115. GASTON ARMAND de CAILLAVET, ROBERT de FLERS i FRANCIS de CROISSET

 

Gaston Armand (Arman, segons altres fonts) de Caillavet va néixer a París el 15 de març de 1870 (de 1869 segons altres fonts), va ser periodista i dramaturg.

Era fill d'Albert Armand de Caillavet un ric armador i de Léontine Lippmann nascuda el 1844.

 

Léontine Lippmann, mare de Gaston Armand de Caillavet quan tenia 25 anys.

Foto Marcel Proust It

 

Léontine realitzava tertúlies en el seu saló, que més semblava una empresa editorial i un fòrum d'opinions polítiques, que un lloc per a reunions socials. Aquestes tertúlies van ser molt conegudes per tots els intel·lectuals de París. Mme. Armand de Caillavet el 1886, quan Gaston tenia 16 anys, es va fer amant del novel·lista i escriptor Anatole France, que el 1921 rebria el Premi Nobel de Literatura. Anatole France encara que tenia casa pròpia, es va instal·lar fins a tal punt a casa de la seva amant, que el pare de Gaston -el legítim marit- tenia per costum avisar a nombrosos convidats del saló-tertúlia, quan havia de tornar a casa seva sobtadament. A aquestes tertúlies també va assistir Marcel Proust a partir de 1889, que també freqüentava les tertúlies de Mme. Strauss.

 

Retrat de Gaston Armand de Caillavet.

Foto Marcel Proust It

Gaston Armand de Caillavet va voler ingressar a l'Ecole des Chartes per a realitzar treballs d'investigació històrica, encara que no ho va aconseguir. El seu amic Robert de Flers, que el va conèixer al ser-li presentat per Marcel Proust el 1887, també va voler com ell ser historiador. Ambdós van comprendre al conèixer-se que estaven destinats a mantenir una forta amistat, tota la seva vida. Gaston Armand de Caillavet es va casar a l'abril de 1893 amb Jeanne Pouquet.

 

Retrat de Jeanne Pouquet, dempeus sobre la cadira.

Foto Marcel Proust It

 

Armand de Caillavet va ser director de petites revistes, que es van representar en un modest teatre situat en el primer pis de la Torre Eiffel. Després va passar a representar farses en el Teatre del Palais Royal de París; mentre Robert de Flers s'introduïa en el món del periodisme i escrivia petites histories i alguns llibres de viatge.

 

Retrat de Jeanne Pouquet, esposa de Gaston Armand de Caillavet.

Foto Marcel Proust It

 

Més tard va néixer la seva filla Simone, que amb el temps es casaria amb el novel·lista i assagista André Maurois. El 16 de maig de 1890 Gaston Armand de Caillavet va estrenar en el Théâtre des Folies-Miromesnil de París, l'alienació mental i musical en dos actes i cinc claus (sic.) "Cants de març i d'abril" (Chants de mars et d'avril) que no va ser publicada més tard.

 

Retrat de la seva filla, Simone de Caillavet.

Foto Marcel Proust It

 

Simone va ser un dels capritxos d'adolescent de Marcel Proust, encara que el seu pare Gaston no ho va prendre de debò, però si es va empipar quan Marcel va intentar tenir una foto de Simone, com sempre va fer amb els homes i dones que li van ser volguts. Marcel va fingir estar enamorat de Simone i es va convertir en el seu servent cavaller.

 

Retrat de Gaston Armand de Caillavet.

Foto Dive bouteille

 

Léontine, Mme. Armand de Caillavet, va continuar les seves relacions amoroses amb Anatole France, ajudant-lo a escriure els seus articles i a treballar en les seves novel·les. Altres fonts, com la de l'antic secretari d'Anatole France, Jean-Jacques Brousson, van revelar el 1922 i de forma dubtosa, que Léontine era la veritable autora de l'obra del mestre. Mme. Armand de Caillavet va tenir amistat a més amb molts intel·lectuals i entre ells d'una forma especial amb el gran teòric, crític i historiador danès Georges Brandes, convertint-se en la seva gran protectora i mantenint una continuada correspondència, que es va estendre des de 1902 fins a 1910. Aquestes cartes es van creuar, durant els anys retratats en "A la recerca del temps perdut" de Marcel Proust, però el món del danès i el de la seva amiga francesa va ser lo menys proustià que es pugui imaginar: societat d'elogis calculats, d'admiracions protocol·làries i de sentiments emfàtics. Amb freqüència, Brandes li va explicar a Léontine la seva visió del món, com qui parla davant un mirall, mostrant-li les seves àrdues relacions amb l'esquerra danesa a la llum del triomf dels liberals el 1901. Ambdós amics van compartir, al seu torn, l'espant davant la Revolució Russa de 1905, que a ella li va fer més il·lusió que a ell, qui tenia als russos de tots els partits com uns carnissers. Brandes, ja influït per la seva amistat amb Kropotkin, el príncep anarquista rus, temia la burocratització del món que podia portar el socialisme. Encara que Anatole France el lloava en públic i va arribar a identificar al fenomen Brandes amb la mateixa literatura, el prim llibre que aquest li havia dedicat el 1908 es va quedar curt davant les expectatives del novel·lista. És probable que Brandes i France competissin no només per les atencions de Mme. Armand de Caillavet (no va quedar clar si va haver entre Léontine i Georges quelcom més que amistat) sinó per la prefectura internacional del públic lliurepensador, radical i republicà, que compartien. La relació entre Brandes -dos anys major- i France va acabar malament. Tot just morta Léontine al 1910, el novel·lista va seduir a una de les seves núvies, Talita Schütte, llavors la seva habitual companya de viatge. L'assumpte va aparèixer insinuat a la premsa i Brandes, qui tenia fama en el nord de ser un depredador de dones, va passar a París a ser la víctima de la traïció d'un amic a qui li unia una devoció comuna. No va haver veritable complicitat entre Brandes i Léontine; el tràfic entre el danès i la seva protectora francesa va ser avorrit, convencional, estirat i es va sostenir per l'admiració que Léontine sentia pels apòstols i els sembradors, entre els quals incloïa a Brandes, opinió que compartia amb Nietzsche, la qual cosa vol dir que probablement ambdós tenien raó.

