109. VICTORIEN SARDOU
Victorien Sardou va néixer a París el 5 de setembre
de 1831, va ser dramaturg, escenògraf i periodista.
Procedia
d'una modesta família propietària d'un oliverar a Le Cannet, a prop
de Cannes. Durant un hivern especialment fred, la gelada va matar a totes les
oliveres i va arruïnar a la família, traslladant-se conseqüentment
el pare de Victorien, Antoine Léandre Sardou i la seva família a
París. Els passeigs amb el seu pare pels carrers de la capital, van despertar
en el seu esperit el gust per la Història, i l'afany de situar novament
en els vells barris de la ciutat a personatges ja desapareguts i a esdeveniments
llunyans en el temps. A París el seu pare va ser successivament comptable,
professor de comptabilitat, director de col·legi i preceptor, a més
de publicar alguns manuals de gramàtica, diccionaris i altres tractats
de diferents matèries. Com el seu pare vivia amb dificultats, Victorien
va haver d'espavilar-se per si mateix des de molt jove i es va veure obligat,
a causa de la falta de diners, a interrompre els estudis de medicina que havia
iniciat.
Va sobreviure fent classes de francès a alumnes
estrangers, així com fent classes de llatí, història i matemàtiques
i escrivint articles per a enciclopèdies populars i diaris. Al mateix temps
tractava d'introduir-se en el món de les lletres. Els seus primers texts
van trobar el suport d'una escriptora de segon ordre, Madame de Bawl, que durant
l'època de la Restauració havia arribat a tenir certa fama. Va tractar
de cridar l'atenció de la famosa actriu francesa Rachel proposant-li el
drama "La regna Ulfra" (La reine Ulfra) basat en antigues llegendes
sueques; però mai es va representar, com tampoc es va representar la seva
comèdia "Els amics imaginaris" (Les amis imaginaires) d'aquella
època.
L'inici de la seva carrera teatral va resultar
especialment difícil. Abans d'arribar a l'escena va compondre vint-i-quatre
comèdies que va presentar infatigablement a actors i directors de teatre,
sense descoratjar-se per les seves contínues negatives. La seva obra "La
taverna dels estudiants" (La taverne des étudiants) es va representar
en el Teatre del Odeón de París el 1 d'abril de 1854, però
la seva estrena va ser molt turmentosa a causa de la presència d'estudiantes
en el teatre, ja que s'havia estès la remor que l'autor havia estat contractat
pel Govern per a provocar-los. Després de cinc representacions, l'obra
va ser retirada de cartell. Altre drama, "Bernard Palissy", havia estat
en principi acceptat pel Teatre del Odeón, però després d'un
canvi en la direcció del teatre, els nous mandataris de la sala van decidir
no complir el compromís adquirit pels seus antecessors i no es va estrenar.
La comèdia amb tema canadenc, "Flor de liana" (Fleur de liane)
va estar a punt de representar-se en el Teatre del Ambigu, però la mort
del director del teatre, Carlos Desnoyers, va fer que el projecte fracassés
i l'obra no es va estrenar. La comèdia "El geperut" (Le bossu),
que Victorien Sardou va escriure per a l'actor Charles Albert Fechter, no va agradar
a qui havia de ser el seu protagonista i quan per fi l'obra va poder representar-se
amb èxit, va ser a conseqüència d'un error, com obra de un
altre escriptor. "París al revés" (París a l'envers),
la comèdia que va presentar a Adolphe Lemoine-Montigny el director del
Teatre del Gymnase Marie Bell, no es va estrenar doncs va ser rebutjada per aquest
aconsellat per Eugène Scribe, a qui li semblava escandalosa l'escena d'amor,
que s'anava a repetir i fer famosa a la comèdia de costums de Sardou "Nostres
íntims" que s'estrenaria el 1861.
Victorien Sardou
es trobava completament arruïnat, i les seves desgràcies es van agreujar
quan un atac de febre tifoide gairebé li va causar la mort. A punt de morir
a les seves golfes, envoltat pels seus manuscrits rebutjats, una veïna Mademoiselle
de Brécourt el va auxiliar. Era actriu de teatre i estava relacionada amb
aquest món, especialment amb la famosa actriu Virginie Déjazet,
de la qual era íntima amiga. Després de restablir-se, el va presentar
a la seva amiga, i aquesta va decidir convertir-se en la protectora del jove autor.
L'actriu, ja major, va comprar per a ell el 1859 un teatre, el Folies Déjazet,
que es va rebatejar com Teatre Déjazet. Per a aconseguir mantenir les despeses
del teatre, ella va arribar fins i tot a tornar a emprendre gires teatrals per
tota Europa. El 4 de novembre de 1859 Victorien Sardou va estrenar la comèdia
"Les gents nervioses" (Les gens nerveux) en el Teatre del Palais Royal
de París. "Cándida" (Candide), la primera obra que va
escriure per a Virginie Déjazet, va ser prohibida per la censura i no es
va estrenar, però les tres obres següents dutes a l'escena per la
cèlebre Déjazet van ser escrites pràcticament una després
d'una altra i van obtenir un gran èxit. Les obres van ser: "Les primeres
armes de Figaro" (Les premières armes de Figaro) estrenada en el seu
vell teatre el 27 de setembre de 1859, "Monsieur Garat" estrenada també
en el Teatre Déjazet el 31 de maig de 1860 i "Els prats Saint-Gervais"
(Les Prés Saint-Gervais) una òpera còmica, reestrenada en
el Teatre de les Varietes de París el 14 de de novembre de 1874. Va tenir
també molt èxit la comèdia "Les potes de mosca"
(Les pattes de mouche), representada el 15 de maig de 1860 en el Teatre del Gymnase
Marie Bell de París, en la que Clarisse amb el desig de fer un bon matrimoni,
li escriu una carta al seu amant Michel comunicant-li que han de separar-se, però
aquest no la rep i pensa que ella l'ha traït. La carta es perd però
al final es troba quan Michel i Suzanne, l'amiga de Clarisse, s'adonen que s'estimen.
