Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

112. ELMER L RICE

 

Elmer Leopold Reizenstein va néixer a Nova York en el cor de Manhattan el 28 de setembre de 1892, va ser novel·lista, assagista i dramaturg.

Era fill dels emigrants alemanys jueus Jacob i Fanny Lion Reizenstein. Quan tenia tres anys el seu germà més petit, Lester, va morir de diftèria i escarlatina. Va passar molt temps amb el seu avi matern que s'allotjava a la casa familiar, quedant marcat pels seus ideals. El seu avi va abandonar l'aprenentatge de sastre i es va ajuntar a forces rebels per a lluitar en revolucions polítiques que escombraven Europa a mitjan dels anys 1800, i més tard va marxar a Amèrica el 1850 per a evitar un empresonament per delicte polític. A causa del llarg contacte que va tenir amb el seu avi, es va interessar per la literatura que exposava els mals i debilitats de l'estructura social o la hipocresia, el servilisme i l'esterilitat del comportament humà. Encara que la seva família fos pobra, la segona generació d'immigrants alemanys jueus van millorar la seva situació econòmica, lo que li va permetre gaudir de bastant temps a la biblioteca local i també actuar en obres teatrals. Sent encara un adolescent, quan estava àdhuc en setè grau, ja va sentir una forta passió pel teatre i va actuar a "Juli Cèsar" i a "El mercader de Venècia".

Després de 2 anys a la high school, a causa de les dificultats econòmiques de la seva família va començar a treballar a l'edat de 14 anys, en una empresa de distribució d'articles manufacturats. Després del pànic de 1907, va ser acomiadat del treball i va seguir treballant com empleat de l'arxiu, en una oficina d'advocats d'un cosí seu. Encara que no desitjava dedicar-se a les lleis, va acceptar el treball per necessitat. Als 18 anys va iniciar la carrera d'advocat i després de dos anys d'estudi i treball, el 1912 es va graduar cum laude a la New York Law School, treballant a partir de llavors com advocat però sense abandonar les lectures de G. Bernard Shaw, Horatio Alger, Charles Dickens i Mark Twain, i madurant els seus gustos literaris. Es va donar compte que la pràctica de la llei, estava basada en la hipocresia i obligava als advocats a fer compromisos ideològics que eren en última instància poc ètics i immorals, per lo que poc després va abandonar el seu treball com advocat a Nova York, causant decepció a la seva família i es va dedicar a escriure, com ho havia fet en el seu temps lliure, canviant el seu nom pel pseudònim Elmer L. Rice, doncs pensava que el cognom Reizenstein no era adequat per a un escriptor i sempre seria mal escrit. No va oblidar els seus anys en l'advocacia, com ho van demostrar posteriorment les seves obres.

La seva primera obra teatral va ser el drama en quatre actes "El processat" (On trial), que es va estrenar a l'agost de 1914 en el Candler Theatre de Nova York i en la que es va utilitzar per primera vegada en l'escena nord-americana la tècnica del flash-back (l'escena retrospectiva) que altera la seqüència cronològica de la història, connectant moments distints i traslladant l'acció al passat. Va demostrar amb aquesta obra la seva capacitat de manipular les formes i les 350 representacions que es van donar es van convertir en 100.000 dòlars.

Elmer L. Rice es va casar amb Hazel Levy el 1915 i el matrimoni va durar fins a 1942. També el 1915 va estrenar el drama "La creu de ferro" (The iron cross); el 1916 va estrenar la comèdia en tres actes "La casa a Blind Alley" (House in Blind Alley); i el 1917 va estrenar en el Comedy Theatre de Nova York el drama "La casa dels lliures" (The home of the free). Encara que no va militar en cap partit polític, sempre es va inclinar pel socialisme. Després de la Primera Guerra Mundial, el 1918 va passar 2 anys a Hollywood abans d'establir-se a East Hampton, a Connecticut. El 1918 també va estrenar el drama "Una diadema de neu" (A diadem of snow) i el 1919 el drama "Socors! Socors!" (Help! Help!). Ja el 1921 va estrenar en l'Henry Miller's Theatre de Nova York el drama "Desperta't, Jónatan" (Wake up, Jonathan) en col·laboració amb el dramaturg Hatcher Hughes (1881-1945) que vivia amb la seva família a Nova York, però que posseïa alhora una granja a West Cornwall, a Connecticut on vivia també Rice.

