86. LOPE DE VEGA
Félix
Lope de Vega y Carpio, va néixer a Madrid el 25 de novembre de 1562 -encara
que W. T. McCready ha apuntat que va ser el 2 de desembre- i va ser un escriptor
que va conrear tots els gèneres literaris. Va ser un dels més importants
poetes, novel·listes i dramaturgs del Segle d'Or espanyol i per l'extensió
de la seva obra, un dels més prolífics autors de la literatura universal.
Lope de Vega procedia d'una família humil natural de la Vall de Carriedo,
a la muntanya santanderina, va ser fill de Félix de Vega, brodador de professió,
i de Francisca Fernández Flórez. No hi ha dades precises sobre la
seva mare. Se sap, en canvi, que després d'una breu estada a Valladolid,
el seu pare es va mudar a Madrid al 1561, atret potser per les possibilitats de
la recent estrenada capitalitat de la Vila i Cort. No obstant això, Lope
de Vega afirmaria més tard que el seu pare va arribar a Madrid per una
aventura amorosa de la qual el rescataria la seva futura mare. Així, l'escriptor
seria fruit de la reconciliació i deuria la seva existència a la
mateixa gelosia que tant analitzaria en la seva obra dramàtica.
Nen
molt precoç, llegia llatí i castellà ja als cinc anys. A
la mateixa edat componia versos. Sempre d'acord amb el seu testimoniatge, als
dotze escrivia comèdies:
<<Yo las componía de once y doce
años
de a cuatro actos y de a cuatro pliegos
porque cada acto un
pliego contenía>>.
És possible que la seva primera comèdia,
avui perduda, es titulés "El verdadero amante". El seu gran talent
el duu a l'escola del poeta i músic Vicente Espinel, a Madrid, a qui sempre
va citar amb veneració. Continua la seva formació el 1574 en l'Estudio
de la Compañía de Jesús, que més tard es converteix
en Colegio Imperial. El 1577 cursa quatre anys, fins el 1581, en la Universitat
d'Alcalá d'Henares, però no assoleix cap títol. Els seus
alts protectors deixen de pagar-li els estudis. Així, Lope de Vega no aconsegueix
el grau de batxiller i per a guanyar-se la vida ha de treballar com secretari
d'aristòcrates i prohoms, o escrivint comèdies i peces de circumstàncies.
Entra sent molt jove al servei del bisbe de Cartagena, inquisidor general i més
tard bisbe d'Àvila, don Jerónimo Manrique. Algun estudiós
ha apuntat la possibilitat que també estudiés a la Universitat de
Salamanca, però d'això no existeix cap indici. Estudia en aquells
dies gramàtica amb els clergues teatins i matemàtiques a l'Acadèmia
Real, i serveix com secretari al Marqués de las Navas.
Al juny de 1583
s'allista a la marina i urpa de Lisboa amb l'esquadra que al comandament del seu
futur amic don Álvaro de Bazán, marquès de Santa Cruz de
Mudela, tenia com objectiu reduir la resistència que en la illa Terceira
en les Açores oposava el prior de Crato, aspirant al tron portuguès,
a l'autoritat de Felipe II. Al retorn, coneix a la primera de les nombroses dones
que va estimar: la comedianta Elena Osorio, la "Filis", separada llavors
del seu marit, l'actor Cristóbal Calderón i filla de l'empresari
teatral Jerónimo Velásquez. Lope pagava els seus favors amb comèdies
per a la companyia del pare del seva estimada. El 1585 escriu el drama "El
pastor Fido".
El 1587 Lope de Vega publica la comèdia "Las
ferias de Madrid". En el mateix any, al saber que un important personatge,
el noble Francisco Perrenot Granvela -nebot del poderós cardenal Granvela-
es casava amb Elena, fa circular contra ella i la seva família la seva
comèdia "Belardo furioso" i uns poemes insultants o libels difamatoris,
pel que un dictamen judicial l'envia a la presó. Reincideix i un segon
procés judicial és més tallant: és condemnat a quatre
anys de bandejament de Madrid i a dos del regne de Castella des de 1588 fins a
1594, amb amenaça de pena de mort si desobeïx la sentència.
El 10 de maig de 1588 contreu matrimoni, per poders, amb Isabel de Alderete o
de Urbina, filla del famós pintor, després d'haver-la raptat amb
el seu consentiment, abans de sortir bandejat de Madrid. En els seus versos la
va anomenar "Belisa". El 29 de maig de 1588 Lope s'allista en la Gran
Armada "La Invencible" que es dirigeix contra Anglaterra, lluitant en
el galió "San Juan" en una curta travessia -encara que és
dubtós-, que probablement no va abandonar la costa hispà-portuguesa.
Al desembre de 1588 torna derrotada "La Invencible" i amb ella hagué
de regressar Lope, que es dirigeix a València, després d'incomplir
la condemna que se li havia imposat al passar per Toledo.
La personalitat de
Lope de Vega és tan esmunyedissa i contradictòria que no cap tancar-la
en les línies d'una biografia. Habitualment, la seva vida se'ns presenta
com una agitada successió d'aventures, una intensa crònica sentimental
que ha sorprès i admirat a diverses generacions de lectors. No obstant
això, va ser una vida sedentària, pobra en esdeveniments externs.
Lope no va sortir mai de la Península, exceptuant la seva participació
en una expedició a les Açores i el seu discutit allistament en "La
Invencible". Lope va ser un aventurer íntim. Els múltiples
i de vegades turbulents atzars de la seva vida, van ser essencialment sentimentals
i afectius. Detalls tan recòndits del seu existir no podríem conèixer-los,
si el propi poeta no hagués anat traslladant aquests detalls en la seva
obra literària.
Amb Isabel de Urbina viu en la capital del Turia, i
allí segueix perfeccionant la seva fórmula dramàtica, assistint
a les representacions d'una sèrie d'enginys pertanyents a la anomenada
"Academia de los nocturnos", com el canonge Francisco Agustín
Tárrega, el secretari del Duc de Gandía Gaspar de Aguilar, Guillén
de Castro, Carlos Boil i Ricardo de Turia. Aprèn a desobeir la unitat d'acció,
narrant dues històries en comptes d'una en la mateixa obra, el anomenat
imbroglio o garbull italià. En la tardor de 1594 mor Isabel de Urbina de
puerperi al donar a llum a la seva filla Teodora.
