89. FERNANDO DE ROJAS
Fernando
de Rojas va néixer cap a 1475 -entre 1470 i 1476, segons altres fonts-
en La Puebla de Montalbán a la província de Toledo, va ser un important
dramaturg del que només ens ha arribat una obra i que mai va ser esmentat
per cap dels seus contemporanis.
Van ser els
seus pares García González Ponce de Rojas i Catalina de Rojas, amb
tota probabilitat conversos. Altres fonts com Stephen Gilman -principal estudiós
de la vida de Fernando- opina que el seu pare va ser Hernando de Rojas, cremat
en la foguera per l'Inquisició de Toledo. Els seus avantpassats van ser
jueus fins que un d'ells -potser el seu besavi- es va convertir al cristianisme,
pel que Fernando va pertànyer a una família acomodada de conversos
que va reaparèixer en posteriors processos inquisitorials per mantenir
el judaisme d'amagat de l'Inquisició. Fernando va ajudar a membres de la
seva família, els nomenats marranos o criptojudíos -Anusim en la
literatura rabínica- afectats per les persecucions. Durant els anys anteriors
al naixement de Fernando i els anys de la seva infantesa, en els petits pobles
com La Puebla la diferència entre cristians, jueus i conversos era amb
freqüència mes econòmica i social que religiosa.
El
1486 va arribar l'Inquisició a La Puebla de Montalbán, encara que,
pel que se sap dels documents de l'època, passat el primer moment de terror,
amb l'arribada del Sant Tribunal, aquest no va exercir la seva autoritat de forma
severa com en altres llocs sinó que més aviat va permetre que les
relacions entre jueus, conversos i cristians vells, fossin amistoses i en moltes
ocasions cordials, sempre protegides pels senyors de Montalbán. Però
no van faltar casos com el del capellà de la Puebla, Juan Alonso, home
de males entranyes, que estava contentíssim de poder venjar-se dels seus
parents conversos i que en públic va assenyalar a altre sacerdot de la
Puebla dient: <<A este viejo lo haré quemar el primero>>.
Cap
a 1492 Fernando amb disset anys es va traslladar a Salamanca com estudiant de
Preparatori, havent d'aprovar l'examen de gramàtica per al seu accés
a la Universitat. Aquests estudis solien durar dos anys. Anar de La Puebla a Salamanca,
va ser deixar un lloc on la discussió havia estat feta callar (Pedro Serrano
va sofrir flagells per discutir sobre teologia amb els seus veïns jueus)
i arribar a altre lloc on la discussió era programàtica i acalorada,
a una illa de llibertat en aquella Espanya turmentada per l'Inquisició.
Fernando de Rojas va iniciar els seus estudis
d'humanitats i dret a Salamanca el 1494, on hagué de romandre possiblement
fins a 1502. Allí va estudiar llatí, filosofia i altres matèries
necessàries per a obtenir el títol de batxiller en lleis, després
de, almenys, cinc o sis anys d'estudis de drets civil i canònic (lleis
i cànons) i explicar deu lliçons públiques.
Fa
l'efecte que en els seus anys de joventut a Salamanca, va ser una gran afeccionat
a la lectura dels clàssics (Aristòtil, Ovidi, ...), de la comèdia
elegíaca, de la bíblia, d'autors italians i de poetes espanyols.
Es trobava a la ciutat de Salamanca realitzant els seus estudis de dret, quan
va trobar un manuscrit que va decidir continuar durant el seu període vacacional.
Va escriure l'obra en un curt període de temps, segons les afirmacions
del mateix autor: <<En unos quince días de vacaciones, robando tiempo
a mi principal estudio…>>. La qual cosa no implica que acabés
l'obra íntegrament en aquests quinze dies sinó que, segurament en
aquests dies va fer la primera redacció o l'argument, la gènesi
i posteriorment va anar retocant, ampliant, corregint durant bastant temps, l'obra
que havia iniciat en aquests dies de vacances en la Puebla de Montalbán.
1497 és la data més admesa de la redacció de la seva "Comedia
de Calisto y Melibea".
El Catedràtic de Literatura Espanyola,
de l'Universidad Complutense de Madrid, Víctor Infantes va publicar un
documentat estudi bibliogràfic sobre les primeres edicions de l'obra i
és de l'opinió que aquest Fernando de Rojas no va ser realment l'autor
de la mateixa. Mentrestant un catedràtic de Teologia, frare dominic per
més dades, va aparèixer brutalment assassinat a les portes de la
Catedral de Salamanca. Corria l'any 1497, i el succés va commoure a aquesta
ciutat castellana fins al punt que el bisbe, Diego Deza, va encarregar a un brillant
estudiant de lleis que investigues el crim. El detectiu s'anomenava Fernando de
Rojas.
Fernando de Rojas.
Foto Puntoed
Va
aparèixer en el 1499 a Burgos, anònima, i sense títol, la
"Comedia de Calisto y Melibea" en setze actes, publicada per don Fadrique
de Basilea. Va haver després diverses segones edicions a Toledo, València
i Salamanca, de les quals es conserva la de Toledo impresa el 1500 per Pedro Hagenbachc,
que afegia versos acròstics. Aquests llibres tenen en comú el títol,
consten de setze actes, inclouen una carta de l'autor a un amic en la que li diu
que s'ha trobat un text anònim i que com li ha agradat molt ha decidit
reunir-lo tot en un acte -el primer- i concloure l'obra. Després segueixen
els versos acròstics sobre la intenció de l'obra, en els quals figura
el seu nom, encara que cap exemplar està signat. El 1500 Fernando de Rojas
va rebre el títol de batxiller en lleis. Se suposa que va continuar els
seus estudis de llicenciat en lleis a l'Universitat de Salamanca, estudis que
segons tots els indicis no va arribar a acabar. Només a partir de 1570,
es tenen els llistats d'aquells alumnes que aconseguien el títol de batxiller.
