127. MARGARIDA XIRGU, ACTRIU
CATALANA
Transcripció de l'article aparegut en la publicació
"El Temps" el 14 novembre de 1988, signat per Josep Soler Vicens:
<<Margarida
Xirgu, una actriu que no feia concessions
Dama del teatre
Innovadora,
compromesa i provocadora, així era Margarida Xirgu. La seva carrera, que
alguns creuen lligada tan sols a Lorca i Alberti comença, però a
Barcelona representant textos innovadors d'autors catalans, Rusiñol, Guimerà
i Vallmitjana, i d'estrangers de primera fila, Zola i Wilde.
Margarida
Xirgu és una actriu catalana, i no només d'origen, també
de formació i esclat professional. Com a actriu, va portar a l'escena catalana
de començaments de segle textos innovadors d'autors catalans coetanis a
l'actriu i d'estrangers de primera fila.
La "Thèrèse
Raquin" de Zola, el Gabriel de "La llàntia del l'odi" de
D'Annunzio, o la "Salomé" d'Oscar Wilde són textos que,
a tots nivells, trenquen motlles i que a Barcelona aleshores els van trencar en
català i amb la Xirgu de protagonista.
Però és
que la Xirgu va estrenar Àngel Guimerà, Juli Vallmitjana, Santiago
Rusiñol, Adrià Gual, Ignasi Iglésias, o la "Nausica"
de Joan Maragall.
I molts d'aquests autors van escriure els
seus textos dramàtics estimulats per l'actriu, comptant que ella els representaria.
Juli
Vallmitjana és el representant més destacat del teatre negre català,
conviu amb els gitanos, s'interessa per les ciències ocultes i les seves
obres de teatre s'ambienten als llocs més sòrdids de Barcelona,
el barri xino n'és un. "Zin-calós", de Vallmitjana, va
estrenar-la Margarida Xirgu, i no era una obra de teatre fàcil, ni el món
gitano es confonia amb el folklorisme de pandereta, tot i així es va estrenar
al Teatre Principal de Barcelona i va ser tot un èxit.
L'obra
d'Ignasi Iglésias -que en aquella mateixa època es programava a
París- es fa ressò de les reivindicacions socials del moment i reclama
sense embuts justícia envers els treballadors. A Àngel Guimerà,
Joan Maragall, Santiago Rusiñol o Adrià Gual no és necessari
presentar-los.
Innovadora, compromesa, provocadora
Qui
si els presenta i representa, és Margarida Xirgu i no és un teatre
que faci concessions als gustos populars o a les conviccions ideològiques
i morals de la burgesia que anava al teatre per veure quin vestit lluïa la
primera actriu.
Les burgesetes que van anar al Teatre Principal
el 5 de febrer de 1909 per veure el vestidet de la protagonista, devien commocionar-se
quan van veure que aquell dia la primera actriu no duia vestidet, i és
que la Xirgu feia aquella nit la Salomé, d'Oscar Wilde. Tot un escàndol,
i no ser l'únic de la seva carrera. L'articulista del Brusi de l'any 9
no es va deixar impressionar pel foll desig de la protagonista ni per les novetats
que introduïa el text i l'endemà jugava amb les qualitats artístiques
de l'obra i el nom del seu traductor al català, Joaquim Pena: <<una
representació tan penosa com el seu traductor>>. Un atemptat al bon
gust, pura pornografia, deien els diaris de la ciutat comtal.
És
cert que la Xirgu va representar textos molt diversos, romàntics, teatre
de costums, vodevil, però per trobar teatre escènicament innovador,
ideològicament compromès, provocador i que trenqui esquemes no cal
esperar que la Xirgu conegui Lorca o Alberti. No caldria, però, i aquí
és on arriba l'apropiació, la historia cultural castellana i la
premsa tant del moment com actual sembla haver-se-la apropiat fins al punt que
parlar de la Xirgu sembla que vol dir parlar de Lorca i la cosa va arribar, i
ha arribat, a l'extrem que més d'un segur que encara no ho sabia que la
Xirgu era catalana.
Molts potser es pensaven que la Xirgu va
aprendre d'actriu als Països Catalans i va començar a treballar de
veritat a l'escena madrilenya i ben pocs són els que saben que les representacions
catalanes i en català són de la mateixa categoria que les que anys
desprès va fer en castellà, i que hauria passat igualment en majúscules
per la història del teatre si no hagués representat Lorca o Alberti.
