113. ALBERT CAMUS
Albert
Camus va néixer a Mondovi l'actual Drean, a prop de Bône a Algèria,
el 7 de novembre de 1913, va ser periodista, novel·lista, assagista, dramaturg
i filòsof.
Va néixer en una família de
colons francesos dedicats al cultiu de l'anacard en el departament de Constantine.
La seva mare, Catalina Elena Sintés, nascuda a Birkadem, Algèria,
i de família originària de Menorca, era analfabeta i gairebé
totalment sorda. El seu pare, Lucien Camus, treballava en una finca vitivinícola
a prop de Mondovi i era d'origen alsacià com molts altres pieds-noirs que
havien fugit després de l'annexió d'Alsàcia a Alemanya, després
de la Guerra Franc-Prusiana. Mobilitzat durant la Primera Guerra Mundial, va ser
ferit en combat durant la batalla del Marne i va morir a l'hospital de Saint-Brieuc
el 17 d'octubre de 1914 a la primerenca edat de 28 anys, poc temps després
del naixement del seu segon fill Lucien, fet que va propiciar el trasllat de la
família a Alger a casa de la seva àvia materna. Les autoritats militars
franceses van tenir la delicadesa d'enviar a la vídua el tros de metralla
que havia posat fi a la vida del seu marit, conservant-lo durant el reste de la
seva vida en una caixa de galetes. La seva mare va quedar sota el domini de l'àvia
materna d'Albert, convertint-se en criada de la seva mare. Albert la va descriure
en la seva pòstuma novel·la autobiogràfica "El primer
home" amb certa tendresa, distant i tímida, com una dona taciturna
que li agradava passar hores asseguda en la foscor, al costat de la finestra.
Del seu progenitor, Albert, només tenia una fotografia i una significativa
anècdota: la seva assenyalada repugnància davant l'espectacle d'una
execució per pena de mort. Albert va ser educat per la seva mare, amb l'ajuda
de la seva autoritària àvia materna i del seu oncle, un carnisser
d'Alger.

Albert Camus en primer pla, amb una camisa negra, el
1920 a la carnisseria del seu oncle.
Foto
Mael Monnier
El petit Albert
va créixer a Alger, en el districte de Belcourt, com un pied-noir qualsevol,
terme utilitzat originalment per a referir-se als soldats algerians que van participar
en la Primera Guerra Mundial i reprès a mitjan els anys 50 arran de la
lluita de la població àrab per la independència d'aquesta
colònia francesa, per a designar als fills d'immigrants francesos nascuts
i educats en terra algeriana. La seva àvia materna era qui va fer de cap
de família i preferia que els seus dos néts solament completessin
l'educació primària, perquè s'integressin al mercat laboral
com més aviat millor. Gràcies a un dels seus mestres, Louis Germain,
que va ser el seu tutor a l'Escola Primària Comunal CM2 el 1923 i que el
va preparar per al seu ingrés al Lyceé Bugeaud d'Alger el 1924,
va poder el jove Albert continuar els seus estudis. Sempre li va guardar una total
gratitud, fins al punt de dedicar-li el seu discurs a l'atorgar-li el Premi Nobel.

Albert Camus amb 11 anys, desprès de la seva comunió.
Foto
Mael Monnier
El futbol i la literatura
van ser les dues grans passions de joventut d'Albert Camus. Entre 1928 i 1930
va ser porter del Racing Universitaire d'Algiers; anys més tard va manifestar,
en una entrevista, amb l'innegable entusiasme per l'exageració de la sang
espanyola en les seves venes, que tot el seu sentit de l'ètica l'havia
après en el camp de futbol. El 1929 va començar a llegir a André
Gide i el 1930 va acabar el batxillerat, fent malbé els seus anhels esportius
la tuberculosi de la que va emmalaltir en aquella època. El 1931, ja a
l'Escola Normal Superior, també va ser encoratjat a continuar els seus
estudis per Jean Grenier, qui el va iniciar en la lectura dels filòsofs
i especialment li va donar a conèixer a Nietzsche. Va començar a
escriure a molt primerenca edat, els seus primers texts van ser publicats en la
revista "Sud" el 1932, als 19 anys d'edat. Aquest mateix any es va matricular
en Lletres a l'Universitat d'Alger, al juny de 1934 es va casar amb Simone Hié,
de la que es va separar dos anys més tard i també es va afiliar
al Partit Comunista.
El 1935 va començar a escriure
la col·lecció d'assaigs mig autobiogràfics mig simbòlics
"El revés i el dret" (L'envers et l'endroit), que va ser publicada
dos anys més tard el 1937 i en els que van aparèixer ja els seus
grans temes de la maduresa: la mort, el sol, el Mediterrani, l'aïllament,
la destinació de l'home, la relació entre la desesperança
i la felicitat,... A Alger, el 1936, va fundar el "Théâtre du
Travail" que va ser reemplaçat pel "Théâtre de l'Equipe"
el 1937. Va ser un taller de teatre per a afeccionats, que representava obres
clàssiques davant un auditori integrat per treballadors i en el que Camus
va ser actor, director d'escena i adaptador, representant obres tals com: "Temps
de menyspreu" de Malraux, el "Prometeu" d'Èsquil, "Els
baixos fons" de Gorki, "El retorn del fill pròdig" de Gide
i "Els germans Karamazov" de Dostoïevski en adaptació de
Copeau, que es va representar el 1938. Quan el 1934 la dreta espanyola va reprimir
cruelment la rebel·lió minera a Astúries; Camus, Siscard,
Bourgois i Poignat, van crear una peça de teatre titulada "Rebel·lió
a Astúries" (Revolte dans les Asturies) en la que denunciaven el fet
i es mostraven a favor dels miners espanyols. El 1936 després d'acabar
els seus estudis de Filosofia a l'Universitat d'Alger, es va preparar per a obtenir
el diploma d'Estudis Superiors en Filosofia i Lletres amb un treball sobre "Les
relacions entre el neoplatonisme i la metafísica cristiana", impedint-li
la tuberculosi participar a l'examen de llicenciatura. Aquest mateix any va escriure
la seva primera novel·la "La mort feliç" (La mort heureuse)
que es va mantenir inèdita fins a 1971 i en la que el seu heroi, model
de l'egoisme, és una figura molt nietzschiana allunyada de tota preocupació
històrica. El 1937 de nou la tuberculosi el va dur a guardar llit i li
va impedir: presentar-se a les oposicions -va ser rebutjat dues vegades en el
examen mèdic- i la seva entrada al professorat al que estava destinat.
Aquest mateix any va abandonar el Partit Comunista, doncs li van ordenar revisar
les seves conviccions favorables a les reivindicacions musulmanes; a més
de tenir serioses discrepàncies amb el pacte germà-soviètic
i donar el seu suport a l'autonomia del PC algerià respecte al PC francès.
Però va continuar amb el seu antifeixisme, anticolonialisme i antiimperialisme.
El 1938 va fundar amb Pascal Pia el diari "Alger Républicain"
en el que va causar escàndol la seva posició contra l'opressió
colonial i contra la tutela que mantenia en la misèria al poble musulmà.
Mentrestant va viatjar intensament per Europa. A continuació va entrar
a treballar en el "Soir Républicain" òrgan del Front Popular
Algerià, en el que la seva investigació "La misèria
de la Kabylia" va tenir un ressonant impacte. El 1939 va publicar el conjunt
d'articles "Noces", que van incloure nombroses reflexions inspirades
en les seves lectures i viatges, uns relats lírics sobre paisatges mediterranis.
