Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

114. HENRY ARTHUR JONES

 

Henry Arthur Jones va néixer el 20 de setembre de 1851 a Grandborough, Buckinghamshire a Anglaterra, va ser dramaturg, assagista i articulista.

Fill de l'agricultor galés Silvanus Jones, va rebre l'ensenyament primari en el seu districte natal i va començar d'hora, als 13 anys, a guanyar-se la vida a Bradford, com viatjant de comerç, treball que no va abandonar fins als 30 anys, emprant el seu temps lliure amb la literatura. La gent amb la qual s'havia criat pensava que les obres teatrals eren invenció del diable i que els que assistien a veure-les al teatre es buscaven la perdició. Però Henry Arthur va sentir una atracció pel teatre que no va poder controlar. La seva primera obra teatral la va escriure als 16 anys, dos anys abans d'haver trepitjat cap teatre.

Va viure en el període de la transició victoriana, quan el drama tractava d'alliberar-se de les heretades superficialitats i intentava adaptar-se a la vida contemporània. El 1878, a l'edat de 27 anys, va estrenar la seva primera comèdia en el Theatre Royal d'Exter "Només a la cantonada" (Only round the corner) i el 1879 va estrenar el melodrama popular "Un error administratiu" (A clerical error), inspirat en melodrames francesos i en el que va participar així mateix com actor. Al novembre de 1882 va estrenar en el Princess's Theatre de Londres el melodrama escrit en col·laboració amb Henry Herman "El rei de plata" (The silver king), l'èxit econòmic del qual li va permetre escriure des d'aleshores comèdies del seu gust. "El rei de plata" va obtenir un clamorós èxit a la seva estrena als Estats Units.

El 1884 va estrenar el seu primer drama seriós i social "Sants i pecadors" (Saints and sinners), en el que va presentar la vida en una ciutat anglesa, la seva classe mitja i la religió que practicava. El públic de la primera representació, el va esbroncar i la crítica el va atacar feroçment per haver utilitzat el tema religiós a la seva obra. De tota manera l'obra va donar dues-centes representacions i va provocar lloances com les del crític cultural Matthew Arnold. Henry Arthur Jones, el gener de 1885, es va defensar de les crítiques a "Sants i pecadors" en un article publicat al "Nineteenth Century", prenent com punt de partida una cita del prefaci de "Tartufo" de Molière. El 1884 va adaptar també el drama "Casa de nines" d'Henrik Ibsen pel públic anglès, sota el títol de "Trencant una papallona" (Breaking a butterfly) i sota l'influència del dramaturg noruec va seguir escrivint drames de crítica social i moral.

Henry Arthur Jones descoratjat per l'ocorregut amb "Sants i pecadors", va estrenar a continuació comèdies de caràcter satíric-sentimental, que posaven en escena un problema o defensaven una tesi, com "L'intermediari" (The middleman) el 1889; "Judes" (Judah) el 1890; "La ballarina" (The dancing girl) i "Els croats" (The crusaders) el 1891; "El temptador" (The tempter) el 1893; i "El cas de la rebel Susanna" (The case of rebellious Susan) el 1894; encara que no va abandonar les seves comèdies de crítica social com "La botiga de llaminadures" (The bauble shop) i "Les disfresses" (The masqueraders) estrenades respectivament el 1892 i el 1894.

 

Retrat d'Henry Arthur Jones.

Foto Google Images

 

