90. MIGUEL DE CERVANTES

Miguel de Cervantes Saavedra va néixer el 29 de setembre de 1547, va ser novel·lista, poeta i dramaturg.

Va ser el quart dels set fills del matrimoni entre Rodrigo i Leonor. Miguel va ser batejat a l'església parroquial de Santa María la Mayor, a Alcalá de Henares el 9 d'octubre de 1547. El seu pare, Rodrigo Cervantes, es va casar cap a 1542 amb Leonor de Cortinas, pertanyent a una família de camperols oriünds de Castella la Vella; però el seu modest ofici de cirurgià itinerant, així com els seus constants vagabundejaries per la península, durant els anys d'infància dels seus fills, no han deixat de suscitar sospites, duent a Américo Castro a considerar-lo com un convers, mentre altres cervantistes es negaven a admetre semblant hipòtesi. El que el símbol mateix del geni universal d'Espanya fos un home obligat a callar els seus orígens, potser il·lumini tal o qual aspecte del seu univers mental, però mai ens lliurarà la clau de la seva creació. El seu avi patern, el llicenciat Juan de Cervantes, va ser advocat i familiar de la Inquisició, però la dona d'aquest, Leonor de Torreblanca, pertanyia a una família de metges cordovesos i, com a tal, bé va poder tenir alguna "raça" de confés. Nascut Miguel després de dues germanes majors, Andrea i Luisa, era el tercer dels cinc fills que va tenir el cirurgià, si es fa cas omís de dos més, que van morir a la infància. Un germà més petit, Rodrigo, que compartiria la seva captivitat a Alger, així com una germana, Magdalena, vindrien després a completar el quadre familiar.

Dels vint primers anys de la seva vida i, més especialment, de la seva formació acadèmica, no se sap res segur. Tampoc es pot assegurar que compartís les estades successives del seu pare, primer a Còrdova i després a Sevilla, ni que Miguel fos alumne del col·legi fundat allí pels pares jesuïtes. En el 1551 el seu pare és empresonat a Valladolid per deutes i en el 1553 la família torna a Alcalà i comença la seva passejada pel sud, principalment per Còrdova, on estava el seu avi Juan de Cervantes, que va morir el 1556. Un any després va morir la seva àvia Leonor de Torreblanca. El pare de Miguel el 1564, estava ja assentat a Sevilla com metge, potser sense la família, i altra vegada endeutat. La seva germana Luisa va ingressar el 1565 en el convent carmelita d'Alcalà, del que arribaria a ser priora amb el nom de Luisa de Belén. El 1566 la família Cervantes es va mudar a Madrid, on Miguel es va iniciar en la poesia, en el moment que Felip II acabava d'establir allí la seva Cort.

El primer poema de Miguel: un sonet a la infanta Catalina Micaela, va ser publicat el 1567 amb l'ajuda d'Alonso Getino de Guzmán. A l'any següent va ser deixeble "car i estimat" de l'humanista Juan López de Hoyos, rector de l'Estudio de la Villa, qui li va encarregar quatre poemes laudatoris, inclosos a l'any següent a la relació oficial de les "Exequias de la reina Isabel de Valois". Miguel no va arribar a matricular-se en cap Universitat, rebent, en el segle XVIII, el qualificatiu, sens dubte inexacte, de "ingenio lego".

