64. LA COMPETÈNCIA
DE MARGARIDA XIRGU
Margarida
Xirgu va estrenar obres dels autors més importants, lo que la va fer diferenciar-se
de les seves rivals. Poques van estrenar, com la Xirgu, tantes obres escrites
especialment per a elles; dels consagrats Valle-Inclán, Pérez Galdós,
Unamuno, Marquina, Montaner; dels catalans Guimerà, Iglesias, Rusiñol,
de Sagarra i dels moderns Casona, Alberti i Lorca. En tot cas, altres autors com
Benavente, els germans Álvarez Quintero i els germans Machado, si que van
compartir l'estrena de les seves obres amb altres actrius. Poques de les seves
rivals artístiques van donar a conèixer, com Margarida, el teatre
clàssic, el teatre estranger i el d'avantguarda. A diferència també
de les seves actrius rivals, en els primers anys, el primer actor de la Companyia
Xirgu va exercir sempre la direcció artística de la mateixa, com
Enric Giménez, Alejandro Nolla, Emilio Thuillier (que el 1913 se'l va dur
en la seva primera gira a Hispanoamèrica, per estar passant una apurada
situació econòmica), Francisco Fuentes i Alfonso Muñoz (amb
el qual Margarida ja va dirigir sola la Companyia). Cap va tenir la col·laboració
que Margarida va establir amb Cipriano Rivas Cherif. Tampoc la seva companyia
va dur el nom del marit o del amant, com va ser usual en aquells temps, solament
la Companyia Xirgu es va associar el 1911 amb Giménez-Nolla -encara que
Margarida va ser sempre l'empresària- i amb Enric Borràs el 1919
i el 1932. Poques de les seves rivals van realitzar una labor pedagògica
com la per ella realitzada a Xile i a l'Uruguai. Margarida Xirgu -com va afirmar
Ricard Salvat- va ser, de totes, l'única que va arribar a tenir la dimensió
d'intel·lectual del teatre.
No s'inclouen en aquest
treball actrius importants com: Leocadia Alba, Isabel Barrón, Adela Calderón,
Carmen Díaz, Dorín de Disso, Antonia Herrero, Consuelo Hidalgo,
María Lacalle, María Fernanda Ladrón de Guevara, Eloísa
Muro, Sélica Pérez Carpio, Blanca Pozas, María Álvarez
Tubau, Amparo F. Villegas,...
Entre les companyies professionals
de l'època, les deu més importants van ser:
1) Compañía
Dramática de Enrique Borrás.
2) Compañía Dramática
de Carmen Cobeña.
3) Compañía Dramática de María
Guerrero y Fernando Díaz de Mendoza.
4) Compañía Dramática
de Lola Membrives.
5) Compañía Dramática de Francisco
Morano.
6) Compañía Dramática de Rosario Pino.
7)
Compañía de Zarzuela y Verso de Loreto Prado y Enrique Chicote.
8) Compañía Cómico-Dramática del Teatro de la
Comedia de Madrid.
9) Compañía Cómico-Dramática
del Teatro Español de Madrid.
10) Compañía Dramática
de Margarita Xirgu.
Les actrius rivals mes destacades van
ser:
IRENE ALBA
Va
néixer a Madrid el 29 de setembre de 1873, quan després de la breu
República, Alfonso XII es disposava a inaugurar la Restauració.
Filla del notable actor Pascual Alba i set anys més jove que la seva germana
Leocadia, pot dir-se que no va conèixer en tota la seva vida, altre món
que el del teatre.
Irene Alba. Foto Galeón
De
nena va mostrar gran disposició actuant en un quadre artístic que
dirigit pel seu pare i el còmic Servando Cerbón, va recórrer
els teatrets d'Andalusia amb peces del gènere chico en voga, com "Torear
por lo fino", "En las astas del toro" i "Caramelo", les
tres d'ambient taurí. Als catorze anys va ingressar com corista a la Compañía
del Teatro Variedades. Va rebre lliçons del mestre Casimiro Espino i aviat
li van donar papers importants i, junt amb la seva germana, va aparèixer
en molts repartiments.
Després de l'incendi del Teatro
Variedades, el 28 de gener de 1888, la companyia es va traslladar al Teatro Martín
i les germanes Alba van actuar després a la Zarzuela, al Felipe i finalment
al flamant Apolo. En només tres anys va estrenar tres obres que van arribar
a ser molt populars: "El año pasado por agua" el 1889, "El
arca de Noé" el 1890 al Teatro de la Zarzuela i "El chaleco blanco"
tambè el 1890 al Teatro Felipe. El seu gran triomf va arribar el 17 de
febrer de 1894 amb "La verbena de la Paloma", en la qual va actuar com
"Casta", amb Emilio Mesejo com "Julián" i la seva germana
Leocadia com "la señá Rita".
El 1897,
casada amb Manuel Caba Martínez, es trasllada a Buenos Aires on ambdós
actuen en obres com "La casa del placer", "El chiripá rojo"
i "Gabino el mayoral". De tornada a Espanya, el 1902, va estrenar "La
patria chica" al Teatro de la Zarzuela el 15 d'octubre de 1907. Va decidir
abandonar, com la seva germana, el gènere chico per la comèdia contractada
per Tirso Escudero, amb la que va obtenir grans èxits en obres com "La
venganza de Don Mendo" o "Los caciques". Més tard, amb aquells
còmics que van ser Bonafé, García León i Perales va
fer llargues temporades al Teatro Calderón i al Alcázar. Va interpretar
les pel·lícules "El golfo" el 1917, "Alma de Dios"
el 1923 i "Los granujas" el 1924.
El any 1921 es
va fundar la Compañía Irene Alba y Juan Bonafé i van actuar
al Teatro Principal (antic Liceo) a l'octubre de 1921 amb les obres: el dia 11
la farsa còmica "Los caciques" de Carlos Arniches, el 12 la joguina
còmica "El orgullo de Albacete" de Pierre Weber i el 13 la joguina
còmica "¡Tío de mi vida!" d'Antonio Paso i José
Sánchez Gerona.
Trobant-se al Poliorama de Barcelona,
de sobte es va sentir malalta i no va poder acabar la representació de
"Los chatos". Va morir el 14 d'octubre de 1930 a Madrid. El seu matrimoni
amb Manuel Caba, va donar lloc a una de les dinasties més reconegudes de
la interpretació espanyola, la dels Caba Alba, encapçalada per la
seva filla Julia Caba Alba.
CATALINA
BÁRCENA
Catalina Bárcena neix a Cienfuegos
(Cuba) el 10 de desembre de 1896. Va ser filla d'espanyols, quan la illa caribenya
era encara una colònia espanyola. Sent nena tornà a Espanya i s'educà
a Cantàbria, la terra natal dels seus pares. Més tard s'instal·là
amb la seva família a Madrid, i mitjançant contactes familiars,
va aconseguir debutar sent encara una nena al teatre, a la Compañía
de María Guerrero on va arribar a intervenir en l'estrena de la popular
obra dels germans Serafín i Joaquín Álvarez Quintero "El
genio alegre". No obstant això aviat va formar companyia pròpia
i va triomfar sobretot al Teatro Eslava de Madrid a partir de 1916.
Enric
Borràs, sense que se sàpiga la raó, li va fer desfavors a
Catalina en el mateix escenari, fins i tot tornant-li l'esquena. Catalina va plorar
desconsolada sense comprendre l'actitud de l'actor. L'insigne actor en català
i castellà del gènere anomenat rústic o de espardenya, no
va ser qui va estrenar cap de les dues versions de "Tierra baja" d'Ángel
Guimerà. La traducció de l'obra va ser feta per José Echegaray,
va ser estrenada per la Compañía Guerrero-Díaz de Mendoza,
que també va estrenar les obres "María Rosa" i "La
pecadora", sense ser la més famosa del gènere rústic.
Catalina va triomfar en els escenaris amb obres de Benito Pérez Galdós,
Jacinto Benavente, Luigi Pirandello, Marcel Pagnol i de qui va ser el seu mentor
i amant Gregorio Martínez Sierra, que ja estava casat amb María
Lejárraga.
Gregorio Martínez Sierra i María
de la O Lejárraga García es van casar al any 1900, després
de diversos anys de relacions sentimentals i literàries. Van formar una
parella realment dispar. Es diferenciaven en l'edat i en alguns altres aspectes
més fonamentals. Ella havia nascut a la fi de 1875 i ell el 1881. María
procedia d'una família de professionals de classe mitja baixa, íntimament
units al món de la cultura, sent el seu pare metge de la zona perifèrica
madrilenya dels Carabancheles i la seva mare d'àmplia cultura autodidacta;
mentre que Gregorio va néixer a una família de comerciant mitjos,
d'escassos fonaments instructius. María era mestra nacional i feia classes
a una escola madrilenya, mentre que Gregorio no tenia cap formació especial.
Precisament vivien del sou de la primera. Sembla que van ser les inquietuds artístiques
el motiu de les seves relacions, que van acabar en sentimentals i més tard
en matrimoni. Les relacions de parella van ser sòlides durant tota la primera
dècada del nou segle, per a deteriorar-se en l'inici de la següent
quan Gregorio es va enamorar perdudament de la seva primera actriu Catalina Bárcena.
María i Gregorio van conviure units sota el mateix sostre fins al naixement
de Catalinita -filla de la Bárcena i Gregorio- produint-se la ruptura definitiva
entre María i Gregorio, passant ell a viure a casa de la seva amant. María
es va separar físicament de Gregorio en els primers anys vint, i va comprar
una casa de camp a la Costa Blava francesa, a Cagnes, i en ella es va retirar
a descansar i sobretot a escriure tranquilament. A Madrid tornava en els mesos
estivals vivint en una casa llogada. No obstant això encara es van continuar
veient amb certa freqüència, com ho mostren els documents gràfics
i epistolars existents. En els anys trenta els contactes físics es van
perdre del tot, però no es va arribar a la ruptura definitiva del divorci
-malgrat que s'havia aprovat a la legislació republicana- ni molt més
després quan Gregorio i Catalina van decidir "fer les Amèriqes".
Finalment es van perdre entre marit i esposa, fins i tot les relacions culturals
i epistolars, com ho demostra que María hagués d'assabentar-se de
la mort del seu marit per la ràdio.
Federico García
Lorca va conèixer a Gregorio Martínez Sierra a Granada al juny de
1919, en el transcurs d'una festa en homenatge a Fernando de los Ríos celebrada
al Generalife. Federico va recitar poemes a Granada. Gregorio i Catalina Bárcena,
es van entusiasmar amb el poeta i allí va sorgir la promesa d'estrenar
la seva primera obra dramàtica.
Catalina
Bárcena als anys 20. Foto Wikipedia
Catalina
va representar totes les obres de Gregorio Martínez Sierra; és a
dir, signades per ell, però realitzades per la seva dona, María
Lejárraga, que va estar sempre a l'ombra. Diversos investigadors han especulat
sobre les raons per les quals María va seguir escrivint obres per a un
marit que s'havia marxat amb una altra. La veritat completa seguirà amagada
en els secrets misteriosos de la psicologia humana.
La Bárcena va ser
la primera actriu en representar a Espanya el teatre d'Ibsen i de George Bernard
Shaw. Va estrenar "El maleficio de la mariposa" la primera obra de Federico
García Lorca, el 22 de març de 1920 amb Manuel Collado que pertanyia
per aquell temps a la Compañía de Martínez Sierra. Altres
obres destacades que va interpretar van ser "La sombra del padre" el
1909, "Canción de cuna" i "Primavera en otoño"
el 1911, "Mamá" el 1913 i "El reino de Dios" el 1916,
totes de Martínez Sierra; és a dir de María Lejárraga.
Després d'una intensa gira per Hiapanoamèrica, que la va mantenir
allunyada d'Espanya durant tres anys, va retornar al seu país just quan
una crisi teatral es mostrava en tota la seva intensitat i la indústria
cinematogràfica vivia sota els traumàtics efectes de la transició
del mut al sonor.
Federico lliurà "Mariana Pineda" a Gregorio
Martínez Sierra que desestimà la seva representació, donada
la situació del país, ja que segons ell podia crear-se un malentès
sota la sospita d'un vetllat atac a la dictadura de Primo de Rivera. La seva actitud
i la de Catalina Bárcena van indignar a Federico, qualificant aquell de
cabró. Rafael Barradas el pintor i escenògraf, va estar perdudament
enamorat de Catalina. L'havia dibuixat centenars de vegades pels cartells del
Teatro Eslava, en el qual treballava. La va reproduir tant, que les línies
del seu rostre llençaven magnèticament els seus pinzells.
Va
debutar al cinema el 1927 i durant uns anys va rodar a Hollywood pel·lícules
en espanyol. Va anar-hi acompanyant a Gregorio, que anava contractat per la Metro.
El seu projecte era només descansar de la vida intensa del teatre i efectuar
un viatge d'esbarjo. Gregorio Martínez Sierra i Benito Perojo li van fer
una prova a Catalina Bárcena. Es va posar davant la càmera amb bastant
por, i va fer una escena de "Rosina es frágil" i altre de "El
corazón ciego" ambdues de María Lejárraga. No es va
agradar. Els directius de la Fox van veure la prova i li van proposar un contracte.
Així va fer el seu primer film debutant davant les càmeres al juliol
de 1931 amb "Mamá", adaptada per Gregorio d'una comèdia
seva i dirigit per Perojo en els Estudis de la Fox. Més tard la van contractar
per a 4 pel·lícules més:"Primavera en otoño"
i "La ciudad de cartón", amb Antonio Moreno, i "La viuda
romántica" i "Yo, tú y ella", amb Luis Alonso. A
l'acabar aquests quatre films, va sentir la nostàlgia d'Espanya i va tornar
per a gaudir d'un petit descans. Va tornar de nou a Hollywood i va interpretar
"Señora casada necesita marido" i "Julieta compra un hijo",
ambdues amb Luis Alonso com partenaire. Els films eren tots obres de Martinez
Sierra (és a dir de la seva dona María Lejárraga) menys "Señora
casada necesita marido", que estava presa d'una novel·la nord-americana.
Els set films van ser realitzats per al públic espanyol directament, no
com es feia fins a llavors, que es filmaven únicament versions espanyoles
de pel·lícules yanquis.
Catalina Bárcena. Foto Acceder.Gov
Catalina Bárcena al film "Primavera
en otoño". Foto Cervantes Virtual
Catalina
Bárcena, Luis Alberni, Janet Gaynor,
Robert Young i Lionel Barrymore
al film "La ciudad de cartón".
Foto
Cervantes Virtual
Casada
finalment amb l'actor Ricardo Vargas fins al seu divorci el 1932, la seva relació
extramatrimonial amb Gregorio Martínez Sierra va suposar un enorme escàndol
a l'època. Després de quatre anys als Estats Units va decidir, no
obstant reprendre la seva trajectòria escènica amb una gira per
Hispanoamèrica, que tristament es perllongaria més del pensat a
l'iniciar-se a Espanya la Guerra Civil. No va regressar del seu exili a Espanya
fins el 1947.
Florentino
Hernández Girbal i Catalina Bárcena
al xalet de l'actriu, a la
Avenida del Valle de Madrid el 1936.
Foto
Cervantes Virtual
Asilada
a Argentina, va intentar mantenir el seu prestigi alternant el teatre amb el cinema,
mitjà al que tornaria per la porta gran amb l'adaptació per part
de Gregorio Martínez Sierra de la seva obra "Canción de cuna"
el 1941. A aquest llargmetratge van seguir "Tú eres la paz" el
1942 i "Los hombres las prefieren viudas" el 1943, també dirigits
per Martínez Sierra. Però el seu estil interpretatiu, caracteritzat
per l'ús de la veu en falset i certa grandiloqüència en els
moviments, es van mostrar cada vegada menys adequat pel cinema, pel que després
d'una fugaç retrobada a Buenos Aires amb Benito Perojo, amb el film "Chiruca"
el 1945; va abandonar aquest mitjà per a sempre, amb l'única excepció
d'un paper episòdic, per amistat amb el director Luis Marquina a "Adiós,
Mimí Pompón" el 1960, que va assenyalar també el seu
retorn a Espanya des de l'exili.
