Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

117. HENRY BATAILLE

 

Henry Félix Achille Bataille va néixer el 4 d'abril de 1872 a Nîmes (França), va ser pintor, poeta i dramaturg.
La seva família pertanyia a la bona burgesia llenguadociana i els seus orígens es van centrar essencialment en el departament d'Aude. El seu pare, Leopold Bataille, amb arrels a Lauragais (Castelnaudary) va ser nomenat magistrat del Tribunal d'Apel·lació de París al 1876, quan Henry tenia 4 anys. La seva mare, Alice Mestre-Huc, tenia les seves arrels a Moux. A partir de 1876 Henry va realitzar els seus estudis als Lycées Henri IV i Janson de Sailly, al "XVI ? arrondissement" de París i Versalles.
La mort prematura del seu pare el 1883, va conduir a la seva mare a traslladar tot el seu afecte a Henry, però lentament es va anar abandonant i va morir el 1885. Orfe Henry, va ser criat per la seva germana i el seu marit, Ernest Blagé, que es va convertir en el tutor del jove de 13 anys. El 1886 després d'un trajecte escolar caòtic i de tenir efectives aptituds pel dibuix, Henry va abandonar els estudis i va ingressar a l'Académie Julian i després a Beaux-Arts, on va posar tota la seva sensibilitat en l'art, especialment en el dibuix i la pintura. El 1891 va dirigir el diari artístic "Journal des Artistes" quan molts dels seus dibuixos i fins gravats, havien ja tingut alguna petita difusió. El 1893 va conèixer a l'actriu belga Berthe Bady nascuda el 1866, casant-se amb ella no gaire més tard, encara que era 6 anys més gran que ell.

 

Retrat de Berthe Bady la primera esposa d'Henry Bataille.

Foto Monsite

 

El 24 de maig de 1894 Henry Bataille va estrenar en el Nouveau-Théâtre de París la seva primera obra teatral, la fira lírica en tres actes "La belle au bois dormant" escrita en col·laboració amb el jove Robert d'Humières, amb música de Georges Hue i decorats de Rochegrosse i que recorda vagament la poètica del simbolisme. L'obra es basa en el famós conte de Perrault i relata quan la bella dorment és desperta al cap de cent anys, quedant enamorada del seu somni encantat i no del príncep que l'ha despertat, tractant vanament de viure amb la meravellosa obsessió del seu somni. Quan el príncep adverteix aquesta traïció mental, centenària i impossible de dissipar, demana a les decaigudes potències de la vida, que tornin a dormir a la seva enamorada. Els protagonistes de l'estrena van ser: Berthe Bady com la Princesa, M. Krauss com el Príncep i Aurélien Lugné-Poe com l'Aparició. La trama va ser realitzada el 1893 per Henry, i Robert va escriure lo essencial del text, però l'obra en la seva estrena va xocar violentament amb la crítica, la qual cosa va conduir a Henry Bataille a renunciar al teatre, com una forma distinta d'escriure. No obstant això, amb el suport de Marcel Schwob que va fer el prefaci, va publicar el 1895 la seva primera col·lecció de poemes "La chambre blanche", els versos curts de la qual ja havien estat escrits entre 1887 i 1894. La col·lecció inclou petites i tendres impressions a propòsit de coses misterioses i vagues, a propòsit de la naturalesa malalta i esvaïda, a propòsit de dones mudes que passen perfumades de dolçor, de nétes prudents i tristes; en definitiva d'una infància frèvola i poregosa. Henry Bataille va reviure la seva infància fins al conte de fades i va centrar l'interès precisament en l'espectacle d'aquesta metamorfosi i en veure com revisava la seva infància i revivia la seva joventut: ahir és sempre el paradís perdut. Sempre van haver uns pobles en els que es va recordar d'haver vist morir una tarda, i que no va oblidar i on voldria tornar només un sol instant. Tornar cap al passat que va veure morir, una tarda d'adolescència, una tarda de joventut, una tarda d'amor. I així fins a la mort de cadascuna de les nostres existències successives. Hi ha doncs, en aquest llibre d'infància, tota una filosofia de la vida: un record malenconiós del passat i una por orgullosa del futur.

Henry Bataille al estiu de 1892, va escoltar a un camperol cantar -a qui desitjava esbossar a llapis- en el bosc bretó d'Huelgoat, al escoltar la cançó va canviar d'idea i febrilment, sobre els seus genolls, va començar a escriure les pàgines d'una llegenda que més tard, el 4 de maig de 1896, va estrenar a la Comédie-Parisienne. Es tractava de la llegenda tràgica en cinc actes "La lépreuse". L'argument narra la vida de la leprosa Aliette que estima a Ervoanik, que a la vegada també l'estima. Aliette li conta el seu amor a la seva mare la vella leprosa Tili que odia als homes al marge dels quals viu i aquesta li conta a la seva filla que Ervoanik va ser Famant de Fantik. Per venjança Aliette fa beure a Ervoanik del seu got, per lo que serà conduït també a la leproseria. Els seus protagonistes a l'estrena de l'obra van ser: Berthe Bady en el paper de la leprosa Aliette, Paul Franck com Ervoanik i Louise France com la vella Tili. L'obra va tenir un gran èxit de públic i crítica, lo que va fer tornar a Henry Bataille de nou al teatre. En ella va posar en acció les mateixes sensacions i les mateixes idees que, paral·lelament, va traslladar en els seus poemes. Aquesta obra és el desenvolupament natural d'un cant popular. El tercer acte es torna admirable, quan al conèixer el seu mal i la seva sort, el leprós espera a casa del seu pare al seguici fúnebre que el conduirà a la casa dels morts. Es tracta d'una obra totalment original i de perfecta harmonia, en la que el vers emprat és molt simple, molt flexible, desigual d'extensió i meravellosament ritmat: és el vers lliure en tota la seva llibertat familiar i lírica. El 7 de febrer de 1912 es va estrenar a l'Opéra-Comique de París una versió lírica de "La lépreuse" amb música de Sylvio Lazzar, protagonitzada per Marguerite Carré com Aliette, Léon Beyle com Ervoanik i Marie Delna com la vella Tili.



