Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

111. JEAN GIRAUDOUX

 

Hippolyte Jean Giraudoux va néixer el 29 d'octubre de 1882 a Bellac, en el departament nord de l'Haute-Vienne, va ser novel·lista, dramaturg i diplomàtic de l'Estat Francès.
La seva mare va ser Anne Lacoste i el seu pare Léger Giraudoux d'ascendència camperola, era un empleat de camins, canals i ports que va aconseguir un any abans que naixés Jean, la seva nominació a Bessines sud-Gartempe, també en el departament de l'Haute-Vienne. El seu pare va deixar el cos de camins, canals i ports el 1890 per a convertir-se en preceptor a Pellevoisin. Dos anys més tard el 1892 Jean Giraudoux va rebre el certificat d'estudis del cantó i a l'octubre de 1893 va ingressar com becari al Lycée de Châteauroux que duu avui el seu nom, on va fer la primera comunió al juny de 1894 i va estar intern fins a iniciar el batxillerat, el 1900.
Va fer uns brillants estudis de batxillerat de filosofia al Lycée Lakanal de Sceaux, guanyant l'oposició a estudis literaris a l'École Normale Supérieure de París. Va acabar el seu segon any de preparació amb el premi d'excel·lent i va obtenir el primer premi de grec en l'oposició general de 1902. Va rebre una puntuació de 13 sobre 21 a l'École Normale Supérieure de París i després va fer el servei militar al 98º regiment d'infanteria a Roanne, Clermont-Ferrand i Lió, on el 1903 va sortir amb la graduació de cap. Va ingressar després a l'École Normale Supérieure de la rue d'Ulm, a la secció de lletres i es va apassionar per la cultura alemanya. Després d'haver obtingut la qualificació de "bé" en la seva llicenciatura de lletres a la Sorbonne al juliol de 1904, amb una memòria sobre les odes pindàriques de Ronsard, va passar el novembre a la secció d'alemany seguint els consells del seu mestre Charles Andler.
A l'haver obtingut una beca d'estudis, es va inscriure a l'Universitat de Munic i durant l'estiu de 1905 va ser professor particular del Príncep de Saxònia i de Paul Morand en aquesta ciutat, on va tornar a trobar-se amb Frank Wedekind. A continuació va sortir de viatge a Sèrbia, Àustria i Trieste i Venècia, a Itàlia. El 1906 va obtenir el seu Mestratge i va fer una estada lingüística a Alemanya, durant l'estiu. Després de fracassar en ser agregat d'alemany, va marxar als Estats Units amb una beca de l'Universitat d'Harvard, des de setembre de 1907 fins a març de 1908. Al seu retorn, va entrar en la redacció de "Matin" i va preparar oposicions a Afers Exteriors, que va suspendre el 1909. Aquest mateix any va publicar el seu primer llibre "Provincials" (Provinciales), una recopilació de contes, obtenint una bona crítica d'André Gide que el va elogiar a la "Nouvelle Revue Française". Al juny de 1910 va guanyar, sent primer, l'oposició a Cancelleries i va ser elegit Vice-Cònsol a la Direcció Política i Comercial del Ministeri d'Afers Exteriors, fent-se càrrec de la valisa diplomàtica per a Constantinoble, Moscou i després Viena. En aquesta època va conèixer a Rosalia Abreu (1886-1955), una jove hereva cubana, germana de Pedro un amic seu, per la que va sentir una passió no compartida.
