71. GORI MUÑOZ
Gregorio
(Gori) Muñoz Montoro, va néixer el 1906 a Benicalap (València),
va ser pintor, dibuixant, caricaturista, dissenyador i escenògraf. Era
natural del petit poblat valencià de Benicalap de l'Horta, ple d'exuberants
jardins i horts quallats de flors, replet de belles torres gòtiques i excepcionals
alqueries medievals, amb magnífics molins, sèquies i senderes cuidades
amb meravella i altiva elegància.
Es va iniciar en el camp artístic
de la mà del seu pare Gregorio Muñoz i Dueñas, que fou pintor
i fundador de l'Escola de Ceràmica de Manises. Va cursar estudis a l'Escola
de Belles Arts de Sant Carles de València i mantingué una estreta
relació amb el grups d'artistes renovadors que encapçalava el seu
amic Josep Renau. També es va relacionar amb el moviment madrileny quan
es traslladà a Madrid per estudiar a l'Escuela de Bellas Artes de San Fernando.
Allà assistí a les tertúlies del Café Pombo amb Ramón
Gómez de la Serna, i als cafès del Prado i d'Oriente, on conegué
Benjamín Jarnés, Federico García Lorca, Azorín o Luis
Buñuel.
Dibuix de Federico García Lorca realitzat per Gori Muñoz.
Foto:
Benicalap
Incomptables són les il·lustracions
que va fer, com també els nombrosos cartells i decorats per a "La
Barraca". La vocació inicial pel dibuix i per la pintura el va dur
a diversos països europeus on establí contactes amb els cercles avantguardistes.
Becat per la Junta d'Ampliació d'Estudis, aprofundí en coneixements
pictòrics a França, Bèlgica i als Països Baixos, on
residí fins el 1936. En la Guerra Civil defengué la causa republicana
i fou un destacat activista en la Secció d'Arts Plàstiques de l'Aliança
d'Intel·lectuals Antifeixistes, en la qual confeccionava cartells bèl·lics,
vinyetes i caricatures.
Després va treballar per a Josep Renau a la
Direcció General de Belles Arts de València. Paral·lelament
es va iniciar com escenògraf al teatre universitari "El Búho"
i va ser el realitzador de la decoració del Pavelló Espanyol de
l'Exposició Internacional de París el 1937. El pintor Félix
Alonso va presentar Gori Muñoz a Maricarmen García Antón,
que havia conegut el 1932 a Federico García Lorca i que s'havia incorporat
a "La Barraca" com actriu, duta per un amic ambdós estudiants
de Medicina. La guerra va allistar a Maricarmen del costat republicà i,
amb el Govern Republicà traslladat a València, se li va demanar
que atengués la Biblioteca del Pavelló d'Espanya a París.
Amb llàgrimes en els ulls i molts amics en l'andana, entre ells Luis Cernuda
a qui mai més va tornar a veure, Maricarmen va partir a França,
on la va rebre Max Aub que era el curador del Pavelló. A l'arribar va explicar:
<<Un cavallet alt s'alçava enfront del famós "Guernica"
i abans de tenir temps suficient per a admirar el que veia, encimbellat pinzell
en mà estava ni més ni menys que el mateix Pablo Picasso. Al veure'l
així, en persona, i d'una manera tan sorpresiva, em vaig quedar muda>>.
Maricarmen García Antón o simplement Carmen Antón havia nascut
a Madrid el 1916 i amb Federico, i amb autobús, van recórrer molts
pobles duent "La Barraca" a poblets rústics que no contaven amb
ràdio, diaris ni llum elèctrica. Després de conèixer
a Gori Muñoz no se separaria mai d'ell, casant-se molt prompte. Gori va
ser un actiu defensor de la causa republicana i va viure al costat de la seva
esposa tots els avatars de la Guerra Civil, després de l'Exposició
de París i novament a Barcelona abans de partir altra vegada a territori
gal.
Va ser considerat un dels millors caricaturistes renovadors d'aquells
temps, a més de col·laborar en diversos diaris i revistes. Va ser
director gràfic de l'Editorial "Nosotros". A l' acabar la guerra
Gori Muñoz es va exiliar a França, on col·laborà amb
el diari "L'Independance". Després de passar un breu període
de temps en els camps de concentració francesos, es va embarcar amb la
seva dona i la seva filla major anomenada Carmen o "Gorita" i va arribar
a Buenos Aires el 5 de novembre de 1939, en el "Massilia", el vaixell
en el qual anaven uns noranta exiliats; el contingent de refugiats espanyols més
nombrós que va rebre d'una vegada Argentina abans de 1940. La destinació
del "Massilia" era Xile amb escala a Buenos Aires, on havien de seguir
viatge per ruta terrestre. Però els refugiats del "Massilia"
mai van arribar a Xile, perquè gràcies a la intervenció de
Natalio Botana que va prometre donar-los treball a tots, van poder quedar-se en
la capital argentina. Botana, d'origen uruguaià, havia arribat a l'Argentina
al començament de la dècada de 1910, després d'abandonar
el seminari jesuïta, la carrera de Dret i d'haver participat en la guerra
civil de 1904. Pertanyent a una família tradicional de rics camperols,
va assolir una vegada a Buenos Aires, gràcies a contactes familiars, entrar
a treballar en el diari "La Razón" per a cobrir notes socials.
La seva experiència no va ser reeixida i al poc temps va ser acomiadat.
Va començar llavors a escriure per a la revista "P.B.T." on es
va convertir en un periodista afamat. Amb l'experiència periodística
i contactes que havia assolit durant aquests anys, el 1913 va fundar "Crítica",
el diari més modern de Llatino Amèrica. Quan va aparèixer
en el port de Buenos Aires, li va dir al comissari de bord que volia pujar al
vaixell a veure als exiliats, aquest li va dir que no podia visitar a ningú,
responent Botana: <<Ud. no sabe quién soy yo>>. <<A mi
no me importa quién es Ud -li va respondre el comissari- pero estos señores
son rojos peligrosos y se los llevará de aquí, el tren internacional.
