Margarida Xirgu

 
inicibiografiavivènciesfotosarxiu familiarlinksbibliografiamail

 

 

131. LUIGI PIRANDELLO

 

Luigi Pirandello va néixer, el 28 de juny de 1867, a Villaseta de Càvusu, anomenada actualment Xaos i que en el segle XX es va transformar en un suburbi de la ciutat siciliana d'Agrigento, la ciutat veïna de Porto Empedocle, a Itàlia. Va ser dramaturg, poeta, novel·lista i escriptor de relats curts. Luigi era fill de Caterina Ricci-Gramitto i de Stefano Pirandello, un comerciant garibaldí de classe mitja però d'ascendència il·lustre, inversor a la indústria del sulfur. Tant els Pirandello com els Ricci-Gramitto eren fortament antiborbónics i participaven activament en el moviment "Il Risorgimento", destinat a la unificació democràtica d'Itàlia. El seu pare va arribar a participar a la famosa aventura dels Mil, seguint a Garibaldi a la batalla d'Aspromonte, mentre la seva mare quant tot just contava amb tretze anys, hagué d'emigrar juntament amb el seu pare a Malta, on havia estat enviat a l'exili, per la monarquia borbònica regnant.

Com molts nens acomodats de l'època, Luigi va rebre la seva educació bàsica a la seva pròpia llar. Va quedar fascinat per les rondalles i llegendes de to màgic que la seva tutora Maria Stella solia narrar-li. A la precoç edat de dotze anys va escriure la seva primera tragèdia. A insistència del seu pare, es va inscriure en una escola tècnica, educació que va complementar amb l'estudi d'humanitats, per les quals sentia molta major afinitat. La seva infància va transcórrer entre Girgenti (actual Agrigento, després de ser canviat el nom per Mussolini), i Porto Empedocle, a la vora del mar. Després de ser víctimes de maniobres fraudulentes, la família es va traslladar a Palerm el 1880 quan Luigi tenia 13 anys. Va ser a Palerm on va acabar el Liceu, es va embardissar en la lectura de la poesia italiana del segle XIX, especialment d'escriptors com Giosuè Carducci i Graf, va començar a escriure els seus primers poemes i es va enamorar de la seva cosina Lina. Durant aquest període van començar els primers signes del seriós contrast que el separaria del seu pare, quan Luigi va trobar certa correspondència que insinuava l'existència d'una relació extra marital per part de Stefano Pirandello. Així és com el jove Luigi Pirandello va començar a acostar-se emocionalment a la seva mare.

El seu amor per la seva cosina, inicialment vist amb desgrat, va ser de sobte pres amb gran serietat per la família de Lina, que va demandar que Luigi abandonés els seus estudis per a dedicar-se de ple a l'administració de les inversions familiars en el negoci del sofre, a fi que els joves poguessin casar-se molt aviat. El 1886, durant unes vacances, Luigi va visitar les mines de sofre de Porto Empedocle i va començar a treballar amb el seu pare. Les seves impressions es reflectirien en relats com "Fumar" (Il fumo) i "Ciàula descobreix la lluna" (Ciàula scopre la luna). El matrimoni amb la seva cosina, que semblava imminent, va ser posposat i Luigi Pirandello es va inscriure en la Universitat de Palerm en els departaments de Lleis i Lletres. En el campus de la universitat va conrear l'amistat de joves ideòlegs com Enrico La Loggia, Giusseppe De Felice Giuffrida i Francesco De Luca.

D'allí Luigi Pirandello va passar, el 1887, a la Universitat de Roma, on va protagonitzar un seriós incident amb un professor, per lo que es va veure obligat a abandonar la Casa d'Estudis. El 1889 va publicar el seu primer llibre de poesies titulat "Mal Giocondo". Es va traslladar a Bonn on es va doctorar, el 21 de març de 1891, amb una tesi en alemany que va versar sobre la llengua siciliana. Aquest mateix any va publicar el seu segon llibre de poesies "Pasqua de Gea" (Pasqua di Gea) i l'assaig "Laute i Lautentwickelung el dialecte de Girgenti" (Laute und Lautentwickelung der mundart von Girgenti). Al poc temps, Pirandello va tornar a Itàlia.