Promogut a l'Oficina d'Estudis de Premsa Estrangera al setembre de 1912, va arribar a ser Vice-Cònsol de 3ª classe el 1913. El mateix any va aparèixer a l'editorial del jove Grasset la seva novel·la "L'escola dels indiferents" (L'école des indifférents) en la que descrivia el seu itinerari intel·lectual i sentimental, aconseguint amb aquesta novel·la el premi Montyon. Va entaular en aquesta època una relació amorosa amb Suzanne Boland, que estava separada del seu marit el comandant Paul Pineau. Mobilitzat el 1914 com sergent en el 298º regiment d'infanteria, en el que després va ser nomenat subtinent, va ser ferit dues vegades a la batalla del Marne aquest mateix any i en els Dardanels el 1915, sent nomenat Cavaller de la Legió d'Honor. Àdhuc convalescent, va ingressar a l'Oficina de Propaganda del Ministeri d'Afers Exteriors gràcies a Philippe Berthelot, abans de participar en una missió militar i diplomàtica a Lisboa, des d'agost fins a novembre de 1916. Després va prendre part a "la missió Harvard" que el va dur als Estats Units des d'abril fins a agost de 1917. Mentrestant havia continuat escrivint, publicant el 1916 els relats de guerra "Retorn d'Alsàcia" (Retour d'Alsace) compostos per: "A Alsàcia" (En Alsace), "Cinc nits" (Cinq soirs) i "Cinc somnis" (Cinq réveils). El 1917 va publicar "Lectures per una ombra" (Lectures pour une ombre) un relat en el que va donar compte de les seves experiències bèl·liques i el 1918 va publicar el llibre de viatges "Amica Amèrica" en el que relata una estada als Estats Units i la novel·la "Simó el patètic" (Simon le pathétique) que va començar a publicar-se en un diari el 1914 a l'esclatar la guerra mundial, i que estava inspirada en una difícil relació amorosa.
Acabada la guerra es va allunyar d'Alemanya i ja desmobilitzat el 1919, se'l va nomenar el 1920 Secretari d'Ambaixada de 3ª classe i va dirigir el Servei d'Obres Franceses a l'estranger i a la fi d'octubre de 1924 va dirigir el Servei d'Informació i de Premsa al Moll d'Orsay. Jean Giraudoux es va casar el 1921 amb Suzanne Boland, que s'havia divorciat l'any anterior i que li havia donat ja un fill, Jean-Pierre, el 29 de desembre de 1919. El 1919 havia també publicat el relat "Mort d'Elpénor" (Elpénor) i va dir adéu a l'infància en el relat "Nit a Châteauroux" (Nuit à Châteauroux). El 1920 va dir adéu a la contesa en el relat "Adorable Clío". El 1921 va aparèixer la novel·la "Susanna i el Pacífic" (Suzanne et le Pacifique) en la que Susanna, intenta, des del punt de vista d'una dona, reviure l'experiència de Robinson Crusoé d'estar sola en una illa. Li va seguir el 1921 la novel·la "Sigfrid i la limusina" (Siegfried et le limousin) a la que li van concedir el premi Balzac i en la que l'heroi és un soldat francès amnèsic que es fa ciutadà alemany, com si les fronteres fossin després de tot només objectes de la memòria. El 1924 va publicar la novel·la "Julieta en el país dels homes" (Juliette au pays des hommes) que va incloure el relat "Oració sobre la torre Eiffel" (Prière sur la tour Eiffel) en la que el seu personatge aspira a trobar de nou la felicitat a la terra, en un lloc simbòlic, l'Edèn, és a dir en l'interval que va separar la creació i el pecat original. Les novel·les de Jean Giraudoux es formen al voltant d'un personatge central, el lloc del qual al món sembla problemàtic i al que l'autor observa, com un somiador destacat, a mig camí entre el món real i el simbòlic. Són històries d'individus en fugida, en estat d'evasió i provant adaptar-se a una nova vida.
El 1926 va ser nomenat Oficial de la Legió d'Honor i va publicar la seva novel·la "Bella" en la que va polemitzar sobre assumptes polítics, en un modern "Romeo i Julieta". El 1927 va estar a la disposició de la comissió d'avaluació dels danys dels aliats a Turquia, càrrec en el que va romandre durant set anys, deixant-li molt temps lliure que va aprofitar per a escriure les seves primeres obres teatrals.

