Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

66. SIGFRIDO BURMANN

 

Sigfrido o Sigfredo Burmann va néixer a Northeim (Hannover), a Alemanya, el 11 de novembre de 1891, va ser pintor, escenògraf teatral, decorador i director artístic en el cinema.

Sigfrido va ser deixeble de Max Reinhardt, el director teatral austríac que va adquirir i va reconstituir la companyia teatral "Deutches Theater", dirigint-la en una primera etapa que va abastar des de 1905 fins a 1919. Durant aquesta època, es van formar en la seva companyia actors i futurs directors de cinema tan notables com F.W. Murnau, William Dieterle i Max Screck. En aquest primer període va posar en escena obres d'autors importants, com entre altres Oskar Kokoschka, Henrik Ibsen, Shakespeare o Bertolt Brecht. L'impuls de renovació de Reinhardt, el va dur a confiar els esbossos de disseny de decorats, al pintor noruec Eduard Munch. Munch va dissenyar, entre uns altres, els decorats de l'obra "Els dobles" d'Henrik Ibsen. Així mateix, durant aquest primer període va crear la "Kammerspiele" (representació de càmera), que van ser representacions teatrals en originals decorats intimistes, per a un reduït grup d'espectadors. La fi era que aquests poguessin captar fins als gestos més subtils dels actors. Això va ser una cosa realment innovadora que exigiria una gran preparació dels actors. Per això, la companyia de Max Reinhardt va ser punt de referència per a la formació d'actors. També en aquest primer període va dirigir les seves primeres pel·lícules, en les quals va exposar les seves idees sobre la representació artística. Els seus films van ser innovadors en l'ús de la música, d'escenaris increïbles, gran quantitat d'extres, primers plans dels actors i una nova forma d'actuació que fugia del naturalisme.
Quan Burmann va venir a Espanya ho va fer gràcies a una beca que li va permetre estudiar pintura. Va arribar a Andalusia el 1910 als 18 anys i va estudiar Belles Arts a l'Academia de San Fernando. Amb George Owen Wynne Apperley el pintor anglès, va compartir estudi, en un antic molí de la Costa de los chinos que conduïa a l'Alhambra de Granada
En l'estiu de 1914, quan Salvador Dalí tenia 10 anys, Sigfrido es va allotjar a Cadaqués, va conèixer a la seva família i li va regalar la primera caixa de pintures a l'oli, amb la qual Dalí va començar a pintar els seus primers quadres. Quan va arribar a Cadaqués, la gent del poble va començar a dir que era un espia alemany, doncs corrien els temps de la primera guerra mundial. Cansat ja de tanta ximpleria, Burmann va penjar un rètol en la porta de casa seva que deia: "Sigfried Burmann: pintor i espia". Des d'aquell dia el van deixar en pau.
La primera escenografia, la va realitzar Burmann el 1920, per al sainet en tres actes "Manolito Pamplinas" de José María Granada, que es va estrenar al Teatro Eslava de Madrid. No obstant això es conserva l'esbós de decorat de "La dama de las camelias" d'Alejandro Dumas, datat el 22 de gener de 1917 però que no es va utilitzar en aquesta data. El 1920 també, Gregorio Martínez Sierra li va proposar, a Granada, que treballés amb la seva companyia, la Compañía de Teatro de Arte dirigida per ell en el vell Teatro Eslava de Madrid. Sigfrido Burmann va imposar un criteri renovador i avantguardista. Els altres escenògrafs procedien del món de la pintura o de la il·lustració gràfica, però l'escenari exigia reptes diferents al llenç o al paper. Els seus mestres van ser significatius per a entendre l'evolució de la seva personalitat artística, va rebre la influència de Reinhardt, Meyerhold i Piscator, amb el que va tenir un tracte molt directe.

 

Escenografia de Sigfrido Burmann de "La dama de las camelias" d'Alejandro Dumas de 1917.

Foto: Col·lecció d'escenografia de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.

