Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

71. GORI MUÑOZ

 

Gregorio (Gori) Muñoz Montoro, va néixer el 1906 a Benicalap (València), va ser pintor, dibuixant, caricaturista, dissenyador i escenògraf. Era natural del petit poblat valencià de Benicalap de l'Horta, ple d'exuberants jardins i horts quallats de flors, replet de belles torres gòtiques i excepcionals alqueries medievals, amb magnífics molins, sèquies i senderes cuidades amb meravella i altiva elegància.
Es va iniciar en el camp artístic de la mà del seu pare Gregorio Muñoz i Dueñas, que fou pintor i fundador de l'Escola de Ceràmica de Manises. Va cursar estudis a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles de València i mantingué una estreta relació amb el grups d'artistes renovadors que encapçalava el seu amic Josep Renau. També es va relacionar amb el moviment madrileny quan es traslladà a Madrid per estudiar a l'Escuela de Bellas Artes de San Fernando. Allà assistí a les tertúlies del Café Pombo amb Ramón Gómez de la Serna, i als cafès del Prado i d'Oriente, on conegué Benjamín Jarnés, Federico García Lorca, Azorín o Luis Buñuel.

 


Dibuix de Federico García Lorca realitzat per Gori Muñoz.

Foto: Benicalap

 

Incomptables són les il·lustracions que va fer, com també els nombrosos cartells i decorats per a "La Barraca". La vocació inicial pel dibuix i per la pintura el va dur a diversos països europeus on establí contactes amb els cercles avantguardistes. Becat per la Junta d'Ampliació d'Estudis, aprofundí en coneixements pictòrics a França, Bèlgica i als Països Baixos, on residí fins el 1936. En la Guerra Civil defengué la causa republicana i fou un destacat activista en la Secció d'Arts Plàstiques de l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes, en la qual confeccionava cartells bèl·lics, vinyetes i caricatures.
Després va treballar per a Josep Renau a la Direcció General de Belles Arts de València. Paral·lelament es va iniciar com escenògraf al teatre universitari "El Búho" i va ser el realitzador de la decoració del Pavelló Espanyol de l'Exposició Internacional de París el 1937. El pintor Félix Alonso va presentar Gori Muñoz a Maricarmen García Antón, que havia conegut el 1932 a Federico García Lorca i que s'havia incorporat a "La Barraca" com actriu, duta per un amic ambdós estudiants de Medicina. La guerra va allistar a Maricarmen del costat republicà i, amb el Govern Republicà traslladat a València, se li va demanar que atengués la Biblioteca del Pavelló d'Espanya a París. Amb llàgrimes en els ulls i molts amics en l'andana, entre ells Luis Cernuda a qui mai més va tornar a veure, Maricarmen va partir a França, on la va rebre Max Aub que era el curador del Pavelló. A l'arribar va explicar: <<Un cavallet alt s'alçava enfront del famós "Guernica" i abans de tenir temps suficient per a admirar el que veia, encimbellat pinzell en mà estava ni més ni menys que el mateix Pablo Picasso. Al veure'l així, en persona, i d'una manera tan sorpresiva, em vaig quedar muda>>. Maricarmen García Antón o simplement Carmen Antón havia nascut a Madrid el 1916 i amb Federico, i amb autobús, van recórrer molts pobles duent "La Barraca" a poblets rústics que no contaven amb ràdio, diaris ni llum elèctrica. Després de conèixer a Gori Muñoz no se separaria mai d'ell, casant-se molt prompte. Gori va ser un actiu defensor de la causa republicana i va viure al costat de la seva esposa tots els avatars de la Guerra Civil, després de l'Exposició de París i novament a Barcelona abans de partir altra vegada a territori gal.
Va ser considerat un dels millors caricaturistes renovadors d'aquells temps, a més de col·laborar en diversos diaris i revistes. Va ser director gràfic de l'Editorial "Nosotros". A l' acabar la guerra Gori Muñoz es va exiliar a França, on col·laborà amb el diari "L'Independance". Després de passar un breu període de temps en els camps de concentració francesos, es va embarcar amb la seva dona i la seva filla major anomenada Carmen o "Gorita" i va arribar a Buenos Aires el 5 de novembre de 1939, en el "Massilia", el vaixell en el qual anaven uns noranta exiliats; el contingent de refugiats espanyols més nombrós que va rebre d'una vegada Argentina abans de 1940. La destinació del "Massilia" era Xile amb escala a Buenos Aires, on havien de seguir viatge per ruta terrestre. Però els refugiats del "Massilia" mai van arribar a Xile, perquè gràcies a la intervenció de Natalio Botana que va prometre donar-los treball a tots, van poder quedar-se en la capital argentina. Botana, d'origen uruguaià, havia arribat a l'Argentina al començament de la dècada de 1910, després d'abandonar el seminari jesuïta, la carrera de Dret i d'haver participat en la guerra civil de 1904. Pertanyent a una família tradicional de rics camperols, va assolir una vegada a Buenos Aires, gràcies a contactes familiars, entrar a treballar en el diari "La Razón" per a cobrir notes socials. La seva experiència no va ser reeixida i al poc temps va ser acomiadat. Va començar llavors a escriure per a la revista "P.B.T." on es va convertir en un periodista afamat. Amb l'experiència periodística i contactes que havia assolit durant aquests anys, el 1913 va fundar "Crítica", el diari més modern de Llatino Amèrica. Quan va aparèixer en el port de Buenos Aires, li va dir al comissari de bord que volia pujar al vaixell a veure als exiliats, aquest li va dir que no podia visitar a ningú, responent Botana: <<Ud. no sabe quién soy yo>>. <<A mi no me importa quién es Ud -li va respondre el comissari- pero estos señores son rojos peligrosos y se los llevará de aquí, el tren internacional. Mi misión es vigilarlos y que no salga nadie>>. Finalment Botana li va respondre: <<No sólo voy a venir a darle dinero a los refugiados, sino que los voy a bajar a todos>>. Va voler l'atzar que un cavall propietat de Botana hagués guanyat recentment una important carrera en el hipòdrom local. Natalio Botana va decidir, llavors, donar l'import del premi als espanyols del "Massilia", aconseguint també del president Roberto M. Ortíz el permís perquè aquell grapat d'homes, dones i nens poguessin establir-se legalment en el país, amb un decret de necessitat i urgència pel qual es concedia asil als intel·lectuals que havien arribat en l'embarcació. L'Argentina, que havia rebut a milions d'immigrants des de 1880, va tancar les seves portes a partir de 1930. Quan es va produir l'esclat de la Guerra Civil espanyola el 1936, va aparèixer en el Govern argentí la preocupació pel possible ingrés dels refugiats espanyols, considerats "estrangers indesitjables". Aquests eren visualitzats com una amenaça per a la població nacional, i l'Estat argentí havia d'estar alerta per a no convertir-se en "el receptacle de persones indesitjables" pel perill ideològic que representaven. Durant 1938 es van incrementar les traves per als estrangers que volguessin emigrar a l'Argentina, en particular els refugiats, tant jueus com espanyols republicans. Els cònsols argentins en l'exterior van ser instruïts per a suspendre vises d'ingrés al país, i fins i tot permisos ja acordats a Buenos Aires van ser revisats i en molts casos anul·lats. La fi de la Guerra Civil a l'abril de 1939 i l'esclat de la Segona Guerra Mundial als pocs mesos, no va fer més que empitjorar la situació dels republicans espanyols exiliats a França. Milers de sol·licituds d'ingrés van ser rebutjades a causa de la suspensió i caducitat de permisos d'ingrés. Això va originar una sèrie de protestes per part de diputats del camp opositor, socialistes i radicals, que van aixecar les seves veus en defensa dels refugiats espanyols i jueus. Dintre d'aquest front se situava el diari "Crítica".
Natalio Botana havia fet una important campanya a favor de l'Espanya Republicana. El diari "Crítica" esbiaixava les notícies provinents de la península, amb l'objectiu de sobre dimensionar els triomfs lleials i ocultar o relativitzar els avanços rebels. Des de l'esclat mateix de la Guerra Civil, el diari va publicar notes editorials, columnes d'opinió i col·laboracions que expressaven un obert suport al Govern Republicà, criticant amb duresa l'actuació de l'exèrcit franquista. En una nota titulada "El norte de España es ya una colonia ítalo-germana" va denunciar el suport alemany i italià a Franco. Va criticar així mateix l'actitud prescindible dels governs democràtics europeus, acusant als mateixos pel desenllaç de la Guerra. El 4 de març de 1938 "Crítica" va denunciar que Espanya fora aixafada per la neutralitat dels països democràtics. El 27 de febrer de 1939 va dedicar un llarg article per a explicar que la traïció anglo-francesa havia acabat la Guerra Civil.

