"Joventut de príncep" va ser
estrenada el 22 de novembre de 1901 en el "Berliner Theater".
La trama tracta del jove príncep, Karl Heinrich, hereu
d'un petit país (fictici) Saxònia-Karlsburg, governat
pel rei Karl VII, del qual era nebot. Karl Heinrich es trasllada
a estudiar a l'Universitat d'Heidelberg acompanyat per el seu
vell tutor, el doctor Friedrich Jüttner i allí s'allibera
de les pesades cadenes de l'etiqueta cortesana, fraternitzant
amb altres estudiants i enamorant-se de la cambrera Käthie,
la neboda de l'amo de la posada en la que Jüttner i ell
s'allotgen. Karl Heinrich és completament feliç,
però després de quatre mesos, el rei mor i ha
de regressar per a ocupar el tron i per a contreure matrimoni
amb la princesa Ilse d'acord amb el seu nivell social; abandonant
molt pesar seu a Käthie. En el fons al príncep li
falta lo fonamental en qualsevol ésser humà per
a desenvolupar-se com a tal: llibertat de triar i d'estimar.
Tot això no li impedirà tornar, si més
no, sigui per una sola vegada, sabent en el fons que allò
no podrà ser més que un comiat final, al reunir-se
amb aquell paradís en que va viure i amb la persona que
va despertar en ell un sentiment, ja mai trobat en la seva vida.
Karl Heinrich i Käthie a
"Alt-Heidelberg".
Foto Images Google
"Joventut de príncep" va ser
traduïda al català per Carles Costa i Josep Maria
Jordà.
Karl Heinrich i Käthie en
l'acte V escena 6, "d'Alt-Heidelberg".
Foto Goethe Zeit Portal
El 10 d'octubre de 1908 Margarida Xirgu va estrenar
"Joventut de príncep" de Wilhelm Meyer-Förster
en versió catalana, en el Teatre Principal de Barcelona.
Molt poc després, el 23 d'octubre es publicava dedicat
exclusivament a aquesta obra, el nombre 43 de la revista "De
tots colors" editada per Bartomeu Baxarias, en la que s'anunciava
la pròxima aparició de la comèdia "Joventut
de príncep" en un fulletó de 24 pàgines.
Margarida Xirgu (Caterina) i Víctor
Codina (príncep Carles Enric).
Foto Cunill
La revista "De tots colors" és un document
amb fotografies, molt representatiu de l'època i que
reprodueixo a continuació pel seu gran interès,
amb una introducció anònima de riure, un record
sentimental d'Heidelberg, en el qual es narra un passeig de
nit d'un professor i dos dels seus deixebles abans d'un examen,
en el que el professor recorda i evoca la seva estada a Heidelberg.
Aquesta introducció està escrita en un estil cursi
i buit, ple de faltes d'ortografia i sintaxis, però és
una veritable "perla" com a lectura. En el "Comentari
a la primera representació" inexplicablement no
s'anomena que els estudiants son interpretats per vertaders
estudiants de l'Universitat de Barcelona.
Revista "De tots colors".
Nombre 43 del 23 d'octubre de 1908
.
Record sentimental
de Heidelberg
No sé pas si era per les darreries de maig
o de setembre. La nit era molt dolça i plujosa, ventejava
calorosament; la remor dels arbres era pausada i llarga. Feia
un punt de fred, però vagava qualsevol alè d'estiu
o una pòstuma calitja tardoral. Per això dic que
no sé pas si era per les darreries de maig o de setembre.
Feia una hora que havien sortit de l'Universitat. Els exàmens
nocturns havien acabat vora la mitja nit i ara, abandonats de
la turba enganxosa dels alumnes, vagaven incertament el jove
professor i dos deixebles molt amics, els més alegres
i més desorientats en l'agrosa assignatura.
Passades dotze hores, recomençarien els exàmens.
Aquell professor jove, alt, un xic extravagant, perdut ara en
la grandesa del carrer i en la obscuritat nocturna, tornaria
a aparèixer insolentment poderós, indolent, segur,
amb la testa expressiva recolzada en la mà i el colze
agut clavant-se en la taula immensa i macabra com un tómbol.
Els dos condeixebles amics, s'esguardaven a voltes, amb gran
indecisió. Tenien un gran coneixement de la seva ignorància
en l'assignatura. Quan el professor va mirar-los, al quedar
els tres sols, tingueren la seguretat de que els veia per primera
volta.
Va passar una estona en absoluta quietud. El jove professor
ara caminava de pressa, ara s'aturava davant d'un quiosc, ara
tenia ganes de fumar i encenia una cigarreta. I invariablement
els dos deixebles amics, avencaven al costat del professor quan
ell avencava; s'aturaven immòbils, acòlitament,
quan ell s'aturava i acceptaven, amb profundes mostres de gratitud,
les cigarretes que el professor els oferia quan ell volia fumar.
A voltes, un dels dos deixebles encenia un misto; però
venia una ventada ràpida que l'apagava tot seguit, i
sempre era la petita candela del professor, la que es mantenia
triomfant, amb la flama allargada i alta, que servia per a donar
foc als altres.
Dugues voltes varen donar-se així, per el llarg passeig,
sens dir paraula. Havia passat una hora llarga. La nit era tombada
en gran confusió d'elements. A un extrem del passeig,
jeia el paquet buit de tabac del professor; en l'altre jeia,
exhausta, la seva caixeta de mistos.
Per fi l'un dels dos grans amics, sospirà. Aquell sospir
va portar-li un alè de sentimentalitat als llavis i,
obrint el cor, va mostrar el seu fons ingènuament; això
vol dir que va fer un molt sentit discurs sobre la decadència
de l'ensenyança espanyola i la mala disposició
dels alumnes.
Oh benaurat sospir! El jove professor va mirar als dos deixebles
i va semblar que ja no els prenia amb tanta estranyesa com abans.
