Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

108. MARGARIDA XIRGU 1927-1928

 

Margarida Xirgu va estrenar el 12 de gener de 1927 en el Teatro Fontalba de Madrid, la comèdia en tres actes "La mala ley" de Manuel Linares Rivas, protagonitzant i dirigint l'obra ella mateixa. El 10 de febrer Margarida va estrenar el drama rural en tres actes i en vers "La ermita, la fuente y el río" d'Eduardo Marquina, que va ser molt ben acollida pel públic i la crítica.

 

Caricatura de l'obra d'Eduardo Marquina "La ermita, la fuente y el río", protagonitzada per Margarida Xirgu . Fresno

 

El diari "ABC" va publicar el 17 de febrer de 1927: <<... Rara vez se produce como en el drama "La ermita, la fuente y el río", de Eduardo Marquina, una tan perfecta armonización entre el fondo y las figuras... En la obra, decimos, el paisaje no es solamente una figuración mejor o peor lograda, sino algo consubstancial, inherente y primario. Es la ambiente Naturaleza, la atmósfera imprescindible para la vida de los personajes del drama, su trabazón y su raigambre humanas. La ermita, la fuente y el río. Tres evocaciones, que simbolizan, con sus claras alegorías, las tres etapas en que se contiene la obra. La ermita nos dice paz y amor; vida patriarcal, remanso virgiliano. La voz del sacerdote, grave y meditativa, se alza entre la diáfana alegría con que mozos y mozas celebran la fiesta del lugar. Sólo el agitado corazón de Deseada, brasa de sensualidad, se estremece ante la súbita caricia de Manuel, el novio de su hermana, y es preocupación y remordimiento, lucha entre hombres. La fuente es la murmuración que corre, bajo su límpido cristal. Todo su cenagoso fondo con las más insinuantes especies a los decires y a los vayas de las comadres y, en un admirable "crescendo" dramático, envuelve a los señalados por la maledicencia, y coloca frente a frente a Lorenzo, el amo de la aldea, público cortejo de Deseada, y a Manuel, el que se sabe su rival, con moza jactancia. La sangre que brota del generoso pecho de Lorenzo, es para Manuel el más duro reproche, los ojos absortos, traducen el espanto y hablan a su conciencia de ingratitud para quien tan noblemente se condujo. En Deseada, más que compasión por el herido, hay inquietud por la suerte que puede sufrir el que ofendió, impuro deseo de un escondido afán, de aquel amor que no puede gritarse con ufanía, sino ha de ser callado, como una mala e irresistible tentación. La misma insaciable maledicencia se ha detenido, piadosa, ante Lucía, la hermana de Deseada, para no destrozar su tierno corazón. Ella, en el alborear de su juventud, confía alegre y dichosa en el cariño de Manuel. ¿Cómo recelar del mozo, cómo de Deseada, la hermana "buena", su amparo y guía?. El río, en su mansa corriente, dícenos el son de los estragos de Jorge Manrique. Curso y desagüe de nuestras vidas, que es el morir. Al río se abandona. El tallo sutil que le unía a la vida -una sola reveladora palabra de amor que acarició- su oído se ha tronchado...>>.

 


Caricatura de Margarida Xirgu a "La ermita, la fuente y el río". Antonio Bueno

 

El 13 de febrer de 1927, Cipriano Rivas Cherif va comunicar a Federico García Lorca que Margarida Xirgu estrenaria el seu drama "Mariana Pineda", mitjançant la següent còmica carta, en la qual no va deixar canya dreta: <<Querido Federico: Aunque Melchor Fernández Almagro te ha adelantado ya algo, quiero apresurarme a comunicarte oficialmente que tu "Mariana" ha entrado en el turno de estreno de la Xirgu para inmediatamente después del próximo, que será "La cantaora del puerto" de Luis Fernández Ardavín. La Xirgu, que está muy ocupada, le ha encargado de decírtelo a Margarita Nelken, quien por deferencia a nuestra amistad quiere que sea yo el que te lo comunique. Debes apresurarte a escribir a la Xirgu, a Margarita Nelken, que se ha interesado de veras (Av. Menéndez Pelayo, 29), y a Eduardo Marquina. Como yo era quien más desconfiaba de su apoyo, me apresuro y complazco en decirte que ahora no ha podido estar más efusivo. Ayer, después de su gran éxito de "La ermita, la fuente y el río", se desbordó (él, no el río) en elogios a tu persona con Margarita Xirgu. No dejes, pues, de escribir a los tres. Y, si te es posible, ven. La Xirgu está dispuesta, dice, a gastarse el dinero y poner la obra a tu gusto. Ven, y si lo crees necesario te escribiré otra carta diciéndote que la obra se estrena en marzo, para que tu padre consienta en tu viaje. Porque la verdad es que "Mariana" ya no se hará en Barcelona, para inaugurar los estrenos en Madrid a la vuelta de la Xirgu el invierno próximo. Lo cual no es inconveniente, porque después del éxito de Marquina, y el que tendrá Ardavín, tú no puedes esperar nada parecido. Entre otras razones fortísimas porque tu "Marianita" no es una doña María de algo, ni eres capaz de poner tantos disparates como por lo visto son necesarios para gustarle al público, a Canedo, a Pérez de Ayala, a Mesa y a Melchor. No dejes de felicitar mucho a Marquina por el grandísimo éxito. A mí la obra no me gusta nada, pero me alegro infinito, primero por que quiero a Eduardo, que está radiante. A Margarita le dices que sabes por mí que la protagonista de "La ermita, etc.", es una de sus cosas mejores. ¡Cómo te va a destrozar los versos de Mariana! Porque los dice de una manera bárbara y catalana, pero es cierto que hace algunas escenas, las mudas y cachondas, de manera excelente. Y no dejes, y perdona que insista dada tu habitual dejadez, de agradecerle mucho a Margarita Nelken lo que ha hecho; indudablemente, puedes creerme, la que más ha influido, aparte la señorita Lydia, a quien tú amas. Y claro que a la Xirgu le ha parecido bien la comedia, porque si no, no la hubiera hecho. Ven pronto. Voy a dar un recital de poesías moderrrnas en la Residencia de Señoritas, y pienso añadir al repertorio dos piezas tuyas, ya experimentadas por el éxito del público: el romance de los Camborios y el de los culos. En honor a la verdad te diré que en tus obras no puedo competir contigo, pero de todos modos las recito y me aplauden. Salud y hasta pronto. Tuyo affmo. Cipri>>.
L'actitud de García Lorca davant la promesa de l'estrena de la seva obra, va ser la d'un nen espantat davant el cavall que tant desitjava i que ara el trobava massa gran. Així va escriure a Jorge Guillén: <<Ahora estoy aterrado y bajo el peso de una cosa superior a mis fuerzas. Parece ser que la Xirgu va a estrenar el drama romántico "Mariana Pineda". El hacer un drama romántico me gustó extraordinariamente hace tres años. Ahora lo veo como al margen de mi obra. No sé>>. I així va escriure a Melchor Fernández Almagro: <<...Me dio miedo el ambiente de teatro. ¡Qué alegría sentirme alejado de el! Así haré, y ésta será mi norma de autor dramático>>.

