81. HOMENATGES A LORCA ASSASSINAT

 

A l'abril de 1936 Federico García Lorca confiava els seus projectes a un periodista madrileny: <<Espero un cable de Margarita Xirgu. Será en este mes. Pienso marchar directamente a Nueva York, donde ya estuve viviendo un año. En Nueva York quiero saludar a antiguos amigos, que son yanquis amigos de España... Desde Nueva York voy directamente a México. Allí presenciaré mis estrenos y daré unas conferencias sobre Quevedo... Quevedo es España>>. La resposta de Margarida és immediata, li pregunta la data de la seva sortida i el vapor que embarcarà per a preparar la seva arribada. I comença l'espera, que s'anirà allargant fins a convertir-se en inquietant i amarga desesperança.

 

Federico García Lorca amb els seus nebots Manuel (esquerra) i Tica (dreta) Fernández-Montesinos García, fills de Manuel i Concha, a la Huerta de San Vicente, Granada el 1935.

Foto: Colección BBC Mundo

 

Al juliol de 1936 tots els diaris del món anuncien l'esclat de la guerra i la revolució espanyola. Un més després, es fa pública la tràgica notícia que commou l'ànima de les lletres internacionals: els feixistes han assassinat Federico García Lorca, la matinada del 19 d'agost de 1936. A les portes dels teatres on actua la Companyia Xirgu s'hi penja una gran fotografia del poeta, en totes les representacions es guarden uns quants minuts de silenci en el seu record. El vil assassinat de Lorca tenyeix de tragèdia la vida artística i la intimitat de Margarida Xirgu. És converteix en la sacerdotessa de la litúrgia lorquiana: fins a la seva mort, inclourà les obres de Federico com a base del seu repertori. Cada representació és un homenatge al poeta.

 

Federico amb la família de la seva germana Isabel, casada amb Fernando de los Ríos: Rita María Troyano de los Ríos, Rafael Troyano de los Ríos i Laura de los Ríos (en el centre), a la horta de Granada.

Foto: Fundación García Lorca

 

En la segona estada de 1936 a Cuba, la Xirgu representa el 20 d'octubre en el Teatre Principal de la Comèdia de L'Havana, "La zapatera prodigiosa" de Federico García Lorca, tal i com ja ho havia fet el 14 de febrer, data del estrena.
Antonio Machado cridarà, en una elegia des de València, en les acaballes del 36, que: <<El crimen fue en Granada, en su Granada>>.
Al març de 1937, davant l'arribada de Margarida Xirgu el 4 de maig a Buenos Aires s'iniciava "l'infame campanya" contra ella. Eduardo Blanco Amor, davant la intriga ardida amb vituperable ferotgia, trencava també una llança en favor de l'actriu en el portaveu de la Federación de Sociedades Gallegas de Buenos Aires, la publicació "Galicia": <<Se teme a Margarita Xirgu por actriz y no por política. Su venida será el ventarrón de aire puro fresco de legítimo arte español, que encontrará dando aletazos por entre las bambalinas pringosas donde unas cuantas momias jubiladas tratan de hacer pasar, como arte de buen curso, vacuas artesanías de panderetas o académicas cacofonías que nunca tuvieron nada que ver con el auténtico arte de España. Se teme a Margarita y a su animosa compañía de muchachas y muchachos indemnes de conservatorios apolillados, de chillidos histéricos, de latiguillos aguardentosos y de escenas de sofá; a esos muchachos y muchachas, los más de ellos bautizados y todos confirmados, por la emoción lustral de aquel torrente de arte vivo que era García Lorca, y cincelados, palabra a palabra, por todas las gubias exigentes de Rivas Cherif y lanzados, por España primero y por el mundo después, en cruzada de dignificación escénica y de autenticidad social, bajo el fraterno misterio de Margarita a quien su país nombró, con el tácito plebiscito de las muchedumbres, su exacta actriz nacional.
He aquí el enemigo, la mentira consentida, o la artesanía amodorrada. El arte caudal y ancho, carne de pueblo, flor áspera y fina, nacida de la propia piel del mapa, como los hombres, las encinas y los ríos. Ése es el enemigo real...>>.
L'abril de 1937 Margarida Xirgu presenta la seva temporada al Teatro Municipal de Santiago de Xile amb obres com: "Doña Rosita la soltera", "Bodas de sangre", "Yerma", "La zapatera prodigiosa" i "Mariana Pineda", de Federico García Lorca. Margarida interpretava a les protagonistes junt amb Amelia de la Torre, la núvia i Pedro López Lagar, Leonardo ambdós a "Bodas de sangre".
Eduardo Blanco Amor escrivia referent als dos bàndols que combatien en terres espanyoles: <<¡Qué sentido directo alcanzaba, de pronto, el grito maternal de "Bodas de sangre"! ¡Dos bandos... Aquí hay dos bandos! La actriz demócrata -no roja- arrastraba consigo, sin quererlo, un dramatismo simbólico, extrateatral. Enseguida, silenciosos y enconados, hubo dos bandos. También en sendas salas y escenarios, al margen de sus protagonistas, sin texto escrito: la Membrives y la Xirgu>>. A l'entrada d'un teatre a Buenos Aires es podia llegir en els cartells: "Lola Membrives en "Bodas de sangre", de Federico García Lorca, el gran poeta español asesinado por los rojos". Quina barra!. La premsa informava que Lola Membrives en dues setmanes havia organitzat i pres part en cinc festivals <<... en provecho de los mercenarios que ametrallaban Madrid>>, adulant servilment al final de cada acte a l'estil feixista amb vives al "caudillo" Franco. La vedette espanyola Rosita Rodrigo en aquella trista i gesticulant rereguarda dels escenaris bonaerenses, no només saludava a l'estil feixista amb el braç enlaire, sinó que denunciava a cinc actors compatriotes, pel fet d'estar sindicats. I ella mateixa es comprometia a pagar-lis el viatge perquè fossin lliurats a les autoritats faccioses de Burgos.