En ple apogeu de la seva trajectòria, Botana va sofrir un accident automobilístic mentre viatjava en un dels seus Rolls Royce color caramel per la província de Jujuy, el 6 d'agost de 1941. Internat en l'hospital sota observació i sense córrer major perill, el seu capritx va poder més. Sense obeir les recomanacions del metge, es va asseure en el llit i les costelles trencades li van perforar un pulmó. Estava a punt de casar-se en segones núpcies amb María del Carmen Vernacci, una vídua espanyola que Margarida Xirgu va acostar al clan Botana. Natalio Botana va morir a l'endemà, als 53 anys d'edat. A partir de llavors "Crítica" coneixeria una turbulenta història de censures, clausures, expropiacions, judicis i querelles entre els successors que van acabar en el tancament definitiu del diari el 1963.

Carmen Antón mai més va tornar a pujar-se a un escenari, després de casar-se amb Gori Muñoz, amb qui va tenir dues filles, Carmen i María Antonia. La parella va tenir com primera destinació portenya una pensió a l'Avenida de Mayo. Carmen Antón sempre es va mantenir molt vinculada al teatre i al món de la cultura en general, on conservava, des de l'època d'actriu, moltes amistats com Pablo Neruda, José Caballero, Manuel Altolaguirre, León Felipe, Luis Cernuda, Rafael Alberti i María Teresa León -també exiliats com ella a Argentina- o el muralista mexicà David Alfaro Siqueiros, que la va batejar amb el nom de "Venadita".