Fins va parar el pas i, amb tot i consultar el rellotge i el
cel -que devien assenyalar-li una una hora molt alta i una tempestosa
proximitat- invità als dos deixebles a seure a l'acera
d'un bonic cafè, a on dames pàl·lides i
nocturnes, consumien diverses coses, en dolça companyia,
vora les taules plenes de claror.
Davant l'oferiment inoblidable, jo no sé pas lo que va
pensar un dels grans amics, el que era més alt i més
ferm; però l'altre, el que era més baix i més
plàcid i autor del benaurat sospir i del seu melangiós
fil, el parlament critic i sentimental, va sentir una gran alegria,
i pensà que si, per probable fatalitat, l'endemà
era sospès en l'assignatura, al menys no fora burlat
per complert, doncs era home orgullós i impenitent que
fins en la desgracia procurava ser triomfador, en tant gran
manera, que era home capàs, havent viscut en temps de
la Convenció Francesa, de pujar al cadals i fe una ganyota
de menyspreu a la multitud miserable, abans de posar el coll
sota el tall de la guillotina. Havia fumat ja innombrables cigarretes
del professor; ara aquest t'invitava a prendre cervesa; sent
així, l'endemà el professor podia, casi bé
impunement, suspendre'l en l'assignatura.
Amb el primer glop de cervesa, fou el professor qui sobreeixí
sentimentalment. El jove professor havia passat una llarga temporada
a les universitats alemanyes. Així exclamà: <<a
Heidelberg, Heidelberg, pàtria de la joventut que veu
cervesa i es desafia tota salut! Mai de la vida, la meva ha
sigut millor que quan s'escolà remorosa i alegre, com
un riu entre canyes, per la vella universitat de la centenària
Heidelberg! Deixa que els teus records vinguin a mi en aquesta
dolça hora de la nit, i permet que parli a aquests dos
deixebles (el professor va aturar-se un moment per mirar als
amics; els dos, que estaven bevent, deixaren de pressa els vasos
i tremolaren; però el professor alcà els ulls
i prosseguí), deixa que els hi parli de quan jo era com
ells i m'aixoplugava sota les teules famoses del "Goldhaus";
deixa que els hi conti el sabor de la cervesa fresca, l'esclat
de les rialles en les cambres enfustades, el fressejar del Necker
en les nits blavoses i càndides d'estiu, i aquell amor
que tots els estudiants teníem per una noia rossa, a
la que...>>
La cervesa dels vasos era fosa; el jove professor va demanar-ne
tres vasos més. Un cop servits, el professor somrigué
maliciosament; els dos amics somrigueren també, encara
amb més malicia i un d'ells anava a enraonar, pensant
endevinar l'idea que animava al professor; però aquest
li prengué la paraula, dient: <<Vostès saben
lo que es passar dos o tres dies sense dormir i cantant?>>
Els dos amics varen mirar-se esglaiats. Ells només sabien
lo que era passar tres dies sense cantar i dormint. El jove
professor es va fer càrrec de la seva ignorància
i va prosseguir: <<A Heidelberg hi ha un antic castell,
al cim d'una muntanya molt bonica, vorejada pel riu. El castell
no es pas cap joia d'art, però té un gran valor
centenari. Més a vora del castell, al cim, hi ha una
arboreda ombrívola i delitosa, a on sembla que dormin
llegendes sagrades i vetllin ocells sobrenaturals; tan intenses
son la majestat i calma del lloc i tant suaus i mai oïdes
les cantúries dels ocells que en ell nien!... Tots els
dissabtes, cap al tard, pujàvem al castell; un portava
una trompa de casera, un una flauta dolça i filosòfica,
un, vingut de les grises platges del nord, un corn marí.
Hi arribàvem per ordre de potencia instrumental i de
menor sonoritat en els medis; vull dir que, els qui portaven
trompes retortes o qualsevol altre instrument agut, profund,
o eixordador, caminaven en darrer lloc; davant seu anaven i
per altres indrets, gent que solien ser més àgils,
doncs els trompeters no passaven de bufaruts i pausats, portant
els seus delitosos instruments de veu més plàcida;
aquests eren els violins, violes i ocarines, amb el melangiós
acordió del qual jo n'era mestre. Al davant i, per camí
diferent, marxaven els flautistes i tenors que eren els primers
en guanyar el cim i penetrar en la selva. Així tots,
començaven els davanters la seva música i cantúria;
invisibles per nosaltres, la seva veu arribava apagada i atraient
com un clam virginal. Ardits, els segons arribaven al cim i
ja enfront nostre vèiem a l'altra banda de selva, als
primers arribats i confoníem la nostra música
alada amb la seva. Llavors, tot ocell que fos en branca d'arbre,
no feia sinó aplegar al nostre el seu cant diví,
mentre les ales el portaven d'aquí i d'allà, comunicant
arreu la seva alegria. Festa única i digne dels deus
hel·lènics! Ja a sol post, amb la darrera lucidesa
del dia, arribaven els trompeters, per la banda d'orient; i
un cop reposats de la seva gran fatiga i sed, alçaven,
al punt de sortir la lluna damunt els cims emboirats de l'horitzó,
els seus cants heroics tan plens, severs i majestuosos, que
més semblava aquell lloc a punt per una cavalcada medieval,
que per un senzill i remorós aplec de gent d'estudi.
Amb la nit estelada davallàvem afalagadorament cap al
poble, a on lluïen ja les finestres petites del "Goldhaus"
i el mestre Fuchs preparava la dolça i desitjada minestra.
Els camins eren foscos i estrets; les cantúries eixordaven
i haguessin vist quin voleiar dels ocells esporuguits en les
branques, quin xisclet de les òlibes i quina paor els
mussols, fugint d'un en un i solitàriament cap a la plana!>>
El jove professor, va perdre la veu al arribar a aquest punt.