Més tard va orientar-se cap a un teatre de crítica social, influït per l'expressionisme alemany i vinculat amb el seu compromís polític personal, escrivint el 1922 "És la llei" (It is the law) i el 1923 el drama "L'ovella negra" (Black sheep) i el drama en 7 actes "La màquina de sumar" (The adding machine), una fantasia tragicòmica que va ser considerada com una de les primeres obres teatrals expressionistes als Estats Units i en la que va satiritzar els efectes deshumanitzadors de les màquines i la seva creixent reglamentació, a través de la vida i mort de l'àrid comptable Sr. Zero, un tipus d'home més que un caràcter i mostrant ments i ànimes dels esclaus d'oficina. El 1924 va escriure el drama "Els esclaus de la lámpara" (Slaves of the lamp) i la comèdia en tres actes "Harmonia propera o La senyora al costat" (Close harmony or The lady next door) en col·laboració amb l'autora dramàtica Dorothy Parker (1893-1967). El 1925 va estrenar els drames: "El noi del camí blanc" (The gay white way), "El pas de Chow-Chow" (The passing of Chow-Chow) i "Voreres de Nova York" (Sidewalks of New York). El 12 de gener de 1928 va estrenar en el 48th Street Theatre de Nova York el drama en tres actes "Cock Robin" en el que Hancock Robinson i un grup d'actors no professionals assagen una obra teatral, però fatalment Robinson és assassinat. L'argument ja havia estat tractat per Rice en les seves obres "El processat" i "La casa a Blind Alley". El 1929 va escriure, en col·laboració, el drama en nou actes "El metro" (The subway) que com "La màquina de sumar" va tenir un èxit moderat a la seva estrena.
El 1929 Elmer L. Rice va estrenar un dels seus millors èxits, el drama en tres actes ambientat en els suburbis de Nova York "El carrer o Escena del carrer" (Street scene), en el que el principal protagonista és, simplement, el carrer. L'obra es desenvolupa en l'exterior d'una casa d'apartaments. Diverses vides transcorren, simples o complexes, anònimes, opaques, dintre de la casa i fora d'ella, en el carrer. D'aquestes vides només obtenim els fragments que al detenir-se a parlar amb un veí, un amic o un transeünt, ens deixen els inquilins al sortir o a l'entrar a la casa, abans de tancar-se en el món hermètic de les seves alcoves a les que no és te accés i a les que tot just és treu el cap un moment, quan les persones permeten veure des de les finestres, un rostre, un cos, una situació; abans de desaparèixer sobtadament. D'aquesta manera es plantegen diversos conflictes, sorgeixen problemes simultanis, intensos -com l'assassinat de la dona de l'obsés Maurrant al descobrir aquest que ella li és infidel- o trivials que es resolen o no; poc importa. Es trenen intrigues policíaques, de vegades patètiques i a estones còmiques. Els inquilins viuen: s'escapoleixen, s'estimen, s'odien, s'ignoren, se suporten, moren... Al carrer, amb el seu veïnatge cosmopolita: italians, russos, jueus, americans, conviuen en sòrdida col·lectivitat, units per l'atzar del veïnatge però indiferents entre si o units per la curiositat o l'interès. La casa d'apartaments roman muda, indiferent, com un rusc al que, de totes parts, abelles anònimes arribessin a ocultar la seva mel i sobretot el seu acibar. "El carrer" és la presentació realista de les influències ambientals en el caràcter de les relacions. Però, en definitiva, és el moviment, el soroll, la vida d'aquest rusc, on es mouen més de mig centenar de personatges, el leitmotiv de l'obra.
Suggerir, al·ludir i eludir poden semblar armes exclusives de poeta, al contrari l'autor dramàtic acostuma a presentar directament la crisi dels seus personatges i el nus que ha de trencar o deslligar a la vista del públic. Sense perdre la seva qualitat d'home de teatre, Elmer L. Rice va conservar les agudes i penetrants armes de poeta, que va emprar amb un art tan depurat que van arribar a la perfecta aparença de naturalitat. Realitzava sovint el prodigi de fer de la perifèria, el centre de les seves obres. No hi ha en les obres d'Elmer L. Rice un focus ni una acció únics, però les llums dels múltiples focus i la multiplicitat de les diferents accions que s'entrecreuen en un sol lloc; formen, per fi, una sola llum composta i una sola acció excèntrica. "El carrer" va guanyar el Premi Pulitzer de Teatre el 1929 per la seva crònica realista de la vida en els barris baixos. El 1931 es va realitzar una adaptació cinematogràfica d'aquesta obra, dirigida per King Vidor i el 1947 el poeta nord-americà Langston Hughes i el compositor alemany Kurt Weill van fer una creació que va transcendir al musical per a convertir-se en una autèntica òpera, basada en l'obra teatral homònima de Rice.

