Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

65. EL PARE DE MARGARIDA XIRGU

 

Pere Xirgu i Martí va néixer a Palau Sacosta (Palau-sa-costa), antic poble del Gironès i avui un barri més de la ciutat de Girona. Va ser fill de Pere Xirgu nascut també a Palau Sacosta i de Margarida Martí nascuda a Foixà, un poble del Baix Empordà, a 12km de La Bisbal d'Empordà. Va tenir un germà i una germana, Margarida Xirgu i Martí, casada amb Baldomero Massot nascut també a Palau Sacosta. El nom de Margarida així doncs, era corrent a la família, la mare se'n deia i la tieta també.

 

El pare de Margarida, Pere Xirgu i Martí.

Foto: Arxiu familiar

 

Pere Xirgu es va casar amb Pepeta Subirà i Polls, natural de Breda de la comarca de la Selva. Treballant de muntador de màquines a Molins de Rei a la fàbrica tèxtil "El Molí", neix el 18 de juliol de 1888 el primer fill del matrimoni, Margarida Xirgu i Subirà, en una casa humil del carrer de Baix en el nombre 33. A partir de 1915, el carrer es va dir Rafael Casanova, i el nombre de la casa on va néixer va ser el 83. Margarida sempre deia que va néixer en el any de les tres carbasses, 1888. És batejada amb tres noms: Margarida, Teresa i Maria. L'any 1888, va ser l'any de la Primera Exposició Universal celebrada a Barcelona, on es van donar cita representants del món sencer per admirar aquesta ciutat que es desenvolupava a un ritme vertiginós, on s'urbanitzaven barris, s'eixamplaven avingudes i s'aixecaven monumentals edificis. Set Congressos simultanis van reunir als més cèlebres homes de la intel·lectualitat, la ciència, els negocis i l'economia. Mentrestant <<el poble profund, que viu sota la història>> com deia Miguel de Unamuno, celebrà el seu propi Congrés que va donar origen a la fundació de la Unión General de Treballadors (UGT). Al cap de poc temps, Pere Xirgu és contractat en una empresa de Girona, i tota la família s'hi trasllada allí. Viuen en una casa senzilla i una mica trista als afores de la ciutat. Al 1892 neix el segon fill del matrimoni, Miquel Xirgu i Subirà, que es porta quatre anys amb Margarida. El 1896, quan Margarida té vuit anys, la família Xirgu Subirà torna a traslladar-se, aquest cop a Barcelona. S'instal·len en un pis del carrer Jaume Giralt, 36 al cor del barri antic. Fou un habitatge que ja no existeix i on avui hi ha l'ampliació de la plaça San Cugat i el Forat de la Vergonya. A l'hivern, els carrers, laberíntics i llòbrecs, són plens de fang i llagrimegen humitat i fredor. A l'estiu, la pols i les mosques ho embruten tot i accentuen la calitja. És un carrer popular, d'obrers humils, amb roba estesa als balcons. Tothom parla cridant. Margarida es neguiteja quan sent una noia del barri, una histèrica, que es passa el dia cridant. I, sobretot, s'esglaia quan veu el cos d'un veí penjat del sostre de la seva cambra. És la tragèdia dels pobres.

 

En la planta baixa d'aquesta casa del carrer Rafael Casanova, 83 de Molins de Rei, va néixer Margarida Xirgu.

Foto: La Vanguardia

 

Com els altres nens i nenes del barri, Margarida va a una escola pública. Els vidres de les finestres són trencats, els bancs estan fets malbé, l'atmosfera és polsosa i espessa. Aviat, eixerida i desperta, destaca per la seva memòria. És capaç de recordar el que llegeix sense gaire esforç. Li agrada d'actuar davant de la classe. I tampoc no li fa res de declamar poemes a les festes escolars: li encanta recitar. La senyora Dolores, la seva mestre, s'adona que la petita té una aptitud molt viva per a la declamació, una veu timbrada amb matisos variats i una expressió profunda. La mestre emocionada per la precocitat de la seva alumna, li estimula la passió latent per la lectura, li fa aprendre poemes de memòria, estudiar fragments petits i recitar-los en les vetllades escolars. A casa, passa llargues estones declamant i diverteix als seus, imitant la veu i els gestos dels amics i dels coneguts de la família. O, quan hi han visites, recita versos i fragments d'obres a les amistats del pare i de la mare. O, fins i tot, s'inventa comèdies, convida els amics i les representa dalt d'una taula i unes cadires del menjador de casa. És així com neix la seva indomable vocació pel teatre.