El
1501 es va editar la "Comedia de Calisto y Melibea" a Sevilla, de forma
molt semblant a l'edició toledana. En l'any 1501 mentre Fernando de Rojas
estava ocupat en l'ampliació de la seva obra, van tenir lloc a Toledo tres
actes de fe portats a terme per l'Inquisició toledana: el primer d'ells
el celebrat el dilluns de carnaval, 22 de febrer de 1501 a la Plaza de Zocodover,
en el que van treure a cremar a trenta-vuit homes, naturals d'Herrera de la Mancha
i de la Puebla de Alcocer, tots ells havien estat reconciliats. El segon acte
de fe celebrat també a la Plaza de Zocodover de Toledo va tenir lloc a
l'endemà 23 de febrer del mateix any, es van treure a cremar seixanta-set
dones totes elles naturals de la viles abans citades i finalment el dimarts de
passió, el 30 de març del mateix any de 1501 i en el mateix lloc,
es van treure a cremar sis homes i tres dones naturals de la ciutat de Toledo.
En l'any 1502 estant encara a Salamanca, Fernando de Rojas va ampliar la comèdia
amb cinc actes més i va introduir en ella els afegits, coneguts com interpolacions.
Aquest mateix any va tornar a La Puebla de Montalbán.
Durant els anys
que van des de 1494 a 1502, Fernando de Rojas va romandre com estudiant a l'Universitat
de Salamanca i allí va entrar en contacte amb companys d'estudi i professors,
que se sap estaven a la Universitat en aquests temps, entre els que cap destacar,
segons manifesta Stephen Gilman, els següents: Francisco Villalobos, metge;
Luis de Lucena, escriptor; l'avi de Cervantes, Juan de Cervantes; Francisco de
Quirós; Pedro Manuel de Madrigal Rodrigo Manrique; Hernán Cortés,
que va començar els seus estudis per al grau de batxiller el 1499; Fernando
Álvarez de la Reina, metge real; i sobre tots el seu gran amic, admirador,
corrector i protector Alonso de Proaza -nascut el 1445- i que tanta importància
va tenir en la publicació de la seva obra. Fernando de Rojas era un home
benvolgut i respectat, no solament pels altres estudiants, sinó per tots
els que el van conèixer.
Entre 1502 i 1507 van aparèixer
moltes edicions ampliades -quatre edicions sevillanes, una toledana i una altra
salmanticense- amb el títol de "Tragicomedia de Calisto y Melibea"
i també amb el de "El libro de Calisto y Melibea y de la puta vieja
Celestina", a Sevilla, Toledo, Salamanca i Saragossa. Aquesta, de 1507, és
la més antiga que es conserva de la tragicomèdia, que insereix cinc
actes nous, entre el XIV i el XV de la comèdia, fixant-se el text en vint-i-un
actes definitivament. Donat l'enorme èxit de l'obra i la força del
personatge de l'alcavota, va començar a dir-se "La Celestina",
títol amb el qual va triomfar, i nom del personatge que ha passat a designar
en el lèxic espanyol, a aquelles dones que intervenen en amors bé
per interès o gust.
Exemplar de la "Tragicomedia de Calisto y Melibea".
Foto Lukor
Exemplar de "El libro de Calisto y Melibea y de la puta vieja Celestina".
Foto Lukor
"La
Celestina", que va ser el nom amb que es va popularitzar, és la més
gran obra en prosa castellana que va aparèixer abans del "Quixot",
i en quant al llenguatge, pot ser catalogada com un dels antecedents de l'obra
mestra de Cervantes, qui a més va ser un dels seus grans admiradors. Va
ser l'obra més important sens dubte, en la transició entre l'Edat
Mitjana i el Renaixement.
Fernando de Rojas es va declarar
autor només dels últims actes de la tragicomèdia, i va afirmar
haver trobat el primer -atribuït a Juan de Mena o Rodrigo de Cota- encara
que això pogués ser tan sols un artifici literari. L'argument de
"La Celestina" procedeix d'una comèdia elegíaca, llatina
medieval, anònima i escrita en llatí en el segle XII amb el títol
de "Panphilus", que conta com un cavaller enamora a una dama gràcies
als enganys d'una vella, i que a la vegada està presa de les comèdies
de Plaute. És deutora també de tan diverses fonts com Terenci, del
"Libro del buen amor" de l'Arxipreste d'Hita, així com de la
comèdia humanística coetània. Calisto i Melibea són
prototips de l'amor cortès i en l'obra es toquen els tres grans temes medievals:
l'amor, la fortuna i la mort. Però anuncia el renaixement perquè
cap d'aquests temes es tracta d'una manera jerarquitzada, sinó individualitzada:
cada personatge és autònom i es llaura el seu propi fi, amb independència
de quin sigui el seu bressol i rang social. Hi ha també una sensualitat
més exaltada que reprimida i en cap moment es planteja la possibilitat
que els joves enamorats tinguin intenció de casar-se, com hagués
estat la fi natural en el teatre coetani. A Fernando de Rojas li va interessar
retratar una societat desassossegada i explorar el món de les passions
humanes, el que el va allunyar dels exemples medievals de premis i càstigs
transcendents, segons la vida duta. Destaca, per sobre d'altres virtuts, l'esplèndida
caracterització dels personatges, especialment el protagonista, i la vívida
descripció d'ambients. S'ha dit que l'absència de fe ferma -per
la seva condició de convers- justifica el pessimisme de l'obra i la falta
d'esperança palesa en el seu dramàtic final. L'obra de Fernando
de Rojas mai va tenir problemes amb l'Inquisició, ni amb l'Església
en el segle XVI. Res en l'obra apunta cap a la defensa dels principis jueus. L'actitud
de l'autor no deixa al descobert cap flanc de suposat atac a l'ortodòxia
ni a l'Inquisició; cap aspecte de l'obra s'aclareix des de la perspectiva
del Fernando de Rojas convers.