Quan el bàndol franquista va guanyar la Guerra Civil espanyola, Albert
Camus va mostrar el seu desacord amb aquesta victòria, per lo que mai va
ser un escriptor ben vist pel règim dictatorial espanyol. Per aquesta raó
i pel gran suport que des del primer moment va prestar al bàndol republicà,
se'l va nomenar Comendador a l'Ordre de l'Alliberament d'Espanya; el títol
l'hi va atorgar Diego Martínez, el llavors President de la República.
El 1940 el Govern General d'Algèria va prohibir la publicació de
l'esmentat periòdic i va maniobrar perquè Albert Camus no pogués
trobar treball de cap manera. Va emigrar llavors a París i va treballar
com a secretari de redacció en el diari "Paris-Soir" seguint-lo
a Clermont-Ferrand després de l'Armistici i després a Lió.
També el 1940 es va tornar a casar, fent-ho aquesta vegada amb Francine
Faure, que li va donar dos fills bessons Catherine i Jean. Sempre havia dit als
seus amics que no era partidari de la institució del matrimoni, encara
que el casar-se no el va privar de tenir diferents relacions extra matrimonials.
El 1941 va ingressar a la Resistència Francesa i a la redacció del
seu diari clandestí "Combat".
Albert Camus
va començar a ser conegut el 15 de juny de 1942, quan es va publicar probablement
la seva obra mestra, la novel·la curta ambientada a Algèria "L'estranger"
(L'etranger), amb un tiratge de quatre mil exemplars i una reimpressió,
mesos després, de quatre mil quatre-cents sis. L'argument de la novel·la
relata la vida de Mersault, un jove pied-noir que rep un telegrama anunciant la
mort de la seva mare, a qui havia decidit enviar a un asil d'ancians ja que no
tenien res més que dir-se. El jove Mersault pren un parell de dies de descans
del seu treball per a assistir al funeral de la seva mare, durant el qual no sent
ni manifesta angúnia alguna i només l'incomoda la calor implacable
de l'estiu algerià i el no poder fumar davant del fèretre. Mersault
exagera la seva honestedat fins a tal punt, que es nega a dir que estimava a la
seva mare. De tornada a la ciutat es troba amb Marie una antiga companya de treball
amb qui inicia una relació amorosa i a la que manifesta estar disposat
a casar-se amb ella, a pesar d'estar convençut de no estimar-la. En aquests
dies trava amistat amb Raimond, un subjecte que aparenta ser un proxeneta i que
te problemes amb un grup d'àrabs algerians. Amb Maria i Raimond, Mersault
podria reconstruir la família que la mort de la mare li ha fet perdre irremeiablement.
En un passeig per la platja, el nou amic de Mersault és amenaçat
per un grup d'àrabs, en l'incident Mersault pistola en mà i enlluernat
pel sol dispara diverses vegades sobre un d'ells fins a matar-lo. Mersault és
processat en una atmosfera kafkiana i el tribunal estableix que no ha plorat per
la mort de la seva mare, que té relacions sexuals extra maritals amb una
dona tot just dos dies després de la defunció de la seva progenitora
i, segons el seu propi testimoniatge, ha disparat contra l'àrab "a
sang freda" perquè tenia mal de cap i la llum del sol l'havia enlluernat,
sense commoure's tanmateix pel fet d'haver assassinat a un ésser humà.
És trobat culpable i condemnat a mort. El tribunal el presenta com una
persona frívola lo que estranya al protagonista, intuint amb certesa que
el que en realitat els molesta i ofèn als que el jutgen no és el
seu caràcter de homicida, sinó que l'acusació principal se
sosté en el fet que el protagonista no posseïx sentiment de culpa
algun. Enfront del capellà de la presó en la vigília de la
seva execució, manifesta el seu ateisme, la seva falta de temor davant
la mort i la consciència de l'indiferència absoluta entre morir
un dia o un altre. El seu únic desig, al final, és acudir al patíbul
envoltat pels crits d'odi de la multitud enfebrada. A peu de guillotina, adquireix
per fi la seva dignitat d'home. El seu últim desig és constatar
l'odi de la multitud, el compliment del com li atorgaria, in extremis, l'alleugeriment
de la certesa produïda per la concordança entre els seus sentiments
de auto rebuig i rebuig manifest cap ell, de tot el cos social.
Mersault
-un joc de paraules lligat a la relació que tenia amb el clima de la seva
Algèria natal, constituït per les paraules mar i sal- és un
heroi absurd amb una ressonància profundament humana que viu l'escissió
entre raó-sensació-emoció i reacciona sense raó ni
motiu aparent, és el prototípic d'una novel·la sense esperança,
escrita fins i tot contra tota esperança, i que acaba per tant amb una
promesa. Algèria era la pàtria de Camus, idealitzada com la pàtria
de tots els que han tingut la sort de poder nomenar així al lloc de naixença,
en la seva ment Algèria és la mare, literal i figurada. Aquesta
Algèria idealitzada fins a l'asèpsia, el mar de la qual és
teló de fons dels amors de Mersault i Marie, que ostenta un sol implacable
com font inesgotable de llum i de calor, capaç de dur, fatalment, a Mersault
a l'homicidi; és l'instrument d'una darwiniana venjança contra quins
abusen de la seva hospitalitat. Per descomptat la visió de Camus, per limitada,
selectiva i fins i tot prejutjada que pugui resultar, no és la dels grans
terratinents d'origen francès -que van constituir la base social de les
formes mes reaccionàries i cruels- del moviment per la preservació
de l'estatus colonial d'Algèria; és la visió lírica
d'un poeta els afectes del qual ennuvolen el seu enteniment i que, estrany a la
lògica, a la justícia i a la mateixa realitat prefereix les dolçors
del somni a les ingrates dureses de la vigília, a la que correspon el rude
despertar representat pel conflicte armat. L'Algèria estimada per Camus
es troba a la seva imaginació, a les seves novel·les i els seus
contes.
El passatge de "L'estranger", en el que el
protagonista assassina a tirs a l'àrab, va servir d'inspiració per
a la lletra de "Killing an arab", la cançó del grup anglès
"The Cure". La cançó reflecteix amb fidelitat l'apatia,
tal vegada amoralitat del protagonista, a qui ni tan sols commou el fet de matar
a un ésser humà. "L'estranger" expressa una certa peculiaritat
hipnòtica que, conjuminada al ritme i a la brevetat de la narració,
assoleix convertir-lo en un d'aquests escassos llibres que es fan llegir d'una
tirada. Des del primer paràgraf Camus ens submergeix en el terreny de l'absurd
que, no obstant això, ens resulta sinistrament familiar doncs tal absurd
és un fidel reflex de l'existència de l'home modern, en la que lo
quotidià i l'extraordinari, lo predictible i l'inexplicable s'alternen
de manera aleatòriament aleatòria, simplement succeïxen i en
la que aquesta absurda successió de fenòmens absurds coneguda com
la vida, és presentat a la novel·la amb la vertiginosa trepidació
pròpia de la mateixa. Partint de l'absurd com a condició existencial
primària i destinació ineludible del subjecte, Albert Camus desenvolupa
una crítica elegantment mordaç i implacable dels valors de la societat
burgesa, sumant absurd sobre d'absurd, expressats mitjançant la sacralització
de la mort, la pietat artificial dels ritus funeraris i del propi dol, així,
com les conductes individuals i col·lectives que els legitimen conformant
un ineludible cercle viciós de prejudicis, hipocresia i ignorància
malintencionada de la qui, una vegada dintre, és absolutament impossible
escapar, doncs de principi a fi, del bressol a la tomba, cada existència
individual correspon a la concretització subjectiva de l'absurd com a tret
definitori i definitiu de l'home i del cosmos. Com tema recurrent en tota la seva
obra, el sistema judicial és la representació última de la
més absurda pretensió de l'home: creure's capaç de distingir
valor algun en les accions dels seus semblants i arribar a la pretensió
de poder exercir la justícia. Així dintre de la teatralitat totalitzant
que és l'existència individual, es representa un segon drama: una
tràgica pantomima amb nivells encara més patèticament perversos
d'histrionisme. En aquest teatre de la crueltat l'actor per antonomàsia,
l'histrió últim és el jutge, impostor de Déu, representació
de l'incurable neciesa de l'home que, cec a la veritat, es creu capaç d'exercir
la justícia. La novel·la reflecteix la influència que l'existencialisme
va tenir sobre Camus.