El 1943 Amelia de la Torre
i Enrique Álvarez Diosdado van deixar la companyia de Catalina Bárcena
i Díaz per a incorporar-se amb Margarida Xirgu a la Compañía
del SODRE de Montevideo. Més tard el 1945 a Lima ambdós van acceptar
un contracte que els oferien els empresaris Domingo i José Messuti, per
a actuar de nou amb Catalina Bárcena al Teatro Liceo de Buenos Aires, com
figures centrals de la companyia. La seva decisió estava motivada per la
necessitat d'evitar desplaçaments que tindrien amb la Xirgu i així
romandre al costat del fill que havien tingut recentment.
El
1972 Catalina Bárcena va rebre el Premio Nacional de Teatro. Va morir a
Madrid el 3 d'agost de 1978.
JOSEFINA
BLANCO
Josefina Blanco Tejerina va néixer a Lleó
el 1879, va arribar al teatre de la mà de la seva tia, l'actriu Concha
Suárez, i per les seves característiques -menuda, dolça,
i d'aspecte infantil- havia ocupat gairebé invariablement el paper de "ingènua",
mentre ella aspirava a uns altres de major altura artística.
Ramón
María del Valle-Inclán i Josefina Blanco es van conèixer
el 1905 a una reunió d'actors i gent del teatre, a casa de Ceferino Paléncia
i María Tubau. Josefina tenia llavors 16 anys i actuava de dama jove a
la Compañía de la Princesa. La trobada va ser abans que l'autor
de "Femeninas" perdés el braç i mentre encara aspirava
a ser actor. Ambdós van actuar junts a l'obra "La comida de las fieras"
de Benavente, però el festeig no havia de formalitzar-se fins a 1906, durant
els assaigs de l'obra de Valle-Inclán "El Marqués de Bradomín",
estrenada per la Compañía de Francisco García Ortega y Matilde
Moreno, en la qual estava enrolada Josefina.
Per a sacsejar-li
la seva mandra, Josefina li lliurava cada nit, a l'acomiadar-se, deu quartilles,
que el jove Valle-Inclán havia de retornar-li escrites a l'endemà.
Si això no ocorria, la núvia no li parlava, i en això - deia
Josefina - ella no transigia. Amb el temps, li va permetre escriure en paper de
menor grandària, però va mantenir el nombre fixa de deu quartilles
durant tot el festeig. Valle-Inclán va ocupar el paper de confident i conseller
a la vida de la jove actriu quan va morir la seva tia, fins que es van casar.
Les noces religioses va tenir lloc el 24 d'agost de 1907 a la parròquia
de San Sebastián, en el carrer Atocha de Madrid, i el mateix dia el matrimoni
va ser inscrit en el registre civil de la capital. El matrimoni va aportar a l'escriptor
un notable canvi físic, l'aspecte bohemi va donar pas a una imatge més
acurada i, sobretot, una considerable millora en la seva qualitat de vida. Van
tenir un acollidor habitatge, a Santa Engracia 23, adreça a la qual es
va instal·lar la parella a Madrid durant diversos anys.
Valle-Inclán
va viatjar a Argentina el 1910, amb la seva esposa i amb la Compañía
de Teatro de Francisco García Ortega, en la qual seguia figurant Josefina
Blanco com actriu. Poc després van deixar aquesta companyia i se'n van
anar a la Compañía de María Guerrero y Fernando Díaz
de Mendoza, perllongant el seu viatge per Paraguai, Uruguai, Xile i Bolívia,
representant l'obra de l'escriptor "Voces de gesta". Josefina Blanco
tenia un breu però important paper a l'obra, el de "Garín",
fill de "Ginebra" interpretada per la Guerrero. Amb la Compañía
Guerrero-Díaz de Mendoza van trencar, de forma gens amigable, el 1912.
Josefina explicava que a més de les obligacions domèstiques
i les pròpies d'actriu, era el corrector de proves del seu marit. El 1910
un periodista de Valparaiso escrivia: << En la señora de Valle-Inclán
se observa desde el primer momento una clara inteligencia, una comprensibilidad
vivaz, y un interés sincero y afectuoso por el trabajo de su esposo. Siempre,
al referirse a éste, habla en plural, trabajamos, corregimos, hemos tenido
tanto que hacer ... La corrección de pruebas fue para ella un trabajo duro,
porque Valle-Inclán tenía una gran facilidad en escribir y sin esperar
a que estuviera terminada la obra, ya la mandaba a la imprenta. Hasta se le había
ocurrido numerar las cuartillas antes de escribir, ya que rara vez rompía
alguna. En un altra entrevista Josefina va dir: <<El me ha educado, me ha
hecho conocer y sentir el arte. Antes yo no era más que una intuitiva;
me faltaba la cultura, que he aprendido a su lado>>. Josefina semblava ser
feliç amb la cura de la llar però cal ressaltar que la unió
amb Valle-Inclán va avivar l'esperit artístic i la curiositat intel·lectual
d'una dona també inclinada a la literatura, encara que preferia com autor
a Tolstoi.
El matrimoni va tenir 4 fills: Joaquín María el 1914,
Carlos Luis el 1917, Jaime el 1921 i finalment Conchita. Josefina referent a això
explicava de Valle-Inclán: <<En casa es lo más bueno, lo más
sencillo y lo más cariñoso que usted se puede imaginar. Juega más
con sus hijos que yo... Para que se esté quieta su hija Conchita, muchas
veces mi marido le lee versos>>. Josefina amb tantes obligacions no podria
tornar al teatre.
Ramón María del Valle-Inclán i Josefina Blanco, amb la seva
filla Conchita. Foto Mi siglo.blogspot
Sorprenentment
algunes fonts, canvien els fills de Valle-Inclán i Josefina Blanco, que
segueixen sent 4 però només 2 fills i 2 filles entre les quals no
figura Conchita.
Valle-Inclán,
amb els seus quatre fills Carlos, Jaime, María Antonia i María Beatriz.
Foto Amigos de Valle-Inclán
Més
tard les relacions entre ells van ser dolentes i Josefina Blanco va plantejar
la separació matrimonial. Valle-Inclán sostenia grans piloteres,
fent així honor a la seva fama de violent. La seva llar de Santa Catalina
va ser un viver de disputes. La família aliena a la vena esperpèntica
de don Ramón no el comprenia, ni va arribar mai a comprendre'l. En aquest
període de la vida de l'escriptor, la malaltia urinària donava ja
símptomes importants. A part de la hematúria, que provocava anèmia
i per tant astènia i adinàmia, el dolor era altre dels motius que
podia justificar l'actitud del malalt. El 1930 ja s'havia sotmès a diverses
intervencions quirúrgiques. El 1932 Josefina i Ramón es van divorciar,
van estar casats durant vint-i-cinc anys. Després de la mort de Valle-Inclán
el 5 de gener de 1936, que havia mort sol, la seva dona Josefina va escriure:
Sr. D. Manuel Azaña
Distinguido amigo: No tengo
palabras para agradecer a usted su carta y el consuelo que con ella he recibido.
Yo estaba convencida de su amistad -cómo no estarlo- pero el ver su nombre
en ese cartel de rapiña, unido al silencio ocasionado por su ausencia,
me llenaba de dolor. ¡Estoy tan sola para defender a mis hijos y para defenderme
yo misma! ¿A quién mejor que a usted podré acudir en busca
de amparo, recordando todo lo que ha sido usted para mi marido, todas sus atenciones
para mí? Sin su ayuda de usted, acaso yo no hubiera podido encontrar ánimo
para sobreponerme a mis dolores, y darle a mi vida una orientación, gracias
a la cual, ahora, tengo medios de defender a mis hijos en tanto la obra de su
padre, no rinde el fruto que ha de rendir, si manos logreras no la destruyen.
Para evitar esto, trabajo contenta y llego a olvidarme de tantos sufrimientos
coronados por la pérdida del único amor de mi vida, que ha muerto
sin que me quede el consuelo de haber cerrado sus ojos. En fuerza de repetirse,
las palabras pierden virtud, y las mías no aciertan a expresar justamente
mis sentimientos.
Un abrazo para Lolita, para usted gracias, gracias, gracias.
Josefina
Blanco
14 de febrero de 1936.
Josefina Blanco va morir a Pontevedra el 1959.
CARMEN
COBEÑA
Carmen Cobeña va ser una important
actriu que es va casar amb Federico Oliver (1873-1957) escultor, autor dramàtic
i director de teatre. Carmen va ser l'actriu del poble, mentre que María
Guerrero, casada amb Fernando Díaz de Mendoza, Gran d'Espanya, era l'actriu
de l'aristocràcia. La seva filla Carmen Oliver també va ser actriu
i es va retirar al casar-se amb el periodista redactor de "El Heraldo de
Madrid" i governador civil a Lugo, Còrdova i Cadis -durant els anys
de la Segona República- Luis de Armiñán, el pare del qual
dit com ell Luis de Armiñán, va escriure un drama que Carmen Cobeña
va estrenar.
La companyia formada per Carmen Cobeña
i Federico Oliver van estrenar a Espanya "Casa de muñecas" de
Ibsen, la primera comèdia de Jacinto Benavente, i van representar gairebé
totes les obres de Benito Pérez Galdós i dels clàssics: Lope
de Vega, Calderón de la Barca, Tirso de Molina… Valle-Inclán
va ser actor a la seva companyia. El 1874 Carmen Cobeña va estrenar "El
rizo de doña Marta" del comediògraf i periodista José
Estrañi. El 12 de gener de 1894 la Compañía Calvo-Jiménez
va estrenar l'obra de Pérez Galdós "La loca de la casa"
al Teatro Principal de Palma de Mallorca, amb Carmen Cobeña com primera
actriu. A la fi del mateix any es va formar la Compañía Carmen Cobeña-Emilio
Thuillier que va estrenar el 11 de desembre de 1894 l'obra de Pérez Galdós
"Los condenados" al Teatro de la Comedia de Madrid.
Les
companyies per aquell temps es formaven entre actors, de forma no duradora segons
els èxits aconseguits. El 1896, poc després de la seva estrena el
14 de febrer a Madrid, per la Compañía de María Guerrero
y Fernando Díaz de Mendoza, va arribar al Teatre Romea l'obra de Josep
Feliu i Codina "María del Carmen"; ambientada a l'horta murciana
i va ser representada per la Compañía de Carmen Cobeña-Emilio
Mario. A l'estrena va assistir l'autor, junt amb el mestre Enrique Granados, que
componia la partitura per a una òpera inspirada en aquest text. Va ser
molt bé acollida pel públic, per la crítica i va ser premiada
per la Real Acadèmia. A l'estrena a Múrcia celebrat el 26 de setembre
de 1896, va acudir Josep Feliu i Codina acompanyat també d'Enrique Granados,
qui es conta que a lloms d'una mula, va recórrer diverses poblacions de
l'horta escoltant els cants i danses populars, i anotant les seves melodies. L'obra
va ser traduïda al francès i editada amb el títol de "Aux
jardins de Murcie" i estrenada al Teatre Odeon de París el 25 de novembre
de 1911.
Carmen Cobeña. Foto Todo Colección
La
Compañía de Carmen Cobeña va representar l'obra de Pérez
Galdós "La de San Quintín" en el mes de desembre de 1900.
Al maig de 1901 es va presentar al Ferrol la Compañía Cobeña-Thuillier
formada de nou altra vegada, entre els actors de la qual es trobava Josefina Blanco
la futura dona de Valle-Inclán i la dirigiria el mateix Emilio Thuillier.
Van oferir vuit funcions d'abonament, sent totes les representacions del drama
"Electra" de Galdós, fora d'abonament. Encara que els preus van
ser cars -cinc pessetes la butaca i quatre la d'abonament- el teatre va presentar
tots els dies l'aforament complet. Entre les dinou obres que van representar,
van ser les més aplaudides: els drames "Fedora", de V. Sardou
i "Mancha que limpia", de J. Echegaray; les comèdies "El
tanto por ciento", de A. López de Ayala o "El bajo y el principal",
de F. Villegas i "La de San Quintín", de Galdós. Es van
anunciar decorats nous a la majoria de les obres. A continuació la Compañía
Cobeña-Thuillier va representar al Teatro Liceo des del dia 27 de maig
al 3 de juny de 1901, les obres: "Fedora" de Victorien Sardou, "Los
monigotes" de Domingo Guerra i Mota, "La muralla" de Federico Oliver,
"Azucena" de Joaquín Abatí, "Electra" de Joaquín
Abatí, "Los galeotes" dels germans Álvarez Quintero, "Cyrano
de Bergerac" de Emile Rostand, "La de San Quintín" de Benito
Pérez Galdós i "Las solteronas" de Luis Cocat i Heliodoro
Criado.
El 1907 es va formar una nova companyia, la de Carmen Cobeña-Enric
Borràs. Van reposar algunes de les obres ja conegudes de Guimerà
i Rusiñol quan va anar pel març de 1907 per primera vegada a Alacant,
a fer una desena de funcions al Teatro Principal. El 11 de març van estrenar
el drama "La madre" de Santiago Rusiñol amb traducció
de Martínez Sierra, la qual fou ben rebuda per la crítica i pel
públic. El dia següent van representar "El alcalde de Zalamea"
de Calderón de la Barca.
Carmen Cobeña el 1908
va formar companyia amb el seu espòs Francisco Oliver. Formaven part de
la mateixa les actrius : Concepción Adsuar, María Luisa Ahijón,
Josefina Álvarez, María Anaya, Carmen Bustamante, Consuelo Iraguirre,
Isabel Luna, Matilde Llorente, Carmen Valdemoro i Mercedes Villabona. Els actors
van ser: José Almansa, Benito Cobeña, Francisco Comas, Federico
Llorens, Ricardo Manso, Manuel Perrín, Rafael Requena, Leovigildo Ruiz
Tatay i Carlos Soto. La direcció corria a càrrec del marit de Carmen.
A l'octubre de 1908 aquesta companyia es va presentar al Teatro Principal d'Alacant
amb obres com: "Los ojos de los muertos" i "Señora ama",
de Jacinto Benavente; "La vida que vuelve" i "La escondida senda",
dels germans Quintero; "La ñoña", obra original de Francisco
Oliver i "La madre", de Rusiñol. Les actrius Carmen Cobeña
i Carmen Bustamante i els actors Francisco Comas i Ricardo Manso van ser els més
aplaudits. El teatre sempre va estar replet de públic. El 26 d'octubre
d'aquest any la companyia va representar al Circo-Teatro, les obres "Las
de Caín" dels germans Álvarez Quintero i "La madre"
de Santiago Rusiñol.
"La celestina" de Fernando
de Rojas no es va representar fins el 1909, quan es va estrenar al Teatro Español
de Madrid en versió de Francisco Fernández Villegas. Carmen Cobeña
va ser la protagonista en aquella ocasió. El 2 d'octubre de 1909 la Compañía
Carmen Cobeña-Enric Borràs van anunciar l'estrena de "Los bandidos"
de Pérez Galdós al Teatro Español de Madrid, però
al final no ho van aconseguir. Al maig de 1913 la Compañía de Carmen
Cobeña va estrenar "La carrera de la antorcha" de Paul Hervieu,
en presència de l'autor francès que es va desplaçar a Madrid
per a assistir a l'estrena. El 22 d'abril de 1914 la Compañía Cobeña
va estrenar al Teatro Cervantes de Sevilla l'entremès en un acte i en prosa
"Consejo de vieja" de Narciso Díaz de Escovar.
El
1919 va formar de nou companyia amb el seu espòs Francisco Oliver. Formaven
part de la mateixa, les actrius: Carmen Cobeña, María Cuevas, Orencia
De la Fuente, Teresa Eladio, Francisca Fernández de Córdoba, Luz
G. Moya, Juana Gil Andrés, Manuela Hurtado, Rosario Manuel, María
Zaldivar i Emilia Zeda. Els actors van ser: Andrés Babe Botana, Francisco
Calavera, Benito Cobeña, Rafael Cobeña, Andrés Gómez,
Alfredo Gómez de la Vega, Luis López Brasal, Miguel Muñoz,
Manuel Nogales, Antonio Ortiz, José Ventura, Constantino Viñas i
Antonio Zorí. La direcció corria a càrrec de nou del marit
de Carmen. El març de 1919 aquesta companyia es va presentar al Teatro
Principal d'Alacant amb obres com: "Cobardías", "Esclavitud",
"Locura de amor", "El milagro" i "Pueblo dormido".
El 22 de maig de 1919 van representar la comèdia en tres actes i en vers
"El vergonzoso en palacio" de Tirso de Molina, al Teatro Juan Bravo
de Segovia.