El 27 de gener de 1894, Luigi Pirandello va contreure matrimoni, a Girgenti, amb Maria Antonietta Portulano. Aquest mateix any, va publicar el seu primer llibre de relats curts "Amors sense amor" (Amori senza amore). El 1897 va ser contractat com a professor de literatura italiana a l'Institut Superior de Magisteri o Escola Normal Femenina de Roma i els seus ensenyaments no van acabar fins a 1921. Un cataclisme va provocar danys irreparables en la mina de sofre en la que el seu pare tenia invertits els seus béns i el dot de Maria Antonietta, lo que li va causar greus dificultats econòmiques i una forta depressió. El 1895 va publicar el seu tercer llibre de poesies "Elegia renana" (Elegie renane), el 1901 el seu quart llibre de poesies "La gaita" (La zampogna), el 1902 el seu llibre de relats curts "Quan jo era un ximple" (Quand'ero matto) i la seva primera novel·la "El torn" (Il turno). El 1903 Pirandello va acabar el segon volum del llibre de relats curts "Entremaliadures de la mort i la vida" (Beffe della morte i della vita), iniciat el primer un any abans. Luigi Pirandello va publicar el 1904 -quan tenia trenta-set anys d'edat- el llibre de relats curts "Blanc i negre" (Bianche i nere) i la novel·la "El difunt Matías Pascal" (Il fu Mattia Pascal) que es va constituir en un enorme èxit, sent traduïda ràpidament a diversos idiomes. La novel·la va suposar un gir en la narració costumista de l'època. "El difunt Matías Pascal" va anticipar relats futurs, dotats de profunds anàlisis del personatge individual, el que després seria una norma contínua en el seu teatre. L'argument es basa en el doble cop de fortuna que afavoreix al jove Matías Pascual, just quan pitjor el tracta la vida: la seva família el menysprea i els creditors l'acorralen. Però la sort l'enriqueix en el casino i la casualitat vol que el confonguin amb un cadàver de semblant contextura física, trobat al costat de casa seva. Lliure de responsabilitats, Matías Pascal decideix adoptar una personalitat nova i desembarassar-se del seu passat. Després de diversos anys ociosos en els que recorre tota Europa, Adriano Meis, abans Matías Pascal, trobarà insalvables dificultats que l'impedeixen seguir vivint ocult després d'una identitat falsa. L'obra formula la important pregunta: En que ens convertiríem si el nostre passat desaparegués? Matías Pascal va gaudir el privilegi de morir en vida i ho va aprofitar fins que la mort pròpia, o la consciència d'estar mort per a la resta de la gent, se li va tornar insuportable. De vegades els llocs de somni resulten paratges inhabitables, les dones ideals rebutgen tot estima, la sort anhelada tanca una destinació adversa i fatal. L'experiència de Matías Pascal, a pesar de la ironia intel·ligent i l'ànim optimista del personatge, fracassa. A Matías Pascal el va triar la fortuna i, naturalment, va aprofitar el seu pas. Cap lector es negaria a si mateix aquesta possibilitat tan atractiva: enriquir-se just quan ningú l'espera a un. A partir d'aquí tot consisteix en una sencera llibertat; fins les condicions del nostre passat poden crear-se a la mida: <<Vivia no només pel meu present, sinó també per al meu passat, és a dir, per als anys que Adriano Meis no havia viscut>>. Matías Pascal, inesperadament, va conèixer l'emoció de gaudir l'absoluta absència de responsabilitats. Ric, sense compromís, lliure. Però la vida, àdhuc la d'un difunt, entranya complexíssimes exigències. La llibertat, diu Pirandello, no existeix. Una llibertat absent de responsabilitat exigeix l'absència de memòria i de passat. És possible viure així? <<Sens dubte havia estat un home misteriós: ni un amic, ni una carta, mai, enlloc...>>, es lamenta Matías Pascal. I és que el personatge, potser tots nosaltres també, no pot gaudir d'una mort plena mentre perviu en ell la memòria del viscut. La mort fingida de Matías Pascal, que el va alliberar de la penúria i el compromís, no va acabar amb la capacitat de recordar. Matías Pascal ens suggereix que mentre visquem, les dificultats de viure ens acompanyen obstinadament. La paradoxa del personatge, la lliçó de la lectura, s'adverteix quan es reconeix quant de grates poden acabar sent aquestes dificultats: <<M'ha semblat una sort que em tinguessin per mort? Doncs bé, estic mort de debò. Mort? Pitjor que mort: els morts ja no han de morir-se, i jo sí, jo estic encara viu per a la mort i mort per a la vida. En efecte, quina vida pot ser la meva?>>.

 


Luigi Pirandello el 1904.