Margarida Xirgu va comentar al periodista Pablo Suero a Buenos Aires el 4 de maig de 1937: <<Pero a mí nadie me decía nada de Federico... Me dejaban con mis sueños... No he podido creer en su muerte. No cabe en mi imaginación que se hayan atrevido a dar esa orden de matar a Federico... ¿Por qué, si era una criatura maravillosa que no hacía daño a nadie y que nos convertía la vida en una cosa de magia...? ¿Usted ha conocido algo semejante a Federico...? Embriagaba como el vino ¿Quién puede haberse atrevido a disponer su muerte? ¿Y por qué y para qué...? Nadie me dice nada. Su hermano me prometió darme noticias. Pero nada me ha dicho hasta ahora...>>. I encara al maig de 1937 vol Margarida creure en l'esperança que un dia es presentarà dient, amb un dels seus graciosos desvergonyiments: ¡Aquí estoy, Margarita! <<No quiero creer que no viva. No lo puedo creer. Porque sería para mí demasiado cruel. Me aferro a la ilusión de que Federico vive, porque vive en mi esperanza. Ninguna noticia tengo de él ni de su familia. Pero me encuentro ahora en el drama de "La vida que te di" de Pirandello, donde la madre hace vivir a su hijo por su propio afán de que el hijo viva>>.
Afligida per la tragèdia espanyola, recorda amb amargor l'assassinat de Lorca. Es plany que hagin mort al poeta de qui ella havia estat la fada bona. Fora de l'escena, és una dona adolorida que no pot amagar la pena que la corseca per dintre. Recorda amb tristesa el seu país, que pateix una guerra cruel provocada pels sectors reaccionaris.
Ni una sola república americana va deixar de posar-se de dol. Quan un periodista argentí li pregunta si farà una funció d'homenatge a Lorca, Margarida contesta: <<...Yo creo que cada representación de Federico es un homenaje para él. ¿Para qué exagerar la nota sentimental? Nosotros somos como los pobres del camino, pobres de pedir cantando, que es más digno que pedir llorando>>.
A la pregunta capciosa sobre l'orientació política del seu repertori, Margarida va respondre: <<... obedezco a un criterio amplio, abarcante y humanamente comprensivo. Nada de dogmatismos cerrados. Creo que el teatro de Galdós y de sus contemporáneos era más tendencioso que el actual. Hay gentes que no quieren comprender eso. Si mi labor respondiera a una orientación, lo declararía sin reticencias ni medias palabras. En ese caso, mi cartelera ostentaría un puño crispado, lo cual no impide que viva abrumada por el increíble asesinato de Lorca>>.
El 5 de maig de 1937, l'endemà d'haver arribat a Buenos Aires, Margarida Xirgu debuta al Teatro Odeón amb l'obra de García Lorca "Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores" amb molt d'èxit. L'estrena ve precedit d'una violenta batalla en la seva contra pels partidaris de Franco. No obstant això, és un nou èxit que Margarida agraeix al seu públic: <<Muchas gracias. Pero estos aplausos de hoy no han de ser para mí, sino para él, que era una criatura genial. Vosotros que le estimabaís, vosotros que le estimaís, si de verdad quereís recordarlo, hablad de su obra a vuestros hijos, habladles de la vida del poeta. Pasaremos nosotros, pasaré yo, pero la obra del poeta quedará para vosotros, para vuestros hijos, para la inmortalidad>>.
El 23 de juny Margarida Xirgu estrena a Buenos Aires "Yerma", a continuació "La zapatera prodigiosa" i el 23 de desembre estrena "Cantata en la tumba de Federico García Lorca" d'Alfonso Reyes i música de Jaume Pahissa. Iniciava el poema la veu greu del Pare, que recordava el drama d'aquesta mort que sempre ens semblarà incomprensible. Seguia, aguda, amb planyi tendre, la veu de la Germana, que demana a les flors el seu tribut, interrompuda apassionada, vehement, per la veu de la Núvia, que reclamava l'homenatge de les flors i els fruits de "América, túmulo vegetal, cerro de aromas". Forta i brusca, la múltiple veu de la guàrdia troncava el dolien cant d'amor amb l'amenaça. Recordava que havia quelcom més que la pena, la immensa pena d'Espanya i del món davant la mort del poeta genial. I, entre totes, la veu de la Mare que penetrava en la ment i en el cor, amb la seva agra protesta i el seu indicible desconsol, reclamant la sang vessada, aquesta secreta sang que va xopar un dia la terra de Granada i va deixar per a sempre sec el "clavel tronchado" de que la ciutat tan sols va poder ufanar-se..., el temps que dura una rosa. De sobte, un crit al uníson que tanca la Cantata, crits barrejats de desesperació, de sorpresa i de premonició.