La va escriure amb pocs més
anys que el seu protagonista, Calisto, que conta amb vint-i-tres. Fernando de
Rojas rondaria els vint-i-cinc. L'autor va revelar el seu nom i lloc de naixença
en un famós acròstic, al principi de la segona edició de
l'any 1500.
Calisto és un jove noble que junt amb els
seus dos criats, Pármeno i Sempronio, viuen en una humil casa. Un dia un
dels falcons de Calisto s'escapa i va a parar a l'hort d'una bella, jove i rica
donzella, anomenada Melibea. Calisto la veu i es queda captivat d'ella. Melibea
per contra no se sent atreta i el rebutja taxativament. Calisto s'en va a casa
seva i allí delira d'amor per la seva estimada i adorada Melibea. Un dels
seus criats, Sempronio, intenta calmar-lo i consolar-lo dient-li que coneix a
una vella que fa encanteris anomenada Celestina que pot ajudar-lo. Sempronio i
Pármeno s'alien amb la vella alcavota a canvi de diners, aprofitant-se
de la bogeria del seu amo. Celestina al contrari fa tot el possible perquè
s'acomplexin els desitjos de Calisto, que no són altres que la seva estimada
Melibea es mori d'amor per ell. La vella li ven un filat untat amb un brebatge
perquè s'enamori de Calisto. Pel que sembla dóna resultat i Celestina
concerta una cita entre els dos enamorats. Aquella nit es troben a casa de Melibea
i es queden parlant darrere de la porta, mentre Sempronio i Pármeno van
a casa de Celestina a reclamar la part que els pertanyia de la cadena que Calisto
ha regalat a Celestina en agraïment al seu treball. Els criats la maten i
a conseqüència d'això els executen. La següent nit Calisto
i Melibea es lliuren a la passió amorosa unint així les seves ànimes
per a sempre. Elicia, la criada de Celestina i Areúsa es volen venjar de
la mort de la seva ama, contractant a Centurio, un rufià d'estar per casa.
Aquella nit Calisto va a la recerca de la seva estimada, quan de cop i volta en
el carrer escolta uns sorolls, s'espanta i a l'intentar baixar per l'escala, cau
i mor. Melibea desesperada per haver-se lliurat a Calisto, ara mort, es llença
des de la torre de la seva casa mentre el seu pare, Pleberio, ho presencia atònit
sense poder fer res per evitar-ho.
Un dels problemes de l'obra
referit al gènere literari, es presenta en el títul de tragicomèdia,
la forma dialogada (com una novel·la) i la divisió que se suposa
ha de tenir una funció dramàtica. En la seva època no va
haver dubte que es tractava d'una obra dramàtica, tret de la conclusió
que la seva llarga extensió es devia al fet que era un drama. L'única
cosa que presentava dubte era que si era una comèdia, ja que se suposava
que tenia que tenir final feliç, a més no podia dir-se tragèdia,
ja que els seus personatges eren de baixa condició social, així
que Fernando de Rojas va passar per damunt aquests pensaments i la va anomenar
tragicomèdia. No la va escriure pensant que fos representada, per la senzilla
raó que no havien llavors teatres a Europa. La seva plenitud com obra només
es donaria en la lectura dramatitzada, "La Celestina" va ser escrita
para ser llegida en veu alta. La teoria més difosa, no obstant això,
és la que interpreta a l'obra com "una comèdia humanística"
(desenvolupament lent, ambients contemporanis, personatges humils, diàlegs
variats, sentències i refranys, cites cultes...), a l'estil de les que
s'estaven realitzant a Itàlia. "La Celestina" parteix d'una fórmula
dramàtica que arrenca de la "comèdia romana", es perllonga
en "les comèdies elegíaques" medievals i conclou en "la
comèdia humanística".
"La
Celestina" arriba en un moment de maduresa i per això els diferents
moviments culturals i literaris, conflueixen en ella purificats. En efecte, en
ella s'ajunten en equilibri admirable, el món medieval i el renaixentista,
d'una banda i la tendència culta i la popular, per una altra. Això
determinarà en gran mesura el seu llenguatge i estil. Es poden distingir,
un llenguatge culte i llatinitzant, carregat d'artificis, i una parla popular
ple de refranys i d'expressions vivaces. No obstant això, la separació
no és nítida; l'ús dels diferents registres del llenguatge
no correspon de forma absoluta als estaments socials distints -senyors i plebeus-,
sinó que s'entrecreuen ambdues tendències, depenent no només
de l'emissor, sinó també de l'interlocutor i de l'assumpte tractat.
