90. MIGUEL DE CERVANTES
Miguel
de Cervantes Saavedra va néixer el 29 de setembre de 1547, va ser novel·lista,
poeta i dramaturg.
Va ser el quart dels set fills del matrimoni
entre Rodrigo i Leonor. Miguel va ser batejat a l'església parroquial de
Santa María la Mayor, a Alcalá de Henares el 9 d'octubre de 1547.
El seu pare, Rodrigo Cervantes, es va casar cap a 1542 amb Leonor de Cortinas,
pertanyent a una família de camperols oriünds de Castella la Vella;
però el seu modest ofici de cirurgià itinerant, així com
els seus constants vagabundejaries per la península, durant els anys d'infància
dels seus fills, no han deixat de suscitar sospites, duent a Américo Castro
a considerar-lo com un convers, mentre altres cervantistes es negaven a admetre
semblant hipòtesi. El que el símbol mateix del geni universal d'Espanya
fos un home obligat a callar els seus orígens, potser il·lumini
tal o qual aspecte del seu univers mental, però mai ens lliurarà
la clau de la seva creació. El seu avi patern, el llicenciat Juan de Cervantes,
va ser advocat i familiar de la Inquisició, però la dona d'aquest,
Leonor de Torreblanca, pertanyia a una família de metges cordovesos i,
com a tal, bé va poder tenir alguna "raça" de confés.
Nascut Miguel després de dues germanes majors, Andrea i Luisa, era el tercer
dels cinc fills que va tenir el cirurgià, si es fa cas omís de dos
més, que van morir a la infància. Un germà més petit,
Rodrigo, que compartiria la seva captivitat a Alger, així com una germana,
Magdalena, vindrien després a completar el quadre familiar.
Dels
vint primers anys de la seva vida i, més especialment, de la seva formació
acadèmica, no se sap res segur. Tampoc es pot assegurar que compartís
les estades successives del seu pare, primer a Còrdova i després
a Sevilla, ni que Miguel fos alumne del col·legi fundat allí pels
pares jesuïtes. En el 1551 el seu pare és empresonat a Valladolid
per deutes i en el 1553 la família torna a Alcalà i comença
la seva passejada pel sud, principalment per Còrdova, on estava el seu
avi Juan de Cervantes, que va morir el 1556. Un any després va morir la
seva àvia Leonor de Torreblanca. El pare de Miguel el 1564, estava ja assentat
a Sevilla com metge, potser sense la família, i altra vegada endeutat.
La seva germana Luisa va ingressar el 1565 en el convent carmelita d'Alcalà,
del que arribaria a ser priora amb el nom de Luisa de Belén. El 1566 la
família Cervantes es va mudar a Madrid, on Miguel es va iniciar en la poesia,
en el moment que Felip II acabava d'establir allí la seva Cort.
El
primer poema de Miguel: un sonet a la infanta Catalina Micaela, va ser publicat
el 1567 amb l'ajuda d'Alonso Getino de Guzmán. A l'any següent va
ser deixeble "car i estimat" de l'humanista Juan López de Hoyos,
rector de l'Estudio de la Villa, qui li va encarregar quatre poemes laudatoris,
inclosos a l'any següent a la relació oficial de les "Exequias
de la reina Isabel de Valois". Miguel no va arribar a matricular-se en cap
Universitat, rebent, en el segle XVIII, el qualificatiu, sens dubte inexacte,
de "ingenio lego".
El 1569, als vint-i-dos anys,
Miguel es va traslladar, d'improvís, a Roma, on va servir de cambrer al
futur cardenal Julio Acquaviva potser, per haver ferit en duel a Antonio de Sigura,
un mestre d'obres que passaria més tard a ocupar el càrrec d'intendent
de les construccions reals. Si s'ha de jutjar pel contingut d'un document trobat,
el culpable -un tal Miguel de Cervantes, estudiant- havia fugit a Sevilla i era
condemnat en rebel·lia a que li tallessin públicament la mà
dreta i a ser bandejat del regne per deu anys. També de 1569 data una informació
de neteja de sang i hidalguia a favor de l'autor. En el 1570 va iniciar la seva
carrera militar, després compartida amb el seu germà Rodrigo, a
la companyia de Diego de Urbina. Aquesta determinació, va ser presa en
el moment que l'Armada de la Santa Liga, a les ordres de don Juan de Austria,
anava a plantar cara a l'amenaça turca, acrescuda per la conquesta de Xipre.
Des de l'auxiliar de la galera "Marquesa", Miguel de Cervantes el 1571
va combatre a la batalla de Lepanto, on va rebre a Messina dos tirs d'arcabussos
en el pit i un en la mà esquerra, per lo que se'l va conèixer amb
l'àlies de: "el manco de Lepanto". Encara que tolit de la mà
esquerra, va seguir a la milícia el 1572, en el terç de don Lope
de Figueroa i va participar, com soldat avantatjat, en diverses campanyes: Corfú,
Modón, Navarino, Tunis, La Goleta,... El 1573 va servir a la companyia
de Manuel Ponce de León, a Nàpols, on se suposa que estava introduït
en diversos cercles literaris. Va participar el 1574 en diferents expedicions
de don Juan de Austria i proveït de cartes de recomanació del mateix
i del duc de Sessa, Miguel de Cervantes va embarcar a Nàpols, rumb a Barcelona,
que enfront de les seves costes el 26 de setembre de 1575 va ser capturada la
seva galera "El Sol" -en la que havia embarcat tres setmanes abans-
per uns corsaris berberiscs al comandament d'Arnaute Mamía, a l'altura
de les costes catalanes, no lluny de Cadaqués. Va ser conduït a Alger,
fixant-se el seu rescat en 500 escuts d'or.
