu, amb qui
li unia una gran amistat. Encara que el dramaturg català li va assegurar
al poeta el 10 de setembre de 1925: <<Hoy mismo escribo a Margarita Xirgu
recomendándole "Mariana Pineda">>. No va complir la promesa
a pesar dels seus bons propòsits.
-Sé que Eduardo està
a Madrid -li va dir Margarida a Lydia- Per què no parles per telèfon
perquè ens la envií?
Lydia Cabrera va decidir anar ella mateixa
per l'original a casa del dramaturg. Tenia el seu cotxe a la porta de l'hotel
i al poc temps tornava amb el manuscrit sota l'aixella.
-M'ha donat mil excuses
-va dir entrant- Ja saps lo complidor que és Eduardo. Diu que et parlarà...
Aquí tens l'obra. Llegeix-la. Estic segura que t'entusiasmarà.
-La llegiré. I si com tu dius...
-Hauries de conèixer a l'autor!
-Tan enamorada estàs d'ell?
-No es tracta d'amor... Però
el vull i em diverteix molt... És un noi extraordinari, genial... Si veiessis
què bé recita! A més toca el piano i canta... I sap unes
cançons populars divines...!
-Escolta, per que pel mateix que t'has
portat l'obra no et portes l'autor?
-Però com no! La Residencia de
Estudiantes no està lluny. Li trucaré per telèfon i vindrà
de seguida. Ja veuràs...
Mitja hora després arribava Federico.
Lydia va anar a la seva trobada. Amb alegria va presentar a Margarida i al poeta,
com si pressentís que aquell era un moment important en la vida d'ambdós.
-Es va asseure amb nosaltres -explicaria Margarida-. Era l'hora de l'aperitiu.
Ells van demanar whisky. Em va saber a petroli i ho vaig dir... Federico reia.
Llavors vaig escoltar per primera vegada el seu riure, aquest riure seu tan particular
que semblava recolzar-se en l'O.
-Per què no es queda a menjar amb
nosaltres? -li va proposar l'actriu- Lydia va donar la idea amb entusiasme i Federico
va acceptar.
En la sobretaula van parlar de "Mariana Pineda".
-Però bé. No l'estrenarà quan sàpiga que l'han tingut
ja Catalina Bárcena i Pepita Díaz i no han volgut fer-la.
-Això
no m'importa -va contestar la Xirgu- Puguis estar segur que, si m'agrada, l'estrenaré.
-Llavors l'estrenaràs! -va assegurar Lydia Cabrera-.
Federico
anava a viure mesos d'incertesa després d'aquesta feliç trobada
amb Margarida Xirgu. El silenci de l'actriu el omple de desconfiança i
decideix exposar a Eduardo Marquina la situació:
<<Querido Marquina:
Margarita Xirgu quedó en contestarme su impresión de la latosísima
"Mariana Pineda". No lo ha hecho. Sé que su madre ha muerto,
pero ya hace tiempo, y además ella no por eso se va a retirar de las tablas.
Y no sé qué hacer, y además estoy fastidiado, porque como
mis padres no ven nada práctico en mis actuaciones literarias, están
disgustados conmigo y no hacen más que señalarme el ejemplo de mi
hermano Paquito, estudiante en Oxford lleno de laureles. Aunque sea una lata para
usted, le ruego no me olvide en esta situación indecisa. El verano se acaba
y yo sigo colgado, sin el menor atisbo de iniciar mi labor de poeta dramático,
en la cual tengo tanta fe y tanta alegría. No deje de contestarme lo que
piensa y cúal es su opinión. ¿Debo escribir yo a Margarita?
Si Usted considera perdido el asunto, dígamelo tambíén. Salude
a todos los de su familía. Eduardo, Usted sabrá disculpar estas
molestias que le causo. ¡No me olvide! Ahí va un gran abrazo de Federico.
Acera de Casino,31. Granada>>
Federico García Lorca se'n havia
anat de Madrid traslladant-se amb la seva família a Granada.
Pocs
dies desprès arribava Margarida Xirgu a Barcelona i li entregava "Mariana
Pineda" al seu germà Miquel, que havia llegit molt, tenia un gran
coneixement del teatre i ella hi havia confiat sempre en el seu bon gust, tenint
en compte les seves opinions. A Miquel Xirgu l'obra li va entusiasmar més
pel poeta que pel dramaturg i no perquè no li agrades, sinó perquè
havia descobert en ella a un gran poeta nou. Els germans Xirgu una vegada més
van coincidir i Margarida va decidir estrenar "Mariana Pineda".
En la segona quinzena del mes d'octubre Federico escriu al seu amic Fernández
Almagro de la seva impaciència pel veredicte de Margarita Xirgu a estrenar
"Mariana Pineda": << Como ya sabes, yo entregué la antipática
Mariana Pineda a la Xirgu para que la leyera. Esta señora quedó
en contestarme. Pero no lo ha hecho... Mi familia, disgustada conmigo porque dicen
que no hago nada, no me dejan moverme de Granada. Yo estoy triste, como puedes
suponer. Tengo varios proyectos, pero quiero dejar ultimada esta desastrosa intervención
mía en el antro del teatro, intervención que hice para agradar a
mis padres, y he fracasado con todo el equipo. Yo no lo siento por mí.
Pero sí por mi padre, que es tan bueno y que hubiese tenido tanta alegría
con el estreno de esta obra... Si la Xirgu no quiere representar mi obra y devuelve
el original, tú te quedas con él como regalo de mi fracasada tentativa,
en una época en que no hay teatro, y tenemos que resignarnos... Desde luego
si Mariana se representara, yo ganaría todo con mi familia>>.
Federico va passar l'estiu entre Valderrubio, la Huerta de San Vicente i Lanjarón.
En el desig d'independitzar-se econòmicament de la seva família,
va contemplar la possibilitat de preparar oposicions a catedràtic de Literatura.
FEDERICO GARCÍA
LORCA 1927-1930
Finalment
el 13 de febrer de 1927, Cipriano Rivas Cherif comunica a Federico que Margarida
Xirgu estrenarà "Mariana Pineda" després de l'estrena
de "La cantaora del puerto" de Fernández Ardavín. Indicant-li
que no deixi de felicitar a Eduardo Marquina per l'èxit de l'estrena el
12 de febrer de 1927 de "La ermita, la fuente y el río", encara
que a Cipri l'obra no li va agradar gens, però s'alegrava infinit, perquè
volia a Eduardo, que estava radiant.
El 31 de març Lorca
va fer una lectura de "Mariana Pineda" davant de la Compañía
Margarita Xirgu al Teatro Fontalba, a la qual també assistiren Cipriano
de Rivas Cherif, Manuel Azaña i Melchor Fernández Almagro.
La primera relació artística que Margarida Xirgu i Dalí varen
tenir, va ser amb l'obra "Mariana Pineda" de Federico García
Lorca, que la seva mare Vicenta Lorca li havia recomanat que estrenés Margarida,
desprès d'haver-la vist amb molta admiració actuar. Federico amic
de Dalí, feia temps que li havia dit que anava a escriure una obra dedicada
a l'heroïna granadina, a la qual anomenava afectuosament "Marianita",
i li preguntà si ell estaria disposat a confeccionar els figurins del vestuari
i els decorats; tot obtenint del pintor figuerenc una resposta afirmativa. Al
cap d'un temps, en encetar-se el mes d'abril del 1927, el poeta andalús
informà a Salvador Dalí que havia acabat de redactar el text de
Mariana Pineda i que aquesta obra no trigaria gaire a ser estrenada, després
del extraordinari èxit de la lectura efectuada per Margarida Xirgu al març,
en el Teatro Fontalba de Madrid amb l'assistència de Manuel Azaña,
president de l'Ateneo i futur president de la Segona República.
Federico
a l'abril de 1927 va publicar el seu llibre "Canciones" en les edicions
de Litoral que dirigirien els seus amics Emilio Prados i Manuel Altolaguirre.
L'havia començat el 1921 i el va acabar el 1924. Conté 90 composicions.
Mostra molta major perfecció, però encara és un obra molt
heterogènia. El tema de la destinació tràgica apareix intensament
en un dels millors poemes "Canción de jinete". A "Primeras
canciones" de 1922 i "Canciones" emprà les mateixes formes:
la cançó i el romanç. Els temes del temps i la mort s'emmarquen
en l'alba, la nit, la ciutat andalusa i els paisatges lunars.
A últims
d'abril va aparèixer una tarda Lorca pel camerino de la Xirgu, al Teatre
Goya de Barcelona. Després d'un canvi d'impressions sobre els assaigs i
decoracions, va seguir Federico camí de Figueres, a casa dels Dalí,
a preparar l'escenografia del drama que va dissenyar Salvador.
Clica
aquí per veure la vivència 35 Margarida Xirgu i els Dalí

Federico García Lorca i Salvador Dalí
fent el servei militar, a Figueres el 1927
Foto FGL.net
Federico
va fer una segona estada a Cadaqués, a casa dels Dalí entre maig
i juliol de 1927, que van deixar una petjada profunda en la vida i obra d'ambdós.
En les seves discussions a Madrid i Cadaqués, i en un riquíssim
epistolari que s'ha conservat només en part, els dos amics abordaven qüestions
estètiques de profund interès per a ambdós. Junts van explorar
la pintura i la poesia contemporànies i l'art del passat. El mateix Federico
va fer els esbossos de "Mariana Pineda" per la escenografia que va ser
realitzada, juntament amb el vestuari, per Salvador Dalí. L'autor, a més,
es va encarregar de la música i personalment va dirigir al cor de nens
que van cantar el romanç amb que el comença i acaba l'obra.

Salvador
Dalí i Federico García Lorca a Cadaqués el 1927.
Foto
col·lecció BBC Mundo

Federico
García Lorca banyant-se a Cadaqués el 1927.
Foto
Huerta de San Vicente. Casa Museo Federico García Lorca
Dies
abans de l'estrena, va circular la remor que anaven a prohibir l'obra, ja que
per a la dictadura de Primo de Rivera era un afront perquè, encara que
l'acció de Mariana ocorre un segle abans en l'absolutisme ferrandí,
tenia massa coincidències amb el seu govern. La companyia de Margarida
Xirgu va estrenar, el 24 de juny al Teatre Goya de Barcelona, "Mariana Pineda".
L'obra no va tenir un èxit clamorós; però es va parlar que
naixia un nou teatre.

Margarida Xirgu protagonitzant "Mariana Pineda".
Foto facilitada per Manuel Calzada


Dos
escenes de "Mariana Pineda" interpretada per Margarida Xirgu al Teatre
Goya de Barcelona.
Foto "García
Lorca en Cataluña" de Antonina Rodrigo



Tres
escenes de "Mariana Pineda" interpretada per Margarida Xirgu al Teatre
Goya de Barcelona.
Foto: El meu avi
És
una tragèdia en vers sobre el tema de la llibertat: la destinació
tràgica de l'heroïna, personatge històric granadí del
segle XIX, que és ajusticiada per brodar una bandera pels liberals. Mariana
Pineda, vídua del liberal Manuel Peralta, va ajudar als perseguits quan
Angulema va entrar a Espanya per a imposar amb "els Cent mil fills de San
Luis" l'absolutisme ferrandí. Al preparar-se l'alçament de
Torrijos, la valenta dona va brodar una bandera per als conjurats amb les paraules
"Llei, Llibertat, Igualtat". Una denúncia va fer caure el cos
del delicte en mans de l'alcalde del crim, Ramón Pedrosa, qui va empresonar
a Doña Mariana. Va Intentar escapolir-se sense aconseguir-lo, va emmalaltir
i va ser reclosa al Beatorio de Santa María Egipciaca. El fiscal Aguilar
va demanar per a ella la pena de mort. Per la seva banda, el defensor, don José
Escalera, va fer quant va estar en el seu poder per a arrencar-la al patíbul
declarant que la inculpació es devia en gran part a la concupiscència
d'alguns personatges irritats per l'enteresa i la virtut de la dama. Doña
Marianita va tenir la destí funest de Riego i Torrijos: va ser ajusticiada
el 26 de maig de 1831, i el poble la va fer una màrtir de la llibertat.
El
juny de 1927, Federico i Dalí se'n van anar a Barcelona. Tant a Salvador
com als amics de la revista "L'Amic dels Arts" (Josep Viçenc
Foix, Josep Carbonell, Magí Albert Cassanyes, Luis Góngora, Regino
Sáinz de la Maza, Lluís Montanyà, Rafael Barradas, Juan Gutiérrez
Gili i Sebastián Gasch) se'ls havia ocorregut treure a Federico del seu
anonimat com dibuixant. Es reunien a casa de Rafael Barradas en "l'Ateneíllo
de l'Hospitalet" i allí van organitzar una exposició de 24
dibuixos de Federico, que es va obrir a "les Galeries Dalmau" del 25
de juny (al següent dia de l'estrena de "Mariana Pineda") fins
al 2 de juliol. Així doncs a Barcelona, Federico va exposar la seva primera
mostra pictòrica. No havia pres mai de debò els seus capritxos a
la ploma o a llapis de color, almenys no tan de debò com les seves poesies.
L'exposició va ser un èxit dintre del grup d'artistes d'avantguarda,
que van veure en ella la riquesa d'un esperit apte per a aventurar-se en el laberint
de la plàstica més exigent. Dalí va encoratjar al granadí
en el seu esforç per comprendre la pintura moderna, el va animar com dibuixant
i va ser Federico, sens dubte, qui més va animar a Dalí com escriptor.
La revista "L'Amic dels Arts", va publicar el seu romanç "Reyerta
de gitanos", junt amb un dibuix de Dalí. Federico va visitar Sitges
amb Dalí i Gasch, i va passar uns dies a Cadaqués. En el mes de
juliol Dalí li va dedicar la seva prosa "San Sebastián",
que també és va publicar a la revista "L'Amic dels Arts".
Dibuixos
a llapis de color de Federico García Lorca .
Fotos
ABC

Federico García Lorca a Barcelona el 1927, amb la mateixa
posi que l'havia dibuixat Dalí.
Foto FGL.net
Els decorats de “Mariana Pineda” dissenyats per Salvador Dalí, van ser fabricats i pintats per Rafael Barradas, amic mutu de Lorca i Dalí.
Federico
a primers d'agost va estar a la Huerta de San Vicente, va passar uns dies a Lanjarón
i va tornar a Granada.

Federico García Lorca a Lanjarón el 1927.
Foto Agencia Efe
El
12 d'octubre Margarida Xirgu estrenà "Mariana Pineda" al Teatro
Fontalba de Madrid.
El repartiment
va ser: Mariana Pineda (Margarida Xirgu), Doña Angustias (Eugenia Illescas),
Isabel la Clavela (Pascuala Mesa), Amparo (Carmen Carbonell), Lucía (Julia
Pachelo), Sor Carmen (Julia Pachelo), Novicia 1ª (Carmen Carbonell), Novicia
2ª (María Gil Quesada), Fernando (Luis Peña), don Pedro de
Sotomayor (Alfonso Muñoz), Pedrosa (Francisco López Silva), Alegrito
(Elías Sanjuán), Conspiradores (Fernando Fresno, Luis Alcaide, Antonio
Alarma y Fernando Porredón), una voz de mujer (Amparo Cortés), una
niña (Pilar Muñoz), otra niña (Mary López Silva) i
un niño (Luis Peña).
La premsa va ser unànime a celebrar l'esdeveniment dramàtic com
un triomf ressonant i encoratjador, perquè demostrava que la sensibilitat
del públic vibrava intensament amb l'obra del poeta. La interpretació
de Margarida Xirgu, de càlids i apassionats accents i el clamorós
entusiasme de la joventut literària -entre els quals es trobaven els companys
de la Residència- va contribuir al triomf de l'obra. Es va rendir un càlid
homenatge al poeta en el restaurant andalús "Villa Rosa" la nit
del 22 d'octubre, amb l'assistència de 70 persones pertanyents al món
de l'art i de les lletres. Margarida va dir a l'autor: <<Quiero que me dediques
esta obra, porque harás otras mejores que se disputarán otras actrices.
¡Pero ésta es mía!>>. La Xirgu, la seva actriu predilecta,
va arribar a sentir per ell un gran afecte i contava anècdotes delicioses
sobre "l'impossible Federico".

