122. JULI VALLMITJANA
Juli Vallmitjana i Colomines va néixer
el 1873 en un carrer desaparegut de la Barcelona vella, el carrer
Graciamat, va ser orfebre argenter, pintor, narrador, novel·lista
i dramaturg.
Era fill de Federic Vallmitjana i Josefa Colomines.
El seu pare havia fundat, el 1860, l'empresa familiar "Platería
y Metales Vallmitjana", un taller d'orfebreria i d'estampació
de medalles, al carrer Asturias de Gràcia. L'ofici l'heretà
en Juli i el va exercir al llarg de tota la seva vida, participant
en la Exposició de Belles Arts i Indústries de
1892 -on aconseguí una medalla- i en la de 1894. Però
la seva voluntat era ser pintor. Entre 1893 i 1896 va estudiar
a l'Escola de Belles Arts de Barcelona (la Llotja) i formà
part de la "colla del safrà" o "de Sant
Martí" que es va constituir a l'any 1893 fins el
1896, amb els pintors: Isidre Nonell, Joaquim Mir, Ramon Pichot,
Adrià Gual i Ricard Canals. Allò que caracteritzava
aquesta colla era el color groguenc de les seves pintures i
un interès per reflectir en les seves obres el món
dels marginats. La característica principal de la pintura
de Juli Vallmitjana va ser la seva especial coloració
en tons vermellosos.
El 1895 els seus pares van adquirir, a la Diputació de
Lleida, els terrenys del balneari i centre termal de Caldes
de Boí per a la seva explotació; i allí
que s'hi anà el 1896 amb l'Isidre Nonell i en Ricard
Canals. D'aquelles valls els interessà, en gran mesura,
el fenomen del cretinisme, una forma d'hipotiroïdisme fruit
de l'endogàmia produïda per l'isolament que patien
els habitants de les valls pirinenques. Durant tres mesos, el
seu amic Nonell dibuixà tipus afectats de cretinisme,
que en tornar, exposà a Barcelona i més tard a
París. Juli Vallmitjana influït pel fenomen va escriure
les narracions "Coses vistes i coses imaginades: recull
de narracions", que van ser publicades el 1906. Un conjunt
d'impressions emotives on no s'hi troba ni crítica ni
denúncia de les condicions de vida del tipus de gent
que hi retrata sinó, en tot cas, un cert rebuig d'aquella
gent que s'enorgulleix de la seva perversió i embrutiment
moral. En aquesta obra, Juli Vallmitjana traspua un tradicionalisme
amb preferència per al dibuix descriptiu de la realitat.
Però a causa del suïcidi el 1897 del seu pare o
per la seva indecisió personal -pròpia del seu
caràcter introvertit i depressiu- abandonà la
pintura, començà a escriure i el 1899 participà
en les tertúlies modernistes de l'emblemàtic local
"Els Quatre Gats" de Barcelona. Es va casar amb Anna
Maria Vallés i Ribó que l'ajudà a portar
el taller d'orfebreria, després va néixer la seva
primera filla Federica i el 1903 va néixer el seu segon
fill, en David.
Va començar a freqüentar amb els seus amics el barri
xino barceloní i els ambients marginats i de baixos fons
dels gitanos de Montjuïc, servint de guia a Nonell i a
Picasso, i aviat manifestà un interès personal
per la realitat social i humana que allí s'hi vivia.
De tots aquests nois de casa bona que visitaven els barris baixos,
Juli Vallmitjana va ser l'únic que hi acabà convivint
de debò, transcendint la curiositat per la mala vida
i amarant-se d'un món que alhora que el seduïa,
l'esgarrifava. Allí, doncs, trobà l'inspiració
per a la seva obra escrita, un retrat tant profund en que sovint
es fa difícil separar el que és crònica
del que és ficció.
Juli Vallmitjana era de l'opinió que alhora que es feia
obra literària o artística també es feia
obra de redempció (ensenyar als perduts que van errats,
perquè així cerquin i trobin el camí de
la veritat i a la resta de la gent ensenyar els viaranys pels
quals et farà anar la mala vida, emmascarats d'imatges
seductores del vici que traïdorament s'oferiran). Però
en el cas del teatre, aquest objectiu moral es minimitzà
per la seva pròpia estructura dramàtica.
Retrat de joventut de Juli Vallmitjana.
Foto Joan Ducros
L'any 1906 publicà la narració "Fent
memòria". La data d'aparició de les primeres
obres escrites de Juli Vallmitjana, no només coincideix
més o menys exactament amb l'aparició del Noucentisme
promogut per Eugeni d'Ors sota el patrocini de la Lliga Regionalista,
sinó amb l'inici d'un període de propostes i requestes
catalanistes en què la fixació de l'idioma era
una proclama compartida que passava per fonamentar amb solidesa
la llengua a venir, enllà dels calcs castellans i de
l'escassa ciència de les temptatives prèvies,
que va provocar tant el progressiu descrèdit de la graciosa
generació modernista, castigada per bohèmia, confusa
i sediciosa, com l'exaltació intransigent d'una Barcelona
civilitzada en què la misèria i la immundícia
ciutadanes no semblaven existir. Juli Vallmitjana, això
no obstant, va resistir les envestides sense immutar-se perquè
tenia prou problemes personals a l'hora de compaginar l'escriptura
amb la professió d'argenter, en un conflicte que el va
induir a firmar amb el segon cognom, J. V. Colomines, alguns
dels seus primers llibres. <<Forma, demanen els buits
de cervell; forma, demanen els ineptes fracassats per inèrcia
cerebral. ¿Què els quedaria en aquests, si no
fos allò que ells en diuen forma? Són com un tros
d'arbre corcat que per entre ses fibres no hi passa saó>>.
Són paraules de Vallmitjana en contra dels joves noucentistes
que el 1906 es començaven a obrir pas, molts d'ells cap
a algun càrrec de la Diputació. El 1906 Juli Vallmitjana
publicà el llibre de narracions "Veient i escoltant".
També l'any 1906 participà en un homenatge a Émile
Zola i amb Rafael Moragas va promoure la representació
de l'obra d'aquest autor "Teresa Raquin", traduint
ambdós l'obra al català. Set dies abans de l'estrena
de "Teresa Raquin", Eulàlia Guitart, que interpretava
el paper de la protagonista, es va veure obligada a abandonar.