Carmen va realitzar algunes pel·lícules
com intèrpret, entre les quals cap destacar "Eugenia de Montijo"
el 1944 i "Alhucemas" el 1948.
Jaime de Armiñán
va ser el seu nét i Fernando Fernán Gómez un parent proper.
Carmen Cobeña i Federico Oliver van morir pobres.
JOSEFINA
DÍAZ de ARTIGAS
Josefina Díaz va estrenar el
2 d'abril de 1924 "Lecciones de buen amor" de Jacinto Benavente al Teatro
Español de Madrid. El 8 de juliol de 1925 va estrenar la comèdia
en tres actes "La boda de Quinita Flores" dels germans Álvarez
Quintero, al Teatre Barcelona. Més tard Federico García Lorca li
va lliurar la seva obra "Mariana Pineda", però com Catalina Bárcena,
va refusar estrenar-la.
Josefina Díaz va interpretar la pel·lícula
"El bandido de la sierra" que es va estrenar el 17 de febrer de 1927,
acompanyada dels actors: Santiago Artigas amb el qual s'havia casat, Juan Artigas,
Manuel Dicenta, María Luz Callejo, Emilio Mesejo, Mercedes Prendes i Modesto
Rivas. El 1927 Pepita Díaz estrenà "Fruto bendito" de
Eduardo Marquina. El 17 de març del mateix any va estrenar el drama en
tres actes i en vers "Juan de Mañara" de Manuel i Antonio Machado,
al Teatro Reina Victoria de Madrid, incloent ja en la seva companyia al seu marit
Santiago Artigas. Pel que fa als actors, la figura destacada va ser Josefina Díaz
Artigas. Tots els crítics van coincidir que la representació del
personatge de Beatriz per aquesta actriu va ser molt bona. En canvi, la majoria
de les crítiques, llevat de "El Heraldo de Madrid", van parlar
del mediocre que va ser la resta de la companyia. Aquest hagué de ser el
motiu pel qual l'obra no es mantingués en el cartell durant molt temps.
El 1928 Eduardo Ugarte va guanyar el premi per a autors novells, convocat
pel diari "ABC". L'obra guardonada, escrita en col·laboració
amb José López Rubio, amb qui havia compartit estudis i tertúlies,
va dur per títol "De la noche a la mañana". La seva estrena
va tenir lloc un any més tard, al Teatro Reina Victoria de Madrid, per
la companyia Díaz-Artigas. A pesar de no tractar-se d'una comèdia
comercial a l'ús, l'obra va ser acollida molt bé pels espectadors.
Josefina Díaz de Artigas el 1928. Foto
Parnaseo.uv.es
El 3 de juliol
de 1929 la Compañía Díaz-Artigas, amb direcció de
Manuel Díaz de la Haza va representar la comèdia en tres actes "Casa
de muñecas" de Henrik Ibsen traduïda per Gregorio Martínez
Sierra (és a dir per la seva dona María Lejárraga) al Teatre
Barcelona. Josefina en el seu paper de Nora va tenir un clamorós èxit.
Li va seguir la representació de "Malvaloca" dels germans Álvarez
Quintero. Entre 1932 i 1934 la Compañía Josefina Díaz de
Artigas i l'actor Manuel Collado van treballar junts. Federico García Lorca
va lliurar "Bodas de sangre" a Eduardo Marquina, que per aquell temps
dirigiria la temporada de Pepita Díaz, com assessor literari, al Teatro
Beatriz de Madrid. El 8 de març la Compañía de Josefina Díaz
de Artigas, incloent com a dama jove a Amelia de la Torre, va estrenar "Bodas
de sangre" amb decorats de Santiago Ontañón i Manuel Fontanals
i va ser el primer gran èxit teatral de Federico.
La
Compañía de Comedias de Josefina Díaz de Artigas y Manuel
Collado, va contactar el 1936 a França amb Alejandro Casona. El nomenen
el seu director artístic i inicien una gira per Suramèrica que durarà
des de 1937 fins a 1939. Recorren Mèxic, Cuba, Puerto Rico, Veneçuela,
Colòmbia, Perú, Xile i Argentina. A la companyia duien vint-i-cinc
títols en el repertori i les persones justes a la companyia. Un dia, a
Medellín, un dels actors va fer "el salt de l'àngel" en
una piscina per a realitzar una exhibició davant dels seus companys. La
piscina no tenia condicions de profunditat i l'actor es va esquinçar el
cap. Va ser un accident escandalós i el noi no va poder sortir a escena
fins a dotze dies després. Aquella nit de Medellín el teatre estava
venut. Josefina Díaz i Manuel Collado es miraven sense saber com sortir
del pas. Alejandro Casona va pensar que li havia arribat el seu moment, "la
seva oportunitat" com actor; va pensar que podia resoldre el problema que
es plantejava i com ho va pensar ho va fer. Total, es va incloure en el repartiment,
fent una comèdia per dia. Va arribar a interpretar fins a dotze papers
diferents i va quedar molt content d'aquella experiència.
El
1951 Margarida Xirgu va nomenar a Josefina Díaz professora de la Escuela
de Arte Dramático de Montevideo per al nou curs preparatori. La seva labor
va continuar fins al 1 de febrer de 1957 que va dimitir juntament amb la Xirgu
i Ángel Curotto. Margarida va dimitir de la seva triple funció de
directora de la Escuela de Arte Dramático Municipal de Montevideo i de
actriu i directora escènica de la Comedia Nacional del Uruguay, solidaritzant-se
amb els alumnes que se'ls vetava de formar part de la comissió gestora.
Josefina Díaz va interpretar a la seva tornada a Espanya les pel·lícules
"Un trono para Cristy" el 1960, "La prima Angélica"
el 1974 i "Cria cuervos" el 1976.
HORTENSIA
GELABERT
Hortensia Gelabert va interpretar pel·lícules
des de molt jove, com "El fantasma del castillo" el 1911, "La mano"
i "Deuda pagada" el 1916 i "El talismán" el 1917. Però
la seva vocació va ser sempre el teatre.
Els
actors Bonafé i Vilches amb l'actriu Gelabert a una escena del tercer acte
de l'obra "Genio y Figura", dels autors Arniches, García Álvarez,
Antonio Paso i Joaquín Abati.
Fotografía
Fundación Juan March.
El 1918 Hortensia Gelabert
formava part de la Compañía de María Palou. El 7 de febrer
de 1918 va estrenar, al costat de la Palou com protagonista, la comèdia
en tres actes "Pipióla" dels germans Álvarez Quintero
al Teatro Lara de Madrid. El repertori va ser: María Palou (Pipióla),
Hortensia Gelabert (Nina Valdelara), Leocadia Alba (marquesa María), Amalia
Sánchez Ariño (Marciana), Rita Lozano (Otilia), Carmen Tejada (doncella
Manolita), Luis Peña (Alejandro), Emilio Thuillier (don Félix Pimentel),
Salvador Mora (tío Rómulo), José Mora (Jesús), José
Balaguer (Marianito Aldaz) i Miguel Gómez (criat). Tambè al Teatro
Lara va estrenar, amb la Palou, el 2 de mayo de 1919, la comèdia en dos
actes "La honra de los hombres" de Jacinto Benavente. El repertori en
aquesta ocasió va ser: María Palou (Gunna), Hortensia Gelabert (Paula),
Leocadia Alba (Juana), Emilio Thuillier (Magnus), Antonio Martiaver (Toggi), Luis
Manrique (Cristian) i Joaquín Pacheco (Sigurd). Eln 1919 va interpretar
la pel·lícula "La madona de las rosas".
El
1921 va formar part de la companyia d'Emilio Thuillier i el 19 de març
d'aquest any va debutar en el Teatre Goya de Barcelona com primera actriu de la
companyia, formada entre uns altres per Salvador Mora, Luis Pefía i García
Leonardo. Van representar les següents obres: "La cartera del muerto"
de Muñoz Seca, "La raza" de Linares Rivas, "El condenado"
de López Pinillos (Parmeno), "Lady X", "Los nuevos pobres"
i "Por el amor de Dios" de Luca de Tena y Albear. El 1924 Hortensia
va interpretar la pel·lícula "La mala ley" en el paper
de Cristina. El 1927 ja estava formada la Compañía Gelabert-Thuillier
i el 28 de maig d'aquest any estrenen, amb èxit ascendent al llarg dels
seus actes, al Teatro Lara de Madrid la comèdia en tres actes "Una
noche de primavera sin sueño" de Jardiel Poncela. El repertori va
ser: Hortensia Gelabert (Alejandra), Concha Catalá (Adelaida), Matilde
Armisén (Berta), Elisa Piquer (Lisa), Jacinta Alenza (doncella), Emilio
Thuillier (Valentín), Salvador Soler Marí (Mariano), Juan Balaguer
(Raúl) i Guillermo Grases (Gerardo).
Hortensia Gelabert
va estrenar el 1929 la comèdia en tres actes i en prosa "La educación
de los padres" de José Fernández del Villar. El 1930 es va
formar la Compañía Hortensia Gelabert-Juan Bonafé i va debutar
el 28 de juny de 1930 al Teatro Victoria Eugenia de San Sebastián amb la
mateixa obra "La educación de los padres". El 16 de desembre
de 1930 la Compañía de Hortensia Gelabert estrenà la comèdia
en tres actes i un epíleg "La maricastaña" de Felipe Sassone
al Teatro Alcázar de Madrid.
Hortensia Gelabert interpretant "La maricastaña" de Felipe Sassone.
Foto Todo Colección
La
mateixa Compañía Gelabert-Bonafé i també al Teatro
Alcázar van representar el 3 de juliol de 1931 "La vieja rica"
de José Fernández del Villar i "La maricastaña".
La butaca de tarda costava 2 ptas. I les de nit 3. Els dies 6, 7, 8, 9 i 10 d'abril
de 1932 la Compañía de Comedias de Hortensia Gelabert es va presentar
al Teatro Bretón de los Herreros de Logroño, amb les següents
obres: "Todo Madrid lo sabía" de Manuel Linares Rivas, "La
tragedia de Marichu" de Carlos Arniches, La inmaculada de los dolores"
de Jacinto Benavente, "Las víctimas de Chevalier" de Antonio
Paso i "La cura". El 1936 l'actriu Mari Carrillo va debutar a la companyia
d'Hortensia Gelabert amb l'obra "El juramento de la primorosa" de Pilar
Millán Terreros amb pròleg de Jacinto Benavente i epíleg
en vers d'Eduardo Marquina, i posteriorment en la de Pepita Díaz amb qui
interpretà "Nuestra Natacha" d'Alejandro Casona. El 1939 Gelabert
va interpretar la pel·lícula "Los hijos de la noche".
En el mateix any Hortensia es va incorporar a la Compañía Guerrero-Mendoza.
El 7 de desembre d'aquest any van estrenar al Teatro Español de Madrid
"La Santa hermandad" d'Eduardo Marquina. Van ser els intèrprets:
María Guerrero, Fernando Díaz de Mendoza, Hortensia Gelabert, Pedro
Codina, Luis Orduña, Juan Beringola, Mary Carrillo, Gonzalo Llorens, Lolita
García Ramos, Germán Cortina, Manuel Chávarri i Lina Santamaría.
El 29 de desembre al mateix teatre van estrenar "La Santa virreina"
de José María Pemán. Van ser els intèrprets: María
Guerrero, Fernando Díaz de Mendoza, Mary Carrillo, Hortensia Gelabert,
Lina Santamaría, Lolita García Lemos, Natividad Río, Gloria
Ponce, Pedro Codina, Gonzalo Llorens, Juan Beringola i Luis Orduña. Amb
motiu de la cent representació es va estrenar l'entremès "Le
acompaño a usted en el sentimiento", de L. Prada, en homenatge a Pemán.
Hortensia
Gelabert va dirigir artísticament junt amb Juan José Castellans
al Teatro Azul, presentant adaptacions realitzades per Maria Julia Casanova. Antonio
Navarro va ser el director artístic de la Compañía Gelabert,
quan van actuar al Teatro Cervantes.
MARÍA
GUERRERO
María Guerrero
López va néixer a Madrid el 17 d'abril de 1867. Va ser batejada
com María Ana de Jesús Guerrero i Torrija.
Va
rebre una acurada educació en francès, el 1880, al Colegio de San
Luis de los Franceses. El 1885 va assistir a classes particulars d'interpretació
impartides per la coneguda actriu ja retirada, Teodora Lamadrid, qui la va prendre
sota la seva tutela al creure amb fe cega en les seves possibilitats. María
Guerrero va debutar el 28 d'octubre de 1885 al Teatro de la Comedia de Madrid
a "Sin familia" de Miguel Echegaray. A l'any següent va participar
a la representació de "Un archimillonario" de Pedro de Novo i
el 1889 va intervenir a "El primer choque" de Antonio Sánchez
Pérez.
El 1890 va ser ja la primera actriu del Teatro
Español de Madrid. Va estrenar al març "Mam'zelle Nitouche"
de Meilhac i Millaud, a la qual li van seguir "Lo positivo" de Manuel
Tamayo i Baus i el 26 de novembre el drama antiburgès de Joaquín
Dicenta "Los irresponsables". Va representar "El sí de las
niñas" de Leandro Fernández de Moratín, "El vergonzoso
en Palacio" de Tirso de Molina i el 1 de novembre, davant un Zorrilla que
va quedar captivat pel geni de l'actriu, va encarnar a la doña Inés
de "Don Juan Tenorio".
María Guerrero a una de les seves interpretacions de joventut.
Foto Parnaseo.uv.es
Per
una indisposició de salut el 1891, va abandonar momentàniament les
funcions i es va traslladar amb els seus pares a França, durant quatre
mesos, per a prendre lliçons d'interpretació a París amb
el cèlebre actor Constantin Coquelin. Va estudiar la possibilitat d'ingressar
a la Comédie Française, però va desistir finalment. Va tornar
a Espanya i va estrenar "Un crítico impaciente" de José
de Echegaray, iniciant una estreta amistat amb el futur Premi Nobel espanyol.
El 1892 es va convertir en la primera actriu del Teatro de la Comedia de Madrid.
Va estrenar el 15 de març "Realidad" de Benito Pérez Galdós,
el 6 d'abril "Sic vos non vobis" d'Echegaray i el 5 de desembre "Mariana"
del mateix autor. El 16 de gener de 1893 va estrenar "La loca de la casa"
de Galdós, el 4 de març "El poder de la impotencia" i
el 12 de desembre "A la orilla del mar" ambdues d'Echegaray.
María
Guerrero es va fer càrrec, com empresària, del Teatro Español
el 1894. Estrenant el 27 de gener "La de San Quintín", primera
peça de Galdós escrita directament per l'escena, el 13 de març
"La rencorosa" d'Echegaray i el 24 de novembre "María Rosa"
d'Àngel Guimerà, compartint cartell amb el seu futur marit Fernando
Díaz de Mendoza, Marqués de Fontanar, Conde de Balazote, Señor
de Lalaing i Grande de España per la seva Casa. María va inaugurar
la reforma del Teatro Español, el 12 de gener de 1895, donant cabuda als
clàssics espanyols. Va estrenar el 9 de febrer "Mancha que limpia"
i el 15 de novembre "El estigma", ambdues d'Echegaray. El 20 de març
va posar a escena, amb un monumental fracàs de públic i crítica,
"Teresa" de Clarín. El 9 de novembre va intervenir amb èxit
clamorós i interpretant en francès, al costat de Sarah Bernhardt
-de qui, pel que sembla, havia rebut lliçons anys enrere- a l'escena final
de "La esfinge" de O. Feuillet. El 20 de desembre va estrenar "Voluntad"
de Galdós.
El 10 de gener de 1896 María Guerrero es va casar
amb l'actor aristòcrata Fernando Díaz de Mendoza, formant-se la
Compañía Guerrero-Díaz de Mendoza. El 24 d'aquest mes va
estrenar "La mujer de Loth" de Eugenio Sellés i més tard
"La locura de amor" de Tamayo i Baus", on va fargar una de les
seves actuacions estel·lars. El 22 d'abril va morir la seva mestra i protectora
Teodora Lamadrid. Va estrenar per aquestes dates "Tierra baja" d'Ángel
Guimerà. El 22 de gener de 1897 va estrenar "La calumnia por castigo"
d'Echegaray. El 5 de març va néixer el seu primer fill, Luis Fernando
Díaz de Mendoza i Guerrero. Al mes de maig va iniciar a Buenos Aires la
seva primera gira teatral pel continent americà.