 

Margarida Xirgu i el music Jaume Pahissa, el 1937.

Foto: Web J. Pahissa

Estrena de "Cantata en la tumba de Federico García Lorca". D'esquerra a dreta: Jaume Pahissa, Margarida Xirgu i Alfonso Reyes. Buenos Aires 1937.

Foto: La Vanguardia Española

El 30 de juny va declarar Margarida: <<Han muerto al milagro de España>>.
El 3 de juliol de 1937 amb motiu de la clausura del II Congreso Internacional de Escritores Antifascistas, a València, es va retre homenatge a Federico García Lorca amb la posada en escena de "Mariana Pineda", en el Teatro Principal. L'obra va estar dirigida per Manuel Altolaguirre, amb decorats i vestuari de Víctor García Cortezo. El cartell era de Gaya: representava a Mariana Pineda brodant la paraula Federico. El vestuari el va confeccionar Encarna, la modista de la Xirgu, de l'Argentinita,... i ho va ser també de "La Barraca" per recomanació de Margarida a Lorca. A càrrec de María del Carmen va estar el paper de Clavela, i de Luis Cernuda el de don Pedro. Al començar, quan veus de nens cantaven el romançet popular:
¡Oh, qué día tan triste en Granada,
que a las piedras hacía llorar
al ver que Marianita se muere
en cadalso por no declarar...
Les dues últimes línies es van modificar per:
Al ver que Federico se muere
en defensa de la Libertad.
També el 1937 la Xirgu representa "Doña Rosita la soltera" i "Bodas de sangre" en el Teatro Bandera de Santiago de Xile i el 4 d'octubre en el Teatre Odeón de Buenos Aires "Yerma" i "La zapatera prodigiosa". En motiu de les 100 representacions de "Yerma" per la Compañía Dramática Española Margarita Xirgu, s'organitza una vetllada de homenatge a García Lorca en el Teatro Smart de Buenos Aires, en la que Margarida recita el "Llanto por Ignacio Sánchez Mejías".

