113. ALBERT CAMUS

Albert Camus va néixer a Mondovi l'actual Drean, a prop de Bône a Algèria, el 7 de novembre de 1913, va ser periodista, novel·lista, assagista, dramaturg i filòsof.

Va néixer en una família de colons francesos dedicats al cultiu de l'anacard en el departament de Constantine. La seva mare, Catalina Elena Sintés, nascuda a Birkadem, Algèria, i de família originària de Menorca, era analfabeta i gairebé totalment sorda. El seu pare, Lucien Camus, treballava en una finca vitivinícola a prop de Mondovi i era d'origen alsacià com molts altres pieds-noirs que havien fugit després de l'annexió d'Alsàcia a Alemanya, després de la Guerra Franc-Prusiana. Mobilitzat durant la Primera Guerra Mundial, va ser ferit en combat durant la batalla del Marne i va morir a l'hospital de Saint-Brieuc el 17 d'octubre de 1914 a la primerenca edat de 28 anys, poc temps després del naixement del seu segon fill Lucien, fet que va propiciar el trasllat de la família a Alger a casa de la seva àvia materna. Les autoritats militars franceses van tenir la delicadesa d'enviar a la vídua el tros de metralla que havia posat fi a la vida del seu marit, conservant-lo durant el reste de la seva vida en una caixa de galetes. La seva mare va quedar sota el domini de l'àvia materna d'Albert, convertint-se en criada de la seva mare. Albert la va descriure en la seva pòstuma novel·la autobiogràfica "El primer home" amb certa tendresa, distant i tímida, com una dona taciturna que li agradava passar hores asseguda en la foscor, al costat de la finestra. Del seu progenitor, Albert, només tenia una fotografia i una significativa anècdota: la seva assenyalada repugnància davant l'espectacle d'una execució per pena de mort. Albert va ser educat per la seva mare, amb l'ajuda de la seva autoritària àvia materna i del seu oncle, un carnisser d'Alger.

Albert Camus en primer pla, amb una camisa negra, el 1920 a la carnisseria del seu oncle.

Foto Mael Monnier

El petit Albert va créixer a Alger, en el districte de Belcourt, com un pied-noir qualsevol, terme utilitzat originalment per a referir-se als soldats algerians que van participar en la Primera Guerra Mundial i reprès a mitjan els anys 50 arran de la lluita de la població àrab per la independència d'aquesta colònia francesa, per a designar als fills d'immigrants francesos nascuts i educats en terra algeriana. La seva àvia materna era qui va fer de cap de família i preferia que els seus dos néts solament completessin l'educació primària, perquè s'integressin al mercat laboral com més aviat millor. Gràcies a un dels seus mestres, Louis Germain, que va ser el seu tutor a l'Escola Primària Comunal CM2 el 1923 i que el va preparar per al seu ingrés al Lyceé Bugeaud d'Alger el 1924, va poder el jove Albert continuar els seus estudis. Sempre li va guardar una total gratitud, fins al punt de dedicar-li el seu discurs a l'atorgar-li el Premi Nobel.

Albert Camus amb 11 anys, desprès de la seva comunió.

Foto Mael Monnier

El futbol i la literatura van ser les dues grans passions de joventut d'Albert Camus. Entre 1928 i 1930 va ser porter del Racing Universitaire d'Algiers; anys més tard va manifestar, en una entrevista, amb l'innegable entusiasme per l'exageració de la sang espanyola en les seves venes, que tot el seu sentit de l'ètica l'havia après en el camp de futbol. El 1929 va començar a llegir a André Gide i el 1930 va acabar el batxillerat, fent malbé els seus anhels esportius la tuberculosi de la que va emmalaltir en aquella època. El 1931, ja a l'Escola Normal Superior, també va ser encoratjat a continuar els seus estudis per Jean Grenier, qui el va iniciar en la lectura dels filòsofs i especialment li va donar a conèixer a Nietzsche. Va començar a escriure a molt primerenca edat, els seus primers texts van ser publicats en la revista "Sud" el 1932, als 19 anys d'edat. Aquest mateix any es va matricular en Lletres a l'Universitat d'Alger, al juny de 1934 es va casar amb Simone Hié, de la que es va separar dos anys més tard i també es va afiliar al Partit Comunista.

El 1935 va començar a escriure la col·lecció d'assaigs mig autobiogràfics mig simbòlics "El revés i el dret" (L'envers et l'endroit), que va ser publicada dos anys més tard el 1937 i en els que van aparèixer ja els seus grans temes de la maduresa: la mort, el sol, el Mediterrani, l'aïllament, la destinació de l'home, la relació entre la desesperança i la felicitat,... A Alger, el 1936, va fundar el "Théâtre du Travail" que va ser reemplaçat pel "Théâtre de l'Equipe" el 1937. Va ser un taller de teatre per a afeccionats, que representava obres clàssiques davant un auditori integrat per treballadors i en el que Camus va ser actor, director d'escena i adaptador, representant obres tals com: "Temps de menyspreu" de Malraux, el "Prometeu" d'Èsquil, "Els baixos fons" de Gorki, "El retorn del fill pròdig" de Gide i "Els germans Karamazov" de Dostoïevski en adaptació de Copeau, que es va representar el 1938. Quan el 1934 la dreta espanyola va reprimir cruelment la rebel·lió minera a Astúries; Camus, Siscard, Bourgois i Poignat, van crear una peça de teatre titulada "Rebel·lió a Astúries" (Revolte dans les Asturies) en la que denunciaven el fet i es mostraven a favor dels miners espanyols. El 1936 després d'acabar els seus estudis de Filosofia a l'Universitat d'Alger, es va preparar per a obtenir el diploma d'Estudis Superiors en Filosofia i Lletres amb un treball sobre "Les relacions entre el neoplatonisme i la metafísica cristiana", impedint-li la tuberculosi participar a l'examen de llicenciatura. Aquest mateix any va escriure la seva primera novel·la "La mort feliç" (La mort heureuse) que es va mantenir inèdita fins a 1971 i en la que el seu heroi, model de l'egoisme, és una figura molt nietzschiana allunyada de tota preocupació històrica. El 1937 de nou la tuberculosi el va dur a guardar llit i li va impedir: presentar-se a les oposicions -va ser rebutjat dues vegades en el examen mèdic- i la seva entrada al professorat al que estava destinat. Aquest mateix any va abandonar el Partit Comunista, doncs li van ordenar revisar les seves conviccions favorables a les reivindicacions musulmanes; a més de tenir serioses discrepàncies amb el pacte germà-soviètic i donar el seu suport a l'autonomia del PC algerià respecte al PC francès. Però va continuar amb el seu antifeixisme, anticolonialisme i antiimperialisme. El 1938 va fundar amb Pascal Pia el diari "Alger Républicain" en el que va causar escàndol la seva posició contra l'opressió colonial i contra la tutela que mantenia en la misèria al poble musulmà. Mentrestant va viatjar intensament per Europa. A continuació va entrar a treballar en el "Soir Républicain" òrgan del Front Popular Algerià, en el que la seva investigació "La misèria de la Kabylia" va tenir un ressonant impacte. El 1939 va publicar el conjunt d'articles "Noces", que van incloure nombroses reflexions inspirades en les seves lectures i viatges, uns relats lírics sobre paisatges mediterranis. Quan el bàndol franquista va guanyar la Guerra Civil espanyola, Albert Camus va mostrar el seu desacord amb aquesta victòria, per lo que mai va ser un escriptor ben vist pel règim dictatorial espanyol. Per aquesta raó i pel gran suport que des del primer moment va prestar al bàndol republicà, se'l va nomenar Comendador a l'Ordre de l'Alliberament d'Espanya; el títol l'hi va atorgar Diego Martínez, el llavors President de la República. El 1940 el Govern General d'Algèria va prohibir la publicació de l'esmentat periòdic i va maniobrar perquè Albert Camus no pogués trobar treball de cap manera. Va emigrar llavors a París i va treballar com a secretari de redacció en el diari "Paris-Soir" seguint-lo a Clermont-Ferrand després de l'Armistici i després a Lió. També el 1940 es va tornar a casar, fent-ho aquesta vegada amb Francine Faure, que li va donar dos fills bessons Catherine i Jean. Sempre havia dit als seus amics que no era partidari de la institució del matrimoni, encara que el casar-se no el va privar de tenir diferents relacions extra matrimonials. El 1941 va ingressar a la Resistència Francesa i a la redacció del seu diari clandestí "Combat".