Al desembre de 1595 li arriba
l'anhelat perdó i torna a Madrid, on és acollit calorosament. Una
nova passió l'espera: Micaela Luján -Celia o Camila Lucinda en els
seus versos- dona bella i inculta, també casada, amb la qual manté
relacions fins el 1608, i de la qual tindrà cinc fills, entre ells dos
dels seus predilectes: Marcela el 1606 i Lope Félix el 1607. A partir de
1608 es perd el rastre literari i biogràfic de Micaela Luján. Lucinda
és l'única de les amants majors de Lope de Vega en que la seva separació
no deixa petjada en la seva obra. Després de complir els dos anys de bandejament
del regne, Lope es trasllada a Toledo i allí serveix a don Francisco de
Ribera Barroso, més tard segon marquès de Malpica, i entra al servei
del cinquè duc d'Alba, don Antonio de Toledo y Beamonte. Com gentilhome
de càmera s'incorpora a la cort ducal d'Alba de Tormes, on viu fins el
1595. El 1596 és processat per mantenir relacions sexuals amb l'actriu
vídua Antonia Trillo. Durant bastants anys Lope es divideix entre les seves
llars i un nombre indeterminat d'amants, com Marina d'Aragó entre altres,
moltes d'elles actrius. Per a sostenir aquest tren de vida i sustentar tantes
relacions i fills legítims i il·legítims, Lope de Vega fa
gala d'una fermesa de voluntat poc comuna i ha de treballar moltíssim,
prodigant una obra torrencial consistent, sobretot, en poesia lírica i
comèdies, impreses aquestes moltes vegades sense la seva vènia,
modificades i sense corregir. El 1596 escriu les comèdies "El remedio
en la desdicha" i "Los comendadores de Córdoba". Aquesta
última obra va ser representada en el Teatro Español de Madrid per
la Compañía Xirgu-Borràs, el 1935, en la commemoració
del tercer centenari de la mort de Lope de Vega.
El 1598 Lope de Vega es casa
en segones núpcies, amb Juana de Guardo, filla d'un adinerat abastador
de carns de la Cort, lo que va motivar les burles de diversos enginys com Luis
de Góngora, ja que pel que sembla era una dona vulgar, poc agraciada i
tots pensaven que Lope s'havia casat per diners, ja que no era amor precisament
el que li faltava. Té amb ella, no obstant això, un fill molt benvolgut,
Carlos Félix, i tres filles. Escriu el 1598 la novel·la pastoril
"La Arcadia" en la qual inclou nombrosos poemes i l'argument dels quals
encobreix peripècies amoroses del duc d'Alba. Són prop de 6.000
els versos que conté la novel·la, més que línies en
prosa. La vena èpica de Lope es desenvolupa, primer, sota l'influx de l'esperit
ufanós i entusiasta d'Ariosto i, més tard, sota el més auster
de Tasso. Pertanyen a aquest gènere "La Dragontea" escrita el
1598 sobre la derrota i mort del corsari Drake i "El Isidro" del 1599,
excepcionalment composat en quintilles octosil·làbiques, en correspondència
amb el caràcter popular del sant madrileny, la vida del qual narra. També
el 1599 escriu l'epopeia "Fiestas de Denia". Als trenta-vuit anys, a
l'any 1600, pot per fi corregir i editar part de la seva obra, sense els errors
d'uns altres. Com primer escriptor professional de la literatura espanyola, pledeja
per a aconseguir drets d'autor sobre quins imprimien les seves comèdies
sense el seu permís. Aconsegueix, almenys, el dret a la correcció
de la seva pròpia obra.També en l'any 1600 escriu el llibre de poesies
"Romancero general", recopilació de romanços populars
que van començar a ser publicats a Espanya, que tenien el seu origen en
l'Edat Mitjana i que eren de tradició oral. Perllonga, en les seves composicions
més refinades, la lírica que Garcilaso havia instaurat, però
no oblida la poesia octosil·làbica del Cancionero i revitalitza
formes líriques populars, que sol inserir en les seves comèdies.
Contribueix, a més, a la creació del romancer nou; molts dels seus
romanços constitueixen una crònica dels seus amors i gaudien d'enorme
popularitat.
També el 1600 escriu les comèdies "Roma abrasada"
iniciada el 1598 i "La campana de Aragón" que recull la llegenda
de la campana d'Osca i la història dels regnats de Pedro I de Aragón,
Alfonso I el Batallador i Ramiro II el Monje.
Lope
de Vega.
Foto Wikipedia
Lope
de Vega el 1602 escriu el poema èpic en vuitenes reals, a la manera de
Ludovico Ariosto, "La hermosura de Angélica, con otras diversas rimas"
una contribució a l'èpica imaginària ariotesca d'Orland,
irregular i desmanegat, que passa desapercebut. El 1602 també escriu el
llibre miscel·lani "Rimas" format per dos-cents sonets. En aquests
temps torna a treballar com a secretari personal de Pedro Fernández de
Castro y Andrade, en aquell moment Marquès de Sarria i futur Comte de Lemos,
al qui escriu en una epístola: <<Yo, que tantas veces a sus pies,
cual perro fiel, he dormido>>, i roman a Sevilla fins el 1603. Acaba d'escriure
les comèdies, el 1603, "La reina Juana de Nápoles" iniciada
el 1597, "La quinta de Florencia" iniciada el 1598 i "El vaquero
de Moraña" iniciada el 1599.
Cedint al prestigi
europeu de la novel·la bizantina o d'aventures, Lope de Vega escriu el
1604 "El peregrino en su patria", obra miscel·lània que
inclou quatre autes sacramentals amb les seves lloes, pròlegs i cançons.
En els trenta i tants poemes que introdueix en el relat bizantí, es narren
les aventures dels protagonistes que s'entremesclen amb poesies i comèdies.
També el 1604 escriu la comèdia "La prueba de los amigos".
