Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

85. ADRIÀ GUAL

 

Adrià Gual i Queralt neix a Barcelona el 8 de desembre de 1872, va ser dramaturg, empresari teatral, pedagog, pintor i pioner del cinema.
Descendent d'una família del Camp de Tarragona, des de molt jove treballa en el taller de litografia del seu pare. Dins el context de transformació cultural que propicia el Modernisme, en el 1888 Adrià Gual decideix estudiar dibuix i pintura a l'acadèmia d'en Pere Borrell, pintor que segueix el corrent centreeuropeu dels natzarens. Com a plàstic, la influència del seu mestre l'abocà de primer a un realisme rigorós, del que es producte l'obra "Taller de litografia Gual", un oli del 1890 que pertany a la col·lecció Albert Oller. Les seves primeres incursions teatrals són peces curtes o monòlegs del 1891, com "Oh! Estrella!" i "Els excèntrics Tik-Tok".

El 1893 Adrià Gual forma la "colla del safrà" amb Isidre Nonell, Joaquim Mir, Ricard Canals, Juli Vallmitjana i Ramon Pitxot. Els uneix la mateixa tonalitat pictòrica -d'aquí el nom del grup- i un cert antitradicionalisme. El grup postmodernista durà fins el 1896. El setembre de 1893, dins la segona festa modernista de Sitges, Adrià Gual assisteix a l'estrena de "La intrusa" del belga Maurice Maeterlinck, una de les obres clau del Simbolisme, plena d'efectes de suggestió i misteri. Des d'aquell moment intenta ser fidel a la poètica simbolista que considera bàsica per a la renovació del teatre català. Continua la seva obra teatral amb peces curtes d'un acte en el 1894, com "Blanc i negre. Primer assaig de color escènic", "La mar brama", "La mosca vironera" i "Lluna de neu", molt propera a "Pelléas et Mélisande" de Maeterlinck. La influència d'aquest autor i la de Wagner és present a "Nocturn. Andante. Morat" del 1896, l'al·legoria on el color i la música són ingredients essencials que van units als moviments lents i pautats dels personatges. Adrià Gual va comentar al respecte dels espectadors i de l'obra: <<...Arribar a la anima del espectador per la intensitat del assumpte, buscant una relació justa de color absoluta o relativa, atraure'l per la part òptica i trobant-hi a més certa musica en la part parlada, relacionada també segons l'estat anímic dels personatges que juguin en la acció, suggestionar-lo amb la acústica, fent d'aquest modo que sigui tot de l'obra sense que res li siga indiferent, i subjecte a sofrir totes les conseqüències d'efecte físic o moral que tanqui en si la producció feta baix el planteig de la present teoria (...). En definitiva, es tracta d'intentar aconseguir de la representació dramàtica una sensació totalitzadora>>. També el drama de mon "Silenci", representada al Teatre Líric de Barcelona el 1898, es troba en la mateixa línia enigmàtica i suggeridora de "La intrusa" de Maeterlinck. L'escassa acceptació d'aquest teatre l'allunya cada vegada més de l'estètica decadent de tombants del segle XIX.

 


Caricatura de Llopart sobre Adrià Gual amb al·lusions al decadentisme de "Silenci".

Foto Escriptors Catalans

 

Aviat se centrà en un Modernisme típicament esteticista. Dins aquest estil va fer diversos cartells d'arabesc curvilini i complex que palesen una gran exquisidesa i sensibilitat, com son els olis simbolistes tenyits de melangia entre ells "La Rosada" de 1897 que es troba al Museu d'Art Modern de Barcelona, els cartells exposats en la Quarta Exposició de Belles Arts del 1898 o l'obra "Figura tocant la lira" del 1900. Posteriorment les seves activitats en el camp de les arts plàstiques es reduïren a l'escenografia d'obres muntades per ell, i, de forma gairebé privada, al dibuix i la pintura, on, després de rebre una certa influència del Noucentisme, retornà al Realisme, estètica que ja començava a reaparèixer als seus cartells modernistes més tardans com el de les "Festes de la Mercè" de 1902 o els exposats en la Cinquena Exposició d'Art del 1907.

