95. MAX REINHARDT
Maximilian
Goldman va néixer a Baden, Àustria, el 9 de setembre de 1873, va
ser director de teatre, productor i director cinematogràfic.
Fill
d'un comerciant jueu, es va fer dir Max Reinhardt i va estudiar Economia a Salzburg
i Art Dramàtic a Viena. Va adquirir i va reconstituir la companyia teatral
"Deutsches Theater", dirigint-la en una primera etapa que va abastar
des de 1905 fins a 1919. Durant aquesta època, es van formar a la seva
companyia actors i futurs directors de cinema tan notables com F.W. Murnau, William
Dieterle, Max Schrecko i Emil Jannings. En aquest primer període va posar
en escena obres d'autors, com Oskar Kokoschka, Henrik Ibsen, William Shakespeare
o Bertolt Brecht, entre altres.
Max
Reinhardt va realitzar el 1910 el film "Sumurûn". El 1911 Ernst
Lubitsch (1892-1947) es va incorporar al "Deutsches Theater" de Reinhardt
fent papers de caràcter, per a passar a protagonitzar seguidament curtmetratges
còmics el 1913 i a dirigir-los el 1914, obtenint un èxit immediat
en la seva doble faceta d'actor i director, però sense deixar d'actuar
per a Reinhardt. El 1942 Lubitsch va realitzar el seu film "Ser o no ser",
una de les millors comèdies de la història del cinema.
El
1912 Max Reinhardt va realitzar la pel·lícula "Das mirakel".
El 1913 va filmar la pel·lícula "Die insel der seligen"
i el 1914 va completar el díptic iniciat un any abans amb el film "Eine
venezianische nacht", on van intervenir actors com Alfred Abel o Erika de
Planque i que sobretot va pretendre ser un primer acostament a la direcció
cinematogràfica. En aquest primer període va dirigir les seves primeres
pel·lícules en les que va exposar les seves idees sobre la representació
artística. Els seus films van ser innovadors en l'ús de la música,
escenaris increïbles, gran quantitat d'extres, primers plans dels actors
i una nova forma d'actuació que fugia del naturalisme. Sis anys després,
l'adaptació d'un fragment de "Ricard III", segons l'obra de William
Shakespeare, protagonitzat per Conrad Veidt, va tancar aquestes incursions darrera
les càmeres de Reinhardt durant el període del cinema mut.
Va
ser membre fundador el 1920, juntament amb Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal,
del Festival de Salzburg. Max Reinhardt, va captar l'essència de Salzburg
i dels seus estrets carrers, inspirant-lo en la creació del festival, que
incloïa òpera, teatre, ballet i música clàssica. "Tota
la ciutat és un escenari" va ser la frase per ell pronunciada amb
motiu de la celebració del festival, en el que va arribar a utilitzar muntatges
grandiosos, com els de la mateixa catedral.
Reinhardt
va tenir una importància vital en la renovació del teatre modern.
Oposat al naturalisme, va produir i va dirigir obres teatrals i més tard
pel·lícules amb decorats espectaculars, escenes de masses i música.
Va impulsar l'expressionisme tant en el teatre com en el cinema germans, creant
formes impressionistes mitjançant l'ús de la llum. El joc de llums
i ombres, tamisades per cortines, així com uns imaginatius decorats, li
van servir per a crear una contínua sensació de moviment que expressaria
les tensions internes de l'obra dramàtica. Aquest contrast violent de tenebres
i claredat possibilitaria també la creació d'una atmosfera densa,
on els actors s'expressarien mitjançant la mímica i la gestualitat
del cos, abans que a través del simple recitat emfàtic del text.
Cal destacar que l'impuls de renovació de Reinhardt el va dur a confiar
els esbossos de disseny de decorats, al pintor noruec Eduard Munch. Munch va dissenyar,
entre altres, els decorats de l'obra "Els dobles" d'Henrik Ibsen. El
teatre expressionista va afavorir l'aparició d'una nova concepció
de la posta en escena, els decorats i la direcció. El seu objectiu era
crear un quadre escènic perfectament unificat per a augmentar l'impacte
emocional sobre el públic. Entre els directors de teatre expressionista
més destacats cal citar també a Erwin Piscator, i al rus Vsiévolod
Meyerhold. La influència de la pintura i el teatre expressionista també
es va deixar sentir en el cine, que va accentuar els seus aspectes fantàstics
i onírics.