Mariana Pineda va ser una figura que va traspassar els llindars del mite i va simbolitzar els nobles ideals de la llibertat durant el segle XIX. Granadina, com Federico, va ser l'heroïna una ombra amiga de la infància del poeta, amb la que va arribar a sentir-se en deute. <<Vestida de blanco - li va descriure més tard al seu amic Fernández Almagro-, con el cabello suelto y un gesto melodramático hasta lo sublime, esta mujer ha paseado por el caminillo secreto de mi niñez con un aire inconfundible. Mujer entrevista y amada por mis nueve años, cuando yo iba de Fuente Vaqueros a Granada en una vieja diligencia, cuyo mayoral tocaba un aire salvaje en una trompeta de cobre. Si tengo miedo de hacer este drama es precisamente por enturbiar mis recuerdos delicadísimos de esta viudita rubia y mártir>>. Federico García Lorca va relatar més tard: <<Un día llegué, de la mano de mi madre, a Granada: volvió a levantarse ante mí el romance popular, cantado también por niños que tenían las voces más graves y solemnes, más dramáticas aún que aquellas que llenaron las calles de mi pequeño pueblo, y con el corazón angustiado inquirí, pregunté, avizoré muchas cosas y llegué a la conclusión de que Mariana Pineda era una mujer, una maravilla de mujer, y la razón de su existencia, el principal motor de ella, el amor a la libertad>>. Una altra ardent confessió, més tard del poeta a Montevideo, va completar la seva idealitzada visió infantil de l'heroïna: <<Es una obra que escribí necesariamente impulsado por una fuerza contra la cual no podía defenderme. Desde que abrí los ojos y me asomé por la ventana de mi casa, en la gris plaza vecina, veía altiva sobre la columna, sueltos los cabellos, en el cielo la mirada, apretando contra el cuerpo la bandera de la libertad. Mariana Pineda, la mujer garrida, valerosa y terriblemente hermosa, puesta allí como símbolo de un ideal revolucionario... Lo que yo sostenía era la tradición; lo que oía de labios de las antiguas criadas, lo que me repetía la portera del convento -donde ayudaron a bien morir a la enamorada-, lo que recibí de los viejos en el café>>.
Al març de 1927 Margarida Xirgu va estrenar en el Teatro Fontalba de Madrid, la història de pandereta en tres actes dividits en tretze quadres "La cantaora del puerto" de Luis Fernández Ardavín, amb figurins de vestuari fets per Miquel Xirgu, el germà de l'actriu. L'obra relata el romanç d'un torero i una gitana, que acaba tràgicament al morir en el rodo una tarda el brau lidiador. La gitana Soleà, despitada marxa de Sevilla amb un príncep indi, però la seva nostàlgia i l'amor perdut fan que regressi. L'obra va ser molt ben interpretada per Margarida Xirgu (Soleà), Alfonso Muñoz (torero) i Francisco López Silva (príncep oriental), acompanyats de Pascuala Mesa, Carmen Carbonell i Fernando Fresno. Però després de l'estrena va tenir molt poc èxit de públic. El 16 d'abril de 1927 Margarida va representar en el Teatre Goya de Barcelona, la comèdia d'escenes de la vida moderna dividides en quatre actes, "La princesa bebé" de Jacinto Benavente, en la qual es relata la vida de la princesa Elena, condemnada a viure sense amor tota la seva vida, al ser casada per conveniència de la seva família, sense pensar en els seus sentiments.

 



Programació del dissabte 16 d'abril de 1927.

Foto "La Vanguardia"


Programa de mà de "La princesa bebé" del Teatre Goya.