No obstant això, cal apreciar una clara tendència a la diferenciació.
L'estil
elevat, per la seva banda, presenta una certa moderació, si bé es
troben encara la freqüent col·locació del verb en el final
de la frase, consonàncies, amplificacions, llatinismes lèxics i
sintàctics, com l'ús freqüent de l'infinitiu i del present
de participi. En quant a la crítica sobre l'excés d'erudició,
cal dir que l'abundància de sentències i al·lusions històriques
i mitològiques, s'interpreten avui com una convenció estilística
anàloga al fet que en el Segle d'Or tots els personatges parlessin en vers.
També el llenguatge popular, tan ric en "La Celestina", està
subjecte a certa mesura; és prudent l'ús dels modismes i prescindeix
de dialectalismes i de formes d'ambientació localista que li haguessin
proporcionat fàcils elements de comicitat i colorisme. En canvi, és
de destacar la gran abundància de refranys.
Finalment,
en "La Celestina" la tècnica del diàleg es manifesta amb
summa perfecció, podent-se distingir diferents tipus segons la intenció
de l'autor: monòlegs caracteritzadors i ambientadors -importantíssims,
ja que al no estar destinada l'obra per a la representació, serveixen al
seu torn d'acotaments dramàtics-, diàlegs oratoris i diàlegs
breus de gran riquesa.
Stephen Gilman
va arribar a la conclusió ja en el 1945 que l'obra de Fernando de Rojas
era "agenèrica", és a dir, quelcom distint i anterior
a que la comèdia i la novel·la cristal·litzessin com gèneres
literaris. Un cert hibridisme genèric sí sembla observar-se. Determinades
característiques narratives, com la notificació directa i minuciosa
de la realitat, així com el tractament del temps literari, més aviat
narratiu que dramàtic, es barregen amb la forma dialogada de l'acció.
Celestina
és, sens dubte, el personatge millor assolit i alhora el més complex
dels personatges creats per Fernando de Rojas. S'alça com el personatge
central de l'obra per la seva intel·ligència, habilitat, avarícia,
falsedat i males arts. És el costat fosc medieval i pecador, i alhora qui
va repartint sexualitat i passions perquè també les ha conegut.
Serà la seva avarícia la que la condueixi a la mort, no les seves
arts per a despertar el desig en joves que estan apetint caure en les seves xarxes.
Sobre aquest personatge s'han carregat tots els qualificatius imaginables, fins
al demoníac i Celestina no és un personatge demoníac sinó
humà, en el sentit que la seva existència només és
possible perquè existeix una societat urbana que d'alguna manera la necessita.
Celestina és un personatge que viu del vici i de les baixes passions dels
altres i tot això ho aprofita en benefici propi. El que sí fa és
servir-se de totes les arts, des de la bruixeria a les ocasions per a assolir
el seu propòsit: els diners, perquè la gran passió de Celestina
és l'avarícia. L'avarícia és la que la duu a pervertir
als criats de Calisto. Important també és assenyalar que Celestina
estima el seu ofici i ho realitza amb l'interès d'un professional, com
uns altres realitzen el seu -segons ella mateixa diu-. Altre fet que la defineix,
d'alguna manera, és la seva importància social com alcavota, fet
aquest digne de tenir-se en compte a l'hora de veure "La Celestina"
com testimoni històric social. En efecte, Celestina és reconeguda,
tal com és, d'una manera general. Pármeno, en la descripció
que d'ella fa, diu que a tot arreu està i tots la sol·liciten.
Calisto
i Melibea procedeixen de l'amor cortès, però seran els arquetips
físics de la poesia renaixentista sentimental, encara que Fernando de Rojas
va més enllà i en la seva indagació humana no dubta a presentar
a un jove indolent disposat a gastar la seva fortuna per satisfer el seu desig
i en manifestar-se davant la seva deessa Melibea, com un ésser vulgar i
groller davant el seu apetit carnal. Calisto és impressionable, fàcil
al descoratjament i a l'exaltació més apassionada. Els dos trets
més excel·lents d'aquest amador són d'una banda el seu total
enamorament, és un possés de l'amor, la qual cosa el fa caminar
completament abstret, en ocasions com un somnàmbul; i per un altre el seu
egoisme i la seva inseguretat. Cau així en els esquematismes de l'amor
cortès i en les exageracions pròpies dels amants, fruit no de la
raó sinó del cor. Encarna l'amor cec, la passió deslligada,
passió que l'esclavitza fins a convertir-lo en un personatge tràgic.
Altre tret d'aquest personatge és la seva inseguretat. És tan insegur,
que arriba fins i tot a perdre protagonisme a favor de Celestina i dels seus criats,
que d'aquesta manera s'engeganteixen com personatges imprescindibles en l'obra.
En qualsevol cas, la passió de Calisto el duu a un profund egoisme que
no repara en adives ni en ofenses. A Celestina i als criats els guanya mitjançant
riqueses i adulacions, i, quan li arriba la notícia que han mort, el seu
dolor sembla inicialment sincer, però de seguida s'apressa a justificar
la seva mort. A Calisto només li importa la consecució dels seus
desitjos, per això morirà víctima d'ells.