El 1569, als vint-i-dos anys, Miguel es va traslladar, d'improvís, a Roma, on va servir de cambrer al futur cardenal Julio Acquaviva potser, per haver ferit en duel a Antonio de Sigura, un mestre d'obres que passaria més tard a ocupar el càrrec d'intendent de les construccions reals. Si s'ha de jutjar pel contingut d'un document trobat, el culpable -un tal Miguel de Cervantes, estudiant- havia fugit a Sevilla i era condemnat en rebel·lia a que li tallessin públicament la mà dreta i a ser bandejat del regne per deu anys. També de 1569 data una informació de neteja de sang i hidalguia a favor de l'autor. En el 1570 va iniciar la seva carrera militar, després compartida amb el seu germà Rodrigo, a la companyia de Diego de Urbina. Aquesta determinació, va ser presa en el moment que l'Armada de la Santa Liga, a les ordres de don Juan de Austria, anava a plantar cara a l'amenaça turca, acrescuda per la conquesta de Xipre. Des de l'auxiliar de la galera "Marquesa", Miguel de Cervantes el 1571 va combatre a la batalla de Lepanto, on va rebre a Messina dos tirs d'arcabussos en el pit i un en la mà esquerra, per lo que se'l va conèixer amb l'àlies de: "el manco de Lepanto". Encara que tolit de la mà esquerra, va seguir a la milícia el 1572, en el terç de don Lope de Figueroa i va participar, com soldat avantatjat, en diverses campanyes: Corfú, Modón, Navarino, Tunis, La Goleta,... El 1573 va servir a la companyia de Manuel Ponce de León, a Nàpols, on se suposa que estava introduït en diversos cercles literaris. Va participar el 1574 en diferents expedicions de don Juan de Austria i proveït de cartes de recomanació del mateix i del duc de Sessa, Miguel de Cervantes va embarcar a Nàpols, rumb a Barcelona, que enfront de les seves costes el 26 de setembre de 1575 va ser capturada la seva galera "El Sol" -en la que havia embarcat tres setmanes abans- per uns corsaris berberiscs al comandament d'Arnaute Mamía, a l'altura de les costes catalanes, no lluny de Cadaqués. Va ser conduït a Alger, fixant-se el seu rescat en 500 escuts d'or.
El seu primer intent de fugida, el 1576, va resultar fallit al ser abandonats pel guia moro. Aquest mateix any va escriure dos sonets laudatoris a Bartolomeo Ruffino di Chiambery. El 1577 el seu germà Rodrigo va ser rescatat per l'Orden de la Merced i Miguel de Cervantes va realitzar el seu segon intent de fugida, que també va resultar fallit, per delació de "el dorador", declarant-lo únic responsable i tancant-lo en el bany del rei. El tercer intent d'evasió, altra vegada fracassat, va ser el 1578, condemnant-lo a rebre 2000 pals. El quart intent de fugida va ser al novembre de 1579, juntament amb uns seixanta captius i l'ajuda d'Onofre Exarque, però va ser avortat per la delació del doctor Juan Blanco de Paz, un dominic oriünd d'Extremadura. En aquest mateix any va escriure unes vuitenes dedicades a Antonio Veneziano. Miguel de Cervantes va patir una captivitat com esclau de cinc anys, que va deixar profunda petjada en la seva obra. En els seus quatre intents frustrats d'evasió, dues per terra, i dues per mar, sempre va voler assumir la responsabilitat exclusiva de les accions. Finalment el 19 de setembre de 1580 els pares trinitaris fra Juan Gil i fra Antón de la Bella van rescatar a l'autor pel preu de 500 ducats quan estava a punt de partir a Constantinoble, atès que la seva família va realitzar grans esforços per aconseguir la seva llibertat. El 27 d'octubre va desembarcar a Dénia. Encara que se'l va tenir per cristià vell a l'informe preparat a instàncies seves al seu retorn d'Alger, mai va presentar la prova tangible de la seva neteja de sang. Miguel de Cervantes el 1581 va procurar rendibilitzar la seva fulla de serveis militars, sense aconseguir més que una fosca missió a Orà en els mesos de maig i juny -arran d'un viatge a Tomar, on el rei havia convocat les Corts portugueses- on s'entrevista amb l'alcaid de Mostagán i que la seva finalitat s'ignora. Més tard des d'Orà va viatjar a Lisboa per a donar comptes a Felip II.

