Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

109. VICTORIEN SARDOU

 

Victorien Sardou va néixer a París el 5 de setembre de 1831, va ser dramaturg, escenògraf i periodista.

Procedia d'una modesta família propietària d'un oliverar a Le Cannet, a prop de Cannes. Durant un hivern especialment fred, la gelada va matar a totes les oliveres i va arruïnar a la família, traslladant-se conseqüentment el pare de Victorien, Antoine Léandre Sardou i la seva família a París. Els passeigs amb el seu pare pels carrers de la capital, van despertar en el seu esperit el gust per la Història, i l'afany de situar novament en els vells barris de la ciutat a personatges ja desapareguts i a esdeveniments llunyans en el temps. A París el seu pare va ser successivament comptable, professor de comptabilitat, director de col·legi i preceptor, a més de publicar alguns manuals de gramàtica, diccionaris i altres tractats de diferents matèries. Com el seu pare vivia amb dificultats, Victorien va haver d'espavilar-se per si mateix des de molt jove i es va veure obligat, a causa de la falta de diners, a interrompre els estudis de medicina que havia iniciat.

Va sobreviure fent classes de francès a alumnes estrangers, així com fent classes de llatí, història i matemàtiques i escrivint articles per a enciclopèdies populars i diaris. Al mateix temps tractava d'introduir-se en el món de les lletres. Els seus primers texts van trobar el suport d'una escriptora de segon ordre, Madame de Bawl, que durant l'època de la Restauració havia arribat a tenir certa fama. Va tractar de cridar l'atenció de la famosa actriu francesa Rachel proposant-li el drama "La regna Ulfra" (La reine Ulfra) basat en antigues llegendes sueques; però mai es va representar, com tampoc es va representar la seva comèdia "Els amics imaginaris" (Les amis imaginaires) d'aquella època.

L'inici de la seva carrera teatral va resultar especialment difícil. Abans d'arribar a l'escena va compondre vint-i-quatre comèdies que va presentar infatigablement a actors i directors de teatre, sense descoratjar-se per les seves contínues negatives. La seva obra "La taverna dels estudiants" (La taverne des étudiants) es va representar en el Teatre del Odeón de París el 1 d'abril de 1854, però la seva estrena va ser molt turmentosa a causa de la presència d'estudiantes en el teatre, ja que s'havia estès la remor que l'autor havia estat contractat pel Govern per a provocar-los. Després de cinc representacions, l'obra va ser retirada de cartell. Altre drama, "Bernard Palissy", havia estat en principi acceptat pel Teatre del Odeón, però després d'un canvi en la direcció del teatre, els nous mandataris de la sala van decidir no complir el compromís adquirit pels seus antecessors i no es va estrenar. La comèdia amb tema canadenc, "Flor de liana" (Fleur de liane) va estar a punt de representar-se en el Teatre del Ambigu, però la mort del director del teatre, Carlos Desnoyers, va fer que el projecte fracassés i l'obra no es va estrenar. La comèdia "El geperut" (Le bossu), que Victorien Sardou va escriure per a l'actor Charles Albert Fechter, no va agradar a qui havia de ser el seu protagonista i quan per fi l'obra va poder representar-se amb èxit, va ser a conseqüència d'un error, com obra de un altre escriptor. "París al revés" (París a l'envers), la comèdia que va presentar a Adolphe Lemoine-Montigny el director del Teatre del Gymnase Marie Bell, no es va estrenar doncs va ser rebutjada per aquest aconsellat per Eugène Scribe, a qui li semblava escandalosa l'escena d'amor, que s'anava a repetir i fer famosa a la comèdia de costums de Sardou "Nostres íntims" que s'estrenaria el 1861.

Victorien Sardou es trobava completament arruïnat, i les seves desgràcies es van agreujar quan un atac de febre tifoide gairebé li va causar la mort. A punt de morir a les seves golfes, envoltat pels seus manuscrits rebutjats, una veïna Mademoiselle de Brécourt el va auxiliar. Era actriu de teatre i estava relacionada amb aquest món, especialment amb la famosa actriu Virginie Déjazet, de la qual era íntima amiga. Després de restablir-se, el va presentar a la seva amiga, i aquesta va decidir convertir-se en la protectora del jove autor. L'actriu, ja major, va comprar per a ell el 1859 un teatre, el Folies Déjazet, que es va rebatejar com Teatre Déjazet. Per a aconseguir mantenir les despeses del teatre, ella va arribar fins i tot a tornar a emprendre gires teatrals per tota Europa. El 4 de novembre de 1859 Victorien Sardou va estrenar la comèdia "Les gents nervioses" (Les gens nerveux) en el Teatre del Palais Royal de París. "Cándida" (Candide), la primera obra que va escriure per a Virginie Déjazet, va ser prohibida per la censura i no es va estrenar, però les tres obres següents dutes a l'escena per la cèlebre Déjazet van ser escrites pràcticament una després d'una altra i van obtenir un gran èxit. Les obres van ser: "Les primeres armes de Figaro" (Les premières armes de Figaro) estrenada en el seu vell teatre el 27 de setembre de 1859, "Monsieur Garat" estrenada també en el Teatre Déjazet el 31 de maig de 1860 i "Els prats Saint-Gervais" (Les Prés Saint-Gervais) una òpera còmica, reestrenada en el Teatre de les Varietes de París el 14 de de novembre de 1874. Va tenir també molt èxit la comèdia "Les potes de mosca" (Les pattes de mouche), representada el 15 de maig de 1860 en el Teatre del Gymnase Marie Bell de París, en la que Clarisse amb el desig de fer un bon matrimoni, li escriu una carta al seu amant Michel comunicant-li que han de separar-se, però aquest no la rep i pensa que ella l'ha traït. La carta es perd però al final es troba quan Michel i Suzanne, l'amiga de Clarisse, s'adonen que s'estimen. El 31 de desembre de 1860 Victorien Sardou va estrenar la comèdia "Les dones fortes" (Les femmes fortes) que es va representar en el Teatre del Vaudeville de París.