Va estrenar el 11 de
febrer de 1898 "La duda" de Echegaray, el 18 de març "El
padre Juanico" (Mossèn Janot) d'Ángel Guimerà i el 22
de abril "El hombre negro" d'Echegaray. Va representar "los plebeyos"
de Llana i Francos". El 4 de setembre va néixer el seu segon fill,
Carlos Fernando Díaz de Mendoza i Guerrero, qui com el seu germà,
va provar sort a l'escena. Va viatjar per França i Itàlia oferint
un repertori de teatre espanyol. El 1 de febrer de 1899 va estrenar "Cyrano
de Bergerac" de E. Rostand. El malagueny Emilio Thuillier va ser director,
primer actor i galà de la Compañía Guerrero-Díaz de
Mendoza. Va realitzar una gira per Hispanoamèrica, especialment per Mèxic.
L'Ajuntament madrileny li va confiscar el Teatro Español. La Guerrero va
estrenar el 12 de setembre "La hija del mar" de Ángel Guimerà.
Va
emprendre el 1900 una gira europea, de representacions espanyoles, per França,
Bèlgica i Itàlia. Després va regressar al Teatro Español
i va representar "Hamlet" de Shakespeare en versió de Plana i
López Ballesteros. Va estrenar el 8 de novembre "El loco Dios"
d'Echegaray. Al gener de 1901 va estrenar "La pena" i al desembre "Las
flores", títols ambdós de Serafín i Joaquín Álvarez
Quintero. Per aquell temps Josefina Blanco pertanyia a la Compañía
Guerrero-Díaz de Mendoza.
El 1902 María Guerrejo i la seva companyia
va realitzar una gira per Hispanoamèrica. Al Teatro de La Habana va ser
coronada en or i diamants. Va interpretar "Reinar después de morir"
de Vélez de Guevara. Va estrenar "La musa" de Salvador Rueda
i el 20 de novembre "Malas herencias" d'Echegaray. El 19 de febrer de
1903 va estrenar "La escalinata de un trono" última obra d'Echegaray
en vers, el 18 de març "La noche del sábado" de Jacinto
Benavente, el 2 d'abril el monòleg benaventí "En este Madrid",
el 31 de març "Aire de fuera" de Manuel Linares Rivas, el 16
de juliol, a Barcelona, "Mariucha" de Galdós, el 26 d'octubre
"Por qué se ama" de Benavente i el 15 de desembre "La desequilibrada"
d'Echegaray. L'actor Fernando Díaz de Mendoza, en l'obra referint-se a
la protagonista, la seva esposa María Guerrero, deia: <<Esta mujer
es incomprensible, es de seda con nervios de acero>>. Llavors Valle-Inclán
que assistia a l'estrena, es va posar en peu i, amb el seu característic
zetacisme va dir: <<¡Puez ezo ez un paraguas!>> Aquest mateix
any va estrenar "El émir" de Cavestany, "El abuelo"
de Pérez Galdós, "Los dos sindicatos" d'Echegaray, "Maria
Victoria" de Manuel Linares Rivas i "Agua que corre" d'Ángel
Guimerà. De temperament vibrant la Guerrero, va ser una actriu de força
i energia, de crit i passió, pel teatre dels últims temps d'Echegaray
i dels primers de Benavente.
El 17 de gener de 1904 va estrenar les comèdies
dels Quintero "La zagala" i al juny, a Barcelona, "La casa de García"
i, el 15 de març "El dragón de fuego" de Benavente. El
7 de febrer de 1905 va estrenar "A fuerza de arrastrarse" d'Echegaray,
el 28 de març "Bárbara" de Galdós, el 13 d'abril
"Rosas de otoño" de Benavente, el 18 de juliol, al Teatre Novetats
de Barcelona, "El susto de la condesa" de Benavente, el juliol i setembre
les obres dels Quintero "La aventura de los galeotes" i "La musa
loca" i, el 23 de desembre el sainet líric de Benavente "La sobresalienta".
També va estrenar "La pecadora" i "Andrónica"
d'Ángel Guimera" en versió castellana de Luis López
Ballesteros, el 20 de juny de 1905, al Teatre Novetats de Barcelona. El 9 de gener
de 1906 va estrenar "Verdad" de Emilia Pardo Bazán, un drama
que va ser mal rebut per crítica i públic. El 22 de febrer va estrenar
"Más fuerte que el amor" de Benavente, el 31 de març "La
princesa bebé" del mateix autor, el 14 de maig "Amor de artistas"
de Dicenta i, al setembre, la comèdia dels Quintero "El genio alegre".
El 4 de desembre va encarnar el paper protagonista de "María Estuardo"
de Schiller en versió de Francos i Llana.
La Compañía
Guerrero-Díaz de Mendoza va estrenar el 8 de gener de 1907 "Monna
Vanna" de Maeterlink i el 7 de març "Daniel" de Dicenta.
El febrer de 1908 va estrenar "El crimen de ayer" de Dicenta, el 14
del mateix mes "El preferido y los cenicientos" última obra d'Echegaray,
el 5 de març "Las hijas del Cid" d'Eduardo Marquina i el 10 d'octubre,
a Buenos Aires, "Amores y amoríos" dels Quintero. El 1909 va
comprar amb el seu marit, el madrileny Teatro de la Princesa -avui María
Guerrero- per a la inauguració del qual, el 27 de novembre, va encarnar
el paper principal de l'obra de Marquina "Doña María la Brava".
El 14 de març de 1910 va estrenar "La tragedia del beso" de Carlos
F. Shaw. A continuació va realitzar una gira per Hispanoamèrica,
estrenant, el 23 de juny a Buenos Aires "La flor de la vida" dels Quintero
i el 27 de juliol, a Montevideo, "En Flandes se ha puesto el sol" de
Marquina. El 1911 va estrenar dues obres de Ramón María del Valle-Inclán:
"La marquesa Rosalinda" i "Voces de gesta". Al Teatro Dindurra
de Gijón va representar: el 7 d'agost "En Flandes se ha puesto el
sol", el dia 14 "Primavera en otoño" dels Martínez
Sierra, el dia 15 "Voces de gesta" i el dia 16 "La flor de la vida"
i "La alcaldesa de Pastrana" de Marquina. Va actuar, el 11 d'agost,
al Teatro Iris de Avilés representant "Mancha que limpia" i el
entremès "Rosa y Rosita" dels Quintero. Va estrenar a Granada,
el 8 de novembre, "El alcázar de las perlas" de Francisco Villaespesa.
El 7 d'abril de 1912 va estrenar el drama dels Quintero "Malvaloca".
La
Compañía Guerrero-Díaz de Mendoza a "La marquesa Rosalinda"
al Teatro de la Princesa de Madrid el 1911.
Fuente:José
Antonio Hormigón, Valle-Inclán y su tiempo hoy, Cincuentenario INAEM.
El 8 de gener de 1913 va estrenar
"El último pecado" de Pedro Muñoz Seca, el 14 de febrer
"Cuando florezcan los rosales" de Marquina, el 14 de novembre "El
retablo de Agrellano" de Marquina -que s'havia vist abans a Oviedo- i el
12 de desembre "La malquerida" de Benavente, que quedaria com una de
les seves interpretacions més recordades. El 1914 va estrenar "Mamá"
de Gregorio i María Martínez Sierra i el 21 d'abril la peça
de Galdós "Alceste". A la seva gira per Hispanoamèrica
va estrenar "La garra" de Linares Rivas i "Una mujer" de Marquina.
El segon fill de l'actriu va debutar a Buenos Aires. Va cedir el Teatro de la
Princesa a Margarida Xirgu durant la seva gira per sudamèrica. De retorn,
el 23 de novembre va estrenar, per a obrir la temporada de l'Español, el
drama en vers de Marquina "Las flores de Aragón". El 4 de març
de 1915 va estrenar "El collar de estrellas" de Benavente i el 16 d'abril,
a Sevilla, "El duque de El" dels Quintero. Al setembre va debutar al
Teatro Romea de Múrcia, el primogènit de l'actriu en un paper del
drama de Villaespesa "La leona de Castilla". Va estrenar el 14 de febrer
de 1916 "Campo de armiño" de Benavente i el 30 de març
"El Gran Capitán" de Marquina. El 8 de març de 1918 va
estrenar "Los cachorros" de Benavente i el 31 de desembre "La verdad
de la mentira" de Muñoz Seca. En aquestes dates María Guerrero
i Fernando Díaz de Mendoza van traslladar la seva residència als
alts del Teatro de la Princesa.
La Compañía Guerrero-Díaz
de Mendoza va estrenar el 21 de febrer de 1919 el drama dels Quintero "La
calumniada" i el 29 de març "La vestal de Occidente" de
Benavente. El 22 de desembre va debutar la seva neboda María Guerrero López
en "Y va de cuento..." de Benavente. El 3 d'abril de 1920 va estrenar
el drama de Benavente "Una pobre mujer". El 19 de setembre de 1921 es
va inaugurar el Teatro Nacional Cervantes de Buenos Aires, construït amb
tot luxe pel matrimoni Guerrero-Mendoza, ajudats per importants donacions. Va
estrenar el 10 de desembre "Dentro de un siglo" de Muñoz Seca.
Madrid
ret homenatge al matrimoni Guerrero-Mendoza els dies 9, 10 i 11 d'abril de 1922,
nomenant-los fills predilectes de la capital i donant els seus noms a dos carrers
de la ciutat, al mateix temps que se li imposa la Gran Cruz de Alfonso XII. La
companyia va representar en el Teatro Palacio Valdés d'Avilés: el
21 d'agost "Locura de amor", el 22 "La enemiga" de Nicodemi,
el 23 "La dama del armiño" de Luis Fernández Ardavín,
peça que havia estrenat el 24 de gener passat, el 24 "El abanico de
lady Windermere" d'Óscar Wilde i el 25 "En Flandes se ha puesto
el sol". Va estrenar el 18 de novembre "El doncel romántico"
de Fernández Ardavín i el 11 de desembre "Los frescos"
de Muñoz Seca. El 2 d'abril de 1924 va estrenar "Lecciones de buen
amor" de Benavente, el 9 de maig "Un par de botas" del mateix dramaturg
i el 29 de març "El pobrecito carpintero" de Marquina. El 1925,
el 17 de gener, va estrenar "Don Luis Mejía" de Marquina i Alfonso
Hernández Catá. El 9 de febrer de 1926 va estrenar la tragicomèdia
en quatre actes i en vers "Desdichas de la fortuna o Julianillo Valcárcel"
de Manuel i Antonio Machado al Teatro de la Princesa. Va assistir el 6 de març
de 1926 al homenatge celebrat a Margarida Xirgu al Hotel Ritz de Madrid, per l'estrena
de "Santa Juana" de George Bernard Shaw. El maig va viatjar a Nova York
i va actuar, amb tronador èxit, al Manhattan Opera House
Margarida
Xirgu i i Mercedes Capcir dempeus i María Guerrero asseguda.
Foto:
"Margarita Xirgu y su teatro" Antonina Rodrigo.
El
7 de gener de 1928 va estrenar al Teatro Calderón "Via crucis"
de Fernández Ardavín. Va començar per aquestes dates els
assaigs de "El demonio fue antes ángel" de Benavente i "Entre
desconocidos" de Rafael López de Haro. El dia 14 va fer la seva última
representació, en unes condicions físiques crítiques, amb
la obra de Fernández Ardavín "Doña Diabla". El
dia 16 va haver de suspendre els assaigs de l'obra i a l'intentar reprendre'ls
a l'endemà, ja li va ser impossible. El dilluns 23 de gener va morir a
les deu del matí a l'aguditzar-se-li un atac d'urèmia. Patia, des
de feia temps, esclerosi del ronyó. A les tres i mitja del dia 24, després
de ser exposat el cadàver al Teatro de la Princesa, va ser enterrada en
el cementiri de l'Almudena. En la presidència del duel es trobaven Benavente,
el Ministre d'Instrucció i un representant de la Casa del Pueblo de Madrid,
ja que María Guerrero sempre es va distingir per la seva adhesió
a la causa dels treballadors.
L'actriu María Guerrero el 1928 a Barcelona, abans de
la seva mort.
Foto: Nuevo escenario
María
Guerrero va representar sempre als clàssics de forma molt distinta a Margarida
Xirgu que era molt fidel als texts originals. La Guerrero seguint la costum començada
al segle XVIII, els va representar no en els seus texts originals, sinó
en versions, sovint gens respectuoses, que no només tallaven escenes, sinó
que inclús a vegades, afegien trossos nous, gairebé sempre reduïen
a unitat els actes -tenia pànic al canvi de lloc en un mateix acte- composts
originàriament per quadres ràpids. La Guerrero havia projectat donar
representacions al Teatro Romano de Mèrida, però el seu criteri
sobre l'escenificació contrastava amb la nua eloqüència del
lloc i el seu intent no va arribar a consolidar-se.
Última foto de María Guerrero
entregada pel seu marit a Margarida Xirgu.
Archivo
Xavier Rius Xirgu
IRENE
LÓPEZ HEREDIA
Irene López
Heredia va néixer el 1893 i des de molt jove va sentir l'atracció
pel teatre. Una de les seves primeres companyies va ser la de María Guerrero,
la qual a causa de les dificultats amb els empresaris, va decidir tenir el seu
propi local. El 1898, el seu pare va llogar el Teatro Español a l'Ajuntament
de Madrid i més tard va comprar el Teatro Princesa (avui María Guerrero),
on a la vegada que s'estrenaven obres espanyoles i estrangeres de categoria, es
va dedicar la màxima atenció als clàssics espanyols. Va sostenir
una llarga i costosa plantilla d'actors, que la van obligar a desprendre's del
seu Teatro Cervantes de Buenos Aires, que va passar a ser propietat del Banco
Nacional fins a la seva destrucció en un incendi. Entre els actors de la
companyia es trobaven Emilio Thuiller, Catalina Bárcena, Carmen Ruiz Moragas,
Irene López Heredia i María Fernanda Ladrón de Guevara.
Autògraf d'Irene López Heredia. Foto
Todo Colección
Ernesto
Vilches nascut a Tarragona el 1879, va constituir la seva pròpia companyia
el 1909, amb la que va interpretar "El amigo Teddy" d'Antonio Palomero,
"El eterno don Juan" de Leo Dietrichstein en adaptació de Federico
Reparaz, "Juventud de príncipe" de Wilhelm Meyer Forster o "Sangre
de artista" d'Erik Walner. Va trobar després la dificultat que tots
els primers actors han de vèncer: la falta d'una primera actriu.
Va fixar la seva atenció en Irene López Heredia, que encara era
una nena, que prometia ser una dona bonica, i que fins a llavors havia passat
desapercebuda. Li va trobar condicions, la va formar, la va llançar i la
va convertir en la seva parella artística i sentimental. Molt més
tard, el 10 de novembre de 1916 Irene va estrenar amb la companyia d'Ernesto Vilches
l'entremès en prosa "Mi bebé" d'Enrique Arroyo, al Teatro
del Príncipe Alfonso de Madrid. El repartiment va ser: Irene López
Heredia (Aurelia), Mercedes Sampedro (Teodora), Eugenio Vera (Martina), Alejandro
Maximino (Félix) i Ernesto Vilches com a director. El 1917 va interpretar
la seva primera pel·lícula "El golfo" de José de
Togores, amb Ernesto Vilches. Va ser una complexa producció que no va assolir
la satisfacció del públic. Irene va formar parella artística
amb Ernesto durant més de deu anys i van recórrer junts el món
hispanoparlant, mentre que el seu germà Antonio Vilches va actuar també
com administrador, director i actor a la mateixa companyia, debutant a la primera
temporada que Ernesto va fer a Buenos Aires al Teatro Nuevo, sala situada en el
carrer Corrientes 1528, des de novembre de 1923 fins al 6 de gener de 1924, que
va clausurar la seva temporada per a passar a Montevideo. En aquests pocs dies
de gener va fer "El amigo Teddy" d'Antonio Palomero, "El corazón
manda" de Francis de Croisse, "El eterno don Juan" de Leo Dietrichstein,
"Las de Caín" de Joaquín i Serafín Álvarez
Quintero i "La tía de Carlos" de Brandom Thomas. La companyia
va donar a conèixer en les seves actuacions "Una mujer ideal",
del dramaturg i poeta irlandès Oscar Fingal O'Flahertie Wills Wilde, "El
gran galeoto" del poeta, dramaturg, matemàtic, economista i polític
espanyol José Echegaray i Eizaguirre, Premi Nobel de Literatura el 1904
a mitjas amb el poeta provençal Federico Mistral i "Las viñas
del Señor" de Fler i Croisset , mereixent grans elogis per la seva
labor i per la correcció de la "mise en scéne". Es va
destacar també amb línies molt personals, la primera actriu Irene
López Heredia per la seva intel·ligència vivaç i el
seu afany artístic. Antonio Vilches a Buenos Aires, va intervenir una temporada
al Teatro de la Ópera, al carrer Corrientes 860, presentant a les actrius
Lía Abrines, Felisa Amelivia, Virginia Barragán, María Donday
i a Irene López Heredia.
