110. G. BERNARD SHAW

George Bernard Shaw va néixer a Dublín el 26 de juliol de 1856 i va ser periodista, critic teatral, musical i escriptor.

El seu poc pragmàtic pare, un comerciant de gra amb escàs èxit econòmic, pertanyia a la burgesia protestant d'Irlanda, tenia problemes amb la beguda i posseïa una visquera (que el pare d'Òscar Wilde, un important cirurgià de Dublín, va intentar sense èxit corregir). La seva mare era una cantant professional, deixeble exclusiva del professor de veu Vandeleur Lee, que l'ensenyava a tenir un acostament únic i original al cant. G. Bernard Shaw va assistir a escoles tant catòliques com protestants, educant-se en el Wesley College de Dublín. Quan va complir els 16 anys, el 1872, la seva mare va abandonar al seu pare i se'n va anar a Londres amb el seu professor Vandeleur Lee, duent-se amb ells a la seva filla més gran Lucy (qui més tard va tenir molt èxit com cantant del music hall). G Bernard Shaw va romandre a Dublín amb el seu pare, completant la seva educació -que va odiar apassionadament- i treballant com empleat d'una Oficina d'Estat -que va odiar tant com l'escola- havent de completar la seva educació de manera autodidacta.

Casa de Dublín on va néixer G. Bernard Shaw.

Foto Wikipedia

G. Bernard Shaw va deixar Dublín i al seu pare el 1876 i se'n va anar a Londres, on va viure amb l'ajuda de la seva mare i la seva germana, perseguint la carrera de periodista i escriptor. Va odiar el seu primer nom George i mai el va usar personalment o professionalment. El primer mitjà que va intentar com escriptor creatiu va ser la prosa, escrivint 5 novel·les, en que la primera va titular, de manera apropiada, "Immaduresa" (Immaturity) el 1879, encara que l'any anterior havia ja escrit però no publicat altra novel·la "Passió" (Passion play). Va llegir voraçment, en biblioteques públiques i en la sala de lectura del Museu Britànic. Es va implicar en política progressista i romanent dempeus com orador sobre caixes de sabó en el Speaker's Corner en el Hyde Park de Londres i en diverses reunions socialistes, va aprendre a vèncer la seva por davant el públic i al quequeig. Per a mantenir l'atenció de la munió, va desenvolupar un estil enèrgic i agressiu al parlar que va ser palès també en tots els seus texts. El 1880 va escriure la seva segona novel·la "El nus irracional" (The irrational knot), el 1881 la tercera "Amor entre els artistes" (Love among the artists), el 1882 la quarta "La professió de Cashel Byron" (Cashel Byron's profession) en la que anticipa la temàtica de la prostitució com professió antisocial que va constituir l'argument central de la seva obra teatral "Tràfic de blanques" estrenada el 1893 i finalment el 1883 la cinquena novel·la "Un socialista antisocial" (An unsocial socialist) que s'anticipa a l'interès de l'autor pels escrits de Karl Marx, que descobriria cap a 1885 i arran dels quals començaria com periodista crític, a participar en les polèmiques del seu temps sobre el socialisme. Només les dues últimes novel·les van ser publicades.

Durant aquests anys, la seva vida va estar marcada per una pobresa rallant en la misèria. Ni les crítiques musicals en el diari "Star" -en les que utilitzava com pseudònim el cognom d'un amic seu- ni el treball que va aconseguir en una companyia telefònica, li van durar molt. Bernard Shaw es va tornar vegetarià quan tenia vint-i-cinc anys el 1881, després d'una lectura d'H. F. Lester. El 1901, rememorant l'experiència, va dir: <<Vaig ser un caníbal durant vint-i-cinc anys. Per la resta de temps, he estat vegetarià>>. Es va convertir així mateix en un ferm defensor i militant convençut del vegetarianisme i va ser un anti-viviseccionista i antagonista d'esports cruels per a la resta de la seva vida. La creença en la immoralitat per a menjar animals va ser una de les causes més properes al seu cor i és un tòpic freqüent en les seves obres i prefacis, sent la seva posició, mantinguda succintament, la que indica aquesta frase: <<Un home de la meva intensitat espiritual no menja cadàvers>>. El treball periodístic que va portar a terme durant aquests primers anys va comprendre des de la crítica literària i artística fins a brillants col·laboracions sobre temes musicals, en les que va defensar amb passió les obres del compositor alemany Richard Wagner, que va signar entre 1888 i 1890 amb el pseudònim de Corno di Bassetto i, més endavant, amb les seves pròpies inicials.