Albert Camus va començar a ser conegut el 15 de juny de 1942, quan es va publicar probablement la seva obra mestra, la novel·la curta ambientada a Algèria "L'estranger" (L'etranger), amb un tiratge de quatre mil exemplars i una reimpressió, mesos després, de quatre mil quatre-cents sis. L'argument de la novel·la relata la vida de Mersault, un jove pied-noir que rep un telegrama anunciant la mort de la seva mare, a qui havia decidit enviar a un asil d'ancians ja que no tenien res més que dir-se. El jove Mersault pren un parell de dies de descans del seu treball per a assistir al funeral de la seva mare, durant el qual no sent ni manifesta angúnia alguna i només l'incomoda la calor implacable de l'estiu algerià i el no poder fumar davant del fèretre. Mersault exagera la seva honestedat fins a tal punt, que es nega a dir que estimava a la seva mare. De tornada a la ciutat es troba amb Marie una antiga companya de treball amb qui inicia una relació amorosa i a la que manifesta estar disposat a casar-se amb ella, a pesar d'estar convençut de no estimar-la. En aquests dies trava amistat amb Raimond, un subjecte que aparenta ser un proxeneta i que te problemes amb un grup d'àrabs algerians. Amb Maria i Raimond, Mersault podria reconstruir la família que la mort de la mare li ha fet perdre irremeiablement. En un passeig per la platja, el nou amic de Mersault és amenaçat per un grup d'àrabs, en l'incident Mersault pistola en mà i enlluernat pel sol dispara diverses vegades sobre un d'ells fins a matar-lo. Mersault és processat en una atmosfera kafkiana i el tribunal estableix que no ha plorat per la mort de la seva mare, que té relacions sexuals extra maritals amb una dona tot just dos dies després de la defunció de la seva progenitora i, segons el seu propi testimoniatge, ha disparat contra l'àrab "a sang freda" perquè tenia mal de cap i la llum del sol l'havia enlluernat, sense commoure's tanmateix pel fet d'haver assassinat a un ésser humà. És trobat culpable i condemnat a mort. El tribunal el presenta com una persona frívola lo que estranya al protagonista, intuint amb certesa que el que en realitat els molesta i ofèn als que el jutgen no és el seu caràcter de homicida, sinó que l'acusació principal se sosté en el fet que el protagonista no posseïx sentiment de culpa algun. Enfront del capellà de la presó en la vigília de la seva execució, manifesta el seu ateisme, la seva falta de temor davant la mort i la consciència de l'indiferència absoluta entre morir un dia o un altre. El seu únic desig, al final, és acudir al patíbul envoltat pels crits d'odi de la multitud enfebrada. A peu de guillotina, adquireix per fi la seva dignitat d'home. El seu últim desig és constatar l'odi de la multitud, el compliment del com li atorgaria, in extremis, l'alleugeriment de la certesa produïda per la concordança entre els seus sentiments de auto rebuig i rebuig manifest cap ell, de tot el cos social.

Mersault -un joc de paraules lligat a la relació que tenia amb el clima de la seva Algèria natal, constituït per les paraules mar i sal- és un heroi absurd amb una ressonància profundament humana que viu l'escissió entre raó-sensació-emoció i reacciona sense raó ni motiu aparent, és el prototípic d'una novel·la sense esperança, escrita fins i tot contra tota esperança, i que acaba per tant amb una promesa. Algèria era la pàtria de Camus, idealitzada com la pàtria de tots els que han tingut la sort de poder nomenar així al lloc de naixença, en la seva ment Algèria és la mare, literal i figurada. Aquesta Algèria idealitzada fins a l'asèpsia, el mar de la qual és teló de fons dels amors de Mersault i Marie, que ostenta un sol implacable com font inesgotable de llum i de calor, capaç de dur, fatalment, a Mersault a l'homicidi; és l'instrument d'una darwiniana venjança contra quins abusen de la seva hospitalitat. Per descomptat la visió de Camus, per limitada, selectiva i fins i tot prejutjada que pugui resultar, no és la dels grans terratinents d'origen francès -que van constituir la base social de les formes mes reaccionàries i cruels- del moviment per la preservació de l'estatus colonial d'Algèria; és la visió lírica d'un poeta els afectes del qual ennuvolen el seu enteniment i que, estrany a la lògica, a la justícia i a la mateixa realitat prefereix les dolçors del somni a les ingrates dureses de la vigília, a la que correspon el rude despertar representat pel conflicte armat. L'Algèria estimada per Camus es troba a la seva imaginació, a les seves novel·les i els seus contes.

El passatge de "L'estranger", en el que el protagonista assassina a tirs a l'àrab, va servir d'inspiració per a la lletra de "Killing an arab", la cançó del grup anglès "The Cure". La cançó reflecteix amb fidelitat l'apatia, tal vegada amoralitat del protagonista, a qui ni tan sols commou el fet de matar a un ésser humà. "L'estranger" expressa una certa peculiaritat hipnòtica que, conjuminada al ritme i a la brevetat de la narració, assoleix convertir-lo en un d'aquests escassos llibres que es fan llegir d'una tirada. Des del primer paràgraf Camus ens submergeix en el terreny de l'absurd que, no obstant això, ens resulta sinistrament familiar doncs tal absurd és un fidel reflex de l'existència de l'home modern, en la que lo quotidià i l'extraordinari, lo predictible i l'inexplicable s'alternen de manera aleatòriament aleatòria, simplement succeïxen i en la que aquesta absurda successió de fenòmens absurds coneguda com la vida, és presentat a la novel·la amb la vertiginosa trepidació pròpia de la mateixa. Partint de l'absurd com a condició existencial primària i destinació ineludible del subjecte, Albert Camus desenvolupa una crítica elegantment mordaç i implacable dels valors de la societat burgesa, sumant absurd sobre d'absurd, expressats mitjançant la sacralització de la mort, la pietat artificial dels ritus funeraris i del propi dol, així, com les conductes individuals i col·lectives que els legitimen conformant un ineludible cercle viciós de prejudicis, hipocresia i ignorància malintencionada de la qui, una vegada dintre, és absolutament impossible escapar, doncs de principi a fi, del bressol a la tomba, cada existència individual correspon a la concretització subjectiva de l'absurd com a tret definitori i definitiu de l'home i del cosmos. Com tema recurrent en tota la seva obra, el sistema judicial és la representació última de la més absurda pretensió de l'home: creure's capaç de distingir valor algun en les accions dels seus semblants i arribar a la pretensió de poder exercir la justícia. Així dintre de la teatralitat totalitzant que és l'existència individual, es representa un segon drama: una tràgica pantomima amb nivells encara més patèticament perversos d'histrionisme. En aquest teatre de la crueltat l'actor per antonomàsia, l'histrió últim és el jutge, impostor de Déu, representació de l'incurable neciesa de l'home que, cec a la veritat, es creu capaç d'exercir la justícia. La novel·la reflecteix la influència que l'existencialisme va tenir sobre Camus.