El 1895 va publicar el seu assaig sobre teatre "El renaixement del drama anglès" (The renascence of the english drama). El 11 de maig de 1895 va estrenar en el Saint James Theatre de Londres la comèdia en tres actes "El triomf dels filisteus" (The triumph of the philistines) sota la direcció del famós actor George Alexandre i en la que la crítica social va aparèixer de nou accentuada. Filisteu és l'ignorant en matèria d'art, el qui parla del mateix sense entendre gens ni mica. La victòria és -com sempre- per als filisteus. Quantes vegades l'ignorància sol triomfar i en art més que en qualsevol altra cosa. La comèdia va ser escrita en resposta a diverses severes crítiques de les seves obres anteriors, especialment les d'un crític de la publicació "The Times". Margarida Xirgu en el segon període del Teatre Íntim d'Adrià Gual va estrenar, amb gran èxit de públic i crítica, el 31 de gener de 1908 en el Teatre Romea de Barcelona "La victòria dels filisteus", en versió adaptada i traduïda per Salvador Vilaregut Marti i Alexandre P. Maristany. El repartiment sota la direcció d'Adrià Gual, va ser: l'afrancesada Sally Lebrune (Antonia Baró), l'aristòcrata Lady Beauboys (Adela Clemente), la jove vídua Alma Suleny (Margarida Xirgu), la nerviosa Miss Angela Soar (Marta Cazorla), Jorgan el fabricant de calçat (Jaume Borràs), l'aristòcrata viatger Sir Valentine Fellowes (Joan Vehil), el ric i avar Pote (Jaume Capdevila), el llest Blagg (Jaume Martí), l'apàtic Modlin (J. Capdevila Guerra), l'alegre Corby (Agustí Antiga), el pintor Willie Hesselwod (Ramon Tor), el fill Tomàs Blagg (la nena, Assumpció Casals, que més tard seria una de les primeríssimes actrius de l'escena i de la pantalla) i el presumit Wheeler (Salvador Cervera).

 



Portada de "La victòria dels filisteus".

Foto Issuu

 

Jones va atacar en les seves obres: l'hipocresia, l'egoisme, la vanitat, el fanatisme i sobretot l'idea -molt anglesa- que l'home no atempta contra la moral mentre sàpiga guardar les aparences. Les seves obres no són estudis de caràcter individual sinó col·lectiu i de certes tendències de la vida moderna. El 1896 va estrenar a Londres una de les seves obres més importants "Miguel i el seu àngel perdut" (Michael and his lost angel), en la que va fer un estudi de la gent provinciana d'una petita ciutat, preocupada amb l'expiació de la seva culpa. L'obra és tan sentimental com romàntica i presenta una solemne actitud cap a la irregularitat sexual que generalment caracteritzava a l'escriptor victorià, no obstant això mostra un esperit evangelistic pel que fa a l'escena: una percepció de la seva possible noblesa i veritat, i un desig de contribuir al seu valor ètic i moral. Però a l'estrena de "Miguel i el seu àngel perdut" l'obra va ser molt atacada, encara que públic i crítica semblaven acceptar el fenomen Ibsen en el teatre. En definitiva aquella generació no ho havia comprès. També el 1896 va estrenar l'obra "La comèdia del bergant" (The rogue's comedy).

Va estrenar el 1897 la comèdia de costums "Els mentiders" (The liars), una sàtira de la societat contemporània, una obra cortès, superficial i que va ser representada per Charles Wyndham i Mary Moore, reaccionant G. Bernard Shaw en la seva representació amb menyspreu, ja que va jutjar que es tractava d'un tipus de drama "ben fet" i convencional. Margarida Xirgu va estrenar, amb èxit de públic i crítica, el 10 d'abril de 1909 en el Teatre Principal de Barcelona "Els mentiders" en versió adaptada i traduïda per Alexandre P. Maristany i Salvador Vilaregut Martí. El repartiment sota la direcció d'Enric Giménez, va ser: Lady Jessica (Margarida Xirgu), Lady Rosamunda (Maria Morera), Dolly Cok (Angela Balestroni), Beatriu (Pilar Castejón), Sra. Crespin (M. Sennys), la criada Ferris (Gertrudis Palmada), Coronel Sir Cristofer Diring (Enric Giménez), Eduard Fakner (Manel Ballart), Gilbert Nipan (Enric Guitart), Jordi Nipan (Enric Viñals), Federich Teton (Josep Sampere), Arquibald Cok (Ferran Bozzo), el criat del Hotel de l'Estrella (Santiago Amorós), Gadsbi el criat dels Teton (Joan Delhorn) i Teplin el criat de Sir Cristofer (Salvador Cervera).

 


Portada de "Els mentiders".