Melibea
és un personatge ple de matisos: és la més espiritual de
l'obra, el que no significa que sigui ingènua, és temptada i una
vegada que la seva luxúria s'ha despertat lluita per no caure en el deshonor
que pressenteix que se li aveïna, més no pot resistir-se. Segons el
retrat de Calisto, podria fer-nos pensar que estem davant d'un tipus de dona estandarditzada,
amb resabis de dama de l'amor cortès i amb trets de la nova estètica
renaixentista, i, efectivament, ens trobem davant d'un retrat estereotipat, davant
d'un ideal femení de bellesa que és comú al final de l'Edat
Mitjana i a tot el Renaixement. Un retrat que té més d'ideal i de
somni que de real. Però encara que el retrat físic de Melibea pertany
a un ideal de bellesa propi d'una època, no així la seva personalitat.
Melibea és ja profundament individual; sap actuar de manera pràctica
i directe, buscant enèrgicament allò que anhela. No és la
jove en que la seva voluntat apareix lligada a la dels pares. No dubtarà
en enganyar-los, a fingir, a passar ella sola a l'acció per a assolir les
seves apetències. En aquest sentit, Melibea representa en la literatura
espanyola la primera gran incorporació de l'individualisme de la persona,
defensat pel renaixement. El procés de la seva passió està
magníficament expressat amb veritable intuïció de l'ànima
femenina: des del rebuig inicial, al començament de l'obra, fins al seu
lliurament apassionat a Calisto en el jardí de casa seva, passant per aquest
punt intermedi de fingides protestes i pretesos rebutjos. Melibea enamorada ja
no es detindrà davant res. Pactarà amb la vella, enganyarà
a la seva mare i es lliurarà a Calisto. Però l'atzar, la fatalitat
o la destinació acabaran amb qualsevol tipus d'apassionament, com posteriorment
en "Romeu i Julieta" de Shakespeare o en "Don Álvaro"
del duc de Rivas. Entra, per tant en la concepció moderna de la dona. En
possessió d'una bellesa idealitzada, pròpia del Renaixement, no
obstant això afirma al llarg de l'obra la seva poderosa individualitat,
la seva força i la seva passió.
Els
criats de Calisto i les pupil·les de Celestina estan traçats amb
mestratge i originalitat. Són personatges sencers i no simples, i fidels
servidors. Pármeno, Sempronio, Elicia i Areúsa representen el món
baix dels criats i de les prostitutes, propi de l'ambient de la gran ciutat. Els
seus interessos i conflictes van paral·lels als dels personatges de classe
social alta. En la tragèdia clàssica només intervenien reis,
herois i, fins i tot, déus; no obstant això, en l'obra de Fernando
de Rojas la gent del poble entren a formar part de la trama, la qual cosa és
una característica de la comèdia humanística. L'autor reflecteix
la situació socioeconòmica de l'assalariat. El resultat ha estat
que, amb una audàcia literària, va fer intervenir en l'obra als
criats i a les prostitutes, com si es tractessin de personatges d'alta societat.
Cadascun dels personatges constitueix un món amb els seus problemes, preocupacions
i misèries. En "La Celestina", en canvi, els criats decideixen,
posen condicions, exigeixen, i alhora són peça clau sense la qual
és inconcebible la marxa de l'obra. Els criats de "La Celestina"
tenen el seu petit drama íntim i la seva gran passió: l'avarícia.
Portada de "La Celestina" en la seva versió definitiva de tragicomèdia.
Foto Wikipedia
Arran
de l'estrena de "El malentendido" d'Albert Camus el 1949 a Buenos Aires,
a la seva prohibició per les autoritats argentines i a la dissolució
de la companyia teatral, Margarida Xirgu va rebre l'oferiment del President de
la Comissió de Teatros Municipales de l'Uruguai, Justino Zavala Muñiz,
per a dirigir i interpretar "La Celestina", en versió de José
Ricardo Morales en el Teatro Solís, amb la Comedia Nacional del Uruguay.
La representació es va produir el 28
d'octubre de 1949. El repartiment va ser: Celestina (Margarida Xirgu), Melibea
(Concepción-China Zorrilla), Calisto (Horacio Preve), Sempronio (Alberto
Candeau), Pármeno (Enrique Guarnero), Elicia (Maruja Santullo) i Areúsa
(Margot Cottens). Decorats i vestuari: l'arquitecte César Martínez
Serra. Fragments musicals del mestre: J. Casal Chapí i realització
d'escenografia: Enrique Lázaro.
"La Celestina": Enrique Guarnero, Estela Castro, Alberto Candeau, China
Zorrilla, Margarida Xirgu, Maruja Santullo, Armen Siria i Horacio Preve.
Foto Arxiu Teatro Solís
China
Zorrilla parlava de la sensualitat que Margarida Xirgu conferia al seu procaç
personatge, fins al punt de provocar escàndol, curiosament a l'Uruguai,
un país liberal i laic: <<Margarita resultaba alucinante con la cicatriz
en la cara y una perversidad, una picardía y una vitalidad inenarrable.
