78. WILLIAM SHAKESPEARE

 

William Shakespeare va néixer a Stratford-upon-Avon, al comtat de Warwickshire el 23 d'abril de 1564, el sisè any de regnat de la reina Elisabet I; i va ser actor, poeta i dramaturg.
Els seus pares, John Shakespeare i Mary Arden van tenir vuit fills dels quals William n'era el tercer i el primer home de la família. John Shakespeare era comerciant de llanes, pells i guants, a més de corredor de finques i posteriorment administrador, regidor i alcalde de l'Ajuntament. La seva mare Mary Arden era la filla d'un granger i terratinent del veí poble de Wilmcote, que havia sofert persecucions religioses derivades de la seva confessió catòlica. John i Mary van formar la seva llar a Henley Street, Stratford, en la casa on William va néixer.

 

Casa natal de Shakespeare

 

William assistí durant sis mesos a l'escola primària i, a partir dels deu anys, a l'escola secundària en la qual li ensenyaren autors llatins. Més tard, la seva família va tenir un declivi econòmic, per la qual cosa Shakespeare no va poder cursar estudis universitaris. El jove William va haver de començar a treballar als tretze anys com aprenent de carnisser, per la difícil situació econòmica que travessava el seu pare, desprès de dedicar-se a la política. Als quinze anys, segons s'afirma, era ja un destre matarìf que degollava les vedelles amb pompa, això és, pronunciant fúnebres i florejats discursos. Segons altre testimoniatge, es va convertir en mestre d'escola. El 1582, a l'edat de 18 anys es va haver de casar-se amb Anne Hathaway, de 26 anys -vuit anys major que ell- i filla d'un granger; doncs tenia l'embaràs molt avançat. Cinc mesos després de les noces, al 1583 van tenir una filla, Susan, i després dos bessons, un nen, Hamnet, que va morir als 11 anys i una nena, Judith. Però William no va resultar un marit ideal, ni ella va poder retenir-lo al seu costat per molt temps. Els interessos del poeta el conduïen per altres rumbs abans que camí de la llar. Assistia hipnotitzat a les representacions que les companyies de còmics oferien en la Sala de Gremis de Stratford i no es perdia les mascarades, focs artificials, cavalcades i funcions teatrals amb que se celebraven les visites de la reina al castell de Kenilworth, habitat per un dels seus favorits.

Va haver d'abandonar Stratford el 1586, al sorprendre'l in fraganti caçant il·legalment en les propietats de sir Thomas Lucy, a Charlecote a la vora de Stratford, del que era el jutge de pau. En conseqüència, aquest cavaller va processar a William, qui per a venjar-se, va escriure una sàtira contra ell. Aquest per ventura primer assaig, va resultar tan agressiu que el cavaller va redoblar la seva persecució, en tals termes que va obligar a Shakespeare a deixar els seus negocis i la seva família i a refugiar-se a Londres, on se li atribuïxen les següents ocupacions: passant d'advocat, mestre d'escola, soldat de fortuna, tutor de noble família i fins i tot guardià de cavalls a la porta dels teatres. Passarien diversos mesos fins que pogués ingressar en els teatres el 1587 i ficar-se entre bastidors, primer com traspuntador o criat del apuntador, després com comparsa i més tard com actor. Va fer moltes actuacions teatrals, poètiques i moltes comèdies perquè era un bon actor.
Durant la pesta de Londres del 1592, els puritans van aprofitar per a mantenir tancats els teatres fins al 1594. William es va retirar a Stratford i va desenvolupar els seus dots poètics. És llavors quan el tercer comte de Southhampton, Henry Wriothesly passa a ser el seu protector i molt probablement l'acull durant aquest període. La seva primera obra literària va ser un poema eròtic titulat "Venus i Adonis", que data de 1593. Amb la reobertura dels teatres, el 1594, Shakespeare s'associa a la companyia de Lord Chamberlain, cosí de la reina, integrant-se a la companyia Chamberlain's Men o Chamberlain's Company of Players. Aquest mateix any publica el segon poema eròtic "La violació de Lucrècia".

 

Shakespeare per Gerard Soest.

Foto: Epdlp.

Signatura de Shakespeare (By me William Shakespeare).

Foto: Wikipedia.