Retrat d'Albert Camus.
Foto Wikipedia
El 16 d'octubre de 1942 Albert Camus va publicar l'assaig filosòfic "El
mite de Sísif" (Le mythe de Sosiphe) en el que analitzà l'influència
de l'absurd i l'existencialisme, oferint la primera descripció coherent
del sentiment de l'absurd, el reconeixement profund de la inanitat, i l'intranscendencia
de l'home enfrontat al cosmos, a la seva destinació i a la història,
només rescatat quan actua "com si" pogués canviar l'univers.
En l'assaig va exposar les seves idees sobre temes com: l'absurd i el suïcidi,
els murs absurds i la llibertat absurda, entre altres capítols memorables,
com el propi que li dóna títol al llibre i "L'esperança
i l'absurd, en l'obra de Franz Kafka". Partint del suïcidi -<<únic
problema filosòfic seriós>>- Camus va examinar la possibilitat
de crear morts conscients, és a dir, de viure sense il·lusió.
El propòsit central de l'assaig és el suïcidi com solució
al problema plantejat per l'absurd de l'existència humana. El gran problema
plantejat és aquest: Com fer coincidir l'esperit de l'home amb la seva
naturalesa, el seu impuls cap a lo etern i el caràcter limitat de la seva
existència? Té validesa el suïcidi en aquest context? Resol
l'equació absurda?. La resposta de Camus és un rotund no. El suïcidi
no és capaç de resoldre el problema de l'absurd que cimenta l'existència
humana, ja que es limita a eliminar un dels factors de l'equació i en lloc
de contestar a la pregunta, la desfà. Per a Albert Camus l'absurd es troba
en el nucli mateix de l'existència subjectiva individual, com corol·lari
del nihilisme metafísic propi de la reflexió filosòfica a
la Modernitat. Tal nihilisme era propi de les filosofies existencials, com les
de Jaspers, Chestov, Kierkegaard o Heidegger i es refereix críticament
a les mateixes a propòsit de lo que denomina "suïcidi filosòfic",
que el descriu com el moviment a través del qual un pensament es nega a
si mateix, al mateix temps que tendeix a auto transcendir-se a través d'aquesta
negació. El procés culmina amb el nomenat "salt", en el
que aquests filòsofs acaben per abandonar la rigidesa de la reflexió
ontològica per a tornar sobre els seus propis passos i acabar col·locant
virtualment en el lloc de la Deïtat allò que per raons metodològiques
se situa més enllà dels abastos d'aquesta reflexió. Per a
l'home absurd -aquell que es caracteritza per haver-se percatat de l'absurd propi
de l'existència humana, innocent a priori i com a tal virtuós que
no necessita de cap justificació- Déu no és font de consol,
ni de sentit, és l'únic digne de ser considerat com el seu preceptor
moral i la seva inspiració ètica. Camus va utilitzar a Déu
com font exclusiva de la moralitat de l'home absurd. Posat a triar entre la "llibertat
absurda" i la "moral absurda" es va decidir per la primera, va
sostenir que a causa del caràcter demostradament absurd de la vida humana
no justificava, per exemple, el crim doncs seria manifestament pueril (l'argument
més feble en tota la seva exposició) i va afirmar que es pot ser
virtuós per capritx. Només existeixen dues limitacions a la realització
plena de la "llibertat absurda": la mort prematura i els límits,
no necessàriament d'ordre moral, imposats primàriament per la raó
del subjecte i per l'única actitud possible de ser coherent amb la condició
del "home absurd": la rebel·lió, que és l'actitud
de l'esperit que es nega a conformar-se amb allò i únicament amb
allò, amb la qual cosa ha estat proveït per la seva pròpia
existència, i que és el terreny fecund des d'on podrà arribar
l'home a la seva única redempció possible: aquest accionar que l'aproxima,
gest a gest, a lo diví i que el seu més clar exemple es manifesta
mitjançant la creativitat com concretització de les potencialitats
de l'imaginació. Camus es decideix, al cap i a la fi, per una rebel·lia
que doni a la vida la seva grandesa, oposant a l'absurditat del món, una
creació que la negui, afirmant:<<Crear, es viure dues vegades>>.
El mite fa referència a Sísif que va ser considerat com el més
astut entre els homes, únicament comparable amb Odiseu -de qui era avi-
en enginy i atreviment, fins al punt de guanyar-se l'antipatia dels altres homes
i arribar a ser considerat com un mal de cap per als propis Déus. Els jutges
dels morts van condemnar a Sísif a un càstig proporcional a la seva
falta de respecte envers els habitants de l'Olimp, concebut i preparat encara
abans que Hermes l'hagués fet tornar forçosament al submon: per
tota l'eternitat va ser obligat a pujar un gegantesc pedrot pel vessant d'una
muntanya, de tal manera amatent que una vegada arribava al cim, rodava de nou
cap a la base de la mateixa, de manera que Sísif havia de tornar a empènyer-lo
fins al cim i així per secula seculorum. No és pessimisme, si Sísif
avança cap al cim conscient que la pedra rodarà costa avall una
vegada més tan prompte abast el cim, és un realisme saludable que
li estalvia frustracions; no és optimisme que valori la possibilitat que
la pedra finalment es mantingui en el cim, és tan possible com tot allò
capaç de ser imaginat i encara que no espera misericòrdia alguna
dels Déus, morts ja fa mil·lennis, reus de la seva pròpia
inhumanitat, de la falta d'empatia envers els homes que van acabar per trair,
finalment, la seva inexistència, és capaç de somiar la pròxima
jugarreta que podrà fer-li als Déus orgullós de la seva pròpia
humanitat que cap càstig, d'origen humà ni diví és
capaç d'escamotejar-li, de no desmaiar en la valoració i manteniment
de les seves potencialitats. L'home és mortal i si bé sap que morirà,
no té manera de saber quan pot precisament ocórrer, i ocorre, en
qualsevol moment, cruel loteria capaç de dur a l'esquizofrènia a
la mes lúcida de les consciències. El subjecte ha de desembarassar-se
de la pròpia consciència de la seva efímera individualitat
i portar a terme una gosadia digna de Sísif: substituir per un altre o
uns altres el predicable mortal, fràgil i convertir-se en subjecte de les
operacions exclusives de l'esperit humà (o ens psicològic, si es
vol) que necessàriament han de disfressar de transcendència la seva
contingència essencial, de plasticitat el seu ineludible caràcter
atzarós, de projectar en l'espai-temps allò que es troba atrapat
eternament a l'aquí i a l'ara i que deu per tant sacrificar la consciència
de la seva immediatesa en nom de la construcció d'una finalitat que li
és aliena.
