Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

127. MARGARIDA XIRGU, ACTRIU CATALANA

 


 

Transcripció de l'article aparegut en la publicació "El Temps" el 14 novembre de 1988, signat per Josep Soler Vicens:

<<Margarida Xirgu, una actriu que no feia concessions

Dama del teatre

Innovadora, compromesa i provocadora, així era Margarida Xirgu. La seva carrera, que alguns creuen lligada tan sols a Lorca i Alberti comença, però a Barcelona representant textos innovadors d'autors catalans, Rusiñol, Guimerà i Vallmitjana, i d'estrangers de primera fila, Zola i Wilde.

Margarida Xirgu és una actriu catalana, i no només d'origen, també de formació i esclat professional. Com a actriu, va portar a l'escena catalana de començaments de segle textos innovadors d'autors catalans coetanis a l'actriu i d'estrangers de primera fila.

La "Thèrèse Raquin" de Zola, el Gabriel de "La llàntia del l'odi" de D'Annunzio, o la "Salomé" d'Oscar Wilde són textos que, a tots nivells, trenquen motlles i que a Barcelona aleshores els van trencar en català i amb la Xirgu de protagonista.

Però és que la Xirgu va estrenar Àngel Guimerà, Juli Vallmitjana, Santiago Rusiñol, Adrià Gual, Ignasi Iglésias, o la "Nausica" de Joan Maragall.

I molts d'aquests autors van escriure els seus textos dramàtics estimulats per l'actriu, comptant que ella els representaria.

Juli Vallmitjana és el representant més destacat del teatre negre català, conviu amb els gitanos, s'interessa per les ciències ocultes i les seves obres de teatre s'ambienten als llocs més sòrdids de Barcelona, el barri xino n'és un. "Zin-calós", de Vallmitjana, va estrenar-la Margarida Xirgu, i no era una obra de teatre fàcil, ni el món gitano es confonia amb el folklorisme de pandereta, tot i així es va estrenar al Teatre Principal de Barcelona i va ser tot un èxit.

L'obra d'Ignasi Iglésias -que en aquella mateixa època es programava a París- es fa ressò de les reivindicacions socials del moment i reclama sense embuts justícia envers els treballadors. A Àngel Guimerà, Joan Maragall, Santiago Rusiñol o Adrià Gual no és necessari presentar-los.

Innovadora, compromesa, provocadora

Qui si els presenta i representa, és Margarida Xirgu i no és un teatre que faci concessions als gustos populars o a les conviccions ideològiques i morals de la burgesia que anava al teatre per veure quin vestit lluïa la primera actriu.

Les burgesetes que van anar al Teatre Principal el 5 de febrer de 1909 per veure el vestidet de la protagonista, devien commocionar-se quan van veure que aquell dia la primera actriu no duia vestidet, i és que la Xirgu feia aquella nit la Salomé, d'Oscar Wilde. Tot un escàndol, i no ser l'únic de la seva carrera. L'articulista del Brusi de l'any 9 no es va deixar impressionar pel foll desig de la protagonista ni per les novetats que introduïa el text i l'endemà jugava amb les qualitats artístiques de l'obra i el nom del seu traductor al català, Joaquim Pena: <<una representació tan penosa com el seu traductor>>. Un atemptat al bon gust, pura pornografia, deien els diaris de la ciutat comtal.

És cert que la Xirgu va representar textos molt diversos, romàntics, teatre de costums, vodevil, però per trobar teatre escènicament innovador, ideològicament compromès, provocador i que trenqui esquemes no cal esperar que la Xirgu conegui Lorca o Alberti. No caldria, però, i aquí és on arriba l'apropiació, la historia cultural castellana i la premsa tant del moment com actual sembla haver-se-la apropiat fins al punt que parlar de la Xirgu sembla que vol dir parlar de Lorca i la cosa va arribar, i ha arribat, a l'extrem que més d'un segur que encara no ho sabia que la Xirgu era catalana.

Molts potser es pensaven que la Xirgu va aprendre d'actriu als Països Catalans i va començar a treballar de veritat a l'escena madrilenya i ben pocs són els que saben que les representacions catalanes i en català són de la mateixa categoria que les que anys desprès va fer en castellà, i que hauria passat igualment en majúscules per la història del teatre si no hagués representat Lorca o Alberti.