Carta autògrafa d'Henry Bataille.

Foto Nanga


El 8 de maig de 1897 Henry Bataille va estrenar en el Nouveau-Théâtre de París, el drama tràgic contemporani en quatre actes i en prosa "Ton sang", sense oblidar la seva guerra contra la crítica iniciada a l'estrena de la seva primera obra teatral. En aquesta tragèdia les afinitats corporals són substituïdes per les afinitats morals: és el psiquisme material i el misticisme carnal. L'argument relata com Marta amb la mateixa càndida inconsciència que va abandonar la seva carn a les carícies del baró, oferirà la transfusió de la seva sang per a salvar al moribund jove Daniel. La sang de la dona, pura o impura, odi o amor, és una maledicció per a l'home. L'amor és una alegria enverinada; la fatalitat vol que el bé suprem de l'home sigui la font dels seus turments més cruels; que el riu d'on beu la vida sigui el mateix d'on beu el dolor i la mort. Els protagonistes de l'estrena de l'obra van ser: Berthe Bady com Marta, Marie Samary com Matilde, M. de Max com Daniel i Max Barbier com Maxime. En el seu prefaci Henry Bataille va escriure: <<El drama quan més simple i desproveït d'alta significació, millor fi veritable obté>>. Una obra d'art, un quadre, una estàtua, un poema, una novel·la o un drama, mai ha de tenir un significat massa precís, ni voler demostrar alguna veritat moral o psicològica, ni ser un ensenyament, ni contenir una teoria. Cal oposar Hamlet a Poliecto. Les idees de Bataille semblen prudentment imprecises, sent confusament la vida, però no la comprèn massa; és la condició mateixa de la puerilitat de les seves obres. Tots els grans actes naturals de l'existència humana, són dirigits o dominats per l'inconscient.

 


Retrat de l'actriu Berthe Bady, esposa d'Henry Bataille, realitzat per Toulouse Lautrec el 1897.

Foto Images Google


El 4 de maig de 1900 va estrenar en el Théâtre de l'Odéon de París la comèdia en quatre actes i en prosa "L'enchantement", en la que la rivalitat amorosa de dues germanes, per la forta passió que pateixen, deixa maltrets els 16 anys de Jeannine, la més petita. Els protagonistes de l'estrena de l'obra van ser: M. Tarride com l'escriptor Georges Dessandes, P. Rameau com Pierre Boissieux, Jane Hading com Isabelle Dessandes i Marthe Régnier com Jeannine.

Henry Bataille el 1901 va realitzar un àlbum de 22 litografies titulat "Têtes et pensées", en el que va assolir "pintar cares de pensament", figurant celebritats literàries de principis del segle XX com: Tristan Bernard, Alfred Capus, Jules Case, Maurice Donnay, Paul Fort, André Gide, Gustave Kahn, Jean Lorrain, Pierre Louys, Octave Mirbeau, Robert de Montesquiou, Catulle Mendès, Lucien Muhlfeld, André Picard, Henri de Régnier, Jules Renard, Georges Rodenbach, Edmond Sée, Jean de Tinan, Pierre Valdagne, Femand Vanderem i Willy. L'àlbum va ser editat per Ouendorff.

 


Retrat del pediatra francès Antoine Marfan (1858-1942), pintat per Henry Bataille.

Foto Commons Wikimedia


Com pintor es va sentir més atret pel retrat que pel paisatge. Va ser elegit primer, dues vegades en els concursos preparatoris al premi de Roma. Henry Bataille va afirmar: <<Mirar és ser pintor. Sofrir és ser poeta. De la unió de la plàstica i de l'ànima, es pot fer néixer el més bell art vivent integral: el Teatre>>.

 

Retrat d'Henry Bataille realitzat per Pierre Louÿs a "Têtes et Pensées", Paris el 1901.

Foto Commons Wkimedia

 

Bataille va dur a l'escena drames i melodrames de l'existència moderna, si més no, reduint de vegades grans problemes en els seus motius externs i femenins. Per això la seva obra no ha estat duradora, tot i que no deixa de reflectir una sensibilitat delicada, un sentiment sincer i un autèntic sofriment. La societat que pintés amb certa indulgència li va pagar de sobres amb el seu ple reconeixement, i les seves representacions van assolir, a París i per onsevulla, l'entusiasta aprovació del públic. El 24 d'abril de 1902 va estrenar en el Théâtre du Vaudeville de París la comèdia en tres actes "Le masque" en la que relata la defensa d'una simple dona, Geneviève, traïda pel seu marit, l'autor dramàtic André Demieulle, i les astúcies que s'enginya per a reconquistar-lo. Geneviève troba en la seva puresa moral l'idea d'actes tan temeraris, tan arriscats, que només poden ser inspirats per l'instint més desenfrenat: compondre una vida fictícia capaç d'abusar del seu marit, un autor dramàtic en decadència. L'obra va ser protagonitzada en la seva estrena per: Gabrielle Réjane en el paper de Geneviève Demieulle, Léon Lérand com Sicault i G. Dubosc com Félix Rouchon.

