Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

105. JOVENTUT DE PRÍNCEP

 

Wilhelm Meyer-Förster va néixer a Hannover el 12 de juny de 1862, va ser novel·lista i un dramaturg.

Era fill d'un llibreter i va estudiar primer per a advocat, però va abandonar aquests estudis pels d'història de l'art. Més tard va decidir dedicar-se a la literatura, encara que era molt jove. A l'edat de 23 anys, el 1885, va escriure la seva primera novel·la "Die Saxo-Saxonen".

A partir de 1890, a l'edat de 28 anys, va viure a París, escrivint el 1897 la novel·la "El viatge al voltant de la terra". El 1898 va escriure les novel·les "Gent corrent" i "Karl Heinrich", i va abandonar París, per a establir-se més tard a Berlín.

 

Retrat de Wilhelm Meyer-Förster.

Foto Images Google


El 1901 Wilhelm Meyer-Förster va escriure la novel·la "Heidenstamm" i la comèdia en 5 actes "Joventut de príncep" (Alt-Heidelberg) que era la dramatització de la seva novel·la "Karl Heinrich" i que va obtenir un fabulós èxit de públic i crítica, arribant Meyer-Förster i la seva obra a una extraordinària popularitat. El títol estava basat en el poema de Viktor von Scheffel. Alt-Heidelberg ja sempre més es relacionaria, a partir de llavors, amb estudiants i amors romàntics.

 


Retrat de Wilhelm Meyer-Förster.

Foto 123 People

 

"Joventut de príncep" va ser estrenada el 22 de novembre de 1901 en el "Berliner Theater". La trama tracta del jove príncep, Karl Heinrich, hereu d'un petit país (fictici) Saxònia-Karlsburg, governat pel rei Karl VII, del qual era nebot. Karl Heinrich es trasllada a estudiar a l'Universitat d'Heidelberg acompanyat per el seu vell tutor, el doctor Friedrich Jüttner i allí s'allibera de les pesades cadenes de l'etiqueta cortesana, fraternitzant amb altres estudiants i enamorant-se de la cambrera Käthie, la neboda de l'amo de la posada en la que Jüttner i ell s'allotgen. Karl Heinrich és completament feliç, però després de quatre mesos, el rei mor i ha de regressar per a ocupar el tron i per a contreure matrimoni amb la princesa Ilse d'acord amb el seu nivell social; abandonant molt pesar seu a Käthie. En el fons al príncep li falta lo fonamental en qualsevol ésser humà per a desenvolupar-se com a tal: llibertat de triar i d'estimar. Tot això no li impedirà tornar, si més no, sigui per una sola vegada, sabent en el fons que allò no podrà ser més que un comiat final, al reunir-se amb aquell paradís en que va viure i amb la persona que va despertar en ell un sentiment, ja mai trobat en la seva vida.

 

Karl Heinrich i Käthie a "Alt-Heidelberg".

Foto Images Google


"Joventut de príncep" va ser traduïda al català per Carles Costa i Josep Maria Jordà.


Karl Heinrich i Käthie en l'acte V escena 6, "d'Alt-Heidelberg".

Foto Goethe Zeit Portal

 

El 10 d'octubre de 1908 Margarida Xirgu va estrenar "Joventut de príncep" de Wilhelm Meyer-Förster en versió catalana, en el Teatre Principal de Barcelona. Molt poc després, el 23 d'octubre es publicava dedicat exclusivament a aquesta obra, el nombre 43 de la revista "De tots colors" editada per Bartomeu Baxarias, en la que s'anunciava la pròxima aparició de la comèdia "Joventut de príncep" en un fulletó de 24 pàgines.

 



Margarida Xirgu (Caterina) i Víctor Codina (príncep Carles Enric).

Foto Cunill


La revista "De tots colors" és un document amb fotografies, molt representatiu de l'època i que reprodueixo a continuació pel seu gran interès, amb una introducció anònima de riure, un record sentimental d'Heidelberg, en el qual es narra un passeig de nit d'un professor i dos dels seus deixebles abans d'un examen, en el que el professor recorda i evoca la seva estada a Heidelberg. Aquesta introducció està escrita en un estil cursi i buit, ple de faltes d'ortografia i sintaxis, però és una veritable "perla" com a lectura. En el "Comentari a la primera representació" inexplicablement no s'anomena que els estudiants son interpretats per vertaders estudiants de l'Universitat de Barcelona.

 

Revista "De tots colors". Nombre 43 del 23 d'octubre de 1908
.

 

