Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

103. GERHART HAUPTMANN


Gerhart Johan Robert Hauptmann va néixer el 15 de novembre de 1862, a Obersalzbrunn, Silèsia (Prússia), l'actual Szczawno Zdrój a Polònia; va ser novel·lista, dramaturg i un poeta alemany.

 


Casa on va néixer Gerhart Hauptmann a Bad Salzbrunn (Szczawno Zdrój).

Foto Wikipedia


Des de l'escola de la seva ciutat natal, va passar a Breslau -l'actual Wroclaw a Polònia- dedicat a l'estudi de l'escultura i després va ser enviat a aprendre agricultura a la granja del seu oncle Jauer. Com no li agradava aquest tipus de vida, va tornar aviat a Breslau intentat convertir-se en escultor, d'on va anar a Dresde. D'aquí va marxar a estudiar filosofia i ciències naturals a la Universitat de Jena, on va decidir dedicar-se a escriure.

 


Gerhart Hauptmann.

Foto Wikipedia


Va passar la major part dels anys 1883 i 1884 a Itàlia. Va arribar a Itàlia després d'un llarg viatge marítim descrit posteriorment a "L'aventura de la meva joventut" de 1937, amb la secreta intenció de marxar després a Grècia, meta ideal de qualsevol alemany fascinat pel classicisme; a Nàpols, no obstant això, va creure haver trobat una abundància d'art grec susceptible de justificar una estada, que després va continuar a Roma. Una malaltia infecciosa el va fer regressar a Alemanya; després d'algunes temptatives incertes en el camp èpic poètic, va advertir la seva vocació de dramaturg sota la influència directa dels inspiradors del naturalisme alemany Amo Holz i Johannes Schlaf.

El maig de 1885 Gerhart Hauptmann es va casar amb Marie Thienemann i es va establir a Erkner, un suburbi de Berlín. Aquest mateix any va escriure la novel·la en vers "Romethidenlos".

 


Vila Lassen a Erkner, Berlín, on va viure Hauptmann i la seva esposa Marie Thienemann.