El 14 de novembre de 1902 va estrenar en el Théâtre de l'Odéon de París -reposat més tard el 25 de gener de 1905, en el Théâtre de la Porte Saint-Martin- l'episodi dramàtic en 5 actes i un pròleg basat en l'obra de Tolstoi "Résurrection", que és més aviat una pel·lícula en cinc èpoques, en la que cadascuna d'elles es juxtaposen a un viu i pintoresc quadre de costums: una nit de Pasqua a la noblesa camperola, una deliberació de jurat, una recepció a l'alta societat, un barri de dones en presó i una aturada d'un convoy de deportats a Sibèria. L'escena central de l'obra, és la que apareix la Maslowa (en la que Berthe Bady, protagonista ja de "La belle au bois dormant", de "La lépreuse" i de "Ton sang", va ser: <<els ulls, la cara i tota l'ànima>>) i el seductor príncep Nekludof, que vol treure-la del fang, refer-li l'ànima i conduir-la a la resurrecció. L'obra és de temàtica romàntica i encara que Bataille va tenir dures paraules contra el romanticisme, va tornar a ell involuntàriament sense poder-se mai alliberar del mateix. En la immensa majoria de les seves obres futures es troben sempre la tendresa i la pietat. Bataille va barrejar el romanticisme i el realisme amb l'idealisme líric. L'obra va ser protagonitzada en la seva estrena i reposició per: Berthe Bady en el paper de la Maslowa, Dumény i A. Calmettes com el príncep Nekludof, Maxence com Simonson i Flore Mignot com Fedosia Mª Sylvie.

Henry Bataille va representar el 12 d'abril de 1903 la comèdia en un acte "La déclaration" que mai abans havia estat representada en cap teatre de París. La representació es va realitzar a casa de Léon Bailby amb el concurs de Berthe Bady i André Brûlé, que també la van representar al "Figaro" i a la "Vie Heureuse". Amb altre repartiment es va representar a Marsella, Rouen,... sota la direcció de Baret i també a Londres el 1903 davant del Rei amb Jeanne Granier. La comèdia presenta una certa analogia, en quant al seu subjecte, amb l'obra "Feu du voisin" de Francis de Croisset.

La nostàlgica obra d'Henry Bataille, és sempre una crítica virulenta dels costums i de la moral quallada en les classes altes, de la França de la avantguerra. El 8 de novembre de 1904 va estrenar en el Théâtre du Vaudeville de París -reposada més tard a la Comédie-Française, el 28 de desembre de 1920- la comèdia en quatre actes "Maman Colibri", en la que Irène de Rysbergue, una dona de mitjana edat, encara jove i bella, mare de dos fills i abandonada pel seu marit, deixa casa seva per a seguir les aventures d'un jove de 20 anys qui la abandona aviat per una dona més jove que ella. Desfeta mamà Colibri, torna a casa seva trobant el perdó, a prop del bressol del seu nét. L'obra va ser protagonitzada per: Berthe Bady, Léon Lérand, Louis Gauthier i André Brûlé en la seva estrena en el Théâtre du Vaudeville i per: Berthe Cerny, Raphaël Duflos, Roger Monteaux i Roger Gaillard en la seva reposició en la Comédie-Française.

 

Exemplar de "Maman Colibri" amb foto de Berthe Bady a la portada, que va interpretar el paper d'Irène, el 1904.

Foto Monsite

 

Després de l'estrena de "Maman Colibri", Henry Bataille va arribar a la fama i les seves obres teatrals es van representar també a Broadway, convertint-se des de 1900 fins a l'inici de la Primera Guerra Mundial el 1914, en un dels dramaturgs més aplaudits, pels seus drames passionals que es desenvolupaven en una societat mesquina i decadent. Henry Bataille va ser un perpetu malalt, un ànima torturada que es complaia amb la postura de màrtir. Cada publicació va ser acompanyada d'un manifest en el que va exposar les seves posicions contra els diaris tan partidistes com virulents. Nombrosos drames d'Henry Bataille van conèixer els assalts de la crítica. En la seva malaltissa sensibilitat, Bataille sofria per aquestes crítiques exagerant la seva importància; es va considerar sistemàticament perseguit i es va cuirassar dels manifestos, dels prefacis i dels preestrenes, que el van fer ser un dels més prolixos estetes del drama modern, almenys segons la seva concepció personal. Això explica el to agre i violent de certs escrits didàctics de Bataille i el caràcter susceptible i agrit d'un home al que, en aparença, la fama li havia donat tot el que tenia dret a exigir-li.
El 1904 va publicar la col·lecció de poesies "Le beau voyage" que va tenir una altra edició més completa el 1916. En aquesta col·lecció va reunir tots els poemes escrits després de "La chambre blanche" a manera de descans dels assajos dramàtics. El poeta Bataille cada vegada més va haver de cedir davant del Bataille dramaturg.

 


Retrat d'Henry Bataille.

Foto Reynaldo Hahn


El 27 d'octubre de 1905 va estrenar en el Théâtre du Vaudeville -reposada més tard el 24 de novembre de 1913, en la Comédie-Française- el drama en quatre actes "La marche nuptiale", en la que Grâce de Plessans, una jove rica i complimentada, deixa les seves comoditats per a casar-se amb el seu pobre i tímid professor de música, per qui sent una devoció gairebé maternal. A París, on viuen miserablement, Grâce és temptada a cedir als afectes de Roger Lechatelier, el marit d'una de les seves amigues. Però el sentit del deure i el nen que espera la retornen al seu desgraciat marit. L'obra va ser protagonitzada en la seva estrena en el Théâtre du Vaudeville per: Berthe Bady en el paper de Grâce de Plessans, Gaston Dubose com Roger Lechatelier, Janvier com Claude Morillot i Gabrielle Dorziat com Suzanne Lechatelier; i en la seva reposició en la Comédie-Française per: George Grand i Alexandre en el paper de Roger Lechatelier, Georges Berr i R. Monteaux com Claude Morillot i Mlle. Lara i Valpreux com Suzanne Lechatelier.