Durant aquests anys, es van assentar les bases d'una autèntica indústria de l'espectacle, promoguda per les confraries de beneficència que, gràcies al producte de les representacions, sagrades i profanes, que realitzaven, subvencionaven en cada ciutat el manteniment d'hospicis i hospitals. Aquest impuls, en el qual col·laboraven les companyies itinerants d'actors, va afavorir la construcció en cada ciutat d'importants sales permanents, els anomenats "corrals de comèdies". Cervantes va participar en aquest esforç que no va donar els resultats esperats, amb diverses peces de teatre, d'entre les quals dos ens han arribat en còpies manuscrites: "El trato de Argel", inspirada en els records de la captivitat algeriana, amb escenes de sofriment de cristians, nens i vells i en la qual Silvia i Aurelio, enamorats, obtenen el perdó del rei musulmà per a ser lliures i allunyar-se dels seus amos Zahara i Yzuf i "La destrucción de Numancia" també titulada "Comedia del cerco de Numancia" o "La tragedia de Numancia", on s'escenifica el tema patriòtic del sacrifici col·lectiu del poble arèvac davant el setge del general Escipió amb les seves tropes romanes a l'any 133 a. de C. i on la fam pren la forma de sofriment existencial, afegint-se figures al·legòriques que profetitzen un futur gloriós per a Espanya. Es tracta d'una obra on la Providència sembla tenir la mateixa comesa que tenia per a l'Enees escapat de la Troia incendiada, a Virgili. El seu interès nacional i sobrietat en personatges al·legòrics, com La Fama o el riu Duero, no renuncia al efectisme final, quan el nen Viriato es llança des d'una torre per a no caure en mans romanes, que queden així derrotades per la seva pròpia brutalitat. Existeixen influències novel·lesques d'Heliodor en el sacerdot numantí que consulta el futur a un cadàver ressuscitat. Altra comèdia d'aquesta època és "La batalla naval". Totes aquestes obres es van representar en teatres de Madrid. Però malament es pot apreciar, per falta de testimoniatges, l'acollida que van rebre del públic, a pesar d'haver estat representades, si hem de creure a l'autor: <<sin que se les ofreciese ofrenda de pepinos ni de otra cosa arrojadiza>>. Miguel de Cervantes va afirmar: <<Me atreví a reducir las comedias a tres jornadas, de cinco que tenían; mostré, o, por mejor decir, fui el primero que representase las imaginaciones y los pensamientos escondidos del alma, sacando figuras morales al teatro, con general y gustoso aplauso de los oyentes; compuse en este tiempo hasta veinte comedias o treinta; corrieron su carrera sin silbos, gritas ni barahúndas. Tuve otras cosas en que ocuparme; dejé la pluma y las comedias, y entró luego el monstruo de naturaleza, el gran Lope de Vega, y alzóse con la monarquía cómica; avasalló y puso debajo de su juridición a todos los farsantes; llenó el mundo de comedias propias, felices y bien razonadas, y tantas, que pasan de diez mil pliegos los que tiene escritos, y todas (que es una de las mayores cosas que puede decirse) las ha visto representar, o oído decir, por lo menos, que se han representado; y si algunos, que hay muchos, han querido entrar a la parte y gloria de sus trabajos, todos juntos no llegan en lo que han escrito a la mitad de lo que él sólo. Algunos años ha que volví yo a mi antigua ociosidad, y, pensando que aún duraban los siglos donde corrían mis alabanzas, volví a componer algunas comedias, pero no hallé pájaros en los nidos de antaño; quiero decir que no hallé autor que me las pidiese, puesto que sabían que las tenía; y así, las arrinconé en un cofre y las consagré y condené al perpetuo silencio. En esta sazón me dijo un librero que él me las comprara si un autor de título no le hubiera dicho que de mi prosa se podía esperar mucho, pero que del verso, nada; y, si va a decir la verdad, cierto que me dio pesadumbre el oírlo, y dije entre mí: "O yo me he mudado en otro, o los tiempos se han mejorado mucho; sucediendo siempre al revés, pues siempre se alaban los pasados tiempos". Torné a pasar los ojos por mis comedias, y por algunos entremeses míos que con ellas estaban arrinconados, y vi no ser tan malas ni tan malos que no mereciesen salir de las tinieblas del ingenio de aquel autor a la luz de otros autores menos escrupulosos y más entendidos. Aburríme y vendíselas al tal librero, que las ha puesto en la estampa como aquí te las ofrece>>. Les reticències de Miguel de Cervantes davant la comèdia lopesca ens permeten entendre el rebuig que, des del seu retorn a Madrid, va rebre dels professionals del gremi -els totpoderosos "autors de comèdies"- que es van negar a incorporar al seu repertori les obres que havia compost al tornar a la seva antiga ociositat.
