Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

98. GAS

 

Entre moltes de les curiositats amb les que va tornar definitivament a Barcelona, el meu oncle Miquel Ortín -el 9 de juliol de 1971- la família vam trobar una col·lecció d'escenografies de l'obra "Gas" de Georg Kaiser, realitzades per l'escenògraf i pintor Gunther Gerzso; el millor pintor abstracte que ha donat Mèxic. Afirmo que és una curiositat per que mai vam tenir notícies que la tia Margarida dirigís o interpretés aquesta obra, de la qual ho desconeixem gairebé tot. Les obres "Gas I" i "Gas II" són respectivament de 1918 i 1920. Gunther Gerzso va realitzar les seves primeres escenografies a partir de 1934 i durant les dècades dels quaranta i cinquanta, va realitzar més de 250 escenografies per a produccions teatrals i cinematogràfiques mexicanes i estrangeres. Desconec doncs quan li va lliurar les esmentades escenografies de "Gas" a Margarida Xirgu, realitzades en aparença entre 1935 i 1941, i si va ser un encàrrec d'ella o un possible projecte ofert pel propi Gerzso, potser durant la seva estada a l'abril de 1936 a Mèxic o més tard en la seva tercera visita al país asteca, el 1957. Cap també la possibilitat, que el lliurament es realitzés en un altre país sud-americà i en unes altres dates. És un misteri difícil de resoldre, doncs quan jo el visitava a Barcelona o ens visitava l'oncle Miquel a nosaltres, mai li vaig preguntar res referent a això, ja que les esmentades escenografies van aparèixer després de la seva mort, esdevinguda el 8 de maig de 1978.
És un de tants i tants misteris que desgraciadament queden per aclarir. La llunyania de Margarida Xirgu i Miquel Ortín de nosaltres, la seva família, té tota la culpa.
L'autor de l'obra, l'escriptor i dramaturg Georg Kaiser, fill d'un venedor d'assegurances, va néixer el 25 de novembre de 1878, a Magdeburg, Alemanya. El 1898 va abandonar els seus estudis empresarials per a viatjar a Buenos Aires, pagant-se el viatge amb el seu treball a la sala de màquines del vaixell en que havia embarcat. Va viure tres anys a l'Argentina, emprat en una empresa d'aparells elèctrics. La vida a la capital sud-americana va aparèixer rica en contrastos als ulls del jove, que havia estudiat en un col·legi de la seva ciutat natal. D'Argentina va passar després a Brasil. L'activitat comercial no li va impedir llegir molt, singularment les obres de Schopenhauer, Dostoievski i Nietzsche. La malària contreta en el curs d'un viatge a cavall, causaria el seu retorn -passant per Espanya i Itàlia- a Alemanya, on el 1902 va ingressar per primera vegada en un sanatori mental, per una disfunció psíquic-nerviosa. Va residir ordinàriament a Magdeburg i el 1908 es va casar amb Margarethe Habenicht, que amb la seva dot, li va donar una certa independència econòmica de la seva família. A pesar d'això, Georg Kaiser sempre va tenir problemes econòmics, que sovint li van causar problemes amb la justícia.
S'havia criat en el sever clima social de la nomenada Alemanya Guillermina on contrastaven les opulències de la Belle Époque i les reivindicacions socials dels obrers, un dels productes de tal antinòmia, a la que es va sumar la tensió implícita de la nomenada Pau Armada, va ser l'exacerbació del "no-estil" dit expressionista, moviment del que va ser el seu lider en el teatre. El moviment expressionista és nomenat així, per preferir l'expressió de l'experiència interior més que la realitat externa, o més que l'expressió de la realitat, deformada per la pròpia experiència interior de l'escriptor. Aquest moviment va obrir la porta en el teatre a les noves tècniques, incloent la juxtaposició de fantasia i realitat, el canvi ràpid d'escenes, i allargar la vida amb caràcters de somni. Georg Kaiser dintre de l'àmbit literari, es va trobar en el conjunt, en el que també se situen a Iwan Goll, Ernst Toller, Georg Trakl, Arthur Schitzler, Alfred Wolfenstein i Franz Werfel. Prolífic autor d'obres teatrals, Georg Kaiser juntament amb Carl Sternheim i Gerhart Hauptmann, va ser el dramaturg més polèmic de la seva època i un precursor de Bertolt Brecht. El seu missatge va conjugar la crítica i el pacifisme. Va treballar també amb coneguts músics, com és el cas de Kurt Weill.

