Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

64. LA COMPETÈNCIA DE MARGARIDA XIRGU


Margarida Xirgu va estrenar obres dels autors més importants, lo que la va fer diferenciar-se de les seves rivals. Poques van estrenar, com la Xirgu, tantes obres escrites especialment per a elles; dels consagrats Valle-Inclán, Pérez Galdós, Unamuno, Marquina, Montaner; dels catalans Guimerà, Iglesias, Rusiñol, de Sagarra i dels moderns Casona, Alberti i Lorca. En tot cas, altres autors com Benavente, els germans Álvarez Quintero i els germans Machado, si que van compartir l'estrena de les seves obres amb altres actrius. Poques de les seves rivals artístiques van donar a conèixer, com Margarida, el teatre clàssic, el teatre estranger i el d'avantguarda. A diferència també de les seves actrius rivals, en els primers anys, el primer actor de la Companyia Xirgu va exercir sempre la direcció artística de la mateixa, com Enric Giménez, Alejandro Nolla, Emilio Thuillier (que el 1913 se'l va dur en la seva primera gira a Hispanoamèrica, per estar passant una apurada situació econòmica), Francisco Fuentes i Alfonso Muñoz (amb el qual Margarida ja va dirigir sola la Companyia). Cap va tenir la col·laboració que Margarida va establir amb Cipriano Rivas Cherif. Tampoc la seva companyia va dur el nom del marit o del amant, com va ser usual en aquells temps, solament la Companyia Xirgu es va associar el 1911 amb Giménez-Nolla -encara que Margarida va ser sempre l'empresària- i amb Enric Borràs el 1919 i el 1932. Poques de les seves rivals van realitzar una labor pedagògica com la per ella realitzada a Xile i a l'Uruguai. Margarida Xirgu -com va afirmar Ricard Salvat- va ser, de totes, l'única que va arribar a tenir la dimensió d'intel·lectual del teatre.

No s'inclouen en aquest treball actrius importants com: Leocadia Alba, Isabel Barrón, Adela Calderón, Carmen Díaz, Dorín de Disso, Antonia Herrero, Consuelo Hidalgo, María Lacalle, María Fernanda Ladrón de Guevara, Eloísa Muro, Sélica Pérez Carpio, Blanca Pozas, María Álvarez Tubau, Amparo F. Villegas,...

Entre les companyies professionals de l'època, les deu més importants van ser:
1) Compañía Dramática de Enrique Borrás.
2) Compañía Dramática de Carmen Cobeña.
3) Compañía Dramática de María Guerrero y Fernando Díaz de Mendoza.
4) Compañía Dramática de Lola Membrives.
5) Compañía Dramática de Francisco Morano.
6) Compañía Dramática de Rosario Pino.
7) Compañía de Zarzuela y Verso de Loreto Prado y Enrique Chicote.
8) Compañía Cómico-Dramática del Teatro de la Comedia de Madrid.
9) Compañía Cómico-Dramática del Teatro Español de Madrid.
10) Compañía Dramática de Margarita Xirgu.

Les actrius rivals mes destacades van ser:


IRENE ALBA

Va néixer a Madrid el 29 de setembre de 1873, quan després de la breu República, Alfonso XII es disposava a inaugurar la Restauració. Filla del notable actor Pascual Alba i set anys més jove que la seva germana Leocadia, pot dir-se que no va conèixer en tota la seva vida, altre món que el del teatre.


Irene Alba. Foto Galeón

 

De nena va mostrar gran disposició actuant en un quadre artístic que dirigit pel seu pare i el còmic Servando Cerbón, va recórrer els teatrets d'Andalusia amb peces del gènere chico en voga, com "Torear por lo fino", "En las astas del toro" i "Caramelo", les tres d'ambient taurí. Als catorze anys va ingressar com corista a la Compañía del Teatro Variedades. Va rebre lliçons del mestre Casimiro Espino i aviat li van donar papers importants i, junt amb la seva germana, va aparèixer en molts repartiments.

Després de l'incendi del Teatro Variedades, el 28 de gener de 1888, la companyia es va traslladar al Teatro Martín i les germanes Alba van actuar després a la Zarzuela, al Felipe i finalment al flamant Apolo. En només tres anys va estrenar tres obres que van arribar a ser molt populars: "El año pasado por agua" el 1889, "El arca de Noé" el 1890 al Teatro de la Zarzuela i "El chaleco blanco" tambè el 1890 al Teatro Felipe. El seu gran triomf va arribar el 17 de febrer de 1894 amb "La verbena de la Paloma", en la qual va actuar com "Casta", amb Emilio Mesejo com "Julián" i la seva germana Leocadia com "la señá Rita".

El 1897, casada amb Manuel Caba Martínez, es trasllada a Buenos Aires on ambdós actuen en obres com "La casa del placer", "El chiripá rojo" i "Gabino el mayoral". De tornada a Espanya, el 1902, va estrenar "La patria chica" al Teatro de la Zarzuela el 15 d'octubre de 1907. Va decidir abandonar, com la seva germana, el gènere chico per la comèdia contractada per Tirso Escudero, amb la que va obtenir grans èxits en obres com "La venganza de Don Mendo" o "Los caciques". Més tard, amb aquells còmics que van ser Bonafé, García León i Perales va fer llargues temporades al Teatro Calderón i al Alcázar. Va interpretar les pel·lícules "El golfo" el 1917, "Alma de Dios" el 1923 i "Los granujas" el 1924.

El any 1921 es va fundar la Compañía Irene Alba y Juan Bonafé i van actuar al Teatro Principal (antic Liceo) a l'octubre de 1921 amb les obres: el dia 11 la farsa còmica "Los caciques" de Carlos Arniches, el 12 la joguina còmica "El orgullo de Albacete" de Pierre Weber i el 13 la joguina còmica "¡Tío de mi vida!" d'Antonio Paso i José Sánchez Gerona.

Trobant-se al Poliorama de Barcelona, de sobte es va sentir malalta i no va poder acabar la representació de "Los chatos". Va morir el 14 d'octubre de 1930 a Madrid. El seu matrimoni amb Manuel Caba, va donar lloc a una de les dinasties més reconegudes de la interpretació espanyola, la dels Caba Alba, encapçalada per la seva filla Julia Caba Alba.


CATALINA BÁRCENA

Catalina Bárcena neix a Cienfuegos (Cuba) el 10 de desembre de 1896. Va ser filla d'espanyols, quan la illa caribenya era encara una colònia espanyola. Sent nena tornà a Espanya i s'educà a Cantàbria, la terra natal dels seus pares. Més tard s'instal·là amb la seva família a Madrid, i mitjançant contactes familiars, va aconseguir debutar sent encara una nena al teatre, a la Compañía de María Guerrero on va arribar a intervenir en l'estrena de la popular obra dels germans Serafín i Joaquín Álvarez Quintero "El genio alegre". No obstant això aviat va formar companyia pròpia i va triomfar sobretot al Teatro Eslava de Madrid a partir de 1916.

Enric Borràs, sense que se sàpiga la raó, li va fer desfavors a Catalina en el mateix escenari, fins i tot tornant-li l'esquena. Catalina va plorar desconsolada sense comprendre l'actitud de l'actor. L'insigne actor en català i castellà del gènere anomenat rústic o de espardenya, no va ser qui va estrenar cap de les dues versions de "Tierra baja" d'Ángel Guimerà. La traducció de l'obra va ser feta per José Echegaray, va ser estrenada per la Compañía Guerrero-Díaz de Mendoza, que també va estrenar les obres "María Rosa" i "La pecadora", sense ser la més famosa del gènere rústic. Catalina va triomfar en els escenaris amb obres de Benito Pérez Galdós, Jacinto Benavente, Luigi Pirandello, Marcel Pagnol i de qui va ser el seu mentor i amant Gregorio Martínez Sierra, que ja estava casat amb María Lejárraga.

Gregorio Martínez Sierra i María de la O Lejárraga García es van casar al any 1900, després de diversos anys de relacions sentimentals i literàries. Van formar una parella realment dispar. Es diferenciaven en l'edat i en alguns altres aspectes més fonamentals. Ella havia nascut a la fi de 1875 i ell el 1881. María procedia d'una família de professionals de classe mitja baixa, íntimament units al món de la cultura, sent el seu pare metge de la zona perifèrica madrilenya dels Carabancheles i la seva mare d'àmplia cultura autodidacta; mentre que Gregorio va néixer a una família de comerciant mitjos, d'escassos fonaments instructius. María era mestra nacional i feia classes a una escola madrilenya, mentre que Gregorio no tenia cap formació especial. Precisament vivien del sou de la primera. Sembla que van ser les inquietuds artístiques el motiu de les seves relacions, que van acabar en sentimentals i més tard en matrimoni. Les relacions de parella van ser sòlides durant tota la primera dècada del nou segle, per a deteriorar-se en l'inici de la següent quan Gregorio es va enamorar perdudament de la seva primera actriu Catalina Bárcena. María i Gregorio van conviure units sota el mateix sostre fins al naixement de Catalinita -filla de la Bárcena i Gregorio- produint-se la ruptura definitiva entre María i Gregorio, passant ell a viure a casa de la seva amant. María es va separar físicament de Gregorio en els primers anys vint, i va comprar una casa de camp a la Costa Blava francesa, a Cagnes, i en ella es va retirar a descansar i sobretot a escriure tranquilament. A Madrid tornava en els mesos estivals vivint en una casa llogada. No obstant això encara es van continuar veient amb certa freqüència, com ho mostren els documents gràfics i epistolars existents. En els anys trenta els contactes físics es van perdre del tot, però no es va arribar a la ruptura definitiva del divorci -malgrat que s'havia aprovat a la legislació republicana- ni molt més després quan Gregorio i Catalina van decidir "fer les Amèriqes". Finalment es van perdre entre marit i esposa, fins i tot les relacions culturals i epistolars, com ho demostra que María hagués d'assabentar-se de la mort del seu marit per la ràdio.

Federico García Lorca va conèixer a Gregorio Martínez Sierra a Granada al juny de 1919, en el transcurs d'una festa en homenatge a Fernando de los Ríos celebrada al Generalife. Federico va recitar poemes a Granada. Gregorio i Catalina Bárcena, es van entusiasmar amb el poeta i allí va sorgir la promesa d'estrenar la seva primera obra dramàtica.

 

Catalina Bárcena als anys 20. Foto Wikipedia

 

Catalina va representar totes les obres de Gregorio Martínez Sierra; és a dir, signades per ell, però realitzades per la seva dona, María Lejárraga, que va estar sempre a l'ombra. Diversos investigadors han especulat sobre les raons per les quals María va seguir escrivint obres per a un marit que s'havia marxat amb una altra. La veritat completa seguirà amagada en els secrets misteriosos de la psicologia humana.
La Bárcena va ser la primera actriu en representar a Espanya el teatre d'Ibsen i de George Bernard Shaw. Va estrenar "El maleficio de la mariposa" la primera obra de Federico García Lorca, el 22 de març de 1920 amb Manuel Collado que pertanyia per aquell temps a la Compañía de Martínez Sierra. Altres obres destacades que va interpretar van ser "La sombra del padre" el 1909, "Canción de cuna" i "Primavera en otoño" el 1911, "Mamá" el 1913 i "El reino de Dios" el 1916, totes de Martínez Sierra; és a dir de María Lejárraga. Després d'una intensa gira per Hiapanoamèrica, que la va mantenir allunyada d'Espanya durant tres anys, va retornar al seu país just quan una crisi teatral es mostrava en tota la seva intensitat i la indústria cinematogràfica vivia sota els traumàtics efectes de la transició del mut al sonor.
Federico lliurà "Mariana Pineda" a Gregorio Martínez Sierra que desestimà la seva representació, donada la situació del país, ja que segons ell podia crear-se un malentès sota la sospita d'un vetllat atac a la dictadura de Primo de Rivera. La seva actitud i la de Catalina Bárcena van indignar a Federico, qualificant aquell de cabró. Rafael Barradas el pintor i escenògraf, va estar perdudament enamorat de Catalina. L'havia dibuixat centenars de vegades pels cartells del Teatro Eslava, en el qual treballava. La va reproduir tant, que les línies del seu rostre llençaven magnèticament els seus pinzells.

Va debutar al cinema el 1927 i durant uns anys va rodar a Hollywood pel·lícules en espanyol. Va anar-hi acompanyant a Gregorio, que anava contractat per la Metro. El seu projecte era només descansar de la vida intensa del teatre i efectuar un viatge d'esbarjo. Gregorio Martínez Sierra i Benito Perojo li van fer una prova a Catalina Bárcena. Es va posar davant la càmera amb bastant por, i va fer una escena de "Rosina es frágil" i altre de "El corazón ciego" ambdues de María Lejárraga. No es va agradar. Els directius de la Fox van veure la prova i li van proposar un contracte. Així va fer el seu primer film debutant davant les càmeres al juliol de 1931 amb "Mamá", adaptada per Gregorio d'una comèdia seva i dirigit per Perojo en els Estudis de la Fox. Més tard la van contractar per a 4 pel·lícules més:"Primavera en otoño" i "La ciudad de cartón", amb Antonio Moreno, i "La viuda romántica" i "Yo, tú y ella", amb Luis Alonso. A l'acabar aquests quatre films, va sentir la nostàlgia d'Espanya i va tornar per a gaudir d'un petit descans. Va tornar de nou a Hollywood i va interpretar "Señora casada necesita marido" i "Julieta compra un hijo", ambdues amb Luis Alonso com partenaire. Els films eren tots obres de Martinez Sierra (és a dir de la seva dona María Lejárraga) menys "Señora casada necesita marido", que estava presa d'una novel·la nord-americana. Els set films van ser realitzats per al públic espanyol directament, no com es feia fins a llavors, que es filmaven únicament versions espanyoles de pel·lícules yanquis.

 


Catalina Bárcena. Foto Acceder.Gov



Catalina Bárcena al film "Primavera en otoño".
Foto Cervantes Virtual


Catalina Bárcena, Luis Alberni, Janet Gaynor,
Robert Young i Lionel Barrymore al film "La ciudad de cartón".

Foto Cervantes Virtual

 

Casada finalment amb l'actor Ricardo Vargas fins al seu divorci el 1932, la seva relació extramatrimonial amb Gregorio Martínez Sierra va suposar un enorme escàndol a l'època. Després de quatre anys als Estats Units va decidir, no obstant reprendre la seva trajectòria escènica amb una gira per Hispanoamèrica, que tristament es perllongaria més del pensat a l'iniciar-se a Espanya la Guerra Civil. No va regressar del seu exili a Espanya fins el 1947.

 


Florentino Hernández Girbal i Catalina Bárcena
al xalet de l'actriu, a la Avenida del Valle de Madrid el 1936.

Foto Cervantes Virtual

 

Asilada a Argentina, va intentar mantenir el seu prestigi alternant el teatre amb el cinema, mitjà al que tornaria per la porta gran amb l'adaptació per part de Gregorio Martínez Sierra de la seva obra "Canción de cuna" el 1941. A aquest llargmetratge van seguir "Tú eres la paz" el 1942 i "Los hombres las prefieren viudas" el 1943, també dirigits per Martínez Sierra. Però el seu estil interpretatiu, caracteritzat per l'ús de la veu en falset i certa grandiloqüència en els moviments, es van mostrar cada vegada menys adequat pel cinema, pel que després d'una fugaç retrobada a Buenos Aires amb Benito Perojo, amb el film "Chiruca" el 1945; va abandonar aquest mitjà per a sempre, amb l'única excepció d'un paper episòdic, per amistat amb el director Luis Marquina a "Adiós, Mimí Pompón" el 1960, que va assenyalar també el seu retorn a Espanya des de l'exili.