El seu primer intent de fugida,
el 1576, va resultar fallit al ser abandonats pel guia moro. Aquest mateix any
va escriure dos sonets laudatoris a Bartolomeo Ruffino di Chiambery. El 1577 el
seu germà Rodrigo va ser rescatat per l'Orden de la Merced i Miguel de
Cervantes va realitzar el seu segon intent de fugida, que també va resultar
fallit, per delació de "el dorador", declarant-lo únic
responsable i tancant-lo en el bany del rei. El tercer intent d'evasió,
altra vegada fracassat, va ser el 1578, condemnant-lo a rebre 2000 pals. El quart
intent de fugida va ser al novembre de 1579, juntament amb uns seixanta captius
i l'ajuda d'Onofre Exarque, però va ser avortat per la delació del
doctor Juan Blanco de Paz, un dominic oriünd d'Extremadura. En aquest mateix
any va escriure unes vuitenes dedicades a Antonio Veneziano. Miguel de Cervantes
va patir una captivitat com esclau de cinc anys, que va deixar profunda petjada
en la seva obra. En els seus quatre intents frustrats d'evasió, dues per
terra, i dues per mar, sempre va voler assumir la responsabilitat exclusiva de
les accions. Finalment el 19 de setembre de 1580 els pares trinitaris fra Juan
Gil i fra Antón de la Bella van rescatar a l'autor pel preu de 500 ducats
quan estava a punt de partir a Constantinoble, atès que la seva família
va realitzar grans esforços per aconseguir la seva llibertat. El 27 d'octubre
va desembarcar a Dénia. Encara que se'l va tenir per cristià vell
a l'informe preparat a instàncies seves al seu retorn d'Alger, mai va presentar
la prova tangible de la seva neteja de sang. Miguel de Cervantes el 1581 va procurar
rendibilitzar la seva fulla de serveis militars, sense aconseguir més que
una fosca missió a Orà en els mesos de maig i juny -arran d'un viatge
a Tomar, on el rei havia convocat les Corts portugueses- on s'entrevista amb l'alcaid
de Mostagán i que la seva finalitat s'ignora. Més tard des d'Orà
va viatjar a Lisboa per a donar comptes a Felip II.
Durant
aquests anys, es van assentar les bases d'una autèntica indústria
de l'espectacle, promoguda per les confraries de beneficència que, gràcies
al producte de les representacions, sagrades i profanes, que realitzaven, subvencionaven
en cada ciutat el manteniment d'hospicis i hospitals. Aquest impuls, en el qual
col·laboraven les companyies itinerants d'actors, va afavorir la construcció
en cada ciutat d'importants sales permanents, els anomenats "corrals de comèdies".
Cervantes va participar en aquest esforç que no va donar els resultats
esperats, amb diverses peces de teatre, d'entre les quals dos ens han arribat
en còpies manuscrites: "El trato de Argel", inspirada en els
records de la captivitat algeriana, amb escenes de sofriment de cristians, nens
i vells i en la qual Silvia i Aurelio, enamorats, obtenen el perdó del
rei musulmà per a ser lliures i allunyar-se dels seus amos Zahara i Yzuf
i "La destrucción de Numancia" també titulada "Comedia
del cerco de Numancia" o "La tragedia de Numancia", on s'escenifica
el tema patriòtic del sacrifici col·lectiu del poble arèvac
davant el setge del general Escipió amb les seves tropes romanes a l'any
133 a. de C. i on la fam pren la forma de sofriment existencial, afegint-se figures
al·legòriques que profetitzen un futur gloriós per a Espanya.
Es tracta d'una obra on la Providència sembla tenir la mateixa comesa que
tenia per a l'Enees escapat de la Troia incendiada, a Virgili. El seu interès
nacional i sobrietat en personatges al·legòrics, com La Fama o el
riu Duero, no renuncia al efectisme final, quan el nen Viriato es llança
des d'una torre per a no caure en mans romanes, que queden així derrotades
per la seva pròpia brutalitat. Existeixen influències novel·lesques
d'Heliodor en el sacerdot numantí que consulta el futur a un cadàver
ressuscitat. Altra comèdia d'aquesta època és "La batalla
naval". Totes aquestes obres es van representar en teatres de Madrid. Però
malament es pot apreciar, per falta de testimoniatges, l'acollida que van rebre
del públic, a pesar d'haver estat representades, si hem de creure a l'autor:
<<sin que se les ofreciese ofrenda de pepinos ni de otra cosa arrojadiza>>.