Per què? Versió oficial: l'actriu va sofrir una
hemoptisi, un vòmit de sang, igual com el que va tenir
Margarida Xirgu a Breda el estiu de 1905. Versió oficiosa:
la dama no volia desvestir-se en escena ( a l'obra, Teresa,
casada ja amb el seu còmplice, es treu el vestit de boda
i es queda en cosset i enagos). Era el fracàs del projecte,
però algú va suggerir: <<...en el carrer
Santa Rosa hi ha un grup d'aficionats on actua una noia que
promet...>>. Parlaven de Margarida Xirgu. Vallmitjana
i Moragas no s'ho van pensar dues vegades: l'endemà,
diumenge, es van plantar al teatret del carrer Santa Rosa. Hi
representaven "María del Carmen" de Josep Feliu
i Codina, protagonitzada per aquella noieta. Quan s'acabà
la funció, Vallmitjana i Moragas exposaren a la jove
l'objecte de la visita: els calia una actriu per a representar
el paper principal de "Teresa Raquin". Margarida s'hi
va resistir: <<Ja veuran -els va dir-. Jo no sóc
res més que una aficionada. Faig de galonera... Naturalment
que m'agradaria molt treballar en un escenari com el Cercle
de Propietaris de Gràcia... Vostès no s'ho creuran...
Els estic molt agraïda, però no m'atreveixo. Una
cosa és treballar amb aficionats... I si quedo malament
davant dels senyors de Barcelona que pujaran a Gràcia.
I vindran als Propietaris? No, no... Els ho agraeixo de tot
cor, però no puc... tinc massa por>>. Vallmitjana
i Moragas hi van insistir. Sabien prou bé que si ho acceptava,
salvaven l'estrena. Li ensenyaren l'obra. Ella exclamà:
<<Però, si això és llarguíssim!>>.
I, després d'una pausa, preguntà pel nom de la
protagonista. Margarida no es va decidir. Havia desitjat una
oportunitat així, però tot era massa precipitat
i el paper feia molt de respecte. Haurà de desistir l'oferiment.
És va atemorir encara més quan Vallmitjana i Moragas,
tot desmereixent l'art de la diplomàcia, li van comentar
que el cònsol de França havia promès l'assistència
a l'estrena i que el crític Emili Tintorer, de la revista
"Joventut", havia escrit una conferència expressament
per a l'homenatge a Zola. <<Pobra de mi! Però si
jo, senyors, no sóc més que una aficionada...
Però si jo no en sé, de fer comèdies>>
s'exclamà Margarida. Els ulls de Margarida brillaven
impressionats. Com que el vestuari anava a càrrec de
cada actor, preguntà si es necessitaven molts vestits
per a representar l'obra. No, només un vestit negre,
una faldilla i una brusa. És tot el que té. Vallmitjana
li va oferir quatre duros de sou per a l'estrena. <<Però,
Déu meu, si jo no m'atreveixo...>>, tornà
a gemegar. Li van arrodonir a cinc. No, no és pels diners:
si no fos perquè els necessitava per sobreviure, no li
interessaven. Fins aleshores, només havia actuat en societats
de barri. La resta de dies, fent galons, guanyava un jornal
de quatre pessetes, i els diumenges, al teatre n'hi oferien
deu. "Teresa Raquin" s'estrenà el 4 d'octubre
de 1906. Als 18 anys, Margarida Xirgu entrà al teatre
semiprofessional per la porta gran, aquest era el rol que un
parell d'anys abans havia interpretat amb enorme succés
Eleonora Duse. El públic es posà dret i li dedicà
una gran ovació. La premsa donà el seu acompliment,
coincidint que la seva actuació a "Teresa Raquín"
era admirable. La "Revista Europa" va ser la primera
a marcar un dels trets que la van caracteritzar, el periodista
redactava: <<El que més em va impressionar va ser
la seva veu, dolça, suau, càlida, esquinçadora
segons l'escena, sempre harmoniosa, sense arravataments declamatoris>>.
Per influència del seu amic poeta Josep Plana i Dorca
(1856-1913) Juli Vallmitjana entrà en contacte amb el
misticisme i la ideologia de fraternitat i harmonia universal
provinents de l'Índia, inherents a la doctrina teosòfica.
Les seves creences espirituals es van reflectir en part de la
seva obra, en general com a testimoni de la marginació
i dels marginats de la societat barcelonina i concretament,
pel que fa al pensament teosòfic, en la seva primera
obra teatral, el drama en tres actes "Els oposats"
publicada el 1906, quan ja tenia 33 anys, i signada amb el seu
segon cognom, J. V. Colomines.
Retrat de Juli Vallmitjana.
Foto Enciclopedia Catalana
Els anys 1907 i 1908 va col·laborar a la
revista "Enciclopèdia Catalana". Al principi
es va sentir atret per Eugeni d'Ors però aviat va abandonar
la prosa simbolista per a buscar una expressió més
directa, basada en l'apunt. Així es com al 1907 publicà,
amb el seu segon cognom J.V. Colomines, el conjunt de assaigs
i narracions de casos i exemples de patiments infantils il·lustrats
pel seu amic J. Martrus "Com comencem a patir: llibre de
criatures". El pintor J. Martrus insòlitament feia
de mestre al fills de Juli Vallmitjana, que per desig seu no
anaven a escola i rebien la educació a casa.
El estrany llibre de Xenius "La muerte de Isidro Nonell.
Seguida de otras arbitrariedades y de la oración a Madona
Blanca María" figurava ja entre els seus preferits.
El llibre té l'estranyesa de que es va publicar el 1905
i Isidre Nonell va morir el 1911. El 1907 es va publicar la
primera novel·la de Juli Vallmitjana "De la ciutat
vella", on s'exalta la vida comunitària dels més
humils en contraposició a l'interès i l'egoisme
del món artístic barceloní de finals del
XIX: pintors, galeristes i crítics del moment, especialment
la Sala Parés; i dedicà una invectiva particularment
violenta als seus parents escultors, August i Venanci Vallmitjana.
A pesar de la passió que sentia per la pintura, Juli
Vallmitjana se sentia malament entre artistes. La novel·la
és una reconstrucció autobiogràfica on
explica com, de molt jove, el seu alter ego Fermí assistia
en el barri xinès a partides de cartes amb engany i com
anotava dissimuladament els gestos de la víctima i de
les papallones, en vistes a un retrat psicològic.
