Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

87. PEDRO CALDERON DE LA BARCA

 

Pedro Calderón de la Barca i Barreda González de Henao Ruiz de Blasco i Riaño, va néixer a Madrid el 17 de gener de 1600, va ser militar, capellà, poeta i dramaturg.

El seu pare, Diego Calderón i Sotillo, era secretari del Consejo y Contaduría Mayor de Hacienda i es va casar amb Ana María de Henao i Riaño, d'una noble família alemanya. Pedro va ser el tercer dels cinc fills que el matrimoni va arribar a tenir. Era gentilhome i d'origen muntanyès a l'haver nascut a Viveda, a Cantàbria. Va començar a anar al col·legi el 1605 a Valladolid, perquè allí estava la cort, però com va destacar en els estudis, el pare de caràcter autoritari, va decidir destinar-lo a ocupar una capellania que estava reservada per l'àvia a algú de la família que fos sacerdot. El 1608 Pedro Calderón de la Barca va entrar al Col·legi Imperial de la Compañía de Jesús, situat on ara es troba l'Institut San Isidro, i allí va romandre fins a 1613 estudiant gramàtica (que llavors comprenia l'estudi de la retòrica i la poètica), llatí, grec i teologia; donant assenyalades mostres de vivacitat i aprofitament.

La mort prematura de la seva mare el 1610 i el caràcter autoritari ja esmentat del seu pare, que es va casar en segones núpcies, van fer que Calderón creixés profundament influït per la complicitat familiar dels seus germans Diego i José. Als 13 anys va estrenar la seva primera comèdia, "El carro del cielo", fantasia que es desenvolupa entre el cel i la terra. En el 1613 va estudiar matemàtiques i filosofia (lògica i retòrica) a l'Universitat d'Alcalà d'Henares. Pedro Calderón de la Barca a l'edat de quinze anys es va traslladar a Salamanca, on a la seva Universitat va aprendre en cinc tot el que en ella s'ensenyava. Aquest mateix any de 1615 va morir el seu pare. Per aquest temps, és a dir quan tot just contava vint anys d'edat, tenia ja, segons conta la seva biografia: "il·lustrats els teatres d'Espanya amb les seves enginyoses comèdies". A l'Universitat de Salamanca es va graduar de Batxiller en dret canònic i civil, sense arribar a ordenar-se com hagués estat desig del seu pare. La lògica, el teatre i la persuasió retòrica a ell inherent, l'escolàstica, l'agustinisme preexistencialista, la història profana i canònica i el dret natural i polític, van ser el bagatge intel·lectual amb el que es va enfrontar a la creació literària -en la que va provar sort primer com poeta de certàmens i justes- amb la fascinació que hagué de produir-li la "comèdia nova" de Lope de Vega, que en aquells dies triomfava en els corrals madrilenys del Príncipe i de la Cruz.

Als dinou, contava ja amb tres o quatre èxits teatrals. Desprès que va concloure els seus estudis el 1619, va passar Calderón sis anys a Madrid, on mestrat en l'escola de la pròpia experiència, va aprendre la manera d'ésser de la societat que vivia i que amb mà tan destra va retratar en les seves comèdies. Jove, noble, independent, amb talent i massa galant, segons afirmen els seus biògrafs, va córrer durant aquest període de la seva vida les peripècies pròpies de la joventut, especialment les que neixen de la galanteria a la manera d'aquells temps. Així es desprèn almenys, d'un romanç que ell mateix va escriure a una dama que desitjava saber el seu estat, persona i vida, del que es dedueix també que com al principi hagué d'entrar en la carrera eclesiàstica, la seva vocació no l'inclinava al matrimoni. Va decidir abandonar els estudis religiosos per la carrera militar i va dur una vida una mica regirada de lluites i joc, també en l'aspecte familiar, doncs el testament patern va obligar al dramaturg i als seus germans a pledejar amb la seva madrastra i a vendre el càrrec del seu pare per a pagar despeses. És possible que les difícils relacions amb el seu pare influïssin en el seu teatre, on és freqüent trobar conflictes edípics entre pares i fills.

L'arribada al tron de Felip IV i l'ascens a Valido del Comte Duc d'Olivares el 1621, va suposar l'arribada d'una nova època que va perseguir, enfront del pacifisme del Duc de Lerma, la recuperació d'una política agressiva que va insistir en l'afirmació d'Espanya com potència. El 1621 Calderón va participar en el certamen poètic hagut amb motiu de la beatificació de San Isidro i posteriorment en el de la seva canonització el 1622, guanyant el tercer premi. La seva primera comèdia cortesana o drama històric conegut "Amor, honor y poder", va ser estrenat a Madrid el 1623, amb motiu de la visita del Príncep Carles de Gal·les. Fins el 1625 va compondre sis drames, dels quals mereixen citar-se el drama històric titulat "La gran cenobia" i el que duu per nom "En esta vida todo es verdad y todo es mentira", que va servir a Corneille pel seu "Heracli". Per l'any 1625 va entrar al servei del Rei, passant a Milà i després a Flandes, al servei del duc de Frías, Conestable de Castella. Des de 1625 fins a 1635 va saber compartir generosament les seves activitats, doncs va saber agermanar amb excel·lència les armes i les lletres, a la manera que ho fessin Garcilaso, Ercilla i Cervantes. Durant aquests 10 anys va escriure 25 drames, entre els quals figuren el drama històric "La cisma de Inglaterra" i "El purgatorio de San Patricio" el 1627 i el 1629 la comèdia d'intriga o de capa i espasa "Casa con dos puertas, mala es de guardar", la comèdia d'intriga "La dama duende", la comèdia "Para vencer amor, querer vencerle", la comèdia palatina "El galán fantasma" i el drama històric tràgic "El príncipe constante", que el va utilitzar Calderón per a burlar-se en un passatge del famós orador gongorí fra Hortensio Félix Paravicino, doncs en l'any 1629 a l'irrompre, perseguint a un actor amb els seus germans en sagrat, en el Convent de les Trinitàries de Madrid -on es trobava la filla de Lope de Vega- li va causar l'enemistat de Lope i de fra Hortensio. El 1630 va acabar els autes sacramentals "El divino Jasón" i "La Iglesia sitiada".