El 1943 Amelia de la Torre i Enrique Álvarez Diosdado van deixar la companyia de Catalina Bárcena i Díaz per a incorporar-se amb Margarida Xirgu a la Compañía del SODRE de Montevideo. Més tard el 1945 a Lima ambdós van acceptar un contracte que els oferien els empresaris Domingo i José Messuti, per a actuar de nou amb Catalina Bárcena al Teatro Liceo de Buenos Aires, com figures centrals de la companyia. La seva decisió estava motivada per la necessitat d'evitar desplaçaments que tindrien amb la Xirgu i així romandre al costat del fill que havien tingut recentment.

El 1972 Catalina Bárcena va rebre el Premio Nacional de Teatro. Va morir a Madrid el 3 d'agost de 1978.

 

JOSEFINA BLANCO

Josefina Blanco Tejerina va néixer a Lleó el 1879, va arribar al teatre de la mà de la seva tia, l'actriu Concha Suárez, i per les seves característiques -menuda, dolça, i d'aspecte infantil- havia ocupat gairebé invariablement el paper de "ingènua", mentre ella aspirava a uns altres de major altura artística.

Ramón María del Valle-Inclán i Josefina Blanco es van conèixer el 1905 a una reunió d'actors i gent del teatre, a casa de Ceferino Paléncia i María Tubau. Josefina tenia llavors 16 anys i actuava de dama jove a la Compañía de la Princesa. La trobada va ser abans que l'autor de "Femeninas" perdés el braç i mentre encara aspirava a ser actor. Ambdós van actuar junts a l'obra "La comida de las fieras" de Benavente, però el festeig no havia de formalitzar-se fins a 1906, durant els assaigs de l'obra de Valle-Inclán "El Marqués de Bradomín", estrenada per la Compañía de Francisco García Ortega y Matilde Moreno, en la qual estava enrolada Josefina.

Per a sacsejar-li la seva mandra, Josefina li lliurava cada nit, a l'acomiadar-se, deu quartilles, que el jove Valle-Inclán havia de retornar-li escrites a l'endemà. Si això no ocorria, la núvia no li parlava, i en això - deia Josefina - ella no transigia. Amb el temps, li va permetre escriure en paper de menor grandària, però va mantenir el nombre fixa de deu quartilles durant tot el festeig. Valle-Inclán va ocupar el paper de confident i conseller a la vida de la jove actriu quan va morir la seva tia, fins que es van casar. Les noces religioses va tenir lloc el 24 d'agost de 1907 a la parròquia de San Sebastián, en el carrer Atocha de Madrid, i el mateix dia el matrimoni va ser inscrit en el registre civil de la capital. El matrimoni va aportar a l'escriptor un notable canvi físic, l'aspecte bohemi va donar pas a una imatge més acurada i, sobretot, una considerable millora en la seva qualitat de vida. Van tenir un acollidor habitatge, a Santa Engracia 23, adreça a la qual es va instal·lar la parella a Madrid durant diversos anys.

Valle-Inclán va viatjar a Argentina el 1910, amb la seva esposa i amb la Compañía de Teatro de Francisco García Ortega, en la qual seguia figurant Josefina Blanco com actriu. Poc després van deixar aquesta companyia i se'n van anar a la Compañía de María Guerrero y Fernando Díaz de Mendoza, perllongant el seu viatge per Paraguai, Uruguai, Xile i Bolívia, representant l'obra de l'escriptor "Voces de gesta". Josefina Blanco tenia un breu però important paper a l'obra, el de "Garín", fill de "Ginebra" interpretada per la Guerrero. Amb la Compañía Guerrero-Díaz de Mendoza van trencar, de forma gens amigable, el 1912.

Josefina explicava que a més de les obligacions domèstiques i les pròpies d'actriu, era el corrector de proves del seu marit. El 1910 un periodista de Valparaiso escrivia: << En la señora de Valle-Inclán se observa desde el primer momento una clara inteligencia, una comprensibilidad vivaz, y un interés sincero y afectuoso por el trabajo de su esposo. Siempre, al referirse a éste, habla en plural, trabajamos, corregimos, hemos tenido tanto que hacer ... La corrección de pruebas fue para ella un trabajo duro, porque Valle-Inclán tenía una gran facilidad en escribir y sin esperar a que estuviera terminada la obra, ya la mandaba a la imprenta. Hasta se le había ocurrido numerar las cuartillas antes de escribir, ya que rara vez rompía alguna. En un altra entrevista Josefina va dir: <<El me ha educado, me ha hecho conocer y sentir el arte. Antes yo no era más que una intuitiva; me faltaba la cultura, que he aprendido a su lado>>. Josefina semblava ser feliç amb la cura de la llar però cal ressaltar que la unió amb Valle-Inclán va avivar l'esperit artístic i la curiositat intel·lectual d'una dona també inclinada a la literatura, encara que preferia com autor a Tolstoi.
El matrimoni va tenir 4 fills: Joaquín María el 1914, Carlos Luis el 1917, Jaime el 1921 i finalment Conchita. Josefina referent a això explicava de Valle-Inclán: <<En casa es lo más bueno, lo más sencillo y lo más cariñoso que usted se puede imaginar. Juega más con sus hijos que yo... Para que se esté quieta su hija Conchita, muchas veces mi marido le lee versos>>. Josefina amb tantes obligacions no podria tornar al teatre.

 

Ramón María del Valle-Inclán i Josefina Blanco, amb la seva filla Conchita. Foto Mi siglo.blogspot

Sorprenentment algunes fonts, canvien els fills de Valle-Inclán i Josefina Blanco, que segueixen sent 4 però només 2 fills i 2 filles entre les quals no figura Conchita.


Valle-Inclán, amb els seus quatre fills Carlos, Jaime, María Antonia i María Beatriz.

Foto Amigos de Valle-Inclán

 

Més tard les relacions entre ells van ser dolentes i Josefina Blanco va plantejar la separació matrimonial. Valle-Inclán sostenia grans piloteres, fent així honor a la seva fama de violent. La seva llar de Santa Catalina va ser un viver de disputes. La família aliena a la vena esperpèntica de don Ramón no el comprenia, ni va arribar mai a comprendre'l. En aquest període de la vida de l'escriptor, la malaltia urinària donava ja símptomes importants. A part de la hematúria, que provocava anèmia i per tant astènia i adinàmia, el dolor era altre dels motius que podia justificar l'actitud del malalt. El 1930 ja s'havia sotmès a diverses intervencions quirúrgiques. El 1932 Josefina i Ramón es van divorciar, van estar casats durant vint-i-cinc anys. Després de la mort de Valle-Inclán el 5 de gener de 1936, que havia mort sol, la seva dona Josefina va escriure:

Sr. D. Manuel Azaña
Distinguido amigo: No tengo palabras para agradecer a usted su carta y el consuelo que con ella he recibido. Yo estaba convencida de su amistad -cómo no estarlo- pero el ver su nombre en ese cartel de rapiña, unido al silencio ocasionado por su ausencia, me llenaba de dolor. ¡Estoy tan sola para defender a mis hijos y para defenderme yo misma! ¿A quién mejor que a usted podré acudir en busca de amparo, recordando todo lo que ha sido usted para mi marido, todas sus atenciones para mí? Sin su ayuda de usted, acaso yo no hubiera podido encontrar ánimo para sobreponerme a mis dolores, y darle a mi vida una orientación, gracias a la cual, ahora, tengo medios de defender a mis hijos en tanto la obra de su padre, no rinde el fruto que ha de rendir, si manos logreras no la destruyen. Para evitar esto, trabajo contenta y llego a olvidarme de tantos sufrimientos coronados por la pérdida del único amor de mi vida, que ha muerto sin que me quede el consuelo de haber cerrado sus ojos. En fuerza de repetirse, las palabras pierden virtud, y las mías no aciertan a expresar justamente mis sentimientos.
Un abrazo para Lolita, para usted gracias, gracias, gracias.
Josefina Blanco
14 de febrero de 1936.
Josefina Blanco va morir a Pontevedra el 1959.


CARMEN COBEÑA

Carmen Cobeña va ser una important actriu que es va casar amb Federico Oliver (1873-1957) escultor, autor dramàtic i director de teatre. Carmen va ser l'actriu del poble, mentre que María Guerrero, casada amb Fernando Díaz de Mendoza, Gran d'Espanya, era l'actriu de l'aristocràcia. La seva filla Carmen Oliver també va ser actriu i es va retirar al casar-se amb el periodista redactor de "El Heraldo de Madrid" i governador civil a Lugo, Còrdova i Cadis -durant els anys de la Segona República- Luis de Armiñán, el pare del qual dit com ell Luis de Armiñán, va escriure un drama que Carmen Cobeña va estrenar.

La companyia formada per Carmen Cobeña i Federico Oliver van estrenar a Espanya "Casa de muñecas" de Ibsen, la primera comèdia de Jacinto Benavente, i van representar gairebé totes les obres de Benito Pérez Galdós i dels clàssics: Lope de Vega, Calderón de la Barca, Tirso de Molina… Valle-Inclán va ser actor a la seva companyia. El 1874 Carmen Cobeña va estrenar "El rizo de doña Marta" del comediògraf i periodista José Estrañi. El 12 de gener de 1894 la Compañía Calvo-Jiménez va estrenar l'obra de Pérez Galdós "La loca de la casa" al Teatro Principal de Palma de Mallorca, amb Carmen Cobeña com primera actriu. A la fi del mateix any es va formar la Compañía Carmen Cobeña-Emilio Thuillier que va estrenar el 11 de desembre de 1894 l'obra de Pérez Galdós "Los condenados" al Teatro de la Comedia de Madrid.

Les companyies per aquell temps es formaven entre actors, de forma no duradora segons els èxits aconseguits. El 1896, poc després de la seva estrena el 14 de febrer a Madrid, per la Compañía de María Guerrero y Fernando Díaz de Mendoza, va arribar al Teatre Romea l'obra de Josep Feliu i Codina "María del Carmen"; ambientada a l'horta murciana i va ser representada per la Compañía de Carmen Cobeña-Emilio Mario. A l'estrena va assistir l'autor, junt amb el mestre Enrique Granados, que componia la partitura per a una òpera inspirada en aquest text. Va ser molt bé acollida pel públic, per la crítica i va ser premiada per la Real Acadèmia. A l'estrena a Múrcia celebrat el 26 de setembre de 1896, va acudir Josep Feliu i Codina acompanyat també d'Enrique Granados, qui es conta que a lloms d'una mula, va recórrer diverses poblacions de l'horta escoltant els cants i danses populars, i anotant les seves melodies. L'obra va ser traduïda al francès i editada amb el títol de "Aux jardins de Murcie" i estrenada al Teatre Odeon de París el 25 de novembre de 1911.

 

Carmen Cobeña. Foto Todo Colección

 

La Compañía de Carmen Cobeña va representar l'obra de Pérez Galdós "La de San Quintín" en el mes de desembre de 1900. Al maig de 1901 es va presentar al Ferrol la Compañía Cobeña-Thuillier formada de nou altra vegada, entre els actors de la qual es trobava Josefina Blanco la futura dona de Valle-Inclán i la dirigiria el mateix Emilio Thuillier. Van oferir vuit funcions d'abonament, sent totes les representacions del drama "Electra" de Galdós, fora d'abonament. Encara que els preus van ser cars -cinc pessetes la butaca i quatre la d'abonament- el teatre va presentar tots els dies l'aforament complet. Entre les dinou obres que van representar, van ser les més aplaudides: els drames "Fedora", de V. Sardou i "Mancha que limpia", de J. Echegaray; les comèdies "El tanto por ciento", de A. López de Ayala o "El bajo y el principal", de F. Villegas i "La de San Quintín", de Galdós. Es van anunciar decorats nous a la majoria de les obres. A continuació la Compañía Cobeña-Thuillier va representar al Teatro Liceo des del dia 27 de maig al 3 de juny de 1901, les obres: "Fedora" de Victorien Sardou, "Los monigotes" de Domingo Guerra i Mota, "La muralla" de Federico Oliver, "Azucena" de Joaquín Abatí, "Electra" de Joaquín Abatí, "Los galeotes" dels germans Álvarez Quintero, "Cyrano de Bergerac" de Emile Rostand, "La de San Quintín" de Benito Pérez Galdós i "Las solteronas" de Luis Cocat i Heliodoro Criado.
El 1907 es va formar una nova companyia, la de Carmen Cobeña-Enric Borràs. Van reposar algunes de les obres ja conegudes de Guimerà i Rusiñol quan va anar pel març de 1907 per primera vegada a Alacant, a fer una desena de funcions al Teatro Principal. El 11 de març van estrenar el drama "La madre" de Santiago Rusiñol amb traducció de Martínez Sierra, la qual fou ben rebuda per la crítica i pel públic. El dia següent van representar "El alcalde de Zalamea" de Calderón de la Barca.

Carmen Cobeña el 1908 va formar companyia amb el seu espòs Francisco Oliver. Formaven part de la mateixa les actrius : Concepción Adsuar, María Luisa Ahijón, Josefina Álvarez, María Anaya, Carmen Bustamante, Consuelo Iraguirre, Isabel Luna, Matilde Llorente, Carmen Valdemoro i Mercedes Villabona. Els actors van ser: José Almansa, Benito Cobeña, Francisco Comas, Federico Llorens, Ricardo Manso, Manuel Perrín, Rafael Requena, Leovigildo Ruiz Tatay i Carlos Soto. La direcció corria a càrrec del marit de Carmen. A l'octubre de 1908 aquesta companyia es va presentar al Teatro Principal d'Alacant amb obres com: "Los ojos de los muertos" i "Señora ama", de Jacinto Benavente; "La vida que vuelve" i "La escondida senda", dels germans Quintero; "La ñoña", obra original de Francisco Oliver i "La madre", de Rusiñol. Les actrius Carmen Cobeña i Carmen Bustamante i els actors Francisco Comas i Ricardo Manso van ser els més aplaudits. El teatre sempre va estar replet de públic. El 26 d'octubre d'aquest any la companyia va representar al Circo-Teatro, les obres "Las de Caín" dels germans Álvarez Quintero i "La madre" de Santiago Rusiñol.

"La celestina" de Fernando de Rojas no es va representar fins el 1909, quan es va estrenar al Teatro Español de Madrid en versió de Francisco Fernández Villegas. Carmen Cobeña va ser la protagonista en aquella ocasió. El 2 d'octubre de 1909 la Compañía Carmen Cobeña-Enric Borràs van anunciar l'estrena de "Los bandidos" de Pérez Galdós al Teatro Español de Madrid, però al final no ho van aconseguir. Al maig de 1913 la Compañía de Carmen Cobeña va estrenar "La carrera de la antorcha" de Paul Hervieu, en presència de l'autor francès que es va desplaçar a Madrid per a assistir a l'estrena. El 22 d'abril de 1914 la Compañía Cobeña va estrenar al Teatro Cervantes de Sevilla l'entremès en un acte i en prosa "Consejo de vieja" de Narciso Díaz de Escovar.

El 1919 va formar de nou companyia amb el seu espòs Francisco Oliver. Formaven part de la mateixa, les actrius: Carmen Cobeña, María Cuevas, Orencia De la Fuente, Teresa Eladio, Francisca Fernández de Córdoba, Luz G. Moya, Juana Gil Andrés, Manuela Hurtado, Rosario Manuel, María Zaldivar i Emilia Zeda. Els actors van ser: Andrés Babe Botana, Francisco Calavera, Benito Cobeña, Rafael Cobeña, Andrés Gómez, Alfredo Gómez de la Vega, Luis López Brasal, Miguel Muñoz, Manuel Nogales, Antonio Ortiz, José Ventura, Constantino Viñas i Antonio Zorí. La direcció corria a càrrec de nou del marit de Carmen. El març de 1919 aquesta companyia es va presentar al Teatro Principal d'Alacant amb obres com: "Cobardías", "Esclavitud", "Locura de amor", "El milagro" i "Pueblo dormido". El 22 de maig de 1919 van representar la comèdia en tres actes i en vers "El vergonzoso en palacio" de Tirso de Molina, al Teatro Juan Bravo de Segovia.

Carmen va realitzar algunes pel·lícules com intèrpret, entre les quals cap destacar "Eugenia de Montijo" el 1944 i "Alhucemas" el 1948.