Miguel de Cervantes va afirmar: <<Me atreví a reducir las comedias
a tres jornadas, de cinco que tenían; mostré, o, por mejor decir,
fui el primero que representase las imaginaciones y los pensamientos escondidos
del alma, sacando figuras morales al teatro, con general y gustoso aplauso de
los oyentes; compuse en este tiempo hasta veinte comedias o treinta; corrieron
su carrera sin silbos, gritas ni barahúndas. Tuve otras cosas en que ocuparme;
dejé la pluma y las comedias, y entró luego el monstruo de naturaleza,
el gran Lope de Vega, y alzóse con la monarquía cómica; avasalló
y puso debajo de su juridición a todos los farsantes; llenó el mundo
de comedias propias, felices y bien razonadas, y tantas, que pasan de diez mil
pliegos los que tiene escritos, y todas (que es una de las mayores cosas que puede
decirse) las ha visto representar, o oído decir, por lo menos, que se han
representado; y si algunos, que hay muchos, han querido entrar a la parte y gloria
de sus trabajos, todos juntos no llegan en lo que han escrito a la mitad de lo
que él sólo. Algunos años ha que volví yo a mi antigua
ociosidad, y, pensando que aún duraban los siglos donde corrían
mis alabanzas, volví a componer algunas comedias, pero no hallé
pájaros en los nidos de antaño; quiero decir que no hallé
autor que me las pidiese, puesto que sabían que las tenía; y así,
las arrinconé en un cofre y las consagré y condené al perpetuo
silencio. En esta sazón me dijo un librero que él me las comprara
si un autor de título no le hubiera dicho que de mi prosa se podía
esperar mucho, pero que del verso, nada; y, si va a decir la verdad, cierto que
me dio pesadumbre el oírlo, y dije entre mí: "O yo me he mudado
en otro, o los tiempos se han mejorado mucho; sucediendo siempre al revés,
pues siempre se alaban los pasados tiempos". Torné a pasar los ojos
por mis comedias, y por algunos entremeses míos que con ellas estaban arrinconados,
y vi no ser tan malas ni tan malos que no mereciesen salir de las tinieblas del
ingenio de aquel autor a la luz de otros autores menos escrupulosos y más
entendidos. Aburríme y vendíselas al tal librero, que las ha puesto
en la estampa como aquí te las ofrece>>. Les reticències de
Miguel de Cervantes davant la comèdia lopesca ens permeten entendre el
rebuig que, des del seu retorn a Madrid, va rebre dels professionals del gremi
-els totpoderosos "autors de comèdies"- que es van negar a incorporar
al seu repertori les obres que havia compost al tornar a la seva antiga ociositat.
El
6 d'agost de 1943 en el SODRE de Montevideo, Margarida Xirgu va representar "Numancia"
adaptada per Rafael Alberti. A l'espectacularitat de la tragèdia, obra
de masses a l'escenari del que es movien 37 personatges i comparses, van contribuir
els elements musicals i coreogràfics, cor i cos de ball del SODRE. Santiago
Ontañón va rebre l'encàrrec de realitzar els decorats, ja
que en el 1937 l'havia muntat per al Teatro de Arte y Propaganda de l'Estat, en
el madrileny Teatro de la Zarzuela el qual, durant els anys de la Guerra Civil,
va funcionar un temps sota la direcció de María Teresa León
en la part escènica, i d'Ontañón en la part escenogràfica.
Rafael Alberti va adaptar llavors l'obra a les circumstàncies i va vestir
als romans de feixistes mussolinians. Els valors primordials de "El cerco
de Numancia", títol original, o "Numancia", segons l'adaptació
d'Alberti, que li conferien perenne actualitat, eren el seu profund sentit ideològic:
el poble sencer defensant la seva independència fins a la mort, i la gran
humanitat de les seves figures, algunes d'elles al·legòriques: Espanya,
encarnada per la Xirgu; el Riu Duero, la Guerra, la Malaltia, la Fam, la Fama...
Rafael Alberti va cuidar en la seva versió que l'obra conservés
l'exemple cívic en tota la seva grandiositat. Per a això va suprimir
algunes escenes i va afegir un pròleg -paròdia lliure del jurament
de Lisístrata i Ceónice, les heroïnes aristofàniques-,
amb el propòsit de fer més comprensible l'arribada del Escipió
en el primer acte. El setmanari "España Republicana" de Buenos
Aires, va redactar en les seves pàgines sobre l'estrena: <<Margarita,
aparte de la sustancial labor de dirección, intervino brevemente representando
la figura simbólica de España. El momento en que se la ve, en una
visión maravillosa, vestida como las españolas de la antigüedad,
con un tocado semejante al de la Dama de Elche, recitando, con dolorida voz, las
estrofas en que se lloran las amarguras de España, pero en las que se aseguran
también futuros días de gloria, tiene tal fuerza emotiva que el
público queda suspenso y conmovido. El arte de la máxima actriz
española alcanza, en la mayor simplicidad, una de sus más logradas
realizaciones>>. La sortida de Margarida Xirgu a escena, després
de la seva llarga absència, va ser acollida amb un interminable aplaudiment
per un públic emocionat i posat en peus. Els reiterats aplaudiments van
obligar a Alberti a pronunciar unes paraules des del prosceni.

Figurin de "Numancia" de Santiago Ontañón per a l'actor
Enrique Diosdado.
Arxiu Jordi Rius Xirgu clica
aquí
El 1582
va sol·licitar a Antonio de Eraso, secretari del Consell d'Índies,
alguna vacant a Amèrica, sense resultat. Paral·lelament, es va integrar
en les camarilles literàries. A l'any següent "El romancero"
de Padilla va dur al capdavant un sonet de Cervantes. Lucas Gracián Dantisco
va aprovar el 1 de febrer de 1584 la seva obra "La galatea", que es
va publicar al març dividida en sis llibres, a cura del llibreter Blas
de Robles. En el mateix any va tenir a la tardor, una filla natural, Isabel de
Saavedra, amb Ana Franca de Rojas també dita Ana de Villafranca, esposa
d'un taverner. Tot seguit va viatjar a Esquivias i als dos mesos, el 12 de desembre
del mateix any, es va casar encara que la doblés en edat amb Catalina de
Palacios Salazar Vozmediano, filla d'un gentilhome recent mort d'Esquivias, terra
de vinyers i oliveres. Aquest casament el va dur a establir-se en el poble de
la seva dona, sense perdre per això contacte amb els mitjans literaris
de la cort. El 1585 va realitzar un contracte amb Gaspar de Porres venent-li dues
peces perdudes: "La confusa" i ""El trato de Constantinopla
y muerte de Selim". Aquest mateix any va morir el seu pare.