 

Madame Armand de Caillavet i Anatole France a Roma el 1907.

Foto Marcel Proust It

 

Robert Pellevé de La Motte-Ango, Marquès de Flers, va néixer el 25 de novembre de 1872 a Pont-l'Évêque al departament de Calvados, a França, va ser periodista, escriptor i dramaturg.

Descendent d'una antiga i il·lustre família de Normandia, fill del SotsPrefecte de Pont-l'Évêque Raoul Pellevé de La Motte-Ango i de Marguerite de Rozière, va ser condeixeble de Marcel Proust al Lycée Concordet, amb qui va mantenir tota la seva vida una gran amistat. Proust va escriure molt sobre la seva família, especialment sobre la gran amistat que regnava entre Robert i la seva àvia Mme. Rozière. Robert va assistir a l'Ecole Fénelon, va cursar estudis i es va diplomar en Lletres i Dret, planejant entrar a la diplomàcia, abans d'inclinar-se per la literatura i el periodisme.

 

Retrat de Robert de Flers.

Foto Marcel Proust It

El viatge de final d'estudis a l'Orient, li va inspirar en el 1896 els seus primers escrits: la novel·la "La cortesana Taïa i el seu mico verd" (La courtisane Taïa et son singe vert), el relat de viatges "Cap a l'Orient" (Vers l'Orient), i "El riure de l'esfinx" (Le rire du sphinx) i en el 1897 el conte "Ilse, princesa de Trípoli" (Ilse, princesse de Tripoli). Però la seva passió va ser el teatre i és així com el 14 d'octubre de 1896 va estrenar en el Théâtre de l'Eldorado a Estrasburg l'opereta en tres actes "La reina de les reines" (La reine des reines), amb música d'Edmond Audran. El 1899 va publicar "Entre cor i carn" (Entre coer et chair) i el 23 de novembre d'aquest mateix any va estrenar en el Théâtre des Bouffes-Parisiens de París el vodevil-opereta "Shakespeare!" amb música de Gaston Serpette. El 1900 va publicar l'assaig "El teatre i la ciutat: assaigs de crítica, notes i impressions" (Le théâtre et la ville: essais de critique, notes et impressions). El 1901 es va casar amb Geneviève Sardou, filla del dramaturg Victorien Sardou.

 

Retrat de Robert de Flers.

Foto Wikipedia

 

El 1901 Robert de Flers va contractar com secretari al jove Gaston Gallimard que més tard fundaria la seva important editorial i va iniciar una llarga col·laboració amb Gaston Armand de Caillavet, que com ell, era periodista i crític literari i teatral de publicacions com "Le Figaro" i que des de 1898 havien defensat junts l'innocència d'Alfred Dreyfus. La col·laboració es va materialitzar a l'escriure innombrables obres teatrals: vodevils, operes bufes, operetes i comèdies de bulevard lleugeres i espirituals, amb molts arguments sobre l'alta societat. No van fer farses ni van estar al costat dels seus contemporanis com Courteline i Feydeau, però moltes de les seves obres van conèixer un gran èxit. Aquesta estreta col·laboració no va acabar fins a la prematura mort de Gaston Armand de Caillavet.

 

D'esquerra a dreta: Robert de Flers i Gaston Armand de Caillavet.

