Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

122. JULI VALLMITJANA

 

Juli Vallmitjana i Colomines va néixer el 1873 en un carrer desaparegut de la Barcelona vella, el carrer Graciamat, va ser orfebre argenter, pintor, narrador, novel·lista i dramaturg.

Era fill de Federic Vallmitjana i Josefa Colomines. El seu pare havia fundat, el 1860, l'empresa familiar "Platería y Metales Vallmitjana", un taller d'orfebreria i d'estampació de medalles, al carrer Asturias de Gràcia. L'ofici l'heretà en Juli i el va exercir al llarg de tota la seva vida, participant en la Exposició de Belles Arts i Indústries de 1892 -on aconseguí una medalla- i en la de 1894. Però la seva voluntat era ser pintor. Entre 1893 i 1896 va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona (la Llotja) i formà part de la "colla del safrà" o "de Sant Martí" que es va constituir a l'any 1893 fins el 1896, amb els pintors: Isidre Nonell, Joaquim Mir, Ramon Pichot, Adrià Gual i Ricard Canals. Allò que caracteritzava aquesta colla era el color groguenc de les seves pintures i un interès per reflectir en les seves obres el món dels marginats. La característica principal de la pintura de Juli Vallmitjana va ser la seva especial coloració en tons vermellosos.
El 1895 els seus pares van adquirir, a la Diputació de Lleida, els terrenys del balneari i centre termal de Caldes de Boí per a la seva explotació; i allí que s'hi anà el 1896 amb l'Isidre Nonell i en Ricard Canals. D'aquelles valls els interessà, en gran mesura, el fenomen del cretinisme, una forma d'hipotiroïdisme fruit de l'endogàmia produïda per l'isolament que patien els habitants de les valls pirinenques. Durant tres mesos, el seu amic Nonell dibuixà tipus afectats de cretinisme, que en tornar, exposà a Barcelona i més tard a París. Juli Vallmitjana influït pel fenomen va escriure les narracions "Coses vistes i coses imaginades: recull de narracions", que van ser publicades el 1906. Un conjunt d'impressions emotives on no s'hi troba ni crítica ni denúncia de les condicions de vida del tipus de gent que hi retrata sinó, en tot cas, un cert rebuig d'aquella gent que s'enorgulleix de la seva perversió i embrutiment moral. En aquesta obra, Juli Vallmitjana traspua un tradicionalisme amb preferència per al dibuix descriptiu de la realitat. Però a causa del suïcidi el 1897 del seu pare o per la seva indecisió personal -pròpia del seu caràcter introvertit i depressiu- abandonà la pintura, començà a escriure i el 1899 participà en les tertúlies modernistes de l'emblemàtic local "Els Quatre Gats" de Barcelona. Es va casar amb Anna Maria Vallés i Ribó que l'ajudà a portar el taller d'orfebreria, després va néixer la seva primera filla Federica i el 1903 va néixer el seu segon fill, en David.
Va començar a freqüentar amb els seus amics el barri xino barceloní i els ambients marginats i de baixos fons dels gitanos de Montjuïc, servint de guia a Nonell i a Picasso, i aviat manifestà un interès personal per la realitat social i humana que allí s'hi vivia. De tots aquests nois de casa bona que visitaven els barris baixos, Juli Vallmitjana va ser l'únic que hi acabà convivint de debò, transcendint la curiositat per la mala vida i amarant-se d'un món que alhora que el seduïa, l'esgarrifava. Allí, doncs, trobà l'inspiració per a la seva obra escrita, un retrat tant profund en que sovint es fa difícil separar el que és crònica del que és ficció.
Juli Vallmitjana era de l'opinió que alhora que es feia obra literària o artística també es feia obra de redempció (ensenyar als perduts que van errats, perquè així cerquin i trobin el camí de la veritat i a la resta de la gent ensenyar els viaranys pels quals et farà anar la mala vida, emmascarats d'imatges seductores del vici que traïdorament s'oferiran). Però en el cas del teatre, aquest objectiu moral es minimitzà per la seva pròpia estructura dramàtica.

 

Retrat de joventut de Juli Vallmitjana.

Foto Joan Ducros

 