Foto Biblioteca de Catalunya


A últims d'abril va aparèixer una tarda García Lorca pel camerino de Margarida Xirgu, al Teatre Goya de Barcelona. Després d'un canvi d'impressions sobre els assaigs i decorats de "Mariana Pineda", va seguir Lorca camí de Figueres, a casa dels Dalí, a preparar l'escenografia del drama, que va dissenyar Salvador. Margarida Xirgu tenia projectat l'estrena de "Mariana Pineda", però l'èxit de les obres programades: "Barro pecador" dels germans Álvarez Quintero, "La mariposa que voló sobre el mar" de Jacinto Benavente i "La ermita, la fuente y el río" d'Eduardo Marquina, les mantindria en la cartellera més temps del previst i van esgotar l'espai per a altres títols. L'obra del poeta granadí hagués hagut d'esperar a la temporada següent, però l'actriu no volia ajornar més la presentació del drama i va decidir donar-la a conèixer a Barcelona, en la temporada de primavera. Abans d'acabar la campanya de Madrid, Margarida Xirgu i tota la seva companyia ja havien assistit, en el Teatro Fontalba, a la lectura de "Mariana Pineda" realitzada pel seu autor Federico García Lorca, en la que també van estar presents Cipriano Rivas Cherif i Manuel Azaña, llavors President de l'Ateneo de Madrid.

El 17 de juny de 1927 Margarida Xirgu va estrenar en el Teatre Goya de Barcelona el poema dramàtic "Fidelidad" de Josep Maria de Sagarra, en versió castellana d'Eduardo Marquina i amb escenografies de Miquel Xirgu, el germà de l'actriu. Finalment després d'assistir García Lorca als assaigs que amb els seus suggeriments van estar encertades visions de la seva prodigiosa intuïció, la Compañía de Margarita Xirgu va estrenar el 24 de juny en el Teatre Goya de Barcelona "Mariana Pineda", amb escenografies de Salvador Dalí i en les que els decorats van ser realitzats en el taller de Brunet i Pous, després que es va desestimar que els realitzés Rafael Barradas. Dies abans de l'estrena, va circular la remor que anaven a prohibir l'obra, ja que per a la dictadura de Primo de Rivera era un afront perquè, encara que l'acció de Mariana ocorre un segle abans en l'absolutisme ferrandí, tenia massa coincidències amb el seu govern. Al poeta, alhora músic i pintor, li va agradar cuidar-se de tots els detalls: els decorats, els figurins, la música. García Lorca va dirigir personalment l'assaig del cor de nens i nenes que cantaven el romanç amb el que va començar i va finalitzar l'obra. Federico va tractar d'inculcar a les veus infantils, de marcat accent català, les flexibilitats i ecos malenconiosos d'aquelles altres que havien omplert els aires del seu petit poble, quan ell era nen. Per a accentuar el caràcter de vella estampa de plaçeta, les veus infantils corejaven darrera d'un cartell que representava la granadina porta d'Elvira.

Margarida Xirgu va dir de l'estrena: <<"Mariana Pineda" se estrenó en Barcelona con un público en el que predominaba el elemento joven, que fue dispuesto a dar batalla, como los románticos en el estreno de "Hernani". Pero no hubo batalla, porque la obra gustó a todo el público o, por lo menos, no hubo protestas>>. No obstant això, es temia, va dir Margarida Xirgu: <<... que un público chapado a la antigua no entendiera la obra>>. Per provar-ho, Margarida la va estrenar en un dia d'abonament a càrrec d'una d'aquestes institucions tradicionals que tenien fama de reunir a la gent més rància de la població. I els hi va agradar tant que Federico va haver de sortir a saludar en els entreactes i alguna vegada a l'acabar les escenes, rebent molts aplaudiments. I mentre saludava al públic, estrenyent-se la mà, deia per lo baix: <<¡Hasta las viejas aplauden...! ¡Hasta las viejas aplauden...!>>.

L'obra va ser comentada en tota la premsa barcelonesa: "La Publicitat", "El Liberal", "La Veu de Catalunya", "El Noticiero Universal", "La Vanguardia", "Las Noticias", "El Diluvio", "El Día Gráfico",... però excepte algun crític, en general no van saber captar que sota l'essència lírica de fina expressió i pura línia del poeta, bategava un prodigiós dramaturg. Encara que en aquesta obra no revelés el seu estil teatral anunciava el seu germen i el naixement d'un nou teatre. Federico seria el primer a admetre que el seu drama era "obra débil de principiante" i que, si bé revelava aspectes del seu temperament poètic, no responia a la seva concepció del teatre. Bernat y Durán va dir en "El Noticiero Universal": <<La obra que nos presenta Federico García Lorca es un bosquejo sin ambientar. Más ese bosquejo, a través de líneas pueriles, de versos sin articulación teatral y de imágenes rebuscadas, ofrece otras líneas, otros versos, otras imágenes y, en general un nervio que señala en el autor, temperamento para cultivar el teatro>>. Domènec Guansé a "La Publicitat" va publicar: <<En altres moments la seva poesia aconsegueix alliberar-se de música buida de bombos i platerets que tan sovint fan les rimes castellanes des dels clàssics als nostres dies. Poesia dels més primitius i dels més moderns. Gust de poesia grisa i nodrida de cançoner anònim i gust de poesia trencadissa i preciosa de Juan Ramón Jiménez. Ecos patinats de cançó popular i imatges de poeta d'avantguarda, fantasmagòriques com la resplendor d'un coet... La decoració d'aquest acte interpreta meravellosament el poema. Hi ha en ella una lluminositat blanca, de lliri claustral i poemàtica. Una ombra malenconiosa de xiprer. Un sortidor que plora amb el mateix platejat seductor i convencional dels versos del poeta... I el moviment escènic és conduït aquí, més encara que en els restants quadres, amb una gràcia justa i delicada>>.