William va començar d'actor en la companyia i encara que va seguir fent-ho fins el 1603, mai va arribar a interpretar papers principals. No obstant això, l'experiència hagué de ser-li útil. Com Molière, Brecht o Bulgákov, William Shakespeare va ser un veritable home de teatre: el coneixia des de dintre, participava en els assaigs, presenciava els espectacles i concebia els seus personatges pensant en actors concrets.
A partir d'aquest moment, Shakespeare obtindrà tot un seguit d'èxits, que els seus contemporanis de major nivell cultural van rebutjar per considerar el teatre un vulgar entreteniment. Les seves primeres obres teatrals van ser quatre drames històrics que tenien com rerefons els enfrontaments civils a l'Anglaterra del segle XV, Shakespeare va seguir la línia dels drames isabelins de capa i espasa, un estil molt popular a l'època. Aquestes quatre creacions, "Enric VI", Primera, Segona i Tercera part, realitzades entre 1590 i 1592 i la història de qui el va assassinar, "Ricard III" estrenada en el 1593, tracten de les conseqüències que per al país va tenir la falta d'un lideratge fort i d'un projecte nacional, a causa del egoisme dels polítics de l'època. El cicle es tanca amb la mort de Ricard III i la pujada al tron d'Enric VII, fundador de la dinastia Tudor, a la qual pertanyia la reina Elisabet (Isabel I). En quant a l'estil i l'estructura, contenen nombroses referències al teatre medieval i altres als texts dels primers dramaturgs isabelins, especialment Christopher Marlowe, a través dels quals va conèixer els del dramaturg clàssic llatí Sèneca. Aquesta influència, que es manifesta en les seves nombroses escenes sagnants i en el seu llenguatge colorista i redundant, es especialment perceptible a "Titus Andrònic" realitzada el 1594 i que tanca aquesta primera etapa dramàtica. Es una tragèdia bàrbara inspirada en Sèneca, poblada de justes venjances, que posseïx una posada en escena molt detallista i és la seva primera obra de tema romà. També va estrenar comèdies com "La comèdia dels errors" el 1593, basada en un tema de Plaute, que marca la seva faceta burlesca. És una divertida farsa que, imitant l'estil de la comèdia clàssica romana, basa el seu interès en els errors d'identitat que provoquen dues parelles de bessons i els equívocs que es produeixen respecte a l'amor i a la guerra. També el 1593 va estrenar "La feréstega domada o L'amansiment de l'harpia" ("La fierecilla domada") i el 1594 dues comèdies d'enginy i elegància artificioses: "Els dos gentilhomes de Verona" també d'inspiració italiana i "Penes d'amor perdudes", ambientada en una Navarra imaginària.
El segon període entre 1594 i 1600, marcat per la seva individualitat com autor teatral, es caracteritza per l'alè líric, l'aprofundiment en el perfil històric dels seus personatges i la seva significació. Va escriure en aquesta etapa algunes de les seves obres més importants relacionades amb la història anglesa i les denominades comèdies alegres, així com tres de les seves millors tragèdies: "Ricard II" el 1595, "Enric IV" el 1597 i "Enric V" el 1598, que cobreixen un període de temps immediatament anterior al del seu "Enric VI". Entre les comèdies d'aquest període sobresurt "El somni d'una nit d'estiu" estrenada el 1595, una obra plegada de fantasia en la qual s'entremesclen diversos fils argumentals, centrats respectivament en dues parelles de nobles amants, en un grup de despreocupats còmics i en una sèrie de personatges pertanyents al regne de les fades, entre els quals es troben Puck, el rei Oberón i la reina Titania. El prodigiós domini de Shakespeare en la versificació li permetia distingir als personatges per la manera de parlar, a més de dotar al seu llenguatge d'una naturalitat gairebé col·loquial.
Margarida Xirgu dirigeix al estiu de 1956, en el Teatro Municipal de Verano del Parque Rivera de Montevideo "El somni d'una nit d'estiu", amb l'acompanyament musical de l'Orquestra Simfònica del SODRE dirigida per Baldi i amb la participació del cor d'aquest institut, dirigit per Domingo Dante. El 1 de febrer de 1957 dimiteix de la seva triple funció de directora de la Escuela de Arte Dramático Municipal de Montevideo i de actriu i directora escènica de la Comedia Nacional del Uruguay, solidaritzant-se amb els alumnes que se'ls vetava de formar part de la comissió gestora, però sense deixar de posar en escena "El somni d'una nit d'estiu" de William Shakespeare i "Don Gil de las calzas verdes" de Tirso de Molina, al Teatro de Verano del Parque Rivera, perquè considerà que eren compromisos ja adquirits. El febrer de 1958 Margarida Xirgu reposa "El somni d'una nit d'estiu" amb elements del SODRE i de la Comedia Nacional del Uruguay.