Aviat va estar en igualtat de condicions amb els dos mestres del teatre del moment, Émile Augier i Alexandre Dumas fill. Encara que Victorien Sardou no tenia ni la vis còmica ni l'eloqüència o força moral del primer, ni la convicció apassionada ni l'agut enginy del segon, era un mestre del diàleg. Les rèpliques les enllaçava de manera molt enginyosa, aplicava els principis constructius d'Eugène Scribe i combinava els tres gèneres clàssics: comèdia de caràcters, de costums o d'intriga, amb el drama burgès. Va demostrar tanta habilitat com el seu mestre per a unir aquests elements en obres sòlides i ben construïdes, a pesar que els donava un important matís de sàtira social.

El 16 de novembre de 1861 Victorien Sardou va estrenar la seva comèdia "Els nostres íntims" (Nos intimes) en el Teatre del Vaudeville de París, en la que es burlava de la burgesia egoista i vulgar, i va ser representada fins i tot a la Cort. El mateix any va estrenar, el 18 de juliol, la comèdia "Piccolino" en el Teatre Gymnase de París.

 


Retrat de Victorien Sardou.

Foto Culture Gouvernement

 

Es va casar amb la seva veïna benefactora, que posseïa com a nom artístic el de Laurentine Léon i com a veritable -de noble llinatge- el d'Eléonore Desirée de Moisson de Brécourt, que va morir vuit anys més tard. El 11 d'abril de 1862 va estrenar la comèdia escrita per la Comédie Française "La papallona" (La papillonne) en el Teatre Français de París, el matí següent, el 12 d'abril, va estrenar la comèdia "La perla negra" (La perle noire) en el Teatre Gymnase de París, i va polemitzar sobre els vells costums i les polítiques passades de moda a l'obra "Els trompellots" (Les ganaches). Aquesta va ser censurada però com en altres ocasions, va acceptar refer-la i va utilitzar la censura fins gairebé per publicitat. L'obra va ser estrenada el 29 d'octubre en el Teatre Gymnase. La sàtira, de vegades vehement, constituïa el ferment de les seves comèdies de costums. Victorien Sardou tenia una passió polèmica sobre les qüestions de teatre. L'interès de Sardou pel espiritisme va quedar reflectit en sorprenents dibuixos reproduïts en aquesta obra. El 13 d'abril de 1863 va estrenar la comèdia "Batalla d'amor" (Bataille d'amour) i el 28 de novembre del mateix any el drama en quatre actes "Els diables negres" (Les diables noirs) que es va representar en el Teatre del Vaudeville. Ja en el 1864, va estrenar el 12 d'abril en el Teatre Déjazet la comèdia "El desglaç" (Le dégel), el 25 de juny la comèdia en tres actes i vuit quadres "Don Quixot" (Don Quichotte) estrenada en el Teatre del Gymnase, el 15 d'octubre la comèdia "Les pomes del veí" (Les pommes du voisin) estrenada en el Teatre del Palais Royal i el 29 de desembre la comèdia "El capità Henriot" (Le capitaine Henriot).

El 21 de gener de 1865 Victorien Sardou va estrenar en el Teatre Gymnase la comèdia "Els nois vells" (Les vieux garçons) sobre els vells solters i el 4 de novembre del mateix any va estrenar en el Teatre del Vaudeville la comèdia de costums "La família Benoiton" (La famille Benoiton) en la que va ridiculitzar el luxe, la recerca constant dels diners i l'adorn del pentinat de les dones amb cadenes, que més tard va prendre el nom de l'obra. El 3 d'octubre de 1866 va estrenar en el Teatre Gymnase la comèdia "Els nostres bons camperols" (Nos bons villageois) basada en ambients rurals i el 4 de desembre del mateix any va estrenar en el Teatre del Vaudeville la comèdia en cinc actes "La casa nova" (La maison neuve), en la que va ridiculitzar a les dones que es casen per a obtenir una casa nova. El 29 de desembre de 1868 es va burlar dels moderns tartufos en la comèdia "Serafina" (Séraphine) estrenada en el Teatre del Gymnase. El 8 de març de 1869 va estrenar en el Teatre de la Porte Saint-Martin la comèdia "Pàtria!" (Patrie!) en la que va narrar la revolta a la fi del segle XVI, dels camperols holandesos contra els invasors espanyols ajudats pel comte de Rysoor, que acaba morint ajusticiat a la foguera denunciat per la seva pròpia filla. En aquesta obra la dramatúrgia es dóna suport àmpliament en el joc al voltant d'un accessori, una espasa en aquest cas. El 8 de març de 1870 va estrenar la seva comèdia en quatre actes i en prosa "Fernanda" (Fernande) en el Teatre Gymnase. Anys més tard, la Compañía Dramática Española de Margarita Xirgu en el 1918 va representar "Fernanda" en el programa estiuenc de la seva gira per comarques catalanes.
Victorien Sardou va ser alcalde de Marly -le-Roi el 1870 i el 1871, on escrivia i vivia en el bell castell de Verduron, no lluny de la residència d'Alexandre Dumas fill, que va ser un dels seus hostes més fidels. Poc després de la Revolució de 1872 ja vidu, es va tornar a casar amb María Anne Corneille Soulié (1845-1923), filla de l'erudit Eudore Augustin Soulié -que durant molts anys va ser el conservador del Museu de Versalles- i de Marie Catherine Joséphine Vila. Va tenir quatre fills. Els grans i corresposts afectes de la seva existència, llarga i tranquil·la, van ser la família i el teatre. Tenia un esperit sociable, agut i bondadós, va ajudar sempre amb ànim de "confrère" als joves o als col·legues menys afortunats. Una de les seves filles es va casar amb l'autor dramàtic Robert de Flers.