Quan Juli Vallmitjana és va atrevir amb la novel·la,
adoptà un estil fragmentari i irregular, a força
de quadres i estampes, breus instantànies que s'ordenen
temàticament o que tracen l'arc temporal de l'ascensió
i caiguda de personatges del submón. A través
d'aquesta estructura difusa captà la realitat de la ciutat
moderna, l'atzar que determina trobades i desencontres, i les
passions que empenyen als menys afortunats al desequilibri i
la destrucció. La seva narrativa no té una unitat
d'estil sinó que experimenta amb diversos registres i
formats. La majoria de les seves novel·les i relats parteixen
d'observacions directes.
El 1908 va col·laborar a la revista "El Pelleter"
i va publicar la seva segona novel·la "Sota Montjuïc"
on fa un retrat de la vida miserable dels barris pobres de la
Barcelona dels inicis de segle XX. La novel·la se situa
precisament sota Montjuïc, l'espai que va des de la volta
d'en Cirés i el barri de les Drassanes a les planes del
Llobregat, on coexisteix una diversíssima fauna humana,
que se les apanya per viure sense treballar, en convivència
més aviat conflictiva amb obrers, menestrals i pagesos.
És una veritable descripció de la Barcelona pobra
(lladres, putes, estafadors, macarres, mendicants de tots estils
i tècniques, i pobres en general i de tota mena) més
bèsties, verídiques i belles. Als darrers capítols
de la novel·la s'endinsen en el peculiar món dels
gitanos catalans, que Juli Vallmitjana coneixia com si els hagués
parit. Un dels molts personatges secundaris, un dels lladregots,
és el Nas-Ratat, és a dir, el mateix nom, o el
mateix lladre, que apareix a "Un film" de Víctor
Català uns deu o dotze anys després. Els drames
urbans de Juli Vallmitjana són de les coses més
crues de la literatura catalana, si deixem a part els drames
rurals de Víctor Català. Més que penetrar
molt en cada personatge, la seva gràcia és com,
mostrant-ne sols algunes accions i, sobretot, el parlar, ens
fa reviure tot l'arremolinament ambiental dels barris pobres
de per allà el carrer de Trenta Claus, la violència
latent, la gana, el sexe, el càlcul constant amb què
funcionen els que no tenen res. D'aquest món, misteriosament,
Juli Vallmitjana ho sabia tot: en un terrat on viuen barrejats
tota mena de pobres, <<els esguerrats voluntaris sempre
es barallaven per qüestions d'amor>>. Però
cal fer notar també que ben aviat es perfila el nou narrador,
escriptor-observador que substitueix, de manera definitiva,
la mirada menys idealitzada per una mirada humana, implicada,
que en la seva incisió procura abastar el nombre màxim
de dimensions i de magnituds. El fet de descriure la realitat
crua dels baixos fons, i fer-ho, a més, sense cap por
de denunciar les actituds indiferents i d'hipocresia de la ciutadania
reeixida i benpensant, dugué a Juli Vallmitjana al més
clamorós dels silenciaments com a escriptor i com a intel·lectual.
La circumstància no podia sinó agreujar-se quan
començà a tractar el món, els costums i
la realitat de la comunitat gitana. En aquest moment, a la hipocresia
circumdant s'hi afegia la xenofòbia i el racisme. En
les pàgines de "Sota Montjuïc" es descobreixen
costums ancestrals dels gitanos, expressions i certes curiositats,
però sobretot fa conèixer un paisatge humà,
particular i divers com tots els paisatges humans del món,
que no disposa de formes ni de mitjans per esquivar la tragèdia
a tots els seus efectes. Un paisatge en què l'amistat,
la família i la fraternitat hi són intrínseques
i que s'hi manifesten un i altre cop a través dels personatges,
però que a la vegada alimenta la sang, l'odi i l'assassinat:
un paisatge abominable, en definitiva. "Sota Montjuïc"
és, en aquest ordre de coses, un document valuosíssim
per al tragí de la història recent d'una ciutat
que va ser olímpica, va ser forumera i és turística,
però que continua flàccida a l'hora d'encarrilar
progressos col·lectius i que continua agressiva en afermar-se
a les dinàmiques de l'ocultament de cara a un únic
benefici, perfectament indigerible, de l'opulència i
el despit.
L'altra gran novel·la de Juli Vallmitjana és "La
Xava" publicada el 1910, potser la seva millor novel·la.
La Xava, la protagonista és una noieta, filla de la Gravada
i el Botxinet, que com els seus pares s'ha de guanyar la vida
com pot. Ella, robant cotó al moll. Els pares, prostituint-se
en bordells miserables l'una, robant l'altre i amagant-se en
cambres miserables als terrats o en coves del Morrot. "La
Xava", l'àlies de la Roseta, és la història
d'una noia que ha de cuidar a la germana petita, que passa de
nena a adulta sense passar per l'adolescència, amb un
destí marcat per l'ambient del barri, la petja familiar
i les coneixences del carrer. Està abocada, amb catorze
anys, directament a exercir la professió més antiga
com la de la seva mare; per molts intents que ella fa per defugir-ne.
Amb la mort de la mare a mans del pare que li pega constantment,
i la fugida d'aquest amb la germana a França, la Xava
(motiu amb el que la coneixen el gremi de les prostitutes) busca
la felicitat casant-se amb en Rafel, però aquest l'abandona,
havent-la deixat abans embarassada. La Xava, que s'ha buscat
la vida en diferents "cases", té ja molts problemes
de salut i el fill neix amb dificultats, no podent evitar la
seva mort en els primers mesos de vida. És poc després
que apareix en Fermí, un pintor que traurà el
millor d'ella, i un cop millorada la seva salut, farà
oblidar a la Xava el món de la prostitució i misèria
en el que havia viscut. De nou el personatge d'en Fermí
serà el seu alter ego.