Foto Wikipedia


A Hauptmann li van influir enormement les obres realistes del dramaturg noruec Henrik Ibsen, i després d'experimentar amb diferents formes literàries, com la narració amb la novel·la curta "El guardabarreres de Theil" (Bahanwärter Thiel) de 1888, també va triar el teatre com principal mitjà d'expressió. El primer drama de Gerhart Hauptmann, escrit el 1889, va ser "Abans de l'alba" (Vor Sonnenaufgang) que va ser representada en el Teatre Lessing de Berlín, la Verein Freie Bühne, quatre anys més tard el 20 d'octubre de 1893. Hauptmann va compartir la preocupació d'Ibsen pels problemes socials, fent un retrat realista de les lluites de la classe obrera. L'obra basada en la degeneració alcohòlica, descriu la desintegració moral d'un grup de famílies camperoles que s'han fet riques de cop i volta, al descobrir-se carbó en les seves terres. En la seva preocupació pels factors de l'entorn i de l'herència que condicionen la vida de l'individu, l'obra va ser el primer exemple de teatre naturalista en la literatura alemanya moderna. Gerhart Hauptmann era llavors socialista i el seu heroi ho diu sense dubtar ni matisar: llança la seva diatriba contra els paràsits que viuen de la suor aliena, els criminals premiats a la guerra, el cristianisme tornat religió d'Estat, ... Ha sofert la misèria, com fill d'un obrer. La denúncia. Però, ai, quan ha de fugir amb la dona estimada, l'abandona, sabent que ella pertany a una família de malalts hereditaris i que els seus fills podran sortir deformes o tarats. Aquí torna a obeir a la ciència i a sotmetre's al credo abstracte dels naturalistes. Aquestes vacil·lacions acompanyaran a Hauptmann i també a certs seguidors del pensament antiburgès. Els éssers humans exposats en la seva obra estan inseparablement transferits als seus impulsos i al seu mitjà, de tal forma que no els queda cap llibertat de decisió; són criatures que sofreixen sense rebel·lar-se, víctimes de fosques potències; han perdut la força per a regir-se per a si mateixes, i semblen desgovernades. Gerhart Hauptmann va combinar l'estudi de l'ambient, l'ocupació de formes dialectals, la presentació de casos més o menys patològics i va representar la figura més alta del naturalisme alemany, ja que va arribar a la creació d'una obra que assoleix descriure les situacions exacta i fidelment, de la matriu de les que sorgeix una literatura intensa i obsessionant. Centrant-se en el seu propi sofriment, Hauptmann es va transformar en l'anatomista de la societat burgesa. A l'obra d'Hauptmann es pot observar una ètica de la compassió social, recolzada en un sentiment d'ecos cristians, donant al naturalisme la profunditat que li manqués en els seus inicis. Per ser el principal representant del moviment naturalista, va conquistar l'enemistat dels crítics ortodoxes i el suport entusiasta dels escriptors alemanys joves.
Al 1890 va escriure "Des Friedensfest" i al 1891 "Ànimes solitàries" (Einsame Menschen), drama de l'home aïllat en un petit ambient burgès provincià. El drama en 5 actes va ser traduït al català per Oriol Martí i va ser estrenada aquesta versió, a Barcelona, el 1906. El 1891 Gerhart Hauptmann es va retirar a Schreiberhau, a Silèsia, seguint mostrant una profunda preocupació per la vida de les classes més desfavorides. La destinació d'un grup de teixidors, a Silèsia el 1844, va ser el nucli de la seva obra més important, "Els teixidors de Silèsia" (Die Weber) de 1892. En aquest drama de protesta social, va introduir un nou enfocament literari: per a presentar el conflicte va fer protagonista de l'obra a la col·lectivitat dels camperols marginada i explotada, i no a un individu. En ella es narra l'aixecament dels obrers del ram tèxtil contra els empresaris capitalistes, aturats i famolencs per la brusca introducció de les màquines en la cadena productiva. L'audaç obra dramàtica de masses, va merèixer fins i tot l'aprovació de Tolstoi i va donar lloc a una producció encara avui representada amb fortuna, en els escenaris dels teatres d'esquerra. La representació d'aquesta obra va estar prohibida a Alemanya, lo que va consolidar encara més la fama d'Hauptmann. El 1894 es va popularitzar l'obra, fora d'Alemanya, amb el "Teatre Lliure" d'Antoine, el famós actor parisenc. Aquella obra va ser la consagració de la seva fama com naturalista de l'escola del "Germinal" de Zola. El drama en 5 actes va ser traduït al català per Carles Costa i Josep Maria Jordà i va ser estrenada aquesta versió, a Barcelona, el 1909.

 


"Els teixidors de Silèsia" per Emil Orlík.

Foto Wikipedia

 

Dels següents treballs d'Hauptmann cal esmentar les comèdies "El col·lega Crampton" (Kollege Crampton) de 1892 i "La pell de castor" (Der Biberpelz) de 1893, una comèdia d'ambient que satiritzava als oficials prussians de l'Alemanya Imperial i el protagonista de la qual és una astuta i simpàtica dona del poble, que assoleix induir a error a quants la coneixen, singularment a qui es jutgen superiors a ella. Gerhart Hauptmann va abandonar aviat el teatre naturalista pur. A "L'ascensió d'Hannele Mattern" (Hanneles Himmelfahrt) de 1893, va combinar elements naturalistes amb una versificació més romàntica i molt simbòlica. El drama de somni en dues parts, va ser traduït al català per Carles Capdevila i va ser estrenada aquesta versió, a Barcelona, el 1908. El 1895 Hauptmann va escriure el drama històric fantàstic, de caràcter expressionista-simbolista, "Florian Geyer" que amb el gran nombre de personatges i la mateixa amplitud de l'episodi -que no va permetre centrar-lo entorn d'un protagonista- va impedir el franc èxit de l'obra. Al 1896 va escriure el drama "Elga", una obra de fades. De la tendència cap al romanticisme dóna plena conta la seva obra de teatre en vers, "La campana submergida" (Die Versunkene Glocke) de 1897, subtitulada, suggestivament "una rondalla dramàtica alemanya". Es tracta d'una fantasia simbòlica i gairebé mística de les dificultats d'un artista, es una obra que es desplaça cap a l'espai de l'art a la societat i els poders regeneratius de l'artista. És una paràbola sobre la volta als orígens populars i nacionals del poble alemany, per mitjà del fonedor de campanes que entra en contacte amb el món de les rondalles folklòriques. Vol fundar una nova religió i fondre per a ella una campana que reprodueixi el so ideal que creu escoltar en somnis, el de "La campana submergida". L'empresa fracassa: cap campana real pot confondre's amb l'altra. L'obra va consagrar, a tot el món, la celebritat de Gerhart Hauptmann i va ser objecte de diverses adaptacions musicals, entre elles la de l'italià Respighi.
Margarida Xirgu va estrenar el 1 de febrer de 1908, en el Teatre Romea de Barcelona, durant el tercer període del Teatre Íntim d'Adrià Gual, el märchendrame "La campana submergida", rondalla dramàtica en 5 actes amb traducció al català de Salvador Vilaregut i il·lustrada musicalment per Jaume Pahissa. A la fi del mes d'abril es va celebrar una funció en benefici de Margarida, una vegada més amb la representació de "La campana submergida", juntament amb V. Daroqui, A. Galcerán, R. Tor i A. Antigua. L'èxit de la jove Margarida va eclipsar tots els precedents. Els crítics assenyalaven que, en cada estrena, descobria als espectadors una nova dimensió de la seva rica personalitat. Destacada intervenció va ser la de Jaume Borràs, que va donar rèplica a Margarida en el drama d'Hauptmann.