Foto Blog Libero


El 1906 va publicar el llibre de relats curts "Erma dues cares" (Erma bifronte), el 1908 va publicar la novel·la "L'exclosa" (L'esclusa) i els assaigs "Art i ciència" (Arte e scienza) i "L'humorisme" (L'umorismo) en el que va subratllar la desproporció entre ideals i realitat inculcada per la sensació de traïció i ressentiment que ell i la seva família havien patit. Definia al humorisme com "el sentit de la contradicció", pel que la flama del sentiment s'afebleix en l'aigua de la reflexió. En aquesta obra, mostra el seu talent d'assagista teòric amb un estudi llegendari sobre l'essència de l'humor a la literatura i a la vida quotidiana. La teoria de Luigi Pirandello és única per basar-se en l'aspecte emocional del procés humorístic: l'humor és el resultat de la contraposició de dos sentiments que suscita la reflexió activa durant la lectura d'una obra o situació. L'assaig té els següents interessants apartats: 1.Insatisfacció davant les notes amb les que alguns autors, com Richter, defineixen l'humorisme; 2.Cal definir l'humorisme, no renunciar a la seva definició. Contra Croce; 3.L'obra d'art i l'obra humorística. El sentiment en cas contrari; 4.L'observació en cas contrari i el sentiment en cas contrari. El còmic i l'humorístic; 5.El sentiment en cas contrari com fruit de reflexionar Pirandello sobre les seves experiències, no d'assignar categories ètiques. Contra Lipps; 6.El caràcter de la reflexió humorística. Polèmica amb Benedetto Croce; 7.Contrast en la disposició d'ànim i contrast en les coses; 8.L'exemple de don Abbondio, en "Els nuvis" d'Alessandro Manzoni; 9.Diferències entre l'humorista, el còmic i el satíric; 10.Les nostres múltiples ànimes. La conciliació de les tendències estridents, dels sentiments repugnants, de les opinions contràries; 11.La lògica extreu les idees dels sentiments i tendeix a donar valor absolut al que és relatiu; i 12.El poeta compon un caràcter; l'humorista el descompon en els seus elements.

Pirandello el 1910 va publicar el llibre de relats curts "La vida nua" (La vita nuda) i va estrenar el 9 de desembre en el Teatro Metastasio de Roma les comèdies "La morsa" i "Llimes de Sicília" (Lumìe di Sicilia), el 1911 va publicar la novel·la "El seu marit" (Suo marito) reeditada pòstumament amb el títol "Giustino Roncella nascut Boggiòlo", el 1912 va publicar el cinquè i últim llibre de poesies "Flor de clau" (Fiore di chiave), el 1913 va estrenar, el 20 de juny a la Sala Umberto de Roma, la comèdia en un acte únic "El deure del metge" (Il dovere del medico) i va publicar els relats curts "Trios" (Terzetti) i la novel·la històrica "Els vells i els joves" (I vecchi e i giovani) en la que va extreure bona part de l'atmosfera emocional dels sentiments de decepció que els seus pares (especialment la seva mare) van encunyar després de l'establiment de la unificació i la seva posterior i traumàtica realitat. El 1914 va publicar el llibre de relats curts "Les dues màscares" (Le due maschere).

La relació amb la seva mare es va transformar en una veritable veneració que va tenir el seu cim més alt, després de la seva mort, a les profundes pàgines de la novel·la "Entrevistes amb els personatges" (Colloqui con i personaggi) de 1915. Aquest mateix any va publicar la novel·la "Els quaderns de Serafino Gubbio operador, o Es filma" (Quaderni di Serafino Gubbio operatore o Si gira) i els relats curts "El parany" (La trappola) i "Herba del nostre hort" (Erba del nostro orto). El 14 de desembre de 1915, va estrenar en el Teatro Orfeo de Roma, la comèdia en un acte únic "Cecè". El 10 de juliol de 1916 va estrenar, en el Teatro Nazionale de Roma, la comèdia en versió siciliana "Pensi en això Giacomino!" (Pensaci, Giacomino!) i el 4 de novembre va estrenar, en el Teatro Argentina de Roma, la comèdia "Liolà".

Amb l'estrena, el 18 de juny de 1917 en el Teatro Olimpia de Milà, de la peça teatral "Així és (si així us sembla)" [Così è (se vi pare)] i l'estrena, el 9 de juliol en el Teatro Nazionale de Roma, de la comèdia d'un únic acte "La bota" (La giara), Pirandello es va decantar clarament pel gènere dramàtic, en el que va crear escola per la seva peculiar construcció de la peça teatral, els seus recursos escènics i la complexitat dels seus personatges. Aquest mateix any també va estrenar, el 27 de juny en el Teatro Nazionale de Roma, la comèdia en versió dialectal "La gorra amb cascavells" (Il berretto a sonagli) i el 27 de novembre, en el Teatro Carignano de Torí, la comèdia "El plaer de ser honrat" (Il piacere dell'onestà) i va publicar el llibre de relats curts "I demà, dilluns" (E domani, lunedi). A continuació va publicar el llibre de relats curts "Un cavall a la lluna" (Un cavallo nella luna) el 1918 i va estrenar, el 23 de març d'aquest mateix any en el Teatro Alfieri de Torí, la comèdia en llengua siciliana "La patent" (La patente); el 22 de novembre en el Teatro Rossini de Livorno, la comèdia "Però no és una cosa seriosa" (Ma non è una cosa seria); i el 6 de desembre en el Teatro Quirino de Roma, la comèdia "El joc dels papers" (Il giuoco delle parti). El 1919 Luigi Pirandello va estrenar, el 29 de gener en el Teatro Manzoni de Milà, la comèdia "L'empelt" (L'innesto) i el 2 de maig en el Teatro Olimpia de Milà, la comèdia-apologia en tres actes "L'home, la bèstia i la virtut" (L'uomo, la bestia e la virtù) i va publicar els llibres de relats "Berecche i la guerra" (Berecche e la guerra) i "El carnaval dels morts" (Il carnevale dei morti).