Foto Todo Colección


Henry Arthur Jones va ser un dels principals representants de la comèdia burgesa, fundada en les convencions del triangle eròtic i de la trama de desenvolupament fixe, que Sardou i Dumas van posar de moda. Va iniciar un nou moviment dramàtic, encara que no va ser mai capaç, de llevar-se la influència d'aquell primerenc període victorià en el qual va iniciar la seva carrera de dramaturg, ni arribar a un veritable èxit amb la tendència més recent del pensament dramàtic. Amb ell, el públic es va oblidar del Renaixement, es va acostumar al nou drama anglès i va continuar amb l'alta comèdia, amb la tradició de Congreve i Sheridan. Les seves obres es caracteritzen per la delicada observació de les debilitats de les classes superiors i de l'aristocràcia anglesa i posseeixen un sentit penetrant de l'humor i de la construcció dramàtica -a diferència de la intel·ligència i l'enginy de Wilde i Pinero- que el van dur a posicionar-se molt més a prop dels dramaturgs anglesos de la Restauració que de qualsevol altre del seu temps. Encara que els seus aforismes còmics fossin inferiors als de Wilde i els seus caràcters rares vegades fossin tan fascinants com els de Pinero, els seus millors treballs van ser de summa importància en aquest període. Juntament amb Arthur Wing Pinero i G. Bernard Shaw, Henry Arthur Jones va ser gairebé com un advocat de les seves obres, en les que els problemes eren construïts de forma molt tibant.

Va estrenar el 1897 la comèdia "El metge" (The physician), el 1899 "Sahib Carnac" (Carnac Sahib) i "Les entremaliadures de la Joana" (The manoeuvres of Jane), el 1900 "El carnaval dels lacais" (The lackeys' carnival) i "La defensa de la Sra. Dane" (Mrs. Dane defence) que va tenir molt èxit com comèdia de forta crítica social. Li van seguir el 1902 "El nas de la princesa" (The princess's nose) i "Èxit l'ídol" (Chance the idol), el 1903 "El blanqueig de Julia" (Whitewashing Julia) i el 1904 "Josep enredat" (Joseph entangled) i "El cavaller" (The chevalier).

Al març de 1906 va estrenar a Londres, la comèdia en quatre actes ambientada a Weybury "Els hipòcrites" (The hypocrites), que es va estrenar amb igual èxit de públic i crítica, el 30 d'agost del mateix any, en el Hudson Theatre de Nova York. El leiv motiv de l'obra és que la conveniència és la saviesa de l'home i obrar bé és cosa de Déu. El 9 de gener de 1909 -i no en el 1908 com apunten altres fonts- Margarida Xirgu va estrenar en el Teatre Principal de Barcelona "Els hipòcrites" adaptada i traduïda per Alexandre P. Maristany i Salvador Vilaregut Martí. El repartiment sota la direcció d'Enric Giménez, va ser: Sra. Wilmore (Maria Morera), Raquel Neve (Margarida Xirgu), Helena Plugenet (Ángela Balestroni), Sra. Blaney (Enriqueta Guerra), Sra. Linnell (Pilar Castejón), Patty la criada dels Linnell (Gertrudis Palmada), Reverend Edgar Linnell vicari de Weybury (Enric Giménez), Sr. Vinyeta advocat i administrador de l'hisenda dels Wilmore (Enric Guitart), Lleonart Wilmore fill (Manel Ballart), Sir John Plugenet (Enric Viñals), Reverend Everart Daubeny rector de Weybury (Ferran Bozzo), Sr. Wilmore primer hisendat de Weybury (Pascasi Mas), Doctor Blaney (Joan Munt) i Goodyer el criat dels Wilmore (Josep Roca).

 

Portada de "Els Hipòcrites".