La presència d'elements simbolistes continuen en obres teatrals com el melodrama "La culpable" en el 1899. La seva voluntat d'arribar al gran públic el porta a escriure peces que tenen com argument la llegenda i la cançó popular, com "Blancaflor" representada al Teatre Líric de Barcelona en el 1899. El pas de "Nocturn. Andante morat" a "Blancaflor" suposa la continuïtat del "drama musical" i la formulació d'un gènere inèdit: el "teatre popular", però el fracàs de la representació d'aquest tipus de teatre el porten també en el 1898, amb altres col·laboradors i amics, a fundar l'agrupació dramàtica el "Teatre Íntim" amb la finalitat de modernitzar el teatre català a partir de les innovacions avantguardistes provinents de París. La gran aportació de Adrià Gual és la de crear un repertori d'autors universals (clàssics grecs, Shakespeare, Lesage, Molière, Goethe, Ibsen, Hauptmann, etc.) en llengua catalana al costat d'autors catalans (Maragall, Iglésias, Pous i Pagès, Guimerà i Rusiñol, ... a més de les seves pròpies obres) . Entre les primeres representacions destaca la versió de Maragall de "Ifigènia" i la "Tàurida" de Goethe als jardins del Laberint d'Horta. Amb aquesta obra Adrià Gual introdueix a Catalunya l'anomenat "Teatre de la Natura" que havia arrelat a França entre els ambients més progressistes.

 


Cartell anunciador del Teatre Íntim.

Foto Escriptors catalans


El "Teatre Íntim", fundat per Adrià Gual el 1898, fou la primera companyia catalana d'actors afeccionats amb un esperit totalment vinculat al Modernisme dins una Barcelona que, després de l'Exposició Universal de 1888, començava a abandonar l'aire provincià en què s'havia mantingut des de temps pretèrits. Convé aclarir que Adrià Gual es rodejà d'alguns dels més destacats artistes i intel·lectuals del seu temps, entre els quals cal citar el poeta Joan Maragall; els músics Enric Granados, Deodat de Sévérac i Enric Morera; els escenògrafs Salvador Alarma, Oleguer Junyent i Maurici Vilomara; els intèrprets Emília Baró, Joan Capdevila i Enric Giménez; entre molts altres col·laboradors en el projecte clau de la renovació escènica del teatre català. Entre els membres del "Teatre Íntim" que iniciaren les seves carreres artístiques, cal citar l'escriptor i filòsof Eugeni d'Ors -que entrà a l'Íntim juntament amb el seu germà Josep, traduint al català "Edip Rei", i abandonant poc després el grup per a doctorar-se a Madrid i marxar cap a París com a corresponsal de premsa-, a Josep Santpere -cap d'una nissaga d'actors que culminà la seva filla Mary Santpere, una de les actrius catalanes més populars durant la postguerra- el cèlebre folklorista Aureli Capmany -al seu torn pare de l'actriu, escriptora i política Maria Aurèlia Capmany-, i, molt especialment, el compositor Jaume Pahissa, exiliat a Buenos Aires, després d'esclatar la Guerra Civil. El "Teatre Íntim" es va iniciar el 1898 i va desaparèixer el 1927.

La poesia és un gènere que Adrià Gual mai va deixar d'escriure. Els seus poemes però, malgrat haver obtingut alguns premis, van passar a segon terme. Les primeres poesies, de clara influència maeterlinckiana, tenen com a tema la mort, el dolor i el misteri. El 1899 apareix un llibre de prosa poètica "Llibre d'hores. Devocions íntimes" on predominen les imatges prerafaelites.