El 2 de març de 1920, Luigi Pirandello va estrenar en el Teatro Quirino de Roma, la comèdia en tres actes "Tot per a bé" (Tutto per bene), el 24 de març va estrenar, en el Teatro Goldoni de Venècia, la comèdia "Com abans, millor que abans" (Come prima, meglio di prima) i el 12 de novembre va estrenar en el Teatro Argentina de Roma, la comèdia "La senyora Morli, una i dues" (La signora Morli, una e due) que abordava el tema de la doble personalitat. El 1921 va deixar de ser professor de literatura italiana en l'Escola Normal Femenina de Roma i el 9 de març d'aquest any va estrenar, en el Teatro Valle de Roma, la comèdia "Sis personatges a la recerca d'autor" (Sei personaggi in cerca d'autore), que va ser en la seva estrena un fracàs clamorós. És l'obra més famosa de Luigi pirandello i la seva primera publicació es va realitzar el 1925 amb nous afegits de l'autor. En conjunt amb la resta de la seva producció dramàtica de l'època, va proposar innovadors procediments que serien posteriorment influents fonaments del teatre modern. El públic és confrontat amb l'arribada inesperada de sis personatges durant els assaigs d'una obra teatral (incidentalment, una pròpia obra de Pirandello: "El joc dels papers") que insisteixen a ser proveïts de vida i de permetre-se'ls contar la seva pròpia història. Pirandello descriu com aquest concepte se li va ocórrer, en el prefaci de la publicació de l'obra: un intent inútil a l'obra en la que ell va desistir de continuar després d'adonar-se que <<ja he afligit als meus lectors amb centenars i centenars d'històries. Per que els he d'afligir ara narrant les tristes aventures d'aquests sis infortunats?>>. Els personatges, no obstant això, ja existents a la seva ment, eren <<criatures del meu esperit, aquests sis estaven ja vivint una vida que era d'ells i ja no meva, una vida que no estava en el meu poder negar-se-les>>. Pirandello pren avantatge del drama clàssic per a crear la divisió entre personatges i actors en l'obra. Els personatges que participen es divideixen en dos grups: els de la comèdia per fer, on apareixen el Pare, la Mare, la Fillastra, el Fill,... i el grup de la companyia, és a dir, el Director, l'Actor Primer, la Primera Actriu, el Maquinista,... entre alguns personatges més. Els actors són bufons que pensen que saben tot sobre teatre; es mofen o mostren una aptitud condescendent, durant tota l'obra, cap als personatges. Els personatges en canvi són els bocs expiatoris, són atacats durant tota l'obra. Els actors amb les seves postures maniqueistes i clixés, responent a un estereotip, lluen més artificials, menys reals, que els personatges. Els personatges gaudeixen d'una dinàmica, que els atorga la vida en les seves lluites internes, com les múltiples intervencions de la fillastra contra el pare. Els personatges s'odien els uns als altres amb una passió nascuda de la seva existència com formes en una obra no completada. La fillastra menysprea al seu pare per anar a un bordell, el seu germà per mantenir-la fora de casa, i la seva mare per fugir amb el secretari. El fill menysprea a la família sencera i especialment a la seva mare per abandonar-lo. Aquesta obra forma part del conegut "Teatre del mirall", on xoquen el ser i el conèixer, i això ho afirma Pirandello al dir que: <<Mentre un home viu, viu i no es veu a si mateix. Bé, posa un mirall enfront d'ell i fes-li veure's a si mateix en l'acte de viure. O bé se sorprèn de la seva pròpia aparença, o aparta la vista per a no veure's, o escup irritat a… la seva imatge En una paraula, sorgeix una crisi, i aquesta crisi, és el meu teatre>>. L'audiència és incorporada a l'obra, l'entrada dels personatges facilita aquest fet, ja que al trencar el concepte representació-escenari i públic-platea, s'acaba amb la divisió artificial entre el públic i la representació. Pirandello vol que la seva audiència accepti la realitat de la seva obra, per a després pensar que és una critica a l'obra i al final adonar-se que és una broma (primer acte). Lo anterior està en funció de la idea de Pirandello sobre la artificialitat del teatre. El silenci dels nens és un efecte dramàtic magnific. El seu silenci és necessari, a causa de que ells ja estan morts. La mare és l'únic personatge que no es percata de la seva condició de personatge. Ella és una dona tranquil·la, el principal atribut de la qual és ser un personatge més emocional que autoreflexiu. Els personatges s'horroritzen quan es percaten que el muntatge de l'escena de la botiga de madame Paz no és del tot realista, no esta fet de la fusta que ells recorden. Això representa les diferències físiques entre el teatre i el lloc on els fets van tenir lloc. El teatre no pot superar aquesta limitació i per tant ha de romandre irrealista. Quan el director indica les seves intencions de rearreglar l'escena, els actors l'ataquen amb vehemència, el pare li recorda que la veritat ha de ser representada en la seva forma inalterada. En el segon acte es toca de manera directa la pregunta: qui és més real: els personatges o els actors. És de notar que els actors representen papers còmics mentre que els personatges papers dramàtics. Això s'il·lustra amb el següent diàleg: <<Pare: un personatge, cavaller, vaig poder preguntar-li a un home qui es. Per que el personatge te una vida veritablement seva, amb caràcter propi, per la qual cosa sempre és algú. Però un home, no ho dic per vostè; un home en general, pot ser un Ningú>>. Després es discuteix qui és més real: els actors per que la seva realitat canvia o els personatges per que justament la seva realitat és fixa i immutable. Això permet identificar almenys dues realitats, una per als actors i una altra per als personatges. Aquesta realitat dual pot ser observada a l'escena en la botiga de madame Paz quan és primer interpretada pels personatges i després pels actors. A la escena final de l'obra, el sentit de la realitat va canviat als actors i el director, igual que l'audiència, no està segur de si l'ocorregut és realitat o actuació. En conclusió, Pirandello afavoreix la bogeria sobre la realitat objectiva. El seu teatre va ser revolucionari, es van reutilitzar artificis teatrals i es van crear altres per a trencar la divisió entre el públic i l'obra. Aquest no va ser l'únic paradigma destruït o almenys atacat per l'obra de Pirandello:

-La realitat no pot ser representada en la seva totalitat.

-És impossible la comunicació veritable.

-La naturalesa del teatre immutable és oposada a la realitat transformable.

El 1922 Luigi Pirandello va publicar els llibres de relats curts "La il·luminada" (La rallegrata), "El xal negre" (Lo scialle nero) i "L'home sol" (L'uomo sol), i va estrenar, el 24 de febrer en el Teatro Manzoni de Milà, la comèdia en tres actes "Enric IV" (Enrico IV) que li va fer recuperar el favor del públic i que es va mantenir en cartellera durant tot 1922. Com expressar en una comèdia el terror que ens inspira el present?. Doncs Pirandello ens dóna una lliçó de bon teatre, d'humor intel·ligent i d'original inventiva, al plantejar amb tota la seva ironia aquest enfrontament que sempre ens aguaita entre la tranquil·litat que brinda el passat i la incertesa que caracteritza al present. Pirandello mostra aquesta cruïlla en una barreja acertadíssima de dramatisme i hilaritat. Com enfrontar, llavors, aquest terror del present, les ferides que ens va obrint, les ferides que ens abaten, o l'advertir de sobte, en el mateix instant que es comprèn que s'estimarà per a sempre, la certesa que aquest amor és buit i brut?. El protagonista d'aquesta obra tria refugiar-se en la identitat d'un emperador del medioveo alemany que va viure el seu present també amb incertesa, amb penes i derrotes, però del que ja es coneixen tots els esdeveniments de la seva vida, les vicissituds de les seves lluites i, sobretot, el seu final, de tranquil·litzadora previsibilitat. Final per altra banda que no va ser bell, ni heroic, ni arriscat, però tampoc catastròfic. A l'encendres les llums de l'escenari, l'espectador contempla una sala d'un palau gòtic en la que es veuen clarament dos retrats de cos sencer: el d'Enric IV i el de la seva esposa Ines. Aviat envaeixen l'escena un home vestit, segons la moda medieval, perseguit per altres homes amb idèntiques vestidures. Però encara que el perseguit continua espantat, els perseguidors es detenen per a exterioritzar unes sorolloses riallades. Immediatament segueix un diàleg en el que s'explica que només es tracta d'una simulació ja que l'amo d'aquesta mansió que els ha contractat, creu ser Enric IV d'Alemanya i cal seguir-li el corrent. Més tard arribaran al castell un grup d'aristòcrates, amics de joventut de l'amo de casa, acompanyats per un psiquiatra, amb la intenció de muntar una espècie de broma que el guareixi d'aquest deliri. En aquesta obra, el seu protagonista, gairebé amb la ingenuïtat d'un nen i, tal vegada, també amb la seva bondat, ens convida a un joc teatral de personatges detinguts en el temps, amb les seves edats immobilitzades (el protagonista creu tenir vint-i-sis anys) en la conveniència de no obrir més aquest espessor inquietant de l'esdevenir de la vida, o per a prevenir si més no la irrupció malsana d'una decepció que ens mati l'ànima. La bogeria i el seny, la frivolitat dels afectes, el pas del temps, i la preservació, àdhuc a costa de la reclusió i l'ostracisme, d'una innocència primordial que ens conservi dignes davant nosaltres mateixos, són els temes que transiten en xispejant ordre per aquesta comèdia admirablement construïda. És impossible no encapritxar-se amb aquest fals emperador, enfrontat amb un Papa mort, ja fa desenes de segles, i que el va atacar amb la seva arma més mortal: l'excomunió. Llavors, si tot el seu problema consisteix en obtenir el perdó d'un Papa, l'horror d'una Europa escorxada per la Primera Guerra Mundial i l'ensulsiada de totes les certeses, es dilueix en la serenitat que li proporciona al protagonista escoltar el soroll de la desesperació del present però des del tron inofensiu i previsible d'Enric IV. La comèdia, no obstant això, reserva algunes sorpreses més, però amb tot no deixem de preguntar-nos per què no prendre exemple i refugiar-nos de tant en tant en un personatge que ens diverteixi o ens defensi d'una realitat vidriosa i grisa?, per què no acceptar aquest joc d'encarnar un rol més noble i més heroic, que ens guareixi així mateix d'aquesta malaltia angoixant i vil com és l'avui i el demà?. Aquest home, amagat dintre d'una identitat del passat, i que convenç als altres de la seva bogeria, és el punt crucial en que coincideixen, amb precisió de geòmetra, el còmic i el tràgic. Allí conflueixen, per l'art seductor de Pirandello, la diversió d'un carnaval molt antic i aquest cruel sentiment d'orfandat que sempre mora en el cor de l'home. Podem nosaltres, persones lògiques i assenyades, interpretar aquesta fantasia al·lucinant com debilitat o falta de coratge, i podem fins i tot considerar al protagonista com un alienat o un aristòcrata avorrit; però també se'ns oferix l'oportunitat de comprovar la profunditat i la qualitat de debò dels arguments que desfilen al llarg de l'obra. I per sobre totes les coses, l'oportunitat d'advertir quant tenim cadascun de nosaltres d'aquest Enric IV de cartró, d'aquest emperador pintarrejat i boig, i quant alleugeriment ens procura el seu exemple.