Així
mateix, durant aquest primer període Max Reinhardt va crear la "Kammerspiele"
(Teatre de càmera): representacions teatrals en originals decorats intimistes
per a un reduíssim grup d'espectadors. La fi era que aquests poguessin
captar fins els gestos més subtils dels actors. Això era quelcom
realment innovador que exigia una gran preparació dels actors. Per això,
la companyia de Max Reinhardt era punt de referència per a la formació
d'actors. A Austria va utilitzar plataformes giratòries i va dur l'escenari
a la sala. Personatges i escenaris es van presentar d'una manera distorsionada,
amb la intenció de produir un gran impacte emocional.
Retrat
de Max Reinhardt
Foto Wikipedia
El
"Deutsches Theater" (Teatre Alemany) i el "Kammerspiele" (Teatre
de Càmera) són dues sales contigües en el centre de Berlín,
molt prop de Friedrichstrasse i de Unter den Linden, en un barri que durant la
divisió de la ciutat estava gairebé derruït per estar al costat
del mur, molt prop del Reichstag -el Parlament alemany-. Des de 2006 compte també
amb un petit teatre en la planta baixa, el "Box & Bar". El "Deutsches
Theater" es va construir el 1850. El seu nom actual el va rebre el 1883,
i des de llavors el teatre ha fet història. Otto Brahm el va convertir
en l'Olimpi del naturalisme i va imposar autors com Gerhart Hauptmann, August
Strindberg i Arthur Schnitzler. Sota la direcció de Max Reinhardt el "Deutsches
Theater" es va caracteritzar a partir de 1905 per les seves escenificacions
commovedores d'obres clàssiques. Heinz Hilpert va aconseguir dur la casa
amb un programa clàssic-humanista durant la dictadura nacionalsocialista.
La llista dels cèlebres artistes que van passar per aquesta sala és
llarga i arriba fins a 1933, quan Max Reinhardt va haver d'emigrar pel nazisme.
El 1949, sota la direcció artística de Wolfgang Langhoff, Bertolt
Brecht i Helene Weigel van fundar el "Berliner Ensemble" com a companyia
resident del "Deutsches Theater". Llegendaris són també
els muntatges de directors de la talla de Benno Besson, Alexander Lang o Heiner
Müller durant l'època de la dictadura comunista. Precisament van ser
actors del "Deutsches Theater" els que van ajudar a organitzar el 4
de novembre de 1989 la manifestació a Alexander Platz, en vigília
de la caiguda del mur -ja se sap: l'oportunisme polític dels artistes-
en protesta i exigència de la lliure circulació de persones per
part dels ciutadans orientals. Poc després de les 23h del dijous 9 de novembre
de 1989, després d'emetre per les cadenes de ràdio i televisió
occidentals la notícia "El mur està obert", encara sense
ordres oficials i sota la pressió de les masses, el pas de la Bornholmer
Straße de Berlín, va aixecar la barrera i la resta de passos van
anar obrint el seu pas en cadena. Al ser retransmès per televisió
en directe, encara més ciutadans orientals van sortir al carrer i es van
dirigir a les fronteres. El divendres 10 de novembre quantitats ingents de persones
seguien travessant la frontera, ja sense control. S'havia produït la caiguda
del mur de Berlín.
Xavier
Rius Xirgu davant del Deutsches Theater el 2009.
Arxiu
Xavier Rius Xirgu
Darrere
de la façana neoclàssica en el carrer Schumann, el "Deutsches
Theater" disposa actualment de tres escenaris: la Casa Gran amb aproximadament
600 places en una sala amb personalitat pròpia i ambient del 1850, restaurada
amb la seva configuració històrica en virtut d'un plebiscit celebrat
a Berlín que es va decantar per aquesta opció; el "Kammerspiele"
amb unes 230 places, decorat el 1906 pel mateix Max Reinhardt amb un disseny modern
i el "Box" inaugurat el 2006 -una caixa negra compacta, en el hall del
"Kammerspiele"- amb 80 places per a viure un teatre a flor de pell,
nous texts i temes actuals.