Si els seus serveis a la milícia van ser poc atesos per la cort, que el va tractar de vegades no només amb injustícia sinó amb ingratitud, si s'ha de jutjar per certes al·lusions seves, li van servir almenys per a dur més tard a l'escena aquella galeria de retrats militars, que tanta fama han donat a algunes de les seves comèdies. El 1632 va concloure la comèdia "La banda y la flor" i l'aute sacramental "La cena del rey Baltasar". Calderón el 1634 va escriure el drama religiós "La devoción de la cruz", notable pel seu místic romanticisme i que tracta de provar que la devoció de la creu basta per a salvar a l'home més culpable, i va escriure també els autes sacramentals "La hidalga del valle", "El pleito matrimonial del cuerpo y el alma" i "El veneno y la triaca". Al mateix temps, durant aquesta etapa Calderón, de la mà d'Olivares, va entrar a palau per a produir les seves primeres obres cortesanes, dirigir les representacions teatrals i guanyar-se l'estima del rei Felip IV, que va començar a fer-li encàrrecs per als teatres de la cort, ja fos el saló daurat del desaparegut Alcázar o el recent inaugurat Coliseo del Palacio del Buen Retiro, per a la primera funció del qual va acabar el 1634 l'aute sacramental "El nuevo Palacio del Retiro", amb rondalles mitològiques tant en diverses estades reals com en els seus jardins i estany, per a rememorar l'edificació de l'emblemàtic Real Lloc del poder. Allí van començar a representar-se obres de gran abast escenogràfic i coral, com "El mayor encanto, amor" entre molts altres i molt refinats espectacles dramàtics, per als quals va contar amb la col·laboració d'hàbils escenògrafs italians, com Cosme Lotti o Baccio del Bianco i experts músics per a les primeres sarsueles que es van escriure, com Juan Hidalgo. El 1635 va deixar el servei militar perquè el Rei Felip IV el va nomenar poeta cortesà o cesari, en reemplaçament del dramaturg de càmera, el difunt Lope de Vega i nomenant-lo també Director del Coliseo del Buen Retiro.

Calderón reordena, condensa i reelabora el que en Lope apareix de manera difusa i caòtica, estilitzant el seu realisme costumista i tornant-lo més cortesà. En les seves obres apareix una rica galeria de personatges representatius del seu temps i de la seva condició social, tots els quals tenen en comú els tres temes del teatre barroc espanyol: l'amor, la religió i l'honor. Però a més el dramaturg inventa, més enllà del repertori cavalleresc, una forma poètica-simbòlica desconeguda abans d'ell i que configura un teatre essencialment líric, els personatges del qual s'eleven cap a lo simbòlic i lo espiritual. Escriu llavors fonamentalment drames filosòfics o teològics, autes sacramentals i comèdies mitològiques o palatines.

Calderón el 1635 va escriure els autes sacramentals d'aire medievalista "El gran teatro del mundo" i "El gran mercado del mundo", d'arrel més ètica que cristiana. El 22 de desembre de 1930 la Compañía de Margarida Xirgu, representava en el Teatro Español de Madrid "El gran teatro del mundo". L'escenografia va ser realitzada per Sigfrido Burmann. L'èxit de l'aute calderonià va ser clamorós. Des que el teló va descobrir la grandiositat dels decorats de Burmann, els aplaudiments van ressonar espontanis i entusiastes. La seva posada en escena suposava una novetat, i no només per tractar-se d'una obra que duia molt temps allunyada dels escenaris, sinó per la fondària moral dels seus simbòlics personatges. Déu (l'autor) crida al món perquè els homes representin la comèdia de la vida. El món recorre a les seves criatures representatives, que són el rei, el ric, el pagès, la bella, la discreta -símbol de la religió- i una nena, prestant-los els atavellis que necessiten per a fer l'obra. L'autor lliura els seus papers respectius i des del seu tron assisteix a la representació. No tots els personatges, a diferència del rei i del ric, es resignen a acceptar els papers que els han estat encomanats. El pobre es rebel·la contra la seva misèria i el pagès es lamenta de la seva dura servitud sobre la terra. L'agost de 1931 Margarida Xirgu representava de nou l'aute de Calderón a Sant Sebastià i després començava la temporada teatral 1931-1932 a Barcelona, en el Teatre Goya, amb un repertori que incloïa també aquesta obra. En el 1943 a Xile Margarida Xirgu va representar en el SODRE una vegada més aquest aute.