El 6 d'agost de 1943 en el SODRE de Montevideo, Margarida Xirgu va representar "Numancia" adaptada per Rafael Alberti. A l'espectacularitat de la tragèdia, obra de masses a l'escenari del que es movien 37 personatges i comparses, van contribuir els elements musicals i coreogràfics, cor i cos de ball del SODRE. Santiago Ontañón va rebre l'encàrrec de realitzar els decorats, ja que en el 1937 l'havia muntat per al Teatro de Arte y Propaganda de l'Estat, en el madrileny Teatro de la Zarzuela el qual, durant els anys de la Guerra Civil, va funcionar un temps sota la direcció de María Teresa León en la part escènica, i d'Ontañón en la part escenogràfica. Rafael Alberti va adaptar llavors l'obra a les circumstàncies i va vestir als romans de feixistes mussolinians. Els valors primordials de "El cerco de Numancia", títol original, o "Numancia", segons l'adaptació d'Alberti, que li conferien perenne actualitat, eren el seu profund sentit ideològic: el poble sencer defensant la seva independència fins a la mort, i la gran humanitat de les seves figures, algunes d'elles al·legòriques: Espanya, encarnada per la Xirgu; el Riu Duero, la Guerra, la Malaltia, la Fam, la Fama... Rafael Alberti va cuidar en la seva versió que l'obra conservés l'exemple cívic en tota la seva grandiositat. Per a això va suprimir algunes escenes i va afegir un pròleg -paròdia lliure del jurament de Lisístrata i Ceónice, les heroïnes aristofàniques-, amb el propòsit de fer més comprensible l'arribada del Escipió en el primer acte. El setmanari "España Republicana" de Buenos Aires, va redactar en les seves pàgines sobre l'estrena: <<Margarita, aparte de la sustancial labor de dirección, intervino brevemente representando la figura simbólica de España. El momento en que se la ve, en una visión maravillosa, vestida como las españolas de la antigüedad, con un tocado semejante al de la Dama de Elche, recitando, con dolorida voz, las estrofas en que se lloran las amarguras de España, pero en las que se aseguran también futuros días de gloria, tiene tal fuerza emotiva que el público queda suspenso y conmovido. El arte de la máxima actriz española alcanza, en la mayor simplicidad, una de sus más logradas realizaciones>>. La sortida de Margarida Xirgu a escena, després de la seva llarga absència, va ser acollida amb un interminable aplaudiment per un públic emocionat i posat en peus. Els reiterats aplaudiments van obligar a Alberti a pronunciar unes paraules des del prosceni.

Figurin de "Numancia" de Santiago Ontañón per a l'actor Enrique Diosdado.

Arxiu Jordi Rius Xirgu clica aquí

El 1582 va sol·licitar a Antonio de Eraso, secretari del Consell d'Índies, alguna vacant a Amèrica, sense resultat. Paral·lelament, es va integrar en les camarilles literàries. A l'any següent "El romancero" de Padilla va dur al capdavant un sonet de Cervantes. Lucas Gracián Dantisco va aprovar el 1 de febrer de 1584 la seva obra "La galatea", que es va publicar al març dividida en sis llibres, a cura del llibreter Blas de Robles. En el mateix any va tenir a la tardor, una filla natural, Isabel de Saavedra, amb Ana Franca de Rojas també dita Ana de Villafranca, esposa d'un taverner. Tot seguit va viatjar a Esquivias i als dos mesos, el 12 de desembre del mateix any, es va casar encara que la doblés en edat amb Catalina de Palacios Salazar Vozmediano, filla d'un gentilhome recent mort d'Esquivias, terra de vinyers i oliveres. Aquest casament el va dur a establir-se en el poble de la seva dona, sense perdre per això contacte amb els mitjans literaris de la cort. El 1585 va realitzar un contracte amb Gaspar de Porres venent-li dues peces perdudes: "La confusa" i ""El trato de Constantinopla y muerte de Selim". Aquest mateix any va morir el seu pare.

