Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

95. MAX REINHARDT

 

Maximilian Goldman va néixer a Baden, Àustria, el 9 de setembre de 1873, va ser director de teatre, productor i director cinematogràfic.

Fill d'un comerciant jueu, es va fer dir Max Reinhardt i va estudiar Economia a Salzburg i Art Dramàtic a Viena. Va adquirir i va reconstituir la companyia teatral "Deutsches Theater", dirigint-la en una primera etapa que va abastar des de 1905 fins a 1919. Durant aquesta època, es van formar a la seva companyia actors i futurs directors de cinema tan notables com F.W. Murnau, William Dieterle, Max Schrecko i Emil Jannings. En aquest primer període va posar en escena obres d'autors, com Oskar Kokoschka, Henrik Ibsen, William Shakespeare o Bertolt Brecht, entre altres.

Max Reinhardt va realitzar el 1910 el film "Sumurûn". El 1911 Ernst Lubitsch (1892-1947) es va incorporar al "Deutsches Theater" de Reinhardt fent papers de caràcter, per a passar a protagonitzar seguidament curtmetratges còmics el 1913 i a dirigir-los el 1914, obtenint un èxit immediat en la seva doble faceta d'actor i director, però sense deixar d'actuar per a Reinhardt. El 1942 Lubitsch va realitzar el seu film "Ser o no ser", una de les millors comèdies de la història del cinema.

El 1912 Max Reinhardt va realitzar la pel·lícula "Das mirakel". El 1913 va filmar la pel·lícula "Die insel der seligen" i el 1914 va completar el díptic iniciat un any abans amb el film "Eine venezianische nacht", on van intervenir actors com Alfred Abel o Erika de Planque i que sobretot va pretendre ser un primer acostament a la direcció cinematogràfica. En aquest primer període va dirigir les seves primeres pel·lícules en les que va exposar les seves idees sobre la representació artística. Els seus films van ser innovadors en l'ús de la música, escenaris increïbles, gran quantitat d'extres, primers plans dels actors i una nova forma d'actuació que fugia del naturalisme. Sis anys després, l'adaptació d'un fragment de "Ricard III", segons l'obra de William Shakespeare, protagonitzat per Conrad Veidt, va tancar aquestes incursions darrera les càmeres de Reinhardt durant el període del cinema mut.

Va ser membre fundador el 1920, juntament amb Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal, del Festival de Salzburg. Max Reinhardt, va captar l'essència de Salzburg i dels seus estrets carrers, inspirant-lo en la creació del festival, que incloïa òpera, teatre, ballet i música clàssica. "Tota la ciutat és un escenari" va ser la frase per ell pronunciada amb motiu de la celebració del festival, en el que va arribar a utilitzar muntatges grandiosos, com els de la mateixa catedral.

Reinhardt va tenir una importància vital en la renovació del teatre modern. Oposat al naturalisme, va produir i va dirigir obres teatrals i més tard pel·lícules amb decorats espectaculars, escenes de masses i música. Va impulsar l'expressionisme tant en el teatre com en el cinema germans, creant formes impressionistes mitjançant l'ús de la llum. El joc de llums i ombres, tamisades per cortines, així com uns imaginatius decorats, li van servir per a crear una contínua sensació de moviment que expressaria les tensions internes de l'obra dramàtica. Aquest contrast violent de tenebres i claredat possibilitaria també la creació d'una atmosfera densa, on els actors s'expressarien mitjançant la mímica i la gestualitat del cos, abans que a través del simple recitat emfàtic del text. Cal destacar que l'impuls de renovació de Reinhardt el va dur a confiar els esbossos de disseny de decorats, al pintor noruec Eduard Munch. Munch va dissenyar, entre altres, els decorats de l'obra "Els dobles" d'Henrik Ibsen. El teatre expressionista va afavorir l'aparició d'una nova concepció de la posta en escena, els decorats i la direcció. El seu objectiu era crear un quadre escènic perfectament unificat per a augmentar l'impacte emocional sobre el públic. Entre els directors de teatre expressionista més destacats cal citar també a Erwin Piscator, i al rus Vsiévolod Meyerhold. La influència de la pintura i el teatre expressionista també es va deixar sentir en el cine, que va accentuar els seus aspectes fantàstics i onírics.

