115. GASTON ARMAND de CAILLAVET,
ROBERT de FLERS i FRANCIS de CROISSET
Gaston Armand
(Arman, segons altres fonts) de Caillavet va néixer a París el 15
de març de 1870 (de 1869 segons altres fonts), va ser periodista i dramaturg.
Era
fill d'Albert Armand de Caillavet un ric armador i de Léontine Lippmann
nascuda el 1844.
Léontine Lippmann, mare de Gaston Armand de Caillavet quan tenia 25 anys.
Foto Marcel Proust It
Léontine
realitzava tertúlies en el seu saló, que més semblava una
empresa editorial i un fòrum d'opinions polítiques, que un lloc
per a reunions socials. Aquestes tertúlies van ser molt conegudes per tots
els intel·lectuals de París. Mme. Armand de Caillavet el 1886, quan
Gaston tenia 16 anys, es va fer amant del novel·lista i escriptor Anatole
France, que el 1921 rebria el Premi Nobel de Literatura. Anatole France encara
que tenia casa pròpia, es va instal·lar fins a tal punt a casa de
la seva amant, que el pare de Gaston -el legítim marit- tenia per costum
avisar a nombrosos convidats del saló-tertúlia, quan havia de tornar
a casa seva sobtadament. A aquestes tertúlies també va assistir
Marcel Proust a partir de 1889, que també freqüentava les tertúlies
de Mme. Strauss.
Retrat de Gaston Armand de Caillavet.
Foto
Marcel Proust It
Gaston
Armand de Caillavet va voler ingressar a l'Ecole des Chartes per a realitzar treballs
d'investigació històrica, encara que no ho va aconseguir. El seu
amic Robert de Flers, que el va conèixer al ser-li presentat per Marcel
Proust el 1887, també va voler com ell ser historiador. Ambdós van
comprendre al conèixer-se que estaven destinats a mantenir una forta amistat,
tota la seva vida. Gaston Armand de Caillavet es va casar a l'abril de 1893 amb
Jeanne Pouquet.
Retrat
de Jeanne Pouquet, dempeus sobre la cadira.
Foto
Marcel Proust It
Armand de Caillavet va
ser director de petites revistes, que es van representar en un modest teatre situat
en el primer pis de la Torre Eiffel. Després va passar a representar farses
en el Teatre del Palais Royal de París; mentre Robert de Flers s'introduïa
en el món del periodisme i escrivia petites histories i alguns llibres
de viatge.
Retrat de Jeanne Pouquet, esposa de Gaston Armand de Caillavet.
Foto
Marcel Proust It
Més tard va néixer
la seva filla Simone, que amb el temps es casaria amb el novel·lista i
assagista André Maurois. El 16 de maig de 1890 Gaston Armand de Caillavet
va estrenar en el Théâtre des Folies-Miromesnil de París,
l'alienació mental i musical en dos actes i cinc claus (sic.) "Cants
de març i d'abril" (Chants de mars et d'avril) que no va ser publicada
més tard.
Retrat de la seva filla, Simone de Caillavet.
Foto
Marcel Proust It
Simone va ser un dels
capritxos d'adolescent de Marcel Proust, encara que el seu pare Gaston no ho va
prendre de debò, però si es va empipar quan Marcel va intentar tenir
una foto de Simone, com sempre va fer amb els homes i dones que li van ser volguts.
Marcel va fingir estar enamorat de Simone i es va convertir en el seu servent
cavaller.
Retrat de Gaston Armand de Caillavet.
Foto Dive bouteille
Léontine, Mme.
Armand de Caillavet, va continuar les seves relacions amoroses amb Anatole France,
ajudant-lo a escriure els seus articles i a treballar en les seves novel·les.