Cuando la vieja alcahueta incitaba a Pármaneo: "Retózala en
esta cama... quedaos, adiós, que voime solo porque me haceis dentera con
vuestro besar y retozar. Que aún el sabor de las encías me quedó;
no lo perdí con las muelas". Era la frase más intensamente
sensual que yo le he oído en el teatro. Con una cosa de sugerencia animal,
casi. Esas cosas que tenía Margarita que te ponían los pelos de
punta. Ella estaba mordiendo, oliendo, tocando, todo con esa y otras frases como:
"Besaos y abrazaos, que a mí no me queda otra cosa sino gozarme de
verlo". Había que verla y oírla>>.
El
1956 la Xirgu compleix les seves noces d'or en el teatre, amb 68 anys. El 27 d'abril
Margarida Xirgu interpreta "La Celestina" en el Teatro Nacional Cervantes
de Buenos Aires amb la Comedia Nacional del Uruguay. L'expectació despertada
és inenarrable. Des de molts dies abans les localitats estan esgotades.
La intel·lectualitat portenya i la nostra, l'Espanya pelegrina, estan allí.
Arribada l'hora, la gent que no ha aconseguit entrades s'amuntega davant les portes
del teatre. La representació és televisada, i ho seran també
les sessions següents, però les gents volen veure a la Xirgu en carn
i os. I Margarida, en una decisió desinteressada, ordena que obrin les
portes del hall i les del carrer, a fi que el públic estacionat en la vorera
pugui entrar i seguir, en tant que li sigui possible, la representació.
Els cronistes detallen així la sortida a escena de la Xirgu: <<Se
alza el telón. A poco, aparece en escena Margarita y la sala se viene abajo.
El público, en pie, deja hablar a las manos, un mar de aplausos que en
oleadas sucesivas dura varios minutos, a pesar de los repetidos intentos de la
actriz para contenerlos. Hay gente llorando. Toda la sala parece un solo, inmenso
corazón. Cuando cesa la ovación, las palabras de Margarita iniciando
su papel salen temblorosas, como mojadas en las lágrimas del agradecimiento>>.
Cal pensar que Margarida es trobava en estat de "gràcia" per
a poder sostenir amb tal força i tan ampli registre de matisos el personatge
de Rojas, ja que la seva salut tornava a estar molt trencada per aquestes dates.
Quan el crític de la revista bonaerense "¡Què!"
entra en el seu camerino es troba a una dona exhausta, segons paraules del periodista.
L'actriu li diu: <<¿Sabe usted?, yo no tengo fuerzas; soy algo muy
débil en la vida real. Apenas me alcanzan todas mis energías para
la vida de mi personaje. Sería maravilloso poder huir como el frailecico
Jerónimo. Pero la función debe continuar. Por eso el actor debe
estudiar duramente hasta convertir su cuerpo en una máquina perfecta y
sensible. Pero ¡ay de aquel a quien la gracia le falte! Nunca hará
teatro de verdad>>. Sobre aquesta "gràcia" explicava Cipriano
Rivas Cherif que Margarida, al conèixer un dia la llegenda espanyola de
fra Jerónimo, un fraret humil que pronunciava sermons que eren veritables
prodigis i s'interrompia de vegades retirant-se espantat del púlpit, exclamant:
<<¡Me falta la gracia!>>, l'actriu va dir emocionada: <<Es
así como yo me siento. ¡En estado de gracia! Cuando me falta, yo
también quisiera echarme la capucha por el rostro y huir>>.
Margarita Xirgu a "La Celestina"
Foto
Biografia A. Rodrigo.
Margarida
Xirgu protagonitzant "La Celestina".
Foto
Institut del Teatre.
El
Nobel Miguel Ángel Asturias va escriure: <<Y echó a andar
en "La Celestina". Margarita Xirgu se creció en su rol y nos
dio una creación en la que se mezclan la hipocresía llevada a la
maestría y toda la flor del arrepentimiento. No sólo en la palabra,
sino en la gráfica elocuencia de sus gestos, ademanes y posturas, en sus
silencios, en sus miradas, en las murmurantes telas de sus vestidos, en su "mal
amor", la ternura tiene un sentido profundamente trágico. Es el caso
del "mal hijo", en casa de hijos buenos. Y esa ternura subterránea,
dolorida, de alas quebradas, fluye por toda la pieza, y se adentra en el alma
y deja el sabor de moral y arrepentimiento que el amor se propuso>>.
"La
Celestina" en el Teatro Nacional Cervantes de Buenos Aires amb la Comedia
Nacional del Uruguay el 1956.
Foto Teatro Solís
Montevideo
Amb la celebració
del primer centenari del Teatro Solís a l'agost de 1956, la Comèdia
Nacional va reposar de nou "La Celestina" amb Margarida Xirgu.
Durant
els anys de 1505 i 1506 es van colar sobre la Puebla de Montalbán, la fam
i la pesta amb la remor popular de culpar d'aquests successos als jueu conversos.
No és difícil imaginar, l'alarma que això va causar en els
conversos de La Puebla, al veure's enfrontats amb catàstrofes naturals
i humanes de tals proporcions. Una raó més perquè Fernando
de Rojas que acabava d'arribar a la Puebla, recent acabats els seus estudis a
Salamanca, busqués aires nous on exercir la seva professió i no
ser tan coneguts els seus antecedents de jueu convers, com ho eren a la Puebla.
Les relacions entre els conversos i els cristians vells, ja no eren tan fluides
ni tan normals com abans.