Tampoc van saber interpretar els modernistes decorats de Dalí: <<La presentación se nos antojó poco en concordancia con el ritmo y el ambiente de la obra>> va exposar E.G.G. a "El Diluvio". Rodríguez Cordolá va publicar a "La Vanguardia": <<En cuanto a la presentación escénica se ofrece el contrasentido de trajes de estricto figurín de 1831, y de un decorado concebido con arreglo a normas y convenciones, en algún caso, de cosa de un siglo después. Esto es remedador del arte de avanzada que priva ahora en algunos escenarios extranjeros>>. Emilio Tintorer a "Las Noticias" va dir: <<La obra se presentó bajo la dirección artística del joven Dalí. Algo parecido a lo que hacen en Francia los del llamado teatro de vanguardia. Decorados y accesorios para dar un ambiente artístico, convencional, pero que impresione y precise. El joven Dalí demostró ser artista sincero y elegante>>. I Andrés Vicuña va exposar: <<Hay que hacer especial mención del decorado. Discutible si cabe, pero de intención noble y efecto adecuado, dentro de su moderno arcaísmo y de su ya ida modernidad, por así decirlo. Es de celebrar que artistas jóvenes como Federico García Lorca y Salvador Dalí empiecen a trascender como representantes de una generación tan evidente como silenciada>>. A García Lorca sí li van agradar els decorats i figurins de Salvador Dalí. El dramaturg va reflectir el seu entusiasme a les cartes que va enviar als seus amics. A Manuel de Falla li va dir des de Cadaqués: <<Yo lo he recordado constantemente mientras se realizaba el decorado de "Mariana Pineda", lleno de un maravilloso andalucismo intuido sagazmente por Dalí a través de fotografías genuinas y de conversaciones mías exaltadas horas y horas y sin nada de tipismo>>.

Unànime va ser el criteri de la premsa a ressaltar la labor de la protagonista. "La Veu de Catalunya" va reconèixer que el triomf de l'obra era un dels més legítims que s'havien registrat <<en els nostres teatres des de fa molt temps la senyora Xirgu ha arribat a a commoure a l'auditori per la intensa expressió amb que recita els seus versos. El seu treball entusiasta ha estat premiat pel públic que l'ha ovacionat, al costat del seu autor>>. "El Diluvio" va publicar: <<La Xirgu vivía el difícil personaje y sabía hacerlo llegar al ánimo del espectador>>.

Va finalitzar la temporada al Teatro Goya de Barcelona amb les obres: "La mariposa que voló sobre el mar" de Jacinto Benavente, "Barro pecador" dels germans Álvarez Quintero, "Nuestra diosa" de Massimo Bontempelli amb traducció de Salvador Vilaregut i "La ermita, la fuente y el río" d'Eduardo Marquina.