El 31 de desembre de 1860 Victorien Sardou va estrenar la comèdia "Les
dones fortes" (Les femmes fortes) que es va representar en el Teatre del
Vaudeville de París.
Aviat va estar en igualtat de
condicions amb els dos mestres del teatre del moment, Émile Augier i Alexandre
Dumas fill. Encara que Victorien Sardou no tenia ni la vis còmica ni l'eloqüència
o força moral del primer, ni la convicció apassionada ni l'agut
enginy del segon, era un mestre del diàleg. Les rèpliques les enllaçava
de manera molt enginyosa, aplicava els principis constructius d'Eugène
Scribe i combinava els tres gèneres clàssics: comèdia de
caràcters, de costums o d'intriga, amb el drama burgès. Va demostrar
tanta habilitat com el seu mestre per a unir aquests elements en obres sòlides
i ben construïdes, a pesar que els donava un important matís de sàtira
social.
El 16 de novembre de 1861 Victorien Sardou va estrenar
la seva comèdia "Els nostres íntims" (Nos intimes) en
el Teatre del Vaudeville de París, en la que es burlava de la burgesia
egoista i vulgar, i va ser representada fins i tot a la Cort. El mateix any va
estrenar, el 18 de juliol, la comèdia "Piccolino" en el Teatre
Gymnase de París.
Retrat de Victorien Sardou.
Foto
Culture Gouvernement
Es va casar amb la
seva veïna benefactora, que posseïa com a nom artístic el de
Laurentine Léon i com a veritable -de noble llinatge- el d'Eléonore
Desirée de Moisson de Brécourt, que va morir vuit anys més
tard. El 11 d'abril de 1862 va estrenar la comèdia escrita per la Comédie
Française "La papallona" (La papillonne) en el Teatre Français
de París, el matí següent, el 12 d'abril, va estrenar la comèdia
"La perla negra" (La perle noire) en el Teatre Gymnase de París,
i va polemitzar sobre els vells costums i les polítiques passades de moda
a l'obra "Els trompellots" (Les ganaches). Aquesta va ser censurada
però com en altres ocasions, va acceptar refer-la i va utilitzar la censura
fins gairebé per publicitat. L'obra va ser estrenada el 29 d'octubre en
el Teatre Gymnase. La sàtira, de vegades vehement, constituïa el ferment
de les seves comèdies de costums. Victorien Sardou tenia una passió
polèmica sobre les qüestions de teatre. L'interès de Sardou
pel espiritisme va quedar reflectit en sorprenents dibuixos reproduïts en
aquesta obra. El 13 d'abril de 1863 va estrenar la comèdia "Batalla
d'amor" (Bataille d'amour) i el 28 de novembre del mateix any el drama en
quatre actes "Els diables negres" (Les diables noirs) que es va representar
en el Teatre del Vaudeville. Ja en el 1864, va estrenar el 12 d'abril en el Teatre
Déjazet la comèdia "El desglaç" (Le dégel),
el 25 de juny la comèdia en tres actes i vuit quadres "Don Quixot"
(Don Quichotte) estrenada en el Teatre del Gymnase, el 15 d'octubre la comèdia
"Les pomes del veí" (Les pommes du voisin) estrenada en el Teatre
del Palais Royal i el 29 de desembre la comèdia "El capità
Henriot" (Le capitaine Henriot).
El 21 de gener de 1865
Victorien Sardou va estrenar en el Teatre Gymnase la comèdia "Els
nois vells" (Les vieux garçons) sobre els vells solters i el 4 de
novembre del mateix any va estrenar en el Teatre del Vaudeville la comèdia
de costums "La família Benoiton" (La famille Benoiton) en la
que va ridiculitzar el luxe, la recerca constant dels diners i l'adorn del pentinat
de les dones amb cadenes, que més tard va prendre el nom de l'obra. El
3 d'octubre de 1866 va estrenar en el Teatre Gymnase la comèdia "Els
nostres bons camperols" (Nos bons villageois) basada en ambients rurals i
el 4 de desembre del mateix any va estrenar en el Teatre del Vaudeville la comèdia
en cinc actes "La casa nova" (La maison neuve), en la que va ridiculitzar
a les dones que es casen per a obtenir una casa nova. El 29 de desembre de 1868
es va burlar dels moderns tartufos en la comèdia "Serafina" (Séraphine)
estrenada en el Teatre del Gymnase. El 8 de març de 1869 va estrenar en
el Teatre de la Porte Saint-Martin la comèdia "Pàtria!"
(Patrie!) en la que va narrar la revolta a la fi del segle XVI, dels camperols
holandesos contra els invasors espanyols ajudats pel comte de Rysoor, que acaba
morint ajusticiat a la foguera denunciat per la seva pròpia filla. En aquesta
obra la dramatúrgia es dóna suport àmpliament en el joc al
voltant d'un accessori, una espasa en aquest cas. El 8 de març de 1870
va estrenar la seva comèdia en quatre actes i en prosa "Fernanda"
(Fernande) en el Teatre Gymnase. Anys més tard, la Compañía
Dramática Española de Margarita Xirgu en el 1918 va representar
"Fernanda" en el programa estiuenc de la seva gira per comarques catalanes.