Quan Margarida Xirgu va tindre 10 anys al 1898 es va produir la denominada crisis exterior, amb la pèrdua de les colònies. Amb l'excusa d'assegurar els interessos dels residents nord-americans a la illa de Cuba, el govern nord-americà va enviar a L'Havana el cuirassat de segona classe "Maine". El viatge va ser més aviat una maniobra intimidatòria i de provocació cap a Espanya, que es mantenia ferma en el rebuig de la proposta de compra realitzada pels Estats Units sobre Cuba i Puerto Rico. El 15 de febrer de 1898, una explosió va il·luminar el port de L'Havana. El "Maine" havia saltat pel aire. Dels 355 tripulants, van morir 254 homes i 2 oficials. La resta de l'oficialitat gaudia, d'un ball donat en el seu honor per les autoritats espanyoles. EE.UU. va acusar a Espanya de l'enfonsament i va declarar un ultimàtum en el que s'exigia a Espanya la retirada de Cuba. EE.UU. va començar a mobilitzar voluntaris abans de rebre resposta. Per la seva banda, el govern espanyol va rebutjar qualsevol vinculació amb l'enfonsament del "Maine" i es va negar a acceptar les seves propostes, declarant-li la guerra en cas d'invasió dels seus territoris. Així va començar la guerra hispano-nordamericana. Les tropes d'Estats Units ràpidament van arribar a Cuba i quan estaven sent derrotades en la batalla terrestre, l'armada dels Estats Units va destruir dues flotes espanyoles, una a la Batalla de Cavite, a Filipines, i l'altra a la Batalla naval de Santiago de Cuba. El govern espanyol va demanar al juliol negociar la pau. Santiago de Cuba es va rendir el 16 de juliol. Algunes xifres estimen els morts a la campanya, que va culminar amb la presa de Santiago, en al voltant de 600 per la part espanyola, 250 per la nord-americana i 100 per la cubana. El 25 de juliol els americans van desembarcar en Guánica amb 3.300 soldats i així va començar la campanya de Puerto Rico. Tota acció militar entre EE. UU. i Espanya va ser suspesa després de la signatura del Tractat de París el 10 de desembre de 1898, on es va concordar la futura independència de Cuba, que es va concretar el 1902, i pel qual Espanya va cedir Filipines, Puerto Rico i Guam. Les restants possessions espanyoles a Àsia (Illes Marianas, Carolinas i Palaos) incapaces de ser defensades a causa de la seva llunyania i a la destrucció de bona part de la flota espanyola, van ser venudes a Alemanya el 1899 per 25 milions de pessetes.