Va ser secretari de diversos personatges importants a partir de 1605. Va estar
al servei de Luis Fernández de Córdoba y de Aragón, duc de
Sessa, relació sustentada en una amistat mútua però que el
turmentaria anys més tard, quan va prendre les ordres sagrades i el noble
continuava utilitzant-lo com secretari i alcahuet, de manera que fins i tot el
seu confessor arribaria a negar-li l'absolució. Entre 1604 i 1647 es publiquen
vint-i-cinc toms de Parts que recopilen les comèdies de Lope, encara que
els primers van sortir a la llum sense el consentiment del dramaturg. El 1606
escriu la comèdia "El gran duque de Moscovia". Acaba d'escriure
el 1608 les comèdies "La discreta enamorada" i "Los melindres
de Belisa" iniciades respectivament el 1604 i 1606. També el 1608
escriu la comèdia "Lo fingido verdadero" i ja en el 1609 l'epopeia
"La Jerusalem conquistada" en vint cants, com la "liberata"
de Tasso, i unes mil vuitenes reals, centrades en la tercera croada; i la comèdia
d'història estrangera "El duque de Viseo" iniciada el 1608.
A
petició de l'Academia de Madrid Lope de Vega escriu l'obra teòrica
de caràcter cabdal, en 376 hendecasíl·labs solts, el "Arte
nuevo de hacer comedias en este tiempo", on apareix el Lope renovador en
el gènere dramàtic. En aquesta obra, escrita en vers blanc saltejat
d'apariats per a una acadèmia literària, recomana Lope els seus
preceptes a qui volen seguir la seva fórmula dramàtica. En aquesta
obra exposa les seves teories dramàtiques que vénen a ser un contrapunt
a les teories horacianes, exposades en la "Epístola a los Pisones"
i als preceptes neoaristotèlics. Lope crea el teatre clàssic espanyol
del Segle d'Or, amb una nova fórmula dramàtica. En aquesta fórmula
barreja lo tràgic i lo còmic (d'acord amb l'autor de "La Celestina"),
d'aquí l'enorme importància de la figura del graciós en el
seu teatre i, en general, en totes les obres del Segle d'Or; es val d'un teatre
polimètric i regularitza l'ús de les estrofes d'acord amb les situacions
i acudeix al patrimoni tradicional espanyol per a extreure d'ell els seus arguments,
(utilitza el romanç quan un personatge fa relacions, això és,
compte fets; la vuitena real quan es tracta de fer relacions lluïdes o descripcions;
redonells i quintilles quan es tracta de diàlegs; sonets quan es tracta
de monòlegs introspectius o esperes o quan els personatges deuen canviar
de vestit entre bambolines; desenes si es tracta de queixes o laments i el vers
predominant és l'octosíl·lab, una mica menys l'hendecasíl·lab,
seguits de tots els altres) i trenca les tres unitats que propugnava l'escola
de poètica italiana (Ludovico Castelvetro i Francesco Robortello) fundada
en la Poètica i la Retòrica d'Aristòtil: unitat d'acció
(que es conti una sola història), unitat de temps (en 24 hores o un poc
més) i de lloc (que transcorri en un sol lloc o en llocs col·lindants).
De les tres unitats -acció, temps i lloc-, Lope només aconsella
respectar la unitat d'acció per a mantenir la versemblança, i rebutja
les altres dues, sobretot en les obres històriques, on es comprèn
l'absurd de la seva observació. En quant a la unitat d'acció, les
comèdies de Lope utilitzen l'imbroglio o garbull italià (contar
dues històries o més en la mateixa obra, en general una principal
i altra secundària, o una protagonitzada per nobles i altra pels seus servents
plebeus). La de temps, és recomanable però no sempre s'acata, hi
ha comèdies que narren la vida sencera d'un individu, si bé recomana
fer coincidir el pas del temps amb els entreactes. Pel que fa a la de lloc, no
s'acata en absolut. Per altra banda, domina el tema sobre l'acció i l'acció
sobre la caracterització. Els tres temes principals del seu teatre són
l'amor, la fe i l'honor, i es troba entremesclat de bells intermedis lírics,
molts d'ells d'origen popular (romancer i lírica tradicional). S'escullen
preferentment els temes relacionats amb l'honra ("mueven con fuerza a toda
gente", escriu Lope) i es defuig la sàtira massa descoberta. Lope
es cuida especialment del públic femení, que podia fer fracassar
una funció, i recomana "enganyar amb la veritat" i fer creure
al públic en desenllaços que després no ocorren almenys fins
a meitat de la tercera jornada; recomana alguns trucs, com transvestir a les actrius
amb disfressa varonil, cosa que excitava la imaginació libidinosa del públic
masculí i que en el futur s'estendria en el teatre còmic universal
com un ardit de guió habitual en la comèdia de tots els temps: la
guerra de sexes, això és, trastocar els rols masculí i femení.
Dones impetuoses que es comporten com homes i homes indecisos que es comporten
com dones.
Lope de Vega el 1609 va ingressar en la "Cofradía
de Esclavos del Santísimo Sacramento" a l'òratori de Caballero
de Gracia, a la qual pertanyien gairebé tots els escriptors rellevants
de Madrid. Entre ells estaven Francisco de Quevedo, que era amic personal de Lope,
i Miguel de Cervantes. Amb aquest últim, va tenir unes relacions tirants
a causa de les al·lusions antilopesque de la primera part del Don Quixot,
el 1605. A l'any següent, es va adscriure al oratori del carrer del Olivar.
Gravat de Lope de Vega realitzat per Isidoro Rosell.
Foto Cervantes Virtual
Al setembre de 1610 Lope es trasllada
definitivament a Madrid i compra la casa del carrer Francos -avui de Cervantes-,
en la qual viurà la resta dels seus dies. També el 1610 escriu les
comèdies religioses "La hermosa Ester" i "El divino africano"
sobre la vida de San Agustín. El 1611 escriu la comèdia religiosa
sobre Buda "Barlaan i Josafat" i la comèdia "El villano
en su rincón" que es funda en estereotips culturals espanyols, sobre
la vida rural de Juan Labrador i que desenvolupa el tema del "beatus ille".
