Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

91. LUIS VÉLEZ DE GUEVARA

 

Luis Vélez de Guevara va néixer a Écija, Sevilla, el 1 d'agost de 1579, va ser dramaturg i novel·lista.

Va ser fill del llicenciat Diego Vélez de Dueñas i de Francisca Negrete de Santander, ambdós de curta hisenda i pel que sembla descendents de conversos. La seva infància va estar marcada per la pobresa, vivia amb els seus pares en una petita caseta on es va criar. Luis va estudiar de forma gratuïta, per ser pobra, a la Universitat d'Osuna, on es va graduar de batxiller en arts el 3 de juliol de 1596. Després va ser quatre anys patge del cardenal Rodrigo de Castro, arquebisbe de Sevilla, al qui es considerava un autèntic home renaixentista i l'últim príncep eclesiàstic. Entre 1597 i 1598 va escriure la seva primera comèdia "El príncipe transilvano". Al morir el cardenal el 1600, va marxar com soldat a Itàlia amb les tropes del comte de Fuentes, fill de Pedro Enriquez de Guzmán, participant en les campanyes de Saboya, Milà i Nàpols sota el nom de Luis Vélez de Santander. El canvi de cognom es va deure al fet que va voler honrar-se amb el d'un presumpte avantpassat seu, un dels tres-cents cavallers que va treure d'Àvila el Rei Alfons X el Savi per a guanyar Jerez de la Frontera. Com compte Emilio Cotarelo, un tal Luis de Santander va ser cremat per judaïtzar el 1554 a la seva natal Écija, per lo que Luis no va encertar i li convenia més defugir aquest cognom i inventar-se una hidalguia inexistent per a poder prosperar.

També va prendre part en la jornada d'Alger amb l'almirall genovès Andrea Doria i més tard va estar sota el comandament de Pedro de Toledo en les galeres de Nàpols, lo que segons el seu fill, li va dur sis anys, encara que els documents es refereixen, no obstant això, a dos anys, ja que part dels quals els va passar a la cort a Valladolid, i encara va estar un temps a Sevilla. A Madrid va servir el 1607 al comte de Saldaña, fill del duc de Lerma, dedicant-se a l'advocacia i a les lletres i va començar a utilitzar els cognoms pels quals és més conegut des de 1608, any en que el 24 de setembre es va casar amb Úrsula Remesyl (o Ramisi) Bravo, a la que també va canviar el cognom per Bravo de Laguna. El 1608 va publicar "Elogio del juramento del serenísimo príncipe don Felipe Domingo, cuarto de este nombre" amb l'anotació a portada de "escrit pel criat del comte de Saldaña".

El 1611 va tenir un fill amb la seva esposa que van dir-li Juan Crisóstomo Vélez de Guevara i que més tard seria també dramaturg. A partir de 1611 abunden els documents que testimonien la seva fama com poeta i dramaturg. Va ser un dels pocs poetes dramàtics que sempre va tenir admiradors i mai enemics. No obstant això, les primeres comèdies que se li van publicar, "El espejo del mundo" i "El hijo de la barbuda", van sortir a la llum el 1612 i no abans. Més tard per desavinences amb el comte de Saldaña va abandonar el seu servei.

A continuació va entrar, al servei del marquès de Peñafiel, fill del duc d'Osuna, durant dos anys. El 1613 va escriure la comèdia "La serrana de la Vera" inspirada en llegendes folklòriques de romanços i cançonetes populars, i que conta la història de la serrana que assassinava als homes després de jeure amb ells. Gila la serrana és una dona diferent als models de la seva època en que la dona estava relegada a un segon pla, tant en la vida social com en la literatura. Trenca els límits morals i socials establerts per a la dona i duu les seves passions i accions fins a les últimes conseqüències: primitiva i moderna alhora, no dóna per fet la superioritat masculina en cap terreny, ni tan sols en el de la força física. Gila l'heroïna extremenya, amb botins platejats i alta basquinya de grana, portava al costat esquerra un gabinet i en la mà un arcabus, s'en va a la serra i es venja donant mort a tots els homes que surten al seu pas. El culpable de tot és el capità don Lucas de Carvajal, a qui sota promesa de matrimoni va lliurar el seu amor, i després de ser seduïda la va abandonar. Don Lucas, una nit, s'extravia en el camí i cau en els paratges vigilats per Gila i corre la mateixa sort que els altres homes. Més tard la Santa Hermandad captura a la noia i l'ajusticia, lligada a un arbre i assetjada. La versificació de l'obra és de gran bellesa: romanços, tercets, rodonetes, desenes i, al llarg d'ella, aflora aquest admirable alè dels nostres clàssics.