Abans al 1897 van aparèixer reivindicacions polítiques de Catalunya per primera vegada. Demanaven la llibertat per a fixar impostos, que la llengua catalana s'usés igual que el castellà al àmbit oficial i que els càrrecs públics fossin catalans. Barcelona a principis de segle XIX compte amb gairebé mig milió d'habitants, els tramvies elèctrics es creuaven amb els primers automòbils mentre els telèfons s'instal·laven sense descans en les cases de la puixant burgesia. No tot era lluentor, al contrari, els contrastos es van anar aguditzant sense parar. Des de el 1900 les primeres lleis socials, com la llei de treball referida a la prohibició per a nens menors de 10 anys, començaven a ser imposades pel proletariat. En el cens de població de 1900 l'estructura general era: proletariat (rural, industrial): aprox. 15 milions d'habitants el 80% de la població; classes mitges: aprox. 2 milions d'habitants el 13,5% i alta burgesia, aristocràcia i terratinents: aprox. 1 milió el 5,5%.
Pere Xirgu va lluitar permanentment per conquistar les reivindicacions de la seva classe. Va ser un autodidacta, republicà federal dels de Pi i Maragall, convençut que la cultura és el vehicle primordial per la transformació de la societat, per això reuneix a casa seva als seus companys de treball, formant una tertúlia on llegeix -a aquest grup d'obrers analfabets- les obres de Pérez Galdós, Tolstoi, Zola, ... com un mitjà per a anar formant en ells una consciència social. Després de la lectura, comenten el text i discuteixen la seva interpretació. En una taverna, on Margarida va a comprar, sorprèn uns quants obrers reunits a la rebotiga: imprimeixen, a la llum d'uns quinqués, uns fulls de propaganda subversiva. Un dels obrers, que la coneix, li demana que els hi llegeixi en veu alta. Margarida s'enlaira a una cadira i comença a declamar el full volant revolucionari. Ho fa amb una entonació tan melodramàtica que deixa embadocats els obrers. Li dediquen la primera ovació de la seva vida. Una nit, però, la sessió és interrompuda, de sobte, per un home que arriba esperitat: porta el terror al rostre. De seguida, els seus companys l'abracen amb afecte, commoguts. És un altre obrer que ha estat detingut per la policia. Duu les mans a les butxaques, no torna les abraçades, ni mou els braços. Els seus companys esperen en silenci que els parli. El nouvingut deixa passar alguns segons interminables i, finalment, els ensenya les mans: té totes les ungles aixecades i plenes de sang.
Els obrers lluitaven per dur la cultura als seus iguals i això donà origen a societats culturals que organitzaven biblioteques, xerrades i quadres d'afeccionats al teatre. Margarida va, de tant en tant, a veure les companyies professionals que treballen als teatres comercials de Barcelona o alguna companyia estrangera que actua a la ciutat de tournée. La primera vegada que la duen al teatre, assisteix a una representació de "Reinar después de morir" de Vélez de Guevara, interpretada per María Guerrero i Margarida en surt enlluernada. No es conforma a ser actriu, sinó que vol ser com la Guerrero. Els dies de festa, la família Xirgu Subirà assisteix a les actuacions dels cors d'Anselm Clavé o a les funcions de teatre d'afeccionats. En aquests quadres d'afeccionats escassejaven les dones, encara poc o gens integrades a la vida social. El pare de Margarida Xirgu pertanyia al "Ateneu del Districte V". Allí aquest grup d'obrers volia dur a escena "Don Alvaro o la fuerza del sino" del Duque de Rivas, però no tenien qui interpretara el paper de Curra, la fidel criada de Doña Leonor. I al final van suggerir... i la petita Margarida...Pere Xirgu va plantejar els seus dubtes, només té 10 anys, és delicada de salut, però.... Allí començà la carrera de Margarida Xirgu en un teatre català d'afeccionats, mentre en el gran teatre europeu brillava la tràgica italiana Eleonora Duse.
Margarida va alternar durant anys, el seu treball a un taller de passamaneria del carrer Basea -a tocar de Santa Maria del Mar i en el que havia començat abans de fer els dotze anys- amb la seva passió pel teatre, a una època on el teatre era l'espectacle de masses per excel·lència i Barcelona un dels seus majors exponents amb els seus 20 grups d'afeccionats, 12 teatres professionals (Gran Via, Novetats, Principal, Eldorado, Romea, Tívoli, Gran Teatre del Liceu, Alcázar, Español, Eden Concert i altres dos, menys importants al Paral·lel) i mitja dotzena de cafè-concerts, a una ciutat que no arribava al mig milió d'habitants.

 

Margarida Xirgu actuant de jove.

Font: Antonina Rodrigo


El 6 de desembre de 1901 esclatà la vaga dels metal·lúrgics, a la que pertanyia el pare de Margarida Xirgu -serraller d'ofici i muntador de màquines- reclamant la jornada de 9 hores i el descans dominical. Davant la repressió i el no enteniment patronal van recaptar en els carrers, la solidaritat del proletariat barceloní. Ràpidament es van sumar altres sindicats i cent mil vaguistes és van unir a la vaga general que va paralitza Barcelona. Es van multiplicar els xocs dels piquets obrers amb l'exèrcit, amb un saldo de 40 morts i 200 ferits. El govern declarà l'estat d'assetjament. La vaga és va estendre de Bilbao a Màlaga, de Sevilla a Sant Sebastià, fins a abastar a tota Espanya que seguia sense trobar el camí per a sortir de la crisi del 98. El 1902, durant diverses jornades, van tenir lloc reunions massives amb la participació d'obrers de tots els sectors. No obstant això, la vaga es va anar afeblint progressivament. A aquesta situació van contribuir, d'una banda, el sabotatge obert per part del Partit Socialista que va arribar fins i tot a bloquejar els fons de solidaritat recollits per les Trade Unions britàniques i, per altra banda, la passivitat de les societats de tendència anarquista.
El 1903 es va crear l'Institut de Reformes Socials i el 1904 es va crear la llei d'accident i del descans dominical. Entre 1902 i 1907 va a haver 11 governs i gran inestabilitat, fins i tot a les files dels partits. Alfonso XIII va firmar la constitució de 1902 als 17 anys. Però la situació pels obrers no millorà.