Irene López Heredia, esbós de José Machado de novembre de
1928.
Fuente: "La farsa"
La campanya teatral
de 1927-1928 Irene la va realitzar sota la direcció artística de
Ricardo Baeza. Entre el 10 i el 13 de gener de 1928 la Compañía
de Comedia Irene López Heredia, figurant ja Baeza com director del elenc,
va debutar al Teatro Bretón de los Herreros de Logroño, amb els
actors Juan Espantaleón, José Bruguera, Antonio Vico i Ernesto Vilches.
Les actrius van ser Ana M. Custodio, Irene López Heredia, Carmen Nieto,
Herminia Peñaranda i Dolores Valero. El repertori va ser: "El corazón
manda" de Francis de Croisse, "Lady Frederick" de William Somerset
Maugham, "Un marido ideal" d'Oscar Wilde i "Tambor y cascabel"
dels germans Álvarez Quintero. A continuació Irene es va separar
del primer actor Ernesto Vilches, que fins feia poc havia estat el co-director
de la companyia i a més a més el seu company sentimental.
A
una entrevista periodística, Ricardo Baeza va traçar les seves intencions
immediates: <<Nosotros nos proponemos hacer, en un principio, comedias agradables,
de público y al mismo tiempo de calidad literaria. Más adelante
procuraremos ir dando cosas un poco más difíciles, presentando al
público español lo que se hace de más nuevo por esos escenarios
europeos>>. Esperaven afegir al repertori preexistent algunes de les millors
comèdies estrangeres d'aquells últims temps, mentre que en el plano
del muntatge i del decorat, altres novetats relatives van ser una cura del conjunt,
una mica més estricte del que se solia a les companyies espanyoles, i una
presentació escenogràfica moderna, sintètica, que fos un
plaer per als ulls en si mateixa. Debutant a Saragossa, van viatjar després
per diverses províncies -on Baeza va aprofitar la seva estada donant una
sèrie de conferències sobre temes literaris i dramàtics-,
abans d'inaugurar la temporada pasqual d'abril i maig de 1928, al Teatre Poliorama
de Barcelona. Desafortunadament la iniciativa no va prosperar: la tensió
inevitable entre consideracions comercials i criteris artístics, va crear
una bretxa cada vegada més ampla i conflictiva entre López Heredia
i Baeza, i aquest va deixar el grup abans que finalitzés l'actuació
barcelonina. El 25 de desembre de 1928 Irene va representar " "El caballero
Varona" de Jacinto Grau amb Mariano Asquerino, amb el qual més tard
va fundar companyia.
Irene López de Heredia i Mariano Asquerino
a "El caballero Varona",al Teatro Infanta Beatriz de Madrid el 25 de
desembre de 1928.
Fuente: "Estampa".
A
la llum d'aquestes circumstàncies, és ben curiós i bastant
irònic que, a principis de 1929 al preparar-se Irene López Heredia
per a una gira llatinoamericana, ella contractés llavors a ningú
més i menys que a Cipriano Rivas Cherif com director o assessor literari.
És també motiu de sorpresa que aquesta va ser la primera vegada
a la seva vida que Rivas Cherif va assumir la direcció d'una companyia
professional. En un article contemporani va explicar que, seguint la recomanació
de Gordon Craig, estava implementant la necessitat d'aquilotar la virtut de les
teories en la pràctica de l'escena. Després d'una curta gira per
províncies espanyoles durant març i abril, van debutar a Buenos
Aires al maig al Teatro Maipo amb tres peces: "Champán, señorita"
i las ja representades "El corazón manda" i "El caballero
Varona". El Teatro Maipo alternava des de feia temps aquesta classe de teatre
amb la revista. Josep Balaguer va fer part de la gira per Hispanoamèrica
amb la companyia d'Irene i va tenir un gran èxit al Teatro Odeón
de Buenos Aires. A part d'un breu parèntesi a Montevideo, van seguir representant
a Argentina a la capital i a províncies i, quan van acabar els contractes
Irene va dissoldre la companyia, fórmula corrent a l'època, per
a deslligar-se de la responsabilitat econòmica de pagar els passatges de
retorn als actors. El seu retorn a Espanya es va produir al mes de desembre. Exactament
els mateixos problemes experimentats per Baeza van sorgir de nou: per raons econòmiques,
després del fracàs d'una peça de relativa qualitat, Irene
López Heredia va programar una obra de Muñoz Seca, "El alfiler",
en el muntatge de la qual tenia molt poc que veure un director artístic.
Cipriano Rivas Cherif va creure que podria ser viable la idea de conjuminar els
interessos d'una companyia comercial, amb les seves pretensions de millorar la
qualitat del producte que s'oferia al públic, amb l'avantatge addicional
de poder arribar a una ressonància molt superior a l'obtinguda amb els
grups anteriors. El resultat, no obstant això, va ser decebedor.
Ja
a Espanya la Compañía de Irene López Heredia va incloure
a actrius com Isabel Barrón com dama jove i a actors com Fernando Gómez-Pamo
del Fresno, "Fresno", que a més de retratar amb humor a dramaturgs
i intèrprets, va ser actor també a les companyies de Lola Membrives,
Margarida Xirgu i María Guerrero-Fernando Díaz de Mendoza.
La
parella artística d'Irene i Mariano es va perllongar fins el 1942. Es va
dir que durant 14 anys també van ser amants, com abans havia ocorregut
amb Ernesto Vilches. La Compañía de Irene López Heredia y
Mariano Asquerino va estrenar el 24 d'abril de 1931 la cinquena comèdia
en tres actes i en vers "La prima Fernanda", de Manuel i Antonio Machado
al Teatro Victoria de Madrid. Es va representar trenta-dues vegades i va obtenir
un èxit considerable. El 3 de juny de 1931, tot just dos mesos després
de la instauració de la República, la companyia de Irene i Mariano
va estrenar "Farsa y licencia de la reina castiza" de Ramón María
del Valle-Inclán, al Teatro Muñoz Seca de Madrid, amb Mariano Asquerino
com primer actor. Feia anys que Valle-Inclán vivia apartat del teatre comercial,
i ni tan sols va assistir a aquesta estrena que, no obstant això, va ser
un dels més reeixits de tota la seva carrera dramàtica. I no només
per les virtuts artístiques de l'obra o per la qualitat de la posada en
escena, sinó perquè en aquells moments venia a ser un símbol
de la recent conquistada llibertat d'expressió. La Monarquia havia interdit
la seva representació. Per què? La "Farsa y licencia de la
Reina Castiza" és un retaule grotesc de la Cort d'Isabel II -la reina
castissa-; la reina que s'escapà amb un soldat i se'n va anar a la berbena;
la reina que canvià d'amant i de ministre; la reina ignorant, plebea, xula,
impolítica, faraònica, lamentable, immoral. Valle-Inclán,
que semblava com si escrivís amb un bisturí, retallà les
figures amb una cruel alegria histriònica. Els remarcà implacablement
el gest grotesc i el defecte psíquic. Tot pren un aire de guinyol funambulesc
on tots els personatges fan un paper desguitarrat i violent. La cort espanyola
és abundant de figures pintoresques, i darrera de la lent valleinclaniana
tot agafa unes proporcions de putxinel.lis insuperables, brillants i lamentables
alhora. Rafael Alberti va explicar al respecte: <<Los intelectuales, la
gente de letras, los artistas, en general, estan de enhorabuena. Ya se pueden
estrenar las obras prohibidas. "Farsa y licencia de la reina castiza"
de Valle-Inclán, Irene López Heredia la representa para hacer méritos
republicanos. Pero no consigue engañarnos>>. Per aquell temps tot
el món coneixia les idees poc democràtiques, de la López
Heredia. Rivas Cherif va persistir en la seva obstinació i així,
el 1934 va comentar amb Juan González Olmedilla la possibilitat que el
Teatro-Escuela de Arte (TEA) muntés "Farsa y licencia de la reina
castiza" de Valle-Incán però no en la versió que va
incorporar a Madrid Irene, sinó en l'original, que incloïa els acotaments
lírics i s'il·lustrava musicalment amb el "Fandango de candil"
de Gustavo Durán.
Irene
López Heredia a "Farsa y licencia de la reina castiza", de Valle-Inclán
el 1931.
Font: Historia de la Literatura Española.
Irene
López Heredia a "Farsa y licencia de la reina castiza" de Valle-Inclán
el 1931.
Foto: Parnaseo.uv.es
El
dimecres 17 de juny de 1931, la Compañía de Comedias de Irene López
Heredia y Mariano Asquerino va estrenar al madrileny Teatro Muñoz Seca
"La carroza del Santísimo", sainet de Prosper Merimée
adaptada per Manuel Azaña. Aquest esdeveniment de caràcter literari
va tenir una repercussió social i política, per ser el traductor
Ministre de la Guerra, al Govern provisional de la recent estrenada República.
El 11 de novembre la Compañía López Heredia-Asquerino va
representar "El embrujado" de Valle-Inclán al Teatro Muñoz
Seca. El 21 de novembre "Una aventura diplomática" de Lugwin
Bauer adaptada per Margarita Nelken i Eduardo Foertch i el 9 de desembre "Las
llamas del convento" de Fernández Ardavín, ambdues també
al Teatro Muñoz Seca de Madrid.
Irene
López Heredia a "Farsa y licencia de la reina castiza" de Valle-Inclán
el 1931.
Foto: Parnaseo.uv.es
Amb
Eduardo Ugarte va tenir Irene projectes de col·laboració. Va ser
amb l'obra "Mitad y mitad" escrita per ell en col·laboració
amb López Rubio, que no va arribar a estrenar-se per considerar-se molt
atrevida per a les companyies de llavors. També Ugarte va tenir l'encàrrec
de l'actriu, sense concloure, d'un drama sobre la fallida d'un banc, amb el títol
de "Crac". El 1928 Ugarte havia contret matrimoni amb Pilar Arniches,
filla del dramaturg Carlos Arniches, i es va convertir així en cunyat d'altre
dramaturg destacat, José Bergamín.
La Compañía
López Heredia-Asquerino va estrenar el 9 de gener de 1932 "La mujer
del día" de Paul Armont i Leopold Marchand i el 10 de febrer "Era
una vez en Bagdad" làmines de les "Mil y una Noches" agrupades
en tres actes, d'Eduardo Marquina. El 1934 van estrenar una adaptació de
Juan Chabas de l'obra titulada "Ciclón" de Sommerset Maugham.
El mateix any Irene va interpretar la pel·lícula "Doce hombres
y una mujer". El octubre de 1935 la Compañía López Heredia-Asquerino
va estrenar "La pelirroja" de Alfred Andersch, en la que Irene va interpretar
un doble personatge.
Al Teatro Bretón de los Herreros
de Logroño, la Compañía López Heredia-Asquerino va
estrenar entre el 7 i el 12 de març de 1936: "La papirusa" d'Adolfo
Torrado i Leandro Navarro, "El Báculo y el paraguas" de Paulino
Masip, "La dama del antifaz" de Cristóbal de Castro i "La
inglesa sevillana" dels germans Álvarez Quintero. Els actors del repertori
van ser: Gabriel Algara, Antonio Armet, Mariano Asquerino, José Guijarro,
Francisco Hernández, Gonzalo Llorens i Ricardo Vargas. I les actrius: Carmen
León, Irene López Heredia, Carmen López Lagar, Pascuala Mesa,
Isabel Ortega, Isabel Pallarés i María Ángel Somalo Fernández.
El 17 de juliol de 1936 , un dia abans del "alzamiento nacional" dels
feixistes, la Compañía López Heredia-Asquerino va estrenar
al Teatre Poliorama de Barcelona la obra pòstuma de Pedro Muñoz
Seca la comèdia "La tonta del rizo". Dos dies abans havia arribat
a Barcelona Muñoz Seca acompanyat de la seva esposa, Asunción Ariza.
Es van allotjar a la pensió del carrer Lauria 24, regentada per la mare
de l'actriu Lina Santa María. Amb ells estaven també Asquerino i
López Heredia. Altres fonts, com el diari "ABC" del 25 de juliol,
va indicar contràriament a la ubicació de la pensió: <<Por
algo se empieza. Muñoz Seca, declarado cesante. Los famosos actores Irene
López Heredia y Mariano Asquerino, también en Barcelona, tratan
de amparar al matrimonio acomodándolo en la pensión "Claris"
de la Vía Layetana>>. Muñoz Seca va ser detingut per milícies
anarco-sindicalistes que dominaven la ciutat condal a la casa d'un actor que li
havia aconsellat anar-se de l'hotel que ocupava. Acusat d'albergar idees monàrquiques,
va ser traslladat i empresonat en la recent creada presó madrilenya de
San Antón, establerta en el Convent del mateix nom, encara que la seva
esposa va ser alliberada ja que oficialment era ciutadana cubana. Arribat el mes
de novembre, va ser tret, en companyia de milers de presos, i afusellat sense
cap judici el 28 de novembre d'aquest any 1936, per les milícies de Vigilancia
de Retaguardia, a Paracuellos de Jarama. Per aquelles dates els franquistes Irene
López Heredia i Mariano ASquerino assajaven el so de la "Marxa real"
al Teatre Barcelona.
El 1937 la Compañía López
Heredia-Asquerino va realitzar una gira per Argentina. El 3 de juny el diari madrileny
"La Voz" redactava: <<A pesar de la oposición de todos
sus compañeros de farándula hispana - ha habido quien, como la López
Heredia, se ha atrevido a pedir en Buenos Aires que se le aplicara a la ilustre
actriz Margarita Xirgu la ley de represión del comunismo, no le digo a
usted más-; a pesar de todos los pesares, la temporada del Odeón
ha arrancado con muy buen pie>>.
Entre el 24 y el 27
d'octubre de 1939 la Gran Compañía de Alta Comedia López
Heredia-Asquerino va estrenar al Teatro Bretón de los Herreros de Logroño
les obres "Campo de armiño" de Jacinto Benavente, "La inglesa
sevillana" dels germans Álvarez Quintero, "El río dormido"
de Francisco Serrano Anguita i "Suspenso en amor" de Ladislao Fódor.
Les actrius del repertori van ser: Adela Carboné, Irene López Heredia,
Asunción Montijano, Concha Montijano, Isabel Ortega, Consuelo Pallarés,
María Isabel Pallarés, Ana de Siria i Antonia Tejedor. Els actors:
Mariano Asquerino, José Blanch, Federico Górriz, José Latorre,
José Montijano, Luis Porredón i Ricardo Vargas. Del 31 d'octubre
al 6 de novembre de 1941 la Compañía López Heredia-Asquerino
va tornar a presentar-se al Teatro Bretón de los Herreros, amb les obres
de Jacinto Benavente: "El collar de estrellas", "Escuela de princesas",
"Lo cursi", "La noche del sábado", "La princesa
bebé" i "Rosas de otoño" i l'obra d'Oscar Wilde "Una
mujer sin importancia". Els actors del repartiment van ser: Rafael Alonso,
Mariano Asquerino, José Bernal, Rafael Calvo, Federico Górriz, Pedro
Hurtado, Juan Monfort i José Montijano. Les actrius: Adela Carboné,
Amelia García, Irene López Heredia, Pascuala Mesa, Asunción
Montijano i María Antonia Tejedor. Les obres de Jacinto Benavente sempre
van formar part del repertori de la López Heredia. Poc més tard
es va produir la separació d'Irene i Mariano Asquerino. Per fi separaria
l'amor del treball!.