Els que si ho sabien i molt bé, són els nostres avis, els que van tenir la sort de poder-la veure actuar, els que fins i tot van arribar a fer de comparses en obres seves. La Barcelona de l'època l'anomenava "la nostra Margarida", per a ells era seva, era un personatge del carrer, molt popular tot i el tipus de teatre que representava.

Per arribar aquí no va ser necessari que la Xirgu estrenés a Madrid. Però perquè a Madrid fos famosa sí, que va caldre que es passés al castellà. La premsa madrilenya dels anys 20 va començar a apropiar-se-la com a actriu seva, com l'actriu que a partir de aleshores començava a innovar l'escena espanyola. L'etapa anterior semblava comptar ben poca cosa.

Homenatge a la catalanitat

Actriu castellana ja per a tothom, o espanyola, el juny del 31 té l'oportunitat que es retriï homenatge a la seva catalanitat en ple parc del Retiro de Madrid. Aquell any Margarida Xirgu estrena el "Fermín Galán" d'Alberti, una obra de clara filiació republicana que va provocar un dels escàndols més sonats a la villa y corte. Doncs bé, un diumenge quan la Xirgu es passejava pel parc del Retiro, una madrilenya, ofesa per la representació, li va clavar una bufetada i la va titllar, no podria ser altrament, de "catalana de mierda". L'anècdota, en aquest sentit, és molt més que una anècdota i exemplifica ben clarament quins són els límits en algunes ocasions de les apropiacions castellanes>>.


El 23 d'abril de 1917 se li va lliurar a Margarida Xirgu, a Barcelona, un document signat per la Comissió "Pro Teatre Català" en el qual se li demanava que realitzés una setmana de teatre en català, per a callar algunes veus que deien que la Xirgu no tenia ja cap interès pel teatre en català. Es desconeix si Margarida, va poder resoldre totes les dificultats per poder tornar a representar les obres en català que li demanaven, doncs calia trobar en molt poc temps: actors, teatre, decorats, figurins,... canviar l'agenda de compromisos i un milió de coses per representar de nou aquelles obres, ja estrenades en el seu dia.
A l'10 d'octubre de 1933 nomenen a Margarida Xirgu filla predilecta de la ciutat de Barcelona, tenint en compte la meritòria actuació de l'actriu que tants dies de glòria ha procurat per al teatre. Li entreguen el títol l'alcalde Jaume Aiguadè i Miró i el secretari Josep Mª Pisuñer, en presencia d'Enric Borràs i altres membres de la companyia Xirgu-Borràs.

El diumenge 22 d'octubre de 1933, Margarida Xirgu a instàncies d'Enric Borràs va ser proclamada filla adoptiva per la corporació municipal de Badalona. Al saló de sessions de l'Ajuntament, ple de gom a gom, tingué lloc l'acte, en el que també es van lliurà a Margarida i a Enric Borràs la Medalla de la Ciutat. Presidí la sessió, l'alcalde Josep Casas i Costa, que estigué acompanyat, en la taula presidencial, per Mariano Solá, tinent de la Guàrdia Civil i Pere Sánchez, en representació del Sometent.

El 4 de gener de 1934, Carles Capdevila escrivia en un article publicat a les planes de "Mirador" que les dues figures més populars de què gaudia Catalunya, resultava que hi havien dedicat, paradoxalment, molt poc temps al teatre en català: Enric Borràs hi havia consagrat una tercera part dels 50 anys de vida escènica; Margarida Xirgu, per contra, hi havia esmerçat només 8 anys, dels 27 d'actuació artística professional continuada. O dit d'una altra manera, la Xirgu feia 19 anys que estava immersa en el teatre castellà, d'ençà de l'ingrés al Romea durant la temporada 1906-1907 i la seva incorporació -per no moure-se'n més- a l'escena espanyola el 1914.