Miguel de Cervantes.

Foto Todo-Sobre.Com

Miguel de Cervantes el 1586 va començar els seus viatges al sud. El 1587 es va instal·lar a Sevilla, després d'haver-se acomiadat de la seva dona en circumstàncies mal conegudes, en qualitat de recaptador de proveïments i impostos, amb el títol de Comisario Real de Abastos para la Armada Invencible, al servei d'Antonio de Guevara; càrrec que l'arrossegaria a suportar uns quinze anys de vagabunderies pel sud (Écija, La Rambla, Castro del Río, ...), sense assolir més que excomunions, denúncies i algun empresonament. En aquest any es van publicar diversos sonets laudatoris dedicats per Cervantes als seus amics: Alonso de Barros, Pedro de Padilla i López Maldonado. Es va acomiadar de la seva dona tal vegada frustrat en les seves aspiracions literàries, i poc disposat a dedicar la resta de la seva vida a la cura de les oliveres i vinyers de la seva sogra i tal vegada atret per ocupacions més acords amb el seu desig d'independència. Sota les ordres del comissari general Antonio de Guevara i proveït del seu càrrec, es va encarregar del subministrament de blat i oli a la flota de l'expedició naval contra Anglaterra decretada per Felip II, recorrent els camins d'Andalusia per a procedir a les requises que li va correspondre complir, molt mal rebudes per camperols rics i canonges prebendats, encara més reticents després del desastre, a l'estiu de 1588, de l'Armada Invencible, any que va continuar amb les requises a Écija i els seus voltants. A principis de 1590 va estar a Carmona, comissionat per a requisar oli a la regió. Va tornar a sol·licitar al Consell d'Índies el 21 de maig una vacant, però també se li va denegar el 6 de juny. D'aquesta dècada són alguns poemes solts i diverses novel·les curtes: "El cautivo", "Rinconete y Cortadillo" i "El celoso extremeño". El 1591 va prosseguir amb les seves requises, ajudat per Nicolás Benito, per Jaén, Montilla, Úbeda, Estepa, ... Ja en el 1592 es va comprometre, mitjançant contracte, a lliurar-li a Rodrigo Osorio sis comèdies. Mentrestant se succeïen els procediments dilatoris que li oposaven els seus proveïdors, especialment a Écija i Teba, l'excomunió fulminada contra ell, a petició d'algun canonge poc inclinat per a ell, pel vicari general de Sevilla i l'empresonament que li va imposar el corregidor de Castro del Río, per venda il·legal de blat. A tot això es van sumar les acusacions dels seus adversaris i els abusos dels seus ajudants, fins a l'abril de 1594, moment que es va posar fi al complex sistema de comissions iniciat set anys abans.

Retrat de Miguel de Cervantes, realitzat per a Eduardo Balaca.

Foto Biografías y vidas

Les últimes labors com comissari d'abastaments van ser el 1593, a la zona de Sevilla, per encàrrec de Miguel de Oviedo. Aquest mateix any va morir la seva mare i va publicar el romanç "La casa de los celos". A l'agost de 1594 es va oferir a Miguel de Cervantes Saavedra -que ostentava des de feia quatre anys un segon cognom, pres sens dubte d'un dels seus parents llunyans- una nova comissió que el va dur a recórrer el regne de Granada, amb la finalitat de recaptar dos milions i mig de maravedís d'endarreriments de comptes. Al cap de successives etapes a Guadix, Baza, Motril, Ronda i Vélez-Málaga, marcades per enutjoses complicacions, va finalitzar la seva gira i va tornar a Sevilla. El 1595 va guanyar les justes poètiques dedicades a la canonització de San Jacinto a Saragossa i el 1596 va escriure un sonet satíric al sac de Cadis. El 1597 es va produir la fallida del negociant Simón Freire de Lima, en la casa del qual havia dipositat Cervantes les quantitats recaptades i va incitar al seu fiador, el sospitós Francisco Suárez Gasco, a demanar la seva compareixença. El jutge Gaspar Vallejo, encarregat de notificar aquesta ordre al comissari, el va enviar a la presó real de Sevilla, cometent, per malaptesa o per malícia, un autèntic abús de poder. Ana Franca de Rojas, la seva amant, va morir en el 1598. Entretant, el 13 de setembre d'aquest mateix any, havia mort el Rei Prudent, esdeveniment que va inspirar a Cervantes el famós sonet "Al túmulo de Felipe II", un sonet que considerava com el millor dels seus escrits i que els nois espanyols, en temps no molt remots, aprenien de memòria al col·legi.
Isabel, la filla de l'escriptor, va entrar al servei de la seva tia Magdalena de Cervantes el 1599, sota el nom d'Isabel de Saavedra. El 1600 va morir el seu germà Rodrigo a Flandes. No es coneix la data exacta en que Cervantes va recobrar la llibertat, a demanda del rei, per la que es comminava a Vallejo a deixar anar al presoner a fi que es presentés a Madrid en un termini de trenta dies. No se sap si ell va complir el manament, però pel que sembla, es va acomiadar definitivament de Sevilla a l'estiu de 1600, en el moment que va baixar a Andalusia la terrible pesta negra que, un any abans, havia delmat Castella. A l'agost de 1600 està testificada la seva presència a Toledo i en el 1603 va seguir a voltes amb els deutes contrets davant l'erari públic.