 


Margarida Xirgu protagonitzant "La campana submergida".

Foto Institut Amatller d'Art Hispànic. Arxiu Mas.

 

El 1898 va retornar al drama realista però ja amb un altra direcció: la de l'estudi de costums. En comptes de preocupar-se únicament pels problemes socials, va descriure els efectes de la corrupció moral en l'individu. Així persisteixen encara motius en el fons vinculats al naturalisme en "L'ordinari Henschel" (Fuhrmann Henschel), una tragèdia de l'home traït i en la que va desenvolupar el tràgic tema dels individus destinats a ser destruïts per les seves pròpies deficiències innates, en una història relacionada amb el passat de Silèsia. El drama en 5 actes va ser traduït al català per August Pi i Sunyer i va ser estrenada aquesta versió, a Barcelona, el 1908.

La seva producció, amplíssima, va proporcionar un immens cabal de coneixements sobre l'Alemanya de la seva època. El 1900 va escriure els drames "Michael Kramer" en la que a pesar de la seva prèdica moralista, el pintor que protagonitza l'obra, no pot evitar que el seu fill s'enfonsi en el vici i en el delicte, fins a un final suïcida i "Schluck und Jau". El 1901 Hauptmann es va traslladar a Agnetendorf i va escriure la comèdia "Der rote Hahn", el 1902 el drama "El pobre Enric" (Der arme Heinrich) i el 1903 una altra tragèdia relacionada amb el passat de Silèsia "Rosa Berndt" (Rose Berndt), en que persisteixen motius en el fons vinculats encara al naturalisme. Aquest drama en 5 actes, va ser traduït al català per Martí Alegre i Marc Jesús Bertran i va ser estrenada aquesta versió, a Barcelona, el 1909.

El 13 de març de 1909 Margarida Xirgu va estrenar, en el Teatre Principal de Barcelona, "El pobre Enric", llegenda germànica en 5 actes amb traducció al català de Marc Jesús Bertran. La Xirgu interpretant a Ottegebe, va obtenir un sonat èxit de públic i crítica.

 

.


Margarida Xirgu caracteritzada d'Ottegebe en "El pobre Enric", el 1909.

Foto: Fons Margarida Xirgu del Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.