 

Retrat de Georg Kaiser.

Foto Media-2.Web.Britannica

 

Des de aleshores van prevaler en Georg Kaiser, la literatura i la professió d'escriptor; tal activitat li va semblar l'única susceptible d'ajudar-lo a vèncer l'estat d'ànim provocat per la dolència, que li va persistir durant anys sencers. Va escriure les seves primeres obres durant la seva molt llarga convalescència i van ser etiquetades de "jocs d'idees" pel crític Julius Bab. Orientat cap al teatre, va publicar el 1911 el seu primer drama "La vídua jueva", al que va seguir el 1912 l'obra "De l'alba a la mitjanit", un peça popular en la que Georg Kaiser va satiritzar la baratura i l'inutilitat de la societat moderna. El seu heroi, una espècie de màquina -"Everyman" (un home qualsevol), busca pertot arreu el bon compliment en el sexe comercial, en la religió salvacionista,...- però descobreix a través d'una sèrie d'episodis de malson, que el món és enganyós i il·lusori. Al final, desil·lusionat i perseguit per la policia, es lleva la vida. El 1913 va publicar l'obra "Rei Hanrei" i el 1914 "El cas de l'alumne Vehgesack" i "El rector Kleist", que va provocar les ires de la censura. Li van seguir les obres "Europa" el 1915 i "El centaure" el 1916.
El seu primer veritable èxit, va arribar amb l'obra expressionista "Els burgesos de Calais", que va ser representada en el Neues Theater de Frankfurt. Era una petició de pau, escrita el 1913, però que no va ser representada fins al 1917, durant la primera Guerra Mundial.

En la trilogia més famosa de les obres de Georg Kaiser -"Coral" el 1917 ", Gas I" el 1918 i "Gas II" el 1920- va crear una altra vegada un "Everyman" que tracta desesperadament de convèncer als altres treballadors que negociïn amb l'empresa del gas, els seus llocs de treball, buids i sense significat, per a establir una campanya verda a les seves vides. Els treballadors, no obstant això, es fan sords a les seves súpliques. Al final, el fill de l'heroi descobreix que la planta produeix un gas tòxic i verinós, i intenta seguir els passos del seu pare, destruint la planta amb una enorme explosió. A "Gas" apareix singularment destacada l'oposició entre la moderna civilització mecànica i la vida de l'esperit, que se sent com ofegada per aquella. Es planteja la relació entre l'home i la civilització mecànica, com si arribés fins a la polèmica explícita. La trilogia va dibuixar una imatge expressionista de la civilització moderna, que amb la seva mecanització i avarícia oportunista, s'apressa precipitadament cap a la seva pròpia destrucció.

 


Llibre del drama "Gas" de Georg Kaiser.

Foto Dhm

 