Record sentimental de Heidelberg

No sé pas si era per les darreries de maig o de setembre. La nit era molt dolça i plujosa, ventejava calorosament; la remor dels arbres era pausada i llarga. Feia un punt de fred, però vagava qualsevol alè d'estiu o una pòstuma calitja tardoral. Per això dic que no sé pas si era per les darreries de maig o de setembre.
Feia una hora que havien sortit de l'Universitat. Els exàmens nocturns havien acabat vora la mitja nit i ara, abandonats de la turba enganxosa dels alumnes, vagaven incertament el jove professor i dos deixebles molt amics, els més alegres i més desorientats en l'agrosa assignatura.
Passades dotze hores, recomençarien els exàmens. Aquell professor jove, alt, un xic extravagant, perdut ara en la grandesa del carrer i en la obscuritat nocturna, tornaria a aparèixer insolentment poderós, indolent, segur, amb la testa expressiva recolzada en la mà i el colze agut clavant-se en la taula immensa i macabra com un tómbol.
Els dos condeixebles amics, s'esguardaven a voltes, amb gran indecisió. Tenien un gran coneixement de la seva ignorància en l'assignatura. Quan el professor va mirar-los, al quedar els tres sols, tingueren la seguretat de que els veia per primera volta.
Va passar una estona en absoluta quietud. El jove professor ara caminava de pressa, ara s'aturava davant d'un quiosc, ara tenia ganes de fumar i encenia una cigarreta. I invariablement els dos deixebles amics, avencaven al costat del professor quan ell avencava; s'aturaven immòbils, acòlitament, quan ell s'aturava i acceptaven, amb profundes mostres de gratitud, les cigarretes que el professor els oferia quan ell volia fumar. A voltes, un dels dos deixebles encenia un misto; però venia una ventada ràpida que l'apagava tot seguit, i sempre era la petita candela del professor, la que es mantenia triomfant, amb la flama allargada i alta, que servia per a donar foc als altres.
Dugues voltes varen donar-se així, per el llarg passeig, sens dir paraula. Havia passat una hora llarga. La nit era tombada en gran confusió d'elements. A un extrem del passeig, jeia el paquet buit de tabac del professor; en l'altre jeia, exhausta, la seva caixeta de mistos.
Per fi l'un dels dos grans amics, sospirà. Aquell sospir va portar-li un alè de sentimentalitat als llavis i, obrint el cor, va mostrar el seu fons ingènuament; això vol dir que va fer un molt sentit discurs sobre la decadència de l'ensenyança espanyola i la mala disposició dels alumnes.
Oh benaurat sospir! El jove professor va mirar als dos deixebles i va semblar que ja no els prenia amb tanta estranyesa com abans. Fins va parar el pas i, amb tot i consultar el rellotge i el cel -que devien assenyalar-li una una hora molt alta i una tempestosa proximitat- invità als dos deixebles a seure a l'acera d'un bonic cafè, a on dames pàl·lides i nocturnes, consumien diverses coses, en dolça companyia, vora les taules plenes de claror.
Davant l'oferiment inoblidable, jo no sé pas lo que va pensar un dels grans amics, el que era més alt i més ferm; però l'altre, el que era més baix i més plàcid i autor del benaurat sospir i del seu melangiós fil, el parlament critic i sentimental, va sentir una gran alegria, i pensà que si, per probable fatalitat, l'endemà era sospès en l'assignatura, al menys no fora burlat per complert, doncs era home orgullós i impenitent que fins en la desgracia procurava ser triomfador, en tant gran manera, que era home capàs, havent viscut en temps de la Convenció Francesa, de pujar al cadals i fe una ganyota de menyspreu a la multitud miserable, abans de posar el coll sota el tall de la guillotina. Havia fumat ja innombrables cigarretes del professor; ara aquest t'invitava a prendre cervesa; sent així, l'endemà el professor podia, casi bé impunement, suspendre'l en l'assignatura.
Amb el primer glop de cervesa, fou el professor qui sobreeixí sentimentalment. El jove professor havia passat una llarga temporada a les universitats alemanyes. Així exclamà: <<a Heidelberg, Heidelberg, pàtria de la joventut que veu cervesa i es desafia tota salut! Mai de la vida, la meva ha sigut millor que quan s'escolà remorosa i alegre, com un riu entre canyes, per la vella universitat de la centenària Heidelberg! Deixa que els teus records vinguin a mi en aquesta dolça hora de la nit, i permet que parli a aquests dos deixebles (el professor va aturar-se un moment per mirar als amics; els dos, que estaven bevent, deixaren de pressa els vasos i tremolaren; però el professor alcà els ulls i prosseguí), deixa que els hi parli de quan jo era com ells i m'aixoplugava sota les teules famoses del "Goldhaus"; deixa que els hi conti el sabor de la cervesa fresca, l'esclat de les rialles en les cambres enfustades, el fressejar del Necker en les nits blavoses i càndides d'estiu, i aquell amor que tots els estudiants teníem per una noia rossa, a la que...>>
La cervesa dels vasos era fosa; el jove professor va demanar-ne tres vasos més. Un cop servits, el professor somrigué maliciosament; els dos amics somrigueren també, encara amb més malicia i un d'ells anava a enraonar, pensant endevinar l'idea que animava al professor; però aquest li prengué la paraula, dient: <<Vostès saben lo que es passar dos o tres dies sense dormir i cantant?>>
Els dos amics varen mirar-se esglaiats. Ells només sabien lo que era passar tres dies sense cantar i dormint. El jove professor es va fer càrrec de la seva ignorància i va prosseguir: <<A Heidelberg hi ha un antic castell, al cim d'una muntanya molt bonica, vorejada pel riu. El castell no es pas cap joia d'art, però té un gran valor centenari. Més a vora del castell, al cim, hi ha una arboreda ombrívola i delitosa, a on sembla que dormin llegendes sagrades i vetllin ocells sobrenaturals; tan intenses son la majestat i calma del lloc i tant suaus i mai oïdes les cantúries dels ocells que en ell nien!... Tots els dissabtes, cap al tard, pujàvem al castell; un portava una trompa de casera, un una flauta dolça i filosòfica, un, vingut de les grises platges del nord, un corn marí. Hi arribàvem per ordre de potencia instrumental i de menor sonoritat en els medis; vull dir que, els qui portaven trompes retortes o qualsevol altre instrument agut, profund, o eixordador, caminaven en darrer lloc; davant seu anaven i per altres indrets, gent que solien ser més àgils, doncs els trompeters no passaven de bufaruts i pausats, portant els seus delitosos instruments de veu més plàcida; aquests eren els violins, violes i ocarines, amb el melangiós acordió del qual jo n'era mestre. Al davant i, per camí diferent, marxaven els flautistes i tenors que eren els primers en guanyar el cim i penetrar en la selva. Així tots, començaven els davanters la seva música i cantúria; invisibles per nosaltres, la seva veu arribava apagada i atraient com un clam virginal. Ardits, els segons arribaven al cim i ja enfront nostre vèiem a l'altra banda de selva, als primers arribats i confoníem la nostra música alada amb la seva. Llavors, tot ocell que fos en branca d'arbre, no feia sinó aplegar al nostre el seu cant diví, mentre les ales el portaven d'aquí i d'allà, comunicant arreu la seva alegria. Festa única i digne dels deus hel·lènics! Ja a sol post, amb la darrera lucidesa del dia, arribaven els trompeters, per la banda d'orient; i un cop reposats de la seva gran fatiga i sed, alçaven, al punt de sortir la lluna damunt els cims emboirats de l'horitzó, els seus cants heroics tan plens, severs i majestuosos, que més semblava aquell lloc a punt per una cavalcada medieval, que per un senzill i remorós aplec de gent d'estudi.
Amb la nit estelada davallàvem afalagadorament cap al poble, a on lluïen ja les finestres petites del "Goldhaus" i el mestre Fuchs preparava la dolça i desitjada minestra. Els camins eren foscos i estrets; les cantúries eixordaven i haguessin vist quin voleiar dels ocells esporuguits en les branques, quin xisclet de les òlibes i quina paor els mussols, fugint d'un en un i solitàriament cap a la plana!>>
El jove professor, va perdre la veu al arribar a aquest punt. No trobant la seva alegra sonoritat més apte per a ser expressada, trencà en grans rialles plenes i inestroncables. S'acabà la cervesa, van portaren més i, havent fet una pausa llarga i dolça, entremig. Quedà abstret una llarga estona, contemplant quelcom invisible per als dos amics. Després esdevingué pàl·lid i seriós. Cridà al servent, pagà el gasto i va alçar-se. Els dos amics s'alçaren també. El jove professor va donar-los la mà tremolant.
<<Si mai poden anar a viure un any a Heidelberg, jo els hi demano, per la seva joventut, que hi vagin... Si tots els estudiants espanyols anessin un any a Heidelberg, els uns tornarien bons i els altres dolents; però els bons foren tant forts que aniquilarien als dolents i l'ensenyança universitària a Espanya s'hauria salvat! Bona nit tinguin!>>
Els dos amics varen mirar-se, sols, extenuats, amb gran emoció. L'endemà, foren aprovats ambdós. I un d'ells, marxà l'any vinent cap a la vella Heidelberg.