El intèrprets de "Yerma" van ser: Yerma (Margarida Xirgu), María (Isabel Prada), Vieja pagana (Amalia Sánchez Ariño), Dolores (Eloísa Vigo), Lavandera 1ª (Isabel Pradas), Lavandera 2ª (Isabel Gisbert), Lavandera 3ª (Juana Lamoneda), Lavandera 4ª (Eloísa Vigo), Lavandera 5ª (Antonia Calderón), Lavandera 6ª (Eloísa Cañizares), Muchacha 1ª (Juana Lamoneda), Muchacha 2ª (Antonia Calderón), Hembra (Amelia de la Torre), Cuñada 1ª (Amelia de la Torre), Cuñada 2ª (Teresa Pradas), Mujer 1ª (Emilia Milán), Mujer 2ª (Isabel Gisbert), Niño (Eloísa Cañizares), Juan (Pedro López Lagar), Víctor (Enrique Álvarez Diosdado), Macho (Alberto Contreras), Hombre 1º (José Jordá), Hombre 2º (Gustavo Bertot), Hombre 3º (Miguel Ramírez). Els figurins i decorats de Manuel Fontanals.

Cartells de la representació de "Yerma" del 4 d'octubre de 1937 en el Teatro Odeón i del homenatge en el Teatro Smart de les cent representacions de l'obra, el 4 de novembre de 1937.

A principis de 1938 Margarida Xirgu inicia el rodatge de "Bodas de sangre" d'Edmundo Guibourg, amb l'Industrial Filmadora Argentina, que finalitza a començaments de juny.
A finals del juliol de 1939 s'estrena en el Teatro SODRE (Servicio Oficial de Difusión Radio Eléctrica) de Montevideo una versió musical de "Bodas de sangre" del mestre Juan José Castro sota la direcció de Margarida Xirgu.
Teodoro Lowey va relatar que el 1939 va arribar Margarida Xirgu a Xile i : <<... venía con toda la vivencia fresca de Federico García Lorca. Ella había sido una amiga muy leal de él, una gran admiradora. Yo creo que lo quería, que había estado enamorada de él, porque se expresaba de Lorca en una forma que daba para pensar así. Uno la sentía cómo empezaba a vibrar, cuando interpretaba algo de él, cuando hablaba de las anécdotas de él>>

El 1941 Margarida Xirgu representa en el Teatro Municipal de Santiago les obres de García Lorca: "La zapatera prodigiosa", "Bodas de sangre", "Yerma", "Doña Rosita la soltera" i "La casa de Bernarda Alba".
"Mariana Pineda" de García Lorca es representada per la Xirgu el 6 de novembre de 1943 al Estudio Auditorio del SODRE de Santiago de Xile i com els seus decorats -fets per Salvador Dalí- es van cremar a aquest país al incendiar-se el teatre, van tornar a ser fets a corre cuita per Santiago Ontañon. Ana Diosdado filla d'Isabel Gisbert i Enrique Diosdado, i fillola de Margarida, va fer el paper de la seva filla en l'obra.

 

Margarida Xirgu i junt amb ella Ana Diodado, caracteritzades per l'obra "Mariana Pineda" el 1943.

Foto: Biografia Antonina Rodrigo

 