De nou entre el 16 i el 22 de gener de
1943 la Compañía de Comedia López Heredia, aquesta vegada
ja sense Mariano Asquerino, es va presentar en el mateix teatre amb les obres:
"Ha entrado una mujer" d'Enrique Suárez de Deza, "Lady Amarilla"
del mateix autor, "La inglesa sevillana" dels germans Álvarez
Quintero, "La madre guapa" d'Adolfo Torrado, "Pero la vida no es
sueño", "El rosario" i "Suspenso en amor" de Ladislao
Fódor. Les actrius del repertori van ser: Matilde Guarnerio, Irene López
Heredia, Ana María Méndez, Pascuala Mesa i Josefina Palacios. Els
actors: José Bernal, Luis Calderón, Emilio C. Espinosa, José
Montijano i Fulgencio Nogueras. El 26 de novembre de 1943 Irene López Heredia
va estrenar "Hedda Gabler" d'Henrik Ibsen en adaptació de Luis
Hurtado Álvarez, al Teatre Barcelona. Entre el 1 i el 7 de setembre de
1944 la Gran Compañía de Alta Comedia López Heredia va tornar
al mateix escenari logronyès, amb les obres: "Adriana", "La
carta", "La condesa Butterfly", "Lady Frederick", "Madame
Cecilia "modas"", "María Victoria" i "La
sombra". L'actor va ser Emilio C. Espinosa i l'actriu Irene. Una vegada més
al Teatro Bretón de los Herreros la Compañía de Comedia López
Heredia va representar entre el 13 i el 16 de setembre de 1945, les obres: "Las
flores", "Un marido ideal" d'Oscar Wilde, "La mujer de nadie"
de Gonzalo Delgrás i "Ventolera" dels germans Álvarez
Quintero. Les actrius del repertori van ser: Carmen Blázquez, Irene López
Heredia, Asunción Montijano i María Luisa Tejedor. Els actors: José
Bernal, José Bruguera i Vicente Soler. Entre el 21 y el 24 d'agost de 1947
la companyia es va presentar en el mateix escenari amb les obres: "La infanzona"
de Jacinto Benavente, "Miedo" i "Titania" també de
Jacinto Benavente. Els actors del repertori en aquesta ocasió van ser:
José Bernal, Manuel Díaz de Velasco, Antonio Prieto i Luis Torrecilla.
Les actrius: Carmen Blázquez, Montserrat Casas, Lois Gómez, Irene
López Heredia, Asunción Montijano i María Rosario Soriano.
La
Compañía de Comedia López Heredia va oferir una sèrie
de funcions al escenari de Logroño, del 26 al 29 d'agost de 1948 amb les
obres: "Así son todas" sainet d'Amadeu Vives, "Campo de
armiño" de Jacinto Benavente, "El mayor pecado", "El
placer de los dioses" de José González Castillo i "El
rival de su mujer" de Jacinto Benavente. El repertori de actrius va ser:
Carmen Blázquez, Montserrat Casas, Mary González, Irene López
Heredia i Asunción Montijano. I el dels actors: José Bernal, Luis
Durán, Llano i Antonio Prieto. Entre el 1 i el 5 de novembre de 1950 la
companyia va representar en el mateix escenari les obres: "Divorcio de almas"
de Jacinto Benavente, "El fiscal y la acusada" d'Alfred Sutro adaptada
per Luca de Tena, "Una mujer sin importancia" d'Oscar Wilde, "Por
el camino de la vida" de José María Pemán i "Rosas
de otoño" de Jacinto Benavente. El director artístic de la
companyia va ser Luis Hurtado Álvarez, els actors: Francisco Alonso, Manuel
Díaz de Velasco, Luis García Ortega i Antonio Queipo. Les actrius:
Carmen Blázquez, María Angélica Domingo, Mary González,
Irene López Heredia, Asunción Montijano i Marta Rotger.
El
1954 va morir a Barcelona un dels que havien estat la seva parella artística
i alhora parella sentimental, Ernesto Vilches. Un any més tard Irene va
interpretar a Sofía per al cinema a "Mister Arkadin". Luis Escobar
va dirigir el 1957 al Teatro Eslava de Madrid, "La celestina" de Fernando
de Rojas amb Irene López Heredia i amb els joves José María
Rodero i María Dolores Prada com Calisto i Melibea. A l'any següent
Irene va interpretar a la mare de Carlos al film de Franco Rossi "Amore a
prima vista" ("Buenos días, amor") i el 1959 va interpretar
"De espaldas a la puerta" de José María Forqué.
Irene López Heredia va morir el 1962.
LOLA
MEMBRIVES
Dolores Membrives Fernández
filla d'emigrants espanyols, va néixer a Buenos Aires el 28 de juny de
1888, deu dies després que naixés Margarida Xirgu. Va néixer
a una casa situada al carrer Defensa, entre les d'Alsina i Moreno, de la ciutat
de Buenos Aires, en una família modesta que encapçalada pel pare
andalús, de professió barber, mantenia vives els costums, tradicions
i expressions pròpies de la terra espanyola d'origen. A pesar de la seva
escassa solvència econòmica, el seu pare va batejar a la nena amb
una festa al millor estil andalús, en la qual no van faltar guitarristes
y cantaores flamencs que el seu pare va fer venir especialment d'Espanya. Lola
Membrives va viatjar a Cadis als quatre mesos d'edat. Els seus pares tenien un
establiment a la Plaza de La Mina. Més tard va tornar de nou a Buenos Aires.
Des
de petita van anant entrant a la seva vida, els autors clàssics hispans.
Sent nena encara, amb un cridaner vestit d'aldeana gallega, va interpretar uns
versos en públic, recollint calorosos aplaudiments. El 1900, Buenos Aires
tenia una intensa vida cultural i Lola, autodidacta, amb gran capacitat d'expressió
i interpretació, va començar a fer-se notar. Va començar
actuant com a cantant a una edat primerenca, a la Compañía Lírica
Infantil del mestre Payá, va debutar al Teatre Mayo de Buenos Aires amb
"La buena sombra", la sarsuela dels germans Álvarez Quintero
i va estrenar amb un paper secundari al Teatre Rivadavia (després Liceo)
la sarsuela "El corneta de Belgrano", del comediògraf i crític
argentí Enrique García Velloso. Van ser els seus primers passos
actuant com a tonadillera.
Retrat d'infància de Lola Membrives al Orfeón Español.
Foto: Teatro.Meti2
A
l'any 1905 va interpretar a Buenos Aires diverses sarsueles i sainets. Sempre
va haver en ella una cantant unida a l'actriu. Com prova de la seva força
interpretativa van quedar els tangos que va deixar gravats: "Maldito tango",
"Milonguita", "El cuzquito", "La midinette", "Has
de volver a mi" , "Hay que ver" i "Ojos negros". La música
popular rioplatense tampoc va ser aliena a ella. Molt més tard va arribar
a tenir relació artística amb Carlos Gardel i José Razzano,
i va estrenar el tango "Cara Sucia".
Unida al gènere chico
va actuar a Espanya per primera vegada el 1909, al Teatro Apolo de Madrid amb
un èxit sense precedents. Tot just complerts els vint anys, va interpretar
de nou a Espanya "La buena sombra", la sarsuela dels germans Joaquín
i Serafín Álvarez Quintero. Juan Reforzo, el seu espòs, artista
també, li va brindar sempre el seu suport. La seva vocació maternal
es va fer realitat amb un fill, el doctor Juan Reforzo Membrives, reconegut especialista
en endocrinologia i metabolisme. Més tard va tenir també una filla.
La seva faceta de cantant de sarsueles i tonadilles va ser superada pel seu pas
a la comèdia. Li va servir de transició, de contrapunt, el teatre
costumista dels germans Álvarez Quintero.
Roberto Casaux era un artista
popular, inimitable creador, integrant del repartiment de la primera producció
fílmica argentina que va atreure l'atenció dels espectadors: "El
fusilamiento de Dorrego" realitzada per Mario Gallo el 1908. Sense haver
arribat als trenta anys, Lola Membrives va integrar amb ell un binomi artístic,
que va obtenir el reconeixement del públic durant una temporada. El 1920
Lola va crear a Argentina la seva pròpia companyia, al capdavant de la
qual va treballar fins el 1927 i va obtenir nombrosos reconeixements. El dramaturg
Jacinto Benavente va arribar per primera vegada a l'Argentina el 1922 i va recórrer
en ferrocarril les ciutats de l'interior, al costat de Lola Membrives donant representacions
de les seves obres durant un any i mig. Quan es van detenir a Rufino ella va baixar
a recollir cartes i telegrames. En un dels cables s'anunciava a Benavente que
havia guanyat el Premi Nobel de Literatura. Lola va comprar una ampolla de xampany
i va anar a despertar a l'escriptor per a celebrar l'extraordinària notícia.
Benavente la va rebre amb calma i, contra el que esperava l'actriu, va decidir
completar la seva gira abans de retornar a Europa.
Lola
Membrives i Paco Pereda a "Cancionera" dels germans Álvarez Quintero,
a Madrid el 1924.
Font: ADE.
Lola
Membrives va assistir el 6 de març de 1926 a l'homenatge celebrat a Margarida
Xirgu a l'Hotel Ritz de Madrid, per l'estrena de "Santa Juana" de George
Bernard Shaw. Poc després és va formar la Compañía
de Lola Membrives y Manuel Soto. El 22 d'octubre de 1928, aquesta companyia va
estrenar la comèdia en tres actes i en vers "Las adelfas", de
Manuel i Antonio Machado, al Teatro del Centro - avui Calderón - de Madrid.
Després la companyia es va dissoldre i és va crear la Compañía
Lola Membrives y Ricardo Puga, la qual el 8 de novembre de 1929 va estrenar al
Teatre Fontalba de Madrid "La Lola se va a los Puertos" escrita especialment
per a ella pels germans Machado. Jacinto Benavente també li va escriure
per a ella "Pepa Doncel" que va estrenar aquest mateix any a la capital.
Aquestes dues últimes obres les va tornar a representar al 1930, en la
seva nova gira per Argentina.
El 1931 la Membrives va estrenar "Madreselva"
el poema dramàtic en tres actes, en vers i un pròleg, que els germans
Álvarez Quintero van escriure especialment per a ella. Van actuar a més
de Lola (Madreselva), Elena Cortesina, Esperanza Ortiz (Clávela), Guillermo
Grases (l'estudiant pregoner de romanços), Fresno (el rodamón) i
Ricardo Puga (l'aventurer usurpador de personalitat aliena).
El 1932 li va
arribar l'any dels actes honorífics i els seus dos paisos més benvolguts
Argentina i Espanya, li van oferir un homenatge al Teatro Avenida. Les estrenes
van continuar oferint-li èxits. Va representar aquest any "Teresa
de Jesús" d'Eduardo Marquina. Juntament amb Margarida Xirgu, va ser
una de les més destacades intèrprets del teatre de García
Lorca, al que havia conegut el 1931. A l'any següent, va donar a conèixer
a l'Argentina al poeta granadí amb la seva obra "Bodas de sangre",
que va tenir un important èxit en tot el país. El juliol de 1933
Juan Reforzo, marit i empresari de Lola Membrives, ja havia convidat a Federico
García Lorca a viatjar a Buenos Aires amb la seva companyia. El 28 de setembre
de 1933 la Xirgu actuava al Teatre Poliorama de les Rambles de Barcelona i va
aparèixer Lorca en el seu camerino. Estava de passada per Barcelona, a
punt d'embarcar rumb a Montevideo, amb l'escenògraf Manuel Fontanals, gran
admirador de Margarida. A la capital uruguaia anaven a preparar el muntatge de
"Bodas de sangre", en una representació única, a l'aire
lliure, a càrrec de la companyia de Lola Membrives. Durant els sis mesos
que va passar a Buenos Aires i a Montevideo, entre octubre de 1933 i març
de 1934, García Lorca va dirigir al octubre la reposició de "Bodas
de sangre" amb decorats de Jorge Larco, al Teatro Avenida de Buenos Aires
que va arribar a ser un sonat gran èxit i va estrenar també al Teatro
Avenida la versió completa de "La zapatera prodigiosa" el novembre
de 1933. Lorca va afegir cançons i balls a aquesta versió, que anys
abans havia estrenat Margarida Xirgu i que Lola va representar de nou a Espanya,
el 1935 al Teatro Coliseum de Madrid, en versió convertida en ballet. Lorca
també va dirigir "Mariana Pineda" que es va estrenar el gener
de 1934, al Teatro Avenida de Buenos Aires, per la companyia de la Membrives.
Però García Lorca va treballar molt dur, a l'extrem que al gener
de 1934 Lola Membrives, el va tancar en una cambra del Hotel Carrasco de Montevideo
perquè a marxes forçades acabés "Yerma", l'obra
que li havia promès per a la següent temporada. Lorca a la seva habitació
704 del Hotel Castelar de Buenos Aires, també va seguir escrivent "Yerma".
Abans de marxar, la Compañía de Lola Membrives li va fer un homenatge
a Lorca amb motiu de celebrar les 100 primeres representacions a Buenos Aires
de "Bodas de sangre", que al final van arribar a més de cent
cinquanta.
Al seu retorn a Espanya, a la representació de "El
Otro" de Miguel de Unamuno, el Govern de la República va atorgar a
Lola Membrives la Gran Cruz de Isabel La Catòlica, ordre que va ser fundada
el 1815 per Fernando VII, per a premiar els grans serveis fets per espanyols en
terres americanes.
L'esclat de la Guerra Civil espanyola el
1936 va mantenir a la Membrives lluny de l'escena espanyola. A Buenos Aires a
l'entrada del teatre es va poder llegir en els cartells: <<Lola Membrives
en "Bodas de sangre", de Federico García Lorca, el gran poeta
español asesinado por los rojos>>. La premsa informava que: <<Lola
Membrives en dos semanas había organizado y tomado parte en cinco festivales...
en provecho de los mercenarios que ametrallaban Madrid>>, adulant servilment
al final de cada acte a l'estil feixista amb vives al cabdill Franco. Durant el
conflicte va romandre a Argentina i va fer una incursió al cinema el 1938
filmant la seva primera pel·lícula "La chismosa" dirigida
per Enrique T. Susini. El film va obtenir un premi al Festival de Venècia.
El 1939 va tornar repetides vegades a Espanya, on va estrenar les últimes
obres de Jacinto Benavente i va aprofitar l'ocasió per a donar a conèixer
les obres d'alguns escriptors argentins. Va repartir el seu treball el 1941 entre
"Tres perfectas casadas" d'Alejandro Casona i "Adiós señorita
Grey" d'Emlyn Williams. Al mateix any com homenatge al dia de "la raça"
va posar en escena "Santa María del Buen Aire" de Enrique Larreta.
Lola Membrives va estrenar obres dels Quintero ("Madreselva",
"Cancionera", "Los galeotes", "Las flores" i "Puebla
de mujeres"), de Villaespesa, dels Machado ("La Lola se va a los puertos")
i de Casona ("Tres perfectas casadas"). Però el seu èxit
va estar unit incontestablement a l'obra de Jacinto Benavente, que va crear per
a ella tipus de gran força dramàtica ("Campo de armiño",
"Pepa Doncel", "Señora Ama", "Gente conocida"
i "La malquerida"). Va interpretar als clàsssics Calderón
de la Barca i Lope de Vega i, a nombrosos autors espanyols com Federico García
Lorca, Pedro Muñoz Seca, Alfonso Paso, Enrique Jardiel Poncela, Eduardo
Marquina i José María Pemán, entre altres. No omitint als
autors estrangers, com Luigi Pirandello ("La vida que te dí")
i Eugene O'Neill ("Anna Christie"). Senyora de l'escena, va ser ama
d'un estil notable. La seva expressió i la forma de dir, van ser úniques,
i es va destacar en els rols que va interpretar a "La malquerida" de
Jacinto Benavente i a "Bodas de sangre" de Federico García Lorca.
La seva perfecció es va desdibuixar per una tendència cap al lluïment,
el que va limitar els seus abasts. La seva vida va ser un anar i venir entre ambdues
ribes de l'Atlàntic, unint Argentina i Espanya a través de l'art
escènic.
El 1942 va emocionar novament al públic madrileny amb
"El mundo es un pañuelo" dels germans Álvarez Quintero.