Georg Kaiser va pensar repetidament en el suïcidi; però li va faltar la decisió suficient. El 1920 va publicar "El alcibíades salvat". El 1921 s'havia traslladat a Gründheide, a prop de Berlín, i allí el va sorprendre el triomf del nacionalsocialisme. Durant algun temps va viure més o menys oblidat, tot i que va seguir escrivint. El 1923 va publicar "La fugida de Venècia" i el drama "Nebeneinander", premiat a la seva representació a Berlín el 3 de novembre del mateix any. El 1926 va escriure "El protagonista" amb música de Kurt Weill i el 1927 l'òpera bufa "El zar es deixa fotografiar" amb música també de Weill. Li van seguir el 1928 "L'amant fantasma" i el 1929 "Dos llaços" amb música de Mischa Spoliansky. Va escriure entre 1910 i 1930 més de 60 obres -45 d'elles, teatrals- entre comèdies, revistes i òperes. La seva gran majoria van ser representades durant els anys 20.
El seu teatre, com tot el de l'expressionisme, és de tesi, i interpreta problemes universals que l'autor situa a la base de la vida humana. Donat el caràcter expressionista de les seves obres i de les temàtiques que tocava, de crítica al sistema i amb propostes de solucions utòpiques socialistes, Georg Kaiser va tenir problemes després de la presa del poder per part del partit nacionalsocialista. El 18 de febrer de 1933, durant l'estrena de la seva obra musical "Llac de plata" amb partitura de Kurt Weill, els nazis van assaltar el teatre Leipziger Schauspielhaus on es representava l'obra, aquesta va ser immediatament treta de programa i Kaiser expulsat de l'Acadèmia Prussiana de les Arts. Al maig de 1933 van ser cremats els seus llibres junt altres, a la tràgica nit en la Bebel Platz de Berlín i la seva obra va ser censurada com "art degenerat". Més tard va participar en l'aparell de propaganda de la resistència, la qual cosa va causar la prohibició de la publicació de les seves obres i el seu exili solitari a Suïssa, a Ascona -de parla italiana- al juny de 1938, mentre la seva família romania a Alemanya. Aquest mateix any va escriure l'obra "El jardiner de Toulouse". Va escriure així mateix novel·les, més aviat monòlegs que narracions. Durant el bandejament es van accentuar els matisos polèmics de la seva producció; d'això cap exceptuar unes cent poesies de caràcter autobiogràfic, laments sobre la seva pròpia destinació d'home fora del seu món i lliurat a una vana recerca de Déu.

Encara que abandonés l'expressionisme, va seguir escrivint, més notablement obres com "Alain i Elise" el 1940; "El soldat Tanaka" el 1944, obra plena d'esperit antimilitarista; i "La bassa de la medusa" el 1945, basada en un esdeveniment real que havia estat relatat en els diaris suïssos, en el que 13 nens sobre una petita bassa van ofegar al més jove per a evitar la mala sort. Al costat dels defectes que van impedir la seva reaparició i represa després de 1945 (el caràcter dels personatges, no vius sinó simbòlics, i de l'acció, més aviat que exposada en el seu conjunt pensada fins al fons), el teatre de Georg Kaiser revela en l'autor a un hàbil dominador de la paraula i a un artista amb una acusada consciència dels valors escènics. La seva última obra va ser la trilogia, "Anfitrión, Pigmalión i Belerofonte", publicada pòstumament el 1948, en la que va expressar la seva fe en la regeneració i alliberament dels éssers humans a través de l'espiritualitat metafísica. En el seu temps va ser un autor molt valorat, però avui els seus personatges, poc naturals i sense traços personals, que a l'autor li interessaven només pel que diuen o prediquen, resulten massa encartonats i freds. Va morir el 4 de juny de 1945 a Ascona, Suïssa, a l'edat de 66 anys.

El 6 de maig de 1931 la Compañía de Margarita Xirgu va estrenar en el Teatro Muñoz Seca de Madrid l'obra expressionista "Un día de octubre" de Georg Kaiser, en la que Margarida interpretà amb èxit de públic i crítica a la protagonista Catalina Coste i López Lagar a Juan María Marien, acompanyats per Alberto Contreras i Pascuala Mesa entre altres. Aquest drama junt amb "De mañana a medianoche" i "Gas" de Georg Kaiser, van fer-se molt coneguts entre el públic.

L'escenògraf i pintor H. Gunther Gerzso Wendland va néixer a la Ciutat de Mèxic el 17 de juny de 1915, dins d'una família d'origen centreeuropeu. El seu pare, Oscar Gerzso, havia nascut a Budapest, Hongria i havia emigrat a Mèxic amb la seva esposa, a principis dels anys 1890. La seva mare, Dore Wendland, havia nascut a Berlín i era cantant i pianista. Al morir el pare de Gunther el 1916, la seva mare es va tornar a casar i va tornar a Europa.