Al gener del 1945, la Xirgu rep per conducte de Julio Fuensalida amic de la família García Lorca i autoritzat per ells, l'obra pòstuma del poeta: "La casa de Bernarda Alba", subtitulada "Drama de mujeres en los pueblos de España". És la peça que amb "Bodas de sangre" i "Yerma", clou la trilogia emblemàtica del poeta i dramaturg. Lorca l'havia enllestida el 19 de juny de 1936, tot just dos mesos abans de ser assassinat pels feixistes, oferint només dos lectures privades. L'estrena estava previst per la tardo de 1936, segons paraules del propi autor el 24 de juny. Estrenada el 8 de març de 1945, l'èxit és clamorós. Després del darrer ¡Silencio! de Bernarda, el públic que omple a vessar el Teatre Avenida de Buenos Aires, esclata en aplaudiments dedicats al poeta i a l'actriu. La Xirgu s'acosta al prosceni i, amb la veu trencada per les llàgrimes, exclama: <<Él quería que esta obra se estrenara aquí y se ha estrenado, pero él quería estar presente y la fatalidad lo ha impedido. Una fatalidad que hace llorar a muchos seres. Maldita sea la guerra!>>. Una allau de flors envaeix l'escenari. És la gratitud del públic argentí cap a una artista que esdevé ja un símbol. El pare del poeta, resident a Nova York, li envia un telegrama per a felicitar-la: <<Emocionados, sabemos cuánto corresponde usted a mantener vivo recuerdo de mi hijo. Felicidades. Federico García>>. "La casa de Bernarda Alba" és, per Margarida Xirgu i per a la crítica, l'obra més reeixida del poeta. En record d'aquella nit és posa una placa en el Teatre Avenida de Buenos Aires.
El 9 de juliol de 1945 la Xirgu representa a Santa Fe "Doña Rosita la soltera", i al octubre "Bodas de sangre" i "La casa de Bernarda Alba".
Acabaren la temporada l'EMAD del Uruguai amb "Bodas de sangre" de Lorca, al Teatro Solís el 7 de desembre de 1950. Margarida Xirgu la va dirigir i interpretà el paper de mare, junt amb China Zorrilla (núvia), Enrique Guarnero (Leonardo), Maruja Santullo (dona de Leonardo), Horacio Preve (nuvi), Carmen Casnell (sogra), Héctor Cuore, García Barca, Ramón Otero i Rosita Miranda.
El culte de Margarida a l'amic, al poeta, honrant la memòria del seu "impossible Federico", serà una de les raons de la seva vida. Com va dir en la seva conferencia "De mí experiencia en el teatro" celebrada al maig de 1951, en el Servicio de Arte y Cultura Popular de l'Universitat de Montevideo: <<Sabía que cuando el actor encuentra su autor, el éxito es más grande. Con el afán de lograr mayores éxitos, buscaba y estrenaba obras de nombres desconocidos, hasta que por fin encontré a mi autor. Se realizaba el sueño de toda mi vida artística; el teatro español se enriquecía con un nuevo valor, con un poeta deslumbrante y maravilloso, que en muy pocos años fue universalmente conocido y admirado. Desde entonces mi propia personalidad no me importó nada: eran sus versos los que arrebataban a los públicos, era él, sólo él. Y nos lo arrancaron dolorosamente. Desde entonces no di una mayor importancia a los éxitos ni a los fracasos, ya mis sueños se desvanecieron para siempre y surgió en mí, la cómica, ese papel que nos marca para siempre, y tuve que valerme del oficio, para seguir en la farsa del teatro. Observándome fríamente, serenamente, sintiéndome con menos entusiasmo para actuar, fue cuando nació en mí la idea de que quizá podría servir de algo mi experiencia teatral a las juventudes aficionadas a nuestro teatro y organicé mis primeras lecciones de teatro en Santiago de Chile>>. D'aquells dies és la promesa de Margarida Xirgu: <<Federico, proseguiremos juntos>>.
El 1952 es va iniciar un moviment destinat a retre homenatge a García Lorca en la ciutat de Salto, en el Parque Harriague. L'inauguració d'un senzill monument ubicat al costat del riu va coincidir amb l'estada de la Comedia Nacional del Uruguay i representaren tres fragments de "Bodas de sangre". El monument consistia en un mur de pedra en el qual estaven esculpits els versos d'Antonio Machado dedicats al poeta:
Labrad, amigos, de piedra y sueño,
un túmulo al poeta,
sobre una fuente donde llore el agua
y eternamente diga:
¡el crimen fue en Granada,
en su Granada!

En aquest acte la Xirgu va interpretar la mare de "Bodas de sangre" amb tan realisme, que al acabar la representació un vell gautxo marginat li va dir que l'acompanyava en el sentiment per la pèrdua del seu fill. Altres fonts asseguren que els fets es produïren al 1953.

 

Margarida Xirgu amb Justino Zavala Muniz a Salto en la Plaza García Lorca el 1953.

Foto: China Zorrilla

Margarida Xirgu amb China Zorrilla a Salto en la Plaza García Lorca el 1953.