El 20 d'octubre de 1596 Shakespeare va comprar un títol nobiliari pel seu pare, l'escut del qual apareix en el monument al poeta, construït poc després de la seva mort a l'església de Stratford. El 1596 va estrenar "El mercader de Venècia" on apareixen retratades les qualitats renaixentistes de l'amistat viril i l'amor platònic que s'oposen a l'amarga falta d'humanitat d'un usurer anomenat Shylock, les dissorts del qual acaben despertant la comprensió i la simpatia del públic. El 4 de maig de 1597 ja era bastant ric i va comprar o va fer edificar una casa a Stratford, que va anomenar New-Place. El 1597 havia mort el seu fill Hamnet, deixant com única i escarida senyal del seu pas per la terra una línia en el registre mortuori de la parròquia del seu poble. Susan i Judith es van casar, la primera amb un metge i la segona amb un comerciant. Susan tenia talent; Judith no sabia llegir ni escriure i signava amb una creu. El 9 de novembre va morir la seva mare Mary Arden. El 1598 la companyia de Chamberlain es va instal·lar en el nou teatre The Globe, el nom del qual s'uniria al de Shakespeare per a sempre. Es van estrenar a continuació "Molt soroll per no res" i "Les alegres casades de Windsor" el 1599, que segons la llegenda va ser escrita en quinze dies per encàrrec urgent de la reina i en el any 1600 "Al vostre gust" i "La nit de reis". Dues grans tragèdies, molt distintes entre si per la seva naturalesa, marquen el començament i el final d'aquest segon període, "Romeu i Julieta" estrenada el 1595, considerada la més renaixentista de totes per recordar la novel·la sentimental del segle XV, en la que la tragèdia es desenvolupa a partir del protagonista i "Juli Cèsar" estrenada el 1599.
El 28 de juliol de 1950 Margarida Xirgu dirigeix "Romeu i Julieta" amb versió castellana de Marcelino Menéndez y Pelayo, amb la Comedia Nacional del Uruguay en el Teatro Solís.

 

Programa de "Romeo y Julieta" representada al Teatro Solís de Montevideo, el 1950.

 

Hi ha dues obres històriques, atribuïdes també a Shakespeare, que són: "Eduard III" que es va imprimir anònimament el 1596 i "El rei Joan" que no és una tragèdia històrica sinó més aviat una comèdia negra. Aquesta última obra es va escriure entre 1596 i 1597, però no es va imprimir fins a 1623 en el "Foli".
En aquesta època el govern prohibeix que s'escriguin noves obres sobre la història nacional, perquè les considera perillosament al·lusives al delicat moment present. Shakespeare decideix continuar amb la mateixa temàtica però situant-la a Roma. Així, "Juli Cèsar", es el conflicte entre els principis ètics elevats i els seus efectes tràgics. Amb totes aquestes obres inaugura un estil dramàtic nou: un estil poètic, refinat i enginyós, en el que la musicalitat del vers gairebé és tan important com l'acció mateixa. És també un temps en què els anys d'optimisme nacional són substituïts per una era de cinisme i de rigidesa burocràtica, ambient que Shakespeare criticarà. L'autor es burla de grans valors com ara l'honor, la dignitat, l'amor, el respecte..., cosa que coincideix amb l'esperit de l'època, però que no suposa una adopció del to desenganyat i escèptic dels altres dramaturgs. Així, Shakespeare optarà per escriure comèdies romàntiques on l'amor i l'enginy triomfen sobre els perills que els sotgen. Fins i tot l'humor canvia d'estil: desapareixen les bromes obscenes i són substituïdes per un enginy més líric i més reflexiu.