Miguel
de Cervantes.
Foto Todo-Sobre.Com
Miguel
de Cervantes el 1586 va començar els seus viatges al sud. El 1587 es va
instal·lar a Sevilla, després d'haver-se acomiadat de la seva dona
en circumstàncies mal conegudes, en qualitat de recaptador de proveïments
i impostos, amb el títol de Comisario Real de Abastos para la Armada Invencible,
al servei d'Antonio de Guevara; càrrec que l'arrossegaria a suportar uns
quinze anys de vagabunderies pel sud (Écija, La Rambla, Castro del Río,
...), sense assolir més que excomunions, denúncies i algun empresonament.
En aquest any es van publicar diversos sonets laudatoris dedicats per Cervantes
als seus amics: Alonso de Barros, Pedro de Padilla i López Maldonado. Es
va acomiadar de la seva dona tal vegada frustrat en les seves aspiracions literàries,
i poc disposat a dedicar la resta de la seva vida a la cura de les oliveres i
vinyers de la seva sogra i tal vegada atret per ocupacions més acords amb
el seu desig d'independència. Sota les ordres del comissari general Antonio
de Guevara i proveït del seu càrrec, es va encarregar del subministrament
de blat i oli a la flota de l'expedició naval contra Anglaterra decretada
per Felip II, recorrent els camins d'Andalusia per a procedir a les requises que
li va correspondre complir, molt mal rebudes per camperols rics i canonges prebendats,
encara més reticents després del desastre, a l'estiu de 1588, de
l'Armada Invencible, any que va continuar amb les requises a Écija i els
seus voltants. A principis de 1590 va estar a Carmona, comissionat per a requisar
oli a la regió. Va tornar a sol·licitar al Consell d'Índies
el 21 de maig una vacant, però també se li va denegar el 6 de juny.
D'aquesta dècada són alguns poemes solts i diverses novel·les
curtes: "El cautivo", "Rinconete y Cortadillo" i "El
celoso extremeño". El 1591 va prosseguir amb les seves requises, ajudat
per Nicolás Benito, per Jaén, Montilla, Úbeda, Estepa, ...
Ja en el 1592 es va comprometre, mitjançant contracte, a lliurar-li a Rodrigo
Osorio sis comèdies. Mentrestant se succeïen els procediments dilatoris
que li oposaven els seus proveïdors, especialment a Écija i Teba,
l'excomunió fulminada contra ell, a petició d'algun canonge poc
inclinat per a ell, pel vicari general de Sevilla i l'empresonament que li va
imposar el corregidor de Castro del Río, per venda il·legal de blat.
A tot això es van sumar les acusacions dels seus adversaris i els abusos
dels seus ajudants, fins a l'abril de 1594, moment que es va posar fi al complex
sistema de comissions iniciat set anys abans.

Retrat
de Miguel de Cervantes, realitzat per a Eduardo Balaca.
Foto
Biografías y vidas
Les
últimes labors com comissari d'abastaments van ser el 1593, a la zona de
Sevilla, per encàrrec de Miguel de Oviedo. Aquest mateix any va morir la
seva mare i va publicar el romanç "La casa de los celos". A l'agost
de 1594 es va oferir a Miguel de Cervantes Saavedra -que ostentava des de feia
quatre anys un segon cognom, pres sens dubte d'un dels seus parents llunyans-
una nova comissió que el va dur a recórrer el regne de Granada,
amb la finalitat de recaptar dos milions i mig de maravedís d'endarreriments
de comptes. Al cap de successives etapes a Guadix, Baza, Motril, Ronda i Vélez-Málaga,
marcades per enutjoses complicacions, va finalitzar la seva gira i va tornar a
Sevilla. El 1595 va guanyar les justes poètiques dedicades a la canonització
de San Jacinto a Saragossa i el 1596 va escriure un sonet satíric al sac
de Cadis. El 1597 es va produir la fallida del negociant Simón Freire de
Lima, en la casa del qual havia dipositat Cervantes les quantitats recaptades
i va incitar al seu fiador, el sospitós Francisco Suárez Gasco,
a demanar la seva compareixença. El jutge Gaspar Vallejo, encarregat de
notificar aquesta ordre al comissari, el va enviar a la presó real de Sevilla,
cometent, per malaptesa o per malícia, un autèntic abús de
poder. Ana Franca de Rojas, la seva amant, va morir en el 1598. Entretant, el
13 de setembre d'aquest mateix any, havia mort el Rei Prudent, esdeveniment que
va inspirar a Cervantes el famós sonet "Al túmulo de Felipe
II", un sonet que considerava com el millor dels seus escrits i que els nois
espanyols, en temps no molt remots, aprenien de memòria al col·legi.
Isabel,
la filla de l'escriptor, va entrar al servei de la seva tia Magdalena de Cervantes
el 1599, sota el nom d'Isabel de Saavedra. El 1600 va morir el seu germà
Rodrigo a Flandes. No es coneix la data exacta en que Cervantes va recobrar la
llibertat, a demanda del rei, per la que es comminava a Vallejo a deixar anar
al presoner a fi que es presentés a Madrid en un termini de trenta dies.
