Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

86. LOPE DE VEGA

 

Félix Lope de Vega y Carpio, va néixer a Madrid el 25 de novembre de 1562 -encara que W. T. McCready ha apuntat que va ser el 2 de desembre- i va ser un escriptor que va conrear tots els gèneres literaris. Va ser un dels més importants poetes, novel·listes i dramaturgs del Segle d'Or espanyol i per l'extensió de la seva obra, un dels més prolífics autors de la literatura universal.
Lope de Vega procedia d'una família humil natural de la Vall de Carriedo, a la muntanya santanderina, va ser fill de Félix de Vega, brodador de professió, i de Francisca Fernández Flórez. No hi ha dades precises sobre la seva mare. Se sap, en canvi, que després d'una breu estada a Valladolid, el seu pare es va mudar a Madrid al 1561, atret potser per les possibilitats de la recent estrenada capitalitat de la Vila i Cort. No obstant això, Lope de Vega afirmaria més tard que el seu pare va arribar a Madrid per una aventura amorosa de la qual el rescataria la seva futura mare. Així, l'escriptor seria fruit de la reconciliació i deuria la seva existència a la mateixa gelosia que tant analitzaria en la seva obra dramàtica.

Nen molt precoç, llegia llatí i castellà ja als cinc anys. A la mateixa edat componia versos. Sempre d'acord amb el seu testimoniatge, als dotze escrivia comèdies:
<<Yo las componía de once y doce años
de a cuatro actos y de a cuatro pliegos
porque cada acto un pliego contenía>>.
És possible que la seva primera comèdia, avui perduda, es titulés "El verdadero amante". El seu gran talent el duu a l'escola del poeta i músic Vicente Espinel, a Madrid, a qui sempre va citar amb veneració. Continua la seva formació el 1574 en l'Estudio de la Compañía de Jesús, que més tard es converteix en Colegio Imperial. El 1577 cursa quatre anys, fins el 1581, en la Universitat d'Alcalá d'Henares, però no assoleix cap títol. Els seus alts protectors deixen de pagar-li els estudis. Així, Lope de Vega no aconsegueix el grau de batxiller i per a guanyar-se la vida ha de treballar com secretari d'aristòcrates i prohoms, o escrivint comèdies i peces de circumstàncies. Entra sent molt jove al servei del bisbe de Cartagena, inquisidor general i més tard bisbe d'Àvila, don Jerónimo Manrique. Algun estudiós ha apuntat la possibilitat que també estudiés a la Universitat de Salamanca, però d'això no existeix cap indici. Estudia en aquells dies gramàtica amb els clergues teatins i matemàtiques a l'Acadèmia Real, i serveix com secretari al Marqués de las Navas.
Al juny de 1583 s'allista a la marina i urpa de Lisboa amb l'esquadra que al comandament del seu futur amic don Álvaro de Bazán, marquès de Santa Cruz de Mudela, tenia com objectiu reduir la resistència que en la illa Terceira en les Açores oposava el prior de Crato, aspirant al tron portuguès, a l'autoritat de Felipe II. Al retorn, coneix a la primera de les nombroses dones que va estimar: la comedianta Elena Osorio, la "Filis", separada llavors del seu marit, l'actor Cristóbal Calderón i filla de l'empresari teatral Jerónimo Velásquez. Lope pagava els seus favors amb comèdies per a la companyia del pare del seva estimada. El 1585 escriu el drama "El pastor Fido".
El 1587 Lope de Vega publica la comèdia "Las ferias de Madrid". En el mateix any, al saber que un important personatge, el noble Francisco Perrenot Granvela -nebot del poderós cardenal Granvela- es casava amb Elena, fa circular contra ella i la seva família la seva comèdia "Belardo furioso" i uns poemes insultants o libels difamatoris, pel que un dictamen judicial l'envia a la presó. Reincideix i un segon procés judicial és més tallant: és condemnat a quatre anys de bandejament de Madrid i a dos del regne de Castella des de 1588 fins a 1594, amb amenaça de pena de mort si desobeïx la sentència. El 10 de maig de 1588 contreu matrimoni, per poders, amb Isabel de Alderete o de Urbina, filla del famós pintor, després d'haver-la raptat amb el seu consentiment, abans de sortir bandejat de Madrid. En els seus versos la va anomenar "Belisa". El 29 de maig de 1588 Lope s'allista en la Gran Armada "La Invencible" que es dirigeix contra Anglaterra, lluitant en el galió "San Juan" en una curta travessia -encara que és dubtós-, que probablement no va abandonar la costa hispà-portuguesa. Al desembre de 1588 torna derrotada "La Invencible" i amb ella hagué de regressar Lope, que es dirigeix a València, després d'incomplir la condemna que se li havia imposat al passar per Toledo.
La personalitat de Lope de Vega és tan esmunyedissa i contradictòria que no cap tancar-la en les línies d'una biografia. Habitualment, la seva vida se'ns presenta com una agitada successió d'aventures, una intensa crònica sentimental que ha sorprès i admirat a diverses generacions de lectors. No obstant això, va ser una vida sedentària, pobra en esdeveniments externs. Lope no va sortir mai de la Península, exceptuant la seva participació en una expedició a les Açores i el seu discutit allistament en "La Invencible". Lope va ser un aventurer íntim. Els múltiples i de vegades turbulents atzars de la seva vida, van ser essencialment sentimentals i afectius. Detalls tan recòndits del seu existir no podríem conèixer-los, si el propi poeta no hagués anat traslladant aquests detalls en la seva obra literària.