El que si es ben cert, és que Margarida Xirgu va ser una gran catalanista com ho demostren les reiterades col·laboracions que va tenir a l'exili amb els diferents Casals Catalans de Sud Amèrica i com a presidenta de Jocs Florals, com els de Xile. Pel que fa al seu vincle amb els exiliats catalans, Margarida Xirgu guardà un agraïment profund per l'acollida fervorosa que li dispensaren i pels homenatges amb què la distingiren els compatriotes residents a Xile, Argentina, Cuba, Perú, Mèxic i Puerto Rico que la van rebre amb els braços ben oberts: <<la gran actriu del teatre català Margarida Xirgu, ahir, la més alta figura de l'escena catalana, avui>>, tal com indicaba "Ressorgiment" en la publicación del V-1937 a Buenos Aires. La salutació a la gran actriu catalana anava acompanyada del desig que gaudis d'una bona estada i molt d'èxit, però també del prec amable que retornés al teatre català.

El 1937 els crítics teatrals de Montevideo van oferir a Margarida un homenatge, i en l'escala que va fer Pau Casals, que viatjava cap a Buenos Aires, va visitar a la Xirgu. A l'assabentar-se de l'homenatge que li dedicaven els crítics uruguaians, es va unir a l'acte. Poc temps després, Pau Casals i Margarida Xirgu van ser nomenats Delegats del Govern Català en l'Exili, a Mèxic i a Montevideo, respectivament.

Durant l'estiu de 1938, Margarida Xirgu mantingué contacte oficial amb els dirigents del sector dels espectacles públics de Catalunya. Així, arran d'un afectuós cablegrama en què Miquel Espinar, president de la Comissió Interventora d'Espectacles Públics de la Generalitat de Catalunya, s'interessava per la salut de l'actriu, que havia patit una greu afecció pulmonar, Margarida Xirgu li responia agraint-li-ho. Com a mostra d'admiració i de reconeixement a l'actriu, la Comissió Interventora d'Espectacles Públics del govern català va voler organitzar, el 1938, un solemne homenatge a Margarida Xirgu, però la precipitació del desenllaç fatídic de la guerra el féu impossible.

El 12 de setembre de 1938 Margarida Xirgu col·laborà amb el Casal Català de Buenos Aires, representant en el Teatro Ateneo "Maria Rosa" en homenatge a Àngel Guimerà. El 4 de desembre del mateix any, tornà a col·labora amb la mateixa entitat, representant en el Teatro Politeama "Mar i cel" també del mateix autor, en una funció a profit de la Llar de l'Actor Vell de Barcelona.

El 16 de maig de 1943, Margarida Xirgu presidí el consistori dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a Santiago de Xile, organitzats per l'Agrupació Patriòtica Catalana al Teatro Municipal de la capital xilena. Entre els mantenidors, hi havia els escriptors Cèsar August Jordana i Xavier Benguerel. Eren també alguns dels guanyadors, de primera fila: Josep Carner per "Nabí" (premi Fastenrath), Josep Ferrater Móra per "Les formes de la vida catalana" (premi Concepció Rabell) i Domènec Guansé per "Ruta d'Amèrica" (premi extraordinari de Prosa). Margarida Xirgu va lliurar la Flor Natural que Pere Quart obtingué per "Infinita fortuna de la sang...", proclamà la Reina dels Jocs Florals i va llegir el poema "Al Crist vora la mar" de Carner, mereixedor de la Viola d'Or i Argent. L'acte es clogué amb "Els segadors" i la "Canço nacional de Xile", interpretats per l'Orfeó Català. La festa va acabar amb el tradicional sopar dels Jocs celebrat a l'Hotel Crillon, en homenatge a la Reina i als poetes premiats. En el seu discurs presidencial, Margarida Xirgu apuntà la significació d'una Renaixença exiliada: <<Si encara hi ha algú que cregui que els catalans som una gent sorruda i esquerpa, jo li diria: "Mireu: quan volem afirmar la nostra presència, quan volem que se'ns senti, ja ho veieu: organitzem una Festa". I la festa d'avui no fa més que continuar la llarga filera resplendent de les festes dels nostres ahirs gloriosos. No és, certament, culpa nostra, que les nostres millors festes hagin topat sovint amb estranyes incomprensions de les que precipiten la ruta que va de l'alegria a les llàgrimes, ni que la fecunda aspiració a la joia creadora s'hagi vist llançada a l'abisme de la desolació. I és, certament, una llavor de festa la que servem al cor mateix de la dissort més profunda. Un desig tenaç -essència i nervi d'una raça que no es dóna-, vencedor de tot mal averany, fa que en la pèrdua sentim ja l'inici del recobrament i en la tenebra de la mort albirem ja la glòria d'una resurrecció>>.