Programa
de mà del estrena a Madrid de "Mariana Pineda".
Foto
Fundación Federico García Lorca.
El desembre de 1927 Federico es va iniciar a la Residencia de Estudiantes com
conferenciant, amb la lectura de "La imagen poética de don Luis de
Góngora". Amb motiu del tricentanari de la mort de Góngora,
es va celebrar en el mes de desembre a Sevilla, una lectura de poemes dels poetes
de la seva generació. Van llegir Dámaso Alonso, Jorge Guillén,
Gerardo Diego, Juan Chabás, José Bergamín, Rafael Alberti
i Federico. Els va acompanyar el torero Ignacio Sánchez Mejías,
que havia finançat l'excursió. A Sevilla, va conèixer a Luis
Cernuda, Fernando Villalón i a Joaquín Romero Murube. Rafael Alberti
va intervenir activament com secretari en l'homenatge a Luis de Góngora,
previst des d'abril de 1926, que donarà lloc a la denominació del
grup poètic com a "Generació del 27". Els amics de Federico:
Rafael Alberti, Vicente Aleixandre, Pedro Salinas, Jorge Guillén, Dámaso
Alonso, Emilio Prados, Gerardo Diego, Luis Cernuda i Manuel Altolaguirre (s'abstenen
Machado, Unamuno, Juan Ramón Jiménez...) es coneixen avui dia com
integrants d'aquella Generació del 27.
El crit de guerra inicial el
va llançar Gerardo Diego en un assaig titulat "Escorzo de Góngora".
Des de Valladolid, el febrer de 1924, Jorge Guillén va acusar rebut d'aquest
assaig i d'aquest nou "contemporani": <<Aunque esto de las generaciones
es casi un mito, y casi una tontería, sin embargo, siento cada día
más vivamente la convivencia con mis verdaderos contemporáneos.
Sí, creo en la contemporaneidad de los espíritus. Leyendo, atisbando
su Góngora, me siento tan aludido que ¿cómo no expresarlo,
cómo no sacar esta alusión a evidencia amistosa?>>. Dos anys
més tard, Federico va enviar a Guillén les primícies d'un
bell assaig seu, llegit com conferència al febrer de 1926: "La imagen
poética de don Luis de Góngora". Els poetes espanyols estaven
a punt de rescatar i celebrar a un poeta barroc que la seva estètica -originalitat
de la metàfora, esplendor sintàctic i lèxic- els impressionava
profundament. Luis de Góngora i Argote (1561-1627) va deixar petjada a
la poesia de García Lorca, per exemple, a "La sirena y el carabinero"
i en alguns dels romances gitanos.
El viatge amb tren de Madrid a Sevilla
va ser narrat graciosament per Jorge Guillén en una sèrie de cartes
a la seva dona, Germaine Cahen: <<Es absurdo -escrivia Guillén- ni
antes, ni después de ahora volveré a contemplar todo un departamento
de un vagón, lleno de estos animales llamados poetas>>.
A l'Ateneo
de Sevilla el grup de poetes va comunicar a un públic entusiasta, una nova
visió no només de Góngora sinó del seu propi art,
enfront del de les generacions anteriors. En la més substanciosa i sàvia
d'aquestes intervencions, Dámaso Alonso va demanar una "completa revisió
dels valors de la literatura pretèrita". Va exposar un nou enfoc de
la literatura espanyola, argumentant que al costat del realisme i del "vulgarisme",
associats habitualment amb les lletres espanyoles, havia un corrent d'aristocràtic
idealisme exemplificat per l'obra de don Luis i per la dels poetes moderns que
s'agrupaven entorn d'ell. Els actes oficials -dos vetllades literàries
i un banquet en la venta de Antequera- van ser commemorats a la premsa sevillana
d'aquell llavors. Anys després, Dámaso Alonso, Luis Cernuda i Rafael
Alberti recordarien amb nostàlgia altres detalls de la celebració:
una gresca a Pino Montano -el cortijo del torero Ignacio Sánchez Mejías,
que havia pagat l'excursió-, la travessia nocturna del Guadalquivir, la
primera trobada de Cernuda i García Lorca,...
El
març de 1928 va aparèixer el primer nombre del "Gallo",
la revista literària impulsada per Federico, dirigida pel seu germà
Francisco i realitzada amb un grup d'amics de Granada. Poc després va aparèixer,
com rèplica humorística, el "Pavo", de la que van ser
responsables els mateixos participants del "Gallo". Al mes de maig va
sortir el segon i últim nombre del "Gallo".
Les
edicions de la "Revista de Occidente" van publicar el juliol de 1928
el primer "Romancero gitano" de Federico. L'havia començat el
1924 i el va acabar el 1927. La mort i la incompatibilitat moral del món
gitano amb la societat burgesa són els dos grans temes del "Romancero
gitano". Destaquen els procediments habituals de poesia d'origen popular,
i la influència del compositor Manuel de Falla. No es tracta d'una obra
folklòrica; està basada en els tòpics amb que s'associa lo
gitano i andalús. Federico va elevar al personatge del gitano al rang de
mite literari. A Federico li molestava que el públic el veiés com
gitano. La Guàrdia Civil també està present en alguns versos.
Empra el romanç, en les seves variants de novel·lesc, líric
i dramàtic; el seu llenguatge és una fusió de lo popular
i lo culte. És la seva obra poètica més popular i més
accessible. És un cant als gitanos andalusos, que posseint un món
bell i lliure, es veuen abocats a la insatisfacció i a la mort. Sent una
obra que s'ha popularitzat pel tema, el metre, l'erotisme, el colorit i la riquesa
expressiva; és, no obstant això, un llibre difícil, a causa
dels estranys simbolismes i l'audàcia de les metàfores. Federico
va utilitzar freqüentment símbols a la seva poesia. Es refereixen
a la mort, encara que depenent del context, els matisos varien bastant. Són
símbols centrals en Federico:
La lluna: és el símbol més
freqüent. La seva significació és la de mort, però també
pot simbolitzar l'erotisme, la fecunditat, l'esterilitat o la bellesa.
L'aigua:
quan corre, és símbol de vitalitat. Quan està estancada,
representa la mort.
La sang: representa la vida i, vessada, és la mort.
Simbolitza també lo fecund, lo sexual.
El cavall (i el seu genet):
està molt present en tota la seva obra, portant sempre valors de mort,
encara que també representa la vida i l'erotisme masculí.
Les
herbes: el seu valor dominant, encara que no únic, és el de ser
símbols de la mort.
Els metalls: també el seu valor dominant
és la mort. Els metalls apareixen sota la forma d'armes blanques, que comporten
sempre tragèdia.
La metàfora: és el procediment retòric
central del seu estil. Sota la influència de Góngora, Federico va
manejar metàfores molt arriscades: la distància entre el terme real
i l'imaginari és considerable. En ocasions, va usar directament la metàfora
pura. No obstant això, a diferència de Góngora, Federico
és un poeta conceptista, en el sentit que la seva poesia es caracteritza
per una gran condensació expressiva i de continguts, a més de freqüents
el·lipsis. Les metàfores lorquianes relacionen elements oposats
de la realitat i transmeten efectes sensorials entremesclats.
Exemplar del "Romancero gitano" dedicat a Margarida Xirgu.
Arxiu
familiar Sílvia Gámiz

Dibuix de García Lorca en el poema del "Romancero gitano" dedicat a Margarida Xirgu.
Encara
que Federico va assimilar sense problemes les novetats literàries, la seva
obra està plegada d'elements tradicionals -neopopularisme- que, d'altra
banda, demostren la seva immensa cultura literària. La música i
els cants tradicionals són presències constants a la seva poesia.
No obstant això, des d'un punt de vista formal no és un poeta que
mostri una gran varietat de formes tradicionals; però si aprofundeix en
les constants de l'esperit tradicional de la seva terra i de la gent: l'estrip
amorós, la valentia, la malenconia, la passió,... El "Romancero
gitano" complet, el componen els versos: "Romance de luna", "Preciosa
y el aire", "Reyerta", "Romance sonámbulo", "La
monja gitana", "La casada infiel", "Romance de la pena negra",
"Prendimiento de Antoñito el Camborio" (dedicat a Margarida Xirgu),
"Muerte de Antoñito el Camborio", "Muerto de amor",
"Romance de la Guardia Civil española", "San Gabriel",
"Romance del emplazado" i "Martirio de Santa Olla". Ràpid
arribà l'èxit i l'elogi de la crítica. La primera edició
s'esgotà ràpidament.

Exemplar del "Romancero gitano" dedicat a
Margarida Xirgu
Foto
"García Lorca en Cataluña" A. Rodrigo

Llibre
autografiat per l' escriptor espanyol Federico García Lorca per l' actriu,
Margarita Xirgu.
Foto Museo y Centro
de Documentación de la Asociación General de Autores del Uruguay
(AGADU).
L'èxit crític
de "Canciones" el 1927 i l'èxit popular del "Primer Romancero
gitano", va deixar descontentament a Federico, que, en cartes als seus amics
a l'estiu de 1928, confessava estar travessant una gran crisi sentimental, "...una
de las crisis más hondas de mi vida. Estoy convaleciente de una gran batalla
y necesito poner en orden mi corazón. Ahora sólo siento una grandísima
inquietud. Es una inquietud de vivir, que parece que mañana me van a quitar
la vida.
Aquesta crisi va
agreujar-se al setembre, quan el poeta va rebre a Granada una duríssima
carta de Dalí sobre el "Romancero gitano", en la qual argumentava
el pintor català que gran part de l'obra estava "lligada a les normes
de la poesia antiga, incapaç d'emocionar-nos", i que el llibre pecava
de "costumisme", "movent-se dintre de la il·lustració
i dels llocs comuns més estereotipats i més conformistes".
La crisi de Federico havia estat provocada per diverses circumstàncies
vitals. D'una banda, amb l'èxit popular del "Romancero gitano"
va sorgir la imatge pública -que perviu encara en algunes parts- d'un Federico
García Lorca costumista, cantor dels gitanos, lligat temàticament
al folklore andalús. El mateix poeta s'havia queixat d'aquesta imatge abans
que sortís el "Romancero gitano", i fins i tot abans de la publicació
de "Canciones", com ho demostra en una carta a Jorge Guillén
de principis de gener de 1927: <<Me va molestando un poco mi mito de gitanería.
Los gitanos son un tema. Y nada más. Yo podía ser, lo mismo poeta
de agujas de coser o de paisajes hidráulicos. Además, el gitanismo
me da un tono de incultura, de falta de educación y de poeta salvaje, que
tú sabes bien no soy. No quiero que me encasillen. Siento que me va echando
cadenas>>. Luis Buñuel en aquesta època també va criticar
durament la seva obra.
A pesar de les seves preocupacions i d'un "horrible
estiu de sentiments", el poeta no va deixar de treballar intensament, i es
va lliurar a projectes nous molt distints al "Romancero". Va enviar
al crític d'art Sebastià Gasch alguns dels seus millors dibuixos
i dos poemes en prosa -"Nadadora sumergida..." i "Suicidio en Alejandría"-
que responien a "la seva nova manera espiritualista: emoció pura descarnada,
deslligada del control lògic.
Silueta d'un mussol amb inicials de Margarida Xirgu
Margarida
Xirgu a punt de començar les vacances d'estiu a Font Romeu va escriure
una carta a García Lorca, el 12 de juliol amb inicials de Margarida Xirgu
configurades en la silueta d'un mussol, contestant a la seva carta en la que li
demanava un exemplar de "Mariana Pineda": <<Sr. Federico García
Lorca. Madrid. Mi querido amigo: A su tiempo recibí su amable carta y di
orden que le enviaran urgentemente un ejemplar de "Mariana pineda".
No le escribí antes porque trabajo mucho y no me queda tiempo para nada.
Pasado mañana salgo para Font-Romeu: allí puede enviarme las dos
obras que me anuncia, que yo leeré con toda atención, aprovechando
los días que voy a estar allí. Enviéme también su
libro "Romancero gitano" y mucho le agradezco su atención de
dedicarme el romance que más le gusta a usted. Cariñosamente le
saluda, Margarita Xirgu>>. No obstant això, el 18 d'agost de 1928
Margarida Xirgu li va escriure a Joaquín Montaner des de San Sebastian,
contant-li les xafarderies que corrien per Madrid, i explicant-li que Lorca li
havia escrit una carta molt divertida: <<He recibido una carta de Lorca
graciosísima. La Pachelo me dijo que antes de salir ahora de Madrid, le
dijeron que Lorca hablaba mal de mí y que ella contestó que a la
primera obra que vuelva a escribir hablará bien. Le he enseñado
la carta y se ha reído mucho. Se ve que la publicación y éxito
de sus romances no le han bastado y está disgustado por cosas sentimentales.
La carta tiene un tono muy gracioso. No se salvará, y creo como usted que
vale, pero no se salvará>>. De totes maneres dues setmanes més
tard, el 1 de setembre de 1928, es va publicar "Mariana Pineda" a la
col·lecció dramàtica "La Farsa", amb dibuixos del
propi autor i en la pàgina de guarda va figurar aquesta dedicatòria.
<<A la gran actriz Margarita Xirgu>>.
A
l'octubre de 1928 va llegir al Ateneo de Granada la conferència: "Imaginación,
inspiración, evasión", que després va denominar "La
mecánica de la poesía", i, dies després, el "Sketch
de la nueva pintura". Va explicar d'aquesta manera la seva nova teoria de
"l'evasió" poètica. L'estètica de Dalí li
va servir a Federico com estímul quan començava a conrear, a partir
de 1927, una poesia "d'evasió", en la qual es donava menys importància
a la metàfora que al que Federico va nomenar -servint-se de l'expressió
de Dalí- el fet "poètic": la imatge que pretén
"evadir-se" de qualsevol explicació racional.
Durant
l'hivern de 1928 es va proposar estrenar la seva al·leluia eròtica
"Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín", intent
frustrat pels censors del règim de Primo de Rivera. La nit de l'assaig
general, el cap de policia va arribar al teatre i va informar a Federico i als
actors que l'obra no podia ser representada. Després el text seria arxivat
durant anys a la burocràtica i temible Oficina de Seguridad amb altres
documents considerats pornogràfics. En aquell moment, entre la depressió
i la indignació, Federico va sostenir que allò havia ocorregut perquè
els homes espanyols no suportaven veure's a si mateixos com cornuts. És
que, en efecte, ell havia imaginat al personatge irrompent en escena amb una cornamenta
gegantesca. "Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín"
la va acabar d'escriure el 1931 i fins el 5 d'abril de 1933 no es va estrenar.
És una farsa, però esperpèntica sota la influència
de Valle-Inclán, en la que Federico va voler subratllar el contrast entre
lo líric i lo grotesc i encara barrejar-los en tot moment. Parteix d'unes
al·leluies populars, amb les quals guarda poca relació argumental.
Representa el matrimoni de l'ingenu Perlimplín amb la insaciable Belisa,
que li és infidel des de la nit de noces. El marit accepta la infidelitat,
situant-se sobre els tòpics morals. En un heroic intent de conquistar a
Belisa, es desdoblega en atractiu amant i en marit cornut. Aquest apunyala al
primer, matant-se els dos en una fusió amorosa i completa.

Figurí de "Amor de don Perlimplín
con Belisa en su jardín" de García Lorca.
Arxiu
Jordi Rius Xirgu
Federico va publicar
de manera parcial a la "Revista de Occidente" la "Oda al Santísimo
Sacramento del Altar" que va dedicar a Falla. El desembre va llegir a la
Residencia de Estudiantes, com abans ho havia fet amb "Nanas infantiles",
la conferència ""El patetismo de la canción de cuna española".
Tan perllongada estada a la Residència, li va permetre fer-se l'amo de
la casa i allotjar en ella el seu follet ,com esperit invasor de tots els racons.
Durant molt temps el seu company de cambra va ser José Antonio Rubio, el
més goethià dels seus amics. El 1928 es va publicar "Teatro
breve".

Emilio
Aladrén amb 22 anys i Federico García Lorca amb 30, el 1928.
Foto
Patronato Municipal Huerta de San Vicente
Emilio Aladrén Perojo havia ingressat a l'Escuela de Bellas Artes el 1922, el mateix any que Salvador Dalí. Vuit anys més jove que Lorca, Aladrén, nascut el 1906, era un noi cridanerament maco, de cabell negre, ulls grans i una mica oblics que li prestaven un aire lleugerament oriental, pòmuls marcats i temperament apassionat. Aladrén era bisexual i va tenir relacions físiques amb Federico. Lorca l'havia conegut allà pel 1925, però no van intimar fins al 1927.
Emilio Aladrén y Federico García Lorca
A Lorca li van seduir el físic, l'encant personal i l'aire «entre tahitià i rus», que deia la pintora Maruja Mallo, qui va ser núvia de Aladrén fins que va venir el moment en què Federico li va robar» sense més miraments. La majoria d'amics de Lorca menyspreaven a Aladrén com a artista i persona, i consideraven que exercia una influència molt adversa sobre el poeta. A Federico li encantava portar a Emilio a festes i presentar-lo com un dels joves escultors espanyols més prometedors. La relació va aixecar la gelosia en alguns amics del poeta i va ser causa d'escenes violentes.
El
1929 Federico va tenir desavinences sentimentals amb Emilio Aladrén, el
jove escultor amb el qual havia mantingut una forta relació afectiva i
que el va deixar per una dona anglesa Eleonor Dove, que havia vingut a Madrid
com representant de la casa de cosmètics "Elizabeth Arden" i
que va convertir en la seva esposa més tard.
A l'estiu de 1928 Lorca es va veure sumit en una gran depressió, per a fugir d'aquest dur desamor, Lorca se'n va anar a Nova York i allà va tenir molts enamoriscaments, va ser més aviat promiscu fins a amb negres, entre altres.
Paradoxes de la vida, Aladrén va ser escultor i va tenir algun èxit fent busts en bronze de prohoms franquistes. Va morir prematurament l'any 1944.

Emilio Aladrén amb una de les seves escultures
En
el mes de febrer es va suspendre de nou l'estrena de "Amor de Don Perlimplín
con Belisa en su jardín" pel "Teatro experimental Caracol"
a causa de la mort de la mare del Rei Alfonso XIII. El 5 de maig de 1929, amb
motiu de l'estrena de "Mariana Pineda" al Teatro Cervantes de Granada
li van oferir un homenatge a Margarida Xirgu i a Federico García Lorca,
amb un banquet a l'Hotel Alhambra Palace, entre els que es trobaven Manuel de
Falla (3), Fernando de los Ríos (4), Antonio Gallego Burín, Ángel
Barrios, José María Rodríguez Acosta, Manuel Frenández
Montesinos, Hermenegildo Lanz, Gómez Arboleya,... Va tancar l'acte Federico
que va enaltir l'art de l'actriu i entranyable amiga.

Programa
Teatro Cervantes de Granada.
Fons Antoni i
Ramon Clapés

Homenatge
a Granada a Margarida Xirgu i a Federico García Lorca el 5 de maig de 1929.
Darrera del poeta i de Margarida Xirgu, els amics de Lorca> Joaquín
Amigo, Francisco Oriol Catena, Joaquín García Cabella, Manuel López
Banús i Enrique Gómez Arboleya.
(identificats
gràcies a l'interès de José Antonio Romero López)
Foto
col·lecció Fundación Federico García Lorca
Margarita Xirgu Subirà-Universo Lorca

Federico
García Lorca.
Foto
Jornada Unam
Fernando de los Ríos, el seu
mestre i conseller, estava preparant un viatge als Estats Units i va convèncer
a Federico perquè l'acompanyés. L'il·lustre professor de
Dret pensava que ja era hora que el jove poeta es donés un bon bany de
món, que viatgés i prengués contacte amb l'esperit estranger.
Federico va acceptar la idea joiosament, com un remei a les seves crisis i com
una saludable excitació per a la seva sensibilitat. Al seu pas per París,
al juny de 1929, va gaudir ràpidament l'encant de França. Va passar
llargues hores en el Louvre i va lamentar no disposar de temps per a perdre's
en els barris literaris i conèixer gent. A Londres va estar en el British
Museum i va admirar les llums de Piccadilly Circus amb un plaer de provincià.
Va viatjar a Oxford i a Escòcia. El 19 de juny van embarcar a Southampton,
en el "Olympic" buc germà del Titanic, rumb a Nova York. El 26
de juny va arribar, amb don Fernando, a Nova York. Allí els van rebre Ángel
del Rio, Gabriel García Maroto, León Felipe i José Camprubí.
Fernando de los Ríos, amb les seves amistats i la seva influència,
es proposava que Federico es donés a conèixer en els mitjans intel·lectuals.
Una càtedra de lector o mestre de literatura espanyola li vindria de primera,
per a viure a la vegada que estudiava. Mentrestant, es va instal·lar en
una de les cambres de la residència Furnald Hall de Columbia University,
com alumne. Abans de res, es va matricular en uns curses d'anglès que aviat
va abandonar, convençut que a ell no li entraven les llengües estrangeres
perquè eren incompatibles amb la seva poesia. Tan era així que quan
se'n va anar dels Estats Units al següent any, tot just sabia unes paraules
en anglès, que pronunciava endiabladament amb el seu andalús tancat
de la Vega granadina. Amb prou feines va assolir recuperar el seu humor i la seva
espurnant imaginació, va començar a fer de les seves, improvisant
festes, cors i recitals que delectaven a tot el món. Va passar gran part
del mes d'agost a Vermont, hoste de Philip Cummings a qui havia conegut a la Residencia
de Estudiantes. A finals d'agost, va passar una temporada a la casa d'estiu d'Ángel
del Rio a Bushnellsville, a les Catskill Mountains. Va tornar a Nova York el 20
de setembre i es va instal·lar a la residència John Jay Hall de
la Universitat de Columbia, on va romandre fins el gener de 1930. A Nova York
va trobar a Dámaso Alonso i a Federico de Onís. Va freqüentar
teatres, cinemes, museus i es va apassionar pel jazz. Va donar conferències
a la Universitat de Columbia i al Vassar College.