Mi misión es vigilarlos y que no salga nadie>>. Finalment Botana
li va respondre: <<No sólo voy a venir a darle dinero a los refugiados,
sino que los voy a bajar a todos>>. Va voler l'atzar que un cavall propietat
de Botana hagués guanyat recentment una important carrera en el hipòdrom
local. Natalio Botana va decidir, llavors, donar l'import del premi als espanyols
del "Massilia", aconseguint també del president Roberto M. Ortíz
el permís perquè aquell grapat d'homes, dones i nens poguessin establir-se
legalment en el país, amb un decret de necessitat i urgència pel
qual es concedia asil als intel·lectuals que havien arribat en l'embarcació.
L'Argentina, que havia rebut a milions d'immigrants des de 1880, va tancar les
seves portes a partir de 1930. Quan es va produir l'esclat de la Guerra Civil
espanyola el 1936, va aparèixer en el Govern argentí la preocupació
pel possible ingrés dels refugiats espanyols, considerats "estrangers
indesitjables". Aquests eren visualitzats com una amenaça per a la
població nacional, i l'Estat argentí havia d'estar alerta per a
no convertir-se en "el receptacle de persones indesitjables" pel perill
ideològic que representaven. Durant 1938 es van incrementar les traves
per als estrangers que volguessin emigrar a l'Argentina, en particular els refugiats,
tant jueus com espanyols republicans. Els cònsols argentins en l'exterior
van ser instruïts per a suspendre vises d'ingrés al país, i
fins i tot permisos ja acordats a Buenos Aires van ser revisats i en molts casos
anul·lats. La fi de la Guerra Civil a l'abril de 1939 i l'esclat de la
Segona Guerra Mundial als pocs mesos, no va fer més que empitjorar la situació
dels republicans espanyols exiliats a França. Milers de sol·licituds
d'ingrés van ser rebutjades a causa de la suspensió i caducitat
de permisos d'ingrés. Això va originar una sèrie de protestes
per part de diputats del camp opositor, socialistes i radicals, que van aixecar
les seves veus en defensa dels refugiats espanyols i jueus. Dintre d'aquest front
se situava el diari "Crítica".
Natalio Botana havia fet una
important campanya a favor de l'Espanya Republicana. El diari "Crítica"
esbiaixava les notícies provinents de la península, amb l'objectiu
de sobre dimensionar els triomfs lleials i ocultar o relativitzar els avanços
rebels. Des de l'esclat mateix de la Guerra Civil, el diari va publicar notes
editorials, columnes d'opinió i col·laboracions que expressaven
un obert suport al Govern Republicà, criticant amb duresa l'actuació
de l'exèrcit franquista. En una nota titulada "El norte de España
es ya una colonia ítalo-germana" va denunciar el suport alemany i
italià a Franco. Va criticar així mateix l'actitud prescindible
dels governs democràtics europeus, acusant als mateixos pel desenllaç
de la Guerra. El 4 de març de 1938 "Crítica" va denunciar
que Espanya fora aixafada per la neutralitat dels països democràtics.
El 27 de febrer de 1939 va dedicar un llarg article per a explicar que la traïció
anglo-francesa havia acabat la Guerra Civil.
En ple apogeu
de la seva trajectòria, Botana va sofrir un accident automobilístic
mentre viatjava en un dels seus Rolls Royce color caramel per la província
de Jujuy, el 6 d'agost de 1941. Internat en l'hospital sota observació
i sense córrer major perill, el seu capritx va poder més. Sense
obeir les recomanacions del metge, es va asseure en el llit i les costelles trencades
li van perforar un pulmó. Estava a punt de casar-se en segones núpcies
amb María del Carmen Vernacci, una vídua espanyola que Margarida
Xirgu va acostar al clan Botana. Natalio Botana va morir a l'endemà, als
53 anys d'edat. A partir de llavors "Crítica" coneixeria una
turbulenta història de censures, clausures, expropiacions, judicis i querelles
entre els successors que van acabar en el tancament definitiu del diari el 1963.
Carmen Antón mai més va tornar a pujar-se a
un escenari, després de casar-se amb Gori Muñoz, amb qui va tenir
dues filles, Carmen i María Antonia. La parella va tenir com primera destinació
portenya una pensió a l'Avenida de Mayo. Carmen Antón sempre es
va mantenir molt vinculada al teatre i al món de la cultura en general,
on conservava, des de l'època d'actriu, moltes amistats com Pablo Neruda,
José Caballero, Manuel Altolaguirre, León Felipe, Luis Cernuda,
Rafael Alberti i María Teresa León -també exiliats com ella
a Argentina- o el muralista mexicà David Alfaro Siqueiros, que la va batejar
amb el nom de "Venadita".