És un retrat de la baixesa humana: la mare
que roba a la pròpia filla, el marit que pega la dona
fins la mort, el cornut que mata l'adúltera, el rodamón
que viola la borratxa, ell lladre que enganya als companys de
colla, el noi gran que s'aprofita dels petits, la veïna
que ataca a una altre veïna, els lladregots que intenten
arrossegar una pesada lleona (una caixa forta) robada d'una
casa benestant, la festa dels maricons al soterrani del prostíbul
de la Madrilenya, l'intent de robatori en un pis;... i de personatges
que semblen trets de "La parada de los monstruos":
la puta cega, la bagassa mutilada, el despellador de gats -un
personatge de "Sota Montjuïc", en Tarregada-,
la dona grassa que no surt de casa, l'esguerrat pidolaire, el
nen amb hidrocefàlia, l'advocat transvestit,... Alguns
passatges, com la escena de la Xava arrastrant-se pels carrers,
recorden als clàssics del cinema expressionista alemany.
Només algú que ho hagi vist ho pot explicar així.
Els sobrenoms no tenen desperdici: el Pinxa, el Marrà,
la Gravada, la Pepa Pudenta, la Mossega Ventres, la Morros de
Vaca, l'Espanta, la Pigada, la Mora, el Titella, el Mala Gente,...
El fil conductor de la novel·la és el seguiment
d'un període de la vida de la protagonista, la Xava,
i un seguit de decisions i accions que haurà de prendre
per sobreviure en un barri dominat per delinqüents, lladres,
xulos, pobres, drapaires i prostitutes i on viu de primera mà
la misèria, la violència, la gana, el desamor,
la prostitució i la tristesa. És a través
d'ella que se'ns introdueix en l'escenari de la novel·la,
els barris de sota Montjuïc (zona de Can Tunis, el port,
les Drassanes i el Raval del Paral·lel) i de la part
baixa del Raval en aquella època (el nom de Barri Xino
és molt més tardà) i dona a conèixer
els personatges que, en major o menor mesura, tindran influència
en ella. Això no suposa, però, un aïllament
de la història de la Xava, però si ajuda a que
el lector mai es perdi i acabi relacionant les diferents històries
secundàries amb la de la protagonista, complementant-la.
Coneixia doncs, Juli Vallmitjana, a la gent que vivia a Barcelona.
És per això que, a vegades, es permet el luxe
de donar la seva opinió, com quan parla de la pàtria:
<<Oh país indiferent, com caus! Pàtria meva,
com dorms el son d'aquella mare ubriagada que té els
seus fills abandonats! Ta indiferència, tard o d'hora,
et farà abaixar la cara avergonyida>>. També
es deixa veure a ell mateix, a les últimes escenes de
la novel·la: <<En Fermí era un dibuixant
que dibuixava molt malament>>.
Els personatges de "La Xava" és
l'inframón, el lumpen dels lumpens, les capes més
baixes de la societat, que la societat foragita. Sota seu no
hi ha res més. I qui voldria escriure sobre ells? Ningú.
El llenguatge és cru, directe sense embuts. Insults a
tort a dret. Avui dia, sense un diccionari al costat (el llibre
està farcit de notes a peu de plana), no podríem
seguir molts apartats de la novel·la; especialment en
els diàlegs. La prosa és matussera, però
àgil, creïble; a vegades d'una gran força
narrativa, quasi poètica, especialment quan descriu paisatges
o ambients. És el testimoni radical d'una Barcelona amagada
durant massa temps, d'una literatura catalana arraconada des
dels àmbits socials i acadèmics i d'una llengua
silenciada: <<Vaig al poleio: acabo d'escarbar un parluco.
És de là. Té, pinxera: tralla i tot>>,
diu l'Hospici. <<La tralla és xunga; no val un
bul>> li respon el Morata. <<Sí, però
del parluco me n'adinyaran tres jalates>>, conclou l'Hospici
i com diu un dels personatges de l'obra: <<Pinxera a raderacs.
És pasma. Pirent! Xalem a forata. Sté, sté>>.
Juli Vallmitjana a força de conviure amb els habitants
del seu univers literari, se'ls va acabar fent seus. Cal destacar
dos elements de "La Xava". D'una banda, el retrat
constant que fa l'autor, mitjançant les descripcions
dels carrers, edificis o portals i de la vestimenta dels personatges,
així com els colors i els ambients, on es pot observar
la seva afició per la pintura, ja que de cada espai te'n
pots fer una imatge al cap, amb minuciós detall. D'altra
banda, la narració omniscient que explica la història,
i els diàlegs entre els diferents personatges, uns diàlegs
frescos i lleugers que creen un ritme ràpid i situen
en tot moment al lector en l'acció, i un llenguatge mestís,
amb argots específics (el dels lladres: xorcs, xivel,
atany o topo), castellanismes o paraules del caló (com
?alar o ?amància).
Com Nonell amb les seves gitanes, Juli Vallmitjana
va saber prescindir del traç d'angles rectes, dels dibuixos
de camp dels antropòlegs. S'havia posat a prova amb els
pinzells i sap copsar amb mà de mestre les descripcions
i els detalls de la rebolcada al llit de la Gravada i la Pepa,
per exemple, que destil·len una ferum de llençols
bruts i cossos suats com només desprenen els quadres
de Toulouse Lautrec. I broda el llenguatge en els diàlegs,
frescos i creïbles, memòria d'un català que
pocs altres escriptors van voler deixar escrit. Sembla com si
Juli Vallmitjana s'interessés només pels escenaris
i els diàlegs, però és innegable que hi
ha una moralitat amagada. Com a narrador omnipresent vol explicar
davant el lector el comportament dels seus personatges. A ell
també el repèl tanta brutícia, tanta buidor.
Juli Vallmitjana va parlar del Barri Xino des de dins, mai com
un turista o com un dels nombrosos escriptors de la zona alta
que el van recrear a les seves obres. Es va avançar als
Jean Genet, Francis Carco, Pierre Mac Orlan, Henry Miller, Josep
Maria de Sagarra, André Pieyre de Mandiargues o Juan
Goytisolo i va oferir un retrat precís del món
dels xulos, dels pobres, de les prostitutes, dels malalts, dels
drapaires i dels lladres al costat de la gent del barri, de
les famílies i dels gitanos, tant dels del Raval com
dels de Can Tunis, de Montjuïc, de Gràcia, d'Hostafrancs,
del carrer de la Cera i de les platges del Poblenou i de la
Barceloneta.