Quan Margarida encara és molt jove, s'integra a la Companyia d'afeccionats de Gent Nova de Badalona. Morta de son, perquè passa les nits assajant, es lleva de matinada per anar al taller de passamaneria. Mentre treballa de galonera, repassa mentalment els passatges que li pertoquen. Després d'acabar la jornada laboral, sopa de pressa per no perdre amb la seva mare el tramvia d'anada. Enllestits els assaigs, ha de córrer per prendre el darrer tramvia de tornada. Estima el teatre i odia la misèria que l'envolta. En l'instant en què s'aixeca el teló i els llums il·luminen l'escenari, tots els sofriments s'esvaeixen. Entra al regne de la bellesa. Margarida en aquesta època també actua, entre altres, al Ateneu de l'esquerra de l'eixample i al Niu Guerrer.

Amb a penes disset anys, Margarida s'enamora de Josep Arnall i Melero, en Pepito, un jove estudiant, orfe, que també fa teatre d'afeccionats després de conèixer-la al portar-li una xistera al seu germà, actor al Ateneu on actuava Margarida. Per conveniències, la família i el tutor de Josep no volen saber res del festeig. Margarida és d'origen obrer i, en canvi, el jove és fill d'uns adinerats tintorers. Les diferències compten, però l'amor les supera. El 28 de juny de 1905, durant les festes de Sant Pere, Margarida i Josep interpreten junts el diàleg "Un cop de teles" d'Antoni Ferrer i Codina. Es tracta d'una vetllada a benefici de Margarida, com a primera dama jove de l'Ateneu Obrer del districte segon, al carrer Mercaders, 38. Completaven el cartell les obres "Joventut" d'Ignasi Iglesias i Mossèn Janot d'Àngel Guimerà.

Pere Xirgu, el 1906, s'havia quedat sense feina de resultes d'una vaga. No havia intervingut en l'organització ni participava en la direcció del Sindicat. Per això, quan en reintegrar-se amb els altres obrers al treball, va ser acomiadat per vaguista, sofrí un disgust enorme, i va contreure una afecció cardíaca. Aquest mateix any Émile Zola seguia estant de moda i el seu naturalisme produïa una ona de fervorosos entusiastes i d'aferrissats adversaris. Pocs autors van produir tanta polèmica. La seva obra "Teresa Raquin" va ser traduïda al català per Rafael Moragas i un grup d'afeccionats dirigits per Juli Vallmitjana va resoldre dur-la a escena. Amb Vallmitjana, formen una companyia integrada per actors afeccionats com Purquet i Font i tres actrius: Maria Morera (professional) i les germanes Eulàlia i Trini Guitart. L'escenari també és a punt: el Cercle de Propietaris de Gràcia del carrer l'Esmeralda, futura seu del Teatre Íntim d'Adrià Gual. Set dies abans de l'estrena de "Teresa Raquin", Eulàlia Guitart, que interpreta el paper de la protagonista, es veu obligada a abandonar. Per què? Versió oficial: l'actriu va sofrir una hemoptisi, un vòmit de sang, igual com el que va tenir Margarida Xirgu a Breda el estiu de 1905. Versió oficiosa: la dama no vol desvestir-se en escena ( a l'obra, Teresa, casada ja amb el seu còmplice, es treu el vestit de boda i es queda en cosset i enagos). Era el fracàs del projecte, però algú va suggerir: <<...en el carrer Sant Rosa hi ha un grup d'afeccionats on actua una noia que promet...>>. Parlaven de Margarida. Vallmitjana i Moragas no s'ho pensen dues vegades: l'endemà, diumenge, es planten al teatret del carrer Santa Rosa. Hi representen "María del Carmen" de Josep Feliu i Codina, protagonitzada per aquella noieta. Quan s'acaba la funció, Vallmitjana i Moragas exposen a la jove l'objecte de la visita: els cal una actriu per a representar el paper principal de "Teresa Raquin". Margarida s'hi resisteix: <<Ja veuran -els diu-. Jo no sóc res més que una afeccionada. Faig de galonera... Naturalment que m'agradaria molt treballar en un escenari com el Cercle de Propietaris de Gràcia... Vostès no s'ho creuran... Els estic molt agraïda, però no m'atreveixo. Una cosa és treballar amb afeccionats... I si quedo malament davant dels senyors de Barcelona que pujaran a Gràcia i vindran als Propietaris? No, no... Els ho agraeixo de tot cor, però no puc... tinc massa por>>. Vallmitjana i Moragas hi insisteixen. Saben prou bé que si ho accepta, salven l'estrena. Li ensenyen l'obra. Ella exclama: <<Però, si això és llarguíssim!>> I, després d'una pausa, pregunta pel nom de la protagonista. Margarida no es decideix. Havia desitjat una oportunitat així, per bé que tot és massa precipitat i el paper fa molt de respecte. Haurà de desistir l'oferiment. S'atemoreix encara més quan Vallmitjana i Moragas, tot desmereixent l'art de la diplomàcia, li comenten que el cònsol de França ha promès l'assistència a l'estrena i que el crític Emili Tintorer, de la revista "Joventut", ha escrit una conferència expressament per a l'homenatge a Zola. <<Pobra de mi! Però si jo, senyors, no sóc més que una afeccionada... Però si jo no en sé, de fer comèdies>> s'exclama Margarida. Els ulls de Margarida brillen impressionats. Com que el vestuari va a càrrec de cada actor, pregunta si es necessiten molts vestits per a representar l'obra. No, només un vestit negre, una faldilla i una brusa. És tot el que té. Vallmitjana li ofereix quatre duros de sou per a l'estrena. <<Però, Déu meu, si jo no m'atreveixo...>>, torna a gemegar. Li arrodoneixen a cinc. No, no és pels diners: si no fos perquè els necessita per sobreviure, no li interessen. Fins aleshores, només ha actuat en societats de barri. La resta de dies, fent galons, guanya un jornal de quatre pessetes, i els diumenges, al teatre n'hi ofereixen deu. "Teresa Raquin" s'estrena el 4 d'octubre de 1906. Als 18 anys, Margarida Xirgu entra al teatre semi professional per la porta gran, aquest era el rol que un parell d'anys abans havia interpretat amb enorme succés Eleonora Duse. El públic es posa dret i li dedica una gran ovació. La premsa dona el seu acompliment, coincidint que la seva actuació a "Teresa Raquín" és admirable. La "Revista Europa" és la primera a marcar un dels trets que la van caracteritzar, el periodista redactava: <<El que més em va impressionar va ser la seva veu, dolça, suau, càlida, esquinçadora segons l'escena, sempre harmoniosa, sense arravataments declamatoris>>. Malgrat aquest èxit, els disminuïts ingressos familiars i com el seu pare seguia parat, no li van permetre abandonar el taller de passamaneria, fins que el 8 de desembre de 1906 és contractada per la Companyia Catalana del Teatre Romea, debutant amb "Mar i cel" d'Àngel Guimerà. Abans durant el mes de novembre Margarida interpretà "Maria Rosa" d'Àngel Guimerà al Centre Republicà del Teatre i a finals de mes "Gent de platja" i "El pati blau" de Santiago Rusiñol, al Foment Instructiu de la barriada de Sant Antoni.