Federico
García Lorca a la Universitat de Columbia de Nueva York.
Foto
"El País"
Federico va escriure el guió
cinematogràfic "Viaje a la luna", que va projectar realitzar
amb la col·laboració del mexicà Emilio Amero. En el mes d'octubre
de 1929 va viure el crac econòmic de Wall Street. Al desembre va participar
en un homenatge que l'Instituto de las Españas de Nova York va tributar
a Antonia Mercé, la ballarina argentina i va contraure matrimoni la seva
germana Concha amb Manuel Fernández Montesinos, a Granada.
El gener
de 1930 Federico va abandonar la residència John Jay Hall i va compartir
un pis amb el seu amic de la Residencia de Estudiantes José Antonio Rubio
Sacristán, que acabava d'arribar a Nova York. En el mes de febrer van arribar
a Nova York els seus amics Ignacio Sánchez Mejías i La Argentinita.
Va fer la presentació de la conferència que, sobre el toreig, va
donar Sánchez Mejías en l'Instituto de las Españas i va treballar
amb La Argentinita en l'harmonització de cançons populars espanyoles.
Va ser convidat per la Institución Hispano-Cubana de Cultura a donar unes
conferències a L'Havana i altres ciutats cubanes. Federico va fer content
les seves maletes, ansiós de cels sense boires. Va viatjar amb tren fins
a Tampa, a Florida, on va embarcar en el vapor "Cuba", que va atracar
el 6 de març a L'Havana, on l'esperaven el seu vell amic José María
Chacón i Calvo, el poeta cubà Juan Marinello i el periodista Rafael
Suárez Solís. A l'arribar a Cuba va exhalar Federico un profund
sospir d'alleugeriment, perquè allí es va trobar amb una Amèrica
mulata i marinera, que no havia deixat de ser Espanya. Va tenir un període
sensual i rialler la vida de Federico, qui va escriure als seus pares: <<Esta
isla es un paraíso. Cuba. Si yo me pierdo, que me busquen en Andalucía
o en Cuba>>.


Exposició: Lorca. La clave está en Cuba, en el Museo Casa Natal de Fuente Vaqueros, a la Sala Granero
Fotos Patronato Cultural Lorca, Diputación de Granada
Entre març i abril va pronunciar diverses conferències.
En companyia de l'escriptora Lydia Cabrera, a qui havia conegut a Madrid, va assistir
a una cerimònia "ñáñiga". En el mes de maig
van arribar a L'Havana els seus amics García Maroto i Adolfo Salazar. Va
ingressar en una clínica perquè li extirpessin unes berrugues. El
12 de juny va embarcar en el "Manuel Arnús" que, després
de fer escala a Nova York, va arribar a Cadis el 30 de juny on l'esperaven els
seus germans Isabel i Francisco.

Federico García Lorca amb uns nens a L'Havana
Foto
FGL.net .

Federico
García Lorca a L'Havana amb un venedor de diaris el 1930.
Foto
Huerta de San Vicente.Casa Museo Federico García Lorca
<<Fue en El Pardo -explicà Margarida Xirgu- donde Federico me leyó
las dos obras de que me había hablado; dentro del coche que utilizaba cada
mañana en Madrid para respirar aires puros y perfumados, con las ventanillas
abiertas, como en la habitación de un sanatorio. Primero me leyó
"Así que pasen cinco años". No la entendí y se
lo dije. Federico procuraba explicármela, pero yo seguía sin entenderla.
Independientemente, algunas escenas y los versos me parecían bellísimos,
pero lo que no entendía era la obra como realización escénica.
No veía la comedia. Tendría que pasar tiempo y haber leído
muchas cosas de la nueva literatura y saber lo que es el surrealismo para que
pudiera ver también esa obra teatralmente, hasta el punto que una de mis
grandes ilusiones fue ponerla en escena, y la hubiera puesto ya, si contara con
la colaboración de Salvador Dalí para los decorados. Entonces me
pareció irrealizable teatralmente, además de incomprensible para
el público, y le dije: "Mira, Federico, vamos a dejar esta obra por
ahora y me vas a leer la otra: esa zapatera que dices tú que no es una
zapatera>> Federico li va dir: <<Verás "Así que
pasen cinco años" es una obra que se desarrolla fuera del tiempo y
de la realidad, en la cabeza del protagonista: son presentimientos, sueños...
todo lo que se agita en el subconsciente; y la "zapatera" no es verdaderamente
una zapatera: es la imaginación>>.
El 24 de desembre de 1930
s'estrena al Teatro Español de Madrid la "versió de càmera"
de "La zapatera prodigiosa", per Margarida Xirgu amb la companyia experimental
"El Caragol", que dirigia Cipriano Rivas Cherif. Federico va anomenar
a aquesta versió, de càmera. Després es va recolzar en les
cançons del segle XVIII i XIX, en els muntatges del Club Teatral Anfístora
que dirigia Pura Ucelay, el 5 d'abril de 1933; i en el de Lola Membrives, a Buenos
Aires el 18 de març de 1935, versió que va ser el seu veritable
estrena.
Per a accentuar el caràcter de la farsa, els
esbossos d'aquesta obra dissenyats per Federico García Lorca i realitzats
per Sigfrido Burmann, van ser puerils i virolats. La sala de subhastes Balclis
de Barcelona, a l'octubre de 2011, treu a la venda els figurins de vestuari d'aquesta
obra, fets pel mateix Federico. Son 10 dibuixos de 230x175 mil·límetres
(vuit de vestits de dona i dos d'home) que s'emmarquen en el més pur estil
del pintar lorquià, caracteritzats pel seu estil naïf, remarcat per
l'ús de llapis de colors, que evoquen el món infantil. Després
de l'estrena de l'obra, l'autor va regalar els dibuixos a Margarida Xirgu i ella
els va donar al seu germà Miquel, que sent professor de l'Institut del
Teatre, els va regalar a un dels seus alumnes. Per fi, un fill d'aquest alumne
els va portar a la sala de subhastes per a vendre'ls. Especialistes en l'obra
pictòrica de Lorca, com Mario Hernández, que va publicar el 1986
un inventari d'aquestes obres, classifiquen aquests dibuixos en el millor període
de producció artística del polifacètic autor. L'interès
del lot és molt gran perquè es tracta d'un dels pocs conjunts pictòrics
que no estava en mans de la família de García Lorca i que romania
en parador desconegut.
Finalment, El Ministeri de Cultura adquireix els dibuixos dissenyats per García Lorca per La zapatera prodigiosa. Els 10 figurins, s' incorporaran al Museo Nacional del Teatro, en Almagro.

Inscripció
de l'autor: "La zapatera prodigiosa. Segundo acto. Traje plegado. Traje rojo
violento y rosa roja. Sin pendientes. Más vuelo que en el traje anterior.
Un brazo desnudo. Franjas al cuello y cintura de rojo distinto".
Foto
El País. Balclis

Inscripció
de l'autor: "(Traje de la zapatera) verde intenso. Franjas a la cintura más
intensa. Sin medias. Zapatitos de charol. Falda plegada. Corpiño ajustado.
Vueltas en la bocamanga de encaje negro. Pelo tirante. Boca grande y pintada.
Pendientes de coral. Primer acto".
Foto
El País. Balclis

Inscripció
de l'autor: "Vecina roja. Traje rojo. Aplicación verde. Grandes madroños
negros. Cuiden de que la irregularidad de los triángulos verdes sea exacta".
García Lorca va incloure un detall de com volia que fos el disseny per
darrere.
Foto El País. Balclis

Inscripció
de l'autor: "Vecina del traje morado. Volantes rígidos de organdí
rosa".
Foto El País. Balclis

Inscripció
de l' autor:"Vecina del traje amarillo. Adornos de tela amarilla más
intensa. Bocamangas almidonadas en picos de amarillo más intenso. Descote
en la misma forma. Zapato amarillo.
Foto El
País. Balclis

Inscripció
de l' autor:"Traje blanco con grandes madroños rojos y dibujos
en tela roja".
Foto El País. Balclis

Inscripció
de l' autor:"Vecina del traje verde. Aderezos blancos. Madroños
verdes".
Foto El País. Balclis

Inscripció
de l' autor: " Vecina azul. Franjas rosa. Manga estrecha. Grandes madroños
negros". Junt al dibuix una agulla cus al paper dos trossos de tela.
Foto El País. Balclis

Inscripció
de l' autor:"Alcalde. Traje de terciopelo azul con la cinta de seda.
Gran capa con esclavina. Media blanca de hilo grueso. Lleva una vara con cabos
de plata. Faja gris. En los dos actos".
Foto
El País. Balclis

Inscripció
de l'autor:"Mozo de la faja. Camisa blanca con encaje. Pantalón
negro. Sombrero plano negro. El otro mozo de igual manera pero faja azul y pantalón
marrón".
Foto El País. Balclis

Inscripció
de l'autor: "Vecina del traje morado. Volantes rígidos de organdí
rosa".
Foto El País. Balcli

"La
zapatera prodigiosa".
Foto: Exposición
Margarita Xirgu 1888-1969 Molins de Rei/Madrid.

Margarida
Xirgu en una escena de "La zapatera prodigiosa".
Foto
Institut del Teatre

Margarida
Xirgu interpretant "La zapatera prodigiosa" de Federico García
Lorca.
Foto
Museo Nacional del Teatro de Almagro

Margarida
Xirgu interpretant "La zapatera prodigiosa" de Federico García
Lorca.
Foto: El meu avi

Margarida Xirgu protagonitzant "La zapatera prodigiosa".
Foto facilitada per Manuel Calzada
La
trama és una mosseta de 18 anys que es casa amb un sabater cinquantanyer.
No hi ha fills que beneeixin la llar. Ella és bufona, mimosa, atabalada,
de frescs colors i llengua solta. Ell, malhumorat, rondinaire, recelós.
La sang li demana a la sabatera el que el apedaçador no li dóna.
Hi ha galans en els somnis de la dona i fantasies en els seus ulls. El marit esclata:
Ai, la fantasiosa! I ella respon: Ai, la pelleringa! Aquestes batusses són
el tema de murmuració del veïnat, del poblet andalús on les
coses ocorren. "Això té el casar-se a la teva edat -li diu
l'alcalde al sabater-. A la teva edat ho estava de quatre, totes bones mosses".
En fi, el sabater no pot aguantar més i se'n va, anant-se sap Déu
on a buscar la pau. Ell l'abandona, ella obre una taverna a la qual acudeixen
don Mirlo i uns mossos que es beuen els vins i els vents per ella. Fins i tot
l'alcalde la corteja: "Amb mi estaràs com una reina, sabatera de la
meva ànima". "No, gràcies, de sabatera no em moc",
contesta la femella honesta, que amb l'absència del marit el va idealitzant
i volent com mai el va voler. Corre el temps i el sabater torna disfressat de
coplero de crims i miracles. Convençut el sabater que la seva esposa l'ha
estat fidel, es treu la disfressa, i la farsa acaba amb una tragicòmica
veritat: al veure'l novament a la seva vora, i amb aire de burla, la sabatera
reacciona i arremet contra l'enxampo del seu marit, i torna a sentir-se desgraciada,
amb aquell corremons que Déu li ha donat. És una farsa en dos actes
i un pròleg, amb aire de romanç popular. Federico va voler compartir
el sotsobre de l'estrena com autor i actor. Va fer el paper de l'Autor, que amb
una capa plena d'estrelles sortia a escena a dir el pròleg. Segons l'autor:
<<Es la lucha perpetua,... entre la fuerza de la ilusión sentida
hacia lo que huyó de nuestra mirada y la fuerza de la realidad, la pobreza
de la realidad, cuando nos vemos llegar a lo que perdimos y por perdido encendió
tanta ilusión... La maravilla de lo que creímos que era, la vulgaridad
de lo que es>>.

Representació
de "La zapatera prodigiosa".
Foto
Huerta de San Vicente. Casa Museo Federico García Lorca
Federico,
com tantes altres vegades, va passar el Nadal a Granada amb la seva família.
FEDERICO GARCÍA
LORCA 1931-1934
García Lorca el gener de
1931 va publicar a la "Revista de Occidente" alguns poemes de "Poeta
en Nueva York", a partir de la seva experiència a EEUU, on va viure
entre 1929 i 1930. Per a Lorca la civilització moderna i la naturalesa
són incompatibles. La seva visió de Nova York és de malson
i desolació, pròpia d'un mal somni. Per a expressar l'angoixa i
l'ànsia de comunicació que l'embargaven, va emprar les imatges visionàries
del llenguatge surrealista, imatges incoherents, oníriques, estranyes i
enigmàtiques, associacions lliures i visions delirants. És a dir,
una tècnica basada en l'il·lògic, en lo no racional, per
a expressar la realitat il·lògica i absurda d'una ciutat monstruosa
que era, no un lloc agradable de vida, sinó un fosc laberint de la mort.
La seva llibertat expressiva és màxima, encara que al costat del
vers lliure s'adverteix l'ús del vers amidat (octosíl·lab,
hendecasíl·lab i alexandrí). El poeta va veure en aquesta
ciutat l'exemple palpable dels aspectes més negatius i ombrívols
de la civilització contemporània; el poder dels diners, l'esclavitud
de l'home per la màquina, les injustícies racials, la ruptura amb
la naturalesa, la brutícia, el materialisme, la solitud, la deshumanització,...
García Lorca eleva al personatge del negre i del jueu al rang de mite literari,
com abans ho havia fet amb els gitanos. Pocs crítics i biògrafs
han escrit sobre la seva vida a Nova York, sense insistir que allí es va
sentir deprimit i aïllat. Tal és, per descomptat, el sentiment que
desprenen els seus poemes. Però existeix també una sèrie
de cartes encantadores a la seva família on presentava una imatge molt
diferent. Aquestes cartes, amb la seva visió més riallera de la
"ciutat més atrevida i més moderna del món", fan
impossible una lectura autobiogràfica de "Poeta en Nueva York"
i recorden que un dels assoliments més admirables d'aquesta obra consisteix
en la creació d'un protagonista tràgic, la "veu" dels
poemes, que té propietats, com va dir un crític, de "Prometeo,
profeta i sacerdot". Sens dubte, aquest protagonista es relaciona amb "la
persona" creada per Walt Whitman, a qui va dedicar García Lorca una
"Oda" en el seu llibre.
Perquè a pesar de la discreció
amb la qual durant molt temps va portar la seva condició homosexual -demanant
als seus amics que destruïssin les cartes o manuscrits comprometedors- i
la por que la seva família sabés la seva vida íntima -negant-ho
quan el seu pare l'hi va preguntar obertament-, bona part de la seva producció
és una croada per la llibertat sexual. Aquesta croada es manifesta visiblement
en el seu poema al "vell bell Walt Whitman". El rètol "maricón",
que amb seguretat hauria escoltat una vegada i una altra al llarg de la seva vida,
desassossegava possiblement al poeta encara el 1930, quan va compondre l'oda.
D'una banda, el poema beatifica als homosexuals -al seu entendre- "dignes",
com el vell Whitman, però per un altre destil·la verí contra
els efeminats, <<los maricas de las ciudades, de carne tumefacta y pensamiento
inmundo.... ¡Maricas de todo el mundo, asesinos de palomas! Esclavos de
la mujer, perras de sus tocadores>>.
Poc després
de la seva tornada de Nova York i Cuba, el febrer de 1931, García Lorca
es va buscar a Madrid un estudi al nombre 72 del carrer de Ayala. Va ser la seva
única casa privada a Madrid. En el mateix edifici vivia Emilio Aladrén,
el que va ser un dels seus grans amors. Mai va tenir molts diners i per a la seva
mare era un drama que visqués sol, encara que ell assegurava en les seves
cartes, que sempre el convidaven a menjar. El 16 de març García
Lorca donà la conferència "Un poeta en Nueva York" a la
Residencia de Señoritas de Madrid, una tercera visió de la ciutat,
a part de l'epistolar i la poètica. Del conjunt dels tres texts -conferència,
cartes, i, sobretot, el llibre de poemes- sorgeix una visió penetrant i
memorable no només de la civilització nord-americana, sinó
de la solitud i l'angoixa de l'home modern.
En l'any 1931 Lorca
havia planejat l'argument d'una obra de teatre basant-se, segons el poeta, en
un fet real ocorregut a Andalusia: Un noi estava enamorat de la seva egua i a
l'assabentar-se el pare de la inclinació sexual del seu fill, va vendre
l'egua i després, al recuperar-la de nou el jove, la va matar. Embogit
per la mort de l'animal, el noi va assassinar amb un destral al seu progenitor.
Federico reia estentoreament, com feia moltes vegades per dissimular la sincera
quant conturbada inspiració de les seves obres més arriscades, comentant
per endavant, amb aquella plasticitat característica de la seva conversa,
el trasllat imaginatiu de la rotunditat d'anques i llarga crinera d'una egua andalusa,
en els malucs i la solta cabellera de l'actriu possible. I encara afegia la seva
aspiració a veure-la interpretada per certa dama, si no ja molt jove, apta
encara per a encarnar les "buenas jacas" del teatre andalús.
Concretament, només li va parlar a Cipriano de Rivas Cherif de com veia
l'escena primera, parlant el semental i l'egua de ventre, en el prat on pastaven
a la vora del camí que corria el fill de l'amo, el cavaller amb la seva
petita egua. La viovíssima descripció li va recordar a Rivas Cherif
el magnífic poema "El col·loqui dels centauros" de Rubén
Darío. El 1940, mentre Cipriano de Rivas Cherif va estar empresonat en
la Direcció General de Seguretat de Madrid, a l'haver estat segrestat a
França per la Gestapo, a petició de l'ambaixada d'Espanya a París
i lliurat al govern franquista, Cipriano va compondre de memòria el poema
"Romance de la bestia hermosa", basat sobre el tema inèdit "El
hombre y la jaca" de Federico Garcia Lorca. D'aquesta composició va
dir després el director d'escena: "Está inspirado en la idea
de una comedia de que nos tenía hablado Federico a Margarita Xirgu y a
mí. Me parecía la idea -y así se lo dije a nuestro autor-
más adecuada a la expresión de un poema que a la propiamente representable
escénicamente. Aseguraba él que no era sino la transcripción
de un suceso real ocurrido en la sierra de Granada>>.
El "Poema
del cante jondo" es publicà a l'editorial Ulises el mes de juny de
1931. L'havia començat el 1921 i el va acabar el 1923. Conté 52
composicions, en les quals torna a presentar a gitanos flamencs de les coves i
a la Guàrdia Civil. El cante jondo, expressió popular de l'ànima
andalusa, s'ha convertit, estilitzat cultament, en la pròpia paraula de
García Lorca. La mort és el tema obsessiu. Mitjançant la
unitat temàtica, formal, conceptual i l'expressió dels sentiments,
deguda en part a la seva inspiració folklòrica, descriu la lírica
neopopulista de la Generació del 27. En aquest llibre, com a les seves
"Suites", García Lorca va explorar les possibilitats de la seqüència
de poemes curts. Sense arribar al pastitx, es va inspirar en la brevetat, intensitat
i concentració temàtica de les cobles del cante jondo, que havien
estat per a ell tota una revelació artística: "Causa estranyesa
i meravella com l'anònim poeta del poble va extractar en tres o quatre
versos tota la rara complexitat dels més alts moments sentimentals en la
vida de l'home".
El 19 d'agost de 1931, García Lorca va acabar
a la Huerta de San Vicente l'obra teatral "Así que pasen cinco años"
subtitulada "Leyenda del tiempo". És una mostra experimental,
un assaig de teatre surrealista. En ella, cert jove espera els cinc anys de termini
demanats per la seva núvia. Quan es compleixen, ella ja viu entretinguda
amb un altre amant i rebutja al jove. La seva secretària, que l'estimava,
aprofita l'ocasió per a conquistar-lo, però, abans d'acceptar-lo,
demana al jove que esperi altres cinc anys. Aquest mor en una partida de cartes
contra tres jugadors. L'obra se centra en el tema del temps, per sota el qual,
batega la mort. Una sèrie de símbols: la mort d'un nen, d'un gat...
fins a la del propi protagonista, recorda aquesta obsessió del teatre lorquià.
Proclamada la II República a l'abril de 1931, el novembre del mateix any
Fernando de los Ríos -que va ser Ministre d'Instrucció Pública-
va insinuar a Federico García Lorca i a Eduardo Ugarte l'organització
del teatre estudiantil ambulant "La Barraca". García Lorca va
ser nomenat director artístic; Eduardo Ugarte, director adjunt; i Arturo
Sáenz de la Calzada, president del comitè directiu.
A
partir de l'estiu de 1932, García Lorca va representar obres del teatre
clàssic espanyol a diversos pobles d'Espanya. Durant la seva estada a Nova
York, mentre va viure a la Universitat de Columbia, Federico havia tingut l'oportunitat
d'observar una vigorosa tradició de teatre no professional; d'aquí,
potser, prové la idea de donar un nou impuls al teatre universitari que
havia florit a Espanya segles abans. El diplomàtic Carlos Morla Lynch,
va explicar així com va néixer la idea: <<Muy entrada la noche
irrumpe Federico en la tertulia con impetuosidades de ventarrón... Se trata
de una idea nueva que ha surgido, con la violencia de una erupción, en
su espíritu en constante efervescencia. Concepción seductora de
vastas proporciones: construir una barraca -con capacidad para 400 personas-,
con el fin de "salvar al teatro español" y de ponerlo al alcance
del pueblo. Se darán, en el galpón, obras de Calderón de
la Barca, de Lope de Vega, comedias de Cervantes... Resurrección de la
farándula ambulante de los tiempos pasados... Aquí Federico se encumbra
a las nubes. Llevaremos -dice- La Barraca a todas las regiones de España;
iremos a París, a América..., al Japón...>>.
El
carro de Tespis seria un gran camió carregat de nois i de succintes bambolines.
Tots els actors eren alumnes universitaris que dedicaven les seves vacances a
aquesta croada de bon amor. A la companyia figuraven Isabelita García Lorca,
una de les germanes de Federico i Laura de los Ríos. L'uniforme que va
adoptar, com tots els nois, per a viatjar i per als treballs previs a les funcions,
era un mono de mecànic. El Teatro Español Universitario va iniciar
el seu repertori amb obres curtes -entremesos, passos, èglogues-, però
arribaria a posar en escena peces de major obstinació, dels grans autors
del Segle d'Or.