Altres fonts, com la de l'antic secretari d'Anatole France, Jean-Jacques Brousson,
van revelar el 1922 i de forma dubtosa, que Léontine era la veritable autora
de l'obra del mestre. Mme. Armand de Caillavet va tenir amistat a més amb
molts intel·lectuals i entre ells d'una forma especial amb el gran teòric,
crític i historiador danès Georges Brandes, convertint-se en la
seva gran protectora i mantenint una continuada correspondència, que es
va estendre des de 1902 fins a 1910. Aquestes cartes es van creuar, durant els
anys retratats en "A la recerca del temps perdut" de Marcel Proust,
però el món del danès i el de la seva amiga francesa va ser
lo menys proustià que es pugui imaginar: societat d'elogis calculats, d'admiracions
protocol·làries i de sentiments emfàtics. Amb freqüència,
Brandes li va explicar a Léontine la seva visió del món,
com qui parla davant un mirall, mostrant-li les seves àrdues relacions
amb l'esquerra danesa a la llum del triomf dels liberals el 1901. Ambdós
amics van compartir, al seu torn, l'espant davant la Revolució Russa de
1905, que a ella li va fer més il·lusió que a ell, qui tenia
als russos de tots els partits com uns carnissers. Brandes, ja influït per
la seva amistat amb Kropotkin, el príncep anarquista rus, temia la burocratització
del món que podia portar el socialisme. Encara que Anatole France el lloava
en públic i va arribar a identificar al fenomen Brandes amb la mateixa
literatura, el prim llibre que aquest li havia dedicat el 1908 es va quedar curt
davant les expectatives del novel·lista. És probable que Brandes
i France competissin no només per les atencions de Mme. Armand de Caillavet
(no va quedar clar si va haver entre Léontine i Georges quelcom més
que amistat) sinó per la prefectura internacional del públic lliurepensador,
radical i republicà, que compartien. La relació entre Brandes -dos
anys major- i France va acabar malament. Tot just morta Léontine al 1910,
el novel·lista va seduir a una de les seves núvies, Talita Schütte,
llavors la seva habitual companya de viatge. L'assumpte va aparèixer insinuat
a la premsa i Brandes, qui tenia fama en el nord de ser un depredador de dones,
va passar a París a ser la víctima de la traïció d'un
amic a qui li unia una devoció comuna. No va haver veritable complicitat
entre Brandes i Léontine; el tràfic entre el danès i la seva
protectora francesa va ser avorrit, convencional, estirat i es va sostenir per
l'admiració que Léontine sentia pels apòstols i els sembradors,
entre els quals incloïa a Brandes, opinió que compartia amb Nietzsche,
la qual cosa vol dir que probablement ambdós tenien raó.
Madame Armand de Caillavet i Anatole France a Roma el 1907.
Foto
Marcel Proust It
Robert Pellevé
de La Motte-Ango, Marquès de Flers, va néixer el 25 de novembre
de 1872 a Pont-l'Évêque al departament de Calvados, a França,
va ser periodista, escriptor i dramaturg.
Descendent d'una
antiga i il·lustre família de Normandia, fill del SotsPrefecte de
Pont-l'Évêque Raoul Pellevé de La Motte-Ango i de Marguerite
de Rozière, va ser condeixeble de Marcel Proust al Lycée Concordet,
amb qui va mantenir tota la seva vida una gran amistat. Proust va escriure molt
sobre la seva família, especialment sobre la gran amistat que regnava entre
Robert i la seva àvia Mme. Rozière. Robert va assistir a l'Ecole
Fénelon, va cursar estudis i es va diplomar en Lletres i Dret, planejant
entrar a la diplomàcia, abans d'inclinar-se per la literatura i el periodisme.
Retrat de Robert de Flers.
Foto
Marcel Proust It
El
viatge de final d'estudis a l'Orient, li va inspirar en el 1896 els seus primers
escrits: la novel·la "La cortesana Taïa i el seu mico verd"
(La courtisane Taïa et son singe vert), el relat de viatges "Cap a l'Orient"
(Vers l'Orient), i "El riure de l'esfinx" (Le rire du sphinx) i en el
1897 el conte "Ilse, princesa de Trípoli" (Ilse, princesse de
Tripoli). Però la seva passió va ser el teatre i és així
com el 14 d'octubre de 1896 va estrenar en el Théâtre de l'Eldorado
a Estrasburg l'opereta en tres actes "La reina de les reines" (La reine
des reines), amb música d'Edmond Audran. El 1899 va publicar "Entre
cor i carn" (Entre coer et chair) i el 23 de novembre d'aquest mateix any
va estrenar en el Théâtre des Bouffes-Parisiens de París el
vodevil-opereta "Shakespeare!" amb música de Gaston Serpette.
El 1900 va publicar l'assaig "El teatre i la ciutat: assaigs de crítica,
notes i impressions" (Le théâtre et la ville: essais de critique,
notes et impressions). El 1901 es va casar amb Geneviève Sardou, filla
del dramaturg Victorien Sardou.
Retrat
de Robert de Flers.
Foto Wikipedia
El
1901 Robert de Flers va contractar com secretari al jove Gaston Gallimard que
més tard fundaria la seva important editorial i va iniciar una llarga col·laboració
amb Gaston Armand de Caillavet, que com ell, era periodista i crític literari
i teatral de publicacions com "Le Figaro" i que des de 1898 havien defensat
junts l'innocència d'Alfred Dreyfus. La col·laboració es
va materialitzar a l'escriure innombrables obres teatrals: vodevils, operes bufes,
operetes i comèdies de bulevard lleugeres i espirituals, amb molts arguments
sobre l'alta societat. No van fer farses ni van estar al costat dels seus contemporanis
com Courteline i Feydeau, però moltes de les seves obres van conèixer
un gran èxit. Aquesta estreta col·laboració no va acabar
fins a la prematura mort de Gaston Armand de Caillavet.
D'esquerra a dreta: Robert de Flers i Gaston Armand de Caillavet.
Foto Dive bouteille
La primera
obra que de Caillavet i de Flers van estrenar va ser l'òpera bufa en tres
actes "Els treballs d'Hèrcules" (Les travaux d'Hercule) que es
va representar el 7 de març de 1901, amb música de Claude Terrasse.
