Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

94. ELEONORA DUSE

 

Eleonora Duse va néixer el 3 d'octubre de 1858 en una fondeta de Vigevano en el Piemont (Itàlia) i segons altres fonts en un vagó de tren, va ser la més cèlebre actriu de teatre a Itàlia a finals del segle XIX i principis del segle XX.
Filla de modests actors de teatre, propietaris d'una companyia itinerant, des de molt petita va viure l'encant dels escenaris en cadascuna de les petites poblacions on es presentaven els seus pares. Alessandro Vincenzo Duse i Angelica Cappelletto, els seus pares, viatjaven en un carromat amb les seves poques pertinences. Eleonora va conèixer bé el fred, la fam i les estretors a la seva infància. Contrari al que proclamen totes les grans actrius, Eleonora va confessar que la passió per l'actuació li va néixer a poc a poc. Ella mateixa explicava que quan tenia quatre anys va interpretar el paper de Cossette, la nena de "Els "Miserables" en una adaptació de la novel·la de Víctor Hugo, i recordava que havien hagut de donar-li uns bons flagells perquè sortís a escena. Fins a la seva primera joventut es va veure obligada a actuar, els seus pares van ser intransigents en aquest sentit, encara que ella expressava que no sentia els papers que interpretava.
La seva primera oportunitat per a participar en una obra de teatre, on revelaria el seu talent natural, es va presentar a Verona als 14 anys, el 1872. Estava tot preparat per a la representació de "Romeo i Julieta" de Shakespeare, i la protagonista del drama es va posar malalta. Semblava que l'espectacle es vindria a baix, però Eleonora va ser la salvació: sense assaig previ va encarnar a Julieta i va fer la interpretació amb una naturalitat que va impressionar gratament als assistents. Encara que durant algun temps va seguir treballant en teatres de poca importància, la realitat és que ja havia cridat l'atenció, i no trigaria a aparèixer a la seva vida l'actor Bellotti, qui la va contractar per a actuar a Nàpols. Allí es va unir a una veritable companyia de teatre i va començar a interpretar papers importants: Ofelia, Desdémona, Electra..., aconseguint el seus primers grans triomfs amb "La princesa de Bagdad" l'últim drama d'Alejandro Dumas i amb l'última comèdia de Victor Émile Augier "Les Fourchambault".

 


Retrat d'Eleonora Duse realitzat per Franz von Lenbach.

Foto Wikipedia

 

Als 18 anys, el 1876 , era taciturna, distant, sense bona figura i la seva veu deixava molt a desitjar. Finalment, un bon dia li van oferir un paper en una obra de l'escriptor francès Émil Zola. Eleonora es va identificar amb el personatge i el seu èxit va ser rotund en l'obra "Teresa Raquin", a tal grau que el propi Zola li va escriure una carta donant-li les gràcies. Eleonora, a continuació, es va enamorar del periodista napolità Martino Cafiero. El seu trencament amb ell, una mica més tard, la va conduir a una depressió tan gran que va pensar seriosament en abandonar el teatre. No obstant això, una nit va veure actuar a Torí a Sara Bernhardt, i va quedar impactada. La va reconèixer com a una autèntica dama de l'escenari i va decidir prendre-la per model i guia. A partir d'aquest moment va canviar per complet i va assolir interpretar cada personatge a la perfecció, el públic se li va rendir completament.

 


Retrat d'Eleonora Duse.

Foto Images Google


El 1881, als 23 anys, es va casar amb un company de treball, l'actor Tebaldo Marchetti, amb el qui va tenir una filla, Enrichetta, però es va separar al poc temps, emprant-se ell més tard en el Ministeri de Negocis Estrangers. Eleonora va tenir diverses relacions, totes passatgeres. En aquesta època va aprendre una mica més sobre texts de teatre. Amb prou feines havia après a llegir i escriure durant la seva infància, així que un amic seu li va començar a ensenyar com llegir als grans -William Shakespeare, per exemple- i com seleccionar als seus personatges i comprendre'ls. El 1885 Eleonora va acceptar un contracte per a una gira per Amèrica del Sud, i llavors la seva fama, ja excepcional a Itàlia, va sobrepassar les fronteres. En aquesta època va conèixer al llibretista i compositor Arrigo Boito, de qui va aprendre el valor de l'estudi i l'elevació espiritual i cultural.

 

Retrat d'Eleonora Duse.