El primer treball de Gori
Muñoz a Buenos Aires va ser com dibuixant de la revista "El Billiken",
publicació infantil de l'Editorial "Atlántida", ja que
en el seu passaport d'entrada figurava com professió delineant. No havia
fet abans escenografies, sí algunes decoracions com les del Pavelló
Espanyol en l'Exposició Internacional de París, però el 15
de març de 1940, quatre mesos després de la seva arribada en el
"Massilia", ja s'estrenava per la Compañía Amalia Sánchez
Ariño en el Teatro Avenida de Buenos Aires, una obra teatral amb escenografia
de Gori Muñoz, "La serrana de Ronda" de Guillem i Valverde. Amalia
Sánchez Ariño havia estat una de les primeres actrius de la Compañía
Margarita Xirgu, amb la qual va sortir d'Espanya a la fi de gener de 1936 i a
la qual va acompanyar els primers anys en la seva gira per Amèrica fins
que es va independitzar, poc abans que Margarida s'instal·lés a
Xile. Un mes després, Gori Muñoz va realitzar els decorats i figurins
per "Los cuernos de don Friolera" de Valle-Inclán, estrenada
el 13 d'abril en el Teatro Mayo de Buenos Aires per la Compañía
Helena Cortesana-Andrés Mejuto baix la direcció de Paco Aguilar,
que va ser la que li va donar renom com escenògraf i la que se cita sempre
com l'inici de la seva carrera. Dels cinc decorats que Gori Muñoz va realitzar
per a l'obra, només queden reproduccions d'un: el pati de la casa de don
Friolera, on es pot apreciar una significativa estilització formal no eximida
de simbolisme, amb matisos surrealistes. Els decorats de Gori Muñoz van
ser lo més destacat en les crítiques que es van fer a l'estrena
de l'obra. Sobre els mateixos concloïa un comentarista: <<Son, repito,
una lección de decorado moderno, que no se queda detrás de los personajes,
sino que forma parte de ellos, los envuelve, los comenta>>. L'estrena va
ser considerat, "entre línies", un fet republicà. Donades
les condicions polítiques del moment no es podia parlar obertament d'un
acte republicà. Així ho entenia la premsa del país quan,
convidant als espanyols de Buenos Aires a anar a veure l'obra, publicava: <<No
sólo porque en el Teatro de Mayo se da una lección de arte y de
verdadera gracia española, fuerte y viva, sino porque ahí está
la España que combatimos y la España que llevamos en el corazón>>.
Andrés Mejuto, actor principal de l'obra i coproductor de la mateixa, era
altre dels exiliats espanyols del "Massilia". L'estrena suposava la
seva presentació com actor a Buenos Aires, i per a això va formar
companyia amb Helena Cortesina. Gori Muñoz va treballar amb ells des d'aquesta
primera obra de Valle-Inclán fins a l'última que van representar.
El 1940 van estrenar sis obres, a més de la ja citada. Aquestes obres no
tenien molt a veure amb els esdeveniments històrics que acabaven de viure
els exiliats, llevat de la "Quinta columna" de Hemingway, estrenada
en el Teatro Mayo. En el mateix teatre es va estrenar "La profesión
de la señora Warren" de G. B. Shaw i, en el Teatro Smart, "El
carretón de la muerte" i "El secreto del castillo" ambdues
de Carlos Mere; "Los cuernos del manicomio" de N. D'Lorde i "La
mano del mono" de N. Jacobs.
Salvador
Valverde (dreta) amb el escenógraf Gori Muñoz (esquerra) que va
realitzar els decorats i vestuaris d'algunes de les comédies de Valverde.
Foto Autores.Org.
La
Compañía Isabel Barrón-Ricardo Galache va estrenar en el
any 1940 en el Teatro Smart, i tenint com a escenògraf a Gori Muñoz,
l'obra d'Isaac Pacheco "Se necesita un primer actor". Isabel Barrón
havia estat la primera actriu de la Compañía de Arte Moderno que
el 1930 va dirigir Rivas Cherif abans d'unir-se a la Compañía de
Margarita Xirgu. La Compañía Isabel Barrón-Ricardo Galache
no va ser una de les companyies estables o duradores de l'exili, com ho demostra
el fet que Ricardo Galache aquest mateix any formés companyia amb una altra
actriu, Catalina Bárcena, per a l'estrena de "Mujer", de Gregorio
Martínez Sierra, en el Teatro Empire. Ricardo Galache va formar part després
del repartiment d'alguna de les obres que Margarida Xirgu va estrenar el 1949
en el Teatro Argentino de Buenos Aires com: "La corona de espinas" de
José María de Sagarra o "El lunes vuelve Susana" de N.
Hunter.
Així doncs en l'any 1940 es van estrenar dotze
obres amb decorats de Gori Muñoz. Un realitzador argentí, Luis Saslavsky,
va veure alguna d'aquestes primeres escenografies i l'hi va recomanar a Gregorio
Martínez Sierra com decorador de la seva següent pel·lícula.
D'aquesta manera, recomanat per un argentí, Gori Muñoz va començar
a treballar en el cinema amb un altre exiliat, Gregorio Martínez Sierra,
i no trigaria en fer-ho amb els directors i productors més considerats
del cinema argentí: el mateix Saslavsky, Augusto César Vatteone,
Alberto Zavalía, César Amadori, Hugo del Carril, ...
El 1941,
Gori Muñoz va fer una sola escenografia per a la Compañía
Cortesina-Mejuto, però per a una obra molt significativa, que es va estrenar
en el Teatro Mayo: "Mariana Pineda" de García Lorca dirigida
per María Teresa León, que tenia a Rafael Alberti i Alejandro Casona
en el repartiment. Va constituir tot un acte reivindicatiu republicà, i
ho van fer un grup d'amics per a un públic exiliat. També el 1941
va realitzar les escenografies per "Mary la insoportable" de Martínez
Sierra, estrenada per la Compañía Catalina Bárcena-Ricardo
Galache i, també per "Enamórate y verás" de Lengyel
Mekchior, estrenada per la Compañía Catalina Bárcena. El
1941 Gori Muñoz va realitzar també a l'Argentina, la seva primera
escenografia per al film "Canción de cuna" de Gregorio Martínez
Sierra i el 1942 per a "Tu eres la paz" també del mateix autor
i director. Quan es va iniciar com escenògraf en el cinema, el cinema argentí
estava en el seu període d'esplendor. Li van seguir les escenografies per
a "Casi un sueño" de Tito Davison, "Juvenilia" d'Augusto
César Vatteone, "Los hombres las prefieren viudas" de León
Klimovsky i "Todo un hombre" de Pierre Chenal el 1943, "El fin
de la noche" d'Alberto de Zavalía i "La dama duende" de
Luis Saslavsky el 1944 i per a "La pródiga" de Rafael Gil el
1945.