El 12 d'abril de 1902 van estrenar en el Théâtre des Capucines de
París l'òpera bufa en un acte "Chonchette", amb música
de Claude Terrasse i al matí següent van estrenar en el Théâtre
de la Renaissance de París la comèdia en un acte "El cor té
les seves raons..." (Le cœur a ses raisons...). El 15 d'abril de 1903
van estrenar en el Théâtre des Variétés de París
l'òpera bufa en tres actes "El senyor de Vergy" (Le sire de Vergy),
amb música de Claude Terrasse. El 7 de desembre d'aquest mateix any van
estrenar en el Théâtre des Nouveautés la comèdia en
tres actes "Les sendes de la virtut" (Les sentiers de la vertu) en la
qual van recrear magistralment un personatge simpàtic i cínic alhora.
El
24 de març de 1904 van estrenar en col·laboració amb Henry
Ibels, en el Théâtre de la Gaîté de París la
comèdia històrica en quatre actes i un pròleg "La Montansier".
El 2 de novembre d'aquest mateix any van estrenar en el Théâtre des
Variétés, l'òpera bufa en tres actes "El senyor de La
Palisse" (Monsieur de La Palisse) amb música de Claude Terrasse. El
19 de març de 1905 van estrenar en el Théâtre des Nouveautés
de París la comèdia en tres actes "L'àngel dels fogons"
(L'Ange du foyer), en la qual un solter empedreït jura vetllar per la felicitat
d'una jove a cura dels fogons, però li costa molt treball al ser el seu
marit un corredor molt arrelat. La jove decideix divorciar-se i casar-se amb el
seu àngel de la guarda. Però aquest últim que s'adona que
ella només actua per despit, arriba no sense dificultat només a
acostar-se a la jove. "L'àngel dels fogons" va ser duta al cinema
anys més tard.
El 1 de març de 1906 , de Caillavet
i de Flers van estrenar en el Théâtre des Capucines l'opereta en
dos actes "París o el bon jutge" (Paris ou le bon juge) amb música
de Claude Terrasse. El 16 de maig d'aquest mateix any van estrenar en el Théâtre
du Gymnase de París la comèdia en un acte "La sort del marit"
(La chance du mari). El 2 de novembre d'aquest mateix any van estrenar en el Théâtre
des Variétés la comèdia en tres actes "Miqueta i sa
mare" (Miquette et sa mère), en la qual Miqueta Grandier ajuda a la
seva mare a dur l'estanc de tabacs d'una petita ciutat de províncies, somiant
sense parar ser una vedette de teatre. Tres homes posen la seva mirada sobre ella:
el Marquès de la Torre Miranda ja lleugerament en regressió, el
seu jove enamorat nebot Urbà de la Torre Miranda i Montchablon un vell
comediant en gira, el primer en tots els gèneres. Per despit amorós,
Miqueta acompanyada del Marquès marxa a París per a fer teatre,
on es troba amb Montchablon, amb la seva mare que l'ha seguit i amb el mateix
Urbà, el nebot enamorat d'ella. Al final Miqueta es casarà amb Urbà
i el Marquès es consolarà amb la seva mare Mme. Grandier.
Margarida
Xirgu va estrenar en el Teatre Principal de Barcelona el 3 de desembre de 1910
"Miqueta i sa mare" traduïda al català per Salvador Vilaregut.
Formaven part de la companyia les actrius: Maria Morera, Josefina Santolària,
Carmen Parreño, Carolina Soto, Carmen Vendrell i Emilia Matas.
Margarida Xirgu i Maria Morera interpretant "Miqueta i sa mare".
Foto Antonina Rodrigo
Margarida Xirgu protagonitzant "Miqueta i sa mare".
Foto Teatro Solís
"Miqueta
i sa mare" va ser duta al cinema el 1950 dirigida per Henri-Georges Clouzot,
amb Danièle Delorme com Miquette, Louis Jouvet com Montchablon, Mireille
Perrey com Mme. Grandier, Bourvil com Urbà de la Torre Miranda, Saturnin
Fabre com el Marquès, Pauline Carton com Perrine, Jeanne Fusier-Gir com
Mlle. Poche, Madeleine Suffel com Noémie, Solange Certain com una actriu,
Joëlle Bernard com una altre actriu, Agnès Laury com Hermance i Denise
Provence.
Cartell del film "Miquette et sa mère".
Foto DVD Toile
Gaston
Armand de Caillavet i Robert de Flers van estrenar el 5 de juny de 1907 en el
Théâtre de l'Opéra-Comique de París, la comèdia
lírica en quatre actes i 5 quadres "Fortunio" segons "El
candelabro" (Le chandelier) d'Alfred de Musset i amb música d'André
Messager. El primer d'octubre del mateix any van estrenar en la Comédie-Française
la comèdia sentimental en quatre actes "L'amor vetlla" (L'amour
veille), en la qual Jacqueline creient que el seu marit l'enganya amb una mestressa,
decideix pagar-li amb la mateixa moneda amb Ernest el seu pretendent. Però
quan arriba al pis de solter del babau Ernest, no es decideix a realitzar la seva
venjança. Finalment recobra al seu marit que també ha sofert amb
la pretesa infidelitat de la seva dona. "L'amor vetlla" va ser duta
al cinema molt més tard amb el títol "Love watches". El
29 d'octubre de 1907, de Caillavet i de Flers van estrenar en el Théâtre
du Gymnase la comèdia en quatre actes "El ventall" (L'éventail).