Retrat d'Albert Camus.

Foto Wikipedia

El 16 d'octubre de 1942 Albert Camus va publicar l'assaig filosòfic "El mite de Sísif" (Le mythe de Sosiphe) en el que analitzà l'influència de l'absurd i l'existencialisme, oferint la primera descripció coherent del sentiment de l'absurd, el reconeixement profund de la inanitat, i l'intranscendencia de l'home enfrontat al cosmos, a la seva destinació i a la història, només rescatat quan actua "com si" pogués canviar l'univers. En l'assaig va exposar les seves idees sobre temes com: l'absurd i el suïcidi, els murs absurds i la llibertat absurda, entre altres capítols memorables, com el propi que li dóna títol al llibre i "L'esperança i l'absurd, en l'obra de Franz Kafka". Partint del suïcidi -<<únic problema filosòfic seriós>>- Camus va examinar la possibilitat de crear morts conscients, és a dir, de viure sense il·lusió. El propòsit central de l'assaig és el suïcidi com solució al problema plantejat per l'absurd de l'existència humana. El gran problema plantejat és aquest: Com fer coincidir l'esperit de l'home amb la seva naturalesa, el seu impuls cap a lo etern i el caràcter limitat de la seva existència? Té validesa el suïcidi en aquest context? Resol l'equació absurda?. La resposta de Camus és un rotund no. El suïcidi no és capaç de resoldre el problema de l'absurd que cimenta l'existència humana, ja que es limita a eliminar un dels factors de l'equació i en lloc de contestar a la pregunta, la desfà. Per a Albert Camus l'absurd es troba en el nucli mateix de l'existència subjectiva individual, com corol·lari del nihilisme metafísic propi de la reflexió filosòfica a la Modernitat. Tal nihilisme era propi de les filosofies existencials, com les de Jaspers, Chestov, Kierkegaard o Heidegger i es refereix críticament a les mateixes a propòsit de lo que denomina "suïcidi filosòfic", que el descriu com el moviment a través del qual un pensament es nega a si mateix, al mateix temps que tendeix a auto transcendir-se a través d'aquesta negació. El procés culmina amb el nomenat "salt", en el que aquests filòsofs acaben per abandonar la rigidesa de la reflexió ontològica per a tornar sobre els seus propis passos i acabar col·locant virtualment en el lloc de la Deïtat allò que per raons metodològiques se situa més enllà dels abastos d'aquesta reflexió. Per a l'home absurd -aquell que es caracteritza per haver-se percatat de l'absurd propi de l'existència humana, innocent a priori i com a tal virtuós que no necessita de cap justificació- Déu no és font de consol, ni de sentit, és l'únic digne de ser considerat com el seu preceptor moral i la seva inspiració ètica. Camus va utilitzar a Déu com font exclusiva de la moralitat de l'home absurd. Posat a triar entre la "llibertat absurda" i la "moral absurda" es va decidir per la primera, va sostenir que a causa del caràcter demostradament absurd de la vida humana no justificava, per exemple, el crim doncs seria manifestament pueril (l'argument més feble en tota la seva exposició) i va afirmar que es pot ser virtuós per capritx. Només existeixen dues limitacions a la realització plena de la "llibertat absurda": la mort prematura i els límits, no necessàriament d'ordre moral, imposats primàriament per la raó del subjecte i per l'única actitud possible de ser coherent amb la condició del "home absurd": la rebel·lió, que és l'actitud de l'esperit que es nega a conformar-se amb allò i únicament amb allò, amb la qual cosa ha estat proveït per la seva pròpia existència, i que és el terreny fecund des d'on podrà arribar l'home a la seva única redempció possible: aquest accionar que l'aproxima, gest a gest, a lo diví i que el seu més clar exemple es manifesta mitjançant la creativitat com concretització de les potencialitats de l'imaginació. Camus es decideix, al cap i a la fi, per una rebel·lia que doni a la vida la seva grandesa, oposant a l'absurditat del món, una creació que la negui, afirmant:<<Crear, es viure dues vegades>>.
El mite fa referència a Sísif que va ser considerat com el més astut entre els homes, únicament comparable amb Odiseu -de qui era avi- en enginy i atreviment, fins al punt de guanyar-se l'antipatia dels altres homes i arribar a ser considerat com un mal de cap per als propis Déus. Els jutges dels morts van condemnar a Sísif a un càstig proporcional a la seva falta de respecte envers els habitants de l'Olimp, concebut i preparat encara abans que Hermes l'hagués fet tornar forçosament al submon: per tota l'eternitat va ser obligat a pujar un gegantesc pedrot pel vessant d'una muntanya, de tal manera amatent que una vegada arribava al cim, rodava de nou cap a la base de la mateixa, de manera que Sísif havia de tornar a empènyer-lo fins al cim i així per secula seculorum. No és pessimisme, si Sísif avança cap al cim conscient que la pedra rodarà costa avall una vegada més tan prompte abast el cim, és un realisme saludable que li estalvia frustracions; no és optimisme que valori la possibilitat que la pedra finalment es mantingui en el cim, és tan possible com tot allò capaç de ser imaginat i encara que no espera misericòrdia alguna dels Déus, morts ja fa mil·lennis, reus de la seva pròpia inhumanitat, de la falta d'empatia envers els homes que van acabar per trair, finalment, la seva inexistència, és capaç de somiar la pròxima jugarreta que podrà fer-li als Déus orgullós de la seva pròpia humanitat que cap càstig, d'origen humà ni diví és capaç d'escamotejar-li, de no desmaiar en la valoració i manteniment de les seves potencialitats. L'home és mortal i si bé sap que morirà, no té manera de saber quan pot precisament ocórrer, i ocorre, en qualsevol moment, cruel loteria capaç de dur a l'esquizofrènia a la mes lúcida de les consciències. El subjecte ha de desembarassar-se de la pròpia consciència de la seva efímera individualitat i portar a terme una gosadia digna de Sísif: substituir per un altre o uns altres el predicable mortal, fràgil i convertir-se en subjecte de les operacions exclusives de l'esperit humà (o ens psicològic, si es vol) que necessàriament han de disfressar de transcendència la seva contingència essencial, de plasticitat el seu ineludible caràcter atzarós, de projectar en l'espai-temps allò que es troba atrapat eternament a l'aquí i a l'ara i que deu per tant sacrificar la consciència de la seva immediatesa en nom de la construcció d'una finalitat que li és aliena.
Es va valer, primàriament de personatges de ficció a l'hora d'intentar construir un prototip de l'home absurd, específicament del Don Joan (de fet fa del donjuanisme una subcategoria motu pròpia del comportament de l'home absurd). En un segon moment va buscar els trets de l'home absurd en aquest personatge que es fa i desfà en personatges sobre l'escena: l'actor. Finalment, en l'apèndix "L'esperança i l'absurd en l'obra de Franz Kafka" va delimitar meravellosament les coordenades de l'existència absurda, sent precisament l'esperança la forma prevalent i peculiar de la mateixa. Camus va afirmar: <<Kafka es val de lo quotidià per a expressar la tragèdia i de la lògica per a expressar l'absurd>>. Camus va analitzar tres novel·les de Kafka: "La metamorfosi", "El procés" i "El castell". "La metamorfosi" representa l'imatgineria horrorosa pròpia d'una ètica de la lucidesa i l'incalculable sorpresa que produeix en el subjecte la sobtada consciència de la bèstia humana en la qual és capaç de convertir-se sense que intervingui gairebé esforç algun. En "El procés", el personatge central Joseph K. -representació d'un ciutadà europeu qualsevol- es veu sobtadament processat, condemnat i, finalment executat en una al·lucinant odissea jurídica, clara al·legoria de la destinació individual de l'home que va embolicant-lo en les seves xarxes mentre es comporta normalment en la seva quotidianitat fins que, finalment, el sorprèn la mort, aquesta condemna que tots compartim com culpables de la pròpia existència. En "El castell" s'introdueix subtilment l'esperança sota l'aspecte inicial de la determinació cega de K. de portar a terme la missió que se li ha encomanat en les terres del castell, fins a trastocar-se en un adaptació a les exigències d'un poder cec, capritxós i cruel, representació d'una Deïtat inintel·ligible, a la que l'home aixafat pel seu poder omnímode acaba aferrant-se. K. sembla interpretar les ordres silencioses emanades del castell, es fa habitant de la vila formada pels treballadors del mateix i s'associa, mitjançant el matrimoni, amb qui ha estat definitiva i irreversiblement apartada del castell, Amàlia, que es va negar a acceptar les proposicions indecoroses d'un dels oficials del castell. Mitjançant aquest gest, K. sacrifica el propi honor a Déu, a qui tot pertany i a través d'ell Camus passa de l'amor incondicional cap a la Deïtat a l'edificació de l'absurd, aquest Déu incomprensible a qui l'home passa tota la vida intentant vanament agradar. Així, la malaltia manifesta en "El procés" com desesperança i desemparament troba tractament en "El castell" com rendició incondicional i definitiva davant un Déu perdut en la distància i en el silenci: un placebo revestit de divinitat, capaç de calmar la foguera de temor i desesperança encesa en el cor de l'home pels trets propis de la condició humana.