El primer treball de Gori Muñoz a Buenos Aires va ser com dibuixant de la revista "El Billiken", publicació infantil de l'Editorial "Atlántida", ja que en el seu passaport d'entrada figurava com professió delineant. No havia fet abans escenografies, sí algunes decoracions com les del Pavelló Espanyol en l'Exposició Internacional de París, però el 15 de març de 1940, quatre mesos després de la seva arribada en el "Massilia", ja s'estrenava per la Compañía Amalia Sánchez Ariño en el Teatro Avenida de Buenos Aires, una obra teatral amb escenografia de Gori Muñoz, "La serrana de Ronda" de Guillem i Valverde. Amalia Sánchez Ariño havia estat una de les primeres actrius de la Compañía Margarita Xirgu, amb la qual va sortir d'Espanya a la fi de gener de 1936 i a la qual va acompanyar els primers anys en la seva gira per Amèrica fins que es va independitzar, poc abans que Margarida s'instal·lés a Xile. Un mes després, Gori Muñoz va realitzar els decorats i figurins per "Los cuernos de don Friolera" de Valle-Inclán, estrenada el 13 d'abril en el Teatro Mayo de Buenos Aires per la Compañía Helena Cortesana-Andrés Mejuto baix la direcció de Paco Aguilar, que va ser la que li va donar renom com escenògraf i la que se cita sempre com l'inici de la seva carrera. Dels cinc decorats que Gori Muñoz va realitzar per a l'obra, només queden reproduccions d'un: el pati de la casa de don Friolera, on es pot apreciar una significativa estilització formal no eximida de simbolisme, amb matisos surrealistes. Els decorats de Gori Muñoz van ser lo més destacat en les crítiques que es van fer a l'estrena de l'obra. Sobre els mateixos concloïa un comentarista: <<Son, repito, una lección de decorado moderno, que no se queda detrás de los personajes, sino que forma parte de ellos, los envuelve, los comenta>>. L'estrena va ser considerat, "entre línies", un fet republicà. Donades les condicions polítiques del moment no es podia parlar obertament d'un acte republicà. Així ho entenia la premsa del país quan, convidant als espanyols de Buenos Aires a anar a veure l'obra, publicava: <<No sólo porque en el Teatro de Mayo se da una lección de arte y de verdadera gracia española, fuerte y viva, sino porque ahí está la España que combatimos y la España que llevamos en el corazón>>. Andrés Mejuto, actor principal de l'obra i coproductor de la mateixa, era altre dels exiliats espanyols del "Massilia". L'estrena suposava la seva presentació com actor a Buenos Aires, i per a això va formar companyia amb Helena Cortesina. Gori Muñoz va treballar amb ells des d'aquesta primera obra de Valle-Inclán fins a l'última que van representar. El 1940 van estrenar sis obres, a més de la ja citada. Aquestes obres no tenien molt a veure amb els esdeveniments històrics que acabaven de viure els exiliats, llevat de la "Quinta columna" de Hemingway, estrenada en el Teatro Mayo. En el mateix teatre es va estrenar "La profesión de la señora Warren" de G. B. Shaw i, en el Teatro Smart, "El carretón de la muerte" i "El secreto del castillo" ambdues de Carlos Mere; "Los cuernos del manicomio" de N. D'Lorde i "La mano del mono" de N. Jacobs.

 

Salvador Valverde (dreta) amb el escenógraf Gori Muñoz (esquerra) que va realitzar els decorats i vestuaris d'algunes de les comédies de Valverde.

Foto Autores.Org.

 

La Compañía Isabel Barrón-Ricardo Galache va estrenar en el any 1940 en el Teatro Smart, i tenint com a escenògraf a Gori Muñoz, l'obra d'Isaac Pacheco "Se necesita un primer actor". Isabel Barrón havia estat la primera actriu de la Compañía de Arte Moderno que el 1930 va dirigir Rivas Cherif abans d'unir-se a la Compañía de Margarita Xirgu. La Compañía Isabel Barrón-Ricardo Galache no va ser una de les companyies estables o duradores de l'exili, com ho demostra el fet que Ricardo Galache aquest mateix any formés companyia amb una altra actriu, Catalina Bárcena, per a l'estrena de "Mujer", de Gregorio Martínez Sierra, en el Teatro Empire. Ricardo Galache va formar part després del repartiment d'alguna de les obres que Margarida Xirgu va estrenar el 1949 en el Teatro Argentino de Buenos Aires com: "La corona de espinas" de José María de Sagarra o "El lunes vuelve Susana" de N. Hunter.