"El villano en su rincón" va ser la segona obra que la Compañía
Xirgu-Borràs va representar el 1935, en el Teatre Español per a
commemorar el tercer centenari de la mort de Lope de Vega. S'havia fet una reimpressió
popular de l'obra a càrrec de Joaquín de Entrambasaguas. Juan Labrador,
el personatge central, és un tipus admirable, símbol d'un acendrat
individualisme, en contrast amb els seus fills, atrets per l'esplendor dels mitjans
cortesans. Enric Borràs encarnava al rústic "villano",
enamorat del seu racó, on se sentia rei. El paper de la filla, Lisarga,
presumida, femenina, d'estudiada candidesa, l'interpretava graciosament Margarida
Xirgu. L'aportació dels romançets i la cançó olivarera
van ser il·lustrades per Enrique Casals, director musical del "Teatro
Escuela de Arte", i dues danses van ser disposades per Rivas Cherif, al que
és devia l'adaptació.
"El
villano en su rincón" representada en el Teatro Español de
Madrid el 1935, per la Compañía Xirgu-Borràs
Decorats
de "El villano en su rincón" fets per Sigfrido Burmann. Actes
I i II.
Col·lecció d'escenografia
de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.
També
el 1611 escriu la comèdia "La discordia en los casados". El 1612
escriu el llibre de poesies "Cuatro soliloquios", la comèdia
"La niña de plata" iniciada el 1607, a més de la seva
famosa comèdia "Peribáñez y el comendador de Ocaña"
que no es publica fins el 1914. Aquesta obra va ser representada en el Teatro
Español de Madrid per la Compañía Xirgu-Borràs en
la commemoració del tercer centenari de la mort de Lope de Vega, el 1935.
El 17 de maig de 1962 en el tres-cents aniversari del naixement de Lope de Vega,
Margarida Xirgu dirigeix "Peribáñez y el comendador de Ocaña"
amb il·lustracions musicals del mestre Jaume Pahissa, en el Teatro Solís
de Montevideo. La dilatada vida escènica de Margarida Xirgu li va permetre
celebrar els dos tricentenaris de Lope de Vega, el de la seva mort a Espanya i
el del seu naixement a l'Uruguai.
També el 1612 escriu
un altra novel·la pastoril però "a lo diví" com
és "Los pastores de Belén. Prosas y versos divinos" on
inclou, de nou, nombrosos poemes sacres dedicats a Carlos Félix, que al
poc temps mor d'unes febres. El poeta escriurà una de les més belles
elegies: "Éste de mis entrañas dulce fruto...", però
poc intensa, perquè Lope era massa vital. S'han catalogat en aquesta obra
un total de 167 poemes de les formes mètriques més variades. En
el Nadal de 1932, el Teatro Español va presentar un espectacle de gran
bellesa plàstica, l'obra "Nacimiento" representació de
texts clàssics ordenats i dirigits per Cipriano Rivas Cherif. En aquest
espectacle s'incloïen texts de "Los pastores de Belén".
Intervenia tota la Compañía Xirgu-Borràs. Figures i figuretes
del naixement van ser encarnades per cadascun dels seus components.
Ja
el 1962 donya Juana de Guardo sofria freqüents malalties que afectaven a
la seva salut. En aquest mateix any Lope escriu "Castelvines y Monteses"
iniciada el 1606 i basada sobre una novel·la de Bandelo, utilitzada per
Shakespeare per al seu "Romeo i Julieta". En l'obra de Lope els amants
acaben casant-se i les famílies queden en pau. És imitat per Tirso
de Molina en "Los amantes de Teruel", i per Hartzenbusch en el segle
XIX, en " Els nuvis de Hornachuelos".
Casa madrilenya en la que va viure Lope des de 1610 fins la seva mort en el 1635.
Foto Wikipedia
El anomenat
Fénix dels enginys i Monstre de la Naturalesa per Miguel de Cervantes,
va renovar les fórmules del teatre espanyol en un moment que el teatre
comença a ser un fenomen cultural i de masses.
El 1613
escriu "La dama boba" i la comèdia religiosa "San Diego
de Alcalá". El 27 d'agost de 1935, tres-cents anys després
i en el mateix dia de la mort de Lope de Vega, la Compañía Xirgu-Borràs
representa "La dama boba", en versió de García Lorca,
en un gran festival, en el Teatro de La Chopera del Retiro de Madrid. Com els
vells temps de la faràndula va sortir un còmic al escenari a dir
la lloa en honor de Lope. El còmic era Manuel Machado, el qual, acabada
la representació, va donar a conèixer una poesia inèdita
de Lope descoberta per ell. Margarida Xirgu en el paper de Finea, deliciosa en
la seva dissimulada astúcia del fingiment quan arriba l'amor, i Enric Borràs,
en el d'Octavio, van estar a l'altura de les seves millors interpretacions. El
28 d'agost, al matí següent, es representava "La dama boba"
en el Teatro Español i s'acabava la temporada en aquest teatre el 8 de
setembre amb la mateixa obra. Margarida Xirgu va representar en el Teatre Barcelona
"La dama boba" el 10 de setembre de 1935. El 12 de gener de 1936 Margarida
Xirgu va actuar a Logronyo i el 17 va aparèixer en el teatre bilbaí
Arriaga, amb "La dama boba", acomiadant-se amb aquesta obra del públic
espanyol per a sempre.
Representació
de "La dama boba" en La Chopera per la Compañía Xirgu-Borrás,
el 27 d'agost de 1935.
Font:
Archivo Fotográfico Santos Yubero.
Foto:
ARCHIVO REGIONAL DE LA COMUNIDAD DE MADRID.
Margarida
Xirgu protagonista de "La dama boba" de Lope de Vega, en el Teatro Español
de Madrid.
Aquest
mateix any de 1613 decideix la seva ordenació com sacerdot, després
de la mort de la seva esposa Juana Guarda el 13 d'agost al donar a llum a Feliciana,
però el seu desig no es compleix fins al 24 de maig de 1614 quan finalment
s'ordena sacerdot. Són dates d'una profunda crisi existencial, impulsada
potser per la mort de parents pròxims i que l'inclina cada vegada més
cap al sacerdoci. A aquesta inspiració responen les seves "Rimas sacras"
i les nombroses obres devotes que comença a compondre, així com
la inspiració filosòfica que apunta en els seus últims versos.
Les "Rimas sacras", escrites i publicades el 1614, contenen sense disputa
els més bells sonets sacres del barroc. L'emoció poètica,
tan palesa, procedeix de l'angoixa de sentir-se pres en un passat i albirar al
mateix temps altres gojos espirituals. Tot el que va ser entranyable i apassionada
poesia amorosa es converteix ara en poesia al diví, per dir-ho així.