Foto Toda Mujer


Va fer una gira per Rússia en el 1891. El primer dia de funció tot just va tenir uns quants espectadors, però pocs dies després només es parlava de "l'actriu italiana" que assolia posar de gom a gom els teatres. En el transcurs d'una gira triomfal per Europa iniciada el 1891 i acabada el 1892, va iniciar a Viena, la batalla en favor d'Ibsen, imposant al públic el seu discutit drama "Casa de muñecas". A l'obra el cop de porta de Nora s'ha convertit en un signe emancipatori, clau, de la dona. No obstant això, no és segur que el discurs d'Ibsen a "Casa de muñecas" fora un discurs essencialment feminista. L'alliberament personal, una arrencada de dignitat i orgull, s'alça com pendó universal per la força expressiva del dramaturg: Nora és bandera de llibertat. L'important d'això és la idea que tot estat de submissió pot tenir la seva fi i que conceptes com honor i fidelitat són, amb freqüència, manipulables per un ordre social dubtós. Per a ajudar al seu marit, la submisa Nora afronta la possibilitat del deshonor i la incomprensió. No només és un plantejament de lluita de sexes; és la reacció d'un ésser lliure, en el que el seu sacrifici és mal interpretat.

 


Retrat d'Eleonora Duse realitzat per Ilya Repin el 1891.

Foto Wikipedia

 

Va conèixer en aquesta època al poeta Gabriele D'Annunzio, que estava llavors en el cim de la seva fama i del qual s'enamorà. Ingènuament va creure en el seu amor i va perfilar amb ell un projecte de llarg alè: ell escriurà i ella interpretarà. Eleonora va iniciar el 1893 una gira per Amèrica del Nord i per tot el continent europeu, aconseguint fons per a construir un teatre danunzià. Al seu retorn a Itàlia l'esperava una enorme decepció: D'Annunzio li havia donat la seva obra mestra a Sara Bernhardt perquè la interpretés. Plets i més plets i al final la parella es va reconciliar i es van traslladar a Florència, on D'Annunzio va escriure la seva obra "El fuego", suposadament basada en les passionals relacions amb l'actriu. A Nova York, elegida per l'actor teatral Cesare Rossi com primera dama de la seva companyia, va obtenir un gran triomf en el seu paper de Margarita Gautier a "La dama de las camelias" d'Alejandro Dumas fill. El triomf obtingut a París el 1897 amb "Sueño de una mañana de primavera" de D'Annunzio va convèncer a Eleonora que havia trobat al creador de la tragèdia moderna. Des de llavors el seu repertori va estar format gairebé exclusivament per obres d'aquest autor, com "La gioconda", "La hija de Yorio" i "Francesca de Rímini".

 

Eleonora Duse a Nova York el 1896.

Foto Wikipedia

 

El 1904 Eleonora va estrenar en el Teatro Novedades de Barcelona "La gioconda" de D'Annunzio, el qual, per a assistir a l'estrena, va ser hoste de la ciutat durant uns dies. La gran dama de l'escena italiana va armar revolada amb les seves declaracions a un periodista local, afirmant que: <<Para salvar el arte dramático es preciso que todos los teatros del mundo sean destruidos y que todos los actores y actrices del día mueran de la peste. Ellos envenenan el arte y lo hacen imposible. Es preciso volver a la época de los griegos y representar al aire libre... Después de Shakespeare y los griegos no han existido grandes dramaturgos. Necesitamos volver a Roma, a Atenas, al Coliseo, a la Acrópolis. Hace falta belleza, fuego...>>. A Espanya va ser aclamada amb el títol de la "Divina Eleonora" i amb ell se la va conèixer la resta de la seva vida. Ja professionalment madura, va conèixer a l'escriptor noruec Henrik Ibsen del que va interpretar "Casa de muñecas", "Hedda Gabbler" i "La dama del mar", obtenint altra vegada èxits rotunds. Durant la millor època de la seva carrera Eleonora Duse va interpretar a les heroïnes dels drames d'Alejandro Dumas fill, tals com "La mujer de Claudio" i "La dama de las camelias".

 


Retrat de Gabriele D'Annunzio.