El 1507 Fernando
de Rojas es va casar amb Leonor Álvarez, filla d'Álvaro de Montalbán,
convers de la Puebla que havia tingut i encara havia de tenir greus problemes
amb l'Inquisició. Leonor va dur com dot de les seves noces, la quantitat
de 80.000 maravedís. Segurament les noces es van celebrar a la Puebla de
Montalbán, segons la declaració d'un dels testimonis de la Puebla
en el probatori d'hidalguia i neteja de sang celebrada el 1571, Alfonsina de Ávila
veïna de la Puebla, que manifesta haver estat present en els desposoris de
Doña Catalina Álvarez, néta de Don Álvaro de Montalbán
i el llicenciat Francisco de Rojas, fill major del batxiller, que va estudiar
lleis com el seu pare i va ser també alcalde de Talavera, en qualitat de
parent i que aquests desposoris van tenir lloc en La Puebla on amb tota probabilitat
van tenir lloc també -com era costum a la família- els dels seus
pares Fernando de Rojas i Leonor Álvarez.
En
el mateix any de 1507, per un altercat fiscal amb un veí, Fernando de Rojas
es va traslladar a Talavera de la Reina, on va exercir la seva professió
fins al final dels seus dies. Fet confirmat pels testimonis en els probatoris
d'hidalguia, i les explicacions que un d'ells va donar del seu abandó de
la Puebla per a traslladar-se a Talavera: <<Este testigo oyó decir
que el concejo de la dicha villa de la Puebla de Montalbán y los coxedores
del "pecho" (impost que pagaven els que no eren nobles o hijosdalgo),
pedían al dicho bachiller Fernando de Rojas que pechase por razón
de los bienes que tenía en la dicha villa. El dicho bachiller Fernando
de Rojas jamás quiso pagar el dicho pecho real ni dar prebenda ninguna
por ser tal hombre hijodalgo, antes sabe este testigo y vivo que por los malos
tratamientos que el señor de la dicha villa, que llamaban Don Alonso (es
refereix a Alonso Téllez Girón primer senyor de Montalbán)
les hacía a los hijosdalgo, se desavecindaron algunos de ellos y se fueron
de la dicha villa, que un fulano Hortiz se fue para Toledo y un fulano Sahavedra
se fue para la villa de Torrijos y el dicho bachiller Fernando de Rojas se fue
a vivir a la villa de Talavera>>.
De
Leonor Álvarez va tenir set fills que van arribar a la maduresa, el primogènit
dels quals, Francisco de Rojas, va continuar la carrera del seu pare i va rebre
tota la seva biblioteca. Segons acord del 14 de juny de 1508 de l'Ajuntament de
Talavera de la Reina, el batxiller Fernando de Rojas veí de La Puebla de
Montalbán, va ser presentat per l'alcalde de Talavera als seus veïns.
En els anys successius va intervenir amb freqüència en els avatars
polítics i administratius de Talavera, alternant els seus càrrecs
amb la professió de lletrat i advocat de les principals famílies
talaveranes. Al llarg de trenta anys, fins a 1538, els Libros de Acuerdos de l'Ajuntament
de Talavera mostren com en diversos anys, almenys, en el 1508, 1511, 1512, 1523
i 1538, Fernando de Rojas va actuar com Alcalde Major de la ciutat, amb la funció
de dictar sentència en els plets civils.
En
l'any 1512 en els documents de l'arxiu de la Vall Lersundi, encara s'al·ludeix
a Fernando de Rojas com veí de La Puebla, que alhora compartia amb el de
Talavera, quan va comprar un "censo perpetuo" (hipoteca) sobre una casa
d'una tia de la seva dona, anomenada Elvira Gómez que era germana d'Álvaro
de Montalbán. Segurament aquest fet va tenir lloc durant aquest espai de
temps intermedi, en el qual Fernando de Rojas alternava la seva vida entre La
Puebla i Talavera. En els probatoris d'hidalguia de la família de Rojas,
s'al·ludeix en diverses ocasions a les repetides visites per a la inspecció
de les seves propietats, com l'horta de Mollejas o el majuelo de las Cumbres.
Així mateix s'esmenta el contacte amb els membres de la seva família,
especialment amb el seu germà Juan, que era regidor a la Puebla de Montalbán.
En
el procés de 1517 contra Diego d'Oropesa, Fernando de Rojas és citat
com testimoni, fet pres del llibre de l'Inquisició de Toledo. En el procés
per judaïtzant seguit contra el seu sogre Álvaro de Montalbán
el 1525, el rector de Sant Ginés de Madrid, el seu principal denunciador
davant el tribunal de l'Inquisició, al ser preguntat per la reputació
que tenia aquest Álvaro de Montalbán i qui van ser els seus pares
va dir: <<Que había oído decir que los padres son de la Puebla
de Montalbán y que en toda la dicha Puebla apenas hay persona que no sea
reconciliado>>. Amb lo que es pot deduir d'aquest testimoniatge, que una
part substancial de la població de la Puebla en aquest temps eren jueus
d'origen o conversos. El seu sogre, Álvaro de Montalbán, va manifestar:
<<Que nombraba por su letrado al bachiller Fernando de Rojas, su yerno,
vecino de Talavera, que es converso>>. L'inquisidor que presidia va contestar
que tal representant seria inadequat i que s'havia de trobar algú "sense
sospita". Va fracassar doncs a l'intentar representar al seu sogre en el
procés inquisitorial, a causa de la seva condició de convers. Aquest
esment del seu sogre mentre estava empresonat a la presó de la Santa Inquisició
de Toledo, li va suposar a Fernando de Rojas la pèrdua, per confiscació,
de la quantitat de 80.000 maravedís que la seva esposa va aportar com dot
al matrimoni, encara que sembla ser que després els va recuperar. Estranyament,
en tots els altres processos i peticions d'hidalguia, sempre va aparèixer
la família de Fernando de Rojas com gentilhomes vells i coneguts.