Pere Xirgu mor el 1907 i Margarida es converteix en el cap de família, als seus 19 anys, fent-se càrrec de la seva mare i el seu germà que només en té quinze.

 

Margarida Xirgu interpretant una obra no identificada.

Foto Institut del Teatre de Barcelona

 

El 1909 altre esclat social sacseja Barcelona, la història ho coneixerà com "La setmana tràgica". Va ser la resposta popular massiva contra l'embarcament de tropes per al Marroc, en ella tornen a expressar-se amb força la solidaritat activa de classe, l'extensió de les lluites i la presa del carrer mitjançant manifestacions rondaires, tot això a partir de la iniciativa directa dels obrers sense cap tipus de convocatòria o planificació prèvia. S'uneixen la lluita econòmica i la lluita política. D'una banda, la solidaritat de tots els sectors obrers amb la vaga del tèxtil, principal indústria catalana; d'altre costat, el rebuig a la guerra imperialista personificada en la mobilització contra l'embarcament de soldats per a la guerra del Marroc. Sota la influència dissolvent del republicanisme burgès -encapçalat pel famós demagog Lerroux- el moviment degenera en actes violents estèrils, l'expressió dels quals més espectacular és la crema d'esglésies i convents. Tot això és aprofitat pel govern per a desencadenar altra de les seves brutals onades de repressió, que va adquirir formes especialment bàrbares i sàdiques.

 

 


El 1911 Margarida Xirgu crea la seva pròpia Companyia, transformant-se en empresària. Ara serà ella qui trii el seu repertori.

 

Margarida Xirgu interpretant una obra no identificada.

Foto Institut del Teatre de Barcelona

Retrat juvenil de Margarida Xirgu

foto Museo Nacional del Teatro de Almagro

 

Alguns texts han sigut extrets de "Margarida Xirgu. Una vocació indomable" de Francesc Foguet i Boreu.

 

XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.