 

Argument de l'obra "Joventut de príncep"


Acte I


Al alçar-se el teló apareix una severa i regia estància del castell de Karlsburg. Tot hi està ordenat i quiet, com correspon a la mansió de ses alteses sereníssimes. Dos criats rígids, guarden el pas de les portes. Ben aviat l'espectador s'entera de que el jove príncep hereu, Carles Enric, ha passat uns exàmens brillants i que, en aquells moments, està conferenciant amb el seu oncle, príncep regnant, que tracta d'enviar-lo a prosseguir els estudis a l'Universitat de la vella Heidelberg.

 


Víctor Codina interpretant al Príncep Carles Enric.

Foto "De tots colors" Sr. Cunill


Fins aleshores l'educació del príncep Carles Enric havia anat a càrrec del savi doctor Jüttner, que ha sigut nomenat conseller d'estat en paga als seus serveis.

 


Enric Giménez interpretant al doctor Jüttner.

Foto "De tots colors" Sr. Cunill


Aquest es un home de bondadós caràcter i intel·ligència clara que reuneix en tot el seu saber, un gran coneixement de la ciència de la vida. El jove príncep anirà a Heidelberg acompanyat del doctor i d'ajuda de cambra en Lutz.

 

Josep Santpere interpretant a Lutz.

Foto "De tots colors" Sr. Cunill


Més, en l'ambient de la regia mansió, rés pot viure-hi sense néixer en l'esclavitud de la fórmula, la reglamentació i la severitat, i per això es confecciona immediatament, un pla d'estudis pel príncep i un reglament per les seves expansions. <<El príncep es dedicarà a un treball intens, passejarà pels boscos i la muntanya>>. A l'acomiadament se li tributaran tots els honors corresponents a la seva alta persona i fins l'altesa sereníssima, si l'estat de salut li permet, anirà a l'estació.
Aquests son els plans i el ministre d'estat, en una entrevista que celebra amb el doctor Jüttner els hi comunica.

 

Enric Guitart interpretant al ministre d'estat.

Foto"De tots colors" Sr. Cunill

 

El doctor resta estranyat de que es vulgui subjectar a un pla, la vida que ha de fer a la vella Heidelberg, la ciutat dels estudiants, de l'alegria, de la llibertat.
En una escena magistral, entre el príncep Carles Enric i el doctor Jüttner, aquest comunica al príncep que l'han designat per a acompanyar-lo a la vila universitària, però que ell no hi vol pas anar. <<No t'hi acompanyaré>> li diu, per que el doctor guarda un record massa bonic dels anys de joventut passats a Heidelberg i tem que ja no tingui forces per a fer aquella vida. Està malalt del cor; la vida que allí tindrà de fer, no podrà pas suportar-la. Ell no creu amb el pompós pla d'estudi. Sap que a Heidelberg, tot es alegria i joventut i té por de sentir-se vell. Però el príncep li prega tendrament, que no l'abandoni, que no el deixi anar sol i per fi, el doctor que estima al príncep com a un fill, accedeix a les seves súpliques i entusiasmant-se amb el record de Heidelberg, consent en acompanyar-lo, tot i dient-li que es prepari perquè en la vila universitària, sabrà lo que es la vida, coneixerà que en el palau sempre ha estat sol, empresonat.


Acte II


L'escena representa l'alegre jardí de l'hostal d'en Ruder a Heidelberg.

 

Enric Viñals interpretant a Ruder.