Durant els anys que va durar la segona guerra mundial, exceptuant el
productiu any 1940, Gori Muñoz va fer molt poques escenografies teatrals,
o gairebé cap. Continuava de dibuixant per a l'Editorial "Atlántida"
i afermava la seva professió com escenògraf del cinema argentí,
veient que aquesta podia ser una manera de guanyar-se la vida. Gori Muñoz
treballaria durant més de trenta anys per al cinema argentí, sent
la seva aportació al mateix reconeguda amb una trentena de premis. Des
dels seus inicis, va simultanejar la professió d'escenògraf de cinema
amb la d'artista col·laborador en el teatre, i amb la de dibuixant i pintor.
Es ressalta el d'artista, en quant al teatre es refereix, perquè l'escenografia
no era una professió com a tal en l'escena teatral argentina, quelcom del
que es pogués viure com ho era en el cinema. El que treballava d'escenògraf
bé era professor, com era el cas de Raúl Soldi, escenògraf
argentí contemporani i amic de Gori Muñoz, bé era arquitecte
o artista pintor. Gori Muñoz, juntament amb Raúl Soldi I Ralph Pappier
van ser els primers que van començar a realitzar escenografies pel cinema,
perquè en aquesta època tot era empíric. Cap estava format
per a ser escenògraf o decorador, com ho anomenaven en aquella època.
Els tres van introduir diversos canvis en l'escenografia. Per exemple, van canviar
l'altura de les escenografies. Gori Muñoz les va modificar de cinc a tres
metres. A més, en alguns casos els va posar sostre. Amb la qual cosa va
obligar al director de fotografia a posar les llums de determinada manera i, llavors,
també es va modificar la fotografia. També va millorar el so, perquè
les ones rebotaven malament i amb això va assolir que anés un mica
millor. Va ser el primer que va començar a veure l'ambientació.
És a dir, a integrar l'escenografia amb el que estava passant en la pel·lícula,
amb els continguts.
Amb Gori Muñoz, de la mera decoració es va
passar a l'escenografia o a la direcció d'art. Perquè ell en algunes
pel·lícules, a més de fer els decorats, va realitzar l'ambientació
i el vestuari. O sigui, va ser el primer director artístic. Va tenir la
versatilitat per a descriure ambients de tot tipus: des del barroquisme fins al
gòtic o l'ambientació colonial, amb un treball molt minuciós
que es notava ja en els esbossos. Van ser esbossos molt treballats, que implicaven
un estudi molt profund del que estava volent ambientar o decorar. Les seves influències
més notables van ser les de les avantguardes dels anys '20 a França,
com el cubisme, i potser la més forta fora la del realisme poètic
francès. Sens dubte, el seu aprenentatge amb Alexandre Trauner ("El
muelle de las brumas" i "Testigo de cargo") va contribuir a definir
una concordança en ell amb determinats aspectes de l'escola del realisme
poètic francès. A l'Argentina va fer una tasca extraordinària
d'escenògraf de cinema, articulista i assagista. Va escriure obres sobre
qüestions pràctiques relacionades amb la cinematografia, l'escenografia
i la decoració. Va intervenir en 198 pel·lícules, al costat
dels més prestigiosos realitzadors com Leopoldo Torre Nilsson, Hugo del
Carril, Lucas Demare, Luis César Amadori i Mario Sóffici, entre
altres. De la seva àmplia filmografia sobresurten títols emblemàtics
com "La dama duende" de Luis Saslavskys segons la comèdia homónima
de Pedro Calderón de la Barca, "Las aguas bajan turbias" d'Hugo
del Carril, "Rosaura a la diez" de Mario Sóffic, "Rosa de
América" d'Alberto Zavalía, "Pasaporte a Río"
de Daniel Tinayre, "Dios se lo pague" i "Almafuerte" de Luis
César Amadori, "Los isleros" i "Guacho" de Lucas Demare,
"La copla de la Dolores" de Benito Perojo, "La barra de la esquina"
de Julio Saraceni o "El juramento de Lagardere" de León Klimovsky.
També va treballar en coproduccions hispano-argentines amb Berlanga, Bardem
o José Mª Forqué per citar a alguns dels realitzadors més
representatius.
El començament de l'activitat conjunta de Gori Muñoz
amb la Compañía Josefina Díaz-Manuel Collado se situa al
final de la segona guerra mundial, quan altres còmics, amb un passat poc
compromès, van decidir tornar a Espanya en vistes que la situació
política allí no anava a canviar i que, al cap i a la fi, a l'Argentina
també tenien un règim dictatorial. Gori Muñoz, exiliat i
comunista que havia estat en els últims moments de la guerra en el Servei
d'Informació de l'Estat Major Central, sabia que no podia tornar, pel que
va reprendre amb més intensitat que mai la seva activitat teatral gairebé
abandonada. La Compañía Josefina Díaz-Manuel Collado va ser
una de les més estables de l'escena bonaerense. El 1945 aquesta companyia
va estrenar en el Teatro Liceo amb l'escenografia de Gori Muñoz "La
barca sin pescador" d'Alejandro Casona, sota la direcció del mateix
autor. Entre les altres obres que va estrenar la companyia el 1946, en el Teatro
Politeama amb escenografies de Gori Muñoz, va haver un repertori on es
van evidenciar ecos peninsulars: de Benavente van estrenar "La fuerza bruta",
dels franquistes germans Quintero van estrenar "La puebla de las mujeres"
i "Las flores", encara que el ventall era molt més variat, com
ho van evidenciar les estrenes en aquest mateix any de "Amada mía"
de T. Rattingan o "Aquí durmió Jorge Washington" de Hart
i Kaupman. També el 1946 Gori Muñoz va realitzar las escenografies
per les pel·lícules "Rosa de América", "Las
tres ratas", "Inspiración" i "Milagro de amor".