Victorien Sardou va ser alcalde de Marly -le-Roi el 1870 i el 1871, on escrivia
i vivia en el bell castell de Verduron, no lluny de la residència d'Alexandre
Dumas fill, que va ser un dels seus hostes més fidels. Poc després
de la Revolució de 1872 ja vidu, es va tornar a casar amb María
Anne Corneille Soulié (1845-1923), filla de l'erudit Eudore Augustin Soulié
-que durant molts anys va ser el conservador del Museu de Versalles- i de Marie
Catherine Joséphine Vila. Va tenir quatre fills. Els grans i corresposts
afectes de la seva existència, llarga i tranquil·la, van ser la
família i el teatre. Tenia un esperit sociable, agut i bondadós,
va ajudar sempre amb ànim de "confrère" als joves o als
col·legues menys afortunats. Una de les seves filles es va casar amb l'autor
dramàtic Robert de Flers.
Va estrenar el 15 de gener
de 1872 la seva comèdia "El rei pastanaga" (Le roi carotte) en
la que va barrejar els gèneres còmics i els va renovar, sent possiblement
la part més viva de la seva creació. Victorien Sardou es prenia
la llibertat d'oblidar les exigències per a escriure "obres mal fetes",
dedicades al plaer de la visió i de la més lliure fantasia. En l'opera-bouffe
"El rei pastanaga" va ser capaç d'orquestrar visions sorprenents,
com les d'una fira. El primer de febrer del mateix any va estrenar la seva comèdia
en cinc actes i en prosa "Rabagás" que va ser representada en
el Teatre del Vaudeville i en la que va ridiculitzar als partits liberals. L'obra
centra l'acció en la cort de Mònaco i en la figura d'un famós
advocat demagog i antidemocràtic (una caricatura del Sr. Gambetta) que
capitaneja el partit radical i que després no té inconvenient en
servir al Príncep, traint així als seus. Victorien Sardou va estrenar
el 17 de març de 1873 en el Teatre Gymnase la comèdia "Andrea",
el 6 de novembre del mateix any va estrenar en el Teatre de Vaudeville la comèdia
en quatre actes i en prosa "L'oncle Sam" (L'oncle Sam) que el Govern
francès va intentar prohibir sorprenentment, com massa despectiva per als
americans, al representar en l'obra a un jove francès que emprèn
viatge als Estats Units amb el llibre "Democràcia a Amèrica"
sota el braç i que per sort la senyora Bellamy, una compatriota experimentada,
l'adverteix de tal lectura perillosa. Aquest mateix any, el 16 de desembre, va
estrenar en el Teatre de les Varietes la comèdia "Les meravelloses"
(Les merveilleuses) en la que la Revolució Francesa li va servir de marc
per a l'obra.
El 14 de juny de 1874 va estrenar la comèdia
"Els estalvis" (Le magot) en el Teatre del Palais Royal i el 3 de desembre
d'aquest mateix any el drama heroic "L'odi" (La haine) basat en cròniques
italianes de Siena i en la que al costat de "Pàtria!" va exposar
la seva veritable perspicàcia per les fortes passions en anys passats;
però al no ser ben rebuda pel públic i la crítica, va jurar
no tornar a realitzar cap obra més. De totes maneres va continuar escrivint
obres teatrals i aquest mateix any va estrenar el drama "La duquessa d'Atenes"
(La duchesse d'Athénes) basat en records oblidats de la Grècia medieval.
Victorien Sardou s'havia renovat en aquestes obres a l'introduir artificialment
un estudi històric, generalment superficial, per a emmascarar els pensaments
i els sentiments moderns en aquestes peces. El 17 de novembre de 1875 va estrenar
la seva comèdia "Ferreol" en el Teatre Gymnase i el 13 de maig
de 1876 va estrenar la comèdia "L'hotel Godelot" (L'hotel Godelot)
en el mateix teatre.
Victorien
Sardou i la seva família en el saló del seu castell de Verduron,
a Marly-le-Roi el 1875.
Foto 1st Art Gallery
Victorien
Sardou va estrenar el 22 de gener de 1877 el drama "Dora" en el Teatre
del Vaudeville basat irònicament en l'espionatge: <<la nostra idea
fixa a França -deia un crític- és que ens espien>>.
El 1 de març d'aquest mateix any va estrenar en el Teatre del Vaudeville
la comèdia en cinc actes "Els burgesos de Pont-Arcy" (Les bourgeois
de Pont-Arcy) en la que va descriure amb tot detall a la burgesia francesa. També
va estrenar en aquest any la comèdia "Les noces de Fernanda"
(Les noces de Fernande). El 7 de juny d'aquest any 1877 va ser elegit membre de
l'Académie Française, en substitució del poeta Joseph Autran,
després de diverses voltes d'escrutini contra el duc d'Audiffret-Pasquier
i Leconte de Lisle. Va prendre el seu seient a l'Académie el 22 de maig
de 1878, cedit per Charles Blanc, coneixent allí llavors entre altres al
Duc d'Aumale i a Albert Sorel.
El 16 de febrer de 1880 va estrenar
la comèdia en cinc actes "Daniel Rochat" en el Teatre Français
provocant violentes protestes per les qüestions polítiques que abordava.
El 6 de desembre d'aquest mateix any va estrenar en el Teatre del Palais Royal,
la comèdia en tres actes sobre les amenaçades lleis del divorci,
"Divorciem-nos!" (Divorçons!) que va escriure en col·laboració
amb Eusebio de Najac, ocupant el paper principal la famosa actriu Sarah Bernhardt.