Jaime de Armiñán va ser el seu nét i Fernando Fernán Gómez un parent proper. Carmen Cobeña i Federico Oliver van morir pobres.

 

JOSEFINA DÍAZ de ARTIGAS

Josefina Díaz va estrenar el 2 d'abril de 1924 "Lecciones de buen amor" de Jacinto Benavente al Teatro Español de Madrid. El 8 de juliol de 1925 va estrenar la comèdia en tres actes "La boda de Quinita Flores" dels germans Álvarez Quintero, al Teatre Barcelona. Més tard Federico García Lorca li va lliurar la seva obra "Mariana Pineda", però com Catalina Bárcena, va refusar estrenar-la.
Josefina Díaz va interpretar la pel·lícula "El bandido de la sierra" que es va estrenar el 17 de febrer de 1927, acompanyada dels actors: Santiago Artigas amb el qual s'havia casat, Juan Artigas, Manuel Dicenta, María Luz Callejo, Emilio Mesejo, Mercedes Prendes i Modesto Rivas. El 1927 Pepita Díaz estrenà "Fruto bendito" de Eduardo Marquina. El 17 de març del mateix any va estrenar el drama en tres actes i en vers "Juan de Mañara" de Manuel i Antonio Machado, al Teatro Reina Victoria de Madrid, incloent ja en la seva companyia al seu marit Santiago Artigas. Pel que fa als actors, la figura destacada va ser Josefina Díaz Artigas. Tots els crítics van coincidir que la representació del personatge de Beatriz per aquesta actriu va ser molt bona. En canvi, la majoria de les crítiques, llevat de "El Heraldo de Madrid", van parlar del mediocre que va ser la resta de la companyia. Aquest hagué de ser el motiu pel qual l'obra no es mantingués en el cartell durant molt temps.
El 1928 Eduardo Ugarte va guanyar el premi per a autors novells, convocat pel diari "ABC". L'obra guardonada, escrita en col·laboració amb José López Rubio, amb qui havia compartit estudis i tertúlies, va dur per títol "De la noche a la mañana". La seva estrena va tenir lloc un any més tard, al Teatro Reina Victoria de Madrid, per la companyia Díaz-Artigas. A pesar de no tractar-se d'una comèdia comercial a l'ús, l'obra va ser acollida molt bé pels espectadors.

 


Josefina Díaz de Artigas el 1928. Foto Parnaseo.uv.es

 

El 3 de juliol de 1929 la Compañía Díaz-Artigas, amb direcció de Manuel Díaz de la Haza va representar la comèdia en tres actes "Casa de muñecas" de Henrik Ibsen traduïda per Gregorio Martínez Sierra (és a dir per la seva dona María Lejárraga) al Teatre Barcelona. Josefina en el seu paper de Nora va tenir un clamorós èxit. Li va seguir la representació de "Malvaloca" dels germans Álvarez Quintero. Entre 1932 i 1934 la Compañía Josefina Díaz de Artigas i l'actor Manuel Collado van treballar junts. Federico García Lorca va lliurar "Bodas de sangre" a Eduardo Marquina, que per aquell temps dirigiria la temporada de Pepita Díaz, com assessor literari, al Teatro Beatriz de Madrid. El 8 de març la Compañía de Josefina Díaz de Artigas, incloent com a dama jove a Amelia de la Torre, va estrenar "Bodas de sangre" amb decorats de Santiago Ontañón i Manuel Fontanals i va ser el primer gran èxit teatral de Federico.

La Compañía de Comedias de Josefina Díaz de Artigas y Manuel Collado, va contactar el 1936 a França amb Alejandro Casona. El nomenen el seu director artístic i inicien una gira per Suramèrica que durarà des de 1937 fins a 1939. Recorren Mèxic, Cuba, Puerto Rico, Veneçuela, Colòmbia, Perú, Xile i Argentina. A la companyia duien vint-i-cinc títols en el repertori i les persones justes a la companyia. Un dia, a Medellín, un dels actors va fer "el salt de l'àngel" en una piscina per a realitzar una exhibició davant dels seus companys. La piscina no tenia condicions de profunditat i l'actor es va esquinçar el cap. Va ser un accident escandalós i el noi no va poder sortir a escena fins a dotze dies després. Aquella nit de Medellín el teatre estava venut. Josefina Díaz i Manuel Collado es miraven sense saber com sortir del pas. Alejandro Casona va pensar que li havia arribat el seu moment, "la seva oportunitat" com actor; va pensar que podia resoldre el problema que es plantejava i com ho va pensar ho va fer. Total, es va incloure en el repartiment, fent una comèdia per dia. Va arribar a interpretar fins a dotze papers diferents i va quedar molt content d'aquella experiència.


El 1951 Margarida Xirgu va nomenar a Josefina Díaz professora de la Escuela de Arte Dramático de Montevideo per al nou curs preparatori. La seva labor va continuar fins al 1 de febrer de 1957 que va dimitir juntament amb la Xirgu i Ángel Curotto. Margarida va dimitir de la seva triple funció de directora de la Escuela de Arte Dramático Municipal de Montevideo i de actriu i directora escènica de la Comedia Nacional del Uruguay, solidaritzant-se amb els alumnes que se'ls vetava de formar part de la comissió gestora. Josefina Díaz va interpretar a la seva tornada a Espanya les pel·lícules "Un trono para Cristy" el 1960, "La prima Angélica" el 1974 i "Cria cuervos" el 1976.


HORTENSIA GELABERT

Hortensia Gelabert va interpretar pel·lícules des de molt jove, com "El fantasma del castillo" el 1911, "La mano" i "Deuda pagada" el 1916 i "El talismán" el 1917. Però la seva vocació va ser sempre el teatre.


Els actors Bonafé i Vilches amb l'actriu Gelabert a una escena del tercer acte de l'obra "Genio y Figura", dels autors Arniches, García Álvarez, Antonio Paso i Joaquín Abati.

Fotografía Fundación Juan March.


El 1918 Hortensia Gelabert formava part de la Compañía de María Palou. El 7 de febrer de 1918 va estrenar, al costat de la Palou com protagonista, la comèdia en tres actes "Pipióla" dels germans Álvarez Quintero al Teatro Lara de Madrid. El repertori va ser: María Palou (Pipióla), Hortensia Gelabert (Nina Valdelara), Leocadia Alba (marquesa María), Amalia Sánchez Ariño (Marciana), Rita Lozano (Otilia), Carmen Tejada (doncella Manolita), Luis Peña (Alejandro), Emilio Thuillier (don Félix Pimentel), Salvador Mora (tío Rómulo), José Mora (Jesús), José Balaguer (Marianito Aldaz) i Miguel Gómez (criat). Tambè al Teatro Lara va estrenar, amb la Palou, el 2 de mayo de 1919, la comèdia en dos actes "La honra de los hombres" de Jacinto Benavente. El repertori en aquesta ocasió va ser: María Palou (Gunna), Hortensia Gelabert (Paula), Leocadia Alba (Juana), Emilio Thuillier (Magnus), Antonio Martiaver (Toggi), Luis Manrique (Cristian) i Joaquín Pacheco (Sigurd). Eln 1919 va interpretar la pel·lícula "La madona de las rosas".

El 1921 va formar part de la companyia d'Emilio Thuillier i el 19 de març d'aquest any va debutar en el Teatre Goya de Barcelona com primera actriu de la companyia, formada entre uns altres per Salvador Mora, Luis Pefía i García Leonardo. Van representar les següents obres: "La cartera del muerto" de Muñoz Seca, "La raza" de Linares Rivas, "El condenado" de López Pinillos (Parmeno), "Lady X", "Los nuevos pobres" i "Por el amor de Dios" de Luca de Tena y Albear. El 1924 Hortensia va interpretar la pel·lícula "La mala ley" en el paper de Cristina. El 1927 ja estava formada la Compañía Gelabert-Thuillier i el 28 de maig d'aquest any estrenen, amb èxit ascendent al llarg dels seus actes, al Teatro Lara de Madrid la comèdia en tres actes "Una noche de primavera sin sueño" de Jardiel Poncela. El repertori va ser: Hortensia Gelabert (Alejandra), Concha Catalá (Adelaida), Matilde Armisén (Berta), Elisa Piquer (Lisa), Jacinta Alenza (doncella), Emilio Thuillier (Valentín), Salvador Soler Marí (Mariano), Juan Balaguer (Raúl) i Guillermo Grases (Gerardo).

Hortensia Gelabert va estrenar el 1929 la comèdia en tres actes i en prosa "La educación de los padres" de José Fernández del Villar. El 1930 es va formar la Compañía Hortensia Gelabert-Juan Bonafé i va debutar el 28 de juny de 1930 al Teatro Victoria Eugenia de San Sebastián amb la mateixa obra "La educación de los padres". El 16 de desembre de 1930 la Compañía de Hortensia Gelabert estrenà la comèdia en tres actes i un epíleg "La maricastaña" de Felipe Sassone al Teatro Alcázar de Madrid.

 

Hortensia Gelabert interpretant "La maricastaña" de Felipe Sassone.

Foto Todo Colección

 

La mateixa Compañía Gelabert-Bonafé i també al Teatro Alcázar van representar el 3 de juliol de 1931 "La vieja rica" de José Fernández del Villar i "La maricastaña". La butaca de tarda costava 2 ptas. I les de nit 3. Els dies 6, 7, 8, 9 i 10 d'abril de 1932 la Compañía de Comedias de Hortensia Gelabert es va presentar al Teatro Bretón de los Herreros de Logroño, amb les següents obres: "Todo Madrid lo sabía" de Manuel Linares Rivas, "La tragedia de Marichu" de Carlos Arniches, La inmaculada de los dolores" de Jacinto Benavente, "Las víctimas de Chevalier" de Antonio Paso i "La cura". El 1936 l'actriu Mari Carrillo va debutar a la companyia d'Hortensia Gelabert amb l'obra "El juramento de la primorosa" de Pilar Millán Terreros amb pròleg de Jacinto Benavente i epíleg en vers d'Eduardo Marquina, i posteriorment en la de Pepita Díaz amb qui interpretà "Nuestra Natacha" d'Alejandro Casona. El 1939 Gelabert va interpretar la pel·lícula "Los hijos de la noche". En el mateix any Hortensia es va incorporar a la Compañía Guerrero-Mendoza. El 7 de desembre d'aquest any van estrenar al Teatro Español de Madrid "La Santa hermandad" d'Eduardo Marquina. Van ser els intèrprets: María Guerrero, Fernando Díaz de Mendoza, Hortensia Gelabert, Pedro Codina, Luis Orduña, Juan Beringola, Mary Carrillo, Gonzalo Llorens, Lolita García Ramos, Germán Cortina, Manuel Chávarri i Lina Santamaría. El 29 de desembre al mateix teatre van estrenar "La Santa virreina" de José María Pemán. Van ser els intèrprets: María Guerrero, Fernando Díaz de Mendoza, Mary Carrillo, Hortensia Gelabert, Lina Santamaría, Lolita García Lemos, Natividad Río, Gloria Ponce, Pedro Codina, Gonzalo Llorens, Juan Beringola i Luis Orduña. Amb motiu de la cent representació es va estrenar l'entremès "Le acompaño a usted en el sentimiento", de L. Prada, en homenatge a Pemán.

Hortensia Gelabert va dirigir artísticament junt amb Juan José Castellans al Teatro Azul, presentant adaptacions realitzades per Maria Julia Casanova. Antonio Navarro va ser el director artístic de la Compañía Gelabert, quan van actuar al Teatro Cervantes.

 

MARÍA GUERRERO

María Guerrero López va néixer a Madrid el 17 d'abril de 1867. Va ser batejada com María Ana de Jesús Guerrero i Torrija.

Va rebre una acurada educació en francès, el 1880, al Colegio de San Luis de los Franceses. El 1885 va assistir a classes particulars d'interpretació impartides per la coneguda actriu ja retirada, Teodora Lamadrid, qui la va prendre sota la seva tutela al creure amb fe cega en les seves possibilitats. María Guerrero va debutar el 28 d'octubre de 1885 al Teatro de la Comedia de Madrid a "Sin familia" de Miguel Echegaray. A l'any següent va participar a la representació de "Un archimillonario" de Pedro de Novo i el 1889 va intervenir a "El primer choque" de Antonio Sánchez Pérez.

El 1890 va ser ja la primera actriu del Teatro Español de Madrid. Va estrenar al març "Mam'zelle Nitouche" de Meilhac i Millaud, a la qual li van seguir "Lo positivo" de Manuel Tamayo i Baus i el 26 de novembre el drama antiburgès de Joaquín Dicenta "Los irresponsables". Va representar "El sí de las niñas" de Leandro Fernández de Moratín, "El vergonzoso en Palacio" de Tirso de Molina i el 1 de novembre, davant un Zorrilla que va quedar captivat pel geni de l'actriu, va encarnar a la doña Inés de "Don Juan Tenorio".

 

María Guerrero a una de les seves interpretacions de joventut.

Foto Parnaseo.uv.es

 