El 1947 va continuar amb les escenografies per a "La senda oscura",
"El pecado de Julia", "La copla de la Dolores", "Vacaciones",
"Evasión" i "Historia de una mala mujer".
El 1947,
la Compañía Cortesina-Mejuto i "l'Agrupación de Intelectuales
Demócratas Españoles" van tornar a reposar "Mariana Pineda"
de García Lorca, amb intenció d'arribar a un públic més
nombrós que amb l'anterior muntatge, doncs la finalitat era ajudar econòmicament
als refugiats de la segona guerra mundial que estaven en el Nord d'Àfrica.
Gori Muñoz va tornar a fer els decorats. En aquest mateix any la Compañía
Josefina Díaz-Manuel Collado va estrenar en el Teatro Argentino "La
molinera de Arcos" d'Alejandro Casona, per a la qual l'escenògraf
va dissenyar figurins i decorats que van ser una mostra d'elegància i bona
factura. El 1947 amb aquesta última companyia, Gori Muñoz va realitzar
les escenografies, en el Teatro Argentino, de "Cuando los hijos de Eva no
son los hijos de Adán" de Jacinto Benavente i "Cabrita que tira
al monte" dels germans Quintero. La primera escenografia que va fer per Margarida
Xirgu va ser per a "El zoo de cristal" de Tennessee Williams, que es
va estrenar en el Teatro Buenos Aires el 1 d'octubre de 1947. La Xirgu, que estava
de gira per Amèrica al començar la Guerra Civil, es va quedar en
l'exili amb tota la seva companyia. L'escenògraf de la mateixa era Santiago
Ontañón. I com Margarida, que tenia en el seu equip un escenògraf
de la talla d'Ontañón, per a alguna de les seves estrenes a Buenos
Aires o a Montevideo va escollir a Gori Muñoz? Probablement perquè
en aquells moments a Ontañón no li va ser possible realitzar-les
o perquè per a algunes obres a la Xirgu l'interessava l'experiència
cinematogràfica o constructiva d'un escenògraf com Gori Muñoz.
A Buenos Aires es van fer molt bons amics, com ho demostren les nombroses fotos
de diferents èpoques, del Llegat de la Filmoteca Valenciana, en les quals
apareix Margarida en la casa familiar de Gori Muñoz.
Gori Muñoz
va ser l'escenògraf de les companyies espanyoles que van viure l'exili,
a Buenos Aires. Va fer els decorats de més de 160 estrenes teatrals, entre
ells tots els que es van realitzar a Buenos Aires de les obres d'Alejandro Casona.
Les companyies de l'exili espanyol a Buenos Aires representaven un teatre dirigit
a un públic majoritàriament exiliat, sobretot en els anys quaranta
i cinquanta. La nodrida comunitat d'origen hispà que residia a Buenos Aires
es va sumar a aquest públic i va aplaudir les estrenes de les companyies
de: Amalia Sánchez Ariño, Isabel Barrón-Ricardo Galache,
Helena Cortesina-Andrés Mejuto, Martínez Sierra-Catalina Bárcena,
Josefina Díaz-Manuel Collado, Margarida Xirgu o Ana María Campoy-José
Cibrián. S'observa que entre les obres que estrenaven aquestes companyies,
no van estrenar les obres dels autors de l'exili, exceptuant les d'Alejandro Casona
i les dues o tres estrenades per Margarida Xirgu a Rafael Alberti i a José
Ricardo Morales. Realitat dura d'acceptar, en una ciutat com el Buenos Aires d'aquells
anys, on, per als exiliats, anar al teatre constituïa un fet cultural i social
que acabava en les tertúlies de la confiteria Berna.
El 1948 la Compañía
Josefina Díaz-Manuel Collado va estrenar en el Teatro Empire, amb escenografies
de Gori Muñoz, "El abanico de Lady Windermere" d'Oscar Wilde
i "Una ventana al mar" de Peter Blackmore. Aquest mateix any va realitzar
les escenografies per als films "Dios se lo pague", "Los secretos
del buzón", "La Secta del trébol", "Pasaporte
a Río", "Don Bildigerno en Pago Milagro" i "La gran
tentación"; va continuar el 1949 amb les escenografies per "Don
Juan Tenorio", "Juan Globo", "Una noche en el Ta Ba Rin",
"El extraño caso de la mujer asesinada", "Avivato"
i "Almafuerte". El 1949 es va representar "La dama del alba"
d'Alejandro Casona amb escenografia de Gori Muñoz, en el Teatro Ateneo
de Buenos Aires per la Compañía Luisa Vehil-Alberto Closas-Amalia
Sánchez Ariño. També el 1949 i en el Teatro Ateneo, la Compañía
Luisa Vehil-Esteban Serrador va representar un altre obra de Casona, "Los
árboles mueren de pie", en el repartiment de la qual va figurar Amalia
Sánchez Ariño. Amalia era una actriu de gran prestigi en l'exili
porteny, per això figurava en el repartiment de les obres estrenades per
Alejandro Casona, que era dels autors de més èxit del moment, i
moltes vegades també com productora. A Casona li estrenava tot el món,
exiliats i autòctons, però el que sí era una constant en
qualsevol d'aquestes estrenes és que l'escenografia sempre la feia Gori
Muñoz, capaç d'acontentar amb les seves obres a un autor molt exigent
en lo formal i donar-los, al mateix temps, un toc personal. Alejandro Casona va
escriure d'ell: <<Así, como vio el poeta la rama estremecida cuando
ya el pájaro voló, así ve Gori Muñoz el teatro cuando
ya ha caído el telón, con el "temblor" reciente del público
y los actores que ya han salido. Penetrar con Gori en ese misterio del teatro
abandonado es como recorrer de noche el palacio de la Bella Durmiente, despertando
uno por uno todos sus recuerdos dormidos (...) Una nueva Bella Durmiente sólo
despierta milagrosamente para nosotros por el pintor que más ama el Teatro:
Gori Muñoz>>. El 1949 la Compañía Josefina Díaz-Manuel
Collado va estrenar en el Teatro Empire, amb escenografies de Gori Muñoz,
"Un mensaje a Margarita" de James Paris, "Con la vida de otro"
de Carlos Llopis i "¿Sabe usted plantar repollos?" de M. Achard.