Amb Isabel de Urbina viu en la capital del Turia, i allí segueix perfeccionant la seva fórmula dramàtica, assistint a les representacions d'una sèrie d'enginys pertanyents a la anomenada "Academia de los nocturnos", com el canonge Francisco Agustín Tárrega, el secretari del Duc de Gandía Gaspar de Aguilar, Guillén de Castro, Carlos Boil i Ricardo de Turia. Aprèn a desobeir la unitat d'acció, narrant dues històries en comptes d'una en la mateixa obra, el anomenat imbroglio o garbull italià. En la tardor de 1594 mor Isabel de Urbina de puerperi al donar a llum a la seva filla Teodora.
Al desembre de 1595 li arriba l'anhelat perdó i torna a Madrid, on és acollit calorosament. Una nova passió l'espera: Micaela Luján -Celia o Camila Lucinda en els seus versos- dona bella i inculta, també casada, amb la qual manté relacions fins el 1608, i de la qual tindrà cinc fills, entre ells dos dels seus predilectes: Marcela el 1606 i Lope Félix el 1607. A partir de 1608 es perd el rastre literari i biogràfic de Micaela Luján. Lucinda és l'única de les amants majors de Lope de Vega en que la seva separació no deixa petjada en la seva obra. Després de complir els dos anys de bandejament del regne, Lope es trasllada a Toledo i allí serveix a don Francisco de Ribera Barroso, més tard segon marquès de Malpica, i entra al servei del cinquè duc d'Alba, don Antonio de Toledo y Beamonte. Com gentilhome de càmera s'incorpora a la cort ducal d'Alba de Tormes, on viu fins el 1595. El 1596 és processat per mantenir relacions sexuals amb l'actriu vídua Antonia Trillo. Durant bastants anys Lope es divideix entre les seves llars i un nombre indeterminat d'amants, com Marina d'Aragó entre altres, moltes d'elles actrius. Per a sostenir aquest tren de vida i sustentar tantes relacions i fills legítims i il·legítims, Lope de Vega fa gala d'una fermesa de voluntat poc comuna i ha de treballar moltíssim, prodigant una obra torrencial consistent, sobretot, en poesia lírica i comèdies, impreses aquestes moltes vegades sense la seva vènia, modificades i sense corregir. El 1596 escriu les comèdies "El remedio en la desdicha" i "Los comendadores de Córdoba". Aquesta última obra va ser representada en el Teatro Español de Madrid per la Compañía Xirgu-Borràs, el 1935, en la commemoració del tercer centenari de la mort de Lope de Vega.
El 1598 Lope de Vega es casa en segones núpcies, amb Juana de Guardo, filla d'un adinerat abastador de carns de la Cort, lo que va motivar les burles de diversos enginys com Luis de Góngora, ja que pel que sembla era una dona vulgar, poc agraciada i tots pensaven que Lope s'havia casat per diners, ja que no era amor precisament el que li faltava. Té amb ella, no obstant això, un fill molt benvolgut, Carlos Félix, i tres filles. Escriu el 1598 la novel·la pastoril "La Arcadia" en la qual inclou nombrosos poemes i l'argument dels quals encobreix peripècies amoroses del duc d'Alba. Són prop de 6.000 els versos que conté la novel·la, més que línies en prosa. La vena èpica de Lope es desenvolupa, primer, sota l'influx de l'esperit ufanós i entusiasta d'Ariosto i, més tard, sota el més auster de Tasso. Pertanyen a aquest gènere "La Dragontea" escrita el 1598 sobre la derrota i mort del corsari Drake i "El Isidro" del 1599, excepcionalment composat en quintilles octosil·làbiques, en correspondència amb el caràcter popular del sant madrileny, la vida del qual narra. També el 1599 escriu l'epopeia "Fiestas de Denia". Als trenta-vuit anys, a l'any 1600, pot per fi corregir i editar part de la seva obra, sense els errors d'uns altres. Com primer escriptor professional de la literatura espanyola, pledeja per a aconseguir drets d'autor sobre quins imprimien les seves comèdies sense el seu permís. Aconsegueix, almenys, el dret a la correcció de la seva pròpia obra.També en l'any 1600 escriu el llibre de poesies "Romancero general", recopilació de romanços populars que van començar a ser publicats a Espanya, que tenien el seu origen en l'Edat Mitjana i que eren de tradició oral. Perllonga, en les seves composicions més refinades, la lírica que Garcilaso havia instaurat, però no oblida la poesia octosil·làbica del Cancionero i revitalitza formes líriques populars, que sol inserir en les seves comèdies. Contribueix, a més, a la creació del romancer nou; molts dels seus romanços constitueixen una crònica dels seus amors i gaudien d'enorme popularitat.
També el 1600 escriu les comèdies "Roma abrasada" iniciada el 1598 i "La campana de Aragón" que recull la llegenda de la campana d'Osca i la història dels regnats de Pedro I de Aragón, Alfonso I el Batallador i Ramiro II el Monje.