La vida matrimonial d'Hauptmann va resultar difícil i el 1904 es va divorciar de la seva dona. Aquest mateix any es va casar amb l'actriu i violinista Margarett Marschalk amb qui havia tingut un fill, quatre anys abans. Al següent any, el seu segon matrimoni va sofrir una crisi per un assumpte amb una jove actriu austríaca de 16 anys, Ida Orloff -o Orlov, pseudònim d'Ida Siegler von Eberswald- que va conèixer a Berlín quan actuava en una de les seves obres, "L'ascensió d'Hannele Mattern". Ida Orlov va ser la musa d'Hauptmann en diversos dels seus drames posteriors. Així el 1905 va escriure el drama "I Pipa balla!" (Und Pippa Ttanzt). Va constituir una característica del dramaturg, el trasllat, a l'escena o a les novel·les, d'alguns esdeveniments de la seva vida, com per exemple el litigi matrimonial amb la seva primera esposa i el seu posterior vincle conjugal. Va escriure els drames "Gabriel Schillings Flucht" el 1906, "Die Jungfern von Bischofsberg" el 1907, "Kaiser Karls Geisel" el 1908 i "Griselda" el 1909.
Junt amb la gran quantitat de les seves creacions teatrals figuren nombrosos texts en prosa i poesia. El misticisme poètic va caracteritzar moltes de les seves obres posteriors com "El boig en Crist, Emanuel Quint" (Der Naer in Christo Emanuel Quint) de 1910. És una novel·la on Hauptmann reuneix varis motius recurrents, com ho són l'ambient silesià, la crítica de la societat burgesa, la ingrata vida dels humils i la nostàlgia del renaixement de la caritat i l'esperança cristianes. Una novel·la que va prendre com punt de partida la pròpia vida de Nostre Senyor Jesucrist. Vida meravellosa que repeteix la religiositat del jove fill d'un fuster saquejat per la fe. Emanuel és seguit per uns deixebles fanàtics, i és renyit, deshonrat i finalment empresonat, transformant-se en un màrtir d'una època forjada a l'esquena de Déu. Per fi, Emanuel renuncia a la seva missió i mor en solitari a les muntanyes. Aquesta novel·la és summament important i, alhora, contradictòria, ja que acaba per reflectir el conflicte personal d'Hauptmann, de fet, és el conflicte de tot un moment a la història d'Alemanya: l'oposició entre el intel·lectualisme positivista i l'anhel religiós.

El 1911 va escriure "Die Ratten" i el 1912 Gerhart Hauptmann va ser guardonat amb el premi Nobel de Literatura "per la seva fructífera, variada i excel·lent producció de gènere dramàtic". Aquest mateix any va escriure la novel·la "Atlantis" i el drama "Peter Brauer". Va escriure també els drames "Festspiel in Deutschen Reimen" per a un festival el 1913 i "Magnus Garbe" el 1914, la segona versió del qual va aparèixer el 1942. Durant la Primera Guerra Mundial, Hauptmann va ser un pacifista. En aquest període de la seva carrera va escriure diverses obres ombrívoles i històriques al·legòriques, com "Der Bogen des Odysseus" el 1914, "Der Weisse Heiland" entre 1912 i 1917 i "Winterballade" el 1917. Després de la Guerra, la seva capacitat, clarament va disminuir. El 1918 va seguir amb el misticisme poètic en la novel·la curta "L'heretge de Soana" (Der Ketzer von Soana) i el 1921 en "La illa de la gran Mare" (Die Insel der Grossen Mutter). El 1920 va escriure el drama "Indipohdi", el 1921 la novel·la en vers "Anna", entre 1921 i 1926 el drama "Herbert Engelmann", el 1923 la novel·la "Phantom" i el 1924 la novel·la en vers "Die Blaue Blume".

 


Gerhart Hauptmann el 1914, als 52 anys d'edat.

Foto Wikipedia

 

Va escriure dues obres que van ser similars als seus primerencs èxits, però amb un petit gust realista: "Dorothea Angermann" el 1926 i "Vor Sonnenuntergang" el 1932. El 1926 va escriure la novel·la "Wanda, der Dämon" i el 1927 va acabar la novel·la curta iniciada el 1887 "Marginalien". Alemanya sempre l'ha anomenat el seu gran poeta nacional, com autor de "Till Eulenspiegel" el 1928, basat en el poema popular medieval del mateix nom, i que ha estat qualificat d'una espècie de suma poètica dels temps presents, o millor una epopeia de "l'etern alemany", un enorme i fosc basar, en el que brillen, de vegades, llampecs de llum apocalíptica, una barreja rara de fets actuals i de reminiscències de Dante, fos tot en el motlle de l'hexàmetre. El 1928 també va escriure el drama "Spuk" que inclou les dos obres "Die Schwarze Maske" i "Hexenritt".
Va romandre a Alemanya després del Machtergreifung o presa del poder d'Hitler, en que la democràcia alemanya va sucumbir davant del Partit Nacionalsocialista i a la seva dictadura posterior del 1933. Va sobreviure també més tard a la tempesta de foc de Dresde, el bombardeig portat a terme al febrer de 1945 per part de la Royal Air Force de Gran Bretanya i de la Força Aèria dels Estats Units. Hauptmann es va acostar al nazisme, encara que no sense friccions. Diverses de les seves obres van ser traduïdes a l'anglès, com el drama "Veland" del 1925. Les seves obres van ser publicades per S. Fischer Verlag.
Va viatjar a Estats Units el 1932, aquest mateix any li van concedir el premi Goethe i va escriure la novel·la "Um Volk und Geist". Va escriure també els drames "Die goldene Harfe" el 1933, "Hamlet im Wittenberg" el 1935, "Die Finsternisse" el 1937, "Ulrich von Lichtenstein" entre 1936 i 1937 i "Die Tochter der Kathedrale" entre 1935 i 1938. Va escriure també les novel·les "Das Meerwunder" en vers el 1934, "Im Wirbel der Berufung" el 1936 , "Der Abenteuer Meiner Jugend" el 1937 i les novel·les curtes "Sonnen" el 1938 i "Der Schuss im Park" el 1939.