El jove Gunther va ser enviat a Lugano, Suïssa, a casa del seu oncle matern, Hans Wendland, venedor d'obres d'art i deixeble de l'historiador d'art Heinrich Wolfflin. A casa del seu oncle,Gunther va conèixer a diversos escriptors, a crítics d'art i pintors, i entre ells a Paul Klee, que van ser l'única educació formal artística que ell va rebre. El 1927, Gunther va començar els estudis de preparatori a Lausanne. En els seus viatges a Itàlia, la primera cosa que sempre va fer, va ser visitar els museus. En un d'aquests viatges va entrar en contacte amb l'escenògraf italià Nando Tamberlani, que el va impulsar a seguir una carrera de decoració. El 1931, arran de la Gran Depressió, el seu oncle va vendre el seu negoci d'obres d'art i Gunther va regressar a Mèxic, on va tornar a viure amb la seva mare, i es va inscriure en el Col·legi Alemany, en el que és va graduar el 1934.



Autoretrat de Gunther Gerzso.

Foto Vivilibros



El 1934, Gunther va realitzar les seves primeres escenografies gràcies a l'ajuda de l'actor, productor i director teatral Fernando Wagner, que havia treballat en obres de Molière i Lope de Vega. Wagner va donar suport el talent de Gunther i va usar els seus dissenys per a les seves produccions.

 


Decorat de "El somni d'una nit d'estiu" de William Shakespeare realitzat per Gunther Gerzso.

Foto Virginia Miller


Decorat de "Der foschkonig" de Bruder Grimm realitzat per Gunther Gerzso.

Foto Virginia Miller

 

Durant 1934, Gunther també va conèixer a Arch Lauterer, dissenyador d'escenografies per al teatre Cleveland Playhouse a Ohio i professor de dramatúrgia en el Bennington College de Vermón. Lauterer va reconèixer el talent primerenc de Gunther i li va recomanar estudiar en el Cleveland Playhouse. Des de 1936 fins a 1939, Gunther va ser el principal dissenyador de decorats i figurins de vestuari, per al Cleveland Playhouse, fent més de 50 escenografies. Va conèixer, en el teatre Cleveland, a dues persones que afectarien a la seva carrera. La primera, va ser la seva esposa Gene Rilla Cady que va ser la seva musa, el seu suport i la seva companya de tota la vida. Gene era una actriu de teatre que va aparèixer en moltes produccions. Gunther va utilitzar a Gene com a model per varis dels seus primerencs estudis de figura. La segona persona va ser Thomas Ireland, actor i director. Thomas va admirar el talent de Gunther i el va animar a seguir explorant i a ampliar la seva visió artística. Thomas Ireland va salvar i va protegir més de 350 dibuixos, pintures, aquarel·les, decorats i dissenys de vestuari fets per Gunther al llarg dels seus 5 anys en el teatre. Avui aquesta col·lecció és coneguda com la "Colonel Thomas Ireland Collection". Gunther va dir que el seu amic, va ser el seu primer col·leccionista.
Se suposen d'aquesta època els decorats del drama "Gas" de Georg Kaiser, lliurats a Margarida Xirgu i objecte principal d'aquesta vivència:

 

Decorats dels actes I, II i III de "Gas" realitzats per Gunther Gerzso.

Arxiu Jordi Rius Xirgu


Decorats del acte IV de "Gas" realitzats per Gunther Gerzso.

Arxiu Jordi Rius Xirgu

Decorats de "Gas" realitzats per Gunther Gerzso.

Arxiu Jordi Rius Xirgu


Decorat de "Gas" realitzat per Gunther Gerzso, amb anotacions en alemany.

Arxiu Jordi Rius Xirgu

Decorat del acte V de "Gas" realitzat per Gunther Gerzso.