 


Berthe Bady i Gaston Dubose interpretant el tercer acte de "La marche nuptiale".

Foto Photographers Direct

 

Margarida Xirgu va inaugurar la campanya madrilenya de 1915, en el Teatro de la Princesa, amb l'adaptació castellana de "La marcha nupcial". El públic es va mostrar una mica reservat i fred per la lentitud del desenvolupament de la tècnica analítica, que l'autor va imprimir en l'obra. "La marcha nupcial" va ser representada per Margarida Xirgu en innombrables ocasions, en el transcurs dels anys fins a la dècada dels 30 i per tot el país. El 1928 l'obra va ser duta al cinema, dirigida per André Hugon i amb el següent repartiment d'actors i actrius: Louise Lagrange, Pierre Blanchar, Janine Borelli, Louise Dauville, Olga Day, Paul Guidé i Vardannes.

 

Cartell del film "La marche nuptiale".

Foto Films de France

 

Poc a poc Henry Bataille es va anar convertint en més comercial que en artista. El 10 de desembre de 1906 va estrenar en la Comédie-Française la comèdia en quatre actes "Poliche", en la que Didier Mereuil (Poliche) està enamorat de la bella Rosine de Rinck i fa qualsevol cosa per a agradar-li. Rosine no l'estima i es deixa seduir per un fogós aviador. Però un dia ella s'adona que Poliche no és més que una façana i que Didier si és un home seriós. Intenta viure amb ell, encara que no pot i el deixa sense esperança de retorn. L'obra va ser protagonitzada en la seva estrena per: Maurice de Féraudy en el paper de Didier Meireuil, Henry Mayer com Boudier, Cécile Sorel com Rosine de Rinck i Berthe Cerny com Pauline Laub.
El 2 de febrer de 1908 va estrenar en el Théâtre de la Renaissance de París -reposada més tard en el Théâtre de la Porte Saint-Martin, el 5 d'octubre de 1911- la comèdia en quatre actes "La femme nue", la trama de la qual es desenvolupa a Montparnasse on Lolette Cassagne és model del vell pintor Pierre Bernier, que ha conquistat la celebritat gràcies a un nu que li ha fet. Aviat s'enamora d'un jove artista i deixa al seu ancià mentor, encara que el seu jove amant al final l'abandonarà. L'obra va ser protagonitzada en la seva estrena i reposició, una vegada més per l'esposa d'Henry Bataille, l'actriu Berthe Bady en el paper de Lolette, acompanyada de Pierre Magnier com Pierre Bernier i Andrée Mégard i Jane Hading com la princesa de Chabran. A la seva estrena es va parlar molt de qui volia caricaturitzar Bataille, amb el personatge del vell pintor: A la moral decadent i als costums inhabituals, a Debussy o al príncep de Polignac?.
Margarida Xirgu va estrenar, a la primavera de 1915, en el Teatro de la Princesa de Madrid, l'adaptació castellana de "La mujer desnuda" i el 17 de juliol de 1915 la va estrenar en el Teatre Novetats de Barcelona. L'obra va agradar al públic i a la crítica i va ser diverses vegades representada per la Compañía Margarita Xirgu en diferents teatres del país. "La femme nue" va ser duta al cinema diverses vegades, entre les quals destaquen: la dirigida per Jean-Paul Paulin el 1932, amb el següent repartiment: Florelle (Lolette), Raymond Rouleau (Pierre Bernier), Constant Remy (Jean Rouchard), Alice Field (la princesa de Chabran), Armand Bour (el príncep de Chabran), Maxime Fabert (Tabourot), Paul Clerget (Garzini), Marcel de Garcin (Gréville), Odette Talazac (Mme Garzin), Louis Melrack, Robert Charlet i Pierre Delu.

 


Cartell del film "La femme nue" de 1932.

Foto Dvd Toile

 

i la dirigida el 1949 per André Berthomieu, amb el següent repartiment: Yves Vincent (Pierre), Giselle Pascal (Loulou), Michèle Philippe (la princesa de Chabran), Jean Tissier (Roussel), Jean Davy (Ronchard), Paulette Dubost (Suzon), Germaine Charley (Mme. Garzin), Suzanne Guémard (l'infermera), Annie Avril (la criada), Pierre Magnier (el príncep de Chabran), Jean Toulout (Garzin) i Arthur Allan (Jacopoulos).

 

Cartell del film "La femme nue" de 1949.

Foto Images Google

 

El 30 de març de 1909 Bataille va estrenar en el Théâtre de la Renaissance de París la comèdia en quatre actes "Le scandale", que relata l'etern triangle de la dona, el marit i l'amant i que va ser protagonitzada per: Berthe Bady en el paper de Charlotte Férioul, l'actor Samary com Maurice Férioul en l'estrena i el gran actor Lucien Guitry -el Sarah Bernhardt masculí- en la doble reposició del setembre de 1909 i Pierre Maffnier com el comte Artanezzo. Henry Bataille va ser home de paradoxes, un gran burgès de confortables èxits i va servir al seu públic un teatre, que retornava l'imatge funesta de la societat que sempre va jutjar indigesta. Sovint evitant París, va redactar les seves obres en el seu castell de Vivières (Aisne) que va comprar el 1910.