No trobant la seva alegra sonoritat més apte per a ser
expressada, trencà en grans rialles plenes i inestroncables.
S'acabà la cervesa, van portaren més i, havent
fet una pausa llarga i dolça, entremig. Quedà
abstret una llarga estona, contemplant quelcom invisible per
als dos amics. Després esdevingué pàl·lid
i seriós. Cridà al servent, pagà el gasto
i va alçar-se. Els dos amics s'alçaren també.
El jove professor va donar-los la mà tremolant.
<<Si mai poden anar a viure un any a Heidelberg, jo els
hi demano, per la seva joventut, que hi vagin... Si tots els
estudiants espanyols anessin un any a Heidelberg, els uns tornarien
bons i els altres dolents; però els bons foren tant forts
que aniquilarien als dolents i l'ensenyança universitària
a Espanya s'hauria salvat! Bona nit tinguin!>>
Els dos amics varen mirar-se, sols, extenuats, amb gran emoció.
L'endemà, foren aprovats ambdós. I un d'ells,
marxà l'any vinent cap a la vella Heidelberg.
Argument de l'obra "Joventut de príncep"
Acte I
Al alçar-se el teló apareix una severa i regia
estància del castell de Karlsburg. Tot hi està
ordenat i quiet, com correspon a la mansió de ses alteses
sereníssimes. Dos criats rígids, guarden el pas
de les portes. Ben aviat l'espectador s'entera de que el jove
príncep hereu, Carles Enric, ha passat uns exàmens
brillants i que, en aquells moments, està conferenciant
amb el seu oncle, príncep regnant, que tracta d'enviar-lo
a prosseguir els estudis a l'Universitat de la vella Heidelberg.
Víctor Codina interpretant al Príncep Carles Enric.
Foto "De tots colors"
Sr. Cunill
Fins aleshores l'educació del príncep Carles Enric
havia anat a càrrec del savi doctor Jüttner, que
ha sigut nomenat conseller d'estat en paga als seus serveis.
Enric Giménez interpretant al doctor Jüttner.
Foto "De tots colors"
Sr. Cunill
Aquest es un home de bondadós caràcter i intel·ligència
clara que reuneix en tot el seu saber, un gran coneixement de
la ciència de la vida. El jove príncep anirà
a Heidelberg acompanyat del doctor i d'ajuda de cambra en Lutz.
Josep Santpere interpretant a
Lutz.
Foto "De tots colors"
Sr. Cunill
Més, en l'ambient de la regia mansió, rés
pot viure-hi sense néixer en l'esclavitud de la fórmula,
la reglamentació i la severitat, i per això es
confecciona immediatament, un pla d'estudis pel príncep
i un reglament per les seves expansions. <<El príncep
es dedicarà a un treball intens, passejarà pels
boscos i la muntanya>>. A l'acomiadament se li tributaran
tots els honors corresponents a la seva alta persona i fins
l'altesa sereníssima, si l'estat de salut li permet,
anirà a l'estació.
Aquests son els plans i el ministre d'estat, en una entrevista
que celebra amb el doctor Jüttner els hi comunica.
Enric Guitart interpretant al ministre
d'estat.
Foto"De tots colors"
Sr. Cunill
El doctor resta estranyat de que es vulgui subjectar
a un pla, la vida que ha de fer a la vella Heidelberg, la ciutat
dels estudiants, de l'alegria, de la llibertat.
En una escena magistral, entre el príncep Carles Enric
i el doctor Jüttner, aquest comunica al príncep
que l'han designat per a acompanyar-lo a la vila universitària,
però que ell no hi vol pas anar. <<No t'hi acompanyaré>>
li diu, per que el doctor guarda un record massa bonic dels
anys de joventut passats a Heidelberg i tem que ja no tingui
forces per a fer aquella vida. Està malalt del cor; la
vida que allí tindrà de fer, no podrà pas
suportar-la. Ell no creu amb el pompós pla d'estudi.
Sap que a Heidelberg, tot es alegria i joventut i té
por de sentir-se vell. Però el príncep li prega
tendrament, que no l'abandoni, que no el deixi anar sol i per
fi, el doctor que estima al príncep com a un fill, accedeix
a les seves súpliques i entusiasmant-se amb el record
de Heidelberg, consent en acompanyar-lo, tot i dient-li que
es prepari perquè en la vila universitària, sabrà
lo que es la vida, coneixerà que en el palau sempre ha
estat sol, empresonat.
Acte II
L'escena representa l'alegre jardí de l'hostal d'en Ruder
a Heidelberg.
Enric Viñals interpretant
a Ruder.
Foto "De tots colors"
Sr. Cunill
Es el mes de maig. Els arbres floreixen alegrement,
el riu Necker s'escorre tranquil i transparent. Es el maig i
allí, a la vella ciutat, el curs comença. Ben
aviat arriba l'escena on un grup d'estudiants alegrement celebren
el començament del curs. Venen amb gossos, cantant alegres,
plens de la sana joventut que els bull per les venes i es manifesta
amb una pura i simpàtica gatzara. Estan dividits per
grups, dels diferents cantons d'Alemanya, que es distingeixen
per les divises que duen penjades al coll. Allí a la
cerveseria els serveix la Caterina, neboda de l'hostaler, desimbolta
i atraient, que viu i belluga entre ells pura com una visió
d'ensomni.
Margarida Xirgu interpretant a
Caterina.
Foto "De tots colors"
Sr. Cunill
Margarida Xirgu
protagonitzant "Joventut de príncep" fent propaganda
de la Casa Gal en la revista "Feminal" amb el seu
autògraf.
Foto Arxiu Fotogràfic de
Barcelona.
Ella els dona cervesa, juga amb ells, es amiga
de tots, la tracten amb franquesa i cap impuresa ve a tacar
aquelles simpàtiques relacions, plenes de viva alegria.