Va estrenar el 15 de gener de 1872 la seva comèdia "El rei pastanaga" (Le roi carotte) en la que va barrejar els gèneres còmics i els va renovar, sent possiblement la part més viva de la seva creació. Victorien Sardou es prenia la llibertat d'oblidar les exigències per a escriure "obres mal fetes", dedicades al plaer de la visió i de la més lliure fantasia. En l'opera-bouffe "El rei pastanaga" va ser capaç d'orquestrar visions sorprenents, com les d'una fira. El primer de febrer del mateix any va estrenar la seva comèdia en cinc actes i en prosa "Rabagás" que va ser representada en el Teatre del Vaudeville i en la que va ridiculitzar als partits liberals. L'obra centra l'acció en la cort de Mònaco i en la figura d'un famós advocat demagog i antidemocràtic (una caricatura del Sr. Gambetta) que capitaneja el partit radical i que després no té inconvenient en servir al Príncep, traint així als seus. Victorien Sardou va estrenar el 17 de març de 1873 en el Teatre Gymnase la comèdia "Andrea", el 6 de novembre del mateix any va estrenar en el Teatre de Vaudeville la comèdia en quatre actes i en prosa "L'oncle Sam" (L'oncle Sam) que el Govern francès va intentar prohibir sorprenentment, com massa despectiva per als americans, al representar en l'obra a un jove francès que emprèn viatge als Estats Units amb el llibre "Democràcia a Amèrica" sota el braç i que per sort la senyora Bellamy, una compatriota experimentada, l'adverteix de tal lectura perillosa. Aquest mateix any, el 16 de desembre, va estrenar en el Teatre de les Varietes la comèdia "Les meravelloses" (Les merveilleuses) en la que la Revolució Francesa li va servir de marc per a l'obra.

El 14 de juny de 1874 va estrenar la comèdia "Els estalvis" (Le magot) en el Teatre del Palais Royal i el 3 de desembre d'aquest mateix any el drama heroic "L'odi" (La haine) basat en cròniques italianes de Siena i en la que al costat de "Pàtria!" va exposar la seva veritable perspicàcia per les fortes passions en anys passats; però al no ser ben rebuda pel públic i la crítica, va jurar no tornar a realitzar cap obra més. De totes maneres va continuar escrivint obres teatrals i aquest mateix any va estrenar el drama "La duquessa d'Atenes" (La duchesse d'Athénes) basat en records oblidats de la Grècia medieval. Victorien Sardou s'havia renovat en aquestes obres a l'introduir artificialment un estudi històric, generalment superficial, per a emmascarar els pensaments i els sentiments moderns en aquestes peces. El 17 de novembre de 1875 va estrenar la seva comèdia "Ferreol" en el Teatre Gymnase i el 13 de maig de 1876 va estrenar la comèdia "L'hotel Godelot" (L'hotel Godelot) en el mateix teatre.

 

Victorien Sardou i la seva família en el saló del seu castell de Verduron, a Marly-le-Roi el 1875.

Foto 1st Art Gallery

 

Victorien Sardou va estrenar el 22 de gener de 1877 el drama "Dora" en el Teatre del Vaudeville basat irònicament en l'espionatge: <<la nostra idea fixa a França -deia un crític- és que ens espien>>. El 1 de març d'aquest mateix any va estrenar en el Teatre del Vaudeville la comèdia en cinc actes "Els burgesos de Pont-Arcy" (Les bourgeois de Pont-Arcy) en la que va descriure amb tot detall a la burgesia francesa. També va estrenar en aquest any la comèdia "Les noces de Fernanda" (Les noces de Fernande). El 7 de juny d'aquest any 1877 va ser elegit membre de l'Académie Française, en substitució del poeta Joseph Autran, després de diverses voltes d'escrutini contra el duc d'Audiffret-Pasquier i Leconte de Lisle. Va prendre el seu seient a l'Académie el 22 de maig de 1878, cedit per Charles Blanc, coneixent allí llavors entre altres al Duc d'Aumale i a Albert Sorel.