Foto Wikipedia

 

Als 46 anys, Eleonora va caure greument malalta de pulmonia, assumpte que no va preocupar a qui es digués l'amor de la seva vida, D'Annunzio, i ni tan sols es va dignar a visitar-la. El fet va desencadenar la ruptura de la seva relació. La fi d'aquests amors, la seva mala salut i una crisi espiritual la van dur, després del seu èxit amb "La locandiera" de Goldoni, el 1909, a posposar, a cancel·lar representacions i a abandonar inesperadament el teatre. La relació amb D'Annunzio va acabar definitivament el 1910, quan el polèmic escriptor es va involucrar en assumptes polítics, sent precursor del feixisme italià ja despreocupat totalment per Eleonora. La premsa el 1910, va difondre la notícia de la retirada d'Eleonora Duse i va comentar el complet allunyament del món en que es trobava voluntàriament reclosa, l'enamorada del poeta D'Annunzio.
Faustino da Rosa havia dut a la seva important cadena de teatres a Hiapanoamèrica a la Duse, a la Bernhardt, a la Rejane, a María Guerrero i llavors el 1913 ho va fer amb Margarida Xirgu, després de signar contracte amb ella el 29 de gener de 1912.
Eleonora Duse es va mudar a viure amb la seva filla Enrichetta i durant 12 anys va viure aïllada, dedicant-se a la meditació de texts religiosos. Durant la I Guerra Mundial de 1914 a 1918, l'actriu va prodigar la seva assistència a ferits i va donar recitals en els fronts. Va fer un breu parèntesi per a filmar, el 1916, una pel·lícula de Febo Mari basada en l'obra "Ceniza" de Grazia Deledda. Va ser el seu únic testimoniatge cinematogràfic, quan tenia 58 anys. Encara que els crítics van lloar la seva actuació, la cinta no va obtenir molt èxit.

 

Retrat d'Eleonora Duse.

Foto Images Google

 

Problemes financers la van obligar a tornar a l'escenari el 1921, més pobre encara que en els seus començaments i durant tres anys va fer gires per Anglaterra i Estats Units. En aquesta època va interpretar papers de dona major: Hélène Halving en "Els Revenants" d'Ibsen, entre altres. La seva reaparició davant el públic va ser a Torí, escenari dels seus vells triomfs, el 5 de maig de 1921, protagonitzant "La dama del mar" d'Henrik Ibsen, negant-se a ser maquillada i preocupant-se tan sols d'oferir al públic no una ficció, sinó el fruit d'una ansiosa recerca de la veritat interior. El públic la va ovacionar dempeus en el moment que va trepitjar novament l'escenari. Els seus contemporanis van veure en ella no només el model de la nova actriu, sinó també el de la dona moderna. No podia distingir-se si el seu sofriment era un artifici o la pura realitat, a causa de la dolorosa vida espiritual que va tenir, i dels seus desenganys amorosos. La que van veure llavors els seus admiradors a "La dama del mar" era una dona de cabells blancs i de rostre demacrat. No importava. El seu art estava intacte i continuava electritzant al públic. A l'acabar la representació, l'escenari es va omplir de flors i, com era tan freqüent en temps passats, un grup d'espectadors van desenganxar els cavalls del seu cotxe i la van conduir a l'hotel. Després, davant les insistents aclamacions, va haver de treure el cap diverses vegades a la balconada a saludar als seus fidels i entusiasmats admiradors. La gran dama de l'escena pensava que potser l'art era l'única cosa que podia substituir a l'amor. Animada la Duse pels nous èxits, va decidir fer una gira per Amèrica, afegint al seu repertori obres noves. Va reprendre una nova etapa de la seva vida artística. La seva volta al teatre va encendre de nou la frustrada il·lusió de Margarida Xirgu: veure-la actuar.