El 24 d'abril de 1908 van estrenar amb la col·laboració d'Emmanuel
Arène un editor i crític dramàtic de "Le Figaro",
en el Théâtre des Variétés la comèdia en quatre
actes "El rei" (Le roi), en la que el Rei de Sardenya estant de visita
a París, guanya els favors de l'amiga i de la dona de l'industrial Bourdier
a la casa del qual està allotjat. Encara que el mateix Bourdier passa diplomàticament
de l'incident a l'obtenir la signatura del Rei, per a un tractat comercial molt
avantatjós per a França i per a ell. Es tracta d'una sàtira
a l'arrelat costum d'albergar a França a visitants membres de la reialesa
i molt possiblement inspirada en la figura del rei Manuel de Portugal. Va ser
traduïda a l'anglès com "The king", es va representar des
de novembre de 1917 fins a març de 1918 i va estar el major èxit
de Gaston Armand de Caillavet i Robert de Flers als Estats Units. "El rei"
va ser duta al cinema el 1936 dirigida per Pierre Colombier, amb Gaby Morlay com
Marta Bourdier, Elvire Popesco com Teresa Marnix, Victor Francen com el Rei Joan
IV de Sardenya, Raimu com el Sr. Bourdier, Frédéric Duvallès
com el Sr. Blond, Hélène Robert com Suzette Bourdier, Marguerite
de Morlaye com la Marquesa de Chamarande, André Lefaur
com el Marques de Chamarande, Paul Amiot com Lelorrain, Jean Gobet com Rivelot,
Christian Argentin com Gabrier, Albert Duvaleix com Cormeau i Louis Verneuil com
escenògraf.
Margarida Xirgu i Jaume Borràs
van estrenar el 20 de novembre de 1909 en el Teatre Principal de Barcelona "El
rei" en versió catalana.
Formaven part de la companyia
les actrius: Montserrat Faura i Vallvé, i els actors: Aveli Galceran, Ramon
Tor, Vicens Daroqui, Modest Santolària, Ferran Bozzo, Miquel Ortín,
Pascasi Mas, Joan Pons, Gil, Buxedes i Sala.
Margarida Xirgu i Jaume Borràs interpretant "El rei".
Foto:
Fons Margarida Xirgu de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.
Escenes de "El rei".
Fotos Museu de Badalona.
Van
estrenar el 19 febrer de 1909 en el Théâtre du Gymnase la comèdia
en tres actes "L'ase de Buridan" (L'âne de Buridan), en la qual
Georges Boullain estima a dues dones i no sap quina triar. Després d'algunes
boges mestresses, una noia exquisida i insociable li aporta un amor ingenu, fogós
i inesperat i es casa amb ella perquè l'adora sense sospitar-ho, és
a dir quan dubta entre dues dones, arriba una tercera i es casa amb ella. L'obra
està basada en el dilema de l'elecció moral i de l'indecisió,
conegut amb el nom de "l'ase de Buridan", en el que un ase davant de
dos sacs d'ordi exactament iguals mor de fam al dubtar per quin ha de començar
a menjar. Per això se'l considera el ruc per excel·lència.
"L'ase de Buridan" en versió traduïda al català,
va ser estrenada per Margarida Xirgu en el Teatre Principal de Barcelona el 1910.
"L'ase de Buridan" va ser duta també al cinema el 1932 dirigida
per Alexandre Ryder, amb René Lefèvre com Georges, Colette Darfeuil
com Vivette, Mauricet com Lucien, Mona Goya com Micheline, Prince com Adolphe,
Simone Deguyse com Fernande, Francine Mussey com Odette, Alexandre Mihalesco com
el fotògraf, Jean Bara com el nen, Maximilienne, Olga Lord, Jeanne Bernard
i André Birabeau com escenògraf. El 28 d'abril de 1909 van estrenar
en el Téâtre Apollo de París "La vídua alegre"
(La veuve joyeuse), la versió francesa de l'opereta austríaca en
tres actes de Franz Lehár, realitzant la transcripció dels texts
cantats el secretari de Caillavet, Jean Bastia. El tot París va assistir
a les primeres 200 representacions, el paper de Missia va ser interpretat per
Constance Drever, la jove anglesa que havia fet triomfar l'obra a Londres durant
més de 100 representacions i que havia fundat la tradició de cantar
el paper amb accent anglès. L'èxit va ser tan important que va suplantar
a l'opereta francesa, fins que no es va estrenar "Phi-phi" el 1918.