 


Retrat de Jean Giraudoux el 1927.

Foto Wikipedia


Al conèixer als seus 45 anys a l'actor i director teatral Louis Jouvet (1887-1951) és va estimular el seu amor pel teatre i va estrenar el 1928 la seva primera obra "Sigfrid" (Siegfried) adaptació teatral de la seva novel·la "Sigfrid i la limusina" i que va marcar una fita a la història del teatre francès. En col·laboració amb Louis Jouvet va dur a escena, amb èxit, dotze obres extenses i quatre d'un acte. Entre elles: el 1929 la comèdia "Amfitrió 38" (Amphitryon 38), el 1931 "Judith" que va ser un fracàs i el 1933 la comèdia en tres actes "Intermezzo", estrenada el 1 de març en el Teatre de la Comédie des Champs-Elysées. L'argument relata com Isabel, la protagonista de la comèdia, pretén poder discutir amb un fantasma, que -es revela en el segon acte- és un home assassinat, començant per a Isabel un combat entre la vida, l'amor i la mort. Des de fa algun temps, els habitants de la petita ciutat on viu, sota l'efecte d'una influència desconeguda, es comporten d'una manera estranya: " Tota la moral burgesa és un cul per sobre del cap". Però es busca a altre fantasma. Les germanes Mangebois acusen a la mestra d'escola ser el responsable dels esdeveniments, encara que l'encantadora Isabel es troba amb el fantasma cada tarda. Un especialista en caça sobrenatural i que ve a propòsit des de Limoges per a restablir l'ordre, l'inspector de l'Acadèmia, li posa un parany al fantasma, però no el caça. És l'amor el que aconsegueix desencantar a Isabel i tot torna a ser normal: " Els diners van de nou als rics, la felicitat als feliços i la dona al seductor". El 1938 i 1939 Margarida Xirgu va representar "Intermezzo" a Buenos Aires, amb gran èxit de crítica i públic.

Jean Giraudoux no va abandonar la novel·la, publicant el 1930 "Les aventures de Jérôme Bardini" (Aventures de Jérôme Bardini), el 1932 "La França sentimental" (La France sentimentale) i el 1934 "Combat amb l'àngel" (Combat avec l'ange). A la fi de 1931 va iniciar una relació amorosa amb Anita de Madero que es va acabar el 1936, a causa de la marxa i matrimoni de la jove hereva argentina, a Amèrica del Sud. Al juny de 1932 va ser l'encarregat de la missió del gabinet d'Édouard Herriot, President del Consell, acompanyant-lo a la seva conferència de Lausanne. El mateix any va escriure el pròleg de la traducció de l'escriptora germanófona de Metz, Adrienne Thomas, titulat "Soldat Caterina" (Catherine soldat). Jean Giraudoux va ser nomenat el 1934 Inspector General de Correus Diplomàtics i Consulars. Aquest mateix any va estrenar el seu drama "Tessa" de nou en col·laboració amb Louis Jouvet, en el que relata l'historia d'una nimfa de fidel cor, una adaptació seva de l'obra de Basil Dean i Margaret Kennedy. Enfront dels perills d'Europa va estrenar de nou en col·laboració amb Louis Jouvet el 1935 el drama "La guerra de Troia no succeirà" (La guerre de Troie n'aura pas lieu) en el que detalla el cinisme dels polítics i la diferència entre la Història que els dirigents mostren al poble i la que esdevé realment. Li va seguir el drama "Suplement al viatge de Cook" (Supplément au voyage de Cook). El 1935 va visitar el Proper Orient i Europa Oriental. El 1936 Jean Zay li va proposar la direcció de la Comédie Française, però va refusar el nomenament. Aquest mateix any va ser nomenat Comendatari de la Legió d'Honor, va escriure la seva novel·la "La mentidera" (La menteuse) publicada a títol pòstum el 1958 i va viatjar a Amèrica.

Entre 1937 i 1938 Giraudoux va donar la volta al món. Va estrenar el 1937 els seus drames "Electra" (Èlectre) una adaptació contemporània de la història de l'antiga Grècia com van fer altres dramaturgs en els anys 30-40 (Cocteau, Sartre, Camus,...) i "La improvisació de París" (L'impromptu de París), que són una manera distanciada d'interessar-se per la seva època, per aquesta atmosfera pesada dels anys trenta, freqüentada per l'augment de les tragèdies contemporànies, el feixisme i les guerres. Per a la humanització i l'actualització dels déus i dels herois antics, Giraudoux va proposar en les seves obres teatrals una reformulació de lo sagrat com una possible resposta a les interrogacions i angoixes del seu temps. El 1938 va publicar l'assaig "Les cinc temptacions de La Fontaine" (Les cinq tentations de La Fontaine) i va estrenar el drama "Càntic de càntics" (Cantique des cantiques).