Es va valer, primàriament de personatges de ficció
a l'hora d'intentar construir un prototip de l'home absurd, específicament
del Don Joan (de fet fa del donjuanisme una subcategoria motu pròpia del
comportament de l'home absurd). En un segon moment va buscar els trets de l'home
absurd en aquest personatge que es fa i desfà en personatges sobre l'escena:
l'actor. Finalment, en l'apèndix "L'esperança i l'absurd en
l'obra de Franz Kafka" va delimitar meravellosament les coordenades de l'existència
absurda, sent precisament l'esperança la forma prevalent i peculiar de
la mateixa. Camus va afirmar: <<Kafka es val de lo quotidià per a
expressar la tragèdia i de la lògica per a expressar l'absurd>>.
Camus va analitzar tres novel·les de Kafka: "La metamorfosi",
"El procés" i "El castell". "La metamorfosi"
representa l'imatgineria horrorosa pròpia d'una ètica de la lucidesa
i l'incalculable sorpresa que produeix en el subjecte la sobtada consciència
de la bèstia humana en la qual és capaç de convertir-se sense
que intervingui gairebé esforç algun. En "El procés",
el personatge central Joseph K. -representació d'un ciutadà europeu
qualsevol- es veu sobtadament processat, condemnat i, finalment executat en una
al·lucinant odissea jurídica, clara al·legoria de la destinació
individual de l'home que va embolicant-lo en les seves xarxes mentre es comporta
normalment en la seva quotidianitat fins que, finalment, el sorprèn la
mort, aquesta condemna que tots compartim com culpables de la pròpia existència.
En "El castell" s'introdueix subtilment l'esperança sota l'aspecte
inicial de la determinació cega de K. de portar a terme la missió
que se li ha encomanat en les terres del castell, fins a trastocar-se en un adaptació
a les exigències d'un poder cec, capritxós i cruel, representació
d'una Deïtat inintel·ligible, a la que l'home aixafat pel seu poder
omnímode acaba aferrant-se. K. sembla interpretar les ordres silencioses
emanades del castell, es fa habitant de la vila formada pels treballadors del
mateix i s'associa, mitjançant el matrimoni, amb qui ha estat definitiva
i irreversiblement apartada del castell, Amàlia, que es va negar a acceptar
les proposicions indecoroses d'un dels oficials del castell. Mitjançant
aquest gest, K. sacrifica el propi honor a Déu, a qui tot pertany i a través
d'ell Camus passa de l'amor incondicional cap a la Deïtat a l'edificació
de l'absurd, aquest Déu incomprensible a qui l'home passa tota la vida
intentant vanament agradar. Així, la malaltia manifesta en "El procés"
com desesperança i desemparament troba tractament en "El castell"
com rendició incondicional i definitiva davant un Déu perdut en
la distància i en el silenci: un placebo revestit de divinitat, capaç
de calmar la foguera de temor i desesperança encesa en el cor de l'home
pels trets propis de la condició humana.
Retrat d'Albert Camus.
Foto
Aarkangel
Albert Camus va
tenir amistat amb Jean-Paul Sartre, van fer junts col·laboracions, i van
tenir un debat final, encara que la ruptura realment mai va tenir lloc. La confusió
entre les cartes a Sartre, enviades en la dècada de 1932 al 1954, va ser
l'indicador que Camus negava la seva influència, atribuint-la a malentesos
intencionats. Futures indagacions sembren dubtes sobre l'autoria real d'aquestes
cartes. Encara que la concepció del món el va emparentar amb l'existencialisme
de Sartre i la seva definició de l'home com "passió inútil",
les relacions entre ambdós van estar marcades per una agra polèmica.
Mentre Sartre l'acusava d'independència de criteri, d'esterilitat i d'ineficàcia,
Camus qualificava d'immoral la vinculació política d'ell amb el
comunisme. Camus mai va voler ser associat amb tal o qual corrent filosòfic,
especialment es va mostrar reticent a ser catalogat com existencialista. En una
entrevista per la publicació "Els Temps Modernes", el propi Camus
va arribar a definir-se a si mateix com "absurdista". En tota l'obra
de Camus l'home és col·locat a les antípodes de la "passió
inútil" de Sartre i és efectivament rescatat de tots els ismes
que amenacen el nucli de la seva humanitat. Camus és l'advocat defensor
de l'home davant la societat, davant l'estat, la religió en totes les seves
formes (es digui mercat, revolució o llei), davant Déu, davant la
filosofia, davant la moral i davant els homes. Per això la seva obra inclou
una antropologia bàsica destinada a rescatar la dignitat de cada ésser
humà davant les propostes filosòfiques i els fets històrics
corresponents.
El 1943 va treballar com
lector de texts per a l'editorial parisenca Gallimard i el 1944 va estrenar amb
Gérard Philipe el drama "Calígula" (Caligula) que va perllongar
la seva línia de pensament que tant va deure a l'existencialisme. L'argument
de l'obra es basa en la vida de l'emperador de Roma, que es va tornar boig al
morir la seva germana que també era alhora la seva estimada. Calígula
desapareix uns dies, regressant totalment transformat, doncs vol aconseguir coses
impossibles com la lluna o canviar l'ordre de la naturalesa. En realitat porta
a terme una lògica que no és tan incomprensible, pensa que si l'única
cosa important és aconseguir diners i no importa la vida humana, ordenarà
a tots els seus súbdits que facin testament a l'estat i així quan
necessiti diners l'única cosa que caldrà fer serà executar-los
arbitràriament, fins i tot a pares i fills dels seus millors amics. D'altra
banda, ja que que té el poder, l'ha d'utilitzar sense límits, per
a això ha de ser un home totalment lliure, tant com ho són els Déus.
A partir de llavors ordena matar per onsevulla, ordena quan s'ha de passar fam,
comet tot tipus d'atrocitats i desitja finalment convertir-se en un Déu
i per a això ha de ser igual de cruel que tots els altres Déus.
La seva actitud disgusta a la gent i als patricis en particular, que promouen
un moviment en contra seva capitanejat per Quereas, el qual quatre anys més
tard executa un pla donant mort al tirà emperador, al ser apunyalat per
tots i cadascun dels seus sequaces.
També el
1943 va estrenar el drama en tres actes "El malentès" (Le malentendu).
L'argument de l'obra es basa en una mare i una filla que viuen en un petit hotel
d'alta muntanya, a Bohèmia. Els hostes no abunden i, de manera sistemàtica,
les dues dones maten fredament a qui s'allotgen allí, per a robar-los,
amb la finalitat de reunir suficients diners perquè la jove pugui fugir
cap al mar, meta de la seva existència. Aquests dos sinistres personatges
creuen que els diners és l'únic mitja per a conquistar la llibertat.
Fins que un dia, després de vint anys d'absència, es presenta a
l'hotel el fill que ha fet fortuna en l'estranger. Regressa il·lusionat,
pensant sobretot en el benestar de la seva mare i de la seva germana. Ni la una
ni l'altra el reconeixen i, mentrestant, ell juga a esperar el moment propici
per a donar-se a conèixer o que, per fi, el reconeguin. Però res
d'això ocorre i fatalment corre la mateixa sort que els altres. Consumat
el crim, les dones registren els seus papers i descobreixen la seva identitat.