 

Lope de Vega.

Foto Wikipedia

 

Lope de Vega el 1602 escriu el poema èpic en vuitenes reals, a la manera de Ludovico Ariosto, "La hermosura de Angélica, con otras diversas rimas" una contribució a l'èpica imaginària ariotesca d'Orland, irregular i desmanegat, que passa desapercebut. El 1602 també escriu el llibre miscel·lani "Rimas" format per dos-cents sonets. En aquests temps torna a treballar com a secretari personal de Pedro Fernández de Castro y Andrade, en aquell moment Marquès de Sarria i futur Comte de Lemos, al qui escriu en una epístola: <<Yo, que tantas veces a sus pies, cual perro fiel, he dormido>>, i roman a Sevilla fins el 1603. Acaba d'escriure les comèdies, el 1603, "La reina Juana de Nápoles" iniciada el 1597, "La quinta de Florencia" iniciada el 1598 i "El vaquero de Moraña" iniciada el 1599.

Cedint al prestigi europeu de la novel·la bizantina o d'aventures, Lope de Vega escriu el 1604 "El peregrino en su patria", obra miscel·lània que inclou quatre autes sacramentals amb les seves lloes, pròlegs i cançons. En els trenta i tants poemes que introdueix en el relat bizantí, es narren les aventures dels protagonistes que s'entremesclen amb poesies i comèdies. També el 1604 escriu la comèdia "La prueba de los amigos". Va ser secretari de diversos personatges importants a partir de 1605. Va estar al servei de Luis Fernández de Córdoba y de Aragón, duc de Sessa, relació sustentada en una amistat mútua però que el turmentaria anys més tard, quan va prendre les ordres sagrades i el noble continuava utilitzant-lo com secretari i alcahuet, de manera que fins i tot el seu confessor arribaria a negar-li l'absolució. Entre 1604 i 1647 es publiquen vint-i-cinc toms de Parts que recopilen les comèdies de Lope, encara que els primers van sortir a la llum sense el consentiment del dramaturg. El 1606 escriu la comèdia "El gran duque de Moscovia". Acaba d'escriure el 1608 les comèdies "La discreta enamorada" i "Los melindres de Belisa" iniciades respectivament el 1604 i 1606. També el 1608 escriu la comèdia "Lo fingido verdadero" i ja en el 1609 l'epopeia "La Jerusalem conquistada" en vint cants, com la "liberata" de Tasso, i unes mil vuitenes reals, centrades en la tercera croada; i la comèdia d'història estrangera "El duque de Viseo" iniciada el 1608.

A petició de l'Academia de Madrid Lope de Vega escriu l'obra teòrica de caràcter cabdal, en 376 hendecasíl·labs solts, el "Arte nuevo de hacer comedias en este tiempo", on apareix el Lope renovador en el gènere dramàtic. En aquesta obra, escrita en vers blanc saltejat d'apariats per a una acadèmia literària, recomana Lope els seus preceptes a qui volen seguir la seva fórmula dramàtica. En aquesta obra exposa les seves teories dramàtiques que vénen a ser un contrapunt a les teories horacianes, exposades en la "Epístola a los Pisones" i als preceptes neoaristotèlics. Lope crea el teatre clàssic espanyol del Segle d'Or, amb una nova fórmula dramàtica. En aquesta fórmula barreja lo tràgic i lo còmic (d'acord amb l'autor de "La Celestina"), d'aquí l'enorme importància de la figura del graciós en el seu teatre i, en general, en totes les obres del Segle d'Or; es val d'un teatre polimètric i regularitza l'ús de les estrofes d'acord amb les situacions i acudeix al patrimoni tradicional espanyol per a extreure d'ell els seus arguments, (utilitza el romanç quan un personatge fa relacions, això és, compte fets; la vuitena real quan es tracta de fer relacions lluïdes o descripcions; redonells i quintilles quan es tracta de diàlegs; sonets quan es tracta de monòlegs introspectius o esperes o quan els personatges deuen canviar de vestit entre bambolines; desenes si es tracta de queixes o laments i el vers predominant és l'octosíl·lab, una mica menys l'hendecasíl·lab, seguits de tots els altres) i trenca les tres unitats que propugnava l'escola de poètica italiana (Ludovico Castelvetro i Francesco Robortello) fundada en la Poètica i la Retòrica d'Aristòtil: unitat d'acció (que es conti una sola història), unitat de temps (en 24 hores o un poc més) i de lloc (que transcorri en un sol lloc o en llocs col·lindants). De les tres unitats -acció, temps i lloc-, Lope només aconsella respectar la unitat d'acció per a mantenir la versemblança, i rebutja les altres dues, sobretot en les obres històriques, on es comprèn l'absurd de la seva observació. En quant a la unitat d'acció, les comèdies de Lope utilitzen l'imbroglio o garbull italià (contar dues històries o més en la mateixa obra, en general una principal i altra secundària, o una protagonitzada per nobles i altra pels seus servents plebeus). La de temps, és recomanable però no sempre s'acata, hi ha comèdies que narren la vida sencera d'un individu, si bé recomana fer coincidir el pas del temps amb els entreactes. Pel que fa a la de lloc, no s'acata en absolut. Per altra banda, domina el tema sobre l'acció i l'acció sobre la caracterització. Els tres temes principals del seu teatre són l'amor, la fe i l'honor, i es troba entremesclat de bells intermedis lírics, molts d'ells d'origen popular (romancer i lírica tradicional). S'escullen preferentment els temes relacionats amb l'honra ("mueven con fuerza a toda gente", escriu Lope) i es defuig la sàtira massa descoberta. Lope es cuida especialment del públic femení, que podia fer fracassar una funció, i recomana "enganyar amb la veritat" i fer creure al públic en desenllaços que després no ocorren almenys fins a meitat de la tercera jornada; recomana alguns trucs, com transvestir a les actrius amb disfressa varonil, cosa que excitava la imaginació libidinosa del públic masculí i que en el futur s'estendria en el teatre còmic universal com un ardit de guió habitual en la comèdia de tots els temps: la guerra de sexes, això és, trastocar els rols masculí i femení. Dones impetuoses que es comporten com homes i homes indecisos que es comporten com dones.

Lope de Vega el 1609 va ingressar en la "Cofradía de Esclavos del Santísimo Sacramento" a l'òratori de Caballero de Gracia, a la qual pertanyien gairebé tots els escriptors rellevants de Madrid. Entre ells estaven Francisco de Quevedo, que era amic personal de Lope, i Miguel de Cervantes. Amb aquest últim, va tenir unes relacions tirants a causa de les al·lusions antilopesque de la primera part del Don Quixot, el 1605. A l'any següent, es va adscriure al oratori del carrer del Olivar.

 

Gravat de Lope de Vega realitzat per Isidoro Rosell.

Foto Cervantes Virtual

 

Al setembre de 1610 Lope es trasllada definitivament a Madrid i compra la casa del carrer Francos -avui de Cervantes-, en la qual viurà la resta dels seus dies. També el 1610 escriu les comèdies religioses "La hermosa Ester" i "El divino africano" sobre la vida de San Agustín. El 1611 escriu la comèdia religiosa sobre Buda "Barlaan i Josafat" i la comèdia "El villano en su rincón" que es funda en estereotips culturals espanyols, sobre la vida rural de Juan Labrador i que desenvolupa el tema del "beatus ille". "El villano en su rincón" va ser la segona obra que la Compañía Xirgu-Borràs va representar el 1935, en el Teatre Español per a commemorar el tercer centenari de la mort de Lope de Vega. S'havia fet una reimpressió popular de l'obra a càrrec de Joaquín de Entrambasaguas. Juan Labrador, el personatge central, és un tipus admirable, símbol d'un acendrat individualisme, en contrast amb els seus fills, atrets per l'esplendor dels mitjans cortesans. Enric Borràs encarnava al rústic "villano", enamorat del seu racó, on se sentia rei. El paper de la filla, Lisarga, presumida, femenina, d'estudiada candidesa, l'interpretava graciosament Margarida Xirgu. L'aportació dels romançets i la cançó olivarera van ser il·lustrades per Enrique Casals, director musical del "Teatro Escuela de Arte", i dues danses van ser disposades per Rivas Cherif, al que és devia l'adaptació.