 

Decorat de Sigfrido Burmann del acte I de "El gran teatro del mundo", per la seva representació per Margarida Xirgu el 1930.

Foto: Col·lecció d'escenografia de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.


Decorat de Sigfrido Burmann del acte II de "El gran teatro del mundo", per la seva representació per Margarida Xirgu el 1930.

Foto: Col·lecció d'escenografia de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.


El 1636 Calderón va estrenar el drama filosòfic "La vida es sueño", un excepcional drama sobre la llibertat de l'home i els límits imposats per l'ètica social o la raó d'estat. Calderón és un poeta eminentment religiós, és el dramàtic catòlic per excel·lència: el catolicisme anima totes les seves obres, la creença religiosa mou sempre la seva ufanosa i rica inspiració. L'estripat personatge de Segismundo de Polònia és el més conegut de totes les seves obres. "La vida es sueño", paradigma del gènere de comèdies filosòfiques, recull i dramatitza les qüestions més transcendentals de la seva època: la llibertat o el poder de la voluntat enfront del destí, l'escepticisme davant les aparences sensibles, la precarietat de l'existència considerada com un simple somni i, en fi, la consoladora idea que, fins i tot en somnis, es pot encara fer el bé. També s'apunta en ella, encara que molt en segon pla, el tema de l'educació, tan desenvolupada posteriorment en el segle XVIII. Té aquesta obra diverses versions fetes per ell mateix.

Calderón redueix el nombre d'escenes que habitualment empraven Lope i els seus seguidors, perquè cuida més l'estructura dramàtica; restringeix igualment l'abundant polimetria del teatre anterior a octosíl·lab, hendecasíl·lab i alguna vegada heptasíl·lab; també empobreix el repertori estròfic a fi d'assolir més unitat d'estil. En comptes de buscar temes nous, que també, prefereix usar temes ja desenvolupats pels comediògrafs anteriors a Lope o de la seva escola, que reescriu suprimint les escenes inútils, febles, sobrants o poc funcionals, o afegint les que creu necessàries; és a dir, refonent-les. A demés, segueix els mateixos mecanismes i convencionalismes de la comèdia lopesca, amb les aportacions afegides d'Antonio Mira de Amescua, Tirso de Molina i Juan Ruiz de Alarcón. El seu estil utilitza les gal·les formals del culteranisme, però també el vulgaritza amb una sèrie de metàfores entorn dels quatre elements que tot el seu públic podia entendre, el que el fa més accessible. Així mateix, empra símbols en les seves comèdies: la caiguda del cavall, que representa la deshonra o la pertorbació de l'ordre natural; les casualitats no casuals, el significat profund de la llum i la foscor i algunes tècniques dramàtiques com la profecia o horòscop inicial en l'obra, que crea expectatives enganyoses per al públic, per exemple en "La cisma de Inglaterra" o en la mateixa "La vida es sueño". Calderón s'adona de vegades de l'artificial i mecànica que resulta la fórmula dramàtica barroca i per això es permet de vegades fer jocs o bromes metateatrals, permetent als seus actors fer comentaris jocosos sobre els tòpics que els surten al pas i es veuen obligats a seguir.

El 1636 el Rei Felip IV el va nomenar Cavaller de l'Ordre de Santiago i el seu amic i deixeble Vera Tassis va publicar la Primera Part de les seves comèdies; a l'any següent la segona, fins a les nou que va arribar a imprimir, si bé es conserven tres més, impreses per altres editors menys curosos. El 1635 Calderón va escriure el drama d'honor "A secreto agravio, secreta venganza" que en la seva època no van rebutjar ni àdhuc els catòlics més decidits. És l'encarnació de l'honor castellà d'aquells segles.

Calderón el 1937 va acabar el drama religiós "El mágico prodigioso", una gran paràbola de l'ambició, del coneixement i de l'amor, en la fantasia d'una comèdia de sants. En aquesta obra és el creador de personatges barrocs, íntimament desequilibrats per una passió tràgica, que va influir poderosament en el "Faust" de Goethe, al que va prestar alguns passatges sencers. En el mateix any va escriure el drama d'honor "El médico de su honra" en el qual Don Gutierre representa el marit embogit de gelosia que mana fer una sagnia solta a la seva esposa, Donya Mencía, per creure que l'enganya amb Don Enrique de Trastamara. Aquests gelosos patològics que abunden en els drames de Calderón raonen fèrriament, però les conclusions dels seus sil·logismes s'assenten sobre sospites i passions deslligades, pel que el resultat de les seves llargues cavil·lacions donen en l'absurd dramàtic i per això els troba substància tràgica. També el 1937 va escriure l'aute sacramental "La devoción de la misa" i el drama d'honor "El mayor monstruo del mundo" on es reflecteixen les passions amoroses que enceguen l'ànima.