Així doncs en l'any 1940 es van estrenar dotze obres amb decorats de Gori Muñoz. Un realitzador argentí, Luis Saslavsky, va veure alguna d'aquestes primeres escenografies i l'hi va recomanar a Gregorio Martínez Sierra com decorador de la seva següent pel·lícula. D'aquesta manera, recomanat per un argentí, Gori Muñoz va començar a treballar en el cinema amb un altre exiliat, Gregorio Martínez Sierra, i no trigaria en fer-ho amb els directors i productors més considerats del cinema argentí: el mateix Saslavsky, Augusto César Vatteone, Alberto Zavalía, César Amadori, Hugo del Carril, ...
El 1941, Gori Muñoz va fer una sola escenografia per a la Compañía Cortesina-Mejuto, però per a una obra molt significativa, que es va estrenar en el Teatro Mayo: "Mariana Pineda" de García Lorca dirigida per María Teresa León, que tenia a Rafael Alberti i Alejandro Casona en el repartiment. Va constituir tot un acte reivindicatiu republicà, i ho van fer un grup d'amics per a un públic exiliat. També el 1941 va realitzar les escenografies per "Mary la insoportable" de Martínez Sierra, estrenada per la Compañía Catalina Bárcena-Ricardo Galache i, també per "Enamórate y verás" de Lengyel Mekchior, estrenada per la Compañía Catalina Bárcena. El 1941 Gori Muñoz va realitzar també a l'Argentina, la seva primera escenografia per al film "Canción de cuna" de Gregorio Martínez Sierra i el 1942 per a "Tu eres la paz" també del mateix autor i director. Quan es va iniciar com escenògraf en el cinema, el cinema argentí estava en el seu període d'esplendor. Li van seguir les escenografies per a "Casi un sueño" de Tito Davison, "Juvenilia" d'Augusto César Vatteone, "Los hombres las prefieren viudas" de León Klimovsky i "Todo un hombre" de Pierre Chenal el 1943, "El fin de la noche" d'Alberto de Zavalía i "La dama duende" de Luis Saslavsky el 1944 i per a "La pródiga" de Rafael Gil el 1945.
Durant els anys que va durar la segona guerra mundial, exceptuant el productiu any 1940, Gori Muñoz va fer molt poques escenografies teatrals, o gairebé cap. Continuava de dibuixant per a l'Editorial "Atlántida" i afermava la seva professió com escenògraf del cinema argentí, veient que aquesta podia ser una manera de guanyar-se la vida. Gori Muñoz treballaria durant més de trenta anys per al cinema argentí, sent la seva aportació al mateix reconeguda amb una trentena de premis. Des dels seus inicis, va simultanejar la professió d'escenògraf de cinema amb la d'artista col·laborador en el teatre, i amb la de dibuixant i pintor. Es ressalta el d'artista, en quant al teatre es refereix, perquè l'escenografia no era una professió com a tal en l'escena teatral argentina, quelcom del que es pogués viure com ho era en el cinema. El que treballava d'escenògraf bé era professor, com era el cas de Raúl Soldi, escenògraf argentí contemporani i amic de Gori Muñoz, bé era arquitecte o artista pintor. Gori Muñoz, juntament amb Raúl Soldi I Ralph Pappier van ser els primers que van començar a realitzar escenografies pel cinema, perquè en aquesta època tot era empíric. Cap estava format per a ser escenògraf o decorador, com ho anomenaven en aquella època. Els tres van introduir diversos canvis en l'escenografia. Per exemple, van canviar l'altura de les escenografies. Gori Muñoz les va modificar de cinc a tres metres. A més, en alguns casos els va posar sostre. Amb la qual cosa va obligar al director de fotografia a posar les llums de determinada manera i, llavors, també es va modificar la fotografia. També va millorar el so, perquè les ones rebotaven malament i amb això va assolir que anés un mica millor. Va ser el primer que va començar a veure l'ambientació. És a dir, a integrar l'escenografia amb el que estava passant en la pel·lícula, amb els continguts.
Amb Gori Muñoz, de la mera decoració es va passar a l'escenografia o a la direcció d'art. Perquè ell en algunes pel·lícules, a més de fer els decorats, va realitzar l'ambientació i el vestuari. O sigui, va ser el primer director artístic. Va tenir la versatilitat per a descriure ambients de tot tipus: des del barroquisme fins al gòtic o l'ambientació colonial, amb un treball molt minuciós que es notava ja en els esbossos. Van ser esbossos molt treballats, que implicaven un estudi molt profund del que estava volent ambientar o decorar. Les seves influències més notables van ser les de les avantguardes dels anys '20 a França, com el cubisme, i potser la més forta fora la del realisme poètic francès. Sens dubte, el seu aprenentatge amb Alexandre Trauner ("El muelle de las brumas" i "Testigo de cargo") va contribuir a definir una concordança en ell amb determinats aspectes de l'escola del realisme poètic francès. A l'Argentina va fer una tasca extraordinària d'escenògraf de cinema, articulista i assagista. Va escriure obres sobre qüestions pràctiques relacionades amb la cinematografia, l'escenografia i la decoració. Va intervenir en 198 pel·lícules, al costat dels més prestigiosos realitzadors com Leopoldo Torre Nilsson, Hugo del Carril, Lucas Demare, Luis César Amadori i Mario Sóffici, entre altres. De la seva àmplia filmografia sobresurten títols emblemàtics com "La dama duende" de Luis Saslavskys segons la comèdia homónima de Pedro Calderón de la Barca, "Las aguas bajan turbias" d'Hugo del Carril, "Rosaura a la diez" de Mario Sóffic, "Rosa de América" d'Alberto Zavalía, "Pasaporte a Río" de Daniel Tinayre, "Dios se lo pague" i "Almafuerte" de Luis César Amadori, "Los isleros" i "Guacho" de Lucas Demare, "La copla de la Dolores" de Benito Perojo, "La barra de la esquina" de Julio Saraceni o "El juramento de Lagardere" de León Klimovsky. També va treballar en coproduccions hispano-argentines amb Berlanga, Bardem o José Mª Forqué per citar a alguns dels realitzadors més representatius.
El començament de l'activitat conjunta de Gori Muñoz amb la Compañía Josefina Díaz-Manuel Collado se situa al final de la segona guerra mundial, quan altres còmics, amb un passat poc compromès, van decidir tornar a Espanya en vistes que la situació política allí no anava a canviar i que, al cap i a la fi, a l'Argentina també tenien un règim dictatorial. Gori Muñoz, exiliat i comunista que havia estat en els últims moments de la guerra en el Servei d'Informació de l'Estat Major Central, sabia que no podia tornar, pel que va reprendre amb més intensitat que mai la seva activitat teatral gairebé abandonada. La Compañía Josefina Díaz-Manuel Collado va ser una de les més estables de l'escena bonaerense. El 1945 aquesta companyia va estrenar en el Teatro Liceo amb l'escenografia de Gori Muñoz "La barca sin pescador" d'Alejandro Casona, sota la direcció del mateix autor. Entre les altres obres que va estrenar la companyia el 1946, en el Teatro Politeama amb escenografies de Gori Muñoz, va haver un repertori on es van evidenciar ecos peninsulars: de Benavente van estrenar "La fuerza bruta", dels franquistes germans Quintero van estrenar "La puebla de las mujeres" i "Las flores", encara que el ventall era molt més variat, com ho van evidenciar les estrenes en aquest mateix any de "Amada mía" de T. Rattingan o "Aquí durmió Jorge Washington" de Hart i Kaupman. També el 1946 Gori Muñoz va realitzar las escenografies per les pel·lícules "Rosa de América", "Las tres ratas", "Inspiración" i "Milagro de amor". El 1947 va continuar amb les escenografies per a "La senda oscura", "El pecado de Julia", "La copla de la Dolores", "Vacaciones", "Evasión" i "Historia de una mala mujer".
