103. GERHART HAUPTMANN
Gerhart Johan Robert Hauptmann va néixer el 15 de novembre
de 1862, a Obersalzbrunn, Silèsia (Prússia), l'actual Szczawno Zdrój
a Polònia; va ser novel·lista, dramaturg i un poeta alemany.
Casa on va néixer Gerhart Hauptmann a Bad Salzbrunn (Szczawno Zdrój).
Foto Wikipedia
Des
de l'escola de la seva ciutat natal, va passar a Breslau -l'actual Wroclaw a Polònia-
dedicat a l'estudi de l'escultura i després va ser enviat a aprendre agricultura
a la granja del seu oncle Jauer. Com no li agradava aquest tipus de vida, va tornar
aviat a Breslau intentat convertir-se en escultor, d'on va anar a Dresde. D'aquí
va marxar a estudiar filosofia i ciències naturals a la Universitat de
Jena, on va decidir dedicar-se a escriure.
Gerhart Hauptmann.
Foto Wikipedia
Va passar la major part dels anys 1883 i 1884 a Itàlia. Va arribar a Itàlia
després d'un llarg viatge marítim descrit posteriorment a "L'aventura
de la meva joventut" de 1937, amb la secreta intenció de marxar després
a Grècia, meta ideal de qualsevol alemany fascinat pel classicisme; a Nàpols,
no obstant això, va creure haver trobat una abundància d'art grec
susceptible de justificar una estada, que després va continuar a Roma.
Una malaltia infecciosa el va fer regressar a Alemanya; després d'algunes
temptatives incertes en el camp èpic poètic, va advertir la seva
vocació de dramaturg sota la influència directa dels inspiradors
del naturalisme alemany Amo Holz i Johannes Schlaf.
El maig
de 1885 Gerhart Hauptmann es va casar amb Marie Thienemann i es va establir a
Erkner, un suburbi de Berlín. Aquest mateix any va escriure la novel·la
en vers "Romethidenlos".
Vila Lassen a Erkner, Berlín, on va viure Hauptmann
i la seva esposa Marie Thienemann.
Foto
Wikipedia
A Hauptmann li van influir enormement les obres
realistes del dramaturg noruec Henrik Ibsen, i després d'experimentar amb
diferents formes literàries, com la narració amb la novel·la
curta "El guardabarreres de Theil" (Bahanwärter Thiel) de 1888,
també va triar el teatre com principal mitjà d'expressió.
El primer drama de Gerhart Hauptmann, escrit el 1889, va ser "Abans de l'alba"
(Vor Sonnenaufgang) que va ser representada en el Teatre Lessing de Berlín,
la Verein Freie Bühne, quatre anys més tard el 20 d'octubre de 1893.
Hauptmann va compartir la preocupació d'Ibsen pels problemes socials, fent
un retrat realista de les lluites de la classe obrera. L'obra basada en la degeneració
alcohòlica, descriu la desintegració moral d'un grup de famílies
camperoles que s'han fet riques de cop i volta, al descobrir-se carbó en
les seves terres. En la seva preocupació pels factors de l'entorn i de
l'herència que condicionen la vida de l'individu, l'obra va ser el primer
exemple de teatre naturalista en la literatura alemanya moderna. Gerhart Hauptmann
era llavors socialista i el seu heroi ho diu sense dubtar ni matisar: llança
la seva diatriba contra els paràsits que viuen de la suor aliena, els criminals
premiats a la guerra, el cristianisme tornat religió d'Estat, ... Ha sofert
la misèria, com fill d'un obrer. La denúncia. Però, ai, quan
ha de fugir amb la dona estimada, l'abandona, sabent que ella pertany a una família
de malalts hereditaris i que els seus fills podran sortir deformes o tarats. Aquí
torna a obeir a la ciència i a sotmetre's al credo abstracte dels naturalistes.
Aquestes vacil·lacions acompanyaran a Hauptmann i també a certs
seguidors del pensament antiburgès. Els éssers humans exposats en
la seva obra estan inseparablement transferits als seus impulsos i al seu mitjà,
de tal forma que no els queda cap llibertat de decisió; són criatures
que sofreixen sense rebel·lar-se, víctimes de fosques potències;
han perdut la força per a regir-se per a si mateixes, i semblen desgovernades.