Per una indisposició de salut el 1891, va abandonar momentàniament les funcions i es va traslladar amb els seus pares a França, durant quatre mesos, per a prendre lliçons d'interpretació a París amb el cèlebre actor Constantin Coquelin. Va estudiar la possibilitat d'ingressar a la Comédie Française, però va desistir finalment. Va tornar a Espanya i va estrenar "Un crítico impaciente" de José de Echegaray, iniciant una estreta amistat amb el futur Premi Nobel espanyol. El 1892 es va convertir en la primera actriu del Teatro de la Comedia de Madrid. Va estrenar el 15 de març "Realidad" de Benito Pérez Galdós, el 6 d'abril "Sic vos non vobis" d'Echegaray i el 5 de desembre "Mariana" del mateix autor. El 16 de gener de 1893 va estrenar "La loca de la casa" de Galdós, el 4 de març "El poder de la impotencia" i el 12 de desembre "A la orilla del mar" ambdues d'Echegaray.
María Guerrero es va fer càrrec, com empresària, del Teatro Español el 1894. Estrenant el 27 de gener "La de San Quintín", primera peça de Galdós escrita directament per l'escena, el 13 de març "La rencorosa" d'Echegaray i el 24 de novembre "María Rosa" d'Àngel Guimerà, compartint cartell amb el seu futur marit Fernando Díaz de Mendoza, Marqués de Fontanar, Conde de Balazote, Señor de Lalaing i Grande de España per la seva Casa. María va inaugurar la reforma del Teatro Español, el 12 de gener de 1895, donant cabuda als clàssics espanyols. Va estrenar el 9 de febrer "Mancha que limpia" i el 15 de novembre "El estigma", ambdues d'Echegaray. El 20 de març va posar a escena, amb un monumental fracàs de públic i crítica, "Teresa" de Clarín. El 9 de novembre va intervenir amb èxit clamorós i interpretant en francès, al costat de Sarah Bernhardt -de qui, pel que sembla, havia rebut lliçons anys enrere- a l'escena final de "La esfinge" de O. Feuillet. El 20 de desembre va estrenar "Voluntad" de Galdós.
El 10 de gener de 1896 María Guerrero es va casar amb l'actor aristòcrata Fernando Díaz de Mendoza, formant-se la Compañía Guerrero-Díaz de Mendoza. El 24 d'aquest mes va estrenar "La mujer de Loth" de Eugenio Sellés i més tard "La locura de amor" de Tamayo i Baus", on va fargar una de les seves actuacions estel·lars. El 22 d'abril va morir la seva mestra i protectora Teodora Lamadrid. Va estrenar per aquestes dates "Tierra baja" d'Ángel Guimerà. El 22 de gener de 1897 va estrenar "La calumnia por castigo" d'Echegaray. El 5 de març va néixer el seu primer fill, Luis Fernando Díaz de Mendoza i Guerrero. Al mes de maig va iniciar a Buenos Aires la seva primera gira teatral pel continent americà.
Va estrenar el 11 de febrer de 1898 "La duda" de Echegaray, el 18 de març "El padre Juanico" (Mossèn Janot) d'Ángel Guimerà i el 22 de abril "El hombre negro" d'Echegaray. Va representar "los plebeyos" de Llana i Francos". El 4 de setembre va néixer el seu segon fill, Carlos Fernando Díaz de Mendoza i Guerrero, qui com el seu germà, va provar sort a l'escena. Va viatjar per França i Itàlia oferint un repertori de teatre espanyol. El 1 de febrer de 1899 va estrenar "Cyrano de Bergerac" de E. Rostand. El malagueny Emilio Thuillier va ser director, primer actor i galà de la Compañía Guerrero-Díaz de Mendoza. Va realitzar una gira per Hispanoamèrica, especialment per Mèxic. L'Ajuntament madrileny li va confiscar el Teatro Español. La Guerrero va estrenar el 12 de setembre "La hija del mar" de Ángel Guimerà.
Va emprendre el 1900 una gira europea, de representacions espanyoles, per França, Bèlgica i Itàlia. Després va regressar al Teatro Español i va representar "Hamlet" de Shakespeare en versió de Plana i López Ballesteros. Va estrenar el 8 de novembre "El loco Dios" d'Echegaray. Al gener de 1901 va estrenar "La pena" i al desembre "Las flores", títols ambdós de Serafín i Joaquín Álvarez Quintero. Per aquell temps Josefina Blanco pertanyia a la Compañía Guerrero-Díaz de Mendoza.
El 1902 María Guerrejo i la seva companyia va realitzar una gira per Hispanoamèrica. Al Teatro de La Habana va ser coronada en or i diamants. Va interpretar "Reinar después de morir" de Vélez de Guevara. Va estrenar "La musa" de Salvador Rueda i el 20 de novembre "Malas herencias" d'Echegaray. El 19 de febrer de 1903 va estrenar "La escalinata de un trono" última obra d'Echegaray en vers, el 18 de març "La noche del sábado" de Jacinto Benavente, el 2 d'abril el monòleg benaventí "En este Madrid", el 31 de març "Aire de fuera" de Manuel Linares Rivas, el 16 de juliol, a Barcelona, "Mariucha" de Galdós, el 26 d'octubre "Por qué se ama" de Benavente i el 15 de desembre "La desequilibrada" d'Echegaray. L'actor Fernando Díaz de Mendoza, en l'obra referint-se a la protagonista, la seva esposa María Guerrero, deia: <<Esta mujer es incomprensible, es de seda con nervios de acero>>. Llavors Valle-Inclán que assistia a l'estrena, es va posar en peu i, amb el seu característic zetacisme va dir: <<¡Puez ezo ez un paraguas!>> Aquest mateix any va estrenar "El émir" de Cavestany, "El abuelo" de Pérez Galdós, "Los dos sindicatos" d'Echegaray, "Maria Victoria" de Manuel Linares Rivas i "Agua que corre" d'Ángel Guimerà. De temperament vibrant la Guerrero, va ser una actriu de força i energia, de crit i passió, pel teatre dels últims temps d'Echegaray i dels primers de Benavente.
El 17 de gener de 1904 va estrenar les comèdies dels Quintero "La zagala" i al juny, a Barcelona, "La casa de García" i, el 15 de març "El dragón de fuego" de Benavente. El 7 de febrer de 1905 va estrenar "A fuerza de arrastrarse" d'Echegaray, el 28 de març "Bárbara" de Galdós, el 13 d'abril "Rosas de otoño" de Benavente, el 18 de juliol, al Teatre Novetats de Barcelona, "El susto de la condesa" de Benavente, el juliol i setembre les obres dels Quintero "La aventura de los galeotes" i "La musa loca" i, el 23 de desembre el sainet líric de Benavente "La sobresalienta". També va estrenar "La pecadora" i "Andrónica" d'Ángel Guimera" en versió castellana de Luis López Ballesteros, el 20 de juny de 1905, al Teatre Novetats de Barcelona. El 9 de gener de 1906 va estrenar "Verdad" de Emilia Pardo Bazán, un drama que va ser mal rebut per crítica i públic. El 22 de febrer va estrenar "Más fuerte que el amor" de Benavente, el 31 de març "La princesa bebé" del mateix autor, el 14 de maig "Amor de artistas" de Dicenta i, al setembre, la comèdia dels Quintero "El genio alegre". El 4 de desembre va encarnar el paper protagonista de "María Estuardo" de Schiller en versió de Francos i Llana.
La Compañía Guerrero-Díaz de Mendoza va estrenar el 8 de gener de 1907 "Monna Vanna" de Maeterlink i el 7 de març "Daniel" de Dicenta. El febrer de 1908 va estrenar "El crimen de ayer" de Dicenta, el 14 del mateix mes "El preferido y los cenicientos" última obra d'Echegaray, el 5 de març "Las hijas del Cid" d'Eduardo Marquina i el 10 d'octubre, a Buenos Aires, "Amores y amoríos" dels Quintero. El 1909 va comprar amb el seu marit, el madrileny Teatro de la Princesa -avui María Guerrero- per a la inauguració del qual, el 27 de novembre, va encarnar el paper principal de l'obra de Marquina "Doña María la Brava". El 14 de març de 1910 va estrenar "La tragedia del beso" de Carlos F. Shaw. A continuació va realitzar una gira per Hispanoamèrica, estrenant, el 23 de juny a Buenos Aires "La flor de la vida" dels Quintero i el 27 de juliol, a Montevideo, "En Flandes se ha puesto el sol" de Marquina. El 1911 va estrenar dues obres de Ramón María del Valle-Inclán: "La marquesa Rosalinda" i "Voces de gesta". Al Teatro Dindurra de Gijón va representar: el 7 d'agost "En Flandes se ha puesto el sol", el dia 14 "Primavera en otoño" dels Martínez Sierra, el dia 15 "Voces de gesta" i el dia 16 "La flor de la vida" i "La alcaldesa de Pastrana" de Marquina. Va actuar, el 11 d'agost, al Teatro Iris de Avilés representant "Mancha que limpia" i el entremès "Rosa y Rosita" dels Quintero. Va estrenar a Granada, el 8 de novembre, "El alcázar de las perlas" de Francisco Villaespesa. El 7 d'abril de 1912 va estrenar el drama dels Quintero "Malvaloca".

 

La Compañía Guerrero-Díaz de Mendoza a "La marquesa Rosalinda" al Teatro de la Princesa de Madrid el 1911.

Fuente:José Antonio Hormigón, Valle-Inclán y su tiempo hoy, Cincuentenario INAEM.

 

El 8 de gener de 1913 va estrenar "El último pecado" de Pedro Muñoz Seca, el 14 de febrer "Cuando florezcan los rosales" de Marquina, el 14 de novembre "El retablo de Agrellano" de Marquina -que s'havia vist abans a Oviedo- i el 12 de desembre "La malquerida" de Benavente, que quedaria com una de les seves interpretacions més recordades. El 1914 va estrenar "Mamá" de Gregorio i María Martínez Sierra i el 21 d'abril la peça de Galdós "Alceste". A la seva gira per Hispanoamèrica va estrenar "La garra" de Linares Rivas i "Una mujer" de Marquina. El segon fill de l'actriu va debutar a Buenos Aires. Va cedir el Teatro de la Princesa a Margarida Xirgu durant la seva gira per sudamèrica. De retorn, el 23 de novembre va estrenar, per a obrir la temporada de l'Español, el drama en vers de Marquina "Las flores de Aragón". El 4 de març de 1915 va estrenar "El collar de estrellas" de Benavente i el 16 d'abril, a Sevilla, "El duque de El" dels Quintero. Al setembre va debutar al Teatro Romea de Múrcia, el primogènit de l'actriu en un paper del drama de Villaespesa "La leona de Castilla". Va estrenar el 14 de febrer de 1916 "Campo de armiño" de Benavente i el 30 de març "El Gran Capitán" de Marquina. El 8 de març de 1918 va estrenar "Los cachorros" de Benavente i el 31 de desembre "La verdad de la mentira" de Muñoz Seca. En aquestes dates María Guerrero i Fernando Díaz de Mendoza van traslladar la seva residència als alts del Teatro de la Princesa.
La Compañía Guerrero-Díaz de Mendoza va estrenar el 21 de febrer de 1919 el drama dels Quintero "La calumniada" i el 29 de març "La vestal de Occidente" de Benavente. El 22 de desembre va debutar la seva neboda María Guerrero López en "Y va de cuento..." de Benavente. El 3 d'abril de 1920 va estrenar el drama de Benavente "Una pobre mujer". El 19 de setembre de 1921 es va inaugurar el Teatro Nacional Cervantes de Buenos Aires, construït amb tot luxe pel matrimoni Guerrero-Mendoza, ajudats per importants donacions. Va estrenar el 10 de desembre "Dentro de un siglo" de Muñoz Seca.
Madrid ret homenatge al matrimoni Guerrero-Mendoza els dies 9, 10 i 11 d'abril de 1922, nomenant-los fills predilectes de la capital i donant els seus noms a dos carrers de la ciutat, al mateix temps que se li imposa la Gran Cruz de Alfonso XII. La companyia va representar en el Teatro Palacio Valdés d'Avilés: el 21 d'agost "Locura de amor", el 22 "La enemiga" de Nicodemi, el 23 "La dama del armiño" de Luis Fernández Ardavín, peça que havia estrenat el 24 de gener passat, el 24 "El abanico de lady Windermere" d'Óscar Wilde i el 25 "En Flandes se ha puesto el sol". Va estrenar el 18 de novembre "El doncel romántico" de Fernández Ardavín i el 11 de desembre "Los frescos" de Muñoz Seca. El 2 d'abril de 1924 va estrenar "Lecciones de buen amor" de Benavente, el 9 de maig "Un par de botas" del mateix dramaturg i el 29 de març "El pobrecito carpintero" de Marquina. El 1925, el 17 de gener, va estrenar "Don Luis Mejía" de Marquina i Alfonso Hernández Catá. El 9 de febrer de 1926 va estrenar la tragicomèdia en quatre actes i en vers "Desdichas de la fortuna o Julianillo Valcárcel" de Manuel i Antonio Machado al Teatro de la Princesa. Va assistir el 6 de març de 1926 al homenatge celebrat a Margarida Xirgu al Hotel Ritz de Madrid, per l'estrena de "Santa Juana" de George Bernard Shaw. El maig va viatjar a Nova York i va actuar, amb tronador èxit, al Manhattan Opera House

 

Margarida Xirgu i i Mercedes Capcir dempeus i María Guerrero asseguda.

Foto: "Margarita Xirgu y su teatro" Antonina Rodrigo.


El 7 de gener de 1928 va estrenar al Teatro Calderón "Via crucis" de Fernández Ardavín. Va començar per aquestes dates els assaigs de "El demonio fue antes ángel" de Benavente i "Entre desconocidos" de Rafael López de Haro. El dia 14 va fer la seva última representació, en unes condicions físiques crítiques, amb la obra de Fernández Ardavín "Doña Diabla". El dia 16 va haver de suspendre els assaigs de l'obra i a l'intentar reprendre'ls a l'endemà, ja li va ser impossible. El dilluns 23 de gener va morir a les deu del matí a l'aguditzar-se-li un atac d'urèmia. Patia, des de feia temps, esclerosi del ronyó. A les tres i mitja del dia 24, després de ser exposat el cadàver al Teatro de la Princesa, va ser enterrada en el cementiri de l'Almudena. En la presidència del duel es trobaven Benavente, el Ministre d'Instrucció i un representant de la Casa del Pueblo de Madrid, ja que María Guerrero sempre es va distingir per la seva adhesió a la causa dels treballadors.

 

L'actriu María Guerrero el 1928 a Barcelona, abans de la seva mort.

Foto: Nuevo escenario

 

María Guerrero va representar sempre als clàssics de forma molt distinta a Margarida Xirgu que era molt fidel als texts originals. La Guerrero seguint la costum començada al segle XVIII, els va representar no en els seus texts originals, sinó en versions, sovint gens respectuoses, que no només tallaven escenes, sinó que inclús a vegades, afegien trossos nous, gairebé sempre reduïen a unitat els actes -tenia pànic al canvi de lloc en un mateix acte- composts originàriament per quadres ràpids. La Guerrero havia projectat donar representacions al Teatro Romano de Mèrida, però el seu criteri sobre l'escenificació contrastava amb la nua eloqüència del lloc i el seu intent no va arribar a consolidar-se.

 


Última foto de María Guerrero entregada pel seu marit a Margarida Xirgu.

Archivo Xavier Rius Xirgu


IRENE LÓPEZ HEREDIA

Irene López Heredia va néixer el 1893 i des de molt jove va sentir l'atracció pel teatre. Una de les seves primeres companyies va ser la de María Guerrero, la qual a causa de les dificultats amb els empresaris, va decidir tenir el seu propi local. El 1898, el seu pare va llogar el Teatro Español a l'Ajuntament de Madrid i més tard va comprar el Teatro Princesa (avui María Guerrero), on a la vegada que s'estrenaven obres espanyoles i estrangeres de categoria, es va dedicar la màxima atenció als clàssics espanyols. Va sostenir una llarga i costosa plantilla d'actors, que la van obligar a desprendre's del seu Teatro Cervantes de Buenos Aires, que va passar a ser propietat del Banco Nacional fins a la seva destrucció en un incendi. Entre els actors de la companyia es trobaven Emilio Thuiller, Catalina Bárcena, Carmen Ruiz Moragas, Irene López Heredia i María Fernanda Ladrón de Guevara.

 

Autògraf d'Irene López Heredia. Foto Todo Colección

 

Ernesto Vilches nascut a Tarragona el 1879, va constituir la seva pròpia companyia el 1909, amb la que va interpretar "El amigo Teddy" d'Antonio Palomero, "El eterno don Juan" de Leo Dietrichstein en adaptació de Federico Reparaz, "Juventud de príncipe" de Wilhelm Meyer Forster o "Sangre de artista" d'Erik Walner. Va trobar després la dificultat que tots els primers actors han de vèncer: la falta d'una primera actriu. Va fixar la seva atenció en Irene López Heredia, que encara era una nena, que prometia ser una dona bonica, i que fins a llavors havia passat desapercebuda. Li va trobar condicions, la va formar, la va llançar i la va convertir en la seva parella artística i sentimental. Molt més tard, el 10 de novembre de 1916 Irene va estrenar amb la companyia d'Ernesto Vilches l'entremès en prosa "Mi bebé" d'Enrique Arroyo, al Teatro del Príncipe Alfonso de Madrid. El repartiment va ser: Irene López Heredia (Aurelia), Mercedes Sampedro (Teodora), Eugenio Vera (Martina), Alejandro Maximino (Félix) i Ernesto Vilches com a director. El 1917 va interpretar la seva primera pel·lícula "El golfo" de José de Togores, amb Ernesto Vilches. Va ser una complexa producció que no va assolir la satisfacció del públic. Irene va formar parella artística amb Ernesto durant més de deu anys i van recórrer junts el món hispanoparlant, mentre que el seu germà Antonio Vilches va actuar també com administrador, director i actor a la mateixa companyia, debutant a la primera temporada que Ernesto va fer a Buenos Aires al Teatro Nuevo, sala situada en el carrer Corrientes 1528, des de novembre de 1923 fins al 6 de gener de 1924, que va clausurar la seva temporada per a passar a Montevideo. En aquests pocs dies de gener va fer "El amigo Teddy" d'Antonio Palomero, "El corazón manda" de Francis de Croisse, "El eterno don Juan" de Leo Dietrichstein, "Las de Caín" de Joaquín i Serafín Álvarez Quintero i "La tía de Carlos" de Brandom Thomas. La companyia va donar a conèixer en les seves actuacions "Una mujer ideal", del dramaturg i poeta irlandès Oscar Fingal O'Flahertie Wills Wilde, "El gran galeoto" del poeta, dramaturg, matemàtic, economista i polític espanyol José Echegaray i Eizaguirre, Premi Nobel de Literatura el 1904 a mitjas amb el poeta provençal Federico Mistral i "Las viñas del Señor" de Fler i Croisset , mereixent grans elogis per la seva labor i per la correcció de la "mise en scéne". Es va destacar també amb línies molt personals, la primera actriu Irene López Heredia per la seva intel·ligència vivaç i el seu afany artístic. Antonio Vilches a Buenos Aires, va intervenir una temporada al Teatro de la Ópera, al carrer Corrientes 860, presentant a les actrius Lía Abrines, Felisa Amelivia, Virginia Barragán, María Donday i a Irene López Heredia.