Retrat d'Albert Camus.

Foto Aarkangel

Albert Camus va tenir amistat amb Jean-Paul Sartre, van fer junts col·laboracions, i van tenir un debat final, encara que la ruptura realment mai va tenir lloc. La confusió entre les cartes a Sartre, enviades en la dècada de 1932 al 1954, va ser l'indicador que Camus negava la seva influència, atribuint-la a malentesos intencionats. Futures indagacions sembren dubtes sobre l'autoria real d'aquestes cartes. Encara que la concepció del món el va emparentar amb l'existencialisme de Sartre i la seva definició de l'home com "passió inútil", les relacions entre ambdós van estar marcades per una agra polèmica. Mentre Sartre l'acusava d'independència de criteri, d'esterilitat i d'ineficàcia, Camus qualificava d'immoral la vinculació política d'ell amb el comunisme. Camus mai va voler ser associat amb tal o qual corrent filosòfic, especialment es va mostrar reticent a ser catalogat com existencialista. En una entrevista per la publicació "Els Temps Modernes", el propi Camus va arribar a definir-se a si mateix com "absurdista". En tota l'obra de Camus l'home és col·locat a les antípodes de la "passió inútil" de Sartre i és efectivament rescatat de tots els ismes que amenacen el nucli de la seva humanitat. Camus és l'advocat defensor de l'home davant la societat, davant l'estat, la religió en totes les seves formes (es digui mercat, revolució o llei), davant Déu, davant la filosofia, davant la moral i davant els homes. Per això la seva obra inclou una antropologia bàsica destinada a rescatar la dignitat de cada ésser humà davant les propostes filosòfiques i els fets històrics corresponents.

El 1943 va treballar com lector de texts per a l'editorial parisenca Gallimard i el 1944 va estrenar amb Gérard Philipe el drama "Calígula" (Caligula) que va perllongar la seva línia de pensament que tant va deure a l'existencialisme. L'argument de l'obra es basa en la vida de l'emperador de Roma, que es va tornar boig al morir la seva germana que també era alhora la seva estimada. Calígula desapareix uns dies, regressant totalment transformat, doncs vol aconseguir coses impossibles com la lluna o canviar l'ordre de la naturalesa. En realitat porta a terme una lògica que no és tan incomprensible, pensa que si l'única cosa important és aconseguir diners i no importa la vida humana, ordenarà a tots els seus súbdits que facin testament a l'estat i així quan necessiti diners l'única cosa que caldrà fer serà executar-los arbitràriament, fins i tot a pares i fills dels seus millors amics. D'altra banda, ja que que té el poder, l'ha d'utilitzar sense límits, per a això ha de ser un home totalment lliure, tant com ho són els Déus. A partir de llavors ordena matar per onsevulla, ordena quan s'ha de passar fam, comet tot tipus d'atrocitats i desitja finalment convertir-se en un Déu i per a això ha de ser igual de cruel que tots els altres Déus. La seva actitud disgusta a la gent i als patricis en particular, que promouen un moviment en contra seva capitanejat per Quereas, el qual quatre anys més tard executa un pla donant mort al tirà emperador, al ser apunyalat per tots i cadascun dels seus sequaces.

També el 1943 va estrenar el drama en tres actes "El malentès" (Le malentendu). L'argument de l'obra es basa en una mare i una filla que viuen en un petit hotel d'alta muntanya, a Bohèmia. Els hostes no abunden i, de manera sistemàtica, les dues dones maten fredament a qui s'allotgen allí, per a robar-los, amb la finalitat de reunir suficients diners perquè la jove pugui fugir cap al mar, meta de la seva existència. Aquests dos sinistres personatges creuen que els diners és l'únic mitja per a conquistar la llibertat. Fins que un dia, després de vint anys d'absència, es presenta a l'hotel el fill que ha fet fortuna en l'estranger. Regressa il·lusionat, pensant sobretot en el benestar de la seva mare i de la seva germana. Ni la una ni l'altra el reconeixen i, mentrestant, ell juga a esperar el moment propici per a donar-se a conèixer o que, per fi, el reconeguin. Però res d'això ocorre i fatalment corre la mateixa sort que els altres. Consumat el crim, les dones registren els seus papers i descobreixen la seva identitat. La mare, embogida, es llança al mateix riu al que van llençar el cadàver. La germana, després de dir-li lo succeït a Maria, l'esposa de l'assassinat, que acaba d'arribar provocant deliberadament la desesperació de la noia, corre a penjar-se.