No se sap si ell va complir el manament, però pel que sembla, es va acomiadar
definitivament de Sevilla a l'estiu de 1600, en el moment que va baixar a Andalusia
la terrible pesta negra que, un any abans, havia delmat Castella. A l'agost de
1600 està testificada la seva presència a Toledo i en el 1603 va
seguir a voltes amb els deutes contrets davant l'erari públic.
El
matrimoni Cervantes es va instal·lar a Valladolid, a l'estiu de 1604, en
el suburbi del Rastro de los Carneros -acompanyat de tota la parentela femenina-
on es reunia amb les seves germanes i la seva filla Isabel, residents fins a llavors
a Madrid i va seguir escrivint part de les "Novelas ejemplares". A Valladolid
va trobar a un editor, en la persona de Francisco de Robles, fill de Blas de Robles,
que en altre temps, havia publicat "La galatea". Mentre va aconseguir
el privilegi real que necessitava, el 26 de setembre i es va difondre la notícia
de la pròxima publicació del seu nou llibre "El Quixot",
recollida per Lope de Vega en una carta de pròpia mà.
Finalment
ja en el 1605 es va publicar "El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha",
a l'impremta madrilenya de Juan de la Cuesta, a costa de Francisco de Robles,
amb èxit immediat i diverses edicions pirates. A la fi de juny, va ocórrer
un estrany succés en el que va aparèixer barrejat Cervantes: la
mort violenta d'un cavaller de Santiago, Gaspar de Ezpeleta. Ferit a conseqüència
d'un duel nocturn, ocorregut en el raval on vivia l'escriptor amb la seva família,
va ser recollit per aquest en la seva casa i va morir l'endemà passat sense
haver confessat el nom del seu agressor. La investigació empresa per l'alcalde
de Corte Villaroel, les deposicions recollides en el procés, l'empresonament,
durant un parell de dies de l'autor del "Quixot", arran de les insinuacions
d'una veïna en contra de la conducta de les seves germanes i de la seva filla;
van llançar una curiosa llum sobre la condició i vida de l'escriptor
i dels seus familiars. De la deposició d'Andrea de Cervantes s'infereix
que, en aquests anys, el seu germà era <<un hombre que escribe e
trata negocios, e que por su buena habilidad tiene amigos>>. Entre aquests
amics figuraven un asentista genovès, Agustín Raggio, vinculat a
tota una xarxa de negociants italians establerts a Gènova, Anvers i Madrid,
i un financer portuguès, Simón Méndez, tresorer general i
recaptador major dels delmes de la mar de Castella i Galícia; també
un gentilhome de càmera dels reis Felip II i Felip III, Fernando de Toledo,
senyor de Higares, implicat en projectes arbitristes que el durien a gastar de
manera dispendiosa els seus cabals. Crida l'atenció que un ex recaptador
d'impostos mantingués relacions amb aquests representants del món
dels negocis, alguns dels quals, a causa dels seus deutes, tenien dificultats
amb la justícia, en una conjuntura marcada pel naufragi dels mercaders
castellans i l'enriquiment espectacular de diversos genovesos.
De nou seguint
a la cort, Cervantes es va mudar a Madrid el 1606, on després s'instal·larà
en diferents carrers (Magdalena, de León i Huertas) del barri d'Atocha
darrere de l'hospital d'Antón Martín. Al febrer de 1608 el matrimoni
Cervantes estava aveïnat al barri d'Atocha i Isabel de Saavedra va quedar
vídua de Diego Sanz i es va casar, en segones núpcies, amb Luis
de Molina. Cervantes va ingressar a l'abril de 1609 a la Congregación de
los Esclavos del Santísimo Sacramento del Olivar, sense que se sàpiga
si va arribar a acatar les estrictes regles que aquesta imposava als seus membres,
com dejuni i abstinència els dies prescrits, assistència quotidiana
als oficis, exercicis espirituals i visita d'hospitals. La Congregació
va ser fundada sota el doble patrocini del duc de Lerma i del seu oncle, el cardenal
de Sandoval, era també una acadèmia literària a la qual van
assistir Vicente Espinel, Quevedo, Salas Barbadillo i Vélez de Guevara,
i en la qual es cortejava a les muses amb la benedicció de Nostre Senyor.
Però les formes que va revestir el seu compromís van ser el fruit
d'una decisió meditada, la d'un home que va tractar d'unir la fe i les
obres en el crepuscle de la seva vida. En aquest mateix any la seva dona i la
seva germana Andrea, van ingressar a l'Orden Tercera i va morir Andrea de Cervantes.
Un any més tard, es va mudar al carrer de la Magdalena, a prop del palau
del duc de Pastrana, i després, en el 1610, al carrer de León, que
se anomenava llavors el "barri de les muses", on també van viure,
entre altres escriptors, Lope de Vega, Francisco de Quevedo i Vélez de
Guevara.