Henry Bataille va estrenar en el Théâtre du Gymnase de París el 25 de febrer de 1910 -reposada més tard al novembre de 1919, en el Théâtre de París- el drama en quatre actes "La vierge folle", una obra mestra de virtuositat i emoció, com la van qualificar a la seva estrena. La trama narra la història d'un advocat ja madur, Marcel Armaury, que casat amb la seva irreprotxable esposa Fanny, manté una relació amorosa amb una jove de 18 anys, Diane de Charance, germana d'un dels seus cursetistes, Gaston de Charance. Els pares de Diane descobreixen la mala conducta de la seva filla i l'amenacen de dur-la a un convent. Armaury i Diane marxen a Londres, per a viure allí el seu amor sense preocupacions ni impediments. La desgraciada Fanny deixa partir al seu marit amb molta dignitat i tendresa. Armaury sembla rendir-se a les seves raons, lo que fereix la sensibilitat de Diane, que treu profit d'una trobada furiosa amb el seu germà Gastón, per a morir amb el tir de la seva pistola. L'obra va ser protagonitzada per Berthe Bady i en la seva reposició per Gabrielle Réjane en el paper de Fanny Armaury, Monna Delza com Diane de Charance, Pierre Magnie i Dumény com Marcel Armaury, A. Calmettes com el duc de Charance, Armand Bour i Signoret com Abbé Roux i Roger Vincent i R. Monteaux com Gaston de Charance.

El 1912 Margarida Xirgu va representar en el Teatre Principal de Barcelona l'adaptació catalana de la "La verge boja" traduïda per Carles Costa. L'obra havia estat ja estrenada el 1910, en el Teatre Romea per Emilia Baró i Carles Capdevila.

 

Margarida Xirgu protagonitzant "La verge boja".

Foto Archivo familiar Albert Prats

 

El drama va ser dut al cinema diverses vegades, destacant entre totes: el film dirigit el 1929 per Luitz-Morat i amb el següent repartiment: Suzy Vernon (Diane de Charance), Emmy Lynn (Fanny Armaury), Simonne Judic (Ketty), Mme. de Morlaye (la duquessa de Charance), Jean Angelo (Marcel Armaury), Maurice Schutz (el duc de Charance), Pierre Fresnay (Gaston de Charance) i Charley.


Cartell del film "La vierge folle" de 1929.

Foto Dvd Toile

 

i el film dirigit el 1938 per Henri Diamant-Berger, amb el següent repartiment: Annie Ducaux (Fanny Armaury), Victor Francen (Marcel Armaury), Juliette Faber (Gisèle), Michel André (Gaston de Charance), Gabrielle Dorziat (la mare de Gisèle), Claire Gérard, Marie Déa, Denise Kerny i Gaby Andreu.

El 26 d'abril de 1910 Bataille va estrenar amb música pròpia, en la Comédie-Française el poema dramàtic en un acte i un pròleg "Le songe d'un soir d'amour". Es tracta d'un poema teatral dolorós i tendre, que va ser protagonitzat per Bartet en el paper de l'Ombra, Cécile Sorel com Ella, George Grand com Ell i Alexandre com l'Altre. El 27 de febrer de 1911 va estrenar en el Théâtre de la Porte Saint-Martin de París -reposada més tard en el Théâtre de París, el 25 de març de 1920- la comèdia en quatre actes "L'enfant de l'amour", protagonitzada en la seva estrena i la seva reposició per: Gabrielle Réjane i Vera Sergine en el paper de Liane Orland, Andrée Pascal i Sylvie com Aline, S. Frévalles i Juliette Clarens com Nellie Rantz, André Brûlé com Maurice Orland i Dumény i Mauloy com M. Rantz.

El 1912 Henry Bataille va acabar la tempestuosa relació amb la seva esposa l'actriu Berthe Bady i va començar una nova relació amorosa amb la també actriu Yvonne de Bray, nascuda a París el 12 de maig de 1889, amb 17 anys menys que ell i que l'acompanyaria fins a la seva mort.



Retrat d'Yvonne de Bray.

Foto Appl Lachaise

 

El 26 de novembre de 1912 va estrenar en el Théâtre de la Porte Saint-Martin de París la comèdia en tres actes "Les flambeaux", en la que relata les desventures del professor de biologia Laurent Bouguet i de la seva amant l'hongaresa Edwige Voroditchge. Aquesta relació amorosa és insinuada a Mme. Bouguet per la seva filla Marcelle, però la mare no creu la suposició injuriosa i per a frenar la possible relació, encarrega al seu marit que faci els sondejos pertinents per a casar a Edwige amb el seu alumne Blondel. Encara que Edwige no estima a Blondel accepta el matrimoni, doncs sinó -com l'indica Bouguet- sap que haurà de marxar. A la vegada Blondel que si estima a Edwige, no vol casar-se amb ella doncs sap, com tot el món, que és l'amant de Bouguet, però és convençut per aquest que és necessari aquest matrimoni per a detenir un judici pendent a Hongria contra ella. Al final Bouguet rep el Premi Nobel de biologia pels seus estudis sobre la curació del càncer i exigeix ja moribund a Edwige que abandoni França. L'obra va ser protagonitzada ja en la seva estrena per Yvonne de Bray -la nova companya de Bataille- com Edwige Voroditch i i la va acompanyar el següent repartiment: Le Bargy en el paper de Laurent Bouguet, Suzanne Desprès com Mme. Bouguet, Simone Frévalles com Marcelle Bouguet, F. Huguenet com Blondel, J. Coquelin com Hernert, Etiévant com Pravielle, Collen com Pélissier, Harment com l'amant, Savry com Hervé, L. Christian com el director de L'Aube, Person com Bonvallet, Mernet com Taloires, Richaut com Barattier i Doney com un periodista. A l'octubre de 1913 es va representar com assaig en el Théâtre de la Porte Saint-Martin, l'obra inèdita en sis quadres i un pròleg escrita en col·laboració amb Albert Flament "Manon, fille galante" que va estar retinguda i destinada a una altra escena durant la Primera Guerra Mundial i que per testament, Henry Bataille va prohibir qualsevol representació o publicació.