 

Irene López Heredia, esbós de José Machado de novembre de 1928.

Fuente: "La farsa"

 

La campanya teatral de 1927-1928 Irene la va realitzar sota la direcció artística de Ricardo Baeza. Entre el 10 i el 13 de gener de 1928 la Compañía de Comedia Irene López Heredia, figurant ja Baeza com director del elenc, va debutar al Teatro Bretón de los Herreros de Logroño, amb els actors Juan Espantaleón, José Bruguera, Antonio Vico i Ernesto Vilches. Les actrius van ser Ana M. Custodio, Irene López Heredia, Carmen Nieto, Herminia Peñaranda i Dolores Valero. El repertori va ser: "El corazón manda" de Francis de Croisse, "Lady Frederick" de William Somerset Maugham, "Un marido ideal" d'Oscar Wilde i "Tambor y cascabel" dels germans Álvarez Quintero. A continuació Irene es va separar del primer actor Ernesto Vilches, que fins feia poc havia estat el co-director de la companyia i a més a més el seu company sentimental.

A una entrevista periodística, Ricardo Baeza va traçar les seves intencions immediates: <<Nosotros nos proponemos hacer, en un principio, comedias agradables, de público y al mismo tiempo de calidad literaria. Más adelante procuraremos ir dando cosas un poco más difíciles, presentando al público español lo que se hace de más nuevo por esos escenarios europeos>>. Esperaven afegir al repertori preexistent algunes de les millors comèdies estrangeres d'aquells últims temps, mentre que en el plano del muntatge i del decorat, altres novetats relatives van ser una cura del conjunt, una mica més estricte del que se solia a les companyies espanyoles, i una presentació escenogràfica moderna, sintètica, que fos un plaer per als ulls en si mateixa. Debutant a Saragossa, van viatjar després per diverses províncies -on Baeza va aprofitar la seva estada donant una sèrie de conferències sobre temes literaris i dramàtics-, abans d'inaugurar la temporada pasqual d'abril i maig de 1928, al Teatre Poliorama de Barcelona. Desafortunadament la iniciativa no va prosperar: la tensió inevitable entre consideracions comercials i criteris artístics, va crear una bretxa cada vegada més ampla i conflictiva entre López Heredia i Baeza, i aquest va deixar el grup abans que finalitzés l'actuació barcelonina. El 25 de desembre de 1928 Irene va representar " "El caballero Varona" de Jacinto Grau amb Mariano Asquerino, amb el qual més tard va fundar companyia.

 


Irene López de Heredia i Mariano Asquerino a "El caballero Varona",al Teatro Infanta Beatriz de Madrid el 25 de desembre de 1928.

Fuente: "Estampa".

 

A la llum d'aquestes circumstàncies, és ben curiós i bastant irònic que, a principis de 1929 al preparar-se Irene López Heredia per a una gira llatinoamericana, ella contractés llavors a ningú més i menys que a Cipriano Rivas Cherif com director o assessor literari. És també motiu de sorpresa que aquesta va ser la primera vegada a la seva vida que Rivas Cherif va assumir la direcció d'una companyia professional. En un article contemporani va explicar que, seguint la recomanació de Gordon Craig, estava implementant la necessitat d'aquilotar la virtut de les teories en la pràctica de l'escena. Després d'una curta gira per províncies espanyoles durant març i abril, van debutar a Buenos Aires al maig al Teatro Maipo amb tres peces: "Champán, señorita" i las ja representades "El corazón manda" i "El caballero Varona". El Teatro Maipo alternava des de feia temps aquesta classe de teatre amb la revista. Josep Balaguer va fer part de la gira per Hispanoamèrica amb la companyia d'Irene i va tenir un gran èxit al Teatro Odeón de Buenos Aires. A part d'un breu parèntesi a Montevideo, van seguir representant a Argentina a la capital i a províncies i, quan van acabar els contractes Irene va dissoldre la companyia, fórmula corrent a l'època, per a deslligar-se de la responsabilitat econòmica de pagar els passatges de retorn als actors. El seu retorn a Espanya es va produir al mes de desembre. Exactament els mateixos problemes experimentats per Baeza van sorgir de nou: per raons econòmiques, després del fracàs d'una peça de relativa qualitat, Irene López Heredia va programar una obra de Muñoz Seca, "El alfiler", en el muntatge de la qual tenia molt poc que veure un director artístic. Cipriano Rivas Cherif va creure que podria ser viable la idea de conjuminar els interessos d'una companyia comercial, amb les seves pretensions de millorar la qualitat del producte que s'oferia al públic, amb l'avantatge addicional de poder arribar a una ressonància molt superior a l'obtinguda amb els grups anteriors. El resultat, no obstant això, va ser decebedor.

Ja a Espanya la Compañía de Irene López Heredia va incloure a actrius com Isabel Barrón com dama jove i a actors com Fernando Gómez-Pamo del Fresno, "Fresno", que a més de retratar amb humor a dramaturgs i intèrprets, va ser actor també a les companyies de Lola Membrives, Margarida Xirgu i María Guerrero-Fernando Díaz de Mendoza.

La parella artística d'Irene i Mariano es va perllongar fins el 1942. Es va dir que durant 14 anys també van ser amants, com abans havia ocorregut amb Ernesto Vilches. La Compañía de Irene López Heredia y Mariano Asquerino va estrenar el 24 d'abril de 1931 la cinquena comèdia en tres actes i en vers "La prima Fernanda", de Manuel i Antonio Machado al Teatro Victoria de Madrid. Es va representar trenta-dues vegades i va obtenir un èxit considerable. El 3 de juny de 1931, tot just dos mesos després de la instauració de la República, la companyia de Irene i Mariano va estrenar "Farsa y licencia de la reina castiza" de Ramón María del Valle-Inclán, al Teatro Muñoz Seca de Madrid, amb Mariano Asquerino com primer actor. Feia anys que Valle-Inclán vivia apartat del teatre comercial, i ni tan sols va assistir a aquesta estrena que, no obstant això, va ser un dels més reeixits de tota la seva carrera dramàtica. I no només per les virtuts artístiques de l'obra o per la qualitat de la posada en escena, sinó perquè en aquells moments venia a ser un símbol de la recent conquistada llibertat d'expressió. La Monarquia havia interdit la seva representació. Per què? La "Farsa y licencia de la Reina Castiza" és un retaule grotesc de la Cort d'Isabel II -la reina castissa-; la reina que s'escapà amb un soldat i se'n va anar a la berbena; la reina que canvià d'amant i de ministre; la reina ignorant, plebea, xula, impolítica, faraònica, lamentable, immoral. Valle-Inclán, que semblava com si escrivís amb un bisturí, retallà les figures amb una cruel alegria histriònica. Els remarcà implacablement el gest grotesc i el defecte psíquic. Tot pren un aire de guinyol funambulesc on tots els personatges fan un paper desguitarrat i violent. La cort espanyola és abundant de figures pintoresques, i darrera de la lent valleinclaniana tot agafa unes proporcions de putxinel.lis insuperables, brillants i lamentables alhora. Rafael Alberti va explicar al respecte: <<Los intelectuales, la gente de letras, los artistas, en general, estan de enhorabuena. Ya se pueden estrenar las obras prohibidas. "Farsa y licencia de la reina castiza" de Valle-Inclán, Irene López Heredia la representa para hacer méritos republicanos. Pero no consigue engañarnos>>. Per aquell temps tot el món coneixia les idees poc democràtiques, de la López Heredia. Rivas Cherif va persistir en la seva obstinació i així, el 1934 va comentar amb Juan González Olmedilla la possibilitat que el Teatro-Escuela de Arte (TEA) muntés "Farsa y licencia de la reina castiza" de Valle-Incán però no en la versió que va incorporar a Madrid Irene, sinó en l'original, que incloïa els acotaments lírics i s'il·lustrava musicalment amb el "Fandango de candil" de Gustavo Durán.

 

Irene López Heredia a "Farsa y licencia de la reina castiza", de Valle-Inclán el 1931.

Font: Historia de la Literatura Española.

Irene López Heredia a "Farsa y licencia de la reina castiza" de Valle-Inclán el 1931.

Foto: Parnaseo.uv.es

 

El dimecres 17 de juny de 1931, la Compañía de Comedias de Irene López Heredia y Mariano Asquerino va estrenar al madrileny Teatro Muñoz Seca "La carroza del Santísimo", sainet de Prosper Merimée adaptada per Manuel Azaña. Aquest esdeveniment de caràcter literari va tenir una repercussió social i política, per ser el traductor Ministre de la Guerra, al Govern provisional de la recent estrenada República. El 11 de novembre la Compañía López Heredia-Asquerino va representar "El embrujado" de Valle-Inclán al Teatro Muñoz Seca. El 21 de novembre "Una aventura diplomática" de Lugwin Bauer adaptada per Margarita Nelken i Eduardo Foertch i el 9 de desembre "Las llamas del convento" de Fernández Ardavín, ambdues també al Teatro Muñoz Seca de Madrid.

 

Irene López Heredia a "Farsa y licencia de la reina castiza" de Valle-Inclán el 1931.

Foto: Parnaseo.uv.es

 

Amb Eduardo Ugarte va tenir Irene projectes de col·laboració. Va ser amb l'obra "Mitad y mitad" escrita per ell en col·laboració amb López Rubio, que no va arribar a estrenar-se per considerar-se molt atrevida per a les companyies de llavors. També Ugarte va tenir l'encàrrec de l'actriu, sense concloure, d'un drama sobre la fallida d'un banc, amb el títol de "Crac". El 1928 Ugarte havia contret matrimoni amb Pilar Arniches, filla del dramaturg Carlos Arniches, i es va convertir així en cunyat d'altre dramaturg destacat, José Bergamín.

La Compañía López Heredia-Asquerino va estrenar el 9 de gener de 1932 "La mujer del día" de Paul Armont i Leopold Marchand i el 10 de febrer "Era una vez en Bagdad" làmines de les "Mil y una Noches" agrupades en tres actes, d'Eduardo Marquina. El 1934 van estrenar una adaptació de Juan Chabas de l'obra titulada "Ciclón" de Sommerset Maugham. El mateix any Irene va interpretar la pel·lícula "Doce hombres y una mujer". El octubre de 1935 la Compañía López Heredia-Asquerino va estrenar "La pelirroja" de Alfred Andersch, en la que Irene va interpretar un doble personatge.

Al Teatro Bretón de los Herreros de Logroño, la Compañía López Heredia-Asquerino va estrenar entre el 7 i el 12 de març de 1936: "La papirusa" d'Adolfo Torrado i Leandro Navarro, "El Báculo y el paraguas" de Paulino Masip, "La dama del antifaz" de Cristóbal de Castro i "La inglesa sevillana" dels germans Álvarez Quintero. Els actors del repertori van ser: Gabriel Algara, Antonio Armet, Mariano Asquerino, José Guijarro, Francisco Hernández, Gonzalo Llorens i Ricardo Vargas. I les actrius: Carmen León, Irene López Heredia, Carmen López Lagar, Pascuala Mesa, Isabel Ortega, Isabel Pallarés i María Ángel Somalo Fernández. El 17 de juliol de 1936 , un dia abans del "alzamiento nacional" dels feixistes, la Compañía López Heredia-Asquerino va estrenar al Teatre Poliorama de Barcelona la obra pòstuma de Pedro Muñoz Seca la comèdia "La tonta del rizo". Dos dies abans havia arribat a Barcelona Muñoz Seca acompanyat de la seva esposa, Asunción Ariza. Es van allotjar a la pensió del carrer Lauria 24, regentada per la mare de l'actriu Lina Santa María. Amb ells estaven també Asquerino i López Heredia. Altres fonts, com el diari "ABC" del 25 de juliol, va indicar contràriament a la ubicació de la pensió: <<Por algo se empieza. Muñoz Seca, declarado cesante. Los famosos actores Irene López Heredia y Mariano Asquerino, también en Barcelona, tratan de amparar al matrimonio acomodándolo en la pensión "Claris" de la Vía Layetana>>. Muñoz Seca va ser detingut per milícies anarco-sindicalistes que dominaven la ciutat condal a la casa d'un actor que li havia aconsellat anar-se de l'hotel que ocupava. Acusat d'albergar idees monàrquiques, va ser traslladat i empresonat en la recent creada presó madrilenya de San Antón, establerta en el Convent del mateix nom, encara que la seva esposa va ser alliberada ja que oficialment era ciutadana cubana. Arribat el mes de novembre, va ser tret, en companyia de milers de presos, i afusellat sense cap judici el 28 de novembre d'aquest any 1936, per les milícies de Vigilancia de Retaguardia, a Paracuellos de Jarama. Per aquelles dates els franquistes Irene López Heredia i Mariano ASquerino assajaven el so de la "Marxa real" al Teatre Barcelona.

El 1937 la Compañía López Heredia-Asquerino va realitzar una gira per Argentina. El 3 de juny el diari madrileny "La Voz" redactava: <<A pesar de la oposición de todos sus compañeros de farándula hispana - ha habido quien, como la López Heredia, se ha atrevido a pedir en Buenos Aires que se le aplicara a la ilustre actriz Margarita Xirgu la ley de represión del comunismo, no le digo a usted más-; a pesar de todos los pesares, la temporada del Odeón ha arrancado con muy buen pie>>.

Entre el 24 y el 27 d'octubre de 1939 la Gran Compañía de Alta Comedia López Heredia-Asquerino va estrenar al Teatro Bretón de los Herreros de Logroño les obres "Campo de armiño" de Jacinto Benavente, "La inglesa sevillana" dels germans Álvarez Quintero, "El río dormido" de Francisco Serrano Anguita i "Suspenso en amor" de Ladislao Fódor. Les actrius del repertori van ser: Adela Carboné, Irene López Heredia, Asunción Montijano, Concha Montijano, Isabel Ortega, Consuelo Pallarés, María Isabel Pallarés, Ana de Siria i Antonia Tejedor. Els actors: Mariano Asquerino, José Blanch, Federico Górriz, José Latorre, José Montijano, Luis Porredón i Ricardo Vargas. Del 31 d'octubre al 6 de novembre de 1941 la Compañía López Heredia-Asquerino va tornar a presentar-se al Teatro Bretón de los Herreros, amb les obres de Jacinto Benavente: "El collar de estrellas", "Escuela de princesas", "Lo cursi", "La noche del sábado", "La princesa bebé" i "Rosas de otoño" i l'obra d'Oscar Wilde "Una mujer sin importancia". Els actors del repartiment van ser: Rafael Alonso, Mariano Asquerino, José Bernal, Rafael Calvo, Federico Górriz, Pedro Hurtado, Juan Monfort i José Montijano. Les actrius: Adela Carboné, Amelia García, Irene López Heredia, Pascuala Mesa, Asunción Montijano i María Antonia Tejedor. Les obres de Jacinto Benavente sempre van formar part del repertori de la López Heredia. Poc més tard es va produir la separació d'Irene i Mariano Asquerino. Per fi separaria l'amor del treball!.