María Casares, la filla de Santiago Casares Quiroga, el President del Govern de la Segona República Espanyola durant el Govern de Manuel Azaña i Ministre de la Guerra en el moment d'esclatar la Guerra Civil, va actuar en la representació de "El malentès" coneixent llavors a Camus i iniciant un idil·li amorós irregular, però al mateix temps públic, en plena Guerra Mundial fins a 1950. María Casares va ser "la gran dama del teatre francès" i va ser condecorada posteriorment amb la Legió d'Honor de França. Va ser dirigida per Margarida Xirgu el 1963 en el Teatre San Martín de Buenos Aires, protagonitzant "Yerma" de Federico García Lorca, estant de gira per terres americanes amb el Teatre Nacional Popular Francès que dirigia Jean Vilar.

El 27 de maig de 1949, la Compañía de Margarita Xirgu va estrenar "El malentendido" en el Teatre Argentino de Buenos Aires, en una cuidada versió d'Aurora Bernárdez i Guillermo de Torre. El repartiment va incloure a Margarida Xirgu com la mare, Violeta Antier com Maria l'esposa de Jan, Isabel Pradas com Marta la germana de Jan, Manolo Díaz com Jan el fill i Arturo Roa com el viatger. L'escenografia va córrer a càrrec de Gori Muñoz i va ser realitzada per M. Blanco Carreras. La publicació argentina "Mundo Uruguayo" comentava el 8 de juny de 1949: <<La expresión justa, la armonización de los tonos, los silencios elocuentes, el desplazamiento de las figuras, todo está regido por la inteligencia vigilante de Margarita, que cuidó de los menores detalles, para darle al conjunto el patetismo alucinante y una sugestión irresistible. Con esta versión, Margarita Xirgu superó en mucho sus más acabadas creaciones, confiriéndose títulos impares en el teatro de nuestra lengua. ¡Qué fuerza persuasiva y conmovedora y qué sinceridad artística la suya! Junto a ella brilla otra actriz, Isabel Pradas, que en esta oportunidad realiza el trabajo más feliz y difícil de su carrera. Dice un monólogo, hacia el final del obra, de manera tan convincente y con emoción tan comunicativa, que basta para consagrarla como una comedianta distinguidísima>>. El deformat judici que de l'obra va tenir la majoria del públic, va aixecar tal polèmica que al tercer dia de l'estrena, la Municipalidad de Buenos Aires: <<entendiendo que la desoladora crudeza del tema no la hacía apta para la escena, suspendía su representación>>. Aquesta resolució va provocar la indignació dels mitjans intel·lectuals, que esperaven l'arribada d'Albert Camus. El 5 de juny Los Argentores (la Societat General d'Autors de l'Argentina) va declarar: <<... fiel a un principio que tiene por irrenunciable, sostenido siempre por él frente a toda aplicación de censura, declara su disconformidad ante la sanción de origen municipal que ha prohibido la representación en Buenos Aires de "El malentendido", del escritor francés Albert Camus, cuyo legítimo prestigio literario es ya universal. El municipio cuenta con un sistema de calificación que previene a los espectadores y ello debía bastar a los fines del criterio comunal con respecto a la estimación de las obras>>. La Societat Argentina d'Escriptors va fer pública la seva protesta en les columnes de "Clarín". Amb l'estrena la crítica es va dividir. La més favorable va assegurar que Margarida Xirgu havia obtingut un doble triomf com directora i com actriu. La més desfavorable va despertar molts recels entre alguns sectors visceralment anticomunistes o peronistes, que titllaven a Margarida Xirgu de "roja". Molts encara veien en ella el símbol de l'Espanya republicana.

Pocs dies després, el 13 de juny de 1949, Margarida Xirgu rebia des de París una carta d'Albert Camus: <<Benvolguda senyora: Acabo d'assabentar-me de la prohibició de "El malentendido" per la intel·ligent censura argentina. Naturalment, ara penso en Vostè i estic apesarat de veure fracassats els seus anhels i els seus treballs per una decisió inexcusable. En primer lloc, vull expressar-li la meva solidaritat i fer-li saber que per a donar una expressió a la mateixa, m'he negat a anar oficialment a l'Argentina a donar les conferències previstes. Sento molt que aquesta circumstància em privi del plaer de saludar-la, però si el meu viatge al Brasil es realitza, tractaré d'arribar-me fins a Buenos Aires, a títol privat, per a reunir-me amb els meus amics. Mentrestant, li expresso, benvolguda senyora, els meus respectuosos sentiments i la meva admiració>>. Margarida Xirgu va decidir dissoldre la seva companyia i va regressar a la seva casa de Xile.

Margarida Xirgu el 24 d'octubre de 1952 va tornar a dirigir i interpretar en el Teatre Solís de Montevideo "El malentendido". Incloent en el repartiment principal, en aquella ocasió a Margarida Xirgu com la mare, Maruja Santullo com Marta la filla, Enrique Guarnero com Jan el fill i Estela Castro com María l'esposa de Jan.

Margarida Xirgu, Ramón Otero i Maruja Santullo interpretant "El malentendido" el 1952.

Foto CIDDAE Teatro Solís

Per a encarnar els temes que li obsessionaven, es va servir alternativament de dues formes d'art: el relat i el drama, reservant en general el tema de la voluntat de potència al seu teatre i als seus relats el de la lluita dels oprimits, als quals els està prohibida la rebel·lió violenta. L'objectivitat de Camus no tendeix a crear la il·lusió de lo real, per la raó que, el que està en discussió en les seves obres és justament lo real; el que tracta és de fer sentir la incoherència del nostre món, corresponent al lector o a l'espectador el proporcionar la resposta a la pregunta que suggereix un quadre presentat sense comentaris.

Va assumir l'a direcció de la publicació clandestina "Combat" des de 1945 fins a 1947, quan Pascal Pia va ser cridat a ocupar altres funcions a la Resistència contra els alemanys. A pesar de la militància partisana de Camus durant l'Ocupació Alemanya a França, entre el maig de 1940 i el desembre de 1944, de la seva consciència social i de la seva postura revolucionària -evidenciada en alguns dels seus articles de caràcter polític publicats a "Combat"- mai es va negar a assumir el caràcter burgès de la seva existència i del seu pensament. Camus va ser incapaç d'acceptar els crims i horrors del estalinisme i la posició temorosa i acomodatícia de bona part de l'esquerra francesa i especialment del propi Sartre, que va intentar esmorteir la gravetat dels fets, qüestionant fins i tot la veracitat de tals imputacions. Familiaritzat amb la clandestinitat i el perill gràcies a la seva participació militant en les files de la Resistence, és injust atribuir al conservadorisme i molt menys a la covardia, les actituds polítiques de Camus criticades per l'esquerra francesa. El considerar com ingènua aquesta concepció de la política com inseparable dels valors morals tradicionals encarnats en termes com veritat, justícia i fraternitat; ja diu molt de la perversió del pensament occidental.