Es va distingir el 1638 com soldat al servei del Duc del Infantat, durant el assetjament de Fuenterrabía. El 1639 va acabar la comèdia amb caràcter melodramàtic "No hay cosa como callar" i el aute sacramental "El Gran Duque de Gandía". Fins a l'any 1640 va romandre a Madrid lliurat a la seva veritable vocació, que era el teatre, per al qual va compondre més de vint drames des de 1635 a 1640 . A aquesta dècada de plenitud creativa, li va succeir la crisi. El prestigi de la unió de Regnes, Estats i Senyorius que va desitjar Felip IV es va venir a baix mentre la monarquia hispànica era incapaç de mantenir la cohesió interior. Des de 1640 serà imparable la rebel·lió de Catalunya, Portugal, Aragó o Andalusia. Sortint a campanya les Ordres Militars, no va voler el Rei que Calderón seguís l'estendard de la seva; però al poeta no li va semblar bé tocar la lira mentre els seus companys esgrimien les espases, i donant-se pressa, va concloure en breu temps una comèdia que el Rei li havia encarregat, amb lo que va poder seguir a les Ordres a Catalunya, obtenint plaça a la Companyia del Comte-Duc d'Olivares i distingint-se com soldat el 1640 al servei del Duc del Infantat, en la guerra de secessió de Catalunya. Llavors el Rei li va fer una nova mercè, consistent en 30 escuts de sou al mes, en consignació de l'artilleria.
Per aquell temps es va ampliar el Palacio del Retiro i es va construir un gran estany d'aigua amb una illa central en la que es va situar un gran coliseu, en el qual Calderón va estrenar el 1640 l'obra "Certamen de amor y celos". Ràpidament Calderón es va adaptar a les condicions del gran espectacle cortesà, amb peces com els drames "El monstruo de los jardines", "El golfo de las sirenas", "Fieras afemina amor", o "Las fortunas de Andrómeda y Perseo" de pretext mitològic. Va seguir component espectacles per als Reis per el Palacio del Buen Retiro i per a la festa teològica del Corpus, però es va decantar pels temes mitològics.
Calderón era en aquells dies un discret però actiu cortesà i va arribar a convertir-se en un personatge respectat i influent, model per a una generació sencera de nous dramaturgs i fins i tot per a talents tan grans com els d'Agustín Moreto i Francisco Rojas Zorrilla, els seus més importants deixebles. Amb Calderón va adquirir plena rellevància en la comèdia barroca, l'escenografia -el que ell va anomenar "memòria de les aparences"- i la música (es considera a Calderón el primer autor de llibrets de sarsueles), en recerca d'un espectacle barroc integral que unís les diverses arts plàstiques. La fusteria efímera teatral es va convertir en un element clau en la composició de les seves obres, especialment dels autes sacramentals, que d'aquesta manera es transformaven en complexos emblemes al·legòrics prenyats de simbolisme moral. En quant al seu llenguatge, és manejat amb solemnitat, emfatitzant la bellesa amb l'ús d'antítesis, metàfores i hipèrboles; encara que podria estimar-se que és la culminació teatral del culteranisme. Calderón va procurar que les metàfores poguessin ser fàcilment deslligades pel seu públic reiterant un mecànic sistema de referències creuades entorn dels quatre elements i recorrent a una retòrica de fàcils simetries, disseminacions i recol·leccions. Va usar cultismes sense empatx, alguns fins i tot condemnats per Lope de Vega en el seu "Arte nuevo de hacer comedias" del 1609, com el hipogrif. En els seus personatges s'acusa un característic frenesí raonador: els personatges calderonians pensen de manera fèrria i implacablement lògica, encara que les seves premisses siguin de fet absurdes; d'aquesta manera, els característics marits calderonians embogeixen de gelosia i justifiquen els seus crims de forma impecable però èticament absurda, abundant en el seu llenguatge nexes de subordinació lògica causal, consecutiva, condicional, concessiva o final. Abunden els jocs metateatrals, doncs no se li escapava al propi autor el convencionalisme a que havia arribat la fórmula lopesca, i els diàlegs fragmentats al "ali món", que dos o més personatges anaven continuant i acabant les frases que deixaven a mig fer successiva i simètricament. Per altra banda, intertextualitat de Calderón és molt forta, doncs l'autor de vegades reutilitza o reescriu texts d'unes comèdies o autes en unes altres, autoparodianse amb intenció còmica o imitant-se a si mateix conscientment. La formació jesuïta de Calderón el va dur a assimilar el pensament de Sant Agustín i Sant Tomás de Aquino a través de la interpretació de Domingo Báñez, Luis de Molina i Francisco Suárez. No obstant això aflora en el seu teatre un profund pessimisme a pesar de l'autonomia i validesa de l'acció humana. La vida és una peregrinació, un somni, i el món és un teatre d'aparences. El seu pessimisme està temperat per la seva fe en Déu i pel fort racionalisme que va assimilar de Sant Tomás. El sentit de l'angoixa de molts dels seus personatges l'aproximen a l'existencialisme cristià contemporani:
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ficción,
una sombra, una ilusión,
y el mayor bien es pequeño.
¡Que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son!
Calderón veu en la història, antiga o contemporània, la petjada de la voluntat divina així com en el món natural, on llegeix el pla i la promesa de Déu. El repertori temàtic de Calderón és ampli i es tracta amb moltes diverses variants; l'honor; la relació de l'home amb el poder i, en relació amb això, la llibertat i la responsabilitat moral o el conflicte entre realitat i il·lusió, freqüent en l'estètica barroca del desengany. Tracta d'una forma particular la gelosia patològica i els conflictes edípics.
Calderón el 1640 va escriure les comèdies palatines o mitològiques "Nadie fie su secreto" i "Las manos blancas no ofenden"; els autes sacramentals "Lo que va del hombre a Dios", "Misterios de la misa"; i el drama religiós i hagiogràfic "El purgatorio de San Patricio" representació que tant havia d'influir sobre la concepció teatral de Jerzy Grotowski. En aquesta època va escriure la tragèdia bíblica "Los cabellos de Absalón" i el 1642 la comèdia palatina i d'enredo "El secreto a voces", de la qual es conserva un manuscrit autògraf. Calderón va ser ferit durant l'assetjament de Lleida i va obtenir el 1642 la llicència absoluta de participar com coracer en la guerra amb Catalunya, rebent una pensió vitalícia. Va veure morir en la mateixa, el 1645, al seu germà José, prestigiós militar. També morirà el seu germà Diego dos anys després el 1647.
El 1643 va cessar com Valido el Comte Duc d'Olivares. La defunció de la reina Isabel de Borbó va decretar el tancament dels corrals de comèdies entre 1644 i 1645 i la defunció del príncep Baltasar Carles també va decretar el seu tancament entre 1646 i 1649, que juntament amb les pressions i l'intolerància dels religiosos moralistes contraris al teatre, va esdevenir un llarg lapse de cinc anys de tancament del teatre públic des de 1644 fins a 1649. El dramaturg es va quedar, almenys provisionalment, sense espai per a l'ofici en el qual havia adquirit fama i prestigi, però va seguir escrivint obres en el 1644, com els autes sacramentals "La humildad coronada de las plantas", "El socorro general" i ja en el 1645 "Los encantos de la culpa".
El 1646 va néixer el seu fill natural Pedro José, amb el que Calderón ha de replantejar-se la seva vida. La pau de Westfàlia de 1648 marca la independència de Flandes i un nou ordre europeu, del que Espanya serà progressivament marginada. En aquest mateix any va escriure els autes sacramentals "La segunda esposa y triunfar muriendo" i "Llamados y escogidos". Són també d'aquesta època les comèdies de capa i espasa "No hay burlas con el amor" i "El escondido y la tapada" la comèdia que anticipa el gènere de figurant, "Mañanas de abril y mayo" i "Ni amor se libra de amor", que és la millor de les mitològiques.