 

No obstant això, a pesar d'aquests començaments, on prevalia l'estil del teatre expressionista i èpic, amb l'estètica de la distanciació, Burmann no arribaria a triomfar fins a molt més tard, modificant el seu estil cap a una reconstrucció més verista, no eximida malgrat tot de solemnitat. Precisament de la combinació de les troballes del teatre èpic, sotmesos a una veracitat menys excessiva, va saber Burmann extreure els seus millors èxits posteriors, adaptant-se al teatre que es produïa a Espanya en aquells anys, i sobretot, a la seva producció cinematogràfica en la postguerra. Va ser, dintre d'aquest marc, un creador amb personalitat pròpia, i tal vegada el millor intèrpret d'aquesta estètica, que va assumir amb gran qualitat. Escenògrafs com Fontanals o Burmann van començar a mostrar els fons dels escenaris, amb decorats on la profunditat tenia gran rellevància. La contribució de Burmann a l'escenografia del teatre espanyol se centra sobretot, en la incorporació del decorat corpori. Va trencar amb el sistema de veure l'espai escènic i va contribuir a iniciar un camí i una escola, que es va caracteritzar pel seu tractament del realisme.
Burmann va ser un ésser molt vital i de gran amabilitat. Semblava un nen gran que comunicava una alegria esplèndida. Va ser un laboriós apassionat del teatre. Es va casar amb una espanyola i va tenir quatre fills, dos dels quals van seguir els seus passos en el teatre, cine i en la pintura. Va ser pare del director artístic i escenògraf Wolfgang Burmann i del director de fotografia Hans Burmann.
A Espanya el gran escenògraf català i universal Francesc Soler i Rovirosa, va ocupar un lloc d'honor que va obrir nous horitzons per a la concepció i realització dels decorats, tant en la dimensió realista com en la fantàstica, en la simbòlica i en la sintètica. Va crear una escola, continuada i ampliada després per artistes tals com Salvador Alarma, Olegario Junyent o Manuel Fontanals, a la que després se sumarien els noms de Rafael Barradas, Fernando Mignoni, Salvador Bartolozzi, el propi Sigfrido Burmann, Miquel Xirgu, Santiago Ontañón, Manuel Muntañola, Mauricio E. Vernassa, Prieto, Sancha, Jahl, Francisco López Rubio, Gori Muñoz, Victorina Durán, Mario Vanarelli,... i més modernament Redondela, Cortezo, Burgos, Escassi, Caballero, Viudes, Andreu, Mampaso, Gago, Nieva, Matías Montero i Sáinz de la Peña.
Sigfrido Burmann va declarar: <<El escenógrafo es un colaborador humilde y subalterno de la obra teatral. El espíritu de la decoración tiene que estar ligado, unido estrechamente, al de la comedia. Es marco y decoración. Pero no debemos, de ningún modo, tratar de rebasar la obra... La escenografía, creo, no es sólo decorar un espacio vacío del palco escénico... sino expresar un estado de ánimo o espíritu de la obra en cuestión... Cuanto menos sale del marco, más éxito para el pintor escenógrafo>>. Burmann va admirar els experiments del teatre soviètic i considerava a Edward Gordon Craig, com el pare de l'escenografia moderna. Burmann una vegada va dir: <<Hay que buscar la simplicidad y echar por la borda todo lo que constituya escenográficamente tópico o lugar común... Actualmente la mayoría de los escenógrafos creen que lo moderno es el color subido, la tonalidad detonante. No es cierto... El blanco y el negro son los tonos predilectos míos. Y los más difíciles de manejar. Cortan como cuchillos>>.
Burmann va conèixer i va tractar a Federico García Lorca, a qui va regalar un piano i va ser amic també de Manuel de Falla. El 22 de desembre de 1930 la Companyia de Margarida Xirgu va representar al Teatro Español de Madrid "El gran teatro del mundo" de Calderón de la Barca, precedit de "El auto de las donas que Adán envió a Nuestra Señora" d'autor anònim. L'escenografia de la primera obra va ser realitzada per Burmann i la de la segona pel germà de l'actriu, Miquel Xirgu. L'èxit de l'acte calderonià va ser clamorós. Des que el teló va descobrir la grandiositat dels decorats de Sigfrido, els aplaudiments van ressonar espontanis i entusiastes. Va ser a partir de llavors, l'escenògraf de la Companyia de Margarida Xirgu i l'escenògraf del Teatro Español de Madrid.