Els
que si ho sabien i molt bé, són els nostres avis, els que van tenir
la sort de poder-la veure actuar, els que fins i tot van arribar a fer de comparses
en obres seves. La Barcelona de l'època l'anomenava "la nostra Margarida",
per a ells era seva, era un personatge del carrer, molt popular tot i el tipus
de teatre que representava.
Per arribar aquí no va ser
necessari que la Xirgu estrenés a Madrid. Però perquè a Madrid
fos famosa sí, que va caldre que es passés al castellà. La
premsa madrilenya dels anys 20 va començar a apropiar-se-la com a actriu
seva, com l'actriu que a partir de aleshores començava a innovar l'escena
espanyola. L'etapa anterior semblava comptar ben poca cosa.
Homenatge
a la catalanitat
Actriu castellana ja per a tothom, o espanyola,
el juny del 31 té l'oportunitat que es retriï homenatge a la seva
catalanitat en ple parc del Retiro de Madrid. Aquell any Margarida Xirgu estrena
el "Fermín Galán" d'Alberti, una obra de clara filiació
republicana que va provocar un dels escàndols més sonats a la villa
y corte. Doncs bé, un diumenge quan la Xirgu es passejava pel parc del
Retiro, una madrilenya, ofesa per la representació, li va clavar una bufetada
i la va titllar, no podria ser altrament, de "catalana de mierda". L'anècdota,
en aquest sentit, és molt més que una anècdota i exemplifica
ben clarament quins són els límits en algunes ocasions de les apropiacions
castellanes>>.
El 23 d'abril de 1917 se li va lliurar
a Margarida Xirgu, a Barcelona, un document signat per la Comissió "Pro
Teatre Català" en el qual se li demanava que realitzés una
setmana de teatre en català, per a callar algunes veus que deien que la
Xirgu no tenia ja cap interès pel teatre en català. Es desconeix
si Margarida, va poder resoldre totes les dificultats per poder tornar a representar
les obres en català que li demanaven, doncs calia trobar en molt poc temps:
actors, teatre, decorats, figurins,... canviar l'agenda de compromisos i un milió
de coses per representar de nou aquelles obres, ja estrenades en el seu dia.
A l'10 d'octubre de 1933 nomenen a Margarida Xirgu filla predilecta de la ciutat
de Barcelona, tenint en compte la meritòria actuació de l'actriu
que tants dies de glòria ha procurat per al teatre. Li entreguen el títol
l'alcalde Jaume Aiguadè i Miró i el secretari Josep Mª Pisuñer,
en presencia d'Enric Borràs i altres membres de la companyia Xirgu-Borràs.
El diumenge 22 d'octubre de 1933, Margarida Xirgu a instàncies
d'Enric Borràs va ser proclamada filla adoptiva per la corporació
municipal de Badalona. Al saló de sessions de l'Ajuntament, ple de gom
a gom, tingué lloc l'acte, en el que també es van lliurà
a Margarida i a Enric Borràs la Medalla de la Ciutat. Presidí la
sessió, l'alcalde Josep Casas i Costa, que estigué acompanyat, en
la taula presidencial, per Mariano Solá, tinent de la Guàrdia Civil
i Pere Sánchez, en representació del Sometent.
El
4 de gener de 1934, Carles Capdevila escrivia en un article publicat a les planes
de "Mirador" que les dues figures més populars de què
gaudia Catalunya, resultava que hi havien dedicat, paradoxalment, molt poc temps
al teatre en català: Enric Borràs hi havia consagrat una tercera
part dels 50 anys de vida escènica; Margarida Xirgu, per contra, hi havia
esmerçat només 8 anys, dels 27 d'actuació artística
professional continuada. O dit d'una altra manera, la Xirgu feia 19 anys que estava
immersa en el teatre castellà, d'ençà de l'ingrés
al Romea durant la temporada 1906-1907 i la seva incorporació -per no moure-se'n
més- a l'escena espanyola el 1914.
El que si es ben
cert, és que Margarida Xirgu va ser una gran catalanista com ho demostren
les reiterades col·laboracions que va tenir a l'exili amb els diferents
Casals Catalans de Sud Amèrica i com a presidenta de Jocs Florals, com
els de Xile. Pel que fa al seu vincle amb els exiliats catalans, Margarida Xirgu
guardà un agraïment profund per l'acollida fervorosa que li dispensaren
i pels homenatges amb què la distingiren els compatriotes residents a Xile,
Argentina, Cuba, Perú, Mèxic i Puerto Rico que la van rebre amb
els braços ben oberts: <<la gran actriu del teatre català
Margarida Xirgu, ahir, la més alta figura de l'escena catalana, avui>>,
tal com indicaba "Ressorgiment" en la publicación del V-1937
a Buenos Aires. La salutació a la gran actriu catalana anava acompanyada
del desig que gaudis d'una bona estada i molt d'èxit, però també
del prec amable que retornés al teatre català.
