Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

107. HENRI-RENÉ LENORMAND

 

Henri-René Lenormand va néixer a París el 3 de maig de 1882, va ser poeta, novel·lista, assagista i principalment dramaturg.

Era fill del músic René Lenormand, conegut en el seu temps per compondre ritmes inspirats en músiques exòtiques africanes i asiàtiques. Va fer els seus estudis al Liceu Janson i després va ingressar a la Universitat de la Sorbona, cursant estudis d'anglès i apassionant-se pel teatre isabelí, lo que el conduirà el 1938 a adaptar l'obra "Arden of Faversham" d'autor desconegut, encara que alguns atribueixen l'obra a Thomas Kyd o a William Shakespeare. Henri-René va treballar un temps com preceptor i professor. Després d'haver publicat la col·lecció de poemes "Els paisatges del ànima", va fer el seu debut en el Théâtre du Grand-Guignol el 1905, amb el drama "Bogeria blanca" on ja es va afirmar el seu gust per lo estrany, que va caracteritzar tota la seva obra.

El 1909 va estrenar el drama "Els posseïts" en el Théâtre des Arts. En endavant la seva vida es va repartir entre l'escena i els viatges llunyans. Es va mostrar sempre desitjós de conèixer llocs que més tard li van servir de marc per als seus drames i d'influència climàtica per als seus personatges. Va solcar el món, d'Àfrica a Àsia, dels confinis del desert a les illes del Pacífic, primer sol, després amb la seva dona, l'actriu dramàtica Maria Kalff 8 anys més gran que ell, una holandesa que va passar la seva infància a Java, que posseïa una casa a Holanda plena d'objectes exòtics i amb la qual es va casar el 1911, actuant a partir de llavors, Maria, en la majoria de les seves obres. El 1914 i durant la Primera Guerra Mundial es va refugiar a Ginebra, on va descobrir a Sigmund Freud i August Strindberg, dos autors que van exercir sobre ell una influència decisiva, perquè va compartir amb ells el seu desig d'escodrinyar els abismes de l'inconscient. També va conèixer allí al director teatral Georges Pitoëff al que va deure els seus grans èxits posteriors.

El 1913 va estrenar el drama "Terres calentes" i el 1914 "Pols" protagonitzada per l'actor Firmin Gémier en el Théâtre Antoine. La companyia Pitoëff va representar el 1915 "Els posseïts", va estrenar el 4 de gener de 1919 el drama de Lenormand "El temps és un somni" a la modesta Salle Communale de Plainpalais de Ginebra enfront d'un reduït nombre d'afeccionats i en el mateix any i teatre va estrenar del mateix autor el drama "Els fracassats".

Henri-René Lenormand va tornar a París al desembre de 1919 poc després del armistici, on va representar de nou el drama curt "El temps és un somni" en el Théâtre des Arts amb posta en escena de Georges Pitoëff, davant d'un públic entusiasta i fascinat per l'atmosfera inquietant del drama i per la seva modernitat, tant en la seva escriptura (caracteritzada per la seva estructura en quadres, com va fer en tota la seva obra) com en la posta en escena. Tal com va escriure Lenormand en el seu assaig al final de la seva vida, "Confessions d'un autor dramàtic: <<...en dues hores d'una lletja tarda de desembre de 1919, Pitoëff havia conquistat París i jo, després de cinc anys de silenci (els anys de guerra), havia aconseguit un dels èxits més vius de la meva carrera>>.

 

Retrat d'Henri-René Lenormand.

Foto ABC

 