Va estrenar el 1946 ", Victoria" comèdia escrita pel seu fill
amb el pseudònim de Juan Albornoz i María Luz Regás. Mostrant
la seva capacitat per a abordar la dramatúrgia universal, va treballar
el 1949 al Teatro Cómico a "Divorcio de almas" de Jacinto Benavente,
"El águila de dos cabezas" de Jean Cocteau i "La rosa encendida"
d'Enrique Suárez de Deza. El 1950 la companyia de la Membrives va actuar
regularment al Teatro Calderón de Madrid i de nou al Teatro Cómico
va interpretar el 1951 "Elena y los hijos de Eduardo" i "Mater
imperatrix" de Jacinto Benavente. El 1952 va interpretar "El lebrel
del cielo" de Francis Thompson al Teatro Odeón de Buenos Aires i "Un
árbol para subir al cielo" de Fermín Chavez al Teatro Enrique
Santos Discépolo. La República Argentina el 1954, li va atorgar
la Medalla al Mèrit Artístic.
Lola Membrives Foto: Wikipedia
Va
filmar la seva segona pel·lícula "La cigüeña dijo
¡Sí!", el 1955, dirigida per Enrique Carreras amb guió
d'Alejandro Casona, segons l'obra de Carlos Llopis. El 1956 li va ser concedida
una Medalla especial del Círculo de Bellas Artes de Madrid, com intèrpret
del teatre benaventí. Va fer una gira per Veneçuela el 1956 amb
la seva companyia de repertori, al Teatro del Este. Les obres representades van
ser: "Pepa Doncel", "Mujer al fin", "Señora ama",
"La malquerida" i "Mater imperatrix" escrites per a ella per
Jacinto Benavente, "Ventolera" escrita també per a ella pels
germans Álvarez Quintero, "En las manos del hijo" i "Paca
Almuzara" escritas especialment per José María Pemán
per a ella, "La cigüeña dijo sí" de Carlos Llopis,
"Frenesí" de Charles Peyret Chappuis, "Los padres terribles"
de Jean Cocteau, "Vacaciones" de María Luz Regáz i Juan
Albornoz, "Bodas de sangre" de Federico García Lorca i "El
abanico de lady Windermere" d'Oscar Wilde.
Lola Membrives
el 1960 va interpretar "La buena sopa" de Felicien Marceau i el 1961
li van atorgar la Medalla del Mèrit al Treball. El 1962 va ser elegida
membre del Instituto de Cultura Hispánica. El 1962 va interpretar "Cuando
tu me necesites" d'Alfonso Paso al Teatro Cómico. Es va retirar de
l'escena el 1964 per a dedicar-se a l'ensenyament de l'art dramàtic. Va
ser mestra per a les generacions d'intèrprets que la van seguir, a qui
va brindar els seus coneixements al Conservatorio Nacional de Música y
Arte Escénico. El seu comiat de l'escena argentina va tenir lloc el 31
d'octubre de 1969, al Teatro Odeón de Buenos Aires, que va ser demolit
a principis de la dècada dels '90, i es trobava situat a la cantonada portenya
de Corrientes i Esmeralda. Ho va fer interpretant "Pepa Doncel" de Jacinto
Benavente i "Los verdes campos del Edén" d'Antonio Gala. Abans
s'havia acomiadat del públic espanyol el 17 de gener de 1964 a Cadis, on
es va celebrar el dia abans un homenatge a la seva persona, per encàrrec
del Instituto de Cultura Hispánica i realitzat per la Real Academia Hispanoamericana
de Ciencias i Artes de Cadis. El comiat es va realitzar amb l'estrena al Teatro
Andalucia, de la comèdia de José María Pemán escrita
pensant en l'actriu, "El río se entró en Sevilla". També
se li va retre un homenatge a Madrid, amb motiu del seu comiat de l'escena espanyola
i va ser nomenada Presidenta d'Honor de la Cátedra Tirso de Molina. Va
posseir també la condecoració espanyola de la Gran Cruz de Alfonso
X el Sabio.
Lola Membrives va morir a la ciutat de Buenos Aires, el 31 d'octubre
de 1969 i va ser enterrada al Cementiri de La Chacarita.
CARMEN
R. MORAGAS
L'actriu Carmen Ruiz Moragas va néixer a
Madrid el 11 de setembre de 1896, va ser una de les més cotitzades figures
de l'escena madrilenya, sobretot en el mític Teatro Fontalba. Dominava
tot el repertori del teatre espanyol del Segle d'Or i s'interessava també
pels autors contemporanis, des de Benavente fins als "moderns" estrangers
com Pirandello i Cocteau. Carmen feia papers del que llavors es denominava dama
jove a la Compañía de María Guerrero y Fernando Díaz
de Mendoza.
La tardor de 1916 després d'una animada estrena teatral,
va conèixer al Rei Alfonso XIII i així va començar una llarga
relació sentimental entre ells dos. Alfonso XIII es va enamorar de Carmen
Ruiz Moragas, gairebé a primera vista, en canvi ella mai va estar enamorada
del Rei. La Reina Victoria Eugenia va tenir una sacrificada i obligada tolerància
dels constants devaneixos del seu marit, al que els seus propis cortesans li procuraven
contínuament noves aventura sexuals. La família de "la Moragas"
-com així l'anomenava la gent- la van incitar llavors a contreure matrimoni
i ella va acceptar. El escollit va ser Rodolfo Gaona, un jove i atractiu torero
mexicà nascut el 1888, que en aquells dies estava de moda en molts aspectes
i havia arribat a marcar la pauta a les places de tota Espanya, alternant amb
les més destacades figures del moment, com Gallito, Bombita i Machaquito.
Les noces es va celebrar a Granada el 18 de novembre de 1917. Per a ningú
va ser un secret que les noces amb Gaona, volia ocultar la relació amorosa
amb el Rei. El matrimoni es va trencar als escasses mesos d'haver-se celebrat.
Llavors, es van reprendre les relacions entre Carmen Ruiz Moragas i el Rei, temporalment
suspeses per aquell efímer episodi. L'altra família d'Alfonso XIII
que va durar gairebé 15 anys -fins al mateix dia del seu exili, el 14 d'abril
de 1931- al marge de la vida a palau, la va formar amb l'actriu i amb els dos
fruits del seu romanç extraconjugal: María Teresa i Leandro Alfonso.
El primer fill Ana María Teresa va néixer a Florència el
9 d'octubre de 1925 i el segon Leandro Alfonso el 26 d'abril de 1929, al xalet
de l'Avenida del Valle on ja vivia la família. Les necessitats d'ambdós
van ser sufragades des de la seva vinguda al món, gràcies a les
rendes d'una quantitat que Alfonso XIII havia dipositat en un banc suís.
Al febrer de 1929 havia mort de forma sobtada la mare del Rei, la qual havia estat
Regna Regent, Doña María Cristina.
Carmen Ruiz Moragas en 1929
Foto: Estáticos.
La
Moragas va ser fidel al Rei durant la dècada dels anys 20, sense esperar
que ell no tingués amants, com succeïa des de feia alguns anys durant
els seus viatges a París.
El 1929 els actors madrilenys
van preparar un homenatge a Jacinto Benavente, al ser-li prohibit poc temps abans
l'estrena de "Para el cielo y los altares". El govern del general Primo
de Rivera va creure percebre en el drama germens revolucionaris, ja que l'obra
es desenvolupava entre frares, ministres i reis. La Junta Directiva del Sindicato
de Autores va nomenar un comitè femení per a preparar l'homenatge.
L'integraven les actrius Margarida Xirgu, Presidenta del Sindicato; Loreto Prado,
Leocadia Alba, Carmen Ruiz Moragas, Catalina Bárcena, Pepita Díaz
de Artigas, Carmen Díaz, María Palou, Irene López Heredia,
Amparo F. Villegas, Consuelo Hidalgo, Antonia Herrero, Selica Pérez Carpio,
María Lacalle, Dorín de Disso, Eloísa Muro, Adela Calderón,
Blanca Pozas i Celia Gámez. A última hora la Xirgu es va veure obligada
a renunciar a prendre part en l'acte, la seva salut empitjorava amb l'hivern.
Margarida
Xirgu 'interpretant a Doña Inés.
Foto Cuadernos El Público.
Margarida
Xirgu acompanyada de Carmen Ruiz Moragas, Cipriano Rivas Cherif i el resta de
la seva companyia el 1934, desprès d'una representació de "Don
Juan Tenorio" de José Zorrilla.
Fotografia:
Archivo de la Comunidad de Madrid.
Margarida
Xirgu desprès d'interpretar a Doña Inés de Ulloa.
Fotografia: Archivo Regional de la Comunidad de Madrid
Al
juny de 1936 la Moragas semblava totalment restablida de la seva dolència,
que l'havia retirat de l'escena feia ja 8 mesos, després d'una delicada
operació quirúrgica. Fins i tot, va estar planejant la seva tornada
a l'escena. La seva salut va tenir una recaiguda i el 11 de juny a Madrid, un
càncer se la va dur als 39 anys. La seva relació sentimental amb
Alfonso XIII es va interrompre cinc anys abans, quan el Rei va marxar a l'exili.
El pare de la Moragas va gestionar una entrevista a França del Rei amb
els seus dos fills. El Conde de los Andes, marmessor d'Alfonso XIII, per indicació
d'aquest, havia encarregat la gestió a don Rafael Castell pare, que era
administrador dels bens de la Casa d'Alba, el titular de la qual era llavors el
pare de l'actual duquessa Cayetana; per a evitar fer-la ell directament i el compromís
que això suposava en aquells moments. El dia de la seva visita, els va
lliurar 9.000 pessetes. El Rei poc abans de marxar a l'exili el 1930, va obrir
un compte en un banc de Ginebra per a garantir el futur econòmic dels dos
fills que va tenir amb Carmen Ruiz Moragas. Es tractava d'un milió de pessetes.
Gràcies a la bona administració d'aquells diners, deguda tant al
Conde de los Andes com als banquers suïssos, havien pogut anar passant mensualment
als dos fills; primer 1.500 pessetes; després 3.000, i ja més endavant,
5.000 pessetes. Es tractava, llavors, de distribuir aquella quantitat en tres
parts iguals. Dues per a María Teresa i Leandro Alfonso, i altra per a
una tercera persona, de nom Alfonsa Miláns. A Hotel du Rhône, de
Ginebra, se'ls va fer lliurament de les parts corresponents. Aquesta senyora sempre
havia viscut emparada per Quiñones de León, el qual havia estat
en temps de la Monarquia, ambaixador d'Espanya a París i era la més
habitual companyia quan el Rei feia els seus molt freqüents desplaçaments
a la capital francesa. És lògic suposar que el Rei tenia una gran
confiança en ell, i li hagués deixat encomanada, d'alguna manera,
la protecció d'aquesta altra filla. Van quedar excloses del repartiment
altres dues persones que en aquells dies es deien fills d'Alfonso XIII: un, anomenat
Roger Barborín, i altra, una filla d'una institutriu anglesa. El 28 de
febrer de 1941 va morir Alfonso XIII al Gran Hotel de Roma, a causa d'una angina
de pit als 55 anys d'edat.
MARÍA
PALOU
María Palou va néixer a Sevilla, el 1891.
Va debutar com triple de sarsuela.
María Palou al començament dels anys
1900.
Foto: Todo Colección.
María
Palou va estrenar la sarsuela "Las bribonas", amb música de Rafael
Calleja i lletra d'Antonio Viergol, el 1908 al Teatro Apolo de Madrid, al carrer
Llarga de la Sequiola, avui Don Juan de Austria.
Maria Palou
a "Las bribonas".
Foto: Ganga.
El
1909 amb l'estrena de l'obra lírica "El patinillo" de Joaquín
Álvarez Quintero i música de Gerónimo Giménez, es
va consagrar María Palou com una gran actriu de comèdia. A aquesta
època María es va casar amb Felipe Sassone Suárez, peruà
nascut a Lima, 7 anys menor que ella, escriptor i periodista d'origen italià,
però que va viure sempre a Espanya. Amb ell va formar la seva pròpia
companyia, que va dirigir l'escriptor.
María Palou va estrenar gairebé
totes les peces dramàtiques del seu marit, com "La muñeca de
amor" el 1914 i "El intérprete de Hamlet" el 1915. El 7
de febrer de 1918 la Compañía María Palou-Felipe Sassone
va estrenar la comèdia en tres actes "Pipióla" dels germans
Álvarez Quintero al Teatro Lara de Madrid. El repertori va ser: María
Palou (Pipióla), Hortensia Gelabert (Nina Valdelara), Leocadia Alba (marquesa
María), Amalia Sánchez Ariño (Marciana), Rita Lozano (Otilia),
Carmen Tejada (doncella Manolita), Luis Peña (Alejandro), Emilio Thuillier
(don Félix Pimentel), Salvador Mora (tío Rómulo), José
Mora (Jesús), José Balaguer (Marianito Aldaz) i Miguel Gómez
(criat). Aquest mateix any la companyia va estrenar l'obra de Felipe Sassone "A
campo traviesa". Al Teatro Lara la Compañía Palou-Sassone va
estrenar, el 2 de maig de 1919, la comèdia en dos actes "La honra
de los hombres" de Jacinto Benavente. El repertori en aquesta ocasió
va ser: María Palou (Gunna), Hortensia Gelabert (Paula), Leocadia Alba
(Juana), Emilio Thuillier (Magnus), Antonio Martiaver (Toggi), Luis Manrique (Cristian)
i Joaquín Pacheco (Sigurd). El 1920 la Compañía Palou-Sassone
baix la direcció de l'escriptor, va fer la temporada al Teatro Lara de
Madrid.
Al Teatro Benavente de Llanes a Astúries, la Compañía
Palou-Sassone va representar a l'agost de 1924: el dia 28 "¡Calla,
corazón! de Felipe Sassone, el 29 "A campo traviesa" també
de Sassone, el 30 "Mariana" de José Echegaray i el 31 "La
noche en el alma" també de Sassone. Va continuar la companyia al setembre
amb les obres: el dia 1 "El sueño de una noche de agosto" de
Maria Lejárraga i Gregorio Martínez Sierra, el 2 "La entretenida"
de Sassone, el 3 "La señorita está loca" també
de Sassone i el 4 "La de San Quintín" de Benito Pérez
Galdós.
A la dècada dels anys 20 i principi dels
30, la companyia va estrenar tota la producció de Felipe Sassone que va
arribar a sobrepassar el mig centenar de peces fins el 1935, que es va dedicar
en exclusiva al periodisme. Les obres més aplaudides van ser: "El
miedo de los felices", "Volver a vivir", "Adán o El
drama empieza mañana", "Una mujer sola", "Yo tengo
veinte años", "La princesa está triste", "Lo
que llevan las horas", "Paradoja" i "Tres cadenas perpetuas".
El mes de gener de 1932 la Compañía Palou-Sassone es va presentar
al Teatro Bretón de los Herreros de Logroño amb les següents
obres: el día 1 "Mi padre" de Pedro Muñoz Seca, el 2 "La
maricastaña" de Felipe Sassone, el dia 3 per la tarda "Vida y
dulzura" de María Lejárraga i per la nit "De muy buena
família" de Jacinto Benavente, el 4 de nou "La maricastaña",
el 5 "Mamá" de María Lejárraga i el 6 "La
rosa del mar". El 1933 la Compañía Palou-Sassone va representar
"Teresa de Jesús" d'Eduardo Marquina.
El diari
madrileny "La Voz" va publicar el 3 de juny de 1937: <<En la Habana,
el público llenó constantemente el teatro de Margarita Xirgu. Lo
mismo ocurrió en Bogotá. Donde no sucedió eso fue en Lima,
que seguía siendo todavía la España de los virreyes, la España
colonial de Felipe IV. Pero hoy es, además de eso, la España de
Felipe Sassone y de doña María Palou. El señor Sassone preparó
al público y, claro, la buena sociedad limeña no asistió
al estreno de Margarita. ¡Ah!, cada uno hace honor a su historia y a su
nombre>>. L'article deixa palès l'enveja del matrimoni Sassone-Palou
pels èxits de Margarida Xirgu i l'oposició terrible a les seves
idees polítiques.
El 1947 Felipe Sassone va retornar al teatre i la
companyia de la seva dona María Palou va estrenar les seves obres: "Preludio
de invierno" i "Un rincón... y todo el mundo" el 1947 i
"Yo tengo veinte años" el 1951, obres molt més profundes
que les que les van precedir.
María Palou va morir
a Madrid el 1957 als 66 anys i Felipe Sassone també a Madrid el 1959 als
75.