El 16 de febrer de 1880 va estrenar la comèdia en cinc actes "Daniel Rochat" en el Teatre Français provocant violentes protestes per les qüestions polítiques que abordava. El 6 de desembre d'aquest mateix any va estrenar en el Teatre del Palais Royal, la comèdia en tres actes sobre les amenaçades lleis del divorci, "Divorciem-nos!" (Divorçons!) que va escriure en col·laboració amb Eusebio de Najac, ocupant el paper principal la famosa actriu Sarah Bernhardt. La Compañía Dramática de Margarita Xirgu va representar també en la temporada 1924-1925 la comèdia "¡Divorciémonos!" en diferents ciutats espanyoles. El 17 de novembre de 1881 va estrenar el drama "Odeta" (Odette) en el Teatre del Vaudeville. L'argument de l'obra relata la història d'Odette que és obligada a deixar la seva llar pel seu marit el Comte Clermont-Latour, per considerar-la infidel. Ella es lliura als atzars d'una existència aventurera, de dona fàcil durant 15 anys i es fa còmplice d'un estafador. A l'haver de casar a la seva filla Jacqueline, el Comte curós d'evitar l'escàndol si es descobreix la vida que duu la seva mare Odette, facilita una entrevista entre la mare i la filla. Odette es fa passar per una amiga de la mare suposadament desapareguda i havent consolidat la felicitat de la seva filla, Odette se suïcida tirant-se a l'oceà.

Es va estrenar el 11 de desembre de 1882 el melodrama "Fédora" en el Teatre del Vaudeville, interpretada per Sarah Bernhardt, l'actriu més cèlebre de l'època i que va passar a ser la principal de les seves intèrprets. La trama del drama relata la història de Fédora que jura venjar la mort del seu promès el Príncep Yarischkine a les mans d'Ipanoff, al descobrir que és l'amant de la seva dona. L'assassí fuig a París i es troba amb Fédora, enamorant-se els dos, encara que aquest la deixarà més tard al saber que el seu germà ha estat executat per la seva causa. Finalment Fédora se suïcida. La Compañía Dramática de Margarita Xirgu va representar en la temporada 1924-1925 el drama "Fédora" en diferents ciutats espanyoles. En les seves nombroses obres, Victorien Sardou, fins a cert punt continuador de la tècnica d'Eugène Scribe, va revelar una gran habilitat tècnica. Ardent admirador de Balzac, va estimar els episodis domèstics intricats, les situacions complicades i la presència de molts personatges a l'escena, en un intent d'imitació de la realitat. Se li van dirigir acusacions de plagi o d'apropiació d'idees alienes, atacs en la seva majoria procedents d'escriptors desconeguts. A això va respondre l'autor amb l'enginyós llibre "Els meus plagis" (Mes plagiats) el 1883.

El 26 de desembre de 1884 es va estrenar amb gran èxit en el Teatre Porte Saint-Martin (Teatre Politeama segons altres fonts) el drama en set actes adaptació d'unes cròniques bizantines "Théodora", que va protagonitzar una vegada més Sarah Bernhardt. De nou Victorien Sardou va introduir elements històrics en l'obra de l'Emperadriu de Bizanci. Sigmund Freud, després de veure actuar a Sarah Bernhardt en aquesta obra, va sucumbir davant els seus encants i durant anys, una fotografia de l'actriu era la que rebia als pacients en el seu consultori. Théodora és una crònica de Bizanci posada en escena amb tota la pompa oriental i la preocupació erudita que era un tret del Baix Imperi. Els diaris parisencs van contar totes les meravelles escèniques del drama, des del daurat saló del "autocràtor" fins al mantell imperial de l'Augusta. Les columnes, mobles i mosaics bizantins; els vestits d'opulència tan enlluernadora com exacta, les armes i joies copiades en els museus, l'ordre dels sèquits militars: tots els detalls d'aquest conjunt històric donaven a aquesta funció dramàtica l'importància d'una veritable restauració. Va ser abans de res i després de tot, una magnífica pantomima, una òpera sense música bastant, doncs els pocs compassos de Massenet no van merèixer prendre-se'ls en compte. Alguns van reconèixer en l'obra reminiscències de "Lucrecia Borgia" i "Marion Delorme". Victorien Sardou va prendre per guia a l'historiador Gibbon, que a pesar de la seva preocupació volteriana, va ser un excel·lent narrador dels fets. La gran inexactitud de la peça va ser la mort de Théodora -una Augusta escanyada per la mà del botxí!-. Sabut és que l'Emperadriu va morir als quaranta-vuit anys, respectada i gairebé canonitzada a pesar de la seva heretgia. Però tots els altres detalls de l'acció com els incidents del circ i els detalls de la sedició, van ser d'una realitat suficient. El mateix Sardou va haver de baixar a la palestra per a defensar els seus decorats, al ser criticats per un erudit especialista i es va defensar amb bastant habilitat. Abans que el desenvolupament lògic del drama i l'estudi psicològic dels caràcters, van estar clares para Victorien Sardou les escenes d'efecte segur i els cops de teatre preparats per endavant, com una prova de prestidigitació. La magnitud de l'escenari històric no va pertorbar el seu tranquil aplom, en aquest drama amb pretensions shakespearianes, van ocupar papers primordials un flascó o una forqueta, com si de la comèdia "Les potes de mosca" es tractés. Res importa que Marcellus expirés instantàniament amb la punxada anatòmica de l'agulla d'or: és menester que Théodora s'obstini en no recollir-lo, perquè reaparegui amb el cadàver llançat al Bòsfor i recollit a la platja. Sardou va escometre la tasca de pintar al fresc les voltes de Santa Sofia, amb els seus invariables procediments de dibuixant d'il·lustracions.

 

Sarah Bernhardt interpretant "Théodora".