Federico
García Lorca amb mono de mecànic i sota el cartell de "La Barraca".
Foto Spanisharts
Dos
aspectes de l'experiència de Federico García Lorca amb "La
Barraca" van ser decisius per a la seva carrera com dramaturg: li va permetre
aprendre l'ofici de director d'escena i el va exposar a un públic nou,
aliè a la "burgesia frívola i materialitzada" de Madrid.
En els seus viatges pel camp va somiar amb representar el teatre clàssic
davant "el poble més poble", un públic "amb camisa
d'espart enfront de Hamlet, enfront de les obres d'Èsquil, enfront de tot
lo gran". Estava convençut que "el burgès està
acabant amb lo dramàtic del teatre espanyol... està tirant a baix
un dels dos grans blocs que hi ha en la literatura dramàtica de tots els
pobles: el teatre espanyol". Aquesta nova visió del públic
va afectar profundament l'abast que va intentar donar al seu propi teatre, durant
els últims anys de la seva vida.

Grup
"La Barraca", el 1933. Federico García Lorca es el segon per
l'esquerra.
Foto col·lecció BBC
Mundo
García
Lorca entre març i maig de 1932 desenvolupa una intensa labor com conferenciant
a instàncies dels Comités de Cooperación Intelectual, organització
de caràcter independent. Va escriure "Seis poemas gallegos" per
aquestes dates. Al juliol "La Barraca" va preparar la seva primera sortida.
Prèviament, es va realitzar un assaig general de l'acte sacramental "La
vida es sueño", de Calderón de la Barca, a la Residencia de
Señoritas, de Madrid. La primera sortida de "La Barraca" va ser
a: Burgo de Osma, San Leonardo, Vinuesa, Soria i Almazán. De tornada a
Madrid, van actuar a la Residencia de Estudiantes. A finals d'agost, "La
Barraca" va iniciar la seva segona sortida: La Corunya, Santiago de Compostel·la,
Vigo, Pontevedra, Villagarcía de Arosa, Ribadeo, Grado, Avilés,
Oviedo i Cangas de Onís.
Els seus pares es traslladen el 1933 a Madrid,
instal·lant-se primer al carrer General Arrando nombre 8 i després
a Alcalá nombre 102 (avui 96). Una placa recorda que allí va viure
el poeta entre 1933 i el 13 de juliol de 1936, quan va sortir per a Granada per
a no tornar. El poeta ocupava un pis de la setena planta amb àmplies balconades
al carrer de Narváez. Raons econòmiques i de comoditat, sembla que
són les que el van empènyer a tornar amb els seus progenitors, arribats
des de Granada per a estar amb ell. No obstant això, van ser aquests els
anys del teatre itinerant de "La Barraca", quan Federico passava el
temps viatjant per tota Espanya. Isabel, una veïna de l'immoble va explicar:
<<Lorca tenía fama de cursi, de raro, con un aspecto un poco miserable.
Este era un edificio de gente bien y él era un pobrecito maricuela>>.
Ara, en el que va ser la seva casa, treballen els empleats de l'empresa d'estudis
d'opinió ECO i no queda ni rastre del poeta. No està ja ni la llinda
de la porta, feta mal bé per una bala a les revoltes de juny del 36 que
gairebé li costa la vida: <<Poc ha faltat perquè em trobeu
mort>>, li va dir al seu amic el pintor José Caballero, alhora que
li mostrava el forat. Al que, segons Santiago Ontañón, no va arribar
a acostumar-se mai García Lorca va ser al tràfic, com tants altres
madrilenys: <<Cruzaba las calles sin mirar, retrocediendo al centro de la
calzada por temor a los vehículos>> assegurava l'artista. Molts dels
passeigs de García Lorca van ser per Recoletos, i per a disgust dels madrilenys,
li encantava parlar a veus, cridar, encara que fora ja de matinada. Era allí
on acabaven les manifestacions republicanes. A la del 12 d'abril de 1936 va acudir
el poeta, i va haver de fugir en desbandada davant els tirs de la Guàrdia
Civil. Els records de García Lorca impregnen així mateix les parets
de "Los Gabrieles", un discobar freqüentat ara per joves moderns.
El seu ambient andalús, sempre amb guitarres en moviment i les tertúlies
amb Sánchez Mejías, atreien al granadí.
Les seves amistats
el van convèncer que "Bodas de sangre" no l'havia d'estrenar
Margarida Xirgu. El grup d'Ignacio Sánchez Mejías la va rebutjar,
després de ser-los llegida per l'autor. A continuació la Xirgu li
va demanar que l'hi llegís, però no va voler. Li va recordar que
també havia llegit a altres actrius "Mariana Pineda" i aquesta
no va ser raó perquè Margarida no l'estrenés. Federico li
va dir: <<No es lo mismo. Ahora he cometido contigo una deslealtad...>>.
Després va lliurar l'obra a Eduardo Marquina, que dirigiria la temporada
de Pepita Díaz. El 8 de març de 1933 la companyia de Josefina Díaz
de Artigas va estrenar, en el Teatro Beatriz de Madrid, el seu drama "Bodas
de sangre", amb decorats de Santiago Ontañón i Manuel Fontanals.
García Lorca la considera la primera part d'una trilogia que no arribaria
a completar-se. Es va inspirar en el titular del "ABC" del 25 de juliol
de 1928 sobre un succés en el poble de Níjar: el rapte d'una núvia
al dia de les seves noces per un antic amant. La venjança del nuvi es va
saldar amb la mort dels dos homes. Lorca recordava la tragèdia grega presentant,
en el tercer acte, un cor de llenyataires, una lluna i un desenllaç sagnant,
que, recorda "El caballero de Olmedo". La trama és dues famílies
que es tenen un odi mortal, entre les quals els ganivets van traçar una
frontera de sang, i dos membres d'elles que, com animals en zel, condemnen amb
la seva tremenda rivalitat, el seu amor. La Núvia havia estat amant d'un
dels homes, Leonardo, malgrat tenir ja llar i dona, rapta a la Núvia. L'home
burlat els persegueix com una fera. Hi ha una lluita amb navalles en el bosc i
els dos rivals moren. Tres dones, la Núvia, la Mare del Nuvi i la Vídua
de Leonardo, clamen el seu odi, la seva desolació i la seva solitud enmig
del cor elegíac de les veïnes.

Federico
García Lorca rodejat d'amics, entre ells Margarida Xirgu, Ignacio Sánchez
Mejías i membres de la companyia Xirgu, com Isabel Pradas, López
Lagar i Enrique Álvarez Diosdado.
Foto
"García Lorca en Cataluña" d'Antonina Rodrigo
Tant
en serio prenia García Lorca la seva missió social, gairebé
apostòlica, de teatre amb "La Barraca", que no bastant-li l'esforç
que dedicava, es va associar a les dames del Club Anfístora i en particular
a Pura de Maortua de Ucelay, altra gran animadora, per a fundar i engegar els
Clubs Teatrales de Cultura, el que suposava activar la provinciana tradició
de les companyies locals d'afeccionats. En el mes d'abril de 1933 el Club Teatral
Anfístora, dirigit per Pura Ucelay, va estrenar en el Teatro Español
de Madrid "Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín"
i una nova versió de "La zapatera prodigiosa".
García
Lorca va iniciar una relació amorosa al maig de 1933 amb Rafael Rodríguez
Rapún, un noi matemàtic i estudiant d'enginyeria, que es va incorporar
com secretari a "La Barraca". Rodríguez Rapún no només
va ser la seva parella estable, sinó també el seu amic inseparable.
Van compartir cada instant del dia i de la nit. En les gires de "La Barraca"
pels pobles d'Espanya, es van allotjar a la mateixa habitació, i quan Pirandello
el va convidar a Itàlia a un festival de teatre, el poeta va preguntar
si en lloc de dur a la seva esposa -com s'estilava- podia dur al seu secretari.
Finalment el viatge no es va produir, però la relació entre Lorca
i Rodríguez Rapún va assumir estatut públic, més enllà
dels confinis de "La Barraca". En els tres últims anys de la
vida del poeta, ambdós van recórrer junts el Madrid nocturn, la
vida dels cafès, de les xerrades, de les conferències, menjars i
recitals d'aquella bullent cabdal de la preguerra.
Al juny va assistir a Cadis
a l'estrena de "El amor brujo" de Falla per La Argentinita, que va tornar
a representar-se en en el Auditorium de la Residencia de Estudiantes de Madrid.
A l'agost es va publicar a Mèxic la primera edició de la "Oda
a Walt Whitman", que després va passar a formar part del llibre "Poeta
en Nueva York".
En la línia de teatre irrepresentable, va acabar
el 22 d'agost de 1933 "El Público", un drama en quadres. El superrealisme
o surrealisme dificulta la seva interpretació, malgrat la qual cosa es
reconeixen temes i símbols seus: el Director es reuneix amb un públic
de cavalls, símbol de la passió. L'Home I li tira en cara la seva
representació de "Romeo i Julieta" de Shakespeare (Julieta serà
interpretada per un noi), que els altres Homes aplaudeixen. Proposa un teatre
sota la sorra, enfront d'un teatre a l'aire lliure. Se suggereixen amors homosexuals
de Figures o heterosexuals d'un Centurió. El Director defensa el seu concepte
de teatre, enfront de l'Home I, enfront dels cavalls i a la pròpia Julieta,
que desafia el desenfrenament sexual d'aquests animals. Un cor d'estudiants celebra
la vida. Un personatge, Gonzalo, li diu al director, mentre lluiten: "T'estimo
davant dels altres, perquè abomino de la màscara i perquè
ja he aconseguit arrencar-te-la". L'obra es tanca amb la discussió
entre el Director i un Prestidigitador, tallat per una veu que anuncia l'arribada
del Públic. García Lorca va manifestar la seva voluntat de plasmar
aquí els desitjos del públic, emmascarats en símbols i motius
inspirats per autors com Jean Cocteau, ben coneguts pels iniciats en el teatre
d'avantguarda. "El público" és de totes les seves peces
teatrals, la que ell més valorava, i va ser iniciada la seva escriptura
durant la seva estada a Nova York el 1929 i 1930. García Lorca la va definir
com una obra de "tema francament homosexual", única oportunitat,
segons se sap, en la que va pronunciar la paraula tabú referint-se a la
seva obra. Confessava sense cap embut que la peça era irrepresentable,
més que per la seva naturalesa gosadament avantguardista, per la seva essència
escandalosa. "El público" i "Así que pasen cinco
años", les seves dues obres més hermètiques, són
una indagació al fet del teatre, la revolució i l'homosexualitat
-la primera- i una exploració -la segona- a la persona humana i al sentit
del viure.
El 29 de setembre de 1933 va embarcar a Barcelona, acompanyat de
l'escenògraf Manuel Fontanals, a bord del "Conte Gran" rumb al
Buenos Aires de la dècada infame, per a promoure la posada en escena d'algunes
de les seves obres per la companyia teatral de Lola Membrives i per a dictar una
sèrie de conferències i recitals. Van arribar a Buenos Aires el
13 d'octubre. El juliol del mateix any Juan Reforzo, marit i empresari de Lola
Membrives, ja l'havia convidat a viatjar a Buenos Aires. A l'octubre es va fer
la reposició de "Bodas de sangre" al Teatro Avenida, per la companyia
de la Membrives amb decorats de Jorge Larco. Va arribar a ser un sonat gran èxit.
Al novembre Lola Membrives va estrenar també al Teatro Avenida la versió
completa de "La zapatera prodigiosa". García Lorca per aquestes
dates va conèixer a Pablo Neruda, va viatjar a Montevideo on va pronunciar
diverses conferències i va coincidir amb Díez-Canedo, llavors ambaixador
d'Espanya al Uruguai.

Federico
García Lorca i Lola Membrives després del estrena de "Bodas
de sangre" el 1933, a Buenos Aires.
Foto
Patronato Municipal Huerta de San Vicente

Díez-Canedo
i García Lorca a Montevideo, el 30 de gener de 1934.
Foto
Patronato Municipal Huerta de San Vicente
Durant
els sis mesos que va passar a Buenos Aires i a Montevideo, entre octubre de 1933
i març de 1934, García Lorca va dirigir "Bodas de sangre"
i "La zapatera prodigiosa" el 1933 i "Mariana Pineda" que
es va estrenar el gener de 1934, al Teatro Avenida de Buenos Aires, per la companyia
de la Membrives. Al mes de març es va realitzar una funció de titelles
al vestíbul del Teatro Avenida, en la que es va estrenar la farsa per guinyol
el "Retablillo de don Cristóbal". El manuscrit està datat
en 1934 a Buenos Aires, i el va iniciar el 1930. En l'obra incorpora expressions
argentines i cita a alguns creadors llatinoamericans, contemporanis seus. És
una tornada al tema del marit cornut i colèric, protagonitzat pel ric i
babau marit i la luxuriosa Rosita, guiada per la seva mare. En el mateix mes,
en el mateix teatre i aprofitant la seva experiència amb "La Barraca",
es va representar una adaptació de "La dama boba" de Lope de
Vega, "La niña boba", amb Eva Franco com primera actriu que va
atreure a més de seixanta mil persones. En cartes a la seva família,
va expressar la seva sorpresa per l'èxit d'aquestes obres i per la seva
creixent popularitat entre el públic bonaerense: <<Buenos Aires tiene
tres millones de habitantes; pero tantas, tantas fotografías han salido
en estos grandes diarios que soy popular y me conocen por las calles>>.
La seva estada triomfal a Buenos Aires i a Montevideo va constituir una revelació:
el jove dramaturg es va donar compte que la seva obra podia interessar a un vast
públic fora d'Espanya; que podia fer carrera en el teatre, i que, com dramaturg,
no es quedaria mai a la mercè dels empresaris madrilenys. Però García
Lorca va treballar molt dur, a l'extrem que al gener de 1934 Lola Membrives, el
va tancar en una cambra del Hotel Carrasco de Montevideo perquè a marxes
forçades acabés "Yerma", l'obra que li havia promès
per a la següent temporada.

Elena
Cortesina i Federico García Lorca a Buenos Aires, el 1934.
Foto
Patronato Municipal Huerta de San Vicente
Una crònica excel·lent del pas de García Lorca per Montevideo es descriu en el següent article:
García Lorca en Montevideo, por Rubén Loza Aguerrebere
"Hace 80 años, por estas fechas visitó Montevideo el poeta Federico García Lorca. Llegó desde Buenos Aires, el 30 de enero de 1934, acompañado por Lola Membrives y su esposo, el empresario Juan Reforzo. Los aguardaban en el puerto, el embajador de España, Enrique Diez Canedo, el poeta Emilio Oribe, el novelista Enrique Amorín y José Mora Guarnido. Le llevaron entonces al Hotel Carrasco, donde se hospedó. Cuando llegó, se había estrenado "Bodas de sangre", y tenía la intención de terminar, aquí, "Yerma", de la cual había escrito los dos primeros actos. Federico ofreció tres conferencias en Montevideo (al término de la primera recitó su "Romance de la luna luna"), donde conoció a diversos intelectuales y tuvo una intensa actividad social. Su simpatía, su blanca sonrisa en el rostro aceitunado, seducía a todos. Juana de Ibarbourou recordaba un almuerzo en casa del Dr. Eduardo Rodríguez Larreta (uno de los fundadores de "El País"), y describía a García Lorca como "bellamente enfático". Y señalaba que "su llaneza constituía una dádiva". El poeta Alfredo Mario Ferreiro relató un viaje al balneario de Atlántida, con Federico, en el volumen inhallable de "Ediciones Ulises" (sin fecha), titulado "García Lorca en Montevideo". Hizo el viaje, con ellos, el novelista Enrique Amorín, pero no pudo acompañarlos el músico Luis Mondino. Al mediodía recogieron a García Lorca en el Hotel Carrasco, quien en su mesa de noche tenía los libros de Sarah Bollo. Federico vestía un pantalón blanco y blusa marinera. Partieron en auto. Versos, cantos y sonrisas, matizaron aquella jornada de playa, hasta las diez de la noche. Escribe Mario Ferreiro que Federico les dijo que él debía "Bodas de sangre", a Bach. Estas fueron sus palabras: "Ese tercer acto, eso de la luna, eso del bosque, eso de la muerte rondando, todo eso estaba en la Cantata de Bach, que yo tenía". También Federico les hizo esta confesión: "Yo lo hago, lo hago para que la gente me quiera; nada más que para que me quieran las gentes he hecho mi teatro, mis versos, y seguiré haciéndolos, porque preciso ese amor de todos". El poeta Carlos Sábat Ercasty, a su vez, me contó su encuentro con Federico. Dijo: "Nos habíamos intercambiado libros y retratos con Lorca. Cuando la Membrives dio la primera obra en Montevideo, iba yo por 18 de Julio y, al llegar al antiguo "Teatro 18 de Julio", vi a un hombre que reconocí en forma instantánea. Nos reconocimos. Le di la mano y le dije: "Tú eres García Lorca". Y él me respondió: "Y tú eres Sábat Ercasty". Luego me estrechó en un abrazo y dijo: "¡Pero entonces somos nosotros!". En la víspera de su partida, junto a varios de sus amigos uruguayos, García Lorca visitó la tumba de Rafael Barradas, y allí depositó una flor. Y el 16 de febrero de 1934, la visita del poeta llegó a su fin; por la tarde se embarcó hacia Buenos Aires en el vapor de la carrera. Muchísimos años después, estuvo aquí la hermana de Federico, Isabel García Lorca, a quien conocí. Conversamos y la acompañé al Museo de Agadu para que viera el ejemplar de "Primer Romancero Gitano", que allí se atesora, y que tiene un dibujo de Federico con una dedicatoria a Margarita Xirgu. Recuerdo que se tomó varias fotos allí; ellas están en este atractivo Museo. Tenía muy presente la visita de Federico a Montevideo.
Abans
de retornar a Buenos Aires, va visitar a Montevideo la tomba del seu amic el pintor
Rafael Barradas. Abans de marxar, la companyia de Lola Membrives li va fer un
homenatge amb motiu de celebrar les 100 primeres representacions a Buenos Aires
de "Bodas de sangre", que al final van arribar a més de cent
cinquanta. Gràcies a això, García Lorca va assolir, per fi,
la seva independència econòmica. Com el viatge a Cuba el 1930, el
viatge a Argentina li va oferir una sèrie d'amistats noves, entre elles:
els poetes Pablo Neruda, Juana de Ibarbourou i Ricardo Molinari; l'escriptor mexicà
Salvador Novo, i el crític Pablo Suero. El comiat del públic de
Buenos Aires el va realitzar des dels micròfons de Radio Stentor. El 27
de març va deixar Argentina a bord del "Conte Biancamano", i
va atracar a Barcelona el 11 d'abril.