Arxiu Jordi Rius Xirgu

 

Aquest últim decorat, guarda una certa similitud amb altre decorat del tercer acte de la mateixa obra, atribuït també a Gunther Gerzso, que segurament va utilitzar per una altra representació i un altre projecte:

 

Decorat del acte III de "Gas" realitzat entre 1935 i 1941 per Gunther Gerzso.

Foto Virginia Miller


Decorat de "Gas" realitzat per Gunther Gerzso.

Foto Virginia Miller


Gunther Gerzso va ser animat també pel seu amic Bernard Pfriem, un estudiant d'art a Cleveland, que li va regalar la primera caixa de pintures a l'oli i li va aconsellar que es dediqués de jornada completa, a la pintura. Gerzso va utilitzar de manera excel·lent el regal rebut, pintant tan sovint com li va ser possible mentre dissenyava escenografies per al teatre Cleveland. Durant els estius després de les temporades de teatre, Gunther va pintar i va seguir desenvolupant el seu estil.

 


Figurí de "La dama boba" de Lope de Vega, realitzat per Gunther Gerzso.

Foto Virginia Miller

 

El 1940, sense proposar-se seguir la carrera de pintor, Gunther Gerzso va pintar, a Cleveland, el seu primer quadre a l'oli, "Dos mujeres", que denoten certa influència de Carlos Orozco Romero. El 1941, va prosseguir amb els seus estudis a Califòrnia i, al mateix temps, va començar a realitzar escenografies pel cinema.

 


"Desnudo reclinable" realitzat per Gunther Gerzso.

Foto Artcellarexchange

 

Finalment va tornar amb la seva esposa a Mèxic el 1942, als 27 anys i va tenir dos fills, Michael i Andrés. Va ser presentat a artistes surrealistes, tals com Remedios Varo, Leonara Carrington i Roberto Matta. Tots ells tenien gran admiració per l'Escola Surrealista de Pintura de París i van freqüentar els estudis de cadascun, compartint les seves idees i treballs. A causa de la manca de suport, Gunther Gerzso va haver de tornar per raons econòmiques a dissenyar escenografies per a pel·lícules mexicanes, franceses i americanes, completant més de 250 films entre 1942 i 1962.

 

"Surreal II" realitzat per Gunther Gerzso.

Foto Artcellarexchange

 

En les dècades dels quaranta i cinquanta Gunther va treballar amb Luis Buñuel, John Ford i Yves Allegret, entre altres. Tals activitats van ser objecte d'un homenatge pòstum al lliurar-li el "Ariel" especial, per la seva aportació al cinema mexicà, en l'any 2000. Es destaquen les seves escenografies dels films: "Misterio en México" de 1948; "Una mujer sin amor" de 1951; "El bruto" de 1953; "El río y la muerte", "Una vida en la balanza" i "La escondida" de 1955; "El ataud del vampiro" de 1957; "El grito de la muerte" de 1958; "Chiquito pero picoso" de 1959; "Caperucita y sus tres amigos" de 1961; "El vampiro" de 1968 i "Bajo el volcán" de 1984.

Al marge del seu ofici, va pintar gairebé en secret quadres a l'oli, inspirats pels surrealistes europeus que residien llavors a Mèxic, com eren Benjamín Pret, Remedios Varo, Leonora Carrington, Wolfgang Paalen i Alice Rahon. A poc a poc va abandonar l'estranya figuració de les seves primeres obres. La influència dels paisatges metafísics del francès Yves Tanguy el van empènyer en aquesta direcció: Gerzso va pintar paisatges oberts tractats com objectes geomètrics. El 1950 es va organitzar una primera exposició de les seves obres, a la Galeria de Arte Mexicano.


"Corrida", oli realitzat per Gunther Gerzso.