La Compañía Josefina Díaz-Manuel Collado tenia en repertori
un ric mostrari del que s'estrenava en aquesta etapa de la postguerra europea,
quan el Govern peronista estava en el poder.
Gori Muñoz el 1949 va fer
l'escenografia per a altres dues obres estrenades per la Compañía
Margarita Xirgu en el Teatro Argentino de Buenos Aires: "La corona de espinas"
de José María de Sagarra i "El malentendido" d'Albert
Camus. Per aquesta segona obra, va ser clausurat el teatre per la censura peronista,
i com a conseqüència d'això Margarida va haver de sortir del
país. L'actriu va tornar a Xile, encara que no per molt temps, ja que no
van trigar en contractar-la per a dirigir la Comedia Nacional del Uruguay, i l'actriu
es va instal·lar definitivament a Montevideo.
Figurins
fets per Gori Muñoz per l'obra "El señor y la virgen del Milagro".
Arxiu Jordi Rius Xirgu
clica
aquí per veure'ls tots
Gori Muñoz
va col·laborar en les estrenes d'Ana María Campoy i José
Cibrián durant la segona meitat dels cinquanta i principis dels seixanta,
fent-li els esbossos de gairebé totes les seves obres. Era l'única
companyia de l'exili que seguia funcionant i estrenant amb continuïtat a
Buenos Aires, quan ja la majoria de les companyies i còmics de l'exili
havien regressat, i quan del fervor republicà dels primers anys només
quedaven cendres. José Cibrián era fill de Pepita Meliá i
Benito Cibrián, còmics també molt coneguts en el teatre espanyol
d'abans de la guerra, i que a l'acabar aquesta van decidir exiliar-se, i es van
quedar a Mèxic, on se'ls sumaria Ana María Campoy. José Cibrián
va treballar per al cinema mexicà, on va realitzar més de dinou
pel·lícules, abans de decidir-se a instal·lar-se a Buenos
Aires, atret, tal vegada, per la intensa activitat teatral d'aquesta ciutat. Allà,
a més d'estrenar moltes obres, va obrir una escola teatral juntament amb
la seva companya Ana María Campoy.
El 1950 Gori Muñoz va realitzar
les escenografies per a les pel·lícules "Surcos de sangre",
"Nacha Regules", "El ladrón canta boleros", "La
barca sin pescador", "La vendedora de fantasías" i "La
barra de la esquina". Va continuar el 1951 amb les escenografies per a "El
extraño caso del hombre y la bestia", "Volver a la vida",
"Mi vida por la tuya", "La comedia inmortal", "Sangre
negra", "Los isleros", "Buenos Aires, mi tierra querida",
"La indeseable", "Mi divina pobreza", "El hermoso Brummel",
"Los árboles mueren de pie", "El patio de la morocha"
i "Especialista en señoras". La Compañía Luisa
Vehil-Esteban Serrador va estrenar en el Teatro Ateneo de Buenos Aires el 1951,
amb escenografia de Gori Muñoz, "La llave en el desván"
de Casona participant en el repartiment Amalia Sánchez Ariño i és
probable que després tornés a Espanya. La parella Campoy-Cibrián
no es va limitar al mitjà teatral; des de la seva arribada a Buenos Aires,
van treballar per la televisió i ja el 1952 feien un programa que els escrivia
Abel Santa Cruz, escriptor argentí autor de moltes de les obres teatrals
que van estrenar. El teatre que van representar era de lo més comercial
que van fer les companyies espanyoles de l'exili. Gori Muñoz els feia els
esbossos, però ni de bon tros es va enriquir amb això: mai li van
pagar, com a molt li van fer algun regal. El 1952 Gori Muñoz va realitzar
les escenografies per als films "Paraíso robado", "El túnel",
"Si muero antes de despertar", "No abras nunca esa puerta",
"Donde comienzan los pantanos", "La de los ojos color del tiempo"
i "Las aguas bajan turbias". Va continuar les seves escenografies per
al cinema el 1953 en els films "La mujer de las camelias", "En
cuerpo y alma" i "Armiño negro".
El 1953 la Compañía
Elena Colomer-José Cibrián va estrenar en el Teatro Odeón
de Buenos Aires "Mi señora esposa" d'Abel Santa Cruz, amb escenografia
de Gori Muñoz i figurant en el repartiment Ana María Campoy. Aquest
mateix any, la Compañía Elena Colomer-José Cibrián
va estrenar "La tercera palabra" d'Alejandro Casona, como sempre amb
escenografia de Gori Muñoz. També el 1953 va realitzar els efectes
especials per al film "Un ángel sin pudor". La Compañía
Amalia Sánchez Ariño va reposar el 1954 "Los árboles
mueren de pie" en el Teatro Odeón, amb escenografies de Gori Muñoz
i dirigida per el propi Casona. A Montevideo, Gori Muñoz va fer la escenografia
per a "El alcalde de Zalamea" de Pedro Calderón de la Barca,
que es va estrenar en el Parque Rodó de Montevideo el 1953 per la Comedia
Nacional del Uruguay que dirigia Margarida Xirgu.Gori Muñoz va dissenyar
una casa seccionada a dos nivells, i en els dos actuaven els personatges.