L'any 1906 publicà la narració "Fent memòria". La data d'aparició de les primeres obres escrites de Juli Vallmitjana, no només coincideix més o menys exactament amb l'aparició del Noucentisme promogut per Eugeni d'Ors sota el patrocini de la Lliga Regionalista, sinó amb l'inici d'un període de propostes i requestes catalanistes en què la fixació de l'idioma era una proclama compartida que passava per fonamentar amb solidesa la llengua a venir, enllà dels calcs castellans i de l'escassa ciència de les temptatives prèvies, que va provocar tant el progressiu descrèdit de la graciosa generació modernista, castigada per bohèmia, confusa i sediciosa, com l'exaltació intransigent d'una Barcelona civilitzada en què la misèria i la immundícia ciutadanes no semblaven existir. Juli Vallmitjana, això no obstant, va resistir les envestides sense immutar-se perquè tenia prou problemes personals a l'hora de compaginar l'escriptura amb la professió d'argenter, en un conflicte que el va induir a firmar amb el segon cognom, J. V. Colomines, alguns dels seus primers llibres. <<Forma, demanen els buits de cervell; forma, demanen els ineptes fracassats per inèrcia cerebral. ¿Què els quedaria en aquests, si no fos allò que ells en diuen forma? Són com un tros d'arbre corcat que per entre ses fibres no hi passa saó>>. Són paraules de Vallmitjana en contra dels joves noucentistes que el 1906 es començaven a obrir pas, molts d'ells cap a algun càrrec de la Diputació. El 1906 Juli Vallmitjana publicà el llibre de narracions "Veient i escoltant".
També l'any 1906 participà en un homenatge a Émile Zola i amb Rafael Moragas va promoure la representació de l'obra d'aquest autor "Teresa Raquin", traduint ambdós l'obra al català. Set dies abans de l'estrena de "Teresa Raquin", Eulàlia Guitart, que interpretava el paper de la protagonista, es va veure obligada a abandonar. Per què? Versió oficial: l'actriu va sofrir una hemoptisi, un vòmit de sang, igual com el que va tenir Margarida Xirgu a Breda el estiu de 1905. Versió oficiosa: la dama no volia desvestir-se en escena ( a l'obra, Teresa, casada ja amb el seu còmplice, es treu el vestit de boda i es queda en cosset i enagos). Era el fracàs del projecte, però algú va suggerir: <<...en el carrer Santa Rosa hi ha un grup d'aficionats on actua una noia que promet...>>. Parlaven de Margarida Xirgu. Vallmitjana i Moragas no s'ho van pensar dues vegades: l'endemà, diumenge, es van plantar al teatret del carrer Santa Rosa. Hi representaven "María del Carmen" de Josep Feliu i Codina, protagonitzada per aquella noieta. Quan s'acabà la funció, Vallmitjana i Moragas exposaren a la jove l'objecte de la visita: els calia una actriu per a representar el paper principal de "Teresa Raquin". Margarida s'hi va resistir: <<Ja veuran -els va dir-. Jo no sóc res més que una aficionada. Faig de galonera... Naturalment que m'agradaria molt treballar en un escenari com el Cercle de Propietaris de Gràcia... Vostès no s'ho creuran... Els estic molt agraïda, però no m'atreveixo. Una cosa és treballar amb aficionats... I si quedo malament davant dels senyors de Barcelona que pujaran a Gràcia. I vindran als Propietaris? No, no... Els ho agraeixo de tot cor, però no puc... tinc massa por>>. Vallmitjana i Moragas hi van insistir. Sabien prou bé que si ho acceptava, salvaven l'estrena. Li ensenyaren l'obra. Ella exclamà: <<Però, si això és llarguíssim!>>. I, després d'una pausa, preguntà pel nom de la protagonista. Margarida no es va decidir. Havia desitjat una oportunitat així, però tot era massa precipitat i el paper feia molt de respecte. Haurà de desistir l'oferiment. És va atemorir encara més quan Vallmitjana i Moragas, tot desmereixent l'art de la diplomàcia, li van comentar que el cònsol de França havia promès l'assistència a l'estrena i que el crític Emili Tintorer, de la revista "Joventut", havia escrit una conferència expressament per a l'homenatge a Zola. <<Pobra de mi! Però si jo, senyors, no sóc més que una aficionada... Però si jo no en sé, de fer comèdies>> s'exclamà Margarida. Els ulls de Margarida brillaven impressionats. Com que el vestuari anava a càrrec de cada actor, preguntà si es necessitaven molts vestits per a representar l'obra. No, només un vestit negre, una faldilla i una brusa. És tot el que té. Vallmitjana li va oferir quatre duros de sou per a l'estrena. <<Però, Déu meu, si jo no m'atreveixo...>>, tornà a gemegar. Li van arrodonir a cinc. No, no és pels diners: si no fos perquè els necessitava per sobreviure, no li interessaven. Fins aleshores, només havia actuat en societats de barri. La resta de dies, fent galons, guanyava un jornal de quatre pessetes, i els diumenges, al teatre n'hi oferien deu. "Teresa Raquin" s'estrenà el 4 d'octubre de 1906. Als 18 anys, Margarida Xirgu entrà al teatre semiprofessional per la porta gran, aquest era el rol que un parell d'anys abans havia interpretat amb enorme succés Eleonora Duse. El públic es posà dret i li dedicà una gran ovació. La premsa donà el seu acompliment, coincidint que la seva actuació a "Teresa Raquín" era admirable. La "Revista Europa" va ser la primera a marcar un dels trets que la van caracteritzar, el periodista redactava: <<El que més em va impressionar va ser la seva veu, dolça, suau, càlida, esquinçadora segons l'escena, sempre harmoniosa, sense arravataments declamatoris>>.
Per influència del seu amic poeta Josep Plana i Dorca (1856-1913) Juli Vallmitjana entrà en contacte amb el misticisme i la ideologia de fraternitat i harmonia universal provinents de l'Índia, inherents a la doctrina teosòfica. Les seves creences espirituals es van reflectir en part de la seva obra, en general com a testimoni de la marginació i dels marginats de la societat barcelonina i concretament, pel que fa al pensament teosòfic, en la seva primera obra teatral, el drama en tres actes "Els oposats" publicada el 1906, quan ja tenia 33 anys, i signada amb el seu segon cognom, J. V. Colomines.

 

Retrat de Juli Vallmitjana.

Foto Enciclopedia Catalana

 