Henry Bataille va estrenar en el Théâtre du Vaudeville de París, el 22 d'octubre de 1913, la comèdia en quatre actes "Le phalène", que va desencadenar passions i va suscitar els més vehements comentaris. En la trama de l'obra, Thyra de Marliew apaivaga amb una injecció de cianur la sed histèrica de bellesa que la devora. És la resolució tràgica del dilema que es traça al voltant de l'existència, sense exceptuar a ningú, les fatalitats eternes de l'amor i de la mort. L'obra va ser protagonitzada en la seva estrena per: Yvonne de Bray en el paper de Thyra de Marliew, Pierre Magnier com Lignières, Paul Gapellani com el príncep Philippe de Thyeste i Aimée Tessandier com Mme. de Marliew. En la seva estrena la crítica es va exaltar i Bataille va replicar amb la redacció d'un prefaci dedicat a: <<un jove de trenta anys, si aquestes línies arriben fins a ell>>, en el qual va relatar tots els incidents, quedant tan desenganyat que es va oposar a l'èxit de l'obra. Bataille va lluitar sempre cara a cara amb la crítica, des de l'estrena de "La belle au bois dormant" i mai va suportar acceptar les línies menyspreadores dels diaris. La publicació de "Le phalène" es va acompanyar de retalls de premsa del moment. Gaston Calmette de "Le Figaro" el va qualificar d'immoral i Léon Daudet de "L'Action Française" va escriure: <<pobre Bataille, pobre productor de pollastres flacs... Henry Bataille polissó de les Lletres, reprèn la Creu del Nord>>. Louis Aragon deia en la seva "Paradoxe vivant": <<Llavors, Bataille va ser un autor de tesis? Sens dubte aquest va ser el seu desig. Va construir la seva obra dramàtica sobre la denúncia d'una societat burgesa malalta d'hipocresia. Curiós contrast: gran burgès, element necessari del "Tot París" literari, home satisfet per l'èxit de les seves obres; i es bat amb els seus. I tots el rebutgen: els aristòcrates i la societat rica parisenca, no li perdonen la seva traïció. La jove guàrdia li conserva poc rancor: no és dels seus. Aquestes crítiques de plomes sagnants li serveixen un mica de tot això. Bataille és l'home del teatre malsà i decadent...>>.

 

Retrat d'Henry Bataille el 1913.

Foto Heritage

 

A partir de llavors Henry Bataille es va inclinar pel teatre d'idees i el drama social. Va ser també un teòric de la motivació subconscient. Encara que no va utilitzar les seves teories en la major part dels seus propis treballs, va ajudar a influir a dramaturgs posteriors com Jean-Jacques Bernard i a l'escola "del silenci". El 9 de novembre de 1916 va estrenar en el Théâtre de la Porte Saint-Martin de París la comèdia en tres actes i un prefaci "L'amazone", que va esvalotar a tots: <<als aprofitats de la literatura sentimental, de les infermeres angèliques i de les padrines almivarades>>. Va ser una obra valenta, capaç possiblement de sorprendre a una part del mateix públic daurat que havia donat fama a Bataille. L'obra es basa en l'etern debat que existeix entre l'imperiosa veu que exalta la renúncia, que saluda al sacrifici d'un mateix com el cim més alt de l'energia humana; i l'amor estripat i martiritzat. Són les dues cares de la guerra. Pierre Bellanguer que té 46 anys i és sotstinent en la reserva, aconsegueix amb subterfugis no ser enviat al front, en la guerra de 1914. Casat amb l'antipàtica Cécille Bellanger, estima a Ginette, encara que ella només li concedeix la seva amistat. Perquè reconeixi el seu valor, Pierre marxa al front i és mort per l'enemic. Al conèixer la desgraciada notícia Ginette que estava a punt de casar-se per conveniència amb un sotsprefecte, l'abandona i es converteix en la monja del patriotisme. L'obra en la seva estrena va ser protagonitzada per: Gabrielle Réjane com Cécile Bellanger, A. Antoine com Pierre Bellanger, L. Gauthier com M. Duard i Mlle. Simone com Ginette Dardel. "L'amazone" forma part de la trilogia que junt amb obres posteriors com "L'animateur" i "La chair humaine", composen el teatre social d'Henry Bataille.

El 1916 es va publicar la col·lecció de poemes "La divine tragédie", en la qual es comprova que la vida va madurar el seu pensament, l'experiència va enriquir la seva forma i la tragèdia de la guerra al ferir la seva sensibilitat, li va conferir una febril eloqüència i inspiració. Referent a això Bataille es va fer aquesta pregunta: <<Deu el poeta per a expressar l'aspror tràgica de la guerra, haver-la viscut directament?>>. El 1917 va publicar el seu assaig "Écrits sur le théâtre", una col·lecció d'estudis sobre: Shakespeare, Tolstoi, Alfred de Musset, Henry Becque, Georges de Porto-Riche, Jules Renard, Gabrielle Réjane i Sacha Guitry. El 16 d'octubre de 1918 va estrenar en el Théâtre Réjane de París la comèdia en dos actes "Notre image", que va tenir una acollida molt decebedora i que no va arribar ni a salvar-la, el seu primer acte molt animat. L'obra es basa en la vida d'una vella cortesana sentimental i va ser protagonitzada en la seva estrena per: Gabrielle Réjane en el paper d'Honorine, Jane Renouardt com Henriette, F. Huguenet com Armand de Jussieux i Armand Bour com Martin-Puech.