 

William Shakespeare.

Foto: Biografías y vidas.

 

A partir de 1600, William Shakespeare publica les seves millors tragèdies i les denominades "comèdies fosques o amargues". Els grans temes són tractats en les obres d'aquest tercer període -que abasta des de 1600 fins a 1608- amb els accents més ambiciosos, i no obstant això lo tràgic sorgeix sempre del detall realista o del penetrant tractament psicològic del personatge, que indueix a l'espectador a identificar-se amb ell. "Hamlet" la seva obra més universal estrenada el 1601, reflecteix la incapacitat d'actuar davant del dilema moral entre venjança i perdó. Va més enllà de les altres tragèdies centrades en la venjança, doncs retrata d'una manera esgarrifosa la barreja de glòria i sordidesa que caracteritza la naturalesa humana. Hamlet sent que viu en un món d'enganys i corrupció, sentiment que li ve confirmat per l'assassinat del seu pare i la sensualitat desenfrenada de la seva mare. Aquestes revelacions el condueixen a un estat en el que els moments d'angoixa i indecisió s'atropellen amb frenètiques actuacions, situació en que les profundes raons continuen avui sent motiu de diferents interpretacions. En "Hamlet" Shakespeare penetra en els seus personatges fins al punt que aquests depassen el seu propi esdevenir dramàtic, fet que redunda en que per a alguns estudiosos aquesta sigui la seva obra més característica.
Quan al estiu de 1933 Margarida Xirgu anà a Anglaterra acompanyada de Jacinto Benavente, a Londres van assistir a diverses representacions del gran drama de Shakespeare en aquells tradicionals teatrets, entapissats de vellut vermell, amb un públic on abundaven els senyors i les senyores de cabells blancs. Ella suposava que allí el "Hamlet" prendria més prosopopeia que enlloc; que el convertiria en la més encarcarada tragèdia. Descobrí tot el contrari: l'estil més simple, més desproveït d'èmfasi, de pretensions. Els intèrprets feien passar el famós monòleg sense recalcar-lo, sense buscar-hi l'aplaudiment. I trobà que aquell "Hamlet" era més a la manera com ella se l'imaginava. Definitivament, li va perdre la por. Així i tot, i encara que de tant en tant l'estudiava, no se li féu avinent de representar-lo, i no va ser sinó en arribar a Buenos Aires que s'hi decidí.

 

A l'esquerra de la foto, al costat de Margarida Xirgu hi ha Jacinto Benavente i els altres són el seu secretari Pedro Hurtado i els fills d'aquest Luis i Diego. La foto és de l'estiu de 1933 a Stratford, abans d'assistir al festival Shakespeare que es celebrava cada any.

 

Margarida Xirgu, Jacinto Benavente, el seu secretari Pedro Hurtado i els fills d'aquest Luis i Diego a Stratford en el 1933.

 

Margarita Xirgu va protagonitzar "Hamlet" el 1938, sent la primera actriu en interpretar-lo a l'Argentina.

                         

Margarita Xirgu protagonitzant Hamlet el 1938 a l'Argentina.

Foto MAE

 