 

Margarida Xirgu llegint a Santiago de Xile, el seu discurs com a Presidenta dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, el 16 de maig de 1943.

Foto Biografia Domènec Guansé.

 

El valor simbòlic de la festa dels Jocs Florals a l'exili, lluny de la pàtria, fou l'eix central d'un discurs que acabava amb les sentides paraules següents: <<en la nació catalana, potser més que en cap altra, el verb és el nucli irreductible, l'essència íntima i suprema -creació nostra i ensems creador nostre-. En parlar català, sentim tota la glòria passada i futura de Catalunya i tota l'heroica tortura present de Catalunya. Veiem tot el que hem perdut i sabem que no ho podem perdre. S'ha dit moltes vegades que el llenguatge és l'ànima de Catalunya. Aquesta Festa ho repeteix, amb la joia de poder dir lliurament allò que només es pot dir en veu baixa, com un terrible secret, en les llars turmentades de la Pàtria. Terrible és la nostra pèrdua; però la nostra dissort crida a l'esforç, no a la queixa. Tot el destí de Catalunya es redreça en la inexpugnable expressió de la nostra ànima>>.

El Casal Català de Montevideo a l'Uruguai li va retre continuats homenatges.

 

Margarida Xirgu en un acte del Casal Català de Montevideo.


Foto AGADU MCD. Homenaje a la Xirgu a 40 años de su muerte. Abril-Mayo 2009

 

Homenatge a Margarida Xirgu del Casal Català de Montevideo el 4 d'abril de 1954

Sopar i homenatge del Orfeó Català a Margarida Xirgu, a Mèxic D.F. el 17 de juliol de1957


Homenatge del Casal Català a Punta del Este

 

Margarida Xirgu va ser nomenada per Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l'exili <<delegada general>> del govern català a la República Oriental de l'Uruguai, amb residència a la ciutat de Montevideo. La designació es va fer efectiva a Mèxic el 12 d'agost de 1959, d'acord amb el que preveia l'article 1r del Decret de la Presidència, del 12 de maig de 1956, publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, del juny del mateix any, sobre els nomenaments de delegats generals i especials a Catalunya i en els territoris on l'emigració catalana ho justificava. La delegació tenia com a finalitat <<promoure i coordinar les tasques que portin a terme les organitzacions catalanes o constituïdes per catalans i nacionals de la República de l'Uruguai>>.

Com ja havia fet en altres avinenteses, en una prova més de la fidelitat que servava als seus compatriotes, els exiliats catalans, Margarida Xirgu assistí a la celebració dels Jocs Florals de Catalunya a Buenos Aires, l'11 de setembre de 1960. La festa de la literatura catalana de l'exili tingué lloc a l'Aula Magna de la Facultat de Medicina de la universitat de la capital argentina, amb la presència d'un públic entusiasta i fervorós. El banquet, que se celebrà al saló gran de l'Hotel Alvear, ple de gom a gom, a 400 pesos argentins per cobert, presentà una gran brillantor, perquè els catalans -sobretot les senyores- hi assistiren amb vestits de ben mudar.

 

Carta enviada per Margarida Xirgu al seu fillol Ángel Miguel Ayestarán, nebot dels Curotto, on li escriu una frase simpàtica en català

Ángel Miguel Ayestarán

 

Foto dedicada de Margarida Xirgu a la Casa de Catalunya, el 6 de setembre de 1964 a Montevideo.

Arxiu germans Xirgu


En el 1966 el Casal Català de Buenos Aires li va fer un homenatge i al teatre d'aquesta associació li donaren el nom de Margarida Xirgu, tal com se'l coneix avui dia.

David Xirgu, nebot net de Margarida, davant del Teatro Margarita Xirgu a Buenos Aires

Alguns texts han estat extrets de: "Margarida Xirgu, cartografia d'un mite. De Badalona a Punta Ballena" de Francesc Foguet i Boreu


XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos

 

tornar

 

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.