Lenormand va ser un creador de nous recursos escènics i va ser notable per la profunditat psicològica dels seus personatges, desentranyant els misteris de la vida interior. "El temps és un somni" relata, en una sèrie de quadres, l'irremeiable curs cap al suïcidi d'un jove que ja no creu més en la gent, ni en el món. La realitat no li sembla més que una acumulació de quimeres. L'univers ha perdut els seus contorns. Els éssers es confonen amb els fantasmes. Tota acció és vana. Només existeixen les idees, les incerteses, les preguntes que s'atropellen en el cap fins a una constant fatal: "Morir, és despertar-se, és saber, és possiblement arribar a aquest punt de l'eternitat on el temps no és més que un somni". El drama tracta de la malenconia d'una angoixant casa vella envoltada de rosers, plantes espesses i estanys, on viu una jove noia, Riemke (Ludmilla Pitoëff) que espera al seu jove germà Nico van Eyden (Georges Pitoëff) que torna de la Índia després d'una estada d'una desena d'anys. La seva núvia, Romée Crémers (Marie Kalff, l'esposa de Lenormand), passeja per a veure de nou lo que va deixar des de feia molts anys. Però la jove queda atònita: passant a prop dels estanys, veu a un home que s'ofega. Somni? Al·lucinació? Tan aviat com Nico torna, Romée és sorprèn per la seva semblança amb l'ofegat. Aquesta similitud tràgica freqüenta el seu esperit. Pesadament, la seva estranya visió s'abat sobre tots i la imatge atroç va, a poc a poc, a prendre consistència en el món real… L'estranya visió es perd en lo inconcebible: el passat, el present i el futur coexisteixen, tot està preestablert, el lliure albir no existeix, l'home no pot sostreure's a la seva fatalitat... L'estranya visió prefigura un drama futur. En l'obra, el personatge somia amb lo que va a succeir-li. Lenormand va dir referent a això: <<Si les passions i els somnis no poguessin crear nous temps futurs, la vida seria un engany insensat>>. Amb una intensitat commovedora, el jove és inaccessible en la calma del seu declivi; la seva núvia, la seva germana i els servidors són els testimonis punxents i impotents que corregeixen la seva trajectòria implacable.

 


Escenografia de Miquel Xirgu de "El temps és un somni".

Fondo familiar Xavier Rius Xirgu

 

Des de la guerra, una gran amistat va unir a Henri-René Lenormand amb Georges Pitoëff, així com amb Ludmilla, a qui va admirar més que a Georges, per la seva fràgil gràcia i la seva exacerbada sensibilitat. En l'obra que va consagrar als Pitoëff, Lenormand va fer un ditiràmbic elogi del joc interioritzat que Georges va traduir d'allò més bé en l'estrany personatge de Nico. El títol de l'obra és una al·lusió directa a "La vida és somni" de Calderón de la Barca i demostra la meditació sobre el temps que Lenormand va perseguir en tota la seva obra. El temps no és més que un somni, creat pel nostre informe íntim al món, és un temps subjectiu que no té res que veure amb el temps dels rellotges i que no té en compte, de cap manera, l'ordre cronològic que canvia al seu gust. Que és llavors el present, el passat i el futur? És la pregunta que el porta a dur a escena situacions en les que la percepció del temps vacil·la, tals com l'al·lucinació, l'hipnosis i el somni. En "El temps és un somni", Romée no sap com interpretar l'al·lucinació que va tenir a la vora de l'estany, però la visió de l'home que s'ofega sota els trets de Nico, no deixa de turmentar-la profundament.

D'un pessimisme radical, l'obra és estranya i angoixant. No hi ha complaença malsana en la mateixa, però si en una atmosfera impalpable i onírica, una invitació per a seguir el progrés dels pensaments que duen a la desesperació i a la depressió, com si un es trobés dintre del cervell. Del teatre de Lenormand se surt sempre angoixat, amb la impressió d'haver-se alçat contra nosaltres una infinitat d'enemics desconeguts. Més o menys pervertits, més o menys clínics, més o menys estilitzats. Tots els casos duts a escena per ell són exemples de vençuts o d'impotents. Aquesta fatalitat dels antics, que més tard la ciència moderna va tractar de supersticiosa, denigrant-la amb el nom de casualitat, Lenormand la instal·la en el frontispici de les seves obres, com personatge principal, intangible, feroçment imperiós, mentre forces abstractes exteriors creen el misteri. El teatre de Lenormand és un teatre únic i excepcional. No se sembla a cap altre: és el teatre del precipici. Tristeses inraonables, incertesa en els camins que cal prendre, fàstic de si mateix... Diguem la veritat, no hi ha una sola obra de Lenormand que no acabi més que amb el desànim. Aquest menyspreu a agradar i a la concessió, aquesta desestimació feroç de no voler cantar com uns altres les bondats del seu temps, fan de Lenormand un home rar i exclusiu. Ell no donarà, certament, a les generacions futures, la impressió d'haver estat aquella època, una dominada per la frivolitat i l'afany de plaer.