"La Xava" va ser editada, el primer
cop, per la llibreria "L'Avenç" de la Rambla
de Catalunya el 1910, l'obra va ser durament criticada pels
defensors de la moral i del bon mot. De la mateixa manera que
la societat benpensant catalana va acollir fredament els quadres
de gitanes que pintava Isidre Nonell, la literatura de Juli
Vallmitjana va ser considerada de mal gust per triar els seus
protagonistes entre les classes populars més humils de
la ciutat i adoptar el seu llenguatge: un català de carrer,
ric en modismes, expressions argòtiques i salpebrat amb
l'alegria verbal del caló dels gitanos barcelonins. La
reedició de la novel·la pel segell "Edicions
1984" a càrrec d'Enric Casasses, i la publicació
de "Sota Montjuïc" que van coeditar "Edicions
1984" i "Arola" a cura d'Albert Mestres i Francesc
Foguet, han estat un esplèndid esdeveniment.
El 1910 va néixer el seu tercer fill Abel i es va publicar
la seva conferència "Criminalitat típica
local", on esbossà una descripció no sols
de la gent de mal viure sinó també de les seves
formes de delinquir. El seu enfocament va a cavall de la indignació
i la pietat pels individus viciosos i depravats, en una actitud
que es podria anomenar regeneradora. En l'obra hi ha una mena
de diccionari de lladregots i de gent de la mala vida, com amb
les arts de robar: anar pel brinca, pel gaspà, pel suenyo,...
Segons Juli Vallmitjana, a la gent de la vida de llavors, que
així s'anomenaven els lladres i les putes, els entusiasmava
<<el cinematògraf, quan projectava pel·lícules
de crims i robos>> i les seves lectures predilectes eren
<<descripcions de robos i assassinats>>. Per tant,
més d'un valent deuria haver llegit al mateix Vallmitjana.
Sabia el què tenia entre mans. També el 1910 publicà
com a peces curtes: el diàleg d'ambient gitano "Jambus"
i el diàleg "L'abella perduda".
Juli Vallmitjana va publicar el 1911 les impressions escèniques
"La tasca: la taverna" i "Aires de mar".
L'abril del mateix any es va estrenar en el Teatre Romea de
Barcelona la seva impressió escènica en un acte,
d'ambient no gitano i amb l'acció situada en una carboneria,
"El corb" on es reflecteixen les seves creences espirituals
-pel que fa al pensament teosòfic- i amb un valor històric
i humà molt especial: les relacions entre l'espiritisme
i el moviment obrer català del començament del
segle XX, amanit amb inquietants intervencions de la follia,
de la subnormalitat, de la màgia, de la mort, tot sobre
el fons de l'escarràs del menjar i del viure de cada
dia. És la la primera obra en que els protagonistes encarnen
el bé, però resten incompresos per aquells a qui
volen redimir, i la segona en la que el protagonista fa front
a un ambient familiar hostil i a les seves creences espiritualistes.
"El corb" és una petita obra mestra de teatre,
tan bona o millor que el poema d'Edgar Allan Poe del mateix
títol. També el 1911 va publicar l'impressió
escènica "L'espanta" i la peça curta
"Entre gitanos".
La força dels personatges de les primeres novel·les
i el seu llenguatge peculiar -amb gran presència del
lèxic caló- es troben a l'obra "Els zin-calós
(Els gitanos)", estrenada el 16 de gener de 1911 en el
Teatre Principal de Barcelona per Margarida Xirgu en el paper
de la Xivet i on Juli Vallmitjana assolí l'èxit
més important com a dramaturg. Margarida Xirgu va representar
varies vegades l'obra, entre altres una el 12 de juliol de 1911
al Teatre Zorrilla de Badalona amb la companyia que encapçalava
amb Enric Giménez. Juli Vallmitjana, al cap i a la fi,
com molt bé definia Prudenci Bertrana, gaudia de <<la
sabiduria de l'instint>> i pintava <<amb escenes,
com un altre pinta amb colors>>.
Margarida Xirgu interpretant "Els
zin-calós".
Arxiu Xavier Rius Xirgu
Margarida Xirgu i Maria Morera en "Els
zin-calós" en el 1911.
A continuació el seu teatre es torna menys
personal, més costumista i menys naturalista. Els seus
personatges es tornaran més estilitzats i idealitzats.
Aquest canvi d'orientació es començà a
manifestar en el drama en quatre actes "Muntanyes blanques",
estrenada el 9 de desembre de 1911, en el Teatre Principal,
de nou per Margarida Xirgu protagonitzant el paper de Floreia
amb música de J. Cumells i Ribó i en la que la
Xirgu va fer una escena arrencada del natural amb qui temps
més tard seria el seu segon marit, Miguel Ortín.
L'acció passa als Pirineus. Aleshores, el teatre ha de
distreure, no encaparrar al públic. Prou de passions
i conflictes tràgics, s'ha de fer pas a les comèdies
amables, més del gust burgés. La crítica
la va acollir bé, malgrat assenyalar flagrants deficiències
tècniques.
Una escena de la representació
del drama "Muntanyes blanques".
Foto Escriptors Catalans
Margarida Xirgu caracteritzada de Floreia en l'estrena de "Muntanyes
blanques".
Foto: Fons Margarida Xirgu de l'Institut
del Teatre de la Diputació de Barcelona
Però el 1912 tornà a escriure sobre
l'ambient gitano i estrenà el breu monòleg de
10 pàgines "En Tarregada", un personatge que
ja apareix en algunes de les seves obres anteriors i que és
un alt poema, una poderosa i inesborrable lliçó
idiomàtica, un bon retrat del pobre desgraciat (que segur
va existir) i una gran peça de teatre de la cruesa o
de la crueltat, per mitjà de la paraula, i de la saviesa
rara de l'autor, que és un dramaturg ben especial. Juli
Vallmitjana descriu excepcionalment la cruesa de la vida sòrdida,
els costums i el parlar dels gitanos. La força expressiva,
d'una gran vigoria, a l'hora de presentar els diversos personatges
és enriquida per l'aportació del vocabulari caló.
Tot el que Vallmitjana escriu quan fa parlar els personatges
és de primera fila mundial, va a missa encara que sigui
negra. És una de les peces més reeixides de Juli
Vallmitjana, que enllaça amb el teatre de l'absurd. També
el 1912 estrenà el quadro de costums gitanes "La
gitana verge". Li va seguir en el 1913 la peça "El
casament d'en Tarregada" i la comèdia en tres actes
d'ambient no gitano "La gran diadema". Aquest mateix
any va publicar un treball periodístic com a coordinador
del número 1789 de la publicació "L'Esquella
de la Torratxa", dedicat als barris baixos de Barcelona.