Adrià Gual continua la seva voluntat d'arribar al gran públic amb l'argument de llegenda i cançó popular "L'estudiant de Vic" estrenada en el 1900 i que canvia el caràcter visionari i musical del "teatre popular", per una dramatització. El 1901 abandonà el taller de litografia del seu pare per dedicar-se íntegrament al teatre i estrena "L'emigrant". "Després d'un parèntesi de tres anys, en marxar Gual a París al haver liquidat el negoci familiar, on connecta amb André Antoine, Paul Fort i Aurelien Lugné-Poe, els representants més significats de la posada en escena del nou teatre europeu; el "Teatre Íntim" reprèn les activitats l'any 1903. Ho fa seguint una estratègia més ambiciosa i aconseguint portar novament a l'escena catalana texts d'autors fonamentals de la història del teatre universal. Amb Adrià Gual el teatre a Catalunya assoleix una nova dimensió que l'acosta als models teatrals europeus, escurçant un xic les enormes distàncies que hi havia entre el teatre català en comparació amb països com França, Alemanya i Anglaterra. El teatre a Catalunya aconseguia, finalment, la majoria d'edat.

Com a colofó a la magnífica temporada presentada pel "Teatre Íntim" en el Teatre de les Arts de Barcelona, el 1904 Adrià Gual estrenà la seva obra més ambiciosa i, en conseqüència, la que més fortuna li donà com a dramaturg: "Misteri de dolor", escrita a París i basada en la cançó popular "la Mariagneta". Gual integra el "drama de món" amb un pes específic del no-dit, la concepció tràgica que implica el lligam entre el fatum i el determinisme, i que reclama la resolució vitalista del protagonista i els fonaments del "teatre popular" construït a partir de la cançó popular. En el procés, evidentment, hi ha coses que canvien: el llegendari desapareix gradualment fins que la possibilitat de les "visions musicals", en el context dels Espectacles i Audicions Graner, el recuperin en forma de "teatre popular" i el drama íntim passa a l'exterior: actualitza el conflicte, proporciona un reconeixement i introdueix el desenllaç. "Misteri de dolor", un drama rural en el qual els personatges aconsegueixen un notable relleu psicològic, es traduïda a diverses llengües i inaugura una nova etapa amb els drames naturalistes com "La fi de Tomàs Reynald" estrenada al Teatre Romea de Barcelona en el 1905, en que s'allunya del Simbolisme i s'acosta a una estètica més naturalista, propera al teatre de denúncia social de l'alemany Gerhart Hauptmann. En el 1905 estrena també al Teatre Principal de Barcelona "La matinada".

Adrià Gual el 1906 estrena, en els Espectacles i Audicions Graner a Barcelona, "La presó de Lleida" seguint de nou la llegenda i la cançó popular. Al mateix any estrena "Els tres tambors" en el Teatre Principal i "Les alegres comediantes" en els Espectacles i Audicions Graner. També el desembre de 1906 s'estrena al Teatre Romea la comèdia en tres actes "Els pobres menestrals", amb una estètica del naturalisme més estricte i propera al teatre de denúncia social de Hauptmann. En l'estrena Margarida Xirgu va substituir a l'actriu Emília Baró, al negar-se a acceptar el paper de criada. La Xirgu acabava de debutar al Teatre Romea el 8 de desembre amb l'obra d'Àngel Guimerà "Mar i Cel". "Els pobres menestrals" planteja un conflicte de tipus social: la decadència de una família de menestrals que, amb el seu treball, havien aconseguit mantenir i fer prosperar un modest negoci artesanal. El senyor Salas, protagonista de l'obra, representa a la Barcelona austera i tradicional, front a les noves formes de vida i les influents i canviants modes, la Barcelona dels seus fills: la del eixample, en els albors del segle XX.