El 22 de març de 1910, de Caillavet i de Flers van
estrenar en el Théâtre des Variétés la comèdia
en tres actes "El bosc sagrat" (Le bois sacré), en la qual una
dona titulada en Lletres incita al seu marit a convertir-se en l'amant de l'esposa
del director de Belles Arts, per a obtenir ella la Legió d'Honor. Es tracta
d'una sàtira de l'Assemblée National i de la bogeria francesa per
la decoració. L'obra va ser estrenada en la seva versió anglesa
com "Decorating Clementine" i va ser representada des de setembre fins
a octubre de 1910. El 27 de gener de 1911 van estrenar en l'Opéra de Marsella
el drama líric en tres actes basat en la novel·la de Loriot-Lecaudey
"La venjança" (La vendetta), amb música de Jean Nouguès.
El 11 de febrer del mateix any van estrenar en el Théâtre du Gymnase
la comèdia en tres actes "Papa".
Una de les
seves més famoses comèdies en tres actes "Primerose" va
ser estrenada en la Comédie-Française el 9 d'octubre de 1911, en
la que Primerose estima al seu amic d'infància Pierre, que arruïnat
renega del seu amor. Desesperada, Primerose entra en un convent, però aviat
l'ordre és dissolta i Pierre que troba a la seva jove amiga, deixa parlar
per fi el seu cor. Des de primers de novembre de 1912 fins al 8 d'aquest mateix
mes, Margarida Xirgu en companyia de Salvador Vilaregut va visitar París,
per a ultimar els preparatius de la seva primera gira americana per Argentina,
Xile i Uruguai. Gaston Armand de Caillavet i Robert de Flers li van reservar una
llotja a la Comédie-Française perquè assistís a una
representació de "Primerose", semblant-li l'obra admirable per
la seva distinció i senzillesa de conjunt. En un dels intermedis, Margarida
va rebre la visita de Robert de Flers que per aquell temps a més de ser
l'autor de l'obra conjuntament amb Armand de Caillavet, era crític de "Le
Figaro". Es va presentar a la seva llotja per a agrair-li amablement el que
hagués representat les seves obres: "El rei", "Miqueta i
sa mare" i "L'ase de Buridan". A París, la Xirgu va veure
actuar a l'actriu Italia Vitaliani amb gran emoció. El 1913 Margarida Xirgu
va estrenar a Buenos Aires la comèdia "Primerose" traduïda
per José Ignacio Alberti, sent una de les comèdies més representades
per ella en aquell any i posteriors. "Primerose" va ser duta al cinema
el 1934 dirigida per René Guissart i amb Madeleine Renaud com Primerose,
Marguerite Moreno com Mme. de Sermaize, Henri Rollan com Pierre de Lancrey, Georges
Mauloy com el cardenal de Mérance, Renée Dennsy com Donatienne,
Nadine Picard com la mundana, Lucienne Parizet com la divorciada, Katia Lova com
una parent, Pierre Moreno com el factor amorós, Henri Beaulieu com el comte
de Plélan, Nita Raya, Peggy Bonny i Henry Kalk com escenògraf.
Gaston
Armand de Caillavet i Robert de Flers van estrenar el 16 de novembre de 1912 en
el Théâtre des Variétés la comèdia en quatre
actes "El frac verd" (L'habit verd), en la qual es van burlar de l'Académie
Française, doncs l'argument es basa en un imaginari acadèmic francès,
el duc de Maulévrier, de bicorn emplomat i espasa al cinto, que es troba
a la recerca d'un nou immortal per a la butaca vacant de l'Acadèmia. Al
demanar-li consell a la duquessa, la troba en galant conversa amb el seu amant.
Per a explicar aquesta situació, el comte de Latour-Latour reconeix que
li demanava a la duquessa que l'afavorís en la seva candidatura a l'Acadèmia.
Enganyat, el duc de Maulévrier es mostra encantat que hagi trobat per fi
al seu candidat. El dia de la recepció, el duc troba en el manuscrit del
seu discurs, una carta de la duquessa al seu amant el comte de Latour-Latour i
fent veure que confon les fulles del seu discurs de recepció oficial, llegeix
el comprometedor encapçalament de la carta, revelant amb dignitat la seva
situació de marit enganyat que només semblava reservat als plebeus.
El
23 de desembre de 1913 van estrenar en col·laboració amb Étienne
Rei, en el Théâtre du Vaudeville la comèdia en tres actes
"La bella aventura" (La belle aventure), en la que el dia del seu matrimoni,
Valentí veu fugir a la seva promesa Elena, que sempre ha volgut al seu
cosí André. Ambdós amants es refugien a casa de l'àvia
d'Elena, que creu que estan realment casats. Valentí els trobarà
massa tarda i no tindrà més remei que consolar-se sol, en un altre
lloc. La comèdia va ser traduïda a l'anglès com "The beautiful
adventure" i va ser representada des de setembre fins a octubre de 1914.