Vallmitjana va fer que el resultat reflectís a bastament
el propòsit de la seva obra. S'hi nota el coneixement
profund, la comprensió i, fins i tot, la justificació
de tots els actes dels marginats; repeteix amb obstinació
l'acusació a la societat de les lleis i de la força
que, en el millor dels casos, esquiva la realitat dels pobres
ignorant-la, i que , si cal, aplica accions cruels, fatals,
sovint irreversibles, contra aquesta nosa que, en definitiva,
és el cul de la caldera d'homes i de dones honrats.
Que l'obra de Juli Vallmitjana no és escrita a mitges
tintes, es pot constatar tant analitzant els arguments com els
personatges, analitzant la riquesa lingüística dels
texts i fixant-nos en l'estructura formal. Cal, però,
mirar-ne el conjunt. Només d'aquesta manera es pot entendre
què representen les tenebroses excursions als suburbis
de la ciutat i als altres llocs on hi ha éssers que pateixen;
només d'aquesta manera es pot comprendre i valorar l'abast
de la gran acusació als lectors, als espectadors i a
tota la societat dels "respectables", ja que les obres
de Juli Vallmitjana, per la difícil manera peculiar de
subsistir els seus personatges a la vida real, per la intenció
que mou a l'autor i per la manera de treballar que aquest practica,
en el conjunt de l'obra en qüestió, depenen les
unes de les altres, més del que sembla al primer cop
d'ull. El femer humà on Vallmitjana llegeix no es veu
pas tal com és de seguida que es mira, és enganyós,
és una il·lusió òptica i sentimental,
que caldrà contemplar una vegada i una altra, abans de
veure les persones i la crua realitat dels seus problemes. Són
persones individualistes per necessitat, que, moltes vegades,
s'han de perjudicar els uns als altres, que mai no duran a terme
-ni hi pensaran- una acció conjunta contra el petit déu-societat,
al qual temen per trista experiència. Aquesta pobra gent
viuen a salts, no de manera continuada. Viuen sense posar a
les coses ni a les persones, aficions que costen d'arrencar.
A l'obra de Juli Vallmitjana apareix constantment la mort, com
a contrapunt, que soluciona problemes als indigents; la mort
-paorosa- no és tan cruel com ho són per a ells
tants moments de la vida, i és implacable, per a tots
per igual.
Durant 1915 tornà a tenir una època productiva
i va estrenar el diàleg "Prop de l'ombra".
L'any 1916 Juli Vallmitjana estrenà al Gran Teatre del
Liceu el drama líric en un acte "Tassarba"
amb música d'Enric Morera. L'òpera narra la història
d'amor de la gitana Tassarba i el malfactor Gerinel, protegit
inicialment per la mare de la protagonista. L'obra sembla un
antecedent del teatre de Federico García Lorca. Aquesta
obra va aconseguir un gran èxit i el va animar a continuar
en la producció de nous drames centrats en gitanos. El
1917 va estrenar el quadro de costums gitanes en un acte únic
i divuit escenes "Rují" una nova versió
de "La gitana verge" de 1912. La peça té
lloc en un pati que bé podria ésser d'Hostafrancs,
un Hostafrancs fet de barraques i pous on se sent cantar i tocar
guitarres en els patis. Però en aquest escenari el cant
no és innocent. Es veu que el Sargantana <<canta
per a camelar la moçota rebregada per tots els gitanos
romandinats i fins pels busnós>>. La mossota és
la Rují i de seguida es veu a venir que això ha
d'acabar en una desgracia, i amb aquesta tensió s'empassen
els diàlegs, s'entend fins i tot el caló que Juli
Vallmitjana recull amb passió costumista. Un alça
la veu amb quatre inconveniències, l'altre ho sent, i
de ganes de brega en malentès, i de malentès en
malentès, s'inflama l'orgull, s'excita l'honor i ja es
planifiquen venjances. El Murillo retreu al Sargantana que li
ha deixat la filla plantada i que, lo que és més
greu, va <<d'aquí i d'allà xivatant que
ja no's podria casar>>, i mal pensats com som ja suposem
per què. I ell que no, que s'estima la Rují i
és amb ella amb qui es vol casar. I aleshores es planteja
que el Sargantana faci en públic el jurament. L'embolic
és gros i mobilitza el barri en pes, que cadascú
hi diu la seva tot i que de fet ningú no sap res, però
<<és per lo que he sentit a dir>>, van dient.
L'escena del jurament és per veure-la: l'Esperança,
gitana vella, demana a en Sargantana si hi està decidit,
i ell: <<Jo vull anar amb el front ben alt per tot arreu
on hi hagi gent de la nostra>>. I jura. I tothom demana
que es passi del jurament al fet i el Sargantana es casi amb
la Rují allà mateix. I aleshores esperen que el
mocador legitimi el casament. Tots esperen amb l'ai al cor,
fins que arriba l'hora de cantar i ballar, i fins que el Murillo
desa la rancúnia i se suma a la festa.
El 15 de març de 1918 Juli Vallmitjana va estrenar en
el Teatre Còmic de Barcelona el drama en tres actes d'ambient
gitano "La mala vida". L'actor Enric Borràs
interpretà en Grapa. La crítica ja la considerà
una obra ben concebuda, ben desenvolupada i ben escrita i no
una mera successió d'escenes pintoresques i efectives
sense il·lació i, tot i que toca un ambient escabrós
i revulsiu, no transcendeix al públic res desagradable
ni pel que fa a la situació ni pel que fa al llenguatge,
cosa que la crítica definí com d'exquisida sensibilitat,
que no feia sentir més que pietat per a aquella gent.
En aquesta apreciació es comença a entrellucar
un canvi pel que fa a la suavització i adequació
als gustos i consciències burgesos. El crític
de "La Vanguardia" Josep Massó i Torrents escrivia
al respecte el 22 de maig de 1918: <<El escritor que no
sabía escribir, que excitaba la risa con sus libros primeros,
por su esfuerzo y su fe ha seguido su camino ascendente. Y la
hora de su triunfo, tan lleno de fructíferas esperanzas
de obras mejores aún, ha de ser un motivo de júbilo
para los buenos catalanes que esperan tanto de los futuros trabajos
de Julio Vallmitjana, el piadoso artista de la miseria ciudadana>>.