Foto: China Zorrilla

D'esquerra a dreta: Angel Curotto, Justino Zabala Muniz, Margarida Xirgu i Enrique Amorin el dia de l'inauguració de la Plaza Federico García Lorca a la ciutat de Salto en front del riu Uruguay.

Foto AGADU MCD. Homenaje a la Xirgu a 40 años de su muerte. Abril-Mayo 2009.

 

Federico García Lorca va anar a l'Uruguai el 1933, a la presentació de “Yerma” per la Companyia de Lola Membrives i en un dels esdeveniments que li van organitzar li van demanar que realitzés una lectura sobre la seva obra “Oda a Walt Whitman”. En aquest acte va conèixer a Enrique Amorim, del qui va quedar absolutament fascinat, però va fer ús d'una discreció monumental a causa de la moral de l'època. Lorca es va corprendre d'aquest uruguaià des del primer moment en què es van creuar les seves mirades, tots dos es van enamorar i van mantenir una relació durant tres anys en què es van enviar infinites cartes que van ser testimoni d'aquest profund amor i afecte que sentien, encara que sempre guardant un silenci sepulcral. Enrique Amorim, va néixer el 25 de juliol de 1900, va ser escriptor, poeta, dramaturg i guionista cinematogràfic uruguaià pertanyent a una família milionària que va subvencionar a molts artistes simpatitzants del Partit Comunista. Poc abans d'esclatar la guerra civil espanyola, Amorim va viatjar a Madrid per a trobar-se amb el seu estimat company, ho van fer al carrer d'Alcalà.

 

Enrique Amorim i Federico García Lorca
                                

Amorim havia estat amic d'importants artistes del segle XX, des de Picasso fins a Walt Disney, era un especialista en el que avui es denomina manipulació de mitjans, un geni de la impostura, un estrateg de l'ambigüitat i un home capaç de convertir les seves ficcions en persuasives realitats, va ser l'home que havia inventat la Internacional Comunista Sud-americana. El 1948, un diari salteny va publicar el següent titular: 'Reunió de líders comunistes a Salt'. Sense citar la font, el periòdic assenyalava que Enrique Amorim havia acollit en el seu luxós xalet a dos dels dirigents clandestins més connotats del Partit Comunista: el xilè Pablo Neruda i el brasiler Luis Carlos Prestes. El motiu de la reunió: fixar l'estratègia del partit contra la repressió dels governs sud-americans. Però ningú va trobar rastres del suposat cim comunista. En les seves memòries inèdites, Amorim no esmenta la trobada de comunistes de Salt, però sí una altra reunió secreta: la que van mantenir Charles Chaplin i Pablo Picasso a París. Chaplin, assetjat pel Govern dels Estats Units, no volia trobar-se públicament amb comunistes destacats, de manera que la reunió es va dur a terme en la intimitat del seu hotel.

El 1953 Amorim es va encarregar personalment de recaptar diners per a la creació d'un monument a Lorca en la localitat uruguaiana de Salt. En el moment de la inauguració es va enterrar al costat del monument una caixa funerària de color blanc de la qual ningú sabia què hi havia en el seu interior però de la que molts deien que contenia restes del cos sense vida de Lorca. Que les restes de Lorca es trobin en una caixa fúnebre a l'Uruguai és només una hipòtesi perquè ningú sap el que realment es troba en aquest petit taüt. Es diu que el 1952 Amorim va desaparèixer per un temps, va viatjar a Espanya, va subornar i va comprar a alguna autoritat corrupta les restes de Lorca i els va portar en secret a Salt per a enterrar-ho al costat del monument que té forma de làpida i porta com a epitafi els versos de Machado que demanen una tomba per al poeta. Està dissenyat seguint les instruccions d'aquesta tomba, “de pedra i ombra”, sobre una font “on plori l'aigua”.