Retrat de G. Bernard Shaw entre 1880 i 1890.

Foto Wikipedia

Amb Beatriz i Sidney Webb, va fundar la Societat Fabiana, una organització socialista, política i de classe mitja, dedicada a la transformació de la Gran Bretanya en un estat socialista a través de mètodes no revolucionaris, mitjançant la "impregnació", és a dir mitjançant la sistemàtica legislació progressista, sostinguda per la persuasió i l'educació de masses. La Societat Fabiana més tard contribuiria decisivament a la fundació de l'Escola de Londres d'Economia i del Partit Laborista. G. Bernard Shaw va escriure assaigs per a la Societat Fabiana sobre arts progressistes, tals com "La quintaessencia del ibsenisme" (The quitessence of ibsenism) el 1891, basat en una sèrie de lectures sobre el dramaturg progressista noruec Henrik Ibsen i el 1898 "El perfecte wagnerià" (The perfect wagnerite, commentary on the ring) una interpretació del cicle Richard Wagner.
El 1891, per invitació de J.T. Grein, un comerciant, crític de teatre i director d'una societat progressista i privada per a la representació de noves obres, el "Teatre Independent", va escriure el seu primer drama, "Cases de vídues" (The widowers' houses) que ja havia iniciat el 1885 amb l'ajuda del crític William Archer, el qual havia realitzat l'estructura de l'obra. Archer va decidir que G. Bernard Shaw no podia escriure l'obra i va abandonar el projecte. Més tard ell va completar el drama sense cap col·laboració i va ser estrenada el 9 de desembre de 1892 en el Royalty Theatre de Londres. "Cases de vídues" és un atac càustic als propietaris d'habitatges que no realitzen cap manteniment en ells, combinant les influències d'Ibsen amb una àcida burla de les convencions del romanticisme que encara estaven sent explotades en el teatre anglès.
A partir de llavors va escriure prop d'una dotzena d'obres, encara que generalment va fallar en convèncer als gerents dels teatres de Londres a estrenar-les. Unes quantes van ser representades a l'estranger i vàries en societats privades. El 1895, Shaw es va convertir en el crític teatral del diari "Saturday Review", ocupació que va mantenir fins a 1898, apareixent els seus articles sobre les inicials àdhuc no famoses de GBS. Mentrestant, va començar a involucrar-se en política i va servir com regidor en el districte de St. Pancràs a partir de 1897. Aquest mateix any va estrenar els seus drames "El deixeble del diable" (The devil's disciple) amb l'americà Richard Mansfield i "L'home del destí" (The man of destinity).

Retrat de G. Bernard Shaw.

Foto Blacklamb

El 1898 es va publicar el volum "Teatre agradable i desagradable" (Plays pleasant and unpleasant) que va reunir als seus set primers drames per a l'escena. Com agradables: "L'home del destí" estrenada ja el 1897 ", L'home i les armes" (Arms and the man) que va ser representat sota els auspicis d'una direcció experimental, "Càndida" (Candida) la seva primera obra amb èxit i el drama "Lluita de sexes" (You never can tell); i com desagradables: "Cases de vídues" ja estrenat el 1892, el drama "El donjoan" (The philanderer) i "Tràfic de blanques" (The Mrs. Warren's profession) que va ser censurat per la seva suposada obscenitat pel funcionari de Lord Chamberlain que des de 1737 fins a 1967 era l'únic autoritzat en la censura preliminar de tot drama parlat, a Anglaterra.
El 1898 G. Bernard Shaw es va casar amb la rica irlandesa d'idees independents Charlotte Payne-Townshend, que havia conegut a través dels fundadors de la Societat Fabiana. El seu matrimoni -possiblement no consumat sexualment, doncs se suposa que era homosexual- va durar fins a la mort de Charlotte el 1943. Al casar-se va marxar de casa de la seva mare on encara vivia i també el 1898, després d'una greu malaltia, va dimitir com crític de teatre després d'estrenar el drama "El tàbac: o el fill del cardenal" (The gadfly: or the son of the cardenal).