Els anys 1907 i 1908 va col·laborar a la revista "Enciclopèdia Catalana". Al principi es va sentir atret per Eugeni d'Ors però aviat va abandonar la prosa simbolista per a buscar una expressió més directa, basada en l'apunt. Així es com al 1907 publicà, amb el seu segon cognom J.V. Colomines, el conjunt de assaigs i narracions de casos i exemples de patiments infantils il·lustrats pel seu amic J. Martrus "Com comencem a patir: llibre de criatures". El pintor J. Martrus insòlitament feia de mestre al fills de Juli Vallmitjana, que per desig seu no anaven a escola i rebien la educació a casa.
El estrany llibre de Xenius "La muerte de Isidro Nonell. Seguida de otras arbitrariedades y de la oración a Madona Blanca María" figurava ja entre els seus preferits. El llibre té l'estranyesa de que es va publicar el 1905 i Isidre Nonell va morir el 1911. El 1907 es va publicar la primera novel·la de Juli Vallmitjana "De la ciutat vella", on s'exalta la vida comunitària dels més humils en contraposició a l'interès i l'egoisme del món artístic barceloní de finals del XIX: pintors, galeristes i crítics del moment, especialment la Sala Parés; i dedicà una invectiva particularment violenta als seus parents escultors, August i Venanci Vallmitjana. A pesar de la passió que sentia per la pintura, Juli Vallmitjana se sentia malament entre artistes. La novel·la és una reconstrucció autobiogràfica on explica com, de molt jove, el seu alter ego Fermí assistia en el barri xinès a partides de cartes amb engany i com anotava dissimuladament els gestos de la víctima i de les papallones, en vistes a un retrat psicològic.
Quan Juli Vallmitjana és va atrevir amb la novel·la, adoptà un estil fragmentari i irregular, a força de quadres i estampes, breus instantànies que s'ordenen temàticament o que tracen l'arc temporal de l'ascensió i caiguda de personatges del submón. A través d'aquesta estructura difusa captà la realitat de la ciutat moderna, l'atzar que determina trobades i desencontres, i les passions que empenyen als menys afortunats al desequilibri i la destrucció. La seva narrativa no té una unitat d'estil sinó que experimenta amb diversos registres i formats. La majoria de les seves novel·les i relats parteixen d'observacions directes.
El 1908 va col·laborar a la revista "El Pelleter" i va publicar la seva segona novel·la "Sota Montjuïc" on fa un retrat de la vida miserable dels barris pobres de la Barcelona dels inicis de segle XX. La novel·la se situa precisament sota Montjuïc, l'espai que va des de la volta d'en Cirés i el barri de les Drassanes a les planes del Llobregat, on coexisteix una diversíssima fauna humana, que se les apanya per viure sense treballar, en convivència més aviat conflictiva amb obrers, menestrals i pagesos. És una veritable descripció de la Barcelona pobra (lladres, putes, estafadors, macarres, mendicants de tots estils i tècniques, i pobres en general i de tota mena) més bèsties, verídiques i belles. Als darrers capítols de la novel·la s'endinsen en el peculiar món dels gitanos catalans, que Juli Vallmitjana coneixia com si els hagués parit. Un dels molts personatges secundaris, un dels lladregots, és el Nas-Ratat, és a dir, el mateix nom, o el mateix lladre, que apareix a "Un film" de Víctor Català uns deu o dotze anys després. Els drames urbans de Juli Vallmitjana són de les coses més crues de la literatura catalana, si deixem a part els drames rurals de Víctor Català. Més que penetrar molt en cada personatge, la seva gràcia és com, mostrant-ne sols algunes accions i, sobretot, el parlar, ens fa reviure tot l'arremolinament ambiental dels barris pobres de per allà el carrer de Trenta Claus, la violència latent, la gana, el sexe, el càlcul constant amb què funcionen els que no tenen res. D'aquest món, misteriosament, Juli Vallmitjana ho sabia tot: en un terrat on viuen barrejats tota mena de pobres, <<els esguerrats voluntaris sempre es barallaven per qüestions d'amor>>. Però cal fer notar també que ben aviat es perfila el nou narrador, escriptor-observador que substitueix, de manera definitiva, la mirada menys idealitzada per una mirada humana, implicada, que en la seva incisió procura abastar el nombre màxim de dimensions i de magnituds. El fet de descriure la realitat crua dels baixos fons, i fer-ho, a més, sense cap por de denunciar les actituds indiferents i d'hipocresia de la ciutadania reeixida i benpensant, dugué a Juli Vallmitjana al més clamorós dels silenciaments com a escriptor i com a intel·lectual. La circumstància no podia sinó agreujar-se quan començà a tractar el món, els costums i la realitat de la comunitat gitana. En aquest moment, a la hipocresia circumdant s'hi afegia la xenofòbia i el racisme. En les pàgines de "Sota Montjuïc" es descobreixen costums ancestrals dels gitanos, expressions i certes curiositats, però sobretot fa conèixer un paisatge humà, particular i divers com tots els paisatges humans del món, que no disposa de formes ni de mitjans per esquivar la tragèdia a tots els seus efectes. Un paisatge en què l'amistat, la família i la fraternitat hi són intrínseques i que s'hi manifesten un i altre cop a través dels personatges, però que a la vegada alimenta la sang, l'odi i l'assassinat: un paisatge abominable, en definitiva. "Sota Montjuïc" és, en aquest ordre de coses, un document valuosíssim per al tragí de la història recent d'una ciutat que va ser olímpica, va ser forumera i és turística, però que continua flàccida a l'hora d'encarrilar progressos col·lectius i que continua agressiva en afermar-se a les dinàmiques de l'ocultament de cara a un únic benefici, perfectament indigerible, de l'opulència i el despit.
L'altra gran novel·la de Juli Vallmitjana és "La Xava" publicada el 1910, potser la seva millor novel·la. La Xava, la protagonista és una noieta, filla de la Gravada i el Botxinet, que com els seus pares s'ha de guanyar la vida com pot. Ella, robant cotó al moll. Els pares, prostituint-se en bordells miserables l'una, robant l'altre i amagant-se en cambres miserables als terrats o en coves del Morrot. "La Xava", l'àlies de la Roseta, és la història d'una noia que ha de cuidar a la germana petita, que passa de nena a adulta sense passar per l'adolescència, amb un destí marcat per l'ambient del barri, la petja familiar i les coneixences del carrer. Està abocada, amb catorze anys, directament a exercir la professió més antiga com la de la seva mare; per molts intents que ella fa per defugir-ne. Amb la mort de la mare a mans del pare que li pega constantment, i la fugida d'aquest amb la germana a França, la Xava (motiu amb el que la coneixen el gremi de les prostitutes) busca la felicitat casant-se amb en Rafel, però aquest l'abandona, havent-la deixat abans embarassada. La Xava, que s'ha buscat la vida en diferents "cases", té ja molts problemes de salut i el fill neix amb dificultats, no podent evitar la seva mort en els primers mesos de vida. És poc després que apareix en Fermí, un pintor que traurà el millor d'ella, i un cop millorada la seva salut, farà oblidar a la Xava el món de la prostitució i misèria en el que havia viscut. De nou el personatge d'en Fermí serà el seu alter ego.