Foto "De tots colors" Sr. Cunill

 

Es el mes de maig. Els arbres floreixen alegrement, el riu Necker s'escorre tranquil i transparent. Es el maig i allí, a la vella ciutat, el curs comença. Ben aviat arriba l'escena on un grup d'estudiants alegrement celebren el començament del curs. Venen amb gossos, cantant alegres, plens de la sana joventut que els bull per les venes i es manifesta amb una pura i simpàtica gatzara. Estan dividits per grups, dels diferents cantons d'Alemanya, que es distingeixen per les divises que duen penjades al coll. Allí a la cerveseria els serveix la Caterina, neboda de l'hostaler, desimbolta i atraient, que viu i belluga entre ells pura com una visió d'ensomni.

 


Margarida Xirgu interpretant a Caterina.

Foto "De tots colors" Sr. Cunill

Margarida Xirgu protagonitzant "Joventut de príncep" fent propaganda de la Casa Gal en la revista "Feminal" amb el seu autògraf.

Foto Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

 

Ella els dona cervesa, juga amb ells, es amiga de tots, la tracten amb franquesa i cap impuresa ve a tacar aquelles simpàtiques relacions, plenes de viva alegria. En un esclat d'entusiasme per la pura amiga, un dels estudiants s'arrenca la divisa i la posa a la Caterina, els capitostos dels altres grups l'imiten, i així queda proclamada reina de la virtut; asseient-la en una cadira se l'enduen als crits de Visca Heidelberg!. Tots desapareixen cap al fons del jardí i després se senten els seus cants: el gaudeamus i la cançó d'aquell vell que es deia Goethe. En tant ha arribat a la cerveseria l'ajuda de cambra Lutz, cortesà egoista i ple de fums, que abomina de la vella ciutat dels estudiants i que es queixa de que s'hagin escollit vora del riu les habitacions del príncep i les seves, sense pensar en el seu reuma.
La bona gent de l'hostal es preparen per a rebre al príncep que entra acompanyat del doctor. La Caterina li ofereix un ram i li recita una poesia que el príncep escolta complagut. Ben aviat es compren que els joves simpatitzen i mentre el doctor Jüttner, que pateix una malaltia, s'ha adormit, tot esperant una botella de bon vi, el príncep i la Caterina parlen; es un dolç divagar aquella conversa; ell tímid com jove que ha viscut sempre isolat, ella amable i desimbolta com donzella que viu alegra, en un medi de llibertat. Parlen sobre qui es ell, qui es ella i quan ambdós saben que no tenen pares, sembla que aquesta nota de dolor els acosta més i més. Tant que el príncep amb una explosió de la seva naturalesa amb excés retinguda, s'arrisca a abrasar a la Caterina, que dolçament l'aparta amb un: <<No això, no. Vostè no sap que soc promesa?>>. Però el seu promès es lluny, a Viena, no li agrada gaire, son els seus oncles els qui volen que s'hi casi i ben d'hora torna a manifestar-se la corrent d'aproximació entre ells dos, de sort que quan la Caterina se'n va, el príncep li demana adolorit si tornarà.
Aquest es el debut del príncep en la vida d'estudiant, més tot seguit un estudiant, el comte d'Asterberg, se li acosta i prenent-lo per un estudiant nou del primer semestre, sense parar ment en qui pot ser, el tracta amb franquesa de company, li explica la vida que es fa a Heidelberg, li canta la cançó del viure alegre, li ofereix incorporar-lo al seu grup i nombrar bevedor honorari al seu company el doctor, que segueix dormint i acaben ambdós brindant per la seva amistat. Aleshores en un aldarull d'estudiants posen una divisa al príncep i una gorra de les seves i al presentar-lo al grup de companys, quan ell els diu que es el príncep hereu, hi ha un moviment d'estranyesa; però entre els estudiants no hi ha categories, i tot seguit prescindeixen de la categoria del nou amic i brinden a la seva salut, mentre que ell esclata amb un crit de Visca la Caterina! que ha entrat i es celebrada per tots. Entre tant el doctor que s'ha despertat, al veure al príncep amb la gorra i la divisa, diu amb alegra bonhomia, que així no el decoraran pas amb la creu de Saxònia. Aquesta es l'entrada del príncep a la vella vila universitària.

 

Manel Ballart interpretant l'estudiant comte d'Asterberg.

Foto "De tots colors" Sr. Cunill

 



Acte II de "Joventut de príncep".

Foto "De tots colors" Sr. Mas

 


Acte III


L'escena representa les habitacions del príncep al hostal d'en Ruder. En Lutz, l'ajuda de cambra, que lluny del Palau ha passat a ser un criat com un altre, dorm estès en un sofà. Son les cinc del matí. Canten els ocells, toquen les hores i en Lutz es desperta malhumorat, per la vida poc còmoda que ha de fer allí i pel xivarri que mouen els pardals. Es queixa de que el príncep s'entregui del tot a la vida d'estudiant, que passi les nits fora de casa amb el doctor i els amics, i de que li facin fer feines de criat, quan ell es tot un ajuda de cambra.
Al cap de poc, arriben els estudiants amb el príncep Carles Enric; han passat la nit fora, en alegra gatzara, venen cansats però alegres encara, una mica grisos de vi. El doctor ja no es pot aguantar, però amb l'inercia de l'alegria no es vol ficar al llit, fins que per fi rendit de cansament se l'enduen, com més tard s'enduen també a un estudiant que s'ha adormit, però deixant-li dit que li faran prendre un bany matinal en les fresques aigües del Necker.
Aleshores queden en escena el príncep, la Caterina i el vell Kellermann, un criat dels estudiants que els segueix per tot arreu i que s'ha dormit como una soca.

 


Ferran Bozzo interpretant a Kellermann.

Foto "De tots colors" Sr. Cunill

 

La Caterina el desperta; el príncep li dona una propina i com qui res, li diu que quan serà príncep regnant, el farà reboster del seu palau. Kellermann se'n va tot enllaminit i content.

 

Acte III de "Joventut de príncep".