La casa del 29 de Fitzroy Square, a Londres, on van viure en diferents èpoques G. Bernard Shaw i Virgínia Woolf.

Foto Carbuncle

Millor sort amb el públic van córrer els seus drames "Tres obres per a puritans" (Three plays for puritans) publicats el 1901 i compostos per: "El deixeble del diable" (The devil's disciple) estrenat el 1897 i en el que es burla del melodrama sentimental que se solia representar als Estats Units amb la revolució contra els anglesos, "La conversió del capità Brassbound" (Captain Brassbound's conversion) estrenat el 1900 i "Cèsar i Cleòpatra" (Caesar and Cleòpatra) estrenat el 1898. El 1901 va estrenar el drama "L'admirable Bashville" (The admirable Bashville).

Les obres de G. Bernard Shaw, com les d'Oscar Wilde, estaven carregades d'un humor incisiu, que era excepcional entre els dramaturgs de l'Era Victoriana, en la que l'escena havia estat considerada com un lloc per a l'entreteniment sentimental. Shaw la va convertir en un fòrum per a qüestions de consideració moral, política i econòmica. Possiblement aquesta va ser la seva contribució més duradora i important a l'art dramàtic. En això es va considerar seguidor d'Henrik Ibsen, que va ser el pioner del drama modern realista, dissenyant obres per a millorar i augmentar la consciència social. Quan la seva experiència i la seva popularitat van augmentar, les seves obres i els seus pròlegs es van fer més parladors. La principal característica en les seves obres teatrals, és la llarga introducció que les acompanya. En aquests assaigs introductoris, Shaw donava la seva opinió -normalment controvertida- sobre els temes que eren tractats a l'obra. Alguns d'aquests assaigs són inclús més extensos que l'obra mateixa. La capacitat dialèctica de Bernard Shaw, se servia del teatre com un mitjà per a expressar idees i mantenir polèmiques. No obstant això realitzava el miracle de produir obres no només riques d'idees, de formes, d'ironia i sàtira sinó, a més, teatralment perfectes. Sovint les seves obres van tenir èxit abans que a Londres en països com Estats Units i Alemanya.

El 1903 es va estrenar el seu drama "Home i superhome" (Man and superman) en la que va transformar la llegenda de Don Joan en obra de teatre, i en una representació-dintre-de-una altra. Aquesta era, precisament, la base del tercer acte, titulat "Don Joan en els inferns", que des de llavors, s'ha vingut representant de manera independent de la resta de l'obra. També el 1903 va publicar el seu assaig "Màximes per a revolucionaris" (Maxims for revolutionists). El 1904 va estrenar el drama "L'altra illa de John Bull" (John Bull's other island) escrita originalment per al Abbey Theatre de Dublín, però rebutjada per aquesta entitat per la seva àcida sàtira del caràcter irlandès. Encara que l'obra no és avui del tot popular, Shaw va augmentar amb ella la seva reputació a Londres, al riure el Rei Eduard VII amb tanta força durant la representació que va trencar la seva cadira. Aquestes dues últimes obres van ser freqüentment representades i van estendre la fama de G. Bernard Shaw com erudit i autor teatral. Es va estrenar també el 1904 el seu drama "El seu espòs" (How he lied to her husband) i el seu drama "Càndida" va ser la primera de les 11 obres que es van representar en el Court Theatre de Londres fins a 1907. El 1904, Harley Granville Barker, un actor, director i dramaturg vint anys més jove que Shaw i que havia aparegut en un teatre privat en la representació de "Càndida", va assumir la direcció del Court Theatre de Sloane Square a Chelsea, fora del la zona de teatres del West End de Londres i va establir un teatre experimental especialitzat en nous drames progressistes. Durant les tres següents estacions, Barker va representar deu obres de Shaw (amb Barker oficialment elegit director i amb Shaw dirigint les seves pròpies obres). Shaw va començar a escriure nous drames, amb la direcció de Barker expressament en ment. Durant els pròxims deu anys, totes excepte una de les obres de Shaw ("Pigmalió" el 1913) van ser representades per Barker o pels seus amics i col·legues en un altre teatre experimental gestionat al voltant d'Anglaterra. Amb els drets d'autor de les seves obres, Shaw que s'havia fet econòmicament independent després de les seves noces, es va fer ric. Al llarg de la dècada va romandre actiu en comitès dedicats a acabar amb la censura dramàtica i amb l'establiment d'un teatre nacional subvencionat.