La Compañía Dramática de Margarita Xirgu va representar també
en la temporada 1924-1925 la comèdia "¡Divorciémonos!"
en diferents ciutats espanyoles. El 17 de novembre de 1881 va estrenar el drama
"Odeta" (Odette) en el Teatre del Vaudeville. L'argument de l'obra relata
la història d'Odette que és obligada a deixar la seva llar pel seu
marit el Comte Clermont-Latour, per considerar-la infidel. Ella es lliura als
atzars d'una existència aventurera, de dona fàcil durant 15 anys
i es fa còmplice d'un estafador. A l'haver de casar a la seva filla Jacqueline,
el Comte curós d'evitar l'escàndol si es descobreix la vida que
duu la seva mare Odette, facilita una entrevista entre la mare i la filla. Odette
es fa passar per una amiga de la mare suposadament desapareguda i havent consolidat
la felicitat de la seva filla, Odette se suïcida tirant-se a l'oceà.
Es va estrenar el 11 de desembre de 1882 el melodrama "Fédora"
en el Teatre del Vaudeville, interpretada per Sarah Bernhardt, l'actriu més
cèlebre de l'època i que va passar a ser la principal de les seves
intèrprets. La trama del drama relata la història de Fédora
que jura venjar la mort del seu promès el Príncep Yarischkine a
les mans d'Ipanoff, al descobrir que és l'amant de la seva dona. L'assassí
fuig a París i es troba amb Fédora, enamorant-se els dos, encara
que aquest la deixarà més tard al saber que el seu germà
ha estat executat per la seva causa. Finalment Fédora se suïcida.
La Compañía Dramática de Margarita Xirgu va representar en
la temporada 1924-1925 el drama "Fédora" en diferents ciutats
espanyoles. En les seves nombroses obres, Victorien Sardou, fins a cert punt continuador
de la tècnica d'Eugène Scribe, va revelar una gran habilitat tècnica.
Ardent admirador de Balzac, va estimar els episodis domèstics intricats,
les situacions complicades i la presència de molts personatges a l'escena,
en un intent d'imitació de la realitat. Se li van dirigir acusacions de
plagi o d'apropiació d'idees alienes, atacs en la seva majoria procedents
d'escriptors desconeguts. A això va respondre l'autor amb l'enginyós
llibre "Els meus plagis" (Mes plagiats) el 1883.
El
26 de desembre de 1884 es va estrenar amb gran èxit en el Teatre Porte
Saint-Martin (Teatre Politeama segons altres fonts) el drama en set actes adaptació
d'unes cròniques bizantines "Théodora", que va protagonitzar
una vegada més Sarah Bernhardt. De nou Victorien Sardou va introduir elements
històrics en l'obra de l'Emperadriu de Bizanci. Sigmund Freud, després
de veure actuar a Sarah Bernhardt en aquesta obra, va sucumbir davant els seus
encants i durant anys, una fotografia de l'actriu era la que rebia als pacients
en el seu consultori. Théodora és una crònica de Bizanci
posada en escena amb tota la pompa oriental i la preocupació erudita que
era un tret del Baix Imperi. Els diaris parisencs van contar totes les meravelles
escèniques del drama, des del daurat saló del "autocràtor"
fins al mantell imperial de l'Augusta. Les columnes, mobles i mosaics bizantins;
els vestits d'opulència tan enlluernadora com exacta, les armes i joies
copiades en els museus, l'ordre dels sèquits militars: tots els detalls
d'aquest conjunt històric donaven a aquesta funció dramàtica
l'importància d'una veritable restauració. Va ser abans de res i
després de tot, una magnífica pantomima, una òpera sense
música bastant, doncs els pocs compassos de Massenet no van merèixer
prendre-se'ls en compte. Alguns van reconèixer en l'obra reminiscències
de "Lucrecia Borgia" i "Marion Delorme". Victorien Sardou
va prendre per guia a l'historiador Gibbon, que a pesar de la seva preocupació
volteriana, va ser un excel·lent narrador dels fets. La gran inexactitud
de la peça va ser la mort de Théodora -una Augusta escanyada per
la mà del botxí!-. Sabut és que l'Emperadriu va morir als
quaranta-vuit anys, respectada i gairebé canonitzada a pesar de la seva
heretgia. Però tots els altres detalls de l'acció com els incidents
del circ i els detalls de la sedició, van ser d'una realitat suficient.
El mateix Sardou va haver de baixar a la palestra per a defensar els seus decorats,
al ser criticats per un erudit especialista i es va defensar amb bastant habilitat.
Abans que el desenvolupament lògic del drama i l'estudi psicològic
dels caràcters, van estar clares para Victorien Sardou les escenes d'efecte
segur i els cops de teatre preparats per endavant, com una prova de prestidigitació.
La magnitud de l'escenari històric no va pertorbar el seu tranquil aplom,
en aquest drama amb pretensions shakespearianes, van ocupar papers primordials
un flascó o una forqueta, com si de la comèdia "Les potes de
mosca" es tractés. Res importa que Marcellus expirés instantàniament
amb la punxada anatòmica de l'agulla d'or: és menester que Théodora
s'obstini en no recollir-lo, perquè reaparegui amb el cadàver llançat
al Bòsfor i recollit a la platja. Sardou va escometre la tasca de pintar
al fresc les voltes de Santa Sofia, amb els seus invariables procediments de dibuixant
d'il·lustracions.
Sarah Bernhardt interpretant "Théodora".