Des de 1919, Henri-René Lenormand va escriure drames que es van succeir a un ritme sostingut durant quinze anys. El 1920 va representar de nou "Els fracassats" en el Théâtre des Arts amb posta en escena de Georges Pitoëff. Es tractava d'un drama negre i desesperat sobre la desgràcia d'uns comediants condemnats per vida al buit de les seves existències i a gires sense cap èxit. "Els fracassats" és la implacable autòpsia de la degradació de les relacions amoroses que uneix a Ell, un autor, i a Ella, una actriu. La dona es lliura al primer conquistador adinerat que troba, amb el fosc consentiment d'Ell, com mitjà per a resoldre la misèria que ambdós pateixen i evitar així la separació. Ell satisfà el seu orgull ferit, en braços d'ocasionals prostitutes al mateix temps que es venja de l'ofensa que li infereix el seu amant. <<El sacrifici d'Ella és repeteix sota els mateixos imperatius circumstancials>>. Així s'apropen i s'allunyen els amants, fins a arribar al enviliment. L'actriu és l'heroïna, màrtir del ofertori de si mateixa, <<sempre per amor>> a Ell, mentre l'autor es destrueix amb els seus torturats sentiments, que l'indueixen a assassinar-la. L'obra és teatre de les tenebres de l'ànima, on els personatges de Lenormand, cosins llunyans d'Hamlet per alguns, no deixen de preguntar-se perquè són uns vençuts sense obtenir mai la menor resposta. Com no estimar a aquesta gent entorpida davant dels misteris, de les incerteses de la vida, devorats per la lepra de la seva inquietud, inevitablement aniquilats per aquesta trista força que fa al sol menys clar i a l'herba menys verda?.

El 1928 Margarida Xirgu va estrenar a Madrid "Los fracasados" en traducció de Joaquín Montaner. La Xirgu va voler que Lenormand supervisés els últims assaigs. El va allotjar amb tots els honors a l'Hotel Palace i va escollir com cicerone, ni més ni menys que a Cipriano Rivas Cherif, perquè l'assistís també com intèrpret amb els actors.

 


Margarida Xirgu i Henri-René Lenormand el 1928 a Madrid.

Foto Agencia EFE

 

El dia de l'estrena, abans de començar l'obra, Henri-René Lenormand va pronunciar una conferència sobre les noves tendències de la dramatúrgia francesa. Va parlar de la revolució portada a terme per Pitoëff i Gaston Baty, amb Jouvet, Copeau, Gémier i altres "metteurs en scène". Va afirmar que no havia grups, ni capelles, ni escoles. No tenien "escola del silenci" ni "escola de l'inconscient". No existien més que escriptors aïllats que feien la seva labor amb absoluta independència. Respecte a la seva obra, que es deia que era freudiana, va dir: <<Jo aspirava a donar forma dramàtica a les doctrines del psiquiatra vienès..., sempre he pensat que l'art deixa de ser art respectable quan vol refutar o demostrar una teoria... Totes les meves obres tendeixen a l'elucidació del misteri de la vida interior. A "Els fracassats", com a altres, es presenta com un diàleg, com un combat entre el conscient i l'inconscient>>.