El 1947, la Compañía Cortesina-Mejuto i "l'Agrupación de Intelectuales Demócratas Españoles" van tornar a reposar "Mariana Pineda" de García Lorca, amb intenció d'arribar a un públic més nombrós que amb l'anterior muntatge, doncs la finalitat era ajudar econòmicament als refugiats de la segona guerra mundial que estaven en el Nord d'Àfrica. Gori Muñoz va tornar a fer els decorats. En aquest mateix any la Compañía Josefina Díaz-Manuel Collado va estrenar en el Teatro Argentino "La molinera de Arcos" d'Alejandro Casona, per a la qual l'escenògraf va dissenyar figurins i decorats que van ser una mostra d'elegància i bona factura. El 1947 amb aquesta última companyia, Gori Muñoz va realitzar les escenografies, en el Teatro Argentino, de "Cuando los hijos de Eva no son los hijos de Adán" de Jacinto Benavente i "Cabrita que tira al monte" dels germans Quintero. La primera escenografia que va fer per Margarida Xirgu va ser per a "El zoo de cristal" de Tennessee Williams, que es va estrenar en el Teatro Buenos Aires el 1 d'octubre de 1947. La Xirgu, que estava de gira per Amèrica al començar la Guerra Civil, es va quedar en l'exili amb tota la seva companyia. L'escenògraf de la mateixa era Santiago Ontañón. I com Margarida, que tenia en el seu equip un escenògraf de la talla d'Ontañón, per a alguna de les seves estrenes a Buenos Aires o a Montevideo va escollir a Gori Muñoz? Probablement perquè en aquells moments a Ontañón no li va ser possible realitzar-les o perquè per a algunes obres a la Xirgu l'interessava l'experiència cinematogràfica o constructiva d'un escenògraf com Gori Muñoz. A Buenos Aires es van fer molt bons amics, com ho demostren les nombroses fotos de diferents èpoques, del Llegat de la Filmoteca Valenciana, en les quals apareix Margarida en la casa familiar de Gori Muñoz.
Gori Muñoz va ser l'escenògraf de les companyies espanyoles que van viure l'exili, a Buenos Aires. Va fer els decorats de més de 160 estrenes teatrals, entre ells tots els que es van realitzar a Buenos Aires de les obres d'Alejandro Casona. Les companyies de l'exili espanyol a Buenos Aires representaven un teatre dirigit a un públic majoritàriament exiliat, sobretot en els anys quaranta i cinquanta. La nodrida comunitat d'origen hispà que residia a Buenos Aires es va sumar a aquest públic i va aplaudir les estrenes de les companyies de: Amalia Sánchez Ariño, Isabel Barrón-Ricardo Galache, Helena Cortesina-Andrés Mejuto, Martínez Sierra-Catalina Bárcena, Josefina Díaz-Manuel Collado, Margarida Xirgu o Ana María Campoy-José Cibrián. S'observa que entre les obres que estrenaven aquestes companyies, no van estrenar les obres dels autors de l'exili, exceptuant les d'Alejandro Casona i les dues o tres estrenades per Margarida Xirgu a Rafael Alberti i a José Ricardo Morales. Realitat dura d'acceptar, en una ciutat com el Buenos Aires d'aquells anys, on, per als exiliats, anar al teatre constituïa un fet cultural i social que acabava en les tertúlies de la confiteria Berna.
El 1948 la Compañía Josefina Díaz-Manuel Collado va estrenar en el Teatro Empire, amb escenografies de Gori Muñoz, "El abanico de Lady Windermere" d'Oscar Wilde i "Una ventana al mar" de Peter Blackmore. Aquest mateix any va realitzar les escenografies per als films "Dios se lo pague", "Los secretos del buzón", "La Secta del trébol", "Pasaporte a Río", "Don Bildigerno en Pago Milagro" i "La gran tentación"; va continuar el 1949 amb les escenografies per "Don Juan Tenorio", "Juan Globo", "Una noche en el Ta Ba Rin", "El extraño caso de la mujer asesinada", "Avivato" i "Almafuerte". El 1949 es va representar "La dama del alba" d'Alejandro Casona amb escenografia de Gori Muñoz, en el Teatro Ateneo de Buenos Aires per la Compañía Luisa Vehil-Alberto Closas-Amalia Sánchez Ariño. També el 1949 i en el Teatro Ateneo, la Compañía Luisa Vehil-Esteban Serrador va representar un altre obra de Casona, "Los árboles mueren de pie", en el repartiment de la qual va figurar Amalia Sánchez Ariño. Amalia era una actriu de gran prestigi en l'exili porteny, per això figurava en el repartiment de les obres estrenades per Alejandro Casona, que era dels autors de més èxit del moment, i moltes vegades també com productora. A Casona li estrenava tot el món, exiliats i autòctons, però el que sí era una constant en qualsevol d'aquestes estrenes és que l'escenografia sempre la feia Gori Muñoz, capaç d'acontentar amb les seves obres a un autor molt exigent en lo formal i donar-los, al mateix temps, un toc personal. Alejandro Casona va escriure d'ell: <<Así, como vio el poeta la rama estremecida cuando ya el pájaro voló, así ve Gori Muñoz el teatro cuando ya ha caído el telón, con el "temblor" reciente del público y los actores que ya han salido. Penetrar con Gori en ese misterio del teatro abandonado es como recorrer de noche el palacio de la Bella Durmiente, despertando uno por uno todos sus recuerdos dormidos (...) Una nueva Bella Durmiente sólo despierta milagrosamente para nosotros por el pintor que más ama el Teatro: Gori Muñoz>>. El 1949 la Compañía Josefina Díaz-Manuel Collado va estrenar en el Teatro Empire, amb escenografies de Gori Muñoz, "Un mensaje a Margarita" de James Paris, "Con la vida de otro" de Carlos Llopis i "¿Sabe usted plantar repollos?" de M. Achard. La Compañía Josefina Díaz-Manuel Collado tenia en repertori un ric mostrari del que s'estrenava en aquesta etapa de la postguerra europea, quan el Govern peronista estava en el poder.
Gori Muñoz el 1949 va fer l'escenografia per a altres dues obres estrenades per la Compañía Margarita Xirgu en el Teatro Argentino de Buenos Aires: "La corona de espinas" de José María de Sagarra i "El malentendido" d'Albert Camus. Per aquesta segona obra, va ser clausurat el teatre per la censura peronista, i com a conseqüència d'això Margarida va haver de sortir del país. L'actriu va tornar a Xile, encara que no per molt temps, ja que no van trigar en contractar-la per a dirigir la Comedia Nacional del Uruguay, i l'actriu es va instal·lar definitivament a Montevideo.