Foto
Wikipedia
Rubén Darío en
la seva extraordinària crítica a la representació de l'obra,
deia: <<Seguramente, el Justiniano de la historia secreta es un personaje
despreciable y grotesco: una mezcla de Claudio y de Felipe II, imbécil
y desastrado en su hogar como el primero; neciamente papelista y fríamente
cruel como el segundo; discutidor más que bizantino de absurdos teológicos,
y cobarde como un eunuco; gran legislador por obra y gracia del cuestor Triboniano,
e ínclito vencedor de los Bárbaros, desde su tribuna del hipódromo,
por el esfuerzo del Belisario y Narsés. Pero el moderno dramaturgo ha encontrado
el medio de recargar el odioso retrato de Procopio, pintando al "autocrátor"
aún más imbécil, cruel y cobarde que en esa venenosa acta
de acusación. Si hay algo sabido, es la cultura de formas y lenguaje de
ese niño búlgaro, sobrino de un emperador, advenedizo como él,
pero llevado muy pequeño a Bizancio y criado allí como un heredero
del imperio. El estilo y modales íntimos del Justiniano dramático
son los de un viejo histrión silbado. Más crudamente exagerado aún
es el personaje de Théodora. Es difícil, por cierto, defender con
éxito esa repugnante figura de meretriz entronizada, que logró escandalizar
al mundo tan poco escrupuloso del Bajo Imperio. Corrompida hasta las médulas
antes de la pubertad, prodigando en los pórticos del circo su "caridad
universal", innovando en sus orgías de tríbada por sobre el
capitali luxus de Ausonio, que requeriría el griego, pues el latín
es harto transparente para su cabal pintura: vieja y marchita a los veinte años
de tanto rodar por las tabernas de Constantinopla y los malecones de Alejandría:
seguramente, lo repito no es fácil calumniar la juventud de Théodora.
Pero es tan notorio como la historia de su licenciosa juventud, el cambio repentino
que por cansancio o ambición se produjo en ella desde que conoció
y dominó al futuro emperador. Todos los autores, religiosos y profanos,
están conformes. La corte y la misma familia imperial olvidó el
vergonzoso pasado de la pantomima, ante la invariable corrección de la
Augusta. El "autocrátor" la asociaba tan públicamente
a sus tareas de estado, que hasta en su monumento legislativo figura como consejera
prudente y sagaz; por ejemplo, en la novela VIII, donde Justiniano emplea el retruécano
reproducido por Sardou, sobre el nombre de Théodora (presente de Dios):
Deo data est nobis. Y es esa soberana, severa ya y rígida como todas las
arrepentidas, la que se nos muestra corriendo las veredas de Bizancio como Mesalina,
y cayendo en los brazos de un joven desconocido, de un odiado heleno a quien perseguirá
insaciablemente. Y esas visitas a la vieja sirvienta del circo, y esa entrada
al hipódromo para que el pueblo le arroje a la cara el insulto soez, cuando
es sabido que no podía asistir a las carreras sino invisible tras de las
rejas de San Estéfano. En cuanto a esa famosa escena de "interior"
en que los augustos consortes se escupen mutuamente las injurias más atroces
en estilo de carnaval de la Courtille, es una repugnante parodia del realismo
histórico; el más falso y necio espécimen del naturalismo
aplicado a la tragedia, y que sólo escapa a la chatura completa por ese
sabor malsano
de encanallada profanación que hizo la fortuna de la
Belle Hélène ante un público cosmopolita de otro bajo imperio.
Esto me lleva a decir algo del novísimo estilo de ese drama histórico.
El rasgo original del estilo de Théodora, es la modernidad más cruda
y
familiar, puesta en boca de antiguos y elevados personajes. Acostumbrados
como estábamos a la solemnidad algo monótona y soñolienta
de la Turquía de Racine o Voltaire; esa lengua más que franca produce
el efecto de un alegre chasquido. Pero hay exceso evidente, en todas las escenas
de Théodora o de las comparsas bizantinas. Si era falsa la grandilocuencia
clásica, siquiera era bella; y sin tener esta disculpa, no es menos inexacta
la charla bulevardera transportada a la corte de Justiniano. La exagerada trivialidad
no es sino el polo opuesto de la redundancia solemne, tan distante una como otra
de la realidad. Y no se diga que estos giros de caló parisiense son los
equivalentes de los que habían de usar los emperadores de oriente, en sus
disputas domésticas,
por la razón de ser ambos advenedizos de
baja extracción. Hacía diez años que reinaban cuando estalló
la sedición de Hypatius. Además, y esta razón es fundamental,
la lengua de la antigüedad y edad media no nos es conocida sino por los monumentos
escritos, y entre éstos no hay uno solo que nos autorice a usar tan insólito
disfraz. El pasado, así en la historia como en nuestra vida, reviste para
nosotros un tinte vago y poético que todo lo suaviza y embellece, semejante
al efecto de perspectiva de un lejano horizonte. Esta transposición de
estilo me parece, pues, una tentativa inversa, pero tan malograda como la de los
románticos, que salpicaban sus diálogos con palabras exóticas
o anticuadas.
Y ahora que he dado mi opinión sincera en todo lo defectuoso
e inferior de esa producción escénica, no tengo inconveniente en
repetir que ella constituye, a pesar de todo, un espectáculo curioso y
nada despreciable, siempre que estén llenadas las condiciones materiales
y artísticas de la interpretación. La pieza contiene dos o tres
escenas magistrales: la conferencia de Justiniano con sus consejeros, la muerte
de Marcellus, la pintura del grupo imperial, loco de terror, mientras la sedición
bate las murallas del palacio. Abundan las frases condensadas y llenas de sustancia
psicológica, que iluminan súbitamente el carácter como a
la luz de un relámpago. Así, este grito del emperador durante la
crisis revolucionaria: "¡Habla despacio!, ¡no les da gana de
venderme!" O esta contestación, que Tácito hubiera puesto en
boca de su Césares abyectos: "¿Le prometo la vida? -¡Sí,
promete siempre!" Otras veces, la grandiosa imagen poética trae como
un recuerdo de Shakespeare. Tamarys dice que en la carnicería humana del
hipódromo "los tigres han huido espantados ante el furor de los hombres".