 

Gerhart Hauptmann i la seva esposa Margarett Marschalk el 1932.

Foto Wikipedia

 

Al problema de la destinació i del lliure albir, li va donar Gerhart Hauptmann el seu tractament més complet en una sèrie de peces teatrals basades en l'antiga llegenda grega de l'estirp maleït d'Atreo, "La tetralogia dels atrides" (Atriden-Tetralogie) escrita entre 1941 i 1945. La tetralogia comença amb "Ifigènia a Aulis", li segueixen "Agamenon", "Elektra" i acaba amb "Ifigènia a Delfos" de valor simbòlic aquesta, estranya barreja de fatalisme pagà i redentorisme cristià, en que Ifigènia se sacrifica perquè el seu germà Orestes, que ha perdut la raó després de matar a la mare, sigui perdonat (element incompatible amb el fatalisme clàssic), recobri la seva identitat i els grecs el proclamin el seu líder. Aquesta Grècia vista pels romàntics alemanys, tenyida de culpabilisme cristià, de regeneració i de bogeria positivista, seguirà mantenint en la vellesa d'Hauptmann els estrips de la seva joventut. Una de les seves darreres creacions, en canvi, no va ser precisament una obra teatral, sinó "El gran somni" (Der Grosse Traum) de 1942, una novel·la en vers, espècie d'itinerarium medieval, més aviat hermètic, inspirat en "La divina comèdia" i escrit així mateix en tercets.
La figura literària de Gerhart Hauptmann resulta desconcertant pels seus continus canvis de direcció i d'idees, que van des d'un individualisme feroç, en lluita sempre amb si mateix -perquè tan aviat vol una cosa com un altra- fins a un socialisme radical, exaltat; des d'una espècie de misticisme per ell creat, fins a la heretgia; des del naturalisme fins als somnis romàntics; des de la serietat absoluta fins a un humorisme no molt fi, en que alguna reminiscència d'Anatole France, sembla haver. Hauptmann es deixa dur sempre per la més contradictòries corrents, i en aquesta contínua receptivitat de la seva intel·ligència sembla xifrar el seu orgull, a estar sempre al servei de la impressió rebuda, amb la condició de que aquesta sigui revolucionària. Gerhart Hauptmann, el gran dramaturg, va dir: <<No hi ha cap nació, ni tan sols la britànica que més tingui que Alemanya dret a qualificar a Shakespeare com a propi... Encara que naixés i estigui enterrat a Anglaterra, és a Alemanya on realment està viu>>.

 

Gerhart Hauptmann.

Foto Nobel-Preis

 