La mare, embogida, es llança al mateix riu al que van llençar el
cadàver. La germana, després de dir-li lo succeït a Maria,
l'esposa de l'assassinat, que acaba d'arribar provocant deliberadament la desesperació
de la noia, corre a penjar-se.
María Casares, la filla
de Santiago Casares Quiroga, el President del Govern de la Segona República
Espanyola durant el Govern de Manuel Azaña i Ministre de la Guerra en el
moment d'esclatar la Guerra Civil, va actuar en la representació de "El
malentès" coneixent llavors a Camus i iniciant un idil·li amorós
irregular, però al mateix temps públic, en plena Guerra Mundial
fins a 1950. María Casares va ser "la gran dama del teatre francès"
i va ser condecorada posteriorment amb la Legió d'Honor de França.
Va ser dirigida per Margarida Xirgu el 1963 en el Teatre San Martín de
Buenos Aires, protagonitzant "Yerma" de Federico García Lorca,
estant de gira per terres americanes amb el Teatre Nacional Popular Francès
que dirigia Jean Vilar.
El 27 de maig de 1949, la Compañía
de Margarita Xirgu va estrenar "El malentendido" en el Teatre Argentino
de Buenos Aires, en una cuidada versió d'Aurora Bernárdez i Guillermo
de Torre. El repartiment va incloure a Margarida Xirgu com la mare, Violeta Antier
com Maria l'esposa de Jan, Isabel Pradas com Marta la germana de Jan, Manolo Díaz
com Jan el fill i Arturo Roa com el viatger. L'escenografia va córrer a
càrrec de Gori Muñoz i va ser realitzada per M. Blanco Carreras.
La publicació argentina "Mundo Uruguayo" comentava el 8 de juny
de 1949: <<La expresión justa, la armonización de los tonos,
los silencios elocuentes, el desplazamiento de las figuras, todo está regido
por la inteligencia vigilante de Margarita, que cuidó de los menores detalles,
para darle al conjunto el patetismo alucinante y una sugestión irresistible.
Con esta versión, Margarita Xirgu superó en mucho sus más
acabadas creaciones, confiriéndose títulos impares en el teatro
de nuestra lengua. ¡Qué fuerza persuasiva y conmovedora y qué
sinceridad artística la suya! Junto a ella brilla otra actriz, Isabel Pradas,
que en esta oportunidad realiza el trabajo más feliz y difícil de
su carrera. Dice un monólogo, hacia el final del obra, de manera tan convincente
y con emoción tan comunicativa, que basta para consagrarla como una comedianta
distinguidísima>>. El deformat judici que de l'obra va tenir la majoria
del públic, va aixecar tal polèmica que al tercer dia de l'estrena,
la Municipalidad de Buenos Aires: <<entendiendo que la desoladora crudeza
del tema no la hacía apta para la escena, suspendía su representación>>.
Aquesta resolució va provocar la indignació dels mitjans intel·lectuals,
que esperaven l'arribada d'Albert Camus. El 5 de juny Los Argentores (la Societat
General d'Autors de l'Argentina) va declarar: <<... fiel a un principio
que tiene por irrenunciable, sostenido siempre por él frente a toda aplicación
de censura, declara su disconformidad ante la sanción de origen municipal
que ha prohibido la representación en Buenos Aires de "El malentendido",
del escritor francés Albert Camus, cuyo legítimo prestigio literario
es ya universal. El municipio cuenta con un sistema de calificación que
previene a los espectadores y ello debía bastar a los fines del criterio
comunal con respecto a la estimación de las obras>>. La Societat
Argentina d'Escriptors va fer pública la seva protesta en les columnes
de "Clarín". Amb l'estrena la crítica es va dividir. La
més favorable va assegurar que Margarida Xirgu havia obtingut un doble
triomf com directora i com actriu. La més desfavorable va despertar molts
recels entre alguns sectors visceralment anticomunistes o peronistes, que titllaven
a Margarida Xirgu de "roja". Molts encara veien en ella el símbol
de l'Espanya republicana.
Pocs dies després, el 13 de
juny de 1949, Margarida Xirgu rebia des de París una carta d'Albert Camus:
<<Benvolguda senyora: Acabo d'assabentar-me de la prohibició de "El
malentendido" per la intel·ligent censura argentina. Naturalment,
ara penso en Vostè i estic apesarat de veure fracassats els seus anhels
i els seus treballs per una decisió inexcusable. En primer lloc, vull expressar-li
la meva solidaritat i fer-li saber que per a donar una expressió a la mateixa,
m'he negat a anar oficialment a l'Argentina a donar les conferències previstes.
Sento molt que aquesta circumstància em privi del plaer de saludar-la,
però si el meu viatge al Brasil es realitza, tractaré d'arribar-me
fins a Buenos Aires, a títol privat, per a reunir-me amb els meus amics.
Mentrestant, li expresso, benvolguda senyora, els meus respectuosos sentiments
i la meva admiració>>. Margarida Xirgu va decidir dissoldre la seva
companyia i va regressar a la seva casa de Xile.
Margarida
Xirgu el 24 d'octubre de 1952 va tornar a dirigir i interpretar en el Teatre Solís
de Montevideo "El malentendido". Incloent en el repartiment principal,
en aquella ocasió a Margarida Xirgu com la mare, Maruja Santullo com Marta
la filla, Enrique Guarnero com Jan el fill i Estela Castro com María l'esposa
de Jan.

Margarida Xirgu, Ramón Otero i Maruja Santullo interpretant "El malentendido"
el 1952.
Foto CIDDAE Teatro Solís
Per
a encarnar els temes que li obsessionaven, es va servir alternativament de dues
formes d'art: el relat i el drama, reservant en general el tema de la voluntat
de potència al seu teatre i als seus relats el de la lluita dels oprimits,
als quals els està prohibida la rebel·lió violenta. L'objectivitat
de Camus no tendeix a crear la il·lusió de lo real, per la raó
que, el que està en discussió en les seves obres és justament
lo real; el que tracta és de fer sentir la incoherència del nostre
món, corresponent al lector o a l'espectador el proporcionar la resposta
a la pregunta que suggereix un quadre presentat sense comentaris.
Va
assumir l'a direcció de la publicació clandestina "Combat"
des de 1945 fins a 1947, quan Pascal Pia va ser cridat a ocupar altres funcions
a la Resistència contra els alemanys. A pesar de la militància partisana
de Camus durant l'Ocupació Alemanya a França, entre el maig de 1940
i el desembre de 1944, de la seva consciència social i de la seva postura
revolucionària -evidenciada en alguns dels seus articles de caràcter
polític publicats a "Combat"- mai es va negar a assumir el caràcter
burgès de la seva existència i del seu pensament. Camus va ser incapaç
d'acceptar els crims i horrors del estalinisme i la posició temorosa i
acomodatícia de bona part de l'esquerra francesa i especialment del propi
Sartre, que va intentar esmorteir la gravetat dels fets, qüestionant fins
i tot la veracitat de tals imputacions. Familiaritzat amb la clandestinitat i
el perill gràcies a la seva participació militant en les files de
la Resistence, és injust atribuir al conservadorisme i molt menys a la
covardia, les actituds polítiques de Camus criticades per l'esquerra francesa.
El considerar com ingènua aquesta concepció de la política
com inseparable dels valors morals tradicionals encarnats en termes com veritat,
justícia i fraternitat; ja diu molt de la perversió del pensament
occidental.