El 20 de febrer de 1932 inaugurava Margarida Xirgu la seva temporada en el Teatro Español de Madrid amb un programa eclèctic entre el que figurava el romanç escènic "La serrana de la Vera" amb adaptació de Joaquín Montaner, després que don Ramón Menéndez Pidal l'inclogués en una edició crítica del Centro de Estudios Históricos. Montaner va conservar la seva marcada integritat artística sense altres modificacions que alguns talls i la substitució de certs vocables foscs per altres més senzills. Es van interpretar, a la representació, diversos romanços il·lustrats musicalment pel mestre Tornero, procedents de la col·lecció de María Goyri. De Margarida Xirgu Antonio Espina va dir en la publicació "Luz": <<Otra actriz de menos capacidad hubiera hecho de Gila un marimacho o una amazona guerrera de la Brunhilda, una valquiria de Extremadura, pero Margarita Xirgu no ha caído en esta trampa. Ni en ninguna otra de las que ofrece el personaje ... Y además dijo los versos de Vélez de Guevara como hay que decir los versos clásicos: sin cantarlos, pero acariciando un poco con los labios el gracioso arcaísmo de su acento. Las estrofas con que finalizaba el segundo acto las recitó Margarita Xirgu de tal manera que arrancó en el público una ovación fulminante. Y merecida>>.

 


Decorat de "La serrana de la Vera" realitzat per Miquel Xirgu, germà de l'actriu.

Arxiu Xavier Rius Xirgu

Figurin de "La serrana de la Vera" pel vestuari de Gila realitzat per Miquel Xirgu, germà de l'actriu.

Arxiu Xavier Rius Xirgu

 

Va escriure la comèdia "La niña de Gómez Arias" en el 1614, basada també en llegendes folklòriques de romanços i cançonetes populars, i que tracta d'una joveneta seduïda i venuda després com esclava. És font directa de la comèdia del mateix títol de Pedro Calderón de la Barca, qui la va refondre. Són també d'aquest mateix any la comèdia "La vida de la Santa Madre", la comèdia "La montañesa de Asturias", les dues parts de la comèdia bíblica "La hermosura de Raquel, Santa Susana y la Magdalena" i la comèdia de favoritisme "Don Pero Miago", en la que per primera vegada va dur el dens estil gongorí del culteranisme, als corrals públics. És, a més, una font directa de "El villano en su rincón" de Lope de Vega.

Vélez de Guevara el 1615 va escriure la comèdia de diversió subtil i de passatemps "El embuste acreditado" i les comèdies "El conde don Pero Vélez", "El amor y celos en vizcaíno", "El marqués del Vasto" i "El príncipe viñador". El 1617 va escriure la comèdia de bandolers a lo diví "La ninfa del cielo" que va ser atribuïda sense fonament a Tirso de Molina amb el nom de "La condesa bandolera", però que consta en manuscrit a la Biblioteca Palatina de Parma com de Luys Vellez (sic). En el 1618 es va casar per segona vegada amb Ana María del Valle, morta després de sobrepart el 20 de novembre de 1619. El 1620 va escriure la comèdia "El niño diablo" que ha estat també atribuïda a Lope de Vega, la comèdia "El diablo está en Cantillana" que ressenya la llegenda d'un home que es disfressa de fantasma per a evitar que el rei Pedro I el Cruel ofengui la seva honra, la comèdia "El águila del agua dramatiza" que tracta de la figura de don Juan de Austria i la batalla de Lepanto, la comèdia "Más pesa el rey que la sangre" en la que dramatitza la llegenda de Guzmán el Bueno i les comèdies "Los novios de Hornachuelos" i "El verdugo de Málaga".