De nou entre el 16 i el 22 de gener de 1943 la Compañía de Comedia López Heredia, aquesta vegada ja sense Mariano Asquerino, es va presentar en el mateix teatre amb les obres: "Ha entrado una mujer" d'Enrique Suárez de Deza, "Lady Amarilla" del mateix autor, "La inglesa sevillana" dels germans Álvarez Quintero, "La madre guapa" d'Adolfo Torrado, "Pero la vida no es sueño", "El rosario" i "Suspenso en amor" de Ladislao Fódor. Les actrius del repertori van ser: Matilde Guarnerio, Irene López Heredia, Ana María Méndez, Pascuala Mesa i Josefina Palacios. Els actors: José Bernal, Luis Calderón, Emilio C. Espinosa, José Montijano i Fulgencio Nogueras. El 26 de novembre de 1943 Irene López Heredia va estrenar "Hedda Gabler" d'Henrik Ibsen en adaptació de Luis Hurtado Álvarez, al Teatre Barcelona. Entre el 1 i el 7 de setembre de 1944 la Gran Compañía de Alta Comedia López Heredia va tornar al mateix escenari logronyès, amb les obres: "Adriana", "La carta", "La condesa Butterfly", "Lady Frederick", "Madame Cecilia "modas"", "María Victoria" i "La sombra". L'actor va ser Emilio C. Espinosa i l'actriu Irene. Una vegada més al Teatro Bretón de los Herreros la Compañía de Comedia López Heredia va representar entre el 13 i el 16 de setembre de 1945, les obres: "Las flores", "Un marido ideal" d'Oscar Wilde, "La mujer de nadie" de Gonzalo Delgrás i "Ventolera" dels germans Álvarez Quintero. Les actrius del repertori van ser: Carmen Blázquez, Irene López Heredia, Asunción Montijano i María Luisa Tejedor. Els actors: José Bernal, José Bruguera i Vicente Soler. Entre el 21 y el 24 d'agost de 1947 la companyia es va presentar en el mateix escenari amb les obres: "La infanzona" de Jacinto Benavente, "Miedo" i "Titania" també de Jacinto Benavente. Els actors del repertori en aquesta ocasió van ser: José Bernal, Manuel Díaz de Velasco, Antonio Prieto i Luis Torrecilla. Les actrius: Carmen Blázquez, Montserrat Casas, Lois Gómez, Irene López Heredia, Asunción Montijano i María Rosario Soriano.

La Compañía de Comedia López Heredia va oferir una sèrie de funcions al escenari de Logroño, del 26 al 29 d'agost de 1948 amb les obres: "Así son todas" sainet d'Amadeu Vives, "Campo de armiño" de Jacinto Benavente, "El mayor pecado", "El placer de los dioses" de José González Castillo i "El rival de su mujer" de Jacinto Benavente. El repertori de actrius va ser: Carmen Blázquez, Montserrat Casas, Mary González, Irene López Heredia i Asunción Montijano. I el dels actors: José Bernal, Luis Durán, Llano i Antonio Prieto. Entre el 1 i el 5 de novembre de 1950 la companyia va representar en el mateix escenari les obres: "Divorcio de almas" de Jacinto Benavente, "El fiscal y la acusada" d'Alfred Sutro adaptada per Luca de Tena, "Una mujer sin importancia" d'Oscar Wilde, "Por el camino de la vida" de José María Pemán i "Rosas de otoño" de Jacinto Benavente. El director artístic de la companyia va ser Luis Hurtado Álvarez, els actors: Francisco Alonso, Manuel Díaz de Velasco, Luis García Ortega i Antonio Queipo. Les actrius: Carmen Blázquez, María Angélica Domingo, Mary González, Irene López Heredia, Asunción Montijano i Marta Rotger.

El 1954 va morir a Barcelona un dels que havien estat la seva parella artística i alhora parella sentimental, Ernesto Vilches. Un any més tard Irene va interpretar a Sofía per al cinema a "Mister Arkadin". Luis Escobar va dirigir el 1957 al Teatro Eslava de Madrid, "La celestina" de Fernando de Rojas amb Irene López Heredia i amb els joves José María Rodero i María Dolores Prada com Calisto i Melibea. A l'any següent Irene va interpretar a la mare de Carlos al film de Franco Rossi "Amore a prima vista" ("Buenos días, amor") i el 1959 va interpretar "De espaldas a la puerta" de José María Forqué.

Irene López Heredia va morir el 1962.

 

LOLA MEMBRIVES

 

Dolores Membrives Fernández filla d'emigrants espanyols, va néixer a Buenos Aires el 28 de juny de 1888, deu dies després que naixés Margarida Xirgu. Va néixer a una casa situada al carrer Defensa, entre les d'Alsina i Moreno, de la ciutat de Buenos Aires, en una família modesta que encapçalada pel pare andalús, de professió barber, mantenia vives els costums, tradicions i expressions pròpies de la terra espanyola d'origen. A pesar de la seva escassa solvència econòmica, el seu pare va batejar a la nena amb una festa al millor estil andalús, en la qual no van faltar guitarristes y cantaores flamencs que el seu pare va fer venir especialment d'Espanya. Lola Membrives va viatjar a Cadis als quatre mesos d'edat. Els seus pares tenien un establiment a la Plaza de La Mina. Més tard va tornar de nou a Buenos Aires.
Des de petita van anant entrant a la seva vida, els autors clàssics hispans. Sent nena encara, amb un cridaner vestit d'aldeana gallega, va interpretar uns versos en públic, recollint calorosos aplaudiments. El 1900, Buenos Aires tenia una intensa vida cultural i Lola, autodidacta, amb gran capacitat d'expressió i interpretació, va començar a fer-se notar. Va començar actuant com a cantant a una edat primerenca, a la Compañía Lírica Infantil del mestre Payá, va debutar al Teatre Mayo de Buenos Aires amb "La buena sombra", la sarsuela dels germans Álvarez Quintero i va estrenar amb un paper secundari al Teatre Rivadavia (després Liceo) la sarsuela "El corneta de Belgrano", del comediògraf i crític argentí Enrique García Velloso. Van ser els seus primers passos actuant com a tonadillera.

 

Retrat d'infància de Lola Membrives al Orfeón Español.

Foto: Teatro.Meti2


A l'any 1905 va interpretar a Buenos Aires diverses sarsueles i sainets. Sempre va haver en ella una cantant unida a l'actriu. Com prova de la seva força interpretativa van quedar els tangos que va deixar gravats: "Maldito tango", "Milonguita", "El cuzquito", "La midinette", "Has de volver a mi" , "Hay que ver" i "Ojos negros". La música popular rioplatense tampoc va ser aliena a ella. Molt més tard va arribar a tenir relació artística amb Carlos Gardel i José Razzano, i va estrenar el tango "Cara Sucia".
Unida al gènere chico va actuar a Espanya per primera vegada el 1909, al Teatro Apolo de Madrid amb un èxit sense precedents. Tot just complerts els vint anys, va interpretar de nou a Espanya "La buena sombra", la sarsuela dels germans Joaquín i Serafín Álvarez Quintero. Juan Reforzo, el seu espòs, artista també, li va brindar sempre el seu suport. La seva vocació maternal es va fer realitat amb un fill, el doctor Juan Reforzo Membrives, reconegut especialista en endocrinologia i metabolisme. Més tard va tenir també una filla. La seva faceta de cantant de sarsueles i tonadilles va ser superada pel seu pas a la comèdia. Li va servir de transició, de contrapunt, el teatre costumista dels germans Álvarez Quintero.
Roberto Casaux era un artista popular, inimitable creador, integrant del repartiment de la primera producció fílmica argentina que va atreure l'atenció dels espectadors: "El fusilamiento de Dorrego" realitzada per Mario Gallo el 1908. Sense haver arribat als trenta anys, Lola Membrives va integrar amb ell un binomi artístic, que va obtenir el reconeixement del públic durant una temporada. El 1920 Lola va crear a Argentina la seva pròpia companyia, al capdavant de la qual va treballar fins el 1927 i va obtenir nombrosos reconeixements. El dramaturg Jacinto Benavente va arribar per primera vegada a l'Argentina el 1922 i va recórrer en ferrocarril les ciutats de l'interior, al costat de Lola Membrives donant representacions de les seves obres durant un any i mig. Quan es van detenir a Rufino ella va baixar a recollir cartes i telegrames. En un dels cables s'anunciava a Benavente que havia guanyat el Premi Nobel de Literatura. Lola va comprar una ampolla de xampany i va anar a despertar a l'escriptor per a celebrar l'extraordinària notícia. Benavente la va rebre amb calma i, contra el que esperava l'actriu, va decidir completar la seva gira abans de retornar a Europa.

 

Lola Membrives i Paco Pereda a "Cancionera" dels germans Álvarez Quintero, a Madrid el 1924.

Font: ADE.

 

Lola Membrives va assistir el 6 de març de 1926 a l'homenatge celebrat a Margarida Xirgu a l'Hotel Ritz de Madrid, per l'estrena de "Santa Juana" de George Bernard Shaw. Poc després és va formar la Compañía de Lola Membrives y Manuel Soto. El 22 d'octubre de 1928, aquesta companyia va estrenar la comèdia en tres actes i en vers "Las adelfas", de Manuel i Antonio Machado, al Teatro del Centro - avui Calderón - de Madrid. Després la companyia es va dissoldre i és va crear la Compañía Lola Membrives y Ricardo Puga, la qual el 8 de novembre de 1929 va estrenar al Teatre Fontalba de Madrid "La Lola se va a los Puertos" escrita especialment per a ella pels germans Machado. Jacinto Benavente també li va escriure per a ella "Pepa Doncel" que va estrenar aquest mateix any a la capital. Aquestes dues últimes obres les va tornar a representar al 1930, en la seva nova gira per Argentina.
El 1931 la Membrives va estrenar "Madreselva" el poema dramàtic en tres actes, en vers i un pròleg, que els germans Álvarez Quintero van escriure especialment per a ella. Van actuar a més de Lola (Madreselva), Elena Cortesina, Esperanza Ortiz (Clávela), Guillermo Grases (l'estudiant pregoner de romanços), Fresno (el rodamón) i Ricardo Puga (l'aventurer usurpador de personalitat aliena).
El 1932 li va arribar l'any dels actes honorífics i els seus dos paisos més benvolguts Argentina i Espanya, li van oferir un homenatge al Teatro Avenida. Les estrenes van continuar oferint-li èxits. Va representar aquest any "Teresa de Jesús" d'Eduardo Marquina. Juntament amb Margarida Xirgu, va ser una de les més destacades intèrprets del teatre de García Lorca, al que havia conegut el 1931. A l'any següent, va donar a conèixer a l'Argentina al poeta granadí amb la seva obra "Bodas de sangre", que va tenir un important èxit en tot el país. El juliol de 1933 Juan Reforzo, marit i empresari de Lola Membrives, ja havia convidat a Federico García Lorca a viatjar a Buenos Aires amb la seva companyia. El 28 de setembre de 1933 la Xirgu actuava al Teatre Poliorama de les Rambles de Barcelona i va aparèixer Lorca en el seu camerino. Estava de passada per Barcelona, a punt d'embarcar rumb a Montevideo, amb l'escenògraf Manuel Fontanals, gran admirador de Margarida. A la capital uruguaia anaven a preparar el muntatge de "Bodas de sangre", en una representació única, a l'aire lliure, a càrrec de la companyia de Lola Membrives. Durant els sis mesos que va passar a Buenos Aires i a Montevideo, entre octubre de 1933 i març de 1934, García Lorca va dirigir al octubre la reposició de "Bodas de sangre" amb decorats de Jorge Larco, al Teatro Avenida de Buenos Aires que va arribar a ser un sonat gran èxit i va estrenar també al Teatro Avenida la versió completa de "La zapatera prodigiosa" el novembre de 1933. Lorca va afegir cançons i balls a aquesta versió, que anys abans havia estrenat Margarida Xirgu i que Lola va representar de nou a Espanya, el 1935 al Teatro Coliseum de Madrid, en versió convertida en ballet. Lorca també va dirigir "Mariana Pineda" que es va estrenar el gener de 1934, al Teatro Avenida de Buenos Aires, per la companyia de la Membrives. Però García Lorca va treballar molt dur, a l'extrem que al gener de 1934 Lola Membrives, el va tancar en una cambra del Hotel Carrasco de Montevideo perquè a marxes forçades acabés "Yerma", l'obra que li havia promès per a la següent temporada. Lorca a la seva habitació 704 del Hotel Castelar de Buenos Aires, també va seguir escrivent "Yerma". Abans de marxar, la Compañía de Lola Membrives li va fer un homenatge a Lorca amb motiu de celebrar les 100 primeres representacions a Buenos Aires de "Bodas de sangre", que al final van arribar a més de cent cinquanta.
Al seu retorn a Espanya, a la representació de "El Otro" de Miguel de Unamuno, el Govern de la República va atorgar a Lola Membrives la Gran Cruz de Isabel La Catòlica, ordre que va ser fundada el 1815 per Fernando VII, per a premiar els grans serveis fets per espanyols en terres americanes.

L'esclat de la Guerra Civil espanyola el 1936 va mantenir a la Membrives lluny de l'escena espanyola. A Buenos Aires a l'entrada del teatre es va poder llegir en els cartells: <<Lola Membrives en "Bodas de sangre", de Federico García Lorca, el gran poeta español asesinado por los rojos>>. La premsa informava que: <<Lola Membrives en dos semanas había organizado y tomado parte en cinco festivales... en provecho de los mercenarios que ametrallaban Madrid>>, adulant servilment al final de cada acte a l'estil feixista amb vives al cabdill Franco. Durant el conflicte va romandre a Argentina i va fer una incursió al cinema el 1938 filmant la seva primera pel·lícula "La chismosa" dirigida per Enrique T. Susini. El film va obtenir un premi al Festival de Venècia. El 1939 va tornar repetides vegades a Espanya, on va estrenar les últimes obres de Jacinto Benavente i va aprofitar l'ocasió per a donar a conèixer les obres d'alguns escriptors argentins. Va repartir el seu treball el 1941 entre "Tres perfectas casadas" d'Alejandro Casona i "Adiós señorita Grey" d'Emlyn Williams. Al mateix any com homenatge al dia de "la raça" va posar en escena "Santa María del Buen Aire" de Enrique Larreta.

Lola Membrives va estrenar obres dels Quintero ("Madreselva", "Cancionera", "Los galeotes", "Las flores" i "Puebla de mujeres"), de Villaespesa, dels Machado ("La Lola se va a los puertos") i de Casona ("Tres perfectas casadas"). Però el seu èxit va estar unit incontestablement a l'obra de Jacinto Benavente, que va crear per a ella tipus de gran força dramàtica ("Campo de armiño", "Pepa Doncel", "Señora Ama", "Gente conocida" i "La malquerida"). Va interpretar als clàsssics Calderón de la Barca i Lope de Vega i, a nombrosos autors espanyols com Federico García Lorca, Pedro Muñoz Seca, Alfonso Paso, Enrique Jardiel Poncela, Eduardo Marquina i José María Pemán, entre altres. No omitint als autors estrangers, com Luigi Pirandello ("La vida que te dí") i Eugene O'Neill ("Anna Christie"). Senyora de l'escena, va ser ama d'un estil notable. La seva expressió i la forma de dir, van ser úniques, i es va destacar en els rols que va interpretar a "La malquerida" de Jacinto Benavente i a "Bodas de sangre" de Federico García Lorca. La seva perfecció es va desdibuixar per una tendència cap al lluïment, el que va limitar els seus abasts. La seva vida va ser un anar i venir entre ambdues ribes de l'Atlàntic, unint Argentina i Espanya a través de l'art escènic.
El 1942 va emocionar novament al públic madrileny amb "El mundo es un pañuelo" dels germans Álvarez Quintero. Va estrenar el 1946 ", Victoria" comèdia escrita pel seu fill amb el pseudònim de Juan Albornoz i María Luz Regás. Mostrant la seva capacitat per a abordar la dramatúrgia universal, va treballar el 1949 al Teatro Cómico a "Divorcio de almas" de Jacinto Benavente, "El águila de dos cabezas" de Jean Cocteau i "La rosa encendida" d'Enrique Suárez de Deza. El 1950 la companyia de la Membrives va actuar regularment al Teatro Calderón de Madrid i de nou al Teatro Cómico va interpretar el 1951 "Elena y los hijos de Eduardo" i "Mater imperatrix" de Jacinto Benavente. El 1952 va interpretar "El lebrel del cielo" de Francis Thompson al Teatro Odeón de Buenos Aires i "Un árbol para subir al cielo" de Fermín Chavez al Teatro Enrique Santos Discépolo. La República Argentina el 1954, li va atorgar la Medalla al Mèrit Artístic.