Figurins
de "El alcalde de Zalamea" fets per Gori Muñoz el 1953 i representada
per la Comedia Nacional del Uruguay dirigida per Margarida Xirgu.
Arxiu
Jordi Rius Xirgu
Per
veure'ls en gran clica aquí
El 1954 la Compañía Elena Colomer-José Cibrián es
va anomenar ja Ana María Campoy-José Cibrián; va ser llavors
quan, en el Teatro Empire van estrenar "Pequemos un poquito" d'Abel
Santa Cruz i "La vida en un block" de Carlos Llopis. Gori Muñoz
els va fer els esbossos de decorats d'aquestes dues obres, i els de moltes altres
més. Fins i tot va arribar a fer el 1954, un teló per als teatres
independents, el de "Todos eran mis hijos" d'Arthur Miller, en el Teatro
Patagonia. La Campoy-Cibrián va ser l'última de les companyies de
l'exili, però que ja gens o poc tenia a veure amb ell: com es pot apreciar
pel repertori d'obres que estrenaven, podia tractar-se de qualsevol de les companyies
argentines. Del que no cap el menor dubte és que Gori Muñoz va ser
l'escenògraf de totes elles, que les seves obres no van passar ni de bon
tros desapercebudes per al públic de la seva època i que va influir
en tota una generació d'escenògrafs. El 1954 Gori Muñoz va
realitzar les escenografies per a les pel·lícules "María
Magdalena", "La calle del pecado", "Guacho", "Caídos
en el infierno" i "La bestia humana", i el 1955 va continuar amb
el seu treball en les pel·lícules "En carne viva", "El
barro humano", "Mi marido y mi novio", "La Quintrala, doña
Catalina de los Ríos y Lisperguer", "La delatora", "El
curandero", "La simuladora", "El juramento de Lagardere",
"Amor prohibido" i "El festín de Satanás". Entre
els llibres de la biblioteca de Gori Muñoz, es va trobar un volum enquadernat
amb el títol de "15 Años de teatro en Buenos Aires, 1940-1955".
En ell, estaven ordenats cronològicament programes de mà d'estrenes
teatrals a Buenos Aires amb escenografies seves, de la majoria de companyies espanyoles
exiliades. Havien estat curosament enganxats per l'artista, conscient que la història
del teatre a Buenos Aires no es podria escriure sense parlar d'ell. Els seus escenaris
teatrals per a "El anzuelo de Fenisa" de Lope de Vega, "La ronda
matrimonial" de Leslie Stevens, "El caballero de las espuelas de oro"
d'Alejandro Casona i "Yerma" de Federico García Lorca, han passat
a la història de l'escenografia argentina.
Andrés Mejuto abans
de tornar a Espanya va figurar en el repartiment de "Delito en las islas
de las cabras" d'Hugo Betti, que va estrenar la Compañía Ana
Mariscal en el Teatro Buenos Aires el 1955. Els decorats que va fer Gori Muñoz
per a aquesta obra van ser dels més sonats. Per a ells va utilitzar una
estètica expressionista hereva de l'expressionisme alemany de Murnau, un
dels seus cineastes preferits. El 1955 va fer les escenografies per a "La
casa de Bernarda Alba" de García Lorca, representada en el Teatro
Cómico per la Compañía de Lola Membrives, amb la que va treballar
també en les escenografies per a "Los intereses creados" de Jacinto
Benavente, "Melocotón en almibar" de Miguel Mihura Santos i per
a "La buena sopa" de Marceau. El 1956 Gori Muñoz va realitzar
les escenografies per a les pel·lícules "De noche también
se duerme", "Pecadora", "El hombre virgen", "Los
maridos de mamá", "Alejandra", "Música, alegría
y amor", "Más allá del olvido", "Oro bajo",
"El tango en París", "Cubitos de hielo", "El protegido"
i "Luces de candilejas". El 1957 les seves escenografies van ser per
als films "Las campanas de Teresa", "Alfonsina", "La
sombra de Safo" i "Fantoche", i el 1958 per als films "Primavera
de la vida", "Un centavo de mujer", "Rosaura a las diez",
"Sección desaparecidos", "Una cita con la vida", "Dos
basuras", "Las apariencias engañan", "Detrás
de un largo muro" i "Isla brava".
Gori Muñoz incansable
va seguir realitzant escenografies per al cinema, el 1959 per als films "El
cerco", "Las tierras blancas", "Zafra", "Salitre",
"Mi esqueleto" i "En la ardiente oscuridad"; el 1960 per als
films "De los Apeninos a los Andes", "Culpable", "Creo
en tí", "Luna Park", "Plaza Huincul" i "Chafalonías";
i el 1961 per als films "Buenas noches, mi amor", "La maestra enamorada",
"Hijo de hombre", "Una americana en Buenos Aires", "Esta
tierra es mía", "El rufián" i "Canción
de arrabal". El 1961 la Compañía Amalia Sánchez Ariño
va reposar en el Teatro Ateneo "Los árboles mueren de pie", Gori
Muñoz va fer els esbossos dels decorats, amb una concepció volumètrica
i realista no eximida d'elegància en la seva simplificació formal.