Després d'haver estat breu temps ujier el 1623 del príncep de Gal·les, futur Carles I, va aconseguir un bon càrrec similar el 1625, el de ujier de càmera del Rei al servei del comte de Peñafiel, encara que sense sou, excepte emoluments de la casa, metge, farmàcia i enterrament. Això li va donar alguna tranquil·litat i facilitat per a consagrar-se a la seva obra dramàtica "El rey en su imaginación" escrita durant 5 anys, publicada el 1625 i en la que va assolir grans èxits. En aquest mateix any es va casar per tercera vegada amb María López de Palacios, mantenint a més algunes amants i molts fills, per la qual cosa sempre va passar gran part de la seva vida endeutat.

El 1633 va escriure Vélez de Guevara la comèdia "Si el caballo vos han muerto" i va aconseguir una certa estabilitat econòmica a l'assolir una pensió mensual de dos-cents reals. Un gran sou per a aquella època, gràcies a això va aconseguir saldar molts préstecs. Sempre havia viscut devent diners a persones, a causa de ser pobra i de tenir una enorme família. Si s'ha de jutjar pels nombrosos versos de circumstàncies que va dedicar a pidolar, es va guanyar la fama per això de poeta pesseter o pidolaire, sota l'àlies de "el importuno Lauro" i encara en el seu testament va deixar una enorme llista de petits deutes que satisfer. El 1634 va escriure la comèdia "Los amotinados de Flandes" i el 1635 "La nueva ira de Dios" i "Los tres portentos de Dios".

 


Luis Vélez de Guevara.

Foto Vélez de Guevara Blog


Va ser substituït, al març de 1636, per un altra mercè del monarca, al ser destinat a un lloc de carnisseria en el mercat, encara que mai va arribar a dur-se bé amb el Rei, des d'aquell dia que va caure a l'ensopegar amb el seu peu. Va demanar no obstant això en continus memorials ajuda de vestuari i aliments, quelcom habitual en els qui vivien de les lletres, sempre, amb tot, molt dignament, doncs al mateix Rei es queixava en aquests termes:
No hay Marqués de Villafranca
ni Conde partinuplés.
Todos son por un rasero
Marqueses de Peñafiel,
Condestables de Noescuches,
Mariscales de Novés,
tan fanfarrones de bolsas,
tan escollos de arancel,
que aunque con plagas les pida
no darán un alfiler.

Va col·laborar en acadèmies literàries i certàmens poètics seriosos i burlescs, i va organitzar vetllades teatrals a palau, amb representacions pròpies. Fins i tot va arribar a corregir les obres del propi Felip IV que dominava en aquesta època Espanya, Nàpols, Sicília, Sardenya i Portugal. No obstant això en la seva última etapa va restringir els temes dels seus drames, a la història profana i bíblica. El 1641 va publicar la seva obra més coneguda, la novel·la "El diablo cojuelo" la seva única obra en prosa, parangonable al gènere de la novel·la picaresca per la seva temàtica satírica, si bé no estrictament doncs manca d'autobiografisme i d'altres elements que la constituïxen, més aviat s'acosta a la sàtira lucianesca de costums. Va ser escrita amb un fi moralista. Ofereix una panoràmica de la societat en tots els seus nivells, el que assoleix, prenent a més un gran valor documental agregat per a l'imaginària de l'època, i ataca especialment el vici de la hipocresia i especialment a la noblesa de Madrid, on estava llavors la cort, i d'Andalusia; però aquest ímpetu satíric decau a partir del cinquè tranco o capítol, potser perquè l'autor té en compte la seva apressant situació econòmica i que depèn dels que ataca. En la primera part de l'obra, els personatges despreciats es mostren com "sabandijas humanas" (sic); en la segona, de tarannà més cortesà, apareixen interessadament lloances i llargues llistes de noms d'amics a la manera de "cameos". L'estil és acuradament conceptista, per la qual cosa de vegades frega lo inintel·ligible, de tant com arriba a concentrar significats amb tot tipus d'amfibologies, dobles sentits, jocs de paraules, al·legories, retrunyiments i el·lipsis, potser amb la intenció no declarada de competir amb Francisco de Quevedo. L'argument tracta d'un estudiant que fuig de la justícia, don Cleofás, que entra en unes a golfes d'un astròleg i allí allibera a un diable tancat en una garrafa, qui en agraïment, aixeca les teulades de Madrid i li ensenya totes les misèries, estafes i enganys dels seus habitants.