 


Programa del film de King Vidor "El carrer", estrenat el 5 setembre de 1931.

Foto Imdb

 

Margarida Xirgu el 14 de novembre de 1930 va estrenar en el Teatro Español de Madrid "La calle" en adaptació espanyola de Juan Chabás. L'escenògraf Salvador Bartolozzi va emprar expressivament la luminotècnia, va utilitzar una immillorable disposició d'aparells de so (motors, sirenes, avions, ...) i va representar un carrer dels suburbis de Nova York on un complex entramat de bastides i estructures de fusta, permetien als actors treure el cap per les finestres de la façana de l'edifici.

 


"La calle" estrenada en el Teatro Español per la Compañia de Margarita Xirgu.

Foto María del Carmen Gil Fombellida

 

Per a l'obra es van demanar meritoris, ingressant en la Compañía Dramática de Margarita Xirgu l'actriu Matilde Vilariño que tenia solament vuit anys juntament amb el seu germà. El cas és que a la Xirgu li va agradar tenir nens a la companyia i es van quedar amb ella.

La crítica va ser unànime en elogiar la representació de "La calle". <<Margarita Xirgu -deia "La Libertad"-, esa actriz genial que sabe ennoblecer cuanto toca con su arte (¡qué fibra, qué temperamento de excepción el suyo!), salvó con acentos de buena trágica el peligroso final del segundo acto, y en todo momento, aun en aquellos en que su papel le era más ingrato, hizo notar su presencia en escena>>.

Resulta molt esclaridor respecte del clima polític espanyol que la crítica se centrés, sobretot, en els aspectes literaris del text, deixant a un costat el seu elevat contingut polític i social . Díez-Canedo va relacionar l'obra. <<con el empuje de la corriente expresionista>> ("El Sol"). Es va senyalar: <<su canonización del detalle del arte moderno, con mezcla de gran guiñol, chascarrillo popular, cuento de sobremesa, cine sonoro y fotografía>> ("La Voz"), <<que volvía a traer al teatro algunas de las características del melodrama para reflejar objetivamente la realidad y acentuar sus rasgos universales>> ("ABC"), <<y su condición de sainete trágico>> com el denominaria Cipriano de Rivas Cherif a "El Liberal", doncs per a la seva representació van practicar en escena gairebé un centenar d'intèrprets, molts d'ells membres del Conservatori.



Portada de "La calle" de la publicació La Farsa, en la que apareix la protagonista Margarida Xirgu.

Foto: Archivo Festival de Mérida


Margarida Xirgu i Alfonso Muñoz a "La calle".

Foto Alonso (ABC)

 

Rice va estrenar el 1929 en el Vanderbilt Theatre de Nova York el drama "Mirar Nàpols i morir" (See Naples and die) que no va tenir cap èxit i el drama en cinc actes "Com les espurnes volen cap amunt" (As the sparks fly upward). El 1930 va publicar la seva novel·la "Un viatge a Purilia" (The voyage to Purilia) que és el relat fictici de dos homes de la terra que viatgen a un planeta, les normes socials del qual (i sovint les lleis de la física) segueixen les convencions tàcites de les pel·lícules populars. La sàtira és una aventura divertida en la que se citen centenars de films.