Les "Rimas sacras" contenen bellíssims sonets que figuren en
totes les antologies, com: "¿Qué tengo yo que mi amistad procuras?",
en el qual es donen cita algun versicle del Cantar de Cantares amb Horaci i l'experiència
d'un Lope amant d'Elena Osorio, quan passava moltes nits estirat en el terra de
la casa de l'amant:
<<Si el cuerpo quiere ser tierra
en la tierra
el alma quiere ser cielo en el cielo>>
dualisme
irredempt que constitueix tota la seva essència. Les "Rimas sacras"
constitueixen un llibre alhora introspectiu en els sonets (utilitza la tècnica
dels exercicis espirituals que va aprendre en els seus estudis amb els jesuïtes)
com devot pels poemes dedicats a diversos sants o inspirats en la iconografia
sacra, llavors en ple desplegament gràcies a les recomanacions emanades
del Concili de Trento. Li va sorprendre llavors la revolució estètica
provocada per les "Soledades" de Luis de Góngora i, si bé
va incrementar la tensió estètica del seu vers i van començar
a aparèixer bimembracions al final de les seves estrofes, va prendre distància
del culteranisme extrem i va seguir conreant la seva característica barreja
de conceptisme, culte casticisme castellà i elegància italiana.
A més, va fer mal a la nova estètica i es va burlar d'ella quan
va tenir ocasió. Góngora va reaccionar amb sàtires a aquesta
hostilitat i no deixava passar cap oportunitat de fer mal també a Lope,
qui, al seu torn, el admirava i temia. Però tampoc ho passava molt bé
amb "la nova poesia", que s'havia divulgat molt, Lope plantejava sempre
de forma indirecta, aprofitant qualsevol racó de les seves comèdies
per a atacar, més que a Góngora mateix, als seus deixebles, manera
intel·ligent d'enfrontar-se a la nova estètica. El 1614 escriu l'obra
teatral "Fuenteovejuna" iniciada el 1612. El 23 de març de 1935
la Compañía Xirgu-Borràs la va representar en el Teatro Español
en commemoració del tercer centenari de la mort de Lope de Vega. L'obra
forma part de la trilogia del dret i de la justícia popular del teatre
de Lope, al costat de "Peribáñez y el comendador de Ocaña"
i "Los comendadores de Córdoba". La nova versió escènica
de "Fuenteovejuna" va ser ordenada i composta, conformement al autèntic
text, per Rivas Cherif. Burmann, escenògraf de l'obra, va construir un
escenari amb elements arquitectònics fixos i joc variable de cortines.
Els senyors Torner, Américo Castro, Escudero y Bal i Gay, del Centro de
Estudios Históricos, van contribuir a la reconstrucció d'una dansa
d'arcs, trobada en documents de l'època. Paloma Pardo, mestra del "Teatro
Escuela de Arte" cantava les seguidilles del ball, que va muntar amb elements
del "TEA". Els figurins eren de Victorina Durán i de Miquel Xirgu.
No va faltar la contribució de Federico García Lorca, que va supervisar
la realització escènica i la indumentària. En un dels assaigs
Margarida Xirgu va canviar la paraula "maricones" del text de l'ultratjada
Laurencia. Federico, a l'advertir-ho, va anar cap a ella indignat:
-No
puedo tolerar que alteres el texto de Lope.
-Yo procuraré justificar
el cambio- li va dir la Xirgu.
-Si no respetas lo que Lope ha escrito, no vendré
a verte "Fuenteovejuna".
-Si lo dices tal como yo te lo indico, verás
cómo el público no se asusta ni protesta. I així va ocorre!.
Enric
Borràs i Margarida Xirgu representant "Fuenteovejuna" de Lope
de Vega, en el Teatro Español de Madrid el1935.
Foto ARCHIVO REGIONAL DE LA COMUNIDAD DE MADRID
"Fuenteovejuna"
també va ser representada per la Compañía Xirgu-Borràs
els dies 28 i 29 de juny de 1935 a Granada en el Palacio de Carlos V, escenari
de les jornades d'art, dintre de l'homenatge nacional que se li tributava a Lope
de Vega en commemoració del tercer centenari de la seva mort. El temps
va ser plujós i l'obra es va representar entre llampecs i trons. Estoics,
els actors van seguir actuant sota el xàfec, davant un públic impertorbable
que usava les cadires a manera de paraigües. El 1 de setembre de 1935 "Fuenteovejuna"
va ser també representada en el Teatro de La Chopera del Retiro de Madrid.
El 1938 Margarida Xirgu va interpretar també "Fuenteovejuna"
reiterades vegades, en el seu iniciat exili. El 20 de gener de 1953 la Xirgu va
dirigir aquesta obra, primer en el Teatro Municipal del Parque Rivera i després
en el Teatro Solís. Van participar al costat de l'elenc de la Comèdia
Nacional, la Banda Municipal de Montevideo, dirigida pel mestre Bernardo Freire
López, el Cor Municipal, dirigit pel mestre Kurt Pahlen, alumnes de l'EMAD
i nombrosos extres. El 3 de febrer de 1955 Margarida va dirigir de nou "Fuenteovejuna"
en el Teatro Municipal de Verano del Parque Rivera de Montevideo, marc que prestava
a la representació de masses la grandesa que exigiria l'ambient col·lectiu
de l'obra, on va entrar la tropa a cavall, per al que va contar amb la col·laboració
de l'exèrcit.
Recent ordenat Lope entra de seguida
en la carrera dels beneficis eclesiàstics. Per mitjà del duc de
Sessa aconsegueix una "prestamera" en la diòcesi de Còrdova
i el 1615 sol·licita una capellania que institueix a Àvila, el seu
antic protector Jerónimo Manrique. A l'octubre d'aquest mateix any acompanya
al seu senyor en la comitiva que acudeix a Irun amb la infanta Ana d'Àustria
i dóna escorta d'honor fins a Madrid a Isabel de Borbó, la futura
esposa de Felip IV. El 1615 escriu les comèdies "Los ponces de Barcelona"
iniciada el 1610, "El laberinto de Creta" iniciada el 1612 i "El
perro del hortelano" iniciada el 1613.