Foto Wikipedia

 

Rubén Darío en la seva extraordinària crítica a la representació de l'obra, deia: <<Seguramente, el Justiniano de la historia secreta es un personaje despreciable y grotesco: una mezcla de Claudio y de Felipe II, imbécil y desastrado en su hogar como el primero; neciamente papelista y fríamente cruel como el segundo; discutidor más que bizantino de absurdos teológicos, y cobarde como un eunuco; gran legislador por obra y gracia del cuestor Triboniano, e ínclito vencedor de los Bárbaros, desde su tribuna del hipódromo, por el esfuerzo del Belisario y Narsés. Pero el moderno dramaturgo ha encontrado el medio de recargar el odioso retrato de Procopio, pintando al "autocrátor" aún más imbécil, cruel y cobarde que en esa venenosa acta de acusación. Si hay algo sabido, es la cultura de formas y lenguaje de ese niño búlgaro, sobrino de un emperador, advenedizo como él, pero llevado muy pequeño a Bizancio y criado allí como un heredero del imperio. El estilo y modales íntimos del Justiniano dramático son los de un viejo histrión silbado. Más crudamente exagerado aún es el personaje de Théodora. Es difícil, por cierto, defender con éxito esa repugnante figura de meretriz entronizada, que logró escandalizar al mundo tan poco escrupuloso del Bajo Imperio. Corrompida hasta las médulas antes de la pubertad, prodigando en los pórticos del circo su "caridad universal", innovando en sus orgías de tríbada por sobre el capitali luxus de Ausonio, que requeriría el griego, pues el latín es harto transparente para su cabal pintura: vieja y marchita a los veinte años de tanto rodar por las tabernas de Constantinopla y los malecones de Alejandría: seguramente, lo repito no es fácil calumniar la juventud de Théodora. Pero es tan notorio como la historia de su licenciosa juventud, el cambio repentino que por cansancio o ambición se produjo en ella desde que conoció y dominó al futuro emperador. Todos los autores, religiosos y profanos, están conformes. La corte y la misma familia imperial olvidó el vergonzoso pasado de la pantomima, ante la invariable corrección de la Augusta. El "autocrátor" la asociaba tan públicamente a sus tareas de estado, que hasta en su monumento legislativo figura como consejera prudente y sagaz; por ejemplo, en la novela VIII, donde Justiniano emplea el retruécano reproducido por Sardou, sobre el nombre de Théodora (presente de Dios): Deo data est nobis. Y es esa soberana, severa ya y rígida como todas las arrepentidas, la que se nos muestra corriendo las veredas de Bizancio como Mesalina, y cayendo en los brazos de un joven desconocido, de un odiado heleno a quien perseguirá insaciablemente. Y esas visitas a la vieja sirvienta del circo, y esa entrada al hipódromo para que el pueblo le arroje a la cara el insulto soez, cuando es sabido que no podía asistir a las carreras sino invisible tras de las rejas de San Estéfano. En cuanto a esa famosa escena de "interior" en que los augustos consortes se escupen mutuamente las injurias más atroces en estilo de carnaval de la Courtille, es una repugnante parodia del realismo histórico; el más falso y necio espécimen del naturalismo aplicado a la tragedia, y que sólo escapa a la chatura completa por ese sabor malsano
de encanallada profanación que hizo la fortuna de la Belle Hélène ante un público cosmopolita de otro bajo imperio. Esto me lleva a decir algo del novísimo estilo de ese drama histórico. El rasgo original del estilo de Théodora, es la modernidad más cruda y
familiar, puesta en boca de antiguos y elevados personajes. Acostumbrados como estábamos a la solemnidad algo monótona y soñolienta de la Turquía de Racine o Voltaire; esa lengua más que franca produce el efecto de un alegre chasquido. Pero hay exceso evidente, en todas las escenas de Théodora o de las comparsas bizantinas. Si era falsa la grandilocuencia clásica, siquiera era bella; y sin tener esta disculpa, no es menos inexacta la charla bulevardera transportada a la corte de Justiniano. La exagerada trivialidad no es sino el polo opuesto de la redundancia solemne, tan distante una como otra de la realidad. Y no se diga que estos giros de caló parisiense son los equivalentes de los que habían de usar los emperadores de oriente, en sus disputas domésticas,
por la razón de ser ambos advenedizos de baja extracción. Hacía diez años que reinaban cuando estalló la sedición de Hypatius. Además, y esta razón es fundamental, la lengua de la antigüedad y edad media no nos es conocida sino por los monumentos escritos, y entre éstos no hay uno solo que nos autorice a usar tan insólito disfraz. El pasado, así en la historia como en nuestra vida, reviste para nosotros un tinte vago y poético que todo lo suaviza y embellece, semejante al efecto de perspectiva de un lejano horizonte. Esta transposición de estilo me parece, pues, una tentativa inversa, pero tan malograda como la de los románticos, que salpicaban sus diálogos con palabras exóticas o anticuadas.
Y ahora que he dado mi opinión sincera en todo lo defectuoso e inferior de esa producción escénica, no tengo inconveniente en repetir que ella constituye, a pesar de todo, un espectáculo curioso y nada despreciable, siempre que estén llenadas las condiciones materiales y artísticas de la interpretación. La pieza contiene dos o tres escenas magistrales: la conferencia de Justiniano con sus consejeros, la muerte de Marcellus, la pintura del grupo imperial, loco de terror, mientras la sedición bate las murallas del palacio. Abundan las frases condensadas y llenas de sustancia psicológica, que iluminan súbitamente el carácter como a la luz de un relámpago. Así, este grito del emperador durante la crisis revolucionaria: "¡Habla despacio!, ¡no les da gana de venderme!" O esta contestación, que Tácito hubiera puesto en boca de su Césares abyectos: "¿Le prometo la vida? -¡Sí, promete siempre!" Otras veces, la grandiosa imagen poética trae como un recuerdo de Shakespeare. Tamarys dice que en la carnicería humana del hipódromo "los tigres han huido espantados ante el furor de los hombres". ¿No os parece escuchar esa palabra sombría de Macbeth, cuando se cuenta que durante la noche del crimen los caballos de Duncan se han vuelto salvajes y despedazado unos a otros? Sardou es algo más que un diestro fabricante como Scribe o el viejo Dumas. Tiene el instinto de la grandeza dramática y la alcanza por momentos, casi podría decirse por casualidad. Además, sin ser un escritor de potente originalidad, tiene un estilo vivo y eficaz, no siempre correcto ni bien fundido, pero casi nunca tampoco desabrido y falto de vigor. Hay que tener en cuenta, además, para ser equitativo, que Théodora es una pieza por medida, un escenario construido para hacer resaltar las genialidades especiales de una artista en medio de los esplendores de una exhibición arqueológica. Ahora sólo faltaría averiguar si es a los maestros del teatro a quienes toca rebajar su arte hasta escribir piezas de ocasión. En una carta que ha circulado autografiada -como las de Voltaire- la eximia actriz que aplaudíamos anoche declaraba que "deseaba haber creado Fedra o Doña Sol, pero que se consolaba con haber creado Théodora" Y bien -Sarah Bernhardt es demasiado modesta- por cuenta de Racine y Víctor Hugo>>.
El dissabte de Gloria 13 d'abril de 1912 Margarida Xirgu amb la Companyia del Teatre Principal de Barcelona dirigida per Enric Giménez va representar "Théodora", que ja havia estat donada a conèixer a la Ciutat Comtal per l'actriu Tina di Lorenzo. Margarida, una vegada més, es va ficar en la pell del personatge, la tràgica figura de l'Emperadriu bizantina, desplegant un potent dramatisme en la gestualitat i en la veu.