Foto "De tots colors" Sr. Mas

 

Quan la Caterina i el príncep Carles Enric queden sols s'acosten a la finestra i esclata entre ells una conversa d'amor. Bella, fresca, plena de somnis i encantaments, de dolors i tendreses. Ell li parla d'anar a Odenwald, a on hi ha l'arbre de l'amor, li parla de fer un gran viatge, fins a París, de córrer mon, de sortir en aquell moment mateix, amb carruatge, despertant a tot Heidelberg. La Caterina l'escolta plena d'efusió, li diu si somnia, dubta un instant, però amb amor i joventut al cor tot es pot fer i corre a posar-se el vestit blanc, mentre ell dona ordres a Lutz per que preparin el carruatge.
Més tot de sobte, aquell somni es trenca per l'arribada del prudent ministre d'estat. Ve trist i seriós a complir la pesada missió d'anunciar al jove que té d'entornar-se'n a Karlsburg, perquè el seu oncle ha tingut un atac, i s'ha de organitzar la regència. De primer el príncep protesta, s'exaspera, diu que encara no es hora de tornar a empresonar-se entre les estretes parets de palau, es queixa de que només ha passat quatre mesos a Heidelberg i que tenia que restar-hi un any, finalment amenaça amb renunciar al seu càrrec. Més el ministre l'escolta prudentment, li parla de la seva missió, de que té el dret i el deure de ser l'hereu del seu oncle i per fi el convenç d'anar-se'n immediatament cap a Karlsburg. <<L'esperaré a l'estació>> -li diu-. I el príncep contesta que sí, caient abatut mentre el ministre es retira.
Quan arriba el doctor, el príncep s'entrega al dolor de deixar aquella Heidelberg a on ha viscut tant bé, però el bon Jüttner el reconforta i li fa entendre que es de raó que se'n vagi. Ell l'acompanyarà, però el príncep no ho vol, vol que el doctor es quedi allà, per restablir-se.
Més quan el doctor es fora i el príncep es prepara per a marxar, entra la Caterina, amb el vestit blanc, preparada per anar-se a fer l'excursió projectada i ja tota dolorida perquè sap que en Carles Enric se'n té d'anar. Ella l'ajuda a fer l'equipatge i al moment de acomiadar-se trenca a plorar amb un crit de:<<Ja no et veure més!>>

Acte IV

Altra cop al castell de Karlsburg, sever i quiet, com una immensa tomba. Han passat dos anys des de que el príncep se'n va anar de la vella Heidelberg; el seu oncle es mort i ell ara, està regnant. Tot es trist; pel palau es parla de que el príncep Carles Enric sempre està trist i desinteressat per lo que el volta. Els empaquetats i severs cortesans se'n condolen. Es parla també del casament del príncep que es farà dintre de poc temps i en Lutz, l'ajuda de cambra, que aquí al palau torna a estar en la plenitud de les seves funcions, es mostra molt satisfet de que el príncep li hagi concedit tres setmanes de llicencia i voldria que la noticia s'escampés, que arribés fins a un diari, però sense poder ni sospitar que es ell qui l'ha donada.
En aquestes entra tot sol el príncep, vestit de negre, trist. S'asseu a la seva taula de despatx per a examinar els assumptes d'estat i l'intendent de palau li llegeix el programa de les festes que es celebraran pel seu casament. El príncep, desinteressat, no pot acabar de sentir-ho, li diu que se'n vagi que ell mateix acabarà d'examinar-ho i li demana si s'han complert les ordres que ell va donar d'aixecar, a costa seva, un monument a Heidelberg al doctor Jüttner. L'intendent diu que no ho sap i que ho mirarà.


Enric Viñals interpretant a l'intendent de palau.

Foto "De tots colors" Sr. Cunill

 

Aleshores el príncep resta sol entregant-se al punyent record d'aquell curt temps, el millor de la seva vida, passat a la vila universitària, lluny de l'esclavatge de palau, quan entra l'intendent a dir-li que hi ha un tal Kellermann de Heidelberg, que demana per a veure al príncep perquè diu li ha de fer una requesta. El príncep ordena que passi tot seguit. Al veure'l el príncep corre a abrasar-lo. Ah, que n'hi recorda de coses el vell criat, el vell Kellermann a qui un matí de goig el príncep va prometre fer-lo reboster del seu palau quan estigués regnant!

 


Acte IV de "Joventut de príncep".

Foto "De tots colors" Sr. Mas

 

Per això ha vingut el vell. I en una escena plena de gracia i tendresa, el príncep fa dur de beure i menjar al criat i li pregunta per Heidelberg. La vella ciutat segueix igual, les onades d'estudiants es succeeixen sempre iguals, amb els seus cants i alegries, només ha canviat l'hostal d'en Ruder que ja no es, ni de molt tan concorregut com abans, han canviat també els joves, que son uns altres i fins i tot la Caterina, la neboda d'en Ruder, d'ençà que el príncep va deixar Heidelberg, està molt trista, i ha plorat molt.
Tot això commou l'ànim de Carles Enric que decideix tornar a fer una visita a la ciutat de la seva verdadera joventut, abans de casar-se, abans d'entregar-se del tot a l'esclavatge de la seva vida de príncep. I determina marxar-hi aquella mateixa nit.

Acte V

Desencant. A can Ruder han posat tapets a les taules per a esperar al príncep. Els estudiants, com que es tracta no d'un condeixeble sinó d'un magnat que va fer-los una visita, s'han vestit de frac i es preparen per a rebre al príncep regnant amb tota cerimònia. Quan ell entra el saluden respectuosament, el saluden amb un discurs, contesten a les preguntes que ells els adreça i romanen sempre correctes i seriosos. Tenen els músics preparats i no s'atreveixen a cantar fins que el príncep els ho demani i aleshores quan trista i monòtona resulta la seva cançó, es cantada sense alegria ni llibertat, rígids, davant del príncep que els escolta pensant amb l'ahir, passat per sempre!.