Monument
a Lope de Vega a Madrid, tocat amb sotana.
Foto
Wikipedia
Lope medita profundament
sobre la seva vida i arriba a algunes conclusions inquietants en el 1616: <<Yo
he nacido en dos extremos, que son amar y aborrecer; no he tenido medio jamás...
Yo estoy perdido, si en mi vida lo estuve, por alma y cuerpo de mujer, y Dios
sabe con qué sentimiento mío, porque no sé cómo ha
de ser ni durar esto, ni vivir sin gozarlo...>>. Poc dura la castedat del
nou sacerdot. A més de la relació amb una comedianta "La loca"
durant el seu viatge a València del 1616, Lope té l'últim
gran amor de la seva vida amb una altra dona casada, Marta de Nevares, a la qual
en els texts literaris anomenarà "Amarilis" i "Marcia Leonarda".
Quan es coneixen, la noia té vint-i-sis anys i el poeta ronda els cinquanta-quatre.
Aquests amors sacrílegs es divulguen molt ràpid per Madrid i no
triguen a aparèixer crítiques mordasses i sagnants. Marta, que tot
just arriba als trenta anys quan envidua, gaudeix, si s'ha de jutjar pel retrat
que ens deixa Lope, d'una singular bellesa d'ulls verds. L'espiritual no va per
darrere del físic. "Amarilis" té veritable afició
a l'art i anima a Lope a prosseguir la seva carrera literària i fins i
tot a experimentar nous gèneres que fins a llavors no havia conreat.
Les
obres dramàtiques de Lope van ser compostes només per a l'escena
i l'autor no es reservava cap còpia. L'exemplar sofria els talls, adequacions,
ampliacions i retocs dels actors, algun d'ells escriptors de comèdies també.
Lope de Vega només pren les regnes de l'edició de la seva pròpia
obra a partir de la Part IX el 1617 i fins a la seva mort, quan tenia en impremta
les parts XXI i XXII. Els seus poemes i, per descomptat el seu teatre, disgustaven
als doctes fidels a les doctrines aristotèliques que vituperaven la seva
fórmula dramàtica com contrària a les tres unitats d'acció,
lloc i temps. Entre ells, Cristóbal Suárez de Figueroa, Juan Pablo
Màrtir Rizo i sobretot Pedro Torres Rámila autor d'una "Spongia"
publicada el 1617, un feroç libel destinat a denigrar no només el
teatre de Lope, sinó també tota la seva obra narrativa, èpica
i lírica. Jutgen despectivament les seves novel·les pastorils; anomenen
a "La Dragontea" de deshonor d'Espanya i qualifiquen la "Jerusalem
conquistada" de pedestre oració. Contra aquest fulletó responen
furiosament els amics humanistes de Lope, encapçalats per Francisco López
Aguilar, que redacta al juny de 1618 una "Expostulatio Spongiae a Petro Hurriano
Ramila nuper evulgatae. Pro Lupo a Vega Carpio, Poetarum Hispaniae Principe".
L'obra conté elogis a Lope de res menys que Tomás Tamayo de Vargas,
Vicente Mariner, Luis Tribaldos de Toledo, Pedro de Padilla, Juan Luis de la Cerda,
Hortensio Félix Paravicino, Bartolomé Jiménez Patón,
Francisco de Quevedo, El Conde de Salinas i Vicente Espinel, entre altres menys
coneguts. Animat per aquests suports, Lope, encara que assetjat per les crítiques
de culterans i aristotèlics, prossegueix amb els seus intents èpics.
El 1618 escriu la comèdia "El valor de las mujeres" iniciada
el 1613. Com escrits apologètics i doctrinals i cartes, pot obrir-se en
l'obra de Lope un apartat, en el qual s'inclouria "Triunfo de la fe en los
reinos del Japón" publicat en prosa el 1618, sobre fets esdevinguts
en les missions dels jesuïtes.
Signatura de Lope de Vega.
Foto
Wikipedia
Lope
de Vega el 1619 escriu el llibre de poemes "Romancero espiritual", la
comèdia mitològica "El vellocino de oro" i el llibre de
proses i versos "Justa poética en honor a San Isidro", en la
qual fa figurar per primera vegada a Tomé de Burguillos, el poeta heterònim
burlesc en que es desdoblegava. Després del "Polifemo" de Góngora,
Lope escriu el 1921 l'obra denominada "La Filomena con otras diversas rimas,
prosas y versos" dedicada a la senyora Marcia Leonarda "La Filomena"
i atacant a Torres Rámila. Aquesta obra inclou "Las fortunas de Diana"
i "La Andrómeda", i assaja la novel·la italiana i la rondalla
mitològica, tractant de donar la rèplica als seus màxims
creadors i perpetus rivals: Góngora i Cervantes. El poema que dóna
títol al volum, es presenta en dues parts distintes en el metre (vuitenes
enfront de silves), el gènere (narrativa enfront de rondalla simbòlica
de polèmica literària) i la intenció. La seva obra poètica
va fer servir totes les formes possibles i li va atreure per igual la lírica
popular o la culterana de Góngora, encara que, en general, va defensar
el "vers clar". També el 1621 escriu la comèdia "Amor,
pleito y desafío". Per aquells temps el seu fill Lope, ingressa en
l'exèrcit i la seva filla Marcela, la filla de Lucinda, ingressa el 1621
en el proper convent de les Trinitàries descalces. Per les mateixes dates,
potser quelcom abans, Marta de Nevares perd la vista, lo que serà el pròleg
d'altra sèrie de desgràcies familiars que escometran al vell poeta.
Mentre, Lope tracta d'acostar-se als nous governants. Des de 1621 regnava Felip
IV i governava don Gaspar de Guzmán, comte-duc d'Olivares. A aquest i a
la seva filla dedica alguna obra, però no aconsegueix el favor buscat.
El desfavor dels poderosos anirà engendrant un sentiment de desengany i
frustració que impregnarà les seves obres de vellesa. El 1622 escriu
el llibre de proses i versos "Fiestas en la canonización de San Isidro"
i l'obra teatral "Amar sin saber a quién" iniciada el 1620.
El
1623 escriu l'obra teatral "El mejor alcalde el rey" iniciada el 1620.