 

Luigi Pirandello durant un dels assaigs de "Enric IV".

Foto Pirandello Web


El 14 de setembre de 1922 Luigi Pirandello va estrenar, en el Teatro Quirino de Roma, la comèdia "Vestir al nu" (Vestire gli ignudi), el 29 de setembre va estrenar, en el Teatro Argentina de Roma, el misteri profà d'un únic acte "A la sortida" (All'uscita) i el 10 d'octubre va estrenar, en el Teatro Quirino de Roma, la comèdia en un acte únic "L'imbècil" (L'imbecille). El 1923 va publicar els llibres de relats curts "La mosca" i "En silenci" (In silenzio), i el 12 d'octubre va estrenar, també en el Teatro Quirino de Roma, la tragèdia "La vida que t'he donat" (La vita che ti diedi). Sobre aquest drama Margarida Xirgu va dir molt més tard, al maig de 1937, després de conèixer la mort de Federico García Lorca, que desitjava creure en l'esperança que un dia es presentés dient, amb un dels seus graciosos desvergonyiments: "¡Aquí estoy, Margarita!". Referent a això Margarida va confirmar a la publicació "Crítica" de Buenos Aires: <<No quiero creer que no viva. No lo puedo creer. Porque sería para mí demasiado cruel. Me aferro a la ilusión de que Federico vive, porque vive en mi esperanza. Ninguna noticia tengo de él ni de su familia. Pero me encuentro ahora en el drama de "La vida que te di" de Pirandello, donde la madre hace vivir a su hijo por el propio afán de que el hijo viva>>.
El 23 de novembre de 1923 Pirandello va estrenar, en el Teatro Nazionale de Roma, la comèdia "L'altre fill" (L'altro figlio). L'acostament de Luigi Pirandello al partit feixista en els anys vint va ser un fet estrany, encara que no pot deslligar-se de la seva proximitat a certa avantguarda italiana. Però va demanar l'entrada directament a Mussolini, després de l'assassinat de Giacomo Matteoti el 1924, i li va fer costat al mandatari per aquest fet. Tot això va causar un gran neguit entre els seus lectors i a la ciutadania italiana sotajutjada; per a alguns va ser la seva una manera d'anar contra la corrent intel·lectual, però la veritat és que el Règim el va nomenar a continuació President de la Accademia Italiana de la Llengua, recent fundada, la qual cosa, això si, més aviat el va allunyar d'aquesta companyia política. El 1924 Pirandello va publicar els relats curts "Tots tres" (Tutt'e tre) i va estrenar, el 22 de maig a Milà, la comèdia "Cadascun a la seva manera" (Ciascuno a suo modo).
Luigi Pirandello va assumir el 1925 la direcció del Teatro d'Arte de Roma, estrenant el 2 d'abril en el Teatro Odescalchi de Roma, la comèdia d'un únic acte "Festa del senyor de la nau" (Sagra del signore della nave). Aquest mateix any va publicar els llibres de relats "Des del nas fins al cel" (Dal naso al cielo) i "Donya Mimma" (Donna Mimma). El 1926 va publicar la seva última novel·la "Un, cap i cent mil" (Uno, nessuno e centomila) iniciada el 1912, i els seus relats curts "El vell Déu" (Il vecchio Dio). Aquest mateix any va estrenar, el 24 de febrer en el Teatro Manzoni de Milà, el drama d'un únic acte "L'home de la flor a la boca (L'uomo dal fiore in bocca). En aquesta última obra a l'aixecar-se el teló, l'home de la flor a la boca apareix assegut en un dels beladors, observa llarga estona en silenci a un parroquià pacífic, que en el belador del costat, està xuclant amb una palla un xarop de menta. Cap al final, traurà dues vegades el cap, des del cantó, una ombra de dona vestida de negre, amb un vell barret de plomes ploroses. És tot just un monòleg per a dos personatges (l'home i el parroquià) que s'enfronten dialècticament a mort i vida, encarnats per un home malalt de càncer i un viatger que es troben casualment en una estació de tren. Però, com sovint ocorre en les obres de Pirandello, el contrast entre vida i mort s'esborra a poc a poc confonent a l'espectador: la vida pren tints de mort i viceversa. Darrere d'aquesta paradoxa s'amaga el drama de l'individu i la seva incapacitat d'adaptar-se a la realitat.