Foto Dive bouteille

 

La primera obra que de Caillavet i de Flers van estrenar va ser l'òpera bufa en tres actes "Els treballs d'Hèrcules" (Les travaux d'Hercule) que es va representar el 7 de març de 1901, amb música de Claude Terrasse. El 12 d'abril de 1902 van estrenar en el Théâtre des Capucines de París l'òpera bufa en un acte "Chonchette", amb música de Claude Terrasse i al matí següent van estrenar en el Théâtre de la Renaissance de París la comèdia en un acte "El cor té les seves raons..." (Le cœur a ses raisons...). El 15 d'abril de 1903 van estrenar en el Théâtre des Variétés de París l'òpera bufa en tres actes "El senyor de Vergy" (Le sire de Vergy), amb música de Claude Terrasse. El 7 de desembre d'aquest mateix any van estrenar en el Théâtre des Nouveautés la comèdia en tres actes "Les sendes de la virtut" (Les sentiers de la vertu) en la qual van recrear magistralment un personatge simpàtic i cínic alhora.

El 24 de març de 1904 van estrenar en col·laboració amb Henry Ibels, en el Théâtre de la Gaîté de París la comèdia històrica en quatre actes i un pròleg "La Montansier". El 2 de novembre d'aquest mateix any van estrenar en el Théâtre des Variétés, l'òpera bufa en tres actes "El senyor de La Palisse" (Monsieur de La Palisse) amb música de Claude Terrasse. El 19 de març de 1905 van estrenar en el Théâtre des Nouveautés de París la comèdia en tres actes "L'àngel dels fogons" (L'Ange du foyer), en la qual un solter empedreït jura vetllar per la felicitat d'una jove a cura dels fogons, però li costa molt treball al ser el seu marit un corredor molt arrelat. La jove decideix divorciar-se i casar-se amb el seu àngel de la guarda. Però aquest últim que s'adona que ella només actua per despit, arriba no sense dificultat només a acostar-se a la jove. "L'àngel dels fogons" va ser duta al cinema anys més tard.

El 1 de març de 1906 , de Caillavet i de Flers van estrenar en el Théâtre des Capucines l'opereta en dos actes "París o el bon jutge" (Paris ou le bon juge) amb música de Claude Terrasse. El 16 de maig d'aquest mateix any van estrenar en el Théâtre du Gymnase de París la comèdia en un acte "La sort del marit" (La chance du mari). El 2 de novembre d'aquest mateix any van estrenar en el Théâtre des Variétés la comèdia en tres actes "Miqueta i sa mare" (Miquette et sa mère), en la qual Miqueta Grandier ajuda a la seva mare a dur l'estanc de tabacs d'una petita ciutat de províncies, somiant sense parar ser una vedette de teatre. Tres homes posen la seva mirada sobre ella: el Marquès de la Torre Miranda ja lleugerament en regressió, el seu jove enamorat nebot Urbà de la Torre Miranda i Montchablon un vell comediant en gira, el primer en tots els gèneres. Per despit amorós, Miqueta acompanyada del Marquès marxa a París per a fer teatre, on es troba amb Montchablon, amb la seva mare que l'ha seguit i amb el mateix Urbà, el nebot enamorat d'ella. Al final Miqueta es casarà amb Urbà i el Marquès es consolarà amb la seva mare Mme. Grandier.

Margarida Xirgu va estrenar en el Teatre Principal de Barcelona el 3 de desembre de 1910 "Miqueta i sa mare" traduïda al català per Salvador Vilaregut. Formaven part de la companyia les actrius: Maria Morera, Josefina Santolària, Carmen Parreño, Carolina Soto, Carmen Vendrell i Emilia Matas.

 

Margarida Xirgu i Maria Morera interpretant "Miqueta i sa mare".

Foto Antonina Rodrigo

Margarida Xirgu protagonitzant "Miqueta i sa mare".

Foto Teatro Solís

Margarida Xirgu interpretant a Miqueta.

Foto Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Fons Amadeu Mariné Vadalaco.

 

 

"Miqueta i sa mare" va ser duta al cinema el 1950 dirigida per Henri-Georges Clouzot, amb Danièle Delorme com Miquette, Louis Jouvet com Montchablon, Mireille Perrey com Mme. Grandier, Bourvil com Urbà de la Torre Miranda, Saturnin Fabre com el Marquès, Pauline Carton com Perrine, Jeanne Fusier-Gir com Mlle. Poche, Madeleine Suffel com Noémie, Solange Certain com una actriu, Joëlle Bernard com una altre actriu, Agnès Laury com Hermance i Denise Provence.

 

Cartell del film "Miquette et sa mère".