Distribució de seients del "Deutsches Theater".
Foto
Llibrepensador
En
el "Deutsches Theater" se segueixen representant majorment obres clàssiques,
entre elles "Faust" de Goethe, "Don Carlos" de Schiller, "Emilia
Galotti" i "Minna von Barnhelm" de Lessing, ""Somni d'una
nit d'estiu" de Shakespeare, "La Orestia" i "Els Perses"
de Aischylos, així com "Medea" d'Eurípides". La casa
va poder celebrar grans èxits amb "Oncle Wanya" d'Antón
Chechov i la tragicomèdia berlinesa de Gerhart Hauptmann "Les Rates".
Però no s'enganyi ningú: Les escenificacions són modernes,
molt modernes, de vegades xocants. El programa del "Kammerspiele" es
dedica sobretot al drama modern i contemporani, entre altres "El viatge d'un
llarg dia cap a la nit" d'Eugene O'Neill, "En el trineu d'Arthur Schopenhauer"
de Yasmina Reza, "Sobre animals" d'Elfriede Jelinek o "Pornografia"
de Simon Stephens.
Distribució de seients del Kammerspiele.
Foto Llibrepensador
Els
treballs escènics de Max Reinhardt han passat a la història, per
la seva enorme capacitat per a crear formes impressionistes mitjançant
l'ús de la llum, contravenint la pràctica habitual basada en el
naturalisme i pel recer atorgat al revolucionari moviment expressionista que més
tard donaria els seus principals fruits en el terreny cinematogràfic. Suposant
un dels recursos més importants de l'expressionisme, el contrast entre
la llum i les ombres. De cop un personatge es queda a les fosques excepte el seu
rostre (o un objecte en concret) amb la finalitat d'enfocar l'atenció de
l'espectador que recicla el missatge en forma de sinistre presagi o d'inquietant
amenaça. Per aquesta tècnica Max Reinhardt va ser considerat el
precursor dels denominats "mags de la llum".
Bust
de Max Reinhardt davant del Deutsches Theater.
Arxiu
Xavier Rius Xirgu
Després
d'aquesta primera època, Max Rehinhardt va passar a dirigir el "Grosse
Spielhaus", entre 1920 i 1924. Aquí va posar en escena obres de Bertolt
Brecht tals com "Tambors de nit". Els seus ensenyaments i mètodes
van influir en directors, com per exemple Robert Wiene, la pel·lícula
del qual, "El gabinet del doctor Caligari", es considera un dels primers
exponents del nou moviment artístic expressionista. Després d'aquesta
breu etapa en la "Grosse Spielhaus", va regressar al "Deutsches
Theater" que va tornar a dirigir des de 1924 fins a 1932. Les seves postes
en escena del teatre més avantguardista, van seguir influint enormement
en el cinema i teatre alemanys.
El 1923 es va incorporar a la companyia teatral
de Max Reinhardt, abans de convertir-se en famós director cinematogràfic,
el vienès Otto Preminger. Va romandre fins a 1926, any en que Reinhardt
va fundar el Teatre de la Comèdia de Viena. L'escenògraf preferit
de Margarida Xirgu, Sigfrido Burmann, va ser també deixeble de Max Reinhardt,
deixant palès l'expressionisme en les representacions de la Xirgu durant
la llarga època que es va responsabilitzar de les seves escenografies.
Margarida Xirgu va ser una renovadora del teatre modern i li va agradar seguir
les inclinacions més actuals de l'època com les de Max Reinhardt,
utilitzant en la posta en escena de les seves representacions caràcters
expressionistes, en lloc del vigent naturalisme.
Max Reinhardt va contractar
el 1924 a Bertolt Brecht com dramaturg del "Deutsches Theater". Marlene
Dietrich es va presentar a les classes de Reinhardt, però aquest va desconfiar
de les seves faccions i del seu ros cabell. Dos anys després va tornar
a veure-la i es va quedar fascinat. Marlene, malgrat aquest cèlebre admirador,
hauria encara de realitzar un meticulós treball de fons, com actriu de
repartiment i en modestes funcions teatrals.