El matrimoni Cervantes es va instal·lar a Valladolid, a l'estiu de 1604, en el suburbi del Rastro de los Carneros -acompanyat de tota la parentela femenina- on es reunia amb les seves germanes i la seva filla Isabel, residents fins a llavors a Madrid i va seguir escrivint part de les "Novelas ejemplares". A Valladolid va trobar a un editor, en la persona de Francisco de Robles, fill de Blas de Robles, que en altre temps, havia publicat "La galatea". Mentre va aconseguir el privilegi real que necessitava, el 26 de setembre i es va difondre la notícia de la pròxima publicació del seu nou llibre "El Quixot", recollida per Lope de Vega en una carta de pròpia mà.
Finalment ja en el 1605 es va publicar "El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha", a l'impremta madrilenya de Juan de la Cuesta, a costa de Francisco de Robles, amb èxit immediat i diverses edicions pirates. A la fi de juny, va ocórrer un estrany succés en el que va aparèixer barrejat Cervantes: la mort violenta d'un cavaller de Santiago, Gaspar de Ezpeleta. Ferit a conseqüència d'un duel nocturn, ocorregut en el raval on vivia l'escriptor amb la seva família, va ser recollit per aquest en la seva casa i va morir l'endemà passat sense haver confessat el nom del seu agressor. La investigació empresa per l'alcalde de Corte Villaroel, les deposicions recollides en el procés, l'empresonament, durant un parell de dies de l'autor del "Quixot", arran de les insinuacions d'una veïna en contra de la conducta de les seves germanes i de la seva filla; van llançar una curiosa llum sobre la condició i vida de l'escriptor i dels seus familiars. De la deposició d'Andrea de Cervantes s'infereix que, en aquests anys, el seu germà era <<un hombre que escribe e trata negocios, e que por su buena habilidad tiene amigos>>. Entre aquests amics figuraven un asentista genovès, Agustín Raggio, vinculat a tota una xarxa de negociants italians establerts a Gènova, Anvers i Madrid, i un financer portuguès, Simón Méndez, tresorer general i recaptador major dels delmes de la mar de Castella i Galícia; també un gentilhome de càmera dels reis Felip II i Felip III, Fernando de Toledo, senyor de Higares, implicat en projectes arbitristes que el durien a gastar de manera dispendiosa els seus cabals. Crida l'atenció que un ex recaptador d'impostos mantingués relacions amb aquests representants del món dels negocis, alguns dels quals, a causa dels seus deutes, tenien dificultats amb la justícia, en una conjuntura marcada pel naufragi dels mercaders castellans i l'enriquiment espectacular de diversos genovesos.
De nou seguint a la cort, Cervantes es va mudar a Madrid el 1606, on després s'instal·larà en diferents carrers (Magdalena, de León i Huertas) del barri d'Atocha darrere de l'hospital d'Antón Martín. Al febrer de 1608 el matrimoni Cervantes estava aveïnat al barri d'Atocha i Isabel de Saavedra va quedar vídua de Diego Sanz i es va casar, en segones núpcies, amb Luis de Molina. Cervantes va ingressar a l'abril de 1609 a la Congregación de los Esclavos del Santísimo Sacramento del Olivar, sense que se sàpiga si va arribar a acatar les estrictes regles que aquesta imposava als seus membres, com dejuni i abstinència els dies prescrits, assistència quotidiana als oficis, exercicis espirituals i visita d'hospitals. La Congregació va ser fundada sota el doble patrocini del duc de Lerma i del seu oncle, el cardenal de Sandoval, era també una acadèmia literària a la qual van assistir Vicente Espinel, Quevedo, Salas Barbadillo i Vélez de Guevara, i en la qual es cortejava a les muses amb la benedicció de Nostre Senyor. Però les formes que va revestir el seu compromís van ser el fruit d'una decisió meditada, la d'un home que va tractar d'unir la fe i les obres en el crepuscle de la seva vida. En aquest mateix any la seva dona i la seva germana Andrea, van ingressar a l'Orden Tercera i va morir Andrea de Cervantes. Un any més tard, es va mudar al carrer de la Magdalena, a prop del palau del duc de Pastrana, i després, en el 1610, al carrer de León, que se anomenava llavors el "barri de les muses", on també van viure, entre altres escriptors, Lope de Vega, Francisco de Quevedo i Vélez de Guevara.