Foto DVD Toile

 

Gaston Armand de Caillavet i Robert de Flers van estrenar el 5 de juny de 1907 en el Théâtre de l'Opéra-Comique de París, la comèdia lírica en quatre actes i 5 quadres "Fortunio" segons "El candelabro" (Le chandelier) d'Alfred de Musset i amb música d'André Messager. El primer d'octubre del mateix any van estrenar en la Comédie-Française la comèdia sentimental en quatre actes "L'amor vetlla" (L'amour veille), en la qual Jacqueline creient que el seu marit l'enganya amb una mestressa, decideix pagar-li amb la mateixa moneda amb Ernest el seu pretendent. Però quan arriba al pis de solter del babau Ernest, no es decideix a realitzar la seva venjança. Finalment recobra al seu marit que també ha sofert amb la pretesa infidelitat de la seva dona. "L'amor vetlla" va ser duta al cinema molt més tard amb el títol "Love watches". El 29 d'octubre de 1907, de Caillavet i de Flers van estrenar en el Théâtre du Gymnase la comèdia en quatre actes "El ventall" (L'éventail).
El 24 d'abril de 1908 van estrenar amb la col·laboració d'Emmanuel Arène un editor i crític dramàtic de "Le Figaro", en el Théâtre des Variétés la comèdia en quatre actes "El rei" (Le roi), en la que el Rei de Sardenya estant de visita a París, guanya els favors de l'amiga i de la dona de l'industrial Bourdier a la casa del qual està allotjat. Encara que el mateix Bourdier passa diplomàticament de l'incident a l'obtenir la signatura del Rei, per a un tractat comercial molt avantatjós per a França i per a ell. Es tracta d'una sàtira a l'arrelat costum d'albergar a França a visitants membres de la reialesa i molt possiblement inspirada en la figura del rei Manuel de Portugal. Va ser traduïda a l'anglès com "The king", es va representar des de novembre de 1917 fins a març de 1918 i va estar el major èxit de Gaston Armand de Caillavet i Robert de Flers als Estats Units. "El rei" va ser duta al cinema el 1936 dirigida per Pierre Colombier, amb Gaby Morlay com Marta Bourdier, Elvire Popesco com Teresa Marnix, Victor Francen com el Rei Joan IV de Sardenya, Raimu com el Sr. Bourdier, Frédéric Duvallès com el Sr. Blond, Hélène Robert com Suzette Bourdier, Marguerite de Morlaye com la Marquesa de Chamarande, André Lefaur com el Marques de Chamarande, Paul Amiot com Lelorrain, Jean Gobet com Rivelot, Christian Argentin com Gabrier, Albert Duvaleix com Cormeau i Louis Verneuil com escenògraf.

Margarida Xirgu i Jaume Borràs van estrenar el 20 de novembre de 1909 en el Teatre Principal de Barcelona "El rei" en versió catalana.

Formaven part de la companyia les actrius: Montserrat Faura i Vallvé, i els actors: Aveli Galceran, Ramon Tor, Vicens Daroqui, Modest Santolària, Ferran Bozzo, Miquel Ortín, Pascasi Mas, Joan Pons, Gil, Buxedes i Sala.

 

Margarida Xirgu i Jaume Borràs interpretant "El rei".

Foto: Fons Margarida Xirgu de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.

Escenes de "El rei".

Fotos Museu de Badalona.

 

Van estrenar el 19 febrer de 1909 en el Théâtre du Gymnase la comèdia en tres actes "L'ase de Buridan" (L'âne de Buridan), en la qual Georges Boullain estima a dues dones i no sap quina triar. Després d'algunes boges mestresses, una noia exquisida i insociable li aporta un amor ingenu, fogós i inesperat i es casa amb ella perquè l'adora sense sospitar-ho, és a dir quan dubta entre dues dones, arriba una tercera i es casa amb ella. L'obra està basada en el dilema de l'elecció moral i de l'indecisió, conegut amb el nom de "l'ase de Buridan", en el que un ase davant de dos sacs d'ordi exactament iguals mor de fam al dubtar per quin ha de començar a menjar. Per això se'l considera el ruc per excel·lència. "L'ase de Buridan" en versió traduïda al català, va ser estrenada per Margarida Xirgu en el Teatre Principal de Barcelona el 1910. "L'ase de Buridan" va ser duta també al cinema el 1932 dirigida per Alexandre Ryder, amb René Lefèvre com Georges, Colette Darfeuil com Vivette, Mauricet com Lucien, Mona Goya com Micheline, Prince com Adolphe, Simone Deguyse com Fernande, Francine Mussey com Odette, Alexandre Mihalesco com el fotògraf, Jean Bara com el nen, Maximilienne, Olga Lord, Jeanne Bernard i André Birabeau com escenògraf. El 28 d'abril de 1909 van estrenar en el Téâtre Apollo de París "La vídua alegre" (La veuve joyeuse), la versió francesa de l'opereta austríaca en tres actes de Franz Lehár, realitzant la transcripció dels texts cantats el secretari de Caillavet, Jean Bastia. El tot París va assistir a les primeres 200 representacions, el paper de Missia va ser interpretat per Constance Drever, la jove anglesa que havia fet triomfar l'obra a Londres durant més de 100 representacions i que havia fundat la tradició de cantar el paper amb accent anglès. L'èxit va ser tan important que va suplantar a l'opereta francesa, fins que no es va estrenar "Phi-phi" el 1918.