Francine Faure i Albert Camus amb els seus bessons: Catherine (a braços de la seva mare) i Jean (a braços del seu pare) al hivern de 1945-1946.

Foto Mael Monnier

El 1946 va viatjar als Estats Units. El 1947 va denunciar les massacres de Madagascar i el 10 de juny va publicar una altra de les seves obres més significatives, la novel·la "La pesta" (La peste) que va suposar un cert canvi en el seu pensament: la idea de la solidaritat i la capacitat de resistència humana enfront de la tragèdia de viure, es va imposar a la noció de l'absurd. "La pesta" és alhora una obra realista i al·legòrica i una reconstrucció mítica dels sentiments de l'home europeu de la postguerra i dels seus terrors més aclaparadors. Servint-se d'una al·legoria molt evident, en la que una epidèmia mostra com som tots, no només víctimes sinó també còmplices. En aquesta obra, busca la definició d'una moral pràctica, que consisteix en posar-se del costat de les víctimes en tots els moments per a així millor limitar el dany, o sigui ajudar a viure i a lluitar per la vida. <<La salvació de l'home és, per lo menys, una expressió massa emfàtica... El que m'interessa és la seva salut>>. "L'estranger" i "La pesta" són excepcionalment viscudes, fins a tal punt que assoleixen fer-ne d'ell mateix, un dels personatges de la trama.

Va publicar l'assaig "Cartes a un amic alemany" (Lettres à un ami allemand) el 1948, inspirat en els problemes que havia plantejat la guerra. El 27 d'octubre d'aquest mateix any, va estrenar en el Teatre Marigny el drama "Estat de setge" (L'état de siège). La música va ser d'Arthur Honegger; Balthus es va encarregar del vestuari i l'escenografia, la direcció va estar a càrrec de Jean-Louis Barrault i entre els actors es trobaven el mateix Barrault, Madelaine Renaud, Maria Casares i Marcel Marceau. A l'obra, va combinar totes les formes d'expressió dramàtica, des del monòleg líric, fins al teatre col·lectiu, passant per la pantomima, el simple diàleg, la farsa i els cors. L'acció transcorre en un Cadis mític, habitat per un poble pintoresc, simpàtic i resignadament sotmès a l'arbitri dels opressors; sobre la ciutat cau el flagell de la Pesta i de la Mort, dos poders de vella estirp apocalíptica que simbolitzen en aquest cas la subjecció dels homes a la tirania de la raó i que tindran que retirar-se gràcies a l'embranzida, cada vegada més forta, dels vents arribats del mar. Encara que no és una adaptació teatral de "La pesta", els ecos de la seva cèlebre novel·la, publicada l'any anterior, ressonen inequívocament en el seu nus argumental. Va ser també el 1948 quan l'anarquista Andre Prudhommeaux el va presentar, per primera vegada al moviment llibertari, en una reunió del Cercle d'Estudiants Anarquistes, com simpatitzant familiaritzat amb el pensament anarquista. Camus va escriure a partir de llavors en publicacions anarquistes, sent articulista de "Le Libertaire" (precursor immediat de "Le Monde Libertaire"), "Le Révolution Proletarienne" i "Solidaritat Obrera" de la CNT. El 1949 va fer una crida en favor dels comunistes grecs condemnats a mort. Al desembre de 1949 es va estrenar en el Théâtre Hébertot el seu drama "Els justs" (Les justes), en el que va reproduir un episodi verídic de la Rússia zarista de 1905, on un grup de socialistes revolucionaris van portar a terme un atemptat contra l'oncle del zar, el comte Sergei, creient contribuir amb això a la derrota de la tirania. Els actes reprodueixen les jornades prèvies a l'assassinat i les reaccions del comando una vegada arriba al seu objectiu. Des dels primers parlaments, Camus va traçar dos perfils distints entre els qui es mostren partidaris de l'assassinat. Els qui actuen com reacció a la seva pròpia experiència personal -detenció i tortura en les presons zaristes, mort de coreligionaris, repressió brutal i indiscriminada- i qui ho fan amb el propòsit d'alliberar al poble rus de la tirania, de franquejar el pas a una vida millor a través d'un crim. La frontera entre ambdós queda establerta quan, abans del primer intent de llançar la bomba contra el comte, els terroristes parlen de la proximitat física de la víctima, fins i tot de la seva mirada, com un dels principals obstacles per a perpetrar el crim. A continuació, Camus posa en escena un dels episodis més famosos de l'obra: la renúncia dels terroristes a assassinar al comte pel fet d'anar acompanyat per uns nens, que podrien resultar morts. Stepan, el revolucionari per venjança, no aprova la decisió de Kaliayev, el revolucionari per amor al poble rus. Per al primer, el programa polític de la revolució està per sobre dels sofriments que provoca; per al segon, en canvi, la revolució acabarà despertant l'odi si no respecta la vida dels innocents. Aquest rumb de raonament es perllongarà fins a després de la mort del comte Sergei i Kaliayev serà detingut. La capacitat de Camus para captar els matisos arriben a la seva plenitud quan col·loca a l'assassí enfront de la vídua de l'assassinat. El bucle de "Els justs" es tanca tal vegada en aquesta escena, quan Kaliayev pretén convèncer a la comtessa, que la seva acció contribuiria a que Rússia s'espolses la tirania de sobre; mentre que la comtessa, per la seva banda, li respon que és a l'home, al marit, al pare, a qui han donat mort. Si els revolucionaris poguessin veure-ho així, reclamarien el perdó. Però si reclamessin el perdó, replica Kalaiyev, deixarien de percebre's a si mateixos com revolucionaris i passarien a engrossir les files dels simples i vulgars assassins. Per aquesta raó el veritable revolucionari està condemnat al sacrifici, a l'immolació, i no pretén estalviar la seva vida amb cap excusa. Ni tan sols amb la de la revolució, segons defensa Stepan.

El 1950 va publicar la col·lecció d'articles periodístics "Actuelles I" i l'assaig "El minotaure o l'alt d'Orà" (Le minotaure ou la halte d'Oren). En aquest mateix any va acabar l'idil·li amb l'actriu María Casares, al sofrir un nou episodi de tuberculosi que el va obligar a guardar convalescència a Grasse. El 1951 va publicar el seu assaig "L'home rebel" (L'homme révolté) en el que estableix així com una línia de resistència a la història. <<No només es viu de lluita i d'odi. No sempre es mor amb les armes a la mà. Existeix la història i existeix una altra cosa: la simple felicitat... la bellesa>>. A la desmesura de la nostra Europa, Camus va oposar el sentit de la mesura que ens va oferir Grècia, <<que res va dur fins a l'extrem, ni lo sagrat, ni la raó, perquè res va negar, ni la raó ni lo sagrat>>. En aquest assaig denuncia la lògica estèril d'una revolta que només deïfica la revolta per a millor arribar al terror. <<En el univers purament històric que han triat, revolta i revolució desemboquen en el mateix dilema: o la policia o la bogeria>>. Així es va oposar terminantment als partidaris de les empreses ambicioses que transporten l'absolut a la història i la religió a la política. La seva actitud va ser més modesta i infinitament més humana: <<En el seu més gran esforç, l'home no pot proposar-se més que disminuir aritmèticament el dolor del món... Però, el perquè de Dimitri Karakov continuarà ressonant: l'art i la revolta només moriran amb l'últim home>>.