 


"El villano en su rincón" representada en el Teatro Español de Madrid el 1935, per la Compañía Xirgu-Borràs

Decorats de "El villano en su rincón" fets per Sigfrido Burmann. Actes I i II.

Col·lecció d'escenografia de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.


També el 1611 escriu la comèdia "La discordia en los casados". El 1612 escriu el llibre de poesies "Cuatro soliloquios", la comèdia "La niña de plata" iniciada el 1607, a més de la seva famosa comèdia "Peribáñez y el comendador de Ocaña" que no es publica fins el 1914. Aquesta obra va ser representada en el Teatro Español de Madrid per la Compañía Xirgu-Borràs en la commemoració del tercer centenari de la mort de Lope de Vega, el 1935. El 17 de maig de 1962 en el tres-cents aniversari del naixement de Lope de Vega, Margarida Xirgu dirigeix "Peribáñez y el comendador de Ocaña" amb il·lustracions musicals del mestre Jaume Pahissa, en el Teatro Solís de Montevideo. La dilatada vida escènica de Margarida Xirgu li va permetre celebrar els dos tricentenaris de Lope de Vega, el de la seva mort a Espanya i el del seu naixement a l'Uruguai.

També el 1612 escriu un altra novel·la pastoril però "a lo diví" com és "Los pastores de Belén. Prosas y versos divinos" on inclou, de nou, nombrosos poemes sacres dedicats a Carlos Félix, que al poc temps mor d'unes febres. El poeta escriurà una de les més belles elegies: "Éste de mis entrañas dulce fruto...", però poc intensa, perquè Lope era massa vital. S'han catalogat en aquesta obra un total de 167 poemes de les formes mètriques més variades. En el Nadal de 1932, el Teatro Español va presentar un espectacle de gran bellesa plàstica, l'obra "Nacimiento" representació de texts clàssics ordenats i dirigits per Cipriano Rivas Cherif. En aquest espectacle s'incloïen texts de "Los pastores de Belén". Intervenia tota la Compañía Xirgu-Borràs. Figures i figuretes del naixement van ser encarnades per cadascun dels seus components.

Ja el 1962 donya Juana de Guardo sofria freqüents malalties que afectaven a la seva salut. En aquest mateix any Lope escriu "Castelvines y Monteses" iniciada el 1606 i basada sobre una novel·la de Bandelo, utilitzada per Shakespeare per al seu "Romeo i Julieta". En l'obra de Lope els amants acaben casant-se i les famílies queden en pau. És imitat per Tirso de Molina en "Los amantes de Teruel", i per Hartzenbusch en el segle XIX, en " Els nuvis de Hornachuelos".

 


Casa madrilenya en la que va viure Lope des de 1610 fins la seva mort en el 1635.

Foto Wikipedia

 

El anomenat Fénix dels enginys i Monstre de la Naturalesa per Miguel de Cervantes, va renovar les fórmules del teatre espanyol en un moment que el teatre comença a ser un fenomen cultural i de masses.

El 1613 escriu "La dama boba" i la comèdia religiosa "San Diego de Alcalá". El 27 d'agost de 1935, tres-cents anys després i en el mateix dia de la mort de Lope de Vega, la Compañía Xirgu-Borràs representa "La dama boba", en versió de García Lorca, en un gran festival, en el Teatro de La Chopera del Retiro de Madrid. Com els vells temps de la faràndula va sortir un còmic al escenari a dir la lloa en honor de Lope. El còmic era Manuel Machado, el qual, acabada la representació, va donar a conèixer una poesia inèdita de Lope descoberta per ell. Margarida Xirgu en el paper de Finea, deliciosa en la seva dissimulada astúcia del fingiment quan arriba l'amor, i Enric Borràs, en el d'Octavio, van estar a l'altura de les seves millors interpretacions. El 28 d'agost, al matí següent, es representava "La dama boba" en el Teatro Español i s'acabava la temporada en aquest teatre el 8 de setembre amb la mateixa obra. Margarida Xirgu va representar en el Teatre Barcelona "La dama boba" el 10 de setembre de 1935. El 12 de gener de 1936 Margarida Xirgu va actuar a Logronyo i el 17 va aparèixer en el teatre bilbaí Arriaga, amb "La dama boba", acomiadant-se amb aquesta obra del públic espanyol per a sempre.

 

Representació de "La dama boba" en La Chopera per la Compañía Xirgu-Borrás, el 27 d'agost de 1935.

Font: Archivo Fotográfico Santos Yubero.

Foto: ARCHIVO REGIONAL DE LA COMUNIDAD DE MADRID.

Margarida Xirgu protagonista de "La dama boba" de Lope de Vega, en el Teatro Español de Madrid.