Juli Vallmitjana i l'actor Enric Borràs.
Foto Escriptors Catalans
La producció literària de Vallmitjana,
però, no és uniforme pel que fa al seu plantejament.
A la dècada dels anys 20 es produirà un canvi
significatiu en la seva orientació i estil. Així,
en la primera època es mostra poc fet a les convencions
literàries. El rebuig de les tècniques de composició
i d'estructuració dramàtica que això comporta
s'amorosirà en una segona època. En aquest primer
període creatiu, doncs, Vallmitjana pretén remoure
la consciència del lector/públic i, alhora, trencar
la indiferència i el conformisme de la societat envers
aquella realitat: l'autor és un visionari que té
per missió fer veure al món la veritat, per crua
i desagradable que sigui. El narrador es mostrarà omnipresent
al llarg de la seva obra i li donarà coherència.
No obstant, no hi ha mal sense bé i no hi ha crueltat
sense pietat: l'expiació és possible. El determinisme
que pretén imposar la societat és quelcom antinatural.
Juli Vallmitjana aposta obertament per la regeneració.
Aquest dualisme home/bèstia beu de la font de la teosofia.
El moment àlgid de la seva producció literària
de qualitat, va ser la segona dècada del segle XX, especialment
pel que fa a l'obra dramàtica. El 1922 estrenà
el drama en tres actes "A l'ombra de Montjuïc".
Programa de "A l'ombra de Montjuïc".
Foto Escriptors
Catalans
A partir de 1923 el seu teatre es decantà
per una temàtica més de caire social i polític,
com es pot veure en la comèdia dramàtica en tres
actes "La Costa Brava", que té una trama sentimental
ambientada en una petita comunitat marinera on una cooperativa
de pescadors lluita per treure's el dogal del propietari de
les barques. Però al seu públic li costà
seguir-la i les subsegüents provatures no ajudaren en absolut
a la seva bona recepció. A continuació estrenà
la comèdia en tres actes "El barander: L'alcalde"
de caire social i polític i el drama en tres actes "Cants
d'Orient".
Retrat de maduresa de Juli Vallmitjana.
Foto Escriptors Catalans
El 1924 estrenà la peça "La
nova dèria o la fal·lera de senyor Jaume"
una paròdia d'aquells que perden l'oremus pel futbol
i enlloc de concebre'l com una pràctica esportiva i lúdica,
el transformen en rivalitat malaltissa. En el mateix any també
estrenà la comèdia "En un racó de
món", que va ser representada algun que altre cop
però al final perduda, on un jove elegant i ric destarotarà
un tranquil poble fins que no marxi. Finalment en aquest any,
o segons altres fonts en l'anterior, estrenà l'assaig
de comèdia en dos actes "Don Pau dels consells".
Li segueix la publicació en el 1925 -altres fonts asseguren
que es va produir el 1906 i altres el 1917- del conjunt de 9
narracions "De la raça que es perd", un dels
elements de les quals és l'humor, com a recurs que li
permet distanciar-se del món que retrata, atenuant la
seva cruesa. L'obra ha estat reeditada recentment per "Edicions
1984" a l'any 2005. Els paisatges que Juli Vallmitjana
descriu amb minuciositat en aquests contes van plens de vida.
El títol respon al canvi de costums dels gitanos que
es sedentaritzen, perdent part de la seva forma tradicional
de vida. El món marginal que pinta en les seves narracions
li aporta uns valors que la societat del moment no li oferia,
és un testimoni directe d'una part molt concreta de la
societat barcelonina, a qui dóna la paraula. Alguns dels
contes que formen part d'aquest llibre semblen elaborats seguint
la tècnica del modern reportatge periodístic o
de l'enquesta antropològica. A "De la raça
que es perd" tenen cabuda des d'una llegenda heroica fins
a la narració dialogada pròxima al quadre teatral,
a l'apunt instantani, al relat oral dels vells gitanos. En el
seu pròleg va escriure com bon autor autodidacta que
abordà el món sense tradició literària:
<<Aleshores vaig donar una ullada al llibre de la realitat,
que és allí on estudio>> i en la introducció
explicà que: <<tant en el caló dels gitanos
catalans i castellans com en l'argot de la murrialla, hem preferit
habituar-nos a la parla viscuda (...), quedar-nos amb el punt
de vista pintoresc, ja fent-ne teatre, novel·les...>>.
El primer conte "La baralla amb Barrabàs",
és perfecte des de les vuit as del títol. Juli
Vallmitjana és un autodidacta perquè tot ho ha
après dels altres, però no dels altres escriptors
sinó dels altres, en aquest cas concret d'uns gitanos
espantats i d'un paio que deu ser un dels mags del què
parlen els Dimonis de Verdaguer. El segon, "De casori",
és una perla de construcció i de gràcia:
el començament és un bon tip de riure. Aquí
hauríem volgut que Juli Vallmitjana encara fes de pintor
i retratés amb el pinzell el nen que apareix quan els
gitanos van acudint a la festa del casament: <<Ara arribava
un gitanet descalç, sense altra roba que el tapés
que una americana bruta, portant dessota el braç un pa
dels grans>>. El tercer, "El rosari de calaveres",
és com el seu títol una comitragèdia, sobre
un fil d'argument senzill i ben trenat. El quart "La festa
del porc" és una de les pàgines sublims de
la literatura, el sublim obtingut d'elements lletjos i fins
fastigosos, però la sensació final és de
música de les esferes i d'harmonia humana. Així
comença: <<Feia pocs dies que en un femer dels
suburbis de la ciutat, prop de la muntanya on hi ha un castell,
s'havia mort un porc dels molts que allí criaven aprofitant
les escombraries que de la ciutat recollien>>. El cinquè,
"Noces de fugitiva", que s'inicia amb un retrat de
la gitana Malena, és un conte vivaç i divertit
i alhora un poema d'amor aspre i bell, dur i dolç. Un
record de família teixeix, sobre una minsa anècdota,
un preciós i divertit idil·li, ple d'amor i de
cridòria. El sisè conte, "En plena natura",
està recorregut per una pietat modernista que no és
estovament sinó al contrari: l'escalfor i la bondat humana
del relat, o del seu autor, que ens acompanyarà per sempre
més. El setè conte "D'altre temps" té
un altre estil, més elevat, és l'únic que
ens porta a una altra època, i mostra fins a quin punt
Juli Vallmitjana no té por de la bellesa. El penúltim
conte és "La valentia", còmic i terrible.