Retrat d'Albert Camus.

Foto Britannica

Albert Camus va afirmar: <<Vaig voler primer expressar la negació sota tres formes, la novel·lística: "L'estranger", la dramàtica: "Calígula" i "El malentès", i l'ideològica: "El mite de Sísif". Després vaig voler expressar en segon lloc lo positiu, també sota tres formes, la novel·lesca: "La pesta", la dramàtica: "Estat de setge" i "Els justs", i l'ideològica: "L'home rebel". Entreveia ja per a un tercer lloc, el tema de l'amor>>. La seva ruptura amb l'esquerra comunista i amb Jean-Paul Sartre va tenir lloc el 1952 després de la publicació a "Els Temps Modernes" de l'article que aquest va encarregar a Francis Jeanson, on retreia a Camus que la seva rebel·lia era "deliberadament estètica" i que presentava submissió als valors burgesos. També el 1952 va dimitir de l'Unesco per admetre en la seva organització a l'Espanya franquista. Camus, al costat dels anarquistes, va expressar el seu suport a la revolta d'Alemanya Oriental del 1953, en la que els obrers van realitzar una vaga general contra l'augment de les normes productives i la baixa dels salaris reals. El 1953 va traduir i va adaptar per al teatre: la comèdia "Els esperits" (Les esprits) de Pierre de Larivey, "La devoció a la creu" (La dévotion à la croix) de Pedro Calderón de la Barca que va presentar al juny en el Festival d'Angers i a l'octubre va projectar dur a l'escena "Els posseïts" (Les possédés) l'adaptació de la novel·la de Dostoïevski. També va pensar en adaptar "El burlador de Sevilla" de Tirso de Molina i "El màgic prodigiós", de Calderón de la Barca. Aquest mateix any es van publicar les cròniques periodístiques "Actuelles II".

A la primavera de 1954 es va publicar el seu relat "L'estiu" (L'été) i a l'octubre va viatjar als Països Baixos. El 1 de novembre de 1954 el Front d'Alliberament Nacional algeriana va passar a l'atac, morint civils àrabs i francesos. Al març de 1955 va estrenar en el Théâtre La Bruyère l'adaptació de l'obra de Dino Buzzati "Un cas interessant" (Un cas intéressant) i en el mes d'abril va viatjar per primera vegada a Grècia. Entre maig de 1955 i febrer de 1956 va escriure a "L'express" les cròniques periodístiques sobre la crisi algeriana, que més tard es van publicar com "Actuelles III". En el mes de març de 1956 va publicar la seva insòlita novel·la "La caiguda" (La chute) que va prendre forma de monòleg i en la que va sintetitzar el moralisme conscient dels monstres que és capaç d'engendrar per si mateix, l'onanisme moral, que la tradició permet batejar com fariseisme. L'equilibri entre llibertat i justícia com eix de les inquietuds ètiques de la Modernitat constitueix el tema central, a nivell històric-social i individual. Camus va expressar en l'obra, una vegada més, la seva nostàlgia de l'innocència i de la comunió entre éssers, en un món en el que cadascun somia amb el poder, on el diàleg és reemplaçat pel comunicat i l'advocat reconeix que és culpable però convida als altres a reconèixer que també són culpables. En aquesta obra va expressar la seva sensibilitat a l'ironia i a l'humor, fent que el verb i el ritme fessin somiar amb la sàtira del "Neveu de Rameau" de Denis Diderot. Totes les novel·les de Camus llevat de "La caiguda" -la trama de la qual té lloc a Amsterdam i on París és esmentat únicament de passada com context geogràfic de la gènesi del conflicte existencial, que el personatge central després elaborarà en un genial monòleg- es desenvolupen en ciutats algerines i la població indígena de les mateixes, els àrabs, tot just són diferenciables del propi paisatge. El 22 de setembre de 1956 es va estrenar amb èxit de públic i crítica la seva adaptació de l'obra de Faulkner "Rèquiem per a una monja" (Requiem pour une nonne).
Va ser membre de la Fédération Anarchiste, recolzant-los en el 1956 primer a favor de l'aixecament dels treballadors a Poznan, Polònia, i després, contra la repressió soviètica a Hongria. El 1956 a Alger, Camus va llançar la seva "Crida a la treva civil", en la que va demanar als intel·lectuals que protestessin a l'O.N.U. per a aconseguir una treva civil a Algèria, i en la que va demanar als combatents del moviment independentista algerià i a l'exèrcit francès -enfrontats en una cruelíssima guerra que va tenir lloc entre 1954 i 1962- el respecte i la protecció sense condicions per a la població civil. Mentre llegia el seu text, a fora una torba heterogènia l'injuriava, i demanava la seva mort a crits. Per a ell, en aquella guerra, la seva lleialtat i el seu amor per França, no l'impedia conèixer la injustícia que vivia el poble algerià, depauperat i humiliat, com tampoc podia impedir el seu amor per Algèria i que es reconegués deutor d'una llengua, una cultura i una sensibilitat política i social indissolublement unides a França. Camus tenia una pobra comprensió de la situació dels àrabs algerians; per a ell, com per a molts altres pied-noirs, Algèria era tan francesa com qualsevol altra província i no la concebia en absolut com una colònia; igual que la pròpia França no la veia com una potència imperialista. En el seu moment, Camus es va abstenir de fer qualsevol referència al conflicte franc-algerí, degut al fet que la seva mare seguia residint a Alger i hauria estat blanc fàcil de la ira de qualsevol dels bàndols confrontats, en una de les més sagnants guerres independentistes de tota la Història occidental.

Tres fets significatius van marcar a la seva generació, la guerra mundial, la pròpia guerra d'Algèria i l'existencialisme com motor impulsor de lo cultural. El 1957 va publicar la seva col·lecció de relats "L'exili i el regne" (L'exil et le royaume), en la que en un d'ells "L'esposa infidel" (L'épouse infidèle) va descriure el paisatge algerià i en un altre "Reflexions sobre la pena de mort" (Réflexions sud la peine capitale) va fer un al·legat contra la pena cabdal, en col·laboració amb Arthur Koestler. Al juny d'aquest mateix any es va representar en el Festival d'Angers la seva adaptació de l'obra de Lope de Vega "El cavaller d'Olmedo" (Chevalier d'Olmedo).

Albert Camus i els seus fills: Catherine i Jean, el juny de 1957, en el Festival d'Angers.

Foto Mael Monnier

Albert Camus al desembre de 1957, a l'edat de 44 anys, va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per: <<el conjunt d'una obra que posa en relleu els problemes que es plantegen en la consciència dels homes d'avui>>. El mèrit immens d'Albert Camus va ser haver sabut expressar magníficament la sensibilitat tràgica d'aquella època amb una sobrietat clàssica i haver-ho testimoniat sense trair mai el seu art. La seva veu, aixecada sempre contra tota injustícia, és sens dubte una de les més pures i nobles d'aquest temps. <<Hem de servir al mateix temps -va afirmar en una ocasió- el dolor i la bellesa>>. Per això, aquest home que va estimar la solitud no va cessar d'afirmar la seva intransigent fidelitat a les causes justes, encara que apareguin provisionalment com causes perdudes, pujant fins i tot a les estrades públiques per a cridar amb passió contra tots els sistemes totalitaris, contra tots els progressos innocus, contra les repressions, contra les infàmies de la raó d'Estat, contra la pena de mort.