Aquest mateix any de 1613 decideix la seva ordenació com sacerdot, després de la mort de la seva esposa Juana Guarda el 13 d'agost al donar a llum a Feliciana, però el seu desig no es compleix fins al 24 de maig de 1614 quan finalment s'ordena sacerdot. Són dates d'una profunda crisi existencial, impulsada potser per la mort de parents pròxims i que l'inclina cada vegada més cap al sacerdoci. A aquesta inspiració responen les seves "Rimas sacras" i les nombroses obres devotes que comença a compondre, així com la inspiració filosòfica que apunta en els seus últims versos. Les "Rimas sacras", escrites i publicades el 1614, contenen sense disputa els més bells sonets sacres del barroc. L'emoció poètica, tan palesa, procedeix de l'angoixa de sentir-se pres en un passat i albirar al mateix temps altres gojos espirituals. Tot el que va ser entranyable i apassionada poesia amorosa es converteix ara en poesia al diví, per dir-ho així. Les "Rimas sacras" contenen bellíssims sonets que figuren en totes les antologies, com: "¿Qué tengo yo que mi amistad procuras?", en el qual es donen cita algun versicle del Cantar de Cantares amb Horaci i l'experiència d'un Lope amant d'Elena Osorio, quan passava moltes nits estirat en el terra de la casa de l'amant:

<<Si el cuerpo quiere ser tierra en la tierra
el alma quiere ser cielo en el cielo>>

dualisme irredempt que constitueix tota la seva essència. Les "Rimas sacras" constitueixen un llibre alhora introspectiu en els sonets (utilitza la tècnica dels exercicis espirituals que va aprendre en els seus estudis amb els jesuïtes) com devot pels poemes dedicats a diversos sants o inspirats en la iconografia sacra, llavors en ple desplegament gràcies a les recomanacions emanades del Concili de Trento. Li va sorprendre llavors la revolució estètica provocada per les "Soledades" de Luis de Góngora i, si bé va incrementar la tensió estètica del seu vers i van començar a aparèixer bimembracions al final de les seves estrofes, va prendre distància del culteranisme extrem i va seguir conreant la seva característica barreja de conceptisme, culte casticisme castellà i elegància italiana. A més, va fer mal a la nova estètica i es va burlar d'ella quan va tenir ocasió. Góngora va reaccionar amb sàtires a aquesta hostilitat i no deixava passar cap oportunitat de fer mal també a Lope, qui, al seu torn, el admirava i temia. Però tampoc ho passava molt bé amb "la nova poesia", que s'havia divulgat molt, Lope plantejava sempre de forma indirecta, aprofitant qualsevol racó de les seves comèdies per a atacar, més que a Góngora mateix, als seus deixebles, manera intel·ligent d'enfrontar-se a la nova estètica. El 1614 escriu l'obra teatral "Fuenteovejuna" iniciada el 1612. El 23 de març de 1935 la Compañía Xirgu-Borràs la va representar en el Teatro Español en commemoració del tercer centenari de la mort de Lope de Vega. L'obra forma part de la trilogia del dret i de la justícia popular del teatre de Lope, al costat de "Peribáñez y el comendador de Ocaña" i "Los comendadores de Córdoba". La nova versió escènica de "Fuenteovejuna" va ser ordenada i composta, conformement al autèntic text, per Rivas Cherif. Burmann, escenògraf de l'obra, va construir un escenari amb elements arquitectònics fixos i joc variable de cortines. Els senyors Torner, Américo Castro, Escudero y Bal i Gay, del Centro de Estudios Históricos, van contribuir a la reconstrucció d'una dansa d'arcs, trobada en documents de l'època. Paloma Pardo, mestra del "Teatro Escuela de Arte" cantava les seguidilles del ball, que va muntar amb elements del "TEA". Els figurins eren de Victorina Durán i de Miquel Xirgu. No va faltar la contribució de Federico García Lorca, que va supervisar la realització escènica i la indumentària. En un dels assaigs Margarida Xirgu va canviar la paraula "maricones" del text de l'ultratjada Laurencia. Federico, a l'advertir-ho, va anar cap a ella indignat:

-No puedo tolerar que alteres el texto de Lope.
-Yo procuraré justificar el cambio- li va dir la Xirgu.
-Si no respetas lo que Lope ha escrito, no vendré a verte "Fuenteovejuna".
-Si lo dices tal como yo te lo indico, verás cómo el público no se asusta ni protesta. I així va ocorre!.

 

Enric Borràs i Margarida Xirgu representant "Fuenteovejuna" de Lope de Vega, en el Teatro Español de Madrid el1935.

Foto ARCHIVO REGIONAL DE LA COMUNIDAD DE MADRID

 

"Fuenteovejuna" també va ser representada per la Compañía Xirgu-Borràs els dies 28 i 29 de juny de 1935 a Granada en el Palacio de Carlos V, escenari de les jornades d'art, dintre de l'homenatge nacional que se li tributava a Lope de Vega en commemoració del tercer centenari de la seva mort. El temps va ser plujós i l'obra es va representar entre llampecs i trons. Estoics, els actors van seguir actuant sota el xàfec, davant un públic impertorbable que usava les cadires a manera de paraigües. El 1 de setembre de 1935 "Fuenteovejuna" va ser també representada en el Teatro de La Chopera del Retiro de Madrid. El 1938 Margarida Xirgu va interpretar també "Fuenteovejuna" reiterades vegades, en el seu iniciat exili. El 20 de gener de 1953 la Xirgu va dirigir aquesta obra, primer en el Teatro Municipal del Parque Rivera i després en el Teatro Solís. Van participar al costat de l'elenc de la Comèdia Nacional, la Banda Municipal de Montevideo, dirigida pel mestre Bernardo Freire López, el Cor Municipal, dirigit pel mestre Kurt Pahlen, alumnes de l'EMAD i nombrosos extres. El 3 de febrer de 1955 Margarida va dirigir de nou "Fuenteovejuna" en el Teatro Municipal de Verano del Parque Rivera de Montevideo, marc que prestava a la representació de masses la grandesa que exigiria l'ambient col·lectiu de l'obra, on va entrar la tropa a cavall, per al que va contar amb la col·laboració de l'exèrcit.

Recent ordenat Lope entra de seguida en la carrera dels beneficis eclesiàstics. Per mitjà del duc de Sessa aconsegueix una "prestamera" en la diòcesi de Còrdova i el 1615 sol·licita una capellania que institueix a Àvila, el seu antic protector Jerónimo Manrique. A l'octubre d'aquest mateix any acompanya al seu senyor en la comitiva que acudeix a Irun amb la infanta Ana d'Àustria i dóna escorta d'honor fins a Madrid a Isabel de Borbó, la futura esposa de Felip IV. El 1615 escriu les comèdies "Los ponces de Barcelona" iniciada el 1610, "El laberinto de Creta" iniciada el 1612 i "El perro del hortelano" iniciada el 1613.