En aquells dies Adrià Gual va dir de Margarida Xirgu: <<Jo no sabria dir-vos com em vaig plaure trobant-me guiador i conseller, prop de confeccionador dels inicis d'aquella actriu oferta sincera al seu art. Margarida era dòcil i atrevida, alhora i escoltava els consells i tot seguit elaborava per compte propi. Obeïa, l'endevinàvem sotmesa abans que tot a la seva oculta voluntat. Era un temperament, en un mot, i com a tal susceptible d'apropiar-se el bon consell i tot seguit donar-li fisonomia pròpia>>

A finals de 1907 s'inicia el primer període del "Teatre Íntim", amb representacions de Margarida Xirgu d'obres franceses, angleses, italianes i alemanyes adaptades per Salvador Vilaregut; el 13 de desembre s'estrena l'obra "Barataria" d'André de Lorde i Masson Forestier, després "Pèl de panotxa" de Jules Renard i "La mà de mico" de W. Jacobs. Fora de programa la Xirgu actua en "Els savis de Vilatrista" de Santiago Rusiñol i Gregorio Martínez Sierra. El segon període comença amb l'estrena el 10 de gener de 1908 de "La llàntia de l'odi" de Gabriele d'Annunzio i, en el tercer període s'estrenen "La victòria dels filisteus" de Henry Arthur Jones a finals de gener i, el 1 de febrer "La campana submergida" de Gerhart Hauptmann il·lustrada musicalment per Jaume Pahissa.
El teatre italià, com s'esperava, va obtenir un gran èxit de públic. Se li reprotxava a D'Annunzio una acusada falta de visió escènica, prejudici que va dissipar l'obra programada, que va constituir una mostra d'autèntica tècnica teatral. L'obra va aconseguir la seva exacta dimensió amb els decorats de Brunet i Pous, que van recrear l'ambient romàntic de la somiada mansió dels Sangros. Margarida Xirgu encarnava el paper de Gabriel, un adolescent de noble ascendència, bell i candorós. Vestida de vellut negre, amb un coll de puntes, flotants els seus cabells, la seva figura tenia aromes de Van Dyck, segons va dir el propi Adrià Gual. L'entusiasme inicial del director del "Teatre Íntim" per la fascinant interpretació de la Xirgu es va desbordar davant d'aquesta nova creació impregnada d'ingenuïtat, frescor i romanticisme. Adrià Gual testimonia en les seves memòries, reiteradament, la incessant lluita de Margarida per escapar de lo convencional: <<En ella es pressentien qualitats excelses que no van trigar en manifestar-se i per això em dolia veure-la vegetar i seguir camins trillats i descolorits>>. Èxit després d'èxit va arribar Margarida a la nit de l'estrena de "La campana submergida". L'èxit de la jove actriu va eclipsar tots els precedents. Els crítics assenyalaven que, en cada estrena, descobria als espectadors una nova dimensió de la seva rica personalitat. Destacada intervenció va ser la de Jaume Borràs, que donava la rèplica a Margarida en el drama d'Hauptmann. Davant l'acollida de la crítica i el públic, totes les obres van ser reposades fora d'abonament. El "Teatre Íntim", amb aquest variat i atractiu repertori d'obres estrangeres, va obtenir un rotund èxit, que va culminar amb una sessió popular gratuïta. L'organització va funcionar bé i el presumpte espectador no tenia res més que provar que pertanyia a una entitat cultural, política, social o laboral, per a obtenir dues localitats. "La campana submergida" va constituir un triomf. L'entusiasme d'Adrià Gual per la interpretació de la Xirgu era exultant.

Com va dir el desaparegut Ricard Salvat: <<Adrià Gual va ésser el primer a donar Esquil, Shakespeare, Molière, Goethe, Ibsen, Hauptmann i tants d'altres en català. Va ésser el primer a incorporar els moviments simbolistes, naturalistes i de teatre de tesi. Va ésser el primer a renovar l'escenografia, els cartells anunciadors, els figurins i el moviment escènic. Va començar a imposar això que després ha estat considerat la gran troballa del teatre modern: la unitat de to teatral en la representació>>. Les idees d'art total, il·lustrades essencialment per Wagner, també tenen la seva importància en aquest acoblament de la decoració amb totes les activitats artístiques. En els programes de les estrenes teatrals, Adrià Gual transforma un contingut purament informatiu, en una obra d'art per tal d'educar el públic i de fer-lo penetrar en la mateixa estètica que es desprèn de les representacions del "Teatre Íntim". Com a director de teatre sintetitza les diverses arts amb la voluntat d'aconseguir l'espectacle total. Com a conseqüència de la formació pictòrica, la seva activitat de grafista i il·lustrador es pot veure en algunes de les portades i decoracions interiors dels seus llibres. També és present en els cartells i els programes de les estrenes teatrals, en les il·lustracions de les revistes modernistes i en moltes de les escenografies de les obres que dirigeix fins a pocs anys abans de la seva mort.