Així mateix, durant aquest primer període Max Reinhardt va crear la "Kammerspiele" (Teatre de càmera): representacions teatrals en originals decorats intimistes per a un reduíssim grup d'espectadors. La fi era que aquests poguessin captar fins els gestos més subtils dels actors. Això era quelcom realment innovador que exigia una gran preparació dels actors. Per això, la companyia de Max Reinhardt era punt de referència per a la formació d'actors. A Austria va utilitzar plataformes giratòries i va dur l'escenari a la sala. Personatges i escenaris es van presentar d'una manera distorsionada, amb la intenció de produir un gran impacte emocional.

 

Retrat de Max Reinhardt

Foto Wikipedia


El "Deutsches Theater" (Teatre Alemany) i el "Kammerspiele" (Teatre de Càmera) són dues sales contigües en el centre de Berlín, molt prop de Friedrichstrasse i de Unter den Linden, en un barri que durant la divisió de la ciutat estava gairebé derruït per estar al costat del mur, molt prop del Reichstag -el Parlament alemany-. Des de 2006 compte també amb un petit teatre en la planta baixa, el "Box & Bar". El "Deutsches Theater" es va construir el 1850. El seu nom actual el va rebre el 1883, i des de llavors el teatre ha fet història. Otto Brahm el va convertir en l'Olimpi del naturalisme i va imposar autors com Gerhart Hauptmann, August Strindberg i Arthur Schnitzler. Sota la direcció de Max Reinhardt el "Deutsches Theater" es va caracteritzar a partir de 1905 per les seves escenificacions commovedores d'obres clàssiques. Heinz Hilpert va aconseguir dur la casa amb un programa clàssic-humanista durant la dictadura nacionalsocialista. La llista dels cèlebres artistes que van passar per aquesta sala és llarga i arriba fins a 1933, quan Max Reinhardt va haver d'emigrar pel nazisme. El 1949, sota la direcció artística de Wolfgang Langhoff, Bertolt Brecht i Helene Weigel van fundar el "Berliner Ensemble" com a companyia resident del "Deutsches Theater". Llegendaris són també els muntatges de directors de la talla de Benno Besson, Alexander Lang o Heiner Müller durant l'època de la dictadura comunista. Precisament van ser actors del "Deutsches Theater" els que van ajudar a organitzar el 4 de novembre de 1989 la manifestació a Alexander Platz, en vigília de la caiguda del mur -ja se sap: l'oportunisme polític dels artistes- en protesta i exigència de la lliure circulació de persones per part dels ciutadans orientals. Poc després de les 23h del dijous 9 de novembre de 1989, després d'emetre per les cadenes de ràdio i televisió occidentals la notícia "El mur està obert", encara sense ordres oficials i sota la pressió de les masses, el pas de la Bornholmer Straße de Berlín, va aixecar la barrera i la resta de passos van anar obrint el seu pas en cadena. Al ser retransmès per televisió en directe, encara més ciutadans orientals van sortir al carrer i es van dirigir a les fronteres. El divendres 10 de novembre quantitats ingents de persones seguien travessant la frontera, ja sense control. S'havia produït la caiguda del mur de Berlín.

 

Xavier Rius Xirgu davant del Deutsches Theater el 2009.

Arxiu Xavier Rius Xirgu


Darrere de la façana neoclàssica en el carrer Schumann, el "Deutsches Theater" disposa actualment de tres escenaris: la Casa Gran amb aproximadament 600 places en una sala amb personalitat pròpia i ambient del 1850, restaurada amb la seva configuració històrica en virtut d'un plebiscit celebrat a Berlín que es va decantar per aquesta opció; el "Kammerspiele" amb unes 230 places, decorat el 1906 pel mateix Max Reinhardt amb un disseny modern i el "Box" inaugurat el 2006 -una caixa negra compacta, en el hall del "Kammerspiele"- amb 80 places per a viure un teatre a flor de pell, nous texts i temes actuals.