 

Monument a Lope de Vega a Madrid, tocat amb sotana.

Foto Wikipedia

 

Lope medita profundament sobre la seva vida i arriba a algunes conclusions inquietants en el 1616: <<Yo he nacido en dos extremos, que son amar y aborrecer; no he tenido medio jamás... Yo estoy perdido, si en mi vida lo estuve, por alma y cuerpo de mujer, y Dios sabe con qué sentimiento mío, porque no sé cómo ha de ser ni durar esto, ni vivir sin gozarlo...>>. Poc dura la castedat del nou sacerdot. A més de la relació amb una comedianta "La loca" durant el seu viatge a València del 1616, Lope té l'últim gran amor de la seva vida amb una altra dona casada, Marta de Nevares, a la qual en els texts literaris anomenarà "Amarilis" i "Marcia Leonarda". Quan es coneixen, la noia té vint-i-sis anys i el poeta ronda els cinquanta-quatre. Aquests amors sacrílegs es divulguen molt ràpid per Madrid i no triguen a aparèixer crítiques mordasses i sagnants. Marta, que tot just arriba als trenta anys quan envidua, gaudeix, si s'ha de jutjar pel retrat que ens deixa Lope, d'una singular bellesa d'ulls verds. L'espiritual no va per darrere del físic. "Amarilis" té veritable afició a l'art i anima a Lope a prosseguir la seva carrera literària i fins i tot a experimentar nous gèneres que fins a llavors no havia conreat.

Les obres dramàtiques de Lope van ser compostes només per a l'escena i l'autor no es reservava cap còpia. L'exemplar sofria els talls, adequacions, ampliacions i retocs dels actors, algun d'ells escriptors de comèdies també. Lope de Vega només pren les regnes de l'edició de la seva pròpia obra a partir de la Part IX el 1617 i fins a la seva mort, quan tenia en impremta les parts XXI i XXII. Els seus poemes i, per descomptat el seu teatre, disgustaven als doctes fidels a les doctrines aristotèliques que vituperaven la seva fórmula dramàtica com contrària a les tres unitats d'acció, lloc i temps. Entre ells, Cristóbal Suárez de Figueroa, Juan Pablo Màrtir Rizo i sobretot Pedro Torres Rámila autor d'una "Spongia" publicada el 1617, un feroç libel destinat a denigrar no només el teatre de Lope, sinó també tota la seva obra narrativa, èpica i lírica. Jutgen despectivament les seves novel·les pastorils; anomenen a "La Dragontea" de deshonor d'Espanya i qualifiquen la "Jerusalem conquistada" de pedestre oració. Contra aquest fulletó responen furiosament els amics humanistes de Lope, encapçalats per Francisco López Aguilar, que redacta al juny de 1618 una "Expostulatio Spongiae a Petro Hurriano Ramila nuper evulgatae. Pro Lupo a Vega Carpio, Poetarum Hispaniae Principe". L'obra conté elogis a Lope de res menys que Tomás Tamayo de Vargas, Vicente Mariner, Luis Tribaldos de Toledo, Pedro de Padilla, Juan Luis de la Cerda, Hortensio Félix Paravicino, Bartolomé Jiménez Patón, Francisco de Quevedo, El Conde de Salinas i Vicente Espinel, entre altres menys coneguts. Animat per aquests suports, Lope, encara que assetjat per les crítiques de culterans i aristotèlics, prossegueix amb els seus intents èpics. El 1618 escriu la comèdia "El valor de las mujeres" iniciada el 1613. Com escrits apologètics i doctrinals i cartes, pot obrir-se en l'obra de Lope un apartat, en el qual s'inclouria "Triunfo de la fe en los reinos del Japón" publicat en prosa el 1618, sobre fets esdevinguts en les missions dels jesuïtes.

 


Signatura de Lope de Vega.