El 22 de març de 1910, de Caillavet i de Flers van estrenar en el Théâtre des Variétés la comèdia en tres actes "El bosc sagrat" (Le bois sacré), en la qual una dona titulada en Lletres incita al seu marit a convertir-se en l'amant de l'esposa del director de Belles Arts, per a obtenir ella la Legió d'Honor. Es tracta d'una sàtira de l'Assemblée National i de la bogeria francesa per la decoració. L'obra va ser estrenada en la seva versió anglesa com "Decorating Clementine" i va ser representada des de setembre fins a octubre de 1910. El 27 de gener de 1911 van estrenar en l'Opéra de Marsella el drama líric en tres actes basat en la novel·la de Loriot-Lecaudey "La venjança" (La vendetta), amb música de Jean Nouguès. El 11 de febrer del mateix any van estrenar en el Théâtre du Gymnase la comèdia en tres actes "Papa".

Una de les seves més famoses comèdies en tres actes "Primerose" va ser estrenada en la Comédie-Française el 9 d'octubre de 1911, en la que Primerose estima al seu amic d'infància Pierre, que arruïnat renega del seu amor. Desesperada, Primerose entra en un convent, però aviat l'ordre és dissolta i Pierre que troba a la seva jove amiga, deixa parlar per fi el seu cor. Des de primers de novembre de 1912 fins al 8 d'aquest mateix mes, Margarida Xirgu en companyia de Salvador Vilaregut va visitar París, per a ultimar els preparatius de la seva primera gira americana per Argentina, Xile i Uruguai. Gaston Armand de Caillavet i Robert de Flers li van reservar una llotja a la Comédie-Française perquè assistís a una representació de "Primerose", semblant-li l'obra admirable per la seva distinció i senzillesa de conjunt. En un dels intermedis, Margarida va rebre la visita de Robert de Flers que per aquell temps a més de ser l'autor de l'obra conjuntament amb Armand de Caillavet, era crític de "Le Figaro". Es va presentar a la seva llotja per a agrair-li amablement el que hagués representat les seves obres: "El rei", "Miqueta i sa mare" i "L'ase de Buridan". A París, la Xirgu va veure actuar a l'actriu Italia Vitaliani amb gran emoció. El 1913 Margarida Xirgu va estrenar a Buenos Aires la comèdia "Primerose" traduïda per José Ignacio Alberti, sent una de les comèdies més representades per ella en aquell any i posteriors. "Primerose" va ser duta al cinema el 1934 dirigida per René Guissart i amb Madeleine Renaud com Primerose, Marguerite Moreno com Mme. de Sermaize, Henri Rollan com Pierre de Lancrey, Georges Mauloy com el cardenal de Mérance, Renée Dennsy com Donatienne, Nadine Picard com la mundana, Lucienne Parizet com la divorciada, Katia Lova com una parent, Pierre Moreno com el factor amorós, Henri Beaulieu com el comte de Plélan, Nita Raya, Peggy Bonny i Henry Kalk com escenògraf.

Gaston Armand de Caillavet i Robert de Flers van estrenar el 16 de novembre de 1912 en el Théâtre des Variétés la comèdia en quatre actes "El frac verd" (L'habit verd), en la qual es van burlar de l'Académie Française, doncs l'argument es basa en un imaginari acadèmic francès, el duc de Maulévrier, de bicorn emplomat i espasa al cinto, que es troba a la recerca d'un nou immortal per a la butaca vacant de l'Acadèmia. Al demanar-li consell a la duquessa, la troba en galant conversa amb el seu amant. Per a explicar aquesta situació, el comte de Latour-Latour reconeix que li demanava a la duquessa que l'afavorís en la seva candidatura a l'Acadèmia. Enganyat, el duc de Maulévrier es mostra encantat que hagi trobat per fi al seu candidat. El dia de la recepció, el duc troba en el manuscrit del seu discurs, una carta de la duquessa al seu amant el comte de Latour-Latour i fent veure que confon les fulles del seu discurs de recepció oficial, llegeix el comprometedor encapçalament de la carta, revelant amb dignitat la seva situació de marit enganyat que només semblava reservat als plebeus.

El 23 de desembre de 1913 van estrenar en col·laboració amb Étienne Rei, en el Théâtre du Vaudeville la comèdia en tres actes "La bella aventura" (La belle aventure), en la que el dia del seu matrimoni, Valentí veu fugir a la seva promesa Elena, que sempre ha volgut al seu cosí André. Ambdós amants es refugien a casa de l'àvia d'Elena, que creu que estan realment casats. Valentí els trobarà massa tarda i no tindrà més remei que consolar-se sol, en un altre lloc. La comèdia va ser traduïda a l'anglès com "The beautiful adventure" i va ser representada des de setembre fins a octubre de 1914. "La bella aventura" va ser duta al cinema el 1942 dirigida per Marc Allégret i amb Claude Dauphin com Valentí Le Barroyer, Micheline Presle com Françoise Pinbrache, Giselle Pascal com Elena de Trévillac, Louis Jourdan com André de Eguzon, Suzanne Dehelly com Mme. de Eguzon, Pauline Carton com Jeantine, Berthe Bovy com Mme. de Trévillac, Danièle Delorme com Monique, Charlotte Clasis com la tia, Jean Aquistapace com l'oncle, André Brunot com el comte de Eguzon, Geo Dorlis com Fouques i com escenògrafs Marcel Achard, Jean Bernard-Luc i Georges Neveux.