Per a la representació de l'obra es va disposar d'un escenari mòbil , per primera vegada a Espanya. La nova experiència va tenir per objecte fer les mutacions amb la rapidesa requerida i donar al drama el moviment necessari. Díez-Canedo va agrair en "El Sol" a Margarida Xirgu que donés a conèixer l'obra de Lenormand: <<La gran actriz -deia- se ha mostrado en el papel de Ella, la heroína lamentable del drama, en plenitud de acierto. Así la espontaneidad de la pasión, sin preocupaciones por el mañana, como los instantes de envilecimiento y miseria; así la vergüenza y el sollozo reprimido, como el arrebato sensual, que espiritualiza la carne, encontraron en Margarita Xirgu admirable expresión>>. Lenormand escriuria més tard en el seu assaig "Les confessions d'un autor dramàtic": <<Margarida Xirgu, la més gran actriu espanyola, interpretava el personatge de la meva obra amb aquesta ardent intensitat que ella sap comunicar a la multitud. L'emoció dramàtica, les llàgrimes veritables, el tràngol passional, tot el que costa tants esforços a infinitat de comediants estudiosos, és en ella un do de la naturalesa. Entre ella i el públic madrileny, un dels més emotius d'Europa, un dels més aptes a entrar amb violència en un esquema teatral, s'establia, des de les primeres seqüències, un acord que res podia afeblir ni trencar>>. Rivals Cherif en "El teatro en mi tiempo", va escriure: <<"Los fracasados", del francés Lenormand, reivindicó el prestigio de la actriz excepcional, por comprensiva de un arte siempre renovado en la intuición de lo que más podía convenir a sus aptitudes de intérprete por el aplauso y de posible colaboradora con los jóvenes en trance de lograr en el teatro el logro de sus esperanzas>>.

 

A l'esquerra Margarida Xirgu i Alfonso Muñoz interpretant "Los fracasados" estrenada el 23 d'octubre de 1928 en el Teatro Fontalba. A la dreta Lenormand i la Xirgu.

Foto Mundo Gráfico.


La intel·lectualitat madrilenya: Azorín, Marañón, Marquina, Grau, Araquistain, els Álvarez Quintero, Azaña, Gómez de Baquero, Díez-Canedo, Rivas Cherif... es va reunir entorn a Lenormand en un sopar-homenatge, en el que ell va recordar en les seves "Confessions" que un veí de taula se li va acostar i li va dir: <<Sap vostè que gairebé tots els que estan al voltant d'aquesta taula han estat a la presó?>>. I l'autor va afegir lacònic: <<Estàvem en el 1928>>. "Els fracassats" en versió catalana, va ser la primera obra de Lenormand que es va estrenar a Catalunya el 1928, sent ben acollida per la intel·lectualitat i per la crítica catalana.

 


Margarida Xirgu, Fernando Fresno i Alfonso Muñoz a una escena de "Los fracasados" el 1928.

Foto biografia F. Foguet.


Lenormand va veure publicada la seva primera obra el 1920, quan tenia 39 anys. El drama va ser "El Simun" interpretat per Gaston Baty amb la Comédie Montaigne i dirigida per Firmin Gémier. El drama està basat en els efectes del clima i el colonialisme. La seva trama relata la passió incestuosa, avivada per la calor del desert, que el protagonista sent per la seva filla. El 1922 Lenormand va estrenar "El menjador de somnis" amb posta en escena de nou per Georges Pitoëff, on es relata un trauma d'infantesa i l'estrall dels desitjos i de les emocions suprimides. Lenormand va dir que amb aquest drama havia intentat dur el psicoanàlisi a l'escena. L'obra va ser escrita un any després de "El temps és un somni" i va fer del seu heroi un tipus de psicoanalista que es defineix a si mateix com "un cuidador de consciències turmentoses", amb raó a l'interès que tenia, des de feia temps, per la psicologia de les profunditats. Lenormand a França va ser un dels primers lectors de Freud a qui va descobrir a través d'una traducció anglesa, abans que Freud fos traduït al francès. Més tard, fins i tot va fer un viatge a Viena per a trobar segons les seves pròpies paraules: una imaginació fecunda. La seva fascinació pel creador del psicoanàlisi va ser immediata perquè, com Freud, va escodrinyar en tot el seu teatre l'enigma de les nostres destinacions, el conflicte entre Eros i Thanatos, la força de l'instint de la mort i va meditar sobre la complexitat de la psique, és és a dir de la personificació de l'ànima.