En un esclat d'entusiasme per la pura amiga, un dels estudiants
s'arrenca la divisa i la posa a la Caterina, els capitostos
dels altres grups l'imiten, i així queda proclamada reina
de la virtut; asseient-la en una cadira se l'enduen als crits
de Visca Heidelberg!. Tots desapareixen cap al fons del jardí
i després se senten els seus cants: el gaudeamus i la
cançó d'aquell vell que es deia Goethe. En tant
ha arribat a la cerveseria l'ajuda de cambra Lutz, cortesà
egoista i ple de fums, que abomina de la vella ciutat dels estudiants
i que es queixa de que s'hagin escollit vora del riu les habitacions
del príncep i les seves, sense pensar en el seu reuma.
La bona gent de l'hostal es preparen per a rebre al príncep
que entra acompanyat del doctor. La Caterina li ofereix un ram
i li recita una poesia que el príncep escolta complagut.
Ben aviat es compren que els joves simpatitzen i mentre el doctor
Jüttner, que pateix una malaltia, s'ha adormit, tot esperant
una botella de bon vi, el príncep i la Caterina parlen;
es un dolç divagar aquella conversa; ell tímid
com jove que ha viscut sempre isolat, ella amable i desimbolta
com donzella que viu alegra, en un medi de llibertat. Parlen
sobre qui es ell, qui es ella i quan ambdós saben que
no tenen pares, sembla que aquesta nota de dolor els acosta
més i més. Tant que el príncep amb una
explosió de la seva naturalesa amb excés retinguda,
s'arrisca a abrasar a la Caterina, que dolçament l'aparta
amb un: <<No això, no. Vostè no sap que
soc promesa?>>. Però el seu promès es lluny,
a Viena, no li agrada gaire, son els seus oncles els qui volen
que s'hi casi i ben d'hora torna a manifestar-se la corrent
d'aproximació entre ells dos, de sort que quan la Caterina
se'n va, el príncep li demana adolorit si tornarà.
Aquest es el debut del príncep en la vida d'estudiant,
més tot seguit un estudiant, el comte d'Asterberg, se
li acosta i prenent-lo per un estudiant nou del primer semestre,
sense parar ment en qui pot ser, el tracta amb franquesa de
company, li explica la vida que es fa a Heidelberg, li canta
la cançó del viure alegre, li ofereix incorporar-lo
al seu grup i nombrar bevedor honorari al seu company el doctor,
que segueix dormint i acaben ambdós brindant per la seva
amistat. Aleshores en un aldarull d'estudiants posen una divisa
al príncep i una gorra de les seves i al presentar-lo
al grup de companys, quan ell els diu que es el príncep
hereu, hi ha un moviment d'estranyesa; però entre els
estudiants no hi ha categories, i tot seguit prescindeixen de
la categoria del nou amic i brinden a la seva salut, mentre
que ell esclata amb un crit de Visca la Caterina! que ha entrat
i es celebrada per tots. Entre tant el doctor que s'ha despertat,
al veure al príncep amb la gorra i la divisa, diu amb
alegra bonhomia, que així no el decoraran pas amb la
creu de Saxònia. Aquesta es l'entrada del príncep
a la vella vila universitària.
Manel Ballart interpretant l'estudiant
comte d'Asterberg.
Foto "De tots colors"
Sr. Cunill
Acte II de "Joventut de príncep".
Foto "De tots colors"
Sr. Mas
Acte III
L'escena representa les habitacions del príncep al hostal
d'en Ruder. En Lutz, l'ajuda de cambra, que lluny del Palau
ha passat a ser un criat com un altre, dorm estès en
un sofà. Son les cinc del matí. Canten els ocells,
toquen les hores i en Lutz es desperta malhumorat, per la vida
poc còmoda que ha de fer allí i pel xivarri que
mouen els pardals. Es queixa de que el príncep s'entregui
del tot a la vida d'estudiant, que passi les nits fora de casa
amb el doctor i els amics, i de que li facin fer feines de criat,
quan ell es tot un ajuda de cambra.
Al cap de poc, arriben els estudiants amb el príncep
Carles Enric; han passat la nit fora, en alegra gatzara, venen
cansats però alegres encara, una mica grisos de vi. El
doctor ja no es pot aguantar, però amb l'inercia de l'alegria
no es vol ficar al llit, fins que per fi rendit de cansament
se l'enduen, com més tard s'enduen també a un
estudiant que s'ha adormit, però deixant-li dit que li
faran prendre un bany matinal en les fresques aigües del
Necker.
Aleshores queden en escena el príncep, la Caterina i
el vell Kellermann, un criat dels estudiants que els segueix
per tot arreu i que s'ha dormit como una soca.
Ferran Bozzo interpretant a Kellermann.
Foto "De tots colors"
Sr. Cunill
La Caterina el desperta; el príncep li
dona una propina i com qui res, li diu que quan serà
príncep regnant, el farà reboster del seu palau.
Kellermann se'n va tot enllaminit i content.
Acte III de "Joventut
de príncep".
Foto "De tots colors"
Sr. Mas
Quan la Caterina i el príncep Carles Enric
queden sols s'acosten a la finestra i esclata entre ells una
conversa d'amor. Bella, fresca, plena de somnis i encantaments,
de dolors i tendreses. Ell li parla d'anar a Odenwald, a on
hi ha l'arbre de l'amor, li parla de fer un gran viatge, fins
a París, de córrer mon, de sortir en aquell moment
mateix, amb carruatge, despertant a tot Heidelberg. La Caterina
l'escolta plena d'efusió, li diu si somnia, dubta un
instant, però amb amor i joventut al cor tot es pot fer
i corre a posar-se el vestit blanc, mentre ell dona ordres a
Lutz per que preparin el carruatge.