El 18 d'abril de 1908 Margarida Xirgu estrena al Teatre Romea "Joan dels miracles" el drama en tres actes d'Ignasi Iglésias, en el que plantejava el problema de la superstició. La massa anònima apassionada per lo sobrenatural, subjugada pel maliciós artifici dels engalipadors, fia la seva vida als curanderos, menyspreant la ciència, desproveïda
d'oropels i cerimonial. La lluita entre la veritat i la mentida te un caràcter més dolorós per quant els antagonistes son pare i fill. La convivència entre ambdós es impossible sense que pateixi el seu respectiu prestigi. L'ignorància es uneix contra la ciència i el curandero exerceix una gran ascendència sobre el poble rutinari, enemic de les innovacions i te la darrera paraula. El drama no aconseguí traspassar a l'escena la transcendència del problema social que reflectia, i es submergia en conflictes íntims, familiars, sense arribar a l'alçada desitjable. Dies més tard es celebrava al Teatre Romea en funció a benefici de Margarida Xirgu i junt amb V. Daroqui, A. Galcerán, R. Tor i A. Antiga, "La campana submergida"i l'estrena del idil·li en un acte "L'alegria del sol" d'Ignasi Iglésias .

 

Margarida Xirgu a finals de la dècada dels anys 1910.

Foto José Antonio Romero López

 

Entre 1908 i 1910 Adrià Gual dirigeix la "Nova Empresa de Teatre Català" amb l'encàrrec de representar només teatre català. Durant la temporada 1908-1909 estrena "La pobra Berta". Margarida Xirgu va dir a Adrià Gual que estava malalta per a justificar que no volia estrenar aquesta obra, quan, de fet, el que volia era, com realment va succeir, passar a la Companyia del gran actor Enric Giménez, que treballava al Teatre Principal. En el 1910 Adrià Gual estrena "Donzell qui cerca muller" al Teatre Romea, obra en vers i ambientada en el segle XVII. En el 1911 estrena també al Teatre Romea "Jordi Flama" i aquest mateix any es autor del estudi-conferència "Les orientacions" sobre el teatre català. Després va a Madrid on fa un cicle de conferències amb exemples escenificats com la farsa i al·legoria "L'Arlequí vividor", ja estrenada el 1912 al Teatre Principal de Barcelona.

"L'Escola Catalana d'Art Dramàtic" (ECAD) fou la primera escola de formació integral de l'actor amb un sentit modern creada a la Península Ibèrica. El seu naixement es degué a l'impuls que rebé el món de l'ensenyament per part de la Mancomunitat de Catalunya, instaurada en els anys en que esclatà la I Guerra Mundial. Aquesta tímida i incipient descentralització de l'Estat propicià la fundació de diverses institucions educatives de primer ordre: "L'Escola d'Estiu" dirigida por la pedagoga Rosa Sensat, "l'Escola Industrial", "l'Escola de Bells Oficis" i, finalment, "l'Escola Catalana d'Art Dramàtic", que dissenyà, fundà i dirigí fins el 1934 Adrià Gual. L'impulsor polític d'aquest projecte fou Lluís Duran i Ventosa, vice-president de la Mancomunitat de Catalunya, qui encarregà a Adrià Gual el disseny d'aquesta moderna institució sense precedents. Adrià Gual va concebre "l'Escola d'Art Dramàtic" com una infraestructura cultural que tenia que anar molt més enllà de la simple instrucció actoral, cercant l'implicació i el reconeixement de les arts escèniques en la societat catalana i, en conseqüència, com un instrument decisiu per posar les bases d'una futura indústria cultural. Per això dissenyà un pla d'estudis dividit en tres anys amb uns continguts progressius. Les assignatures es dividien en dos grans àrees: les matèries mecàniques o tècniques i les matèries humanístiques dedicades a la formació estètica i moral. El propi Gual assenyalava els principals objectius de l'Escola. "L'Escola Catalana d'Art Dramàtic" es va iniciar el 1913 i va desaparèixer el 1934.