Gerhart Hauptmann va combinar l'estudi de l'ambient, l'ocupació de formes
dialectals, la presentació de casos més o menys patològics
i va representar la figura més alta del naturalisme alemany, ja que va
arribar a la creació d'una obra que assoleix descriure les situacions exacta
i fidelment, de la matriu de les que sorgeix una literatura intensa i obsessionant.
Centrant-se en el seu propi sofriment, Hauptmann es va transformar en l'anatomista
de la societat burgesa. A l'obra d'Hauptmann es pot observar una ètica
de la compassió social, recolzada en un sentiment d'ecos cristians, donant
al naturalisme la profunditat que li manqués en els seus inicis. Per ser
el principal representant del moviment naturalista, va conquistar l'enemistat
dels crítics ortodoxes i el suport entusiasta dels escriptors alemanys
joves.
Al 1890 va escriure "Des Friedensfest" i al 1891 "Ànimes
solitàries" (Einsame Menschen), drama de l'home aïllat en un
petit ambient burgès provincià. El drama en 5 actes va ser traduït
al català per Oriol Martí i va ser estrenada aquesta versió,
a Barcelona, el 1906. El 1891 Gerhart Hauptmann es va retirar a Schreiberhau,
a Silèsia, seguint mostrant una profunda preocupació per la vida
de les classes més desfavorides. La destinació d'un grup de teixidors,
a Silèsia el 1844, va ser el nucli de la seva obra més important,
"Els teixidors de Silèsia" (Die Weber) de 1892. En aquest drama
de protesta social, va introduir un nou enfocament literari: per a presentar el
conflicte va fer protagonista de l'obra a la col·lectivitat dels camperols
marginada i explotada, i no a un individu. En ella es narra l'aixecament dels
obrers del ram tèxtil contra els empresaris capitalistes, aturats i famolencs
per la brusca introducció de les màquines en la cadena productiva.
L'audaç obra dramàtica de masses, va merèixer fins i tot
l'aprovació de Tolstoi i va donar lloc a una producció encara avui
representada amb fortuna, en els escenaris dels teatres d'esquerra. La representació
d'aquesta obra va estar prohibida a Alemanya, lo que va consolidar encara més
la fama d'Hauptmann. El 1894 es va popularitzar l'obra, fora d'Alemanya, amb el
"Teatre Lliure" d'Antoine, el famós actor parisenc. Aquella obra
va ser la consagració de la seva fama com naturalista de l'escola del "Germinal"
de Zola. El drama en 5 actes va ser traduït al català per Carles Costa
i Josep Maria Jordà i va ser estrenada aquesta versió, a Barcelona,
el 1909.
"Els teixidors de Silèsia" per Emil
Orlík.
Foto Wikipedia
Dels
següents treballs d'Hauptmann cal esmentar les comèdies "El col·lega
Crampton" (Kollege Crampton) de 1892 i "La pell de castor" (Der
Biberpelz) de 1893, una comèdia d'ambient que satiritzava als oficials
prussians de l'Alemanya Imperial i el protagonista de la qual és una astuta
i simpàtica dona del poble, que assoleix induir a error a quants la coneixen,
singularment a qui es jutgen superiors a ella. Gerhart Hauptmann va abandonar
aviat el teatre naturalista pur. A "L'ascensió d'Hannele Mattern"
(Hanneles Himmelfahrt) de 1893, va combinar elements naturalistes amb una versificació
més romàntica i molt simbòlica. El drama de somni en dues
parts, va ser traduït al català per Carles Capdevila i va ser estrenada
aquesta versió, a Barcelona, el 1908. El 1895 Hauptmann va escriure el
drama històric fantàstic, de caràcter expressionista-simbolista,
"Florian Geyer" que amb el gran nombre de personatges i la mateixa amplitud
de l'episodi -que no va permetre centrar-lo entorn d'un protagonista- va impedir
el franc èxit de l'obra. Al 1896 va escriure el drama "Elga",
una obra de fades. De la tendència cap al romanticisme dóna plena
conta la seva obra de teatre en vers, "La campana submergida" (Die Versunkene
Glocke) de 1897, subtitulada, suggestivament "una rondalla dramàtica
alemanya". Es tracta d'una fantasia simbòlica i gairebé mística
de les dificultats d'un artista, es una obra que es desplaça cap a l'espai
de l'art a la societat i els poders regeneratius de l'artista. És una paràbola
sobre la volta als orígens populars i nacionals del poble alemany, per
mitjà del fonedor de campanes que entra en contacte amb el món de
les rondalles folklòriques. Vol fundar una nova religió i fondre
per a ella una campana que reprodueixi el so ideal que creu escoltar en somnis,
el de "La campana submergida". L'empresa fracassa: cap campana real
pot confondre's amb l'altra. L'obra va consagrar, a tot el món, la celebritat
de Gerhart Hauptmann i va ser objecte de diverses adaptacions musicals, entre
elles la de l'italià Respighi.