Francine Faure i Albert Camus amb els seus bessons: Catherine
(a braços de la seva mare) i Jean (a braços del seu pare) al hivern
de 1945-1946.
Foto Mael Monnier
El 1946 va viatjar als Estats Units. El 1947 va denunciar les massacres de Madagascar
i el 10 de juny va publicar una altra de les seves obres més significatives,
la novel·la "La pesta" (La peste) que va suposar un cert canvi
en el seu pensament: la idea de la solidaritat i la capacitat de resistència
humana enfront de la tragèdia de viure, es va imposar a la noció
de l'absurd. "La pesta" és alhora una obra realista i al·legòrica
i una reconstrucció mítica dels sentiments de l'home europeu de
la postguerra i dels seus terrors més aclaparadors. Servint-se d'una al·legoria
molt evident, en la que una epidèmia mostra com som tots, no només
víctimes sinó també còmplices. En aquesta obra, busca
la definició d'una moral pràctica, que consisteix en posar-se del
costat de les víctimes en tots els moments per a així millor limitar
el dany, o sigui ajudar a viure i a lluitar per la vida. <<La salvació
de l'home és, per lo menys, una expressió massa emfàtica...
El que m'interessa és la seva salut>>. "L'estranger" i
"La pesta" són excepcionalment viscudes, fins a tal punt que
assoleixen fer-ne d'ell mateix, un dels personatges de la trama.
Va
publicar l'assaig "Cartes a un amic alemany" (Lettres à un ami
allemand) el 1948, inspirat en els problemes que havia plantejat la guerra. El
27 d'octubre d'aquest mateix any, va estrenar en el Teatre Marigny el drama "Estat
de setge" (L'état de siège). La música va ser d'Arthur
Honegger; Balthus es va encarregar del vestuari i l'escenografia, la direcció
va estar a càrrec de Jean-Louis Barrault i entre els actors es trobaven
el mateix Barrault, Madelaine Renaud, Maria Casares i Marcel Marceau. A l'obra,
va combinar totes les formes d'expressió dramàtica, des del monòleg
líric, fins al teatre col·lectiu, passant per la pantomima, el simple
diàleg, la farsa i els cors. L'acció transcorre en un Cadis mític,
habitat per un poble pintoresc, simpàtic i resignadament sotmès
a l'arbitri dels opressors; sobre la ciutat cau el flagell de la Pesta i de la
Mort, dos poders de vella estirp apocalíptica que simbolitzen en aquest
cas la subjecció dels homes a la tirania de la raó i que tindran
que retirar-se gràcies a l'embranzida, cada vegada més forta, dels
vents arribats del mar. Encara que no és una adaptació teatral de
"La pesta", els ecos de la seva cèlebre novel·la, publicada
l'any anterior, ressonen inequívocament en el seu nus argumental. Va ser
també el 1948 quan l'anarquista Andre Prudhommeaux el va presentar, per
primera vegada al moviment llibertari, en una reunió del Cercle d'Estudiants
Anarquistes, com simpatitzant familiaritzat amb el pensament anarquista. Camus
va escriure a partir de llavors en publicacions anarquistes, sent articulista
de "Le Libertaire" (precursor immediat de "Le Monde Libertaire"),
"Le Révolution Proletarienne" i "Solidaritat Obrera"
de la CNT. El 1949 va fer una crida en favor dels comunistes grecs condemnats
a mort. Al desembre de 1949 es va estrenar en el Théâtre Hébertot
el seu drama "Els justs" (Les justes), en el que va reproduir un episodi
verídic de la Rússia zarista de 1905, on un grup de socialistes
revolucionaris van portar a terme un atemptat contra l'oncle del zar, el comte
Sergei, creient contribuir amb això a la derrota de la tirania. Els actes
reprodueixen les jornades prèvies a l'assassinat i les reaccions del comando
una vegada arriba al seu objectiu. Des dels primers parlaments, Camus va traçar
dos perfils distints entre els qui es mostren partidaris de l'assassinat. Els
qui actuen com reacció a la seva pròpia experiència personal
-detenció i tortura en les presons zaristes, mort de coreligionaris, repressió
brutal i indiscriminada- i qui ho fan amb el propòsit d'alliberar al poble
rus de la tirania, de franquejar el pas a una vida millor a través d'un
crim. La frontera entre ambdós queda establerta quan, abans del primer
intent de llançar la bomba contra el comte, els terroristes parlen de la
proximitat física de la víctima, fins i tot de la seva mirada, com
un dels principals obstacles per a perpetrar el crim. A continuació, Camus
posa en escena un dels episodis més famosos de l'obra: la renúncia
dels terroristes a assassinar al comte pel fet d'anar acompanyat per uns nens,
que podrien resultar morts. Stepan, el revolucionari per venjança, no aprova
la decisió de Kaliayev, el revolucionari per amor al poble rus. Per al
primer, el programa polític de la revolució està per sobre
dels sofriments que provoca; per al segon, en canvi, la revolució acabarà
despertant l'odi si no respecta la vida dels innocents. Aquest rumb de raonament
es perllongarà fins a després de la mort del comte Sergei i Kaliayev
serà detingut. La capacitat de Camus para captar els matisos arriben a
la seva plenitud quan col·loca a l'assassí enfront de la vídua
de l'assassinat. El bucle de "Els justs" es tanca tal vegada en aquesta
escena, quan Kaliayev pretén convèncer a la comtessa, que la seva
acció contribuiria a que Rússia s'espolses la tirania de sobre;
mentre que la comtessa, per la seva banda, li respon que és a l'home, al
marit, al pare, a qui han donat mort. Si els revolucionaris poguessin veure-ho
així, reclamarien el perdó. Però si reclamessin el perdó,
replica Kalaiyev, deixarien de percebre's a si mateixos com revolucionaris i passarien
a engrossir les files dels simples i vulgars assassins. Per aquesta raó
el veritable revolucionari està condemnat al sacrifici, a l'immolació,
i no pretén estalviar la seva vida amb cap excusa. Ni tan sols amb la de
la revolució, segons defensa Stepan.
El 1950 va publicar
la col·lecció d'articles periodístics "Actuelles I"
i l'assaig "El minotaure o l'alt d'Orà" (Le minotaure ou la halte
d'Oren). En aquest mateix any va acabar l'idil·li amb l'actriu María
Casares, al sofrir un nou episodi de tuberculosi que el va obligar a guardar convalescència
a Grasse. El 1951 va publicar el seu assaig "L'home rebel" (L'homme
révolté) en el que estableix així com una línia de
resistència a la història. <<No només es viu de lluita
i d'odi. No sempre es mor amb les armes a la mà. Existeix la història
i existeix una altra cosa: la simple felicitat... la bellesa>>. A la desmesura
de la nostra Europa, Camus va oposar el sentit de la mesura que ens va oferir
Grècia, <<que res va dur fins a l'extrem, ni lo sagrat, ni la raó,
perquè res va negar, ni la raó ni lo sagrat>>. En aquest assaig
denuncia la lògica estèril d'una revolta que només deïfica
la revolta per a millor arribar al terror. <<En el univers purament històric
que han triat, revolta i revolució desemboquen en el mateix dilema: o la
policia o la bogeria>>. Així es va oposar terminantment als partidaris
de les empreses ambicioses que transporten l'absolut a la història i la
religió a la política. La seva actitud va ser més modesta
i infinitament més humana: <<En el seu més gran esforç,
l'home no pot proposar-se més que disminuir aritmèticament el dolor
del món... Però, el perquè de Dimitri Karakov continuarà
ressonant: l'art i la revolta només moriran amb l'últim home>>.