Va adquirir fama d'intel·lectual radical, fama que el va seguir durant molts anys, a pesar de ser un asceta aristocràtic que va aconseguir sobreviure tranquil·lament a tots els successos tant de la República de Weimar com del Tercer Reich d'Hitler. Encara que en algunes oportunitats la seva obra resultés mal tractada per buscar d'adaptar-les als nous corrents del discurs literari, mai va desmentir la seva fe en la humanitat i la compassió. És esmentat en l'últim capítol del "Retrat de l'artista adolescent", la novel·la de James Joyce, on els arbres carregats de pluja de les avingudes de Dublín, evocaven al protagonista, Stephen Dedalus, les noies i dones de les obres d'Hauptmann.
Hauptmann va estampar al marge d'una de les pàgines de "La muntanya màgica", la gran novel·la de Thomas Mann, el següent comentari: Idiotez. No es cregui per això que Gerhart Hauptmann i Thomas Mann eren enemics declarats, a pesar de ser col·legues i contemporanis. Es tractaven personalment, encara que... Thomas Mann el va elevar fins i tot a la categoria del seu igual. Coneixent la subtil ironia de la que era capaç Thomas Mann, assalta la sospita que proclamant-lo el seu igual li va retornar la mà: si era el seu igual, Hauptmann era també un idiota. La manera de qualificar d'idiota de Thomas Mann, podia prendre formes molt al·lusives, encara que a altre famós de l'època, a Adolf Hitler, el va tractar d'idiota amb totes les seves lletres... però en la prudent intimitat del seu diari de vida. Els novel·listes tenen una temible manera d'ajustar comptes amb algunes persones: les converteixen en personatges de les seves novel·les. No és d'estranyar-se, per què a Gerhart Hauptmann no li va fer molta gràcia "La muntanya màgica": va haver d'haver-se vist retratat en un personatge que no precisament el va omplir de molt d'orgull, en Mijnheer Peeperkorn. Recordarà el seu lector que en Mijnheer Peeperkorn és aquell holandès de figura imponent i cervell impotent, amo, per dir-ho així, de madame Chauchat. Per a conèixer la idiosincràsia de Gerhart Hauptmann és bo recordar també l'anècdota de Golo Mann, el tercer fill de l'escriptor Thomas Mann i la seva dona Katia: <<Estava el meu pare comprant-se una corbata en una botiga de dos pisos a Zürich, i el venedor li va dir: "Precisament tenim en aquest moment un altre famós poeta a la nostra casa, en Gerhart Hauptmann. Vostè voldria saludar-lo?". El meu pare va respondre: "Oh, no! És millor que esperem que acabi el Tercer Reich". A lo que va afegir el venedor: "Això mateix ha dit exactament el senyor Hauptmann". El meu pare parlava amb freqüència sobre la seva relació amb el gran poeta (Dichter) Gerhart Hauptmann, el seu únic igual. La seva primera trobada perllongat a Bozen, l'influx que aquesta trobada va tenir en un personatge de "La muntanya màgica", en Mijnheer Peeperkorn, el seu veïnatge posterior a la Illa d'Hiddensee, la seva última trobada, o, millor dit, desencontre, en una botiga de la Bahnhofstrasse de Zürich en els anys trenta, tot això pertany pràcticament a la història de la literatura, que de vegades té bastant que veure amb la literatura mateixa.>>.

 


Gerhart Hauptmann.

Foto Images.Google

 

L'ancià Gerhart Hauptmann, va preparar el 1943, en secret, una obra dramàtica antinazi, "Tenebres" (Düsterkeit). No semblava destinat a la trista sort reservada als silesians; però va poder morir en aquella terra que va cantar en els seus drames. Hauptmann va morir el 6 de juny de 1946, a l'edat de 83 anys, a la seva casa de Agnetendorf, l'actual Jagniatków, a Polònia, quan Alemanya ja estava ocupada des de feia més d'un mes. Degudes a les atrocitats alemanyes comeses a Polònia durant la Segona Guerra Mundial, el Partit Comunista Polonès no va permetre als parents d'Hauptmann enterrar-lo a Agnetendorf, encara que el govern soviètic militar ho recomanés, ja que admiraven el treball d'Hauptmann. El seu cos va ser transportat juntament amb els seus manuscrits i part dels seus llibres i obres, en un vell carro de bestiar a Alemanya Occidental. Va ser enterrat prop de la seva casa de camp, a Hiddensee.

 


Casa d'Hauptmann a Agnetendorf, l'actual Jagniatków a Polonia.

Foto Wikipedia


Casa de camp de Gerhart Hauptmann a Hiddensee.

Foto Wikipedia


El 1954 va ser ordenada i acabada de manera pòstuma, la novel·la incompleta d'Hauptmann "Winckelmann", per Frank Thiess.


Alguns texts han estat extrets de "Gerhart Hauptmann. Wikipedia"

 

 

XAVIER RIUS XIRGU


àlbum de fotos


tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.