 

Escenografia de "El gran teatro del mundo" de Calderón de la Barca, realitzada per Sigfrido Burmann el 1930.

Foto "Margarita Xirgu y su teatro" de Antonina Rodrigo

Escenografia realitzada por Miquel Xirgu de "El auto de las donas que Adán envió a Nuestra Señora" el 1930.

Arxiu Xavier Rius Xirgu


Margarida Xirgu el 24 de desembre de 1930 amb la Compañía Experimental "El Caracol", que dirigia Cipriano Rivas Cherif, va estrenar "La zapatera prodigiosa" de Federico García Lorca, al Teatro Español de Madrid. Per a accentuar el caràcter de la farsa lorquiana, els esbossos dissenyats per Lorca i realitzats per Burmann, van ser puerils i virolats.

 

Escenografia de Sigfrido Burmann de "La zapatera prodigiosa" de García Lorca de 1930.

Foto: Col·lecció d'escenografia de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.

 

El 17 de gener de 1931 la Companyia de Margarida Xirgu va estrenar al Teatro Español el drama en vers "Fuente escondida" d'Eduardo Marquina. El públic i la crítica van aplaudir l'encert de Burmann en la seva escenografia d'ambient català. La cinquena peça dramàtica dels germans Machado "La prima Fernanda" es va estrenar al Teatro Reina Victoria el 24 d'abril de 1931, per la Compañía de Irene López Heredia. Sigfrido hagué de sortir a l'escenari, al final de l'obra, per a recollir els aplaudiments per al seu decorat. El 1 de juny de 1931 Margarida Xirgu en el Teatre Español va estrenar el romanç escènic de cec "Fermín Galán" de Rafael Alberti, amb una magnífica escenografia de Sigfrido Burmann.

 

Dibuix dedicat a Margarida Xirgu Rico per Sigfrido Burmann el 1931.

Arxiu familiar

Escenografia de Sigfrido Burmann de "Fermín Galán" de Rafael Alberti.

Foto Institut del Teatre de Barcelona

 

La compañía Xirgu-Borràs va representar en el Teatro Español de Madrid el 1932 "El villano en su rincón" de Lope de Vega amb escenografies de Sigfrido Burmann.

 

"El villano en su rincón".

Foto: Exposición Margarita Xirgu 1888-1969 Molins de Rei/Madrid.

 

El 1932 la Companyia Xirgu-Borràs va representar "La dama boba" de Lope de Vega, amb escenografia de Burmann. El 11 d'octubre del mateix any la Companyia Xirgu-Borràs va representar "El alcalde de Zalamea" de Calderón de la Barca, amb noves decoracions i nou vestuari dissenyat per Sigfrido. El Nadal del mateix any la companyia va presentar al Teatro Español l'espectacle "Nacimiento" de Cipriano Rivas Cherif, els texts del qual procedien de "Los reyes magos" anònima composició del segle XII, de Juan de la Encina l'autor de "Navidad" i de "Los pastores de Belén" de Lope de Vega, entre altres autors. El decorat de Burmann representava un gran naixement, en el qual, amb estil molt infantil es reproduïen altes muntanyes de suro i cartró, blanquejades per falsa neu. Semblava un de tants naixements que munten els nens, amb el seu riu, les seves muntanyes, els seus ramats,...

 


Escenografia de Sigfrido Burmann de "La dama boba" de Lope de Vega. Teatro Español el 1932.

Foto: Col·lecció d'escenografia de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.

 

La compañía Xirgu-Borràs va representar en el Teatro Español de Madrid el 1933 "El caballero de Olmedo" de Lope de Vega amb escenografies de Sigfrido Burmann.