 


El Sr. Munt interpretant a un músic.

Foto "De tots colors" Sr. Cunill

 

Per això Carles Enric els acomiada i resta adolorit quan entra la Caterina. Per ella, el príncep regnant es el mateix estudiant que havia estimat abans. Per això el crida pel seu nom i li parla francament. El príncep la mira encara amb ulls d'enamorat. Ella li diu que s'ha recordat molt d'ell, que ja sap que es va a casar, que la seva promesa es molt bonica, que la faci ben feliç i que ella, per la seva part, també es casarà dintre de poc temps, amb aquell promès que ja tenia aleshores; tot es cosa dels parents. Ell li diu també que s'ha recordat sempre d'ella, que no l'ha oblidarà mai... Però ve el moment cruel. S'han de separar.

 


Acte V de "Joventut de príncep".

Foto "De tots colors" Sr. Mas

 

La realitat, la freda realitat ha de matar per sempre aquella impossible passió, nascuda en les embriagueses de la llum i llibertat de la vella Heidelberg. I plens de fonda emoció es separen per a sempre. Ell per anar a fer la seva vida de príncep, ella per a marxar a Viena, a ser l'humil muller del promès que li han triat els oncles. <<Adéu>>... Però Carles Enric, abans d'anar-se després d'haver-la abrasada ha de donar pas a lo que el seu cor li dicta, ha de deixar traslluir tot el seu drama d'esclau, d'home sense llibertat i amb profund dolor exclama ja des de la porta: <<Només t'he estimat a tu i mai més, podré estimar a ningú>> Ella, al sentir-ho se'l mira balba de dolor i trenca a plorar amargament.
En l'obra també apareix el baró de Metzing en el palau de Saxònia Karlsburg:

 


Ferran Capdevila interpretant al baró de Metzing.

Foto "De tots colors" Sr. Cunill

 

Comentari a la primera representació

Tot l'encant que al desvetllar-se sent el doctor Jüttner al sol nom d'Heidelberg, la ciutat dels seus records, vella i jove, noble i esbojarrada al mateix temps, al sentim nosaltres, amb la mateixa intensitat per aquesta magistral obra de Wilhelm Meyer-Förster.
Poques obres escèniques aboquen tanta frescor i brillantor de vida sobre l'espectador com aquesta, i poques vegades la poesia raja tan pura i tan subtil, sense perdre un grau del seu alt valor per entre decorat i vestuari i tota la pila de convencionalismes escènics inevitables.
En els actes que passen a Heidelberg la ficció escènica desapareix del tot.
El riu corre... la nit cau... el vent passa... i venen instants com el del diàleg entre Caterina i Carles Enric del segon i del quint acte tan exquisidament reals, tan inevitablement arribats, que si Caterina digués: -Quin perfum fa aquest vell arbre- (per exemple) una onada de perfum s'estendria per la sala, i si digués: -Mira quin ocell passa... S'en va a joc- en la suspensió dels espectadors s'hi enganyaria la curiositat de buscar l'ocell que passa, oblidats de que aquests detalls a les taules no hi arriben.
Ens assembla que dir això d'una obra es un fort elogi, més que dir que els personatges son reals, les situacions ben portades, que l'interès augmenta, i altres coses més que si poden dir també amb justícia d'aquesta obra, no es amb aquest to fred i analític que se n'ha de parlar, sinó des de el punt i amb l'emoció a on ens ha elevat l'inspiració del dramaturg-poeta.
Cal dir també que una obra com "Joventut de príncep" podia ser sols filla d'Alemanya. I no perquè el retrat de la cort, austera, seca, cohibidora que està també exposada amb tanta justesa que a l'espectador li sembla que per a ell s'obren les portes de palau isolat del poble, i pot observar tot l'ofegador encarcarament oficial, en cert punt necessari, sigui diferent del retrat que podria fer-se de la d'altres països. Sinó perquè lo que es diferent d'altres països es la riquesa sentimental del poble, l'encant de les tradicions, el sentiment dels paisatges, el caràcter suau i melancòlic de la vida alemanya.
-La poesia a Alemanya es troba a l'universitat- diu un estudiant al desconegut estudiant nou que es Carles Enric, el príncep hereu de Saxònia Karlsburg, que l'escolta amb els ulls admirats en els jardins de can Ruder, en el misteri de l'hora. I això que diu l'alegre estudiant i que resta bellament demostrat en l'opulent quadro de vida, d'aquell mateix acte incomparable, no pot dir-se pas d'altres països, a on l'universitat es la presó que fa néixer la rebel·lia i la consegüent indisciplina. I si en algun altre lloc en l'universitat s'hi pot trobar poesia, no es aquesta tan pura i lluminosa com la que estima la joventut d'aquell poble.
Per això dèiem que "Joventut de príncep" podia ser sols filla d'Alemanya. D'un autor d'una altra terra, la mateixa obra, hauria tingut, fins prescindint del segell de la personalitat del autor, un altre caient diferent que podia fins i tot fer-la aparèixer inversemblant en la seva essència.
Es tan just que Carles Enric, el pobre trist en el seu alt lloc, el jove presoner del seu palau, s'ha senti enamorat de la vida lliure que la desconeguda joventut de la seva terra li mostra, s'ha senti seduït per l'espiritualitat de l'alegre Caterina, s'ha trobi més que deixeble, camarada, del bon preceptor doctor Jüttner, que la nostra simpatia se'n va per a ell i per l'enamorada, per la vida humil de cançons i rialles, i el palau en lloc de ser-nos el lloc envejable ens es la tristesa de la que fugim.
Deixant apart -que ja es molt deixar- el valor literàriament exquisit de l'obra- es per nosaltres aquest el secret de l'èxit extraordinari que té aquesta comèdia davant dels públics d'Europa: "Que el poble que l'escolta se sent content de ser poble". I això en el neguit de viure, en la constant enveja de la sort de l'altre, es d'un consol suprem.
Wilhelm Meyer estén aquest mantell de consol sobre els homes, com fan els grans dramaturgs, únicament amb artística exposició de medis.
En una hora en que tan fàcil era caure en protestes i prèdiques transcendentals, ell n'ha fugit amb bon gust i ha mostrat el definitiu pes de la vida del jove príncep en el desconsol de la ruptura necessària d'aquell idil·li amb la Caterina que no s'ha na d'oblidar més.
La traducció d'en Carles Costa i en Josep Mª Jordà, es feta amb molt amor. El llenguatge es culte i literari.
L'interpretació d'aquesta obra afortunada ha estat afortunada, tan mateix.
En Giménez ompla de tanta simpatia el paper del doctor Jüttner que després d'haver-lo vist, un se'n recorda com d'un nou amic guanyat.
La Xirgu interpretà el seu amb clarividència de gran artista. Fa la Caterina esbojarrada i pura, atrevida i innocent, i en els moments culminants de l'obra hi està senzillament exquisida. Hi ha petits detalls com quan s'aparta d'ella el bulliciós vesper d'estudiants que li ve a sobre, que fets com els fa, prenen un adorable relleu.
En Santpere està esplèndid en l'ajuda de cambra.
Mereix també citar-se apart al novell actor senyor Codina, encarregat del príncep, al qui sap donar cohibició i alegria en les situacions perquè passa, i constantment distinció, cosa, aquesta darrera, que manca en tants actors catalans.
En Bozzo ple de caràcter te un bonic paper curt. I al voltant d'aquests altres actors com en Guitart i en Viñals bé, i els altres acceptables.
Nosaltres, que som del qui creiem que només s'han d'importar les obres mestres que aixequin el gust del nostre públic i puguin servir a la major part dels nostres autors i actors d'estudi, enviem l'enhorabona a tots, i la nostra sincera admiració i simpatia per Wilhelm Meyer-Förster que amb la seva obra ha entrat a casa nostra entre aplaudiments, com per tot arreu, fent-nos batre el cor i fent-nos passar per davant dels ulls -ell que viu retirat a Stuttgart, gaire bé ceg- un esqueix de vida dolorosa sobre una ampla, rica i lluminosa visió de joventut.