La fatalitat que pesa sobre els personatges d'Henri-René Lenormand confereix a les seves obres, que s'acaben gairebé sempre amb el suïcidi o amb l'homicidi, un caràcter tràgic. Aquesta atracció pels drames secrets que estripen als individus, el va convertir en un parent proper de Strindberg. Si la potència del seu teatre va residir en la investigació constant sobre les forces de l'inconscient, també va néixer de la vena poètica de qui el va fecundar. Les seves frases estan fortament impregnades de les melodies que componia el seu pare. <<Tinc el costum -va explicar Lenormand- de somiar musicalment en la composició de les meves obres. Alguns encadenaments d'acords, són per a mi una incitació al treball més eficaç que el recolliment. D'aquestes anades i vingudes davant d'un teclat van néixer els preludis curts memoritzats amb el temps>>. El seu pare va ser també qui li va transmetre per primera vegada el gust pels viatges llunyans, que va suscitar el seu interès per <<el tema de la variació dels instints humans segons els climes>> tal com va dir Nietzsche. <<Mai he pogut separar la naturalesa dels sentiments humans>> va declarar Lenormand referent a això.

El 1924 Lenormand va estrenar els drames "L'home i els seus fantasmes" amb posta en escena de Firmin Gémier en el Théâtre de l'Odeón, "La dent vermella" estrenat a Barcelona el 1929 com "L'agulla vermella" i "A l'ombra del mal" amb posta en escena d'ambdues de Gaston Baty en el Studio des Champs-Elysées. "A l'ombra del mal" és un drama on es relaten els efectes funests del clima i del colonialisme sobre l'individu. Els seus jocs pessimistes inbuits en el simbolisme, sovint utilitzant idees freudianes, van excitar la lloança i la controvèrsia de la seva obra, pel públic i la crítica. El 1925 va estrenar "El covard" amb posta en escena de Georges Pitoëff en el Théâtre des Arts. Li va seguir en el 1926 l'estrena de "L'amor màgic" (on l'espectador assisteix a un tipus de sessió d'hipnosis) amb posta en escena de Gaston Baty, en el Studio des Champs-Elysées. Lenormand creia que l'home tenia especials curiositats degudes sempre a l'amor. Deia: <<La que mai va tenir llàstima del qui estima, probablement no ha conegut l'amor. Cadascun treu el seu plaer de l'instrument que toca millor. Allí on un acaba de conèixer-se, el més pur de nosaltres es converteix en un monstre. Vostès les dones, busquen sempre les causes de la maldat. És una manera de justificar-la>>.

Henri-René Lenormand en el 1927 va estrenar el seu drama "Barreja" i el 1928 el drama en un acte "La innocent" en el Théâtre Antoine, protagonitzat per Camille Corney. El seu desig de sondejar els abismes de l'ànima, el duien a interrogar a la naturalesa humana a través de casos extrems, tals com la innocència o l'infanticidi. La trama del drama tracta d'una feble jove a la que tots en el seu poble, consideren susceptible de ser manipulada perquè és incapaç d'analitzar les situacions en les quals és examinada. Però la innocent percep moltes més coses de les que sembla i l'emoció fa susceptible de desencadenar en ella, com intuïtivament, reaccions d'on la raó està lluny de ser exclosa. "La innocent" en versió catalana va ser estrenada a Barcelona el 9 de juny de 1936, en el Teatre Studium a càrrec del Lyceum Club de Barcelona, sota la direcció d'Artur Carbonell i va ser rebuda amb certa acritud per la crítica i el públic. El 1929 Lenormand va estrenar el drama "Una vida secreta", en el 1930 va tornar a representar "El Simun" protagonitzada per Camille Corney en el Théâtre Pigalle i va estrenar el drama "Les tres habitacions". El 1932 va morir el seu pare René Lenormand, als 86 anys d'edat.

El 1934 Lenormand va estrenar "El crepuscle del teatre" i el 1935 el drama "Àsia" escrit el 1930, on l'heroïna té el do de la vident i és capaç de llegir el futur. L'obra és la versió moderna del mite de Medea, la vella història que des de Eurípides, ha estat constant font d'inspiració per a dramaturgs de tota classe. Pocs d'ells, no obstant això, han assolit un drama d'aquesta qualitat, en el que insereix el tràgic mite dintre d'una visió del món que abasta les relacions entre Occident o Orient, no ja en termes polítics sempre mutables i peribles, sinó en termes de sentit de vida i destinació, molt més transcendents que les contingències de diferent ordre que, a través dels temps, han emmarcat la vida dels humans. La finesa intel·lectual de l'obra, així com la qualitat gairebé profètica d'algunes afirmacions, posen en evidència una vegada més, el talent multiforme i vigorós de Lenormand.