Nous plets li van arribar en el 1610, ara sobre la propietat de la casa de la seva filla Isabel. L'escriptor va pretendre acompanyar al seu protector, el comte de Lemos, a Nàpols, però Lupercio Leonardo de Argensola, encarregat de reclutar la comitiva, el va deixar fora. No es va aventurar molt fora de la capital, salvo per a breus estades a Alcalà i Esquivias i no va escapar d'una terrible successió de morts: la de la seva germana més gran, Andrea, ocorreguda sobtadament a l'octubre de 1609, la de Magdalena, la seva germana mes petita, al gener de 1610 i la de la seva néta Isabel Sanz del Águila, en el 1612. El matrimoni Cervantes es va traslladar al carrer Huertas en el 1611, darrere del cementiri de San Sebastián. El 1612 va publicar les seves "Novelas ejemplares", formades per dotze obres, entre les quals es troben "La gitanilla" i "El coloquio de los perros", amb al·lusions a la tornada de la cort a Madrid o a l'hostilitat creixent de l'opinió contra els moriscs, l'expulsió dels quals va ser decretada el 1609. Esment especial mereix el pròleg de les "Novelas ejemplares", que es va complaure en esbossar un admirable autoretrat: <<Éste que veis aquí, de rostro aguileño, de cabello castaño, frente lisa y desembarazada, de alegres ojos y de nariz corva, aunque bien proporcionada; las barbas de plata, que no ha veinte años que fueron de oro, los bigotes grandes, la boca pequeña, los dientes ni menudos ni crecidos, porque no tiene sino seis [...]; el cuerpo entre dos extremos, ni grande, ni pequeño, la color viva, antes blanca que morena; algo cargado de espaldas y no muy ligero de pies; éste digo que es el rostro del autor de La Galatea y de Don Quijote de la Mancha [...]. Llámase comúnmente Miguel de Cervantes Saavedra. Fue soldado muchos años, y cinco y medio cautivo, donde aprendió a tener paciencia en las adversidades. Perdió en la batalla naval de Lepanto la mano izquierda de un arcabuzazo; herida que, aunque parece fea, él la tiene por hermosa por haberla cobrado en la más memorable y alta ocasión que vieron los pasados siglos ni esperan ver los venideros >>. Altres novel·les de la seva producció van ser: "La española inglesa", "El amante liberal", "La fuerza de la sangre", "La ilustre fregona", "Las dos doncellas", "La señora Cornelia" i "El casamiento engañoso"

Retrat de Miguel de Cervantes per a Jean Canavaggio.

Foto Lycos

Al juliol de 1613 Cervantes va ingressar a l'Orden Tercera de San Francisco, a Alcalà, a semblança de la seva dona i de les seves germanes. El 1614 tenia molt avançada "La segona part del Quixot" quan va sortir a la llum la continuació apòcrifa d'Avellaneda. El 22 de juliol de 1614 es va publicar el "Viaje del Parnaso", a Madrid, per la vídua d'Alonso Martín, compost a imitació del "Viaggio in Parnàs" de César Caporal Perusino, que el duu des de Madrid fins a Grècia, després d'haver embarcat a Cartagena i costajat Itàlia. Allí presta ajuda a Apol·lo per a desbaratar a un exèrcit de vint mil poetastres, abans de tornar a Nàpols i trobar-se finalment a Madrid, on descobreix que tot va ser un somni. És una epopeia burlesca de més de tres mil hendecasíl·labs, complementada per una "Adjunta" en prosa on Cervantes ens refereix una suposada trobada, davant la seva casa del carrer de las Huertas, amb un tal Pancracio de Roncesvalles. En la seva "Adjunta" va assenyalar algunes comèdies perdudes: "La gran turquesca", "La Jerusalén", "La amaranta o la del mayo", "El bosque amoroso", "La única" i "La bizarra Arsinda".
El divorci de Cervantes amb el món de l'escena es va produir al setembre de 1615 i es va complir el seu nou designi: en comptes de fer representar les seves peces, donar-les a la impremta, oferint-les a un públic de lectors addictes: <<para que se vea de espacio lo que pasa apriesa, y se disimula, o no se entiende, cuando las representan>>. Aquesta insòlita determinació que, en contra dels usos establerts, va invertir els procediments habituals de difusió, va comportar que el llibreter Juan de Villarroel posés a la venda un volum titulat, de manera significativa, "Ocho comedias y ocho entremeses nuevos, nunca representados". Inicia el llibre una comèdia d'ambient morisc: "El gallardo español", en que don Fernando de Saavedra queda captiu per correspondre al desafiament d'Alimuzel, obedient a la seva estimada Arlaxa. Vestida d'home, Margarita busca a Fernando per a guanyar-lo com espòs. Els atacs de reis moros i cristians en el nord d'Àfrica canvien les expectatives dels personatges i s'assoleixen els matrimonis de Margarita i Fernando i d'Arlaxa i Alimuzel, en aquesta comèdia digna d'èxit. Menys afortunada és la segona comèdia: "La casa de los celos y selvas de Ardenia", de tema carolingi. Suma a la lluita entre Roldán i Reinaldos per Angélica, que queda sense resoldre, temes diversos: escenes pastorils, un penós desafiament de Marfisa i Bernardo del Carpio, cridat per a defensar Castella dels francesos; la presència de Venus i Amor; la bona i la mala fama; l'esperit de Merlín,... Cervantes integra massa elements en pocs versos, i, malgrat el seu esforç, atordeix al lector. La tercera comèdia: "Los baños de Argel", sembla refundició de "El trato de Argel": captiu, don Fernando recupera l'amor de Constanza i burla a la mora Alima. A més, Zara, convertida per una cristiana, assoleix que don Lope accepti els diners del seu rescat i es casi amb ella a Espanya. Un pare contempla el tràgic martiri del seu fill per no acceptar la llei musulmana. Finalment, els captius escapen per mar a Espanya. En la quarta comèdia: "El rufián dichoso" va assolir una obra mestra, en la qual tracta la conversió del delinqüent Cristóbal de Lugo, criat del inquisidor Tello de Sandoval. Acompanyant a aquest a Mèxic, es converteix en Cristóbal de la Cruz i salva de la seva desesperació a doña Ana de Treviño, lo que fa fracassar a certs diables. Mor com sant, amb disgust de dimonis i aplaudiment de cristians. La cinquena comèdia "La gran sultana" és una de les millors del llibre i tracta de doña Catalina de Oviedo, captiva des de la infància, que accepta després de llargues peripècies, l'amor del sultà sense renunciar a la seva religió i assolint la salvació de Lamberto i Clara, aparents dones de l'harem turc, així com la del graciós Madrigal. La sisena comèdia "El laberinto de amor", és problemàtica, cansa a l'espectador i tracta de Dagoberto que impedeix el matrimoni de Rosamira amb Manfredo, deshonrant-la de paraula. Julia i Porcia assoliran respectivament la mà d'aquest i d'Anastasio, en vestit d'homes i al seu servei, mitjançant una complicada tècnica d'enredo i evitant el duel que forçaven les circumstàncies. La setena comèdia "La entretenida" és més interessant i tracta de dues intrigues amoroses: la de Marcela i don Antonio, frustrada per don Ambrosio, conquistador que desprestigia a la dama, i la de l'altra Marcela, germana de don Antonio, pretesa per Cardenio, que fingeix ser el seu cosí indià, Silvestre de Armendárez. El veritable cosí descobreix l'impostura i desbarata els plans de Cardenio. Tampoc la criada Cristina assolirà el seu matrimoni amb lacais o criats, per frívola i envanida. Cervantes evita el final feliç en aquesta possible paròdia de la comèdia d'honor, que va poder fracassar per trencar convencions teatrals i morals. Finalment la vuitena comèdia, "Pedro de Urdemalas" presenta a aquest personatge folklòric, savi conseller d'un alcalde. Després d'una vida gairebé picaresca, s'associa a uns gitanos, atret per rars designis i pels amors de Belica, falsa gitana, neboda de la reina. Els designis es compleixen: Pedro arriba a actor i encarna nombrosos personatges. Elogia l'ofici de comediant i a l'autor toledà Nicolás de los Ríos.
Algunes d'aquestes comèdies són refundicions d'obres de la seva primera etapa, com succeiria amb "El trato de Argel" i "Los baños de Argel", "La gran turquesca" i "La gran sultana", "El bosque amoroso" i "La casa de los celos", o "La confusa" i "El laberinto de amor".