Foto Wikipedia


Lope de Vega el 1619 escriu el llibre de poemes "Romancero espiritual", la comèdia mitològica "El vellocino de oro" i el llibre de proses i versos "Justa poética en honor a San Isidro", en la qual fa figurar per primera vegada a Tomé de Burguillos, el poeta heterònim burlesc en que es desdoblegava. Després del "Polifemo" de Góngora, Lope escriu el 1921 l'obra denominada "La Filomena con otras diversas rimas, prosas y versos" dedicada a la senyora Marcia Leonarda "La Filomena" i atacant a Torres Rámila. Aquesta obra inclou "Las fortunas de Diana" i "La Andrómeda", i assaja la novel·la italiana i la rondalla mitològica, tractant de donar la rèplica als seus màxims creadors i perpetus rivals: Góngora i Cervantes. El poema que dóna títol al volum, es presenta en dues parts distintes en el metre (vuitenes enfront de silves), el gènere (narrativa enfront de rondalla simbòlica de polèmica literària) i la intenció. La seva obra poètica va fer servir totes les formes possibles i li va atreure per igual la lírica popular o la culterana de Góngora, encara que, en general, va defensar el "vers clar". També el 1621 escriu la comèdia "Amor, pleito y desafío". Per aquells temps el seu fill Lope, ingressa en l'exèrcit i la seva filla Marcela, la filla de Lucinda, ingressa el 1621 en el proper convent de les Trinitàries descalces. Per les mateixes dates, potser quelcom abans, Marta de Nevares perd la vista, lo que serà el pròleg d'altra sèrie de desgràcies familiars que escometran al vell poeta. Mentre, Lope tracta d'acostar-se als nous governants. Des de 1621 regnava Felip IV i governava don Gaspar de Guzmán, comte-duc d'Olivares. A aquest i a la seva filla dedica alguna obra, però no aconsegueix el favor buscat. El desfavor dels poderosos anirà engendrant un sentiment de desengany i frustració que impregnarà les seves obres de vellesa. El 1622 escriu el llibre de proses i versos "Fiestas en la canonización de San Isidro" i l'obra teatral "Amar sin saber a quién" iniciada el 1620.
El 1623 escriu l'obra teatral "El mejor alcalde el rey" iniciada el 1620. El 1924 escriu dedicada també a Marta de Nevares, "La Circe con otras rimas y prosas" que inclou "La desdicha por la honra", "La prudente venganza" i "Guzmán el Bravo" i escriu també "La rosa blanca", blasó de la filla del comte-duc, exposant el seu complicat origen mític. Lope escriu el 1625 el llibre de poesies "Triunfos divinos con otras rimas sacras" dedicat a la comtessa d'Olivares. També el 1625 escriu la comèdia "¡Ay, verdades que en amor!" i l'obra teatral "El caballero de Olmedo", encara que segons altres fonts no va ser fins a 1926. "El caballero de Olmedo" basada en temps de Juan II en els anys 1400, és una de les seves obres més líriques, alhora que tràgica. Està dividida en tres episodis, que es corresponen amb el plantejament, el nus i el desenllaç. Don Alonso -Caballero de Olmedo- li demana ajuda al seu criat Tello per a conquistar a Inés, d'aquesta manera Tello entra en contacte amb Fabia, dotada de trets celestinescs, que ajuda a aquests dos perquè es corresponguin i s'arribin a casar. No obstant això Rodrigo i el seu germà Fernando tractaran d'impedir-ho. Per fatal desenllaç, Alonso mor prop d'un rierol quan es dirigiria a Olmedo, fins i tot sent avisat per somnis, en mans de Rodrigo, però Tello demana justícia al Rei, que els condemna a mort.
Lope, el 1626, escriu el llibre de proses i versos sobre temàtica religiosa "Soliloquios amorosos" i la seva enamorada Marta es queda cega en aquest mateix any. Mentre, vell i cansat, cuida a Marta de Nevares que sofreix atacs de bogeria, el 1627 escriu el llibre de poesies "Corona trágica" en 600 vuitenes, sobre la vida i mort de María Estuardo i la comèdia "La moza del cántaro". El 1930 Cipriano Rivas Cherif va dirigir al "Teatro de Arte Moderno" en el Teatre Romea de Barcelona, la representació de "La "moza del cántaro". Margarida Xirgu, des de la seva llotja, va assistir a la funció i li va entusiasmar el tractament que Rivas Cherif donava a l'obra. A l'endemà el va convidar a passar el dia a la seva casa de Badalona, en el carrer Santa Madrona 118, i li va proposar la direcció de la seva Companyia.
El 1628 Lope escriu la comèdia "Los tellos de Meneses" iniciada el 1620 . Els seus últims anys són infeliços a pesar dels honors que rep del Rei i del Papa. Escriu el 1629 el llibre de poesies "El laurel de Apolo" gairebé 7.000 versos en lloança d'escriptors i pintors espanyols i estrangers. El poema central que dóna títol al volum, és l'acta d'unes corts del Parnàs.També el 1929 escriu la novel·la en silves per a les festes de fundació del Colegio Imperial "Isagoge a los reales estudios de la Compañía de Jesús". Es conserven, a més, gairebé 800 cartes dedicades, en la seva major part, al duc de Sessa, d'enorme valor biogràfic. Lope de Vega escriu el 1631 les comèdies "El castigo sin venganza" i "la noche de San Juan".
El 1632 escriu la novel·la dialogada "La Dorotea", en la qual recorda els seus amors amb Elena Osorio. En l'obra segueix els passos de Cervantes, a qui estimava poc i al que, no obstant això, diu: "no faltó gracia ni estilo". La denomina "acció en prosa", està dividida en cinc actes, i és un llarg text irrepresentable, seguint a "La Celestina" de Fernando de Rojas, on els personatges encobreixen tot just als protagonistes d'aquells episodis juvenils. És la comèdia humanística en llengua vulgar. El 7 d'abril d'aquest mateix any mor, amb poc més de 40 anys, Marta de Nevares. L'enterrament el paga oficialment Alonso Pérez, el llibreter amic del poeta i pare del seu deixeble predilecte. El 1633 escriu l'ègloga "Amarilis" i el 1634 el llibre de poesia còmica i filosòfica "Rimas humanas y divinas del licenciado Tomé de Burguillos" que inclou l'epopeia burlesca "La gatomaquia" una paròdia èpica graciosa de 2.811 versos, on narra les peripècies amoroses dels gats Marramaquiz, Zapaquilda i Micifuz. En aquesta obra medita serenament sobre la vellesa i la seva eixelebrada joventut en romanços com les famoses "barquilles", desdoblegant-se de nou en el poeta heterònim burlesc Tomé de Burguillos. "Rimas humanas y divinas del licenciado Tomé de Burguillos" és un dels llibres més encantadors i plens d'humor de la poesia espanyola de tots els temps. En el pròleg, Lope assegura amb gràcia haver conegut a Tomé de Burguillos a Salamanca i que "parecía filósofo antiguo en el desprecio de las cosas que el mundo estima". Quevedo, en la seva "Aprobación", diu: "El estilo es, no sólo decente, sino raro, en que la lengua castellana presume victorias de la latina, bien parecido al que solamente ha florecido sin espinas en los escritos de frey Lope de Vega Carpio, cuyo nombre ha sido universalmente proverbio de todo lo bueno, prerrogativa que no ha concedido la fama a otro nombre". També el 1634 escriu la comèdia "Las bizarrías de Belisa" i Lope Félix, fill seu amb Micaela de Luján i que també tenia vocació poètica, s'ofega pescant perles en l'illa Margarita. La seva estimada filla Antonia Clara, la qual va tenir amb Marta de Nevares, s'escapoleix de casa segrestada per un gentilhome, nuvi seu, a sobre cognomenat Tenorio, lo que lamentarà bellíssimament Lope en l'ègloga "Filis" acabada el 1635. Feliciana, la seva única filla legítima per a aquest temps, havia tingut dos fills: una es va fer monja i l'altre, el capità Luis Antonio de Usategui i Vega, va morir a Milà al servei del Rei. Només una filla natural seva, la monja Marcela, el va sobreviure.