Van estrenar el 1914 la llegenda lírica en quatre actes basada en l'obra de Charles Nodier "Beatriu" (Béatrice) amb música d'André Messager. El 8 d'abril d'aquest mateix any van estrenar en el Théâtre de la Porte Saint-Martin de París la peça en tres actes "El senyor Brotonneau" (Monsieur Brotonneau) i van escriure el ballet en dos actes i tres quadres "Cydalise i la cabra-peu" (Cydalise et le chèvre-pied), amb música de Gabriel Pierné i basat en l'obra "Carta d'un sàtir" (Lettre d'un satyre) de Rémy de Gourmont. L'argument, és el conte d'un sàtir rebel nomenat Styrax, que desordena les lliçons que dóna un vell sàtir professor als sàtirs joves. Després d'acabar els seus estudis, troba una companyia de ballet clàssic que es disposa a entretenir a la Cort Real francesa a Versalles i s'enamora de la ballarina principal, Cydalise, després de veure-la representar el ballet titulat "La sultana índia". Més tard ella també s'enamora d'ell, i després d'un festeig apassionat, fan finalment l'amor. Llavors sona, des del profund bosc, la cançó del món dels sàtirs i irresistiblement el sàtir enamorat regressa al seu món. L'obra no es va estrenar fins a l'any 1923, any en que també es va estrenar el conte líric en quatre actes "El jardí del paradis" (Le jardin du paradis) amb música d'Alfred Bruneau que van escriure basant-se en l'obra d'Hans Christian Andersen.

 

Retrat de Robert de Flers.

Foto Wikipedia

Gaston Armand de Caillavet va morir el 13 de gener de 1915 a Essendiéras, al Périgord, a França, a la primerenca edat de gairebé 45 anys. La seva mort va truncar l'esplèndida col·laboració amb Robert de Flers que havia durat 14 anys i havia donat lloc a unes 36 obres teatrals, entre les quals es troba la comèdia "L'honor no és cosa de dones" -on vénen a dir que la cultura en mans de l'Estat és una aixecada de camisa- i les versions angleses "Inconstant George" representada el 1909, "The doll girl" representada el 1913 i "The fan" i "Transplanting Jean" representades el 1921.

Durant la Primera Guerra Mundial, de Flers va ser enviat el 1916 a Bucarest als serveis d'intel·ligència com Encarregat de Negocis, poc abans d'entrar en guerra Romania. Així és com el 1917, va tornar al seu lloc de treball donada la situació de Rússia, el bolxevisme i l'ocupació alemanya. Robert de Flers al perdre al seu col·laborador i amic, es va dedicar a la diplomàcia entre França i Romania, després de l'Armistici de 1918. Assolida la pau, va seguir amb la seva agitada vida intel·lectual, no deixant de dictar les seves obres a l'escrivent o secretari de torn, ficant-se al llit per la seva agitada vida en algunes ocasions a les 10h del matí i pronunciant els seus habituals discursos.

 

Robert de Flers entre la seva esposa Geneviève Sardou i l'actriu de cinema mut Francesca Bertini, a Roma el gener de 1918.

Foto Francesca Bertini

El 3 de juny de 1920 Robert de Flers va ser elegit membre de l'Académie Française del quai de Conti, per 26 vots a favor sobre 30 votants, ocupant la butaca nº 5 deixada per un altre marquès, Pierre de Segur. L'autor de "El frac verd" que es va burlar de l'Académie, era elegit ara membre de la mateixa. Pertanyia a una família que contava ja amb diversos acadèmics: era l'últim nét de Charles Giraud membre de l'Académie des Inscriptions et Belles-Lettres i pel seu matrimoni es va convertir en gendre de Victorien Sardou, membre de l'Académie Française des de 1877 a 1908. Va ser nomenat també President d'Honor de la Société des Auteurs et Compositeurs Dramatiques i Comendador de la Légion d'Honneur.

 

Retrat de Robert de Flers.