Enric Giménez i Lloberas fou la mà dreta d'Adrià Gual, tant com a primer actor del "Teatre Íntim" com a "l'ECAD". Enric Giménez fou un pedagog de primer nivell, la tasca del qual ha caigut llastimosament en l'oblit. En els darrers anys s'han publicat una part dels seus apunts manuscrits que confeccionà al llarg dels seus anys com a professor de declamació a l'Escola fundada per Adrià Gual que posen de relleu la importància de la seva tasca pedagògica. La lectura dels texts pedagògics escrits per Enric Giménez posa de manifest l'alt nivell d'exigència de "l'ECAD" i les múltiples perspectives teòriques i pràctiques adoptades per a la instrucció dels deixebles. Adrià Gual va ser doncs director i professor de "l'ECAD", centre embrió de l'actual "Institut del Teatre", destinat a l'ensenyament de les arts escèniques. Controlada durant la dictadura de Primo de Rivera, s'hi prohibí el català i l'actitud submisa d'Adrià Gual, a fi de salvar la institució, el dugué a dimitir del seu càrrec. Es renovà el professorat i canvià el nom per "Instituto del Teatro Nacional" i amb la República passà a dir-se "Institució del Teatre". S'hi formaren, entre altres, Maria Vila, Pius Daví i Mercè Nicolau.

Paral·lelament, Gual funda el 1913 l'empresa cinematogràfica "Barcinógrafo" i realitza les primeres mostres del "film d'art" a Catalunya. Com a director artístic de la productora "Barcinógrafo" dirigeix en el 1914, entre altres les adaptacions cinematogràfiques de "El alcalde de Zalamea" de Calderón de la Barca, "Los cabellos blancos" de Lleó Tolstoi i la seva pròpia obra "Misteri de dolor". Abans ja havia coordinat els Espectacles i Audicions Graner que oferien cinema, música i teatre a la Sala Mercè de Barcelona. Com Miquel Porter-Moix va dir: << El primer mèrit d'Adrià Gual cineasta va ser haver intentat un pont de diàleg entre les masses-espectadores i els qui tenien en les seves mans els ressorts de la riquesa. L'aventura de la "Barcinografo" és continuadora de la dels espectacles Graner i porta com a conseqüència la introducció d'una més gran exigència qualitativa en la producció cinematogràfica a l'hora que possibilita la continuïtat, ja que els col·laboradors de Gual són en el centre de la producció posterior a Barcelona. D'altra banda, hi ha en ell un element al qual ens hem referit vàries vegades: la seva concepció d'un espectacle total, d'una síntesi molt típica del Modernisme però que ell porta més lluny i que informa bona part de la seva feina fílmica...>>. En el 1914 Adrià Gual també va dirigir per la productora "Barcinógrafo" "La gitanilla" i en el 1917 "La hija del mar". Per aquesta productora va dirigir fins el 1928, mitja desena de films. Amb "Barcinógrafo" Margarida Xirgu interpretà "La reina joven" dirigida per Magí Murià amb guió adaptat per Àngel Guimerà de la seva obra homònima teatral. La pel·lícula va ser rodada el 1915 i projectada en pantalla el 1916. Margarida Xirgu va interpretar també la pel·lícula "El beso de la muerte" amb Magí Murià i Alberto Marro com a directors, amb Fructuós Gelabert com a director de fotografia i produïda una vegada més per "Barcinógrafo". El film va ser rodat el 1916 i estrenat en pantalla el 17 de febrer de 1917. El 1916 Margarida Xirgu interpretà el film "Alma torturada" de Magí Murià com a director, Salvador Castelló com a director de fotografia i també produïda per "Barcinógrafo". La pel·lícula es va estrenar en pantalla el 20 de febrer de 1917. També el 1916 Margarida Xirgu va interpretar la pel·lícula "El nocturno de Chopin" junt amb Ricardo Purga, dirigida per Adrià Gual i amb Fructuós Gelabert com a director de fotografia i produïda per "Hispano Films" de Barcelona.