 

 

Figurins fets per Gori Muñoz per l'obra "El señor y la virgen del Milagro".

Arxiu Jordi Rius Xirgu

clica aquí per veure'ls tots


Gori Muñoz va col·laborar en les estrenes d'Ana María Campoy i José Cibrián durant la segona meitat dels cinquanta i principis dels seixanta, fent-li els esbossos de gairebé totes les seves obres. Era l'única companyia de l'exili que seguia funcionant i estrenant amb continuïtat a Buenos Aires, quan ja la majoria de les companyies i còmics de l'exili havien regressat, i quan del fervor republicà dels primers anys només quedaven cendres. José Cibrián era fill de Pepita Meliá i Benito Cibrián, còmics també molt coneguts en el teatre espanyol d'abans de la guerra, i que a l'acabar aquesta van decidir exiliar-se, i es van quedar a Mèxic, on se'ls sumaria Ana María Campoy. José Cibrián va treballar per al cinema mexicà, on va realitzar més de dinou pel·lícules, abans de decidir-se a instal·lar-se a Buenos Aires, atret, tal vegada, per la intensa activitat teatral d'aquesta ciutat. Allà, a més d'estrenar moltes obres, va obrir una escola teatral juntament amb la seva companya Ana María Campoy.
El 1950 Gori Muñoz va realitzar les escenografies per a les pel·lícules "Surcos de sangre", "Nacha Regules", "El ladrón canta boleros", "La barca sin pescador", "La vendedora de fantasías" i "La barra de la esquina". Va continuar el 1951 amb les escenografies per a "El extraño caso del hombre y la bestia", "Volver a la vida", "Mi vida por la tuya", "La comedia inmortal", "Sangre negra", "Los isleros", "Buenos Aires, mi tierra querida", "La indeseable", "Mi divina pobreza", "El hermoso Brummel", "Los árboles mueren de pie", "El patio de la morocha" i "Especialista en señoras". La Compañía Luisa Vehil-Esteban Serrador va estrenar en el Teatro Ateneo de Buenos Aires el 1951, amb escenografia de Gori Muñoz, "La llave en el desván" de Casona participant en el repartiment Amalia Sánchez Ariño i és probable que després tornés a Espanya. La parella Campoy-Cibrián no es va limitar al mitjà teatral; des de la seva arribada a Buenos Aires, van treballar per la televisió i ja el 1952 feien un programa que els escrivia Abel Santa Cruz, escriptor argentí autor de moltes de les obres teatrals que van estrenar. El teatre que van representar era de lo més comercial que van fer les companyies espanyoles de l'exili. Gori Muñoz els feia els esbossos, però ni de bon tros es va enriquir amb això: mai li van pagar, com a molt li van fer algun regal. El 1952 Gori Muñoz va realitzar les escenografies per als films "Paraíso robado", "El túnel", "Si muero antes de despertar", "No abras nunca esa puerta", "Donde comienzan los pantanos", "La de los ojos color del tiempo" i "Las aguas bajan turbias". Va continuar les seves escenografies per al cinema el 1953 en els films "La mujer de las camelias", "En cuerpo y alma" i "Armiño negro".
El 1953 la Compañía Elena Colomer-José Cibrián va estrenar en el Teatro Odeón de Buenos Aires "Mi señora esposa" d'Abel Santa Cruz, amb escenografia de Gori Muñoz i figurant en el repartiment Ana María Campoy. Aquest mateix any, la Compañía Elena Colomer-José Cibrián va estrenar "La tercera palabra" d'Alejandro Casona, como sempre amb escenografia de Gori Muñoz. També el 1953 va realitzar els efectes especials per al film "Un ángel sin pudor". La Compañía Amalia Sánchez Ariño va reposar el 1954 "Los árboles mueren de pie" en el Teatro Odeón, amb escenografies de Gori Muñoz i dirigida per el propi Casona. A Montevideo, Gori Muñoz va fer la escenografia per a "El alcalde de Zalamea" de Pedro Calderón de la Barca, que es va estrenar en el Parque Rodó de Montevideo el 1953 per la Comedia Nacional del Uruguay que dirigia Margarida Xirgu.Gori Muñoz va dissenyar una casa seccionada a dos nivells, i en els dos actuaven els personatges.