D'esquerra a dreta: Michel Gallimard, l'amfitriona Jytte Bonnier, Albert Camus i l'editor danès Otto Lindhardt, a Estocolm el desembre de 1957.

Foto Mael Monnier

El 1958 es van publicar: "El discurs de Suècia" (Discours de Suède) que va fer en el lliurament del Premi Nobel de Literatura l'any anterior i el conjunt d'articles periodístics "Actuelles III". Aquest mateix any va comprar amb els diners del Premi Nobel una casa a Lourmarin en el massís de Lubéron, a prop d'Avinyó. Ja havia estat abans a Lourmarin en diverses ocasions a partir de 1946, quan va anar a trobar-se amb Bosco, i va passar diverses vacances allí no lluny de L'Isle-sud-le-Sorgue, on vivia el seu amic René Char. Camus va adquirir una casa de dues plantes amb contrafinestres blaves i teules romanes de terracota a l'estil de la regió, amb una bella balconada oberta al camp. El cas és que Camus va estar a Lourmarin per indicació del seu antic professor de filosofia a Alger, que havia residit com becari en el castell d'aquesta localitat, la "Villa Médicis" propietat de la Fundació Laurent-Vibert. El 1929 Bosco ja s'havia allotjat allí, gràcies a la citada Fundació. A Lourmarin, Camus solia esmorzar amb el seu amic Jules Roy en el restaurant de l'Hôtel Ollier, utilitzant un pseudònim per a anar d'incògnit i escapar així a la curiositat dels turistes. Monsieur Terrasse, li deia l'ama. No solia beure vi, sinó cafè, i, això sí, fumava Gauloises. El 1959 es va estrenar "Els posseïts" la seva adaptació de la novel·la de Dostoïevski i va iniciar passos per a crear la seva pròpia companyia teatral.

El diumenge 4 de gener de 1960, Albert Camus es va disposar a tornar a París després de passar els Nadal amb la seva família a la finca de Lourmarin, a la Provença. La seva esposa, Francine, i els seus dos fills, Catherine i Jean, havien tornat amb tren el dia anterior. Al principi, Camus tenia previst acompanyar-los, però a última hora va decidir viatjar amb cotxe amb els Gallimard: Michel Gallimard el seu editor i amic, la seva dona Jeanine, i la seva filla Anouchka. Michel Gallimard era un boig dels cotxes i s'acabava de comprar un Facel Vega 3B, un model proveït d'un motor Chrysler de 253 CV. A Camus no li entusiasmaven els cotxes i menys encara córrer, però va acceptar viatjar amb el seu amic, el qual li va proposar passar la nit a Thoissey (a 16 quilòmetres de Mâcon), al "Chapon Fin", en el restaurant del qual es menjava molt bé i on la patrona, la senyora Paul Blanc, tenia prevista una petita festa per a celebrar el 18 aniversari d'Anouchka. Però van tenir un terrible accident a prop de Sens i Petit Villeblevin, en un lloc anomenat el "Grand Frossard" entre Champigny-sud-Yvonee i Villeneuve-la-Guyad, a Montereau. El cotxe que conduïa Gallimard va sortir de la calçada (havia plogut i aquesta estava mullada). El vehicle va anar a xocar amb un arbre, un d'aquests plàtans que escorten tantes carreteres franceses a la realitat i a les pel·lícules, i Camus, que viatjava en el seient dret del darrere, es va partir el coll i va morir instantàniament. Va ser enterrat en el cementiri de Lourmarin.

Retrat del cotxe accidentat en que va morir Albert Camus, el 4 de gener de 1960.

Foto Mael Monnier

Va morir als 46 anys en un accident automobilístic, tan absurd com aquest transfons de la condició humana que tan magistralment va ser capaç d'integrar en un sistema discursiu de dificultosa categorització, respecte a qualsevol de les propostes filosòfiques de la seva època, absurd com solament poden ser l'existència humana i el seu terrible corol·lari: la mort. Imprudent com li és propi, la mort va sorprendre a Camus mentre treballava en la que seria la seva última obra, la novel·la de caràcter autobiogràfic "El primer home" (Le prémiere homme), que va ser publicada pòstumament inconclusa, per la seva filla el 1994

Tota l'obra de Camus -breu però densa- va oscil·lar entre l'amor i l'ansietat, entre "el mar i les presons", segons frase seva. Contrastos doncs de felicitat i de misèria, d'alegria i d'angoixa, entre els que es va debatre per a intentar arrencar al temps, al sofriment i a la mort aquest fruit daurat del temps que és la vida humana. Tot quant va escriure va tendir a denunciar l'absurditat del món i a buscar desesperadament el sentit de la vida i en la seva variada obra va desenvolupar un humanisme fundat en la consciència de l'absurd de la condició humana. La carrera de Camus és doncs la de psicòleg i de moralista. Amb una reserva i una sobrietat totalment clàssiques, va concedir un primer lloc a les idees i es va negar a sacrificar-se a la màgia de l'estil, que va ser neutre, impersonal, ple d'anotacions seques i monòtones, però inseparables del clima de l'absurd. Albert Camus, més que un filòsof i literat, més, inclusivament que un intel·lectual, va ser un home de la seva època, un humanista a l'estil francès, comparable a Rosseau i a Voltaire i, no obstant això, molt més proper als nostres afectes per haver protagonitzat com home els conflictes esquinçadors del seu temps, incloent la seva presa de posició, d'inqüestionable condemna, respecte a les revelacions sobre els crims del estalinisme, sobre la independència algeriana i sobre la generació de moviments fonamentalistes, en la dialèctica demencial que ha caracteritzat el desenvolupament de les societats del Proper i Mig Orient. La profunda mirada que Camus va llançar sobre la moral dels anys de la guerra i la postguerra, les angoixes contingudes dels seus personatges i el desencantament, han fet d'aquest escriptor un dels més importants a la Filosofia i la Literatura occidentals del segle XX.

El 1963 i 1965 es van publicar amb el títol de "Quaderns" (Carnets) les seves notes periodístiques escrites respectivament entre 1935-1942 i entre 1942-1951. La resta dels escrits de Camus per a "Combat" i per a "Les Temps Modernes", així com els seus treballs periodístics, entre els quals ressalta el seu article a propòsit de la detonació de la bomba atòmica a Hiroshima, es van publicar també en diferents col·leccions. El 1971 l'Editorial Gallimard va publicar inconclús el relat "La mort feliç" (La mort heureuse) i la seva filla, Catherine, va publicar "Albert Camus, solitari, solidari" (Albert Camus, solitaire, solidaire), un àlbum de fotos i records familiars.

Alguns texts han estat extrets de "Albert Camus": Wikipedia, Carlos M. Pineda, Mael Monnier i Antonio Rivero Taravillo.

XAVIER RIUS XIRGU

àlbum de fotos

tornar

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Creative Commons.