Adrià Gual el any 1914 estrena l'obra teatral "La comèdia extraordinària de l'home que va perdre el temps" . En el 1918 s'estrena en el Teatre Novetats de Barcelona l'obra dramàtica "Hores d'amor i de tristesa", obres que com totes oscil·len entre el Modernisme i el Naturalisme. Alguns dramaturgs castellans, com Benavente i Pérez Galdós, li cediren originals, que traduí i estrenà.

Des dels anys vint, a més de les seves col·laboracions teatrals a Ràdio Barcelona i als diaris "La Veu de Catalunya" i "Las Notcias", són freqüents les seves conferències sobre teatre. Va ser autor de diversos estudis i conferències com "Molière i la farsa dels metges" del 1921. La seva personalitat polifacètica el condueix a diverses accions culturals i minva la seva producció d'autor dramàtic.

 

Adrià Gual en els anys 20.

Foto Escriptors Catalans

 

Entre les seves últimes obres cal destacar la comèdia "La família de l'Arlequí" estrenada el 1926 amb decorats de Salvador Dalí, la comèdia "La mentidera" estrenada el 1929 i "Foc de muntanya" estrenada el 1934.

Quan va acabar "La sirena varada" Alejandro Casona se li va ocórrer enviar la comèdia a Adrià Gual, el qual li va escriure immediatament i la seva carta va enlluernar a Casona. Li deia en ella que calia estrenar la comèdia fora com fora. Com seria la seva sorpresa quan, poc temps després va rebre una carta de Margarida Xirgu, que va conservar sempre com un tresor. Ja era bonic rebre una carta d'aquella actriu il·lustre, ni més ni menys que a la Vall d'Aran! Li deia que havia llegit l'obra i que ella es comprometia a estrenar aquesta comèdia. No sabia quan. Li anticipava, no obstant això, que seria quan hagués una conjuntura favorable, i que possiblement seria en el Teatro Español de Madrid. "La sirena varada", comèdia dramàtica en tres actes, és va estrenar triomfalment en el Teatro Español, el 17 de març de 1934, per la companyia Xirgu-Borrás.

Finalment dedicà el seu esforç a l'escenografia d'obres muntades per ell. Adrià Gual mor a Barcelona el 21 de desembre de 1943.

En el 1949 es va publicar "Antologia poètica", un aplec de la seva poesia en el mateix volum de la peça teatral "Donzell qui cerca muller". Encara avui una part de la seva obra poètica i teatral no ha estat mai editada.

Document important foren les seves memòries, editades pòstumament el 1960: "Mitja vida de teatre". Aquest mateix any es va fundar "l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual" (EADAG) per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, com a secció teatral del "Foment de les Arts Decoratives" (FAD), per tal d'apartar-se del teatre realitzat dins del règim franquista, introduir noves tècniques (n'és palesa la influència de Bertolt Brecht) i renovar el panorama teatral català. Recollí en alguns aspectes el testimoni de "l'Agrupació Dramàtica de Barcelona" (ADB) i el 1965 marcà una fita en el teatre català amb l'estrena de "Ronda de mort a Sinera", de Salvador Espriu amb Ricard Salvat. El 1966 es transformà en "Companyia de Teatre Adrià Gual", que va actuar a festivals europeus (Nancy, Madrid, Sant Sebastià, París, Venècia,...) i va representar muntatges sobre obres de Brecht, Sartre i Espriu.


Alguns texts han sigut extrets d'Escriptors Catalans: "Adrià Gual" i de la biografies: "Margarita Xirgu y su teatro" i "Margarita Xirgu. Una biografía"d'Antonina Rodrigo.

 

XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.