 

Figurins de "El alcalde de Zalamea" fets per Gori Muñoz el 1953 i representada per la Comedia Nacional del Uruguay dirigida per Margarida Xirgu.

Arxiu Jordi Rius Xirgu

Per veure'ls en gran clica aquí

 

El 1954 la Compañía Elena Colomer-José Cibrián es va anomenar ja Ana María Campoy-José Cibrián; va ser llavors quan, en el Teatro Empire van estrenar "Pequemos un poquito" d'Abel Santa Cruz i "La vida en un block" de Carlos Llopis. Gori Muñoz els va fer els esbossos de decorats d'aquestes dues obres, i els de moltes altres més. Fins i tot va arribar a fer el 1954, un teló per als teatres independents, el de "Todos eran mis hijos" d'Arthur Miller, en el Teatro Patagonia. La Campoy-Cibrián va ser l'última de les companyies de l'exili, però que ja gens o poc tenia a veure amb ell: com es pot apreciar pel repertori d'obres que estrenaven, podia tractar-se de qualsevol de les companyies argentines. Del que no cap el menor dubte és que Gori Muñoz va ser l'escenògraf de totes elles, que les seves obres no van passar ni de bon tros desapercebudes per al públic de la seva època i que va influir en tota una generació d'escenògrafs. El 1954 Gori Muñoz va realitzar les escenografies per a les pel·lícules "María Magdalena", "La calle del pecado", "Guacho", "Caídos en el infierno" i "La bestia humana", i el 1955 va continuar amb el seu treball en les pel·lícules "En carne viva", "El barro humano", "Mi marido y mi novio", "La Quintrala, doña Catalina de los Ríos y Lisperguer", "La delatora", "El curandero", "La simuladora", "El juramento de Lagardere", "Amor prohibido" i "El festín de Satanás". Entre els llibres de la biblioteca de Gori Muñoz, es va trobar un volum enquadernat amb el títol de "15 Años de teatro en Buenos Aires, 1940-1955". En ell, estaven ordenats cronològicament programes de mà d'estrenes teatrals a Buenos Aires amb escenografies seves, de la majoria de companyies espanyoles exiliades. Havien estat curosament enganxats per l'artista, conscient que la història del teatre a Buenos Aires no es podria escriure sense parlar d'ell. Els seus escenaris teatrals per a "El anzuelo de Fenisa" de Lope de Vega, "La ronda matrimonial" de Leslie Stevens, "El caballero de las espuelas de oro" d'Alejandro Casona i "Yerma" de Federico García Lorca, han passat a la història de l'escenografia argentina.
Andrés Mejuto abans de tornar a Espanya va figurar en el repartiment de "Delito en las islas de las cabras" d'Hugo Betti, que va estrenar la Compañía Ana Mariscal en el Teatro Buenos Aires el 1955. Els decorats que va fer Gori Muñoz per a aquesta obra van ser dels més sonats. Per a ells va utilitzar una estètica expressionista hereva de l'expressionisme alemany de Murnau, un dels seus cineastes preferits. El 1955 va fer les escenografies per a "La casa de Bernarda Alba" de García Lorca, representada en el Teatro Cómico per la Compañía de Lola Membrives, amb la que va treballar també en les escenografies per a "Los intereses creados" de Jacinto Benavente, "Melocotón en almibar" de Miguel Mihura Santos i per a "La buena sopa" de Marceau. El 1956 Gori Muñoz va realitzar les escenografies per a les pel·lícules "De noche también se duerme", "Pecadora", "El hombre virgen", "Los maridos de mamá", "Alejandra", "Música, alegría y amor", "Más allá del olvido", "Oro bajo", "El tango en París", "Cubitos de hielo", "El protegido" i "Luces de candilejas". El 1957 les seves escenografies van ser per als films "Las campanas de Teresa", "Alfonsina", "La sombra de Safo" i "Fantoche", i el 1958 per als films "Primavera de la vida", "Un centavo de mujer", "Rosaura a las diez", "Sección desaparecidos", "Una cita con la vida", "Dos basuras", "Las apariencias engañan", "Detrás de un largo muro" i "Isla brava".
Gori Muñoz incansable va seguir realitzant escenografies per al cinema, el 1959 per als films "El cerco", "Las tierras blancas", "Zafra", "Salitre", "Mi esqueleto" i "En la ardiente oscuridad"; el 1960 per als films "De los Apeninos a los Andes", "Culpable", "Creo en tí", "Luna Park", "Plaza Huincul" i "Chafalonías"; i el 1961 per als films "Buenas noches, mi amor", "La maestra enamorada", "Hijo de hombre", "Una americana en Buenos Aires", "Esta tierra es mía", "El rufián" i "Canción de arrabal". El 1961 la Compañía Amalia Sánchez Ariño va reposar en el Teatro Ateneo "Los árboles mueren de pie", Gori Muñoz va fer els esbossos dels decorats, amb una concepció volumètrica i realista no eximida d'elegància en la seva simplificació formal. A Montevideo, Gori Muñoz va fer l'escenografia per a " "Peribáñez y el comendador de Ocaña", estrenada en el Teatro Solís el 1962 per la Comedia Nacional del Uruguay dirigida per Margarida Xirgu, amb motiu de la celebració del quart centenari del naixement de Lope de Vega. Per a aquesta obra, que escenificava una adaptació que Alejandro Casona havia ja realitzat el 1958, Gori Muñoz va utilitzar els telons curts pintats, un sistema que facilitava els continus canvis que requeria l'obra. Com element escenogràfic destacable va utilitzar significativament el tapís tant en la sala del comendador com en la catedral de Toledo. Gori Muñoz el 1962 va realitzar les pel·lícules "El terrorista" i "Los