El 1931 va escriure els drames: "El banc d'esquerres" (The left bank) en el que descriu l'expatriació d'Amèrica com una ineficaç escapada del materialisme i "L'assessor jurídic" (Counsellor-at-law) que si va tenir èxit i en la que va donar una imatge realista de l'advocacia per a la qual havia estat ensenyat, contant la vida de George Simon, un advocat d'èxit addicte al treball que no para esment a la seva família. A sobre, un rival de professió, remourà el passat de George, empitjorant la seva vida. El personatge principal no és el jurista George Simon, sinó la seva oficina en que es desenvolupa l'obra. Aquesta ens mostra l'advocat, els criminals absolts gràcies a la dinàmica intel·ligència del jurista; la mecanògrafa; el meritori; la família de l'advocat; la taquígrafa, que passa de tant en tant davant dels nostres ulls, impàvida, d'un despatx a un altre, amb el seu quadern de taquigrafia a les mans, com l'imatge mateixa de la rutina; i la telefonista que tendeix, com una deessa moderna, els fils que comuniquen el món exterior amb el microcosmos de l'oficina de l'advocat. El centre de l'obra no està enlloc sinó en tots. De sobte podríem considerar que el centre de l'acció és l'advocat, però, ¿i la seva esposa i els seus fills, amb els seus particulars drames? ¿I el jove comunista que en una sola escena atreu l'atenció de l'espectador, que per un moment creu trobar el definitiu centre de l'obra? Només per a resoldre i tancar el cercle, Elmer L. Rice fa recaure l'atenció del públic en la figura de l'advocat que, vençut per la realitat, intenta el suïcidi. No obstant això, interromput el suïcidi, l'advocat seguirà vivint i el centre de l'obra quedarà altra vegada surant, subjecte a tots els atzars. "L'assessor jurídic" va ser dut al cinema per William Wyler. La seva direcció va fer que la pel·lícula fos dinàmica, rica de contingut i de perfecta tècnica.

 


Programa del film "L'assessor jurídic".

Foto De Cine 21

 

L'impacte de la Gran Depressió i el viatge de Rice a Rússia i Europa el 1932, es van manifestar en el drama que va estrenar el 1933 "Nosaltres, el poble" (We, the people) inspirat en la Depressió, causant gran controvèrsia. El 1934 va estrenar els drames: "El dia del Judici Final" (Judgment Day) que va ser paral·lel al judici del Reichstag i va ser la primera obra teatral en que es va parlar del nazisme i "Entre dos mons" (Between two worlds) basada en les contradictòries ideologies d'Amèrica i de la Unió Soviètica i per la qual va ser acusat de ser comunista. Aquestes tres últimes obres no van tenir molt èxit i al ser atacat pels crítics, Rice va anunciar el seu retir del teatre comercial en un discurs apassionat a la Universitat de Columbia de Nova York, en el que va condemnar el teatre americà per la seva comercialitat i va menysprear la corrupció existent en les arts escèniques americanes. El seu idealisme li va fer ser l'objectiu de la crítica, com també el pertànyer sempre a l'avantguarda. Paradoxalment, quan les seves obres van ser millors, els crítics van entendre malament les seves idees i el van atacar; quan les seves idees van ser enteses i aprovades, van deplorar la seva dramatúrgia. No obstant això, el 1935 va estrenar en el Fortune Theatre de Londres el drama "No per a nens" (Not for children), va tornar el 1937 a Broadway per a escriure i dirigir obres per a "The Playwrights' Producing Company", va ser el primer director de l'oficina de Nova York de la Federal Theatre Project però va renunciar el 1936 per protestar, amb el seu idealisme exaltat i lleial, contra la no censura del Govern a l'invasió de Mussolini a Etiòpia. Negar la llibertat d'expressió artística va ser per a ell inacceptable, en la seva forma de protesta no estava per sobre de sacrificar-ho tot perquè els seus ideals fossin públicament coneguts. El 1938 va estrenar el drama "Paisatge americà" (American landscape) en el que va censurar la presència del nazisme a Amèrica.

 

Retrat d'Elmer L. Rice del 28 de novembre de 1934.