Més tot de sobte, aquell somni es trenca per l'arribada
del prudent ministre d'estat. Ve trist i seriós a complir
la pesada missió d'anunciar al jove que té d'entornar-se'n
a Karlsburg, perquè el seu oncle ha tingut un atac, i
s'ha de organitzar la regència. De primer el príncep
protesta, s'exaspera, diu que encara no es hora de tornar a
empresonar-se entre les estretes parets de palau, es queixa
de que només ha passat quatre mesos a Heidelberg i que
tenia que restar-hi un any, finalment amenaça amb renunciar
al seu càrrec. Més el ministre l'escolta prudentment,
li parla de la seva missió, de que té el dret
i el deure de ser l'hereu del seu oncle i per fi el convenç
d'anar-se'n immediatament cap a Karlsburg. <<L'esperaré
a l'estació>> -li diu-. I el príncep contesta
que sí, caient abatut mentre el ministre es retira.
Quan arriba el doctor, el príncep s'entrega al dolor
de deixar aquella Heidelberg a on ha viscut tant bé,
però el bon Jüttner el reconforta i li fa entendre
que es de raó que se'n vagi. Ell l'acompanyarà,
però el príncep no ho vol, vol que el doctor es
quedi allà, per restablir-se.
Més quan el doctor es fora i el príncep es prepara
per a marxar, entra la Caterina, amb el vestit blanc, preparada
per anar-se a fer l'excursió projectada i ja tota dolorida
perquè sap que en Carles Enric se'n té d'anar.
Ella l'ajuda a fer l'equipatge i al moment de acomiadar-se trenca
a plorar amb un crit de:<<Ja no et veure més!>>
Acte IV
Altra cop al castell de Karlsburg, sever i quiet,
com una immensa tomba. Han passat dos anys des de que el príncep
se'n va anar de la vella Heidelberg; el seu oncle es mort i
ell ara, està regnant. Tot es trist; pel palau es parla
de que el príncep Carles Enric sempre està trist
i desinteressat per lo que el volta. Els empaquetats i severs
cortesans se'n condolen. Es parla també del casament
del príncep que es farà dintre de poc temps i
en Lutz, l'ajuda de cambra, que aquí al palau torna a
estar en la plenitud de les seves funcions, es mostra molt satisfet
de que el príncep li hagi concedit tres setmanes de llicencia
i voldria que la noticia s'escampés, que arribés
fins a un diari, però sense poder ni sospitar que es
ell qui l'ha donada.
En aquestes entra tot sol el príncep, vestit de negre,
trist. S'asseu a la seva taula de despatx per a examinar els
assumptes d'estat i l'intendent de palau li llegeix el programa
de les festes que es celebraran pel seu casament. El príncep,
desinteressat, no pot acabar de sentir-ho, li diu que se'n vagi
que ell mateix acabarà d'examinar-ho i li demana si s'han
complert les ordres que ell va donar d'aixecar, a costa seva,
un monument a Heidelberg al doctor Jüttner. L'intendent
diu que no ho sap i que ho mirarà.
Enric Viñals interpretant
a l'intendent de palau.
Foto "De tots colors"
Sr. Cunill
Aleshores el príncep resta sol entregant-se
al punyent record d'aquell curt temps, el millor de la seva
vida, passat a la vila universitària, lluny de l'esclavatge
de palau, quan entra l'intendent a dir-li que hi ha un tal Kellermann
de Heidelberg, que demana per a veure al príncep perquè
diu li ha de fer una requesta. El príncep ordena que
passi tot seguit. Al veure'l el príncep corre a abrasar-lo.
Ah, que n'hi recorda de coses el vell criat, el vell Kellermann
a qui un matí de goig el príncep va prometre fer-lo
reboster del seu palau quan estigués regnant!
Acte IV de "Joventut de príncep".
Foto "De tots colors"
Sr. Mas
Per això ha vingut el vell. I en una escena
plena de gracia i tendresa, el príncep fa dur de beure
i menjar al criat i li pregunta per Heidelberg. La vella ciutat
segueix igual, les onades d'estudiants es succeeixen sempre
iguals, amb els seus cants i alegries, només ha canviat
l'hostal d'en Ruder que ja no es, ni de molt tan concorregut
com abans, han canviat també els joves, que son uns altres
i fins i tot la Caterina, la neboda d'en Ruder, d'ençà
que el príncep va deixar Heidelberg, està molt
trista, i ha plorat molt.
Tot això commou l'ànim de Carles Enric que decideix
tornar a fer una visita a la ciutat de la seva verdadera joventut,
abans de casar-se, abans d'entregar-se del tot a l'esclavatge
de la seva vida de príncep. I determina marxar-hi aquella
mateixa nit.
Acte V
Desencant. A can Ruder han posat tapets a les
taules per a esperar al príncep. Els estudiants, com
que es tracta no d'un condeixeble sinó d'un magnat que
va fer-los una visita, s'han vestit de frac i es preparen per
a rebre al príncep regnant amb tota cerimònia.
Quan ell entra el saluden respectuosament, el saluden amb un
discurs, contesten a les preguntes que ells els adreça
i romanen sempre correctes i seriosos. Tenen els músics
preparats i no s'atreveixen a cantar fins que el príncep
els ho demani i aleshores quan trista i monòtona resulta
la seva cançó, es cantada sense alegria ni llibertat,
rígids, davant del príncep que els escolta pensant
amb l'ahir, passat per sempre!.
El Sr. Munt interpretant a un músic.
Foto "De tots colors"
Sr. Cunill
Per això Carles Enric els acomiada i resta
adolorit quan entra la Caterina. Per ella, el príncep
regnant es el mateix estudiant que havia estimat abans. Per
això el crida pel seu nom i li parla francament. El príncep
la mira encara amb ulls d'enamorat. Ella li diu que s'ha recordat
molt d'ell, que ja sap que es va a casar, que la seva promesa
es molt bonica, que la faci ben feliç i que ella, per
la seva part, també es casarà dintre de poc temps,
amb aquell promès que ja tenia aleshores; tot es cosa
dels parents. Ell li diu també que s'ha recordat sempre
d'ella, que no l'ha oblidarà mai... Però ve el
moment cruel. S'han de separar.