Lope el 1635 acaba l'ègloga "Filis" i escriu la comèdia religiosa "La creación del mundo" iniciada el 1631. Lope no deixa d'escriure fins a quatre dies abans de la seva mort. Molts dels poemes dels últims temps es van publicar pòstumament en "La vega del Parnaso" el 1637, on s'intercalen poesies líriques en diversos dels seus volums en prosa, s'ajunten a diversos poemes èpics i es barregen amb proses i comèdies.
El 25 d'agost de 1635 sofreix un desmai que l'obliga a guardar llit. L'endemà passat, el dilluns 27, mor a la seva casa del carrer de Francos de Madrid quan contava setanta-tres anys. El dimarts l'enterren solemnement a l'església de Sant Sebastián. Les honres fúnebres les paga el duc de Sessa i es converteixen en un homenatge multitudinari. El funeral acordat per l'Ajuntament de Madrid va ser prohibit pel consell de Castella; la vida irregular que havia dut el poeta el va perseguir àdhuc després de mort. Dos-cents autors li van escriure elogis que van ser publicats a Madrid i Venècia. Durant la seva vida, les seves obres van obtenir una mítica reputació. "És de Lope" va ser una frase utilitzada freqüentment per a indicar que alguna cosa era excel·lent, el que no sempre va ajudar a atribuir les seves comèdies correctament. Referent a això conta el seu deixeble Juan Pérez de Montalbán en la seva "Fama póstuma a la vida y muerte del doctor frey Lope de Vega Carpio" -imprès composat para enaltir la memòria del Fénix i publicat el 1636- que un home va veure passar l'enterrament magnífic dient que "era de Lope", a la qual cosa confirmà Montalbán que "va encertar dues vegades". Cervantes, a pesar de la seva antipatia per Lope, el va anomenar "el monstre de la naturalesa" per la seva fecunditat literària, encara que també per tractar-se d'algú molt gelós i envejós.
Juan Pérez de Montalbán afirma en la seva "Fama pòstuma" que Lope de Vega va escriure unes mil vuit-centes comèdies i quatre-cents autes sacramentals, dels quals s'ha perdut una gran part. El propi autor va ser més modest i en les seves obres va estimar que havia escrit unes mil cinc-centes, el que pot entendre's incloent fins i tot els autes sacramentals i altres obres escèniques; però tanmateix resulta una xifra molt crescuda. Per a explicar-ho Charles Vincent Aubrun ha suposat que el dramaturg només traçava el pla i componia algunes escenes soltes, mentre que altres poetes i actors del seu taller completaven l'obra; no obstant això els poetes de l'època no tenien empatx a declarar la seva autoria en obres en col·laboració de fins a tres enginys, així que no pot sostenir-se aquest punt de vista, per més que la fama de l'autor fes prudent ocultar les seves ajudes per a vendre millor l'obra. Rennert i Castro van fer un seriós estudi que conclou que la megalòmana xifra es exagerada i que se li poden atribuir amb fermesa 723 títols, dels quals 78 son d'atribució dubtosa o errada i 219 s'han perdut, així que el repertori dramàtic de Lope es reduiria a 426 peces. No obstant això Morley i Bruerton, valent-se, encara que no exclusivament, de criteris mètrics que després s'han comprovat molt segurs, van estrènyer encara més els criteris i van establir indubtablement com seves 316 comèdies, 73 com dubtoses i 87 que, comunament atribuïdes a Lope, no són seves. Altres fonts li atribueixen 3.000 sonets, 3 novel·les, 4 novel·les curtes, 9 epopeies, 3 poemes i diversos centenars de comèdies. La llista de comèdies notables és certament molt crescuda. Poden citar-se a més de les ja relacionades "La discreta enamorada", "El acero de Madrid", "Los embustes de Celauro", "El bobo del colegio", "El amor enamorado", "La esclava de su galán", "La niña de plata", "El arenal de Sevilla", "Lo cierto por lo dudoso", "La hermosa fea", "Los milagros del desprecio", "El anzuelo de Fenisa", "El rufián Castrucho", "El halcón de Federico", "La doncella Teodor", "La difunta pleiteada", "La desdichada Estefanía", "El rey don Pedro en Madrid" o l'auto sacramental "El tirano castigado". Aubrun redueix la categoria temàtica de la comèdia lopesca a tres temes: l'amor, l'honor i la fe. Francisco Ruiz Ramón, no obstant això, prefereix parlar de drames del poder injust entre un noble i un plebeu o un plebeu i el rei, o el rei i el noble; de drames d'honor i de drames d'amor.
Lope sentia la necessitat de deixar testimoniatge de si mateix. Aquesta passió, que tant ha ajudat als seus biògrafs, tanca també els seus paranys i perills. És evident que el protagonista no és -no pot ser mai- un narrador imparcial. Sobre tots els esdeveniments posarà el filtre de la subjectivitat. Però a aquesta distorsió ha d'afegir-se altra: Lope li agradava de veure's a si mateix com personatge literari i recreava la seva pròpia imatge segons els tòpics del moment, als quals dotava d'una nova vitalitat i calor. Afegim a això que va tenir sempre les seves manies i entre elles es va contar l'acréixer el nombre, en veritat grandiós, de les seves obres i el restar alguns dels seus anys. Les referències autobiogràfiques que va deixar en vers i prosa cal mirar-les de besllum per a endevinar en elles, no tant la dada concreta que en ocasions aporten, com el procés psicològic que insinuen o amaguen. En gairebé en totes les seves obres trobarem la vida envaïda per la literatura i, com corol·lari, la literatura impregnada de vida. Si Ramón Gómez de la Serna va dir de Quevedo que "tenia vocació de mort", de Lope de Vega va poder dir molt bé que tenia "vocació de viu". Gran part de la vida del gran poeta la transformarà en poesia. Amic de Quevedo i de Juan Ruiz Alarcón, enemistat amb Góngora i envejat per Cervantes, la seva vida va ser tan extremada com la seva obra.

Alguns texts han sigut extrets de: "Lope de Vega" Wikipedia i Cervantes Virtual, i de les biografies:"Margarita Xirgu y su teatro" i "Margarita Xirgu.Una biografía" d'Antonina Rodrigo.

 

XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos

 

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.