"La bella aventura" va ser duta al cinema el 1942 dirigida per Marc
Allégret i amb Claude Dauphin com Valentí Le Barroyer, Micheline
Presle com Françoise Pinbrache, Giselle Pascal com Elena de Trévillac,
Louis Jourdan com André de Eguzon, Suzanne Dehelly com Mme. de Eguzon,
Pauline Carton com Jeantine, Berthe Bovy com Mme. de Trévillac, Danièle
Delorme com Monique, Charlotte Clasis com la tia, Jean Aquistapace com l'oncle,
André Brunot com el comte de Eguzon, Geo Dorlis com Fouques i com escenògrafs
Marcel Achard, Jean Bernard-Luc i Georges Neveux.
Van estrenar
el 1914 la llegenda lírica en quatre actes basada en l'obra de Charles
Nodier "Beatriu" (Béatrice) amb música d'André
Messager. El 8 d'abril d'aquest mateix any van estrenar en el Théâtre
de la Porte Saint-Martin de París la peça en tres actes "El
senyor Brotonneau" (Monsieur Brotonneau) i van escriure el ballet en dos
actes i tres quadres "Cydalise i la cabra-peu" (Cydalise et le chèvre-pied),
amb música de Gabriel Pierné i basat en l'obra "Carta d'un
sàtir" (Lettre d'un satyre) de Rémy de Gourmont. L'argument,
és el conte d'un sàtir rebel nomenat Styrax, que desordena les lliçons
que dóna un vell sàtir professor als sàtirs joves. Després
d'acabar els seus estudis, troba una companyia de ballet clàssic que es
disposa a entretenir a la Cort Real francesa a Versalles i s'enamora de la ballarina
principal, Cydalise, després de veure-la representar el ballet titulat
"La sultana índia". Més tard ella també s'enamora
d'ell, i després d'un festeig apassionat, fan finalment l'amor. Llavors
sona, des del profund bosc, la cançó del món dels sàtirs
i irresistiblement el sàtir enamorat regressa al seu món. L'obra
no es va estrenar fins a l'any 1923, any en que també es va estrenar el
conte líric en quatre actes "El jardí del paradis" (Le
jardin du paradis) amb música d'Alfred Bruneau que van escriure basant-se
en l'obra d'Hans Christian Andersen.
Retrat de Robert de Flers.
Foto Wikipedia
Gaston Armand de Caillavet va morir el 13 de gener
de 1915 a Essendiéras, al Périgord, a França, a la primerenca
edat de gairebé 45 anys. La seva mort va truncar l'esplèndida col·laboració
amb Robert de Flers que havia durat 14 anys i havia donat lloc a unes 36 obres
teatrals, entre les quals es troba la comèdia "L'honor no és
cosa de dones" -on vénen a dir que la cultura en mans de l'Estat és
una aixecada de camisa- i les versions angleses "Inconstant George"
representada el 1909, "The doll girl" representada el 1913 i "The
fan" i "Transplanting Jean" representades el 1921.
Durant
la Primera Guerra Mundial, de Flers va ser enviat el 1916 a Bucarest als serveis
d'intel·ligència com Encarregat de Negocis, poc abans d'entrar en
guerra Romania. Així és com el 1917, va tornar al seu lloc de treball
donada la situació de Rússia, el bolxevisme i l'ocupació
alemanya. Robert de Flers al perdre al seu col·laborador i amic, es va
dedicar a la diplomàcia entre França i Romania, després de
l'Armistici de 1918. Assolida la pau, va seguir amb la seva agitada vida intel·lectual,
no deixant de dictar les seves obres a l'escrivent o secretari de torn, ficant-se
al llit per la seva agitada vida en algunes ocasions a les 10h del matí
i pronunciant els seus habituals discursos.
Robert de Flers entre la seva esposa Geneviève Sardou i l'actriu de cinema
mut Francesca Bertini, a Roma el gener de 1918.
Foto
Francesca Bertini
El
3 de juny de 1920 Robert de Flers va ser elegit membre de l'Académie Française
del quai de Conti, per 26 vots a favor sobre 30 votants, ocupant la butaca nº
5 deixada per un altre marquès, Pierre de Segur. L'autor de "El frac
verd" que es va burlar de l'Académie, era elegit ara membre de la
mateixa. Pertanyia a una família que contava ja amb diversos acadèmics:
era l'últim nét de Charles Giraud membre de l'Académie des
Inscriptions et Belles-Lettres i pel seu matrimoni es va convertir en gendre de
Victorien Sardou, membre de l'Académie Française des de 1877 a 1908.
Va ser nomenat també President d'Honor de la Société des
Auteurs et Compositeurs Dramatiques i Comendador de la Légion d'Honneur.
Retrat
de Robert de Flers.