Lola Membrives i Federico García Lorca a
Buenos Aires, el 1934.
Foto Spanisharts

Federico
García Lorca en el seu comiat de Argentina, des de els micròfons
de Radio Stentor.
Foto Spanisharts
De
tornada a Espanya, García Lorca és homenatjat pels membres de "La
Barraca" i, poc després, pels de la Federación Universitaria
Española a l'Hotel Florida, on es va representar, en funció de titelles,
el "Retablillo de don Cristóbal". El 11 d'agost, Ignacio Sánchez
Mejías és agafat pel toro mortalment a la plaça de toros
de Manzanares. Lorca va viatjar amb "La Barraca" a Santander i Palencia,
on Miguel de Unamuno va assistir a la representació de "El burlador
de Sevilla". A primers de novembre va realitzar la primera lectura a Madrid,
a casa de Morla Lynch, del "Llanto por Ignacio Sánchez Mejías".
És, tal vegada, l'obra mes perfecta de García Lorca. Es tracta d'una
emocionada elegia, una de les mes belles de la literatura espanyola, pel torero
amic, mort a la plaça de toros. És una síntesi del món
poètic lorquià: els accents populars es combinen aquí magistralment
amb els descobriments surrealistes de "Poeta en Nueva York". La elegia,
dividida en quatre parts, integra harmoniosament el món natural i els grans
símbols mítics del poeta amb les imatges discordants de procedència
abstracta i un vocabulari concret fortament impregnat d'ambient rural i de curses
de braus. La componen els poemes: "La cogida y la muerte", "La
sangre derramada", "Cuerpo presente" i "Alma ausente".
García
Lorca en el salonet del Teatro Español, durant l'assaig general de "La
novia de nieve" de Benavente, llegia el 28 de novembre de 1934 "Yerma"
a Rivas Cherif. Margarida Xirgu aprofitant els seus mutis, va entrar diverses
vegades per a veure la impressió que produïa l'obra que Federico li
havia portat de Buenos Aires. A Rivas Cherif no li va agradar molt. "Yerma",
va ser el llaç espiritual pel qual el poeta va tornar a buscar l'afectuosa
amistat de l'actriu. En realitat, només l'allunyament físic els
havia separat, ja que els seus mutus sentiments es conservaven intactes. Un any
abans el 28 de setembre de 1933 la Xirgu actuava al Teatre Poliorama de les Rambles
de Barcelona i va aparèixer Lorca en el seu camerino. Estava de passada
per Barcelona, a punt d'embarcar rumb a Montevideo, amb l'escenògraf Manuel
Fontanals, gran admirador de Margarida. A la capital uruguaia anaven a preparar
el muntatge de "Bodas de sangre", en una representació única,
a l'aire lliure, a càrrec de la companyia de Lola Membrives. <<¡Tengo
una obra para tí!>> va exclamar García Lorca a manera de salutació.
Federico volia llegir-li dos actes que duia escrits d'una nova obra "Yerma".
<<No -li contestà la Xirgu- no quiero escuchar esos dos actos. Prefiero
que te marches sin leérmelos. En Buenos Aires tendrás un gran éxito.
Te pedirán esa obra, te verás comprometido a darla...>> Federico
contestà: <<No, Margarita, "Yerma" es para ti y sólo
para ti>>. I ho va complir!.

Federico García Lorca i Margarida Xirgu vestida de Yerma.
Madrid, 1934.
Foto
Biografia Antonina Rodrigo

Dues de les grans figures juntes

Federico
García Lorca, Margarida Xirgu i Cipriano Rivas Cherif a l'estrena de "Yerma",
Teatro Español de Madrid, 29 de desembre de 1934.
Foto
col·lecció BBC Mundo

foto facilitada per Manuel Calzada

José
Caballero i Juan Antonio Morales: Cartells de Yerma 1934

Quan
Margarida va haver llegit totalment l'obra, còmicament li va dir a Federico:
<<No. No es verdad que pensaras en mí al escribirla. Era para la
Membrives. Yo no hago relinchar a un caballo>> referint-se al quadre segon
en la conversa de Yerma amb la Vella Pagana. Aquest paper el va realitzar Amalia
Sánchez Ariño, Pedro López Lagar va fer el de Juan el marit
de Yerma, Enrique Álvarez Diosdado va ser Víctor el pastor enamorat
i Enric Borràs va fer el paper de Mascle. A última hora García
Lorca va decidir que els decorats els fes Fontanals. La trama és sobre
la casada estèril que no es resigna a viure sense fills. L'esposa arriba
a saber que la sabia de Juan, el marit, és com aigua morta. Acudeix a una
conjuradora duent al seu marit a una ermita, on se celebren rituals per a assolir
la fertilitat. Però no claudica davant l'immortal desig que canta en la
seva sang de dona. Yerma, angoixada i segura que la flor del seu ésser
no pot esperar de Juan la dolça i petita vida que tenia dret, es defensa
embogida contra les carícies d'ell, i el mata perquè, seca i marcida,
és terra que no suporta l'ofensa d'un reg inútil. Però al
matar, la seva puresa de dona honrada s'eleva a la sublimitat, doncs sap que amb
la seva virtut i el seu crim ha pagat definitivament l'esperança d'un fill.
Els cors d'aquesta obra es reparteixen entre veïnes i bugaderes, que comenten
la situació de Yerma, i les màscares que compleixen els ritus de
la romeria.

Federico García Lorca i Margarida Xirgu intèrpret de "Yerma",
mirant el retrat de la actriu María Guerrero
foto
llibre Margarita Xirgu una vocació indomable

Lorca i Xirgu homenatge a Maria Guerrero

Poesia dedicada per Federico a Margarida Xirgu entregada, amb una rosa, al comiadar-se
l'estiu de 1935
Un clima
similar a l'estrena de "Mariana Pineda" es va viure en els dies previs
a l'estrena de "Yerma". Localitats esgotades mentre circulava la remor
d'un atemptat, la nit de l'estrena contra Federico i Margarita. La ultra dreta
tenia comptes que cobrar-li. Federico va declarar a la premsa: <<Yo siempre
seré partidario de los que no tienen nada y hasta la tranquilidad de esa
nada se les niega>>. Mentre pronunciava aquestes paraules, "Yerma"
era atacada per la premsa de dretes com obra "immoral" i "pornogràfica".
No va tindre por García Lorca. Va insistir en l'autoritat oral i estètica
que havien de compartir el dramaturg i els actors, i esperava <<luchar para
seguir conservando la independencia que me salva... Para calumnias, horrores y
sambenitos que empiecen a colgar sobre mi cuerpo, tengo una lluvia de risas de
campesino para mi uso particular>>. L'ambient de Madrid, en aquests dies,
s'havia tornat cada vegada més intolerant i violent: Espanya semblava irremeiablement
abocada a una guerra civil.

Margarita Xirgu, Federico García Lorca i Enric Borràs.
Foto
col·lecció Fundación Federico García Lorca
El
dissabte 29 de desembre de 1934 s'estrena "Yerma" al Teatro Español
de Madrid per la Companyia de Margarida Xirgu. Res més alçar-se
el teló es van escoltar crits contra Margarida. El dia anterior la Xirgu
havia ofert hospitalitat a la seva casa de Badalona, a Manuel Azaña a la
sortida de la presó. Els esvalotadors van ser expulsats de la sala. A l'acabar
l'obra el teatre es venia a baix, va ser una autèntica apoteosis l'entusiasme
del públic. El poeta va haver de sortir a l'escenari. Margarida Xirgu tant
ama de si mateixa a cada moment, ocultava el seu rostre entre les mans: plorava
sostinguda per Federico García Lorca. El poeta es va avançar i va
demanar un aplaudiment per a ella, per a ella sola. Quan el teló va caure
per última vegada. Federico va besar una vegada i una altra les mans del
seu intèrpret, mentre li deia:
-Tu mano me sacó a escena por
primera vez... Tú me diste la mano entonces y sigues dándomela...
-Ahora yo te la doy a ti -li contestà Margarida-; cuando yo sea vieja,
tú me la darás a mí. Pero hasta entonces me escribirás
muchas comedias.
Durant mesos "Yerma" va ser discutida. Tant, que
a les dues setmanes del seu estrena es va parlar fins i tot de prohibir-la per
blasfèmia i immoralitat.

Margarida
Xirgu interpretant "Yerma" el 1934.
Foto La Vanguardia Española.



Margarida
Xirgu i Pedro López Lagar a "Yerma".
Foto col·lecció Fundación Federico García Lorca
Margarida
Xirgu a Yerma
Les fotos han sigut tretes
de "Margarita Xirgu y su teatro" d'Antonina
Rodrigo.

Margarida
Xirgu a Yerma de García Lorca al Teatro Español 1934

"Yerma"
al 1934
arxiu Antonio i Ramon Clapés


Decorat
de "Yerma".
Foto
Bermemar
"Bodas de sangre" i "Yerma"
les seves dues primeres tragèdies d'ambient camperol andalús, integren
realisme, lirisme i simbolisme, música, cant i passió. La primera
és la tragèdia de l'amor impossible per les estructures socials;
la segona és el drama de la dona sense fills que se sent buida i inútil.
Mentrestant García Lorca freqüentava les tertúlies madrilenyes
de l'època, com la de "La Ballena Alegre", en els soterranis
del cafè "Lyon", la de la "Cervecería de Correos",
al carrer d'Alcalá, o les de les terrasses del "Chiki-Kutz" o
del "Café Gijón", al Paseo de Recoletos.

Federico
García Lorca, Pura Ucelay i Ramon María del Valle-Inclán
al estrena de "Yerma".
Foto Patronato
Municipal Huerta de San Vicente
FEDERICO
GARCÍA LORCA 1935-1936
Les
edicions de la revista "Cruz y Raya", a càrrec de José
Bergamín, van publicar el 1935 "Llanto por Ignacio Sánchez
Mejías". L'elegia d'incontenible dolor i emoció, que va actuar
d'homenatge al torero sevillà, que tant va donar als poetes de la Generació
del 27. Es va reestrenar "La zapatera prodigiosa", en versió
ampliada de la farsa convertida en ballet, al Coliseum de Madrid per la companyia
de Lola Membrives. Un dia que Margarida Xirgu va acudir al teatre a veure la nova
interpretació de la seva entranyable sabatereta, va tenir lloc l'incident
Xirgu-Meller, que tant va airejar la premsa. El mestre Guerrero va presentar en
un entreacte a l'actriu i a la cupletista i la cèlebre intèrpret
de "El relicario" es va negar a donar la mà a Margarida, corresponent
a la seva salutació amb un exabrupte i girant-li l'esquena a l'actriu,
per republicana.

Exemplar de "Llanto por Ignacio Sánchez Mejías"
dedicat a Margarida Xirgu.
Arxiu Jordi
Rius Xirgu
El 31 de gener de 1935 li
va arribar a Margarida Xirgu la següent petició: <<Los compañeros
que se hallan trabajando a las mismas horas en que usted representa "Yerma"
de García Lorca, saben por muy diversas referencias que este poema destaca,
indiscutiblemente, de nuestra contemporánea producción. Por ello,
¿sería mucho pedir a su ilustre compañera Margarita Xirgu
nos dedicara, a costa de su personal esfuerzo, una representación a hora
no intempestiva?>>. Dos dies desprès a les dues de la matinada, es
va celebrar al Teatro Español de Madrid una funció especial de "Yerma".
El teatre es va omplir d'actors, actrius, autors, escriptors, crítics,
entre altre gent del mon de la faràndula. Al pujar el teló esclatà
una gran ovació, que es van prolongar durant tota la representació.
Desprès del segon acte, Federico García Lorca va llegir unes quartilles
combatives, en les que va definir la pobresa del poble quan no sap apreciar l'escola
i la tribuna lliure del teatre. El poeta havia fet reservar una llotja per les
actrius veteranes, cèlebres i menys cèlebres que es ventaven furiosament
recordant les seves glories passades. Amb tendresa i galanteria, els va dir: <<Gracias
también a vosotras, por lo que os debemos; a vosotras que habéis
seguido siendo grandes y bellas. Yo no hablo esta noche como autor ni como poeta,
ni como estudiante sencillo del rico panorama de la vida del hombre, sino como
ardiente apasionado del teatro de acción social. El teatro es uno de los
más expresivos instrumentos para la edificación de un país,
y el barómetro que marca su grandeza o su descenso. Un teatro sensible
y bien orientado en todas las ramas, desde la tragedia al vodevil, puede cambiar
en pocos años la sensibilidad del pueblo; y un teatro destrozado, donde
las pezuñas sustituyen a las alas, puede achabacanar y adormecer a una
nación entera. El teatro es una escuela de llanto y de risa y una tribuna
libre donde los hombres pueden poner en evidencia morales viejas o equivocadas
y explicar con ejemplos vivos, normas eternas del corazón y del sentimiento
del hombre...>>. La nit del 2 de febrer es va emplaçar com homenatge,
a amics i simpatitzants de la Xirgu i de Lorca, a una nova representació
de "Yerma". Firmaven l'invitació: Pura Ucelay, l'Argentinita,
Ramón del Valle-Inclán, Juan Ramón Jiménez, Alejandro
Casona, Victorio Macho, Adolfo Salazar, Díez-Canedo,... El dia de la representació,
Manuel Azaña l'imposà a Margarida l'insígnia de l'Órden
de la República: la Cruz de Isabel la Católica. El 12 de març,
i amb motiu de les 100 representacions de "Yerma", García Lorca
va recitar al Teatro Español de Madrid el "Llanto por la muerte de
Ignacio Sánchez Mejías".
El 23 de març de 1935 Margarida
Xirgu va posar a escena "Fuenteovejuna" en el tricentenari de Lope de
Vega. Federico García Lorca va supervisar la realització escènica
i la indumentària, Rivas Cherif va realitzar la nova versió escènica
i Sigfredo Burmann va ser l'escenògraf de l'obra. En un dels assaigs Margarida
va canviar la paraula "maricones" del text de l'ultratjada Laurencia.
Federico, a l'advertir-ho, se'n va anar cap a ella indignat:
-No puedo tolerar
que alteres el texto de Lope.
-Yo procuraré justificar el cambio- li
va dir la Xirgu.
-Si no respetas
lo que Lope ha escrito, no vendré a verte "Fuenteovejuna".
-Si
lo dices tal como yo te lo indico, verás cómo el público
no se asusta ni protesta. I així va ocorre!.

Federico García Lorca al jardí de la Huerta
de San Vicente, el 1935
foto Fundación
García Lorca

Federico García Lorca, Margarita Xirgu i Cipriano Rivas-Chérif

Margarita Xirgu, Enrique Borrás, Julián Besteiro, Cipriano Rivas-Chérif i María Sparza
Amelia de la Torre passava
els estius a San Rafael amb la seva família. Un matí del juny de
1935 havia sortit quan, de manera improvisada, arribà Federico buscant-la.
És dirigia al Parador de Gredos, on descansava la Xirgu i volia presentar-se-la.
Quan Amelia tornà a casa seva, l'informaren de la visita de Federico i
va creure que havia perdut la millor oportunitat de la seva vida. Però
cap el tard tornà el poeta i li va donar la bona nova: la Xirgu l'acceptava
com a dama jove a la seva companyia. Federico va dir que era molt ronconquélica
(un invent del poeta). Així és com va debutar a la companyia Xirgu,
en el paper de Nise a "La dama boba" de Lope de Vega. García
Lorca en el mirador del parador va llegir a Margarida Xirgu el seu poema dramàtic
dedicat a les flors "Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores"

Terrassa
del Parador de Gredos. D'esquerra a dreta: Miguel Ortín, Josep Arnall,
Federico, Margarida i Cipriano Rivas Cherif.
Foto
"García Lorca en Cataluña" Antonina Rodrigo

García Lorca i Margarida Xirgu. Terrassa del Parador de Gredos.
foto casa Federico Lorca, Granada

Dedicatòria
de Federico García Lorca en el llibre de signatures de Margarida Xirgu
Rico.
Arxiu família Prats Prat
El 2 d'agost la companyia Xirgu-Borràs va representar "La dama boba"
de Lope de Vega en versió de García Lorca, en un gran festival,
al Teatre de la Chopera del Retiro de Madrid. Al poeta es devia també,
el muntatge de "Peribáñez y el Comendador de Ocaña"
per a Pura Ucelay. El 24 d'agost de 1935 tenia lloc en la plaça del poble
de Fuenteovejuna, la representació de l'obra de Lope de Vega del mateix
nom "Fuenteovejuna". Quan Margarida i Federico van saber que les autoritats
havien empresonat a un anarquista per temor que es contagiés de l'esperit
de l'obra, es van negar a actuar mentre aquell home no estigués en llibertat,
per lo que l'alcalde es va apressar a deixar anar al pres immediatament. El gest
de la Xirgu i de Lorca es va estendre veloç pel veïnat. Acabada la
representació, el públic, inesperadament, es va precipitar en massa
a l'escenari. Federico, al principi, al veure aquell enfervorit onatge humà
que els atropellava, va témer que el poble enardit per les veus de "Fuenteovejuna,
todos a una!" volguessin linxar als cacics i als actors que feien el paper
de dolents. Van ser moments d'autèntic desconcert, fins que van comprendre
que el poble pretenia demostrar-li la seva gratitud per la llibertat de l'anarquista.
Margarida Xirgu va debutar al Teatre Barcelona amb "La dama boba" el
10 de setembre. García Lorca es va disposar a viure una llarga temporada
a Barcelona, allotjant-se a la casa de Margarida Xirgu a Badalona, al carrer Santa
Madrona 118, on va donar conferències i va assistir a les representacions.
El 17 de setembre la Xirgu va presentar al públic barceloní "Yerma",
precedida d'una aurèola d'escàndol. L'èxit va ser clamorós.
Després de repetides baixades de teló, García Lorca es va
avançar al prosceni i va dir: <<Mi bautismo de sangre en el teatro
lo tuve en Barcelona con "Mariana Pineda", pero a quien tengo que estar
siempre agradecido es a Margarita, que estrenó aquella obra, y porque sin
ella no hubiera sido posible llevar a escena "Yerma">>.