Margarida Xirgu va estrenar el 1 de
febrer de 1908, en el Teatre Romea de Barcelona, durant el tercer període
del Teatre Íntim d'Adrià Gual, el märchendrame "La campana
submergida", rondalla dramàtica en 5 actes amb traducció al
català de Salvador Vilaregut i il·lustrada musicalment per Jaume
Pahissa. A la fi del mes d'abril es va celebrar una funció en benefici
de Margarida, una vegada més amb la representació de "La campana
submergida", juntament amb V. Daroqui, A. Galcerán, R. Tor i A. Antigua.
L'èxit de la jove Margarida va eclipsar tots els precedents. Els crítics
assenyalaven que, en cada estrena, descobria als espectadors una nova dimensió
de la seva rica personalitat. Destacada intervenció va ser la de Jaume
Borràs, que va donar rèplica a Margarida en el drama d'Hauptmann.
Margarida Xirgu protagonitzant
"La campana submergida".
Foto
Institut Amatller d'Art Hispànic. Arxiu Mas.
El
1898 va retornar al drama realista però ja amb un altra direcció:
la de l'estudi de costums. En comptes de preocupar-se únicament pels problemes
socials, va descriure els efectes de la corrupció moral en l'individu.
Així persisteixen encara motius en el fons vinculats al naturalisme en
"L'ordinari Henschel" (Fuhrmann Henschel), una tragèdia de l'home
traït i en la que va desenvolupar el tràgic tema dels individus destinats
a ser destruïts per les seves pròpies deficiències innates,
en una història relacionada amb el passat de Silèsia. El drama en
5 actes va ser traduït al català per August Pi i Sunyer i va ser estrenada
aquesta versió, a Barcelona, el 1908.
La seva producció,
amplíssima, va proporcionar un immens cabal de coneixements sobre l'Alemanya
de la seva època. El 1900 va escriure els drames "Michael Kramer"
en la que a pesar de la seva prèdica moralista, el pintor que protagonitza
l'obra, no pot evitar que el seu fill s'enfonsi en el vici i en el delicte, fins
a un final suïcida i "Schluck und Jau". El 1901 Hauptmann es va
traslladar a Agnetendorf i va escriure la comèdia "Der rote Hahn",
el 1902 el drama "El pobre Enric" (Der arme Heinrich) i el 1903 una
altra tragèdia relacionada amb el passat de Silèsia "Rosa Berndt"
(Rose Berndt), en que persisteixen motius en el fons vinculats encara al naturalisme.
Aquest drama en 5 actes, va ser traduït al català per Martí
Alegre i Marc Jesús Bertran i va ser estrenada aquesta versió, a
Barcelona, el 1909.
El 13 de març de 1909 Margarida
Xirgu va estrenar, en el Teatre Principal de Barcelona, "El pobre Enric",
llegenda germànica en 5 actes amb traducció al català de
Marc Jesús Bertran. La Xirgu interpretant a Ottegebe, va obtenir un sonat
èxit de públic i crítica.
.
Margarida Xirgu caracteritzada d'Ottegebe en "El pobre Enric", el 1909.
Foto: Fons Margarida Xirgu del Institut del
Teatre de la Diputació de Barcelona.
La
vida matrimonial d'Hauptmann va resultar difícil i el 1904 es va divorciar
de la seva dona. Aquest mateix any es va casar amb l'actriu i violinista Margarett
Marschalk amb qui havia tingut un fill, quatre anys abans. Al següent any,
el seu segon matrimoni va sofrir una crisi per un assumpte amb una jove actriu
austríaca de 16 anys, Ida Orloff -o Orlov, pseudònim d'Ida Siegler
von Eberswald- que va conèixer a Berlín quan actuava en una de les
seves obres, "L'ascensió d'Hannele Mattern". Ida Orlov va ser
la musa d'Hauptmann en diversos dels seus drames posteriors. Així el 1905
va escriure el drama "I Pipa balla!" (Und Pippa Ttanzt). Va constituir
una característica del dramaturg, el trasllat, a l'escena o a les novel·les,
d'alguns esdeveniments de la seva vida, com per exemple el litigi matrimonial
amb la seva primera esposa i el seu posterior vincle conjugal. Va escriure els
drames "Gabriel Schillings Flucht" el 1906, "Die Jungfern von Bischofsberg"
el 1907, "Kaiser Karls Geisel" el 1908 i "Griselda" el 1909.