Quin actor, quina actriu amb ambicions, no ha temptat l'enigmàtica, indecisa figura del príncep danès?. Per a Margarida Xirgu la temptació començà en l'època en què, amb l'interpretació d'Electra, inaugurava el seu veritable camí. Però, tot i ser tan decidida, no s'hi gosava enfrontar. Quan s'ho proposava, es deturava com al davant d'un terreny desconegut, d'una selva obscura, en la qual, a causa de la naturalesa viril del personatge, el seu instint femení no li servia per a evadir-ne els perills. Temia, aleshores, al mateix temps, que la seva veu no tindria prou volum i resultaria inadequada. I com que, a poc a poc, se li enrobustia, això també la inclinava a esperar. La desconcertava, a més, que les distintes representacions que en presenciava resultessin tan divergents. Les dels actors peninsulars li semblaven convencionals i falses. La més interessant que havia descobert, la de Zaconi, la trobava sàvia en excés. Era un Hamlet que coneixia la transcendència moral i filosòfica que, a través dels segles, havien adquirit les seves paraules.
-Un Hamlet de debò -deia la Xirgu- n'ha d'ignorar el valor, ha de ser espontani.
Jacinto Benavente l'encoratjava a interpretar-lo:
-Atreveixi's- li deia- Millor o pitjor, sempre fa honor a un actor o a una actriu haver interpretat Hamlet.
Margarida Xirgu tornà a representar "Hamlet" -també protagonitzat per ella- a Xile el 1939 junt amb un repertori quasi igual que el 1937.
A la mort de la reina Elisabet (Isabel l) el 1603, Jacobo I, fill de María Estuardo i rei d'Escòcia des de 1567, es va convertir també en rei d'Anglaterra i va adoptar la companyia de Chamberlain, que baix la seva protecció es va nomenar King's Men. A pesar del canvi de nom i de protector, el teatre va mantenir el seu caràcter públic: van fer representacions per a tot el món, fins i tot per a la cort. Les obres de Shakespeare van ser representades en la cort del rei Jacobo I, com abans ho havien estat en la cort de la reina Isabel I, amb major freqüència que les dels seus contemporanis, i es té constància que només en una ocasió va estar a punt de perdre el favor real. Va ser el 1599 quan la seva companyia va representar l'obra de la deposició i l'assassinat del rei Ricard II, a petició d'un grup de cortesans que conspiraven contra Isabel I, encapçalat per un ex-favorit de la reina, Robert Devereux, i pel comte de Southampton, encara que en la investigació que va seguir al fet, la companyia teatral va quedar absolta de tota complicitat.
Altra tragèdies de Shakespeare són "Otel·lo" el moro de Venècia, estrenada el 1604, que representa la crueltat gratuïta de la gelosia i "El rei Lear" estrenada el 1605, que descriu les conseqüències de la irresponsabilitat i els errors de judici de Lear, dominador de l'antiga Bretanya, i del seu conseller, el duc de Gloucester. El tràgic final arriba com resultat de lliurar el poder al fill malvat i no al bondadós. Com contrapunt, la filla, Cordelia, posa de manifest un amor capaç de redimir el mal pel bé, però ella mor en un final esglaiador. La idea que el mal es destruïx a si mateix, no obstant això, es veu reforçada per el funest destí de les germanes de Cordelia i de l'oportunista fill del duc de Gloucester.
"Antoni i Cleòpatra" estrenada el 1606, altra de les seves grans tragèdies, se centra en la passió del general romà Marc Antoni per Cleòpatra, reina d'Egipte, glorificada per alguns dels versos més sensuals de tota la producció shakespeariana. "Macbeth" estrenada també el 1606, en canvi, descriu el procés d'un home essencialment bo que, influït per uns altres i degut també a un defecte de la seva pròpia naturalesa, sucumbeix a l'ambició i arriba fins a l'assassinat. Al llarg de l'obra, Macbeth, per obtenir i, més tard, retenir el tron d'Escòcia, va perdent la seva humanitat fins a arribar a l'instant de cometre tot tipus d'imperdonables actes per la cruel temptació del poder.
El 6 de juny de 1954 Margarida Xirgu dirigeix, versiona i protagonitza "Macbeth" al Teatro Solís.

 

Margarida Xirgu i Alberto Candeau interpretant "Macbeth" en el Teatro Solís.

Foto: CIDDAE Teatro Solís

 

Shakespeare a "Macbeth" va reunir tots els gèneres teatrals: drama, tragèdia, ballet, greus monòlegs i mutacions del més pur estil cinematogràfic, trucs fantasmals i terrorífics efectismes.

 

Margarida Xirgu interpretant Lady Macbeth, el 1954.

Foto: CIDDAE Teatro Solís.

 