 

"El caballero de Olmedo".

Foto: Exposición Margarita Xirgu 1888-1969 Molins de Rei/Madrid.

 

Burmann va realitzar l'escenografia de "Bodas de sangre" de Federico García Lorca.L'esbós està datat el 8 de març de 1933 i contradictòriament, aquesta va ser la data en que la Companyia de Josefina Díaz de Artigas va estrenar, en el Teatro Beatriz de Madrid, el drama "Bodas de sangre", amb decorats no de Sigfrido Burmann sinó de Santiago Ontañón i Manuel Fontanals. El 28 d'octubre del mateix any la Companyia Xirgu-Borràs va representar, al Teatro Español, la versió escenogràfica de càmera realitzada per Burmann "Medea" de Sèneca amb adaptació de Miguel de Unamuno. Burmann va realitzar un decorat arquitectònic de línies senzilles i sense cap arranjament, simulant, de cara al públic, quatre files de columnes, que al seu torn delimiten, col·locades de tres en tres, una després d'una altra i en perspectiva, els tres carrers pels laterals dels quals podien accedir els actors.

 


Escenografia de Sigfrido Burmann de "Medea" de 1933.

Foto: Col·lecció d'escenografia de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.



El 17 de març de 1934 Margarida Xirgu va estrenar al Teatro Español de Madrid la comèdia dramàtica en tres actes "La sirena varada" d'Alejandro Casona. El decorat de Burmann molt a to amb la intriga de l'obra, va contribuir al doble èxit dels personatges i el de l'autor. Va ser un decorat bonic de color i de segura virtut arquitectònica. El 28 de novembre d'aquest mateix any, Margarida Xirgu va estrenar al Teatro Español, la comèdia de màgia poètica-burlesca "La novia de nieve" de Jacinto Benavente. Burmann escenògraf i figurinista de l'obra, va assolir un clima espectacular, de gran il·lusió plàstica per als nens als quals estava destinada l'obra.

 

Margarida Xirgu i Enrique Álvarez Diosdado interpretant "La novia de nieve" de Jacinto Benavente, el 1934.

Foto Benjamí Moliné


Escenografia de Sigfrido Burmann de "La sirena varada" d'Alejandro Casona de 1934.

Foto: Col·lecció d'escenografia de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.

Escenografia de Sigfrido Burmann de "La sirena varada" d'Alejandro Casona de 1934.

 

Margarida Xirgu va posar en escena en el Teatro Español, el 23 de març de 1935, "Fuenteovejuna" de Lope de Vega. Burmann escenògraf de la representació, va construir un escenari amb elements arquitectònics fixos i joc variable de cortines. No va faltar la contribució de Federico García Lorca que va supervisar la realització escènica i la indumentària.

 

Fuenteovejuna de Lope de Vega 1935

fotos Exposició Margarita Xirgu 1888-1969 Molins de Rei/Madrid.

 

Li van seguir els magnífics decorats de Burmann per "Peribáñez y el comendador de Ocaña" i "Los comendadores de Córdoba" que completaven la trilogia del dret i de la justícia popular del teatre de Lope de Vega, representades en la celebració del tercer centenari de la seva mort. El 25 d'abril de 1935 Margarida Xirgu va estrenar al Teatro Español "Otra vez el diablo" el conte de por en tres jornades i una alba d'Alejandro Casona que va ser muntat luxosament, amb decorats de Burmann i figurins de Victorina Durán.

 

"Otra vez el diablo"

fotos Exposició Margarita Xirgu 1888-1969 Molins de Rei/Madrid.


El 22 de novembre de 1935 Margarida Xirgu va reestrenar al Teatre Principal Palace de Barcelona "Bodas de sangre" de García Lorca. José Caballero va ser l'autor dels esbossos i dels figurins, però tots van ser realitzats en els Tallers Burmann. El 12 de desembre del mateix any Margarida Xirgu va estrenar en el mateix teatre "Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores" de García Lorca, la magnífica escenografia va ser una vegada més responsabilitat de Sigfrido Burmann.