Junt amb la gran quantitat de les seves creacions teatrals figuren nombrosos texts
en prosa i poesia. El misticisme poètic va caracteritzar moltes de les
seves obres posteriors com "El boig en Crist, Emanuel Quint" (Der Naer
in Christo Emanuel Quint) de 1910. És una novel·la on Hauptmann
reuneix varis motius recurrents, com ho són l'ambient silesià, la
crítica de la societat burgesa, la ingrata vida dels humils i la nostàlgia
del renaixement de la caritat i l'esperança cristianes. Una novel·la
que va prendre com punt de partida la pròpia vida de Nostre Senyor Jesucrist.
Vida meravellosa que repeteix la religiositat del jove fill d'un fuster saquejat
per la fe. Emanuel és seguit per uns deixebles fanàtics, i és
renyit, deshonrat i finalment empresonat, transformant-se en un màrtir
d'una època forjada a l'esquena de Déu. Per fi, Emanuel renuncia
a la seva missió i mor en solitari a les muntanyes. Aquesta novel·la
és summament important i, alhora, contradictòria, ja que acaba per
reflectir el conflicte personal d'Hauptmann, de fet, és el conflicte de
tot un moment a la història d'Alemanya: l'oposició entre el intel·lectualisme
positivista i l'anhel religiós.
El
1911 va escriure "Die Ratten" i el 1912 Gerhart Hauptmann va ser guardonat
amb el premi Nobel de Literatura "per la seva fructífera, variada
i excel·lent producció de gènere dramàtic". Aquest
mateix any va escriure la novel·la "Atlantis" i el drama "Peter
Brauer". Va escriure també els drames "Festspiel in Deutschen
Reimen" per a un festival el 1913 i "Magnus Garbe" el 1914, la
segona versió del qual va aparèixer el 1942. Durant la Primera Guerra
Mundial, Hauptmann va ser un pacifista. En aquest període de la seva carrera
va escriure diverses obres ombrívoles i històriques al·legòriques,
com "Der Bogen des Odysseus" el 1914, "Der Weisse Heiland"
entre 1912 i 1917 i "Winterballade" el 1917. Després de la Guerra,
la seva capacitat, clarament va disminuir. El 1918 va seguir amb el misticisme
poètic en la novel·la curta "L'heretge de Soana" (Der
Ketzer von Soana) i el 1921 en "La illa de la gran Mare" (Die Insel
der Grossen Mutter). El 1920 va escriure el drama "Indipohdi", el 1921
la novel·la en vers "Anna", entre 1921 i 1926 el drama "Herbert
Engelmann", el 1923 la novel·la "Phantom" i el 1924 la novel·la
en vers "Die Blaue Blume".
Gerhart Hauptmann el 1914, als 52 anys d'edat.
Foto
Wikipedia
Va escriure dues
obres que van ser similars als seus primerencs èxits, però amb un
petit gust realista: "Dorothea Angermann" el 1926 i "Vor Sonnenuntergang"
el 1932. El 1926 va escriure la novel·la "Wanda, der Dämon"
i el 1927 va acabar la novel·la curta iniciada el 1887 "Marginalien".
Alemanya sempre l'ha anomenat el seu gran poeta nacional, com autor de "Till
Eulenspiegel" el 1928, basat en el poema popular medieval del mateix nom,
i que ha estat qualificat d'una espècie de suma poètica dels temps
presents, o millor una epopeia de "l'etern alemany", un enorme i fosc
basar, en el que brillen, de vegades, llampecs de llum apocalíptica, una
barreja rara de fets actuals i de reminiscències de Dante, fos tot en el
motlle de l'hexàmetre. El 1928 també va escriure el drama "Spuk"
que inclou les dos obres "Die Schwarze Maske" i "Hexenritt".
Va romandre a Alemanya després del Machtergreifung o presa del poder d'Hitler,
en que la democràcia alemanya va sucumbir davant del Partit Nacionalsocialista
i a la seva dictadura posterior del 1933. Va sobreviure també més
tard a la tempesta de foc de Dresde, el bombardeig portat a terme al febrer de
1945 per part de la Royal Air Force de Gran Bretanya i de la Força Aèria
dels Estats Units. Hauptmann es va acostar al nazisme, encara que no sense friccions.