La temporada de la Compañía Margarita Xirgu a Barcelona va finalitzar el 3 de juliol. L'actriu tenia ja preparades les maletes per a marxar-se a Font Romeu. El costum de passar el mes de juliol a la Cerdanya francesa havia adquirit en la vida de la Xirgu, carta de naturalesa. Juliol era el seu mes de descans, del que tan necessitats estaven els seus fràgils pulmons. Acabades les seves vacances en el Grand Hotel de Font Romeu, Margarida va començar a Sant Sebastià la temporada que es deia "del Nord" en l'argot teatral i el 10 d'agost de 1927 va estrenar allí "Mariana Pineda". A Sant Sebastià s'allotjava a l'Hotel María Cristina, però la major part del temps el passava al teatre. Allí estiuejava Jacinto Benavente, amb qui li unia una gran amistat. Era el seu assidu acompanyant i durant els entreactes de les representacions, jugaven els dos als escacs. Algunes vegades Margarida el deixava guanyar, com el dia 10 d'agost, com va reflectir en una carta a Joaquín Montaner amb qui mantenia una continua correspondència: <<Estos días don Jacinto se pasa la vida con nosotros: tarde y noche en el teatro y algún día almuerza también. Esta tarde, durante la representación de "La ermita, la fuente y el río", le he dado dos mates seguidos. No le ha hecho ninguna gracia: por la noche le he dejado ganar, no sea que no me diera papel en su obra. Está muy salado, más ameno que nunca>>.
Després de Valladolid, Margarida Xirgu es va presentar amb la seva Companyia a Bilbao. El seu estat de salut no era bo i a Santander va tenir fins i tot que suspendre els assaigs. Sempre en lluita amb la seva malaltia, amb el teatre com antídot contra ella. Reconeixia en una conversa amb Domènec Guansé que: <<Quan encara era joveneta, a casa, de vegades la tos no em deixava, em sentia morir. Arribava al teatre, els pulmons se'm dilataven i ni en els cims més alts he respirat millor. El teatre és per a mi una font de vida. Ningú pot dir que m'hagi vist cansada en escena; ningú dirà que m'hagi escoltat pronunciar un vers, una frase, amb cansament. Ningú!>>.
La gira estiuenca va arribar a la seva fi. El seu projecte era estar a Madrid el 10 d'octubre i, en aquest mateix dia, visitar el Museo del Prado, per veure quadres de l'època, per al tocat de Doña María, el seu personatge a l'obra "El hijo del diablo" de Joaquín Montaner, els assaigs de la qual ja havia iniciat des del 12 de setembre. El 11 d'octubre, tarda i nit, va tenir lloc l'assaig general de "Mariana Pineda" i el 12 Margarida Xirgu va estrenar l'obra al Teatro Fontalba de Madrid, amb escenografies de Salvador Dalí, juntament amb l'entremès "Carta a Juan Soldado" dels germans Álvarez Quintero.
La premsa va ser unànime a celebrar l'esdeveniment dramàtic de "Mariana Pineda" com un triomf ressonant i encoratjador, perquè demostrava que la sensibilitat del públic vibrava intensament amb l'obra del poeta. La interpretació de Margarida Xirgu, de càlids i apassionats accents i el clamorós entusiasme de la joventut literària -entre els quals es trobaven els companys de Lorca de la Residència- va contribuir al triomf de l'obra. Desprès de l'estrena, la Xirgu va dir a l'autor: <<Quiero que me dediques esta obra, porque harás otras mejores que se disputarán otras actrices. ¡Pero ésta es mía!>>. Margarida, la seva actriu predilecta, va arribar a sentir per ell un gran afecte i contava anècdotes delicioses sobre "l'impossible Federico". Díez-Canedo, un dels crítics més importants de l'època, va dir en "El Sol": <<Escrita en versos de vario ritmo, muy libremente cortados, que se regularizan en cuartetas sin estruendo en consonantes, voluntariamente pobres hasta que de pronto se tuercen graciosas en cadencias de cantar o en romances descriptivos, y que no pierden el tono lírico y son como las melodías más destacadas en el conjunto sinfónico. "Mariana Pineda" es digna del poeta en quien la nueva lírica saluda a uno de sus capitanes. La fábula sencilla en extremo, llega a admitir, en el tipo del gobernador Pedrosa, la pincelada melodramática>>. Fernández Almagro va escriure a "La Voz": <<Los versos de García Lorca tienen mucho de flor y de estrella. Están en su lugar porque sí. La necesidad y el capricho los crean de acuerdo. Al cabo, así es la copla de legítima cepa: brotada sin esfuerzo, magistral en su sencillez, arbitraria y sorprendente de exactitud>>. Un altre granadí, Francisco Ayala, a "La Gaceta Literária", va qualificar de fet insòlit el que un jove poeta d'avantguarda, fora ovacionat amb tant ardor per un públic teatral: <<Federico ha cantado -va relatar-, con su voz alegre, la historia de Mariana, y le ha rodeado la espléndida garganta con un collar de imágenes nuevas, a lo largo de su drama, de su romance. De su tragedia>>. Francisco Ayala no va dubtar a situar el romanç en tres estampes dintre del "art nou". Manuel Machado va exposar a "La Libertad": <<Margarita Xirgu era esperada y deseada como se la espera y desea siempre por nuestro público. La gran trágica gloriosa tuvo momentos felicísimos, insuperables de patética expresión y conmovedora ternura, en su creación de esta Mariana Pineda del romance de Lorca>>. "ABC" va assenyalar d'íntima, l'efusió lírica de l'heroïna. "La Época" va destacar en "Mariana Pineda" les discretíssimes essències de la seva maternitat gelosa, de la seva religiositat observant, de la seva feminitat gojosa i ufanosa. Santorello a "Blanco y Negro" va apuntar: <<En el drama se atiende más a la leyenda popular que a la verdad que pasa por histórica... primero mujer enamorada, y luego, heroína de la libertad>>. La crítica va subratllar l'evasió d'una "evocació històrica" -el republicanisme de Mariana ja de per si mateix xocava amb la política del Directori-. L'escenografia també va agradar, J.G. Olmedilla va dir que el model indiscutible de l'escenògraf modern era Salvador Dalí, qui havia arribat a la perfecció escenogràfica moderna -i molt antiga, de sempre- en l'últim quadre de l'obra.
A l'estrena a l'acabar de recitar Amparo amiga de Mariana -encarnada per Carmen Carbonell- l'últim vers ho feia descrivint una cursa de braus, Valle-Inclán que ocupava una butaca cap a la meitat de la sala, es va posar dempeus com mogut per un ressort, amb aquella brusquedat dels seus moviments, amb aquella rigidesa que li donava cert aire de figura de guinyol, i va exclamar en veu alta: <<Ezto es una crónica de Corrochano...>> i desprès de l'arbitrària comparança del vers lorquià amb la prosa del popular cronista taurí Gregorio Corrochano, va sortir de la sala una mica frustrat, ja que la seva frase es va ofegar entre les peticions de silenci que reclamava al públic, al que tant li havia agradat el romanç.
A pesar de la bona premsa de "Mariana Pineda", Margarida Xirgu va haver d'avançar l'estrena de "El hijo del diablo" davant l'escassesa de públic. El 27 d'octubre de 1927 es va estrenar l'obra en el Teatro Fontalba de Madrid, un poema dramàtic en cinc actes i en vers de Joaquín Montaner, amb figurins de vestuari realitzats per Miquel Xirgu, el germà de l'actriu. El argument de "El hijo del diablo" està inspirat en el Don Juan Tenorio de Zorrilla. El fill del diable és el fill pòstum de Don Juan, nascut a Itàlia, que arriba a Espanya acompanyat de la seva mare Doña María Esquivel -interpretada per Margarida Xirgu- i sent bullir a la seva sang el frenesí de la passió i la sed d'aventures del seu pare, però no és gens destre en el maneig de les armes a diferència d'aquell. A l'estrena de "El hijo del diablo", de nou Ramón María del Valle-Inclán va orquestrar un dels seus sonats escàndols. La Xirgu va explicar: <<Una noche en el Fontalba, yo estaba trabajando y él ocupaba una butaca de platea. Cuando acabé uno de mis parlamentos, el público me aplaudió y él ni se inmutó. De repente, un señor que estaba a su lado gritó: "¡Sí, señor, muy bien"! Entonces, don Ramón se desmelenó y gritó: "¡Mal, muy mal"! Yo me quedé de piedra, pues enseguida reconocí la voz de don Ramón. Y me desmoralicé como una tonta. Me puse a llorar y el público, al verme, reaccionó contra mi agresor, poniéndose de pie y aplaudiéndome más fuerte todavía. Cuando volví a mi camerino, mi traje, que era de época, llevaba toda la pechera mojada de lágrimas. Benavente, los hermanos Quintero, Arniches, acudieron todos y me decían que no lo tomara a mal, que Valle-Inclán era así y que no había que darle más vueltas ... A don Ramón lo llevaron detenido por escandaloso. Eso me rompió el corazón. ¡Don Ramón detenido por culpa mía! Pero lo soltaron enseguida ... Por lo visto, en la comisaría también se despachó a su gusto, diciendo cosas deliciosas...>>.