 


Retrat d'Henry Bataille.

Foto Theatre Msu Edu

 

A partir de 1919 es va atrinxerà a la seva propietat del Vieux Phare a Rueil. El 15 d'abril d'aquest mateix any va estrenar en la Comédie-Française la peça en quatre actes "Les sœurs d'amour", en la que Frédérique Ulrich, la dona de 35 anys d'un ric arquitecte i mare de família, estima a un modest empleat del seu marit, el jove de 28 anys Julien Bocquet. Eveline li descobreix aquesta relació a Ulrich i Frédérique s'escapoleix de la seva llar amb Julien, a qui encara no s'ha lliurat. Al final Frédérique torna amb el seu marit i la seva família, amb l'acord de guardar les aparences davant de la gent. En l'obra Frédérique de gran puresa moral per l'educació religiosa rebuda, s'enfronta amb Éveline que personifica l'instint. L'obra va ser protagonitzada en la seva estrena per: Léon Bernard en el paper de M. Bocquet, Alexandre com Julien Bocquet, Berthe Cerny com Frédérique Ulrich, Thérèse Piérat com Eveline i Kolb com Mme. Bocquet.

 


Retrat d'Henry Bataille a casa seva.

Foto Gallica

 

El 27 de gener de 1920 va estrenar en el Théâtre du Gymnase de París la comèdia en tres actes "L'animateur", que forma part de la trilogia del teatre social de Bataille. L'obra relata la vida del famós periodista Dartès, que per un article imprevist publicat en un diari que no contempla la política teòrica, sembla que defensi a l'extrema esquerra. La seva dona que sempre l'ha enganyat l'abandona, al contrari que la seva filla Renée Dartès -encara que duu el seu cognom és fruit d'un adulteri maternal- que es converteix en la col·laboradora del seu pare. Gibert un periodista d'extrema dreta, vol publicar un pamflet contra Dartès amb l'ajuda d'uns documents íntims facilitats per l'adúltera muller d'aquest últim. Renée amenaça a Gibert amb matar-se si dóna a conèixer aquesta informació, però finalment és Dartès qui mor al rebre un tir de pistola d'un exaltat jove seguidor de Gibert. L'obra intenta fer veure les aspiracions proletàries, encara que Bataille no entenia al poble més que a través de la retòrica dels polítics. L'obra va ser protagonitzada en la seva estrena per: la seva companya Yvonne de Bray en el paper de Renée Dartès, Alexandre Arquillière com Dartès, Henriette Roggers com Mme. Dartès, Armand Bour com Donadieu i Dumény com Gibert.
Henry Bataille va publicar el 1920 la col·lecció de poemes "La quadrature de l'amour" en la que considera a la gent com un foc que s'apaga, que no és més que el sentiment sord que va voler descriure en el fons dels seus drames. Encara que va ser anunciada l'obra com un assaig, es tracta de poesia, ja que aquesta no té res en comú amb un munt de trivialitats, de mals jocs de paraules (l'amour du jeu et du hasard, l'amour enfant de poème) o de pàgines titulades ridículament (la natation naturelle, génération de l'infidélité, stratégie du soupçon, les mandibules de la sympathie et budget sentimental, ...). Es tracta d'una obra escrita en una prosa nua, amb una gran subtilesa sentimental i ironia sobre múltiples teoremes casuístics amorosos. El 5 de desembre de 1920 va estrenar en el Théâtre de París la comèdia "L'homme à la rose", que és una variació del tema de Don Juan. És en realitat només un monòleg llarg de l'heroi, les reflexions dels comparses i la desfilada de les dones: la nena que fuig de la vella, Elvire que oblida a la monja que es va condemnar per un petó,... La llegenda del Don Juan roman en l'esperit dels homes més efectiva que la realitat i és il·lustrada amb una aparició de dones molt despullades, lo que va desconcertar al públic a més de tractar-se d'un tríptic massa heterogeni. Bataille va afirmar: << La joventut és tot en l'amor i és necessari viure la vida passional mentre es pugui>>. L'obra va ser protagonitzada en la seva estrena per: André Brûlé en el paper de Don Juan que també va ser el director d'escena, Eve Francis com Consuelita, Monna Delza com Inés, Mary Marquet com Pepilla i Gaston Dubosc com Alazonzo.
El 24 de febrer de 1921 va estrenar en el Théâtre du Vaudeville de París la comèdia en tres actes "La tendresse", en la que l'actor dramàtic membre de l'Acadèmie Française Barnac, té per companya a la bella actriu Marthe, encara que entre els dos no hi ha amor sinó només tendresa. Però un amic l'informa que ella l'enganya i Barnac fa espiar les seves converses, descobrint que Marthe es fa la complaent amb un comicastre de 20 anys, Alain Sergyll. Al cap de dos anys Barnac torna amb Marthe, només per la tendresa que li guarda, deixant-la lliure en els seus enamoriscaments amb el jove Alain, a qui fins i tot dóna diners. Barnac pensa que la gent dirà que es tracta d'un "ménage à trois", però poc li importa doncs a més es veurà visitat assíduament pel jove, amb qui podrà conversar. L'obra és una apologia de la passió. Hi ha en ella una dissociació, ja latent en "Ton sang" o "L'enchantement", de dos elements de la passió. És el que Bataille denomina "idealisme", arribant fins al cinisme i l'audàcia de la brutalitat, com els idealistes místics i que enllumena a obres com "Les soeurs d'amour" i "La tendresse". Després d'experiències inútils i doloroses, Henry Bataille va tenir la voluntat de conservar la força per a tornar a subjectes només compatibles amb el seu geni particular, però aquesta vegada, subjectes fins i tot més rics, i més humans que li donessin la revenja. L'obra va ser protagonitzada en la seva estrena per: Yvonne de Bray en el paper de Marthe, F. Huguenet com Barnac i André Luguet com Alain Sergyll.
El 1921 va morir la seva primera companya Berthe Bady, als 55 anys d'edat. El 9 de febrer de 1922 va estrenar en el Théâtre du Vaudeville de París la comèdia en tres actes "La chair humaine" l'argument de la qual narra la banal història de Gabriel Levasseur, el fill d'un ric burgès que sedueix a la costurera Jeanne Boulard, que treballa durant el dia a casa dels seus pares, de la relació dels quals neix un fill, sense informar a ningú de la seva relació. Levasseur el 1914, en plena Primera Guerra Mundial es converteix en un gran industrial proveïdor de guerra, sent un bon home a la seva vida privada. Jeanne un dia li diu que el seu fill ha estat mort per l'enemic. Levasseur li conta la mort del seu germanastre al seu fill legítim Philippe, que sota el pretext de tenir una salut delicada està amenaçat de ser enviat al front. Al final Philippe decideix emular al seu germanastre i s'incorpora a la guerra, encara que arribarà massa tarda per a batre's amb l'enemic. Aquesta obra tanca la trilogia del teatre social de Bataille, juntament amb "L'amazone" i "L'animateur". El repartiment de l'obra en la seva estrena i reposició va ser el següent: Jeanne Granier i Falconetti com Boulard, André Polack i F. Huguenet com Gabriel Levasseur, Jean Silvestre com P. Levasseur i V. Francen com el soldat. Al desembre de 1921 va estrenar en el Théâtre de París la comèdia en quatre actes "La possession" que és la modernització de l'obra "Manon Lescaut" de l'Abat Prévost i on les idees s'entronquen amb anècdotes de passió, en les quals la dona no sap viure alliberada de certs suggeriments carnals i àdhuc menys alliberar-se d'esclavituds socials regentades pels diners: la dona no pot escapar de la possessió. L'obra va ser protagonitzada en la seva estrena per: Yvonne de Bray en el paper de Jessy, Sylvie com Passerose, Lender com Mme. Cordier, Paul Bernard com Max Bignon, Mauloy com el duc de Chavres i Capellani com Serge de Chavres.
Henry Bataille va publicar el 1922 la novel·la autobiogràfica "L'enfance eternelle", en la qual narra els pesars d'un home confrontat a la desil·lusió per les brutalitats de la gent contemporània, destacant-se com observador àrid d'un París massa preocupat per les seves llums i els seus falsos valors. Bataille ja no va respirar més els candits perfums de la seva infància. Va ser molt treballador a París, a Vivières o a Rueil, va viure sempre davant del seu escriptori, produint amb frenesí obstinat. En els últims anys, per a minorar l'esforç i mantenir aquesta febre creadora, va tenir el costum, durant els assajos de les seves obres, de residir en un hotel molt pròxim al teatre. Quan es va veure impedit de seguir els assajos, va realitzar les postes en escena en ràpids croquis sobre el propi manuscrit. Com pintor, va dibuixar maquetes de decorats. Com músic va passar llargues hores escoltant obres, com una sonata de Beethoven per exemple i no va deixar que ningú més que ell es cuidés d'escriure la música d'escena de l'obra "Songe d'un soir d'amour". Va tenir una efectiva força al no haver-se dispersat amb cap altre gènere literari, al no haver practicat ni la novel·la ni la notícia periodística -els dons del novel·lista i del narrador, a més són totalment diferents als exigits per l'escena- per a dedicar-se únicament al teatre. El que va perdre en universalitat, ho va guanyar àmpliament en intensitat. En els seus últims dies, quan la fama arribada es trobava ja en ple declivi, va acabar l'obra "Le voyage", que va ser estrenada pòstumament en el Théâtre du Gymnase de París el 1937.