En la seva època va arribar a rivalitzar amb el propi Lope de Vega i també amb Calderón de la Barca pel ceptre del teatre espanyol, tant en els corrals de comèdies com en els coliseus de la reialesa. El mateix Lope no li va escatimar elogis en la seva "Filomena" i en el seu "Laurel de Apolo", com tampoc Francisco de Quevedo, Juan Pérez de Montalbán o Cervantes, qui, no obstant això, en el pròleg que va posar el 1615 a les seves pròpies comèdies, veia excessives les seves aparatoses escenografies plenes de "rumbo, tropel, boato y grandeza"

 

Autògraf de una comèdia de Luis Vélez de Guevara.

Foto Spanish Arts

 

Poc després, el 1642, es va retirar i va cedir el seu càrrec d'ujier al seu fill Juan, que va ser també escriptor i dramaturg, si bé menys fecund que el seu pare. Va morir a la seva casa del carrer de las Urosas assistit per la seva tercera esposa, María de Palacios, el 10 de novembre de 1644, d'unes febres malignes i d'un "aprieto de orina"; poc abans havia testat davant Lucas del Pozo, deixant per marmessors al duc de Veragua i a fra Justo de los Ángeles. Està enterrat a la capella dels ducs de Veragua, a doña María de Aragón. En el seu testament va deixar una enorme llista de petits deutes que satisfer. Es creu que va escriure unes 400 comèdies, totes elles de pensaments subtils, irradiacions poètiques i versos excel·lentíssims i entrepits, en que no admet comparança el seu valent esperit. S'han conservat unes 100, entre les quals destaquen les magnífiques comèdies de tema històric: "Atila, azote de Dios", "Tamerlán de Persia" i "El príncipe esclavo y hazañas de Escandenberg" que escenifiquen temes d'història estrangera, si bé la seva obra mestra en aquesta temàtica és "Reinar después de morir", on relata amb gran finesa i alçada poètica els tràgics amors d'Inés de Castro. També entre les de tema històric nacional destaquen "La restauración de España" recordant a Pelayo i Covadonga i "La luna de la sierra" que es desenvolupa en temps dels Reis Catòlics, entorn de la figura del malmès príncep don Juan.

Com autor dramàtic va ser un continuador de la comèdia nova de Lope de Vega, molts dels temes del qual va utilitzar amb un estil satíric i barroc, com en la citada comèdia de "La luna de la sierra" que és una graciosa paròdia de "Peribáñez y el comendador de Ocaña", però on la comèdia de Lope és una celebració de l'amor matrimonial, l'obra de Vélez de Guevara inverteix els esquemes tradicionals per a arribar a un final tan sorprenent com còmic. Com Lope, va inserir romanços populars i cançons de la lírica popular en les seves peces i va adaptar temes heroics de la història nacional. Cal destacar la seva obra "A lo que obliga el ser rey" que combina elements de la comèdia d'honor i de la comèdia de favoritisme, arribant a un desenllaç burocràtic que el malfactor no paga per la seva infidelitat amb la sang, sinó fixant cartells ordenats pel Rei, en els quals pregona la seva culpa. Va conrear també amb èxit les comèdies de diversió subtil i de passatemps com "El disparate creído", autes sacramentals com "La abadesa del cielo", "El nacimiento de Cristo" i "La mesa redonda", i teatre menor com els entremesos, entre els que destaquen: "Los sordos", "Antonia y Perales", "El hambriento", "Los atarantados", "La sarna de los banquetes" i "La burla más sazonada". Va escriure també lloes com "Loa curiosa", "Loa curiosa y de artificio" i "Loa sacramental" i balls com el "Baile de los moriscos". Així mateix va col·laborar en nombroses obres teatrals: amb Francisco de Rojas Zorrilla com en "El pleito que tuvo el diablo con el cura de Madrilejos", amb Rojas i Antonio Coello com en "La Baltasara" i amb Pedro Calderón de la Barca i Jerónimo de Cáncer y Velasco com en "Enfermar con remedio".


Alguns textos han estat extrets de "Vélez de Guevara" Wikipedia i Blog de Vélez de Guevara i de les biografies: "Margarita Xirgu y su teatro" i "Margarita Xirgu. Una biografía" d'Antonina Rodrigo


XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.