Retrat anònim de Calderón del segle XVII. Museu Lázaro Galdiano. Madrid.

Foto: Wikipedia

 

Encara que en el 1649 es van reobrir els teatres, Calderón havia sofert una crisi tant espiritual com professional, però va seguir escrivint i va aparèixer en aquest any l'obra "La vacante general". Va tornar a Madrid del seu retir d'Alba de Tormes, per a descriure les festes reals i convertir-se en el Secretari del Duc d'Alba. Va escriure drames de celebració oficialista com "El sitio de Breda", que al seu torn ho immortalitzarà Velázquez en el seu quadre "Les llances" o de personatges d'exaltat individualisme com "Luis Pérez el Gallego". Encara que va seguir escrivint comèdies i entremesos, des de llavors va donar prioritat a la composició d'autes sacramentals, gènere teatral que va perfeccionar i va dur a la seva plenitud, doncs s'avenia molt bé amb el seu talent natural, amant de les complexitats teològiques. A més, va ingressar en els terciaris, la Tercera ordre de San Francisco el 1650, any que Felip IV es va casar amb Mariana d'Àustria. Calderón el 1650 va concloure el drama d'honor "El pintor de su deshonra" en que una jove fa del seu honor valenta i heroica defensa, les comèdies melodramàtiques "No siempre lo peor es cierto" i "Cada uno para sí" i els autes sacramentals "El año santo de Roma" i "La primera flor del Carmelo" ja que no va poder separar-se tant del seu abatiment personal com de la seva necessitat de seguir contant amb ingressos econòmics en la seva carrera de dramaturg.

Finalment el 1651 es va ordenar sacerdot, donant llicència al que en el 1835 havia estat soldat-poeta i en aquest mateix any va escriure la seva obra mestra, el drama d'honor i filosòfic "El alcalde de Zalamea", en que el debat entre individu i poder, honor estamental i virtut personal, arriben a la perfecció del cànon. En l'obra s'enfronten l'honor individual o el que és el mateix, la dignitat humana -no costum social o externa- d'un pagès ric, Pedro Crespo, la filla del qual ha estat violada per un aristòcrata capità dels terços del famós general Don Lope de Figueroa, amb l'honor corporatiu o "esprit de corps" d'aquest últim. És l'honor, el patrimoni de l'ànima enfrontat a la justícia dels homes. El 11 d'octubre de 1932 la Compañía Xirgu-Borràs inaugurava la temporada en el Teatro Español amb "El alcalde de Zalamea". Margarida en el paper d'Isabel i Enric en el de Pedro Crespo, Sigfrido Burmann realitzant noves decoracions i estrenant actrius i actors nou vestuari.