viciosos" com a director artístic i va seguir realitzant escenografies per al cinema per als films "Buscando a Mónica", "El último piso", "Hombre de la esquina rosada", "Bajo un mismo rostro", "Operación G", "Una jaula no tiene secretos", "Las ratas" i "Las modelos"; i el 1963 per als films "La cigarra no es un bicho", "La murga", "Alias Flequillo", "Los inocentes", "Cuarenta años de novios" i "Placeres conyugales". El 1963, en el Teatre Municipal de San Martín de Buenos Aires, María Casares, que havia arribat a la capital amb el Teatre Nacional Popular Francès, va representar "Yerma" de García Lorca, sota la direcció de Margarida Xirgu. Una de les últimes de la Xirgu i la primera de la Casares. Aquest va ser un dels esdeveniments teatrals més importants de l'època, doncs es tractava de la gran actriu espanyola exiliada i que arribava de França. Gori Muñoz, encarregat de realitzar l'escenografia, va realitzar uns estupends esbossos en tempera, on dominaven els elements volumètrics, dintre de la línia simplificadora del moment, i amb un encertat simbolisme en la utilització del color. El resultat va ser un decorat d'elements construïts i pràcticament supeditats a l'expressivitat de les llums i les ombres. Una vegada més la llum com protagonista.
El 1964 Gori Muñoz va realitzar la pel·lícula "La diosa impura" com a director artístic i les escenografies per als films "Los evadidos", "Un viaje al más allá", "El gordo Villanueva", "Extraña ternura", "Cuidado con las colas", "Ritmo nuevo, vieja ola" i "La buena vida", i el 1965 per als films "Esta noche mejor no", "Fiebre de primavera", "Nacidos para cantar", "Los hipócritas", "Canuto Cañete, detective privado", "Los guerrilleros", "Nadie oyó gritar a Cecilio Fuentes", "La pérgola de las flores" i "Ahorro y préstamo para el amor". Gori Muñoz el 1965 va contreure la malaltia del Parkinson. Va treballar en "l'Estudio San Miguel", que va ser el que més capacitat de producció tenia en aquell moment i on es produïen les coses més interessants. El primer que va fer en ells va ser l'ambientació de "Juvenilia". I va realitzar una reconstrucció del Nacional de Buenos Aires, que va ser realment impressionant. Va reconstruir el claustre, els patis. Les maquetes que va fer van ser espectaculars.
A principis dels '40, va acompanyar el gran esplendor de la indústria del cinema argentí. Després, va travessar tota l'època del primer Govern de Perón fins al final, que van ser grans reconstruccions, novel·les històriques, adaptacions de teatre estranger, molt ben vestides, amb aquests petits tocs que sempre van donar del Carril, Demare i els que tenien altre sentit del cinema i del que calia mostrar. Arribats els anys '60, al canviar la concepció del cinema, Gori Muñoz es va quedar en el cinema industrial, requerit pels directors que venien d'abans. Potser perquè els nous, per trencar amb el passat, es van oblidar que també havia uns altres que podien ser rescatats. La seva carrera va declinar una mica perquè les produccions que va fer després, ja van ser més productes estrictament comercials com els d'Enrique Carreras. Llavors, d'alguna manera, la seva carrera també va estar signada per l'evolució de la indústria.
El 1966 Gori Muñoz va realitzar les escenografies per a les pel·lícules "Vivir es formidable", "¡Cómo te extraño...!", "Mi primera novia", "De profesión sospechosos", "Necesito una madre", "Escala musical", "Del brazo y por la calle" i "La cosecha". El 1967 per als films "El glotón", "¿Quiere casarse conmigo?", "¡Ésto es alegría! ", "Escándalo en la familia", "La cigarra está que arde", "Ya tiene comisario el pueblo", "El andador", "Coche cama, alojamiento" i "Soluna". El 1968 per a les pel·lícules "Un muchacho como yo", "Matrimonio a la argentina", "Humo de marihuana", "Operación San Antonio" i "La cama". Gori Muñoz el 1969 va realitzar les escenografies per als films "Los muchachos de antes no usaban gomina", "Amor libre" i "¡Qué noche de casamiento!". El 1970 per als films "¡Viva la vida!", "Amalio Reyes, un hombre" i "Joven viuda y estanciera". El 1971 per a les pel·lícules "La familia hippie", "Vamos a soñar por el amor", "La valija", "Aquellos años locos" i "Pájaro loco". El 1972 per als films "La sonrisa de mamá", "Todos los pecados del mundo", "Nino", "Las píldoras" i "Había una vez un circo". El 1973 per als films "Me gusta esa chica" i per a la seva última pel·lícula "Los padrinos" d'Enrique Carreras.
Gori Muñoz va morir a Buenos Aires el 1978 als 72 anys d'edat. Carmen Antón va morir el 16 de setembre de 2007 també a Buenos Aires als 91 anys i va ser cremada amortallada amb una bandera republicana. Al costat de Carmen García Lasgoyti, Carmen Antón va ser l'última supervivent de "La Barraca", el famós grup teatral fundat per Federico García Lorca. Havia estat a Espanya el 1958 visitant a la seva mare. I a partir de la mort de Franco, va regressar allí diverses vegades.

 



Carmen Antón esposa de Gori Muñoz.

Foto "El País".


Alguns texts han sigut extrets de "Recordando a Gori Muñoz y al pintor Dubón, artistas nacidos en Benicalap".e-valencia.org

 

XAVIER RIUS XIRGU

album de fotos

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.