En "La comandant Bàrbara" (Major Barbara) estrenada el 1905 i duta al cinema posteriorment, es relaten els principis i pràctiques d'un fabricant de municions que es revelen com elevadament religiosos en comparació amb els de l'Exèrcit de Salvació i els seus benefactors. El 1906 va estrenar el drama "El dilema del doctor" (The doctor's dilemma), en la que va continuar mostrant, a través de la comèdia, la complicitat de la societat amb els seus propis mals i defectes . És una sàtira despietada de les diferents professions i del temperament artístic. Shaw des de 1906 fins a la seva mort va viure a Shaw's Corner, en el poblat d'Ayot St. Lawrence, a Hertfordshire als afores de Londres. La casa es troba avui oberta al públic visitant. El 1905 va publicar l'assaig "Pròleg de la comandant Bàrbara" (Preface to Major Barbara) i va estrenar el drama "Passió, verí i petrificació: o el gasogen fatal" (Passion, poison and petrification: or the fatal gazogene).

Frontal del Shaw's Corner a Ayot St. Lawrence, Hertfordshire .

Foto Wikipedia

Shaw va estrenar el 1908 el drama "Arribant a casar-se" (Getting married), que juntament amb "Albirant la realitat" (The glimpse reality) estrenada el 1909, "Matrimoni desigual" (Misalliance) i "La dama bruna dels sonets" (Dark lady of the sonnets) estrenades el 1910 i "La primera obra de Fanny" (Fanny's first play) estrenada el 1911 , va començar a acostar-se al que podria nomenar-se la farsa seriosa, una comèdia intel·lectual amb el seu habitual torrent de diàlegs, però en la que va introduir elements no realistes, que explotaria per complet més endavant. "Matrimoni desigual" està -no accidentalment- ple de relacions problemàtiques entre pares i fills: amb fills que són criats en l'aïllament dels seus pares, amb fills de pares desconeguts o expòsits, orfes, i hereus adoptats; i amb pares que malament presumeixen que han donat als seus fills obediència i afecte. Referent això el 1910 Shaw va publicar l'assaig "Tractat sobre pares i fills" (Treatise on parents and children), abans el 1909 havia publicat el seu assaig "Com escriure una obra popular" (How to write a popular play). Pertanyen també a 1909 el seu drama: "Fascinació" (The fascinating foundling) i el sketch "Retalls de premsa" (Press cuttings).