Completen aquest tercer període: "Tròilus i Crèssida" estrenada el 1602, "Coriolà" estrenada el 1608 i "Timó d'Atenes" estrenada el 1608. Les dues comèdies d'aquest període són també quelcom fosques: "A bon fi no hi ha mal principi" estrenada el 1602 i "Mesura per mesura" estrenada el 1604; tenen en comú, a més, el fet de qüestionar la moral oficial. L'última és més ombrívola que molts dels seus drames. Entre 1598 i 1603 Shakespeare va escriure la comèdia "Tot està bé si acaba bé".
Les obres que Shakespeare escriu a principis del segle XVII reflecteixen un estat d'ànim perplex, un humor molt negre i una falta de claredat estranya, tant en el tema com en l'estructura, com si el dramaturg hagués perdut parcialment el control dels seus recursos habituals.
Inspirant-se en el sever primitivisme del Deuteronomi, els legisladors puritans prohibien la presència de dones a l'escena. Les Julietes, Desdémones i Ofelies de Shakespeare van ser encarnades per jovenets ben semblats de veu atiplada, ascendits a Hamlets, Macbeths i Otel·los quan els despuntava la barba i els canviava la veu. Entre 1600 i 1610 Shakespeare no va deixar d'estar al cim amb els seus prínceps impel·lits a escometre l'impossible, els seus monarques d'ampul·lós discurs, els seus cortesans venjatius i lúgubres, els seus tipus entenimentats que es fingeixen bojos i els seus tipus bojos que pretenen arribar a lo més negre de la seva bogeria, els seus petits genis i les seves fades vivaces, els seus bufons, els seus monstres, els seus usurers i els seus perfectes estúpids. Aquesta plèiade de criatures capaces d'abarrotar cel i infern, li van omplir la borsa.

 

Figurí de Desdémona de "Otel·lo" realitzat per Miquel Xirgu el 1933.

Arxiu Xavier Rius Xirgu

Retrat de William Shakespeare.

Foto: Biografías y vida.

 

La companyia de Chamberlain va inaugurar una petita sala coberta el 1608, la Blackfriars, amb una entrada més elevada i per a un públic més selecte. Financerament, la companyia funcionava com una societat anònima de la qual Shakespeare va ser un dels seus més importants accionistes. A causa de la bona administració, la seva posició econòmica es va afirmar àdhuc mes: va comprar diverses propietats a Londres i a Stratford i va fer diferents inversions, entre elles algunes agrícoles.
Prohibits per un ajuntament purità que considerava els teatres com embrionaris de vicis, els teatres s'havien instal·lat a l'altre costat del Tàmesi, fora de la jurisdicció de la ciutat i de la molèstia dels seus algutzirs. La Cortina, The Globe, El Cigne o Blacfriars no eren molt distints dels corrals hispans on es representava a Lope de Vega. L'escenografia resultava en extrem senzilla: dues espases creuades al fons del prosceni significaven una batalla; un actor immòbil empolsat amb guix era un mur, i, si separava els dits, el mur tenia esquerdes; un home carregat de llenya, duent una llanterna i seguit per un gos, era la lluna. El vestuari s'improvisava en un racó de l'escena semi ocult per cortines fetes esquinçalls, a través de les quals el públic veia als actors pintant-se les galtes amb maó en pols o ensutjant-se el bigoti amb suro carbonitzat. Mentre els actors gesticulaven i declamaven, els gentilhomes i els oficials, acomodats al seu mateix nivell sobre la plataforma, els desconcertaven amb els seus riures, els seus crits i els seus jocs de cartes, prests a lluir el seu enginy improvisant rèpliques i a fer malbé la representació si l'obra no els complaia. Entorn del pati, les galeries acollien a les dames de nissaga i els cavallers. I en el fons de "la cassola", embolicats en ombres, asseguts en el terra entre gerros de cervesa i fum de pipes, es veia al "mal olent i pudent" poble.
El 1608, l'autor Richard Burbage obté la llicència per actuar en un espai tancat. Shakespeare no segueix el camí marcat pels seus contemporanis pel que fa als estils nous que aquest canvi afavoreix. En lloc dels drames realistes i sàtires urbanes de moda, comença a cultivar un nou gènere, el romanç: barreja de tragèdia, comèdia i drama líric, copiant efectes habituals de les mascarades luxoses de la cort, com ara, coreografies, balls, maquinària que permet elevacions, aparicions, etc. El quart període comprèn les principals tragicomèdies romàntiques, "Pèricles, príncep de Tir" estrenada el 1608 és la primera i té un final feliç en el qual s'entreveu la possibilitat de la reconciliació .