És un retrat de la baixesa humana: la mare que roba a la pròpia filla, el marit que pega la dona fins la mort, el cornut que mata l'adúltera, el rodamón que viola la borratxa, ell lladre que enganya als companys de colla, el noi gran que s'aprofita dels petits, la veïna que ataca a una altre veïna, els lladregots que intenten arrossegar una pesada lleona (una caixa forta) robada d'una casa benestant, la festa dels maricons al soterrani del prostíbul de la Madrilenya, l'intent de robatori en un pis;... i de personatges que semblen trets de "La parada de los monstruos": la puta cega, la bagassa mutilada, el despellador de gats -un personatge de "Sota Montjuïc", en Tarregada-, la dona grassa que no surt de casa, l'esguerrat pidolaire, el nen amb hidrocefàlia, l'advocat transvestit,... Alguns passatges, com la escena de la Xava arrastrant-se pels carrers, recorden als clàssics del cinema expressionista alemany. Només algú que ho hagi vist ho pot explicar així. Els sobrenoms no tenen desperdici: el Pinxa, el Marrà, la Gravada, la Pepa Pudenta, la Mossega Ventres, la Morros de Vaca, l'Espanta, la Pigada, la Mora, el Titella, el Mala Gente,... El fil conductor de la novel·la és el seguiment d'un període de la vida de la protagonista, la Xava, i un seguit de decisions i accions que haurà de prendre per sobreviure en un barri dominat per delinqüents, lladres, xulos, pobres, drapaires i prostitutes i on viu de primera mà la misèria, la violència, la gana, el desamor, la prostitució i la tristesa. És a través d'ella que se'ns introdueix en l'escenari de la novel·la, els barris de sota Montjuïc (zona de Can Tunis, el port, les Drassanes i el Raval del Paral·lel) i de la part baixa del Raval en aquella època (el nom de Barri Xino és molt més tardà) i dona a conèixer els personatges que, en major o menor mesura, tindran influència en ella. Això no suposa, però, un aïllament de la història de la Xava, però si ajuda a que el lector mai es perdi i acabi relacionant les diferents històries secundàries amb la de la protagonista, complementant-la. Coneixia doncs, Juli Vallmitjana, a la gent que vivia a Barcelona. És per això que, a vegades, es permet el luxe de donar la seva opinió, com quan parla de la pàtria: <<Oh país indiferent, com caus! Pàtria meva, com dorms el son d'aquella mare ubriagada que té els seus fills abandonats! Ta indiferència, tard o d'hora, et farà abaixar la cara avergonyida>>. També es deixa veure a ell mateix, a les últimes escenes de la novel·la: <<En Fermí era un dibuixant que dibuixava molt malament>>.

Els personatges de "La Xava" és l'inframón, el lumpen dels lumpens, les capes més baixes de la societat, que la societat foragita. Sota seu no hi ha res més. I qui voldria escriure sobre ells? Ningú. El llenguatge és cru, directe sense embuts. Insults a tort a dret. Avui dia, sense un diccionari al costat (el llibre està farcit de notes a peu de plana), no podríem seguir molts apartats de la novel·la; especialment en els diàlegs. La prosa és matussera, però àgil, creïble; a vegades d'una gran força narrativa, quasi poètica, especialment quan descriu paisatges o ambients. És el testimoni radical d'una Barcelona amagada durant massa temps, d'una literatura catalana arraconada des dels àmbits socials i acadèmics i d'una llengua silenciada: <<Vaig al poleio: acabo d'escarbar un parluco. És de là. Té, pinxera: tralla i tot>>, diu l'Hospici. <<La tralla és xunga; no val un bul>> li respon el Morata. <<Sí, però del parluco me n'adinyaran tres jalates>>, conclou l'Hospici i com diu un dels personatges de l'obra: <<Pinxera a raderacs. És pasma. Pirent! Xalem a forata. Sté, sté>>. Juli Vallmitjana a força de conviure amb els habitants del seu univers literari, se'ls va acabar fent seus. Cal destacar dos elements de "La Xava". D'una banda, el retrat constant que fa l'autor, mitjançant les descripcions dels carrers, edificis o portals i de la vestimenta dels personatges, així com els colors i els ambients, on es pot observar la seva afició per la pintura, ja que de cada espai te'n pots fer una imatge al cap, amb minuciós detall. D'altra banda, la narració omniscient que explica la història, i els diàlegs entre els diferents personatges, uns diàlegs frescos i lleugers que creen un ritme ràpid i situen en tot moment al lector en l'acció, i un llenguatge mestís, amb argots específics (el dels lladres: xorcs, xivel, atany o topo), castellanismes o paraules del caló (com ?alar o ?amància).

Com Nonell amb les seves gitanes, Juli Vallmitjana va saber prescindir del traç d'angles rectes, dels dibuixos de camp dels antropòlegs. S'havia posat a prova amb els pinzells i sap copsar amb mà de mestre les descripcions i els detalls de la rebolcada al llit de la Gravada i la Pepa, per exemple, que destil·len una ferum de llençols bruts i cossos suats com només desprenen els quadres de Toulouse Lautrec. I broda el llenguatge en els diàlegs, frescos i creïbles, memòria d'un català que pocs altres escriptors van voler deixar escrit. Sembla com si Juli Vallmitjana s'interessés només pels escenaris i els diàlegs, però és innegable que hi ha una moralitat amagada. Com a narrador omnipresent vol explicar davant el lector el comportament dels seus personatges. A ell també el repèl tanta brutícia, tanta buidor. Juli Vallmitjana va parlar del Barri Xino des de dins, mai com un turista o com un dels nombrosos escriptors de la zona alta que el van recrear a les seves obres. Es va avançar als Jean Genet, Francis Carco, Pierre Mac Orlan, Henry Miller, Josep Maria de Sagarra, André Pieyre de Mandiargues o Juan Goytisolo i va oferir un retrat precís del món dels xulos, dels pobres, de les prostitutes, dels malalts, dels drapaires i dels lladres al costat de la gent del barri, de les famílies i dels gitanos, tant dels del Raval com dels de Can Tunis, de Montjuïc, de Gràcia, d'Hostafrancs, del carrer de la Cera i de les platges del Poblenou i de la Barceloneta.