¿No os parece escuchar esa palabra sombría de Macbeth, cuando se
cuenta que durante la noche del crimen los caballos de Duncan se han vuelto salvajes
y despedazado unos a otros? Sardou es algo más que un diestro fabricante
como Scribe o el viejo Dumas. Tiene el instinto de la grandeza dramática
y la alcanza por momentos, casi podría decirse por casualidad. Además,
sin ser un escritor de potente originalidad, tiene un estilo vivo y eficaz, no
siempre correcto ni bien fundido, pero casi nunca tampoco desabrido y falto de
vigor. Hay que tener en cuenta, además, para ser equitativo, que Théodora
es una pieza por medida, un escenario construido para hacer resaltar las genialidades
especiales de una artista en medio de los esplendores de una exhibición
arqueológica. Ahora sólo faltaría averiguar si es a los maestros
del teatro a quienes toca rebajar su arte hasta escribir piezas de ocasión.
En una carta que ha circulado autografiada -como las de Voltaire- la eximia actriz
que aplaudíamos anoche declaraba que "deseaba haber creado Fedra o
Doña Sol, pero que se consolaba con haber creado Théodora"
Y bien -Sarah Bernhardt es demasiado modesta- por cuenta de Racine y Víctor
Hugo>>.
El dissabte de Gloria 13 d'abril de 1912 Margarida Xirgu amb
la Companyia del Teatre Principal de Barcelona dirigida per Enric Giménez
va representar "Théodora", que ja havia estat donada a conèixer
a la Ciutat Comtal per l'actriu Tina di Lorenzo. Margarida, una vegada més,
es va ficar en la pell del personatge, la tràgica figura de l'Emperadriu
bizantina, desplegant un potent dramatisme en la gestualitat i en la veu.
Margarida
Xirgu interpretant Théodora el 1912.
Foto:
Fondo Margarita Xirgu de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.
Victorien Sardou va estrenar el 9 de desembre
de 1885 en el Teatre del Vaudeville la comèdia "Georgina" (Georgette)
i el 21 de desembre de 1886 en el Teatre de la Porte Saint-Martin la comèdia
"El cocodril" (Le crocodile). El 24 de novembre de 1887 va estrenar
també en el Teatre de la Porte Saint-Martin el drama en quatre actes dividits
en cinc quadres "Tosca" en el que va fer reviure l'epopeia imperial
per a lluïment de la gran actriu Sarah Bernhardt (1844-1923). Giacomo Puccini
la va veure a Milà aquest mateix any, amb la divina Sarah en el paper de
Floria Tosca. Amb el seu temperament volcànic, va demanar immediatament
al seu agent Giulio Ricordi que adquirís els drets de l'obra de Sardou,
però aquest els hi va cedir el 1893 a un altre compositor, Alberto Franchetti.
Luigi Illica va escriure el llibret i el va mostrar a Sardou; Giuseppe Verdi també
el va veure però va exigir que Sardou canviés el final. Franchetti
va decidir que no podria compondre la música, i llavors Verdi va convèncer
a Puccini perquè l'escrivís. Ricordi va demanar a Giuseppe Giacosa
que col·laborés en el llibret original d'Illica. Després
de tres anys de grans disputes entre Sardou, Illica, Giacosa, Ricordi i Puccini,
l'obra va quedar acabada a l'octubre de 1899. Va ser estrenada amb èxit
a Roma, el 14 de gener de 1900 en el Teatre Costanzi, com una òpera en
tres actes, amb música de Giacomo Puccini i llibret de Luigi Illica i Giuseppe
Giacosa. L'argument de Tosca és de cort polític, inserit en un ambient
històric verídic que és l'Europa del 1800 i enmig de la invasió
de Napoleó a Itàlia en la batalla de Marengo, darrere de les seves
idees revolucionàries. Cavaradossi és un pintor romà, amant
de la coneguda cantant Floria Tosca i d'idees revolucionàries i antimonàrquiques,
un volterià. El Baró Scarpia és el cap de la policia Real
Romana, home de mala vida i de nul·la moral i sentiments; desitja carnalment
a Tosca i odia als tipus com Cavaradossi. Tosca és una dona de molt fort
caràcter, famosa per la seva veu i per la seva terrible gelosia. Cavaradossi
ajuda a escapar a un amic republicà, Cesare Angelotti, pròfug del
Castel Sant'Angelo i l'amaga a casa seva on viu amb Floria; Scarpia ho descobreix
tot torturant a Cavaradossi i fent confessar a Tosca. Aquest la maleïx i
li jura a Scarpia que Napoleó -vencedor a Marengo- els alliberarà
del seu jou, per lo que se'l condemna a mort per afusellament a l'alba en el terrat
del Castel Sant'Angelo per sedició. Pressionada per l'extrema situació,
Tosca accepta la proposició indecent de Scarpia de passar la nit amb ell,
a canvi de la vida de Cavaradossi i un salva conducte, per a això hauria
de simular-se l'execució; Scarpia dóna les instruccions en clau,
i fa creure això a Tosca, qui tot seguit l'apunyala al tractar Scarpia
de consumar el seu maquiavèl·lic pla. Tosca presencia la suposada
execució simulada de Mario, i després descobreix aterroritzada l'atroç
parany que des de la tomba li va tendir Scarpia. Descobert el seu crim pels subalterns
de Scarpia, es llança al buit des del terrat. Paradoxalment, encara que
dissenyada com un homenatge a Roma, els seus tres personatges principals no eren
romans: Tosca va néixer a Verona, Cavaradossi a París, i Scarpia
a Sicília. L'adaptació al cant d'un drama tan complex va ser àrdua:
els cinc actes i els 23 personatges de Sardou van ser reduïts a tres actes
i nou personatges. Els escenaris del segon i el tercer acte van ser mantinguts,
és a dir, el Palazzo Farnese i el Castel Sant'Angelo, però el del
primer, l'església jesuïta de Sant''Andrea Quirinale de Bernini, va
ser canviada per la de Sant'Andrea della Valle. Els autors del llibret de "Tosca"
van ser els cèlebres Luigi Illica (1857-1919) i Giuseppe Giacosa ( 1847-1906
), quins van col·laborar amb Puccini a més a "La bohême"
i "Madam Butterfly"; amb Umberto Giordano a "Andrea Chénier",
i amb Alfredo Catalani a "La Wally". Illica i Giacosa estan considerats
els més grans llibretistes d'òpera de la Història, després
de Francesco Maria Piave.