Acte V de "Joventut de príncep".
Foto "De tots colors"
Sr. Mas
La realitat, la freda realitat ha de matar per
sempre aquella impossible passió, nascuda en les embriagueses
de la llum i llibertat de la vella Heidelberg. I plens de fonda
emoció es separen per a sempre. Ell per anar a fer la
seva vida de príncep, ella per a marxar a Viena, a ser
l'humil muller del promès que li han triat els oncles.
<<Adéu>>... Però Carles Enric, abans
d'anar-se després d'haver-la abrasada ha de donar pas
a lo que el seu cor li dicta, ha de deixar traslluir tot el
seu drama d'esclau, d'home sense llibertat i amb profund dolor
exclama ja des de la porta: <<Només t'he estimat
a tu i mai més, podré estimar a ningú>>
Ella, al sentir-ho se'l mira balba de dolor i trenca a plorar
amargament.
En l'obra també apareix el baró de Metzing en
el palau de Saxònia Karlsburg:
Ferran Capdevila interpretant al baró de Metzing.
Foto "De tots colors"
Sr. Cunill
Comentari a la primera representació
Tot l'encant que al desvetllar-se sent el doctor
Jüttner al sol nom d'Heidelberg, la ciutat dels seus records,
vella i jove, noble i esbojarrada al mateix temps, al sentim
nosaltres, amb la mateixa intensitat per aquesta magistral obra
de Wilhelm Meyer-Förster.
Poques obres escèniques aboquen tanta frescor i brillantor
de vida sobre l'espectador com aquesta, i poques vegades la
poesia raja tan pura i tan subtil, sense perdre un grau del
seu alt valor per entre decorat i vestuari i tota la pila de
convencionalismes escènics inevitables.
En els actes que passen a Heidelberg la ficció escènica
desapareix del tot.
El riu corre... la nit cau... el vent passa... i venen instants
com el del diàleg entre Caterina i Carles Enric del segon
i del quint acte tan exquisidament reals, tan inevitablement
arribats, que si Caterina digués: -Quin perfum fa aquest
vell arbre- (per exemple) una onada de perfum s'estendria per
la sala, i si digués: -Mira quin ocell passa... S'en
va a joc- en la suspensió dels espectadors s'hi enganyaria
la curiositat de buscar l'ocell que passa, oblidats de que aquests
detalls a les taules no hi arriben.
Ens assembla que dir això d'una obra es un fort elogi,
més que dir que els personatges son reals, les situacions
ben portades, que l'interès augmenta, i altres coses
més que si poden dir també amb justícia
d'aquesta obra, no es amb aquest to fred i analític que
se n'ha de parlar, sinó des de el punt i amb l'emoció
a on ens ha elevat l'inspiració del dramaturg-poeta.
Cal dir també que una obra com "Joventut de príncep"
podia ser sols filla d'Alemanya. I no perquè el retrat
de la cort, austera, seca, cohibidora que està també
exposada amb tanta justesa que a l'espectador li sembla que
per a ell s'obren les portes de palau isolat del poble, i pot
observar tot l'ofegador encarcarament oficial, en cert punt
necessari, sigui diferent del retrat que podria fer-se de la
d'altres països. Sinó perquè lo que es diferent
d'altres països es la riquesa sentimental del poble, l'encant
de les tradicions, el sentiment dels paisatges, el caràcter
suau i melancòlic de la vida alemanya.
-La poesia a Alemanya es troba a l'universitat- diu un estudiant
al desconegut estudiant nou que es Carles Enric, el príncep
hereu de Saxònia Karlsburg, que l'escolta amb els ulls
admirats en els jardins de can Ruder, en el misteri de l'hora.
I això que diu l'alegre estudiant i que resta bellament
demostrat en l'opulent quadro de vida, d'aquell mateix acte
incomparable, no pot dir-se pas d'altres països, a on l'universitat
es la presó que fa néixer la rebel·lia
i la consegüent indisciplina. I si en algun altre lloc
en l'universitat s'hi pot trobar poesia, no es aquesta tan pura
i lluminosa com la que estima la joventut d'aquell poble.
Per això dèiem que "Joventut de príncep"
podia ser sols filla d'Alemanya. D'un autor d'una altra terra,
la mateixa obra, hauria tingut, fins prescindint del segell
de la personalitat del autor, un altre caient diferent que podia
fins i tot fer-la aparèixer inversemblant en la seva
essència.
Es tan just que Carles Enric, el pobre trist en el seu alt lloc,
el jove presoner del seu palau, s'ha senti enamorat de la vida
lliure que la desconeguda joventut de la seva terra li mostra,
s'ha senti seduït per l'espiritualitat de l'alegre Caterina,
s'ha trobi més que deixeble, camarada, del bon preceptor
doctor Jüttner, que la nostra simpatia se'n va per a ell
i per l'enamorada, per la vida humil de cançons i rialles,
i el palau en lloc de ser-nos el lloc envejable ens es la tristesa
de la que fugim.
Deixant apart -que ja es molt deixar- el valor literàriament
exquisit de l'obra- es per nosaltres aquest el secret de l'èxit
extraordinari que té aquesta comèdia davant dels
públics d'Europa: "Que el poble que l'escolta se
sent content de ser poble". I això en el neguit
de viure, en la constant enveja de la sort de l'altre, es d'un
consol suprem.
Wilhelm Meyer estén aquest mantell de consol sobre els
homes, com fan els grans dramaturgs, únicament amb artística
exposició de medis.