Va morir sobtadament a la seva propietat el "Vieux Phare" a Rueil-Malmaison el 2 de març de 1922 gairebé a l'edat de 50 anys. Després de les seves exèquies a Saint-Honoré d'Eylau el 6 de març de 1922, les seves restes mortals van ser traslladades a Moux (Aude) a prop de la tomba familiar. Sobre la seva tomba es troben una escultura del cèlebre animalista Pompon (pseudònim de Ponsinet Edouard) i una reproducció del poema transí "Le transi de René de Chalon" de Ligier-Richier.

 

Tomba d'Henry Bataille a Moux.

Foto Images Google

 

Yvonne de Bray va morir el 1954, a l'edat de 65 anys. Quan va morir Henry Bataille, abatuda per la pena i el dolor, va decidir interrompre les seves activitats teatrals, i va esperar pacientment fins a després de la guerra, per a actuar en el cinema.

L'obra d'Henry Bataille no ha resistit la mort del seu autor, tal com ell mateix va dir en aquest cruel epitafi: <<C'est toujours par ce qu'elle contient de vérité qu'une oeuvre nouvelle choque ses contemporains. C'est toujours et seulement pour ce qu'elle aura contenu de vérité que cette oeuvre est appelée à subsister dans l'avenir>>.

 

Alguns texts han estat extrets de: "Le Cercle d'Henry Bataille" i "L'évolution morale dans le théâtre d'Henri Bataille".

 

 

XAVIER RIUS XIRGU


àlbum de foto

tornar

 

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.