El 28 d'abril de 1926 va estrenar, en el Teatro Argentina de Roma, la comèdia "L'amiga de la dona" (L'amica delle mogli) i el 14 de gener de 1927, va estrenar la tragèdia en tres actes "Diana i la Tuda" (Diana e la Tuda). El 1928 va publicar els seus relats curts "El viatge" (Il viaggio) i "Candelera" (Candelora), i va estrenar, el 19 de febrer en el Teatro dell'Accademia dei Fidenti ad opera del Gruppo Accademico de Florència, la comèdia "Scamandro" ja publicada el 1906; i també va estrenar, el 24 de març en el Teatro Argentina de Roma, el drama o mite teatral en un pròleg i tres actes "La nova colònia" (La nuova colonia).
Luigi Pirandello el 1929 va estrenar, el 9 de juliol en el Royal Theater d'Huddersfield en traducció anglesa de C.K. Scott Moncrieff i després el 4 de novembre en el Teatro di Torino de Torí, la comèdia en tres actes "O d'un o de cap" (O di uno o di nessuno) i també va estrenar, el 7 de desembre en el Teatro di Torino de Torí, el drama "Lázaro" (Lazzaro). El 25 de gener de 1930 va estrenar, en el Teatre de Königsberg i després el 14 d'abril en el Teatre di Torino de Torí, la comèdia "Aquesta nit s'improvisa" (Questa sera si recita a soggetto) i el mateix any va estrenar, en el Teatre dei Filodrammatici de Milà, el drama "Como tú me quieres" (Come tu mi vuoi) que Margarida Xirgu va representar innombrables vegades en el Teatro Español de Madrid el 1935 i durant la seva quarta gira per Sud Amèrica, per Cuba, Mèxic, Colòmbia, Perú, Xile, Argentina i Uruguai, iniciada al febrer de 1936 a La Havana. Si no s'hagués frustrat el viatge a Itàlia de Margarida Xirgu, per la invasió d'Abissínia (Etiòpia) -el 3 d'octubre de 1935- per Benito Mussolini, després que al juliol del mateix any, Margarida acceptés la invitació de la Junta pro Centenario de Lope de Vega per a donar diverses representacions a Roma, Milà, Torí i Bolonya, on havia d'inaugurar el nou Teatre Municipal, Margarida Xirgu hagués representat, en tota Itàlia, la comèdia "Como tú me quieres" de Luigi Pirandello, en traducció de Rivas Cherif amb posada en escena cuidada directament pel mateix Pirandello, el famós crític d'art Ugo Ojetti, el crític teatral Renato Simoni i el catedràtic Luigi de Ancona. Luigi Pirandello va dir de Margarida Xirgu:<<"Como tú me quieres", interpretat per Margarida Xirgu, és molt millor que el film de Greta Garbo, i és que el cinema, amb tots els seus recursos, és incapaç de produir un fenomen de sensibilitat com el que constitueix aquesta formidable actriu espanyola>>. L'actriu Marta Abba va ser l'actriu principal de Pirandello en aquesta estrena i en el d'altres obres. L'actriu Greta Garbo la va protagonitzar a la pel·lícula "As you desire me" basada en aquesta obra de Pirandello.
Margarida Xirgu en el paper de Gretta i Pedro López Lagar en el de Botti, acompanyats per Amelia de la Torre, Alejandro Maximino, Enrique Álvarez Diosdado, Amelia Sánchez Ariño, Eloísa Vigo, Alberto Contreras i Isabel Gisbert; van ser els intèrprets en innombrables vegades de "Como tú me quieres".