"La Xava" va ser editada, el primer cop, per la llibreria "L'Avenç" de la Rambla de Catalunya el 1910, l'obra va ser durament criticada pels defensors de la moral i del bon mot. De la mateixa manera que la societat benpensant catalana va acollir fredament els quadres de gitanes que pintava Isidre Nonell, la literatura de Juli Vallmitjana va ser considerada de mal gust per triar els seus protagonistes entre les classes populars més humils de la ciutat i adoptar el seu llenguatge: un català de carrer, ric en modismes, expressions argòtiques i salpebrat amb l'alegria verbal del caló dels gitanos barcelonins. La reedició de la novel·la pel segell "Edicions 1984" a càrrec d'Enric Casasses, i la publicació de "Sota Montjuïc" que van coeditar "Edicions 1984" i "Arola" a cura d'Albert Mestres i Francesc Foguet, han estat un esplèndid esdeveniment.
El 1910 va néixer el seu tercer fill Abel i es va publicar la seva conferència "Criminalitat típica local", on esbossà una descripció no sols de la gent de mal viure sinó també de les seves formes de delinquir. El seu enfocament va a cavall de la indignació i la pietat pels individus viciosos i depravats, en una actitud que es podria anomenar regeneradora. En l'obra hi ha una mena de diccionari de lladregots i de gent de la mala vida, com amb les arts de robar: anar pel brinca, pel gaspà, pel suenyo,... Segons Juli Vallmitjana, a la gent de la vida de llavors, que així s'anomenaven els lladres i les putes, els entusiasmava <<el cinematògraf, quan projectava pel·lícules de crims i robos>> i les seves lectures predilectes eren <<descripcions de robos i assassinats>>. Per tant, més d'un valent deuria haver llegit al mateix Vallmitjana. Sabia el què tenia entre mans. També el 1910 publicà com a peces curtes: el diàleg d'ambient gitano "Jambus" i el diàleg "L'abella perduda".
Juli Vallmitjana va publicar el 1911 les impressions escèniques "La tasca: la taverna" i "Aires de mar". L'abril del mateix any es va estrenar en el Teatre Romea de Barcelona la seva impressió escènica en un acte, d'ambient no gitano i amb l'acció situada en una carboneria, "El corb" on es reflecteixen les seves creences espirituals -pel que fa al pensament teosòfic- i amb un valor històric i humà molt especial: les relacions entre l'espiritisme i el moviment obrer català del començament del segle XX, amanit amb inquietants intervencions de la follia, de la subnormalitat, de la màgia, de la mort, tot sobre el fons de l'escarràs del menjar i del viure de cada dia. És la la primera obra en que els protagonistes encarnen el bé, però resten incompresos per aquells a qui volen redimir, i la segona en la que el protagonista fa front a un ambient familiar hostil i a les seves creences espiritualistes. "El corb" és una petita obra mestra de teatre, tan bona o millor que el poema d'Edgar Allan Poe del mateix títol. També el 1911 va publicar l'impressió escènica "L'espanta" i la peça curta "Entre gitanos".
La força dels personatges de les primeres novel·les i el seu llenguatge peculiar -amb gran presència del lèxic caló- es troben a l'obra "Els zin-calós (Els gitanos)", estrenada el 16 de gener de 1911 en el Teatre Principal de Barcelona per Margarida Xirgu en el paper de la Xivet i on Juli Vallmitjana assolí l'èxit més important com a dramaturg. Margarida Xirgu va representar varies vegades l'obra, entre altres una el 12 de juliol de 1911 al Teatre Zorrilla de Badalona amb la companyia que encapçalava amb Enric Giménez. Juli Vallmitjana, al cap i a la fi, com molt bé definia Prudenci Bertrana, gaudia de <<la sabiduria de l'instint>> i pintava <<amb escenes, com un altre pinta amb colors>>.



Margarida Xirgu interpretant "Els zin-calós".

Arxiu Xavier Rius Xirgu



Margarida Xirgu i Maria Morera en "Els zin-calós" en el 1911.



A continuació el seu teatre es torna menys personal, més costumista i menys naturalista. Els seus personatges es tornaran més estilitzats i idealitzats. Aquest canvi d'orientació es començà a manifestar en el drama en quatre actes "Muntanyes blanques", estrenada el 9 de desembre de 1911, en el Teatre Principal, de nou per Margarida Xirgu protagonitzant el paper de Floreia amb música de J. Cumells i Ribó i en la que la Xirgu va fer una escena arrencada del natural amb qui temps més tard seria el seu segon marit, Miguel Ortín. L'acció passa als Pirineus. Aleshores, el teatre ha de distreure, no encaparrar al públic. Prou de passions i conflictes tràgics, s'ha de fer pas a les comèdies amables, més del gust burgés. La crítica la va acollir bé, malgrat assenyalar flagrants deficiències tècniques.

 

Una escena de la representació del drama "Muntanyes blanques".

Foto Escriptors Catalans

 


Margarida Xirgu caracteritzada de Floreia en l'estrena de "Muntanyes blanques".

Foto: Fons Margarida Xirgu de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona

 