 

Caricatura de Margarida Xirgu interpretant "El hijo del diablo" de Joaquín Montaner, 1927. Ramón López Montenegro

 

El 10 de novembre de 1927 Margarida va realitzar una entrevista amb Josefina Blanco, l'esposa de Valle-Inclán, per a tractar de calmar la situació animada per la premsa i certes autoritats. La trobada la va propiciar Margarita Nelken, a l'estudi de l'escultor Victorio Macho. El Sindicato de Autores va voler oferir a la Xirgu un homenatge de desgreuge. Margarida va agrair el gest dels seus companys, però el va rebutjar: <<No vull homenatges -va declarar-. El desgreuge cal buscar-lo fent lo possible per millorar el nostre treball, procurant superar-nos lliurant al públic el millor de nosaltres mateixos. Li repeteixo a vostè que la cosa no ha tingut importància, i si s'ha magnificat és potser per la falta de temes de més interès>>. Margarida no volia saber res de malquerencies, d'enveges, ni de pugilats, ni de lluites de vells i joves...: <<Acullo amb estima la labor dels poetes que arriben a mi portant quelcom estimable. Ells troben grans dificultats per a estrenar... Ja sabia jo que no m'anava a enriquir amb les obres de Lorca i de Montaner; però les vaig creure dignes de dur-les a l'escena i que les conegués el públic>>. El 10 de desembre de 1927 la Xirgu va tornar a representar ""La mariposa que voló sobre el mar" de Jacinto Benavente al Teatro Fontalba de Madrid.

 

Margarida Xirgu el 1927


Per a Nadal, el 22 de desembre de 1927, Margarida va estrenar en el Teatro Fontalba, la comèdia de màgia en tres actes i en prosa "La noche iluminada" de Jacinto Benavente, amb escenografies de Manuel Fontanals que van subratllar un gran sentit de conjunt i una orientació harmònica en el muntatge. Es tractava d'una comèdia de màgia, de boscos, d'encanteris i d'éssers fantàstics. No només els personatges principals són herois shakespearians de "El somni d'una nit d'estiu": Titania, la reina de les fades, l'entremaliat Puck..., sinó que, en el transcurs de l'obra benaventiana, hi han constants al·lusions a l'obra de l'autor anglès. És aquesta la peça més ambiciosa del dramaturg madrileny dintre del camp de la fantasia. A "La noche iluminada" l'autor va posar en contacte a joves dels nostres dies amb el món de Titania, Oberón i Puck, en una barreja de fantasia i realitat, mantenint així la tesi benaventiana que: lo fabulós ha de prendre aparença natural per a matar la incredulitat dels homes que, superiors en tot moment, creuran sempre que lo sobrenatural no és més que una postura de lo normal i corrent. Així, a "La noche iluminada", Oberón, Titania i els seus servidors no són per als mortals altra cosa que actors cinematogràfics. La ficció, una vegada més, adquireix versemblança. Tot estreba en salvar l'idealitat.
No havia en el repartiment primers papers. Es tractava d'una labor de conjunt. Margarida Xirgu va ser una adorable Titania. Julia Pachelo (Julia Pacello Millanés) interpretava a Oberón i Carmen Carbonell a Puck. Van intervenir al seu costat: Pascuala Mesa, María Gil Quesada, María Díaz Valcárcel, Amelia i Pilar Muñoz, Alfonso Muñoz, Francisco López Silva, Luis Peña, Fernando Porredón i Miquel Ortín. Jacinto Benavente durant els assaigs no va trobar objeccions que posar, tot li va semblar de perles; però el dia de l'estrena va marxar a París per fugir dels periodistes i de les seves cròniques, com en altres ocasions d'estrena en les quals s'havia escapat al cinema o a jugar una partideta d'escacs a casa dels Artigas o a un cafè extraviat, un d'aquests cafès discrets on es troben tots els que no volen ser vists.