 

Margarida Xirgu interpretant Théodora el 1912.

Foto: Fondo Margarita Xirgu de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.

 

Victorien Sardou va estrenar el 9 de desembre de 1885 en el Teatre del Vaudeville la comèdia "Georgina" (Georgette) i el 21 de desembre de 1886 en el Teatre de la Porte Saint-Martin la comèdia "El cocodril" (Le crocodile). El 24 de novembre de 1887 va estrenar també en el Teatre de la Porte Saint-Martin el drama en quatre actes dividits en cinc quadres "Tosca" en el que va fer reviure l'epopeia imperial per a lluïment de la gran actriu Sarah Bernhardt (1844-1923). Giacomo Puccini la va veure a Milà aquest mateix any, amb la divina Sarah en el paper de Floria Tosca. Amb el seu temperament volcànic, va demanar immediatament al seu agent Giulio Ricordi que adquirís els drets de l'obra de Sardou, però aquest els hi va cedir el 1893 a un altre compositor, Alberto Franchetti. Luigi Illica va escriure el llibret i el va mostrar a Sardou; Giuseppe Verdi també el va veure però va exigir que Sardou canviés el final. Franchetti va decidir que no podria compondre la música, i llavors Verdi va convèncer a Puccini perquè l'escrivís. Ricordi va demanar a Giuseppe Giacosa que col·laborés en el llibret original d'Illica. Després de tres anys de grans disputes entre Sardou, Illica, Giacosa, Ricordi i Puccini, l'obra va quedar acabada a l'octubre de 1899. Va ser estrenada amb èxit a Roma, el 14 de gener de 1900 en el Teatre Costanzi, com una òpera en tres actes, amb música de Giacomo Puccini i llibret de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa. L'argument de Tosca és de cort polític, inserit en un ambient històric verídic que és l'Europa del 1800 i enmig de la invasió de Napoleó a Itàlia en la batalla de Marengo, darrere de les seves idees revolucionàries. Cavaradossi és un pintor romà, amant de la coneguda cantant Floria Tosca i d'idees revolucionàries i antimonàrquiques, un volterià. El Baró Scarpia és el cap de la policia Real Romana, home de mala vida i de nul·la moral i sentiments; desitja carnalment a Tosca i odia als tipus com Cavaradossi. Tosca és una dona de molt fort caràcter, famosa per la seva veu i per la seva terrible gelosia. Cavaradossi ajuda a escapar a un amic republicà, Cesare Angelotti, pròfug del Castel Sant'Angelo i l'amaga a casa seva on viu amb Floria; Scarpia ho descobreix tot torturant a Cavaradossi i fent confessar a Tosca. Aquest la maleïx i li jura a Scarpia que Napoleó -vencedor a Marengo- els alliberarà del seu jou, per lo que se'l condemna a mort per afusellament a l'alba en el terrat del Castel Sant'Angelo per sedició. Pressionada per l'extrema situació, Tosca accepta la proposició indecent de Scarpia de passar la nit amb ell, a canvi de la vida de Cavaradossi i un salva conducte, per a això hauria de simular-se l'execució; Scarpia dóna les instruccions en clau, i fa creure això a Tosca, qui tot seguit l'apunyala al tractar Scarpia de consumar el seu maquiavèl·lic pla. Tosca presencia la suposada execució simulada de Mario, i després descobreix aterroritzada l'atroç parany que des de la tomba li va tendir Scarpia. Descobert el seu crim pels subalterns de Scarpia, es llança al buit des del terrat. Paradoxalment, encara que dissenyada com un homenatge a Roma, els seus tres personatges principals no eren romans: Tosca va néixer a Verona, Cavaradossi a París, i Scarpia a Sicília. L'adaptació al cant d'un drama tan complex va ser àrdua: els cinc actes i els 23 personatges de Sardou van ser reduïts a tres actes i nou personatges. Els escenaris del segon i el tercer acte van ser mantinguts, és a dir, el Palazzo Farnese i el Castel Sant'Angelo, però el del primer, l'església jesuïta de Sant''Andrea Quirinale de Bernini, va ser canviada per la de Sant'Andrea della Valle. Els autors del llibret de "Tosca" van ser els cèlebres Luigi Illica (1857-1919) i Giuseppe Giacosa ( 1847-1906 ), quins van col·laborar amb Puccini a més a "La bohême" i "Madam Butterfly"; amb Umberto Giordano a "Andrea Chénier", i amb Alfredo Catalani a "La Wally". Illica i Giacosa estan considerats els més grans llibretistes d'òpera de la Història, després de Francesco Maria Piave.