Diverses de les seves obres van ser traduïdes a l'anglès, com el drama
"Veland" del 1925. Les seves obres van ser publicades per S. Fischer
Verlag.
Va viatjar a Estats Units el 1932, aquest mateix any li van concedir
el premi Goethe i va escriure la novel·la "Um Volk und Geist".
Va escriure també els drames "Die goldene Harfe" el 1933, "Hamlet
im Wittenberg" el 1935, "Die Finsternisse" el 1937, "Ulrich
von Lichtenstein" entre 1936 i 1937 i "Die Tochter der Kathedrale"
entre 1935 i 1938. Va escriure també les novel·les "Das Meerwunder"
en vers el 1934, "Im Wirbel der Berufung" el 1936 , "Der Abenteuer
Meiner Jugend" el 1937 i les novel·les curtes "Sonnen" el
1938 i "Der Schuss im Park" el 1939.
Gerhart Hauptmann i la seva esposa Margarett
Marschalk el 1932.
Foto Wikipedia
Al
problema de la destinació i del lliure albir, li va donar Gerhart Hauptmann
el seu tractament més complet en una sèrie de peces teatrals basades
en l'antiga llegenda grega de l'estirp maleït d'Atreo, "La tetralogia
dels atrides" (Atriden-Tetralogie) escrita entre 1941 i 1945. La tetralogia
comença amb "Ifigènia a Aulis", li segueixen "Agamenon",
"Elektra" i acaba amb "Ifigènia a Delfos" de valor
simbòlic aquesta, estranya barreja de fatalisme pagà i redentorisme
cristià, en que Ifigènia se sacrifica perquè el seu germà
Orestes, que ha perdut la raó després de matar a la mare, sigui
perdonat (element incompatible amb el fatalisme clàssic), recobri la seva
identitat i els grecs el proclamin el seu líder. Aquesta Grècia
vista pels romàntics alemanys, tenyida de culpabilisme cristià,
de regeneració i de bogeria positivista, seguirà mantenint en la
vellesa d'Hauptmann els estrips de la seva joventut. Una de les seves darreres
creacions, en canvi, no va ser precisament una obra teatral, sinó "El
gran somni" (Der Grosse Traum) de 1942, una novel·la en vers, espècie
d'itinerarium medieval, més aviat hermètic, inspirat en "La
divina comèdia" i escrit així mateix en tercets.
La figura
literària de Gerhart Hauptmann resulta desconcertant pels seus continus
canvis de direcció i d'idees, que van des d'un individualisme feroç,
en lluita sempre amb si mateix -perquè tan aviat vol una cosa com un altra-
fins a un socialisme radical, exaltat; des d'una espècie de misticisme
per ell creat, fins a la heretgia; des del naturalisme fins als somnis romàntics;
des de la serietat absoluta fins a un humorisme no molt fi, en que alguna reminiscència
d'Anatole France, sembla haver. Hauptmann es deixa dur sempre per la més
contradictòries corrents, i en aquesta contínua receptivitat de
la seva intel·ligència sembla xifrar el seu orgull, a estar sempre
al servei de la impressió rebuda, amb la condició de que aquesta
sigui revolucionària. Gerhart Hauptmann, el gran dramaturg, va dir: <<No
hi ha cap nació, ni tan sols la britànica que més tingui
que Alemanya dret a qualificar a Shakespeare com a propi... Encara que naixés
i estigui enterrat a Anglaterra, és a Alemanya on realment està
viu>>.
Gerhart Hauptmann.
Foto
Nobel-Preis
Va adquirir
fama d'intel·lectual radical, fama que el va seguir durant molts anys,
a pesar de ser un asceta aristocràtic que va aconseguir sobreviure tranquil·lament
a tots els successos tant de la República de Weimar com del Tercer Reich
d'Hitler. Encara que en algunes oportunitats la seva obra resultés mal
tractada per buscar d'adaptar-les als nous corrents del discurs literari, mai
va desmentir la seva fe en la humanitat i la compassió. És esmentat
en l'últim capítol del "Retrat de l'artista adolescent",
la novel·la de James Joyce, on els arbres carregats de pluja de les avingudes
de Dublín, evocaven al protagonista, Stephen Dedalus, les noies i dones
de les obres d'Hauptmann.