Nous plets li van arribar en el 1610, ara sobre la
propietat de la casa de la seva filla Isabel. L'escriptor va pretendre acompanyar
al seu protector, el comte de Lemos, a Nàpols, però Lupercio Leonardo
de Argensola, encarregat de reclutar la comitiva, el va deixar fora. No es va
aventurar molt fora de la capital, salvo per a breus estades a Alcalà i
Esquivias i no va escapar d'una terrible successió de morts: la de la seva
germana més gran, Andrea, ocorreguda sobtadament a l'octubre de 1609, la
de Magdalena, la seva germana mes petita, al gener de 1610 i la de la seva néta
Isabel Sanz del Águila, en el 1612. El matrimoni Cervantes es va traslladar
al carrer Huertas en el 1611, darrere del cementiri de San Sebastián. El
1612 va publicar les seves "Novelas ejemplares", formades per dotze
obres, entre les quals es troben "La gitanilla" i "El coloquio
de los perros", amb al·lusions a la tornada de la cort a Madrid o
a l'hostilitat creixent de l'opinió contra els moriscs, l'expulsió
dels quals va ser decretada el 1609. Esment especial mereix el pròleg de
les "Novelas ejemplares", que es va complaure en esbossar un admirable
autoretrat: <<Éste que veis aquí, de rostro aguileño,
de cabello castaño, frente lisa y desembarazada, de alegres ojos y de nariz
corva, aunque bien proporcionada; las barbas de plata, que no ha veinte años
que fueron de oro, los bigotes grandes, la boca pequeña, los dientes ni
menudos ni crecidos, porque no tiene sino seis [...]; el cuerpo entre dos extremos,
ni grande, ni pequeño, la color viva, antes blanca que morena; algo cargado
de espaldas y no muy ligero de pies; éste digo que es el rostro del autor
de La Galatea y de Don Quijote de la Mancha [...]. Llámase comúnmente
Miguel de Cervantes Saavedra. Fue soldado muchos años, y cinco y medio
cautivo, donde aprendió a tener paciencia en las adversidades. Perdió
en la batalla naval de Lepanto la mano izquierda de un arcabuzazo; herida que,
aunque parece fea, él la tiene por hermosa por haberla cobrado en la más
memorable y alta ocasión que vieron los pasados siglos ni esperan ver los
venideros >>. Altres novel·les de la seva producció van ser:
"La española inglesa", "El amante liberal", "La
fuerza de la sangre", "La ilustre fregona", "Las dos doncellas",
"La señora Cornelia" i "El casamiento engañoso"

Retrat de Miguel de Cervantes per a Jean Canavaggio.
Foto
Lycos
Al juliol de 1613 Cervantes va ingressar a l'Orden
Tercera de San Francisco, a Alcalà, a semblança de la seva dona
i de les seves germanes. El 1614 tenia molt avançada "La segona part
del Quixot" quan va sortir a la llum la continuació apòcrifa
d'Avellaneda. El 22 de juliol de 1614 es va publicar el "Viaje del Parnaso",
a Madrid, per la vídua d'Alonso Martín, compost a imitació
del "Viaggio in Parnàs" de César Caporal Perusino, que
el duu des de Madrid fins a Grècia, després d'haver embarcat a Cartagena
i costajat Itàlia. Allí presta ajuda a Apol·lo per a desbaratar
a un exèrcit de vint mil poetastres, abans de tornar a Nàpols i
trobar-se finalment a Madrid, on descobreix que tot va ser un somni. És
una epopeia burlesca de més de tres mil hendecasíl·labs,
complementada per una "Adjunta" en prosa on Cervantes ens refereix una
suposada trobada, davant la seva casa del carrer de las Huertas, amb un tal Pancracio
de Roncesvalles. En la seva "Adjunta" va assenyalar algunes comèdies
perdudes: "La gran turquesca", "La Jerusalén", "La
amaranta o la del mayo", "El bosque amoroso", "La única"
i "La bizarra Arsinda".
El divorci de Cervantes amb el món
de l'escena es va produir al setembre de 1615 i es va complir el seu nou designi:
en comptes de fer representar les seves peces, donar-les a la impremta, oferint-les
a un públic de lectors addictes: <<para que se vea de espacio lo
que pasa apriesa, y se disimula, o no se entiende, cuando las representan>>.
Aquesta insòlita determinació que, en contra dels usos establerts,
va invertir els procediments habituals de difusió, va comportar que el
llibreter Juan de Villarroel posés a la venda un volum titulat, de manera
significativa, "Ocho comedias y ocho entremeses nuevos, nunca representados".
Inicia el llibre una comèdia d'ambient morisc: "El gallardo español",
en que don Fernando de Saavedra queda captiu per correspondre al desafiament d'Alimuzel,
obedient a la seva estimada Arlaxa. Vestida d'home, Margarita busca a Fernando
per a guanyar-lo com espòs. Els atacs de reis moros i cristians en el nord
d'Àfrica canvien les expectatives dels personatges i s'assoleixen els matrimonis
de Margarita i Fernando i d'Arlaxa i Alimuzel, en aquesta comèdia digna
d'èxit. Menys afortunada és la segona comèdia: "La casa
de los celos y selvas de Ardenia", de tema carolingi. Suma a la lluita entre
Roldán i Reinaldos per Angélica, que queda sense resoldre, temes
diversos: escenes pastorils, un penós desafiament de Marfisa i Bernardo
del Carpio, cridat per a defensar Castella dels francesos; la presència
de Venus i Amor; la bona i la mala fama; l'esperit de Merlín,... Cervantes
integra massa elements en pocs versos, i, malgrat el seu esforç, atordeix
al lector. La tercera comèdia: "Los baños de Argel", sembla
refundició de "El trato de Argel": captiu, don Fernando recupera
l'amor de Constanza i burla a la mora Alima. A més, Zara, convertida per
una cristiana, assoleix que don Lope accepti els diners del seu rescat i es casi
amb ella a Espanya. Un pare contempla el tràgic martiri del seu fill per
no acceptar la llei musulmana. Finalment, els captius escapen per mar a Espanya.