MERCEDES PÉREZ de VARGAS
Va
ser una actriu de comèdies des de molt jove. El 3 d'octubre de 1908 Mercedes
formant part de la Compañía de Irene Alba, va estrenar la comèdia
en tres actes "Las de Caín" de Serafín i Joaquín
Álvarez Quintero, al Teatro de la Comedia de Madrid. El repertori d'actors
i actrius va ser: Irene Alba (Doña Elvira Horcajo de Caín), Nieves
Suárez (Rosalía), Concha Ruíz (Marucha), Mercedes Pérez
de Vargas (Estrella), María Carbone (Amalía), Esperanza Bedoya (Fifí),
Julia Martínez (Doña Genara), Ana Quijada (Brígida), José
Santiago (Don Segismundo Caín y de la Muela), Rafael Ramírez (El
tío Cayetano), Manuel González (Alfredo), José Calle (Marín),
Ernesto Vilches (Pepín Castrolejo), Juan Català (Tomás),
Pedro Zorrilla (un guarda), Antonio Suárez (Emilio Vázquez) i Emilio
Ruiz Santiago (un barquillero i un pollito).
El 1917 Mercedes Pérez
de Vargas va estrenar la comèdia en tres actes "Genio y figura"
de Carlos Arniches, Enrique García Álvarez, Antonio Paso i Joaquín
Abati
L'actor
José Santiago amb l'actriu Mercedes Pérez de Vargas, a una escena
del segon acte de l'obra "Genio y Figura", dels autors Arniches, García
Álvarez, Antonio Paso i Joaquín Abati.
Fotografia:
Fundación Juan March.
L'actriu
Pérez de Vargas i l'actor Manuel González a una escena del tercer
acte de l'obra "Genio y Figura", dels autors Arniches, García
Álvarez, Antonio Paso i Joaquín Abati.
Fotografia:
Fundación Juan March.
El 30 de abril d'abril de
1918, la Compañía de Mercedes Pérez de Vargas va estrenar
al Teatro Lara de Madrid, la novel·la escènica "La inmaculada
de los dolores" de Jacinto Benavente. El repertori d'importants actrius i
actors, que van tenir la seva pròpia companyia va ser: Mercedes Pérez
de Vargas (Asunción), Amalia Sánchez Ariño (Doña Julia),
Srta. Illescas (Marquesa de los Castañares), Irene Alba (Doña Cirila),
Hortensia Gelabert (Doña Clarita), Srta. Méndez (María Luisa),
Pepita Ponce, Srta. Lozano (una criada), Emilio Thuillier (Don Gerónimo),
Sr. Gonsálvez (Marqués de Encinar), Sr. Isbert (Don Serapio), Carlos
Peña, Sr. Pacheco (Marqués de los Castañares), Sr. Fuentes
(Paco), Sr. Balaguer (Dorito), Sr. Mihura (Don Félix), Sr. Ariño
(Don Eugenio), Sr. J. Mora (un criat) i Remigio Gómez.
ROSARIO
PINO
Rosario Pino va néixer a Màlaga el 1871.
Es va dedicar des de molt jove a l'estudi de la declamació sota la direcció
de José Ruiz Borrero, president d'una societat dramàtica de la qual
van sortir molts i molt bons actors. Les condicions que Rosario va mostrar, van
decidir al director d'escena Isidoro Valero a contractar-la per a Barcelona, on
va obtenir la Pino molts aplaudiments en diverses obres i molt especialment, en
el paper d'Alicia en el drama poètic "Un drama nuevo" de Manuel
Tamayo i Baus, que mostra la passió d'un actor, que veu convertir-se la
ficció en realitat, al representar un drama de gelosia.
Amb la Compañía
de Antonio Grifell, va recórrer amb èxit Catalunya i el 1888 va
ingressar a la Compañía de María Tubau, actuant al Teatre
Principal de Barcelona. Quan aquesta companyia va partir de gira cap a Amèrica,
Rosario no va tenir valor de separar-se dels seus ancians pares i va romandre
a Espanya, recorrent, entre unes altres les províncies de València
i Saragossa amb la Compañía de Ricardo Guerra, en la qual figurava
també Sofia Alveró.
El 1890 Rosari Pino va actuar al Teatre
Eldorado de Barcelona -que esteva situat a la Plaça de Catalunya cantonada
amb el carrer Bergara- on havien companyies de sarsuela i de vers, passant després
al Teatro Tívoli de Madrid, on actuaven José Vallés i Julio
Ruiz. En aquesta època María Tubau va contreure matrimoni amb el
dramaturg Ceferino Palencia i ambdós van formar companyia, posant en escena
obres preferentment del teatre francès. Ceferino va contractar de nou a
Rosario per a la Compañía Tubau-Palencia i després de recórrer
diversos teatres de províncies, va començar a Madrid la temporada
al Teatro Princesa, estrenant "Thermidor" de Victorien Sardou, "París
fin de siglo" de Toqueville i Fournier amb adaptació de Mariano Pina
Domínguez i "Serafina, la devota" d'Enrique Gaspar, fent en aquesta
última obra, un paper eminentment dramàtic. En aquella temporada
i en la de 1893, Rosario va fer una brillant campanya, substituint a la primera
actriu María Tubau en diversos papers i abans que acabés la temporada,
va signar contracte amb el Teatro Lara, en el que es va presentar el 30 d'abril,
amb el proverbi "De gustos no hay nada escrito" de Fernando Martínez
Pedrosa, obtenint una acollida entusiàstica.
Rosario Pino va recollir
en el Teatro Lara de Madrid, entre 1893 i 1899, molts èxits amb obres com:
"Zaragüeta" de Miguel Ramos Carrión i Vital Aza estrenada
l'any 1895, "La praviana" de Vital Aza estrenada el 8 de febrer de 1896,
"Los señoritos" de Ramos Carrión i "Quisquillas"
de J. Flores García i J. Romea, entre altres. El 13 de febrer de 1897 es
va estrenar al Lara la comèdia en un acte "El marido de la Téllez"
de Jacinto Benavente, amb el següent repertori d'actrius i actors: Sra. Pino
(Felicia), Sra. Valverde (Doña Laura), Sr. Ruiz de Arana (Jacinto), Sr.
Nortes (Diéguez), Sr. Porredón (Pepe), Sr. Rubio (Don Ricardo),
Sr. Larra (Téllez), Sr. Gonzálvez (Noguera), Sr. Santiago (Arenales)
i Sr. Olías (el traspunt). En aquest mateix any la Compañía
Tubau-Palencia van reprendre l'activitat del Teatro Español, que havia
estat tancat fins a llavors.
El 7 de desembre de 1899 el Teatro Artístico
al que pertanyia Rosario Pino, va estrenar al Teatro Lara la primera versió
de "El yermo de las almas" subtitulada "Episodios de la vida íntima"
de Ramón María del Valle-Inclán, per a recaptar fons i proporcionar-li
un braç ortopèdic, encara que també es va dir, que la funció
va ser per a finançar una greu malaltia del dramaturg gallec, en la que
va estar a punt de perdre un peu. La posada en escena va constituir un gran èxit
de públic; però els espectadors no van prendre de debò a
Octavia Goldoni, la protagonista de l'obra, una dona tuberculosa que mor abatuda
a escena. Les estrenyeres carns de Rosario i els pòmuls desbordants de
coloret, no van donar el model de fragilitat que requeria el paper. Altres papers
de l'obra van ser interpretats, excepcionalment, per Jacinto Benavente i Gregorio
Martínez Sierra. A continuació Rosario va signar contracte amb el
Teatro de la Comedia de Madrid
Rosario Pino el 1900. Foto Wikipedia
Rosario
Pino el 1903 va representar a Buenos Aires, obres contemporànies del teatre
espanyol, com les dels germans Álvarez Quintero i Jacinto Benavente, al
Teatro Odeón del carrer Esmeralda de Buenos Aires.
Caricatura de Rosario Pino per la revista "Caras y caretas" el 1903
El
1905 va formar companyia amb Enric Borrás. La Compañía Pino-Borràs
va representar al Circo-Teatro des del 30 de juny al 17 de juliol de 1905, les
obres: "El marido pintado" de Gabriel Briones, "Tierra baja"
d'Ángel Guimerà, "El místico" de Santiago Rusiñol,
"Primo Prieto" de Manuel Vigo i Francisco Morano, "El alcalde de
Zalamea" de Calderón de la Barca, "Parada y fonda" de Vital
Aza, "los viejos" d'Ignasi Iglesias, "Mar y cielo" d'Ángel
Guimerà, "Los asistentes" de Pablo Parellada, "La loca de
la casa" de Benito Pérez Galdós i "Sin querer" de
Jacinto Benavente.
Més tard va formar companyia amb Emilio Thuillier.
Va ser una de les intèrprets més destacades de les obres de Jacinto
Benavente i de Serafín i Joaquín Álvarez Quintero. Entre
les seves obres més significatives figuren "Rosas de otoño"
i "La ley de los hijos" del primer i "Malvaloca" dels germans
Álvarez Quintero. Va ser una gran rival de l'actriu María Guerrero.
La Compañía de Rosario Pino va estrenar el 1909 la comèdia
en tres actes "Las de Caín" de Serafín i Joaquín
Álvarez Quintero, al Teatro San Fernando de Sevilla. El 12 i 13 de maig
de 1913 la companyia va representar al Teatro Principal (antic Liceo) la comèdia
"Divorciémonos" de Victorien Sardou, el drama "Sacrificios"
de Jacinto Benavente i la comèdia "El genio alegre" dels germans
Álvarez Quintero. El juny de 1914 al mateix teatre la Compañía
de Rosario Pino va representar des de el dia 19 fins el 24, el drama "La
malquerida" de Jacinto Benavente, la comèdia "Alma triunfante"
també de Benavente, l'entremès "Sangre gorda" dels Quintero,
el drama "Malvaloca" també dels Quintero, la joguina còmica
"El orgullo de Albacete" de Pierre Weber, el drama "Rosas de todo
el año" de Julio Dantas, la comèdia "Amores y amoríos"
dels Quintero, la comèdia "Primavera en otoño" de Gregorio
Martínez Sierra i la comèdia "Sorpresas". De nou al Teatro
Principal el 30 de juny de 1920 la companyia va representar el poema dramàtic
"La flor de la vida" dels Quintero i el pas de comèdia "El
corazón en la mano" també dels germans Álvarez Quintero.
El
19 i 20 de juliol de 1924 la Compañía de Rosario Pino va representar
al Teatro Principal (antic Liceo) l'obra dels germans Álvarez Quintero
"Concha la limpia". El maig de 1926 va representar al Teatro Benavente
de Llanes, a Asturias, les obres dels germans Álvarez Quintero: els dies
15 i 16 "Concha, la límpia" i els dies 16 i 17 "El corazón
en la mano" i "Rosa y Rosita".
Retrat
de Rosario Pino i Margarida Xirgu.
Foto Museo
Nacional del Teatro de Almagro
Rosario Pino va morir a
Madrid el 1935 als 64 anys d'edat.
LORETO
PRADO
Loreto Prado Medero va néixer
a Madrid el 1863. Va debutar al Teatre Romea, sense gran talent però amb
un prodigiós instint. Loreto va ser una tiple baixeta, lletja i morena
-lo que l'ajudava a la seva gran vis còmica- que es va imposar no per la
seva veu escassísima fins a fer-se apagada, sinó per la mímica,
per l'expressió d'aquella cara movible, amb la seva boca de riure i els
seus ulls centellejants. Ningú s'explicava el deliri que va despertar en
el públic, una tiple completament afònica com la Loreto.
Loreto Prado. Foto Wikipedia
El
anomenat episodi nacional "Cádiz", la sarsuela dels compositors
Federico Chueca Robles i Joaquín Valverde Durán i amb llibret de
Francisco Javier de Burgos Sarragoiti, es va estrenar el 20 de novembre de 1886
al Teatro Apolo de Madrid, amb el següent repartiment en alguns dels seus
nombrosos papers: Adelaida Latorre en Curra, Cecilia Delgado en una mulata, Mercedes
Guerra en una mama, Joaquina Pino en Carmencita, Srta. Borja en Doña Angustias,
Loreto Prado en Etelvina, Sra. Bermejo en Señoretes, Ricardo Morales en
El Marqués, Gabriel Sánchez Castilla en Don Cleto, Julio Ruiz en
Fray Casto, en un negret i en un cec, Sr. Cruz en El Rubio, Pablo Díaz
en Lorenzo, Julián Castro en Fray Cirilo, Sr. Campos en Fernando, Sr. Alentón
i Manuel Barreal en Oficials anglesos. Les famoses Rosario Pino i Loreto Prado
estaven gairebé al principi del que havien de ser glorioses carreres artístiques.
Loreto
Prado es va casar amb l'actor Enrique Chicote, 7 anys menor que ella, un dels
més destacats intèrprets de comèdia i sainet del panorama
artístic espanyol, de finals del segle XIX i principis del XX. Ambdós
van formar la seva pròpia companyia teatral amb el nom de Compañía
de Zarzuela y Verso de Loreto Prado y Enrique Chicote i, durant dècades
es van situar entre els preferits pel públic a les sales de teatre madrilenyes,
especialment al Teatro Cómico. Entre els seus majors èxits s'inclouen
les estrenes de la joguina-còmica-lírica en vers, al Teatro Romea
el 1900, "La señora capitana" de José Jackson Veyán
(llibret) amb música de Tomás Barrera i Quinito Valverde, "La
última copla" el 1904 i la sarsuela "Alma de Dios" el 1907,
del mestre José Serrano que es va mantenir al Teatro Cómico tres
temporades seguides.
Enrique Chicote. Foto Wikipedia
El
7 de maig de 1911 la Compañía Prado-Chicote va estrenar al Teatro
Cómico, el sainet líric en dos actes, dividits en set quadres i
en prosa "Gente menuda" de Carlos Arniches, Enrique García Álvarez
i música del mestre Joaquín Valverde (fill, Quinito). Loreto va
interpretar a Catalina, rodejada de les actrius Saavedra, Castellanos, Águila,
Vela, Román i Galcerán; i dels actors Enrique Chicote en el paper
de Perico, Ripoll, Castro, Soler, Girón, Morales, Ponzano, Delgado , González,
Ortiz, Fernández, Bermúdez, Martín, Miranda, Gálvez,
Díez i Berges.
Foto dedicada de Loreto Prada. Foto Telefónica.net
La
Compañía Loreto Prado-Enrique Chicote va representar al Teatro Principal
(antic Liceo) des de el dia 27 d'abril fins el 3 de maig de 1921, la sarsuela
"Los granujas" de Carlos Arniches i José Jackson Veyán,
amb música de Valverde Jr. i Torregrosa, la revista "La liga de las
naciones" de Manuel Fernández Palomero i Ernesto de Córdoba,
l'humorada lírica "Las aventuras de Colón" d'Antonio Paso
i José Rosales Méndez, el melodrama "El machacante" de
Julian Moyrón i Ricardo Hernández Bermudez, el desfili históric-cómic-líric-ballable
"Ellas" d'Ángel Torres del Álamo i Antonio Asenjo, el
viatge-cómic-líric "Los perros de presa" d'Antonio Paso
i Joaquín Abatí, la sarsuela "Los chicos de la escuela"
de Carlos Arniches i José Jackson Veyán, amb música de Valverde
Jr. i Torregrosa, la sarsuela "Colilla IV" de José Ramos Martín,
la joguina còmica "Mi sobrino Fernando" d'Antonio Fernández
Lepina i el sainet líric "Gente menuda" de Carlos Arniches i
Enrique García Álvarez. La Compañía de Loreto Prado
y Enrique Chicote va estrenar el 1925 la sarsuela en un acte "Se alquila
un cuarto" de Jardiel Poncela.
La
Compañía Prado-Chicote va estrenar amb èxit, entre altres,
la sarsuela "El jardín cerrado" de Gabriel Faurè i la
comèdia "La sobrina del cura" de Carlos Arniches, en les que
es reflectia el Madrid castís i sainetesc de l'època.
Quan Loreto
Prado va morir a Madrid el 1943, després de 50 anys a escena, es va organitzar
un tumult d'afeccionats amatents a dur el fèretre a coll des de la porta
del Teatro Cómico, on ella gairebé havia viscut. El 1944 Enrique
Chicote va publicar la seva autobiografia sota el títol "La Loreto
y este humilde servidor. (Recuerdos de la vida de dos comediantes madrileños)",
en la qual es recullen nombroses anècdotes de la vida teatral a la capital
al llarg de més de cinquanta anys. Enrique Chicote va morir el 1958 també
a Madrid.
Alguns texts han sigut
extrets de Cervantes Virtual, Wikipedia, Biografías y vida,...
XAVIER
RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
tornar