Full
volant de l'estrena de "Yerma" en el Teatre Barcelona.
Foto Fundación Federico García Lorca.

Programa de l'estrena de "Yerma" al Ateneu Igualadí de la Classe
Obrera, el 21 de novembre de 1935.
Foto
Fundación Federico García Lorca.

Margarida
Xirgu protagonista de "La dama boba" de Lope de Vega a Madrid.
Fons
Antonio i Ramon Clapés

Carles
Pi i Sunyer, Margarida Xirgu intèrpret de "La dama boba" i Joan
Puig i Ferrater el 1935.
Foto
Biografia Antonina Rodrigo

Repartiment
de obres representades per la Companyia Margarida Xirgu el 1935.
Arxiu
Antonio i Ramon Clapés
Amb
motiu del primer aniversari de la Revolució d'Astúries, el 6 d'octubre
de 1935, la secció de Literatura i Belles Arts de l'Ateneu Enciclopèdic
Popular, en col·laboració amb altres Ateneus de Barcelona, va organitzar
una conferència-recital de Federico García Lorca, amb la participació
de Margarida Xirgu, presidenta honoraria de la citada entitat cultural, en el
Teatre Barcelona. Quan el poeta va acabar el seu recital va aparèixer en
l'escenari Margarida Xirgu, vestida amb els colors republicans i va recitar "Llanto
por Ignacio Sánchez Mejías". A la sortida de l'acte li van
preguntar a García Lorca si estava content amb l'èxit obtingut i
va contestar: <<¡Contentísimo! Nunca había encontrado
un público tan inteligente para mi poesía. ¡Estoy admirado
de su gran sensibilidad!>>. El 9 d'octubre es va repetir la conferència-recital
al Institut d'Acció Social Universitària de Catalunya, una residència
d'estudiants, organitzada per l'Escola d'Infermeres de la Generalitat de Catalunya.
En
el Teatre Stadium, antic estudi del pintor Lluís Masriera, el 15 d'octubre
García Lorca va oferir una lectura privada de "Doña Rosita
la soltera o el lenguaje de las flores". No passava de ser un propòsit
teatral sorgit al calor d'una xerrada amb José Moreno Villa, que li va
proporcionar el tema al parlar-li de la rosa mutábile i del llenguatge
de les flors. Però fins a l'estiu no donaria el toc final a aquesta peça.
García Lorca rumiava els assumptes durant diversos anys i després
els passava a quartilles en unes setmanes, com va fer amb "Bodas de sangre",
fruit d'una noticia de la premsa. La tarda de la lectura el poeta es va presentar
vestint el mono blau de mecànic, l'uniforme de "La Barraca".
A l'acabar la lectura del primer acte, Margarida li va dir:
-Mira
, Federico, esto no es para mí. Tu Rosita es una niña... ¿Cómo
voy a hacer yo eso?.
-No te preucupes.
Sigue escuchando, y si no te gusta, ya la estrenará Loreto- referint-se
a Loreto Prado l'actriu còmica especialitzada en papers de nens.
En
efecte quan va acabar la lectura Margarida estava entusiasmada i de mutu acord
van fixar la data de l'estrena.
El
19 d'octubre el Lyceum Club de Barcelona va oferir un homenatge al "Cafè
de les Rambles" a Margarida Xirgu i la va acompanyar García Lorca,
com ho testifica la foto >

Homenatge
al Lyceum Club a Margarida Xirgu, al seu costat Federico García Lorca.
Foto "García Lorca
en Cataluña" Antonina Rodrigo
La
companyia de Margarida Xirgu debutà de nou el 22 de novembre, al Teatre
Principal Palace de Barcelona, enfront de l'estàtua de Frederic Soler,
Serafí Pitarra, el fundador del teatre català. L'obra representada
és "Bodas de sangre". José Caballero va ser l'autor dels
esbossos i els figurins, que van ser realitzats en els tallers Burmann. La música
d'escena la va triar Lorca i ell mateix les va acompanyar al piano juntament amb
els cors de José Jordá. L'èxit va ser inerrable. El dia abans
de "l'estrena" García Lorca va declarar: <<Se trata de
un verdadero estreno. Ahora se representará íntegra. Imaginaos que
ya han colocado en los carteles el nombre real con el que había bautizado
la obra: "Tragedia". Las compañías bautizan las obras
como dramas. No se atreven a poner "tragedias". Yo, afortunadamente,
he topado con una actriz inteligente como Margarita Xirgu, que bautiza las obras
con el nombre que deben bautizarse.

Telegrama de Margarida Xirgu i Federico García Lorca a José Caballero reclamant els decorats de "Bodas de sangre".
Foto Víctor Fernández
Amb
la mare de "Bodas de sangre" va incorporar la Xirgu al seu repertori
una de les seves grans heroïnes. L'actriu va donar al seu personatge aquest
aire hieràtic, amarg, carregat de reminiscències tràgiques
que conformen la pena immensa d'aquesta mare mortificada tan pobra, que no té
un fill, si més no, que poder-se dur als llavis.

Margarida
Xirgu al paper de Mare a "Bodas de sangre".


Representació
de "Bodas de sangre". A primer pla: Margarida Xirgu, Amelia de la Torre,
Isabel Pradas, Amalia Sánchez Ariño, Pedro López Lagar, Enrique
A. Diosdado i Alberto Contreras.
Foto fondo privat Antonina
Rodrigo


"Bodas de sangre"



Representació de "Bodas de sangre".
Col·lecció
Fundación Federico García Lorca
García
Lorca va assistir a la representació de "Yerma" a València,
on va escriure diversos dels sonets que van ser coneguts com "Sonetos del
amor oscuro", que tanquen la seva obra poètica. Són una sèrie
d'onze poemes escrits entre 1935 i 1936, però no acabats i inèdits
fins el 1984. El 10 de desembre es va traslladar a Madrid per a supervisar la
posada en escena de "El caballero de Olmedo" per "La Barraca".
Margarida Xirgu i Federico García Lorca van polaritzar a Barcelona una
nodrida tertúlia, que es reunia en el camerino de l'actriu. Entre els més
assidus contertulians es trobaven Grau Sala, Ignasi Agustí, Tomás
Garcés, Lluís Capdevila, Joan Alavedra, Joan Teixidor, Rafael de
León, Carles Sindreu, Maurici Torra-Balari, Josep María Prim, José
Miguel Serrano, Pere Pruna, Carlos Sentís,... El pintor Grau Sala va dir
referent a això: <<Cada noche estábamos allí como clavos.
En aquella tertulia fue donde nació la idea de que yo hiciera el cartel
de Doña Rosita. Me fui a casa de Ana María y Gustavo Gili, entonces
recién casados, me senté ante una mesa y no salí de allí
hasta haber terminado el cartel... Federico, que algunas veces me acompañaba
a su casa, se extasiaba ante la belleza de Ana María y la colmaba de requiebros
andaluces, y ella, ruborizada, se reía>>. El record dels dies que
van precedir a l'estrena, van romandre vius a la memòria de la Xirgu: <<Tuve
la impresión de que Federico se incorporaba a mi vida. Era como si, desde
aquel día en que le conocí en el Ritz de Madrid, se hubiera ido
acercando a mí, en un camino que tuvo algún zigzagueo, pero que
se acabó por acortarse completamente. Ya no había camino entre él
y yo en el terreno del arte... Marchábamos juntos>>
Cartell d'Emili Grau Sala i autògraf de Margarida
Xirgu del programa de mà de "Doña Rosita la soltera".
Institut del Teatre de Barcelona
i Fondo Antonina Rodrigo
Cartell d'Emili Grau Sala
foto
Balclis

Poema de Federico García Lorca dedicat a Margarida Xirgu.
Foto
fondo Antonina Rodrigo

Federico, Margarida vestida de Doña Rosita i Cipriano.
Col·lecció Fundación Federico García
Lorca


Representació de Doña Rosita, la soltera, de Lorca

Federico
García Lorca i Margarida Xirgu intèrpret de "Doña Rosita
la soltera".
Col·lecció
Fundación Federico García Lorca
El
12 de desembre Margarida Xirgu va estrenar, al Teatre Principal Palace de Barcelona,
"Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores". A les localitats
altes s'agitaven tots els "calés" del districte cinquè.
Els flamencs s'havien anat al teatre. El fervor amb que els espectadors van seguir
la representació es va rubricar amb frenètiques ovacions que van
obligar a García Lorca a sortir al prosceni una vegada i una altra. És
una magnífica peça en to menor de comèdia burgesa, sobre
l'amor frustrat. Federico va escriure que era el drama de <<la cursilería
i la mojigatería española, del ansia de gozar que las mujeres han
de reprimir por fuerza, en lo mas hondo de su entraña enfervercida>>.
La trama del poema dramàtic del nou-cents dividit en quatre jardins, amb
escenes de cant i ball és que doña Rosita, la núvia provinciana,
avança pas a pas pels anys sense petons, cap a l'edat patètica de
frustració de la solterona. Rosita veu consumir-se la seva vida per fidelitat
al seu cosí, que anuncia el matrimoni per poders des d'Amèrica,
però que enganya a Rosita. Aquesta assumeix amb dignitat el seu drama i
accepta sense amargor la seva situació. Tot va passant al seu voltant.
El seu oncle, un ànima de Déu, sempre a la cura de les roses del
seu hivernacle, mor i les seves benvolgudes plantes hauran de morir també
quan la casa, vinguda a menys, sigui abandonada per la Tia, Doña Rosita
i l'Ama.

Margarida
Xirgu protagonitzant "Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las
flores".
Foto cedida per Marçal
Font i Espí

Margarida Xirgu vestida de Doña Rosita i Federico
García Lorca.
Foto CIDDAE
Teatro Solís
El
13 de desembre de 1935 a l'endemà de l'estrena de "Doña Rosita
la soltera o el lenguaje de las flores" de Federico García Lorca al
Teatre Principal Palace de Barcelona, Margarida Xirgu va oferir un banquet als
crítics catalans i castellans al Restaurant Miramar a Montjuïc. L'actriu
i Rivas Cherif creien que la labor del crític era primordial per a la comunicació
amb el públic. Al costat de Margarida i Federico es van asseure: Alberto
Marín Alcalde de "Ahora", Prudenci Bertrana de "La Veu de
Catalunya", Cruz Salido de "Política", Lluís Capdevila
de "La Humanitat", Luis Góngora de "La Noche", Antonio
Espina de "El Sol", González Olmedilla de "El Heraldo de
Madrid", Antonio de Obregón de "El Diario de Madrid", Emilio
Tintorer de "Las Noticias", Avelino Artís -encara no era Sempronio-
de "Última Hora", Eduardo Haro de "La Libertad", Ignasi
Agustí de "L'Instant", Serra Crespo de "El Diluvio",
Sánchez Boxà de "El Día Gráfico", María
Luz Morales de "La Vanguardia", Carles Soldevila, Josep Maria de Sagarra,
les senyoretes García Lorca i Alemany, Jaume Pahissa, Rivas Cherif, Francisco
(Paco) García Lorca, Miguel Ortín, Isaac Pacheco, Rafael Moragas,
Josep Arnall, Joan Alavedra, Ernest Guasp, Planas Solsona, Federico Elizalde,
Luis Alemany,... Encara que el restaurant estava molt destemperat -no va faltar
qui va menjar amb l'abric posat-, l'ambient era de fervent cordialitat, i a les
postres va haver torneig oratori per part de Pahissa, Sagarra, Olmedilla, Espina
i Rivas Cherif, qui van elogiar la labor i l'art de l'actriu i el teatre de García
Lorca. Va haver un record solidari per als presos de la Generalitat empresonats
en el penal del Puerto de Santa Maria. Rivas Cherif va manifestar també
que tant Margarida Xirgu com l'empresa, tenien el ferm propòsit de portar
a terme una campanya sostinguda de teatre català. L'actriu li havia demanat
a Sagarra que li escrivís una obra i el dramaturg li va prometre públicament:
<<Paraula que l'escriuré>>. El 19 de desembre de 1935 García
Lorca va donar una conferència musical al auditori del Casal del Metge,
a la Via Laietana de Barcelona. La conferència va ser titulada pel seu
autor "Como canta una ciudad (Granada) de noviembre a noviembre" i per
a acabar la conferència-concert Lorca va oferir la primícia dels
poemes "Casidas" i "Gacelas", de la seva obra inèdita
"Divan del Tamarit". A l'acabar l'acte, García Lorca i un grup
d'amics van anar al camerino de Margarida Xirgu al Principal Palace. L'actriu
sentia no haver pogut assistir al recital i Federico li va dir: <No te apures,
Margarita. En terminar tú la función de esta noche, palabra que
yo te recito íntegra la conferencia que acabo de dar, y contigo invito
a toda la compañía, así como a cuantos quieran volverme a
oír>>. Entre els que assistien a aquest diàleg estava Xavier
Regàs. El seu pare era el propietari del Restaurant de l'Estació
de França, on havia una gran sala graciosament dividida per vidrieres de
colors de relleu, pintades pels millors artistes catalans del moment -Calsina,
Humbert, Togores, Mompou, Serrano,...- i uns paravents decorats per Grau Sala,
que també havia fet la portada del programa de mà de "Doña
Rosita la soltera". Xavier Regàs va oferir a Federico aquella espaiosa
sala, on havia un piano perquè repetís la seva conferència-musical.
Al caient de la mitjanit acudeixen a la cita, les manoles, les solterones, les
ayoles, i altres hosts histriòniques. Al grup inicial s'havien sumat amics,
coneguts i admiradors, una mica més de mig centenar de persones entre les
quals es trobaven: Juan Teixidor, Carles Sindreu, Ignasi Agustí, Joan Alavedra,
Grau Sala, Mario Verdaguer, Rafael Moragas, Josep Maria de Sagarra, Alexandre
Vilalta, Joaquím Ventallò, Luis Góngora, Carles Soldevila,
Carlos Mir Amorós, Joan Puig i Ferrater, Jaume Pahissa, Just Cabot, José
María Prim, Luis Elías, Mauricio Torras-Balari, Màrius Gifreda,
Joan Tomàs, Duran i Reynals, Tomás Garcés, José María
Planas, Joaquín Montaner,... Els Regàs van oferir un ressopó
als assistents. Després de l'àgape que va discórrer en una
atmosfera jovial, Federico, al piano va transportar a l'improvisat auditori a
aquella ensomniada Granada de la seva retinguda infantesa, que li va donar la
seva llum i que li va obrir la vena del seu secret líric. Després
va ser el gran pianista barceloní Alexandre Vilalta el que es va asseure
al piano i va interpretar a Albéniz i a Falla. L'alegria es va fer sonora
quan Josep Maria de Sagarra va començar a desgranar les seves poesies jocoses,
en les quals traçava enginyoses imatges que a Federico li feien esclatar
aquell riure seu tan recordat pels seus amics. I en aquell caldejat ambient, el
poeta català va decidir donar a conèixer la "Balada de Fra
Rupert". Acompanyat de Rivas Cherif va anar a la seva casa de la Bonanova,
per agafar l'original. En la sala del restaurant de l'estació, uns paravents
xinesos posaven una nota alegre i íntima. Darrere d'un d'ells es va ocultar
la Xirgu per donar-li to a la cèlebre balada anticlerical. Després
de la fugaç lectura, Margarida es va pujar a una cadira a manera de púlpit,
i la va declamar amb un vigor i tal trèmol que semblava estar recitant
"Medea". Quan va acabar de recitar, Federico va agafar a l'actriu en
braços i li va dir: <<¡Qué grande eres, Margarita!.
Con una actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá
nunca>>. Finalment García Lorca, Sagarra i Rivas Cherif van improvisar
paròdies de discursos d'Eduardo Marquina que van fer tronxar-se de riure
als assistents a l'acte, que es van acomiadar a l'alba.

Banquet
ofert per Margarida Xirgu als crítics en el restaurant Miramar. Federico
està amb la seva germana Isabel.
Foto
Fundación Federico García Lorca.

Margarita
Xirgu a "Doña Rosita la soltera"
Des
de el estrena de "Doña Rosita la soltera" de García Lorca,
el 12 de desembre de 1935 al Teatre Principal Palace de Barcelona, Margarida Xirgu
rebia diàriament un ram de flors sense targeta ni remitent. Es tractava
d'un obsequi de les floristes de les Rambles. La Xirgu i Lorca a davant d'aquell
gest tan exquisit, volgueren dedicar una funció extraordinària a
aquelles dones de "risa franca y manos mojadas donde tiembla de cuando en
cuando el diminuto rubí causado por la espina". El dia 22 de desembre
es va fer l'homenatge, Lorca dedicaria l'acte i desprès de la representació
la Xirgu recitaria el "Canto a las Ramblas de las Flores" de Josep Maria
de Sagarra.

García
Lorca, Margarida Xirgu i Josep Mª. de Sagarra a la presentació de
"Doña Rosita la Soltera" de Lorca al Teatre Principal Palace
de Barcelona, el 12 desembre 1935.
Foto Huerta
de San Vicente. Casa Museo Federico García Lorca

Margarida
Xirgu a " Doña Rosita la Soltera" 1935
Pocs
dies abans, el 18 de desembre, s'anunciava el banquet-homenatge a García
Lorca al Majestic Hotel Inglaterra, pel èxit de "Yerma", "Bodas
de Sangre" i "Doña Rosita la soltera". Firmaven la convocatòria
Carles Soldevila, Josep Maria de Sagarra, Joan Puig i Ferrater i María
Luz Morales.

Temporada
1935-1936 de la Companyia Margarida Xirgu al Teatre Principal Palace de Barcelona
Arxiu
Antonio i Ramon Clapés

L'encant de García Lorca tenia el do de dissipar prejudicis i inquietuds
amb una gota de gràcia i enginy. Una nit, Margarida anava a entrar a escena.
El generós escot que lluïa l'obligava a desprendre's de les seves
medalles, que va deixar damunt del tocador. Lorca, que estava al costat d'ella,
va observar el gest de l'actriu i besant les medalles, una després d'una
altra, li va dir: <<Bien, ya puedes entrar en escena sin miedo alguno. Tus
virgencitas no son tan rigurosas como la Macarena en persona, descuida>>
I de sobte, acordant-se que Margarida era catalana, es va apressar a rectificar:
<<Bueno, he querido decir la Moreneta>>. Margarida havia entrat per
la porta gran a la intimitat de Federico. La seva amistat va adquirir perfils
entranyables. L'admiració era recíproca i no només l'artística,
sinó també l'humana. La generositat i la dignitat de l'actriu meravellaven
al poeta. Els últims dies de desembre de 1935 i primers de l'any 1936,
Federico es va allotjar a la casa de Badalona de Margarida. La meva mare Roser
Xirgu Rico m'explicava que la nostra tia li feia màscarilles facials al
bany a Federico. El tractava millor que a un fill.