En la quarta comèdia: "El rufián dichoso" va assolir una
obra mestra, en la qual tracta la conversió del delinqüent Cristóbal
de Lugo, criat del inquisidor Tello de Sandoval. Acompanyant a aquest a Mèxic,
es converteix en Cristóbal de la Cruz i salva de la seva desesperació
a doña Ana de Treviño, lo que fa fracassar a certs diables. Mor
com sant, amb disgust de dimonis i aplaudiment de cristians. La cinquena comèdia
"La gran sultana" és una de les millors del llibre i tracta de
doña Catalina de Oviedo, captiva des de la infància, que accepta
després de llargues peripècies, l'amor del sultà sense renunciar
a la seva religió i assolint la salvació de Lamberto i Clara, aparents
dones de l'harem turc, així com la del graciós Madrigal. La sisena
comèdia "El laberinto de amor", és problemàtica,
cansa a l'espectador i tracta de Dagoberto que impedeix el matrimoni de Rosamira
amb Manfredo, deshonrant-la de paraula. Julia i Porcia assoliran respectivament
la mà d'aquest i d'Anastasio, en vestit d'homes i al seu servei, mitjançant
una complicada tècnica d'enredo i evitant el duel que forçaven les
circumstàncies. La setena comèdia "La entretenida" és
més interessant i tracta de dues intrigues amoroses: la de Marcela i don
Antonio, frustrada per don Ambrosio, conquistador que desprestigia a la dama,
i la de l'altra Marcela, germana de don Antonio, pretesa per Cardenio, que fingeix
ser el seu cosí indià, Silvestre de Armendárez. El veritable
cosí descobreix l'impostura i desbarata els plans de Cardenio. Tampoc la
criada Cristina assolirà el seu matrimoni amb lacais o criats, per frívola
i envanida. Cervantes evita el final feliç en aquesta possible paròdia
de la comèdia d'honor, que va poder fracassar per trencar convencions teatrals
i morals. Finalment la vuitena comèdia, "Pedro de Urdemalas"
presenta a aquest personatge folklòric, savi conseller d'un alcalde. Després
d'una vida gairebé picaresca, s'associa a uns gitanos, atret per rars designis
i pels amors de Belica, falsa gitana, neboda de la reina. Els designis es compleixen:
Pedro arriba a actor i encarna nombrosos personatges. Elogia l'ofici de comediant
i a l'autor toledà Nicolás de los Ríos.
Algunes d'aquestes
comèdies són refundicions d'obres de la seva primera etapa, com
succeiria amb "El trato de Argel" i "Los baños de Argel",
"La gran turquesca" i "La gran sultana", "El bosque amoroso"
i "La casa de los celos", o "La confusa" i "El laberinto
de amor".
El 1966, en el Teatro Solís de Montevideo,
es celebra un Festival Cervantí en el 350 aniversari de la mort de Miguel
de Cervantes, organitzat pel centro uruguaià de l'Instituto Nacional del
Teatro i, una vegada més, la Comèdia Nacional sota la direcció
de Margarida Xirgu, representa una obra teatral, en aquesta ocasió "Pedro
de Urdemalas". El 31 de març de 1967 la Xirgu dirigeix de nou "Pedro
de Urdemalas", l'últim muntatge per a la Comèdia Nacional de
l'Uruguai, en el Teatro Solís de Montevideo.

Retorn
de Margarida Xirgu a la direcció de la Comedia Nacional del Uruguay el
1966.
Fons Antonio i Ramon Clapés
Millor
fortuna han tingut els vuit entremesos, peces breus en prosa o en vers, plenes
de gràcia i desimboltura. El primer entremès "El juez de los
divorcios", és en prosa i presenta quatre matrimonis, els marits maltractats
dels quals -un vellet, un soldat, un cirurgià i un recader- accepten la
separació que les seves dones sol·liciten. Els jutges ho neguen,
doncs viuen dels matrimonis mal avinguts, a qui no afavoreix el divorci. El segon
entremès "El rufián viudo", és en vers i tracta
del matón Trampagos que rep el condol per la mort de la seva rufiana a
la que substitueix per Pulida i arriba Escarramán les fetes del qual relata
en aquestes noces. El tercer entremès "La elección de los Alcaldes
de Daganzo" també és en vers i presenta un tribunal que triarà
al futur alcalde del poble. Un candidat no sap llegir ni escriure; un altre és
expert en vins; i un tercer, a caçar ocells o recordar cobles i oracions.
L'elecció s'interromp a l'arribar uns gitanos, però s'inclina a
favor de Pedro de la Rana, menys envanit i maldestre. El quart entremès
"La guarda cuidadosa" és en prosa i presenta cert soldat gelós
que vigila la casa de Cristina perquè no la conquisti un sagristà
ni la visiti qualsevol. Els seus amos, li demanen trii com marit a qui prefereixi,
que resulta ser el sagristà. El cinquè entremès "El
vizcaino fingido" està escrit en prosa i presenta a Cristina, burlada
per Solórzano i Quiñones, que es fa passar per un viscaí
borratxet. Sobre una cadena d'or, lliura Cristina una quantitat en prenda a Quiñones
i es compromet a preparar sopar per a ell i el seu fingit amic. Amb un pretext,
demana Quiñones la seva cadena i afirma no ser la que retorna Cristina,
la mateixa que ell va lliurar. Amenaçant-la amb la justícia, assoleix
d'aquesta la cadena més uns diners en compensació. El sisè
entremès "El retablo de las maravillas" és dels més
celebrats. En ell Chanfalla i Chirinos representen davant les autoritats d'un
poble el retaule del savi Tontonelo, ple d'escenes meravelloses que no veuran
els fills de matrimoni il·legítim o descendents de conversos. Els
espectadors veuen meravelles on no hi ha res, per a no semblar ex illis, és
a dir, d'aquesta classe d'espectadors. Un furrier de l'exèrcit denuncia
la burla, sense ser cregut pel públic. Cervantes es burla dels prejudicis
de neteja de sang, de les autoritats de la seva època i crea teatre dintre
del teatre. El setè entremès "La cueva de Salamanca" representa
la festa de Leonarda i la seva criada Cristina, davant l'absència del marit
d'aquella. El sagristà i el barber portaran el berenar. Abans de començar,
un estudiant demana alberg en el paller de la casa, i s'en dona compta de la situació.