Els seus "Sonets", publicats el 1609, però escrits, en la seva major part, uns deu o quinze anys abans i que havien estat circulant en forma de manuscrit des de bastant temps enrere, li van valer la reputació de brillant poeta renaixentista. Els 154 "Sonets" descriuen la devoció d'un personatge que sovint ha estat identificat amb el propi poeta, cap a un atractiu jove, la bellesa i virtut del qual admira, i cap a una fosca i misteriosa dama de la que el poeta està encapritxat. El jove se sent al seu torn irresistiblement atret per la dama, amb la qual cosa es tanca un triangle, descrit pel poeta amb una apassionada intensitat que, no obstant això, no arriba a arribar a els extrems de les seves tragèdies, sinó que més aviat, tendeix al refinament en l'anàlisi dels sentiments dels personatges. Molts van intentar trobar en aquests poemes claus de la vida interior de Shakespeare, proves de la seva presumpta homosexualitat, afirmant que el jove galà dels sonets o, tal vegada, la "dama morena" no era altre que el comte de Southampton, Henry Wriothesly, mecenes de l'autor, a qui li havia dedicat les seves dues primeres obres poètiques. No se sap amb certesa qui era l'objecte de l'adoració secreta del poeta. Les seves úniques referències personals comprensibles i clares són menudeses: que sofria d'insomni, que li agradava la música, que reprovava les galtes pintades i l'ús de les perruques.
El 1610 es van estrenar les tragicomèdies romàntiques "Cimbelí" i "El conte d'hivern", que mostren una curiosa incursió d'elements novel·lescs i pastorals en el seu teatre, sens dubte sota la influència de la nova generació de dramaturgs com Francis Beaumont o John Fletcher. L'última obra és considerada universalment "La tempesta" encara que va ser escrita el 1911. Hi ha altres dues obres que l'autoria parcial de les quals solen atribuir-se-li, ja que segons tots els indicis van ser escrites en col·laboració amb el jove Fletcher, aquestes van ser: el drama històric "Enric VIII" estrenada el 1612 i "Els dos nobles cavallers" estrenada el 1613, que és la història de dos joves cavallers enamorats d'una mateixa dama.

 

Retrat de William Shakespeare.

Foto: Biografías y vida.

Al voltant de 1613, és a dir als quaranta-vuit anys d'edat, en ple poder de les seves facultats mentals i en el zénit de la seva carrera, Shakespeare va trencar abruptament amb el teatre i cansat i potser malalt, es va retirar a la seva casa de New-Place amatent a lliurar-se en cos i ànima al seu jardí i resignat a veure al costat d'ell cada matí, el adust rostre de la seva dona. En el jardí va plantar la primera morera conreada a Stratford, mentre invertia en béns immobles de Londres la fortuna que havia aconseguit recollir. Els seus últims anys van transcórrer com els d'un respectat gentilhome rural: participava en la vida social de Stratford, administrava les seves propietats i compartia els seus dies amb els seus familiars i veïns.
Va morir segons una llegenda després d'una borratxera i segons altra llegenda -registrada gairebé mig segle després- a conseqüència d'un banquet celebrat en companyia del seu col·lega Ben Johnson. Contradiu a aquesta història el fet que un mes abans de la seva mort, dictés el seu testament rubricant-lo amb una signatura tremolosa que permet imaginar que ja es trobava malalt. William Shakespeare va morir el 23 d'abril de 1616 segons el calendari julià o el 3 de maig del mateix any segons el calendari gregorià, a Stratford-upon-Avon als cinquanta-dos anys. El 23 d'abril de 1616 és una data que va quedar marcada en negre en la història de la literatura universal per la luctuosa coincidència amb la mort de Cervantes a Madrid, encara que és molt probable que cap dels dos escoltés parlar de l'altre. Shakespeare va ser contemporani de Miguel de Cervantes, qui va morir només deu dies abans que el literat anglès però casualment coincidint en data, el 23 d'abril, per la diferència de calendaris usats. William Shakespeare va ser enterrat en el presbiteri de l'església de Stratford, no per la seva glòria literària sinó perquè el 1605 havia comprat una participació dels delmes de la parròquia de Stratford.