En una hora en que tan fàcil era caure en protestes i
prèdiques transcendentals, ell n'ha fugit amb bon gust
i ha mostrat el definitiu pes de la vida del jove príncep
en el desconsol de la ruptura necessària d'aquell idil·li
amb la Caterina que no s'ha na d'oblidar més.
La traducció d'en Carles Costa i en Josep Mª Jordà,
es feta amb molt amor. El llenguatge es culte i literari.
L'interpretació d'aquesta obra afortunada ha estat afortunada,
tan mateix.
En Giménez ompla de tanta simpatia el paper del doctor
Jüttner que després d'haver-lo vist, un se'n recorda
com d'un nou amic guanyat.
La Xirgu interpretà el seu amb clarividència de
gran artista. Fa la Caterina esbojarrada i pura, atrevida i
innocent, i en els moments culminants de l'obra hi està
senzillament exquisida. Hi ha petits detalls com quan s'aparta
d'ella el bulliciós vesper d'estudiants que li ve a sobre,
que fets com els fa, prenen un adorable relleu.
En Santpere està esplèndid en l'ajuda de cambra.
Mereix també citar-se apart al novell actor senyor Codina,
encarregat del príncep, al qui sap donar cohibició
i alegria en les situacions perquè passa, i constantment
distinció, cosa, aquesta darrera, que manca en tants
actors catalans.
En Bozzo ple de caràcter te un bonic paper curt. I al
voltant d'aquests altres actors com en Guitart i en Viñals
bé, i els altres acceptables.
Nosaltres, que som del qui creiem que només s'han d'importar
les obres mestres que aixequin el gust del nostre públic
i puguin servir a la major part dels nostres autors i actors
d'estudi, enviem l'enhorabona a tots, i la nostra sincera admiració
i simpatia per Wilhelm Meyer-Förster que amb la seva obra
ha entrat a casa nostra entre aplaudiments, com per tot arreu,
fent-nos batre el cor i fent-nos passar per davant dels ulls
-ell que viu retirat a Stuttgart, gaire bé ceg- un esqueix
de vida dolorosa sobre una ampla, rica i lluminosa visió
de joventut.
De tots colors. Redacció i Administració:
Passatge de Mercader,10. Barcelona
foto Biblioteca Nacional de España
Quan Margarida Xirgu va estrenar "Joventut
de príncep" l'obra venia precedida de gran popularitat
i reiterats èxits en els escenaris anglesos, alemanys
i francesos. Es va estrenar el 1901 i en una temporada va depassar,
en les sales alemanyes, les 1.500 representacions. A Londres,
en el Saint-James Theatre, es van donar 300 funcions consecutives.
El cèlebre Antoine va ser qui la va presentar a París,
dos anys més tard, arribant a les 500 representacions,
xifra important per a l'època.
L'èxit d'aquesta obra romàntica a Barcelona, va
ser indescriptible. Per al seu muntatge es va recórrer
a la col·laboració de la joventut universitària
barcelonina, que es va prestar alegrement a aquella original
experiència de conviure amb actors i actuar en una comèdia
on en cada representació consumien un barril de cervesa.
Margarida Xirgu va comentar anys més tard: <<Els
estudiants es van prendre molt a pit la seva intervenció
i perllongaven la representació, convertint en escenari
els patis de la universitat o el mateix carrer. Usaven distintius,
com els estudiants d'Heidelberg, i com ells es van dividir en
grups>>. La premsa va ser unànime a reconèixer
que l'obra que encadenava escenes musicals amb altres emotives
i pintoresques, consagrava definitivament a Margarida Xirgu.
"La Vanguardia" va publicar: <<... va donar
al seu personatge un encant inenarrable, gràcies a l'emoció
que va posar al representar-lo; gràcies a la tendresa
amorosa amb que va enriquir les frases amb l'estimat; gràcies
a la solta alegria amb que va animar els llancis dels estudiants
bulliciosos>>.
L'obra es va estrenar el dia 10 d'octubre de 1908 i va romandre
en cartellera fins al 20 de novembre. El nombre de representacions
no va suportar la comparança amb les de l'estranger,
però atès que en aquella època cap obra
resistia més d'una setmana en cartellera, es va qualificar
de gran èxit. Quan, a primers de novembre, se suspenien
les representacions per a donar pas al tradicional "Don
Juan Tenorio", l'empresa va anunciar, a prec de les famílies
que no van poder assistir a les funcions de "Joventut de
príncep" de tarda i nit, que es donarien a les onze
del matí dels diumenges. El dia 10 es donava una funció
a benefici dels estudiants-artistes que prenien part en l'obra.
Caminant el temps, a la Xirgu s'acostarien metges com el doctor
Pi i Sunyer, advocats, investigadors, ... que havien actuat
de comparses en l'obra. I perquè res faltés al
fervor popular, el mestre Lambert va compondre una sardana en
honor de l'obra, que va batejar amb el mateix nom, i que va
interpretar la Cobla Sureda en el Teatre Principal. Allò
va ser el deliri. La gran actriu catalana Josefina Santaularia,
que va actuar al costat de Margarida Xirgu durant tants anys,
va explicar que la popularitat de Margarida no va tenir precedents:
la gent, al seu pas, li cridava "Visca la Caterina!"
i les floristes de les Rambles, quan passava davant dels seus
llocs, li regalaven rams de flors amb emocionada espontaneïtat.
Era l'homenatge del poble a la que sabia recrear-lo amb escenes
de tendresa, alegria o patetisme, com aquella que s'acomiada,
plorant del príncep Carles Enric, perquè pressenteix
que la separació serà definitiva. Més enllà
del romàntic personatge de l'obra, els barcelonins van
aclamar l'èxit de Margarida Xirgu.