El
1937 els crítics teatrals de Montevideo van oferir a Margarida un homenatge,
i en l'escala que va fer Pau Casals, que viatjava cap a Buenos Aires, va visitar
a la Xirgu. A l'assabentar-se de l'homenatge que li dedicaven els crítics
uruguaians, es va unir a l'acte. Poc temps després, Pau Casals i Margarida
Xirgu van ser nomenats Delegats del Govern Català en l'Exili, a Mèxic
i a Montevideo, respectivament.
Durant l'estiu de 1938, Margarida
Xirgu mantingué contacte oficial amb els dirigents del sector dels espectacles
públics de Catalunya. Així, arran d'un afectuós cablegrama
en què Miquel Espinar, president de la Comissió Interventora d'Espectacles
Públics de la Generalitat de Catalunya, s'interessava per la salut de l'actriu,
que havia patit una greu afecció pulmonar, Margarida Xirgu li responia
agraint-li-ho. Com a mostra d'admiració i de reconeixement a l'actriu,
la Comissió Interventora d'Espectacles Públics del govern català
va voler organitzar, el 1938, un solemne homenatge a Margarida Xirgu, però
la precipitació del desenllaç fatídic de la guerra el féu
impossible.
El 12 de setembre de 1938 Margarida Xirgu col·laborà
amb el Casal Català de Buenos Aires, representant en el Teatro Ateneo "Maria
Rosa" en homenatge a Àngel Guimerà. El 4 de desembre del mateix
any, tornà a col·labora amb la mateixa entitat, representant en
el Teatro Politeama "Mar i cel" també del mateix autor, en una
funció a profit de la Llar de l'Actor Vell de Barcelona.
El
16 de maig de 1943, Margarida Xirgu presidí el consistori dels Jocs Florals
de la Llengua Catalana a Santiago de Xile, organitzats per l'Agrupació
Patriòtica Catalana al Teatro Municipal de la capital xilena. Entre els
mantenidors, hi havia els escriptors Cèsar August Jordana i Xavier Benguerel.
Eren també alguns dels guanyadors, de primera fila: Josep Carner per "Nabí"
(premi Fastenrath), Josep Ferrater Móra per "Les formes de la vida
catalana" (premi Concepció Rabell) i Domènec Guansé
per "Ruta d'Amèrica" (premi extraordinari de Prosa). Margarida
Xirgu va lliurar la Flor Natural que Pere Quart obtingué per "Infinita
fortuna de la sang...", proclamà la Reina dels Jocs Florals i va llegir
el poema "Al Crist vora la mar" de Carner, mereixedor de la Viola d'Or
i Argent. L'acte es clogué amb "Els segadors" i la "Canço
nacional de Xile", interpretats per l'Orfeó Català. La festa
va acabar amb el tradicional sopar dels Jocs celebrat a l'Hotel Crillon, en homenatge
a la Reina i als poetes premiats. En el seu discurs presidencial, Margarida Xirgu
apuntà la significació d'una Renaixença exiliada: <<Si
encara hi ha algú que cregui que els catalans som una gent sorruda i esquerpa,
jo li diria: "Mireu: quan volem afirmar la nostra presència, quan
volem que se'ns senti, ja ho veieu: organitzem una Festa". I la festa d'avui
no fa més que continuar la llarga filera resplendent de les festes dels
nostres ahirs gloriosos. No és, certament, culpa nostra, que les nostres
millors festes hagin topat sovint amb estranyes incomprensions de les que precipiten
la ruta que va de l'alegria a les llàgrimes, ni que la fecunda aspiració
a la joia creadora s'hagi vist llançada a l'abisme de la desolació.
I és, certament, una llavor de festa la que servem al cor mateix de la
dissort més profunda. Un desig tenaç -essència i nervi d'una
raça que no es dóna-, vencedor de tot mal averany, fa que en la
pèrdua sentim ja l'inici del recobrament i en la tenebra de la mort albirem
ja la glòria d'una resurrecció>>.