 

Lola Membrives Foto: Wikipedia

 

Va filmar la seva segona pel·lícula "La cigüeña dijo ¡Sí!", el 1955, dirigida per Enrique Carreras amb guió d'Alejandro Casona, segons l'obra de Carlos Llopis. El 1956 li va ser concedida una Medalla especial del Círculo de Bellas Artes de Madrid, com intèrpret del teatre benaventí. Va fer una gira per Veneçuela el 1956 amb la seva companyia de repertori, al Teatro del Este. Les obres representades van ser: "Pepa Doncel", "Mujer al fin", "Señora ama", "La malquerida" i "Mater imperatrix" escrites per a ella per Jacinto Benavente, "Ventolera" escrita també per a ella pels germans Álvarez Quintero, "En las manos del hijo" i "Paca Almuzara" escritas especialment per José María Pemán per a ella, "La cigüeña dijo sí" de Carlos Llopis, "Frenesí" de Charles Peyret Chappuis, "Los padres terribles" de Jean Cocteau, "Vacaciones" de María Luz Regáz i Juan Albornoz, "Bodas de sangre" de Federico García Lorca i "El abanico de lady Windermere" d'Oscar Wilde.

Lola Membrives el 1960 va interpretar "La buena sopa" de Felicien Marceau i el 1961 li van atorgar la Medalla del Mèrit al Treball. El 1962 va ser elegida membre del Instituto de Cultura Hispánica. El 1962 va interpretar "Cuando tu me necesites" d'Alfonso Paso al Teatro Cómico. Es va retirar de l'escena el 1964 per a dedicar-se a l'ensenyament de l'art dramàtic. Va ser mestra per a les generacions d'intèrprets que la van seguir, a qui va brindar els seus coneixements al Conservatorio Nacional de Música y Arte Escénico. El seu comiat de l'escena argentina va tenir lloc el 31 d'octubre de 1969, al Teatro Odeón de Buenos Aires, que va ser demolit a principis de la dècada dels '90, i es trobava situat a la cantonada portenya de Corrientes i Esmeralda. Ho va fer interpretant "Pepa Doncel" de Jacinto Benavente i "Los verdes campos del Edén" d'Antonio Gala. Abans s'havia acomiadat del públic espanyol el 17 de gener de 1964 a Cadis, on es va celebrar el dia abans un homenatge a la seva persona, per encàrrec del Instituto de Cultura Hispánica i realitzat per la Real Academia Hispanoamericana de Ciencias i Artes de Cadis. El comiat es va realitzar amb l'estrena al Teatro Andalucia, de la comèdia de José María Pemán escrita pensant en l'actriu, "El río se entró en Sevilla". També se li va retre un homenatge a Madrid, amb motiu del seu comiat de l'escena espanyola i va ser nomenada Presidenta d'Honor de la Cátedra Tirso de Molina. Va posseir també la condecoració espanyola de la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio.
Lola Membrives va morir a la ciutat de Buenos Aires, el 31 d'octubre de 1969 i va ser enterrada al Cementiri de La Chacarita.

 

CARMEN R. MORAGAS

L'actriu Carmen Ruiz Moragas va néixer a Madrid el 11 de setembre de 1896, va ser una de les més cotitzades figures de l'escena madrilenya, sobretot en el mític Teatro Fontalba. Dominava tot el repertori del teatre espanyol del Segle d'Or i s'interessava també pels autors contemporanis, des de Benavente fins als "moderns" estrangers com Pirandello i Cocteau. Carmen feia papers del que llavors es denominava dama jove a la Compañía de María Guerrero y Fernando Díaz de Mendoza.
La tardor de 1916 després d'una animada estrena teatral, va conèixer al Rei Alfonso XIII i així va començar una llarga relació sentimental entre ells dos. Alfonso XIII es va enamorar de Carmen Ruiz Moragas, gairebé a primera vista, en canvi ella mai va estar enamorada del Rei. La Reina Victoria Eugenia va tenir una sacrificada i obligada tolerància dels constants devaneixos del seu marit, al que els seus propis cortesans li procuraven contínuament noves aventura sexuals. La família de "la Moragas" -com així l'anomenava la gent- la van incitar llavors a contreure matrimoni i ella va acceptar. El escollit va ser Rodolfo Gaona, un jove i atractiu torero mexicà nascut el 1888, que en aquells dies estava de moda en molts aspectes i havia arribat a marcar la pauta a les places de tota Espanya, alternant amb les més destacades figures del moment, com Gallito, Bombita i Machaquito. Les noces es va celebrar a Granada el 18 de novembre de 1917. Per a ningú va ser un secret que les noces amb Gaona, volia ocultar la relació amorosa amb el Rei. El matrimoni es va trencar als escasses mesos d'haver-se celebrat. Llavors, es van reprendre les relacions entre Carmen Ruiz Moragas i el Rei, temporalment suspeses per aquell efímer episodi. L'altra família d'Alfonso XIII que va durar gairebé 15 anys -fins al mateix dia del seu exili, el 14 d'abril de 1931- al marge de la vida a palau, la va formar amb l'actriu i amb els dos fruits del seu romanç extraconjugal: María Teresa i Leandro Alfonso. El primer fill Ana María Teresa va néixer a Florència el 9 d'octubre de 1925 i el segon Leandro Alfonso el 26 d'abril de 1929, al xalet de l'Avenida del Valle on ja vivia la família. Les necessitats d'ambdós van ser sufragades des de la seva vinguda al món, gràcies a les rendes d'una quantitat que Alfonso XIII havia dipositat en un banc suís. Al febrer de 1929 havia mort de forma sobtada la mare del Rei, la qual havia estat Regna Regent, Doña María Cristina.

 


Carmen Ruiz Moragas en 1929

Foto: Estáticos.

 

La Moragas va ser fidel al Rei durant la dècada dels anys 20, sense esperar que ell no tingués amants, com succeïa des de feia alguns anys durant els seus viatges a París.

El 1929 els actors madrilenys van preparar un homenatge a Jacinto Benavente, al ser-li prohibit poc temps abans l'estrena de "Para el cielo y los altares". El govern del general Primo de Rivera va creure percebre en el drama germens revolucionaris, ja que l'obra es desenvolupava entre frares, ministres i reis. La Junta Directiva del Sindicato de Autores va nomenar un comitè femení per a preparar l'homenatge. L'integraven les actrius Margarida Xirgu, Presidenta del Sindicato; Loreto Prado, Leocadia Alba, Carmen Ruiz Moragas, Catalina Bárcena, Pepita Díaz de Artigas, Carmen Díaz, María Palou, Irene López Heredia, Amparo F. Villegas, Consuelo Hidalgo, Antonia Herrero, Selica Pérez Carpio, María Lacalle, Dorín de Disso, Eloísa Muro, Adela Calderón, Blanca Pozas i Celia Gámez. A última hora la Xirgu es va veure obligada a renunciar a prendre part en l'acte, la seva salut empitjorava amb l'hivern.

 

Margarida Xirgu 'interpretant a Doña Inés.

Foto Cuadernos El Público.


Margarida Xirgu acompanyada de Carmen Ruiz Moragas, Cipriano Rivas Cherif i el resta de la seva companyia el 1934, desprès d'una representació de "Don Juan Tenorio" de José Zorrilla.

Fotografia: Archivo de la Comunidad de Madrid.


Margarida Xirgu desprès d'interpretar a Doña Inés de Ulloa.

Fotografia: Archivo Regional de la Comunidad de Madrid

 

Al juny de 1936 la Moragas semblava totalment restablida de la seva dolència, que l'havia retirat de l'escena feia ja 8 mesos, després d'una delicada operació quirúrgica. Fins i tot, va estar planejant la seva tornada a l'escena. La seva salut va tenir una recaiguda i el 11 de juny a Madrid, un càncer se la va dur als 39 anys. La seva relació sentimental amb Alfonso XIII es va interrompre cinc anys abans, quan el Rei va marxar a l'exili. El pare de la Moragas va gestionar una entrevista a França del Rei amb els seus dos fills. El Conde de los Andes, marmessor d'Alfonso XIII, per indicació d'aquest, havia encarregat la gestió a don Rafael Castell pare, que era administrador dels bens de la Casa d'Alba, el titular de la qual era llavors el pare de l'actual duquessa Cayetana; per a evitar fer-la ell directament i el compromís que això suposava en aquells moments. El dia de la seva visita, els va lliurar 9.000 pessetes. El Rei poc abans de marxar a l'exili el 1930, va obrir un compte en un banc de Ginebra per a garantir el futur econòmic dels dos fills que va tenir amb Carmen Ruiz Moragas. Es tractava d'un milió de pessetes. Gràcies a la bona administració d'aquells diners, deguda tant al Conde de los Andes com als banquers suïssos, havien pogut anar passant mensualment als dos fills; primer 1.500 pessetes; després 3.000, i ja més endavant, 5.000 pessetes. Es tractava, llavors, de distribuir aquella quantitat en tres parts iguals. Dues per a María Teresa i Leandro Alfonso, i altra per a una tercera persona, de nom Alfonsa Miláns. A Hotel du Rhône, de Ginebra, se'ls va fer lliurament de les parts corresponents. Aquesta senyora sempre havia viscut emparada per Quiñones de León, el qual havia estat en temps de la Monarquia, ambaixador d'Espanya a París i era la més habitual companyia quan el Rei feia els seus molt freqüents desplaçaments a la capital francesa. És lògic suposar que el Rei tenia una gran confiança en ell, i li hagués deixat encomanada, d'alguna manera, la protecció d'aquesta altra filla. Van quedar excloses del repartiment altres dues persones que en aquells dies es deien fills d'Alfonso XIII: un, anomenat Roger Barborín, i altra, una filla d'una institutriu anglesa. El 28 de febrer de 1941 va morir Alfonso XIII al Gran Hotel de Roma, a causa d'una angina de pit als 55 anys d'edat.


MARÍA PALOU

María Palou va néixer a Sevilla, el 1891. Va debutar com triple de sarsuela.

 


María Palou al començament dels anys 1900.

Foto: Todo Colección.


María Palou va estrenar la sarsuela "Las bribonas", amb música de Rafael Calleja i lletra d'Antonio Viergol, el 1908 al Teatro Apolo de Madrid, al carrer Llarga de la Sequiola, avui Don Juan de Austria.



Maria Palou a "Las bribonas".

Foto: Ganga.

 

El 1909 amb l'estrena de l'obra lírica "El patinillo" de Joaquín Álvarez Quintero i música de Gerónimo Giménez, es va consagrar María Palou com una gran actriu de comèdia. A aquesta època María es va casar amb Felipe Sassone Suárez, peruà nascut a Lima, 7 anys menor que ella, escriptor i periodista d'origen italià, però que va viure sempre a Espanya. Amb ell va formar la seva pròpia companyia, que va dirigir l'escriptor.
María Palou va estrenar gairebé totes les peces dramàtiques del seu marit, com "La muñeca de amor" el 1914 i "El intérprete de Hamlet" el 1915. El 7 de febrer de 1918 la Compañía María Palou-Felipe Sassone va estrenar la comèdia en tres actes "Pipióla" dels germans Álvarez Quintero al Teatro Lara de Madrid. El repertori va ser: María Palou (Pipióla), Hortensia Gelabert (Nina Valdelara), Leocadia Alba (marquesa María), Amalia Sánchez Ariño (Marciana), Rita Lozano (Otilia), Carmen Tejada (doncella Manolita), Luis Peña (Alejandro), Emilio Thuillier (don Félix Pimentel), Salvador Mora (tío Rómulo), José Mora (Jesús), José Balaguer (Marianito Aldaz) i Miguel Gómez (criat). Aquest mateix any la companyia va estrenar l'obra de Felipe Sassone "A campo traviesa". Al Teatro Lara la Compañía Palou-Sassone va estrenar, el 2 de maig de 1919, la comèdia en dos actes "La honra de los hombres" de Jacinto Benavente. El repertori en aquesta ocasió va ser: María Palou (Gunna), Hortensia Gelabert (Paula), Leocadia Alba (Juana), Emilio Thuillier (Magnus), Antonio Martiaver (Toggi), Luis Manrique (Cristian) i Joaquín Pacheco (Sigurd). El 1920 la Compañía Palou-Sassone baix la direcció de l'escriptor, va fer la temporada al Teatro Lara de Madrid.
Al Teatro Benavente de Llanes a Astúries, la Compañía Palou-Sassone va representar a l'agost de 1924: el dia 28 "¡Calla, corazón! de Felipe Sassone, el 29 "A campo traviesa" també de Sassone, el 30 "Mariana" de José Echegaray i el 31 "La noche en el alma" també de Sassone. Va continuar la companyia al setembre amb les obres: el dia 1 "El sueño de una noche de agosto" de Maria Lejárraga i Gregorio Martínez Sierra, el 2 "La entretenida" de Sassone, el 3 "La señorita está loca" també de Sassone i el 4 "La de San Quintín" de Benito Pérez Galdós.

A la dècada dels anys 20 i principi dels 30, la companyia va estrenar tota la producció de Felipe Sassone que va arribar a sobrepassar el mig centenar de peces fins el 1935, que es va dedicar en exclusiva al periodisme. Les obres més aplaudides van ser: "El miedo de los felices", "Volver a vivir", "Adán o El drama empieza mañana", "Una mujer sola", "Yo tengo veinte años", "La princesa está triste", "Lo que llevan las horas", "Paradoja" i "Tres cadenas perpetuas". El mes de gener de 1932 la Compañía Palou-Sassone es va presentar al Teatro Bretón de los Herreros de Logroño amb les següents obres: el día 1 "Mi padre" de Pedro Muñoz Seca, el 2 "La maricastaña" de Felipe Sassone, el dia 3 per la tarda "Vida y dulzura" de María Lejárraga i per la nit "De muy buena família" de Jacinto Benavente, el 4 de nou "La maricastaña", el 5 "Mamá" de María Lejárraga i el 6 "La rosa del mar". El 1933 la Compañía Palou-Sassone va representar "Teresa de Jesús" d'Eduardo Marquina.

El diari madrileny "La Voz" va publicar el 3 de juny de 1937: <<En la Habana, el público llenó constantemente el teatro de Margarita Xirgu. Lo mismo ocurrió en Bogotá. Donde no sucedió eso fue en Lima, que seguía siendo todavía la España de los virreyes, la España colonial de Felipe IV. Pero hoy es, además de eso, la España de Felipe Sassone y de doña María Palou. El señor Sassone preparó al público y, claro, la buena sociedad limeña no asistió al estreno de Margarita. ¡Ah!, cada uno hace honor a su historia y a su nombre>>. L'article deixa palès l'enveja del matrimoni Sassone-Palou pels èxits de Margarida Xirgu i l'oposició terrible a les seves idees polítiques.
El 1947 Felipe Sassone va retornar al teatre i la companyia de la seva dona María Palou va estrenar les seves obres: "Preludio de invierno" i "Un rincón... y todo el mundo" el 1947 i "Yo tengo veinte años" el 1951, obres molt més profundes que les que les van precedir.

María Palou va morir a Madrid el 1957 als 66 anys i Felipe Sassone també a Madrid el 1959 als 75.