 


Caricatura de Victorien Sardou.

Foto Wikipedia


El 12 de febrer de 1889 Sardou va estrenar en el Teatre Vaudeville la comèdia "Marquesa" (Marquise), el 15 de març de 1889 Sardou va estrenar en el Teatre Gymnase la comèdia "Bella mamà" (Belle maman), el 23 d'octubre de 1890 va estrenar en el Teatre de la Porte Saint-Martin l'obra "Cleòpatra" (Cléopâtre), el 24 de gener de 1891 va estrenar en el Teatre Français la comèdia "Termidor" (Thermidor) basada en la reconstitució minuciosa i històrica de l'aliança antirrobespierrista que es va ampliar a tots aquells que temien veure's processats en l'espiral implacable del terror, desencadenat sense fre en la Revolució Francesa (1789-1799), en el període Termidor, és a dir en el període calorós del 19 de juliol al 17 d'agost. Políticament, socialment, humanament, la maquinària terrorista -a pesar dels principis- es feia insuportable. Tant la població com l'exèrcit es resistien cadascun a la seva manera a una autoritat excessiva. El 8 de Termidor, Robespierre va intentar defensar-se dels seus atacants, al·legant que la Revolució podria salvar-se, i amb ella el regne de la virtut, si s'eliminava a un grup d'homes impurs que obstaculitzaven el triomf final. Però l'aliança dels jacobins moderats, La Plana i els terroristes, momentàniament units per la por comuna, va resistir als arguments de Robespierre i de Saint-Just, que va intentar defensar-lo. Robespierre va ser detingut el 9 de Termidor i el 10 de Termidor (28 de juliol de 1794) va ser executat a la guillotina.

Sardou va estrenar el drama "La senyora sense vergonya" (Madame sans-gêne), el 27 d'octubre de 1893 en el Teatre del Vaudeville. Considerada la seva obra mestra, l'autor va reviure l'epopeia imperial mostrant feliçment el seu amor per la Història, reduint a unes proporcions quotidianes i familiars al personatge de Napoleó. L'obra va ser protagonitzada en el paper de Catherine per Gabrielle Réjane i va resultar ser un dels majors èxits de la seva carrera. L'obra relata que durant la Revolució Francesa, Catherine Hubscher -nascuda a l'alt Rhin el 1753- era una bugadera de París que rentava la roba de Napoleó I, quan aquest només era un tinent. Casada amb el sergent François Joseph Lefevre, Catherine i el seu marit arribaran a ser ducs de Dantzig. L'obra va ser adaptada més tard a l'escena lírica.

Les obres més cèlebres de Sardou: "Tosca" "Madame sans-gêne" i "Théodora" van néixer de la seva passió per les actrius, com Sarah Bernhardt i Gabrielle Réjane, que van ser les seves dues "màscares", tan diferents no obstant això en la seva obra i que li van concedir tant d'èxit. Més tard tots els actors i actrius han interpretat les seves obres, reunint els herois de l'escena amb els herois històrics. Sardou va ser un apassionat pels seus contemporanis i per l'Història. La naturalesa de la seva obra demana que es contempli el teatre ni tan sols com una activitat artística i literària, sinó que també com un fenomen històric i social.

El 31 d'octubre de 1894 va estrenar en el Teatre de la Renaissance de París la seva comèdia "Gismonda", el 1895 estrenà l'obra "La casa de Robespierre" (La maison de Robespierre) i el 21 de desembre d'aquest mateix any estrenà en el Teatre Gymnase la comèdia "Marcela" (Marcelle). El 1 de juny de 1895 el crític i dramaturg irlandès George Bernard Shaw va utilitzar el terme despectiu "Sardoodledom" en una revisió que va fer d'obres de Victorien Sardou. Shaw creia que la maquinària artificial dramàtica de Sardou feia molt soroll i que les seves obres estaven buides d'idees. Mai va estar d'acord amb el consell de Sardou: <<Tortureu a les dones!>>, donat als joves dramaturgs per a ser encertats en qualsevol construcció d'una obra teatral. A França la crítica, netament realista i naturalista, va dubtar moltes vegades de Victorien Sardou per la seva artificialitat.