També el 1651 va acabar els autes sacramentals "El cubo de la Almudena" i "La semilla y la cizaña". El 1652 es va assolir la pau amb Catalunya i va escriure "La fiera, el rayo y la piedra". Calderón, que des de 1653 va ocupar la Capellania de la Catedral dels Tres Reis Nous de Toledo -que el seu pare tant anhelava per a la família- se sabia en altra etapa creativa, més concentrada, abstracta i oficialista. Va seguir fidel a dos espais escenogràfics i polítics: la celebració règia en el Palacio del Buen Retiro i la festa teològica del Corpus en els autes sacramentals, endinsant-se així en l'última i dilatada etapa de la seva producció dramàtica, per a la qual va contar amb mitjans excepcionals que avui podrien qualificar-se de veritable avantguarda teatral. També en el 1652 va concloure l'aute sacramental "El año santo en Madrid". El 1653 va acabar el drama filosòfic i simbòlic "La hija del aire" en dues parts, on es pinta l'ambició sense límits de la regna Semíramis, assassina del seu marit Nino i "Las cadenas del demonio" d'atribució dubtosa. En aquest mateix any va escriure l'aute "No hay más fortuna que Dios". El 1655 va acabar el autes "La siembra del Señor" i "El valle de la zarzuela" i el 1656 "La protestación de la fe".
El 1657 va escriure la comèdia d'intriga "Guárdate del agua mansa" en la qual apareix l'estrafolari Don Toribio de Cuadradillos i el 1658 l'aute sacramental "La cura y la enfermedad". L'enfonsament espanyol es va confirmar amb la Pau dels Pirineus de 1659 i amb l'auge d'Anglaterra que, baix Cromwell, va minar progressivament l'horitzó d'expansió comercial i naval d'Espanya. En aquest mateix any va acabar els drames històrics "Amar después de la muerte" en la qual es presenta un sublim i pur exemple d'amor i "El tuzaní de la Alpujarra" que conta l'èpica revolta dels moriscs enfront de l'absolutisme militar de Felip II, i els autes "El Maestrazgo del Toisón", "Primero y segundo Isaac" i "El sacro Parnaso". El 1660 va escriure el drama "La púrpura rosa" i els autes "A dios por razón de estado", "El diablo mudo" i "El lirio y la azucena" i el 1661 el drama mitològic "Eco i Narciso" i els autes "El árbol del mejor fruto" i "El primer refugio del hombre y probática piscina". El 1662 va acabar els autes sacramentals "Mística y real Babilonia" i "Las órdenes militares".

 

Pedro Calderón de la Barca.

Foto: Poetas Biocalde

 

El 1663 després d'una estada a Toledo, va tornar a Madrid on viurà en el carrer Platerías fins a la seva mort, al designar-lo el Rei com el seu capellà d'honor, rebent després una pensió a Sicília i altres mercès especials. Calderón ja era el dramaturg més celebrat de la cort i va posseir en exclusiva l'escriptura de peces de teatre sacre en la que amb l'enorme aparell escenogràfic dels carros, es va escenificar de manera grandiosa però didàctica els misteris de la fe i la proclamació del dogma de l'Eucaristia. El Corpus era una festa de gaubança popular, la solemne processó de la Custòdia i dels carros, en els quals haurien de representar-se els autes, s'acompanyava de balls bulliciosos i fins i tot exòtics, com les danses de "negrillos" i de gitanos, a la vegada que una multitud de visitants que abarrotaven Madrid gaudien de la "tarasquilla", un drac de cartró pedra amb el qual es rememorava el dimoni del Leviatan vençut per Crist. La processó culminava en la Plaza Mayor, escenari habitual de festes, curses de braus i jocs de canyes, en las que s'entretenien la noblesa i el poble pla. El propi Calderón va escriure moltes peces breus, entremesos i moixigangues, que suposen un aspecte carnavalesc i irreverent enfront de la serietat teològica dels autes sacramentals. El Rei, la noblesa civil i eclesiàstica contemplaven aquests drames, punt culminant d'una dramatúrgia en la qual convergeixen la suma de totes les arts, des de la música fins a la brillant disposició visual de tramoies i aparences. Els personatges al·legòrics poblaven les taules en representacions, que si d'una banda reflectien el pensament ortodox del moment enfront de l'heretgia, per una altra documentaven que Calderón va ser també víctima de l'intolerància del moment, doncs a l'intentar representar en l'aute "Las pruebas del segundo Adán" l'absurda imposició de les lleis de neteja de sang a la figura de Crist, va ser objecte, fins i tot de l'assetjament del Sant Ofici. El 1663 va escriure l'aute sacramental "Las espigas de Ruth" i el 1664 "A María del corazón" i "La inmunidad del sagrado"."
Calderón continuarà escrivint i vigilant les sarsueles en els seus assaigs, fins i tot després de la mort de Felip IV el 1665 i l'arribada al tron de Carles II, encara que va marcar un cert declivi en el ritme de la seva producció dramàtica. El 1665 va acabar l'aute "El viático cordero". El 1666 se'l va nomenar Capellà Major de Carles II i va ser alguna vegada importunat pels moralistes que veien amb dolents ulls els espectacles teatrals i especialment errat que ho fes un sacerdot com ell. A ells els va contestar altivament d'aquesta manera: <<O esto es bueno o es malo; si es bueno, no se me obste; y si es malo, no se me mande>>.
El 1670 va escriure els autes sacramentals "Sueños hay que verdad son" i "El pan verdadero Dios" i el 1671 "Santo rey don Fernando". Calderón el 1672 va acabar el melodrama "La niña de Gómez Arias" que posseeix una gran introspecció i s'acosta a l'univers tràgic. El 21 de setembre de 1922, Margarida Xirgu representava en el Teatro Español de Madrid, la novel·la escènica en 5 quadres "La niña de Gómez Arias". La Xirgu, en el paper de Dorotea, donava vida a aquest singular personatge femení calderonià en adaptació d'Eduardo Marquina. A mitjans de setembre de 1930, de nou en el Teatro Español, Margarida Xirgu representava una vegada més aquesta obra de Calderón.