Foto Academie Française

El 1920 es va publicar l'assaig "La petita taula" (La petite table) en la que va detallar la vida i l'estat de Romania des de 1917 a 1919. El 26 d'octubre de 1920 va estrenar en el Théâtre de l'Athénée de París en col·laboració amb Francis de Croisset la comèdia en tres actes "El retorn" (Le retour). Amb aquesta obra va iniciar una continuada col·laboració amb de Croisset, com en el seu moment havia fet amb de Caillavet. El 1920 de Flers va ser elegit Director Literari de "Le Figaro" i va freqüentar el camp polític com Conseller General de Lozère, al Llenguadoc Roussillon pel Canton du Malzieu i com Membre de l'Institut. El 1921 va publicar l'assaig "Beaune, els seus vins, el seu Hotel-Dieu" (Beaune, ses vins, son Hôtel-Dieu) i l'assaig sobre les relacions franceses, russes i romaneses "En els camins de la guerra" (Sud les chemins de la guerre). El 1922 va publicar els assaigs "Hugues Delorme entre les fades" (Hugues Delorme chez les fées) i "La llengua francesa i la guerra" (La langue française et la guerre).
Franz Wiener, dit Francis de Croisset, va néixer a Brussel·les el 28 de gener de 1877, va ser periodista, dramaturg, novel·lista i realitzador de llibrets.

 

Retrat de Francis de Croisset.

Foto Libro Pierre Barillet

 

Francis de Croisset va pertànyer a una família jueva alemanya. El seu avi Jacques Wiener (1815-1899), es va instal·lar el 1835 a Brussel·les treballant com gravador i a ell es deu el primer segell belga. El seu germà petit, Léopold Wiener, va ser també gravador a més d'escultor i realitzador de medalles. El pare de Francis, Alexandre Wiener (1848-1920), va ser pintor i un dels seus oncles, Samson Wiener (1851-1914), va ser senador de Bèlgica.

El seu amic, el periodista Maurice de Waleffe (1874-1946) va testimoniar que a la seva arribada a París el 1897, va fer tots els esforços possibles -amb la finalitat d'integrar-se millor a la societat parisenca- per a nacionalitzar-se francès, canviar el seu nom i fer-se batejar amb el nom de Croisset, que era per a ell: <<el nom del poble de Gustave Flaubert, el datat en la seva correspondència>>. El 1899 va publicar les comèdies en un acte "Per cortesia" (Par politesse) i "Qui abraça massa" (Qui trop embrasse). El 23 de gener de 1900 va estrenar en col·laboració amb Jacques Richepin en el Théâtre de l'Athénée de París, la comèdia en tres actes "L'home amb l'orella tallada o Una mala broma" (L'homme à l'oreille coupée ou Une mauvaise plaisanterie) i en el mateix any va publicar les seves obres "El <<jo no sé que>>" (Le "je de sais quoi") i "Les teranyines" (Les toiles d'araignée). El 1901 va publicar l'obra "Tot està bé" (Tout est bien) i va estrenar el 3 de juny d'aquest mateix any en la Comédie-Française la comèdia en tres actes i en vers "Querubí" (Chérubin), amb música de Jules Massenet.
El 31 de gener de 1902 va estrenar en el Théâtre du Vaudeville la comèdia en tres actes "La passarel·la" (La passerelle), a continuació va estrenar "Les dues cortesanes" (Les deux courtisanes) amb música de Reynaldo Hahn i el 16 de desembre d'aquest mateix any va estrenar en el Théâtre de l'Athénée la comèdia en un acte "Per virtut" (Par vertu). El 1904 va publicar "El gros gall dindi" (Le paon) i el 16 de maig de 1905 en el Théâtre du Gymnase de París i després el 17 de març de 1906 en el Casino Municipal de Niça, va estrenar la comèdia en tres actes "L'habilitat manual" (Le tour de main) amb Abel Tarride. També el 1906 va estrenar la comèdia en dos actes "Les bones intencions" (La bonne intention). El 28 d'octubre de 1908 va estrenar en col·laboració amb Maurice Leblanc en el Théâtre de l'Athénée la comèdia en quatre actes "Arsenio Lupin". L'obra es basa en el personatge del lladre refinat creat en les novel·les de detectius de Leblanc (1864-1941). El 1909 Margarida Xirgu va estrenar en el Teatre Principal de Barcelona la comèdia "Arsenio Lupin".
Després d'estar promès amb Mlle. Dietz-Monin, es va casar el 1910 amb Marie-Thérèse de Chevogné, vídua de Maurice Bischoffsheim (1875-1904), l'última néta per part de mare del marquès de Sade i mare de Marie-Laure de Noailles. El 1911 va obtenir del Consell d'Estat Francès, el canvi de nom pel de Wiener de Croisset. El 1912 es va instal·lar amb la seva família a la Vila Croisset, a Grasse. El 22 de febrer de 1912 va estrenar en el Théâtre de l'Athénée la comèdia en tres actes "El cor mana" (Le coer dispose). Margarida Xirgu el 1914 va estrenar, en els seus inicis en el teatre castellà, també la comèdia "El cor mana", que va ser molt representada a Madrid i províncies. Francis de Croisset era elegant, brillant, mundà i va inspirar a Marcel Proust la metamorfosi de Bloch en Jacques du Rozier, el personatge de la seva obra "A la recerca del temps perdut" iniciada el 1913.