Margarida
Xirgu llegint a Santiago de Xile, el seu discurs com a Presidenta dels Jocs Florals
de la Llengua Catalana, el 16 de maig de 1943.
Foto Biografia Domènec Guansé.
El
valor simbòlic de la festa dels Jocs Florals a l'exili, lluny de la pàtria,
fou l'eix central d'un discurs que acabava amb les sentides paraules següents:
<<en la nació catalana, potser més que en cap altra, el verb
és el nucli irreductible, l'essència íntima i suprema -creació
nostra i ensems creador nostre-. En parlar català, sentim tota la glòria
passada i futura de Catalunya i tota l'heroica tortura present de Catalunya. Veiem
tot el que hem perdut i sabem que no ho podem perdre. S'ha dit moltes vegades
que el llenguatge és l'ànima de Catalunya. Aquesta Festa ho repeteix,
amb la joia de poder dir lliurament allò que només es pot dir en
veu baixa, com un terrible secret, en les llars turmentades de la Pàtria.
Terrible és la nostra pèrdua; però la nostra dissort crida
a l'esforç, no a la queixa. Tot el destí de Catalunya es redreça
en la inexpugnable expressió de la nostra ànima>>.
El
Casal Català de Montevideo a l'Uruguai li va retre continuats homenatges.
Margarida
Xirgu en un acte del Casal Català de Montevideo.
Foto AGADU MCD. Homenaje a la Xirgu a 40 años de su
muerte. Abril-Mayo 2009
Homenatge a Margarida Xirgu del Casal Català de Montevideo el 4 d'abril
de 1954
Sopar
i homenatge del Orfeó Català a Margarida Xirgu, a Mèxic D.F.
el 17 de juliol de1957
Homenatge del Casal Català a Punta del Este
Margarida
Xirgu va ser nomenada per Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l'exili
<<delegada general>> del govern català a la República
Oriental de l'Uruguai, amb residència a la ciutat de Montevideo. La designació
es va fer efectiva a Mèxic el 12 d'agost de 1959, d'acord amb el que preveia
l'article 1r del Decret de la Presidència, del 12 de maig de 1956, publicat
al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, del juny del mateix any, sobre
els nomenaments de delegats generals i especials a Catalunya i en els territoris
on l'emigració catalana ho justificava. La delegació tenia com a
finalitat <<promoure i coordinar les tasques que portin a terme les organitzacions
catalanes o constituïdes per catalans i nacionals de la República
de l'Uruguai>>.
Com ja havia fet en altres avinenteses,
en una prova més de la fidelitat que servava als seus compatriotes, els
exiliats catalans, Margarida Xirgu assistí a la celebració dels
Jocs Florals de Catalunya a Buenos Aires, l'11 de setembre de 1960. La festa de
la literatura catalana de l'exili tingué lloc a l'Aula Magna de la Facultat
de Medicina de la universitat de la capital argentina, amb la presència
d'un públic entusiasta i fervorós. El banquet, que se celebrà
al saló gran de l'Hotel Alvear, ple de gom a gom, a 400 pesos argentins
per cobert, presentà una gran brillantor, perquè els catalans -sobretot
les senyores- hi assistiren amb vestits de ben mudar.
El 1961 Margarida Xirgu va signar una carta dirigida a J.F. Kennedy, President dels Estats Units, com Delegada General a l'Uruguai de la Generalitat de Catalunya (nomenada per consens unànime i per Tarradellas), en la que li reclamava una rectificació de la política internacional nord-americana que permetés que el poble català i l'espanyol recuperessin la democràcia i la llibertat.
Carta enviada per Margarida Xirgu al seu fillol Ángel Miguel Ayestarán, nebot dels Curotto, on li escriu una frase simpàtica en català
Ángel Miguel Ayestarán
Foto dedicada de Margarida Xirgu a la Casa de Catalunya, el 6 de setembre de 1964
a Montevideo.
Arxiu germans Xirgu
En el 1966 el Casal Català de Buenos Aires
li va fer un homenatge i al teatre d'aquesta associació li donaren el nom
de Margarida Xirgu, tal com se'l coneix avui dia.
David Xirgu, nebot net de Margarida, davant del Teatro Margarita Xirgu a Buenos Aires
Alguns
texts han estat extrets de: "Margarida Xirgu, cartografia d'un mite. De Badalona
a Punta Ballena" de Francesc Foguet i Boreu
XAVIER RIUS XIRGU
àlbum
de fotos
tornar
Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Creative Commons.