 

MERCEDES PÉREZ de VARGAS

Va ser una actriu de comèdies des de molt jove. El 3 d'octubre de 1908 Mercedes formant part de la Compañía de Irene Alba, va estrenar la comèdia en tres actes "Las de Caín" de Serafín i Joaquín Álvarez Quintero, al Teatro de la Comedia de Madrid. El repertori d'actors i actrius va ser: Irene Alba (Doña Elvira Horcajo de Caín), Nieves Suárez (Rosalía), Concha Ruíz (Marucha), Mercedes Pérez de Vargas (Estrella), María Carbone (Amalía), Esperanza Bedoya (Fifí), Julia Martínez (Doña Genara), Ana Quijada (Brígida), José Santiago (Don Segismundo Caín y de la Muela), Rafael Ramírez (El tío Cayetano), Manuel González (Alfredo), José Calle (Marín), Ernesto Vilches (Pepín Castrolejo), Juan Català (Tomás), Pedro Zorrilla (un guarda), Antonio Suárez (Emilio Vázquez) i Emilio Ruiz Santiago (un barquillero i un pollito).

El 1917 Mercedes Pérez de Vargas va estrenar la comèdia en tres actes "Genio y figura" de Carlos Arniches, Enrique García Álvarez, Antonio Paso i Joaquín Abati

 

L'actor José Santiago amb l'actriu Mercedes Pérez de Vargas, a una escena del segon acte de l'obra "Genio y Figura", dels autors Arniches, García Álvarez, Antonio Paso i Joaquín Abati.

Fotografia: Fundación Juan March.


L'actriu Pérez de Vargas i l'actor Manuel González a una escena del tercer acte de l'obra "Genio y Figura", dels autors Arniches, García Álvarez, Antonio Paso i Joaquín Abati.

Fotografia: Fundación Juan March.


El 30 de abril d'abril de 1918, la Compañía de Mercedes Pérez de Vargas va estrenar al Teatro Lara de Madrid, la novel·la escènica "La inmaculada de los dolores" de Jacinto Benavente. El repertori d'importants actrius i actors, que van tenir la seva pròpia companyia va ser: Mercedes Pérez de Vargas (Asunción), Amalia Sánchez Ariño (Doña Julia), Srta. Illescas (Marquesa de los Castañares), Irene Alba (Doña Cirila), Hortensia Gelabert (Doña Clarita), Srta. Méndez (María Luisa), Pepita Ponce, Srta. Lozano (una criada), Emilio Thuillier (Don Gerónimo), Sr. Gonsálvez (Marqués de Encinar), Sr. Isbert (Don Serapio), Carlos Peña, Sr. Pacheco (Marqués de los Castañares), Sr. Fuentes (Paco), Sr. Balaguer (Dorito), Sr. Mihura (Don Félix), Sr. Ariño (Don Eugenio), Sr. J. Mora (un criat) i Remigio Gómez.

ROSARIO PINO

Rosario Pino va néixer a Màlaga el 1871. Es va dedicar des de molt jove a l'estudi de la declamació sota la direcció de José Ruiz Borrero, president d'una societat dramàtica de la qual van sortir molts i molt bons actors. Les condicions que Rosario va mostrar, van decidir al director d'escena Isidoro Valero a contractar-la per a Barcelona, on va obtenir la Pino molts aplaudiments en diverses obres i molt especialment, en el paper d'Alicia en el drama poètic "Un drama nuevo" de Manuel Tamayo i Baus, que mostra la passió d'un actor, que veu convertir-se la ficció en realitat, al representar un drama de gelosia.
Amb la Compañía de Antonio Grifell, va recórrer amb èxit Catalunya i el 1888 va ingressar a la Compañía de María Tubau, actuant al Teatre Principal de Barcelona. Quan aquesta companyia va partir de gira cap a Amèrica, Rosario no va tenir valor de separar-se dels seus ancians pares i va romandre a Espanya, recorrent, entre unes altres les províncies de València i Saragossa amb la Compañía de Ricardo Guerra, en la qual figurava també Sofia Alveró.
El 1890 Rosari Pino va actuar al Teatre Eldorado de Barcelona -que esteva situat a la Plaça de Catalunya cantonada amb el carrer Bergara- on havien companyies de sarsuela i de vers, passant després al Teatro Tívoli de Madrid, on actuaven José Vallés i Julio Ruiz. En aquesta època María Tubau va contreure matrimoni amb el dramaturg Ceferino Palencia i ambdós van formar companyia, posant en escena obres preferentment del teatre francès. Ceferino va contractar de nou a Rosario per a la Compañía Tubau-Palencia i després de recórrer diversos teatres de províncies, va començar a Madrid la temporada al Teatro Princesa, estrenant "Thermidor" de Victorien Sardou, "París fin de siglo" de Toqueville i Fournier amb adaptació de Mariano Pina Domínguez i "Serafina, la devota" d'Enrique Gaspar, fent en aquesta última obra, un paper eminentment dramàtic. En aquella temporada i en la de 1893, Rosario va fer una brillant campanya, substituint a la primera actriu María Tubau en diversos papers i abans que acabés la temporada, va signar contracte amb el Teatro Lara, en el que es va presentar el 30 d'abril, amb el proverbi "De gustos no hay nada escrito" de Fernando Martínez Pedrosa, obtenint una acollida entusiàstica.
Rosario Pino va recollir en el Teatro Lara de Madrid, entre 1893 i 1899, molts èxits amb obres com: "Zaragüeta" de Miguel Ramos Carrión i Vital Aza estrenada l'any 1895, "La praviana" de Vital Aza estrenada el 8 de febrer de 1896, "Los señoritos" de Ramos Carrión i "Quisquillas" de J. Flores García i J. Romea, entre altres. El 13 de febrer de 1897 es va estrenar al Lara la comèdia en un acte "El marido de la Téllez" de Jacinto Benavente, amb el següent repertori d'actrius i actors: Sra. Pino (Felicia), Sra. Valverde (Doña Laura), Sr. Ruiz de Arana (Jacinto), Sr. Nortes (Diéguez), Sr. Porredón (Pepe), Sr. Rubio (Don Ricardo), Sr. Larra (Téllez), Sr. Gonzálvez (Noguera), Sr. Santiago (Arenales) i Sr. Olías (el traspunt). En aquest mateix any la Compañía Tubau-Palencia van reprendre l'activitat del Teatro Español, que havia estat tancat fins a llavors.
El 7 de desembre de 1899 el Teatro Artístico al que pertanyia Rosario Pino, va estrenar al Teatro Lara la primera versió de "El yermo de las almas" subtitulada "Episodios de la vida íntima" de Ramón María del Valle-Inclán, per a recaptar fons i proporcionar-li un braç ortopèdic, encara que també es va dir, que la funció va ser per a finançar una greu malaltia del dramaturg gallec, en la que va estar a punt de perdre un peu. La posada en escena va constituir un gran èxit de públic; però els espectadors no van prendre de debò a Octavia Goldoni, la protagonista de l'obra, una dona tuberculosa que mor abatuda a escena. Les estrenyeres carns de Rosario i els pòmuls desbordants de coloret, no van donar el model de fragilitat que requeria el paper. Altres papers de l'obra van ser interpretats, excepcionalment, per Jacinto Benavente i Gregorio Martínez Sierra. A continuació Rosario va signar contracte amb el Teatro de la Comedia de Madrid

 

Rosario Pino el 1900. Foto Wikipedia

 

Rosario Pino el 1903 va representar a Buenos Aires, obres contemporànies del teatre espanyol, com les dels germans Álvarez Quintero i Jacinto Benavente, al Teatro Odeón del carrer Esmeralda de Buenos Aires.

 

Caricatura de Rosario Pino per la revista "Caras y caretas" el 1903

 

El 1905 va formar companyia amb Enric Borrás. La Compañía Pino-Borràs va representar al Circo-Teatro des del 30 de juny al 17 de juliol de 1905, les obres: "El marido pintado" de Gabriel Briones, "Tierra baja" d'Ángel Guimerà, "El místico" de Santiago Rusiñol, "Primo Prieto" de Manuel Vigo i Francisco Morano, "El alcalde de Zalamea" de Calderón de la Barca, "Parada y fonda" de Vital Aza, "los viejos" d'Ignasi Iglesias, "Mar y cielo" d'Ángel Guimerà, "Los asistentes" de Pablo Parellada, "La loca de la casa" de Benito Pérez Galdós i "Sin querer" de Jacinto Benavente.
Més tard va formar companyia amb Emilio Thuillier. Va ser una de les intèrprets més destacades de les obres de Jacinto Benavente i de Serafín i Joaquín Álvarez Quintero. Entre les seves obres més significatives figuren "Rosas de otoño" i "La ley de los hijos" del primer i "Malvaloca" dels germans Álvarez Quintero. Va ser una gran rival de l'actriu María Guerrero.
La Compañía de Rosario Pino va estrenar el 1909 la comèdia en tres actes "Las de Caín" de Serafín i Joaquín Álvarez Quintero, al Teatro San Fernando de Sevilla. El 12 i 13 de maig de 1913 la companyia va representar al Teatro Principal (antic Liceo) la comèdia "Divorciémonos" de Victorien Sardou, el drama "Sacrificios" de Jacinto Benavente i la comèdia "El genio alegre" dels germans Álvarez Quintero. El juny de 1914 al mateix teatre la Compañía de Rosario Pino va representar des de el dia 19 fins el 24, el drama "La malquerida" de Jacinto Benavente, la comèdia "Alma triunfante" també de Benavente, l'entremès "Sangre gorda" dels Quintero, el drama "Malvaloca" també dels Quintero, la joguina còmica "El orgullo de Albacete" de Pierre Weber, el drama "Rosas de todo el año" de Julio Dantas, la comèdia "Amores y amoríos" dels Quintero, la comèdia "Primavera en otoño" de Gregorio Martínez Sierra i la comèdia "Sorpresas". De nou al Teatro Principal el 30 de juny de 1920 la companyia va representar el poema dramàtic "La flor de la vida" dels Quintero i el pas de comèdia "El corazón en la mano" també dels germans Álvarez Quintero.

El 19 i 20 de juliol de 1924 la Compañía de Rosario Pino va representar al Teatro Principal (antic Liceo) l'obra dels germans Álvarez Quintero "Concha la limpia". El maig de 1926 va representar al Teatro Benavente de Llanes, a Asturias, les obres dels germans Álvarez Quintero: els dies 15 i 16 "Concha, la límpia" i els dies 16 i 17 "El corazón en la mano" i "Rosa y Rosita".

 

Retrat de Rosario Pino i Margarida Xirgu.

Foto Museo Nacional del Teatro de Almagro


Rosario Pino va morir a Madrid el 1935 als 64 anys d'edat.


LORETO PRADO


Loreto Prado Medero va néixer a Madrid el 1863. Va debutar al Teatre Romea, sense gran talent però amb un prodigiós instint. Loreto va ser una tiple baixeta, lletja i morena -lo que l'ajudava a la seva gran vis còmica- que es va imposar no per la seva veu escassísima fins a fer-se apagada, sinó per la mímica, per l'expressió d'aquella cara movible, amb la seva boca de riure i els seus ulls centellejants. Ningú s'explicava el deliri que va despertar en el públic, una tiple completament afònica com la Loreto.

 


Loreto Prado. Foto Wikipedia


El anomenat episodi nacional "Cádiz", la sarsuela dels compositors Federico Chueca Robles i Joaquín Valverde Durán i amb llibret de Francisco Javier de Burgos Sarragoiti, es va estrenar el 20 de novembre de 1886 al Teatro Apolo de Madrid, amb el següent repartiment en alguns dels seus nombrosos papers: Adelaida Latorre en Curra, Cecilia Delgado en una mulata, Mercedes Guerra en una mama, Joaquina Pino en Carmencita, Srta. Borja en Doña Angustias, Loreto Prado en Etelvina, Sra. Bermejo en Señoretes, Ricardo Morales en El Marqués, Gabriel Sánchez Castilla en Don Cleto, Julio Ruiz en Fray Casto, en un negret i en un cec, Sr. Cruz en El Rubio, Pablo Díaz en Lorenzo, Julián Castro en Fray Cirilo, Sr. Campos en Fernando, Sr. Alentón i Manuel Barreal en Oficials anglesos. Les famoses Rosario Pino i Loreto Prado estaven gairebé al principi del que havien de ser glorioses carreres artístiques.
Loreto Prado es va casar amb l'actor Enrique Chicote, 7 anys menor que ella, un dels més destacats intèrprets de comèdia i sainet del panorama artístic espanyol, de finals del segle XIX i principis del XX. Ambdós van formar la seva pròpia companyia teatral amb el nom de Compañía de Zarzuela y Verso de Loreto Prado y Enrique Chicote i, durant dècades es van situar entre els preferits pel públic a les sales de teatre madrilenyes, especialment al Teatro Cómico. Entre els seus majors èxits s'inclouen les estrenes de la joguina-còmica-lírica en vers, al Teatro Romea el 1900, "La señora capitana" de José Jackson Veyán (llibret) amb música de Tomás Barrera i Quinito Valverde, "La última copla" el 1904 i la sarsuela "Alma de Dios" el 1907, del mestre José Serrano que es va mantenir al Teatro Cómico tres temporades seguides.

 

Enrique Chicote. Foto Wikipedia

 

El 7 de maig de 1911 la Compañía Prado-Chicote va estrenar al Teatro Cómico, el sainet líric en dos actes, dividits en set quadres i en prosa "Gente menuda" de Carlos Arniches, Enrique García Álvarez i música del mestre Joaquín Valverde (fill, Quinito). Loreto va interpretar a Catalina, rodejada de les actrius Saavedra, Castellanos, Águila, Vela, Román i Galcerán; i dels actors Enrique Chicote en el paper de Perico, Ripoll, Castro, Soler, Girón, Morales, Ponzano, Delgado , González, Ortiz, Fernández, Bermúdez, Martín, Miranda, Gálvez, Díez i Berges.

 


Foto dedicada de Loreto Prada.
Foto Telefónica.net


La Compañía Loreto Prado-Enrique Chicote va representar al Teatro Principal (antic Liceo) des de el dia 27 d'abril fins el 3 de maig de 1921, la sarsuela "Los granujas" de Carlos Arniches i José Jackson Veyán, amb música de Valverde Jr. i Torregrosa, la revista "La liga de las naciones" de Manuel Fernández Palomero i Ernesto de Córdoba, l'humorada lírica "Las aventuras de Colón" d'Antonio Paso i José Rosales Méndez, el melodrama "El machacante" de Julian Moyrón i Ricardo Hernández Bermudez, el desfili históric-cómic-líric-ballable "Ellas" d'Ángel Torres del Álamo i Antonio Asenjo, el viatge-cómic-líric "Los perros de presa" d'Antonio Paso i Joaquín Abatí, la sarsuela "Los chicos de la escuela" de Carlos Arniches i José Jackson Veyán, amb música de Valverde Jr. i Torregrosa, la sarsuela "Colilla IV" de José Ramos Martín, la joguina còmica "Mi sobrino Fernando" d'Antonio Fernández Lepina i el sainet líric "Gente menuda" de Carlos Arniches i Enrique García Álvarez. La Compañía de Loreto Prado y Enrique Chicote va estrenar el 1925 la sarsuela en un acte "Se alquila un cuarto" de Jardiel Poncela.

La Compañía Prado-Chicote va estrenar amb èxit, entre altres, la sarsuela "El jardín cerrado" de Gabriel Faurè i la comèdia "La sobrina del cura" de Carlos Arniches, en les que es reflectia el Madrid castís i sainetesc de l'època.
Quan Loreto Prado va morir a Madrid el 1943, després de 50 anys a escena, es va organitzar un tumult d'afeccionats amatents a dur el fèretre a coll des de la porta del Teatro Cómico, on ella gairebé havia viscut. El 1944 Enrique Chicote va publicar la seva autobiografia sota el títol "La Loreto y este humilde servidor. (Recuerdos de la vida de dos comediantes madrileños)", en la qual es recullen nombroses anècdotes de la vida teatral a la capital al llarg de més de cinquanta anys. Enrique Chicote va morir el 1958 també a Madrid.

Alguns texts han sigut extrets de Cervantes Virtual, Wikipedia, Biografías y vida,...

 

XAVIER RIUS XIRGU


àlbum de fotos

 

 

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.