Va deixar entreveure el seu costat més místic en el drama "El compromís de Blanc Posnet" (The shewing-up of Blanc Posnet) estrenat el 1909, que tracta de la sobtada conversió d'un lladre de cavalls i que posseeix 67 pàgines de pròleg i solament 29 d'obra teatral; com també ho va fer en el drama "Androcles i el lleó" (Androcles and the lion) estrenat el 1913, en el que va discutir sobre la veritable i la falsa exaltació religiosa i va utilitzar elements provinents de les actuacions medievals i de la manyaga nadalenca victoriana. El 1912 va estrenar el seu drama "Invalidat" (Overruled) i el 1913 "La gran Caterina" (The great Catherine). La seva peça còmica "Pigmalió" (Pygmalion) estrenada el 1913 i escrita per a Mrs. Patrick Campbell, es va presentar com una "alta comèdia" divertida i enginyosa, va ser escrita com introducció didàctica a la fonètica, però en realitat tracta de l'amor i conté nombrosos elements de crítica social, com l'explotació d'un ésser humà per part d'un altre. L'obra va obtenir un èxit immediat, Shaw va aconseguir amb aquesta comèdia l'Oscar al millor guió adaptat el 1938 i va ser la base per a una pel·lícula i un musical que amb el nom de "My fair Lady" es va estrenar el 1955 i que va ser dut de nou al cinema el 1964 per George Cukor. L'argument es basa en la transformació d'una noia nascuda i criada en els baixos fons de la societat en una Lady perfectament respectable. Tot comença a Londres a principis del segle XX, en el Covent Garden, a la sortida d'una representació en el Teatre de l'Òpera. El professor Higgins pren nota dels accents d'un grup de persones que treballen en el mercat i, amb especial atenció, de la manera de parlar d'una de les floristes, Elisa. La trobada amb un col·lega, el Coronel Pickering, segellarà una aposta: serà capaç el professor Higgins de convertir a Elisa, en sis mesos, en una veritable Lady? Disposada a assolir-ho, Elisa es traslladarà a la mansió on viuen Higgins, Pickering i una estricta majordoma. Mentre, l'experiment comença a prendre cos amb dures lliçons que esgoten a Elisa i desesperen a Higgins. Per fi es fa la llum i a la vista dels progressos, Higgins decideix sotmetre-la a la primera prova, a casa de la seva mare, on coneix a un apost jove que es diu Freddy Eynsford Hill. Higgins accedirà a una nova prova, a la festa del jardí. L'èxit és absolut. Elisa es comporta com tota una aristòcrata. De retorn a casa, Elisa i Higgins mantenen una violenta discussió que desenllaça amb la marxa d'ella: s'han enamorat i cap vol reconèixer-ho.
L'inici de la Primera Guerra Mundial el 1914, va canviar la seva vida. Per a Shaw, la guerra va representar la fallida del sistema capitalista, els últims panteixos desesperats dels Imperis del segle dinou, i una tràgica despesa de vides de joves, tot sota la capa del patriotisme. Va expressar les seves opinions en una sèrie d'articles periodístics sota el nom "Sentit comú sobre la guerra" (Common sense about the war). El 1914 va estrenar el seu drama "La cura de música" (The music cure) i el 1915 va estrenar els seus drames "L'inca de Perusalem" (The inca of Perusalem) i "O'Flaherty VC", el 1916 el seu drama "August aporta el seu òbol" (August does his bit) i el 1917 el seu drama "Annajanska, l'emperadriu bolxevic" (Annajanska, the bolshevik empress).

Retrat de G. Bernard Shaw.

Foto Cksinfo

Després de la Primera Guerra Mundial el 1918, Shaw va estrenar el drama "Casa del dolor" (o "La casa de les penes" segons altres traduccions) (Heartbreak house) el 1919, una descarnada exposició de la ruïna espiritual de l'Europa del seu temps, en la que reflecteix les conseqüències que sobre el clima intel·lectual d'Occident va tenir la Primera Guerra Mundial iniciada el 1914. Intentant escapar del pessimisme de la postguerra, va escriure el 1921 cinc peces teatrals curtes en forma de paràbola sobre l'evolució creativa, molt relacionades entre si, que van ser reunides sota el títol general de "Retorn a Matusalén" (Back to Methuselah). En elles passa revista al progrés de la Humanitat, des de l'Edèn fins al futur, propi de la ciència ficció. A pesar d'estar brillantment escrites, aquestes peces tenen un valor escenogràfic molt desigual, i s'han representat en molt poques ocasions. Les cinc peces curtes que inclou són: "En el principi" (In the beginning), "L'evangeli dels germans Barnabas" (The gospel of the brothers Barnabas), "La cosa succeeix" (The thing happens), "La tragèdia d'un cavaller entrat en anys" (Tragedy of an elderly gentleman) i "Fins a on arriba a el pensament" (As far as thought can reach).

El 1923 va estrenar "Santa Juana" (Saint Joan) una crònica dramàtica en sis escenes i un epíleg, en la que va convertir a Juana d'Arc en una barreja de mística pragmàtica i santa heretge, ja que l'Església després d'haver enviat a la foguera a la donzella d'Orleans, la va canonitzar. Shaw va rebre per aquesta obra en el 1925 el Premi Nobel de Literatura. No necessitant els diners, va donar el premi en efectiu a una edició anglesa del dramaturg suec August Strindberg, que mai havia estat reconegut amb un premi Nobel per l'Acadèmia sueca.