Margarida Xirgu protagonitzant "La niña de Gómez Arias".

Foto Cuadernos El Público.


Figurins de "La niña de Gómez Arias" realitzats per Miquel Xirgu.

Arxiu Jordi Rius Xirgu

figurins


Calderón va escriure el 1670 el drama històric "El mayor monstruo, los celos" que té grans semblances amb l'Otelo de Shakespeare i els autes sacramentals "La redención de cautivos" i "No hay instante sin milagro"; el 1673 "El arca de Dios cautiva"; el 1674 "La nave del mercader", "Tu prójimo como a ti" i "La viña del Señor"; el 1675 "El jardín de Falerina"; el 1676 "Los alimentos del hombre" i "La serpiente de metal"; el 1677 "El laberinto del mundo" i "El pastor Fido"; el 1678 "El día mayor de los días" i el 1679 "El tesoro escondido".
Al final de la seva vida va sofrir alguns estretors econòmiques però amb motiu del carnaval de 1680, Calderón encara va compondre la seva última i esplèndida comèdia "Hado y divisa de Leónido y Marfisa". En aquest mateix any, també havia escrit els autes "Andrómeda y Perseo" i "El indulto general" i el 1681 "Amar y ser amado y divina Filotea", "El cordero Isaías" i "Nuevo hospicio de pobres".
Últimament, després del seu ingrés en el sacerdoci, va compondre diversos drames i comèdies, dels quals s'han de citar els títols de les comèdies "Agradecer y no amar", "Afectos de ódio y amor", "El acaso y el error", "El alcalde de sí mismo", "Amigo, amante y leal", "Antes que todo es mi dama", "Argenis y Poliarco", "El astrólogo fingido", "Auristela y Lisidante", "Basta callar", "Bien vengas, mal, si vienes solo", "Cada uno para sí", "El castillo de Lindabridis", "El conde Lucanor", "Con quien vengo, vengo", "Cuál es mayor perfección", "Dar tiempo al tiempo", "La desdicha de la voz", "De una causa, dos efectos", "Dicha y desdicha del hombre", "Los empeños de un acaso", "El encanto sin encanto", de capa y espasa "El escondido y la tapada", "Fuego de Dios es el querer bien", "Gustos y disgustos son no más que imaginación", "Hombre pobre todo es trazas", "Lances de amor y fortuna", "El maestro de danzar", "Mañana será otro día", "Mañanas de abril y mayo", "Mejor está que estaba", "Mujer, llora y vencerás", "Peor está que estaba", "Primero soy yo", "El puente de Mantible", "La señora y la criada" i "También hay duelo en las damas" i els drames "Amado y aborrecido", "Apolo y Climene", "Las armas de la hermosura", "La aurora de Copacabana", "Darlo todo y no dar nada", De un castigo tres venganzas", "Los dos amantes del cielo" que es refereix al martiri de San Crisanto i Santa Daría, "Duelos de amor y lealtad", "La estatua de Prometeo", "La exaltación de la cruz", "Fineza contra fineza, "El gran príncipe de Fez", "El hijo del sol, Faetón", "Los hijos de la fortuna, Teágenes y Cariclea", "El José de las mujeres", "Judas macabeo", "El laurel de Apolo", "Origen, pérdida y restauración de la Virgen del Sagrario", "El postrer duelo de España"; "Saber del mal y del bien", "El segundo escipión", "La sibila de oriente", "Los tres afectos de amor", "Las tres justicias en una" i "Los tres mayores prodigios". També son de la seva producció els autes sacramentals "El divino Orfeo" de pretext mitològic, "La lepra de Constantino", "El orden de Melchisedech", "La piel de Gedeón", "¿Quién hallará mujer fuerte", "La torre de Babilonia" i "La universal redención". Calderón va parodiar en la seva comèdia burlesca "Céfalo y Pocris" l'òpera-drama de la seva producció "Celos aun del aire matan". Va compondre així mateix bastant teatre menor, unes 38 peces, entre entremesos -del que cap destacar "Entremés del triunfo de Juan Rana"- balls, jácares, lloes i moixigangues.