 

Margarida Xirgu i Julia Pachelo interpretant "La noche iluminada" el 1927.

Foto: Editorial Estampa a Madrid l'any 1928, cedida per Marçal Font.


En el diari "ABC" del divendres 23 de desembre de 1927, Floridor va escriure: <<La obra más que para niños, es para hombres que se sientan niños. Las imaginaciones infantiles verán en "La noche iluminada" su magia externa; el cabrilleo del tisú de plata en las medievales vestiduras; juegos de tramoya; lindas decoraciones; les divertirá la metamorfosis de Rolando, convertido en oso por arte de encantamiento, hechizo que no se romperá hasta que encuentre a una mujer que lo quiera, reirán con las burletas del travieso Puck; y en el desfile de las "estrellas del cine" -en esto los niños están muy adelantados- es posible que batan sus manecitas viendo en aquéllos a sus ídolos favoritos. El cuerpo de la comedia, su ideología, su magia espiritual, la poesía de las almas y de las cosas que la embellecen, la ironicidad que serpea entre la enguirnaldada forma, está más allá de su comprensión. Los hombres aprenden en este viaje al mundo de la ilusión, adonde nos conduce Benavente, que la realidad de la vida todas las conquistas logradas por la ciencia y la civilización moderna, no tienen bastante poder para destuir la mitológica belleza de dioses, hadas y héroes que la misma Humanidad creó, infundiéndoles aliento inmortal. Eterno y luminoso será su reinado, mientras quede un artista sobre la tierra... Seamos un poco niños y, lejos de sentir pueriles inquietudes a la vista del bosque encantado, aventurémonos por su fronda, y si se nos aparecen, como en la comedia benaventiana, los héroes shakespearianos y la reina Titania, Puck y Oberón, con su lúcido cortejo, no los confundamos con una caravana de peliculeros, como les ocurre a los personajes reales de la obra de Benavente, sino veamos en ellos a los embajadores del genio y de la poesía. Esta aleación de fantasía y realidad, quimérica y proseísta, poética y grotesca, espiritual y simbólica, con sus brotes shakespearianos, tiene la elegante arquitectura literaria, el ritmo encantador que es blasón del ilustre comediógrafo. Los humorísticos conceptos acerca del amor en quiebra, del superrealismo de la moda y gustos actuales, son dardos de ironía, arma infalible de la panoplia benaventiana. A las innúmeras bellezas de la comedia se rindió el Senado, en cálido homenaje a la obra y al autor. Fontanals ha vestido y decorado la magia con entonada armonización de telas y colores. La unidad y fusión de tonos se ha realizado con exquisito gusto y riqueza, con arbitraria originalidad>>. Contradictòriament al repartiment ja descrit, acaba l'article amb el nom d'altres actors diferents, que pel que sembla van participar en l'obra: <<Es obra de conjunto y éste fue eficiente y disciplinado. Margarita Xirgu, Carmen Carbonell, Julia Pachelo y Pascuala Mesa, y los sres. Fernando Fresno, Salvador Marín de Castro, Alfonso Muñoz y Francisco López Silva, sobresalieron en la interpretación>>.

El gener de 1928 mor María Guerrero. El 11 de febrer de 1928 la Compañía de Margarita Xirgu va representar la comèdia en tres actes dels germans Álvarez Quintero "Cristalina" en el Teatro Fontalba de Madrid. A continuació, el 29 de febrer Margarida va representar també en el Teatro Fontalba "El mal que nos hacen" de Jacinto Benavente. El 10 de març va representar al mateix teatre "¡No quiero, no quiero! de Jacinto Benavente. Del 2 a 7 de maig va actuar a Saragossa, el 9 i 10 del mateix mes a Terol i el següent dia, el 11 a València. Margarida Xirgu des de Saragossa, va escriure al seu amic i confident Joaquín Montaner, el 4 de maig de 1928, confessant-li que Benavente esdevenia el seu autor de culte en aquells moments i que l'únic marc de referencia era l'escena espanyola: <<El teatro catalán casi siempre peca de lo mismo cuando quiere hacer gracia: ordinarieces y grosería. Aún la misma gente culta catalana, está alejada del teatro catalán. Mi admiración por Benavente nace precisamente porqué con su teatro evita el que caiga en manos chabacanas y groseras. Los Quintero, pueblo sano y noble. Benavente, aristocracia, y vosotros, los poetas. Yo no puedo admirar a ningún género más>>. Encara I'any 1934, el crític Sebastia Gasch lamentà, en un article demolidor, que I'actriu catalana es limités a renovar el teatre espanyol i deixés anar a la deriva el català: <<Margarida Xirgu només es preocupa de renovar el teatre castellà. I no es recorda del català, que no tan necessita renovar-se més que el castellà, sinó que és el que ho necessita més del món. D'aquest teatre, del nostre, caigut ara entre les mans d'una áurea de sarra teatral qualsevol, la Xirgu no se'n recorda ni se'n preocupa. I cada any, en aquest temps, ens fa la gracia de caritat de representar coses tan noves com: “Mar i Cel”, “Maria Rosa”, “Terra baixa”, “El místic”, “Els vells”, “El ferrer de tall”, que, segons diuen les gasetes: "serán puestas en escena, representándose por los dos colosos del teatro, en lengua nativa" >>. El 26 de maig Margarida Xirgu va representar, al Teatro Goya de Barcelona, la comèdia en tres actes de Jacinto Benevente "¡No quiero, no quiero! A continuació va representar "La noche iluminada" del mateix autor, "El hijo del diablo" de Joaquín Montaner "La ermita, la fuente y el río" d'Edurado Marquina i "Santa Juana" de G. Bernard Shaw.