Francis de Croisset va estrenar el 27 de febrer de 1914 en el Théâtre de l'Ambigu de París la comèdia en tres actes "El gavilà" (L'épervier). Sempre va buscar l'escàndol amb comèdies d'audàcia calculada, però no va ser fins a 1923 que va continuar la seva col·laboració amb Robert de Flers iniciada el 1920, obtenint els seus millors èxits. La seva segona col·laboració va ser en la comèdia en tres actes "Les vinyes del Senyor" (Les vignes du Seigneur) estrenada el 16 de gener de 1923. El 7 d'abril del mateix any van estrenar de nou en col·laboració, en el Théâtre des Varietés l'opereta en tres actes i quatre quadres "Cibolet" (Ciboulette) amb música de Reynaldo Hahn i el 24 de desembre també del mateix any van estrenar en el Théâtre de l'Athénée la peça en tres actes basada en l'obra d'Edward Sheldon "Romanç".
Robert de Flers i Francis de Croisset van estrenar el 12 de febrer de 1925 en el Théâtre de l'Athénée la comèdia en quatre actes "Els nous senyors" (Les nouveaux messieurs). El 1927 van estrenar l'obra "El doctor miracle" (Le docteur miracle) i van escriure les comèdies "Les precioses de Ginebra" (Les précieuses de Genève) i "El record" (Le souvenir) que no es van estrenar fins a 1929. Robert de Flers també va escriure l'assaig "El sentiment religiós i la ciència. Enquesta sobre els membres de l'Acadèmia de les Ciències" (Le sentiment religieux et la science. Enquête auprès des membres de l'Académie des Sciences) que no es va publicar fins a 1928.
El 30 de juliol de 1927 Robert de Flers va morir a l'establiment termal Grand Hôtel de Vittel, a Vosges, a França, després d'una llarga malaltia, a l'edat de 54 anys. Va ser enterrat al cementiri de Père Lachaise de París

 

Tomba de Robert de Flers, en el cementiri de Père Lachaise de París.

Foto Findgrave

El 28 d'octubre de 1927, Francis de Croisset va estrenar en el Théâtre de l'Avenue la comèdia en tres actes "La librea del Sr. Comte" (La livrée de M. Le Comte) basada en l'obra de Melville Collins. El 1929 va publicar l'obra "La fira cingalesa" (La féerie cinghalaise) i va estrenar la comèdia en un acte "No diguis Fontaine..." (Ne dite pas Fontaine...). El 21 de març de 1931 va estrenar en el Théâtre de l'Athénée la comèdia en tres actes "Pere o Jaume?" (Pierre ou Jack?) i el 12 de febrer de 1932 va estrenar en el Théâtre des Ambassadeurs de París la peça en tres actes i sis quadres "Era una vegada..." (Il était uns fois...).

Francis de Croisset en col·laboració amb Albert Willemetz van estrenar al gener de 1934 en el Théâtre des Bouffes-Parisiens de París, l'opereta "La felicitat Senyores" (Le bonheur Mesdames), amb música de Christiné i amb la participació dels cantants Michel Simon i Arletty. El 23 de maig de 1935 de Croisset va estrenar a bord del paquebot de Normandia, la fantasia en un acte "El bitllet de loteria" (Le billet de loterie) i el mateix any va publicar l'obra "La dama de Malacca" (La dame de Malacca). Finalment, el 16 de desembre de 1936 va estrenar en el Théâtre des Ambassadeurs la comèdia en tres actes "El pelicà o Una estranya família" (Le pélican ou Une étrange famille) basada en l'obra de Somerst Maugham, publicant a continuació el relat de viatges a les Índies "Hem fet un bon viatge" (Nous avons fait un beau voyage). Va ser el pare del patró de premsa Philippe Wiener de Croisset (pare al seu torn de l'home de negocis Charles de Croisset) i de Germaine Wiener de Croisset, esposa del pintor i crític d'art Roger Lannes de Montebello (1908-1986) i mare de Philippe Lannes de Montebello, que va ser director del Metropolitan Museum of Art de Nova York durant més de 30 anys.

 

Retrat de Francis de Croisset.

Foto Wikipedia

 

Francis de Croisset va morir el 8 de novembre de 1937 a Neuilly-sud-Seine, a la regió dels Alts del Sena, a França, a l'edat de 60 anys.
Curiosament els tres dramaturgs col·laboradors, van morir de forma escalonada: Gaston Armand de Caillavet el 1915, Robert de Flers el 1927 i Francis de Croisset el 1937, als 44, als 54 i als 60 anys d'edat, respectivament.

Alguns texts han estat extrets de: "de Caillavet, de Flers, de Croisset": Wikipedia, The New York Times, Academie-Française y Gevaudan.

 

XAVIER RIUS XIRGU

àlbum de fotos

 

tornar

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Creative Commons.