Margarida Xirgu va partir per tercera vegada cap a Amèrica el 1923, en gira per Argentina, Xile, Uruguai, Perú, Veneçuela, Puerto Rico i Cuba; a l'acabar les seves actuacions a Barcelona. Quan Margarida va arribar a Cuba, l'atzar la va reunir amb Eleonora Duse, però, com una fatalitat, la Companyia de la Xirgu iniciava les seves actuacions a l'endemà d'acabar la Duse a L'Havana. Un dels més fervents admiradors de l'actriu italiana era Salvador Vilaregut. Per ell sabia Margarida que la Duse devia el seu primer èxit, igual que ella, a un personatge de Zola, Teresa Raquin, i això va ser un motiu més perquè, des dels seus començaments, s'identifiqués espiritualment amb ella. La Duse havia actuat a Barcelona en dues ocasions, però per circumstàncies adverses de companyies en gira, Margarida mai la va poder veure. Margarida Xirgu estava contractada a Cuba per la mateixa empresa que la italiana i anava a ocupar el mateix camerino i l'escenari que actuava Eleonora. Dies abans d'acabar les representacions, la Xirgu va rebre un telegrama urgent de l'empresa de L'Havana, demanant-li que ajornés un dia el seu debut a fi de que la Duse oferís una funció més, com comiat i homenatge als espectadors havaners, en el que donaria "La città morta" de Gabriele D'Annunzio. L'alegria de Margarida va ser immensa: era l'oportunitat de poder admirar al seu desconegut ídol. Sabia que les flors preferides de l'actriu eren les roses blanques, molt difícils d'aconseguir en aquella època de l'any, però donat el seu interès es va fer tot el possible per trobar-les. Més dificultat va veure l'empresari a aconseguir l'entrevista de les dues actrius, ja que la italiana continuava sense voler rebre a ningú, i fins i tot s'havia negat a veure a l'ambaixador del seu país. Les dues artistes s'allotjaven a l'Hotel Inglaterra i les seves suites estaven casualment a la mateixa planta. Per a anar fins a l'ascensor, la Duse havia de passar per davant de la porta de la Xirgu. Sense pensar-ho molt, Margarida va obrir la seva porta i va treure una cadira al passadís amatent a muntar la guàrdia... Va aparèixer Eleonora i es va dirigir a l'ascensor, indiferent a quant l'envoltava, amb l'aire hieràtic característic dels seus últims temps. Al passar a prop, Margarida es va aixecar i va doblegar el cap, en una salutació que tenia molt de ritual. Res semblava haver observat la deessa italiana, però en el moment d'obrir la porta de l'ascensor, instintivament va girar el cap, i va mirar a la desconeguda que li havia dedicat tan amable salutació. Davant d'aquella mirada, Margarida va córrer a la seva trobada, es va agenollar i li va besar una mà, la bellíssima mà que sabia esculpir l'art, aquella a qui D'Annunzio dediqués "La gioconda". En silenci la Duse va acariciar el cap de Margarida i tot seguit es va esfumar en l'ascensor. Quan l'actriu italiana va saber que es tractava de la col·lega espanyola que li havia enviat les roses blanques i li havia cedit gentilment un dia de la seva actuació, va accedir a rebre-la poques hores abans d'emprendre la seva gira per Amèrica del Nord. La trobada va tenir lloc a l'endemà i quedaria en el record de la Xirgu com una de les emocions de la seva vida. Margarida evocaria més tard: <<tota l'entrevista no va parlar d'altra cosa que del Museo del Prado de Madrid. Recordava el nom de les sales i dels quadres dels grans mestres de la pintura espanyola que l'havien impressionat especialment, com si acabés de veure'ls. No va parlar de res més. Em va fer l'efecte que, en l'afany d'aïllar-se del món, es refugiava en el Museo del Prado... A l'acomiadar-nos em va dedicar un gran retrat, en el que va escriure: "Auguri de vida i art">>. Aquest retrat, al costat del de María Guerrero, va acompanyar sempre a Margarida Xirgu i es reproduïx a continuació.


Foto i dedicatòria d'Eleonora Duse a Margarida Xirgu.

Foto: Arxiu Jordi Rius Xirgu

Queda el dubte si la trobada a L'Havana es va realitzar a la fi de 1923 -com afirma la biògrafa de la Xirgu, Antonina Rodrigo- o a principis de 1924. La data de la dedicatòria sembla reflectir contràriament que va ser el 1924.

A l'acabar la Duse una representació a Pittsburgh en els EEUU, l'actriu va caure malalta i va morir als pocs dies, el 21 d'abril de 1924. Tenia 66 anys.


Retrat d'Eleonora Duse.

Foto Images Google

 

Amb el sobrenom de "la Divina" va ser una de les millors actrius europees juntament amb Sarah Bernhardt, Gabrielle Rejane i Ludmila Pitoeff i en un segon terme Tina di Lorenzo, Teresa Mariani, Blanca Iggiuns, Marta Regniez, Mimi Aguglia i Italia Vitaliani entre les actrius europees, així com la mexicana María Teresa Montoya. Es va intentar crear una rivalitat amb la famosa actriu francesa Sarah Bernhardt, que era contemporània seva; no obstant això, posseïen estils molt diferents, ja que Eleonora buscava comprendre la mentalitat del personatge i Sarah imprimia el seu segell personal als personatges que interpretava.

 

Alguns texts han sigut extrets de les biografies: "Margarita Xirgu y su teatro" i "Margarita Xirgu. Una biografía" de Antonina Rodrigo i de Wikipedia.


XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.