Calderón va escriure 111 obres dramàtiques, de les quals tres és dubtós que siguin seves. El dirigent erudit Sr. Hartzenbusch opinava que en va escriure 120 i la Biblioteca de Autores Españoles les va incloure totes com producció del poeta. A més d'aquestes obres va compondre Calderón 65 autes sacramentals.
El 25 de maig de 1681, quan estava acabant de compondre els autes destinats al Corpus d'aquest any, Calderón va morir a Madrid. És enterrat amb tots els honors, i el seu cadàver, revestit dels seus ornaments sacerdotals i de l'hàbit de l'Ordre de Santiago, és dut, d'acord amb les pròpies paraules del seu testament: <<descubierto, por si mereciese satisfacer en parte las públicas vanidades de mi mal gastada vida>>. Un dels seus biògrafs va dir: <<Perdió el teatro español un príncipe, la corte un poeta laureado, la iglesia un ejemplar sacerdote, los pobres un bienhechor, la honra castellana un gran maestro, y cuantos le conocian y trataban un amigo afectuoso, un discreto consejero y un acabado modelo de todas las virtudes sociales>>.
Van descansar primerament les restes mortals de l'eminent dramaturg, a l'església del Salvador, on la Congregación de Presbíteros naturals de Madrid, a la qual pertanyia Calderón des de 1663 i a la qual va deixar per universal hereva, li va erigir un modest monument. Van descansar les cendres de Calderón en l'esmentada església del Salvador fins al 1848 que per amenaçar ruïna, no va poder albergar-les per més temps i van ser traslladades a la capella del cementiri de la Sacramental de San Nicolás, on van romandre fins que van ser portades a la Capella de l'Hospital de la citada ordre de preveres naturals de Madrid, a Torrecilla del Leal, on reposen avui i on se'ls ha consagrat un senzill i modest record. Se li va erigir el 1881 a la Plaza de Santa Ana de Madrid, emplaçament de l'antic Corral del Príncipe davant del Teatro Español, un elegant i bell monument.

 


Monument a Calderón a la Plaza de Santa Ana de Madrid.

Foto: Wikipedia

 

Dramaturg tràgic a l'altura de Sófocles o Eurípides en l'angoixada perplexitat dels individus que retrata i a la de Shakespeare en les esquerdes d'humana debilitat que va saber mostrar del poder, Calderón representa el cim de les arts escèniques d'un període irrepetible. El Segismundo de "La vida es sueño" és el dubte, l'Herodes de "El tetrarca de Jerusalém" és la gelosia, i Don Gutierre de "El médico de su honra" és l'honor. Calderón és el Shakespeare catòlic i espanyol. És també un poeta espanyol, eminentment nacional. El sentiment religiós, el sentiment monàrquic i el sentiment de l'honor, tals com els entenien els espanyols d'aquella època, es reflecteixen en les seves produccions dramàtiques, en les que es descobreix per descomptat un esperit de nacionalitat molt pronunciat. És el primer dramaturg del teatre espanyol, el que ha fet obres de més transcendència i de major abast, però va faltar a la veritat històrica i geogràfica i va cometre grans anacronismes. També els seus sonets amb tendència filosòfica, però molt poètics, són molt famosos. L'obra teatral de Calderón de la Barca significa la culminació barroca del model teatral creat a la fi del segle XVI i començaments del XVII per Lope de Vega. Lope representa en la vida de l'escena espanyola el període espontani i Calderón el període de la reflexió. Calderón de la Barca resulta tècnicament millor que aquest en el teatre i de fet duu a la seva perfecció la fórmula dramàtica lopesca reduint el nombre d'escenes d'aquesta i depurant-la d'elements lírics i poc funcionals, convertint-la en un ple espectacle barroc al que agrega a més una especial sensibilitat per a l'escenografia i la música, elements que per a Lope tenien una menor importància. Utilitza freqüentment peces anteriors que refon eliminant escenes inútils; disminueix el nombre de personatges i redueix la riquesa polimètrica del teatre lopesc. Igualment, sistematitza l'exuberància creativa del seu model i construeix l'obra entorn d'un protagonista exclusiu. En certa manera, purga el teatre de Lope dels seus elements més lírics i cerca sempre els més teatrals.

Pel seu dilatat recorregut vital, per l'estratègica situació històrica que li va tocar viure i per la varietat de registres de la seva excepcional obra teatral, Calderón de la Barca sintetitza el magnífic però també contradictori segle XVII, el més complicat de la història espanyola. Testimoni de tres regnats: el de Felip III, el de Felip IV i el de Carles II, va viure l'Europa del pacifisme, l'Europa de la Guerra dels Trenta Anys i la del nou ordre internacional, simultani al lent declinar de la monarquia. És a dir, el Segle d'Or de les lletres i les arts que va ser també el segle de fang, de crisi i d'aïllament d'Espanya.
Calderón va fer obres en col·laboració amb: Juan de Zabaleta, Jerónimo de Càncer i Velasco, Francisco de Rojas Zorrilla, Juan Pérez de Montalbán, i Antonio Coello i Ochoa. Se li atribuïxen les obres "El castigo en la traición", "El primer blasón del Austria", "El que busca la mojiganga" i "El saco de Amberes", sense saber amb certesa que són de la seva producció.


Alguns texts han sigut extrets de: "Calderón de la Barca" Wikipedia i Cervantes Virtual, i de les biografies:"Margarita Xirgu y su teatro" i "Margarita Xirgu.Una biografía" de Antonina Rodrigo.



XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.