 

Retrat de Victorien Sardou.

Foto Iphoto Central

 

El 8 de febrer de 1897 va estrenar en el Teatre de la Renaissance la seva obra "Espiritisme" (Spiritisme). Sardou va ser un fervent adepte al espiritisme i va ser un médium dibuixant. Durant el Congrés Espiritista i Espiritualista de París de 1900, se'l va nomenar President Honorari. El 9 de desembre de 1904 Sardou va escriure: <<Quan no es té bona fortuna sent médium com jo ho vaig ser en altre temps, de convèncer-se per les pròpies experiències, o observar, dintre de les condicions requerides, els fenòmens produïts per médiums molt experts, el millor que un pot fer és cuidar-se de les experiències de saló que són pures puerilitats, o d'aquelles que ell mateix cerca inútilment i que no serveixen més que per a desanimar al que busca la veritat. Cal llavors acollir-se al testimoniatge dels erudits del món sencer, els noms del quals no vaig a recordar, i que, després d'haver estudiat els fets per a demostrar la seva falsedat, han tingut la bona fe de retractar-se i afirmar les seves conviccions. Si el espiritisme no fos més que un engany, fa temps que ja no seria problema, mentre que avui els seus adherents es conten per milions>>.

Sardou el 11 de febrer de 1898 va estrenar en el Teatre del Vaudeville la seva comèdia "Pamela, comerciant de frivolitats" (Paméla, marchande de frivolités), el 20 de febrer de 1901 va estrenar la comèdia "La filla de Tabarin" (La fille de Tabarin) i el 23 d'octubre del mateix any va estrenar la seva obra "Els bàrbars" (Les barbares). El 1902 va estrenar l'obra "Robespierre" que va escriure especialment para Sir Henry Irving, de nou basada en la Revolució Francesa. El 30 d'abril de 1903 va estrenar en el Teatre de Drury Lane, a Londres, el drama "Dante" en la que es fa patent lo molt que està present en l'escriptura de la seva obra la visió escènica, així com la seva posta en escena a la manera del teatre medieval està en les antípodes de tots els convenis realistes de l'escena burgesa i com es nodreix la seva dramatúrgia del seu art de representar espais invisibles. El 15 de desembre de 1903 Sardou va estrenar "La bruixa" (La sorcière) que va protagonitzar una vegada més Sarah Bernhardt. L'acció es desenvolupa a l'Espanya del segle XVI.

El 1905 va revisar el drama de 1877 "Dora" (L'espionne), el 15 de febrer de 1906 va estrenar en el Teatre de les Varietes la seva obra "La pista" (La piste) i finalment el 7 de desembre de 1907 va estrenar en el Teatre de la Porte Saint-Martin de París "El drama dels verís" (L'affaire des poisons).

El conjunt dels seus texts ens donen la imatge d'un autor que "va posar els punts en tots els sentits" i que va proposar doncs pistes molt variades. És en primer lloc indiscutible que l'obra de Victorien Sardou va sofrir gairebé el buit de la crítica. En segon lloc el revelen com un home de teatre complet i profundament lliure, la seva notable consciència de ser un artesà de l'escena el va conduir a assumir la paradoxa d'una creació per certs aspectes completament convencional i per uns altres realment anticonformista. No perquè es revoltés contra les normes dominants per a canviar-les, sinó que sovint, la seva modèstia d'autor i la seva passió per l'espectacle semblava conduir-lo a deixar-les simplement de costat. És possiblement perquè destacava en l'art de la "obra ben feta", perquè acceptava els codis i les esperes i perquè tenia un saludable desenganx a alguns dels seus contemporanis defensors de l'art i del teatre "seriós".

 


Retrat de Victorien Sardou.

Foto Adictos al cine


Les intrigues hàbils de les seves comèdies, les seves paraules d'autor, les visions sorprenents de les seves peces com gran espectacle o bé les emocions fortes dels seus drames, caracteritzen tota la seva obra. Sardou no era un visionari i un avantguardista injustament jutjat, la seva "modernitat" tenia límits potser per la multiplicitat de les direccions explorades.

 


Retrat de Victorien Sardou.

Foto Wikipedia

 

Victorien Sardou, el nom del qual està avui en part oblidat, va ser en la segona meitat del segle XIX, el primer representant del teatre francès. Va ser autor de més de seixanta obres de teatre i d'una quinzena d'obres líriques, va gaudir d'un èxit important de públic, d'una difusió internacional i d'un reconeixement oficial, simbolitzat pel seu ingrés a l'Académie Française. La seva carrera va ser jalonada no obstant això de polèmiques, amb la censura però també amb la crítica, que li va negar en el conjunt, l'estatut d'autor "seriós". Per això en ocasions se`l denomina com un autor de teatre efímer i amb qualitat literària dubtosa. Com va dir Émile Zola: <<Era una persona obligada a resignar-se a les tombarelles per a viure les carícies del públic>>.

Va morir a París, el 8 de novembre de 1908 i va ser enterrat on sempre havia viscut, a Marly-le-Roi.

 

Tomba de Victorien Sardou a Marly-le Roi.

Foto Wikipedia

 


Alguns texts han estat extrets de "Victorien Sardou": Wikipedia, "Obres de Victorien Sardou": Academie Francaise i "Theodora" de Rubén Darío.



XAVIER RIUS XIRGU



àlbum de fotos

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.