Federico
García Lorca, Margarida Xirgu i Cipriano Rivas Cherif en els micròfons
de Radio Barcelona, el 1935.
Foto Josep Brangulí, Arxiu Nacional de Catalunya

Emissions de Radio Associació de Catalunya, 11 de setembre de 1935
Lorca coneix a un maco estudiant d'Enginyeria de Mines i Dret, Rafael Rodríguez Rapún, “el tres erres” com li deien, durant una funció especial de'“El amor brujo” a la Residencia de Estudiantes allà pel 1933. Nascut a Madrid el 1912, Rodríguez Rapún era de constitució atlètica, bon futbolista ja destacava entre els juvenils de l'Atlètico de Madrid i socialista apassionat. Feia uns mesos que s'havia incorporat a la Barraca. No era homosexual però va acabar sucumbint als encants lorquians.
Només s'ha trobat una carta creuada entre Lorca i Rapún, l'escrita des de l'enyorança del poeta, en aquells dies a l'Argentina: «Me acuerdo muchísimo de ti. Dejar de ver a una persona con la que ha estado uno pasando, durante meses, todas las horas del día es muy fuerte para olvidarlo. Máxime si hacia esa persona se siente uno atraído tan poderosamente como yo hacia ti». Lorca va tornar de l'Argentina i es va reprendre la relació. Quan el poeta és convidat a Itàlia a un congrés teatral, l'esposa de Ezio Levi, qui li va cursar la invitació, li va transmetre que podia «acudir amb la seva esposa», al que Lorca li va respondre que era solter, però que assistiria amb el seu secretari personal, Rafael Rodríguez Rapún.
A Federico li agradaven nois bisexuals-masclistes que accedien al llit (ocasionalment, a vegades) però no anaven més lluny. Ajudat per Blanco-Amor va escriure per a ell els curiosos “Seis poemas galegos” i també per a ell va començar a escriure una obra sense acabar els “Sonetos del amor oscuro”.

Rafael Rodríguez Rapún, el tres r
Durant
les representacions de "Doña Rosita la soltera", García
Lorca es va allotjar a l'Hotel Majestic de Barcelona i se'l veia molt amb amb
el secretari de "La "Barraca" l'estudiant d'enginyeria Rafael Rodríguez
Rapún, que havia ingressat en aquesta companyia per recomanació
de Lorca, que li mostrava gran afecte. En una de les gresques nocturnes, Federico
es va ofendre perquè el seu amic se'n havia anat amb una gitana, sense
acomiadar-se. A l'endemà es va alarmar Margarida Xirgu perquè García
Lorca no va aparèixer en el Principal Palace per assistir, com de costum,
als assaigs i afegir algun que altre toc a la representació. El director
Cipriano Rivas Cherif es va posar a buscar-lo, més, pel que semblava, se
l'havia empassat la terra i només al cap de diverses hores d'inquietud
va poder donar amb ell a un cafè perdut, on, amb el cap entre les mans,
rumiava una de les seves estranyes penes. Rivas Cherif, va recordar la conversa
íntima que ambdós van mantenir, arran del desencontre amb l'home
que Federico estimava, García Lorca es va esplaiar en una confessió.
Estava deprimit i era la primera vegada que parlava tan obertament de la seva
sexualitat. Allí el poeta li va confessar al seu amic que mai havia conegut
dona, despatxant-se contra el fals concepte de normalitat. Va defensar així
l'amor pel mateix sexe, com emblema d'una "nova moral, la moral de la total
llibertat", transcendint dogmes tals com la necessitat de tenir fills o les
jerarquies familiars. Federico no va tenir sort amb els seus grans amors, ni amb
Salvador Dalí, ni amb Emilio Aladrén, ni tampoc amb Rafael Rodríguez
Rapún. Tots el van deixar per una dona, Gala, Eleonor Dove i una gitana
respectivament.

Federico García Lorca i Rafael Rodríguez
Rapún, el 1935. Foto Huerta de San Vicente.
Casa
Museo Federico García Lorca
Rapún va marxar de vacances a Donosti després dels exàmens, on li va enxampar l'arrencada de la guerra. Després de l'assassinat de García Lorca va marxar de Madrid a la fi de 1936, va rebre formació militar paradoxalment a la localitat de Lorca, a l'Escola Popular de Guerra, i va adquirir el grau de tinent d'artilleria. Va tornar a Madrid, després va anar a València i després a Oviedo. Va morir dessagnat a l'Hospital Militar de Santander, ferit tres dies abans en el front de Bárcena de Pie de Concha (Cantàbria). Tenia 25 anys. Era el 18 d'agost de 1937, just un any després de l'assassinat de Lorca.
García
Lorca en aquelles dates va realitzar una lectura pública de poemes del
"Divan del Tamarit" i va participar en un homenatge fúnebre a
Isaac Albéniz. Mancat de temps, va abandonar la direcció de "La
Barraca". Van aparèixer a Santiago de Compostel·la, a la cura
d'Eduardo Blanco-Amor, els "Seis poemes galegos", a l'editorial Nos.
Els composen: "Madrigal a cibdá de Santiago", "Romaxe de
Nosa Señora da Barca", "Cantiga do neno da tenda", "Noiturnio
do adoescente morto", "Canzon de cuna pra Rosalía Castro, morta"
i "Danza da lúa en Santiago".

Poema en gallec de Federico García Lorca
Portico
poetico dos seis poemas galegos Luis Perez Rodriguez
El
6 de gener de 1936 Margarida Xirgu es va acomiadar del públic barceloní. A més de "Doña Rosita la soltera" en les funcions del dissabte nit, diumenge i dilluns tarda i nit, es van representar el quadre de les bugaderes de "Yerma i el de les noces de "Bodas de sangre" El 12 va actuar a Logroño i el 17 va aparèixer al Teatro Arriaga
de Bilbao, amb "La dama boba". A la societat "El Sitio" l'actriu
i el poeta van donar un recital poètic. Federico va recitar quatre composicions
del seu "Romancero gitano" i Margarida el romanç "Las tres
manolas" de Doña Rosita.
Margarita planejava la quarta gira per
Sudamèrica per a primers de febrer. Començava a L'Havana i després
Mèxic, Colòmbia, Perú,... La Xirgu li va dir a Federico:
-¿De
veras, no vendrás con nosotros, Federico?
-Iré, sí, iré...,
pero no ahora..., en abril...
-Sin embargo, es ahora cuando deberías
venir...
El rostre del poeta es va aombrar amb aquella fosca tristesa que de
vegades vetllava la llum dels seus ulls. Margarida no es resignava a partir sense
Federico. L'actriu va pensar en la possibilitat de contractar per a la seva companyia
a Rafael Rodríguez Rapún, sense el qual el poeta no es decidia a
abandonar Espanya. Margarida li va proposar a Rivas Cherif la gestió, a
esquenes de Federico, però l'intent va quedar truncat, perquè Rodríguez
Rapún estava en vigília d'examens i no podia acompanyar-los.

Darrera fotografia que els hi van fer junts a Margarida i Federico, a Bilbao,
el 30 de gener de 1936.

Es
va publicar "Bodas de sangre", i " Primeras Canciones" a les
edicions de la revista "Héroe" de Concha Méndez i Manuel
Altolaguirre, les havia escrit el 1922 i contenen 16 composicions. Margarida i
Federico es van acomiadar a Bilbao el 30 de gener de 1936. A Santander la Xirgu
va representar "La dama boba" i "Yerma" però Federico
ja no va assistir a aquelles representacions. El 31 de gener va salpar Margarita
Xirgu i la seva companyia des de Santander, rumb a Cuba, en el buc alemany "Orinoco"
i Federico va tornar a Madrid. A lo llarg dels 17 anys que va viure a Madrid,
va residir en sis carrers distints: amb la maleta al ombro, el 1919, va aterrar
a una pensió del carrer San Marcos, nombre 36, propietat d'un amic granadí.
Avui no queda ni rastre de l'edifici, situat al solar que ara ocupa el Ministeri
de Cultura. En tot cas, poc duraria en aquesta zona, ja que aquella primavera
canviaria aquesta residència per altre hostal al carrer del Espejo, prop
d'Opera, on va compartir pis amb un altre amic de la seva ciutat, el guitarrista
Ángel Barrios. Tampoc ja queda petjada d'aquella habitació senzilla
i vella, des de la qual va començar a conèixer la metròpoli.
A continuació va marxar a la Residencia de Estudiantes, del carrer de la
Pineda, niu de la intel·lectualitat de l'època. <<Madrid va
muy bien con mi carácter>>, va confessar en una carta a la seva família,
res més arribar. <<Esta barahúnta le da a uno fuerza y valentía>>,
assegurava més endavant. Molts anys més tard, al mes de febrer de
1931 va llogar un estudi al nombre 72 del carrer de Ayala, en el mateix edifici
que vivia Emilio Aladrén. Va ser la seva única casa privada i el
1933 es va traslladar a la llar dels seus pares instal·lant-se primer en
el carrer General Arrando, nombre 8 i després a Alcalá, nombre 102
(avui 96).

Federico
García Lorca al carrer Alcalá, el 17 de abril de 1936.
Foto
Huerta de San Vicente. Casa Museo Federico García Lorca
A
l'abril de 1936 es mostrava el poeta amatent a acompanyar a Margarida Xirgu en
el seu recorregut per Amèrica. Federico va projectar viatjar a Mèxic,
on Margarida acabava d'estrenar "Yerma". Volia tornar a Nova York, a
l'Argentina, a Cuba i després visitar Mèxic, on tenia un il·lustre
amic, Alfonso Reyes, a part de Gabriel García Maroto, de Luis Cardoza y
Aragón, de Salvador Novo i de molts altres. El Club Anfístora va
començar els assaigs de "Así que pasen cinco años",
que no arribarà a estrenar-se. El mes de maig es va adherir a l'homenatge
que el Front Popular va brindar als escriptors francesos André Malraux,
Jean Cassou i Henri Lenormand. El mes de juny va participar, juntament amb Alberti,
Cernuda, Altolaguirre, Aleixandre, Neruda i Serrano Plaja, en el recital poètic
a l'aire lliure que va tenir lloc al Paseo de Recoletos de Madrid. El 10 de juny
de 1936 Federico havia manifestat el seu imminent viatge a Mèxic i no se
sap quin va ser el mòbil que va fer canviar els seus plans.

Menjar
en honor dels periodistes argentins. D'esquerra a dreta: María Teresa León,
Federico García Lorca i Vicente Aleixandre.
Foto
Patronato Municipal Huerta de San Vicente
Va
concloure la redacció de "La casa de Bernarda Alba" el 19 de
juny, que no es va estrenar fins el 1945 a Buenos Aires i va escriure el primer
acte de "Los sueños de mi prima Aurelia" elegia de la seva infantesa
a la Vega de Granada i on la literatura se superposa a la realitat a través
de les lectures d'un grup de noies. El 12 de juliol va haver una reunió
al domicili del doctor Eusebio Oliver, a Madrid, perquè Federico llegís
la seva tragèdia "La Casa de Bernarda Alba". Allí estaven,
entre altres amics, Dámaso Alonso, Jorge Guillén, Pedro Salinas
i Guillermo de Torre. Adolfo Salazar, a qui també li havia llegit Lorca
aquesta obra, va contar que Federico cada vegada que acabava una escena exclamava
amb entusiasme: <<¡Ni una gota de poesía! ¡Realidad!
¡Realismo!>>, com si la seva meta de llavors fos un teatre dur, escarit,
clàssic, sense l'ornat líric que solia afegir habitualment a les
seves peces. La protagonista vivia amb les seves filles a Valderrubio on el pare
de Federico va heretar una finca confrontant amb la casa de Bernarda, la vídua
tirànica i vigilant. Pepe el romano, personatge invisible a l'obra, amant
d'una de les noies i promès d'una altra, s'anomenava en realitat Pepe de
la romilla. L'obra comença amb l'enterrament del espòs de Bernarda.
Son ja sis dones, la mare i cinc filles, sense home. Les filles verges que cremen
per dins com la terra solar que les envolta; la mare rígida, sarmentosa,
cuidant de l'honra de les solteres, lo més car i difícil de guardar
de l'herència paterna. La ombra de Pepe el romano, el promès que
no apareix en escena, abrasa el sexe de les germanes. Està compromès
amb la més gran, però, burlant els cent ulls de la mare, aconsegueix
fer seva a la més petita, la més tendre. Els cels, el desig, l'angoixa,
el odi contingut, la resignació i la vergonya composen l'atmosfera dels
tres actes, lacònics i secs tant amb l'acció com en el diàleg.
La filla deshonrada es descoberta. La mare agafa l'escopeta i surt a disparar
contra el lladre de la virtut de la seva casa, falla el tiro i Pepe el romano
fuig amb la seva jaca. El final de l'obra es tremend: la filla deshonrada es penja
en el graner. << ¡Todas las bocas selladas! ¡Silencio! ¡Que
nadie sepa nada en el pueblo! ¡Descolgadla! ¡Mi hija ha muerto virgen!
¡Llevadla a su cuarto y vestidla como una doncella!...Yo no quiero llantos
¡A callar he dicho!... La hija de Bernarda Alba ha muerto virgen. ¿Me
habéis oido? ¡Silencio! ¡Silencio!>>

Margarida
Xirgu en el camerino del teatro Cervantes desprès d'nterpretar la Casa
de Bernarda Alba en la seva darrera actuació
arxiu
familiar Marta Prat Xirgu
Al gener de 1945 va arribar a
les mans de Margarida Xirgu l'original de "La casa de Bernarda Alba".
Nou anys després de ser escrit especialment per a ella, "la Bernarda",
com l'anomenava Margarida va ser estrenada a Buenos Aires. És l'obra pòstuma,
és el culmen del teatre lorquià. Tots els elements lírics,
folklòrics,... dels títols anteriors es depuren i apaguen per a
aconseguir la sobrietat i senzillesa d'una obra clàssica. Sobre el personatge
va dir l'actriu: <<La Bernarda simboliza la opresión. Y como todas
las opresiones termina en el fracaso de quienes las imponen. Las mujeres escapan,
como a veces, escapan los pueblos>>. El públic va aplaudir vigorosament
a l'estrena i al final la Xirgu els va dir: <<El quería que esta
obra se estrenará aquí y se ha estrenado, pero él quería
estar presente y la fatalidad lo ha impedido. Fatalidad que hace llorar a muchos
seres. ¡Maldita sea la guerra!>>
El 13 de juliol Federico va visitar
les oficines de "Cruz y Raya", on, al no trobar a José Bergamín,
li va deixar una nota i el manuscrit de "Poeta en Nueva York". Aquest
manuscrit serà l'utilitzat per a les primeres edicions pòstumes
del llibre. Va passar el dia amb Rafael Martínez Nadal, qui el va acompanyar
a l'estació d'Atocha, on va prendre el tren cap a Granada, on estava en
premsa per la Universitat, un nou llibre de poesies: "Divan del Tamarit"
i que no sortiria d'impremta en vida del poeta. És un llibre de poemes
d'atmosfera o sabor oriental, inspirat en les col·leccions de l'antiga
poesia aràbic-andalusa. El tema central és l'amor subjecte a experiències
frustrants i amargues; el seu llenguatge està molt pròxim al de
"Poeta en Nueva York". Fa escenari dels seus pressentiments i enyorances
l'Huerta de San Vicente del Tamarit, frondosa almunia familiar situada a la Vega,
no lluny de Granada. Les composicions són 12 gacelas i 9 casidas, en les
quals no cal buscar, perquè així les nomena el poeta, un orientalisme
temàtic definit. Les composen: "Gacela del amor imprevisto",
"Gacela de la terrible presencia", "Gacela del amor desesperado",
"Gacela del amor que no se deja ver", "Gacela del niño muerto",
"Gacela de la raíz amarga", "Gacela del recuerdo del amor",
"Gacela de la muerte oscura" i altres 4 gacelas més, "Casida
del herido por el agua", "Casida del llanto", "Casida de los
ramos", "Casida de la mujer tendida", "Casida del sueño
al aire libre", "Casida de la mano imposible", "Casida de
la rosa", "Casida de la muchacha dorada" i "Casida de las
palomas oscuras".

Federico
amb Manuela Arniches a una terrassa del paseo de Recoletos a Madrid, el juliol
de 1936. Foto Huerta de San Vicente.
Casa
Museo Federico García Lorca
Els
ambaixadors de Colòmbia i Mèxic van preveure que el poeta pogués
ser víctima d'un atemptat, a causa del seu lloc de funcionari de la República,
li van oferir l'exili, però Federico va rebutjar les ofertes i es va dirigir
a la seva casa de Granada per a passar l'estiu. En aquests moments polítics,
algú li va preguntar sobre la seva preferència política i
ell va manifestar que se sentia al mateix torn catòlic, comunista, anarquista,
llibertari, tradicionalista i monàrquic. De fet mai es va afiliar a cap
de les faccions polítiques i mai va discriminar o es va distanciar de cap
dels seus amics, per cap qüestió política. Va tenir una gran
amistat amb el líder i fundador de la Falange Española, Jose Antonio
Primo de Rivera, molt aficionat a la poesia. El propi Federico deia d'ell: <...José
Antonio. Otro buen chico. ¿Sabes que todos los viernes ceno con él?
Solemos salir juntos en un taxi con las cortinillas bajadas, porque ni a él
le conviene que le vean conmigo ni a mí me conviene que me vean con él>>.
Se sentia, com ell va dir en una entrevista al "Sol" de Madrid poc abans
del seu assassinat, íntegrament espanyol: <<Yo soy español
integral y me sería imposible vivir fuera de mis límites geográficos;
pero odio al que es español por ser español nada más, yo
soy hermano de todos y execro al hombre que se sacrifica por una idea nacionalista,
abstracta, por el sólo hecho de que ama a su patria con una venda en los
ojos. El chino bueno está más cerca de mí que el español
malo. Canto a España y la siento hasta la médula, pero antes que
esto soy hombre del mundo y hermano de todos. Desde luego no creo en la frontera
política>>. Encara que Federico detestava la política partidària
i va resistir la pressió dels seus amics perquè es fes membre del
Partit Comunista, era conegut com liberal i va sofrir amb freqüència
les arremeses dels conservadors per la seva amistat amb Margarida Xirgu o amb
el Ministre socialista Fernando de los Ríos. La popularitat de Federico
i les seves nombroses declaracions a la premsa sobre la injustícia social,
el van convertir en un personatge antipàtic i incòmode per a la
dreta. En una entrevista el 7 d'abril a "La Voz" va dir: <<El
mundo está detenido ante el hambre que asola a los pueblos. Mientras haya
desequilibrio económico, el mundo no piensa. Yo lo tengo visto. Van dos
hombres por la orilla de un río. Uno es rico, otro es pobre. Uno lleva
la barriga llena, y el otro pone sucio el aire con sus bostezos. Y el rico dice:
"¡Oh, qué barca más linda se ve por el agua! Mire, mire
usted el lirio que florece en la orilla". Y el pobre reza: "Tengo hambre,
no veo nada. Tengo hambre, mucha hambre". Natural. El día que el hambre
desaparezca, va a producirse en el mundo la explosión espiritual más
grande que jamás conoció la humanidad. Nunca jamás se podrán
figurar los hombres la alegría que estallará el día de la
gran revolución. ¿Verdad que te estoy hablando en socialista puro?>>
El
14 de juliol Federico es va instal·lar a l'Huerta de San Vicente, on va
rebre la visita d'Eduardo Rodríguez Valdivieso i quatre dies més
tard va celebrar amb la seva família la festivitat de San Federico.