En les seves obres teatrals campegen com notes essencials la fantasia, el lirisme i l'humor. Jean Giraudoux considerava el drama com l'objectivació i la materialització d'un poema, creant climes i personatges que s'expressaven en el llenguatge de la poesia. Les seves enginyoses obres, d'un original Impressionisme, basat en el diàleg i en un gran estil, van contribuir a alliberar el teatre francès de les restriccions del Realisme, encara que de vegades l'exuberància verbal i l'irrealitat dels seus personatges restaven eficàcia a la seva producció. Era un virtuós amo de la llengua, amb un sentit aristocràtic de la brillant aproximació, de la fórmula inesperada però reveladora, de les delícies de la digressió, de l'ornamentació sintàxica i del joc encantador de paraules.

 

Retrat de Jean Giraudoux.

Foto Wiki Livres

 

El 1939 va publicar la seva última novel·la "Elecció de elegides" (Choix des élues), va visitar Amèrica i en col·laboració amb Louis Jouvet, va estrenar el drama "Ondina" (Ondine) que pertanyia a un "teatre literari" en el que la paraula gaudia de supremacia, associant lo tràgic i lo lleuger amb una llengua elegant i fina, de vegades gairebé poètica, com havia fet a "Intermezzo". En aquesta obra va dir adéu a l'ànima franc-germana. L'obra de Jean Giraudoux apareix sovint com una temptativa de reconciliació entre la humanitat i el cosmos, tal com diu en aquesta obra: <<L'home volia tenir la seva anima amb sí. Va esmicolar estúpidament l'ànima general>>. L'argument es basa en una nixe o sirena, que procura encarnar-se en un ésser humà. És un talp d'un conte meravellós, que es troba en el mite cèltic de Melusina. Però mentre que, en aquestes tradicions, l'ondina desitja guanyar en aquesta forma humana un suplement d'ànima, assumeix una vella maledicció, l'heroïna de Giraudoux perd allí per amor els seus atributs sobrenaturals. Jean Giraudoux va trobar l'ocasió, en aquesta obra, de representar les relacions impossibles de l'home i de la dona, en un espectacle teatral on la fantasia es barreja amb la tragèdia clàssica.
El 29 d'abril de 1939 va conèixer en un estudi de ràdio, en el que va parlar de la seva obra "Ondina", a Isabelle Montérou una jove periodista amb la que va iniciar una relació amorosa que va durar fins a novembre de 1943. A causa de l'escalada de perills es va enganxar a la política i per l'Ordre Ministerial del 29 de juliol de 1939 va ser nomenat per Édouard Daladier Comissari General d'Informació, pronunciant els seus "Missatges del Continental" (Messages du Continental) contra la guerra hitleriana. Va publicar així mateix l'important assaig polític "Plens poders" (Pleins pouvoirs) en el que prenent model dels Estats Units va demanar l'adopció d'una política d'immigració amb la fi: <<d'obtenir en la seva integritat per la depuració, un tipus físic primitiu, però de constituir, si cal amb aportacions estrangeres, un tipus moral i culte>>. Les seves preferències per: <<una immigració escandinava apetible, amb l'exclusió de races primitives o impermeables a les civilitzacions, per la seva mediocritat o el seu caràcter, no poden donar més que amalgames lamentables>> va deixar manifest el que simbolitzaven per a ell, els àrabs. Per les rèpliques d'Holofernes a Judith en el capítol "La França poblada" (La France peuplée) de "Plens poders", diversos autors van considerar a Giraudoux antisemita i racista.

 


Retrat de Jean Giraudoux.