Poe no va imaginar res així. És un document interessantíssim
sobre la concepció gitana (o no) de la humanitat. La
darrera obra mestra és trista, "En Patracs".
Fa riure, vessa d'alegria, irradia lluminositat, però
és trista. Un moment genial i molt bonic és el
somni d'en Patracs quan dorm la mona.
Juli Vallmitjana el 1927 estrenà el drama
en tres actes "La caravana perduda" i el 1928 va escriure
la peça "Gitanos", inèdita fins que
Francesc Foguet i Boreu la va trobar manuscrita a la biblioteca
de l'Institut del Teatre de Barcelona. Segons el curador: <<El
procés d'edició del teatre de Vallmitjana, llarg
i lent, laboriós, ha permès de descobrir que la
seva obra, desigual i imperfecta, però d'una originalitat
fora de modes, presenta una gran varietat i riquesa de gèneres
i de temes. Respon, a més a més, a una voluntat
decidida, també obstinada, de triomfar professionalment
en l'escena catalana, per superar les limitacions evidents d'abordar
temes incòmodes i de fer-ho des d'una clara intenció
d'estil, sense gaires artificis retòrics ni filtres morals>>.
I continua: <<La data de les estrenes, la varietat dels
seus textos proven que, en un període molt breu de temps,
del 1907 al 1929, tot just vint-i-dos anys, Vallmitjana es va
fer un nom popular i un públic fidel, mentre que la crítica,
sovint, no acabava d'entendre el perquè d'aquelles provatures>>.
Va conrear des d'obres en format de sainet fins a melodrames
rurals. Moltes de les obres tenen una munió de personatges,
entre vint i trenta; tenen un argument prim, senzill, i amb
aquest punt de partida fa un drama de dues hores amb moltes
peripècies (batusses, persecucions...), amb moltíssima
vida. El 1929 Juli Vallmitjana estrenà la comèdia
en tres actes "La bruixa blava" que destaca per la
força i l'ambició i perquè surt del Vallmitjana
tòpic, al situar-se fora dels ambients de gitanos i del
baix fons de Barcelona.
A partir de 1930, Juli Vallmitjana deixà
de publicar, tot i que seguí escrivint. En aquells anys
patí alguns episodis de depressió que el feren
ingressar a l'Institut Pere Mata de Reus. Malgrat això,
a la darrera part de la seva vida visqué de forma acomodada,
retirat en una torre de Sant Gervasi a Barcelona, gràcies
al taller d'orfebreria que havia fundat el seu pare i que s'havia
anat consolidant, en gran part gràcies a la seva dona
Anna Maria Vallés i Ribó. En els darrers anys
de la seva vida abandonà el teatre i va escriure narracions,
la majoria inèdites fins fa poc. El 1932 va escriure
la novel·la "Albí" inèdita fins
el 2007, que tracta de la història d'un nen abandonat
en un poble vora mar i que explica la seva vida. L'obra, dedicada
a la seva dona, és un cant a l'amor, al seny, a la bondat
i a les dificultats de fer-se gran, però també
a la vida difícil dels pescadors temorosos de no poder
alimentar els seus i de les seves famílies temoroses
de perdre'ls a la mar. Entre 1931 i 1933 va escriure l'obra
plena de referències autobiogràfiques "Lletres
al meu fill David" on el pare reviu i explica el decurs
de la seva vida, al seu primogènit. L'obra permet reconstruir
les tensions entre Juli Vallmitjana que duu una vida acomodada
gràcies als ingressos del taller d'orfebreria amb una
esposa diligent que es fa càrrec del negoci i que li
permet alliberar el temps necessari per a escriure, i un ésser
torturat per fòbies, manies i frustracions, desclassat
i en guerra amb el món.
Juli Vallmitjana no va ser un autor llibresc,
però la biblioteca familiar, que s'ha conservat, comptà
amb obres de referència de la història del poble
gitano. Els darrers dies de la seva vida va escriure un llibre
de contes que enllestí poc abans de morir. Juli Vallmitjana
morí el 5 de gener de 1937, a l'edat de 64 anys, a la
Clínica Rabassa de Barcelona per una infecció
postoperatòria després d'una intervenció
de pròstata. El 1961 morí la seva dona Anna Maria
Vallés i Ribó, el 1974 el seu tercer fill Abel
a la edat de 64 anys, el 1982 la seva primera filla Federica
i el 1985 a la edat de 82 anys el seu segon fill i primogènit
de la família, David, a qui va nombrar en el títol
de la seva darrera obra.
Enric Casasses, va publicar, no fa gaire, tot
el teatre de Juli Vallmitjana: vint-i-sis peces en dos volums,
a cura de Francesc Foguet i Albert Mestres. La presentació
del teatre complet de Vallmitjana coincideix amb la commemoració
del centenari de la publicació de la seva primera obra
teatral "Els oposats", que el 1906 l'autor va signar
amb el seu segon cognom, J. V. Colomines. Francesc Foguet i
Albert Mestres consideren que l'obra de Vallmitjana s'ha de
situar entre els clàssics contemporanis catalans. Per
Mestres, Juli Vallmitjana va fer una literatura de ruptura,
d'avantguarda, sense continuïtat (ningú no va seguir
la seva petja), i és aquesta una de les raons de l'oblit
en què ha estat tingut durant dècades. Fins fa
poc la dramatúrgia de Vallmitjana solament es trobava,
i encara!, en velles llibreries. Més enllà de
la seva època, aquest teatre no s'ha representat mai,
tret d'una proposta a base d'escenes i monòlegs de Juli
Vallmitjana, treballada per Francesc Castells i dirigida per
Joan Castells, els anys setanta. En el barri gitano de Gràcia
es celebra periòdicament un Congrés Juli Vallmitjana.
Alguns texts ha estat extrets de "Juli Vallmitjana:
Escriptors Catalans i Wikipedia".
XAVIER RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Creative Commons.
tornar