Federico
García Lorca i la seva mare a la Huerta de San Vicente.
Foto
FGL.net
Eduardo Rodríguez Valdivieso, catorze anys més jove que Lorca, era alt i maco, amb ulls foscos i una sensibilitat a flor de pell. Treballava a contracor en un banc granadí, estimava la literatura i era pobra i infeliç. Es van conèixer al febrer de 1932, en un ball de disfresses, a l'Hotel Alhambra Palace. Valdivieso, de 17 anys, anava disfressat de Pierrot i Lorca, de 31, de dominó. No obstant això, al maig de 1933, després de la breu trobada de Granada, es van tornar a reunir a Madrid i va néixer entre ells alguna cosa més que una forta amistat.

Federico i el jove Rodríguez Valdivieso
Valdivieso, casat amb Montserrat Gabriel, va guardar en secret les sis cartes que li va enviar Lorca per por de les mal interpretacions que poguessin suscitar el seu to íntim i amorós, i les recomanacions del mateix Lorca perquè no revelés el seu contingut. L'última carta està datada a l'abril de 1933, uns mesos abans que Lorca viatgés a l'Argentina i Montevideo per a l'estrena americana de 'Bodas de sangre'. Les sis missives i un dibuix van ser donats abans de la seva mort al Centro de Estudios Lorquianos de Fuente Vaqueros.
Valdivieso va visitar al poeta diverses vegades a l'estiu de 1936 mentre estava reclòs a l'Huerta de San Vicente i era intimidat per grups de falangistes armats. Rodríguez Valdivieso va morir a Granada el 20 d'abril de 1997, dies després d'una última trobada amb Rafael Martínez Nadal patrocinada pel llavors director de la Casa Museo de Fuente Vaqueros, Juan de Loxa.
Un altre gran amor de Federico va ser Juan Ramírez de Lucas, nascut a Albacete el 1917. Va ser Pura Ucelay, fundadora del club teatral Anfistora, qui presentés a tots dos durant el muntatge de 'Peribáñez y el Comendador d'Ocaña', de Lope de Vega, en algun moment de 1934. Federico tenia 36 anys i Juan, 17. Van emprendre una relació que només van conèixer les seus més íntims, i el temps demostraria que tenien bones raons per a la discreció, van mantenir el seu idil·li d'esquena a les seves famílies, una d'idees molt conservadores i una altra socialista però amb sentiments pròxims en quant a l'homosexualitat. Culte i molt atractiu, Ramírez de Lucas aspirava a poeta, somiava amb ser actor i Lorca va prometre portar-lo pels teatres del món. Bojament enamorats van decidir escapar junts a Mèxic. La situació de Lorca a Madrid, convertit ja en un autor d'èxit en mig món i una de les figures més odiades pels grups violents de dretes, es feia més perillosa per moments. Els seus amics li van advertir del perill que corria, però el poeta no volia viatjar sol. La parella es va acomiadar, el mes de juliol de 1936, a l'estació d'Atocha. Ramírez de Lucas, que a penes comptava 19 anys, anava camí d'Albacete, buscant el permís familiar (la majoria d'edat era als 21) per a poder anar-se a Amèrica amb el poeta. Lorca va pujar al tren rumb a Granada per a acomiadar-se dels seus pares abans de partir cap a Mèxic. Com sospitava Ramírez de Lucas el seu pare va posar el crit al cel i el va amenaçar amb posar l'assumpte en mans de la Guàrdia Civil si intentava sortir d'Albacete sense la seva autorització. L'havia enviat a Madrid per a estudiar administració pública i, malgrat els bons resultats escolars, havia defraudat la seva confiança. La seva vida paral·lela com a actor en el Club Teatral Anfistora, creat per Pura Ucelay per a estrenar, entre altres, les obres de Lorca, no encaixava per res en els seus plans, i menys encara la seva relació sentimental amb un poeta homosexual. Va tractar de mitjançar al seu favor Otoniel, el major dels seus 10 germans, membre de les Joventuts Socialistes i l'únic que coneixia la seva doble vida, però va ser en va. Simultàniament, des de l'Huerta de San Vicente a Granada, Lorca telefonava animant-lo al fet que fos pacient i comprengués a la seva família. Pensava que s'imposaria la raó i acabarien entenent-ho. Va arribar una carta, datada a Granada el 18 de juliol, però aquí va perdre el seu rastre. Lorca li professava cert paternalisme al seu "ros d'Albacete", com el va anomenar en l'inèdit poema Romance que li va escriure en el revers d'una factura i no va voler anar a l'exili fins que ell pogués acompanyar-lo.
Juan Ramírez de Lucas el 1947, a l'edat de 30 anys, es va titular en periodisme i va començar una prolífica carrera com a crític cultural i d'arquitectura en el periòdic ABC. Després del seu pas per la División Azul per a netejar el seu passat, va tornar a Madrid i va refer la seva vida. Ramírez de Lucas també va publicar divulgació i poesia i va mantenir contactes amb alguns dels artistes més significatius del segle, com Picasso, Miró, Dalí, Antonio López o César Manrique. Va tenir un segon company, amb qui va compartir la seva vida durant més de trenta anys, i és probable que ni tan sols a ell li revelés la seva relació amb el geni de Granada.

Juan Ramírez de Lucas
No va voler portar-se a la tomba el seu secret. Va guardar silenci durant més de 70 anys, amb tots els records (dibuixos, cartes, un poema, el seu diari…) de la seva tragèdia sentimental ocults en una caixa de fusta. Només a l'hora de la seva mort, el 2010 als 93 anys, Juan va llegar a la seva germana la capseta de fusta perquè el seu contingut es fes públic.
Es diu que Lorca va sofrir dos tirotejos abans de 1936 per la seva homosexualitat; un a la Taberna de los Gabrieles, l'altre a casa seva al carrer d'Alcalá. Els estripats sonets (“si soy el perro de tu señorío”) es referien a la tempestuosa relació amb Rodríguez Rapún. Malgrat aquest dur final, tots continuaven veient en Aladrén, al gran amor perdut, a qui va dedicar un poema en el “Romancero gitano” que es titula "El emplazado”
En aquestes dates Federico
treballava ja en "La destrucción de Sodoma" que hauria de tancar
la seva trilogia tràgica. És una obra de la qual es desconeix tot.
També duia "molt avançada" una comèdia sobre temes
polítics -la nomenava "Comedia sin título" o "El
sueño de la vida"- altre dels experiments incomplets de Federico.
Un autor pretén representar la veritat en el teatre. Una revolució
obliga als personatges a defensar-se i atacar, matant obrers, si cal, per a trobar
la veritat. La petjada superrealista és òbvia i recorda al teatre
impossible d'altres temps. S'havia proposat que aquesta obra fos una part de "El
Público".
El 18 de juliol de 1936
es va produir l'alçament militar contra el Govern de la República,
iniciant-se la Guerra Civil espanyola. El dia 20, el centre de Granada estava
en mans de les forces falangistes. Durant la revolta, el cunyat de Federico, Manuel
Fernández-Montesinos, marit de la seva germana Concha i alcalde de la ciutat,
va ser arrestat en el seu despatx de l'Ajuntament. Va arribar agost sense que
s'atenués el rigor de les persecucions. El 6 d'agost es van presentar,
a l'Huerta de San Vicente del Tamarit, uns individus armats. Van preguntar per
Federico, i quan aquest es va presentar, el van maltractar de paraula i li van
ordenar que no es mogués d'allí, ni menys de Granada, sota pena
de passar-ho malament. Espantada la família, no se li va ocórrer
altra cosa que cridar a Luis Rosales, un poeta amic íntim de Federico,
que tenia influents germans falangistes. Luis va acudir de seguida i va trobar
a Federico ple de sotsobre -no era per menys- en companyia dels seus pares i de
la seva germana. El 11 d'agost van tornar a l'horta els mateixos subjectes que
havien amenaçat a Federico i per a calmar-los la germana del poeta els
va dir: <<No, no se ha marchado. Ha salido. Fue a casa de los Rosales para
leerles unos versos>>.
A les 13:30h del 16 d'agost, l'exdiputat dretà Ramón Ruiz Alonso, el falangista Federico Martín Lagos i l'advocat Juan Luis Trescastro (rival polític, anys enrere, del pare del poeta) es van presentar en el número 1 del carrer Angulo de Granada, el domicili familiar dels Rosers, per portar detingut a Lorca (qui havia buscat refugi en els seus amics, després de ser copejat una setmana abans per un piquet d'exaltats) al Govern Civil.
I de la casa dels Rosales se'l van dur detingut per
una denúncia anònima, el 16 d'agost!!!. El mateix dia, el seu cunyat
Manuel Fernández- Montesinos va ser assassinat. Va ser una operació
d'envergadura. Es va envoltar de guàrdies i policies l'illa on estava situada
la casa dels Rosales, i fins i tot van apostar homes armats en les teulades confrontants,
per a impedir que per aquella via tan inversemblant pogués escapar-se la
víctima. Luis Rosales va esmentar que en el Govern Civil, al preguntar
"¿Quién ha allanado mi domicilio para llevarse a Federico?
Va haver una persona que va dir "Jo". Era Ramón Ruiz Alonso,
antic linotipista de "El Ideal" de Granada i diputat de la Confederación
Española de Derechas Autónomas (CEDA). Les seves filles Emma Penella
i les seves germanes, van canviar de cognom; el seu pare era Ruiz Alonso, el relacionat
amb la detenció i assassinat de Federico García Lorca. Ramón
Ruiz Alonso anava dient de Federico: <<... ha hecho más daño
con la pluma que otros con la pistola>>. Luis Rosales continuà: <<Me
han informado de que hay contra él una denuncia escrita muy grave, donde
se afirma que es un enlace con Rusia, en contacto con los soviéticos a
través de una radio clandestina oculta, nada menos que en su piano de cola;
que es íntimo del socialista Fernando de los Ríos; que es un rojo
peligroso, un escritor subersivo y por más señas maricón>>.
La matinada del 18 d'agost el van treure del Govern Civil emmanillat, amb el mestre
coix i republicà del poble de Pulianas Dióscoro Galindo González,
que havia defensat el Front Popular a les taules electorals per a preservar les
eleccions de cacicades. A la porta els esperava un cotxe de 7 places de la infame
Escuadra Negra, requisat al doctor Alejandro Otero i que portava pics i pales,
doncs a les víctimes els hi deien que anaven a treballar . En una escala
del camí de Víznar a Alfacar, se'ls van unir Francisco Galadí
Melgar i Joaquín Arcollas Cabezas dos banderillers anarquistes, que s'havien
oposat repetidament als feixistes. El militar que havia usurpat el lloc de Governador
Civil de Granada, el fill d'un general de la Guàrdia Civil, José
Valdés Guzmán va consultar al seu superior, a Sevilla, el General
Gonzalo Queipo de Llano i li va contestar: <<Que le den café, mucho
café>>. El cotxe de l'Escuadra Negra els va dur prop de la Fuente
Grande, en el confrontant municipi d'Alfacar. Allí en un camp d'oliveres
a la vora del camí, enllumenats pels fars del cotxe els van disparar, després
d'insults i maltractaments.
S'han identificat per fi els qui van prémer el gallet. L'escamot que va afusellar al poeta a Granada, estava format per: Mariano, Benavides, Salvaorillo, Fernando, Antonio i Cascales. Fill de jornalers era Mariano Ajenjo Moreno, cap del piquet i, amb 53 anys, el més veterà dels sis matarifes. I Antonio Benavides Benavides, nét de la germana de la primera dona del pare de Lorca, també tenia sang del camp, per més que durant 10 anys provés sort com a emigrant a Buenos Aires i, abans que, la seus 1,64 d'alçada li impedís seguir la carrera de les armes, en la que va destacar per la seva feresa i crueltat en la guerra del Marroc. Va acabar els seus dies en una vida depravada. Tot el seu, i el de Salvador Encallo Leyva, Salvaorillo, el fill orfe d'un sabater de Chiclana; i el dels campions de tir Juan Jiménez Cascales i Fernando Corretja Carrasco; a més de l'historial d'Antonio Hernández Martín, amb el qui es tanca l'escamot, està en els expedients militars, que van ser la pedra de toc amb la que Miguel Caballero va poder contrastar i tancar la seva investigació, després de tres anys i mig de labor detectivesca en els registres civils, cementiris i xerrades amb els més vells del lloc. El tinent coronel retirat de la Guàrdia Civil Nicolás Velasco (mà dreta del governador de Granada), va ser qui, en absència del funcionari, va ordenar la detenció i posterior trasllat de Lorca al barranc. Les acusacions, poc clares, es van relacionar amb la seva afinitat amb el Front Popular i la seva oberta homosexualitat. Potser el dramaturg va ser víctima d'un ajust de comptes entre famílies. el seu pare, Federico García Rodríguez, estava enfrontat a les famílies Roldán i Alba. Velasco era protector dels Roldán.
Va ser un afusellament sense lluna. La fossa va ser
oberta allí mateix pel jove Manuel Castilla dit Manolo el Comunista. Els
va enterrar a una fosa estreta, un damunt de l'altre. Entre els esbirros botxins
anava Juan Luis Trescastro Medina, acabalat terratinent de Santa Fe, coreligionari
de Ramón Ruiz Alonso i cèlebre a Granada pel seu masclisme. Aquell
matí es va alabar presuntuosament, en diferents cafès de la ciutat,
d'haver participat en l'assassinat i d'haver-li ficat al poeta "dos balas
en el culo por maricón". En documents oficials expedits a Granada
pot llegir-se que Federico García Lorca "va morir en el mes d'agost
de 1936 a conseqüència de ferides produïdes per fet de guerra":
Registro Civil de Granada. Juzgado Municipal nº 1. En la ciudad de Granada
a las doce y media del veinte y uno de abril de mil novecientos cuarenta, ante
D. Enrique Jiménez-Herrera Béjar, Juez Municipal y D. Nicolás
Mª López Díaz de la Guardia, Secretario, se procede a inscribir
la defunción de D. Federico García Lorca, hijo legítimo de
D. Federico García Rodríguez y de Dª Vicenta Lorca Romero,
soltero, de 38 años de edad, natural de Fuente Vaqueros y vecino de esta
capital en callejones de Gracia, Huerta S. Vicente, el cual falleció en
el mes de agosto de 1936 a consecuencia de heridas producidas por hecho de guerra,
siendo encontrado su cadáver el día veinte del mismo mes en la carretera
de Viznar a Alfacar. Esta inscripción se practica en virtud del auto dictado
por el Sr. Juez de Instrucción de este Distrito en armonía con lo
dispuesto en el decreto de 8 de noviembre de 1936 y orden del 10 del mismo mes
y lo dictaminado por el Excmo. Sr. Fiscal de esta Audiencia; habiéndola
presenciado como testigos D. Miguel Jiménez Bocanegra y D. Juan de Dios
Moya Villanova, de esta vecindad. Leída este acta se estampó el
sello del Juzgado y la firmaron el Sr. Juez y los testigos.

Certificació
literal del Acta de Defunció de García Lorca.
Foto
"El País"
Una altra versió força creïble és que la família havia desenterrat del barranc de Viznar a Federico als pocs dies del seu afusellament i se l'havien emportat d'allí. De fet estranyament, els Lorca mai havien mostrat interès en col·laborar en la recerca del cadàver ni a participar en les excavacions dutes a terme.
Les restes del poeta podien estar a l'interior de la font que hi ha al parc Federico García Lorca de Alfacar. Durant les obres del parc, en 1986, es van trobar restes humanes, en concret quatre cranis (que podrien ser els de Lorca, Dióscoro Galindo, Francisco Galadí i Joaquín Arcollas) i el que quedava d'una crossa de fusta, que seria naturalment, la que usava el mestre d'escola Dióscoro Galindo. Perquè es volia inaugurar el parc a temps i es va optar per no donar publicitat a la troballa, i aquestes restes es van introduir en un sac d'abonament i es van enterrar dins del parc, concretament a l'interior de la font, deixant en aquesta una marca perquè el dia del demà fos fàcil la localització d'aquestes restes. José Antonio Rodríguez Sales, alcalde de la localitat de Jun i el guarda del parc, coneixen on està la marca. Luis Avial, un dels principals responsables de la localització de fosses de la Guerra Civil, amb el seu georradar va poder precisar que aquell sac es troba enterrat a uns 20cm de la superfície de ciment.
Després
de la seva mort es van publicar "Amor de Don Perlimplín con Belisa
en su jardín" i "Odas y Suites" escrites entre 1921 i 1923.
Margarida Xirgu va col·laborar amb Guillermo de Torre quan l'editorial
Losada va emprendre la tasca de reunir l'obra completa de Federico García
Lorca. La Xirgu va ajudar a localitzar les còpies dels manuscrits que conservaven
els intèrprets. Aquelles primeres obres completes van aparèixer
el 1939.
El 3 de maig de 1984 va ser autoritzada
mitjançant Ordre Ministerial la Fundación Federico García
Lorca, una institució privada sense ànim de lucre, sota l'empara
del Protectorado de Fundaciones del Ministerio de Cultura. Va ser creada per Isabel
García Lorca, germana del poeta i els seus sis nebots, que en el mateix
acte de constitució de la Fundació donaren tots els documents que
posseïen. La Fundació porta a terme les seves activitats a la Residencia
de Estudiantes de Madrid, on es troben tant les Oficines d'Administració,
com el Centre d'Estudis. La Fundación Federico García Lorca té
com fi fundacional promoure l'estudi i la difusió no solament de l'obra
del poeta de Granada, sinó també de totes aquelles manifestacions
artístiques i culturals amb les quals pugui relacionar-se-li.

Casa natal de Federico García Lorca a Fuentevaqueros, sortida posterior
fotos Benjamí Moliné i Ester Xirgu

Placa a la Casa Casa natal de Federico García Lorca a Fuentevaqueros, sortida posterior

Ester Xirgu, a la casa natal de Federico García Lorca a Fuentevaqueros, sortida posterior
fotos Benjamí Moliné i Ester Xirgu

Benjamí Moliné, pati casa de Lorca a Fuente Vaqueros
fotos Benjamí Moliné i Ester Xirgu

Bust de Lorca ralitzat per Eduardo Carretero, ubicat al pati de la casa de Lorca a Fuente Vaqueros
fotos Benjamí Moliné i Ester Xirgu

Cartell a la casa natal de Lorca a Fuente Vaqueros
fotos Benjamí Moliné i Ester Xirgu
patronato garcia lorca.casa museo
La
família García Lorca volen en principi que les seves restes mortals
romanguin en el lloc on va ser sepultat, així ho han declarat Laura García
Lorca i Manuel Fernández- Montesinos, però els defensors de la "memòria
històrica" desitgen exhumar tots els restes dels afusellats amb privadesa
absoluta per a les famílies.
Desprès
de ser oberta la fosa d'Alfacar s'ha comprovat que no hi son allí els restes
de Federico. Pot-ser son a uns pocs metres o al lloc dit el Caracolar o inclús
al Valle de los Caídos, segons afirmen algunes veus que els feixistes se'l
van empotar per a no tenir problemes amb la ciutadania.

Cartell
dels actes de homenatge que Cadaqués realitzà en el 70 aniversari
del seu afusellament, amb la presencia de la seva neboda Tica Fernández-Montesinos
Lorca, filla de la seva germana Concha.
Arxiu
Xavier Rius Xirgu

Monument a Fedrico Garcia Lorca a la Plaza de Santa Ana de Madrid.
Auca
de Federico García Lorca
Antonina Rodrigo
Alguns
textos han estat trets de la biografia:"Margarita Xirgu y su teatro"
i "Margarita Xirgu.Una biografía"d'Antonina Rodrigo.
Fundación
García Lorca, Patronato Municipal Huerta de San Vicente
XAVIER
RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
tornar

Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Creative Commons.