Enrique Amorim va morir a Buenos Aires el 1960, sense revelar què hi havia realment en la caixa enterrada al costat del monument a García Lorca, es va portar el seu secret a la tomba

En el 1956 Margarida Xirgu compleix les seves noces d'or amb el teatre amb 68 anys. Es representa al Teatro Solís "Bodas de sangre" interpretant la mare, de nou la Xirgu. Els seus alumnes de l'EMAD van celebrar un acte poètic en el Paranimf de la Universitat, consagrat exclusivament a les obres del poeta granadí. Va tancar l'acte Margarida recitant un poema inèdit que Federico li dediqués el 1935. Mentrestant a París es prepara un homenatge a García Lorca, en el 20 aniversari de la seva mort, en el que intervindran Picasso, Ludmila Pitoeff i María Casares. La gran actriu gallega, establerta a París des de 1936, va escriure aquestes paraules a la Xirgu: <<Recuerda usted mejor que nadie que pronto se cumplirán los veinte años de la muerte de Lorca, habíamos pensado organizar un acto conmemorativo, pero a mí me parece que después de todo lo que aquí se ha hecho, tendría interés verdadero, organizar un doble homenaje al poeta y a la actriz que nos lo reveló, y representar algunas veces una obra de Lorca en español, dirigida e interpretada por Margarita Xirgu. ¿Qué opina usted?>>.
El 28 d'octubre de 1956 la periodista de "El Día" de Montevideo, Alba Medina, va demanar a Margarida Xirgu que li expliqués el misteri lorquià, responent-li ràpida, com ferida: <<No hay tal misterio, yo le llamo liturgia. Recuerde "Yerma">>. El 16 de novembre de 1956 es compleixen les 50 representacions de "Bodas de sangre" per la Comedia Nacional del Uruguay.
La Xirgu va estar convidada per l'Unidad Artística del Bosque i del Instituto de Bellas Artes, per actuar en el Teatro Bosque de Chapultepec durant 5 mesos el 1957, representant les obres de Lorca "Bodas de sangre" i "La casa de Bernarda Alba".
A l'abril de 1958 Margarida Xirgu dirigeix i protagonitza "La casa de Bernarda Alba" en el Teatro Nacional Cervantes de Buenos Aires convidada per la Dirección Cultural, al costat de la gran actriu Milagros de la Vega. L'obra pòstuma de Lorca, als tretze anys de la seva estrena també a Buenos Aires, va significar un autèntic esdeveniment teatral. Tan ressonant, que la televisió argentina va convidar a l'actriu a representar-la davant les seves càmeres dirigida per Narciso Ibáñez Serrador.
En el 1959 la Xirgu interpreta la part recitada de la cantata "Llanto por Ignacio Sánchez Mejías" del compositor Mauricio Ohana en el SODRE-Estudio-Auditorio de Montevideo.
El 1963 Margarida Xirgu va dirigir "Yerma" en el Teatro San Martín de Buenos Aires, interpretada per María Casares que estava de gira per terres americanes amb el Teatre Nacional Popular Francès, que dirigiria el seu creador Jean Vilar. Per a María Casares, la gran actriu europea, "Yerma" suposava la seva primera actuació en el teatre castellà, amb el que no l'unia fins a llavors altre vincle que certes llunyanes lliçons en l'Instituto Escuela de Madrid -on una germana de Federico va ser, per coincidència, la seva professora- i algunes recents incursions que es van limitar sempre a recitar poemes clàssics, sense transcendir a la tasca pròpiament escènica. Lucila Medina va escriure en la revista "Claudia": <<A Federico García Lorca, el mágico poeta andaluz, le hubiera entusiasmado ver a su Yerma, descubrir el alma de estas dos insignes enamoradas del teatro>>.
El 9 d'abril de 1967 Margarida -malgrat la prohibició mèdica- i el seu marit Miquel Ortín viatgen a Northampton a prop de Boston, a Massachusetts, per dirigir "Yerma" de Federico García Lorca, al Smith College. Les representacions son el 12 i el 14 de maig. Al acabar les representacions Margarida va declarà: <<El hermano de Federico, mi viejo amigo Paco García Lorca, profesor de otra universidad americana, fue a pronunciar una conferencia sobre "Yerma", y al despedirnos, me decía su esperanza en que, de esos laboratorios de enseñanza escénica, salieran generaciones para quienes el teatro sea siempre una fuerza viva y eterna...>>.

Alguns texts han estat extrets de les biografies: "Margarita Xirgu y su teatro" i "Margarita Xirgu. Una biografía" d'Antonina Rodrigo.

 

XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos

tornar