El 1924 escriu dedicada també a Marta de Nevares, "La Circe con otras
rimas y prosas" que inclou "La desdicha por la honra", "La
prudente venganza" i "Guzmán el Bravo" i escriu també
"La rosa blanca", blasó de la filla del comte-duc, exposant el
seu complicat origen mític. Lope escriu el 1625 el llibre de poesies "Triunfos
divinos con otras rimas sacras" dedicat a la comtessa d'Olivares. També
el 1625 escriu la comèdia "¡Ay, verdades que en amor!"
i l'obra teatral "El caballero de Olmedo", encara que segons altres
fonts no va ser fins a 1926. "El caballero de Olmedo" basada en temps
de Juan II en els anys 1400, és una de les seves obres més líriques,
alhora que tràgica. Està dividida en tres episodis, que es corresponen
amb el plantejament, el nus i el desenllaç. Don Alonso -Caballero de Olmedo-
li demana ajuda al seu criat Tello per a conquistar a Inés, d'aquesta manera
Tello entra en contacte amb Fabia, dotada de trets celestinescs, que ajuda a aquests
dos perquè es corresponguin i s'arribin a casar. No obstant això
Rodrigo i el seu germà Fernando tractaran d'impedir-ho. Per fatal desenllaç,
Alonso mor prop d'un rierol quan es dirigiria a Olmedo, fins i tot sent avisat
per somnis, en mans de Rodrigo, però Tello demana justícia al Rei,
que els condemna a mort.
Lope, el 1626, escriu el llibre de proses i versos
sobre temàtica religiosa "Soliloquios amorosos" i la seva enamorada
Marta es queda cega en aquest mateix any. Mentre, vell i cansat, cuida a Marta
de Nevares que sofreix atacs de bogeria, el 1627 escriu el llibre de poesies "Corona
trágica" en 600 vuitenes, sobre la vida i mort de María Estuardo
i la comèdia "La moza del cántaro". El 1930 Cipriano Rivas
Cherif va dirigir al "Teatro de Arte Moderno" en el Teatre Romea de
Barcelona, la representació de "La "moza del cántaro".
Margarida Xirgu, des de la seva llotja, va assistir a la funció i li va
entusiasmar el tractament que Rivas Cherif donava a l'obra. A l'endemà
el va convidar a passar el dia a la seva casa de Badalona, en el carrer Santa
Madrona 118, i li va proposar la direcció de la seva Companyia.
El 1628
Lope escriu la comèdia "Los tellos de Meneses" iniciada el 1620
. Els seus últims anys són infeliços a pesar dels honors
que rep del Rei i del Papa. Escriu el 1629 el llibre de poesies "El laurel
de Apolo" gairebé 7.000 versos en lloança d'escriptors i pintors
espanyols i estrangers. El poema central que dóna títol al volum,
és l'acta d'unes corts del Parnàs.També el 1929 escriu la
novel·la en silves per a les festes de fundació del Colegio Imperial
"Isagoge a los reales estudios de la Compañía de Jesús".
Es conserven, a més, gairebé 800 cartes dedicades, en la seva major
part, al duc de Sessa, d'enorme valor biogràfic. Lope de Vega escriu el
1631 les comèdies "El castigo sin venganza" i "la noche
de San Juan".
El 1632 escriu la novel·la dialogada "La Dorotea",
en la qual recorda els seus amors amb Elena Osorio. En l'obra segueix els passos
de Cervantes, a qui estimava poc i al que, no obstant això, diu: "no
faltó gracia ni estilo". La denomina "acció en prosa",
està dividida en cinc actes, i és un llarg text irrepresentable,
seguint a "La Celestina" de Fernando de Rojas, on els personatges encobreixen
tot just als protagonistes d'aquells episodis juvenils. És la comèdia
humanística en llengua vulgar. El 7 d'abril d'aquest mateix any mor, amb
poc més de 40 anys, Marta de Nevares. L'enterrament el paga oficialment
Alonso Pérez, el llibreter amic del poeta i pare del seu deixeble predilecte.
El 1633 escriu l'ègloga "Amarilis" i el 1634 el llibre de poesia
còmica i filosòfica "Rimas humanas y divinas del licenciado
Tomé de Burguillos" que inclou l'epopeia burlesca "La gatomaquia"
una paròdia èpica graciosa de 2.811 versos, on narra les peripècies
amoroses dels gats Marramaquiz, Zapaquilda i Micifuz. En aquesta obra medita serenament
sobre la vellesa i la seva eixelebrada joventut en romanços com les famoses
"barquilles", desdoblegant-se de nou en el poeta heterònim burlesc
Tomé de Burguillos. "Rimas humanas y divinas del licenciado Tomé
de Burguillos" és un dels llibres més encantadors i plens d'humor
de la poesia espanyola de tots els temps. En el pròleg, Lope assegura amb
gràcia haver conegut a Tomé de Burguillos a Salamanca i que "parecía
filósofo antiguo en el desprecio de las cosas que el mundo estima".
Quevedo, en la seva "Aprobación", diu: "El estilo es, no
sólo decente, sino raro, en que la lengua castellana presume victorias
de la latina, bien parecido al que solamente ha florecido sin espinas en los escritos
de frey Lope de Vega Carpio, cuyo nombre ha sido universalmente proverbio de todo
lo bueno, prerrogativa que no ha concedido la fama a otro nombre". També
el 1634 escriu la comèdia "Las bizarrías de Belisa" i
Lope Félix, fill seu amb Micaela de Luján i que també tenia
vocació poètica, s'ofega pescant perles en l'illa Margarita. La
seva estimada filla Antonia Clara, la qual va tenir amb Marta de Nevares, s'escapoleix
de casa segrestada per un gentilhome, nuvi seu, a sobre cognomenat Tenorio, lo
que lamentarà bellíssimament Lope en l'ègloga "Filis"
acabada el 1635. Feliciana, la seva única filla legítima per a aquest
temps, havia tingut dos fills: una es va fer monja i l'altre, el capità
Luis Antonio de Usategui i Vega, va morir a Milà al servei del Rei. Només
una filla natural seva, la monja Marcela, el va sobreviure.