A continuació es mostra l' esbós de decorat fet per José Caballero, l' esbós derivat de Sigfrido Burmann i finalment dues fotografies de la representació de "Bodas de sangre"


"Bodas de sangre"

arxiu Jordi Rius Xirgu

Foto: Col·lecció d'escenografia de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.

"Bodas de sangre"

arxiu Jordi Rius Xirgu

Foto: Col·lecció d'escenografia de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.


Escenografies de Sigfrido Burmann de "Doña Rosita la soltera" de García Lorca, de 1935.

foto:Exposició Margarita Xirgu 1888-1969 Molins de Rei/Madrid.

 

Va començar el seu treball en el cinema, com decorador, amb la pel·lícula "El Barbero de Sevilla" el 1938 i li va seguir "Los cuatro robinsones" el 1939. Va fer escenografies per a obres de nombrosos autors espanyols, des de García Lorca a Alejandro Casona, passant per Benavente, Muñoz Seca, Jardiel Poncela i José María Pemán. Sigfrido Burmann va treballar més tard, entre uns altres, amb directors com Miguel Narros, José Luis Alonso i Luis Escobar; destacant, principalment, la seva labor amb 4 directors: Gregorio Martínez Sierra, Cipriano Rivas Cherif, Cayetano Luca de Tena i José Tamayo.
El 1940 va realitzar, com decorador per al cinema, les pel·lícules "La gitanilla" i "La Dolores". El 18 d'abril de 1941 al Teatro Español, es va estrenar l'última peça dramàtica en quatre actes i escrita totalment en prosa "El hombre que murió en la guerra" dels germans Machado, interpretada per María Paz Molinero i Francisco Melgares, dirigida per Felipe Lluch i amb un sol decorat molt ben realitzat per Burmann i Feduchi. El 1942 va realitzar pel cinema les pel·lícules "Raza" com decorador i dissenyador de producció i com decorador: "Fortunato", "Goyescas" i "Correo de Indias".
En el Teatro de la Comedia de Madrid, el 1945, es va estrenar l'obra "El pañuelo de la dama errante" de Jardiel Poncela. Van intervenir en els principals papers: Milagros Leal, Miguel Arteaga, Joaquín Roa, Ana de Leyva, Micaela Pinaqui, Gabriel Sales, Antonio Bernal, Luis Manzano i Antonio Soto. L'obra va arribar a les 115 representacions en el moment de la seva estrena. L'escenografia va córrer a càrrec de Sigfrido Burmann. El 1945 va realitzar com decorador pel cinema les pel·lícules "Los últimos de Filipinas" i "La vida en un hilo".
El 2 d'octubre de 1963 en el Teatro Club Recoletos de Madrid, es va estrenar l'obra en dos actes i un somni "Aventura en lo gris" de Antonio Buero Vallejo. Els decorats i figurins van ser realitzats per Burmann. El 9 de desembre d'aquest mateix any es va estrenar, al Teatro de Bellas Artes de Madrid, "Los árboles no mueren de pie" de Alejandro Casona, amb una magnífica escenografia de Sigfrido Burmann.

 


Escenografia de Sigfrido Burmann de "Aventura en lo gris" de Antonio Buero Vallejo.

Foto: Col·lecció d'escenografia de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona

Escenografia de Sigfrido Burmann de "Los árboles no mueren de pie" de Alejandro Casona de 1963.

Foto: Col·lecció d'escenografia de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona


Es va reestrenar a Madrid "La sirena varada" d'Alejandro Casona, el 8 de maig de 1965 i el vell Burmann va ser l'únic de la "vella guàrdia" com diria l'autor, que va estar al seu costat fent novament el decorat.

 

Escenografia de 1965 de Sigfrido Burmann de "El baile" de Boris Kochno. Compositor: Vitorio Rieti. Coreògraf: George Balanchine.

Foto: Col·lecció d'escenografia de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.