Caricatura
de Victorien Sardou.
Foto Wikipedia
El 12 de febrer de 1889 Sardou va estrenar en el Teatre
Vaudeville la comèdia "Marquesa" (Marquise), el 15 de març
de 1889 Sardou va estrenar en el Teatre Gymnase la comèdia "Bella
mamà" (Belle maman), el 23 d'octubre de 1890 va estrenar en el Teatre
de la Porte Saint-Martin l'obra "Cleòpatra" (Cléopâtre),
el 24 de gener de 1891 va estrenar en el Teatre Français la comèdia
"Termidor" (Thermidor) basada en la reconstitució minuciosa i
històrica de l'aliança antirrobespierrista que es va ampliar a tots
aquells que temien veure's processats en l'espiral implacable del terror, desencadenat
sense fre en la Revolució Francesa (1789-1799), en el període Termidor,
és a dir en el període calorós del 19 de juliol al 17 d'agost.
Políticament, socialment, humanament, la maquinària terrorista -a
pesar dels principis- es feia insuportable. Tant la població com l'exèrcit
es resistien cadascun a la seva manera a una autoritat excessiva. El 8 de Termidor,
Robespierre va intentar defensar-se dels seus atacants, al·legant que la
Revolució podria salvar-se, i amb ella el regne de la virtut, si s'eliminava
a un grup d'homes impurs que obstaculitzaven el triomf final. Però l'aliança
dels jacobins moderats, La Plana i els terroristes, momentàniament units
per la por comuna, va resistir als arguments de Robespierre i de Saint-Just, que
va intentar defensar-lo. Robespierre va ser detingut el 9 de Termidor i el 10
de Termidor (28 de juliol de 1794) va ser executat a la guillotina.
Sardou
va estrenar el drama "La senyora sense vergonya" (Madame sans-gêne),
el 27 d'octubre de 1893 en el Teatre del Vaudeville. Considerada la seva obra
mestra, l'autor va reviure l'epopeia imperial mostrant feliçment el seu
amor per la Història, reduint a unes proporcions quotidianes i familiars
al personatge de Napoleó. L'obra va ser protagonitzada en el paper de Catherine
per Gabrielle Réjane i va resultar ser un dels majors èxits de la
seva carrera. L'obra relata que durant la Revolució Francesa, Catherine
Hubscher -nascuda a l'alt Rhin el 1753- era una bugadera de París que rentava
la roba de Napoleó I, quan aquest només era un tinent. Casada amb
el sergent François Joseph Lefevre, Catherine i el seu marit arribaran
a ser ducs de Dantzig. L'obra va ser adaptada més tard a l'escena lírica.
Les
obres més cèlebres de Sardou: "Tosca" "Madame sans-gêne"
i "Théodora" van néixer de la seva passió per les
actrius, com Sarah Bernhardt i Gabrielle Réjane, que van ser les seves
dues "màscares", tan diferents no obstant això en la seva
obra i que li van concedir tant d'èxit. Més tard tots els actors
i actrius han interpretat les seves obres, reunint els herois de l'escena amb
els herois històrics. Sardou va ser un apassionat pels seus contemporanis
i per l'Història. La naturalesa de la seva obra demana que es contempli
el teatre ni tan sols com una activitat artística i literària, sinó
que també com un fenomen històric i social.
El
31 d'octubre de 1894 va estrenar en el Teatre de la Renaissance de París
la seva comèdia "Gismonda", el 1895 estrenà l'obra "La
casa de Robespierre" (La maison de Robespierre) i el 21 de desembre d'aquest
mateix any estrenà en el Teatre Gymnase la comèdia "Marcela"
(Marcelle). El 1 de juny de 1895 el crític i dramaturg irlandès
George Bernard Shaw va utilitzar el terme despectiu "Sardoodledom" en
una revisió que va fer d'obres de Victorien Sardou. Shaw creia que la maquinària
artificial dramàtica de Sardou feia molt soroll i que les seves obres estaven
buides d'idees. Mai va estar d'acord amb el consell de Sardou: <<Tortureu
a les dones!>>, donat als joves dramaturgs per a ser encertats en qualsevol
construcció d'una obra teatral. A França la crítica, netament
realista i naturalista, va dubtar moltes vegades de Victorien Sardou per la seva
artificialitat.