A Montevideo, Gori Muñoz va fer l'escenografia per a " "Peribáñez
y el comendador de Ocaña", estrenada en el Teatro Solís el
1962 per la Comedia Nacional del Uruguay dirigida per Margarida Xirgu, amb motiu
de la celebració del quart centenari del naixement de Lope de Vega. Per
a aquesta obra, que escenificava una adaptació que Alejandro Casona havia
ja realitzat el 1958, Gori Muñoz va utilitzar els telons curts pintats,
un sistema que facilitava els continus canvis que requeria l'obra. Com element
escenogràfic destacable va utilitzar significativament el tapís
tant en la sala del comendador com en la catedral de Toledo. Gori Muñoz
el 1962 va realitzar les pel·lícules "El terrorista" i
"Los viciosos" com a director artístic i va seguir realitzant
escenografies per al cinema per als films "Buscando a Mónica",
"El último piso", "Hombre de la esquina rosada", "Bajo
un mismo rostro", "Operación G", "Una jaula no tiene
secretos", "Las ratas" i "Las modelos"; i el 1963 per
als films "La cigarra no es un bicho", "La murga", "Alias
Flequillo", "Los inocentes", "Cuarenta años de novios"
i "Placeres conyugales". El 1963, en el Teatre Municipal de San Martín
de Buenos Aires, María Casares, que havia arribat a la capital amb el Teatre
Nacional Popular Francès, va representar "Yerma" de García
Lorca, sota la direcció de Margarida Xirgu. Una de les últimes de
la Xirgu i la primera de la Casares. Aquest va ser un dels esdeveniments teatrals
més importants de l'època, doncs es tractava de la gran actriu espanyola
exiliada i que arribava de França. Gori Muñoz, encarregat de realitzar
l'escenografia, va realitzar uns estupends esbossos en tempera, on dominaven els
elements volumètrics, dintre de la línia simplificadora del moment,
i amb un encertat simbolisme en la utilització del color. El resultat va
ser un decorat d'elements construïts i pràcticament supeditats a l'expressivitat
de les llums i les ombres. Una vegada més la llum com protagonista.
El
1964 Gori Muñoz va realitzar la pel·lícula "La diosa
impura" com a director artístic i les escenografies per als films
"Los evadidos", "Un viaje al más allá", "El
gordo Villanueva", "Extraña ternura", "Cuidado con
las colas", "Ritmo nuevo, vieja ola" i "La buena vida",
i el 1965 per als films "Esta noche mejor no", "Fiebre de primavera",
"Nacidos para cantar", "Los hipócritas", "Canuto
Cañete, detective privado", "Los guerrilleros", "Nadie
oyó gritar a Cecilio Fuentes", "La pérgola de las flores"
i "Ahorro y préstamo para el amor". Gori Muñoz el 1965
va contreure la malaltia del Parkinson. Va treballar en "l'Estudio San Miguel",
que va ser el que més capacitat de producció tenia en aquell moment
i on es produïen les coses més interessants. El primer que va fer
en ells va ser l'ambientació de "Juvenilia". I va realitzar una
reconstrucció del Nacional de Buenos Aires, que va ser realment impressionant.
Va reconstruir el claustre, els patis. Les maquetes que va fer van ser espectaculars.
A principis dels '40, va acompanyar el gran esplendor de la indústria
del cinema argentí. Després, va travessar tota l'època del
primer Govern de Perón fins al final, que van ser grans reconstruccions,
novel·les històriques, adaptacions de teatre estranger, molt ben
vestides, amb aquests petits tocs que sempre van donar del Carril, Demare i els
que tenien altre sentit del cinema i del que calia mostrar. Arribats els anys
'60, al canviar la concepció del cinema, Gori Muñoz es va quedar
en el cinema industrial, requerit pels directors que venien d'abans. Potser perquè
els nous, per trencar amb el passat, es van oblidar que també havia uns
altres que podien ser rescatats. La seva carrera va declinar una mica perquè
les produccions que va fer després, ja van ser més productes estrictament
comercials com els d'Enrique Carreras. Llavors, d'alguna manera, la seva carrera
també va estar signada per l'evolució de la indústria.
El
1966 Gori Muñoz va realitzar les escenografies per a les pel·lícules
"Vivir es formidable", "¡Cómo te extraño...!",
"Mi primera novia", "De profesión sospechosos", "Necesito
una madre", "Escala musical", "Del brazo y por la calle"
i "La cosecha". El 1967 per als films "El glotón",
"¿Quiere casarse conmigo?", "¡Ésto es alegría!
", "Escándalo en la familia", "La cigarra está
que arde", "Ya tiene comisario el pueblo", "El andador",
"Coche cama, alojamiento" i "Soluna". El 1968 per a les pel·lícules
"Un muchacho como yo", "Matrimonio a la argentina", "Humo
de marihuana", "Operación San Antonio" i "La cama".
Gori Muñoz el 1969 va realitzar les escenografies per als films "Los
muchachos de antes no usaban gomina", "Amor libre" i "¡Qué
noche de casamiento!". El 1970 per als films "¡Viva la vida!",
"Amalio Reyes, un hombre" i "Joven viuda y estanciera". El
1971 per a les pel·lícules "La familia hippie", "Vamos
a soñar por el amor", "La valija", "Aquellos años
locos" i "Pájaro loco". El 1972 per als films "La sonrisa
de mamá", "Todos los pecados del mundo", "Nino",
"Las píldoras" i "Había una vez un circo". El
1973 per als films "Me gusta esa chica" i per a la seva última
pel·lícula "Los padrinos" d'Enrique Carreras.
Gori
Muñoz va morir a Buenos Aires el 1978 als 72 anys d'edat. Carmen Antón
va morir el 16 de setembre de 2007 també a Buenos Aires als 91 anys i va
ser cremada amortallada amb una bandera republicana. Al costat de Carmen García
Lasgoyti, Carmen Antón va ser l'última supervivent de "La Barraca",
el famós grup teatral fundat per Federico García Lorca. Havia estat
a Espanya el 1958 visitant a la seva mare. I a partir de la mort de Franco, va
regressar allí diverses vegades.
Carmen
Antón esposa de Gori Muñoz.
Foto "El País".
Alguns
texts han sigut extrets de "Recordando a Gori Muñoz y al pintor Dubón,
artistas nacidos en Benicalap".e-valencia.org
XAVIER
RIUS XIRGU
album
de fotos
tornar