Però el 1912 tornà a escriure sobre l'ambient gitano i estrenà el breu monòleg de 10 pàgines "En Tarregada", un personatge que ja apareix en algunes de les seves obres anteriors i que és un alt poema, una poderosa i inesborrable lliçó idiomàtica, un bon retrat del pobre desgraciat (que segur va existir) i una gran peça de teatre de la cruesa o de la crueltat, per mitjà de la paraula, i de la saviesa rara de l'autor, que és un dramaturg ben especial. Juli Vallmitjana descriu excepcionalment la cruesa de la vida sòrdida, els costums i el parlar dels gitanos. La força expressiva, d'una gran vigoria, a l'hora de presentar els diversos personatges és enriquida per l'aportació del vocabulari caló. Tot el que Vallmitjana escriu quan fa parlar els personatges és de primera fila mundial, va a missa encara que sigui negra. És una de les peces més reeixides de Juli Vallmitjana, que enllaça amb el teatre de l'absurd. També el 1912 estrenà el quadro de costums gitanes "La gitana verge". Li va seguir en el 1913 la peça "El casament d'en Tarregada" i la comèdia en tres actes d'ambient no gitano "La gran diadema". Aquest mateix any va publicar un treball periodístic com a coordinador del número 1789 de la publicació "L'Esquella de la Torratxa", dedicat als barris baixos de Barcelona. Vallmitjana va fer que el resultat reflectís a bastament el propòsit de la seva obra. S'hi nota el coneixement profund, la comprensió i, fins i tot, la justificació de tots els actes dels marginats; repeteix amb obstinació l'acusació a la societat de les lleis i de la força que, en el millor dels casos, esquiva la realitat dels pobres ignorant-la, i que , si cal, aplica accions cruels, fatals, sovint irreversibles, contra aquesta nosa que, en definitiva, és el cul de la caldera d'homes i de dones honrats.
Que l'obra de Juli Vallmitjana no és escrita a mitges tintes, es pot constatar tant analitzant els arguments com els personatges, analitzant la riquesa lingüística dels texts i fixant-nos en l'estructura formal. Cal, però, mirar-ne el conjunt. Només d'aquesta manera es pot entendre què representen les tenebroses excursions als suburbis de la ciutat i als altres llocs on hi ha éssers que pateixen; només d'aquesta manera es pot comprendre i valorar l'abast de la gran acusació als lectors, als espectadors i a tota la societat dels "respectables", ja que les obres de Juli Vallmitjana, per la difícil manera peculiar de subsistir els seus personatges a la vida real, per la intenció que mou a l'autor i per la manera de treballar que aquest practica, en el conjunt de l'obra en qüestió, depenen les unes de les altres, més del que sembla al primer cop d'ull. El femer humà on Vallmitjana llegeix no es veu pas tal com és de seguida que es mira, és enganyós, és una il·lusió òptica i sentimental, que caldrà contemplar una vegada i una altra, abans de veure les persones i la crua realitat dels seus problemes. Són persones individualistes per necessitat, que, moltes vegades, s'han de perjudicar els uns als altres, que mai no duran a terme -ni hi pensaran- una acció conjunta contra el petit déu-societat, al qual temen per trista experiència. Aquesta pobra gent viuen a salts, no de manera continuada. Viuen sense posar a les coses ni a les persones, aficions que costen d'arrencar. A l'obra de Juli Vallmitjana apareix constantment la mort, com a contrapunt, que soluciona problemes als indigents; la mort -paorosa- no és tan cruel com ho són per a ells tants moments de la vida, i és implacable, per a tots per igual.
Durant 1915 tornà a tenir una època productiva i va estrenar el diàleg "Prop de l'ombra". L'any 1916 Juli Vallmitjana estrenà al Gran Teatre del Liceu el drama líric en un acte "Tassarba" amb música d'Enric Morera. L'òpera narra la història d'amor de la gitana Tassarba i el malfactor Gerinel, protegit inicialment per la mare de la protagonista. L'obra sembla un antecedent del teatre de Federico García Lorca. Aquesta obra va aconseguir un gran èxit i el va animar a continuar en la producció de nous drames centrats en gitanos. El 1917 va estrenar el quadro de costums gitanes en un acte únic i divuit escenes "Rují" una nova versió de "La gitana verge" de 1912. La peça té lloc en un pati que bé podria ésser d'Hostafrancs, un Hostafrancs fet de barraques i pous on se sent cantar i tocar guitarres en els patis. Però en aquest escenari el cant no és innocent. Es veu que el Sargantana <<canta per a camelar la moçota rebregada per tots els gitanos romandinats i fins pels busnós>>. La mossota és la Rují i de seguida es veu a venir que això ha d'acabar en una desgracia, i amb aquesta tensió s'empassen els diàlegs, s'entend fins i tot el caló que Juli Vallmitjana recull amb passió costumista. Un alça la veu amb quatre inconveniències, l'altre ho sent, i de ganes de brega en malentès, i de malentès en malentès, s'inflama l'orgull, s'excita l'honor i ja es planifiquen venjances. El Murillo retreu al Sargantana que li ha deixat la filla plantada i que, lo que és més greu, va <<d'aquí i d'allà xivatant que ja no's podria casar>>, i mal pensats com som ja suposem per què. I ell que no, que s'estima la Rují i és amb ella amb qui es vol casar. I aleshores es planteja que el Sargantana faci en públic el jurament. L'embolic és gros i mobilitza el barri en pes, que cadascú hi diu la seva tot i que de fet ningú no sap res, però <<és per lo que he sentit a dir>>, van dient. L'escena del jurament és per veure-la: l'Esperança, gitana vella, demana a en Sargantana si hi està decidit, i ell: <<Jo vull anar amb el front ben alt per tot arreu on hi hagi gent de la nostra>>. I jura. I tothom demana que es passi del jurament al fet i el Sargantana es casi amb la Rují allà mateix. I aleshores esperen que el mocador legitimi el casament. Tots esperen amb l'ai al cor, fins que arriba l'hora de cantar i ballar, i fins que el Murillo desa la rancúnia i se suma a la festa.
El 15 de març de 1918 Juli Vallmitjana va estrenar en el Teatre Còmic de Barcelona el drama en tres actes d'ambient gitano "La mala vida". L'actor Enric Borràs interpretà en Grapa. La crítica ja la considerà una obra ben concebuda, ben desenvolupada i ben escrita i no una mera successió d'escenes pintoresques i efectives sense il·lació i, tot i que toca un ambient escabrós i revulsiu, no transcendeix al públic res desagradable ni pel que fa a la situació ni pel que fa al llenguatge, cosa que la crítica definí com d'exquisida sensibilitat, que no feia sentir més que pietat per a aquella gent. En aquesta apreciació es comença a entrellucar un canvi pel que fa a la suavització i adequació als gustos i consciències burgesos. El crític de "La Vanguardia" Josep Massó i Torrents escrivia al respecte el 22 de maig de 1918: <<El escritor que no sabía escribir, que excitaba la risa con sus libros primeros, por su esfuerzo y su fe ha seguido su camino ascendente. Y la hora de su triunfo, tan lleno de fructíferas esperanzas de obras mejores aún, ha de ser un motivo de júbilo para los buenos catalanes que esperan tanto de los futuros trabajos de Julio Vallmitjana, el piadoso artista de la miseria ciudadana>>.