    

fotos teatre goya 1916-.2008 grup Focus

 

Després d'aquestes representacions i durant 1928 es desconeix l'activitat de Margarida Xirgu, fins a la seva presentació al setembre a Logroño, al Teatro Bretón de los Herreros durant les festes de Sant Mateu, que va abastar onze dies a dues funcions diàries, amb horari de set de la tarda i onze menys quart de la nit. Es van representar obres de Jacinto Benavente -cinc-, d'Eduardo Marquina -dues- i dels Quintero -dos-, més una de Joaquín Montaner i una altra de Francois de Curel. El dijous 20 la Compañía de Margarita Xirgu va representar "¡No quiero, no quiero! de Jacinto Benavente, el divendres 21 festivitat de Sant Mateu "Cristalina" dels germans Álvarez Quintero, el dissabte 22 i el diumenge 30 "La ermita, la fuente y el río" d'Eduardo Marquina, el diumenge 23 "Rosas de otoño" de Jacinto Benavente, el dilluns 24 "El hijo del diablo" de Joaquín Montaner, el dimarts 25 "La borrachera del sabio" de Francois de Curel traduïda i adaptada per Eduardo Marquina, el dimecres 26 "La vida es más" d'Eduardo Marquina, el dijous 27 "La noche iluminada" de Jacinto Benavente, el divendres 28 "Barro pecador" dels germans Álvarez Quintero, el dissabte 29 "La comida de las fieras" de Jacinto Benavente i el diumenge 30 "La mariposa que voló sobre el mar" de Jacinto Benavente.

 

Margarida Xirgu protagonitzant "La borrachera del sabio" de Francois de Curel.

Foto Cuadernos El Público.

Retrat de Margarida Xirgu.

Foto Institut del Teatre de Barcelona

Retrat de Margarida Xirgu del 1928.

Foto Bermemar

 

A la temporada teatral 1928-1929 Margarida Xirgu va debutar en el Teatro Fontalba de Madrid el 10 d'octubre de 1928 amb l'estrena de la comèdia de Jacinto Benavente "Más fuerte que el amor", protagonitzant i dirigint l'obra ella mateixa. El 23 d'octubre Margarida va estrenar a Madrid "Los fracasados" d'Henri-René Lenormand en traducció de Joaquín Montaner. La Xirgu va voler que Lenormand supervisés els últims assaigs. El va allotjar amb tots els honors a l'Hotel Palace i va escollir com a cicerone a Cipriano Rivas Cherif, perquè l'assistís també com intèrpret amb els actors. El dia de l'estrena, abans de començar l'obra, Henri-René Lenormand va pronunciar una conferència sobre les noves tendències de la dramatúrgia francesa.

 

Margarida Xirgu al 1928.

Foto Cuadernos El Público

 

Li van seguir altres estrenes en el Teatro Fontalba, com el de la comèdia d'Eduardo Marquina "La dueña del mundo". El 7 de desembre de 1928 Margarida Xirgu va estrenar la comèdia en tres actes "Novelera" dels germans Álvarez Quintero. La comèdia prejutjada ja des del carrer abans de l'estrena, es va representar davant d'una sonada algaravia a la sala. Uns parlant i xiuxiuant, altres tossint i altres -que desitjaven entretenir-se- manant callar. El repartiment va ser: Llama (Margarida Xirgu), Doña Melchora (Pascuala Mesa), Frisca (Julia Pachelo), Pinpilinpauxa (Carmen Carbonell), Humberto (Alfonso Muñoz), Darío (Luis Peña), don Cándido Loma (Fernando Fresno), Salaverría (Salvador Marín de Castro) i Miguelecho (Fernando Porredón). Margarida va acabar l'any 1928 amb l'estrena de "El estudiante de Vic" de Josep Maria de Sagarra, traduïda al castellà per Joaquín Montaner. El tema de l'obra havia estat tractat també en poesia, per gent tan important com Joan Maragall i estava dirigit a adoctrinar a les filles amb la seva moralitat. La trama relata com una vídua s'enamora d'un estudiant, amb l'oposició del pare d'ella, quedant embarassada d'ell i finalitzant amb la fugida de l'estudiant. La moralitat ve a dir: "Nenes que veniu al món, no us fieu de gent de llibres".

 

Margarida Xirgu protagonitzant "Novelera" dels germans Álvarez Quintero.

Foto Cuadernos El Público.

Pascuala Mesa, Margarida Xirgu, Carmen Carbonell i Miquel Ortín.

Foto Museo Nacional del Teatro de Almagro


Pascuala Mesa, Margarida Xirgu i Carmen Carbonell.

Foto Museo Nacional del Teatro de Almagro

Retrat de Margarida Xirgu el 1928.

Foto Centro de Investigación y Documentación, Festival de Mérida

 

Alguns texts han estat extrets de la biografia: "Margarita Xirgu y su teatro" d'Antonina Rodrigo.

 

XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.