De tots colors. Redacció i Administració: Passatge de Mercader,10. Barcelona

 

foto Biblioteca Nacional de España

 

Quan Margarida Xirgu va estrenar "Joventut de príncep" l'obra venia precedida de gran popularitat i reiterats èxits en els escenaris anglesos, alemanys i francesos. Es va estrenar el 1901 i en una temporada va depassar, en les sales alemanyes, les 1.500 representacions. A Londres, en el Saint-James Theatre, es van donar 300 funcions consecutives. El cèlebre Antoine va ser qui la va presentar a París, dos anys més tard, arribant a les 500 representacions, xifra important per a l'època.
L'èxit d'aquesta obra romàntica a Barcelona, va ser indescriptible. Per al seu muntatge es va recórrer a la col·laboració de la joventut universitària barcelonina, que es va prestar alegrement a aquella original experiència de conviure amb actors i actuar en una comèdia on en cada representació consumien un barril de cervesa. Margarida Xirgu va comentar anys més tard: <<Els estudiants es van prendre molt a pit la seva intervenció i perllongaven la representació, convertint en escenari els patis de la universitat o el mateix carrer. Usaven distintius, com els estudiants d'Heidelberg, i com ells es van dividir en grups>>. La premsa va ser unànime a reconèixer que l'obra que encadenava escenes musicals amb altres emotives i pintoresques, consagrava definitivament a Margarida Xirgu. "La Vanguardia" va publicar: <<... va donar al seu personatge un encant inenarrable, gràcies a l'emoció que va posar al representar-lo; gràcies a la tendresa amorosa amb que va enriquir les frases amb l'estimat; gràcies a la solta alegria amb que va animar els llancis dels estudiants bulliciosos>>.
L'obra es va estrenar el dia 10 d'octubre de 1908 i va romandre en cartellera fins al 20 de novembre. El nombre de representacions no va suportar la comparança amb les de l'estranger, però atès que en aquella època cap obra resistia més d'una setmana en cartellera, es va qualificar de gran èxit. Quan, a primers de novembre, se suspenien les representacions per a donar pas al tradicional "Don Juan Tenorio", l'empresa va anunciar, a prec de les famílies que no van poder assistir a les funcions de "Joventut de príncep" de tarda i nit, que es donarien a les onze del matí dels diumenges. El dia 10 es donava una funció a benefici dels estudiants-artistes que prenien part en l'obra. Caminant el temps, a la Xirgu s'acostarien metges com el doctor Pi i Sunyer, advocats, investigadors, ... que havien actuat de comparses en l'obra. I perquè res faltés al fervor popular, el mestre Lambert va compondre una sardana en honor de l'obra, que va batejar amb el mateix nom, i que va interpretar la Cobla Sureda en el Teatre Principal. Allò va ser el deliri. La gran actriu catalana Josefina Santaularia, que va actuar al costat de Margarida Xirgu durant tants anys, va explicar que la popularitat de Margarida no va tenir precedents: la gent, al seu pas, li cridava "Visca la Caterina!" i les floristes de les Rambles, quan passava davant dels seus llocs, li regalaven rams de flors amb emocionada espontaneïtat. Era l'homenatge del poble a la que sabia recrear-lo amb escenes de tendresa, alegria o patetisme, com aquella que s'acomiada, plorant del príncep Carles Enric, perquè pressenteix que la separació serà definitiva. Més enllà del romàntic personatge de l'obra, els barcelonins van aclamar l'èxit de Margarida Xirgu.
"Joventut de príncep" va ser adaptada moltes vegades en pel·lícules i també en la opereta musical "El príncep estudiant", del compositor nord-americà Sigmund Romberg, amb lírica de Dorothy Donnelly, que va ser estrenada el 2 de desembre de 1924 en el Jolson's 59th Street Theatre de Broadway i que va arribar a les 608 representacions. El 1915 es va realitzar una adaptació de l'obra, en una pel·lícula muda sota la direcció de John Emerson i el 21 de setembre de 1927 es va estrenar la producció del film mut de la Metro-Goldwyn-Mayer, el melodrama "The student prince in Old Heidelberg" l'adaptació de la qual va ser dirigida per Ernst Lubitsch (1892-1947), el gran director alemany jueu. Van protagonitzar el film l'actor mexicà Ramón Novarro, un "latin lover" del cinema mut en el paper del príncep Karl Heinrich i l'actriu Norma Shearer en el paper de Kathi. Van completar el repartiment: Gustav von Seyffertitz com el rei Karl VII, Jean Hersholt com el doctor Jüttnerr, Bobby Mack com Johan Kellermann i Edward Connelly com el primer ministre Von Haugk.