El 1966, en el Teatro Solís de Montevideo, es celebra un Festival Cervantí en el 350 aniversari de la mort de Miguel de Cervantes, organitzat pel centro uruguaià de l'Instituto Nacional del Teatro i, una vegada més, la Comèdia Nacional sota la direcció de Margarida Xirgu, representa una obra teatral, en aquesta ocasió "Pedro de Urdemalas". El 31 de març de 1967 la Xirgu dirigeix de nou "Pedro de Urdemalas", l'últim muntatge per a la Comèdia Nacional de l'Uruguai, en el Teatro Solís de Montevideo.

Retorn de Margarida Xirgu a la direcció de la Comedia Nacional del Uruguay el 1966.
Fons Antonio i Ramon Clapés

Millor fortuna han tingut els vuit entremesos, peces breus en prosa o en vers, plenes de gràcia i desimboltura. El primer entremès "El juez de los divorcios", és en prosa i presenta quatre matrimonis, els marits maltractats dels quals -un vellet, un soldat, un cirurgià i un recader- accepten la separació que les seves dones sol·liciten. Els jutges ho neguen, doncs viuen dels matrimonis mal avinguts, a qui no afavoreix el divorci. El segon entremès "El rufián viudo", és en vers i tracta del matón Trampagos que rep el condol per la mort de la seva rufiana a la que substitueix per Pulida i arriba Escarramán les fetes del qual relata en aquestes noces. El tercer entremès "La elección de los Alcaldes de Daganzo" també és en vers i presenta un tribunal que triarà al futur alcalde del poble. Un candidat no sap llegir ni escriure; un altre és expert en vins; i un tercer, a caçar ocells o recordar cobles i oracions. L'elecció s'interromp a l'arribar uns gitanos, però s'inclina a favor de Pedro de la Rana, menys envanit i maldestre. El quart entremès "La guarda cuidadosa" és en prosa i presenta cert soldat gelós que vigila la casa de Cristina perquè no la conquisti un sagristà ni la visiti qualsevol. Els seus amos, li demanen trii com marit a qui prefereixi, que resulta ser el sagristà. El cinquè entremès "El vizcaino fingido" està escrit en prosa i presenta a Cristina, burlada per Solórzano i Quiñones, que es fa passar per un viscaí borratxet. Sobre una cadena d'or, lliura Cristina una quantitat en prenda a Quiñones i es compromet a preparar sopar per a ell i el seu fingit amic. Amb un pretext, demana Quiñones la seva cadena i afirma no ser la que retorna Cristina, la mateixa que ell va lliurar. Amenaçant-la amb la justícia, assoleix d'aquesta la cadena més uns diners en compensació. El sisè entremès "El retablo de las maravillas" és dels més celebrats. En ell Chanfalla i Chirinos representen davant les autoritats d'un poble el retaule del savi Tontonelo, ple d'escenes meravelloses que no veuran els fills de matrimoni il·legítim o descendents de conversos. Els espectadors veuen meravelles on no hi ha res, per a no semblar ex illis, és a dir, d'aquesta classe d'espectadors. Un furrier de l'exèrcit denuncia la burla, sense ser cregut pel públic. Cervantes es burla dels prejudicis de neteja de sang, de les autoritats de la seva època i crea teatre dintre del teatre. El setè entremès "La cueva de Salamanca" representa la festa de Leonarda i la seva criada Cristina, davant l'absència del marit d'aquella. El sagristà i el barber portaran el berenar. Abans de començar, un estudiant demana alberg en el paller de la casa, i s'en dona compta de la situació. Per un incident, el marit torna i sorprèn a l'estudiant, que encara no s'ha amagat. Aquest va aprendre bruixeria en la cova de Salamanca i fa sortir d'entre el carbó de les golfes, dos dimonis amb una font de menjars, que resulten ser el sagristà i el barber. Sorprès, el marit, ho creu i agraeix l'espectacle. Tanca els vuit entremesos "El viejo celoso". Amb l'excusa de vendre un tapís, la senyora Ortigosa fa passar a casa de la seva veïna Lorenza, reclosa per Cañizares, el seu gelós marit, un amant. Quan Lorenza vol fer-lo sortir, llança una palangana de sabó als ulls del seu marit, que demana perdó per la seva actitud. És una nova burla del matrimoni, freqüent en Cervantes.
El teatre de Cervantes posseïa una fi moral, incloïa personatges al·legòrics i procurava sotmetre's a les tres unitats aristotèliques d'acció, temps i lloc, mentre que el de Lope trencava amb aquestes unitats i era moralment més desvergonyit i desembolicat, així com millor i més variadament versificat. Cervantes mai va poder sobreportar aquest fracàs i es va mostrar disgustat amb el nou teatre lopesc en la primera part del "Quixot", el caràcter teatral del qual apareix bé assentat a causa de l'abundància de diàlegs i de situacions de tipus entremesil que entreveuran la trama. I és, en efecte, l'entremès el gènere dramàtic on llueix en tot la seva esplendor el geni dramàtic de Cervantes i al que va aportar una major profunditat en els personatges, un humor inimitable i un major calat i transcendència en la temàtica. Que existia interconnexió entre el món teatral i el narratiu de Cervantes ho demostra que, per exemple, el tema de l'entremès "El viejo celoso" aparegui en la novel·la exemplar "El celoso extremeño". Altres vegades apareixen personatges sanchopanzescs, com en l'entremès "La elección de los alcaldes de Daganzo", on el protagonista és tan bon catador o "mojón" de vins com Sancho. El barroc tema de l'aparença i la realitat es mostra en "El retablo de las maravillas", on s'adapta el conte medieval del rei nu i se li dóna un contingut social. "El juez de los divorcios" toca també biogràficament a Cervantes.
Per als seus entremesos va adoptar Cervantes tant la prosa com el vers i se li atribueixen alguns altres, com "Los habladores". La comèdia "La conquista de Jerusalem" obté una clara inspiració patriòtica. Altres comèdies seves tracten el tema, que tan directament va patir l'autor i al que fins i tot es fa al·lusió en un passatge de la seva última obra, el "Persiles", la captivitat a Alger, com "Los baños de Argel", "La gran sultana" i "El gallardo español", on s'ha volgut també trobar la denúncia de la situació dels antics soldats com va ser el propi Cervantes. De tema més novel·lesc són "La casa de los celos y selvas de Ardenia", "El laberinto de amor" i "La entretenida" i de caràcter picaresc "Pedro de Urdemalas" i "El rufián dichoso".
Cervantes a la tardor de 1615 es va mudar, amb la seva esposa, al carrer de Francos, enfront del mentider dels comediants i va aparèixer per fi "La segunda parte del ingenioso caballero don Quijote de la Mancha", a Madrid, per Juan de la Cuesta, a casa de Francisco de Robles. Durant els últims mesos de la seva vida, Cervantes va dedicar les poques forces que li quedaven a concloure una altra obra iniciada feia temps, potser durant el període andalús, després suspesa durant anys, i que va voler dur al seu terme: "Los trabajos de Persiles y Sigismunda", història septentrional tallada pel patró de la novel·la grega. Cervantes va concloure la seva redacció quatre dies abans de la seva mort. Malalt incurable d'hidropesia i diabetis, el 22 d'abril de 1616, una setmana després que Shakespeare, Miguel de Cervantes va morir en el carrer de León i va ser enterrat a l'endemà, segons la regla de l'Orden Tercera, amb el rostre descobert i vestit amb el saial dels franciscans, en el convent de les Trinitarias Descalzas de l'actual carrer de Lope de Vega. A principis de 1917, la seva vídua, va publicar "Los trabajos de Persiles y Sigismunda", a Madrid, per Juan de la Cuesta, a costa de Juan de Villarroel.
No se sap si Cervantes va arribar a concretar altres projectes, dels quals donen compta pròlegs i dedicatòries: una comèdia, titulada "El engaño a los ojos", una novel·la "El famoso Bernardo", una colecció de novel·les "Las semanas del jardín", sense oblidar la sempre promesa segona part de "La galatea".

Alguns textos han estat extrets de "Cervantes Virtual" i de la biografies: "Margarita Xirgu y su teatro" i "Margarita Xirgu. Una biografía" d'Antonina Rodrigo.

XAVIER RIUS XIRGU

àlbum de fotos

tornar