Retrat de G. Bernard Shaw el 1925.

Foto Korpis World

Les obres de Shaw van ser representades i reviscudes amb regularitat a Londres. Diverses empreses de teatre als Estats Units van començar a representar les seves velles i noves obres, més assíduament en el Theatre Guild de Nova York i en el Hedgerow Theatre, a Rose Valley, PA, que es va fer internacionalment famós per la posta en escena de les obres de Shaw i del dramaturg irlandès Sean O'Casey. A la fi dels anys 1920, es va establir un Festival Shaw a Anglaterra, en la ciutat de Malvern. Ell segueix sent l'única persona que ha obtingut en la seva vida un premi Nobel i un Oscar. Aprofitant l'èxit de Shaw, Margarida Xirgu va estrenar "Santa Juana" en versió castellana traduïda per Julio Broutá, en el Teatre Goya de Barcelona, el 21 d'octubre de 1925. Més tard, el 23 de febrer de 1926 va tornar a representar l'obra en el Teatro Eslava de Madrid, obtenint un clamorós èxit de crítica i públic que va desembocar en un homenatge a l'Hotel Ritz de Madrid el 6 de març de 1926, al que van assistir tots els intel·lectuals del país.

Margarida Xirgu protagonitzant "Santa Juana" el 1925.

Foto Fondo Xavier Rius Xirgu

Veure vivència 1 "A la Margarida Xirgu no li agradaven els afalacs"

La Xirgu protagonitzant "Santa Juana".

Foto revista "La Mujer y la Casa".

Dues escenes de Margarida Xirgu protagonitzant "Santa Juana" a Barcelona.

Foto Institut del Teatre.

Exemplar de "Santa Juana" de 1925.

Arxiu Jordi Rius Xirgu

El 1923 va estrenar el seu drama "L'expiació de Jutta" (Jutta's atonement). La turbulència política a Irlanda no li va ser indiferent. Sobre l'aixecament de Pasqua, va advocar en contra de l'execució dels líders rebels, argumentant que tots les llars que es van destruir, podien ser sempre reconstruïdes. Shaw va ser amic personal del líder Michael Collins, a qui va convidar a sopar a casa seva quan Collins negociava el tractat anglo-irlandès amb David Lloyd George, a Londres. El 1928 va publicar el seu assaig "Guia de la dona intel·ligent per al coneixement del socialisme i el capitalisme" (The intelligent woman's guide to socialism and capitalism).
Els seus últims drames, a partir de "El carro de pomes" (The apple cart) estrenat el 1929, van retornar, a mesura que Europa anava enfonsant-se en una nova crisi, al problema de com la Humanitat podria concedir-se un millor govern que li permetés desenvolupar totes les seves potencialitats. Aquests temes ja els havia tractat en algunes de les seves obres anteriors però, en aquesta etapa, es va aproximar a ells d'una manera diferent, per mitjà d'una extravagància tragicòmica i no realista inspirada més en les comèdies gregues clàssiques d'Aristófanes que en Ibsen. Li van seguir el drama "Massa verdader per a ser bo" (Too true to be good) estrenat el 1931, la peça curta "Com aquests doctors estimen a una altra!" (How these doctors love one another) estrenada el 1932, la comèdia política "Sobre les pedres" (On the rocks) estrenada el 1933 i el drama "Els sis de Calais" (The six of Calais), la petita comèdia "Seguici de poble" (Village wooing) i el drama "El simplón de les illes inesperades" (The simpleton of the unexpected isles) estrenades el 1934. Fins als seus últims dies, va continuar escrivint brillants prefacis o pròlegs a les seves pròpies obres teatrals i inundant als seus editors amb llibres, articles i cartes mal humorades. Entre les seves obres no teatrals destaca la novel·la curta "Les aventures d'una jove negra a la recerca de Déu" (The black girl in search of God) publicada el 1932.
El 1936 va estrenar el seu drama "La milionària" (The millionairess) i la peça curta "Arthur i l'acetona" (Arthur and the acetone), a la que li van seguir els drames "Ginebra" (Geneva) i "El renovat Cymbeline" (Cymbeline refinished) el 1938 i el drama històric "Els dies d'or del bon rei Carles" (In good king Charles golden days) el 1939. El 1944 va publicar el seu assaig "Guia política del nostre temps" (Everybody's political what's what?) i el 1947 va estrenar el seu drama "Bilions pròspers" (Buoyant billions) amb el que va demostrar que als seus 91 anys podia continuar escrivint, com així ho va fer a l'estrenar el 1949 la seva obra per a marionetes "Cops contra Shav" (Shakes versus Shav).