 


Juli Vallmitjana i l'actor Enric Borràs.

Foto Escriptors Catalans

 

La producció literària de Vallmitjana, però, no és uniforme pel que fa al seu plantejament. A la dècada dels anys 20 es produirà un canvi significatiu en la seva orientació i estil. Així, en la primera època es mostra poc fet a les convencions literàries. El rebuig de les tècniques de composició i d'estructuració dramàtica que això comporta s'amorosirà en una segona època. En aquest primer període creatiu, doncs, Vallmitjana pretén remoure la consciència del lector/públic i, alhora, trencar la indiferència i el conformisme de la societat envers aquella realitat: l'autor és un visionari que té per missió fer veure al món la veritat, per crua i desagradable que sigui. El narrador es mostrarà omnipresent al llarg de la seva obra i li donarà coherència. No obstant, no hi ha mal sense bé i no hi ha crueltat sense pietat: l'expiació és possible. El determinisme que pretén imposar la societat és quelcom antinatural. Juli Vallmitjana aposta obertament per la regeneració. Aquest dualisme home/bèstia beu de la font de la teosofia. El moment àlgid de la seva producció literària de qualitat, va ser la segona dècada del segle XX, especialment pel que fa a l'obra dramàtica. El 1922 estrenà el drama en tres actes "A l'ombra de Montjuïc".

 


Programa de "A l'ombra de Montjuïc".

Foto Escriptors Catalans

 

A partir de 1923 el seu teatre es decantà per una temàtica més de caire social i polític, com es pot veure en la comèdia dramàtica en tres actes "La Costa Brava", que té una trama sentimental ambientada en una petita comunitat marinera on una cooperativa de pescadors lluita per treure's el dogal del propietari de les barques. Però al seu públic li costà seguir-la i les subsegüents provatures no ajudaren en absolut a la seva bona recepció. A continuació estrenà la comèdia en tres actes "El barander: L'alcalde" de caire social i polític i el drama en tres actes "Cants d'Orient".

 


Retrat de maduresa de Juli Vallmitjana.

Foto Escriptors Catalans

 

El 1924 estrenà la peça "La nova dèria o la fal·lera de senyor Jaume" una paròdia d'aquells que perden l'oremus pel futbol i enlloc de concebre'l com una pràctica esportiva i lúdica, el transformen en rivalitat malaltissa. En el mateix any també estrenà la comèdia "En un racó de món", que va ser representada algun que altre cop però al final perduda, on un jove elegant i ric destarotarà un tranquil poble fins que no marxi. Finalment en aquest any, o segons altres fonts en l'anterior, estrenà l'assaig de comèdia en dos actes "Don Pau dels consells". Li segueix la publicació en el 1925 -altres fonts asseguren que es va produir el 1906 i altres el 1917- del conjunt de 9 narracions "De la raça que es perd", un dels elements de les quals és l'humor, com a recurs que li permet distanciar-se del món que retrata, atenuant la seva cruesa. L'obra ha estat reeditada recentment per "Edicions 1984" a l'any 2005. Els paisatges que Juli Vallmitjana descriu amb minuciositat en aquests contes van plens de vida. El títol respon al canvi de costums dels gitanos que es sedentaritzen, perdent part de la seva forma tradicional de vida. El món marginal que pinta en les seves narracions li aporta uns valors que la societat del moment no li oferia, és un testimoni directe d'una part molt concreta de la societat barcelonina, a qui dóna la paraula. Alguns dels contes que formen part d'aquest llibre semblen elaborats seguint la tècnica del modern reportatge periodístic o de l'enquesta antropològica. A "De la raça que es perd" tenen cabuda des d'una llegenda heroica fins a la narració dialogada pròxima al quadre teatral, a l'apunt instantani, al relat oral dels vells gitanos. En el seu pròleg va escriure com bon autor autodidacta que abordà el món sense tradició literària: <<Aleshores vaig donar una ullada al llibre de la realitat, que és allí on estudio>> i en la introducció explicà que: <<tant en el caló dels gitanos catalans i castellans com en l'argot de la murrialla, hem preferit habituar-nos a la parla viscuda (...), quedar-nos amb el punt de vista pintoresc, ja fent-ne teatre, novel·les...>>. El primer conte "La baralla amb Barrabàs", és perfecte des de les vuit as del títol. Juli Vallmitjana és un autodidacta perquè tot ho ha après dels altres, però no dels altres escriptors sinó dels altres, en aquest cas concret d'uns gitanos espantats i d'un paio que deu ser un dels mags del què parlen els Dimonis de Verdaguer. El segon, "De casori", és una perla de construcció i de gràcia: el començament és un bon tip de riure. Aquí hauríem volgut que Juli Vallmitjana encara fes de pintor i retratés amb el pinzell el nen que apareix quan els gitanos van acudint a la festa del casament: <<Ara arribava un gitanet descalç, sense altra roba que el tapés que una americana bruta, portant dessota el braç un pa dels grans>>. El tercer, "El rosari de calaveres", és com el seu títol una comitragèdia, sobre un fil d'argument senzill i ben trenat. El quart "La festa del porc" és una de les pàgines sublims de la literatura, el sublim obtingut d'elements lletjos i fins fastigosos, però la sensació final és de música de les esferes i d'harmonia humana. Així comença: <<Feia pocs dies que en un femer dels suburbis de la ciutat, prop de la muntanya on hi ha un castell, s'havia mort un porc dels molts que allí criaven aprofitant les escombraries que de la ciutat recollien>>. El cinquè, "Noces de fugitiva", que s'inicia amb un retrat de la gitana Malena, és un conte vivaç i divertit i alhora un poema d'amor aspre i bell, dur i dolç. Un record de família teixeix, sobre una minsa anècdota, un preciós i divertit idil·li, ple d'amor i de cridòria. El sisè conte, "En plena natura", està recorregut per una pietat modernista que no és estovament sinó al contrari: l'escalfor i la bondat humana del relat, o del seu autor, que ens acompanyarà per sempre més. El setè conte "D'altre temps" té un altre estil, més elevat, és l'únic que ens porta a una altra època, i mostra fins a quin punt Juli Vallmitjana no té por de la bellesa. El penúltim conte és "La valentia", còmic i terrible. Poe no va imaginar res així. És un document interessantíssim sobre la concepció gitana (o no) de la humanitat. La darrera obra mestra és trista, "En Patracs". Fa riure, vessa d'alegria, irradia lluminositat, però és trista. Un moment genial i molt bonic és el somni d'en Patracs quan dorm la mona.