 


Distribució de seients del "Deutsches Theater".

Foto Llibrepensador



En el "Deutsches Theater" se segueixen representant majorment obres clàssiques, entre elles "Faust" de Goethe, "Don Carlos" de Schiller, "Emilia Galotti" i "Minna von Barnhelm" de Lessing, ""Somni d'una nit d'estiu" de Shakespeare, "La Orestia" i "Els Perses" de Aischylos, així com "Medea" d'Eurípides". La casa va poder celebrar grans èxits amb "Oncle Wanya" d'Antón Chechov i la tragicomèdia berlinesa de Gerhart Hauptmann "Les Rates". Però no s'enganyi ningú: Les escenificacions són modernes, molt modernes, de vegades xocants. El programa del "Kammerspiele" es dedica sobretot al drama modern i contemporani, entre altres "El viatge d'un llarg dia cap a la nit" d'Eugene O'Neill, "En el trineu d'Arthur Schopenhauer" de Yasmina Reza, "Sobre animals" d'Elfriede Jelinek o "Pornografia" de Simon Stephens.

 


Distribució de seients del Kammerspiele.

Foto Llibrepensador

 

Els treballs escènics de Max Reinhardt han passat a la història, per la seva enorme capacitat per a crear formes impressionistes mitjançant l'ús de la llum, contravenint la pràctica habitual basada en el naturalisme i pel recer atorgat al revolucionari moviment expressionista que més tard donaria els seus principals fruits en el terreny cinematogràfic. Suposant un dels recursos més importants de l'expressionisme, el contrast entre la llum i les ombres. De cop un personatge es queda a les fosques excepte el seu rostre (o un objecte en concret) amb la finalitat d'enfocar l'atenció de l'espectador que recicla el missatge en forma de sinistre presagi o d'inquietant amenaça. Per aquesta tècnica Max Reinhardt va ser considerat el precursor dels denominats "mags de la llum".

 

Bust de Max Reinhardt davant del Deutsches Theater.

Arxiu Xavier Rius Xirgu


Després d'aquesta primera època, Max Rehinhardt va passar a dirigir el "Grosse Spielhaus", entre 1920 i 1924. Aquí va posar en escena obres de Bertolt Brecht tals com "Tambors de nit". Els seus ensenyaments i mètodes van influir en directors, com per exemple Robert Wiene, la pel·lícula del qual, "El gabinet del doctor Caligari", es considera un dels primers exponents del nou moviment artístic expressionista. Després d'aquesta breu etapa en la "Grosse Spielhaus", va regressar al "Deutsches Theater" que va tornar a dirigir des de 1924 fins a 1932. Les seves postes en escena del teatre més avantguardista, van seguir influint enormement en el cinema i teatre alemanys.
El 1923 es va incorporar a la companyia teatral de Max Reinhardt, abans de convertir-se en famós director cinematogràfic, el vienès Otto Preminger. Va romandre fins a 1926, any en que Reinhardt va fundar el Teatre de la Comèdia de Viena. L'escenògraf preferit de Margarida Xirgu, Sigfrido Burmann, va ser també deixeble de Max Reinhardt, deixant palès l'expressionisme en les representacions de la Xirgu durant la llarga època que es va responsabilitzar de les seves escenografies. Margarida Xirgu va ser una renovadora del teatre modern i li va agradar seguir les inclinacions més actuals de l'època com les de Max Reinhardt, utilitzant en la posta en escena de les seves representacions caràcters expressionistes, en lloc del vigent naturalisme.
Max Reinhardt va contractar el 1924 a Bertolt Brecht com dramaturg del "Deutsches Theater". Marlene Dietrich es va presentar a les classes de Reinhardt, però aquest va desconfiar de les seves faccions i del seu ros cabell. Dos anys després va tornar a veure-la i es va quedar fascinat. Marlene, malgrat aquest cèlebre admirador, hauria encara de realitzar un meticulós treball de fons, com actriu de repartiment i en modestes funcions teatrals.