Foto Carl Van Vechten

 

Rice el 1940 va estrenar els drames: "Dos en una illa" (Two on an island) i "Vol cap a l'Oest" (Flight to the West). El 1942 es va divorciar de la seva esposa Hazel Levy i va contreure matrimoni amb l'actriu Betty Field, amb qui va tenir tres fills: John, Paul i Judith. Durant la Segona Guerra Mundial, entre 1939 i 1945, va treballar a l'Oficina d'Informació de Guerra dels Estats Units, va ser molt actiu en el sindicat "American Civil Liberties Union" i va ser president del gremi de dramaturgs "The Dramatists' Guild".

El 1943 va estrenar el drama "Una nova vida" (A new life) en el que per primera vegada en el teatre va haver una escena de part i el 1945 va estrenar en el Coronet Theatre de Nova York la fantasia psicoanalítica "La somiadora" (Dream girl) en la que una noia sobre imaginativa troba en realitat un romanç inesperat, obtenint l'obra un important èxit de públic i crítica. El 1949 va publicar la novel·la "L'espectacle ha de continuar" (The show must go on). Rice va estrenar el 1951 els drames: "El magnífic viatge" (The grand tour) i "Amor entre les ruïnes" (Love among the ruins), el 1954 el drama "El guanyador" (The winner) en el qual el personatge d'un negre no presenta paradoxalment un problema racial, el 1956 es va divorciar de nou i es va casar amb Barbara Marshall i el 1958 va estrenar en l'Henry Miller's Theatre de Nova York una moderna variació psicoanalítica del tema d'Hamlet, el drama en cinc actes "Senyal de passió" (Cue for passion) interpretada per l'actriu Diana Wynyard en el paper de Gertrudis, amb un caràcter com si fos la mateixa fotògrafa Grace Nicholson. A Rice sempre li va agradar dramatitzar les vàries amenaces que sempre existeixen sobre la llibertat personal.

A més del seu treball teatral, Rice també va escriure: el 1960 un assaig controvertit sobre el drama nord-americà titulat "El teatre actual" (The living theatre) i el 1964 una autobiografia "Informe minoritari" (Minority report) en la que detalla i dona compta personal de les seves obres, abans en el 1961, va ser nomenat Doctor honoris causa per la Universitat de Michigan. El 1965 va estrenar el seu últim drama "Tribunal d'última instància" (Court of last resort).

Elmer L. Rice va morir el 8 de maig de 1967 gairebé als 75 anys d'edat a Southampton, a Anglaterra, d'una pulmonia que es va complicar en un infart de cor. La seva vida privada va ser tumultuosa, va estar casat tres vegades, va tenir cinc fills en total i diverses relacions extra matrimonials, encara que la crítica no el va atacar mai per les seves relacions personals, com si ho va fer per les seves obres. Mai va ser un reaccionari que es va quedar en el poder, va denunciar el mercantilisme de Broadway i va mantenir la seva integritat artística. El seu treball va trobar crítiques negatives, però més que pel seu didacticisme polític i social, hauria de ser recordat pels seus esforços incansables en l'innovació i l'experimentació en el teatre. Va escriure més de de vint-i-cinc obres de teatre, assaigs i diverses novel·les. Va abastar una llarga llista d'estils: melodrama, expressionisme, naturalisme, peces de propaganda relativament violentes, i el drama urbà. En general, la seva obra demostra el domini de la forma en tots els seus aspectes. Encara que els crítics, sovint, mordaçment van criticar els seus treballs, pocs neguen la seva tècnica gairebé perfecta i la seva habilitat en la construcció d'una obra teatral. Aquesta versatilitat més enllà del tema i de l'estil, li va permetre romandre sempre en un corrent innovador. És un dels més importants dramaturgs nord-americans i anglosaxons, juntament amb Eugene O'Neill, John Boynton Priestley, Tennesse Williams o Arthur Miller. El 1994 l'actor Jon Favreu va representar el personatge d'Elmer L. Rice en el film "La senyora Parker i el cercle viciós" (Mrs. Parker and the vicious circle).

 

Alguns texts han estat extrets de "Elmer L. Rice": Wikipedia, Doollee, Jewish Theater i Greenwood Productions.

 


XAVIER RIUS XIRGU


Àlbum de foto

tornar

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.