Foto Academie Française
El 1920 es va publicar l'assaig "La
petita taula" (La petite table) en la que va detallar la vida i l'estat de
Romania des de 1917 a 1919. El 26 d'octubre de 1920 va estrenar en el Théâtre
de l'Athénée de París en col·laboració amb
Francis de Croisset la comèdia en tres actes "El retorn" (Le
retour). Amb aquesta obra va iniciar una continuada col·laboració
amb de Croisset, com en el seu moment havia fet amb de Caillavet. El 1920 de Flers
va ser elegit Director Literari de "Le Figaro" i va freqüentar
el camp polític com Conseller General de Lozère, al Llenguadoc Roussillon
pel Canton du Malzieu i com Membre de l'Institut. El 1921 va publicar l'assaig
"Beaune, els seus vins, el seu Hotel-Dieu" (Beaune, ses vins, son Hôtel-Dieu)
i l'assaig sobre les relacions franceses, russes i romaneses "En els camins
de la guerra" (Sud les chemins de la guerre). El 1922 va publicar els assaigs
"Hugues Delorme entre les fades" (Hugues Delorme chez les fées)
i "La llengua francesa i la guerra" (La langue française et la
guerre).
Franz Wiener, dit Francis de Croisset, va néixer a Brussel·les
el 28 de gener de 1877, va ser periodista, dramaturg, novel·lista i realitzador
de llibrets.
Retrat
de Francis de Croisset.
Foto Libro Pierre Barillet
Francis
de Croisset va pertànyer a una família jueva alemanya. El seu avi
Jacques Wiener (1815-1899), es va instal·lar el 1835 a Brussel·les
treballant com gravador i a ell es deu el primer segell belga. El seu germà
petit, Léopold Wiener, va ser també gravador a més d'escultor
i realitzador de medalles. El pare de Francis, Alexandre Wiener (1848-1920), va
ser pintor i un dels seus oncles, Samson Wiener (1851-1914), va ser senador de
Bèlgica.
El seu amic, el periodista Maurice de Waleffe
(1874-1946) va testimoniar que a la seva arribada a París el 1897, va fer
tots els esforços possibles -amb la finalitat d'integrar-se millor a la
societat parisenca- per a nacionalitzar-se francès, canviar el seu nom
i fer-se batejar amb el nom de Croisset, que era per a ell: <<el nom del
poble de Gustave Flaubert, el datat en la seva correspondència>>.
El 1899 va publicar les comèdies en un acte "Per cortesia" (Par
politesse) i "Qui abraça massa" (Qui trop embrasse). El 23 de
gener de 1900 va estrenar en col·laboració amb Jacques Richepin
en el Théâtre de l'Athénée de París, la comèdia
en tres actes "L'home amb l'orella tallada o Una mala broma" (L'homme
à l'oreille coupée ou Une mauvaise plaisanterie) i en el mateix
any va publicar les seves obres "El <<jo no sé que>>"
(Le "je de sais quoi") i "Les teranyines" (Les toiles d'araignée).
El 1901 va publicar l'obra "Tot està bé" (Tout est bien)
i va estrenar el 3 de juny d'aquest mateix any en la Comédie-Française
la comèdia en tres actes i en vers "Querubí" (Chérubin),
amb música de Jules Massenet.
El 31 de gener de 1902 va estrenar en
el Théâtre du Vaudeville la comèdia en tres actes "La
passarel·la" (La passerelle), a continuació va estrenar "Les
dues cortesanes" (Les deux courtisanes) amb música de Reynaldo Hahn
i el 16 de desembre d'aquest mateix any va estrenar en el Théâtre
de l'Athénée la comèdia en un acte "Per virtut"
(Par vertu). El 1904 va publicar "El gros gall dindi" (Le paon) i el
16 de maig de 1905 en el Théâtre du Gymnase de París i després
el 17 de març de 1906 en el Casino Municipal de Niça, va estrenar
la comèdia en tres actes "L'habilitat manual" (Le tour de main)
amb Abel Tarride. També el 1906 va estrenar la comèdia en dos actes
"Les bones intencions" (La bonne intention). El 28 d'octubre de 1908
va estrenar en col·laboració amb Maurice Leblanc en el Théâtre
de l'Athénée la comèdia en quatre actes "Arsenio Lupin".
L'obra es basa en el personatge del lladre refinat creat en les novel·les
de detectius de Leblanc (1864-1941). El 1909 Margarida Xirgu va estrenar en el
Teatre Principal de Barcelona la comèdia "Arsenio Lupin".
Després d'estar promès amb Mlle. Dietz-Monin, es va casar el 1910
amb Marie-Thérèse de Chevogné, vídua de Maurice Bischoffsheim
(1875-1904), l'última néta per part de mare del marquès de
Sade i mare de Marie-Laure de Noailles. El 1911 va obtenir del Consell d'Estat
Francès, el canvi de nom pel de Wiener de Croisset. El 1912 es va instal·lar
amb la seva família a la Vila Croisset, a Grasse. El 22 de febrer de 1912
va estrenar en el Théâtre de l'Athénée la comèdia
en tres actes "El cor mana" (Le coer dispose). Margarida Xirgu el 1914
va estrenar, en els seus inicis en el teatre castellà, també la
comèdia "El cor mana", que va ser molt representada a Madrid
i províncies. Francis de Croisset era elegant, brillant, mundà i
va inspirar a Marcel Proust la metamorfosi de Bloch en Jacques du Rozier, el personatge
de la seva obra "A la recerca del temps perdut" iniciada el 1913.