Foto Zaggla


El 21 de març de 1941 en la formació del seu Govern, Paul Reynaud va reemplaçar en el càrrec a Jean Giraudoux per Ludovic-Oscar Frossard, que va ser nomenat Ministre d'Informació, convertint-se Giraudoux en President del Consell Superior d'Informació. Davant del desastre de juny de 1940, va seguir al Govern a Bordeus, abans d'instal·lar-se a prop de la seva mare a Vichy. Nomenat Director de Monuments Històrics a la tardor de 1940, va fer valer els seus drets a la retirada del gener de 1941, va publicar l'assaig "Literatura" (Littérature) i va començar dos assaigs inspirats en la derrota, que no van aparèixer fins a després de la seva mort, quedant el segon inacabat: "Armistici a Bordeus" (Armistice à Bordeaux) el 1945 en el que es va oposar frase a frase al segon discurs de Pétain, rebutjant l'expiació nacional i "Sense poders" (Sans pouvoirs) el 1946, editats ambdós a Mònaco.
Va publicar articles periodístics abastant les àrees més diverses: política, esports, urbanística i ecologia. Durant la Segona Guerra Mundial va romandre a França. Va escriure i va publicar per lliuraments "L'Apollon de Marsac" un drama creat a Rio el 1942 i el 1943 va estrenar "Sodoma i Gomorra" (Sodome et Gomorrhe). El 1943 va acabar també la seva última obra, la sàtira en dos actes "La boja de Chaillot" (La folle de Chaillot), que es va representar pòstumament el 1945 amb posta en escena de Louis Jouvet en el Teatre l'Athenée de París i interpretada per Margarita Moreno. El primer acte es desenvolupa a la terrassa de Casa Francis a la ribera del Sena, on s'oposen a una comtessa excèntrica, un grup d'homes de negocis poc escrupolosos a la recerca de plata i petroli. Ajudada per Irma i els seus amics, Aurèlia mobilitza a gent de Chaillot para desbaratar els plans criminals dels homes de negocis. El segon acte es desenvolupa en un soterrani d'un carrer de Chaillot, que és com un antre d'una bruixota, amb el seu parany … És el procés truculent dels explotadors de la humanitat que són condemnats a desaparèixer mentre que reapareguin els benefactors de les plantes i dels animals; almenys en la imaginació optimista de la boja: "només fa falta una dona amb sentit perquè la bogeria del món tanqui les dents sobre ella!". El 10 d'agost de 1951, en el Teatre Solís de Montevideo, Margarida Xirgu va dirigir i va interpretar "La loca de Chaillot", en versió castellana de Roberto A. Tálice amb la Comèdia Nacional de l'Uruguai, sent l'esdeveniment artístic de la temporada 1951-1952. La Xirgu creia que en Giraudoux preponderava el costat poètic, encara que de superfície freda però magnífic en la seva profunditat. En les seves idees usava més l'arma de la ironia que l'impuls de l'emoció. <<Su teatro todo es poesía intelectual -declarava Margarida a la periodista Cora Saravia del "Plata"-. La carga literaria destierra la acción externa, pero la palabra es evocación, evocación pletórica de elementos arrancados a la vida que sacude el alma y la razón. En "La folle de Chaillot" el poeta total que es Giraudoux tiene vigencia a lo largo de la obra; con tanta intensidad que lo primero que llega de la obra es su poesía, hiriente a fuerza de humana>>. Margarida Xirgu veia a "La loca de Chaillot" el símbol de l'esperança de l'home despullat d'egoisme, dotat de una altra raó, estructurat per ventura amb major simplicitat, però amb un sentit més ampli de lo bo, lo bell i lo just. Transmetre aquest fluid optimista havia estat la seva preocupació. I ho va aconseguir. Va ser la gran triomfadora de la jornada en la seva doble funció de directora-intèrpret, superant amb el seu talent d'actriu i la seva experiència directiva totes les dificultats de la complexa obra, en el seu paper d'Aurèlia, entorn del que gira tota la peça. La premsa exaltava els detalls de la seva composició, expressió, gestos, diversitat de matisos en la veu, que donen a aquesta figura la consistència d'una personalitat ja viva, ja perduda, en el darrera mon dels seus somnis, palpables per a l'espectador en determinades escenes. El crític de "El País" ressaltava una vegada més el talent de la Xirgu, que no només va ser la protagonista exquisida de l'obra: <<... sino su animadora perspicaz, fina; la que impuso el clima ideal en todo su transcurso, la que unificó el elenco en toda la interpretación de coherencia, armonía y equilibrio nunca hasta ahora igualados; la que compuso y distribuyó con plasticidad a sus muchos personajes, ayudada, eso sí, por la belleza de los decorados de Vanarelli, la gracia y el entonado de sus trajes. Con devoción y perspicacia se metió dentro del personaje y lo vivió y lo gozó como sabe ella hacerlo, con sus recursos múltiples de gran actriz, con su sensibilidad refinada para lo poético, con su sinceridad comunicativa y honda. No la juzgamos sólo por la noche del estreno. La vimos a la tercera función y ya había enriquecido el personaje con matices nuevos y con el mayor aplomo y serenidad que trae el sentirse más segura de todo lo que la rodea. Y así seguirá creando y moldeando su personaje cada noche, mostrando nuevas excelencias de gestos y acentos, como lo hizo con "La Celestina" y como lo había hecho antes con todos los personajes que le dieron fama>>.