 

              Programa del 4 d'agost de 1937 de “Como tu me quieres” de la Compañía Margarita Xirgu

 


El 1931 Luigi Pirandello va estrenar, a Lisboa, la comèdia d'un únic acte "Somio (però tal vegada no)" [Sogno (ma forse no)] que no va ser estrenada a Itàlia fins el desembre de 1937, en el Teatro Giardino d'Itàlia a Gènova. El 4 de novembre de 1932 va estrenar, en el Teatro dei Fiorentini de Nàpols, la comèdia en tres actes "Trobar-se" (Trovarsi) i després va estrenar, el 20 de setembre de 1933 en el Teatro Odeón de Buenos Aires i després el 7 de novembre del mateix any en el Teatre del Casino de San Rem, la comèdia en tres actes "Quan s'és algú" (Quando si è qualcuno). El 1933 totes les seves narracions breus van ser reunides sota el títol general de "Contes per a un any" (Novelle per un anno), una col·lecció de 15 volums, l'últim d'ells publicat pòstumament.
Al gener de 1934 va estrenar, a Braunschweig i després al març del mateix any en el Teatro Reale dell'Opera de Roma, la comèdia "La fàbula del fill canviat" (La favola del figlio cambiato).

 

Luigi Pirandello el 1934.

Foto Wikipedia

 

L'obra dramàtica de Pirandello extrema els elements, en plena dissolució d'un realisme en crisi i de ficció teatral en diversos plans, per a trencar l'espai escènic tradicional. Les seves obres més sorprenents són les teatrals, els protagonistes de les quals, professors, propietaris de pensions i cures, entre uns altres, solen pertànyer a la classe mitja-baixa. En aquestes obres es reflecteixen les idees filosòfiques de Pirandello, com l'existència d'un arrelat conflicte entre els instints i la raó, que empeny a les persones a una vida plena de grotesques incoherències; igualment va considerar que les accions concretes no són ni bones ni dolentes en si mateixes, sinó que ho són segons la manera que se les miri; i finalment va creure que un individu no posseeix una personalitat definida, sinó moltes, depenent de com és jutjat pels que estan en contacte amb ell. El 1934 es va atorgar a Luigi Pirandello el Premi Nobel de Literatura.

 


Retrat de Luigi Pirandello el 1934.

Foto Google Images



El 19 de desembre de 1934 va estrenar, en el Teatro Nazionale de Praga amb traducció de Venceslao Ji?ina Prima i després el 13 de desembre de 1935 en el Teatro Argentina de Roma, el drama en tres actes "No se sap com" (Non si sa come). Sense fe en cap dels sistemes morals, polítics o religiosos establerts, els personatges de Pirandello troben la realitat només per si mateixos i, al fer-ho, descobreixen que ells mateixos són fenòmens inestables i inexplicables. Luigi Pirandello va expressar el seu profund pessimisme i el seu pesar per la condició confusa i sofridora de la humanitat a través de l'humor. No obstant això, aquest és singularment macabre i desconcertant. El somriure que desperta procedeix més aviat de lo embarassos, i de vegades amarg, que resulta de reconèixer els aspectes absurds de l'existència. En les seves obres es representa el món de la burgesia, d'existència grisa, encara que amb desitjos de sobresortir; però més que l'ambient, lo que li interessa a Pirandello són els dolors i angoixes de l'individu, que exposa valent-se del humorisme i la dialèctica, sovint en forma de polèmica antiburguesa i sempre amb un nihilisme desesperat: l'home no pot comunicar-se amb els seus semblants, perquè <<mentir-se a si mateix vivint conscientment només la superfície del nostre ésser psíquic, és un defecte del mentir social>>. Pirandello va ser un important innovador de la tècnica escènica i, ignorant els cànons del realisme, va preferir usar lliurement la fantasia amb la finalitat de crear l'efecte que desitjava. Va exercir una gran influència a l'alliberar el teatre contemporani de les desgastades convencions que el regien, i preparar el camí al pessimisme existencialista d'Anouilh i Sartre, així com a les comèdies absurdes d'Ionesco i Beckett, i al teatre en vers, de caràcter religiós, d'Eliot.

 


Retrat de Luigi Pirandello.

Foto Wikipedia

 

Si bé va assolir tant el premi Nobel el 1934 com el reconeixement del seu valor com novel·lista i autor teatral, el seu gest feixista de 1924 no ha deixat d'entelar la seva imatge. Queda el record del seu individualisme a ultrança i de la seva original literatura, especialment dels relats i les peces teatrals.

 


Retrat de Luigi Pirandello.

Foto Google Images


Luigi Pirandello va morir el 10 de desembre de 1936 a Roma. Va ser enterrat, com ascètic que era, en una humil caixa.

El 5 de juny de 1937 es va estrenar a Maggiolata de Florència, el seu drama incomplet "Els gegants de la muntanya" (I giganti della montagna) i es va publicar a títol pòstum el seu llibre de relats curts "Un dia" (Una giornata).


Alguns texts han estat extrets de "Luigi Pirandello": Wikipedia i Pirandello Web.


 

XAVIER RIUS XIRGU

 

àlbum de fotos

 

 

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència
de Creative Commons.

tornar