El 1928 Reinhardt va obtenir el seu primer gran èxit amb "Dreigroschenoper" ("L'òpera de tres rals"), segons llibret de John Gay i música de Kurt Weil, de la qual el 1943 va publicar una versió novel·lada. En aquesta obra, així com a "Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny" ("Prosperitat i caiguda de la ciutat de Mahagonny") en el 1930, va començar a teoritzar la concepció del teatre, que en una primera etapa va denominar èpic, i molt més tarda dialèctic. Mentrestant havia publicat el 1927 la col·lecció poètica "Taschenpostille" ("Sermonari de butxaca"), "Hauspostille" ("Sermonari domèstic") i havia col·laborat amb el director Erwin Piscator.

 


Segell de la RFA amb el retrat de Max Reinhardt.

Foto Wikipedia



Es conserven 17 cartes i 7 fotografies, resultat de la correspondència de George Bernard Shaw amb Max Reinhardt, com document testimonial de l'època. Max Reinhardt també va crear institucions escèniques tan prestigioses com el "Volksbühne" de Berlín o el "Theater in der Joseftadt" de Viena.

Abans de 1933, en que va ascendir Adolf Hitler al poder, Max Reinhardt pel seu origen jueu i rebuig frontal al nazisme, va emprendre un llarg exili per Anglaterra, França i Itàlia que va desembocar finalment als Estats Units, on va fundar, a més d'una companyia de teatre, una escola d'art dramàtic polivalent -teatre, cinema i ràdio- molt benvolguda pels actors nord-americans, denominada "The Max Reinhardt Workshop of Stage, Screen and Radio" que va mantenir oberta des de 1930 a 1941. Nombrosos actors alemanys que van emigrar també als Estats Units fugint del nazisme, es van unir a la seva companyia teatral.
Rebut com un dels creadors més importants de la història del teatre, la Warner el 1935 va posar en les seves mans la possibilitat d'adaptar la famosa obra de Shakespeare "Somni d'una nit d'estiu" al cinema. Reinhardt l'acabava de dur als escenaris d'Estats Units, en un espectacle a l'aire lliure concebut per a 25.000 espectadors. Va realitzar la pel·lícula i va ser la seva veritable aportació al món del cinema, codirigint el film al costat del seu deixeble William Dieterle. Les descomunals proporcions de la iniciativa teatral del "Somni d'una nit d'estiu", van merèixer un pressupost similar en la seva translació al cel·luloide, així com un repartiment a l'altura de tal magnificència: Dick Powell, James Cagney, Olivia de Havilland, Mickey Rooney i Kenneth Anger. Poques vegades la indústria d'Hollywood havia posat tants mitjans a un debutant, per molta fama que li precedís com creador en altres camps, i menys en algú que havia fet del clarobscur i de l'estètica tenebrista un tret primordial del seu estil. Però la veritat és que la Warner va disposar un centenar de ballarins per a encarnar els silfs del bosc, mil tècnics especialistes en diferents àrees, dos platós de rodatge, i fins i tot va aguantar pacientment que les primeres vuit setmanes de rodatge llancessin com saldo un material per complet inservible per a la projecció. El resultat final va ser un llargmetratge de quatre hores i mitja, que per problemes evidents de distribució va haver de reduir-se a la meitat. Aquest fracàs econòmic no es va veure compensat per la nominació al Oscar en la categoria de millor pel·lícula, de manera que Max Reinhardt va clausurar amb "El somni d'una nit d'estiu" el seu acostament al cinema.

 

Retrat de Max Reinhardt

Foto Dartmouth

Max Reinhardt va continuar treballant en el teatre i en la seva escola fins a la seva mort a Nova York, el 31 d'octubre de 1943, als 70 anys d'edat.

Alguns textos han estat extrets de "Max Reinhardt" de Wikipedia i de Biografies i Vides.

 

XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos

 

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.