Juli Vallmitjana el 1927 estrenà el drama en tres actes "La caravana perduda" i el 1928 va escriure la peça "Gitanos", inèdita fins que Francesc Foguet i Boreu la va trobar manuscrita a la biblioteca de l'Institut del Teatre de Barcelona. Segons el curador: <<El procés d'edició del teatre de Vallmitjana, llarg i lent, laboriós, ha permès de descobrir que la seva obra, desigual i imperfecta, però d'una originalitat fora de modes, presenta una gran varietat i riquesa de gèneres i de temes. Respon, a més a més, a una voluntat decidida, també obstinada, de triomfar professionalment en l'escena catalana, per superar les limitacions evidents d'abordar temes incòmodes i de fer-ho des d'una clara intenció d'estil, sense gaires artificis retòrics ni filtres morals>>. I continua: <<La data de les estrenes, la varietat dels seus textos proven que, en un període molt breu de temps, del 1907 al 1929, tot just vint-i-dos anys, Vallmitjana es va fer un nom popular i un públic fidel, mentre que la crítica, sovint, no acabava d'entendre el perquè d'aquelles provatures>>.
Va conrear des d'obres en format de sainet fins a melodrames rurals. Moltes de les obres tenen una munió de personatges, entre vint i trenta; tenen un argument prim, senzill, i amb aquest punt de partida fa un drama de dues hores amb moltes peripècies (batusses, persecucions...), amb moltíssima vida. El 1929 Juli Vallmitjana estrenà la comèdia en tres actes "La bruixa blava" que destaca per la força i l'ambició i perquè surt del Vallmitjana tòpic, al situar-se fora dels ambients de gitanos i del baix fons de Barcelona.

A partir de 1930, Juli Vallmitjana deixà de publicar, tot i que seguí escrivint. En aquells anys patí alguns episodis de depressió que el feren ingressar a l'Institut Pere Mata de Reus. Malgrat això, a la darrera part de la seva vida visqué de forma acomodada, retirat en una torre de Sant Gervasi a Barcelona, gràcies al taller d'orfebreria que havia fundat el seu pare i que s'havia anat consolidant, en gran part gràcies a la seva dona Anna Maria Vallés i Ribó. En els darrers anys de la seva vida abandonà el teatre i va escriure narracions, la majoria inèdites fins fa poc. El 1932 va escriure la novel·la "Albí" inèdita fins el 2007, que tracta de la història d'un nen abandonat en un poble vora mar i que explica la seva vida. L'obra, dedicada a la seva dona, és un cant a l'amor, al seny, a la bondat i a les dificultats de fer-se gran, però també a la vida difícil dels pescadors temorosos de no poder alimentar els seus i de les seves famílies temoroses de perdre'ls a la mar. Entre 1931 i 1933 va escriure l'obra plena de referències autobiogràfiques "Lletres al meu fill David" on el pare reviu i explica el decurs de la seva vida, al seu primogènit. L'obra permet reconstruir les tensions entre Juli Vallmitjana que duu una vida acomodada gràcies als ingressos del taller d'orfebreria amb una esposa diligent que es fa càrrec del negoci i que li permet alliberar el temps necessari per a escriure, i un ésser torturat per fòbies, manies i frustracions, desclassat i en guerra amb el món.

Juli Vallmitjana no va ser un autor llibresc, però la biblioteca familiar, que s'ha conservat, comptà amb obres de referència de la història del poble gitano. Els darrers dies de la seva vida va escriure un llibre de contes que enllestí poc abans de morir. Juli Vallmitjana morí el 5 de gener de 1937, a l'edat de 64 anys, a la Clínica Rabassa de Barcelona per una infecció postoperatòria després d'una intervenció de pròstata. El 1961 morí la seva dona Anna Maria Vallés i Ribó, el 1974 el seu tercer fill Abel a la edat de 64 anys, el 1982 la seva primera filla Federica i el 1985 a la edat de 82 anys el seu segon fill i primogènit de la família, David, a qui va nombrar en el títol de la seva darrera obra.

Enric Casasses, va publicar, no fa gaire, tot el teatre de Juli Vallmitjana: vint-i-sis peces en dos volums, a cura de Francesc Foguet i Albert Mestres. La presentació del teatre complet de Vallmitjana coincideix amb la commemoració del centenari de la publicació de la seva primera obra teatral "Els oposats", que el 1906 l'autor va signar amb el seu segon cognom, J. V. Colomines. Francesc Foguet i Albert Mestres consideren que l'obra de Vallmitjana s'ha de situar entre els clàssics contemporanis catalans. Per Mestres, Juli Vallmitjana va fer una literatura de ruptura, d'avantguarda, sense continuïtat (ningú no va seguir la seva petja), i és aquesta una de les raons de l'oblit en què ha estat tingut durant dècades. Fins fa poc la dramatúrgia de Vallmitjana solament es trobava, i encara!, en velles llibreries. Més enllà de la seva època, aquest teatre no s'ha representat mai, tret d'una proposta a base d'escenes i monòlegs de Juli Vallmitjana, treballada per Francesc Castells i dirigida per Joan Castells, els anys setanta. En el barri gitano de Gràcia es celebra periòdicament un Congrés Juli Vallmitjana.

 

Alguns texts ha estat extrets de "Juli Vallmitjana: Escriptors Catalans i Wikipedia".


XAVIER RIUS XIRGU


àlbum de fotos

 

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.

tornar