Lope
el 1635 acaba l'ègloga "Filis" i escriu la comèdia religiosa
"La creación del mundo" iniciada el 1631. Lope no deixa d'escriure
fins a quatre dies abans de la seva mort. Molts dels poemes dels últims
temps es van publicar pòstumament en "La vega del Parnaso" el
1637, on s'intercalen poesies líriques en diversos dels seus volums en
prosa, s'ajunten a diversos poemes èpics i es barregen amb proses i comèdies.
El 25 d'agost de 1635 sofreix un desmai que l'obliga a guardar llit. L'endemà
passat, el dilluns 27, mor a la seva casa del carrer de Francos de Madrid quan
contava setanta-tres anys. El dimarts l'enterren solemnement a l'església
de Sant Sebastián. Les honres fúnebres les paga el duc de Sessa
i es converteixen en un homenatge multitudinari. El funeral acordat per l'Ajuntament
de Madrid va ser prohibit pel consell de Castella; la vida irregular que havia
dut el poeta el va perseguir àdhuc després de mort. Dos-cents autors
li van escriure elogis que van ser publicats a Madrid i Venècia. Durant
la seva vida, les seves obres van obtenir una mítica reputació.
"És de Lope" va ser una frase utilitzada freqüentment per
a indicar que alguna cosa era excel·lent, el que no sempre va ajudar a
atribuir les seves comèdies correctament. Referent a això conta
el seu deixeble Juan Pérez de Montalbán en la seva "Fama póstuma
a la vida y muerte del doctor frey Lope de Vega Carpio" -imprès composat
para enaltir la memòria del Fénix i publicat el 1636- que un home
va veure passar l'enterrament magnífic dient que "era de Lope",
a la qual cosa confirmà Montalbán que "va encertar dues vegades".
Cervantes, a pesar de la seva antipatia per Lope, el va anomenar "el monstre
de la naturalesa" per la seva fecunditat literària, encara que també
per tractar-se d'algú molt gelós i envejós.
Juan Pérez
de Montalbán afirma en la seva "Fama pòstuma" que Lope
de Vega va escriure unes mil vuit-centes comèdies i quatre-cents autes
sacramentals, dels quals s'ha perdut una gran part. El propi autor va ser més
modest i en les seves obres va estimar que havia escrit unes mil cinc-centes,
el que pot entendre's incloent fins i tot els autes sacramentals i altres obres
escèniques; però tanmateix resulta una xifra molt crescuda. Per
a explicar-ho Charles Vincent Aubrun ha suposat que el dramaturg només
traçava el pla i componia algunes escenes soltes, mentre que altres poetes
i actors del seu taller completaven l'obra; no obstant això els poetes
de l'època no tenien empatx a declarar la seva autoria en obres en col·laboració
de fins a tres enginys, així que no pot sostenir-se aquest punt de vista,
per més que la fama de l'autor fes prudent ocultar les seves ajudes per
a vendre millor l'obra. Rennert i Castro van fer un seriós estudi que conclou
que la megalòmana xifra es exagerada i que se li poden atribuir amb fermesa
723 títols, dels quals 78 son d'atribució dubtosa o errada i 219
s'han perdut, així que el repertori dramàtic de Lope es reduiria
a 426 peces. No obstant això Morley i Bruerton, valent-se, encara que no
exclusivament, de criteris mètrics que després s'han comprovat molt
segurs, van estrènyer encara més els criteris i van establir indubtablement
com seves 316 comèdies, 73 com dubtoses i 87 que, comunament atribuïdes
a Lope, no són seves. Altres fonts li atribueixen 3.000 sonets, 3 novel·les,
4 novel·les curtes, 9 epopeies, 3 poemes i diversos centenars de comèdies.
La llista de comèdies notables és certament molt crescuda. Poden
citar-se a més de les ja relacionades "La discreta enamorada",
"El acero de Madrid", "Los embustes de Celauro", "El
bobo del colegio", "El amor enamorado", "La esclava de su
galán", "La niña de plata", "El arenal de Sevilla",
"Lo cierto por lo dudoso", "La hermosa fea", "Los milagros
del desprecio", "El anzuelo de Fenisa", "El rufián
Castrucho", "El halcón de Federico", "La doncella Teodor",
"La difunta pleiteada", "La desdichada Estefanía",
"El rey don Pedro en Madrid" o l'auto sacramental "El tirano castigado".
Aubrun redueix la categoria temàtica de la comèdia lopesca a tres
temes: l'amor, l'honor i la fe. Francisco Ruiz Ramón, no obstant això,
prefereix parlar de drames del poder injust entre un noble i un plebeu o un plebeu
i el rei, o el rei i el noble; de drames d'honor i de drames d'amor.
Lope sentia
la necessitat de deixar testimoniatge de si mateix. Aquesta passió, que
tant ha ajudat als seus biògrafs, tanca també els seus paranys i
perills. És evident que el protagonista no és -no pot ser mai- un
narrador imparcial. Sobre tots els esdeveniments posarà el filtre de la
subjectivitat. Però a aquesta distorsió ha d'afegir-se altra: Lope
li agradava de veure's a si mateix com personatge literari i recreava la seva
pròpia imatge segons els tòpics del moment, als quals dotava d'una
nova vitalitat i calor. Afegim a això que va tenir sempre les seves manies
i entre elles es va contar l'acréixer el nombre, en veritat grandiós,
de les seves obres i el restar alguns dels seus anys. Les referències autobiogràfiques
que va deixar en vers i prosa cal mirar-les de besllum per a endevinar en elles,
no tant la dada concreta que en ocasions aporten, com el procés psicològic
que insinuen o amaguen. En gairebé en totes les seves obres trobarem la
vida envaïda per la literatura i, com corol·lari, la literatura impregnada
de vida. Si Ramón Gómez de la Serna va dir de Quevedo que "tenia
vocació de mort", de Lope de Vega va poder dir molt bé que
tenia "vocació de viu". Gran part de la vida del gran poeta la
transformarà en poesia. Amic de Quevedo i de Juan Ruiz Alarcón,
enemistat amb Góngora i envejat per Cervantes, la seva vida va ser tan
extremada com la seva obra.
Alguns
texts han sigut extrets de: "Lope de Vega" Wikipedia i Cervantes Virtual,
i de les biografies:"Margarita Xirgu y su teatro" i "Margarita
Xirgu.Una biografía" d'Antonina Rodrigo.
XAVIER
RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
tornar