Foto Issuu

 

"Els hipòcrites" va ser duta al cinema mut el 1916 dirigida per George Loane Tucker i el 1923 en una coproducció germànica-anglesa, dirigida per Charles Giblyn. El 1908 Jones va estrenar la comèdia de costums amb accentuada crítica social "Dolly reformant-se" (Dolly reforming herself) i el 1913 va estrenar en el Playhouse de Londres "Mary va primer" (Mary goes first) que es va estrenar més tard en el 1914 a Nova York i va publicar en aquest mateix any l'assaig sobre teatre: "Les fundacions del drama nacional" (The foundations of national drama). El 1914 es va estrenar a Nova York la seva comèdia en quatre actes "La mentida" (The lie) que no va arribar a representar-se a Londres fins a 1923 i ni l'estupenda actriu Sybil Thorndike va poder salvar-la dels corrosius comentaris del renombrat crític dramàtic anglès James Agate. El 1915 va publicar el seu assaig crític "El teatre d'idees" (The theatre of idees).
A causa de les seves opinions polítiques, que després de la Guerra Anglo-Boer, que va enfrontar a l'Imperi Britànic amb els colons d'origen holandès -nomenats boer- a Sud-Àfrica, es va mostrar netament imperialista, va mantenir polèmiques amb G. Bernard Shaw i amb el filòsof britànic H. G. Wells, escrivint articles com "Argumentant el dret contra H.G. Wells i George Bernard Shaw" (Arguing from the right against H.G. Wells and George Bernard Shaw) o escrivint la col·lecció de cartes obertes, originalment publicades en el "New York Times": "El meu benvolgut Wells: un manual per a repudiadors d'Anglaterra" (My dear Wells: a manual for haters of England) que es va publicar el 1921. En aquest treball va afirmar: <<Vostè sense reserves, condemna i ridiculitza les doctrines del cardenal Marxian. En aquest cas el felicito, per estar en companyia de pensadors de més alt nivell que els seus deixebles i socis habituals. Vostè ens diu que encara que el comunisme de Marxian sigui estúpidament a cegues incorrecte i danyós, té admiració i amistat amb els homes que l'han imposat als russos, per a la seva misèria infinita i l'empobriment de la seva terra>>. Wells repetidament va refusar respondre, com en aquesta carta al "New York Times", el 1921: <<No crec que mai el Sr. Jones hagi llegit una línia del que jo hagi escrit. Però continua sense satisfer-se. Seria com discutir amb una boira pesada, remota i desatenta>>; i més tard el 1926 en el prefaci dels "Objectes de Mr. Belloc" (Mr. Belloc objects): <<Durant anys no he respost al Sr. Henry Arthur Jones, que fa molt, va inventar un joc d'opinions meves i em va convidar a defensar-les amb vigor i amb una persistència envejable. De tant en tant vaig poder corregir alguna declaració pública falsa, massa extrema sobre mi: sovint temo molt la mordacitat de l'inexpert>>. Altra mostra dels articles polítics d'Henry Arthur Jones és la seva resposta a George Bernard Shaw en el manifest anti guerra i pacifista "El sentit comú sobre la guerra" (Common sense about the war): <<La bruixota de la Sedició va ser la seva mare, i la Perversitat el va engendrar a vostè. L'Injúria va ser la seva llevadora, el Desgovernar la seva infermera, i el Destarot el va criar en els seus peus -cap altre llinatge i criança va tenir vostè-, és un homunculus capritxós, germinat fora de la procreació legal>>.
Algunes de les seves nombroses cartes a gent de teatre, van ser publicades, com les 40 dirigides: a l'actor-director George Alexander (1 carta); als dramaturgs William Leonard Courtney (5), Freeman Wills (1), Augustus Thomas (3) i Harrison Grey Fiske (1); a l'actriu Elizabeth Robins (1); al crític dramàtic Arthur Bingham Walkley (1) i al crític i dramaturg Malcolm Watson (1). La col·lecció inclou un manuscrit d'un article de Jones sobre pel·lícules i un estudi biogràfic d'Henry Irving.
Després d'escriure més de 60 obres teatrals, inicialment melodrames o comèdies sentimentals i més tard peces amb un tractament més realista de les qüestions socials, Henry Arthur Jones va morir el 7 de gener de 1929 a Hampstead a l'edat de 77 anys. En la llosa de la seva tomba es va esculpir la cita: <<Vaig dir he treballat en va segurament per als meus judicis amb el Senyor i el meu treball amb el meu Déu>>.

 


Tomba d'Henry Arthur Jones.

Foto Et in Arcadia

 


Alguns texts han estat extrets de "Henry Arthur Jones": Wikipedia, Theatre Database y Answers.

 

XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos


Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.

tornar