En
un llibre de dret provinent, sens dubte de la biblioteca de l'escriptor, -descobert
per Víctor Infantes- i titulat "Las Cortes de Toledo" de l'any
1525 i imprès a Burgos el 1526, en algunes de les seves 22 fulles sense
enquadernar, es troben diferents anotacions manuscrites en els marges, que aquest
expert va atribuir, "amb fiabilitat altíssima", a Fernando de
Rojas. Atès que no es conserva cap mostra d'escriptura ni tan sols una
signatura del controvertit autor de "La Celestina", l'aparició
d'aquest exemplar de la seva biblioteca, que miraculosament ha assolit sobreviure
fins als nostres dies, dóna testimoniatge de la lletra del seu propietari,
recuperant així la desconeguda cal·ligrafia d'un dels autors més
rellevants de la nostra literatura. Aquest llibre de dret trobat de la seva biblioteca
era: <<un texto muy cercano a él, un libro que cuando salió
tenían todos los abogados y que significaba en aquella época algo
parecido a lo que hoy es el BOE>>, va manifestar. El descobriment va ser
possible gràcies a l'extensa investigació entorn de Fernando de
Rojas que Víctor Infantes va abordar a través de l'estudi de l'inventari
dels seus llibres, al que ja va dedicar una extensa investigació en el
1998.
Fernando de Rojas va viure primerament
en una casa que posseïa on començava l'actual carrer de Gaspar Duque
i en ella va viure, almenys, fins a 1528. Més tard es va traslladar a viure
a una casa llindant amb La Colegial, en el carrer anomenat dels Siete Linajes,
avui José Luis Gallo. En les seves cases va viure Rojas amb Leonor, la
seva esposa, i els seus fills: Juana, que va néixer a Talavera i va morir
el 1557; Juan, que va passar a les Índies i va morir després el
1535; i Francisco de Rojas, que va néixer a Talavera i va ser Alcalde Major
de la ciutat el 1542. En la casa van ajudar dos criats: Francisca del Álamo
i Juan de Torres. Fernando de Rojas posseïa vinyes i altres terres i és
de suposar que necessitava diversos criats per a atendre la seva hisenda.
En
aquesta casa, del carrer dels Siete Linajes, de Talavera de la Reina va morir
Fernando de Rojas entre el 3 i el 8 d'abril de 1541. Mai va haver en la seva llar
luxe ni ostentació, tot just, dues catifes, set "coixins d'assentar",
un "escó vell", "basars", bancs, llits, cadires…
un estable amb diverses mules, 34 tinells de vi de diverses grandàries
(en la major cabien 60 arroves, uns 950 litres) i un despatx amb biblioteca.
El
dia 3 d'Abril, Fernando de Rojas va dictar el seu testament i hagué de
morir gairebé immediatament, ja que la seva dona va començar l'inventari
dels seus béns el dia 8 del mateix mes. El seu testament reflecteix l'estat
d'un home respectat i dotat d'un considerable patrimoni. En el seu testament va
deixar els llibres de dret al seu fill, que també va ser advocat, i els
de literatura profana a la seva esposa, uns quaranta de cada grup. En l'inventari
de la seva biblioteca, i això és l'estrany del cas, no figura cap
edició o manuscrit de "La Celestina", a pesar que quan va morir
havien almenys 32 edicions de l'obra. Contava amb una abundant biblioteca de llibres
jurídics i profans, entre ells, molts històrics, enciclopèdics
i fins i tot l'obra llatina del poeta italià Petrarca; d'aquestes lectures
procedeixen les abundants referències a llibres clàssics que, a
partir de l'acte segon de "La Celestina", apareixen en l'obra.
L'arxiu Lersundi ha salvat el rebut de pagament
del funeral que se li va dir a l'Església de San Francisco, així
com el de les despeses del enterrament. La data del rebut és del dilluns
19 de Juny de 1541. Va ser enterrat a l'església del Monestir de la Madre
de Dios a Talavera, de la Congregació de la qual era membre. Les seves
restes van ser localitzats al març de 1936 en la petita església
d'aquest monestir. Luis Careaga va trobar tres enterraments i va identificar com
el cadàver del batxiller Rojas el que ocupava el centre del presbiteri.
L'esquelet apareixia un mica inclinat cap a a l'esquerra i en aquesta mà
reposava el cap. Les restes, recollides en una caixa de coure, es van dipositar
a l'Ajuntament i van ser exhumats al març de 1968. El 1980 es van col·locar
en un nínxol en el claustre de La Colegial, enmig d'una cerimònia
popular i emotiva.
Alguns
texts han estat extrets de "Fernando de Rojas" Wikipedia, Punto.ed i
Lukor i de les Biografies: "Margarita Xirgu y su teatro" i "Margarita
Xirgu.Una biografía" de Antonina Rodrigo
XAVIER
RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
tornar