El
1928 Reinhardt va obtenir el seu primer gran èxit amb "Dreigroschenoper"
("L'òpera de tres rals"), segons llibret de John Gay i música
de Kurt Weil, de la qual el 1943 va publicar una versió novel·lada.
En aquesta obra, així com a "Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny"
("Prosperitat i caiguda de la ciutat de Mahagonny") en el 1930, va començar
a teoritzar la concepció del teatre, que en una primera etapa va denominar
èpic, i molt més tarda dialèctic. Mentrestant havia publicat
el 1927 la col·lecció poètica "Taschenpostille"
("Sermonari de butxaca"), "Hauspostille" ("Sermonari
domèstic") i havia col·laborat amb el director Erwin Piscator.
Segell de la RFA amb el retrat de Max Reinhardt.
Foto
Wikipedia
Es
conserven 17 cartes i 7 fotografies, resultat de la correspondència de
George Bernard Shaw amb Max Reinhardt, com document testimonial de l'època.
Max Reinhardt també va crear institucions escèniques tan prestigioses
com el "Volksbühne" de Berlín o el "Theater in der
Joseftadt" de Viena.
Abans
de 1933, en que va ascendir Adolf Hitler al poder, Max Reinhardt pel seu origen
jueu i rebuig frontal al nazisme, va emprendre un llarg exili per Anglaterra,
França i Itàlia que va desembocar finalment als Estats Units, on
va fundar, a més d'una companyia de teatre, una escola d'art dramàtic
polivalent -teatre, cinema i ràdio- molt benvolguda pels actors nord-americans,
denominada "The Max Reinhardt Workshop of Stage, Screen and Radio" que
va mantenir oberta des de 1930 a 1941. Nombrosos actors alemanys que van emigrar
també als Estats Units fugint del nazisme, es van unir a la seva companyia
teatral.
Rebut com un dels creadors més importants de la història
del teatre, la Warner el 1935 va posar en les seves mans la possibilitat d'adaptar
la famosa obra de Shakespeare "Somni d'una nit d'estiu" al cinema. Reinhardt
l'acabava de dur als escenaris d'Estats Units, en un espectacle a l'aire lliure
concebut per a 25.000 espectadors. Va realitzar la pel·lícula i
va ser la seva veritable aportació al món del cinema, codirigint
el film al costat del seu deixeble William Dieterle. Les descomunals proporcions
de la iniciativa teatral del "Somni d'una nit d'estiu", van merèixer
un pressupost similar en la seva translació al cel·luloide, així
com un repartiment a l'altura de tal magnificència: Dick Powell, James
Cagney, Olivia de Havilland, Mickey Rooney i Kenneth Anger. Poques vegades la
indústria d'Hollywood havia posat tants mitjans a un debutant, per molta
fama que li precedís com creador en altres camps, i menys en algú
que havia fet del clarobscur i de l'estètica tenebrista un tret primordial
del seu estil. Però la veritat és que la Warner va disposar un centenar
de ballarins per a encarnar els silfs del bosc, mil tècnics especialistes
en diferents àrees, dos platós de rodatge, i fins i tot va aguantar
pacientment que les primeres vuit setmanes de rodatge llancessin com saldo un
material per complet inservible per a la projecció. El resultat final va
ser un llargmetratge de quatre hores i mitja, que per problemes evidents de distribució
va haver de reduir-se a la meitat. Aquest fracàs econòmic no es
va veure compensat per la nominació al Oscar en la categoria de millor
pel·lícula, de manera que Max Reinhardt va clausurar amb "El
somni d'una nit d'estiu" el seu acostament al cinema.
Retrat
de Max Reinhardt
Foto Dartmouth
Max
Reinhardt va continuar treballant en el teatre i en la seva escola fins a la seva
mort a Nova York, el 31 d'octubre de 1943, als 70 anys d'edat.
Alguns
textos han estat extrets de "Max Reinhardt" de Wikipedia i de Biografies
i Vides.
XAVIER RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
tornar