Retrat d'Albert Camus.
Foto
Britannica
Albert Camus
va afirmar: <<Vaig voler primer expressar la negació sota tres formes,
la novel·lística: "L'estranger", la dramàtica:
"Calígula" i "El malentès", i l'ideològica:
"El mite de Sísif". Després vaig voler expressar en segon
lloc lo positiu, també sota tres formes, la novel·lesca: "La
pesta", la dramàtica: "Estat de setge" i "Els justs",
i l'ideològica: "L'home rebel". Entreveia ja per a un tercer
lloc, el tema de l'amor>>. La seva ruptura amb l'esquerra comunista i amb
Jean-Paul Sartre va tenir lloc el 1952 després de la publicació
a "Els Temps Modernes" de l'article que aquest va encarregar a Francis
Jeanson, on retreia a Camus que la seva rebel·lia era "deliberadament
estètica" i que presentava submissió als valors burgesos. També
el 1952 va dimitir de l'Unesco per admetre en la seva organització a l'Espanya
franquista. Camus, al costat dels anarquistes, va expressar el seu suport a la
revolta d'Alemanya Oriental del 1953, en la que els obrers van realitzar una vaga
general contra l'augment de les normes productives i la baixa dels salaris reals.
El 1953 va traduir i va adaptar per al teatre: la comèdia "Els esperits"
(Les esprits) de Pierre de Larivey, "La devoció a la creu" (La
dévotion à la croix) de Pedro Calderón de la Barca que va
presentar al juny en el Festival d'Angers i a l'octubre va projectar dur a l'escena
"Els posseïts" (Les possédés) l'adaptació
de la novel·la de Dostoïevski. També va pensar en adaptar "El
burlador de Sevilla" de Tirso de Molina i "El màgic prodigiós",
de Calderón de la Barca. Aquest mateix any es van publicar les cròniques
periodístiques "Actuelles II".
A la primavera
de 1954 es va publicar el seu relat "L'estiu" (L'été)
i a l'octubre va viatjar als Països Baixos. El 1 de novembre de 1954 el Front
d'Alliberament Nacional algeriana va passar a l'atac, morint civils àrabs
i francesos. Al març de 1955 va estrenar en el Théâtre La
Bruyère l'adaptació de l'obra de Dino Buzzati "Un cas interessant"
(Un cas intéressant) i en el mes d'abril va viatjar per primera vegada
a Grècia. Entre maig de 1955 i febrer de 1956 va escriure a "L'express"
les cròniques periodístiques sobre la crisi algeriana, que més
tard es van publicar com "Actuelles III". En el mes de març de
1956 va publicar la seva insòlita novel·la "La caiguda"
(La chute) que va prendre forma de monòleg i en la que va sintetitzar el
moralisme conscient dels monstres que és capaç d'engendrar per si
mateix, l'onanisme moral, que la tradició permet batejar com fariseisme.
L'equilibri entre llibertat i justícia com eix de les inquietuds ètiques
de la Modernitat constitueix el tema central, a nivell històric-social
i individual. Camus va expressar en l'obra, una vegada més, la seva nostàlgia
de l'innocència i de la comunió entre éssers, en un món
en el que cadascun somia amb el poder, on el diàleg és reemplaçat
pel comunicat i l'advocat reconeix que és culpable però convida
als altres a reconèixer que també són culpables. En aquesta
obra va expressar la seva sensibilitat a l'ironia i a l'humor, fent que el verb
i el ritme fessin somiar amb la sàtira del "Neveu de Rameau"
de Denis Diderot. Totes les novel·les de Camus llevat de "La caiguda"
-la trama de la qual té lloc a Amsterdam i on París és esmentat
únicament de passada com context geogràfic de la gènesi del
conflicte existencial, que el personatge central després elaborarà
en un genial monòleg- es desenvolupen en ciutats algerines i la població
indígena de les mateixes, els àrabs, tot just són diferenciables
del propi paisatge. El 22 de setembre de 1956 es va estrenar amb èxit de
públic i crítica la seva adaptació de l'obra de Faulkner
"Rèquiem per a una monja" (Requiem pour une nonne).
Va ser
membre de la Fédération Anarchiste, recolzant-los en el 1956 primer
a favor de l'aixecament dels treballadors a Poznan, Polònia, i després,
contra la repressió soviètica a Hongria. El 1956 a Alger, Camus
va llançar la seva "Crida a la treva civil", en la que va demanar
als intel·lectuals que protestessin a l'O.N.U. per a aconseguir una treva
civil a Algèria, i en la que va demanar als combatents del moviment independentista
algerià i a l'exèrcit francès -enfrontats en una cruelíssima
guerra que va tenir lloc entre 1954 i 1962- el respecte i la protecció
sense condicions per a la població civil. Mentre llegia el seu text, a
fora una torba heterogènia l'injuriava, i demanava la seva mort a crits.
Per a ell, en aquella guerra, la seva lleialtat i el seu amor per França,
no l'impedia conèixer la injustícia que vivia el poble algerià,
depauperat i humiliat, com tampoc podia impedir el seu amor per Algèria
i que es reconegués deutor d'una llengua, una cultura i una sensibilitat
política i social indissolublement unides a França. Camus tenia
una pobra comprensió de la situació dels àrabs algerians;
per a ell, com per a molts altres pied-noirs, Algèria era tan francesa
com qualsevol altra província i no la concebia en absolut com una colònia;
igual que la pròpia França no la veia com una potència imperialista.
En el seu moment, Camus es va abstenir de fer qualsevol referència al conflicte
franc-algerí, degut al fet que la seva mare seguia residint a Alger i hauria
estat blanc fàcil de la ira de qualsevol dels bàndols confrontats,
en una de les més sagnants guerres independentistes de tota la Història
occidental.
Tres fets significatius van marcar a la seva generació,
la guerra mundial, la pròpia guerra d'Algèria i l'existencialisme
com motor impulsor de lo cultural. El 1957 va publicar la seva col·lecció
de relats "L'exili i el regne" (L'exil et le royaume), en la que en
un d'ells "L'esposa infidel" (L'épouse infidèle) va descriure
el paisatge algerià i en un altre "Reflexions sobre la pena de mort"
(Réflexions sud la peine capitale) va fer un al·legat contra la
pena cabdal, en col·laboració amb Arthur Koestler. Al juny d'aquest
mateix any es va representar en el Festival d'Angers la seva adaptació
de l'obra de Lope de Vega "El cavaller d'Olmedo" (Chevalier d'Olmedo).

Albert Camus i els seus fills: Catherine i Jean, el juny de 1957, en el Festival
d'Angers.
Foto Mael Monnier
Albert
Camus al desembre de 1957, a l'edat de 44 anys, va ser guardonat amb el Premi
Nobel de Literatura per: <<el conjunt d'una obra que posa en relleu els
problemes que es plantegen en la consciència dels homes d'avui>>.