L'interès pels viatges llunyans, va ser après del seu pare i reforçat per la seva pròpia dona. El seu sentiment de que existeix una correspondència estreta entre l'ésser i lo que l'envolta, va fer que Lenormand destaqués en l'art de crear una atmosfera com les boires del Nord, com les fortes calors d'Àfrica, com les suors d'Àsia que van inspirar el seu teatre o com el paisatge carregat d'angoixa de "El temps és un somni". Ell mateix va insistir en les seves "Confessions" en els llaços estrets que uneixen als personatges dels seus drames amb els països en els quals viuen. No és possible parlar per això, de color local en els llocs que es desenvolupen les seves obres, ja que mai tenen per objecte recrear lo pintoresc sinó subratllar, per l'estranyesa, la profunditat dels personatges, la seva complexitat i participar en el misteri que els envolta. Res anecdòtic, mai va aparèixer sota la seva ploma. "Àsia" va ser estrenada a Barcelona el 1936 i va ser rebuda sense entusiasme pel públic i la crítica.

Lenormand va estrenar el 1936 "La boja del cel", un petit espectacle dedicat a Ludmilla Pitoëff que va interpretar meravellosament a la dona-gavina. El 1937 es va representar de nou "El Simun" protagonitzat per Camille Corney en el Théâtre des Célestins. El 1939 va morir prematurament Georges Pitoëff als 55 anys d'edat. Va ser ja en el 1943 quan es van publicar els drames de Lenormand "La casa de les muralles" i "Terra de Satanàs", any aquest en el que també va publicar el seu llibre de records "Els Pitoëff", i el 1944 va iniciar les tres col·leccions de novel·les curtes amb "Els deserts", a la que van seguir "Cors ansiosos" el 1947 i "El nen de les sorres" el 1950, que van tornar a testimoniar l'influència dels llocs en la seva sensibilitat. Ja en el 1949 es va publicar el seu assaig "Confessions d'un autor dramàtic" al que ja m'he referit i que constitueix un document preciós tant sobre la seva obra escènica com sobre la vida teatral en el període entre les dues guerres i testimonien el coratge de les seves posicions polítiques sota el govern de Vichy. En el mateix any va publicar la seva primera novel·la "Una noia és una noia" que va ser completada amb una segona "El jardí gelat" escrita el 1906.

Henri-René Lenormand va deixar una obra crítica important durant l'Ocupació, publicada per "Panorama", a més dels contes recitats "Els diables de Brabante", "L'arma secreta", "La diferència, el pensador i la cretina", va escriure els assaigs "Marguerite Jamois" i "Cels d'Holanda". Va escriure la major part de les seves obres a París i la seva producció dramàtica consta de prop de trenta obres teatrals, dedicades als problemes de consciència. Després d'un profund estudi de l'home, els seus personatges són tipus torturats i fan pensar que molts viuen drames íntims sobre l'escenari, davant del public. En Lenormand el bé o el mal estan per sobre de la voluntat, són quelcom inevitable, com els fenòmens físics de la naturalesa que li serveixen de vegades de símbol o marc per a les seves obres. Encara que va ser representat pels actors, escenògrafs i directors més grans del període entre les dues guerres mundials, com Pitoëff, Gémier, Baty, Reinhardt... el seu teatre no va durar molt temps, és com si a força de relatar el crepuscle i la mort, hagués treballat per a la seva pròpia desaparició. Va morir el 16 de febrer de 1951 a París, a l'edat de 69 anys. La seva dona Maria Kalff va morir més tard el 1959, amb 85 anys d'edat.

El 1952 es van representar a títol pòstum, la seva adaptació de "Arden de Feversham" amb posta en escena de Gaston Baty amb la Comédie de Provence en el Casino municipal d'Aix-en-Provence i els seus drames "Una vida secreta" i "Sortilegis" amb posta en escena de Camille Corney en el Studio des Champs-Elysées.

Alguns texts han estat extrets de "Henri-René Lenormand": Wikipedia i La Croix

 

XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos


tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.