En el seu testament datat el 25 de març de 1616, va nomenar com hereu principal al marit de la seva filla major, Susan, va llegar valuosos objectes d'or i de plata a la seva altra filla, Judith i va deixar a la seva dona "el seu segon millor llit". Ningú ha pogut desxifrar el significat veritable de tan estrany llegat, que al seu torn, diu molt del caire del matrimoni del poeta. A més va deixar algunes coses també a tres actors: Richard Burbage, John Heminges i Henry Condel.
Sigui com fos, sempre s'ha considerat a Shakespeare com una persona culta, però no a l'excés, i això ha possibilitat el naixement de teories segons les quals hauria estat tan sols l'home de palla d'algú desitjós de romandre en l'anonimat literari. Francis Bacon, Edward de Vere, Walter Raleigh, la reina Isabel I i fins i tot la seva mateixa esposa, Anne Hathaway, van ser els candidats proposats pels especuladors estudiosos, a aquest fictici Shakespeare. Segons un altra teoria, el seu amic el dramaturg Christopher Marlowe hauria estat el veritable autor: no hauria mort als vint-i-nou anys, en una baralla de taverna com es creia, sinó que va assolir fugir a l'estranger i des d'allí enviava els seus escrits a Shakespeare. Certs afeccionats a la criptografia van creure trobar, en les seves obres, claus que revelaven el nom dels veritables autors. D'acord amb les caràtules teatrals, va ser dividit en el Seudo-Shakespeare i en el Shakespeare el Trampós. Sota aquesta labor de mer entreteniment, encoratjaven un curiós esnobisme: un home de bressol humil i pocs estudis no podia haver escrit obres de tal grandesa. A això ha contribuït també el fet que no es disposi en absolut d'escrits o cartes personals de l'autor, qui sembla que només va escriure, a part de la seva producció poètica, obres per a l'escena. Afortunadament, amb el transcórrer dels anys, cap crític seriós, menys dedicat a injuriar que a destriar, més preocupat per la lluentor aliena que per a la pròpia, ha subscrit aquestes anècdotes enginyoses.

A Voltaire i a Tolstói, per exemple, els va irritar no la persona del poeta (o el seu origen plebeu), sinó la seva obra, que és lo contrari a tot ordre clàssic, regla artística o realisme formal. És la mateixa llibertat: verbal, dramàtica, emocional. S'expressa amb veloces imatges, en una mateixa obra salta anys, països i mars, canvia atzarosament els fils de la trama i alterna el to còmic amb el tràgic. La seva obra és la perenne inquietud i la seva perspectiva, l'infinit. Fa cas omís dels cànons de la composició perquè obeeix a unes lleis més importants i atàviques que les de la unitat de temps o de lloc. Ningú va assolir immortalitzar a tants personatges com aquest dramaturg anomenat William Shakespeare.

De fet, la reputació actual de Shakespeare es basa, sobretot, en les 38 obres teatrals de les quals es tenen indicis de la seva participació, bé perquè les escrivís -en total setze comèdies, onze tragèdies i nou drames històrics- modifiqués o col·laborés en la seva redacció -tres comèdies-. Encara que avui són molt conegudes i benvolgudes, els seus contemporanis de major nivell cultural les van rebutjar, per considerar-les, com a la resta del teatre, tan sols un vulgar entreteniment.

Els seus companys de The Globe, set anys més tard el 1623, li van retre el millor homenatge al publicar les seves obres completes, el "Folio", que compren 18 títols. Aquest llibre ha acabat essent la base de totes les edicions i representacions posteriors de la seva obra i, en darrer terme, de la seva immortalitat. Les publicacions soltes es coneixen com Quarts, que també son 18. Les 36 constitueixen, en lo fonamental, els escrits acceptats com pertanyents a l'autor i en els que es basa la seva reputació. Shakespeare va publicar en vida tan sols 16 dels escrits que se li atribueixen.

Entorn de 1860, al mateix temps que culminava la seva obra "Els miserables", Víctor Hugó va escriure des del bandejament: <<Shakespeare no té el monument que Anglaterra li deu>>. A aquestes altures del segle XIX, l'obra del que avui és considerat l'autor dramàtic més gran de tots els temps, era ignorada per la majoria i menyspreada pels exquisits. Les paraules del patriarca francès van caure com una maça sobre les consciències patriòtiques angleses; desenes de monuments a Shakespeare van ser erigits immediatament.

Alguns texts han estat extrets de Wikipedia, Epdlp, Biografías y vidas,...

XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos

tornar