Retrat de Victorien
Sardou.
Foto Iphoto Central
El
8 de febrer de 1897 va estrenar en el Teatre de la Renaissance la seva obra "Espiritisme"
(Spiritisme). Sardou va ser un fervent adepte al espiritisme i va ser un médium
dibuixant. Durant el Congrés Espiritista i Espiritualista de París
de 1900, se'l va nomenar President Honorari. El 9 de desembre de 1904 Sardou va
escriure: <<Quan no es té bona fortuna sent médium com jo
ho vaig ser en altre temps, de convèncer-se per les pròpies experiències,
o observar, dintre de les condicions requerides, els fenòmens produïts
per médiums molt experts, el millor que un pot fer és cuidar-se
de les experiències de saló que són pures puerilitats, o
d'aquelles que ell mateix cerca inútilment i que no serveixen més
que per a desanimar al que busca la veritat. Cal llavors acollir-se al testimoniatge
dels erudits del món sencer, els noms del quals no vaig a recordar, i que,
després d'haver estudiat els fets per a demostrar la seva falsedat, han
tingut la bona fe de retractar-se i afirmar les seves conviccions. Si el espiritisme
no fos més que un engany, fa temps que ja no seria problema, mentre que
avui els seus adherents es conten per milions>>.
Sardou
el 11 de febrer de 1898 va estrenar en el Teatre del Vaudeville la seva comèdia
"Pamela, comerciant de frivolitats" (Paméla, marchande de frivolités),
el 20 de febrer de 1901 va estrenar la comèdia "La filla de Tabarin"
(La fille de Tabarin) i el 23 d'octubre del mateix any va estrenar la seva obra
"Els bàrbars" (Les barbares). El 1902 va estrenar l'obra "Robespierre"
que va escriure especialment para Sir Henry Irving, de nou basada en la Revolució
Francesa. El 30 d'abril de 1903 va estrenar en el Teatre de Drury Lane, a Londres,
el drama "Dante" en la que es fa patent lo molt que està present
en l'escriptura de la seva obra la visió escènica, així com
la seva posta en escena a la manera del teatre medieval està en les antípodes
de tots els convenis realistes de l'escena burgesa i com es nodreix la seva dramatúrgia
del seu art de representar espais invisibles. El 15 de desembre de 1903 Sardou
va estrenar "La bruixa" (La sorcière) que va protagonitzar una
vegada més Sarah Bernhardt. L'acció es desenvolupa a l'Espanya del
segle XVI.
El 1905 va revisar el drama de 1877 "Dora"
(L'espionne), el 15 de febrer de 1906 va estrenar en el Teatre de les Varietes
la seva obra "La pista" (La piste) i finalment el 7 de desembre de 1907
va estrenar en el Teatre de la Porte Saint-Martin de París "El drama
dels verís" (L'affaire des poisons).
El conjunt
dels seus texts ens donen la imatge d'un autor que "va posar els punts en
tots els sentits" i que va proposar doncs pistes molt variades. És
en primer lloc indiscutible que l'obra de Victorien Sardou va sofrir gairebé
el buit de la crítica. En segon lloc el revelen com un home de teatre complet
i profundament lliure, la seva notable consciència de ser un artesà
de l'escena el va conduir a assumir la paradoxa d'una creació per certs
aspectes completament convencional i per uns altres realment anticonformista.
No perquè es revoltés contra les normes dominants per a canviar-les,
sinó que sovint, la seva modèstia d'autor i la seva passió
per l'espectacle semblava conduir-lo a deixar-les simplement de costat. És
possiblement perquè destacava en l'art de la "obra ben feta",
perquè acceptava els codis i les esperes i perquè tenia un saludable
desenganx a alguns dels seus contemporanis defensors de l'art i del teatre "seriós".
Retrat de Victorien Sardou.
Foto Adictos al
cine
Les intrigues hàbils de
les seves comèdies, les seves paraules d'autor, les visions sorprenents
de les seves peces com gran espectacle o bé les emocions fortes dels seus
drames, caracteritzen tota la seva obra. Sardou no era un visionari i un avantguardista
injustament jutjat, la seva "modernitat" tenia límits potser
per la multiplicitat de les direccions explorades.
.jpg)
Retrat de Victorien Sardou.
Foto Wikipedia
Victorien Sardou, el nom del qual
està avui en part oblidat, va ser en la segona meitat del segle XIX, el
primer representant del teatre francès. Va ser autor de més de seixanta
obres de teatre i d'una quinzena d'obres líriques, va gaudir d'un èxit
important de públic, d'una difusió internacional i d'un reconeixement
oficial, simbolitzat pel seu ingrés a l'Académie Française.
La seva carrera va ser jalonada no obstant això de polèmiques, amb
la censura però també amb la crítica, que li va negar en
el conjunt, l'estatut d'autor "seriós". Per això en ocasions
se`l denomina com un autor de teatre efímer i amb qualitat literària
dubtosa. Com va dir Émile Zola: <<Era una persona obligada a resignar-se
a les tombarelles per a viure les carícies del públic>>.
Va
morir a París, el 8 de novembre de 1908 i va ser enterrat on sempre havia
viscut, a Marly-le-Roi.
Tomba de Victorien Sardou a Marly-le Roi.
Foto
Wikipedia
Alguns
texts han estat extrets de "Victorien Sardou": Wikipedia, "Obres
de Victorien Sardou": Academie Francaise i "Theodora" de Rubén
Darío.
XAVIER RIUS XIRGU
àlbum de fotos
tornar