El mèrit immens d'Albert Camus va ser haver sabut expressar magníficament
la sensibilitat tràgica d'aquella època amb una sobrietat clàssica
i haver-ho testimoniat sense trair mai el seu art. La seva veu, aixecada sempre
contra tota injustícia, és sens dubte una de les més pures
i nobles d'aquest temps. <<Hem de servir al mateix temps -va afirmar en
una ocasió- el dolor i la bellesa>>. Per això, aquest home
que va estimar la solitud no va cessar d'afirmar la seva intransigent fidelitat
a les causes justes, encara que apareguin provisionalment com causes perdudes,
pujant fins i tot a les estrades públiques per a cridar amb passió
contra tots els sistemes totalitaris, contra tots els progressos innocus, contra
les repressions, contra les infàmies de la raó d'Estat, contra la
pena de mort.

D'esquerra a dreta: Michel Gallimard, l'amfitriona
Jytte Bonnier, Albert Camus i l'editor danès Otto Lindhardt, a Estocolm
el desembre de 1957.
Foto Mael Monnier
El
1958 es van publicar: "El discurs de Suècia" (Discours de Suède)
que va fer en el lliurament del Premi Nobel de Literatura l'any anterior i el
conjunt d'articles periodístics "Actuelles III". Aquest mateix
any va comprar amb els diners del Premi Nobel una casa a Lourmarin en el massís
de Lubéron, a prop d'Avinyó. Ja havia estat abans a Lourmarin en
diverses ocasions a partir de 1946, quan va anar a trobar-se amb Bosco, i va passar
diverses vacances allí no lluny de L'Isle-sud-le-Sorgue, on vivia el seu
amic René Char. Camus va adquirir una casa de dues plantes amb contrafinestres
blaves i teules romanes de terracota a l'estil de la regió, amb una bella
balconada oberta al camp. El cas és que Camus va estar a Lourmarin per
indicació del seu antic professor de filosofia a Alger, que havia residit
com becari en el castell d'aquesta localitat, la "Villa Médicis"
propietat de la Fundació Laurent-Vibert. El 1929 Bosco ja s'havia allotjat
allí, gràcies a la citada Fundació. A Lourmarin, Camus solia
esmorzar amb el seu amic Jules Roy en el restaurant de l'Hôtel Ollier, utilitzant
un pseudònim per a anar d'incògnit i escapar així a la curiositat
dels turistes. Monsieur Terrasse, li deia l'ama. No solia beure vi, sinó
cafè, i, això sí, fumava Gauloises. El 1959 es va estrenar
"Els posseïts" la seva adaptació de la novel·la de
Dostoïevski i va iniciar passos per a crear la seva pròpia companyia
teatral.
El diumenge 4 de gener de 1960, Albert Camus es va
disposar a tornar a París després de passar els Nadal amb la seva
família a la finca de Lourmarin, a la Provença. La seva esposa,
Francine, i els seus dos fills, Catherine i Jean, havien tornat amb tren el dia
anterior. Al principi, Camus tenia previst acompanyar-los, però a última
hora va decidir viatjar amb cotxe amb els Gallimard: Michel Gallimard el seu editor
i amic, la seva dona Jeanine, i la seva filla Anouchka. Michel Gallimard era un
boig dels cotxes i s'acabava de comprar un Facel Vega 3B, un model proveït
d'un motor Chrysler de 253 CV. A Camus no li entusiasmaven els cotxes i menys
encara córrer, però va acceptar viatjar amb el seu amic, el qual
li va proposar passar la nit a Thoissey (a 16 quilòmetres de Mâcon),
al "Chapon Fin", en el restaurant del qual es menjava molt bé
i on la patrona, la senyora Paul Blanc, tenia prevista una petita festa per a
celebrar el 18 aniversari d'Anouchka. Però van tenir un terrible accident
a prop de Sens i Petit Villeblevin, en un lloc anomenat el "Grand Frossard"
entre Champigny-sud-Yvonee i Villeneuve-la-Guyad, a Montereau. El cotxe que conduïa
Gallimard va sortir de la calçada (havia plogut i aquesta estava mullada).
El vehicle va anar a xocar amb un arbre, un d'aquests plàtans que escorten
tantes carreteres franceses a la realitat i a les pel·lícules, i
Camus, que viatjava en el seient dret del darrere, es va partir el coll i va morir
instantàniament. Va ser enterrat en el cementiri de Lourmarin.

Retrat del cotxe accidentat en que va morir Albert Camus, el 4 de gener de 1960.
Foto Mael Monnier
Va
morir als 46 anys en un accident automobilístic, tan absurd com aquest
transfons de la condició humana que tan magistralment va ser capaç
d'integrar en un sistema discursiu de dificultosa categorització, respecte
a qualsevol de les propostes filosòfiques de la seva època, absurd
com solament poden ser l'existència humana i el seu terrible corol·lari:
la mort. Imprudent com li és propi, la mort va sorprendre a Camus mentre
treballava en la que seria la seva última obra, la novel·la de caràcter
autobiogràfic "El primer home" (Le prémiere homme), que
va ser publicada pòstumament inconclusa, per la seva filla el 1994
Tota
l'obra de Camus -breu però densa- va oscil·lar entre l'amor i l'ansietat,
entre "el mar i les presons", segons frase seva. Contrastos doncs de
felicitat i de misèria, d'alegria i d'angoixa, entre els que es va debatre
per a intentar arrencar al temps, al sofriment i a la mort aquest fruit daurat
del temps que és la vida humana. Tot quant va escriure va tendir a denunciar
l'absurditat del món i a buscar desesperadament el sentit de la vida i
en la seva variada obra va desenvolupar un humanisme fundat en la consciència
de l'absurd de la condició humana. La carrera de Camus és doncs
la de psicòleg i de moralista. Amb una reserva i una sobrietat totalment
clàssiques, va concedir un primer lloc a les idees i es va negar a sacrificar-se
a la màgia de l'estil, que va ser neutre, impersonal, ple d'anotacions
seques i monòtones, però inseparables del clima de l'absurd. Albert
Camus, més que un filòsof i literat, més, inclusivament que
un intel·lectual, va ser un home de la seva època, un humanista
a l'estil francès, comparable a Rosseau i a Voltaire i, no obstant això,
molt més proper als nostres afectes per haver protagonitzat com home els
conflictes esquinçadors del seu temps, incloent la seva presa de posició,
d'inqüestionable condemna, respecte a les revelacions sobre els crims del
estalinisme, sobre la independència algeriana i sobre la generació
de moviments fonamentalistes, en la dialèctica demencial que ha caracteritzat
el desenvolupament de les societats del Proper i Mig Orient. La profunda mirada
que Camus va llançar sobre la moral dels anys de la guerra i la postguerra,
les angoixes contingudes dels seus personatges i el desencantament, han fet d'aquest
escriptor un dels més importants a la Filosofia i la Literatura occidentals
del segle XX.
El 1963 i 1965 es van publicar amb el títol
de "Quaderns" (Carnets) les seves notes periodístiques escrites
respectivament entre 1935-1942 i entre 1942-1951. La resta dels escrits de Camus
per a "Combat" i per a "Les Temps Modernes", així com
els seus treballs periodístics, entre els quals ressalta el seu article
a propòsit de la detonació de la bomba atòmica a Hiroshima,
es van publicar també en diferents col·leccions. El 1971 l'Editorial
Gallimard va publicar inconclús el relat "La mort feliç"
(La mort heureuse) i la seva filla, Catherine, va publicar "Albert Camus,
solitari, solidari" (Albert Camus, solitaire, solidaire), un àlbum
de fotos i records familiars.
Alguns texts han estat extrets
de "Albert Camus": Wikipedia, Carlos M. Pineda, Mael Monnier i Antonio
Rivero Taravillo.
XAVIER RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
tornar

Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Creative Commons.