Foto Virginia Miller


A partir d'aquest moment va començar a seduir al públic amb les seves obres i de manera simultània va captar l'atenció d'importants col·leccionistes, com Alvar Carrillo Gil i Jaques Gelman. La transcendència que l'obra de Gunther té per a la història de l'art mexicà de la segona meitat del segle vint, és immesurable. El seu magistral i inusitat maneig de l'espai, en el que es percep la influència d'estructures precolombines, i el seu fascinant colorisme són tan sols alguns dels atributs de l'obra de Gunther. Resulta summament interessant i revelador allò que Gerzso solia dir sobre la seva pròpia pintura: <<mis cuadros no son abstractos, son paisajes del espíritu y de la mente que reflejan un estado de ánimo>>.

A partir de 1955, l'estil propi de Gunther Gerzso va ser més precís. Va abandonar ràpidament els paisatges oberts, les confluències d'elements desimbolts, per a compondre amb purs motius geomètrics. Va utilitzar cada vegada més una refinada tècnica en la qual va barrejar el tremp acabat a l'oli, raspat i polit -una tècnica oblidada que van emprar a Mèxic: Antonio el Corzo Ruiz i Juan O'Gorman- que atorga als seus quadres un fi acabat amb múltiples transparències (glacis). La textura mateixa sembla modelar l'espai i obre diversos plànols a la tela.

 


Retrat de Gunther Gerzso.

Foto Letraslibres

No va ser fins a 1962 que va ser capaç de retirar-se de la indústria cinematogràfica i finalment dedicar-se a la pintura a jornada completa. La visió de Gunther Gerzso era increïblement diferent a la d'altres artistes llatinoamericans. La seva herència europea barrejada amb el seu amor i devoció per Mèxic -el país que ell va nomenar: casa seva- el va posar en una dimensió diferent a la dels seus contemporanis, com Diego Rivera, José Clemente Orozco o David Alfaro Siqueiros.

 

"Retrato del señor Jacques Gelman" de Gunther Gerzso.

Foto Vivilibros

 

El 1970, el Museu de Phoenix, Arizona, li va dedicar una exposició retrospectiva i el 1973, va rebre una beca Guggenheim. Treballador incansable, Gunther Gerzso va exposar periòdicament a la Galeria de Arte Mexicano, a la Ciutat de Mèxic, així com a Nova York i a París. L'historiador d'art John Golding va trobar afinitats entre el cubisme de principis de segle, el surrealisme i l'art prehispànic en l'obra de Gunther Gerzso. I sobre això va comentar: <<Creo que gracias a la aprehensión indirecta, si no inmediata, de los logros del cubismo, Gerzso consiguió crear obras inexorablemente uniformes y conscientes de la superficie y, al mismo tiempo, profundamente impregnadas de emotivos efectos espaciales, pese a que desde el principio los espacios que intentaba evocar tenían muy poco que ver o incluso no guardaban relación alguna con la profundidad limitada y cacril del espacio cubista. Quizás la relación de Gerzso con el cubismo no sea tan evidente como la referencia implícita al futurismo a que aluden estas especies de visiones en picada vertical, como la imagen de diversos campos viscos desde un avión a 13.000 pies de altura, que el artista -siguiendo de alguna manera la enseñanza de Delaunay- magnifica poéticamente>>. <<Más que un sistema de formas -va escriure Octavio Paz- la pintura de Gerzso es un sistema de alusiones. Los colores, las líneas y los volúmenes, juegan en sus cuadros el juego de los ecos y las correspondencias. Equivalencias y diferencias, llamadas y respuestas. Pintura que no cuenta pero que dice sin decir: las formas y los colores que ve el ojo, señalan hacia otra realidad. Invisible pero presente; en cada cuadro de Gerzso hay un secreto. Su pintura no lo muestra, lo señala>>

 

"Paisaje de Papantla" de Gunther Gerzso.

Foto Vivilibros

 

Gunther Gerzso va viure a Ciutat de Mèxic fins a la seva mort, als 84 anys d'edat, esdevinguda el 20 d'abril de 2000.

 


Alguns texts han estat extrets de "Georg Kaiser/Gunther Gerzso" Wikipedia i Biography


XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.