 


"La loca de Chaillot" el 1951, d'esquerra a dreta: Margarida Xirgu, Miguel Moya, Ramón Otero i Enrique Guarnero.

Foto CIDDAE Teatro Solís.

La seva situació durant l'Ocupació de França en el període entre maig de 1940 i desembre de 1944 va ser complexa, encara que el seu paper ha estat contrastat, així com el seu càrrec de Director del Servei d'Informació durant el Govern pro nazi del mariscal Henri Philippe Pétain, en el denominat Règim de Vichy. Giraudoux va rebutjar el lloc de Ministre de França a Atenes proposat per Vichy després de l'armistici del 22 de juny de 1940, encara que va mantenir relacions personals amb diversos membres del nou Govern. Al juliol de 1941 va comunicar a Gérard Heller que havia perdut confiança en les bones intencions del mariscal Pétain, després d'haver informat a Londres sobre les activitats intel·lectuals clandestines a França. Se li va proposar marxar de França, però es va oposar argumentant la necessitat d'alliberar a França d'una lluita d'influència amb Alemanya. Després de la mort de la seva mare el 1943, la seva salut es va degradar. Al desembre de 1943 hauria projectat participar, a la seva manera, en la Resistència. La seva participació en la lluita contra l'Ocupació Alemanya dins de la Resistència, segueix àdhuc avui debatent-se.
Giraudoux, amb la seva formació germanista i amb la seva carrera de diplomàtic, és un escriptor difícilment classificable, primer perquè es va destacar en dos gèneres distints, la novel·la i el teatre, lo que no és habitual; després perquè a partir d'aquestes dues formes literàries molt diferents, va crear obres originals i desconcertants, que no se semblen a lo que s'havia produït abans. En els seus últims anys va ser nomenat Director Literari de la casa Gaumont i va participar en adaptacions cinematogràfiques, com la del film epònim de Jacques de Baroncelli basat en "La duquessa de Langeais" (La duchesse de Langeais) de Balzac o com la del film de Robert Bresson "Àngels del pecat" (Anges du peché).

 


Retrat de Jean Giraudoux.

Foto Kb. Nl


Va morir a París el 31 de gener de 1944 a l'edat de 61 anys, com resultat d'un enverinament alimentós, però més probablement d'una inflamació de pàncrees. Alguns dies després de la seva inhumació provisional en el dipòsit del cementiri de Montmartre, que va tenir lloc el 3 de febrer, Claude Roy va fer córrer el bulo en el cafè de Flore, que Giraudoux havia estat enverinat per la Gestapo. Louis Aragon va escriure el 20 de setembre de 1944: <<Perquè? No només perquè es el més francès dels nostres escriptors, sinó certament també per la seva activitat resistent guardada molt en secret i per la meva banda, per haver-ho endevinat durant la meva última conversa amb ell, cinc dies abans de la seva mort>>.

El 1947 es va publicar el seu assaig "Visites" (Visitations), el 1953 es va estrenar el seu drama "Per a Lucrècia" (Pour Lucrèce), el 1958 es va publicar la seva peça teatral inacabada "Les Graques" (Les Gracques), el 1969 es va publicar el conjunt pòstum d'assaigs "Or en la nit" (Or dans la nuit) i el 1982 es va publicar la seva peça teatral inacabada "Les siameses" (Les siamoises).


Alguns texts han estat extrets de "Jean Giraudoux": Wikipedia i Etudes-litteraires i de la biografia: "Margarita Xirgu y su teatro" d'Antonina Rodrigo.

 

XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos

tornar

 

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.