Hauptmann va estampar al marge d'una de les pàgines
de "La muntanya màgica", la gran novel·la de Thomas Mann,
el següent comentari: Idiotez. No es cregui per això que Gerhart Hauptmann
i Thomas Mann eren enemics declarats, a pesar de ser col·legues i contemporanis.
Es tractaven personalment, encara que... Thomas Mann el va elevar fins i tot a
la categoria del seu igual. Coneixent la subtil ironia de la que era capaç
Thomas Mann, assalta la sospita que proclamant-lo el seu igual li va retornar
la mà: si era el seu igual, Hauptmann era també un idiota. La manera
de qualificar d'idiota de Thomas Mann, podia prendre formes molt al·lusives,
encara que a altre famós de l'època, a Adolf Hitler, el va tractar
d'idiota amb totes les seves lletres... però en la prudent intimitat del
seu diari de vida. Els novel·listes tenen una temible manera d'ajustar
comptes amb algunes persones: les converteixen en personatges de les seves novel·les.
No és d'estranyar-se, per què a Gerhart Hauptmann no li va fer molta
gràcia "La muntanya màgica": va haver d'haver-se vist
retratat en un personatge que no precisament el va omplir de molt d'orgull, en
Mijnheer Peeperkorn. Recordarà el seu lector que en Mijnheer Peeperkorn
és aquell holandès de figura imponent i cervell impotent, amo, per
dir-ho així, de madame Chauchat. Per a conèixer la idiosincràsia
de Gerhart Hauptmann és bo recordar també l'anècdota de Golo
Mann, el tercer fill de l'escriptor Thomas Mann i la seva dona Katia: <<Estava
el meu pare comprant-se una corbata en una botiga de dos pisos a Zürich,
i el venedor li va dir: "Precisament tenim en aquest moment un altre famós
poeta a la nostra casa, en Gerhart Hauptmann. Vostè voldria saludar-lo?".
El meu pare va respondre: "Oh, no! És millor que esperem que acabi
el Tercer Reich". A lo que va afegir el venedor: "Això mateix
ha dit exactament el senyor Hauptmann". El meu pare parlava amb freqüència
sobre la seva relació amb el gran poeta (Dichter) Gerhart Hauptmann, el
seu únic igual. La seva primera trobada perllongat a Bozen, l'influx que
aquesta trobada va tenir en un personatge de "La muntanya màgica",
en Mijnheer Peeperkorn, el seu veïnatge posterior a la Illa d'Hiddensee,
la seva última trobada, o, millor dit, desencontre, en una botiga de la
Bahnhofstrasse de Zürich en els anys trenta, tot això pertany pràcticament
a la història de la literatura, que de vegades té bastant que veure
amb la literatura mateixa.>>.
Gerhart Hauptmann.
Foto
Images.Google
L'ancià Gerhart Hauptmann, va
preparar el 1943, en secret, una obra dramàtica antinazi, "Tenebres"
(Düsterkeit). No semblava destinat a la trista sort reservada als silesians;
però va poder morir en aquella terra que va cantar en els seus drames.
Hauptmann va morir el 6 de juny de 1946, a l'edat de 83 anys, a la seva casa de
Agnetendorf, l'actual Jagniatków, a Polònia, quan Alemanya ja estava
ocupada des de feia més d'un mes. Degudes a les atrocitats alemanyes comeses
a Polònia durant la Segona Guerra Mundial, el Partit Comunista Polonès
no va permetre als parents d'Hauptmann enterrar-lo a Agnetendorf, encara que el
govern soviètic militar ho recomanés, ja que admiraven el treball
d'Hauptmann. El seu cos va ser transportat juntament amb els seus manuscrits i
part dels seus llibres i obres, en un vell carro de bestiar a Alemanya Occidental.
Va ser enterrat prop de la seva casa de camp, a Hiddensee.
Casa d'Hauptmann a Agnetendorf, l'actual
Jagniatków a Polonia.
Foto Wikipedia
Casa de camp de Gerhart Hauptmann a Hiddensee.
Foto
Wikipedia
El 1954 va ser ordenada
i acabada de manera pòstuma, la novel·la incompleta d'Hauptmann
"Winckelmann", per Frank Thiess.
Alguns
texts han estat extrets de "Gerhart Hauptmann. Wikipedia"
XAVIER RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
tornar