"Joventut de príncep" va ser adaptada moltes
vegades en pel·lícules i també en la opereta
musical "El príncep estudiant", del compositor
nord-americà Sigmund Romberg, amb lírica de Dorothy
Donnelly, que va ser estrenada el 2 de desembre de 1924 en el
Jolson's 59th Street Theatre de Broadway i que va arribar a
les 608 representacions. El 1915 es va realitzar una adaptació
de l'obra, en una pel·lícula muda sota la direcció
de John Emerson i el 21 de setembre de 1927 es va estrenar la
producció del film mut de la Metro-Goldwyn-Mayer, el
melodrama "The student prince in Old Heidelberg" l'adaptació
de la qual va ser dirigida per Ernst Lubitsch (1892-1947), el
gran director alemany jueu. Van protagonitzar el film l'actor
mexicà Ramón Novarro, un "latin lover"
del cinema mut en el paper del príncep Karl Heinrich
i l'actriu Norma Shearer en el paper de Kathi. Van completar
el repartiment: Gustav von Seyffertitz com el rei Karl VII,
Jean Hersholt com el doctor Jüttnerr, Bobby Mack com Johan
Kellermann i Edward Connelly com el primer ministre Von Haugk.
L'actor Ramón Novarro i
l'actriu Norma Shearer en el fim "The student prince in
Old Heidelberg" d'Ernst Lubitsch.
Foto Wikipedia
Cartell del fim "The student prince in Old Heidelberg"
d'Ernest Lubitsch.
Foto Cinepatas
En la pel·lícula un grup de nens
i altra de noies exclama davant la foto del petit príncep
hereu Karl Heinrich (encarnat en la seva curta edat, amb gran
sensibilitat, per Philippe De Lacy): "Que genial, meravellós
i bell és ser príncep i posteriorment rei!"
i així ho farà de nou un matrimoni vell al contemplar
la caravana real, quan el príncep s'ha casat i ja ha
assumit el rostre de Ramón Novarro. És evident
que de no intervenir les enormes capacitats del director, la
història que es mostra no deixaria de ser una volta més
de rosca entorn de la infelicitat dels rics i poderosos i la
felicitat dels súbdits. Però afortunadament, havia
un gran home de cinema per al mig, i amb ell, amb la seva subtilesa
i sensibilitat es mostra una preciosa, agre dolç i finalment
frustrada història d'amor, que transformarà a
les dues persones que l'han viscut i, sobretot, a aquest jove
sensible i retret, que solament va tenir en la seva vida una
petita oportunitat per a sortir d'aquest reixat real, teixit
per les institucions, l'estat i la tradició.
És fa palesa en tot moment el mestratge
narratiu de Lubitsch, que es manifesta en l'excel·lent
planificació, el dosatge dels moviments de càmera
-com el travelling de reculada que mostra la decepció
del ja proclamat rei quan acudeix de nou a la taverna on va
trobar a la seva estimada i la contempla gairebé abandonada-,
la destresa a l'hora de desplegar sobreimpressions -aquesta
roda del carruatge en el que Karl marxa del seu paradís
ja per a sempre, que fon amb la carrossa en la qual discorre
el seguici del jove monarca-, i fins i tot en la imaginativa
utilització dels subtítols -els amants pronuncien
el nom del seu oponent en els moments passionals i el subtítol
s'engrandeix-. Certament el film de Lubitsch, és un catàleg
d'admirables decisions cinematogràfiques, que en qualsevol
de les seves aplicacions no solament tenen una justificació,
sinó que en molts dels seus moments son, fins i tot,
obligades. Molt es podria parlar d'aquesta esplèndida
pel·lícula, en la que va resultar molt encertada
l'elecció de Ramón Novarro, en el personatge protagonista.
El seu semblant delicat i passiu -unit a una buscada inexpressivitat
de matís keatonià- s'ajusten molt bé al
personatge. No es pot dir el mateix de Norma Shearer que ja
començava a demostrar ser una autèntica nina kitsch
i que suposa un dels escassos punts negres d'aquest film admirable.
Aquesta petita ombra i la recurrència en alguns -afortunadament
contats- instants de caràcter coral i deutors de la opereta
-afortunadament subvertits amb sentit de la ironia-, no poden,
ni des de lluny, entelar un títol que cap situar, per
mereixement, entre els cims del cinema mut.
El 1954 la Metro-Goldwyn-Mayer va fer una nova
adaptació de "Joventut de príncep" basada
llavors en l'opereta musical de Sigmund Romberg, donant lloc
a un film musical de 107 min. de durada, "El príncep
estudiant", dirigit per Richard Thorpe.
Edmund Thorpe i Ann Blyth en el
film "El príncep estudiant".
Foto De Cine
Van ser els seus intèrprets: Edmund Purdom,
Ann Blyth, John Ericson, Louis Calhern, Edmund Gwenn i S.Z.
Sakall. L'argument va ser de Dorothy Donnelly; el guió
de Sonya Levien i William Ludwig; la música d'Albert
Sendrey, George Stoll i Robert Van Eps; i la fotografia de Paul
Vogel.
L'obra "Joventut de príncep"
i Heidelberg es van fer tan famosos que fins i tot al Japó
durant l'era Meiji (1868-1912) va ser lectura obligada per als
estudiants. Bertolt Brecht també va fer referència
a l'obra, amb un episodi entre el jove príncep i el seu
vell criat, com un model sobre la incomprensió de la
vellesa. El 1959 es va realitzar una altra versió de
l'obra, en una pel·lícula dirigida per Ernst Marischka.
Wilhelm Meyer-Förster el 1903 va escriure
l'obra "Elschen auf der Universität" i el 1923
va escriure la novel·la "La seva altesa contra Gleichenberg".
Va morir, gairebé cec, a Heringsdorf (Alemanya) el 17
de març de 1934, a l'edat de 72 anys.
Alguns texts han estat extrets de "Wilhelm
Meyer-Förster". Wikipedia, de la publicació
del nombre 43 "De tots colors" i de la biografia "Margarita
Xirgu y su teatro" d'Antonina Rodrigo.
XAVIER RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
tornar