 

L'actor Ramón Novarro i l'actriu Norma Shearer en el fim "The student prince in Old Heidelberg" d'Ernst Lubitsch.

Foto Wikipedia

 



Cartell del fim "The student prince in Old Heidelberg" d'Ernest Lubitsch.

Foto Cinepatas

 

En la pel·lícula un grup de nens i altra de noies exclama davant la foto del petit príncep hereu Karl Heinrich (encarnat en la seva curta edat, amb gran sensibilitat, per Philippe De Lacy): "Que genial, meravellós i bell és ser príncep i posteriorment rei!" i així ho farà de nou un matrimoni vell al contemplar la caravana real, quan el príncep s'ha casat i ja ha assumit el rostre de Ramón Novarro. És evident que de no intervenir les enormes capacitats del director, la història que es mostra no deixaria de ser una volta més de rosca entorn de la infelicitat dels rics i poderosos i la felicitat dels súbdits. Però afortunadament, havia un gran home de cinema per al mig, i amb ell, amb la seva subtilesa i sensibilitat es mostra una preciosa, agre dolç i finalment frustrada història d'amor, que transformarà a les dues persones que l'han viscut i, sobretot, a aquest jove sensible i retret, que solament va tenir en la seva vida una petita oportunitat per a sortir d'aquest reixat real, teixit per les institucions, l'estat i la tradició.

És fa palesa en tot moment el mestratge narratiu de Lubitsch, que es manifesta en l'excel·lent planificació, el dosatge dels moviments de càmera -com el travelling de reculada que mostra la decepció del ja proclamat rei quan acudeix de nou a la taverna on va trobar a la seva estimada i la contempla gairebé abandonada-, la destresa a l'hora de desplegar sobreimpressions -aquesta roda del carruatge en el que Karl marxa del seu paradís ja per a sempre, que fon amb la carrossa en la qual discorre el seguici del jove monarca-, i fins i tot en la imaginativa utilització dels subtítols -els amants pronuncien el nom del seu oponent en els moments passionals i el subtítol s'engrandeix-. Certament el film de Lubitsch, és un catàleg d'admirables decisions cinematogràfiques, que en qualsevol de les seves aplicacions no solament tenen una justificació, sinó que en molts dels seus moments son, fins i tot, obligades. Molt es podria parlar d'aquesta esplèndida pel·lícula, en la que va resultar molt encertada l'elecció de Ramón Novarro, en el personatge protagonista. El seu semblant delicat i passiu -unit a una buscada inexpressivitat de matís keatonià- s'ajusten molt bé al personatge. No es pot dir el mateix de Norma Shearer que ja començava a demostrar ser una autèntica nina kitsch i que suposa un dels escassos punts negres d'aquest film admirable. Aquesta petita ombra i la recurrència en alguns -afortunadament contats- instants de caràcter coral i deutors de la opereta -afortunadament subvertits amb sentit de la ironia-, no poden, ni des de lluny, entelar un títol que cap situar, per mereixement, entre els cims del cinema mut.

El 1954 la Metro-Goldwyn-Mayer va fer una nova adaptació de "Joventut de príncep" basada llavors en l'opereta musical de Sigmund Romberg, donant lloc a un film musical de 107 min. de durada, "El príncep estudiant", dirigit per Richard Thorpe.

 

Edmund Thorpe i Ann Blyth en el film "El príncep estudiant".

Foto De Cine

 

Van ser els seus intèrprets: Edmund Purdom, Ann Blyth, John Ericson, Louis Calhern, Edmund Gwenn i S.Z. Sakall. L'argument va ser de Dorothy Donnelly; el guió de Sonya Levien i William Ludwig; la música d'Albert Sendrey, George Stoll i Robert Van Eps; i la fotografia de Paul Vogel.

L'obra "Joventut de príncep" i Heidelberg es van fer tan famosos que fins i tot al Japó durant l'era Meiji (1868-1912) va ser lectura obligada per als estudiants. Bertolt Brecht també va fer referència a l'obra, amb un episodi entre el jove príncep i el seu vell criat, com un model sobre la incomprensió de la vellesa. El 1959 es va realitzar una altra versió de l'obra, en una pel·lícula dirigida per Ernst Marischka.

Wilhelm Meyer-Förster el 1903 va escriure l'obra "Elschen auf der Universität" i el 1923 va escriure la novel·la "La seva altesa contra Gleichenberg". Va morir, gairebé cec, a Heringsdorf (Alemanya) el 17 de març de 1934, a l'edat de 72 anys.


Alguns texts han estat extrets de "Wilhelm Meyer-Förster". Wikipedia, de la publicació del nombre 43 "De tots colors" i de la biografia "Margarita Xirgu y su teatro" d'Antonina Rodrigo.


XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos


tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.