Per un incident, el marit torna i sorprèn a l'estudiant, que encara no
s'ha amagat. Aquest va aprendre bruixeria en la cova de Salamanca i fa sortir
d'entre el carbó de les golfes, dos dimonis amb una font de menjars, que
resulten ser el sagristà i el barber. Sorprès, el marit, ho creu
i agraeix l'espectacle. Tanca els vuit entremesos "El viejo celoso".
Amb l'excusa de vendre un tapís, la senyora Ortigosa fa passar a casa de
la seva veïna Lorenza, reclosa per Cañizares, el seu gelós
marit, un amant. Quan Lorenza vol fer-lo sortir, llança una palangana de
sabó als ulls del seu marit, que demana perdó per la seva actitud.
És una nova burla del matrimoni, freqüent en Cervantes.
El teatre
de Cervantes posseïa una fi moral, incloïa personatges al·legòrics
i procurava sotmetre's a les tres unitats aristotèliques d'acció,
temps i lloc, mentre que el de Lope trencava amb aquestes unitats i era moralment
més desvergonyit i desembolicat, així com millor i més variadament
versificat. Cervantes mai va poder sobreportar aquest fracàs i es va mostrar
disgustat amb el nou teatre lopesc en la primera part del "Quixot",
el caràcter teatral del qual apareix bé assentat a causa de l'abundància
de diàlegs i de situacions de tipus entremesil que entreveuran la trama.
I és, en efecte, l'entremès el gènere dramàtic on
llueix en tot la seva esplendor el geni dramàtic de Cervantes i al que
va aportar una major profunditat en els personatges, un humor inimitable i un
major calat i transcendència en la temàtica. Que existia interconnexió
entre el món teatral i el narratiu de Cervantes ho demostra que, per exemple,
el tema de l'entremès "El viejo celoso" aparegui en la novel·la
exemplar "El celoso extremeño". Altres vegades apareixen personatges
sanchopanzescs, com en l'entremès "La elección de los alcaldes
de Daganzo", on el protagonista és tan bon catador o "mojón"
de vins com Sancho. El barroc tema de l'aparença i la realitat es mostra
en "El retablo de las maravillas", on s'adapta el conte medieval del
rei nu i se li dóna un contingut social. "El juez de los divorcios"
toca també biogràficament a Cervantes.
Per als seus entremesos
va adoptar Cervantes tant la prosa com el vers i se li atribueixen alguns altres,
com "Los habladores". La comèdia "La conquista de Jerusalem"
obté una clara inspiració patriòtica. Altres comèdies
seves tracten el tema, que tan directament va patir l'autor i al que fins i tot
es fa al·lusió en un passatge de la seva última obra, el
"Persiles", la captivitat a Alger, com "Los baños de Argel",
"La gran sultana" i "El gallardo español", on s'ha
volgut també trobar la denúncia de la situació dels antics
soldats com va ser el propi Cervantes. De tema més novel·lesc són
"La casa de los celos y selvas de Ardenia", "El laberinto de amor"
i "La entretenida" i de caràcter picaresc "Pedro de Urdemalas"
i "El rufián dichoso".
Cervantes a la tardor de 1615 es va
mudar, amb la seva esposa, al carrer de Francos, enfront del mentider dels comediants
i va aparèixer per fi "La segunda parte del ingenioso caballero don
Quijote de la Mancha", a Madrid, per Juan de la Cuesta, a casa de Francisco
de Robles. Durant els últims mesos de la seva vida, Cervantes va dedicar
les poques forces que li quedaven a concloure una altra obra iniciada feia temps,
potser durant el període andalús, després suspesa durant
anys, i que va voler dur al seu terme: "Los trabajos de Persiles y Sigismunda",
història septentrional tallada pel patró de la novel·la grega.
Cervantes va concloure la seva redacció quatre dies abans de la seva mort.
Malalt incurable d'hidropesia i diabetis, el 22 d'abril de 1616, una setmana després
que Shakespeare, Miguel de Cervantes va morir en el carrer de León i va
ser enterrat a l'endemà, segons la regla de l'Orden Tercera, amb el rostre
descobert i vestit amb el saial dels franciscans, en el convent de les Trinitarias
Descalzas de l'actual carrer de Lope de Vega. A principis de 1917, la seva vídua,
va publicar "Los trabajos de Persiles y Sigismunda", a Madrid, per Juan
de la Cuesta, a costa de Juan de Villarroel.
No se sap si Cervantes va arribar
a concretar altres projectes, dels quals donen compta pròlegs i dedicatòries:
una comèdia, titulada "El engaño a los ojos", una novel·la
"El famoso Bernardo", una colecció de novel·les "Las
semanas del jardín", sense oblidar la sempre promesa segona part de
"La galatea".
Alguns textos han
estat extrets de "Cervantes Virtual" i de la biografies: "Margarita
Xirgu y su teatro" i "Margarita Xirgu. Una biografía" d'Antonina
Rodrigo.
XAVIER RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
tornar