Francis
de Croisset va estrenar el 27 de febrer de 1914 en el Théâtre de
l'Ambigu de París la comèdia en tres actes "El gavilà"
(L'épervier). Sempre va buscar l'escàndol amb comèdies d'audàcia
calculada, però no va ser fins a 1923 que va continuar la seva col·laboració
amb Robert de Flers iniciada el 1920, obtenint els seus millors èxits.
La seva segona col·laboració va ser en la comèdia en tres
actes "Les vinyes del Senyor" (Les vignes du Seigneur) estrenada el
16 de gener de 1923. El 7 d'abril del mateix any van estrenar de nou en col·laboració,
en el Théâtre des Varietés l'opereta en tres actes i quatre
quadres "Cibolet" (Ciboulette) amb música de Reynaldo Hahn i
el 24 de desembre també del mateix any van estrenar en el Théâtre
de l'Athénée la peça en tres actes basada en l'obra d'Edward
Sheldon "Romanç".
Robert de Flers i Francis de Croisset van
estrenar el 12 de febrer de 1925 en el Théâtre de l'Athénée
la comèdia en quatre actes "Els nous senyors" (Les nouveaux messieurs).
El 1927 van estrenar l'obra "El doctor miracle" (Le docteur miracle)
i van escriure les comèdies "Les precioses de Ginebra" (Les précieuses
de Genève) i "El record" (Le souvenir) que no es van estrenar
fins a 1929. Robert de Flers també va escriure l'assaig "El sentiment
religiós i la ciència. Enquesta sobre els membres de l'Acadèmia
de les Ciències" (Le sentiment religieux et la science. Enquête
auprès des membres de l'Académie des Sciences) que no es va publicar
fins a 1928.
El 30 de juliol de 1927 Robert de Flers va morir a l'establiment
termal Grand Hôtel de Vittel, a Vosges, a França, després
d'una llarga malaltia, a l'edat de 54 anys. Va ser enterrat al cementiri de Père
Lachaise de París
Tomba de Robert de Flers, en el cementiri de Père Lachaise de París.
Foto Findgrave
El 28 d'octubre de 1927, Francis de Croisset va estrenar
en el Théâtre de l'Avenue la comèdia en tres actes "La
librea del Sr. Comte" (La livrée de M. Le Comte) basada en l'obra
de Melville Collins. El 1929 va publicar l'obra "La fira cingalesa"
(La féerie cinghalaise) i va estrenar la comèdia en un acte "No
diguis Fontaine..." (Ne dite pas Fontaine...). El 21 de març de 1931
va estrenar en el Théâtre de l'Athénée la comèdia
en tres actes "Pere o Jaume?" (Pierre ou Jack?) i el 12 de febrer de
1932 va estrenar en el Théâtre des Ambassadeurs de París la
peça en tres actes i sis quadres "Era una vegada..." (Il était
uns fois...).
Francis de Croisset en col·laboració
amb Albert Willemetz van estrenar al gener de 1934 en el Théâtre
des Bouffes-Parisiens de París, l'opereta "La felicitat Senyores"
(Le bonheur Mesdames), amb música de Christiné i amb la participació
dels cantants Michel Simon i Arletty. El 23 de maig de 1935 de Croisset va estrenar
a bord del paquebot de Normandia, la fantasia en un acte "El bitllet de loteria"
(Le billet de loterie) i el mateix any va publicar l'obra "La dama de Malacca"
(La dame de Malacca). Finalment, el 16 de desembre de 1936 va estrenar en el Théâtre
des Ambassadeurs la comèdia en tres actes "El pelicà o Una
estranya família" (Le pélican ou Une étrange famille)
basada en l'obra de Somerst Maugham, publicant a continuació el relat de
viatges a les Índies "Hem fet un bon viatge" (Nous avons fait
un beau voyage). Va ser el pare del patró de premsa Philippe Wiener de
Croisset (pare al seu torn de l'home de negocis Charles de Croisset) i de Germaine
Wiener de Croisset, esposa del pintor i crític d'art Roger Lannes de Montebello
(1908-1986) i mare de Philippe Lannes de Montebello, que va ser director del Metropolitan
Museum of Art de Nova York durant més de 30 anys.
Retrat de Francis de Croisset.
Foto Wikipedia
Francis
de Croisset va morir el 8 de novembre de 1937 a Neuilly-sud-Seine, a la regió
dels Alts del Sena, a França, a l'edat de 60 anys.
Curiosament els
tres dramaturgs col·laboradors, van morir de forma escalonada: Gaston Armand
de Caillavet el 1915, Robert de Flers el 1927 i Francis de Croisset el 1937, als
44, als 54 i als 60 anys d'edat, respectivament.
Alguns
texts han estat extrets de: "de Caillavet, de Flers, de Croisset": Wikipedia,
The New York Times, Academie-Française y Gevaudan.
XAVIER RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
tornar
Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Creative Commons.