G. Bernard Shaw a la seva casa d'estiueig en el seu 90 aniversari, el 1946.

Foto: Popper Foto/Getty Images

Shaw va tenir una llarga amistat amb l'escriptor britànic Gilbert Keith Chesterton i amb el compositor Sir Edward Elgar. Va viure com una celebritat internacional, viatjant pel món i contínuament implicat en política local i internacional. Shaw va visitar l'Unió Soviètica en una invitació de Stalin; va visitar breument els Estats Units en una invitació de William Randolph Hearst, donant el pas a la costa només en dues vegades: per a una conferència al Metropolitan Opera House de Nova York i per a esmorzar en el castell d'Hearst a Sant Simeon a Califòrnia.
També han vist la llum algunes recopilacions, amb centenars de les seves extraordinàries cartes, com les que va dirigir a les lluminàries del teatre Mrs. Ellen Tery i Mrs. Patrick Campbell. Encara que no va crear escola o moviment teatral, va aconseguir crear un estil de representació en el que combinava passió i conflictes intel·lectuals, va assolir reavivar la comèdia de costums i va experimentar amb la farsa simbòlica, regenerant així el teatre del seu temps. La seva àmplia i crítica intel·ligència, així com la seva afilada ploma, utilitzades per a descriure els temes del seu temps, van ajudar a configurar part del pensament tant dels seus contemporanis com de les generacions posteriors.

Retrat de G. Bernard Shaw.

Foto Schol Files

El 1950 Shaw va caure d'una escala mentre podava un arbre a la seva casa d'Ayot St. Lawrence a Hertfordshire, als afores de Londres i va morir per complicacions de la ferida uns dies més tard, el 2 de novembre, a l'edat de 94 anys. Estava treballant llavors en una altra obra teatral "Perquè ella no hauria volgut" (Why she would not). Shaw es va preocupar per les inconsistències en l'escriptura de la llengua anglesa, a tal grau que en el seu testament va destinar una part dels seus béns a la creació d'un nou alfabet fonètic per a l'anglès, el "Shaw Alphabet". Però solament un volum va ser publicat, una edició paral·lela del text de "Androcles i el lleó". El projecte va fallar, doncs els béns monetaris que Shaw va deixar no eren suficients, per lo que l'Estat va dividir l'import del seu testament entre els seus beneficiaris: la National Gallery of Ireland, el British Museum i la Royal Academy of Dramatic Art. No obstant, els imports obtinguts pels drets d'autor de "Pigmalió" i de "My fair Lady" l'obra musical basada en la seva comèdia, van ser significatius i van permetre a les institucions beneficiàries desenvolupar l'alfabet Shawià.
G. Bernard Shaw és considerat l'autor teatral més significatiu de la literatura britànica posterior a Shakespeare. A més de ser un prolífic autor teatral, va escriure més de 50 obres, va ser el més incisiu crític social des dels temps del també irlandès Johnathan Swift, i el millor crític teatral i musical de la seva generació. Va ser així mateix un dels més destacats autors de cartes de la literatura universal. Místic i visionari, home tímid, introspectiu i discretament generós, Shaw era al mateix temps l'antítesi del romàntic, en el seu paper de despietat crític irreverent amb les institucions. Amanint fins als seus treballs més seriosos amb un subtil sentit de l'humor, va aconseguir convertir en interessants obres teatrals, animades per epigrames i diàlegs vivaços, el que en mans d'altres autors haguessin estat estudis sobre els més diferents temes socials.
El Shaw Theater a Londres, es va tornar a obrir en el seu honor el 1971.

Alguns texts han estat extrets de "G. Bernard Shaw": Wikipedia i Kirjasto.

XAVIER RIUS XIRGU

àlbum de fotos

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Creative Commons.

tornar