 


Tarja de visita de Sigfredo Burmann, quan vivia a Barcelona en els anys 50. Arxiu Xavier Rius Xirgu

 

Va fer Burmann aproximadament unes cinc-centes escenografies i decorats per a cinema, teatre, òperes i teatre líric. Estan catalogats al voltant de 300 muntatges que va realitzar en 70 anys, en els quals va col·laborar amb a prop de 90 directors artístics. L'apogeu de Sigfrido Burmann va coincidir amb els anys del cinema històric. Decorats seus van poder veure's en pel·lícules com "Raza", "Locura de amor", "Pequeñeces", "Los últimos de Filipinas", "Alba de América", "El último cuplé" i en nombroses obres de teatre muntades per les Compañías de Teatros Nacionales i Festivales de España.
Va tenir una àmplia filmografia. Va treballar en més d'un centenar de pel·lícules, la major part d'elles espanyoles. En el cinema com decorador va realitzar les pel·lícules: "La próxima vez que vivamos" i "Misión blanca" el 1946; "Confidencias", "Barrio", "La nao capitana" i "Fuenteovejuna" el 1947; "Locura de amor", "Mañana como hoy", "La cigarra" i "Nao Há Rapazes Maus" el 1948; "Jalisco canta en Sevilla" el 1949; "Black Jack", "Pequeñeces", "El señor Esteve", "La honradez de la cerradura" com decorador i dissenyador de producció i "Agustina de Aragón" el 1950; "Cuento de hadas" com decorador i dissenyador de producció i "Alba de América" el 1951; "Lola, la piconera" i "Duende y misterio del flamenco" el 1952; "Doña Francisquita", "¡Che, qué loco!" i "Nadie lo sabrá" el 1953; "Novio a la vista", "Aventuras del barbero de Sevilla", "Tres hombres van a morir" i "Cañas y barro" el 1954; "Zalacaín el aventurero", "El padre pitillo" i "Suspiros de Triana" el 1955; "La chica del barrio", "La fierecilla domada", "Una aventura de Gil Blas", "La legión del silencio", "Don Juan" com decorador, dissenyador de producció i director artístic, "Torrepartida" i "El cantor de México" el 1956; "Maravilla" com decorador i director artístic, "Tremolina", "El último cuplé", "Los amantes del desierto" com director artístic i "La guerra empieza en Cuba" el 1957; "El aprendiz de malo" i "La tirana" el 1958; "Escucha mi canción", "Café de puerto", "María de la O" i "La ironía del dinero" el 1959; "El príncipe encadenado" i "El pequeño coronel" el 1960; "Bello recuerdo" el 1961; "La cara del terror" com dissenyador de producció, "Milagro a los cobardes" com director artístic i "El balcón de la luna" el 1962 com decorador i dissenyador de producció; "El secreto de Tomy" el 1963 com dissenyador de producció; "Rueda de sospechosos" com dissenyador de producció, "Isidro el labrador", "Crucero de verano", "El extraño viaje", "Por un puñado de dólares", "Pecador y la bruja", "La niña de luto" i "Saul y David" el 1964; "Loca juventud" com dissenyador de producció, "Los que no fuimos a la guerra", "El alma de la copla", "Misión especial en Caracas", "Los jueces de la biblia" i "Nobleza baturra" el 1965; "El rayo desintegrador" el 1966 com decorador i director artístic; "De cuerpo presente" el 1967; "Un hombre solo" el 1969; "La leyenda del alcalde de Zalamea" el 1973 i "Tamaño natural" el 1974.
Sigfrido Burmann va morir a Madrid, el 22 de juliol de 1980 a l'edat de 89 anys i va ser enterrat en el cementiri de Carabanchel. La seva defunció es va produir a conseqüència d'una embòlia. Gaudia d'excel·lent salut, a pesar de la seva edat, i en els últims anys mai havia acudit al metge.

 


Alguns texts han estat extrets de "Margarita Xirgu. Una biografía" de Antonina Rodrigo.

 

XAVIER RIUS XIRGU


àlbum de fotos

 

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.